dimarts, 30 de setembre del 2014

Paraules pronunciades en la cloenda del VII Congrés d'Educació Josep Lluís Bausset, celebrat a l'Alcúdia

“Sr. Alcalde de l’Alcúdia, Regidors de l’Ajuntament, Sra. Xelo Valls, de CCOO, Sr. Josep Antoni Fluixà, de Bromera, participants en el VIIè Congrés d’Educació Josep Lluís Bausset, amigues i amics: Tant per a les meues germanes com per a mi mateix, ens és un motiu de goig, de satisfacció i d’orgull, que aquest Congrés porte el nom del nostre pare, que va ser, per vocació, un mestre i un docent. I és que el nostre pare va viure l’ensenyament amb passió. De fet, van ser quatre grans passions les que van guiar la vida del nostre pare.


 
La primera passió va ser la família i els amics.

La segona va ser la cultura, plasmada en la música, la pilota valenciana, la literatura i el periodisme.

La tercera passió va ser la llengua i el País. La nostra llengua i el nostre País! Pel País Valencià i per la nostra llengua, el nostre pare ho va donar tot! D’una manera discreta i anònima (subterrània) però eficient.

I la quarta passió del nostre pare va ser l’ensenyament. De fet, el nostre pare, al llarg dels seus anys com a professor dels instituts de Tortosa, Xàtiva, Alzira, Carlet i Carcaixent, va ser un apassionat de la docència. Com ho sou vosaltres, n’estem segurs! El nostre pare va ser un mestre. Un home que explicava allò que sabia, allò que havia après. Però a més d’un bon mestre, va ser també un bon docent. Perquè si el mestre explica allò que sap (cosa molt important) el docent no es limita només a explicar uns coneixements, sinó que sap transmetre allò que ell és, amb el seu compromís amb la justícia, la cultura i la llibertat, i amb la seua vida. Com també n’estem segurs que és això el que vosaltres feu amb els vostres alumnes.


Quan el poder vol tindre súbdits (i anestesiats) vosaltres, a través de l’ensenyament, ajudeu  a formar ciutadans, hòmens i dones lliures. Quan el poder (amb lleis tant injustes com la Llei Wert o el Decret de trilingüisme) intenta destruir i marginar la nostra llengua, vosaltres la defenseu. Per això creiem que el nostre País està en bones mans: en les vostres, mestres i docents que ajudeu a formar persones lliures i cultes. Per això, tant les meues germanes com jo mateix, volem manifestar-vos el nostre reconeixement i la nostra gratitud per la vostra tasca, sempre apassionant, d’acompanyar els jóvens a ser crítics amb el poder i compromesos amb la justícia i amb la llibertat, amb la cultura i el nostre País! Per tot això, i per moltes coses més, moltes gràcies!”

diumenge, 28 de setembre del 2014

El nunci Dadaglio (LEVANTE-EMV, 28/09/2014)

Hui fa 100 anys naixia Luigi Dadaglio, el qui a Madrid i durant 13 anys, del 1967 al 1980, va ser nunci apostòlic del papa a l´Estat espanyol. 
Luigi Dadaglio, treballador, silenciós i bon diplomàtic, va ser l´home clau de la Santa Seu en la firma de l´acord entre el Govern espanyol i el Vaticà, pel qual Espanya renunciava al privilegi de presentació de bisbes.



Luigi Dadaglio, d´una manera discreta i alhora eficient, ajudà l´Església espanyola, juntament amb els cardenals Tarancon i Jubany, i els bisbes Josep Pont i Gol, Antonio Añoveros, Alberto Iniesta, Victorio Oliver o Ramón Echarren, a alliberar-se del Règim franquista, i a aconseguir la independència Església-Estat. A més, Dadaglio va gestionar la llibertat de nombrosos presos polítics i el 1974, va saber afrontar amb valentia el cas Añoveros, no acceptant que el bisbe de Bilbao fóra expulsat de l´Estat.
Dadaglio va nàixer el 28 de setembre de 1914, hui fa 100 anys. Fou ordenat prevere el 1937 i el 1942 passà a ser secretari de la nunciatura en la República Dominicana. Posteriorment passà a Haití i a Puerto Rico, i el 1950 es feu càrrec de la Delegació Apostòlica de Washington. Després anà a Canadà, Austràlia i el 1961 a Veneçuela. I va ser el 1967 quan el papa Pau VI el nomenà nunci apostòlic a Espanya, on Dadaglio treballà per canviar el Concordat de 1953 entre la Santa Seu i l´Estat espanyol. Va ser el 1979, quan Dadaglio firmà els acords que regulen les actuals relacions Església-Estat.
Dadaglio un bisbe marcadament aperturista, visqué els anys tan difícils del final del Règim franquista i els inicis de la Transició democràtica, amb el cas dels preveres empresonats per la dictadura (amb motiu de les homilies i del compromís dels capellans) a la presó de Zamora. 
Com va dir el cardenal Tarancon (amb qui va formar un bon tàndem en la renovació de l´Església espanyola) en referència a Dadaglio, "no sempre va ser compresa la seua tasca"

Com s´ha dit, fins el Concili i l´arribada del nunci Dadaglio, a Espanya (amb escasses excepcions) dominava l´ultradreta episcopal, integrista i filofranquista. Per això el trio Montini-Bertelli-Dadaglio, va promoure un episcopat amb hòmens vinculats als sectors més oberts de l´Església. Així, durant el temps que Dadaglio va ser nunci a Espanya, van ser nomenats bisbes de la talla de Jaume Camprodon a Girona, Javier Osés a Huesca, Ramón Echarren, Victorio Oliver i Alberto Iniesta com a auxiliars de Tarancon a Madrid, Miquel Moncadas a Menorca, Joan Martí Alanis a Urgell, Ramon Torrella, Josep Campmany, Ramon Daumal i Josep Mª Guix com a auxiliars de Barcelona, Ramon Malla a Lleida, Josep Mª Cases a Sogorb-Castelló, Teodor Úbeda a Mallorca, Jose Mª Setién a Sant Sebastià i Ramon Buxarrais a Zamora. 
Dadaglio va morir el 22 d´agost de 1990. Per això en el centenari del naixement del nunci Dadaglio, cal reconèixer el seu treball, ja que amb Tarancon i Jubany, propicià una Església fidel al Vaticà II, compromesa amb la modernitat i oberta a la democràcia.

El bisbe Joan Piris amb els desnonats (VILAWEB/ONTINYENT, 28/09/2014)

Quan el 7 de desembre de 2012, el bisbe valencià Joan Piris (nascut a Cullera) es va reunir amb l’Assemblea de la Plataforma de Persones afectades per la hipoteca de Lleida (PAH) va conèixer de primera mà la situació i el sofriment de tantes famílies que viuen a la intempèrie.

Aquesta trobada del bisbe Piris amb la PAH, el portà a prendre una decisió plenament evangèlica. I és que el bisbe de Lleida quedà escandalitzat per la situació injusta de les famílies desnonades, sense entendre com es possible que el Govern de l’Estat rescate els bancs i no les persones. Per això va prendre la decisió de cedir una part de l’antic Seminari de Lleida, per tal de reconvertir-lo en habitatges socials per a famílies desnonades o en risc d’exclusió. El bisbe Joan afirmava que aquesta mesura “no té més pretensions que les que té. No soluciona gran cosa, però pot ser un signe públic que pot fer canviar una forma de viure, de pensar, de treballar, de donar-se suport els uns als altres i de fer front a les situacions problemàtiques que van apareixent a la nostra vida”.  

La part del Seminari de Lleida, actualment ja en obres, i cedit per acollir les persones que no tenen casa, crearà 19 habitatges que tindran entre 50 i 70 metres quadrats, amb 2 o 3 dormitoris, i que entraran en funcionament a finals d’aquest 2014.

Com ha dit Carles Sanmartí, Delegat de Pastoral Caritativa i Social del bisbat de Lleida, “la finalitat és que aquestes famílies que ho han perdut tot, puguen refer-se. Primer tindre una llar, i paral·lelament, l’assessorament d’un equip de tècnics que els ajudaran a vincular-se amb la societat”.

Amb aquest gest solidari del bisbe Joan, l’Església de Lleida  es posa al costat dels qui estan passant-ho malament, per fer-los costat i ajudar-los a eixir del sofriment on viuen. El bisbe Joan, seguint l’exemple de Jesús, que va vindre a humanitzar la vida dels qui més patien, presenta l’autèntica imatge d’una Església servidora, sempre atenta als goigs i a les esperances, al dolor i a les joies del nostre món.  

Com ha dit el teòleg basc Joseba Andoni Pagola, “Si vivim d’esquena als qui ho passen malament, perdem la nostra identitat cristiana; no som fidels a Jesús”. Per això cal “deixar-nos afectar més pel patiment d’aquells que no saben el que és viure amb pa i dignitat. Després, comprometre’ns en xicotetes iniciatives, concretes, locals, que ens ensenyen a compartir i ens identifiquen més amb l’estil de Jesús”. Com ha fet el bisbe Joan i com fan tants i tants cristians, que des de Càritas (i cal recordar que la paraula Caritat vol dir amor) obrint camins nous d’esperança per a la gent que sofreix.      
   
És d’aquesta manera, més amb obres que amb paraules, i sempre al costat dels qui pateixen (no dels poderosos d’aquest món) que els cristians farem més creïble l’Església. Així i només així, anunciarem Jesús, que va vindre a “portar la Bona Nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a vestir d’alegria els qui porten dol” (Is 61:1ss).

I és que la gent (que no s’entreté en llegir encícliques ni pastorals) sí que entén el llenguatge de la fraternitat, de la solidaritat, de la proximitat, de la justícia i de la compassió, és a dir, de fer nostra la passió de l’altre, del com-patir amb els altres.


Amb aquest gest, el bisbe valencià Joan Piris ha mostrat a la gent com l’Església està al costat dels pobres, dels qui sofreixen, dels qui no compten per a ningú. Com va fer Jesús. Com fan els capellans, les religioses i els laics que segueixen el manament del Senyor d’estimar-nos els uns als altres!    

dissabte, 27 de setembre del 2014

Els Sants metges Cosme i Damià (LEVANTE-EMV, 26/09/2014)

Hui dia 26 de setembre l'Església celebra la festa dels sants Cosme i Damià, que segons la tradició van ser dos germans bessons i metges a Síria. Sant Gregori de Tours en el seu llibre De gloria martyrium, ens diu que «curaven per les seues virtuts i les seues pregàries». Per això «si algun malalt va amb fe al seu sepulcre, al moment obté la curació». Així ho canten uns Goigs antics dedicats a aquests dos metges: «Per la terra i per lo mar/ vostres devots socorréu,/ no tardant en ajudar/ als que son servents de Deu:/ tots dos hi posau la ma,/ y curáu ab diligencia».
Amb una gran veneració a l'Orient cristià, ja des de la primera meitat del segle V, a Constantinoble hi havien dues esglésies dedicades als dos germans màrtirs. I també n'existien d'altres a Capadòcia, a Jerusalem i a Mesopotàmia. Per la seua part, a Edessa Cosme i Damià eren els patrons d'un hospital construït el 457. 

Germans bessons
El culte als dos sants metges passà de l'Orient a l'Occident cristià, estenent-se a Sardenya gràcies aSant Fulgenci. També a Ravenna, ja als segles VI i VII, existien uns mosaics d'aquests sants. L'Oracional Visigòtic de Verona els incloïa en el calendari dels sants que celebrava l'Església d'Espanya. Però va ser a Roma on el culte als sants Cosme i Damià prengué una gran importància, fins al punt que hi havia més de 10 esglésies dedicades als dos germans.
La tradició ens diu que Cosme i Damià eren originaris d'Aràbia i que van estudiar a Síria, arribant a ser metges. Com que eren cristians, mai van acceptar res pel seu treball de curar els malalts. Per això a l'Orient cristià se'ls coneixia com «els sense diners» i eren molt estimats per tots els favors que feien: «Exercíreu en lo mòn / de metges la professió,/ curant gratis a tothom / malalts, parts, febres i dolors. / Vulgàunos continuar / tan noble solicitud». 

En desencadenar-se la persecució de Dioclecià contra els cristians, foren detinguts per Lísies, governador de Cilícia. Després de diversos turments van ser decapitats i les seues restes van ser portades a Síria: «En vá Lisias emplea/ lo ferro, l'aygua y lo foch. / Per probar si vos aterra/ o si vacileu un poch: / lo que no pogué lograr / tot son poder absolut». I així van ser turmentats: «Gran martiris ne patíreu / per ordre superior. / En lo potro os analtíreu / glorificant al Senyor. / Sofrint de Diocleciá / la cruel esclavitud».
El papa Fèlix (526-530) va erigir una bonica basílica dedicada a honor dels dos germans, a Roma, amb uns bonics mosaics. 

Que els Sants Cosme i Damià ajuden els metges a ser hòmens plens d'humanitat, de sol·licitud pels malalts, per així perpetuar en el seu treball l'esperit d'amor i de caritat d'aquests dos sants germans: «No heu de metges escollida / la carrera per negoci, / que talment com sacerdoci, / en tot temps heu exercida, / procurant, com es degut, / al proïsme aconhortar».
I per demanar la salut, així canten els Goigs als sants germans: «Puig és bén reconegut / que tornáu lo malalt sá: / Manteniunos ab salut / Sant Cosme i Sant Damià».


diumenge, 21 de setembre del 2014

La nostra llengua és un dret universal? (VILAWEB/ONTINYENT, 21/09/2014)


Diuen que l’ensenyament és un dret universal i igual per a tothom. Però els fets demostren que no és així. I tot i que el ministre Wert, referint-se al presumpte frau fiscal de Messi, i el ministre Montoro en relació al cas Pujol, hagen dit que 'la ley es igual para todos', això també és fals.
 
Al País Valencià 14.000 xiquets i xiquetes (segur que aquesta xifra ja ha augmentat) no poden estudiar en valencià perquè la Conselleria d’Educació no els ho permet. Una Conselleria que hauria d’afavorir la nostra llengua, i que paradoxalment va en contra de la voluntat dels pares de 14.000 alumnes que volen un ensenyament en valencià per als seus fills. I és que, incomprensiblement (o ben comprensiblement) la Generalitat no ofereix prou places en valencià. Així, es permet el 'luxe' de tancar aules en valencià a l’escola pública.

                                              Català i Wert en contra de la nostra llengua

És també paradoxal que haja estat el Tribunal Superior de Justícia valencià qui obligara la Conselleria a aplicar el programa d’ensenyament en valencià als col·legis Rei En Jaume de Xirivella i Sant Cristòfol de Picassent. Un programa que la Conselleria havia denegat. Per cert: el conseller Ciscar deia en referència a eixes sentències que 'el gobierno siempre acata y cumple las sentencias'. El conseller no recorda els reiterats actes de desobediència de la Generalitat a les sentències sobre la titulació en valencià i a la unitat de la llengua?

Però a diferència del que els passa a 14.000 xiquets valencians (o més) que no poden estudiar en valencià, a Catalunya, el Tribunal Superior de Justícia permet que un sol alumne que demane classes en castellà puga imposar l’espanyol a tota l’aula. A més, el Sr. Wert ofereix 6.000 euros als pares que no vulguen l’ensenyament en català i opten per buscar una escola en castellà. Quan farà el mateix el Sr. Wert amb els pares que volen l’ensenyament en valencià i la pròpia Generalitat els ho impedeix? Els donarà també 6.000 euros perquè puguen portar els seus fills a una escola en valencià?

I és que, com deia el germà marista Lluís Serra (Secretari de la Unió de Religiosos de Catalunya) el govern espanyol (i jo afegiria que també el valencià) busca reduir la nostra llengua a un anacronisme, amb la negació de la unitat lingüística, la desprotecció i l’arraconament del valencià, el bloqueig del seu reconeixement a Brussel·les i la reducció de l’àmbit de difusió de TV3. De fet, la nova llei d’educació del Sr. Wert (denunciada fins i tot per Frederic Mayor Zaragoza, ex-director general de la UNESCO) margina clarament el valencià.

Per això el professor de Didàctica de la Lengua y Literatura Española de la Universitat Jaume I de Castelló tenia 'arguments' quan es permetia mostrar el seu menyspreu pels valencians, manifestant a classe que 'es una absoluta inutilidad estudiar valenciano'. 

És també una actitud de menyspreu envers el valencià la que mostra RENFE a la seua pàgina web, on diferencia el valencià (Viatgers, horaris, estacions d’origen, No has trobat la teua estació? Ací pots) i el català (Viatgers, horaris, estacions d’origen, No has trobat la teva estació? Aquí pots). Per què Renfe no posa també a la seua pàgina web els horaris i la informació en andalús? Qui tinga paciència (perquè ens cal molta paciència per suportar aquestes barbaritats) que s’entretinga a comparar els dos textos, per a veure les 'grans' diferències que hi ha entre la versió valenciana i la catalana.
 
El germà marista Lluís Serra contava que el 12 de maig de 2013, en la canonització de Laura Montoya (una santa colombiana que es va integrar en la cultura dels indígenes), un capellà d’aquell país li digué: 'No saps com m’agradaria poder connectar amb les meues arrels i recuperar la llengua dels meus avantpassats, que va ser aniquilada pel castellà'.
 
I encara diuen que el castellà mai no va ser una llengua d’imposició.

dissabte, 20 de setembre del 2014

La Mare de Déu dels Lliris (Información.es, 20/09/2014)


Com cada tercer diumenge de setembre, demà la ciutat d'Alcoi puja en romeria a la Font Roja a venerar la Mare de Déu dels Lliris, patrona de la capital de l'Alcoià. Segons conta la tradició, va ser el 21 d'agost de 1653, a la serra del Carrascal, quan el religiós Antoni Bonaventura Guerau i Montllor, després de passar la nit resant el rosari i llegint el text del Càntic dels Càntics, a l'aurora, va descobrir que enmig d'uns cards hi havia un lliri. El llibre del Càntics dels Càntics que feia referència al miracle que es va produir deia: «Com un lliri entre els cards, és la meua amiga entre les donzelles» (Ct 1:2).

Guerau va extraure de terra tot el lliri i observà que al bulb hi havia impresa una imatge de la Mare de Déu en el misteri de la seua Concepció Immaculada. Un company de Guerau trobà un altre lliri, també enmig dels cards, amb la mateixa imatge de Maria.



El miracle dels lliris va tindre lloc en el context del conflicte que hi hagué al segle XVI sobre laImmaculada Concepció de Maria entre tomistes (agustins i dominics) i immaculadistes (jesuïtes i franciscans).

10 anys després del miracle s'inaugurà l'ermita de la Font Roja. També conta la tradició que Guerau demanà a la Mare de Déu un tercer lliri, que aparegué, com els altres, a prop de l'ermita. Els ciutadans d'Alcoi en conèixer el miracle de l'aparició de la imatge de la Mare de Déu en el bulb dels lliris, l'anomenà amb aquest nom, tot i que també es coneix amb el de la Mare de Déu de la Font Roja.

La imatge de la Immaculada que es va esculpir després té als seus peus Sant Felip Neri, ja que Antoni Bonaventura Guera pertanyia a l'Oratori de Sant Felip.

La festa popular és posterior al miracle del trobament, però les cròniques ja ens parlen d'una romeria el 25 d'abril de 1744, quan el poble va peregrinar a la Font Roja a en acció de gràcies pel miracle i per venerar la Mare de Déu. Després d'anys de decadència, i fins i tot d'un temps de desaparició de la festa, el 1884 es va convocar una nova romeria, després que no fóra commemorat el II centenari del trobament de la Santa Imatge el 1853. El 31 de maig de 1953, l'arquebisbe de València va coronar la Mare de Déu dels Lliris, que ja abans, en 1941, una comissió gestora de l'Ajuntament l'havia proclamada patrona d'Alcoi. Tot i que també se celebra la festa cada 21 d'agost, data del trobament de la imatge de la Mare de Déu als lliris, és el tercer diumenge de setembre quan la ciutat d'Alcoi puja a la Font Roja per venerar la patrona d'Alcoi.

Com va dir el pare Bernhard Häring, «la vida de Maria és plenitud de gràcia i experiència del favor i de la benignitat de Déu». Per això «el Senyor és amb ella, la filla d'Israel, l'esperada de totes les nacions. Des de la seua edat més tendra, li havien parlat de la força arravatadora de l'amor diví, les promeses messiàniques i tots els esdeveniments de la història de la salvació».Que la Mare de Déu dels Lliris o de la Font Roja siga per a tots els cristians, exemple en el camí de la fe.

                                                La Mare de Déu dels Lliris, patrona d'Alcoi

El Govern de Madrid contra el castellà (Diari de Girona, 20/09/2014)


El Govern de la Comunitat de Madrid, fonamentat en la irracionalitat i en l'analfabetisme, està perpetrant un autèntic genocidi cultural contra el castellà. Sense més ni més, el Govern de Madrid contínuament està tancant a les escoles les línies en castellà. A més, el novembre de ?l'any passat va tancar també RTVM, ha clausurat els repetidors de TVE (que vam pagar els madrilenys) i les emissions de Madrid Ràdio. Igualment el Govern de Madrid menysprea l'Institut Cervantes (fins i tot està estudiant la possibilitat de retirar la dotació pressupostària per a l'any que ve) i està asfixiant la Real Acadèmia de la Llengua amb multes immorals. 



El despropòsit més recent ha estat tancar una aula d'infantil de nens de 3 anys, de línia en castellà, en contra de la voluntat dels pares. Això ha passat a l'inici del curs en una escola de Pinto. Però alhora, la mateixa Conselleria d'Educació manté una aula en anglès per a un sol alumne, al CEIP Cervantes de Valdemoro. Són milers i milers de pares madrilenys que volen per als seus fills l'escola en castellà. I una vegada i una altra, el Govern de Madrid nega a aquests pares el dret d'escollir, a l'escola, la llengua per als seus fills. 

Mentre el voluntariat per la llengua, impulsat per Escola Madrilenya, ha aconse?guit durant el 2013 formar 10.208 parelles lingüístiques, entre un anglès que vol aprendre castellà i un madrileny que li ensenyà la llengua de Cervantes, el Govern de la Comunitat de Madrid persegueix, amb una obsessió malaltissa, la llengua castellana. 

El mes d'agost, el Consell Madrileny de Cultura (CMC) denunciava que "malgrat el creixement de la demanda, només hem aconseguit que el 29% de l'alumnat rebi ensenyament en castellà". I és que gairebé dues generacions d'alumnes han passat pel sistema educatiu "sense que la Llei d'Ús i Ensenyament del Castellà s'hagi aplicat en tota la seva extensió". Per això el CMC creu que "Difícilment podrem trobar cap persona que s'hagi pogut escolaritzar en castellà, des dels 3 anys fins al final del cicle formatiu o carrera universitària".

El Consell Madrileny de Cultura ha denunciat també la situació de la llengua, que "s'ha agreujat en els últims cursos amb la introducció del Decret de Plurilingüisme". Per altra part, el CMC també assenyala que "la recent aprovació de a Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa, LOMCE, i la seva aplicació a partir del curs 2014-2015, no millorarà, segons sembla, l'accés del nostre alumnat a l'ensenyament en castellà". A més, a la ciutat de Madrid, "en 13 anys l'ús del castellà s'ha reduït en 10 punts". 

També es constata que a les zones no castellanoparlants de Madrid, "han deixat d'estudiar el castellà o simplement no l'han estudiat mai, cosa que vol dir que no compleixen amb els objectius d'escolarització ?obli?gatòria que demana conèixer per igual les dues llengües".

Davant tot això, el CMC ha demanat al Govern de Madrid un "increment de l'ensenyament en castellà", així com també que "s'atengui la demanda, sobretot en els tràmits inicials d'infantil, però també en ESO, batxillerat, cicles formatius o Universitat".

El més escandalós de tot és que un Govern com el madrileny, que hauria de complir la Llei d'Ús i Ensenyament del Castellà, una llei aprovada pel Parlament de Madrid, la incompleix reiteradament. Com incompleix les sentències del TSJ i del TC sobre la unitat de la llengua castellana. 

Només cal recordar que la Consellera d'Educació, la Sra. Mª José Català, és la que en un míting amb els populars madrilenys, va començar la seva intervenció en anglès, dient: "Cuando hablo en inglés tengo un defecto, y es que me paso al castellano. Si me pasa eso, me perdonáis".

Així està destruint el Govern de Madrid la llengua castellana. Un genocidi cultural en ple segle XXI. Només que canviïn castellà per valencià, CMC per Consell Valencià de Cultura, Govern de Madrid per Generalitat del País Valencià, RTVM per RTVV, Institut Cervantes per Acadèmia Valenciana de la Llengua, Escola Madrilenya per Escola Valenciana, Real Acadèmia de la Llengua per Acció Cultural del País Valencià, Madrid Ràdio per Catalunya Ràdio, TVE per TV3, l'escola de Pinto per l'escola Cremona d'Alaquàs i el CEIP Cervantes de Valdemoro pel CEIP P. Català de València, comprendran perfectament l'article! I també l'odi del Govern Valencià per la nostra llengua!!

diumenge, 14 de setembre del 2014

L’exaltació de la Santa Creu (LEVANTE-EMV, 14/09/2014

Hui dia 14 de setembre, l’Església celebra la festa de l’Exaltació de la Santa Creu. Als llibres litúrgics romans trobem dues festes en honor de la Santa Creu: l’anomenada Invenció, que fa referència al seu trobament per Santa Elena, i que se celebrava el 3 de maig i l’Exaltació, el 14 de setembre, tot i que és aquesta última festa la que commemora realment el trobament de la Creu.

                                   Ermita de la Santa Creu de Xelva

El relat de Santa Elena sobre el trobament de la Santa Creu, tot i ser molt tardà, ens relata el pelegrinatge de la mare de l’emperador Constantí a Terra Santa, el 326. Va ser Santa Elena la que manà destruir un temple dedicat a Venus, situat al Calvari, per construir en aquell lloc una basílica cristiana. En els treball d’excavació van ser trobades tres creus, una de les quals s’atribuí a aquella on morí Jesús, ja que una dona malalta va recobrar la salut en tocar aquella creu.

Uns anys després, el 351, Sant Macari també feia referència al trobament de la Creu en temps de Constantí, però sense relacionar-la amb Santa Elena.

La festa de l’Exaltació, originàriament era pròpia només de Jerusalem. Va ser la peregrina Egèria, la que ens va deixar una descripció d’aquesta festa a la ciutat santa: “La dedicació de les Esglésies del Martyrium i de l’Anàstasi, se celebra amb gran honor, perquè en aquest mateix dia, va ser trobada la Creu del Senyor”.

També el Chronicon Paschale, de principi del segle VII, recull la celebració de l’Exatació, on es mostrava al poble, la Creu del Senyor.

De Jerusalem, aquesta festa del 14 de setembre passà a altres llocs. A Roma, concretament es va introduir el segle VII. I mentre Roma reproduïa la festa que se celebrava a Jerusalem, a la Gàl·lia s’introduia la festa de la Invenció de la Santa Creu, el 3 de maig. És així com el calendari litúrgic tenia les dues festes de la Creu: la Gal·licana, amb el nom d’Inventione Santae Crucis, per al 3 de maig, i l’oriental del 14 de setembre, In Exaltatione Santae Crucis.

Va ser en la reforma del postconcili, de 1969, quan el missal de Pau VI suprimí com a festa universal la celebració del 3 de maig, deixant com a única festa de la Creu la del 14 de setembre. I així canten a la Creu els Goigs populars: “Vós sou l’arbre de salut/ en el qual per nostra sort/ Jesús pagà amb cruel mort/ el rescat del món perdut,/ de sa sang amb profusió/ vos deixà del tot banyada./ Puix de nostra Religió/ sou la insígnia sagrada:/ Siau de tots adorada/ amb cordial devoció”..

És el poble de Llombai, juntament amb la parròquia del barri del Carme de València, que tenen les seus esglésies dedicades a la Santa Creu, arbre de vida, de perdó i de consol. També són diverses les ermites valencianes dedicades a la Santa Creu, com a Xelva, Estivella, Montesa o Vallada, així com les que genèricament s’engloben en les anomenades del Calvari.

I amb aquests Goigs antics, el poble canta a la Creu del Crist: “Puix lo Cel, mogut d’amor,/ nos fa la gràcia peregrina:/ Adorem la Creu Divina/ del Divino Redemptor”.     


El 9N i el TC (VILAWEB/ONTINYENT, 14/09/2014)

Una dels arguments que presenten els qui estan en contra de la Consulta que Catalunya celebrarà el 9 de novembre, és el dictamen del Tribunal Constitucional, ja que si aquesta institució emet un resolució desfavorable, la Consulta (segons els qui s’oposen al dret a decidir) no s’hauria de celebrar. I per això demanen que el President Mas acate la legalitat (la prohibició!) i no convoque la Consulta.



Però què ha passat reiteradament amb les sentències del TC i també del Superior de Justícia Valencià i del Suprem, en relació a la nostra llengua? Els Presidents de la Generalitat del País Valencià, Francisco Camps i Alberto Fabra, amb els seus consellers Alejandro Font de Mora o Mª José Català, ¿quin cas han fet dels reiterats dictàmens a favor de la unitat lingüística, i per tant de la legalitat que consagra aquesta unitat?

El 2 de juliol de 2008 (i aquest només és un exemple dels molts que hi ha) el TSJ Valencià donava la raó a les Universitats de València i d’Alacant en el seu litigi contra l’Orde de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat, de 19 de juliol de 2006. La Conselleria, absurdament, negava el reconeixement de la titulació de Filologia Catalana per acreditar els coneixements de valencià a les oposicions de personal docent a l’ensenyament secundari al País Valencià. L’alt tribunal valencià va estimar els recursos de les Universitats de València i d’Alacant, amb els mateixos arguments que la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional Espanyol, que avalava la doble denominació, valencià/català, per a la llengua, oficialment valenciana a l’Estatut del País Valencià, i catalana en l’àmbit acadèmic.

Aquesta era la quinzena sentència del TSJ Valencià a favor de la unitat de la llengua, i la que feia 17, si tenim en compte els pronunciaments del Constitucional i del Suprem Espanyols.

Davant la sentència del Tribunal Constitucional i de les múltiples sentències del Tribunal Superior de Justícia Valencià i del Tribunal Suprem, i per tant, de la legalitat, la Generalitat Valenciana, a més de no haver tingut mai la intenció de complir les resolucions judicials, i per tant de desobeir-les, ha perdut com a mínim 60000 euros per la mania d’interposar recursos (que ha perdut sempre!) contra les sentències de la Justícia.

Ara la Consellera Mª José Català i el Conseller Luis Santamaría, de nou neguen l’autoritat del Constitucional, del Suprem i del Superior de Justícia Valencià, ja que en contra de la romanística internacional, volen obligar l‘Acadèmia Valenciana de la Llengua a modificar la definició de valencià (que a ells no els agrada!) que consagra, amb unes sentències fermes, el Constitucional. el Suprem i el Superior de Justícia.

Quan el Sr. Alberto Fabra ( que era alcalde de Castelló) protestava perquè el Sr. Camps ens impedia als valencians de veure TV3, ¿no seria perquè reconeixia que els valencians i els catalans parlem la mateixa llengua? O bé seria perquè volia aprendre català, una llengua diferent al valencià?

Segons els qui estan en contra del 9N, no es pot celebrar  la Consulta a Catalunya pel fet que el TC ho prohibirà. I segons ells s’ha d’acatar la decisió del TC. Però per al reconeixement de la unitat de la llengua, la Generalitat Valenciana no acata, sinó que ataca (o ignora) allò que diu el TC. I després el Sr. Fabra o la Sra. Català diuen que la llei és igual per a tothom!!

Si la Generalitat del País Valencià ha desobeït reiteradament les sentències del TC (i no ha passat res!) la Generalitat de Catalunya s’ha de sentir obligada a fer cas de la sentència del TC?

En un nou numeret d’aquest sainet, la Consellera Mª José Català també es canviarà el seu cognom?. Si el Conseller Santamaría amb la Consellera Català vol que l’AVL modifique la definició de valencià, obligaran també el TC, el Superior de Justícia i el Suprem, a modificar les reiterades sentències sobre la unitat de la llengua? De pas, que obliguen també a modificar la llei de la gravetat, el teorema de Pitàgores i el principi d’Arquímedes!! 
 

.       

´Si los pobres se llevan los alimentos de los hipermercados sin pagar, no pecan´, de Javier Bolaños (LA PROVINCIA-DIARIO DE LAS PALMAS, 26/08/2014

Ramón Echárren ejerció en su etapa como obispo de Canarias de voz crítica de la sociedad , y apostaba por un regeneracionismo


Pobreza, compra de votos, democracia , ETA, la educación religiosa, los medios de comunicación, los políticos, economía, huelgas, ... Ramón Echárren ejerció en su etapa como obispo de Canarias de voz crítica de la sociedad , y apostaba por un regeneracionismo.

POLÍTICA


Ramón Echarren aprovechaba la inauguración de los nuevos seminarios para denunciar la inmoralidad que suponía la compra de votos en Lanzarote, porque "es un pecado". El entonces representante de la Iglesia Católica en las Islas alertó de que "las aportaciones que se hacen tanto públicas como privadas para erradicar la pobreza son del todo insuficientes".


BARRIADAS 4/2/ 1994


"Si los pobres de las barriadas extremas de Las Palmas un día van a los grandes almacenes, sobre todo a los hipermercados de alimentos, y cogen todo lo que necesitan, aunque sea asaltándolos y sin pagar, no pecan. Eso, en la tradición de la Iglesia, no es robar. Tienen derecho". Estas manifestaciones las hizo mucho antes de que sindicalistas asaltaran el pasado verano en Andalucía supermercados. Hablando sobre la pobreza añadió que "en Canarias hay mucha miseria, miles de personas están pasando hambre". Y abogó por crear una sociedad alternativa. "La persona humana sigue siendo la gran víctima de una civilización que no ha sabido ver los problemas y situaciones de pobreza". "Entre sus manifestaciones habla de que: "Cuando un Parlamento no está defendiendo lo que es de justicia estricta, que es defender a los más necesitados del país, ¡claro que es legítimo ir a la huelga! Legítimo y hasta obligatorio", en alusión al reforma laboral del presidente José María Aznar (PP).


POLÍTICA


"Los problemas económicos no son solo económicos. Tienen una dimensión, social, política, cultural y ética. Callar la moral es falsear la realidad. Las medidas típicas tienden a hacer a los ricos más ricos y a los pobres más pobres. El abismo se agranda por no ver todas las dimensiones del problema", señala en una entrevista, en la que habla de que "amar a los pobres y no tocar la política es pura verborrea". Siguiendo con sus palabras, señala que nadie puede considerar su opción política como la única evangélica. Y que su experiencia le decía que "la derecha ha politizado mucho más el Evangelio que la izquierda". Y en una pastoral ante las elecciones que se iban a celebrar insta a los ciudadanos a votar, "sin sentirnos cautivos de ninguna ideología".


INJUSTCIAS


Hace 20 años animaba en una de sus intervenciones a denunciar "las injusticias y los pecados, por amor a los pecadores y a las víctimas de los pecados". Y, señaló que "no podemos dejarnos guiar únicamente por promesas generales y grandes afirmaciones propias del periodo electoral".

dissabte, 13 de setembre del 2014

Hui és la festa de Sant Joan Crisòstom (LEVANTE-EMV, 13/09/2014)

Hui 13 de setembre celebrem la festa de Sant Joan Crisòstom, la vida del qual està ben documentada, tant per Pal·ladi, amb el seu Dialogus de vita Chrysostomi, com per diversos historiadors del segle V (com Sòcrates) que ens han transmès notícies d´aquest bisbe.



Joan, que va nàixer a Antioquia sobre el 347 i va ser batejat el 369, estudià filosofia i retòrica. Va voler ser monjo, però per l´oposició de sa mare no va emprendre el camí de la vida monàstica. Només quan va morir sa mare va passar 6 anys al desert, tot i que per la seua salut tornà a Antioquia. El 381 va ser ordenat diaca i el 386, prevere. Joan Crisòstom va ser un escriptor prolífic, amb obres en defensa de l´Església, del monaquisme o de la virginitat. Entre les seues obres més importants, de gran importància, tant per la quantitat com per la seua qualitat, cal destacar les 76 homilies sobre el Gènesi i diversos textos sobre els Psalms, el llibre de Job, els Profetes, i els Evangelis, així com també sobre les cartes de Sant Pau i de Sant Joan. 

Home d´una gran eloqüència, excel·lí en la predicació, i per això rebé el sobrenom de Crisòstom, que vol dir "boca d´or". Predicà a Antioquia, cruïlla de cristians, pagans i jueus, on Joan denuncià la corrupció que existia a la ciutat.

Sant Joan Crisòstom, que va ser un pastor de l´Església sol·lícit pels pobres, sobreeixí com a missioner i reformador de costums. Amb la seua veu poderosa increpava, amenaçava, animava i consolava. Va ser una veu lliure que denuncià els excessos i el luxe dels poderosos, per això ell mateix va traure de la casa on vivia, tot allò que era superflu, per així ajudar els pobres. En els sermons deia amb valentia: "Desitges venerar el Cos de Crist? No el menysprees quan el contemples despullat en els pobres. No el veneres ací al temple amb seda, si en eixir l´abandones en el fred". I: "De què servirà adornar la taula de Crist amb or, si el mateix Crist mor de fred?".

Consagrat Patriarca de Constantinoble el 398, el Crisòstom reformà els costums del clergat, dels monjos, de la noblesa i del poble. Apòstol de la caritat defensà els més necessitats. Però la seua valent denúncia de la corrupció li va portar molts problemes. A més, per enveges, el bisbe Teòfil d´Alexandria convocà un Concili que condemnà Joan Crisòstom, per la qual cosa l´emperador el va desterrar. De retorn a la ciutat, va ser aclamat amb goig pel poble, que l´estimava. Un temps més tard, i per un ressentiment de l´emperadriu Eudòxia, Joan Crisòstom va ser desterrar de nou, ara l´Armènia Menor. 

En el seu exili, el bisbe Joan, ja amb 60 anys, continuà la predicació, i quan ja no pogué predicar, escrigué una abundant correspondència. La cort de l´emperador, preocupada per la popularitat de Crisòstom, el desterrà a un lloc encara més solitari on va morir el 14 de setembre del 407. 

Sant Joan Crisòstom, doctor de l´Església, és un dels millors representants de la Patrística i és venerat tant per l´Església d´Orient com per la d´Occident.


dimecres, 10 de setembre del 2014

'Que baixen les temperatures' (La Veu del País Valencià, 10/09/2014)

Aquesta és la idea de la Consellera d’Educació, Mª José Català per solucionar el problema de la calor a les escoles. I és que els xiquets (i els mestres) estan suportant una calor de més de 30º a dins de les aules. I supose que per solucionar el tema del fred de l’hivern, la Sra. Consellera tindrà com a solució, que pugen les temperatures! No que funcione l’aire condicionat, com funciona als despatxos del President Fabra i dels Consellers!   

Amb aquesta idea brillant, la Consellera Català també li pot donar una solució al Conseller de Governació per evitar els accidents de trànsit: prohibir la circulació.


I per evitar les protestes al Govern, la Generalitat pot fer una llei que diga: “La calle es mía” i així s’eviten les manifestacions. És la recepta que hi havia a l’Estat només fa 40 anys!

I per evitar la crítica al Govern, el Conseller de Cultura pot prohibir (tancar) els diaris, la ràdio i internet, com ho ha fet amb RTVV.

Per evitar el control al Govern, el President Juan Cotino pot expulsar de les Corts Valencianes els diputats del PSOE, de Compromís i d’Esquerra Unida, com va fer amb la diputada Mònica Oltra. Però no per un mes sinó per tot el que queda de legislatura. I d’aquesta manera solucionaria el problema que l’oposició estiga constantment criticant el President Fabra o la Consellera Català.  

Per solucionar i acabar amb el debat sobre la unitat de la llengua, el President Fabra pot clausurar l’AVL i els departaments de Valencià de totes les Universitats del món. I també Escola Valenciana, ACPV, la Fundació Huguet, els Blocs Jaume I.....

La Consellera Català ens ha dit que “la Conselleria no es responsable de la climatologia”. I és veritat!! Gràcies a Déu que la climatologia no depèn de la Consellera Català ni del Sr. Serafín Castellano, ni del Sr. Bellver!!!!

Però amb la mateixa climatologia a la ciutat de València, ¿per què no fa la mateixa calor (o el mateix fred a l’hivern!) al despatx del President de la Generalitat que a una aula (prefabricada) d’una escola valenciana? Si hi ha la mateixa climatologia, ¿per què la Consellera Català pot treballar al seu despatx sense cap molèstia per la calor, i els xiquets s’estan asfixiant a les aules prefabricades? O és que no hi ha la mateixa climatologia al Palau de la Generalitat i a l’escola P. Català per exemple?

La Consellera Català ha dit també que “la situació està totalment controlada”. Bé, està totalment controlada als despatxos dels Consellers i del President de la Generalitat. A les escoles ja veiem com estan els xiquets.

I després vénen amb la cançoneta de “nosotros defendemos lo nuestro”. I és que, segurament els mestres i els xiquets valencians no deuen ser “lo nuestro”!!

No és estrany que una de les enquestes conegudes (i que amagava el Govern) pose en evidència que el 83,2% dels valencians tenen poca confiança en el Sr. Fabra. Però el Sr. Fabra també té una solució per a no vore’s rebutjat pels valencians: no preguntar el grau de confiança que els ciutadans tenen amb ell!! Així ho han fet al Palau de la Generalitat, en l’enquesta d’abri de 2014, que ja no preguntava sobre la confiança en el President de la Generalitat.

dimarts, 9 de setembre del 2014

Sant Pere Claver (LEVANTE-EMV, 09/09/2014)


Hui dia 9 de setembre, l'Església celebra la festa de Sant Pere Claver, missioner a Cartagena d'Índies i pioner en la defensa dels Drets Humans. Claver va ser un jesuïta que ajudà i defensà els esclaus negres que arribaven a Amèrica en naus, des de l'Àfrica.

Nascut a Verdú el 25 de juny de 1580, Pere, fill de Pere Claver i d'Anna Corberó. Als 13 anys va quedar orfe de mare i poc temps després també va morir el seu germà Jaume. Pere va estudiar Gramàtica a la Universitat de Barcelona, i després, mentre estudiava Filosofia, decidí entrar a la Companyia de Jesús. Pere Claver, que començà el noviciat el 7 d'agost de 1602, amplià els estudis d'Humanitats a Girona i a Palma de Mallorca.

El 23 de gener de 1610, Pere rebia la carta del Provincial dels Jesuïtes, en la qual se li concedia poder anar a Amèrica com a missioner, tal i com ell desitjava. De Barcelona, passant per Tarragona i València, Pere arribà a Sevilla, on el 15 d'abril de 1610 s'embarcà amb destinació al Nou Món, concretament a Nova Granada. 


En arribar a Cartagena d'Índies, Pere i els seus companys es dirigiren a Santa Fe. Ordenat prevere el 19 de març de 1616, Pere va ser enviat a ajudar el P. Sandoval, que vivia amb els negres esclaus. El 3 d'abril de 1622 Pere Claver es consagrava a Déu amb els vots solemnes, que firmà com a «Esclau dels negres», ja que aquest era el seu desig com a jesuïta i missioner a Colòmbia.

Quan arribaven les naus des d'Àfrica, carregades d'esclaus negres, Pere anava a portar-los menjar i a defensar-los del tracte abusiu dels blancs. Cal dir que entre els segles XVI i XIX, van arribar a Amèrica entre 12 i 14 milions d'esclaus negres en el mercat de compra-venda. 

Pere també cuidava els malalts. Quan li van impedir pujar a les naus, Pere Claver anava als magatzems on els negres vivien d'una forma infrahumana. Tenia una atenció especial pels malalts i pels indigents. Per això acudia als hospitals per atendre'ls i també a les presons, on visitava els presos. I així ho canten aquests Goigs antics dedicats al fill més il·lustre de Verdú: «Vostre mans tot mal curaven,/ el futur, vostre ull preveu,/ dels sepulcre'ls morts eixien/ al sentir la vostra veu;/ fins lo vostre vell manteu/ maravelles ha obrat» 

Herald de la caritat, Pere Claver, que va viure d'una manera molt austera, amb una pregària intensa i amb una gran frugalitat en el menjar, a més d'assistir materialment els esclaus, també els ensenyava el catecisme. 

El 1651 es veié afectat per la pesta que es va estendre a Cartagena i durant 3 anys va haver d'estar a la infermeria del col·legi dels jesuïtes. El 6 de setembre de 1654, s'estengué per Cartagena la veu: «El sant es mor». Claver va morir la nit del 7 al 8 següent i fou canonitzat pel papa Lleó XIII el 1888: «Puix lo cel vos ha enviat/ com un altre nou Xavier:/ Gloriós Pere Claver,/ daunos vostra caritat». 

Que Sant Claver, que va ser un home senzill i ple d'amor, fins a fer-se, durant vora 40 anys, esclau dels esclaus, ens ajude a lluitar pels Drets Humans.

dilluns, 8 de setembre del 2014

La Nativitat de la Mare de Déu (LEVANTE-EMV, 08/09/2014)


El 8 de setembre és la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, una celebració d'origen Oriental (com totes les festes marianes) que apareix a l'Església, ja al segle V. A Occident arribà el segle VII, com es veu a la Gàl·lia i a tots els Leccionaris Carolingis.

A Roma, el Sacramentari Gelasià conté les tres pregàries de la missa d'aquesta festa. I el Liber Pontificalis dóna ja testimoni d'aquesta celebració a la segona meitat del segle VII. A Roma aquesta festa va entrar juntament amb les festes de la Presentació, l'Anunciació i l'Assumpció de la Mare de Déu, gràcies als monjos orientals que arribaren a Itàlia fugint de la invasió musulmana. El papa Sergi I establí que en aquest dia se celebrara una processó des de la Curia Senatus a l'església de Santa Maria la Major. 

                                               Santuari de la Mare de Déu de la Balma

El Concili d'Efes (431) i el de Calcedònia (451) ja fan referència al a festa de la Nativitat de Santa Maria. I el Martirologi Jeronimià l'inscriví en les seues pàgines. 

Tot i que els Evangelis no ens diuen res del Naixement de la Mare de Déu, sí que ho fan els textos apòcrifs, sobretot el Protoevangeli de Jaume. També ens parlen d'aquest Naixement, els Sants Epifani, Joan Damascè, Germà de Constantinoble Anselm. 

Sant Bernat, en contra de diverses opinions massa naïfs, rebutjà que la Mare de Déu fóra engendrada «amb un bes de pau (com asseguren alguns) i no per còpula conjugal». Home realista i savi, sant Bernat afegia encara: «Que ningú no diga això perquè seria inaudit». 

Per commemorar el Naixement es va construir a Jerusalem el temple anomenat de Santa Maria de la Nativitat, que més tard prengué el nom de Santa Anna.

                                                    La Mare de Déu de l'Oreto a l'Alcúdia

L'Església volgué celebrar el Naixement de la Mare de Déu, ja que Maria, amb la seua Nativitat, amb la seua entrada al món, anuncià una nova alegria. Com l'aurora que precedeix el sol, Santa Maria ens anuncia també l'arribada de Jesús: «És el vostre naixement/ alba clara d'un nou dia:/ Puix després de Vós, Maria/ vingué el sol més resplendent».

És per això que en el naixement de Maria, en la seua entrada al món, celebrem la festa de les Marededéus trobades, que també apareixen o entren en la vida d'un poble. Així se celebra a Catí amb la Mare de Déu de l'Avellà, a Sueca amb la de Sales, a Benfigos amb la Mare de Déu d'Ortisella, a l'Alcúdia amb la de l'Oreto, a Sorita amb la de la Balma, o a Algemesí amb la Salut. 

A la Font de la Figuera tenen per patrona la Mare de Déu dels Xics, ja que la tradició conta que el 24 de juliol de 1744, quan una processó infantil recorria els carrers del poble, va ser envaïda per un grup de bandolers, sense que cap xiquet resultara ferit.

L'Església ha exalçat al llarg de la història el naixement de la Mare de Déu, com han fet diversos poetes bizantins o Sant Andreu de Creta, ja que amb la Nativitat de Maria omplí de goig tot el món. Per això estan dedicades a la Nativitat de la Mare de Déu les esglésies de Benilloba, Algar de Palància, Burjassot, Almiserà, Sagunt, Benissoda, Caudete de las Fuentes, Torís o La Llosa de Ranes.

                                                 La Mare de Déu de la Salut a Algemesí

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT