dijous, 28 d’abril del 2022

75 anys de l’entronització de la Moreneta (CASTELLÓ NOTÍCIES, 27/04/2022)

 El 27 d’abril de 1947 va ser un dia de festa grossa a Montserrat, amb motiu de l’entronització de la imatge de la Moreneta en el seu nou tron de plata. Hui fa 75 anys, Montserrat es va vestir de festa en una diada que no va tindre només una dimensió religiosa, sinó que va ser també un acte d’afirmació catalanista, un esdeveniment que la dictadura no va poder evitar.

Varen ser milers els catalans que aquell 27 d’abril de 1947 ompliren Montserrat, per assistir a la missa, presidida per l’arquebisbe de Tarragona, Manuel Arce Ochotorena i a la posterior processó amb la imatge de la Moreneta, fins al seu tron, ofrenat pels catalans per subscripció popular. A més, per primera vegada després de la guerra civil, la nostra llengua va ressonar de nou, gràcies a la campanya endegada per la comissió Abat Oliba, encarregada de preparar aquesta festa. La comissió distribuí en català les circulars, edità nombroses estampes i envià milers de cartes, per encoratjar el país a participar en aquest homenatge a la Moreneta, un homenatge que es convertí també en un acte d’afirmació catalanista i de reconciliació nacional.

Com ha dit el P. Josep Massot, “les festes de l’entronització de la Mare de Déu van ser aprofitades, sobretot a través de Josep Benet (que havia estat escolà), per fer la primera campanya pública en català”. Així, “amb l’excusa de l’entronització, es van poder fer centenars d’actes a tot Catalunya i també al País Valencià i a les Illes” (El Temps, 21 de desembre de 2021).

Catalunya, en un temps de repressió i de prohibició del català, va veure en les festes de l’entronització de la Mare de Déu, una oportunitat per revifar l’esperit catalanista i fer possible el retrobament i la reconciliació entre els catalans que havien lluitat en bàndols oposats.

Va ser el P. Adalbert Franquesa, sagristà major del santuari, qui va pensar que Catalunya podria ofrenar un tron a la Mare de Déu de Montserrat. Aquest projecte, en un temps de fam i de restriccions, era una tasca difícil, com li va dir al P. Adalbert l’abat Aureli Mª Escarré. Amb tot, el P. Franquesa no es va desanimar i ho intentà, rebent, per part del poble, una resposta generosa en donacions, des de coberts de plata a diverses joies que els catalans ofrenaven a la Moreneta.

La comissió Abat Oliba (anomenada així en homenatge al monjo fundador de Montserrat i bisbe de Vic), amb  Josep Benet i Fèlix Millet al capdavant, integrà nombroses persones de diferents sensibilitats, que tenien un mateix objectiu: la reconciliació dels catalans després d’una guerra cruenta. La comissió Abat Oliba treballà de valent per tal de mobilitzar la societat catalana, tot enviant cent mil cartes i editant un milió d’estampes. El text d’una d’aquelles estampes, mostrava la idea que tenia la comissió Abat Oliba de com havia de ser la festa de l’entronització de la Mare de Déu: “Ningú no n’ha d’ésser exclòs d’aquesta festa de família, pense com pense, a menys que ell mateix se n’excloga per odi als seus germans o per desamor a la seua Mare”. La comissió Abat Oliba desitjava que “aquell dia tots ens hi hem de trobar en la gran casa de la Mare, per oferir-li el símbol de la devoció i amor del nostre poble en el seu ric tron”. La comissió s’encarregava de recollir els objectes i les almoines que els catalans lliuraven pel nou tron.

El 8 de setembre de 1946 es va fer el primer dels actes d’aquestes festes, ja que aquell dia, la comissió Abat Oliba va fer ofrena simbòlica del nou tron de plata, que havia estat encomanat a diversos orfebres i escultors, sota la direcció de l’arquitecte Folguera i amb l’assessorament del pintor Josep Obiols.

El 26 d’abril, vigília de la gran festa, van ser milers i milers de catalans que (a peu o amb diversos mitjans), pujaren la santa muntanya per participar aquella nit en la Vetlla de Santa Maria, reprenent-se així aquesta celebració, que a l’edat mitjana acollia els pelegrins que a la nit vetllaven la Mare de Déu, com ho mostra el Llibre Vermell de Montserrat, que conté els cants que, en segles passats, els pelegrins cantaven a les vetlles a Santa Maria.

El 27 d’abril, avui fa 75 anys, milers de catalans (algú ha donat la xifra de 70000 persones), s’aplegaren a les places de Montserrat, on se celebrà la missa, amb els bisbes catalans i presidida per l’arquebisbe de Tarragona, Manuel Arce, com a delegat del papa Pius XII. Una vegada finalitzada l’Eucaristia, Fèlix Millet va llegir la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, una pregària que traspua una gran catalanitat, quan demana que la Verge Bruna defensi “d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana” i també quan diu que “mai no es desfaci aquest poble català, que Vós espiritualment engendràreu” .

I va ser després de la missa, quan en processó, la santa imatge fou portada al seu nou tron de plata, des del qual la Verge Bruna acull, des de fa 75 anys, les alegries i les tristeses, la pregària, les llàgrimes i el goig dels pelegrins que passen davant la Moreneta per venerar-la.

Els pobles, comarques i gremis, van oferir també a la Mare de Déu de Montserrat, com a signe d’agraïment i de veneració, llànties votives, que, encara hui, fan perpètua la presència dels devots de la Moreneta i simbolitzen la pregària a la basílica, d’aquells que, de lluny estant, s’aclamen a Santa Maria. La comissió Abat Oliba encoratjava així els catalans, a participar en l’ofrena de llànties a la Moreneta: “Cadascuna de les comarques catalanes, vol tenir una llàntia davant l’altar de la Verge de Montserrat”. I també: “Les llànties comarcals perpetuaran al redós de la patrona de Catalunya, la realitat i la presència d’un poble que creu i estima”. Una de les circulars de la comissió Abat Oliba, deia: “L’ofrena de les llànties comarcals, serà un dels actes més corprenedors de la Diada de l’Entronització. La flama d’una llàntia té un batec vivent que fa que sempre se li haja atribuït la missió de perpetuar un record”. I hi afegia encara: “Si una de les característiques del moviment montserratí que estem vivint, és el seu caràcter eminentment popular, cal que siga el poble qui ofrene les llànties que han de proclamar el redós de Santa Maria, la constant devoció dels seus fidels”.

Entre els milers de catalans que van participar en les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, avui fa 75 anys, hi ha l’amiga Pilar Casanovas, que formava part (quan encara no havia fet 17 anys), dels cantaires de l’Orfeó Català i també els amics Joan Mª Vallvé i Joan Clos, de l’Agrupament Escolta Mare de Déu de Montserrat, així com Assumpta Cendra, tots quatre, actualment, membres de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Com m’ha comentat l’amic Joan Clos, ell, amb altres escoltes, va participar en el servei d’ordre i la nit de la vetlla la passà acampat al jardí del monestir, a prop de la porta dels Degotalls, des d’on podia escoltar els cants dels pelegrins que arribaven a Montserrat. També una jove Assumpta Cendra formà part del servei d’ordre dels minyons, a l’equip de mossèn Batlle, per acollir la gentada que arribava.

També hi havia en aquest acte, com m’ha dit Joan Clos, mossèn Antoni Batlle i el jove Lluís Bonet, que més tard seria mossèn i la nena Montserrat Calduch, que amb només sis anys, recorda l’emoció d’aquell moment. Ella m’ha dit que havia pujat amb els seus pares el dia 26 per assistir a la vetlla i l’endemà, situada a les places, al costat de l’Escolania, va viure amb emoció la missa i la senyera al Gorro Frigi, “una imatge que no se m’esborrarà mai”. I, encara, com a escolans que participaren en aquesta festa, hi havia els ara monjos, Sebastià Bardolet i Xavier Morell. Com m’ha comentat l’abat Sebastià, a les places hi havia “una multitud amb un sol cor i una sola ànima”.

L’amiga Pilar Casanovas també m’ha fet saber “la gran emoció de ser allà, poder cantar en català, el mestre Lluís Mª Millet dirigint els cants i el moment en què es va desplegar la senyera al Gorro Frigi i el brogit que es va generar: tothom es va girar cap al Gorro Frigi”.

Les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, ara fa 75 anys, van tindre un significat que anava molt més enllà del seu caràcter religiós, ja que es convertiren en un acte de reconciliació nacional entre persones dels dos bàndols, que s’havien enfrontat a la guerra o que havien patit persecució. L’entronització de la santa imatge en el seu nou tron, en uns moments de repressió de la llengua i de dictadura, desvetllà a més, un fort sentiment de catalanitat. Així ho podem veure en l’acció arriscada i valenta d’uns escaladors dels Grups Nacionals de Resistència, quan en temps de persecució del català per part de la dictadura franquista, van desplegar una gran senyera al Gorro Frigi, visible tot el dia 27 d’abril des de les places. Van ser dues dones, Florència Ventura (esposa de Josep Benet) i Montserrat Martí (germana del monjo, P. Lluc Martí), que havien comprat la tela per separat (per no aixecar sospites), una, la roja i l’altra la groga. Elles dues van cosir aquella senyera que el governador civil de Barcelona ordenà que es retirara, tot i que l’abat Escarré s’hi va oposar, preveient que la seva retirada poguera provocar un enfrontament.

Les festes de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat el 27 d’abril de 1947, a més del seu sentit espiritual i religiós, es va convertir també en un acte cívic i de reconciliació nacional. Com va dir uns anys més tard Josep Benet, quan, degut a la dictadura, les associacions culturals catalanistes havien desaparegut o havien estat prohibides, “només quedava Montserrat, que tenia el sentit total de poble”, ja que “Montserrat unia molta gent” i “representava la catalanitat, una esperança de futur”. Per això mateix feia possible “refer la convivència i la reconciliació”.

Com diu la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, que Santa Maria ens hi ajude perquè “mai no es desfaça aquest poble català”, que ella espiritualment va engendrar i que aplegue “tots els seus fills amb cor de germans”.

Com ha dit l’abat Manel Gasch, “la Mare de Déu ens ensenya a acollir, a transmetre vida, a ser ferment de comunió”. I és que “Montserrat és un signe d’identitat pels catalans, més enllà de creences religioses”. I és per això que “la nostra història ens parla dels fruits que té pel país l’arrelament de la fe cristiana en la cultura”.

En aquets 75 aniversari de l’entronització de la imatge de la Moreneta, l’abat Manel demana “que la Mare de Déu de Montserrat estenga el seu mantell blau sobre Catalunya, en protegisca la llengua i la cultura i el benestar de tothom”.


diumenge, 24 d’abril del 2022

«Un esclat d’alegria» (CASTELLÓ NOTÍCIES, 06/04/2022)

 D’aquesta manera definia l’escriptor Màrius Serra, la Pilarín Bayés, una dona admirable i alhora, senzilla. I Òscar Dalmau reblava el clau, afirmant que a la Pilarín, “sempre l’he vist somrient”. I és que el documental de TV3, “La Pilarín”, de Dani Feixas, el 22 de març passat, dedicat a aquesta gran ninotaire, ens va emocionar a molts. La senzillesa, la joia i la simpatia de la Pilarín, valien més que cent homilies de mossens. Enmig d’un món insolidari i ple d’odis, les paraules de la Pilarín, nascudes d’un cor net, i la seua mirada d’infant, amb uns ulls transparents i confiats, ens van fer molt de bé, ens van omplir d’esperança i ens van reconciliar amb la humanitat.

Enmig de tantes ruptures familiars, la Pilarín, una dona creient, recordava el seu marit, ja difunt, amb gratitud: “L’enyore molt” i per això donava gràcies pel fet d’haver envellit plegats tots dos, com una “cosa bonica”. Dona de fe, la Pilarín deia que la mort del seu marit va ser “una “despedida” alegre” i que aquell comiat, “em va donar més pau que pena”. Per això la Pilarín feia memòria de Sant Francesc, quan ens recordava que “la mort és una germana amiga”.

Però a més de ser una dona de fe, la Pilarín, “és la dona més solidària que conec”, es deia d’ella al documental. I encara, la humilitat d’aquesta gran dona, fins al punt que quan alguns detractors seus l’han menyspreat, i quan algú ha gosat dir que els seus dibuixos són un art “petit”, ella, que, amb senzillesa, es considera només una ninotaire, deia: “A mi no m’ofenia”. I lluny d’enorgullir-se pels seus 1000 llibres publicats, afirmava: “A mi tant me fa ser major o menor”.

Pels anys que ja té, deia amb tota naturalitat: “Hem d’acceptar el fet de fer-nos grans” i davant la possibilitat de deixar de dibuixar, afirmava sense cap mena de recança: “Pense que m’ho he de plantejar amb humilitat. Seria bonic saber-ho deixar”, ja que “em sabria greu passar-me de voltes”.

Dona creient, una filla seua deia: “A mi la figura de Jesús, la meua mare me l’ha descobert molt” i per això afirmava també de la Pilarín, que “és una de les cristianes més autèntiques que conec, molt compassiva, que intenta ajudar, intenta fer el bé”. A més, i malgrat que, als anys seixanta i setanta, no estava de moda entre els intel·lectuals anar a missa (i dir-ho, com va fer ella mateix al documental), la Pilarín deia: “Si puc hi vaig cada dia”, però no “com una obligació. Ho sent com un privilegi que tinc”.

Però el que, de segur, ens va emocionar més, va ser quan referint-se als seus fills, que, per dir-ho així, no són de missa, la Pilarín ens recordava que els deia: “No cal que tu cregues en Déu; el més important és que Déu crega en tu i Déu hi creu en la gent”. Per això, en la seua bondat, afirmava dels qui tenen un cor bo, encara que no vagen a missa: “Trobe que a aquesta gent, Déu se’ls mira amb molts bons ulls”, com el Pare de la paràbola, que va acollir amb amor el fill que retornà a casa.

En un món postmodern, on només hi compta l’eficàcia i l’eficiència, la mirada neta, el somriure sincer i la tendresa de la Pilarín, ens mostren que, com deia Pascal, “el cor té raons que la raó desconeix”. I per això la bellesa dels dibuixos de la Pilarín, sempre amb el somriure als llavis, arriben als menuts i també als grans.

Nadala de Medicus Mundi

Dona compromesa amb els Drets Humans i amb una Catalunya independent, que mai no s’amaga de dir el que pensa, a la Pilarín li escauen molt bé aquells versos de la cançó, “T’he conegut sempre igual”, de Raimon: “Els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins, dibuixant un somriure”.

I és que la Pilarín, una cristiana de veritat, amb els seus bellíssims dibuixos i amb la seua tendresa i calidesa humana, ens és testimoni d’alegria i d’esperança, enmig de tants neguits i de tantes baralles. Per això les seues paraules i el seu testimoniatge de dona creient i solidària, ens fan més bé que cent homilies de mossens.

La Pilarín és una dona decidida, treballadora i feminista, que podem descobrir darrere de les històries del seus dibuixos, tan entranyables.

Déu hi creu en la gent”, ens deia la Pilarín en aquest documental. I és aquesta ninotaire que ens mostra, amb el seu somriure i la seua tendresa, la bondat d’aquest Déu que mira els homes “amb molts bons ulls”.

El món al revés (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/04/2022)

 Aquest és el títol del llibre de Fina Girbés i Cèsar Barceló, publicat per Andana Editorial. Però també podria ser la síntesi que explicaria la vertiginosa caiguda del Sr. Pablo Casado, president fins fa uns dies del PP. I és que pel simple fet de demanar explicacions a la Sra. Díaz Ayuso, en relació al treball del germà de la presidenta de la Comunitat de Madrid (com a intermediari en l’aconseguiment de mascaretes), el Sr. Casado ha acabat dimitint, ja que les explicacions que ell demanava, no només no se li han donat, sinó que a més, li ha eixit el tret per la culata.

Diverses vegades, el papa ha elogiat els polítics quan aquests entenen la política com un servei a favor dels ciutadans i més encara a favor dels més desvalguts. Però la defenestració del Sr. Casado, demostra que la política (i no només al PP), es regeix per la llei de la selva, amb una gossada de personatges que estan a l’aguait per atacar-se mútuament, posant de manifest el tan conegut refrany, de que a la vida hi ha “amics, enemics i companys de partit”. I aquests últims, són els mes ferotges.

La caiguda vertiginosa del Sr. Casado, no hauria tingut lloc, si els polítics deixaren de banda els seus egos, enveges, orgull, recels, desconfiances i revenges.

Encara que semble mentida, el Sr. Casado ha perdut la confiança del seu partit, senzillament per una cosa tan sensata com intentar esbrinar si el germà de la presidenta Isabel Díaz Ayuso, havia comès alguna irregularitat amb la comissió que va cobrar per la seua gestió per aconseguir mascaretes en plena pandèmia. De fet, l’interès del Sr. Casado era més que legítim, si tenim en compte que alguns “comissionistes de les mascaretes, gastaven el diner públic” d’aquestes comissions, en “cotxes de luxe, un iot, rellotges de luxe i vacances a Marbella” (El Diario.es, 6 d’abril de 2022).

El més curió de la dimissió del Sr. Casado, amb la seua caiguda, és que confirma la teoria del món al revés. I és que ha estat ell el censurat (i el seu secretari general), pel simple fet (del tot normal), d’haver intentat esbrinar si hi hagué corrupció o com a mínim, una actitud poc ètica per part del germà de la Sra. Díaz Ayuso.

Pel contrari, davant l’opinió pública, la presidenta de Madrid (i el seu germà), han quedat com a víctimes, i per art de màgia han eixit airosos d’aquesta “vendetta”. Fins i tot hi hagueren manifestacions en contra del Sr. Casado i a favor de la Sra. Díaz Ayuso, degut la fe cega i a la plena sintonia (i fins i tot veneració), dels militants del PP amb la presidenta de Madrid.

Paradoxalment, els barons del PP que havien recolzat el Sr. Casado en el congrés de 2018, s’han posat al costat de la presidenta Díaz Ayuso i en contra del president del seu propi partit i del seu secretari general, sense saber si els fets que el Sr. Casado volia investigar, tenien algun fonament o no.

El que és evident (per més irracional que semble), és que el Sr. Casado que estava esperançat en esbrinar aquest afer, al final no només no ho ha aconseguit, sinó que  ha estat ell mateix que ha eixit escaldat. Al president del PP no li ha anat com ell s’esperava, sinó tot el contrari, ja que el seu intent per saber si el germà de la presidenta de Madrid havia actuat correctament, ha desembocat en un desenllaç decebedor, que, per increïble que semble, ha acabat amb la vida política del Sr. Casado i del Sr. García Egea.

El papa Francesc a l’encíclica Evangelii Gaudium defesa l’activitat política, ja que “és una altíssima vocació, una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú” (EG nº 205). I a l’encíclica Fratelli tutti, el papa demana als polítics que milloren la política, perquè estiga sempre “al servei del veritable bé comú” (nº 154). I per això  el papa diu que no hi pot haver “un camí eficaç cap a la fraternitat universal i la pau social, sense una bona política” (nº 176). En aquesta mateixa encíclica, Fratelli tutti, i concretament al capítol 5 (La millor política), el papa dóna unes pautes per als polítics (nº 177, 178 y 179), perquè l’acció política no se sotmeta a l’economia ni a la tecnocràcia, perquè es busque el bé comú i lidere els canvis, convocant els altres.

Estic segur que en la seua guerra (a mort), el Sr. Casado i la Sra. Díaz Ayuso, no han tingut en compte les paraules del papa, que convida a buscar, per mitjà de la política, el bé dels ciutadans, sinó que el Sr. Casado i la Sra. Díaz Ayuso s’han deixat portar per enveges, recels, odis o desconfiances.

Però el que més m’ha sorprès, com he dit abans, és que el Sr. Casado, que pretenia saber la veritat sobre la comissió del germà de la presidenta de Madrid, és el que ha eixit perjudicat. I pel contrari, la Sra. Díaz Ayuso ha eixit indemne d’aquesta picabaralla i, a més, reforçada, guanyant el pols que ha tingut amb el fins ara president del PP.

D’una manera sorprenent, el Sr. Casado ha quedat desautoritzat pel seu propi partit, malgrat la seua carrera meteòrica: president de NNGG el 2005 (amb 24 anys), diputat a l’Assemblea de Madrid, el 2007 i diputat al Congrés en les legislatures X, XI, XII, XIII i XIV i president del PP des del 2018



Davant tot això, hem d’acceptar que s’ha tancat un cas, com a mínim, fosc, com creia el Sr. Casado, que només demanava que la Sra. Díaz Ayuso aportara tota la documentació, per aclarir els dubtes sobre la seua honorabilitat. I pel contrari, ha estat ell que ha eixit perdent, no quedant-li una altra eixida que fer un pas al costat, deixant així el seu escó, la presidència del PP i fins i tot la política activa.

Sic transit gloria mundi

Sogorb: una Església de 775 anys (CASTELLÓ NOTÍCIES, 12/04/32022)

 El 31 de gener passat, el bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López Llorente, va presentar als mitjans de comunicació l’Any Jubilar, amb motiu del 775 aniversari de la creació  de la diòcesi de Sogorb, el 1247.

La finalitat d’aquest Any Jubilar, com va dir el bisbe Casimiro, és afavorir la conversió personal i comunitària, propiciar la conversió pastoral i missionera de l’Església diocesana de Sogorb-Castelló, enfortir la comunió eclesial i caminar junts com a poble de Déu. Amb aquests objectius s’afavorirà la coresponsabilitat de tothom en la vida i en la missió de l’Església de Sogorb-Castelló, segons la pròpia vocació, ministeri o carisma, per tal de ser una Església en eixida, evangelitzada i evangelitzadora.

El lema d’aquest 775 aniversari és: “Créixer en la Comunió per eixir a la Missió”. Aquest Any Jubilar, que vol ser un temps de gràcia, comença hui, 12 d’abril i es clausurarà el 16 d’abril de l’any que ve.

Trobe molt adequat el lema i la finalitat d’aquest Any Jubilar per rejovenir la fe dels cristians d’aquest bisbat i per enfortir la comunió al si de la diòcesi. Però la presentació d’aquest esdeveniment podria haver estat (exactament la mateixa), si s’haguera presentat a la diòcesi de Burgos o la de Sevilla, ja que no hi hagué cap referència a la llengua pròpia del País Valencià i a la cultura dels cristians de la diòcesi de Sogorb-Castelló. És veritat que aquest bisbat té una zona castellanoparlant. Però també en té una altra valencianoparlant (ignorada per l’Església Valenciana pel que fa a l’ús de la seua llengua), amb cristians de Borriana i de Betxí, de l’Alcora i d’Onda, de Nules i d’Albocàsser i de Torreblanca, d’Almenara i d’Orpesa, amb una llengua (la llengua de Sant Vicent Ferrer), que la jerarquia de Sogorb-Castelló menysprea i exclou dels temples, a excepció dels temps dels enyorats bisbes Pont i Gol i Cases Deordal.

Com assenyala el decret del Vaticà II, Christus Dominus, la diòcesi és “aquella porció del Poble de Déu confiada al bisbe” i per això aquest bisbat de Sogorb (enriquit des de l’any 1960 amb una àmplia zona, formant així l’actual diòcesi de Sogorb-Castelló), es constitueix (com diu també el Concili) en “una Església particular, on es troba l’Església de Crist, que és una, santa, catòlica i apostòlica”. 

Crec que el 775è aniversari del bisbat de Sogorb, hauria de ser una oportunitat per recordar i agrair a Déu la venerable tradició d’aquesta antiga diòcesi, que es va vore rejovenida el 1960, amb la saba nova provinent dels arxiprestats que, a partir d’aquell any, formarien part del nou bisbat de Sogorb-Castelló.

Crec també, que el 775è aniversari de la diòcesi és un motiu per retrobar les arrels de la fe i per construir una Església més senzilla, oberta a tothom, fidel a les benaurances, sense condemnes ni excomunions, que propose però no impose! Una Església que puga redescobrir (i aplicar) el Concili i que,  amb un gest amable, presente al nostre món la tendresa d’un Déu que, en Jesús, estima entranyablement. Un Déu que no ha vingut a condemnar sinó a salvar tothom. Una Església que, a més, a les zones valenciano-parlants, tal com va fer els bons bisbes Josep Pont i Josep Mª Cases, d’una vegada per totes, incorporara la nostra llengua a la litúrgia.

El que és irracional del tot, és que a Borriana, Eslida, Nules, la Vilavella, Torreblanca, Onda, la Vall d’Uixó, Albocàsser. Vila-real o Almenara, l’Església continue excloent el valencià als temples i imposant el castellà. I és que no són els fidels del bisbat de Sogorb-Castelló que han de parlar la llengua dels pastors, sinó que han de ser els pastors (i en primer lloc el bisbe Casimiro López), que haurien de parlar la llengua del poble que han de servir.



El bisbe Josep Pont i Gol, tan enyorat i de tan grata memòria, deia: “L’Església no té fronteres, però es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia”. Per això és tan important que el bisbe i els preveres entren en la llengua i la cultura del poble. La llengua de Sant Vicent Ferrer.

És en aquest bisbat de Sogorb, que ara compleix 775 anys, que l’Església, sense menysprear el valencià (com està fent el bisbe i la majoria dels preveres d’aquesta diòcesi), hauria de presentar la joia de l’Evangeli, per fer realitat el Regne de Déu enmig de la nostra societat. I a més, en aquest Any Jubilar, l’Església de Sogorb-Castelló, hauria d’homenatjar els bons i enyorats bisbes, Josep Pont i Josep Mª Cases, dos pastors tan estimats, que van comprendre la realitat del bisbat i van defensar la nostra llengua.

Les sandàlies del pescador (CASTELLÓ NOTÍCIES, 10/04/2022)

 Aquest és el títol de la novel·la que va escriure l’australià Morris West. La història narrada per West té per protagonista Ciril Pavlovich, l’arquebisbe greco-catòlic de Lviv, que aquesta novel·la descriu com un home que va viure empresonat pel règim soviètic i que va ser condemnat a treballs forçats a Sibèria. La novel·la ens presenta l’arquebisbe Ciril, quan una vegada alliberat anà a Roma, on el papa el creà cardenal. A la mort del papa, el cardenal Ciril Pavlovich va ser elegit bisbe de Roma, adoptant el nom de Ciril I. Per al personatge central de la seua novel·la, Morris West es va inspirar en la vida del cardenal Josyf Slipy, arquebisbe ucraïnès, nascut el 1892. El cardenal Slipy, presoner del règim soviètic, va ser condemnat a treballs forçats en un gulag de Sibèria, després que la ciutat de Lviv va ser envaïda per l’Exèrcit Roig, de la mateixa manera com ara, que Lviv ha estat envaïda per les tropes de Putin. El cardenal Slipy va ser alliberat el 23 de gener de 1963, degut a les gestions que va fer el papa Joan XXIII i el president dels EEUU John F. Kennedy i morí a Roma el 7 de setembre de 1984.



I va ser el 1968, quan el director Michael Anderson va portar a la pantalla aquesta novel·la, amb Anthony Quinn com a protagonista de la pel·lícula, un film que també titulà (com la novel·la), “Les sandàlies del pescador”, amb actors, a més de Quinn, com Laurence Olivier i Vittorio De Sica.

La pel·lícula ens presenta com a personatge principal, (com també ho fa la novel·la), l’arquebisbe greco-catòlic, Ciril Lakota, interpretat per Anthony Quinn. Després de passar vint anys com a presoner polític en un camp de treballs forçats a Sibèria, l’arquebisbe va ser alliberat, inesperadament, pel primer ministre de la Unió Soviètica, que havia estat el carceller de Ciril. Una vegada en llibertat, l’arquebisbe Ciril va anar al Vaticà, on va ser creat cardenal pel papa, ja greument malalt. A la pel·lícula, després que Ciril arribara a Roma, el papa va morir, i els cardenals, reunits en conclave, van elegir el cardenal Ciril nou bisbe de Roma, en un moment de greu crisi entre la Xina i la URSS, amb la guerra freda i amb l’amenaça nuclear ben present.

Aquesta pel·lícula té com a rerefons el règim inhumà i repressor de la Unió Soviètica (com està passant ara mateix amb Putin), que envaïa i empresonava els dissidents. I és que Lviv, la sisena ciutat més poblada d’Ucraïna, fundada sobre el 1250, va ser envaïda primer pels russos, el 1939, més tard pels nazis, el 1941 i de nou, el 1944, pels russos.

El paper de mitjancer del papa Ciril Lakota a la pel·lícula, treballant per la pau i pel diàleg, ens posa al davant el treball del papa Francesc (diplomàtic, discret), per acabar amb l’agressió que Rússia està perpetrant sobre Ucraïna. A més de visitar l’ambaixada russa a Roma, per demanar la fi de la invasió d’Ucraïna, el dimecres 16 de març, el papa Francesc va parlar en videoconferència amb el patriarca de l’Església Ortodoxa russa, Ciril, per mirar de parar aquesta guerra. I és que com ha dit el jesuïta Antonio Spadaro, director de la revista “La Civiltà Cattolica”, “la diplomàcia vaticana és clara però no fa publicitat d’això” (La Vanguaradia, 22 de març de 2022). Fins i tot, el papa Francesc podria anar a Kíiv per demanar la fi d’aquesta guerra tan monstruosa.

La pel·lícula (i la novel·la) “Les sandàlies del pescador”, ens recorden les ciutats màrtirs ucraïneses, com Lviv, Khàrkiv, Kherson, Mariúpol, Odessa o Kíiv i la gent que hui és perseguida i empresonada per Rússia per la seua dissidència i per defensar la llibertat d’expressió i abans, per la fe en el Crist, com li va passar al cardenal Josyf Slipy, condemnat per la Unió Soviètica a treballs forçats en un gulag de Sibèria.

Tant de bo finalitze ben aviat la invasió de les tropes russes sobre Ucraïna i s’acabe aquesta guerra inhumana i cruel que Putin ha desencadenat, degut a les seues ànsies expansionistes i imperialistes, sense respectar el dret d’Ucraïna viure en llibertat i a decidir lliurement el seu futur.

Com deia, ben encertadament, Antoni Gómez en el seu article, “El poble rus no és culpable”, (Levante, 21 de març de 2022), “la història de Rússia és la història d’una societat traumatitzada pel gulag, l’extermini dels kulags o camperols rics, les deportacions polítiques, les purgues assassines de Stalin o el sotmetiment i la violència”. I el que és evident, és que totes aquestes misèries formen part de l’ADN del dictador Putin, un home ambiciós, venjatiu i rancorós. Per això el papa Francesc, el diumenge 27 de març, denunciava la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, dient: “Els poderosos decideixen i els pobres, moren”.


Un signe de Pasqua: de les drogues, a capellà (CASTELLÓ NOTÍCIES, 23/04/2022)

 Així podríem resumir la trajectòria de Matteo Bordignon, nascut fa 43 anys a la ciutat italiana de Treviso, tal i com informava el diari Levante el dia 7 d’abril. I és que descobrir Jesús i seguir-lo, canvia la vida d’aquells que es deixen seduir pel Mestre i el segueixen. Com els deixebles d’Emaús, aquest jove italià es va deixar interpel·lar per Jesús, que va canviar la seua vida totalment.

La vida d’aquest sacerdot és com un signe de Pasqua, ja que ha passat de les tenebres i la foscor, a la llum. Ell mateix ho explicava en una entrevista al canal “Ayuda solidaria” de You Tube. Aquest prevere, que ara viu a Morella, deia: “Els canvis a la vida son possibles”. Per això les seues paraules són un clar testimoni de la gràcia de Déu en aquest home que, de traficant de drogues i de diamants, ara viu servint l’Evangeli i els cristians de sis parròquies de la diòcesi de Tortosa, a la comarca valenciana dels Ports: Cinctorres, Forcall, la Mata de Morella, la Todolella, Olocau del Rei i Portell.

Matteo Bordignon, que va experimentar i consumir tota classe de drogues, des de porros a èxtasi, passant per tripis, als deu anys ja somiava “viure com un traficant”. A més de les drogues que traficava a Europa, Àsia i África, també traficà amb diamants.

El canvi que va viure aquest jove, es va produir a Sierra Leone, quan Bordignon traficava amb diamants. En una xicoteta aldea, el xaman, durant un ritual, li va dir a Matteo que no tenia ànima. “Aquella frase em va marcar”, ha dit aquest jove, ara sacerdot. I va ser així com Matteo demanà ajuda a la seua família per eixir d’aquella espiral i també a la comunitat del Cenacle, on es va produir el miracle. Així va poder trencar definitivament amb el seu passat de traficant de drogues i de diamants.

A partir del 2006, el treball i la pregaria de la comunitat del Cenacle ajudà Matteo Bordignon a trobar el sentit de la seua vida i a abandonar les seues tenebres. Més tard descobrí la vocació al ministeri sacerdotal i va ser ordenat diaca el 21 de març de 2021 i prevere, el 25 de setembre d’aquell mateix any a Tortosa.

Recorde que el qui va ser abat de Montserrat, Cassià Mª Just, deia sovint: “No podem donar definitivament per perdut, ningú”. I així és. Sempre, com diu Matteo Bordignon, és possible el canvi de les tenebres a la llum, de la nit al dia, de la foscor a la claror. I la Pasqua que celebrem en aquests cinquanta dies, ens mostra que Déu pot canviar (si ens obrim a ell), la nostra vida com va canviar la vida dels deixebles, de tebiesa i de mediocritat, quan no de maldat i d’odi, a una nova vida marcada per l’amor als germans i el servei a la comunitat cristiana i d’una manera particular als qui sofreixen. L’amor i el servei és el que en ensenya Jesús llavant els peus dels seus deixebles i donat la seua vida en la creu per tots nosaltres.

Com el seu sant patró, Sant Mateu el publicà, aquest sacerdot, abans traficant de drogues i de diamants, ha canviat radicalment de vida, deixant de banda el seu “negoci” d’abans, pel servei al Regne. Si l’evangelista Mateu deixà la taula dels diners on s’aprofitava del que anava recaptant, fent trampes, Matteo Bordignon ha deixat de costat les drogues i els diamants, per tal de donar-se del tot i completament al Senyor i als germans.



El testimoni, valent i audaç, de Matteo Bordignon és un signe de resurrecció, de vida nova, un signe de Pasqua. Tant de bo fórem capaços de fer el que ha fet aquest sacerdot i sabérem abandonar la nostra vida, moltes vegades gris, tèrbola i fosca i obrir-nos a la llum del Ressuscitat, que, en donar-nos la seua pau, omple el nostre cor de pau i de confiança. Perquè Pasqua és això: deixar-nos il·luminar pel Senyor, vencedor de la mort, que canvia la nostra vida, com va canviar la vida dels seus deixebles en trobar-se amb ells, després de la Resurrecció.

Bona Pasqua a tothom!

dimarts, 5 d’abril del 2022

Predicar l’Evangeli (CASTELLÓ NOTÍCIES, 25/03/2022)

 Aquest és el títol de la Carta Apostòlica signada pel papa Francesc, que es va donar a conèixer el dia de Sant Josep, en el novè aniversari de l’inici del seu ministeri com a bisbe de Roma.

Cal recordar que, el 13 de març de 2013, quan els cardenals el van elegir, Bergoglio ja portava en ment una reforma de la Cúria romana.

Aquesta Carta Apostòlica té per objectiu, fer possible una Església en eixida, amb un rostre més sinodal, més laïcal, que escolte el nostre món. Una Església en diàleg amb la cultura, més samaritana, en el seu doble sentit: assedegada de Crist i capaç d’acollir els qui es troben al marge del camí. L’eix d’aquest text del papa Francesc, que entrarà en vigor el 5 de juny, solemnitat de Pentecostès, és la reforma (tan necessària) de la Cúria romana i per tant, la reordenació del Dicasteris (com els ministeris de la Santa Seu) i la reforma econòmica.

El papa vol una Església que des de la unitat de la fe i la comunió del Poble de Déu, estiga més a prop de la gent que pateix. I és que l’Església només és útil, quan anuncia l’Evangeli. Per això aquesta Constitució Apostòlica, vol harmonitzar el servei de la Cúria a l’Església, amb l’Evangelització.

La Carta Apostòlica, està estructurada en onze capítols i 250 articles, obri la possibilitat que els laics puguen dirigir un Dicasteri, ja que el text diu que “tots”, per tant també els laics, “podran exercir funcions de govern en la Cúria”.

Un altre punt important és el que fa referència a la protecció de menors. Per això el cardenal O’ Malley (president de la Comissió Anti-Abusos del Vaticà, ha dit en relació a la Carta Apostòlica, que “el papa ha fet de la protecció de menors una part central del govern de l’Església”. Així, la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors, s’unirà al Dicasteri per a la Doctrina de la Fe.

Pel que fa a la Cúria, aquest document destaca que aquest organisme  estarà al servei de totes les diòcesis i per això es crearan mecanismes de col·laboració entre els Dicasteris. És també molt important, que es demane als treballadors dels Dicasteris una “integritat personal i professional”, per tal d’evitar casos de corrupció com hi ha hagut.

Aquesta Carta Apostòlica vol “aprimar” i agilitzar la Cúria i per això presenta una reducció de Dicasteris. A més, se suprimiran els Consells Pontificis i les Congregacions, per anomenar-se tots ells, Dicasteris.

Naix el Dicasteri al Servei de la Caritat, per ajudar les persones més necessitades, una acció primordial de l’Església.

Pel que fa al Dicasteri per l’Evangelització, unificarà la tasca que fa la Congregació per l’Evangelització dels Pobles (Propaganda Fide) i el Consell Pontifici per la Promoció de la Nova Evangelització. Així, fusionant-se aquests ens, es crearà el Dicasteri per l’Evangelització, que serà presidit personalment pel papa. També es fusionarà el Consell Pontifici per la Cultura i la Congregació per l’Educació Catòlica, originant-se així el Dicasteri per la Cultura i l’Educació.

Com ha dit José Manuel Vidal, director del portal, “Religión Digital”, “un dels grans somnis del papa és tornar al Concili Vaticà II i a la seua eclesiologia” i per tant, “descongelar el Concili, que la involució dels dos papats anteriors col·locà en el congelador i també “fer-lo efectiu”.

La Carta Apostòlica comença amb un Preàmbul, les dues primeres paraules del qual, (“Predicar l’Evangeli”, Mc 16:15), donen el títol a aquest text. I és que predicar l’Evangeli, com diu el papa, “és la tasca que el Senyor encomanà als seus deixebles” i per això mateix, és el “primer servei que l’Església pot oferir als homes i a la humanitat”.

El papa, amb aquesta Carta Apostòlica, vol fer possible la conversió missionera de l’Església, que és misteri de comunió. Per això mateix, tots els cristians estem cridats a ser missioners, és a dir, enviats a proclamar la Bona Nova del Regne.

El capítol dos d’aquest text, presenta “els principis i criteris per al Servei de la Cúria romana”.

El capítol tres (dels articles 1 al 43), ens mostra les Regles generals.
El quatre (dels articles 44 al 52), fa referència a la Secretaria d’Estat.
El cinc (dels articles 53 al 188), ens presenta els diferents Dicasteris.
El capítol sis (dels articles 189 al 204), inclou els Òrgans de Justícia.
El capítol set (dels articles 205 al 227), ens mostra els Organismes Econòmics.
El capítol huit (del 228 al 237), tracta de les Oficines.
El nou (del 238 al 240), sobre els Advocats.
El deu (del 241 al 249), ens mostra les Institucions relacionades amb la Santa Seu.
I finalment, el capítol onze tracta sobre la Norma Transitòria.

Com diu José Manuel Vidal, director de “Religión Digital”, “la pedra angular de la Carta Apostòlica, és la de l’Església missionera, en eixida”.


Com ha dit l’arquebisbe de Rabat, Cristóbal López, cal fer “una Església sinodal, comunitària, en la qual avancem junts, una Església poble de Déu, en comunió. Una Església que va cap al que està ferit”. Per això l’arquebisbe López, amb una imatge molt significativa, ha dit que “els cristians hem de ser com la sang, que va a la ferida sense que se la cride. Quan la sang va a la ferida, no és que vulga escapar, sinó que vol tapar la ferida amb les plaquetes”. Per això, “un cristià hauria d’estar on hi ha una ferida en el món, intentant curar aquesta ferida”.

Amb aquesta Carta Apostòlica, el papa vol ajudar els cristians a construir una Església més viva, que no es tanque en ella mateixa, sinó que, amb una dimensió missionera, estiga oberta a la humanitat. Per això, el papa ens demana a tots els cristians que siguem testimonis i missatgers de l’Evangeli, per tal de portar al món, en les nostres mans i en el nostre cor, l’alegria del Regne.


«No acuses ningú falsament» (CASTELLÓ NOTÍCIES, 29/03/2022)

 És el que demana el llibre de l’Èxode (20:16), quan ens exhorta a no mentir ni a donar fals testimoni. I és això també el que demana el huitè dels Manaments de la Llei de Déu: “No diràs falsos testimonis ni mentiràs”.

He recordat aquest text de l’Èxode, perquè entre els polítics (sobretot) i els ex-polítics, la mentida i la falsedat estan a l’ordre del dia, com per exemple podem vore a l’article, “Casado y su bisoñez” (Levante, 22 d març de 2022). El seu l’autor, a part de definir (per què no ho digué fa un any?) el Sr. Casado com un home “sin classe alguna, ni valentia, ni visión, ni amor autentico por España”, acusa el president del govern espanyol d’haver-se envoltat d’un “nefasto equipo de comunistes, etarras asesinos o independentistas”.

Crec que, com diu l’Èxode, no es pot acusar ningú falsament i això l’autor de l’article ho hauria de saber, i més encara quan més d’una vegada s’ha manifestat cristià. Si a l’equip del Sr. Sánchez hi ha comunistes o independentistes, no crec que això siga cap delicte. Però si l’autor de l’article acusa el president Sánchez de tindre al seu equip “etarras asesinos” (i això sí que seria un delicte), ho hauria de denunciar a la justícia. I com que no podrà demostrar-ho, perquè no és veritat això que diu, està acusant falsament uns polítics. I és que l’autor d’aquest article, tot i que  sap que no són “etarras asesinos”, com que acostuma a matar mosques amb bales de canó, fa el ridícul.

Fa un any llarg, aquest mateix ex-polític publicava l’article, “El país de les costures esgarrades” (Levante, 2 de desembre de 2020), qualificant d’“independentistes salvatges” els diputats d’ERC, de la CUP i de Junts (i supose que també els senadors), que al Congrés espanyol representen els ciutadans que els han votat.

El Diccionari Català-Valencià-Balear defineix la paraula “salvatge”, com aquell “que es troba en estat purament natural, sense refinament, incivilitzat, rude, brutal”. Per això trobe fora de lloc el qualificatiu de “salvatge”, que l’autor de l’article al diari Levante dedica als partidaris de la independència. Una opció, la de l’independentisme, tan respectable com l’unionisme.

Els meus pares em van ensenyar a ser crític i a saber discrepar, sempre que és necessari. Però amb educació, sense faltar el respecte a l’adversari. I no crec que siga de bona educació, com va fer l’autor de l’article de fa un any llarg, qualificar de “salvatges” els representants del poble.

En aquell text, l’autor de l’article disparava contra tothom. Millor dit, contra els qui ell anomenava “esta quadrilla”, que ell considerava responsables que la “pell ibèrica” s’estiga “esgarrant per les costures”.

L’autor de l’article definia el Dr. Fernando Simón com “un pobre home que ens pren el pèl” i el ministre Salvador Illa, com una persona que “de Medicina sap allò mateix que sé jo”. I encara, els ministres del govern espanyol eren els qui tenien “funcions i actuacions més pròpies del circ de la tele”. Finalment disparava també contra una “amalgama de comunistes, independentistes salvatges, amb alguna mà tacada de sang i socialistes radicals”.

No crec que s’aguante l’afirmació de l’autor de l’article, quan parlava (com fa ara), dels diputats que tenien “alguna mà tacada de sang”. Coneixent l’estat espanyol, si algun diputat tinguera “alguna mà tacada de sang”, estaria a la presó, no assegut al Congrés.

I pel que fa al ministre Salvador Illa, l’autor de l’article el desqualificava com a ministre de Sanitat, pel fet que no és metge, sinó llicenciat en Filosofia, cosa que, en principi, no invalida la seua competència al ministeri. Tampoc l’autor de l’article és arquitecte o expert en urbanisme, sinó llicenciat en Dret i va ser tinent d’alcalde d’urbanisme i habitatge de l’ajuntament de València. I posteriorment, delegat de l’Àrea de Seguretat Ciutadana. I no crec que per no tindre estudis relacionats amb els departaments que va dirigir, no fera ben fet el seu treball. I és que com diu l’Evangeli de Sant Joan en relació als fariseus i el cec de naixement (Jo 9:1-41), no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol vore. Per això Jesús denuncià els qui veuen la brossa en l’ull del germà i no veuen la biga en el seu propi ull (Lc 6:41). Per cert, que el conseller Rafael Blasco, del PP, va ser conseller de Sanitat del 30 de maig de 2006 al 29 de juny de 2007 i a més, en la seua joventut havia estat militant del Frap. ¿Alguna vegada l’autor de l’article li va dir al Sr. Blasco (amb qui va compartir militància al PP), que de Medicina sabia “allò mateix que sé jo”  i que tenia “alguna mà tacada de sang”?

Però on l’autor de l’article va arribar al límit de la decència, va ser quan, en el seu article de l’any 2020, al·ludia els migrants que arribaven a l’estat espanyol fugint de la fam. L’autor de l’article, que més d’una vegada s’ha confessat cristià, deia al seu text, en relació als jóvens que arribaven a les Canàries, que “allò que faltava és que fins els migrants nos prenguen el pèl”, ja que arribant a les Canàries, “intenten apoderar-se d’eixes illes”. ¿De veritat l’autor d’aquest article pensava que “els migrants nos prenguen el pèl”? ¿No coneix el drama i el dolor de la gent que ix del seu país per necessitat? ¿O bé creu l’autor d’aquell article que els migrants deixen el seu país per gust o per turisme? ¿No recorda l’autor de l’article, que s’ha confessat cristià públicament, les paraules de Jesús a l’Evangeli de Sant Mateu: “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25:38)? ¿Creu de veritat l’autor d’aquell article que els migrants pugen a una pastera perquè sí? Supose que amb aquest raonament, l’autor d’aquell article donarà la raó als qui pensem que Cristòfor Colom va prendre el pèl als indígenes americans, ja que ell (i la Corona espanyola), sí que es va apoderar d’aquelles terres. ¿L’autor de l’article creu que els immigrants que moren a la Mediterrània ens prenen el pèl? També els qui ara vénen d’Ucraïna?

Crec que qualificar els diputats independentistes de “salvatges” o dir que el president Sánchez té al seu equip “etarras asesinos”, o fins i tot desqualificar el Dr. Fernando Simón o el ministre Illa, és “pecata minuta”, al costat de l’insult xenòfob, que és considerar els migrants com els qui “nos prenguen el pèl” i que “intenten apoderar-se d’eixes illes”. Potser l’autor de l’article deu considerar el papa Francesc, pel fet d’haver deixat l’Argentina, un que pren el pèl als italians.

Només espere que a l’autor d’aquests dos articles li vagen bé les coses i que no haja d’emigrar. Perquè no és el mateix migrar que fer turisme. I espere que l’autor dels dos articles tinga un mínim de sensibilitat, com ens demana el papa, per la gent que, per força major (no per gust) ha d’abandonar la seua terra. Jo li recomanaria a l’autor d’aquests articles que repasse la Bíblia i els discursos del sant pare i que siga més sensible envers els qui sofreixen. També Maria, Josep i l’Infant Jesús van ser emigrants quan van fugir d’Herodes, i no crec que prengueren el pèl als habitants d’allà on es van refugiar, ni tampoc que volgueren apoderar-se d’aquella terra.

L’autor d’aquests articles hauria d’escoltar les paraules tan assenyades de la Sra. Caya Suárez, secretària general de Càritas Canàries, davant el drama migratori que viu l’arxipèlag. La Sra. Suárez ha dit: “Com a Església catòlica, no podem restar impassibles davant d’aquesta situació greu de vulneració de drets humans on les polítiques públiques no posen la persona al centre, que és ocupat per altres interessos d’índole econòmica, política, etc”. Segurament que per a l’autor dels articles de Levante, la Sra. Suárez també ens deu prendre el pèl.

Aquest ex-polític hauria de recordar que, com diu el llibre de l’Èxode, no s’ha d’acusar ningú falsament. I també hauria de recordar que els Manaments de la Llei de Déu exigeixen no furtar. I companys seus, del seu mateix partit, estan a la presó per furtar.

I és que l’autor de l’article del dia 22, acostumat a les fake news, deu pensar que una mentida repetida milers de vegades, acaba sent veritat. I no. Per més que puga repetir una mentida, la mentida sempre serà mentida. Per això Jesús anomenà sepulcres emblanquinats els fariseus i els mestres de la Llei. ¿Per què l’autor de l’article del dia 22 no denuncia davant la justícia el president Sánchez, si al seu equip hi ha “terroristas asesinos?”. No ho farà perquè no és veritat i l’autor de l’article del dia 22 ho sap. Però continua intoxicant i mentint. I això és intolerable, ja que, els hòmens i més encara els polítics (i els ex-polítics) estem cridats a viure en la veritat, no en la mentida. Per això Jesús ens diu també hui: “La veritat vos farà lliures” (Jo 8:32).

Acusant, falsament, el Sr. Sánchez de tindre al seu equip “terroristes asesinos”, l’autor de l’article del dia 22, hauria de tindre molt present el que diu el llibre de l’Èxode: “No faràs córrer rumors falsos…et mantindràs lluny de la mentida” (Ex 23:1,7).

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT