dilluns, 21 de desembre del 2020

La Tancada d'intel.lectuals a Montserrat (CASTELLÓ NOTÍCIES, 12/12/2020)

El 12, 13 i 14 de desembre de 1970 (ara fa 50 anys), tingué lloc a Montserrat la Tancada de 300 intel·lectuals en protesta pel consell de guerra de Burgos.

Aquests intel·lectuals, “constituïts en assemblea permanent”, van ser acollits sol·lícitament per l’abat Cassià Mª Just. I és que la història del monestir de Montserrat, confiat ininterrompudament als monjos benedictins des de la seua fundació per l’Abat Oliba, ha estat lligada a la història de Catalunya. Des de la Renaixença, d’una manera més explícita, Montserrat ha bategat al ritme de les llums i les ombres de Catalunya, tot establint ponts de diàleg entre fe i cultura, alhora que el monestir ha esdevingut també un espai de catalanitat i de defensa dels drets nacionals del nostre Poble.

L’abat Antoni Mª Marcet va ser el gran impulsor de la cultura a Montserrat i qui va catalanitzar més la comunitat, després de la castellanització dels monjos, imposada quan el nostre monestir va ser incorporat a la Congregació de Valladolid. Una prova de l’esperit catalanista de l’abat Marcet, va ser que el 1924 acceptà la presidència dels Jocs Florals de Barcelona, que tingueren lloc a Tolosa de Llenguadoc, ja que havien estat prohibits pel Directori Militar. I va ser per l’impuls que donà a la catalanitat de la comunitat, que l’abat Marcet va tindre diversos problemes amb la dictadura del general Primo de Rivera.

Amb la victòria franquista, els monjos pogueren tornar a Montserrat. Si bé al principi les relacions de l’abat Aureli Mª Escarré amb el Règim del general Franco varen ser amistoses, de poquet a poquet aquesta sintonia inicial es va anar enterbolint. El punt d’inflexió va tindre lloc pel discurs del governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, que en una concentració de falangistes es queixà del separatisme que pertorbava la joventut, emparat en la litúrgia i en diverses organitzacions eclesiàstiques. Així, de la cordialitat en les visites de Franco a Montserrat, l’abat Escarré passà a protegir els Escoltes Catòlics.

El 1947, les festes de l’entronització de la Mare de Déu, amb la Comissió Abat Oliba, representaren un sotrac en el primer franquisme i una presència pública del català enmig de la dictadura. Foren també remarcables efemèrides com la “Corona Literària a la Mare de Déu de Montserrat”, amb motiu del 75è aniversari de les festes del Mil·lenari (1880-1881) amb la participació de diversos poetes. Cal dir que aquest recull va ser qualificat pel Govern de l’Estat de “catalanismo separatista”.

L’abat Escarré a mesura que anava distanciant-se del Règim, començà a acollir i a protegir activitats culturals i sociopolítiques, com el grup Torras i Bages, l’Acadèmia de la Llengua Catalana de les Congregacions Marianes, el Moviment Català de Coordinació Social o el grup CC. Montserrat acollí també les sessions d’estudi de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, amb la participació de diversos intel·lectuals catòlics i grups com l’HOAC, l’ACO o la JOC. Així, el desembre de 1960, Montserrat donà aixopluc a la reunió del comitè executiu de la JOC Internacional i el febrer de 1963, al comitè europeu de la JOC.


L’abat Escarré també intercedí (com ho va fer més tard l’Abat Cassià Mª Just) a favor de condemnats i empresonats pel franquisme, com Josep Espar, Josep Benet o Llibert Cuatrecases. Tot això provocà els recels del Règim, i la posterior animadversió que ja havia manifestat el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga. Aquest, en una carta al ministre Camilo Alonso Vega, el desembre de 1958, deia que “Montserrat a través de la historia, jamás se ha distinguido per un amor demasiado profundo a la unidad de España, pero creemos que nunca de una manera tan descarada ha levantado la bandera de un catalanismo separatista”.

L’abat Escarré també protestà per les detencions que es van fer amb motiu dels fets del Palau de la Música Catalana i sobretot cal destacar les seues declaracions, denunciant la repressió del règim franquista, al diari Le Monde, el 14 de novembre de 1963.

També l’abat Gabriel Mª Brasó afavorí, en temps de dictadura, l’ús de la llengua catalana i signà la petició d’Òmnium Cultural dirigida al vicepresident del govern de l’Estat, Alejandro Muñoz Grandes, per tal de donar al català una rellevància més gran. També s’adherí a múltiples manifestacions literàries o culturals i amb motiu del II Congrés Litúrgic, de 1965, es demanà potenciar la nostra llengua a la litúrgia. L’abat Gabriel permeté diverses trobades a Montserrat, no només de moviments cristians, sinó també de partits polítics o moviments sindicals i estudiantils, des d’UDC fins al Moviment Socialista. També permeté que des de Montserrat eixiren fulls o opuscles contraris al Règim.

I aquest 12, 13 i 14 de desembre s’acompleixen 50 anys que al monestir de Montserrat tingué lloc la Tancada de 300 intel·lectuals catalans, “constituïts en assemblea permanent”, en protesta pel consell de guerra sumaríssim de Burgos contra 16 militants d’ETA. Va ser l’abat Cassià Mª Just que, acollint aquests intel·lectuals al monestir, demostrà que Montserrat era un espai obert a tothom, en moments en que el dret de reunió era negat pel Règim del general Franco. De fet, Montserrat ha estat sempre un punt de trobada, un lloc d’encontre, civilitzat, respectuós i democràtic, en el qual sempre s’han pogut confrontar les maneres diferents, complementàries o a voltes contrastades de veure i de viure la “polis”.

Entre els 300 intel·lectuals tancats a Montserrat hi havia (entre d’altres) els pintors Antoni Tàpies i Joan Miró, l’historiador Josep Benet, els escriptors Jaume Cabré, Montserrat  Roig i Terenci Moix, els poetes Joan Oliver i Joan Brossa, l’actriu Núria Espert, els cantants Francesc Pi de la Serra, Guillermina Mota, Joan Manuel Serrat i Raimon i la seva dona, Analisa Corti o el músic Oriol Martorell.

La Declaració de Montserrat, signada pels intel·lectuals tancats al monestir, va significar el compromís per la llibertat d’aquests demòcrates per denunciar la repressió del franquisme.

La “Declaració de Montserrat” denunciava la política de l’estat espanyol, pel fet que aplicava “una legislació repressiva iniciada fa més de 30 anys, durant la guerra civil” i “l’actual sistema político-jurídic”, que convertia “en delicte fets polítics i socials que en tot estat democràtic són considerats legítims”, com encara passa hui amb els presos polítics, que a Europa estarien en llibertat, com ho estan els polítics independentistes a l’exili. La “Declaració de Montserrat” expressava el seu rebuig, pel fet que “la tortura i els maltractes físics i morals, denunciats reiteradament”, eren encara “una pràctica política sistemàtica”. Aquest text, aprovat pels intel·lectuals tancats a Montserrat, denunciava també la repressió dels “drets dels pobles a benefici d’una suposada i falsa unitat nacional”, una “unidad” que aquests dies és defensada, per aquells que amenacen d’afusellar 26 milions d’espanyols.


La Declaració de Montserrat considerava inadmissible l’aplicació de les gravíssimes penes demanades pel consell de guerra sumaríssim de Burgos. Per això els intel·lectuals tancats a Montserrat denunciaven els mitjans de comunicació d’Espanya, perquè tergiversaven la informació, repudiaven el procés de Burgos i reclamaven que “quedara sense efecte qualsevol condemna dictada pel tribunal de Burgos”. L’assemblea d’intel·lectuals demanava que “una amnistia general per a tots els presos per motius polítics i socials, dels sancionats i dels exiliats”, que fóra “derogat el decret de bandidatge i terrorisme i abolides les jurisdiccions especials”. A més, es demanava que fóra “abolida la pena de mort per qualsevol delicte” i que s’establira “un estat autènticament popular, que garantira l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’Estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació”.

Els membres de la Tancada de Montserrat expressaven la seua “completa adhesió fraternal al poble basc i a les seues reivindicacions que són les nostres”.

La Tancada acabà el 14 de desembre, davant l’amenaça de la policia d’entrar al monestir. Això sí, els monjos van negociar amb la Benemèrita que no hi haurien detencions a la eixida dels intel·lectuals tancats a Montserrat.

Montserrat, fidel a la llengua i al país, també ha acollit (i ho fa encara ara cada mes de febrer) la festa de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana i els monestirs de Montserrat, Cuixà i el Miracle han estat refugi per acollir els perseguits pel franquisme. A més, de la impremta del monestir eixiren diversos opuscles impresos clandestinament. També el P. Cassià acollí el pas de la Marxa de la Llibertat l’any 1976.

Posteriorment, i ja en la democràcia, els PP. abats Sebastià Bardolet i Josep Mª Soler han estat uns clars defensors de la nostra llengua i de la nostra cultura i el P. abat Josep Mª ha eixit diverses vegades (juntament amb l’abat de Poblet i les abadesses benedictines i cistercenques de Catalunya) en defensa dels “drets individuals i els del nostre poble” (Nota del 2 d’octubre de 2017).

Com ho va ser fa 50 anys amb motiu de la Tancada dels 300 Intel·lectuals, Montserrat és, com ha dit el P. abat Josep Mª Soler, “un espai que ofereix un equilibri dinàmic i enriquidor entre la defensa de la pròpia identitat nacional i l’obertura a altres realitats. Per això, ahir i hui, Montserrat continua unint la catalanitat a la universalitat, en el seu compromís per la defensa dels drets humans  i dels drets dels pobles”.

Cal dir que el 28 de desembre de 1970, es donà a conèixer la sentència del consell de guerra, que confirmava les sis penes de mort inicials i tres més, cinc-cents dèneu anys de presó i multes de sis milions de pessetes. Finalment el 30 de desembre, consell de ministres concedí l’indult de les penes de mort.

Així, la Tancada dels intel·lectuals a Montserrat, ara fa 50 anys, significà un crit a favor de la llibertat i per la fi de la dictadura franquista. 

El clam de la terra (CASTELLÖ NOTÍCIES, 14/12/2020)

 Aquest va ser el títol de la conferència (que vaig poder seguir en directe per internet), que el jesuïta Jaime Tatay, professor de la Pontifícia Universitat de Comillas, va fer a la Facultat de Teologia de València el passat 10 de desembre.

La conferència del P. Jaime Tatay, l’última del curs de Formació Permanent, 2020-2021, va ser molt interessant i per això vull fer un resum del que va exposar aquest jesuïta.

El P. Tatay va començar la seua conferència exposant el tema de l’ecologia i el moviment ecologista, una qüestió, com digué, “nova i antiga”, ja que el 1970, ara fa cinquanta anys, “les Nacions Unides van declarar el primer dia de la Terra”. I és que ja aleshores, “es va prendre consciència que les dinàmiques de l’ésser humà estaven ocasionant problemes, que a llarg termini podien ser molt greus”, com “la contaminació i els seus efectes perniciosos sobre la salut, el problema de la pèrdua d’espècies, la desforestació, la sobrepesca o l’erosió”. Com recordava el P. Tatay en la seua conferència, “aquestes qüestions es començaren a formular al voltant dels anys cinquanta i seixanta, quan aparegué el que hui anomenem, la consciència ecològica i el moviment ecologista”, amb l’aparició dels partits verds, que van recollir les idees i preocupacions sobre la consciència ecològica. Com digué el P. Jaime Tatay, “les religions, al principi no van vore amb simpatia aquesta qüestió i miraren amb recel i sospita el moviment ecologista”. I si les religions no van sintonitzar amb el moviment ecologista, també aquest veié en elles, més un enemic que un amic. Aquesta postura de distanciament “anà canviant dins les confessions religioses, amb una clara evolució els últims cinquanta anys”, com també el “moviment ecologista va variar la seua posició en relació a les religions”. De fet, “ara hi ha una “sintonia” entre el moviment ecologista i les religions, “amb un diàleg profund i fructífer entre l’“actor” ecologista i l’“actor” religiós”.

En el cinquè aniversari de la seua publicació, el professor Jaime Tatay ens recordà l’encíclica Laudato si, on el papa Francesc ens convida a “escoltar el clam de la terra i dels pobres”.

Després d’aquesta introducció, el professor Tatay ens presentà “set claus religioses, que des de la Bíblia i el Magisteri” ens permeten entrar en contacte amb el moviment ecologista. A més, ens presentà les tres oportunitats (o reptes) que planteja “la qüestió ecològica a la fe cristiana: l’oportunitat pastoral, que ens permet accedir a nous areòpags, l’oportunitat teològica, per redescobrir l’Escriptura, la Tradició i el Magisteri i finalment l’oportunitat espiritual, per actualitzar la fe”.

Així, el moviment ecologista, que abans es veia com una amenaça, amb el pas del temps s’ha convertit “en una gran oportunitat de tipus pastoral”, ja que “és com un gran areòpag per acostar-nos a la gent que no és d’Església”.

La segona oportunitat, que el professor Tatay anomenà “teològica”, naix amb les nombroses publicacions en torn “a la qüestió ecològica, des de la Cristologia, l’Escriptura o la Història de l’Església”. I és que la Teologia, segons digué el professor Tatay, cada vegada més “està reflexionant sobre la qüestió ecològica”.

La  tercera oportunitat és la que anomenà, “espiritual”, ja que cada dia “hi ha un interès creixent per part de les tradicions espirituals, en connectar amb la nova sensibilitat pel medi ambient i per la justícia”. I és que també ha crescut “la sintonia entre el moviment ecologista i alguns aspectes de l’espiritualitat”, com el fet de descobrir el Creador en la creació, tal com veiem “en l’espiritualitat ignasiana o franciscana, que inspira la Laudato si”.

El professor Tatay ens proposà també “set claus espirituals que configuren l’acostament cristià a aquest debat de l’ecologia”.

La primera clau és la “humilitat”, que el professor Tatay contraposà a la prepotència. Per això, “davant el món creat, amb la criatura a la que se li ha donat la vida”, cal viure amb una actitud humil. I és que “el món creat és apassionant i l’aparició de la vida i l’origen de l’univers” demana una humilitat per part de l’home. Aquesta va ser, com digué el professor Tatay, “l’experiència espiritual” que va viure Job davant la creació (Jb 38-39). Per això, com que “ens esglaiem davant la grandesa de Déu” , lluny de creure’ns omnipotents, les religions han apel·lat a la humilitat.

La segona clau espiritual que ens oferí el professor Tatay va ser “l’agraïment”, pel fet que la vida és un do, com canta Mercedes Sosa o els tres jóvens del llibre de Daniel (3: 57-88). Per això la Laudato si, com ens recordava el professor Tatay, ens demana una “contemplació agraïda del món” (LS 214). Un agraïment que és com “una vacuna contra l’autosuficiència”.

La tercera clau, important en la Teologia i en la societat, segons el professor Tatay, és “la reconciliació”, com ens recorda també la Laudato si (66), per així fer possible unes relacions amb Déu, amb el proïsme i amb la Terra. I per això, després de les ruptures estem cridats a la reconciliació.

La quarta clau és la “lucidesa” o també, la “saviesa”. El creient està “cridat a ser savi, a ser lúcid”, cosa que també fa el moviment ecologista, que ens encoratja a “mirar més enllà de les nostres xicotetes preocupacions”.

La cinquena clau és la “sobrietat” o “ascesi”, un valor que hui és menyspreat, davant el consumisme desenfrenat. Com deia el P. Jaime Tatay, la sobrietat “és una proposta que no fa gairebé ningú”. I pel contrari, les religions ens conviden “a viure d’una manera senzilla, sòbria”. Es tracta de viure amb el que és necessari, sense ostentacions. Per això, a partir de la Laudato si, el professor Tatay ens recordava el “santoral ecològic”, amb Sant Benet, el pare dels monjos, Sant Francesc d’Assís, Sant Bonaventura, Sant Joan de la Creu, Santa Teresa de Lisieux i el Beat Carles de Foucauld, citats pel papa Francesc a l’encíclica Laudato si. Concretament el P. Tatay citava Sant Benet, que demanava als monjos “viure en comunitat”, amb el característic “ora et labora”: la pregària, el treball i la lectio, per així compartir una “sana sobrietat” (Laudato si, 126). El professor Tatay posava el monjo o la monja de clausura com a “icona de la persona sostenible”, perquè viu sòbriament, amb allò que és necessari, sense coses supèrflues.

A la Regla Benedictina, són freqüents els consells del pare dels monjos a viure la senzillesa i la sobrietat, sense cap mena d’excessos. Només per posar uns exemples, al capítol 55 de la Regla, Sant Benet demana que cada monjo tinga “dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. El que hi haja de més és superflu, s’ha de suprimir”. El mateix demana Sant Benet pel que fa al menjar, ja que el pare dels monjos vol evitar “sobretot la disbauxa” (RB 39) i tota mena d’excessos. I pel que fa a la ració de la beguda, Sant Benet vol que els monjos beguen vi amb moderació (RB 40). Finalment, pel que fa al treball manual, Sant Benet vol que l’abat tinga en “consideració” la debilitat d’alguns monjos (RB 48). El que demana Sant Benet és que els monjos puguen viure amb un estil sobri i senzill.

La sisena clau espiritual que ens donava el professor Tatay era “l’acció-denúncia” enfront de la indiferència, tan estesa al nostre món. És la “dimensió profètica” del papa Francesc, quan denuncia les injustícies, com feren també els profetes i Joan el Baptista. Per això “les religions denuncien que el medi ambient és un tema social, ja que si fem malbé la terra, estem perjudicant la gent més pobra”.

Finalment, el professor Tatay ens donava com a setena clau espiritual, la “integració”, enfront de la fragmentació que vivim. Per això “com a creients estem cridats a integrar” allò que està disgregat. A fer realitat, com un “somni”, aquesta integració i així tindre “una visió de conjunt”, per mirar més enllà i no quedar-nos egoísticament centrats en nosaltres mateixos.

El professor Tatay, que imparteix les assignatures Ecologia, Ètica i Doctrina Social de l’Església, Cristianisme i Ètica Social i també Mediambient i Sostenibilitat, va fer en aquesta magnífica conferència a la Facultat de Teologia de València, una assenyada aproximació entre les religions i el moviment ecologista. I per això convide a recuperar la conferència per mitjà d’internet.

'No mentireu ni us enganyareu (CASTELLÖ NOTÍCIES, 17/12/2020)

 És això el que demanava el llibre del Levític (Lv 19:11) als israelites: que apartaren de la boca i del cor la mentida, la falsedat i l’engany. Mentides, falsedats i enganys que estem suportant els valencians pel que fa al finançament del País Valencià. I és que, un govern i un altre, del signe que siga, continuen enganyant-nos, prometent-nos un finançament que mai no arriba.

Ara fa gairebé un any (Levante, 25 de desembre de 2019), el diputat per Compromís, Joan Baldoví, deia que recolzant el govern del Sr. Sánchez, el PSOE presentaria en huit mesos un nou model de finançament. Per això a primers de 2020, (Levante, 2 de gener de 2020), Compromís tancà un pacte amb el PSOE i votà afirmativament la investidura del Sr. Pedro Sánchez com a president del govern de l’estat. Així, els socialistes es comprometien a presentar una proposta per reformar el finançament autonòmic, abans que s’acabara el 2020, com demanava Baldoví, tot i que la primera proposta era presentar aquest nou model en huit mesos. L’acord, de quatre pàgines, contenia nou punts, en els quals el govern espanyol es comprometia a reformar el sistema de finançament autonòmic al llarg de la legislatura i a presentar una proposta en els huit primers mesos.

Amb eufòria, el govern del Botànic (Vilaweb, 7 de gener de 2020), celebrà la investidura del president Pedro Sánchez, ja que així es desblocava el finançament.

No és cap descobriment adornar-nos que la situació financera dels valencians és desastrosa. Per això el conseller d’Hisenda, Vicent Soler (Vilaweb, 1 d’agost de 2020), deia “que la liquidació del finançament de 2018 deixa el País Valencià a la cua de l’estat espanyol” i afirmava que amb un finançament “igual a la mitjana autonòmica, el País Valencià rebria 1.100 milions més”. Com no podia ser d’una altra manera, el conseller Soler lamentava un fet inqüestionable, i és que l’actual model “continuava generant importants diferències de finançament per habitant entre les comunitats de règim comú, i això no és just”. El conseller Soler deia que “a Espanya no pot haver-hi ciutadans de primera i de segona”. I afegia encara: “Som davant una situació insostenible, que s’agreuja”. I és que, segons el conseller, les dades “posen de manifest la imperiosa i inexcusable necessitat de modificar el sistema de finançament autonòmic”. Per això, no vaig poder sinó somriure, quan el ministre de cultura, José Manuel Rodríguez, (Levante, 2 d’agost de 2020), digué que “hay que financiar mejor el mundo cultural valenciano”. Si tenim en compte com ens tracta el govern del Sr. Sánchez pel que fa al finançament, venen ganes de riure sentir dir al ministre de cultura que “hay que financiar mejor el mundo cultural valenciano”.

Així les coses, degut a les continues mentides del govern de Madrid (abans del PP i ara del PSOE), el president Ximo Puig assumia (l’evidència li feia dir el que tots suposàvem), que l’executiu de Pedro Sánchez “incomplirà el seu compromís d’un esborrany del nou sistema, en novembre” (Las Provincias, 14 de setembre de 2020), com així ha estat.

El nou sistema, en principi (d’acord amb el pacte del PSOE amb Compromís) havia de presentar-se el setembre passat. Després va passar a fixar-se la data de novembre. I ara el president Puig es conforma que el nou model arribe abans d’acabar l’any, cosa que no vorem. ¿En què ha quedat la promesa del president Sánchez a Compromís, a canvi del vot dels valencianistes per investir president del govern el secretari general del PSOE?

Aquesta opereta, aquest nou incompliment del govern espanyol, ara amb el PSOE, per presentar el nou finançament, ha fet que el diputat de Compromís (que donà el seu vot al Sr. Sánchez), haja dit que “si després de l’aprovació del PGE i de les eleccions catalanes del 14-F, no obri “el meló” de la reforma del sistema de finançament, demostrarà, igual que l’expresident Rajoy, que no té voluntat de canviar-lo” (Vilaweb, 16 de novembre de 2020).

Molt optimista vaig vore la vicepresidenta Mónica Oltra, quan deia recentment, que “en aquests pressupostos és la primera volta que no eixim perdent com en tots els pressupostos i ens acostem al compliment d’això que és el pes poblacional” (Vilaweb, 12 de desembre de 2020). Aquestes declaracions em recorden les que feien els diputats del PP, quan manava el Sr. Rajoy. I també molt optimista he trobat la secretària general del Bloc, Àgueda Micó, quan afirmava que el govern espanyol s’ha compromès “al pressupost, a igualar les inversions al Paí Valencià amb el seu pes poblacional” (Vilaweb, 12 de desembre de 2020).

Tres anys després de la gran manifestació unitària reclamant un nou finançament, el govern de l’estat (ara en mans del PSOE i abans en mans del PP), continua enganyant (i discriminant) els valencians amb promeses que el govern de l’estat no compleix.

¿Fins quan el govern de torn se’n riurà de nosaltres, aprofitant-se d’aquell frase mítica del comte duc d’Olivares, quan afirmà que “Tenemos a los valencianos por más muelles que los catalanes o portugueses”?.

¿Per a què ha servit la declaració firmada el 5 d’abril de 2017, pels síndics dels cinc grups polítics que aleshores hi havia a les Corts Valencianes? ¿Per què en aquell moment el PP valencià (davant la pressió del PSOE valencià) no va exigir al Sr. Rajoy el nou finançament? ¿I per què ara el PSOE valencià fa el mateix que el PP valencià fa tres anys i no exigeix al Sr. Sánchez que no ens continue mentint?

Els valencians hauríem de recordar el que diu la saviesa popular per tal que no ens enganyen més, ni ens prenguen més el pèl: I és que la primera vegada que ens enganyen, la culpa és de qui ha jugat brut amb nosaltres. Però quan ens en fan una darrere de l’altra (com passa amb els governs de Madrid i l’infrafinançament del País Valencià) i encara ens ho creiem, no hi ha dubte que la culpa és nostra.

La millor vacuna: quedar-nos a casa (CASTELLÓ NOTÍCIES, 19/12/2020)

 Ara per ara, aquesta és la millor vacuna que tenim contra la Covid, amb l’objectiu d’alentir i si és possible, acabar amb el contagi d’aquesta malaltia infecciosa. Així ho està fent Alemanya amb un tancament estricte de gairebé tota la vida pública (a excepció de les activitats essencials), a partir del 16 de desembre i fins el 10 de gener. O els Països Baixos, tancant tota l’activitat no essencial, per així frenar (o disminuir) els efectes d’aquesta pandèmia.

Quedar-nos a casa ( a excepció dels treballs essencials) és una mesura important que ajudarà a “tallar” aquest contagi. La recomanació que la gent es quede a casa i que no vaja a passejar a parcs, platges i jardins i per tant que no es moga de les seues cases, és molt important per intentar acabar amb aquesta pandèmia, tenint en compte l’índex de contagi que ha crescut alarmantment.

Per això és d’una gran irresponsabilitat, que molts ciutadans s’estiguen comportant com fa un any i com hem vist en el pont de la Puríssima (com va passar amb el pont del 9 d’Octubre) amb embussos a l’eixida de les grans ciutats i als carrers comercials, comprant com si s’acabara el món, amb el risc que això comporta d’escampar el virus per la geografia valenciana.

I és que els desplaçaments, com ens han dit les autoritats sanitàries, només s’haurien de fer si són estrictament necessaris.

Una emergència sanitària com la que estem vivint demana responsabilitat, ja que són deu, vint o fins trenta persones que moren cada dia pel coronavirus al País Valencià, amb més de 2.500 valencians que ens han deixat des de l’inici de la pandèmia i amb centenars d’ancians que han mort a les residències. Una emergència com la que estem vivint no admet irresponsabilitats com les que estem veient, ja que no vam suspendre les Falles i les Fogueres, els Moros i Cristians, la Magdalena o les festes patronals de tants i tants pobles (amb tot el que això comportà, econòmica i emocionalment), perquè després, l’incivisme d’alguns estiguen posant en risc la salut de les persones més vulnerables i dificultant, encara més, el treball de metges i d’infermers.

Com en un incendi necessitem tallafocs, ja que si continuem propagant (i contagiant) la Covid-19, el resultat pot ser catastròfic. Només si ens quedem a casa tot el que puguem, podrem contribuir a pal·liar aquest fenomen tan preocupant per a la salut. Si pel contrari, amb la nostra irresponsabilitat (amb els desplaçaments no essencials), escampem el virus, aquesta malaltia (com un incendi) serà impossible de controlar, com ho mostren els índexs de propagació del virus, cada dia més alarmants.

Cadascú és responsable de la seua salut (posant en pràctica les mesures recomanades per la Generalitat) i també de la salut dels qui ens envolten. Cadascú ha de ser com un “tallafoc”, per impedir o alentir el contagi i per tant, hem de prendre consciència que aquesta pandèmia és cosa de tots, perquè ens afecta a tots. I el millor consell, com ens ha repetit la Generalitat del País Valencià, és quedar-nos a casa i així evitar la propagació de la infecció o com a mínim, posar dificultats a l’expansió de la Covid-19.

Ara més que mai i per evitar una tercera onada, cal ser solidaris i generosos pel que fa als nostres comportaments, per traure de nosaltres el millor del que tenim i eliminar de la nostra vida l’egoisme i l’individualisme, que ens fan menys humans i menys solidaris.

Per això cal que restringim els nostres contactes, ni que siga amb el sacrifici de no poder reunir-nos per dinar el dia de Nadal. I els qui es queixen perquè enguany no podran celebrar junts el Nadal, que pensen en les 2684 famílies (Vilaweb, 16 de desembre de 2020) que han perdut un familiar per la Covid i que mai més no els tindran amb ells, ni podran celebrar mai més el Nadal amb aquestes persones, 2684, que han mort.

Finalment cal que valorem i agraïm com es mereixen, hui i sempre, la tasca admirable, dels professionals de la sanitat (metges, farmacèutics, infermers, auxiliars d’infermeria, de farmàcia i d’administració i personal de la neteja), que estan al peu del canó per ajudar-nos a tots a passar aquests moments difícils i així poder superar aquesta pandèmia.

Els cristians, a més de totes les mesures que hem de seguir per impedir el contagi del coronavirus, també ens cal posar en mans de Déu aquests moments difícils, tenint presents en la nostra pregària els responsables de la sanitat i tots els professionals que estan lluitant per acabar amb aquesta pandèmia. I també ens cal pregar pels malalts i pels qui han mort, víctimes del Covid-19.

dimarts, 8 de desembre del 2020

L’homilia de la Transició (VILAWEB/ONTINYENT, 26/11/2020)

 L’homilia del cardenal Tarancon el 27 de novembre de 1975, en l’entronització de Joan Carles com a rei d’Espanya ara fa quaranta-cinc anys, va ser un text basat en la reconciliació i en la defensa dels drets humans, enfront de la imposició de la dictadura. 

La missa de l’Esperit Sant presidida per Tarancon a l’església dels Jerònims de Madrid va ser com la porta que obria una nova etapa en la història d’Espanya després de la nit fosca del franquisme. L’homilia de Tarancon va ser un text obertament aperturista, que, com no podia ser d’una altra manera, va molestar el règim franquista i els sectors més immobilistes de la societat a causa de les al·lusions de Tarancon als drets humans i a la llibertat. El cardenal de la Transició, amb aquesta homilia, obria nous horitzons democràtics, ja que en el text va utilitzar set vegades la paraula llibertat, sis la paraula pau i tres la paraula justícia.

Tarancon va començar l’homilia destacant l’excepcional importància d’aquell moment, i alhora, també, la gran dificultat. Per això el cardenal creia ‘necessària la col·laboració de tots, la prudència de tots i la decisió de tots’, per a obrir una nova etapa de ‘pau, de progrés, de llibertat i de respecte’ en la història d’Espanya.

Amb una veu ferma, Tarancon, que recordà el Concili Vaticà II, proclamà amb claredat un fet que allunyava l’Església del nacionalcatolicisme, ja que ‘la fe cristiana no és una ideologia política, ni pot ser identificada amb cap d’elles, perquè cap sistema social o polític no pot esgotar tota la força de l’Evangeli’. Per això mateix, com recordà Tarancon, ‘no pertany a la missió de l’Església presentar solucions concretes de govern’. L’Església ‘no imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap forma ni ideologia política’. Tarancon expressà ben clarament un fet que acabava amb el nacionalcatolicisme: ‘L’Església mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos’. 

Amb la seua homilia, el cardenal s’avançà a la constitució espanyola en l’aspecte fonamental de la no confessionalitat de l’estat i del pluralisme i l’autonomia en les relacions Església-Estat, que al llarg del franquisme havien estat unes relacions indivisibles i asfixiants per a l’Església. 

Amb l’homilia de fa quaranta-cinc anys, Tarancon tancà l’etapa negra del nacionalcatolicisme, i deixà ben clar que l’Església exigia a les autoritats que estigueren ‘al servei de la comunitat, que promoguen els drets humans, que enfortisquen les llibertats o que ajuden a promoure les causes de la pau i de la justícia’.

Adreçant-se al rei, Tarancon li demanà que els governants respectaren ‘sense discriminació ni privilegis, els drets de la persona’ i també que protegira i promoguera ‘l’exercici de la llibertat’. A més, Tarancon demanà al rei que obrira ‘camins de futur de la Pàtria’.

Quaranta-cinc anys després d’aquella homilia, el text de Tarancon és qualificat de declaració programàtica del que el poble espanyol anhelava en la història que s’obria després de quaranta anys de dictadura.

En l’homilia, Tarancon, adreçant-se al rei, li va demanar que fóra ‘rei de tots els espanyols’, que s’acabara amb les dues Espanyes i que es posara fi a la confrontació i a la divisió. El cardenal també li demanà que ‘les estructures juridicopolítiques donaren a tots els ciutadans, la possibilitat de participació lliure i activament en la vida del país’. Implícitament, amb aquestes paraules, Tarancon exigia, sense més excuses, l’inici d’una etapa democràtica a l’estat, que fóra ‘justa socialment i equilibrada econòmicament’. Havia arribat l’hora, com demanà Tarancon, d’obrir un nou camí, en el qual ‘cap forma d’opressió no esclavitze ningú’, en un estat on ‘tots tingueren cabuda, sense discriminacions ni favoritismes’. Aquestes paraules de Tarancon, plenes de saviesa i de visió de futur, volien animar el rei a posar fi a un uniformisme estèril i empobridor. Per al cardenal, com ho explicità ben clarament en l’homilia, aquell nou camí que començava després de la mort de Franco, demanava la participació de tots i per això el rei ‘havia d’acollir i respectar les diferències’.

Tarancon acabà l’homilia demanant una ‘autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau àmplia i fecunda en la qual tots puguen créixer i progressar’. I és que Tarancon, que volia que la política no fóra només per a alguns, demanà la participació dels ciutadans, la legalització dels partits polítics i sindicats i la implicació de tothom en la vida del país. Tarancon també demanà de fomentar el pensament crític que s’expressara en una pluralitat que havia de ser acceptada.

Amb l’homilia del cardenal Tarancon davant els reis, l’Església espanyola deia costat a la reconciliació entre parts enfrontades i entre sectors dividits, i posava fi al nacionalcatolicisme. Aquesta va ser la fonamental missió de Vicent Enrique i Tarancon, i per això va ser qualificat del cardenal de la reconciliació i de la Transició.

Amb el seu exemple, el cardenal Tarancon demostrà que un cristià podia ser-ho sense ser necessàriament de dretes i que, per tant, un creient podia ser d’esquerres, cosa que no va admetre mai el nacionalcatolicisme. 

Fa quaranta-cinc anys, amb la seua homilia, el cardenal Tarancon obrí una nova etapa en la història d’Espanya i en la de l’Església, posant fi a l’asfixiant nacionalcatolicisme.

“Del Castell al cantell” (VILAWEB/ONTINYENT, 25/11/2020)

 Aquest és el títol del nou llibre de l’amic Rafa Roca, editat per l’Ajuntament d’Alaquàs, el col·lectiu Quaderns d’Investigació d’Alaquàs i Caixa Popular. El volum, que s’obre amb una presentació de Toni Saura, alcalde de la localitat, i un pròleg de Josep M. Soriano, aplega molts dels articles que, en els darrers temps, Rafa ha publicat al diari Levante-EMV.

D’aquesta manera, es tracta d’un llibre que, tal com diu Toni Saura, ‘ens proposa un viatge, un itinerari espiritual a través d’alguns dels edificis, les festivitats i les tradicions que configuren la manera de ser d’Alaquàs’. És així que el recull de textos (que porta per subtítol Formes i maneres de ser d’Alaquàs) ens ofereix, en paraules del batle, ‘una col·lecció de notes i reflexions que, partint de l’actualitat més immediata, incorporen una mirada històrica que ens acosta al dia a dia dels nostres avantpassats’.

El llibre, estructurat en tres capítols –precedits d’un pròleg i una introducció, i seguits d’un epíleg–, analitza diversos aspectes relacionats amb el castell d’Alaquàs, un palau alhora ‘senyorial i llaurador’, tal com en 1916 afirmà l’escriptor Eduard López-Chavarri.

El primer dels blocs o capítols està consagrat a l’imponent Castell-Palau renaixentista, que com assevera l’autor a la introducció és ‘l’immens poema de pedra que tenim el goig de gaudir diàriament’. Al costat del castell, Rafa ens mostra ‘els escrits dedicats a persones, festes i devocions populars d’Alaquàs’, entre els quals n’hi ha que parlen dels gojos de la Mare de Déu de l’Olivar, patrona d’Alaquàs, la imatge del Crist de la Bona Mort, els Sants de la Pedra, la Festa de la Carxofa i el col·lectiu Coronavirus amb Cor, entre molts més.

I en tercer lloc, dedica un capítol a l’Horta Sud, amb escrits d’homenatge a dos personatges entranyables –com són Vicent Cardona i Vicent Boscà, ‘grans animadors de la vida local i comarcal’– i a aspectes de la vida quotidiana, com les cordaes de Xirivella i Alfafar i el tradicional Cant de la  Carxofa.

Com diu Josep M. Soriano al pròleg, Del Castell al cantell són unes ‘paraules evocadores i reforçadores d’una identitat que engloben i resumeixen l’admirable treball investigador i divulgador de Rafa Roca’. Per això, com també afirma Soriano, aquest llibre ens ajuda a conrear les nostres arrels: ‘perquè continuem fent créixer els arbres que apunten i ens orienten, a tots els alaquasers, cap a compromisos de futur’.

Finalment, cal destacar també que, en la introducció, Rafa fa memòria agraïda de mossèn Antonio Sancho Bueno, ‘qui fou rector de la parròquia de l’Assumpció durant més de cinc dècades d’activitat pastoral i de servici a la comunitat’.

Val la pena llegir aquest llibre tan interessant i amè de Rafa Roca (a qui trobareu cada dimecres a la secció Panorama del Levante-EMV); un volum que conforma una crònica instructiva i arrelada que ens ajuda a endinsar-nos en la vida, la història i les tradicions d’Alaquàs i l’Horta.

Els pressupostos s’han de pactar amb els adversaris (VILAWEB/ONTINYENT, 23/11/2020)

 He quedat sorprès per l’article ‘Sánchez se apoya en Bildu para sacar adelante los PGE, en el qual l’autor blasma les negociacions que el govern del Sr. Sánchez fa amb Bildu de cara a aprovar els pressupostos de l’estat. L’autor de l’article, a parer meu, fa unes afirmacions agosarades i, segurament, constitutives de delicte, tot i que no sé si, quan afirma: ‘dicen lo mismo que decían cuando llevaban capucha… solo que ahora no empuñan armas’, es refereix als ‘pistoleros de ETA’ o als diputats de Bildu. 

El text diu que troba incomprensible que ‘el PSOE se avenga a negociar con los asesinos de la banda terrorista ETA’, una afirmació que podria ser delictiva. L’article diu també que els diputats de Bildu ‘han conseguido lo que querían: estar en las instituciones y el acercamiento de presos a cárceles próximas al País Vasco’. L’autor hauria de saber que si els diputats de Bildu són al Congrés de Diputats espanyol, és perquè ho han volgut els qui els han votat perquè els representen. I pel que fa a l’acostament dels presos d’ETA als centres penitenciaris d’Euskadi, caldria fer cas de la Llei Orgànica Penitenciària, que a l’article 12 diu que cal ‘evitar el desarrelament social dels presos’, per la qual cosa s’entén que els reclusos haurien d’estar a la presó més pròxima als seus domicilis. Per altra part, és Institucions Penitenciàries qui té la competència per decidir el destí dels reclusos. 

Finalment, aquest article al diari Levante diu que ‘Hay casos que en democracia son innegociables, como es pactar con terroristas’, que és com l’autor defineix els diputats de Bildu, una afirmació que podria ser delictiva. 

Que quede clara la meua condemna més contundent a la violència d’ETA i dels GAL. Però crec que la democràcia es fonamenta en el diàleg amb els adversaris, al contrari del que pensa l’autor de l’article, que, com discrepa dels acords del govern amb Bildu, no hauria saludat mai el Sr. Santiago Carrillo ni la Sra. Dolores Ibárruiri, com sí que va fer el president espanyol Adolfo Suárez; ni hauria legalitzat el PCE. L’autor del text no hauria rebut mai a la Moncloa (com ho va fer el president Suárez) el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Ni tampoc saludaria (si tinguera l’oportunitat) l’ex-president de l’Uruguai, Pepe Mujica, que va pertànyer al Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros, ni hauria firmat els acords d’Oslo, el 13 de setembre de 1993, entre Isaac Rabín i Iàsser Arafat. 

L’autor d’aquest article hauria de saber que la base de la democràcia és parlar, negociar i entendre’s amb els adversaris i fins i tot amb els enemics. De fet, a l’estat espanyol han estat nombroses les negociacions dels diversos governs amb els terroristes d’ETA. Així, el desembre de 1976, amb Adolfo Suárez com a president del govern, hi hagué un intent de negociació quan el comandant Ángel Ugarte es va reunir a Ginebra amb ETA militar i ETA politicomilitar, que va proposar una treva a canvi de discutir l’alliberament de presos i el retorn dels exiliats.

El 1981 hi hagué un nou intent de negociació. I el 24 de juliol de 1982, el ministre d’UCD Juan José Rosón, negocià també amb ETA. Cinc dies més tard, el ministre Rosón establí contactes amb ETA VII assemblea. I el 29 d’agost de 1987, ara amb Felipe González de president, el govern va admetre que hi havia hagut un diàleg amb ETA, tot i que dos anys abans, el 17 de setembre de 1985, el mateix Felipe González digué que negociar amb ETA era un ‘disparate’. Quatre anys més tard, el 26 de febrer de 1989, hi hagué nous contactes entre el govern espanyol i ETA. I el 30 de juny de 2009, el president José Luis Rodríguez Zapatero anuncià l’inici del diàleg amb ETA.

Però aquests contactes amb ETA també es van donar amb el president José M. Aznar, qui va autoritzar les negociacions a Zurich, el 19 de maig de 1999, dos anys després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. Encara més: el setembre de 1998 i de 1999, el govern del PP ordenà l’acostament de més de 120 presos d’ETA a presons del País Basc. I durant els governs del president Aznar, 311 presos d’ETA van ser excarcerats. Fins i tot el Sr. Aznar va dir el 5 de novembre de 1998, que ‘nos abrimos a la esperanza, al perdón y a la generosidad’ en relació amb les negociacions amb ETA. I dos dies abans, el 3 de novembre de 1998, el president Aznar va arribar a dir: ‘He autorizado contactos con el entorno del Movimiento Vasco de Liberación’.

L’autor d’aquest article hauria de saber que per aconseguir la pau (i també per aprovar uns pressupostos), cal dialogar amb l’enemic, com va passar a Colòmbia el 2014 o uns anys abans, el 10 d’abril de 1998, amb l’acord del Divendres Sant entre el govern irlandès i el britànic i amb els acords d’Oslo entre Israel i Palestina.

L’article diu que les negociacions entre el govern i Bildu per aprovar els pressupostos són ‘un camino que solo llevará al precipicio y al peor de los escenarios’. Un acord per superar i millorar els pressupostos del Sr. Montoro és el ‘peor de los escenarios’?

Per altra part, l’autor no és gens original, sinó que repeteix allò que fa uns dies, en la clausura del 13è congrés del PP d’Osca, digué la Sra. Ana Beltrán qui afirmà que el govern vol pactar els pressupostos ‘amb els qui volen destrossar el país a base de bombes’. O les declaracions del Sr. Alfonso Guerra que va tractar de ‘despreciable’ l’acord del govern amb Bildu, oblidant el Sr. Guerra que el govern del Sr. González (del qual va formar part Alfonso Guerra), va dialogar amb la banda armada.   

És veritat que ETA no ha demanat perdó pel dolor que va causar a la societat basca i espanyola, però la grandesa de la democràcia és dialogar i negociar amb els adversaris i fins i tot amb els enemics. L’Evangeli, i concretament el Parenostre, és una mostra d’això.  

Per altra part, ETA fa anys que ha desaparegut i malgrat el dolor que va causar a les víctimes cal mirar avant i superar un escenari que ja ha passat, tot i que alguns ens volen fer creure que encara continua matant.

L’autor d’aquell article hauria de tindre molt present l’escriptor Mark Twain, quan deia que ‘el perdó és la fragància que la flor desprèn en el peu que l’ha trepitjada’. I és que per a construir el futur cal parlar amb tothom, que d’ací ve l’expressió ‘Parlament’. Per construir el futur cal tindre la noblesa de Nelson Mandela, qui afirmà que ‘el ressentiment és com beure verí i esperar que mate els teus enemics’. Per això Mandela, mentre eixia de la presó que el conduïa a la llibertat, ‘sabia que si no deixava arrere la meua amarguesa i el meu odi, encara estaria empresonat’.

Cal el màxim reconeixement a les víctimes d’ETA (i també dels GAL) i buscar  el diàleg entre adversaris, com va fer el president Suárez amb ETA, amb Carrillo o amb Tarradellas; com ho va fer també el govern britànic amb l’irlandès o el govern de Colòmbia amb la guerrilla. 

Si el govern i la guerrilla de Colòmbia, i el govern irlandès i el britànic pensaren com l’autor d’aquest article, encara serien ben vius els conflictes armats a l’Úlster i a Colòmbia. Per això crec que a aquesta persona li aniria bé de seguir el consell del jesuïta valencià José Ignacio González Faus, qui recentment deia que ‘més cristià que irritar-se i condemnar l’adversari, és intentar comprendre’l’. 

Curiosament, uns dies després del seu anterior article, el mateix columnista de Levante, en el seu text ‘Ciudadanos mueve ficha’ (Levante, 17 de novembre de 2020), reivindicava per a Ciutadans el que uns dies abans havia negat a Bildu i al PSOE: ‘Este país necesita moderación [el PSOE no és més que moderat?] diálogo y consenso al margen de las disputas ideológicas’. I s’alegrava que Ciutadans ‘esté presente en la negociación para buscar acuerdos y aprobar leyes’. 

Benvingut siga (‘al diálogo y consenso’) l’autor d’aquests articles. Però el diàleg hauria de ser amb tothom. O s’ha de vetar alguns partits com Bildu del ‘diálogo y consenso’? 

Cal ser contundents (CASTELLÓ NOTÍCIES, 19/11/2020)

Això demanava la Dra. Antònia Flor, metgessa del servei d’infeccions de la Fundació Althaia (Regió 7, 6 de novembre de 2020), per aturar la Covid-19. La Dra. Flor que, molt assenyadament, deia que era partidària “d’accions més contundents per aturar la Covid-19”, es lamentava perquè malgrat els mesos que des de l’inici de la pandèmia hem tingut per respondre a aquest virus, “com és possible que tornem a suspendre?”. A més, el personal sanitari deia la Dra. Flor, està rebentat, ja que “es fan coses a mitges” i per això demanava “mesures més dràstiques i eficaces”. Perquè només “si la sanitat va bé, l’economia va bé”.

La Dra. Flor, que el març passat va capitanejar a Manresa la lluita contra la pandèmia davant un virus desconegut, demanava d’anar tots a l’una, perquè si hi ha “escletxes, tot l’esforç no servirà de res”.

És evident que la lluita contra aquest virus demana sacrificis, un valor que hui no “cotitza”, que no va a l’alça, ja que vivim en una societat flonja i adolescent que ho vol tot i a l’instant i que fuig del compromís, sense el qual no madurem.

Cal ser flexibles, sí. Però quan és necessari cal ser exigents i contundents, com demanava la Dra. Flor. I és que per acabar amb la Covid-19 cal unes restriccions més dures i sacrificis, com renunciar a festes i a trobades, reduint els contactes i la vida social i la mobilitat, i sobretot les actituds incíviques d’alguns ciutadans, per així tallar la cadena de transmissió del virus, ja que del contrari no aturarem aquesta pandèmia. I és que la situació és molt alarmant, amb 8.300 contagis en cinc dies al País Valencià i amb residències que concentren més d’una de cada tres morts per Covid. Al País Valencià “els ingressos per Covid es disparen”, pel fet que “ja n’hi ha tants com a principis d’abril” (Levante, 17 de novembre de 2020). Des de l’inici de la pandèmia i fins el 16 de novembre, els casos PCR al País Valencià han estat 83.545 i han mort 2354 persones. A més, a tot el món ja hi ha més de cinquanta milions de persones amb Covid-19.
Sant Benet a la Regla Benedictina ens presenta un text molt humà, però alhora molt exigent, ja que el pare dels monjos vol que el monestir siga un lloc per a persones madures i responsables i per això mateix demana sacrificis. Quan Sant Benet reprèn els monjos ho fa per corregir-los, per ajudar-los a créixer, perquè maduren i siguen responsables. Sant Benet no és un home rígid i intransigent, sinó que a la Regla dóna una oportunitat i una altra al monjo desobedient o obstinat perquè arribe a convertir-se. Però quan el monjo, que ha estat corregit diverses vegades, és contumaç i rebel i no fa cas de l’exhortació de l’abat, Sant Benet és contundent i demana al capítol 28 de la Regla, “que l’abat faça ús ja del ferro de l’amputació, no fóra cas que una ovella malalta contagiara tot el ramat” i per això el trau del monestir.
Una amiga periodista em deia fa uns dies: “A veure si la ciutadania posa trellat d’una vegada, que tampoc costa tant! Quan ens vam confinar vaig pensar: ens queixem per queixar-nos. Si tenim menjar, sostre i família, què més volem?” I afegia encara: “Els que em fan molta pena són els iaios a les residències que porten molts mesos sense poder eixir. Nosaltres, poc o molt podem anar fent vida normal, però ells?”.

Les mascaretes són incòmodes? Més ho són els respiradors que han de portar els malalts de Covid-19 a les UCIs. La distància i evitar els desplaçaments o la interacció social són mesures dures? Encara ho són més els dies a l’hospital. Un Nadal restringit, com sembla que tindrem i les restriccions són un gran sacrifici? Encara ho són més els sacrificis del personal sanitari que, extenuat, continua lluitant contra aquesta pandèmia i cuidant els malalts de Covid-19. Per això són necessàries (i així ho hem de seguir) les limitacions de l’aforament als actes de culte, comerços i mercats ambulants, hotels, biblioteques o sales d’exposicions. I només si seguim les recomanacions de sanitat, podrem tallar la cadena de contagis i evitar el col·lapse dels hospitals i les morts dels malalts de Covid-19.

Vivim en una societat que ho vol tot i de seguida, sense saber esperar, sense renunciar a res, sense esperit de sacrifici. I ara, com molt assenyadament deia la Dra. Antònia Flor, és hora de ser contundents i prendre mesures dràstiques per acabar amb el virus, perquè el sacrifici del personal sanitari demana també el nostre sacrifici.

I és que la contundència no és intransigència sinó responsabilitat i maduresa.

No digues mentides, Rubén (VILAWEB/ONTINYENT, 07/12/2020)

 Un bon amic m’ha passat l’enllaç del programa de TVE ¿Quien educa a quien?, del dilluns 23 de novembre, amb la teua intervenció, Rubén, on denunciaves l’anomenada Llei Celaá. 

Tothom té dret d’expressar les seues idees, però sense mentir, una pràctica que cada vegada és més freqüent entre alguns polítics valencians. Em causà estupor i vergonya, que tu, un jove, mentires de manera tan evident quan vas afirmar que ‘en Cataluña vas a un establecimiento y hablas castellano, y no te atienden’. Això, Rubén, saps que és una mentida i les mentides, a més de qualificar a qui les diuen, no afavoreixen gens la convivència. Si a tu, Rubén, t’han contat el que vas dir a TVE, has repetit la mentida. I si has estat a Catalunya, has mentit també, perquè saps que és fals allò que vas afirmar. Perquè a les botigues, a les llibreries o als bars i restaurants, t’atenen sense cap problema si parles en castellà. Encara més: molts dels propietaris o dels treballadors d’aquests establiments parlen normalment en castellà. Per això la teua mentida, Rubén, és ben evident.

Però aquesta no va ser l’única mentida que, en aquest programa, digueres, Rubén. Estudiant de Polítiques a la Universitat Carlos III de Madrid, segons dius al teu Twitter, dius també que estaves ‘orgulloso de haberme criado en una sociedad plural, donde se defendía la lengua, la historia y la cultura valenciana, pero no se menospreciaba la castellana’.

Eres militant de NNGG, cosa totalment respectable. Per això és escandalós que digues, tenint en compte els anys que el PP va governar el País Valencià, que estàs orgullós d’una ‘sociedad plural, donde se defendía la lengua, la historia y la cultura valenciana’. No recordes els atacs a la unitat de la llengua per part del PP valencià? Així es ‘defendía la lengua, la historia y la cultura valenciana? No recordes, Rubén, el tancament dels repetidors de TV3, perpetrats pel PP valencià per a impedir que els valencians, lliurement, poguérem veure una televisió que parla com nosaltres? Vas protestar, Rubén, pel tancament dels repetidors de TV3 per a defensar la lengua valenciana? No recordes el tancament de Canal 9 per part del PP valencià? Això és defensar ‘la lengua, la historia y la cultura valenciana’? 

Una societat plural, estimat amic, és aquella que valora i estima les seues llengües (et sona l’article 3 de la Constitució espanyola?) i protegeix la més dèbil, com fa Suïssa. És el castellà la llengua més dèbil, Rubén? O és el valencià? Una societat com la valenciana, ‘plural’ com tu dius, té el mateix nombre de diaris en valencià que en castellà? O les mateixes emissores de ràdio? Quantes n’hi ha en valencià i quantes en castellà? I si vas a una llibreria, quants llibres trobes en valencià i quants en castellà? Parlar de les misses en valencià ja és escandalós, per la pràctica inexistència de misses en la llengua de Sant Vicent Ferrer. És plural la societat valenciana, i es defensa “‘a lengua, la historia y la cultura valenciana’, quan no s’exigeix el requisit lingüístic per al valencià, com sí que s’exigeix per al castellà? És plural la societat valenciana quan en temps del PP es posaven tota mena d’entrebancs i de dificultats a l’ensenyament en valencià i quan es negava la unitat de la nostra llengua? És plural la societat valenciana quan un metge diu a un pacient: ‘A mí me habla en castellano’? Es defensa ‘la lengua, la historia y la cultura valenciana’ quan són vulnerats contínuament els drets lingüístics dels valencianoparlants? 

Rubén, vas dir també una altra mentida: que la Llei Celaá deixa el castellà ‘en manos de la gente que lo odia’. Segurament un psicoanalista trauria alguna conclusió d’aquesta frase. Els qui defensem el valencià, Rubén, ho fem sense odiar cap altra llengua. Curiosament mentre estava escrivint aquest text, han trucat a la porta del monestir. Era una parella castellanoparlant que preguntava per l’hora de la missa. I els he atès amablement. 

Els qui defensem el valencià ho fem perquè és la nostra llengua i a més, perquè és la més desprotegida, la més fràgil. I com hauries de saber, una societat plural ha de protegir la llengua més dèbil. Si quan tingues fills, un d’ells creix amb normalitat, menja bé i no té cap problema de salut i l’altre està delicat i no menja bé, tractaràs els dos fills igual o bé cuidaràs més el més dèbil?

A un polític, Rubén, se li exigeix honestedat i veracitat. No és ètic anar pel món dient mentides, perquè la mentida és tòxica i el que tu vas fer en aquell programa de televisió va ser intoxicar, enganyant i dient falsedats. 

També ha denunciat la Llei Celaá el cardenal Cañizares, en la seua Carta del 20 de novembre. Referint-se també (com Rubén Gil) a la llei, el cardenal digué que aquesta llei ‘disgrega, divide o rompe la Nación Española por las reducciones de la lengua española como lengua vehicular de la enseñanza’. Com m’hauria agradat que el cardenal Cañizares, quan governava el PP al País Valencià, haguera dit que la política de menyspreu d’aquest partit pel valencià, ‘disgrega, divide o rompe el País Valenciano, por la reducciones de la lengua valenciana como lengua vehicular de la enseñanza’. Però no ho va dir. 

El cardenal Cañizares deia en la seua Carta, que la Llei Celaá porta a ‘una cultura única, para todos lo mismo, sin libertad y sin pluralidad enriquecedora, única y la misma’. També m’hauria agradat que el cardenal Cañizares, durant els governs del PP, davant el constant i reiterat atac al valencià que feia aquest partit, haguera dit que la política del PP ens portava a ‘una cultura única, para todos lo mismo, sin libertad y sin pluralidad enriquecedora, única y la misma’. Però mai no ho va fer. 

El cardenal deia també en la Carta: ‘Por eso quiero pedir, como ciudadano y como obispo, defensor de los derechos de los que no tienen voz…’. Com m’agradaria que el cardenal Cañizares fóra la veu dels qui no tenim veu a les esglésies (perquè tenim dificultat resar en valencià als temples) i defensara la nostra llengua a la litúrgia, tal com demanava (no ho oblidem) el punt 107 del Plan Diocesano, aprovat en assemblea a la catedral de València. 

Mira Rubén, un polític (i tu estudies Ciències Polítiques) ha de dir sempre la veritat i s’ha d’allunyar de les mentides, encara que això li comporte perdre vots. Jesús, a l’Evangeli de Sant Joan, ens diu que la veritat ens fa lliures (Jo 8:32). I per això va denunciar amb duresa la mentida i la hipocresia dels mestres de la llei i dels fariseus.    

A més de l’Evangeli de Sant Joan, també l’autor de la primera carta de Sant Joan blasma els qui tenen ‘paraules enganyoses’, els qui fan ‘discursos inflats de no-res’ i els qui ‘s’aparten de les paraules de veritat’ (1 Jo 2:18,-19). I és que com diu aquesta carta, ‘cap mentida no prové de la veritat’ (1 Jo 3:21).  

Pensa això, si és que vols ser un polític honest i veraç. Perquè si continues mentint, cauràs en l’error i les teues paraules seran tòxiques. I serà una llàstima que la teua vida siga una mentida. A aquest pas t’assemblaràs al diputat a les Corts Valencianes de Ciutadans, Toni Cantó, que com tu, digué que a Catalunya no podia estrenar una obra teatral en castellà, sense adonar-se’n que quan deia això, a Barcelona eren uns quants els teatres que estaven representant obres en castellà. O també t’assemblaràs als líders del PP valencià, quan ens mentien dient-nos que la Fórmula 1 no costaria ni un euro als valencians. O quan els dirigents del mateix partit ens deien que durant la visita del papa Benet XVI a València les coses es van fer bé i ara hem vist com la Justícia ha condemnat dèneu membres de la Gürtel, entre els quals l’antic director de RTVV, Pedro García, que va contactar amb la Gürtel seguint directrius polítiques. I és que els valencians hem pagat set milions per les pantalles i la megafonia de la visita del papa Benet XVI, dels quals tres milions van anar a parar a les butxaques d’uns pocs. O encara, quan, malgrat dir-nos que el PP tenia els comptes clars, les sentències dels tribunals de justícia han establert que el PP es va finançar de manera il·legal i que tenia una estructura financera i comptable paral·lela a l’oficial. 

Hauries de saber, Rubén, que una persona ‘quan profereix la mentida, parla del que és seu, perquè és mentider i pare de la mentida’ (Jo 8:44). I per últim, recorda a més, que una mentida, encara que siga repetida mil vegades, continua sent una mentida. Com les mentides que vas dir al programa de TVE.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT