dimarts, 3 de gener del 2023

Entrem dins del Pessebre (FLAMA, Agència Cristiana de Notícies.

 

Aquest és el títol del llibre de Fra Valentí Serra i Fornell, frare caputxí nascut a Manresa en 1959, doctor en Història, estudiós i divulgador de las plantes medicinals. Fra Valentí Serra ha estudiat i ha donat a conèixer (amb els seus llibres) l’aportació franciscana i caputxina a la cultura popular, com és la tradició del Pessebre i les tradicions religioses, a més de les plantes medicinals i l’agricultura monàstica.

Fra Valentí Serra, arxiver de la Biblioteca Hispano-Caputxina des de 1987, és redactor de “L’ermità”, calendari del pagès, agrari i astronòmic, a més de col·laborador de la revista Catalunya Cristiana i de Ràdio Estel, amb seccions sobre herbes medicinals, horticultura i cuina caputxina.

Enmig del debat entre laïcitat, cultura i tradició i davant l’actitud del Parlament d’excloure el Pessebre del palau de la Ciutadella, fra Valentí Serra afirma que “en el Pessebre trobem tota la nostra tradició”, ja que “el fill de Déu neix a la perifèria, entre els pobres i en pobresa”.

Fra Valentí Serra, que viu al convent de Sarrià, a Barcelona, amb quinze frares més, afirma a propòsit del Pessebre, que “ malgrat el secularisme i la descristianització d’Europa, s’ha mantingut aquesta tradició, fins i tot entre els no practicants”, malgrat la decisió de la Mesa del Parlament, “perquè forma part de l’ànima del nostre poble i seria difícil que es perdés”. Per això fra Valentí ens recorda que “el papa Francesc, en una visita a Greccio, on s’hi troba el santuari del Pessebre, demanà que no es perdés aquesta tradició”, que el 1223, l’any que ve farà 800 anys, començà el joglar d’Assís amb el primer Pessebre vivent.

En una entrevista recent al diari El Punt-Avui (24 de desembre de 2022), fra Valentí Serra demana que es faci “el Pessebre a casa, amb la intervenció de tota la família, sobretot dels nens ” ja que aquest “és un punt molt important de la fe cristiana, perquè en els moments que vivim, ens recorda que hi ha un Déu bo que ens estima”.

Molt encertadament, fra Valentí Serra diu que el remei que més li convé a la nostra societat i allò que més necessitem és “ sentit comú i pau i no perdre l’orientació de les coses fonamentals, a més de mirar la vida amb perspectiva i profunditat”. Potser és això el que els convé a aquells que, en nom de la laïcitat, exclouen de l’àmbit públic la tradició i la cultura, com és el Pessebre. Perquè, com hem vist enguany, en nom de la laïcitat s’exclou el Pessebre del Parlament, però curiosament els diputats fan festa cada diumenge i també el dia de Nadal i, a més, la majoria d’ells porten noms cristians. I és que, com diu fra Valentí Serra, “el Pessebre no molesta ningú. Ens identifica com a poble”.

Per això no s’entén que el president Aragonés elogiï la diversitat religiosa de Catalunya i alhora s’exclogui el Pessebre en nom de la laïcitat.

Com deia, molt encertadament, el professor valencià Joan Francesc Mira, en relació als qui volen tancar el fet religiós a l’àmbit privat, “no hem de confondre la laïcitat amb la ignorància” (Els Matins de TV3, 11 de març de 2020). El professor Mira, l’intel·lectual més important del País Valencià que tenim entre nosaltres, deia també que “no es pot eliminar la cultura cristiana” de la nostra societat, “perquè està imbricada en la nostra història i ens cal per entendre el món”. Per això el professor Mira deia en relació als qui volen prescindir, recloure o ignorar el cristianisme, que “eliminar això és eliminar tota la història” i per tant els qui actuen així, “confonen la laïcitat amb la ignorància”.

També l’abat de Montserrat, a l’homilia de la missa del Gall d’enguany, es preguntava “per què la neutralitat institucional aparta el Pessebre?”. I és que, continuava l’abat de Montserrat, “el nostre Parlament prefereix significar el Nadal amb un arbre amb llums i boles de colors, aliè a la nostra cultura fins fa ben poc ”, que amb el tradicional Pessebre, tan arrelat al nostre País.

Com deia també el periodista Antoni Batista, “agradi molt o poc, la nostra cultura, sí, la cultura catalana, està impregnada de les tradicions cristianes” (Ara, 25 de desembre de 2022).

Per això com diu fra Valentí, “la tradició pessebrística s’ha convertit en un fenomen cultural, que ens identifica com a poble”, ja que aquesta tradició tan catalana “forma part de l’ànima del nostre poble”. Malgrat la decisió absurda de la Mesa del Parlament.

Bon Nadal a tothom i bon any nou 2023!

Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat actualment al Santuari del Miracle

 

FLAMA, Agència Cristiana de Notícies.

dilluns, 2 de gener del 2023

«Una sanitat solidària i inclusiva» (Castelló Notícies, 15/09/2022)

Això és el que el papa Francesc va demanar als metges, en el discurs que el març de 2019 adreçà als membres de la federació italiana de pediatres. El papa, a més de demanar-los una “formació de base i una actualització constant”, per així atendre millor els malalts, també els va exhortar a treballar “sempre amb seriositat i dedicació”, per promoure “una cultura inclusiva de la solidaritat i la salut”. El papa demanà als metges un esforç per “garantir que la desigualtat” en el terreny de la salut, “no s’afegisca a les moltes desigualtats que afligeixen ja els més dèbils, sinó que el sistema sanitari assegure l’assistència i la prevenció a tothom”. I és que la sanitat hauria de ser (i encara no ho és) un “dret de la persona”, com digué el papa.

En la seua al·locució als metges, el papa els recordà també que, com a professionals de la sanitat, estan “cridats a adoptar com a model d’humanitat i dedicació als altres, la persona de Jesús, font de proximitat i de tendresa”.

 I més recentment, el 4 de juny passat, el papa deia també: “Les retallades en Sanitat atempten contra els drets humans” (Segre, 5 de juny de 2022).

Per què recorde hui aquestes paraules del papa? Perquè al País Valencià encara estem molt lluny de fer realitat una sanitat inclusiva que atenga, com cal, els malalts. Dos exemples només, que conec de primera mà. El 24 d’agost, una persona coneguda va telefonar al seu Centre de Salut per renovar la medicació que pren regularment. Li van donar hora per al 9 de setembre (!), dia que ja li eixiran els medicaments a la recepta electrònica. I mentrestant? Aquesta persona ha d’interrompre la medicació que pren regularment? O bé ha de pagar-se els medicaments que necessita, en cas que els puga traure de la farmàcia sense recepta? L’altre exemple: al Centre de Salut de la Platja de Piles només hi ha metge dos dies a la setmana, malgrat la gran quantitat de turistes que hi ha en aquesta platja cada estiu. Si una persona es troba malalta un dels dies que no hi ha metge, què ha de fer?

No estic donant la culpa d’aquesta mala atenció sanitària, als metges, infermers o personal d’administració dels centres de salut. Sé que fan més del que està a les seues mans. I si no poden solucionar algunes qüestions, com les receptes, és per falta de personal, no per falta de voluntat ni de vocació. La culpa del retard en tindre les receptes o dels pocs dies de metges a la platja de Piles, és dels governants que no doten els centres sanitaris del personal suficient per atendre els malalts. I és que com ha dit el papa, “les retallades en Sanitat atempten contra els drets humans”.

Aquests dos exemples que he citat els conec de primera mà. Però n’hi ha molts més, segons he pogut llegir al diari Levante-EMV:

Col·lapse a urgències a l’Hospital Clínic: 40 hores per tindre un llit” (Levante, 30 de juny de 2022).

Sanitat anul·la vacances de personal davant l’augment d’ingressos” (Levante, 1 de juliol de 2022).

Una sola ambulància del SAMU, 24 hores amb un metge per tota la ciutat de València” (Levante, 3 de juliol de 2022).

El temps d’espera als hospitals valencians augmenta després de la pandèmia” (Levante, 15 de juliol de 2022).

Recullen firmes per augmentar les unitats hospitalàries de trastorns alimentaris” (Levante, 26 d’agost de 2022).

Sanitat pagarà millor, per atraure personal al programa de cribatge de càncer de còlon” (Levante, 26 d’agost de 2022).

Torne a insistir que aquesta situació de dèficit sanitari no és culpa de metges, infermers i personal d’administració, que treballen abnegadament amb condicions precàries, sinó de l’Administració, que no dota de personal suficient els centres de salut i els hospitals, amb les places necessàries per atendre, com cal, els malalts.

El govern valencià, que ha insistit sempre que la seua prioritat és rescatar les persones, hauria de posar remei immediatament a la situació sanitària que vivim, ja que una persona que necessita uns medicaments, no pot estar setze dies sense prendre-se’ls, perquè no li ixen a la recepta electrònica.

Ser atesos quan estem malalts és un dret que està garantit a la Constitució espanyola. De fet, l’article 43.1 diu: “Es reconeix el dret a la protecció de la salut”. I el 43.2 demana que l’Administració siga capaç d’assumir la seua missió, que és “organitzar i tutelar la salut pública”.



Jesús mateix va passar pel món fent el bé, curant els malalts i donant-los la salut. El govern del Botànic també hauria d’actuar dotant de personal suficient els centres sanitaris, perquè els malalts siguen atesos com cal. I és que la prioritat d’un govern ha de ser la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials. És a dir, la cura de les persones més fràgils de la societat. I és que no pot ser que una persona que necessita els medicaments, haja d’esperar-se setze dies per poder traure’ls de la farmàcia.

Per això cal dotar els centres de salut i els hospitals de personal suficient, reforçant les plantilles, per tal que els malalts no es vegen desatesos en la seua salut. I és que, com deia el papa, “les retallades en Sanitat atempten contra els drets humans”.

Una economia al servei de la persona, de la família i de la vida (Castelló Notícies, 28/09/2022)

 Aquest és l’eix que ha marcat la cimera convocada pel papa i que del 22 al 24 d’aquest mes s’ha celebrat a Assís. Aquesta trobada ha tingut per objecte, fer possible un canvi del sistema econòmic actual. El papa, posant com a fonament la seua encíclica Laudato si, ens recordava “el crit de la Terra i dels pobres”.

Davant mil economistes, empresaris i agents de canvi de tot el món reunits a Assís, el papa ens recordava els principis bàsics de la Laudato si. Amb les seus paraules, el papa s’ha convertit en l’únic cap d’estat que presenta propostes innovadores i fins i tot rupturistes, per encoratjar els jóvens a fer possible una autèntica transformació del nostre (caduc) estil de vida.

El papa ens ha recordat que “aquesta economia, mata”, i per això no podem esperar la pròxima cimera internacional, perquè, potser, arribarem tard.

En el seu discurs, el 24 de setembre, a Assís, el papa ens animà a “posar en qüestió el model de desenrotllament, d’una economia que mata”. Per això encoratjà els jóvens de tot el món a “construir un procés de canvi, amb els pobres com a protagonistes”. I és que l’economia de Francesc, és una economia que vol rescatar de la misèria els més vulnerables de la nostra societat.

El papa, en el seu discurs, ens recordava que hi ha “empreses i institucions que fan una reconversió ecològica”, i per això ens animà a  “continuar per aquest camí i anar més enllà”.

En aquest encontre a Assís, de dijous 22 al dissabte 24, el papa afirmà que “la situació és tal, que no podem esperar la pròxima cimera internacional, perquè el planeta no està bé i és hui que hem de canviar en tots els nivells”.

El papa Francesc ens encoratjà també a “acceptar el principi ètic universal que allò que és fa malbé, ha de ser reparat”. Per això, “si hem crescut abusant del planeta i l’atmosfera, hui hem d’aprendre a fer sacrificis en estils de vida que són insostenibles” I és que “del contrari, els nostres fills i néts pagaran la factura, que serà massa alta i injusta”. Per això, davant la situació actual, el papa va afirmar que “necessitem un canvi ràpid i decidit”.

En el seu discurs, el papa afirmà també que “el crit dels pobres i de la Terra és el mateix”, com ja ens deia Francesc a la Laudato si.  Per això el papa ens recordà que “quan treballem per la transformació ecològica, hem de tindre en compte els efectes que algunes opcions ambientals tenen sobre la pobresa”, per tal de reduir la misèria i les desigualtats del nostre món.

El papa digué que “no podem descurar l’home i la dona que sofreixen” i per això ens recordà que “la contaminació que mata, no és només la del diòxid de carboni; la desigualtat també contamina mortalment el nostre planeta”.

Com digué el papa el passat dia 24, “mentre el nostre sistema no faça sinó produir residus, serem còmplices d’una economia que mata”. I per això Francesc es preguntava i ens pregunta, “si estem fent el suficient per canviar aquesta economia”.

El papa encoratjà els jóvens a fer realitat una “”economia al servei de la persona, de la família i de la vida.



Amb l’anomenat “Pacte d’Assís”, el papa ens animà a construir “una economia guiada per l’ètica de la persona i oberta a la transcendència. Una economia de pau i no de guerra. Una economia que s’opose a la proliferació d’armes. Una economia en la que tindre cura dels altres, desplace l’economia de la indiferència. Una economia que no deixe ningú arrere. Una economia per un treball decent. Una economia que sàpia valorar i respectar les cultures i tradicions del pobles i que lluite contra la misèria i les desigualtats ”.

La cimera d’Assís i les paraules del papa Francesc, haurien de ser tingudes en compte pels dirigents dels estat, per tal de protegir el planeta, rescatar els més desvalguts de la societat i construir un món més fratern i més solidari.

El Vaticà II (Castelló Notícies, 11/10/2022)

 Hui 11 d’octubre commemorem el 60è aniversari de la inauguració del Vaticà II, que va portar una nova primavera a l’Església i que va ser un pas de l’Esperit. De fet, el Concili va fer possible la renovació (l’aggiornamento) de l’Església i va despertar un nou vigor en les comunitats cristianes.

Les sessions del Concili, des de l’octubre de 1962 al desembre de 1965, van aplegar a Roma els bisbes de tot el món (més de 2000) a més de teòlegs de gran prestigi (Congar, Rahner, de Lubac, Ratzinguer, Küng) en una assemblea guiada primer pel papa Roncalli i després pel papa Montini, que va ser qui va clausurar el Vaticà II el 8 de desembre de 1965.

Durant el Concili, al bisbat de Sogorb-Castelló hi havia l’estimat bisbe Josep Pont i Gol, que va ser qui va aplicar els decrets i documents del Vaticà II en aquesta diòcesi. Per a Pont i Gol, el Vaticà II va ser “una mentalitat, una línia a seguir: l’Evangeli viscut amb l’autenticitat que els nostres temps reclamen”. El bisbe Josep Pont, avançant-se al que ara defensa el papa Francesc, deia: “L’Església, renovada en el Concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau”. I afegia el bisbe Josep Pont: “L’Església vol anar despullant-se de les aparences de poder, de la força, de les riqueses, de la influència terrena”.

Per altra part, el bisbe Josep va tindre un paper important, perquè la Lumen gentium reconeguera a les minories nacionals el dret a la seua pròpia llengua. I per això el bisbe Josep va ser decisiu, perquè el valencià poguera ser llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols (sobretot el de València, Marcelino Olaechea i el d’Oriola- Alacant, Pablo Barrachina), defensaven que només ho podia ser el castellà! Dissortadament, després de 60 anys de l’inici del Vaticà II, al País Valencià (a excepció de la diòcesi de Tortosa), encara no s’ha fet realitat la llengua vernacla a la litúrgia, degut a que els bisbes valencians continuen excloent i arraconant de les esglésies la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Per la seua fidelitat a l’Evangeli, el bisbe Josep Pont va tindre diversos conflictes amb el franquisme. Com ha recordat mossèn Miquel Barberà, un “director general de Información”, de Madrid, li va dir un dia al bisbe Josep: “Hay una Iglesia que nos gusta y otra que no nos gusta y usted es de la que no nos gusta”. I és que el bisbe Pont defensava la independència de l’Església de l’estat i el dret de la nostra llengua a la litúrgia.

Convençut de la importància que tenia el Concili en la vida de l’Església, el bisbe Pont va ser un dels primers bisbes en donar una missió pastoral a una laica i a nomenar una religiosa com a delegada dels religiosos, va instaurar el diaconat permanent i, posteriorment, ja com arquebisbe de Tarragona, revitalitzà la Província Eclesiàstica Tarraconense.

Amb esperit senzill i renovador, el bisbe Pont i Gol va escriure la Carta Pastoral “L’Església davant el Concili”, que tingué un ressò internacional. En aquesta Pastoral, el bisbe Josep exposava la “finalitat principalment pastoral del Concili”. Per això Pont i Gol exhortava als cristians del bisbat de  Sogorb-Castelló a viure ”en estat de Concili”, per tal que pogueren sentir-se “col·laboradors, com a membres vivents de l’Església, en la tasca del Sant Concili”. En aquesta Carta Pastoral, del 7 de març de 1962, el bon bisbe Josep volia que el bisbat de Sogorb-Castelló visquera intensament el Concili, que ja era a les portes. I per això comentava el ressò que tingué al bisbat, l’anunci del Vaticà II i l’interès del bisbe per exposar en aquesta Pastoral, “alguns punts generals del Concili”. Així, aquest text volia contribuir “a posar als nostres sacerdots i fidels diocesans dins de l’ambient conciliar, amb l’explicació dels aspectes i circumstàncies que ens han semblat principals en el futur Concili Vaticà II ”. En aquesta Pastoral, el bisbe Josep detallava “els temes del Concili”, un dels quals, a parer del bisbe Pont, era “el problema de la llengua”. Segons el bisbe Josep, calia avançar en la introducció de la llengua vernacla i per això assegurava que “és molt possible que la qüestió de la introducció de la llengua popular en la litúrgia, siga un dels temes que toquen els principis més elevats sobre la revisió litúrgica, que han de ser establerts pels Pares en el Concili  Ecumènic vinent”.

Com va dir el mossèn valencià Joan Llidó, traspassat el 31 de juliol passat, cada vegada que el bisbe Josep Pont tornava a Castelló després d’una sessió conciliar, passava una setmana explicant els debats i les noves perspectives, als capellans i seminaristes del bisbat.

També el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, va tindre un paper important al Concili. Gràcies al nebot de Tarancon, vaig estudiar l’Arxiu del cardenal, que s’ha digitalitzat a Montserrat. D’aquest Arxiu voldria destacar la importància que Tarancon donava al “col·legialitat de l’episcopat, els seglars, l’ecumenisme i la llibertat religiosa”. Tarancon també destacava la transcendència de la reforma litúrgica, que ell definia com a “expressió del Misteri de Crist i de l’Església”, així com la “concelebració, la comunió amb el pa i el vi de l’Eucaristia i la llengua vernacla com a llengua litúrgica”. Per a Tarancon, era important el paper dels seglars com a Poble de Déu, ja que no concebia una Església amb cristians de primera i de segona. Per al qui va ser bisbe de Solsona durant una bona part del Concili, la finalitat del Vaticà II va ser “la renovació de l’Església”. Una Església que no havia d’estar tancada en un dogmatisme excloent, sinó en diàleg amb el món. I és que Tarancon va ser un pioner del Concili, un dels bisbes europeus que millor va assimilar les seves directrius i el millor portaveu de la renovació de l’Església.

També el bisbe de Girona, Narcís Jubany, en els anys postconciliars, tingué una gran activitat en la renovació pastoral i litúrgica de la diòcesi. Al Vaticà II, Jubany intervingué diverses vegades amb unes aportacions que van ser decisives en el grup de pares conciliars més progressistes. Un any abans de ser nomenat bisbe de Girona, Narcís Jubany, a l’aula conciliar, el 15 d’octubre de 1963, defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l’Església. Això va causar una gran indignació en la major part de l’episcopat espanyol, profundament franquista i involucionista. Anys més tard, Jubany recordava que en eixir de l’aula conciliar, “els nostres germans en l’episcopat s’esforçaven en saber quins eren aquells bisbes traïdors”.

També el bisbe de Vic, Ramon Masnou, “una persona de fidelitats, un home bo, ferm, serè”, com el va definir l’amic David Pagès (Diari de Girona, 2 de març de 2010), va ser un bisbe clarament defensor de la nostra llengua a l’Església, i per això va ser un dels primers bisbes que durant el franquisme escriví les pastorals en català. Masnou donà suport a la revista Cavall Fort, a l’Aplec de Matagalls i al Concurs literari de Cantonigròs.

Cal recordar en aquest 60è aniversari de la inauguració del Vaticà II, el P. Adalbert Franquesa, monjo de Montserrat i expert en litúrgia, que abans del Concili ja havia demostrat tenir les condicions requerides per a ésser comptat entre els liturgistes més preeminents. Per això el P. Adalbert fou cridat a formar part de l’equip internacional que treballà en la renovació litúrgica i va ser ell que, durant el Concili, ajudà a preparar la Constitució Sacrosanctum concilium. A més, el P. Adalbert va ser elegit representant de l’episcopat espanyol i després del Concili ocupà llocs destacats en el Consilium ad Exsequendam Constitutionem de Sacra Liturgia, format el 1964 i presidit pel cardenal Lercaro, arquebisbe de Bolonya.

60 anys després de la inauguració del Vaticà II, cal recordar amb agraïment els papes Joan XXIII i Pau VI i els bisbe Josep Pont i Gol, Ramon Masnou, Narcís Jubany i Vicent Enrique i Tarancon, que amb audàcia i valentia, van fer del Concili un esdeveniment fonamental per a la renovació de l’Església.

Dissortadament, 60 anys després de l’inici del Vaticà II, també cal que recordem que l’Església del País Valencià, o millor dit, els seus bisbes (a excepció del de Tortosa), continuen menyspreant i excloent el valencià de la litúrgia i dels seminaris, amb el Missal Romà, traduït de fa anys per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que continua “segrestat” al palau episcopal de València, sense que puga ser aprovat. És una vergonya que el 2022 els cristians valencians tinguem la nostra llengua prohibida als temples valencians.



El Concili va ser l’inici d’un camí d’esperança i de comunió i un impuls i ferment en la vida eclesial. El Vaticà II va ser un camí que va obrir l’Església al pluralisme i al diàleg amb el món. No camí d’un uniformisme estèril, ni de postures de confrontació i de pors!

M’agradaria que en el 60è aniversari del Vaticà II, l’Església continuara renovant-se a la llum de l’Evangeli, ara amb el papa Francesc, per tal de ser fidel al Senyor Ressuscitat, i així anunciar el Regne a les noves generacions. I com fa 60 anys, m’agradaria que també hui, l’Església fera seues “els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels hòmens del nostre temps”, com començava la Constitució Pastoral Gaudium et spes.

'Me siento más valenciano que nunca' (Levante-EMV, 03/10/2022)

 Aquestes van ser les paraules que va dir l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, ara fa huit anys, en la seua entrada com a nou pastor de la nostra diòcesi.



Nomenat pel papa Francesc arquebisbe de València l’agost de 2014, hui, 4 d’octubre, fa huit anys que Antonio Cañizares va iniciar el seu ministeri episcopal com a nou pastor de la diòcesi de València.

L’arquebisbe Cañizares, fidel al seu,“Me siento más valenciano que nunca”, cada 9 d’Octubre acull, a la seu, la senyera del Cap i Casal (i la besa) i també alguna vegada ha posat una corona de llorer a la tomba d’Ausiàs March, a la catedral, l’església mare de totes les de la nostra diòcesi.

Durant aquests huit anys que el cardenal Cañizares ha estat arquebisbe de València, i malgrat les seues intencions públiques de “valencianía”, la diòcesi de València (i també la de Sogorb-Castelló i la d’Oriola-Alacant), continua ignorant, quan no menyspreant, la llengua de Sant Vicent Ferrer. És incomprensible, pastoral i socialment, que en ple segle XXI, la llengua del nostre poble estiga proscrita i prohibida als temples.

Durant l’homilia de la missa crismal de 2013, només uns dies després de ser elegit bisbe de Roma, el papa Francesc utilitzà la ja coneguda expressió, que els pastors haurien de fer “olor a ovella”, per remarcar que els bisbes i els capellans no han de viure a part (o per damunt) del poble fidel, sinó que s’han de fer com ells. ¿I quina pot ser la millor olor d’ovella dels pastors que fer seua la llengua del poble? Això ho hem vist en el papa Francesc, ja que en els seus viatges als països que ha visitat, a les misses que presideix s’han utilitzat les llegües dels pobles que reben el papa, tant a les lectures com als cants, cosa que, incomprensiblement, no passa a les esglésies valencianes.

Mai no m’he explicat l’odi i el menyspreu (i no només la indiferència) de la jerarquia valenciana per la pròpia llengua. És com si s’odiara la pròpia mare! I això ve de lluny, perquè des de sempre, als seminaris valencians, els seminaristes mai no se’ls ha ensenyat la llengua, ni s’ha afavorit el valencià a la litúrgia, per tal que en ser ordenats preveres, pogueren celebrar la missa en valencià.

Caldria recordar als nostres pastors, que Jesús no parlava la llengua de l’imperi, la llengua del poder, la llengua dels opressors romans, el llatí. I tampoc no parlava la llengua de la cultura d’aquell moment, el grec. Jesús parlava l’arameu, la llengua que va aprendre de Josep i de Maria, la llengua que Jesús parlava amb Maria Magdalena, amb Pere, Jaume, Andreu...La llengua que Jesús compartia amb els seus veïns, amb els habitants de Natzaret i de Jerusalem; la llengua dels germans de Betània i amics de Jesús, Maria, Marta i Llàtzer. I malgrat això, els nostres pastors continuen creient que el castellà és una llengua de primera i el valencià, de segona. O de tercera! I és que els bisbes valencians encara tenen, després de 60 anys, una assignatura pendent: l’aplicació de la constitució “Sacrosanctum concilium” sobre la litúrgia, del Vaticà II, que animava els pastors de l’Església a utilitzar la llengua del poble. Desgraciadament, els valencians, per obra i gràcia de l’arquebisbe Marcelino Olaechea, totalment contrari al valencià a l’Església, vam passar del “Dominus vobiscum”, a “El Señor esté con vosotros”, en compte de, “El Senyor siga amb vosaltres”. Aquesta anomalia valenciana no passa a cap altra part del món, ja que l’Església utilitza el basc, el gallec, el català (a Catalunya, Andorra i les Illes Balears), el japonès, el castellà, el nàmbia..... Precisament en aquesta llengua africana, el bon amic i capellà de l’Alcúdia, Alexandre Alapont, va traduir el missal i la Bíblia, per tal que el poble escoltara la Paraula de Déu en la seua pròpia llengua. Però desgraciadament, al País Valencià els cristians, després de 60 anys de l’inici del Vaticà II, encara no podem celebrar la nostra fe en valencià.

Mon pare contava una anècdota d’una dona valenciana, rica i terratinent, i molt beata, que vivia en un poble agrícola del País Valencià i que constantment maltractava la seua criada. Aquella ama, en privat i despietadament, feria amb les seues paraules aquella pobra dona. Ella desesperada i farta dels menyspreus que patia per part de la seua senyora, i sabent que era molt beata, una nit es disfressà de Mare de Déu, pensant que la seua senyora l’escoltaria si li demanava que en nom del cel, deixara de maltractar la seua criada. D’un cobrellit es va fer un mantell, d’un filferro, una corona i amb un ciri a la mà es va presentar una mitjanit a la cambra on dormia aquell dimoni de dona, que tant i tan injustament la feia patir. Va fer tres trucs a la porta, la va obrir i quan la seua senyora es va despertar, espantada, li va amollar, amb una veu “celestial”: “Senyoreta, sóc la Mare de Déu”. No tingué temps de dir res més. La mestressa li va caure al damunt amb punyades i puntellons i a colps la va fer eixir de l’habitació, la perseguí per la casa i encara, vora la porta del carrer, li va trencar damunt l’esquena el catret d’anar a missa. L’enrenou va ser majúscul, s’avalotà tot el carrer, hi acudiren els veïns i mentre els més caritatius atenien la infeliç i estomacada fadrina, l’ama, encara mig histèrica, referia el cas a tots els qui volien escoltar-la: “Animal,més que animal, veges tu, presentar-se com la Mare de Déu i parlant en valencià”. Mon pare deia: “Mireu bé el cas: no li havien cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li senyoreta. El que l’havia escandalitzat i havia destapat l’engany, és que la Mare de Déu parlara en valencià”.

Aquesta anècdota que contava mon pare, explica molt clarament l’animadversió del clergat (i de les beates) pel valencià, ja que creuen que només podem adreçar-nos a Déu en castellà. I així estem des de fa segles i segles, amb un llengua proscrita a les esglésies valencianes, malgrat el desig de l’arquebisbe Cañizares que se sentia (ja fa huit anys), “más valenciano que nunca”. Per això és lamentable i escandalós, el genocidi lingüístic que està perpetrant la jerarquia valenciana, en el seu intent de fer desaparèixer la nostra llengua i de voler fer-nos creure que només podem celebrar la nostra fe en castellà.

El dia que acabe l’article que vostès estan llegint, és el 30 de setembre, festa de Sant Jeroni (330-420). Cal recordar que aquest doctor de l’Església va rebre l’encàrrec del papa Damas I, de traduir la Bíblia al llatí, que era la llengua vulgar del poble. Si en compte del papa Damas haguera estat el cardenal Cañizares, Sant Jeroni no hauria traduït la Bíblia a la llengua del poble, com veiem que passa amb el Missal Romà, que malgrat que ha estat traduït per l’AVL, els bisbes valencians no l’han presentat a la CEE perquè siga aprovat.

Quan he vist diverses vegades, en fotografies, l’arquebisbe Cañizares besant la senyera del Cap i Casal o posant una corona de llorer a la tomba d’Ausiàs March, he pensat que millor que besar la senyera i posar una corona de llorer, seria utilitzar a la litúrgia la llengua d’aquest gran poeta del nostre país.

I és que els bisbes valencians haurien de recordar aquelles paraules que Sant Agustí adreçava als pastors de l’Església (semblant a les que Sant Benet adreçava a l’abat), quan els deia: “S’ha d’exercir una funció eclesial, no tant manant com servint”. Per això els bisbes valencians haurien de servir els cristians valencians, fent servir la llengua dels fidels que tenen encomanats.

Al bisbe Enric Benavent, nou arquebisbe de València (Castelló Notícies, 10/10/2022)

 Benvolgut bisbe Enric: aquest dilluns 10 d’octubre, festa de l’arquebisbe valencià Sant Tomàs de Villanueva, el papa Francesc t’ha nomenat arquebisbe de València, després d’haver estat uns anys el pastor de la diòcesi germana de Tortosa.

He de dir que me n’alegre i molt, que tornes a la diòcesi de València, on vas ser ordenat bisbe auxiliar, on vas rebre l’ordenació presbiteral, on vas estudiar al Seminari i on vas nàixer (a Quatretonda) a la vida i a la fe, pel baptisme. Em sap greu pels cristians de Tortosa perquè perden un bon pastor, estimat i valorat per preveres, religioses i laics. I també em sap greu perquè Tortosa sembla ser una llançadora per arribar a d’altres bisbats: el bisbe Ricard Mª Carles va passar de Tortosa a Barcelona, com també va fer el mateix el bisbe Lluís Martínez Sistach, que passà de Tortosa a Tarragona. I igualment, el bisbe Javier Salinas va passar de Tortosa a Mallorca.

Bisbe Enric, ens hem trobat diverses vegades a Montserrat, i sempre t’he vist amb el teu somriure als llavis, el bon humor i amb l’alegria de la fe al cor. Testimoni de l’Evangeli, ets un bisbe que creu en Déu! I valldalbaidí, ets un bisbe que a Tortosa vas valorar i estimar la nostra llengua i per això vull creure que a la diòcesi de València sabràs introduir, finalment, el valencià a la litúrgia, encoratjant els capellans a utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer als nostres temples, amb naturalitat.

Demagògicament algun arquebisbe, com a excusa per no introduir la nostra llengua a les esglésies, deia que no hi havia una demanda per part dels cristians valencians. Però aquests bisbes contraris al valencià, obliden que després del Vaticà II, (i això ho he viscut jo), tampoc no hi havia una demanda de la litúrgia en castellà, ja que tot es feia en llatí i la gent estava acostumada a seguir la missa en aquella llengua. I per això els capellans, a tots els pobles, repartien uns llibrets en castellà, perquè els fidels pogueren seguir la missa i respondre en castellà. I és que després del Concili, la Constitució Sacrosanctum concilium demanava la introducció de la llengua vernacla a la litúrgia. Però a les diòcesis valencianes, a excepció de la de Tortosa i la de Sogorb-Castelló (amb el bisbe Pont i Gol i Cases) els bisbes de València i d’Oriola-Alacant van considerar (absurdament!), que la llengua vernacla dels valencians era el castellà. I així estem fins ara. Per això em van agradar tant les teues paraules a l’entrevista al programa de TV3, “Signes dels temps” del 9 de juny de 2013, quan a la pregunta del presentador del programa sobre la diòcesi de Tortosa (amb territori valencià i català), tu li vas respondre que “l’Església ha de compartir les inquietuds dels pobles”. I pel que respecta a la catolicitat de l’Església, vas dir “que significa que si jo vaig a un lloc que té una cultura, una llengua pròpia, jo dec estimar eixa cultura, he de fer meua eixa llengua i dec d’integrar-me plenament en el lloc on he estat enviat”. Quines paraules tan plenes de saviesa i de sentit comú! És el que fa el bisbe de Burgos i el de Màlaga utilitzant el castellà a la litúrgia i el de Roma, amb l’italià o el de Nova York, amb l’anglès. Utilitzen la llengua del poble que serveixen

Si els bisbes que hem tingut fins ara al País Valencià hagueren tingut la teua sensibilitat per la llengua i la teua actitud a favor del valencià, la nostra llengua no continuaria exclosa i prohibida als nostres temples. És veritat que els bons bisbes Rafael Sanus, Josep Mª Cases i Josep Pont i alguns capellans, van fer tot el que van poder perquè el valencià entrara a l’Església. Però els capellans valencians no van tindre mai ni el recolzament ni la comprensió dels bisbes de les diòcesis valencianes, (a excepció de Pont i Gol i Cases). Ara a més, es dóna la circumstància que un bisbe, el d’Oriola-Alacant, que parla eusquera , no parla valencià.

Amb tu com a nou arquebisbe de València, vull creure que serà possible la normalització de la nostra llengua a l’Església (malgrat que et trobaràs amb reticències de la “vella guàrdia”) i un merescut homenatge de l’Església valenciana als benemèrits mossens, Vicent Sorribes, Antoni Sanchis, Josep Antoni Comes, Vicent Micó, Alexandre Alapont i Emili Marín, i al P. Pere Riutort, capdavanters en la recuperació de la nostra llengua a l’Església.

També espere i desitge que al Seminari de València s’estudie valencià, perquè així els futurs preveres puguen celebrar la litúrgia en la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval.

Fa uns dies, l’abat de Montserrat, Manel Gasch, en l’entrega dels Premis Crítica Serra d’Or, va dir que hui, “escriure en català és un acte de generositat”. També ha estat un acte de generositat i de compromís amb la llengua del nostre poble, la tasca dels capellans que celebren la litúrgia en valencià.

Bisbe Enric, estic segur  que seràs molt acollit (i molt estimat) a aquesta diòcesi que és la teua. Els valencians som acollidors (ja ho saps) i rebem amb estimació tots aquells que vénen a viure amb nosaltres. Ja saps també que la teua nova diòcesi, a la que estic segur serviràs amb goig i sol·licitud, va de la mar a la muntanya, amb ermites i santuaris dedicats a la Mare de Déu i als sants, amb hòmens i dones de fe arrelada, tot i que també a la nostra societat ha entrat la secularització i la indiferència religiosa.

Mira de ser pare i germà per a tots els qui peregrinen en aquesta porció del Poble de Déu que el papa t’ha confiat. Dóna responsabilitats i confia en els laics i d’una manera especial, en les dones. Sense elles, les esglésies estarien buides. I en els jóvens. Vés a les perifèries. Sigues un bisbe de carrer, no et tanques al palau episcopal, quin nom tan antievangèlic pera la casa on viu el bisbe! Rep tothom, tingues sempre el teu cor i les portes de ta cas obertes i sigues comprensiu i compassiu com ho fou el Bon Pastor.

Sé que no cal que t’ho diga perquè ho faràs així: no et cases ni et lligues a cap opció política, ni afavorisques uns i exclogues d’altres. En els últims anys hi ha hagut un maridatge estrany (i antinatural) entre la jerarquia valenciana i els polítics que tenien el control del poder, molts d’ells condemnant per la justícia per corrupció .

Tracta tothom per igual i si has d’afavorir a alguns, que siguen  els pobres, els marginats, els exclosos (moltes vegades arraconats per la pròpia Església). Recorda que la patrona dels valencians és la Mare de Déu dels Desemparats, la Mare de Déu dels immigrants, dels qui viuen sols, dels desnonats, dels refugiats, dels drogodependents, dels qui ploren i dels qui no poden arribar a final de mes. És la Mare de Déu dels oprimits, no dels opressors.

Amb valentia profètica, denuncia la mentida, la corrupció, la injustícia, el frau i el suborn, com va fer Jesús, delictes tan freqüents en alguns polítics valencians, molts d’ells empresonats.

En sintonia amb el papa Francesc, encoratja els cristians valencians a fer realitat una nova primavera eclesial, més sinodal, més fraterna i més fidel al Vaticà II. Després d’uns anys anomenats d’hivern eclesial, el 2013 el papa Bergoglio va obrir (com ara fa 60 anys amb el Concili), una finestra perquè entrara a l’Església l’aire fresc, amb una nova primavera d’esperança.

No cal que et recorde, bisbe Enric, que (ja fa uns anys), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va traduir el Missal Romà al valencià, una traducció que estarà plena de pols en algun calaix del palau arquebisbal de València. Rescata’l del seu segrest i convenç els altres bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, de la necessitat pastoral de la seua aprovació, perquè puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. Has de saber que les conclusions de les Constitucions Sinodals de la Diòcesi de València i les del Pla Pastoral Diocesà, recullen la petició dels participants en aquestes assemblees, d’editar el Missal Romà en valencià i també els altres llibres litúrgics. Però després de no sé quants anys d’aquelles assemblees, continuem sense tindre els llibres litúrgics en valencià  cal recordar (i és només un exemple dels molts que hi ha), que en la seua homilia del 7 de gener de 2018, el papa Francesc deia: “La transmissió de la fe només es pot fer en el dialecte de la família, en la llengua del pare i la mare”. Per això els cristians valencians volem una Església inculturada i encarnada i no una Església colonitzadora, com la que patim des de fa segles.

La reivindicació del valencià a la litúrgia ja ve de lluny, ja que sabràs, bisbe Enric, que el 1965, més de 20000 valencians van adreçar una carta als bisbes valencians demanant la nostra llengua a l’Església. I el març de 2021, el Grup Cristià del Dissabte presentà un manifest pel valencià a l’Església, que va rebre nombroses adhesions, que van ser totalment ignorades pels bisbes valencians. I encara fa uns anys, un grup nombrós de preveres valencians, encapçalats pels mossens Alexandre Alapont i August Monzón, també aplegaren en un manifest les adhesions dels preveres per la litúrgia en valencià.

A l’entrevista al programa “Signes dels temps”, que he mencionat abans, comentaves que en iniciar el teu ministeri episcopal, deies que anaves a Tortosa, no com “a amo ni com a dèspota”, sinó com “a pastor i servidor”, com ho trobem a la primera Carta de Sant Pere, i que la caritat i la veritat són el teu lema episcopal. Sigues sempre així: servidor de la caritat i de la veritat i com deia en una entrevista recent el bisbe Victorio Oliver, emèrit d’Oriola-Alacant, (amb motiu dels seus 50 anys d’ordenació episcopal), que el poble valencià t’ajude i t’ensenye a ser un bon bisbe. El bisbe Victorio, amb humilitat, ho deia així: “A mi el poble m‘ha ensenyat a ser bisbe”.

Vens de Tortosa, de la Mare de Déu de la Cinta, i dels santuaris de la Fontcalda, la Vallivana o la Balma. Ara tornes a València, on a la cateddral tindràs la teua seu com a arquebisbe, a l’ombra del Micalet, que, curiosament, va ser construït per l’arquitecte tortosí, Andreu Julià. I et trobaràs un poble que estima i venera la Mare de Déu sota invocacions tan boniques com la Salut d’Algemesí, de Loreto a Xàbia, dels Dolors a Castelló de la Ribera, dels Lliris a Alcoi, de l’Oreto, a l’Alcúdia, dels Xics a la Font de la Figuera, del Remei a Utiel, de la Seu a Xàtiva, del Miracle a Cocentaina, de Montiel a Benaguasil, d‘Agres, la del Roser a Quatretonda, la del Puig, la de la Pau a Villar de l’Arzobispo o la Puríssima Xiqueta a Benissa. Que Santa Maria, la deixebla fidel a l’Evangeli t’acompanye en aquesta nova etapa de la teua vida, en el servei episcopal als cristians de la diòcesi de València. I que ella t’ajude a no oblidar-te mai dels desemparats de la nostra societat.



També t’acompanyarem en la pregària i en l’afecte els cristians valencians, que ens alegrem moltísim del teu nomenament com a nou arquebisbe de València i per això encomanem a Déu el teu servei episcopal entre nosaltres.

Benvingut a casa teua, bisbe Enric!

Enric Benavent amb el papa Francesc

Els vicaris de l’Alcúdia (Castelló Notícies, 15/10/2022)

 Recorde els primers  vicaris del meu poble, que vaig conèixer molt  poc: D. Fernando. D. Rafael i D. Bernardo. No sé si per eixe ordre

Però sobretot recorde D. Miguel Díaz Valle, el vicariet que, acabat de ser ordenat prevere el setembre de 1969, va ser destinat a l’Alcúdia, el seu primer destí pastoral.

Miguel, un jove vicari que arribà al meu poble en el postconcili, revifà la fe dels alcudians, organitzant grups de pregària, de revisió de vida, de litúrgia. Vam ser els jóvens d’aquell moment i els grups de matrimonis, que vam rebre d’ell les novetats d’un concili que venia a portar un aire fresc i nou a l’Església Avançat i de tarannà obert, D. Miguel venia a l’Alcúdia, convençut que el Vaticà II era un pas de l’Esperit que renovaria i donaria un nou vigor a la nostra comunitat cristiana

Malgrat ser d’Utiel, D. Miguel, un home entranyable i ple de bondat, ple d simpatia i amb una ironia molt fina, va ser el primer capellà que presidí cada diumenge la missa en valencià, animat per un grup de jóvens que volíem celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Jo mateix li traduïa l’homilia al valencià i ell, amb plena normalitat, la deia sense problemes.

Després vam tindre de vicari José Enrique, un capellà de Benissa, un home d’un cor gran i bo, amable i afable, obert, amic de tothom, rialler i irònic, que continuà amb entusiasme la missa en valencià que havia iniciat D. Miguel a la nostra parròquia. Cal dir que en casar-se amb Mer, alguns, sense compassió ni educació, li van girar la cara, ell que sempre va ser un home atent i servicial, disposat a ajudar tothom. Ara, com D. Miguel, ja és a la casa del Pare, on haurà estat acollit amb els braços oberts pel bon Déu.

Després vingué a l’Alcúdia un nou vicari, D. Vicent, de Guadassuar, que la mort s’emportà també (com els dos anteriors vicaris) massa prompte i que, com D. Miguel i José Enrique, també deia la missa en valencià cada diumenge.

I després de molts i molts anys sense vicaris, el 8 de setembre va ser presentat, durant la missa del dia de la Mare de Déu de l’Oreto, el nou vicari, D. Javier Navarro, nascut a Albacete, ordenat prevere el 2020.i que amb el rector, D. Fernando, fan un bon tàndem en la tasca apassionant de revitalitzar i reevangelitzar la comunitat cristiana de l’Alcúdia.



Vaig conèixer D. Javier a l’església del meu poble el 15 de setembre, aprofitant que estic passant uns dies a l’Alcúdia amb les meues germanes. D. Javier és un jove inquiet i enamorat de l’Evangeli, senzill i humil, atent, alegre i amable. Com que és d’Albacete parla normalment en castellà, tot i que entén la nostra llengua  per això jo sempre li parle en valencià. Però el 6 d’octubre, que jo vaig presidir l’Eucaristia a l’església de l’Alcúdia, (i com faig sempre, en valencià) D. Javier va tindre un gest molt bonic. I és que va fer una part de la pregària eucarística en valencià. I ho va fer molt bé. I per això al final de la missa el vaig felicitar públicament des del presbiteri, ja que el seu valencià era de 10, com li vaig dir. Els qui estaven a missa van fer un fort aplaudiment a D. Javier per la seua valentia i per la seua actitud pastoral d’utilitzar la llengua del poble. I és que D. Javier fa seues, sense problemes, les paraules del papa Francesc, quan ens recorda tantes vegades (perquè fa falta que ens ho recorde), que els pastors “han de fer olor d’ovella”. És a dir: han de fer-se poble, servint la comunitat cristiana que tenen encomanada, acompanyant i encoratjant els cristians que, no ho oblidem, els pastors han de servir. ¿I quina millor olor d’ovella pot fer un capellà, que utilitzar la llengua del ramat que té confiat? I és que no són els cristians els qui han de parlar la llengua del pastor, sinó que és el pastor qui ha de parlar la llengua de les ovelles, per sentir-se així, més integrat a la comunitat que el bisbe li ha encomanat. Per això en la missa del 6 d’octubre, on vaig felicitar D. Javier per la valentia a dir una part de la pregària eucarística en valencià, li vaig dir que a partir d’eixe dia i amb el gest que havia fet, era més alcudià que un mes abans, ja que havia utilitzat la llengua de l’Alcúdia. I és que parlar en valencià, predicar i celebrar en valencià, és una qüestió de voluntat. El qui vol celebrar la missa  en valencià, només que tinga una miqueta de sensibilitat per la llengua de la comunitat que serveix, ho pot fer fàcilment. I els qui no ho fan, és perquè no volen!

El cas del vicari de l’Alcúdia és un exemple per als capellans que, tot i ser valencianoparlants, no tenen la sensibilitat que ha tingut D. Javier Navarro, ja que celebrant en valencià, s’ha inculturat i s’ha incardinat més en la comunitat cristiana de l’Alcúdia. Com el missioners que a l’Àfrica o al Japó, aprenen la llengua del poble que serveixen.

Ara sí, cap al Missal valencià (Castelló Notícies, 23/10/2022)

 Aquest era el títol de l’article dels capellans valencians (i amics) Alexandre Alapont i August Monzon, publicat a Levante-EMV l’11 de gener de 2010, un text on aquests preveres expressaven la seua esperança de vore publicat aviat el Missal valencià. I d’aquell article ja ha passat vora tretze anys.

En el seu text, Alapont i Monzon es congratulaven pel nou arquebisbe de València, Carlos Osoro, ja que en la seua primera homilia, “donà mostres inequívoques del seu apreci pastoral pel valencià”, cosa que havia “fet reviscolar les esperances de resoldre una qüestió enquistada a l’Església”.

En l’article d’Alexandre Alapont i August Monzon ens recordaven “la riquíssima producció religiosa medieval” que tenim els valencians, fins a la publicació del “Llibre del Poble de Déu, aprovat pels bisbes de les diòcesis valencianes” i que per cert, mai no ha estat derogat. És veritat que aquest text “es va convertir en blanc d’atacs injusts i violents”, davant el silenci còmplice i covard dels bisbes de València, que ,ai no van defensar un text que tots els bisbes del País Valencià havien aprovat.

Alapont i Monzon (i cal que insistim en això encara), ens recordaven el “Dictamen del Consell Valencià de Cultura, de 1998”, amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que tenia (i encara té), la“competència exclusiva per a establir la normativa del valencià” (davant entitats secessionistes en relació a la nostra llengua), “la qual han de seguir totes les institucions públiques (arts. 6, 20 i 41 de l’Estatut d’Autonomia)”.

En el mateix article, aquests dos preveres ens recordaven també que, mentre que la Santa Seu publicava“la tercera edició del Missal Romà”, ara havia arribat l’hora (recorde que l’article és de 2010), “de confeccionar el Missal valencià com a llibre d’altar definitiu”.

I perquè ho tinguen presents els dos bisbes de València que encara viuen, el “2002, la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL, féu arribar als bisbes, la versió íntegra i consensuada del Missal, que fou aprovat pel Ple, per deneu vots a favor i una abstenció, amb vista a la seua revisió i tramitació canònica”.

Aprofitant la bona predisposició de l’arquebisbe Carlos Osoro, segons reconeixien en el seu article Alapont i Monzon, el juliol de 2009, un grup de preveres demanaren a l’arquebisbe que encetara el procés per tindre el Missal valencià, per tal que els cristians valencians poguérem “participar en la litúrgia emprant la llengua pròpia del nostre poble (article 6 de l’Estatut)”.

L’article de Monzon i Alapont també recordava als bisbes valencians, que “els cristians valencianoparlants (vora tres milions) hi tenim un dret irrenunciable reconegut, ja fa més de quaranta anys, pel Concili Vaticà II”. I per això l’article recordava que “el poble nàmbya, a Zimbabwe, amb 20000 catòlics sobre una població de 120000 habitants, compta amb els seus propis textos”, traduïts per cert per mossèn Alexandre Alapont en els anys que estigué a l’Àfrica.

Aquest article acabava recordant-nos que en la festa de la Puríssima de 2009, “l’arquebisbe Carlos Osoro es declarà favorable a iniciar el procés, demanat l’edició dels textos en valencià”, cosa que no va passar. I és que, com deien també els amics Alapont i Monzon, cal que acabem ja d’una vegada “amb situacions lamentables de provisionalitat i confusió com la que encara es donen entre nosaltres”.

I l’article, adreçant-se al bisbe Carlos Osoro (que no va fer el que deia d’afavorir i normalitzar el valencià a la litúrgia), acabava animant-lo a tramitar el Missal valencià amb aquestes paraules: “Avant, senyor arquebisbe”.



També jo hui, adreçant-me al nou arquebisbe de València, li dic: “avant, senyor arquebisbe”. Avant, sigues valent i no deixe’s que frenen o anul·len (amb maniobres fosques i secessionistes en relació a la nostra llengua), l’esperança que, tants i tants valencians tenim posada en tu, perquè puguem celebrar la nostra fe en valencià. Avant arquebisbe Enric, avant! Som molts els qui estem al teu costat per tal que l’Església valenciana rectifiqueu la seua política i deixe, com ha fet fins ara, de perpetrar un genocidi lingüístic com el que han comès els bisbes valencians en els darrers segles en el seu intent d’acabar amb la nostra llengua.


P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT