divendres, 25 d’agost de 2017

El bisbe Rafael Lasala i Locela (VILAWEB/ONTINYENT, 22/08/2017

Aquest 2017 es compleixen 250 anys del nomenament de Rafael Lasala com a bisbe auxiliar de l’arquebisbe de València, Andrés Mayoral. Rafael Lasala, que posteriorment va ser bisbe de Solsona, i que va nàixer a Vinaròs el 7 d’agost de 1716, va fer els seus primers estudis amb fra Màxim Locela, germà de la mare del petit, al convent de Sant Agustí d’Alzira. El 23 d’agost de 1731 va vestir l’hàbit agustí al convent de Sant Agustí de València, va fer la professió el 24 d’agost de 1732 i vuit anys més tard, el 1740, va ser ordenat prevere.

L’historiador Vicente León Navarro, en el seu treball sobre el bisbe Lasala i el paper d’aquest fill de Vinaròs en l’extinció dels Jesuïtes, ens recorda l’opinió que en tenia Mollà, un dels seus apologistes, segons el qual el bisbe Lasala tenia un ‘enteniment clar i elevat i un enginy fecund i subtil, un judici sever, una memòria vasta i un saber com innat de la bellesa, el fi, l’original, el sublim, el sòlid i millor’. Per això Mollà predestinava a Lasala ‘pròspera navegació per l’oceà de l’enciclopèdia o ciència universal contra els esculls massa freqüents de la barbàrie. La inflor, el plagi, el pedantismo’.
Lasala va estudiar Filosofia en el convent de València, es va graduar en Arts en 1736 i va obtenir el Batxiller de Filosofia i Mestre d’Arts, aprovat nemine discrepante. Al juliol de 1739 va obtenir el doctorat en Teologia, també nemine discrepante.

En 1740 va fer oposicions a la càtedra de Filosofia de la Universitat, que va guanyar l’any següent i en 1745 va obtenir la càtedra de Matemàtiques. Per a Mollà, Rafael Lasala, que va ser un admirador de l’obra de l’il·lustre humanista valencià Lluís Vives, hauria pogut ser un Boyle, un Copèrnic, un Leibnitz, si s’hagués dedicat a la ciència en comptes de dedicar-se a la religió. Lasala va ser també acadèmic d’honor i de mèrit de l’Acadèmia de Santa Bàrbara, i en el seu Orde va ser, a València, rector de Sant Fulgenci, prior del convent de la Mare de Déu Mare del Socors i de Sant Agustí, a més de Prefecte General d’Estudis del Regne i Vicari de la Província Agustina de València.

A finals de maig de 1761, l’arquebisbe de València Andrés Mayoral va nomenar Lasala examinador del Sínode i el 14 de desembre de 1767, el papa Climent XIII el va nomenar bisbe auxiliar de l’arquebisbe Mayoral, de trista memòria per als valencians per la seu furibund antivalencianisme, plasmat en la prohibició del valencià en els llibres parroquials. Lasala va ser consagrat bisbe el 20 de març de 1768 a l’església de San Felipe el Real de Madrid, per l’arquebisbe de Saragossa, Juan Sáenz de Buruaga, assistit pels bisbes Josep Tormo, d’Oriola i José La Plana, de Tarazona.

Posteriorment, Rafael Lasala va ser promogut al bisbat de Solsona el 30 d’octubre de 1772, sent preconitzat pel papa Clement XIV el 15 de març de 1773. Va prendre possessió de la diòcesi el 17 de juny d’aquell mateix any i va entrar a Solsona cinc dies després, el 22 de juny. Va ser el bisbe Lasala qui va construir el palau episcopal d’aquesta diòcesi.

A Solsona va celebrar un sínode el 1783 i, amb il·lusió i interès, va saber acollir i adaptar-se a la llengua dels seus diocesans, utilitzant el català en la conversa i també en la predicació. Fins i tot va recomanar als seus successors que utilitzaren la llengua del poble, consell que haurien de seguir els bisbes i els preveres valencians en servei pastoral, per d’aquesta manera encarnar l’Església Valenciana en la cultura dels cristians valencians, que són a qui els bisbes i els preveres han de servir.
El bisbe Rafael Lasala va fer quatre visites ad limina, els anys 1773, 1777, 1781 i el 1788.

Fra Josep Mollà, que en l’elogi fúnebre que va fer d’aquest bisbe de Solsona, va definir a Rafael Lasala com un ‘obispo eminente en grandes dotes’, va destacar en Lasala ‘su siempre risueño aspecto, la dignidad y dulzura de sus modales, la nobleza, claridad y sublimidad de su ingenio’.
El bisbe Rafael Lasala va promoure la instrucció del poble per mitjà de missions populars i també del clergat, amb exercicis espirituals i conferències morals. Lasala es va distingir pel seu esperit caritatiu, sobretot en l’epidèmia que va assotar Solsona el 1783.

Rafael Lasala va afavorir els escolapis i va ser un clar antijesuïta i per això va ser ell mateix qui va redactar el dictamen a favor de l’extinció de la Companyia de Jesús.

El bisbe Rafael Sala, pastor gelós i sol·lícit, va morir el 17 de juny de 1792. Fra Josep Mollà, en l’elogi fúnebre de Lasala, va qualificar el bisbe de Solsona com ‘ínclito Paysano, insigne Profesor, Hombre verdaderamente Religioso, Sumo Sacerdote sobre manera benemérito de la Patria, de la Escuela, de su Orden, de la Iglesia’.

Pel que fa a l’altre apologista de Lasala, Vicente Guerau, va definir el bisbe de Solsona com un gran predicador: ‘Es entre los filósofos un filósofo enterado de los sistemas antiguos y de los modernos. Y entre los teólogos es un moralista racional, escolástico sutil, místico exactísimo: a más se halla versado en Historia Sagrada, eclesiástica, profana y fabulosa’.

diumenge, 20 d’agost de 2017

La imatge de la desesperació (LEVANTE-EMV, 20/08/2017)


Per la rapidesa de les imatge que vaig vore per TV3, no vaig poder identificar si era el carrer de la Portaferrissa, el de Sant Pau o el de la Boqueria o també el passatge Amadeu Bagués, o potser un altre, vies totes elles que condueixen a la Rambla, on el dijous 17 va tindre lloc un atemptat terrorista.
La imatge que em va impressionar va ser la de les corredisses de la gent, espantada per l´atropellament d´un furgoneta que va sembrar la mort i la por en ple centre de Barcelona. La tragèdia i la barbàrie del terrorisme s´hi feia present de nou al centre de la Ciutat Comtal, com en l´any 1987 amb l´atemptat a Hipercor o amb l´assassinat de l´exministre Ernest Lluch o com abans s´hi havia fet present a Vic, amb l´atemptat a la caserna de la Guardia Civil i a tants i tants altres llocs.

Però a part d´aquesta imatge dantesca de mort i de por, em va impactar també la presencia d´un home assegut, immòbil, a terra, demanat almoina en algun dels carrers que he citat abans. Amb les mans tapant-se el cap, possiblement per la vergonya d´haver de demanar una ajuda als vianants, amb un plat o amb una gorra al seu davant per recollir les monedes que deixa la gent, aquell home restava assegut, indiferent a la situació de por i al drama de les persones mortes o ferides escampades per la Rambla. Aquell home que no es movia, que no corria, que estava immòbil, com absent enmig del caos d´aquella situació de mort, mostrava ben bé la imatge de la desesperació i de la desolació. La imatge d´aquell home era la d´una persona que no té res a perdre degut a la seua situació marginal per la pobres. I per això no corria, per això no fugia ni es movia del seu lloc, possiblement el mateix que ocupa cada dia, pel fet que res del que passara (fins i tot la seua mort) no podia empitjorar la seua vida.



Quan una persona està a mercè de l´almoina dels qui passen davant seu, quan un home està tan desesperat per la situació econòmica que viu, deixa de tindre por, ja que la desesperació s´hi ha instal·lat en el seu cor i en la seua vida. Segurament aquell home pensava que la seua possible mort, no podia ser pitjor que la precarietat, la fragilitat i el desemparament en què es trobava i que el portava a seure al carrer per demanar almoina. I per això ni es va moure del seu lloc, ni tan sols es va alçar de terra, mentre la gent, al seu davant, corria presa pel pànic.

La maleïda pobresa que pateixen tants hòmens, dones i infants, degrada la vida d´aquestes persones. Fins i tot les anestesia o les adorm, ja que degut a la seua situació econòmica, les deixa com en estat vegetatiu, sense il·lusió, sense força ni per córrer per fugir de la mort. I és que la vida d´aquestes persones, abandonades per tothom, ja és com una mort avançada.

Rescatar i ajudar les víctimes de l´atemptat és una tasca que ens concerneix a tots. Però rescatar la gent del carrer que ja ni té esma per córrer, per fugir de la mort, també es feina de tothom. Només així farem un món més fratern i més humà. La globalització de la indiferència provoca que un home, que demanava almoina, no tingui coratge (ni por) per eixir corrent d´aquell infern que va ser la Rambla el 17 d´agost de 2017, perquè la vida d´aquell captaire ja era més morta que viva.

Certament que em va impactar la imatge de l´home assegut, immòbil, demanant almoina i també que ningú no l´alçara de terra per traure´l d´aquell vesper.

divendres, 18 d’agost de 2017

Deixar en mans de les famílies el nivell d’aprenentatge del valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 13/08/2017)

Aquest va ser el desficaci (un altre més) de la Sra. Bonig pel que fa a trobar una ‘solució’ al plurilingüisme. En la trobada de l’11 d’agost amb el Molt Honorable President Puig, cap de govern del País Valencià, la Sra. Bonig va exposar que una alternativa al plurilingüisme seria ‘deixar en mans de les famílies el nivell d’aprenentatge del valencià’. La Sra. Bonig, en un moment d’il·luminació, ha presentat al President Puig com a alternativa al plurilingüisme un model ‘revolucionari’ i ‘avançat’, per a les zones castellanoparlants, on el reforç del valencià siga ‘voluntari’ i d’aquesta manera no ‘s’impose a les famílies’.

Em sembla una idea excel·lent. Que els pares puguen triar per als seus fills el model i el nivell de llengua que vulguen que aprenguen els alumnes. Només hi ha una qüestió no resolta. Si els pares poden triar per als seus fills el nivell d’aprenentatge del valencià, supose que per la mateixa raó, els pares (i per què no ho poden decidir directament els alumnes tot sols?) també haurien de poder triar el nivell d’aprenentatge de l’anglès, de les ciències socials, de la geografia, de les matemàtiques i de les ciències naturals.

Amb aquesta idea ‘revolucionària’, la Sra. Bonig s’hauria carregat el currículum escolar o el pla d’estudis, perquè les famílies, elles i ningú més, decidirien el nivell d’aprenentatge dels seus fills. Un altre problema afegit seria quan en una mateixa aula, unes famílies decidiren que els seus fills estudiaren integrals i unes altres famílies decidiren que això no val la pena.

Amb l’argument de la Sra. Bonig podríem començar amb les matemàtiques. Els nostres fills han d’estudiar la suma i la resta, però no la multiplicació. I per a la divisió i les arrels quadrades o les integrals, ja farem una comissió de pares a veure si cal que aquests conceptes entren en el nivell d’aprenentatge o no. Els alumnes haurien de fer àlgebra però no trigonometria, perquè som els pares que decidim el nivell d’aprenentatge de les matemàtiques. Pel que fa a la natura, no caldria estudiar les cèl·lules procariòtiques (si no tenen nucli per a què estudiar-les?) sinó només les eucariòtiques. Tampoc caldria estudiar ni el cervell, ni el cerebel humà, perquè per a l’ús que fan alguns de les neurones, els alumnes s’ho poden estalviar. Tampoc caldria estudiar la botànica, ja que un estiu i un altre se’ns cremen els boscos i per això mateix no cal perdre el temps estudiant les plantes.
Pel que fa a la geografia, cal que els alumnes estudien bé la comunitat autònoma de Madrid i també la de Castella la Manxa i la de Castella la Vella. No cal que els llibres ens parlen de la geografia del País Valencià (perdó, de la Comunidad Valenciana) perquè com els nostres xiquets i xiquetes ja viuen ací, ja ho descobriran.

Pel que fa a la literatura, caldria potenciar sobretot la literatura castellana, perquè pel fet que els nostres xiquets parlen valencià, se senten discriminats, ja que no tenen la llengua de Cervantes com a llengua habitual, com passa a Sevilla o a Salamnca, que tenen la sort de viure com a persones normals i no com els nostres xiquets que no saben parlar castellà com Déu mana. Per tant, pel que fa al valencià, només que aprenguen a dir quatre coses en la llengua d’ací (no cal massa) per així poder fer un sainet i cantar el PeraofrenarnovesglòriesaEspanya, ja anem bé.

La Sra. Bonig, que deu haver aprés aquest nou model docent a Finlàndia, vol que l’aprenentatge del valencià siga ‘voluntari’ i que el decidisquen els pares.

Al desembre, la Sra. Bonig serà premiada amb el Nobel de Física, de Química i de Literatura! I gràcies a ella s’instaurarà un Nobel de Pedagogia, que evidentment en la primera convocatòria serà per a la Sra. Bonig.

dimarts, 15 d’agost de 2017

L'arquebisbe màrtir Òscar Romero (VILAWEB/ONTINYENT, 15/08/2017)

Hui 15 d’agost celebrem el centenari del naixement de l’arquebisbe Óscar Romero, pastor, profeta i màrtir, assassinat per la dictadura del Salvador el 24 de març de 1980.

Romero, que va nàixer a Ciudad Barrios el 15 d’agost de 1917 al si d’una família senzilla i humil, era el segon de vuit germans. Després de treballar de fuster entrà al Seminari i l’octubre de 1937 anà a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser ordenat prevere el 4 d’abril de 1942 i l’any següent obtingué la llicència en Teologia. En retornar al Salvador, el seu primer destí va ser el poble d’Anamorós, tot i que als dos mesos de prendre possessió fou nomenat secretari de Cúria, a més de ser rector de la parròquia de Sant Domènec, encarregat de l’església de Sant Francesc i confessor de religiosos i de religioses. Posteriorment va ser rector del Seminari Menor i director d’una revista diocesana.

Romero era un capellà senzill i abnegat en el servei pastoral i sol·lícit pels més necessitats, atenent presos, prostitutes i alcohòlics. En un primer moment, Romero va ser un capellà conservador i la seua recepta davant els problemes era dedicar més temps a la pietat i a la pregària i ‘menys cants de protesta social’. A partir dels anys seixanta la situació del Salvador es va agreujar amb un atur que portà la desesperació a les famílies. Lentament, Romero va anar assimilant la renovació del Vaticà II, fins al punt que el trobem en la preparació de la Conferència de Medellín, el 1968, origen de la Teologia de l’Alliberament, encara que en un primer moment Romero se sentí incòmode amb aquesta línia eclesial. De fet, Romero, al principi trobà molt polititzades les reunions de les Comunitats Eclesials de Base, estructurades segons el mètode ‘vore-jutjar-actuar’. Per això, en ser nomenat director de la revista Orientación, va canviar la línia d’aquesta publicació, de manera que, si abans tractava temes socials, ell l’enfocà cap a postures eclesials. I és que Romero tenia por de les postures progressistes a l’Església i d’una manera particular, dels jesuïtes.

El 25 d’abril de 1970, Romero va ser nomenat bisbe auxiliar de San Salvador i aviat va descobrir el difícil ambient que vivia la capital, a causa de la violència generalitzada propiciada pel govern. El 15 d’octubre de 1974 Romero va ser nomenat bisbe de Santiago de María i el juny de 1975 es va produir el cas anomenat dels Tres Carrers, on un grup de llauradors que tornaven d’una celebració litúrgica van ser assassinats, amb l’excusa que eren elements subversius i armats. Després es va saber que les seues úniques ‘armes’ eren les bíblies que els llauradors portaven sota el braç. Romero va enviar una dura carta al president Molina, on li recordava els principis cristians més elementals, contraris tots ells a la violència.

Un altre fet que marcà el canvi de Romero d’un conservadorisme a una línia més oberta i compromesa amb el seu poble va ser l’expulsió del país del director del centre Los Naranjos, depenent dels religiosos Passionistes, un lloc que formava agents pastorals i creava Comunitats de Base. Tot i que Romero tenia una certa prevenció per la línia de Los Naranjos, protestà enèrgicament per l’expulsió del seu director. Això, evidentment, provocà una més gran tensió entre Romero i el govern del Salvador.

En aquell ambient de violència i d’injustícia, el 3 de febrer de 1977, Óscar Romero va ser nomenat arquebisbe de San Salvador.

Romero, que sabia escoltar les dificultats que tenien els capellans en l’acció pastoral, va canviar dràsticament d’actitud amb l’assassinat del jesuïta P. Rutilio Grande i dos laics que foren metrallats pels Esquadrons de la Mort el 12 de març de 1977. Després d’aquest fet, Romero es convertí en veu dels qui noen  tenien per defensar la dignitat dels pobres i va dir que mentre no s’aclariren aquests assassinats i se sabera la veritat, ell no assistiria a cap celebració de l’Estat, cosa que va complir els tres anys que fou arquebisbe. En dos anys, Romero va perdre 40 capellans, entre assassinats, expulsats o exiliats del país. Per això a partir de l’assassinat del P. Rutilio Grande, Romero es va comprometre clarament en la defensa de la justícia social. Si abans s’ocupava dels pobres, a partir d’aquell moment els pobres van ser la seua prioritat. Com digué el P. Ignacio Ellacuria (màrtir també de la repressió al Salvador) de l’arquebisbe Romero, ‘els seus ulls van veure la veritat i se li va revelar què significava ser apòstol al Salvador; significava ser profeta i màrtir’ en un país on el 1978 hi hagueren 150 assassinats, i el 1979, 600.

Les homilies de Romero eren una denúncia profètica de les atrocitats del govern del Salvador i de l’oligarquia econòmica. Per això l’arquebisbe Romero va començar a rebre anònims i amenaces, convertint-se d’aquesta manera en signe de l’Església perseguida al Salvador. Desgraciadament Romero també va patir acusacions falses d’altres bisbes, i tot i que va tindre el suport del papa Pau VI, van arribar a Roma informes tendenciosos i negatius que acusaven l’arquebisbe de San Salvador com a responsable de la violència que patia el país. Romero era conscient que l’aplicació de la Doctrina de l’Església no podia reduir-se a doctrines abstractes i etèries i per això les seues denúncies eren ben concretes, a partir de fets concrets. Romero predicava sobre la veritat en la seua opció preferencial pels pobres i per això va estar al costat dels oprimits, però sense substituir mai l’amor per la política. Romero deia: ‘Compromesos amb els pobres, condemnem com a antievangèlica la pobresa extrema que afecta nombrosíssims sectors del nostre continent’.

Després de l’assassinat del P. Rutilo Grande, van ser massacrats més capellans i molts laics cristians i Romero es va adonar del perill que corria, però no per això deixà de parlar amb llibertat i amb valentia. Així, denuncià l’extrema pobresa del poble, la injustícia que patien els llauradors que no tenien terra i les dificultats dels treballadors per organitzar-se i defendre els seus drets. L’arquebisbe Romero denuncià també la crisi econòmica, condemnà el capitalisme i l’estat totalitari del govern del Salvador i la violència que els militars toleraven i propiciaven.

Amenaçat de mort des de feia temps, les últimes amenaces eren més fortes. El 23 de març de 1980, la seua última homilia, valenta com totes les que feia Romero, va ser considerada com la seua sentència de mort, per la duresa i la claredat amb que va denunciar l’opressió i la violència de la dictadura militar. L’endemà, el 24 de març,  l’arquebisbe Romero era assassinat mentre celebrava l’Eucaristia en la capella de l’Hospital de la Divina Providència. La seua sang es va mesclar amb la sang redemptora del Crist i per això va esdevenir màrtir de la fe i de la justícia. Romero, que s’havia entregat a Déu en l’ordenació presbiteral, s’entregà totalment en el seu martiri, com a símbol de reconciliació i de fraternitat.

El pensament i el compromís de l’arquebisbe Óscar Romero amb el seu poble, a favor de la justícia i de la llibertat i de denúncia de la violència i del terror del govern del Salvador, els podem descobrir a través de les homilies que va fer, així com també de les Cartes Pastorals que escrigué i del seu Diari.
La seua denúncia profètica va fer de Romero un testimoni de la veritat i de la justícia i per això va ser beatificat com a testimoni de l’Evangeli, el 23 de maig de 2015. El postulador de la beatificació de Romero, el bisbe Vicenzo Paglia, ha definit l’arquebisbe màrtir com ‘un profeta actual per al Salvador i per a tot Llatinoamèrica’. Els intents per beatificar Romero van trobar diversos entrebancs i sempre rebotaven per causes incomprensibles. Però el seu missatge d’amor als pobres, va quallar a l’Amèrica Llatina i per això el bisbe Paglia digué: ‘Romero és el profeta de l’entrega gratuïta de l’amor’. Si bé el van matar per fer-lo callar, ara el Beat Romero és memòria per a tota l’Església.

L’arquebisbe màrtir Romero és per al nostre temps i per al nostre món, llum de les nacions i sal de la terra i per això la seua memòria és viva, com a consol per als pobres i per als marginats. La denúncia profètica de Romero, malgrat les amenaces que rebia, era per a ell un deure i així, amb valentia, defensà l’Església i el seu poble. Per a Romero, ‘el cel havia de començar a la terra’ i l’alliberament que proclamava enfront de l’opressió dels poderosos, es fonamentava en Jesucrist. Per això va defendre la dignitat dels més indefensos, oprimits pel govern dictatorial del Salvador.

En la seua opció pels pobres i a favor de la justícia, la seua caritat pastoral li infonia una fortalesa extraordinària per denunciar la violència i l’opressió que patia el seu poble.

Bisbe amb olor d’ovella, home de profunda fe i d’esperança ferma, Romero és una benedicció per a l’Església i per al nostre món, ja que és signe de reconciliació i de pau, pel fet que va vessar la seua sang en defensa del Regne i del poble salvadorenc.

Com digué fa uns dies el bisbe auxiliar de San Salvador, el cardenal Gregorio Rosa Chávez, ‘l’Església ha de recuperar la memòria dels centenars de llauradors assassinats durant la guerra civil (1980-1992) per divulgar la fe catòlica’. I és que, de la mateixa manera que s’ha de rescatar la figura de l’arquebisbe Romero, també cal ‘rescatar la memòria dels màrtirs anònims, la major part d’ells humils llauradors’.

La seua beatificació, incomprensiblement frenada des del Vaticà durant molts anys perquè Romero va ser acusat de subversiu, va ser possible gràcies a l’impuls del primer papa llatinoamericà, que així ens presentava el primer arquebisbe màrtir després del Vaticà II, com a model en el seguiment de Jesucrist. Per això el papa Francesc va definir Romero com a ‘bisbe i màrtir, pastor segons el cor de Crist, evangelitzador i pare dels pobres i testimoni heroic del Regne de Déu’.

Com ens recorda el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, en el seu llibre ‘Romero: bisbe dels pobres’, l’arquebisbe màrtir ‘va ser en primer lloc anunciador de la fe i mestre de la veritat, a més d’un acèrrim defensor de la justícia’. L’arquebisbe Romero va ser també ‘l’amic, el germà, el defensor dels pobres i dels oprimits, dels llauradors, dels obrers, dels qui viuen en barris marginals’.
El centenari del naixement de l’arquebisbe Romero ens parla del testimoniatge d’aquest pastor amb olor d’ovella que, com a màrtir de Jesucrist, va donar la vida pels pobres, per la justícia i per la pau.

L'Arquebisbe màrtir Òscar Romero (LEVANTE-EMV, 15/08/2017)


Hui 15 d´agost celebrem el centenari del naixement de l´arquebisbe Òscar Romero, pastor, profeta i màrtir, assassinat per la dictadura del Salvador el 24 de març de 1980.

Romero, que va nàixer a Ciudad Barrios el 15 d´agost de 1917 al si d´una família senzilla i humil, i que va ser ordenat prevere el 4 d´abril de 1942, va ser un capellà senzill i abnegat en el seu servei pastoral i sol·lícit pels més necessitats. El 25 d´abril de 1970 va ser nomenat bisbe auxiliar de San Salvador i aviat va descobrir el difícil ambient que vivia la capital, degut a la violència generalitzada propiciada pel govern. El 15 d´octubre de 1974 Romero va ser nomenat bisbe de Santiago de María i el juny de 1975, es va produir el cas anomenat dels "Tres Carrers", on un grup de llauradors que tornaven d´una celebració litúrgica van ser assassinats, amb l´excusa que eren elements subversius i armats. Després es va saber que les seues úniques "armes" eren les Bíblies que els llauradors portaven sota el braç.

En aquell ambient de violència i d´injustícia, el 3 de febrer de 1977, Òscar Romero va ser nomenat arquebisbe de San Salvador. El 12 de març següent, amb l´assassinat del P. Rutilio Grande, Romero es convertí en veu dels qui no tenien veu per defensar la dignitat dels pobres. Les seues homilies eren una denúncia profètica de les atrocitats del govern del Salvador i de l´oligarquia econòmica. Per això l´arquebisbe Romero va començar a rebre anònims i amenaces, convertint-se d´aquesta manera en signe de l´Església perseguida al Salvador.

Després de l´assassinat del P. Rutilo Grande, van ser massacrats altres capellans i nombrosos laics cristians i Romero se´n va adonar del perill que corria, però no per això deixà de parlar amb llibertat i amb valentia. Així, denuncià l´extrema pobresa del poble, la injustícia que patien els llauradors que no tenien terra i les dificultats dels treballadors per organitzar-se i defendre els seus drets.



L´arquebisbe Romero denuncià també la crisi econòmica, condemnà el capitalisme i l´estat totalitari del govern del Salvador i la violència que els militars toleraven i propiciaven.

El 23 de març de 1980, la seua última homilia, valenta com totes les que feia Romero, va ser considerada com la seua sentència de mort, degut a la duresa i la claredat amb que va denunciar l´opressió i la violència de la dictadura militar. L´endemà, el 24 de març, l´arquebisbe Romero era assassinat mentre celebrava l´Eucaristia en la capella de l´Hospital de la Divina Providència. La seua sang es va mesclar amb la sang redemptora del Crist i per això va esdevindre màrtir de la fe i de la justícia. Romero, que s´havia entregat a Déu en l´ordenació presbiteral, s´entregà totalment en el seu martiri, com a símbol de reconciliació i de fraternitat.

El pensament i el compromís de l´arquebisbe Òscar Romero amb el seu poble, a favor de la justícia i de la llibertat i de denúncia de la violència i del terror del govern del Salvador, els podem descobrir a través de les homilies que va fer, així com també de les Cartes Pastorals que escrigué i del seu Diari.
La seua denúncia profètica va fer de Romero un testimoni de la veritat i de la justícia i per això va ser beatificat com a testimoni de l´Evangeli, el 23 de maig de 2015.

El bisbe màrtir Romero és llum de les nacions i sal de la terra i per això la seua memòria és viva, com a consol per als pobres i per als marginats. La denúncia profètica de Romero, malgrat les amenaces que rebia, era per a ell un deure i així defensà l´Església i el seu poble. Per a Romero, "el cel havia de començar a la terra" i l´alliberament que proclamava enfront de l´opressió dels poderosos, es fonamentava en Jesucrist. Per això va defendre la dignitat dels més indefensos, oprimits pel govern del Salvador.

En la seua opció pels pobres i per la justícia, la seua caritat pastoral l´infonia una fortalesa extraordinària per denunciar la violència i l´opressió que patia el seu poble.

Bisbe amb "olor a ovella", home de profunda fe i d´esperança ferma, Romero és una benedicció per a l´Església i per al nostre món, ja que és signe de reconciliació i de pau, pel fet de vessar la seua sang en defensa del Regne i del poble salvadorenc.

La seua beatificació, incomprensiblement frenada des del Vaticà durant molts anys perquè Romero va ser acusat de subversiu, va ser possible gràcies a l´impuls del primer papa llatinoamericà, que així ens presentava el primer arquebisbe màrtir llatinoamericà després del Vaticà II, com a model en el seguiment de Jesucrist. Per això el papa Francesc va definir Romero com a "bisbe i màrtir, pastor segons el cor de Crist, evangelitzador i pare dels pobres i testimoni heroic del Regne de Déu".

Com va dir de Romero el també màrtir Ignacio Ellacuría, "els seus ulls van vore la veritat i se li va revelar què significava ser apòstol al Salvador: significava ser profeta i màrtir".

divendres, 11 d’agost de 2017

Josep Requena (VILAWEB/ONTINYENT, 06/08/2017)

Vaig tindre la sort i el goig de conèixer l’amic Josep Requena i Vidal a la platja de Piles, on ell, amb la seua dona Paquita i els seus fills, estiuejaven en un apartament a vora de la mar. També a la platja de Piles, des del 1973, passaven l’estiu els meus pares, amb les meues germanes i jo mateix.

Un dia d’estiu, devia ser a mitjans o a finals dels anys 70, vaig veure a vora de la mar, escoltant la ràdio, un home, Pepe Requena, que seguia el programa (que jo mateix també escoltava) ‘De dalt a baix’, l’espai de Ràdio Peninsular que des de l’any 1974 dirigia l’extraordinari periodista Toni Mestre. Em vaig acostar a aquell desconegut que estava escoltant el ‘De dalt a baix’ i li vaig dir que jo també seguia aquell programa en la nostra llengua, que tant m’agradava i que estava content de trobar-ne un altre oient. A partir d’aquell dia la família de Pepe Requena i la meua vam iniciar una amistat que encara hui roman amb Paquita, la dona de Pepe i les seues filles, Anna i Imma i el seu fill Pepe.

Recorde que, una vegada ja monjo de Montserrat, quan anava a passar uns dies amb els meus pares i les meues germanes a la platja de Piles, sempre ens trobàvem Pepe, amb Paquita i amb els fills, tant a la vora de la mar, com també després de sopar, i a la porta de ma casa o de la veïna fèiem una tertúlia que es perllongava en la nit, a vegades, fins tard.

Pepe Requena era un home bo de veritat, senzill i afectuós, amable, discret, sempre amb bon humor. Ell i mon pare, i també jo, parlàvem de la nostra llengua, de l’ensenyament, del País i de la dificultat i dels contratemps que impedien el redreçament nacional del País Valencià. Escoltar les paraules i les reflexions de Pepe Requena era un goig i una sort per a tots els qui el vam conèixer.

Josep Requena, nascut a Alfarrasí el 1930, es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Santiago de Compostel·la el 1957 i exercí aquesta professió durant un temps. Però deixà la medecina i el 1964 es diplomà en Magisteri a la Universitat de València, exercint la docència fins el 1993.
Com m’ha comentat la seua filla Anna, i per la seua estimació a la nostra llengua, des del 1970 va ser un dels precursors del Cursos Carles Salvador de Valencià, per correspondència.

La seua obra literària està formada per sainets teatrals, escrits perquè foren representats pels seus alumnes, articles al llibre de festes i també poesia, amb poemes que Pepe Requena dedicava als seus familiars i amics. Però sobretot cal destacar les seues Ambaixades, que cada any es representaven a les festes de Moros i Cristians d’Alfarrasí i on Pepe comentava, amb gràcia i amb bon humor, els fets que més havien sobreeixit aquell any al poble. Precisament aquest divendres s’ha presentat el llibre que recull els textos de les Ambaixades que va escriure l’amic Pepe Requena. Recorde que ell li deixava a mon pare l’Ambaixada de cada any perquè la llegira. I recorde també com mon pare elogiava la gràcia de Pepe en comentar els fets o la crònica humorística del que havia passat aquell any a Alfarrasí.


En el seu compromís amb la cultura, Pepe Requena personalitzà lletres dels balls del grup de danses del qual en va ser membre. També participà activament en les festes de Moros i Cristians i ell mateix va ser el fundador de la seua comparsa.

A Pepe Requena, com m’ha recordat la seua filla Anna, li agradava dir les respostes de la missa en valencià (i així ho feien també els seus fills) ja que tenia molt clar que la nostra llengua era per ell la més important, pel fet de ser la llengua pròpia (i marginada) del nostre País. Per això ensenyava els seus fills a llegir i a escriure en valencià. Cantava també al cor de la parròquia i posava les lletres dels cants en valencià, en un intent que la nostra Església assumira la llengua i la cultura del nostre País, en compte de castellanitzar (com fins ara) les celebracions litúrgiques, com si Alfarrasí fóra un poble castellanoparlant.

El llibre de les Ambaixades d’Alfarrasí, que Pepe Requena va començar a escriure el 1975, conté els textos de 22 Ambaixades, del 1975 al 1999, i només en falten les dels anys 1980 i 1983, que per motius aliens a Pepe Requena no va escriure ell, i la del 1982 que s’ha perdut, desgraciadament.
Pepe Requena ens va deixar molt jove, l’any 2000, i tot i la seua absència física, el seu llegat i el seu exemple d’home honrat, bo i amable, irònic i sempre a punt a fer un favor, perduraran sempre entre els qui vam tindre el goig de poder-lo conèixer i de ser els seus amics.

Com diu Simeó Martí en el pròleg del llibre de les Ambaixades, Pepe Requena era ‘un lletraferit i com a tal va deixar un bon grapat d’escrits, fonamentalment en vers i de temàtica més diversa’. I és que Pepe el trobaves sempre allà on hi havia un acte cultural, pel seu interès per la cultura i en especial, per la nostra llengua.

La publicació i la difusió de les Ambaixades de Pepe Requena haurien de ser l’impuls perquè l’Ajuntament d’Alfarrasí el nomenara Fill Predilecte del poble.

divendres, 4 d’agost de 2017

Una sana laïcitat (VILAWEB/ONTINYENT, 02/08/2017)

He trobat molt encertada la decisió que ha pres la Conselleria d’Educació pel que fa a la llibertat religiosa i de consciència dels alumnes. Segons informaven els mitjans de comunicació l’11 de juliol passat, la conselleria ha adreçat una normativa als centres docents per tal que cap jove no veja inculcat el seu dret d’entrar a les escoles o als instituts pel fet de portar signes religiosos com el hijab en el cas dels musulmans, la toca en cas d’una religiosa cristiana o la quipà pel que fa als jueus. És per això que els col·lectius i els activistes pels drets humans, com no podria ser d’altra manera, han valorat positivament aquest esborrany de la Conselleria d’Educació per al curs 2017-2018.

Amb molt bon criteri, i malgrat algunes veus discordants, la Conselleria d’Educació ha anteposat el dret a l’ensenyament a la vestimenta de l’alumnat. D’aquesta manera s’evitarà el greuge que va patir una xica el setembre de 2016, quan no va poder entrar al seu institut, a València, per portar un hijab. I és que el vestit o els signes religiosos que porten els joves no poden ser cap impediment per accedir a l’ensenyament.

Amb aquesta decisió tan encertada, la Conselleria d’Educació garanteix la llibertat i la diversitat religiosa, així com el respecte a la identitat de cada jove i a la seua tradició cultural.
Crec que la nostra societat ha d’anar pel camí d’una laïcitat respectuosa amb el fet religiós, que ha d’acollir cada persona, siga qui siga, i evitar qualsevol brot d’un laïcisme que anul·la la llibertat personal.

La aconfessionalitat de l’Estat i la laïcitat han de fer possible que el fet religiós es puga viure plenament i amb naturalitat, sense circumscriure’l a l’àmbit privat. I és que la laïcitat ha d’excloure, per una part el nacionalcatolicisme, tan nefast en temps passats, i per altra també l’anticlericalisme. Es tracta de viure una laïcitat oberta i no un laïcisme excloent que no respecta el dret de les persones a la llibertat religiosa.


La laïcitat no només no ha d’impedir l’expressió de la fe religiosa i les conviccions personals en determinats àmbits, sinó que l’ha de respectar i garantir. Com digué en un col·loqui -al qual vaig assistir- en referència a la laïcitat el diputat al Parlament de Catalunya, Lluís Rabell, de Catalunya Sí que és Pot, ‘és una perversió prohibir a les xiquetes musulmanes portar vel a l’escola’. Això és una contradicció, digué el diputat Rabell, perquè ‘és l’escola que ha de ser laica, no els alumnes’.
El diputat Lluís Rabell, de tradició marxista, explicà que els seus fills eren ateus, tot i que ‘coneixen perfectament què és la religió cristiana, la tradició jueva i saben què és el Ramadà’. Per això demanà que no confonguem ‘l’analfabetisme religiós, és a dir, el desconeixement de la seua història, dels seus valors, de les conviccions que transmet la religió, amb el fet d’adherir-s’hi’, ja que ‘són dues coses diferents’.

El 16 maig de 2016, el papa Francesc, en una entrevista al diari francès La Croix, també defensà que ‘un Estat ha de ser laic’ i per això el papa apostà per ‘una sana laïcitat’ que, acompanyada d’una sòlida llei, ‘puga garantir la llibertat religiosa’, ja que, com reconegué el papa, ‘els Estats confessionals acaben malament’.

Un cas concret en referència a la laïcitat, que l’any passat va alçar polseguera a Catalunya, va tindre lloc a la ciutat de Berga en la festa del Corpus, quan l’equip de govern de l’Ajuntament, integrat per la CUP, va decidir de no participar als actes religiosos. L’oposició, des de PDeCAT i ERC, passant pel PSC i IC, no va aprovar aquesta mesura de la CUP. Així, el PDeCAT va dir que la batlessa de la CUP hauria d’anar als actes religiosos per fer costat a la ciutadania. La mateixa opinió va expressar ERC, que va dir que ‘es va als actes religiosos en representació de la ciutat i nosaltres mirarem d’anar als lloc on ens conviden’. La representant d’ERC va dir que ‘personalment no hi aniria, però com a regidora hi vaig’. També el PSC va manifestar el mateix. I finalment, el regidor d’Iniciativa per Catalunya, Joan Torres, va dir: ‘Aniré a missa perquè estic representant la ciutadania’.

També a Berga, fa unes setmanes (1 de juliol) ERC instava l’equip de govern de l’Ajuntament, en mans de la CUP, a no discriminar l’escola Vedruna i que donara a l’escola concertada les ajudes per a les alces reposapeus, perquè aquest centre puga participar al projecte de democratització de la música.

Per això trobe tan encertada la mesura que ha pres la Conselleria d’Educació del País Valencià en referència a la defensa de la llibertat religiosa als centres docents.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT