Aquest excel·lent llibre compta, entre d’altres, amb les col·laboracions del President de la Diputació de Lleida, dels mossens Climent Forner, Francesc Romeu, Jordi Orobitg, Jesús Huguet i Miquel Barbarà, del bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, dels escriptors Antoni Puigverd, Albert Sàez, Salvador Cardús, Enric Juliana i Francesc Marc Àlvaro, del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, així com també de Josep Pont i Sans i de Sor Lucía Caram.
El Sr. Joan Reñé, President de la Diputació de Lleida, ens ofereix un text on recorda el bisbe Deig com l’home que “simbolitza l’herència d’aquella Església primigènia, allunyada en el temps, que en el seu naixement configurà una pàtria”. I és que Deig, mort l’agost de 2003, va ser el bisbe que “posà damunt la taula la necessitat de dotar l’Església Catalana d’estructures pròpies, arrelades al país i a la seua societat”. Antoni Deig va ser el bisbe “que es decantà per una Església coherent i conseqüent, fidel a la terra i al poble”. Només cal recordar les declaracions de Deig a la revista “Qüestions de Vida Cristiana”, el 1995: “A Catalunya l’Església ha de ser catalana i, com més catalana siga, més universal serà”. Com diu el president de la Diputació en aquesta Miscel·lània, “Deig fou la veu enèrgica i discordant, que promogué una Conferència Episcopal Catalana, o el que vindria a ser el mateix, una Església amb entitat i autoritat pròpies, allunyada de les paraules buides i deslliurada d’aquelles actituds inflexiblement severes i recentralitzadores, incapaces de construir la identitat pròpia sense esborrar la dels altres”.
Mossèn Jesús Huguet ens recorda la conferència del bisbe Antoni a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, el 22 d’agost de 1991, on Deig defensà la conveniència d’una Conferència Episcopal Catalana.
També Sor Lucía Caram, en la seua col·laboració, “El bisbe Deig i la normalitat d’una Església Plural. El paper de la dona a l’Església”, destaca com la seua vida i el seu ministeri van portar Deig “a acostar-se a la humanitat, a la societat i als nets de cor”. Per a Sor Lucía, l’actitud i la manera de fer de Deig, van “obrir les portes a la reflexió i a la inclusió en el si de l’Església a les dones, a les quals escoltava i sabia donar veu en la comunitat cristiana”.
Mossèn Jordi Orobitg, en l’article, “Per atansar-me als homes, un lema, una vida”, ens defineix el bisbe Deig com un home “generós i d’abnegat ministeri pastoral al llarg i ample del bisbat” i com un bisbe que “va estimar amb passió i amb tendresa, Déu, l’Església, el País, el Món”.
Per la seua part, Ramon Sagués, en l’article, “L’Església ha de ser com una font a la plaça del poble”, destaca la pastoral del bisbe Deig, “Fer, fer fer i deixar fer”, on el bisbe Ton propugnava “una línia oberta i democràtica”. Per això el bisbe Antoni, “home d’una gran fe i obert de mires”, va encetar “un període de molta il·lusió, durant el qual va regnar un clima fraternal i agradable”.
Però és l’amic Josep Pont i Sans, nebot del bisbe Josep Pont i Gol, qui ens recorda el bisbe Deig (aleshores secretari del bisbe Pont i Gol, pastor de la diòcesi de Sogorb-Castelló) quan vivia al País Valencià. En l’article titulat, “Tres vegades familiar”, Josep Pont i Sans, que d’adolescent va estudiar a la capital de la Plana Alta i que va viure amb el bisbe Josep Pont i el seu secretari, fa memòria mossèn Deig i de Castelló de la Plana, una ciutat que gràcies a Pont i Gol, “esdevingué un centre de peregrinació de familiars de perseguits polítics catalans buscant ajuda, de trobades mig secretes de pensadors i escriptors, de contactes amb personatges exiliats. A Castelló, i per mitjà del bisbe Josep Pont i a Deig, es parlava “de Tarradellas, de Montserrat Roig, de Jan Fuster o de Max Cahner”. I és que en la seva “estada castellonenca, Deig era el meu suport, qui millor m’entenia”, refereix Josep Pont i Sans.
L’amic Josep Pont i Sans qualifica el bisbe Deig de persona “oberta, curiosa, senzilla, tolerant, amb capacitat d’aglutinar i sumar voluntats, però alhora, decidida, amb projecte propi, amb idees clares, ben triades i empenta per dur-les a terme”. I va ser gràcies al bisbe Pont i al seu fidel secretari, Antoni Deig, juntament amb mossèn Perarnau (dos hòmens claus de l’equip de Pont i Gol) que el bisbat de Sogorb-Castelló es va convertir en “una de les diòcesis de les més avançades en molt camps”.
Com ens recorda Josep Pont, el bisbe Deig en presentar la renúncia el 2001, li digué: “Josep, ja veuràs. A alguns tarden molt de temps en concedir-los la renúncia, però en el meu cas estic convençut que l’acceptaran de seguida”, com així va ser. Una vegada més, ens diu Josep Pont, “la política utilitzava guants de seda per prescindir com més aviat millor, d’un element que li resultava incòmode”. Per prescindir d’un bon bisbe, fidel a Déu, a l’Església i a Catalunya.
Per això aquesta Miscel·lània d’homenatge al bisbe Antoni Deig, és una bona oportunitat per agrair a Déu el ministeri del bisbe Ton, així com per donar a conèixer a les noves generacions la persona i l’obra d’un bisbe diferent, proper, senzill, innovador i valent, un home de País, un símbol per a tots els qui treballem i creiem en el futur de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada