dijous, 28 de setembre del 2023

Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (CASTELLÖ NOTÍCIES, 24/09/2023)

 Missatge a descàrregues

Amb el lema: “Lliures per escollir si migrar o quedar-s’hi”, hui diumenge 24 de setembre l’Església celebra la cent novena Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat.

En el seu missatge amb motiu d’aquesta Jornada, el papa Francesc ens convida a descobrir la sol·licitud que té Déu per tothom, i especialment per aquelles persones que es veuen obligades a deixar la pròpia terra.

En aquest text, el papa destaca “els fluxos migratoris”, que augmenten cada dia a dia, i “la llibertat que hauria de caracteritzar sempre la decisió de deixar la pròpia terra”.

El papa ens recorda l’exili de la Sagrada Família a Egipte (Mt 2:13), que, com en l’actualitat, “no va ser fruit d’una decisió lliure”. Per això el papa remarca que deixar la pròpia terra, “hauria de ser sempre una decisió lliure”. I pel contrari, els milions de persones, hòmens, dones i infants, que han de migrar, ho fan degut als “conflictes, als desastres naturals o a la impossibilitat de viure una vida digna i pròspera”.

En el seu text, el papa també ens recorda la migració forçosa de Jacob i la seva família (Gn 46:6), a causa de la fam.

També hui, com ens diu el papa, “entre les causes més visibles de les migracions forçades, trobem les persecucions, les guerres, els fenòmens atmosfèrics i la misèria”. Per això, hui, com sempre, “els migrats escapen degut a la pobresa, a la por a la desesperació”.

Per acabar amb les migracions forçoses, el papa ens recorda que “és necessari el treball de tothom, aturant la cursa d’armament, el colonialisme econòmic, l’espoli dels recursos dels altres i la devastació de la casa comuna”.

Per això el papa fa una crida  “als governants dels països d’origen” de les migracions, “perquè facen una bona política, transparent i honesta al servei de tothom, especialment dels més vulnerables”. El papa també demana “un esforç conjunt de cadascun dels països i de la comunitat internacional, perquè s’assegure a tothom el dret a no haver d’emigrar, és a dir, la possibilitat de viure en pau i amb dignitat en la pròpia terra”.

En aquest missatge, el papa Francesc ens recorda el text de l’evangelista Sant Mateu, “Vaig tenir fam i em donàreu menjar, vaig tenir set i em donareu beure” (Mt 25:35-36), perquè així sapiguem “reconèixer en el migrat, no només un germà o germana en dificultat, sinó el mateix Crist que truca a la nostra porta”, com ho veiem al llibre de l’Apocalipsi: “Mira, sóc a la porta i truque” (Ap 3:20).

A més, la Bíblia ens mostra sempre la importància d’acollir l’estranger, ja que en el rostre del germà es manifesten els trets de Jesús. Per això el papa ens exhorta a “vore les persones més vulnerables”, com tots els qui per força han deixat el propi país, “com a companys de viatge, que hem d’estimar i cuidar”.

Amb el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, el papa fa una crida a la solidaritat i a la cooperació per ajudar els països dels quals marxa la gent, per tal que no tinguen la necessitat de deixar la pròpia terra i puguen viure amb dignitat, ja que ningú no abandona el seu país per gust.



Desgraciadament, com ha dit l’arquebisbe Santiago Agrelo, “ens hem acostumat a vore l’immigrant com una amenaça i un perill. Però com digué l’arquebisbe emèrit de Tànger, “la fe ens fa descobrir en ell, un fill de Déu”.

Cal que recordem, a més, que el 3 de desembre de 2021, a Nicòsia, el papa Francesc va abraçar els immigrants i escoltà aquestes persones que van haver de fugir del propi país: “Quants germans i germanes no han pogut arribar ací?”. I és que com ha dit el papa diverses vegades, “la Mediterrània s’ha convertit en un gran cementeri”, davant la indiferència de la vella Europa. El papa, a Nicòsia, adreçant-se als immigrants, els deia: “Mirant-los a vostès veig els sofriments del camí, els qui han estat venuts, explotats, els qui s’han quedat pel camí”.

Tant de bo que els governs i els polítics del Primer Món ajuden els països del Tercer Món, perquè cap persona no es veja obligada a eixir de la pròpia terra. I tant de bo no siguem indiferents a la tragèdia i al dolor de tantes persones (com les 41, que a primers d’agost van morir a la Mediterrània), que, per fugir de la fam i de la guerra, troben la mort buscant una vida més digna.

La hipocresia del PP valencià (CASTELLÓ NOTÍCIES, 22/08/2023)

 Des de la fundació del PP del País Valencià, els valencians patim una plaga pitjor que totes les d’Egipte juntes: la hipocresia del PP valencià pel que fa a la unitat de la nostra llengua.

En un nou “numeret”, que va més enllà del ridícul, el PP valencià ha posat el crit al cel amb motiu de l’acord del Sr. Pedro Sánchez amb els partits nacionalistes, perquè al Congrés s’hi puga utilitzar el català, el basc i el gallec, a més del castellà. I és que el PP valencià s’ha enutjat i s’ha sentit ofès perquè aquest acord discrimina i oblida el “valencià”, que el PP valencià considera una llengua diferent al català. Una llengua, el valencià, que fa uns anys (ara sembla que se n’hagen oblidat), deien, ridículament, que provenia de l’iber!

Ja tenim de nou la batalla per la llengua, encapçalada per uns indocumentats que no saben res absolutament de filologia. ¿Algú s’imagina la Sra. Susana Camarero, que va fer aquella declaració tan abrandada i tan ridícula (amb una dicció en valencià nefasta), enutjada per la discriminació del “valencià”, opinant sobre quina és la millor manera de fer una intervenció de pròstata? No ho deixaria això als uròlegs? ¿I per què el PP valencià (tots els seus dirigents són lingüistes?) s’obstina ridículament a parlar de llengua, quan aquesta missió està reservada als filòlegs?

I és que el PP valencià fa contínuament el ridícul quan parla de llengua i cultura, en la seua obsessió per diferenciar el “valencià” del català. ¿El PP valencià també diferencia el castellà de l’argentí o del colombià?. Els valencians ja estem acostumats a que, de tant en tant, el PP valencià faça el ridícul més absolut, negat una veritat científica: la unitat de la nostra llengua, una unitat que reconeixen totes les Universitats del món.

El 2021, el PP valencià va mostrar de nou la seua hipocresia (i un ridícul espantós), amb motiu de l’exposició, “La luz de la Edad Media en la literatura catalana”. Aquesta mostra, organitzada per la Biblioteca Nacional de España, incloïa escriptors valencians com Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi o Jaume Roig, com a integrants de la literatura catalana medieval. Els parlamentaris valencians del PP es van sentir ofesos i indignats i es van esquinçar les vestidures, perquè (tan erudits com són ells!), no acceptaven que aquests autors formaren part de la literatura catalana. Per això aquests parlamentaris (tan entesos en literatura medieval!), exigiren a la Biblioteca Nacional Española una rectificació i un respecte pels símbols d’identitats dels valencians.

Segurament aquests parlamentaris tan indignats i també l’actual govern de la Generalitat, no deuen recordar que 13 de febrer de 2017, el rei d’Espanya va presidir la presentació de l’últim volum del projecte d’investigació, “El valor económico del español”, dirigit pel catedràtic d’Economia Aplicada José Luis García Delgado. En aquest acte, el rei assegurà que el 2050, “750 millones de personas hablarán español en todo el mundo” i que aquesta llengua era “una fuente de riqueza económica tangible”. I assegurà també que l’espanyol ha superat tres desafiaments: “sobrevivir al paso del tiempo, rebasar las limitaciones geográficas y mantener su unidad en la diversidad”. Si hui parlen espanyol més de 550 milions de persones, ninguna de les quals qüestiona la unitat d’aquesta llengua, això fa que “la cohesión lingüística” done “buenos resultados”, segons digué el Sr. García Delgado.

La unitat de l’espanyol o castellà és acceptada per tothom com una obvietat. Però la unitat del català és qüestionada (des de fa dècades), d’una manera irracional, pel PP valencià. Aquest partit nega la unitat de la llengua que parlem a Vila-real i a Manresa; a Ordino, a Alcampell, a Maó i l’Alguer i per això el nou govern valencià ha emprès una nova creuada (després de la ridícula proposició del PP sobre l’origen del valencià a partir de l’iber), per defensar que el valencià i el català són llengües diferents.

Però el Sr. Mazon i la Sra. Susana Camarero no deuen recordar (o ho amaguen), que el XVIII congrés del PP, reunit del 10,11 i 12 de febrer de 2017, consagrà la unitat de la nostra llengua parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

La ponència: “Educación, innovación y cultura”, coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirmava en el punt 125 del capítol, “El español una lengua de oportunidades”, el següent: “El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador”. I el valencià, govern de la Generalitat i parlamentaris indignats per l’exposició de la Biblioteca Nacional? ¿Com és que la ponència del PP no reconeix el valencià?  I és que aquest aquets text de la ponència deia que “el catalán, el gallego y el vasco, son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito recinte de España como modelo de convivència abierto, disperso e integrador”. La ponència no mencionava el “valencià”, perquè la ponència reconeixia explícita i implícitament que a l’Estat espanyol no hi ha cap diferència entre el català i el valencià. Encara que els parlamentaris valencians del PP feren un nou “numeret” indignant-se per l’exposició de la Biblioteca Nacional o ara, el govern de la Generalitat s’haja indignat perquè al Congrés es parlaran les llengües que el PP reconeixia en la seua ponència.




PP – Ponència PP

El PP valencià diu que la Universitat no té raó quan afirma la unitat de la nostra llengua. L’AVL tampoc té raó, Compromís tampoc, els socialistes tampoc. I la ponència del PP també està equivocada?

Els parlamentaris valencians del PP, tan indignants, ¿en quina literatura creuen que s’han d’incloure les obres de Mario Benedetti, Pablo Neruda o Octavio Paz? ¿Seran capaços de dir que no pertanyen a la literatura castellana o espanyola?

Fa uns anys, davant el ridícul del PP, el qui va ser eurodiputat d’aquest partit, Santiago Fisas, recordava a la Sra. Bonig la unitat de la nostra llengua, cosa que també reconeix la ponència del seu mateix partit com una obvietat. La mateixa obvietat pel que fa a l’espanyol, anomenat també castellà, una unitat que cap dels dirigents del PP valencià, no qüestiona, i per això el parlen 550 milions de persones. Per això, de la mateixa manera que castellà s’anomena també espanyol, el valencià també s’anomena català, per molt que el govern de la Generalitat del País Valencià (a qui li aniria bé matricular-se en primària) i els seus companys valencians de partit, (tan ofesos per l’exposició de la Biblioteca Nacional i per la decisió del Congrés), s’obstinen en negar aquesta obvietat, reconeguda per tot el món acadèmic, llevat dels “intel·lectuals” del PP valencià.

El president Tarradellas deia que a la vida, l’únic que no es pot fer és el ridícul. Una actitud i una manera de fer tan arrelada en el PP valencià, quan els dirigents d’aquest partit parlen, sense coneixement de causa, de la nostra llengua.

I per acabar d’adobar aquest sainet del PP i VOX, ara el Sr. Ximo Puig parla d’introduir a la proposta del Congrés, la doble denominació, “català-valencià”. I és que el PSOE no es diferencia massa del PP i per això no té el valor d’acceptar i de defensar (com no ho va fer en la redacció de l’Estatut a diferència del que es va fer a les Balears), que el català siga la llengua dels valencians. El Sr. Puig (per fer encara més el ridícul), podria demanar-li a la presidenta del Congrés que incloguera també com a llengües el canari, l’extremeny i l’andalús. Quins polítics que tenim a dreta i a esquerra marededéusenyor!!

Els “eminents” parlamentaris del PP indignats, no haurien de fer més el ridícul com continuen fent. No haurien de jugar amb els sentiments de la gent per arreplegar uns quants vots més, sinó que haurien d’acceptar el que diu el món acadèmic pel que fa a la nostra llengua. I el que diu el seu partit a la ponència! I si no, que vinguen a passar uns dies a Berga, a Manlleu, a Maó, a Aitona, a Tortosa i a Manacor i voran com entenen els ciutadans d’aquestes viles catalanes i mallorquines sense necessitat de diccionaris. I sense que això, entendre el català (ells que neguen la unitat de la nostra llengua) siga cap miracle de Sant Vicent Ferrer.

Els parlamentaris valencians del PP, tan indignats per l’exposició de la Biblioteca Nacional, no varen fer més el ridícul perquè no s’entrenaren. Jo animaria aquests eminents parlamentaris (a vore si s’atreveixen a fer-ho), a escandalitzar-se i a protestar, quan els escriptors llatinoamericans són inclosos a la literatura espanyola. I a defensar que Pablo Neruda pertany a la literatura xilena i no a la castellana i que Octavio Paz forma part de la literatura mexicana i no a l’espanyola. I és que no són més ignorants perquè no s’entrenen.

El que haurien de fer els parlamentaris del PP, tan ofesos per aqueslla exposició, és exigir a la Biblioteca Nacional de España els més de 6000 llibres que van ser confiscats a l’arquebisbe de València, Antoni Folch de Cardona i que van ser (segons les dades recollides per l’amic Alfons Llorens), l’origen de la Biblioteca Nacional. I és que l’inici d’aquesta Biblioteca, la trobem en l’espoliació que les tropes borbòniques van fer de la biblioteca de l’arquebisbe valencià. Van ser els botiflers que confiscaren un fons de més de 6000 llibres de l’arquebisbe Antoni Folch de Cardona, que així es convertí en el fons fundacional de la Biblioteca Nacional de España.

Amb la butla de 3 de febrer de 1699, el franciscà Antoni Folch de Cardona va ser nomenat arquebisbe de València. Per això el PP valencià hauria d’exigir que la Biblioteca Nacional de España tornara els llibres a l’arquebisbat de València. Però evidentment no ho faran.

Jesús de Natzaret va denunciar la falsedat i la hipocresia del fariseus i dels mestres de la Llei, uns fariseus i uns mestres de la Llei que hui trobem molt ben representats en els càrrecs públics del PP valencià, que aproven una ponència on es reconeix la unitat de la nostra llengua i al mateix temps neguen que el valencià i el català siguen la mateixa llengua. Com ho és el castellà de Sevilla, de Bogotà i de ciutat de Mèxic De psicoanalista és l’actitud hipòcrita del PP valencià!!

«L’Evangeli es transmet en la llengua materna» (CASTELLÖ NOTÍCIES, 26/08/2023)

 Com un desig i alhora també com una exhortació que ens fa el bisbe de Roma, aquestes són les paraules que el papa Francesc adreçà als fidels que participaren a l’audiència del dimecres 23 d’agost, al Vaticà.



Aquestes són unes paraules que el papa ben bé podria haver dit, pensant en la situació tan anòmala de la jerarquia valenciana, que no només no transmet l’Evangeli en la llengua materna dels valencians, (exclosa dels temples encara en ple segle XXI), sinó que ho fa en castellà, quan la llengua pròpia del País Valencia és el valencià. I és que els nostres bisbes i capellans, com a colonitzadors, transmeten l’Evangeli, no en  la llengua de Sant Vicent Ferrer, sinó en la de San Isidre, que es una llengua preciosa, però que no és la llengua pròpia dels cristians valencians.

En la seua catequesi del dimecres 23 d’agost, el papa, tot fent referència a l’aparició de la Mare de Déu de Guadalupe a l’indígena, Cuauhtlatoqtzin, conegut com a Juan Diego, destacava la importància que ha de tenir a l’Església la “inculturació, enfront del camí forçat de trasplantar i imposar models preconstituïts, que falten al respecte dels pobles indígenes, com es va fer en la primera etapa de l’evangelització d’Amèrica”. I que és com ho continuen fent (cal no oblidar-ho), la gran majoria de les parròquies del País Valencià, degut a la desídia i a la manca d’interès per la nostra llengua, dels bisbes i dels preveres valencians.

En front d’actituds colonialistes i antivalencianes per part de la jerarquia del País Valencià, el papa, en la seua catequesi, deia que “la Mare de Déu de Guadalupe apareix vestida amb la roba dels indígenes, parla la seua llengua i acull i estima la cultura local”. I és que, a diferència del que pensen i fan els bisbes i la majoria dels preveres valencians, “ Maria anuncia Déu en la llengua més adequada, la llengua materna”. Per això el papa elogiava les mares i les àvies, que transmeten la fe als seus fills i als seus néts en la llengua dels seus avantpassats.

Com Maria parlava arameu amb Josep i amb Jesús, la Mare de Déu de Lorda parlà a Bernardeta en la variant gascona de l’Occità, que és el que parlava aquella nena. No en francès. I a Cuauhtlatoqtzin, la Mare de Déu li parlà en nàhuatl, la llegua indígena d’aquell home, no en castellà. I al Miracle, la Verge Nena parla als dos germans, Celdoni i Jaume, en català, no en castellà.

Per això el papa (perquè ho tinguen ben present els bisbes i els mossens valencians, però també alguns de catalans), deia que “la Mare de Déu ens parla en la llengua materna, en la llengua que nosaltres comprenem bé”. I per això defensava “inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures”.

En la carta adreçada al P. Gregori Estrada, el Sr. Vicent Miquel i Diego narrava la maniobra de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, per no introduir el valencià a l’Església, malgrat que més de 20000 valencians van demanar que la nostra llengua s’utilitzara a la litúrgia i a la catequesi.

El Sr. Vicent Miquel i Diego escrivia al P. Gregori, les paraules que l’arquebisbe de València adreçà en una reunió amb els seus arxiprestes: “Gracias a Dios, aquí no tenemos el problema de Cataluña por lo que no hará falta introducir el valenciano. Yo voy a decir en Roma que mi clero me ha pedido que no se introduzca el vernáculo en la liturgia”. I l’arquebisbe Olaechea, deia encara: “Eso del valenciano es una maniobra política”, ell que va ser procurador en Cortes (1955-1967) i defensà la “Cruzada”. I l’arquebisbe continuava així: “¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay nada más que hablar”. I des de l’arquebisbe Olaechea, tots els altres bisbes del País Valencià, a excepció del bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, han seguit la mateixa línia d’Olaechea: menysprear, arraconar i prohibir el valencià a l’Església.

Com el santuari del Miracle i de Montserrat, com el de Queralt i Puiggraciós, com els Àngels i Rocaprevera, com el de la Mare de Déu d’Agres i la Pietat d’Ulldecona, com Núria i Meritxell, com la Mare de Déu de la Serra i la Balma, com els santuaris de Toro i de Lluc, com la Cova Santa i el Sant Crist de Balaguer, els cristians, com ens deia el papa, “tenim necessitat de venir a aquests oasis de consol i de misericòrdia, on la fe s’expressa en la llengua materna” i on podem dipositar “la fatiga de la vida entre els braços de la Mare de Déu” per això tornar “a la vida amb la pau al cor, és a dir, amb la pau dels infants”. És el que oferim els qui tenim cura dels santuaris i en especial els monjos i les monges que intentem acollir amb sol·licitud tots aquells que truquen a la porta de l’hostatgeria, perquè rebuts, com si fossin el Crist, trobin en els monestirs un espai de silenci, de pregària i d’esperança, enmig del vertigen de la vida de cada dia.

Els cristians valencians, cansats que se’ns ignore com a valencians, esperem (encara) de l’arquebisbe Enric i del bisbe Sergi, (perquè els altres dos bisbes, el d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló no tenen cap interès per la nostra llengua), que facen els passos necessaris, d’una vegada per totes, per introduir la nostra llengua a l’Església i així els cristians valencians pugam celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, proscrita “in saecula saeculorum”.

Per això l’Església valenciana, o millor dit, la jerarquia valenciana (també els religiosos), hauran de demanar perdó algun dia al poble valencià, pel genocidi lingüístic que de temps immemorial ha perpetrat contra el poble valencià i la seua cultura, amb l’intent d’exterminar la nostra llengua.

Els cristians valencians volem ser cristians sense deixar de ser valencians. Volem ser cristians i viure com a cristians, sense que hàgem de deixar la nostra llengua a les portes dels temples o tancada a les sagristies. Perquè pels segles dels segles, amb els bisbes i els arquebisbes que hem patit, per ser cristià al País Valencià, és necessari renunciar a la nostra llengua i utilitzar el castellà. I n’estem casats ja, perquè no volem que es margine ni s’arracone el valencià a les parròquies valencianes, cosa que no passa a cap Església del món, que valora i defensa la llengua i la cultura pròpia. La llengua que és l’ànima d’un poble.

Per això demane al Senyor que els bisbes Enric i Sergi  tinguen l’audàcia i la valentia dels profetes, per defensar i afavorir la llengua a l’Església, malgrat l’oposició que segur troben, fins i tot en els altres bisbes valencians i a dins del cabildo de la catedral de València. I que sense por, defensen els drets lingüístics dels valencians, tantes vegades trepitjats. Amén.

Alexandre Alapont, a la casa del Pare (CASTELLÓ NOTÍCIES, 07/09/2023)

 Aquest dimarts 7 de setembre, vespra de la Mare de Déu de l’Oreto, patrona de l’Alcúdia, el capellà alcudià Alexandre Alapont, ha passat d’aquest món al Pare. Alexandre va ser un home d’una gran bondat i un capellà compromès amb el País Valencià i la seua llengua i un defensor dels pobres més pobres d’Àfrica.



Nascut el 27 de novembre de 1932, el capellà alcudià Alexandre Alapont, missioner durant més de 50 anys a Zimbabwe, ha estat un prevere que ha estimat la nostra llengua i que ha defensat la necessitat pastoral que l’Església valenciana utilitze, d’una vegada per totes, el valencià.

Fill Predilecte de l’Alcúdia i Premi Tio Canya del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, la seua llarga vida de més 90 anys, ha estat un camí de fidelitat a l’Evangeli i de fidelitat a la llengua pròpia del País Valencià. I això en un capellà és d’agrair, ja que, desgraciadament, l’estament eclesiàstic valencià no acostuma (sinó tot el contrari) a estimar, a valorar i a emprar la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Alexandre Alapont, un capellà de 90 anys llargs però jove d’esperit, jovial, amable i afable i totalment enamorat de Jesucrist, ha segut un servidor del Regne i dels hòmens. Sobretot dels més pobres d’Àfrica. I per això ens és un exemple com a apòstol d’evangelització i com a testimoni de l’Evangeli.

Mogut per l’Esperit del Senyor Ressuscitat, molt jove, Alexandre deixà el nostre país i se n’anà a Zimbabwe per servir aquell poble, esdevenint així sembrador de la Paraula de Déu, a més de contribuir a la cultura de les tribus que el van acollir.

En una entrevista de Toni Álvarez, a Levante-EMV, el 24 de gener de 2013, Alexandre Alapont un home senzill, un prevere amb olor a ovella i plenament evangèlic, manifestava el seu desig de construir una Església “amb menys poder i riquesa”. Durant els 51 anys que va estar a Zimbabwe, Alexandre Alapont va publicar un diccionari amb conceptes de llengua, cultura, història i literatura del poble Nambya, una tribu agrícola i ramadera en un dels països més meridionals d’Àfrica.

En aquella entrevista, Alapont recordava que va arribar a Àfrica el 2 de gener de 1957 i en els anys que va passar en aquell país, que va ser una colònia anglesa fins a la seua independència, el 1980, va vore la transformació de Zimbabwe: “He viscut la guerra de la independència, el canvi d’un govern de blancs a un d’africans. He vist com, des de punt de vista missioner, gent que s’ha interessat per la fe cristiana”. La guerra, com deia Alapont en aquella entrevista, “va ser molt dura, durant set anys”. Fins i tot, una nit, Alexandre va haver de fugir d’un poblat perquè el volien matar, i va haver de caminar “en la nit, enmig de la selva, dos o tres quilòmetres”.

Des de menut, Alexandre volia ser missioner: “Igual que una persona vol ser metge o advocat, jo li deia a mon pare que volia ser missioner”.

En aquella entrevista a Levante, Alexandre recordava l’amabilitat i l’acolliment de la tribu on ell va viure. Cal dir que Alapont va contribuir a la transformació material i cultural del poble Nàmbya, ja que “en la part cultural he codificat la llengua de la tribu on estava. La parlaven però no l’escrivien. Els vaig ensenyar a posar els sons en grafies i vaig traduir la Bíblia al seu idioma”.

La seua estada a Zimbabwe, Alexandre la va viure com un servei: “No he volgut ser mai un que mana, sinó que he volgut escoltar-los en qüestions lingüístiques i culturals. Ells eren els amos de la seua llengua i cultura i jo els ajudava”. I és que l’actitud d’Alexandre era molt clara: “Hi ha qui pensa que el missioner va a dominar i a trepitjar, i això crea enemistat. El missioner ni tan sols va a predicar, sinó a compartir la fe cristiana”. Per això Alexandre deia que estava “content de la meua vida”, de tal manera que “si tornara a nàixer, tornaria a ser missioner”.

Home crític amb el poder, Alexandre deia en aquella entrevista, que “les manifestacions i les protestes són bones, perquè la gent pateix i no hem de conformar-nos amb dir a tot que sí”. Per això en aquella entrevista de 2013, amb la política nefasta del govern conservador del País Valencià, Alexandre afirmava que “les retallades fan mal a la gent”.

En relació a l’Església, Alexandre deia que hi havia “un sector obert a canvis, que volen una Església més progressista i oberta, amb menys riquesa i poder”. Per això, afegia Alexandre, “hi ha alguns cristians que estem en eixe camí”, tot i que “hi ha altres que encara conserven les formes antigues”. Alexandre afirmava que “l’Església canviarà per a bé”, i que els capellans hauríem “de ser menys prepotents, avançar cada dia i no estar ancorats en el passat”.

Alexandre va conèixer mon pare perquè ell vivia al costat d’on vivien els meus pares. Ell ho contava així a la miscel·lània: “D’un país que ja anem fent”, en homenatge a mon pare: “Era l’any 1951, quan jo tenia 18 anys. Jo vivia a l’Alcúdia, a la Ribera Alta del País Valencià. Era seminarista al Seminari Major de València, i havia acabat el segon curs de Filosofia. Estàvem a l’estiu. A casa, al forn de mon pare, sempre parlàvem valencià; a l’Alcúdia tothom parlava la nostra llengua. Però en aquells temps, jo encara no sabia què parlava, encara no era conscient de la nostra cultura diferenciada.

Alexandre recordava que “aquell estiu de 1951, dos companys meus seminaristes del meu curs i jo, decidírem fer un pelegrinatge a Montserrat. Des de València anàrem en tren fins a Tortosa. Des d’allí volíem anar a peu fins al santuari de Montserrat, i així ho férem. La primera sorpresa fou a Tortosa; només baixar del tren, una religiosa que hi havia a la plataforma de l’estació, amb hàbit i tot, cridà en veu alta: “Haveu agafat tots els paquets?”. Era la primera vegada en ma vida que jo escoltava una religiosa parlant la nostra llengua. Capellans n’havia sentit molts parlar en valencià a la nostra terra, però monges, mai.

Des d’aquell moment observí que la gent, els capellans, els seminaristes, tot el món, a Catalunya, parlaven la nostra llengua. Allà dins del meu cor, tenia una sensació nova que no sabia explicar-me.

Josep Lluís Bausset vivia aleshores al costat del forn de mon pare, al carrer Major de l’Alcúdia. Ens saludàvem, ens coneixíem, érem veïns. Un dia, raonant amb ell, aquell mateix estiu de 1951, li expliquí com m’havia sorprès tant escoltant els capellans parlant sempre en la nostra llengua. No tenien gens de vergonya de parlar, sempre i en públic, i amb qui fos, la seua llengua materna. Aleshores Bausset em digué: “Vaig a deixar-te unes revistes molt bones, escrites en la nostra llengua; es diuen “Pont Blau”. Allò fou una revelació! Era la primera vegada que jo vaig llegir en la meua llengua! Mai no l’havia vista escrita, llevat d’alguna poesia; m’emocionava veure escrites al paper les paraules que sempre havia parlat jo. (Com a anècdota, recorde com vaig descobrir que “aurir la porta, com diem a la Ribera, era “obrir la porta). També per primera volta vaig estudiar el mapa de totes les àrees de parla catalana a Europa. Al cap d’uns dies, li torní els “Pont Blau” a Josep Bausset, que em deixà una novel·la en valencià: “La pau” de Miquel Adlert. Com podia jo pensar, aleshores, que hi havia novel·les en valencià?

Comencí a llegir prosa en valencià. I a l’octubre ingressí al Seminari de Missions de Burgos, pel fet que jo volia ser missioner. N’érem un gran grup de valencians i catalans, i per això, entre nosaltres, sempre parlàvem la nostra llengua. Això va fer que em conscienciés més i més en l’amor a la llengua. I a poc a poc comencí a escriure en valencià. Li he de donar les gràcies al professor Josep Lluís Bausset que m’obrí els ulls a la meua llengua i a la meua cultura materna”.

Alexandre recorda així com va aprendre a escriure la nostra llengua: “Sembla mentida que jo comencés a escriure en valencià a la “Caput Castellae”, a la capital de Castella! Des de Burgos havia d’escriure a ma casa. Jo sempre els havia escrit en castellà. Però ara ho veia com una incongruència. I comecí a escriure en la meua llengua; eren unes cartes farcides de faltes, les cartes d’un analfabet que parla una llengua i que no sap escriure-la. Sempre que li escrivia al Sr. Bausset, ell em retornava la meua carta puntualment corregida; i n’aní aprenent.

A finals del 1951, em vaig adonar també del meu nom. A mi em deien Alexandre, però a casa sempre m’havien dit el nom en castellà. I des d’aquell moment, comencí a dir-me Alexandre per sempre.

L’any 1952, en plena eufòria del franquisme, busquí a les llibreries de València una gramàtica valenciana. I la trobí. I encara la tinc ací a Zimbabwe. Era la “Gramàtica valenciana” de Manuel Sanchis Guarner. Des de 1952, jo sóc part de la gran cultura catalana.

Alexandre també va prendre consciència que era valencià: “Principalment a través de la lectura, vaig anar descobrint la meua nació i la meua pàtria vertadera.

Alapont recordava la seua amistat amb Fuster, gràcies a mon pare: “Jo havia conegut Joan Fuster. Després d’això, vaig publicar un article a la revista universitària “Claustro” i Fuster m’escriví una carta al Seminari de Missions de Burgos. Durant les meues vacances d’estiu, Josep Lluís Bausset em dugué a alguna reunió de dilluns, on Fuster i un grup d’amics solien reunir-se.

I per això Fuster i mon pare li regalaren les estampes de la seua Missa Nova: “En 1956 jo cantí missa, i Fuster i Bausset volgueren fer-me un regal. Per suggerència meua em regalaren les estampes de la meua Missa Nova. Fou una estampa preciosa dibuixada expressament per a mi. Moderna, i tota ella escrita en valencià. Encara hi ha persones del meu poble que se’n recorden d’aquella estampa en valencià, en 1956!! Per a molts veïns meus, fou la primera vegada que veieren escrita la seua llengua!!”.

El diumenge 27 de novembre passat, a la residència Betània, a Quart de Poblet, on ha viscut aquests darrers anys, Alexandre Alapont va fer 90 anys de vida. 90 anys de fidelitat a l’Evangeli i a la nostra llengua.

Ara que ens ha deixat, Alexandre continuarà essent un model en la vida de fe i en l’amor a la nostra llengua.

Tant de bo l’arquebisbat de València (amb l’arquebisbe Benavent), faça un homenatge públic a l’amic Alexandre pels seus llargs anys de missioner i també per la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura. I tant de bo la Generalitat li atorgue a Alexandre Alapont l’Alta Distinció, ja que la seua passió pel valencià, va fer que traduira al nàmbya la Bíblia, codificant així la llengua d’aquell poble i per tant, evitant que desapareguera.

Alexandre Alapont ens és model i exemple per a tots els qui volem una Església valenciana, inculturada i encarnada en la llengua i la cultura del País Valencià. Alexandre Alapont ha defensat sempre la necessitat pastoral d’introduir el valencià a la litúrgia i a la catequesi, com va fer ell a Zimbabwe, traduint la Bíblia i el Missal Romà al Nambya.

El treball d’Alexandre Alapont per la llengua, hauria de fer que els bisbes valencians es posaren d’acord i presentaren el Missal Romà en valencià perquè siga aprovat.

Alexandre Alapont ha estat un apassionat de l’Evangeli i un treballador incansable per la nostra llengua, que com deia la lingüista Carme Junyent, desapareguda recentment, és un tresor, un patrimoni de la humanitat i l’ànima d’un poble. Per això és irracional que els bisbes i els preveres valencians continuen arraconant la nostra llengua i prohibint el seu ús als temples del País Valencià.

Hem de donar gràcies a Déu per la vida i pel zel apostòlic de l’amic Alexandre Alapont. Un home d’una gran bondat i un capellà compromès amb la llibertat del nostre poble i amb la nostra llengua.

Si Sant Vicent Ferrer és el patró dels valencians, Alexandre Alapont és el patró de tots aquells que lluitem perquè la nostra Església celebre la fe en la nostra llengua, que és la llengua dels nostres avantpassats.

«Creure en Déu és raonable» (CASTELLÓ NOTÍCIES, 14/09/2023)

 Això afirma Oriol Jara en el seu llibre, “Deu raons per creure en Déu”. Professor de la Universitat Ramon Llull, Oriol Jara, que ha treballat durant vint anys a la ràdio i a la televisió, ha estat guionista dels programes (tan populars), de TV3, “Polònia” i “Kracòvia”.

En una entrevista de Guillermo Altarriba (El Debate, 27 de maig de 2022) amb motiu del llibre, “Deu raons per creure en Déu”, aquest professional de la comunicació deia: “El món està trasbalsat perquè ha deixat de creure en Déu”. Jara, director d’“El Roast de España”, ha publicat aquest llibre com un testimoni de la seua fe i, com diu ell mateix, “per animar d’altres cristians a abandonar la por”. Aquest guionista català, nascut a Barcelona el 1980, subdirector de Buenafuente i autor dels sketches dels programes d’humor, “Polònia” i “Kracòvia”, i que dirigí “El Roast de España” per a Comedy Central, ha posat les seues paraules en aquest llibre al servei de la Paraula de Déu.

Deu raons per creure en Déu” és un llibre concís i profund, on Oriol Jara ens ofereix el testimoniatge del seu trobament amb Déu, en una recerca espiritual, fermament arrelada en la raó. Aquest llibre, publicat originàriament en català per l’editorial “Albada”, també es troba en castellà.

Oriol Jara es va animar a escriure aquest llibre “per compromís, com un exercici altruista”, ja que se n’adonà que “fora d’Espanya, la gent que té certa projecció pública parla de la seua fe d’una manera més habitual, però en aquest país no ho fa ningú. Hi ha molts famosos que són creients, catòlics, però no ho diuen”. Jara diu que quan ell “parlava de la seua fe a les xarxes socials, alguns em deien: Què valent! I em semblava terrible que un haguera de ser valent per comunicar una cosa tan bona”.

Al pròleg d’aquest llibre d’Oriol Jara, Xavier Pérez Esquerdo ens exhorta als cristians a “eixir de la cova”. Per això a l’entrevista se li pregunta a Oriol Jara si veu que hi ha por entre els creients. I Jara respon així: “Sí, em trobe catòlics acovardits. Crec que és bàsicament perquè els creients i l’Església, han tingut una reacció de replegament davant la teologia liberal alemanya i davant certes teories, pretesament científiques, que pensen que contradiuen les veritats de la fe”. I per això en aquest llibre, Oriol Jara intenta que “la gent veja que és bo parlar de Déu, que no hi ha res del que avergonyir-se, i encara més, que creure en Déu és raonable”.

Per això el llibre de Jara parla de la relació entre fe i raó. I és que com deia Oriol Jara en aquesta entrevista, “la Bíblia encaixa amb la ciència molt millor del que la gent pensa”. Jara recorda el teòleg i astrofísic jesuïta, Manuel Carreira, que diu: “Déu no ens demana que  abandonem la raó per creure en Ell”, ja que “la raó és un do diví”. Per això Jara recorda que Aristòtil o Plató “per posar dos exemples, conclogueren que era necessària l’existència d’un principi ordenador. I la pròpia teoria del Big Bang la va formular un capellà catòlic, Georges Lemaitre”.

A la pregunta del periodista sobre per què s’ataca la fe, Oriol Jara respon així: “Perquè Déu és incòmode: ens expliquen que hi ha coses que estan bé i coses que estan malament; que hi ha coses que es poden fer i unes altres que no. I això és un problema en una societat en la que tot està permès, en la que l’únic que està malament es qüestionar que tot està bé”.

Per això, la nostra societat coixeja “quan s’elimina Déu de l’equació”. Aleshores “la gent continua creient en alguna cosa, però aquesta cosa són ells mateixos, o el diner, o el físic com a valor suprem. Hi ha una adoració hedonista del propi benestar personal”. Jara reconeix que “els cristians dejunem i fem penitencia per apropar-nos a Déu”, mentre que “altres fan el mateix, o pitjor, pel seu cos. I això té els seus sacrificis humans que són els pobres, aquells que no poden estar com nosaltres. D’ací que el món estiga trasbalsat, sense res al que aferrar-se, sense res que siga objectivament bo o dolent”. És el que també ha dit el psicòleg Javier Urra: “Quan perds la religió, comences a creure en altres coses”.

En aquesta entrevista, Oriol Jara reconeix que “l’altruisme dóna menys diner a la industria, però es fonamental per construir una societat millor. I aquesta arribarà per mitjà d’un manament diví que és perfectament coherent amb la Bíblia, des de l’Antic Testament al Nou: cuidar el miserable, el pobre, l’immigrant, l’orfe”. Com diu Jara, “la Bíblia i els Manaments són manifestos claríssims de cuidar els altres i és així com assolirem el Regne de Déu, que és futur, però també present, i que s’assoleix des de la humilitat”.

Com diu Oriol Jara, “en el meu treball, els més inútils són els menys humils. Antonio Banderas és un tio humil i qualsevol xitxarel·lo, no. Leo Messi deia que tot el que té li ho ha donat Déu i així és: Déu ho pot tot i tu, sense Ell no pots res. Això és molt difícil de dir, però hi ha que dir-ho amb la boca ben gran”.

En relació amb les altres religions, Oriol Jara, deia: “Fa falta fer pinya entre aquells que adorem el mateix Déu, el de la revelació bíblica. Les divisions teològiques entre jueus, cristians i musulmans, són evidents i no tinc una obsessió ecumènica, però demane que comprenguem que tots seguim el mateix Déu. jo vinc de practicar i llegir judaisme a punta pala: no hem de tindre por dels altres, som tots fills de Déu”.

Pel que fa a les divisions entre cristians, Oriol Jara responia en aquesta entrevista: “Uf, això em fa molta pena. Jo llisc teologia catòlica i també evangèlica, si em sembla interessant, i em fa molta pena vore divisions quan estem parlant del mateix. Fins i tot dins del catolicisme; que si aquest és jesuïta, aquest de l’Opus…..és una mirada tan xicoteta sobre la revelació de Crist, que resulta ridícula”. I Jara afegia encara: “Els carismes han fet un bé increïble a l’Església”.

Aquest llicenciat en comunicació audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha escrit aquest llibre per manifestar que creure en Déu, conèixer Déu, buscar Déu, és una experiència tan reveladora i bonica, que com diu Oriol Jara, “em sentiria culpable si no la compartira amb vosaltres”. El llibre, “Deu raons per creure en Déu”, és la confessió (com diu la sobrecoberta del llibre) sorprenent i íntima, “d’una persona que es va posar a la recerca de la fe des de la raó”. Amb abundants referències de filòsofs i científics, en aquest llibre, “precís en la reflexió sobre la Bíblia”, Oriol Jara posa “la seua professió de guionista televisiu i radiofònic, al servei del seu projecte més personal; una explicació divulgativa de les raons per les quals és raonable creure en Déu”.

Casat i pare de quatre fills, productor del programa de Catalunya Ràdio, “La Tarda”, Oriol Jara afirma que “la fe en Déu relativitza i desdramatitza moltes coses que creiem importants, com el diner, el treball, la posició social, l’ego, el benestar personal. La fe ens canvia les perspectives i ens fa viure per als altres”.

En una entrevista al programa de Catalunya Ràdio, “El Suplement” (13 de d’abril de 2022), Oriol Jara deia: “Que el centre de la teua vida no sigues tu sinó els altres”, perquè Jesús no ens diu: “enriquiu-vos, sinó estimeu-vos els uns als altres com jo vos he estimat. Quan intentes seguir aquest camí, això et canvia la vida, la teua i la dels qui tens al costat”. Amb l’Evangeli com a bandera, Oriol Jara deia en aquesta entrevista radiofònica: “Per a mi ja no és prioritari el treball o la posició social, o ascendir, sinó que la gent que m’envolta siga el més feliç possible”.

Aquest llibre ha estat escrit “des de l’agraïment a Déu, que m’ha esperat perquè obrira el meu cor i finalment es deixara trobar per mi, donant-me la capacitat per vore la seua existència”. Aquest coneixement de Déu “no és alguna cosa instintiva o emocional, sinó que gent com Einstein, Newton o Darwin, han escrit que l’existència de Déu és necessària perquè tinga sentit l’univers, l’evolució o la humanitat. Des d’Aristòtil o Plató fins Einstein, es plantegen que Déu és necessari perquè la vida existisca”.

Per a Oriol Jara, la “fe és escoltar aquella gent que durant segles ha estat compartint un esdeveniment històric: el coneixement que tenen de l’existència de Déu i de la vida de Jesús”.

El llibre, “Deu raons per creure en Déu”, que recomane llegir, és el testimoniatge valent d’un home que ha descobert que creure en Déu té sentit, ja que a més de viure la plenitud de la fe, el camí del creient és farcit d’esperança i de joia. I això ens obri nous horitzons i en fa veure i viure la vida d’una manera totalment nova.



Com escrivia el claretià Quique Martínez (en consonància al que defensa Oriol Jara), “necessitem cristians que siguen testimonis del Regne. Cristians que es prenguen seriosament la política com un servei a la ciutadania i ens mostren què és l’ètica i l’honestedat. Cristians que visquen, com una vocació, el seu treball generós a favor dels germans. Necessitem cristians que s’impliquen en l’ensenyament. Necessitem la veu dels cristians en el món del treball, dels sindicats, dels mitjans de comunicació. Fan falta cristians que siguen capaços d’unir les seues veus i les seues mans per defensar la vida i el medi ambient i per denunciar la tortura i les dictadures. Fan falta cristians que siguen testimonis de l’amor de Déu. Fan falta cristians que visquen amb austeritat, compromesos amb la lluita contra el consumisme desenfrenat. Fan falta cristians que lluiten contra la discriminació per raó de raça, sexe o religió. Fan falta cristians que tinguen cura dels ancians, dels infants abandonats, dels malalts i dels refugiats de tota mena. Fan falta cristians que no tinguen vergonya de ser-ho i d’expressar-ho, amb humilitat i alhora amb valentia, sense que hàgem de guardar la nostra fe al calaix o a la caixa forta. Fan falta cristians que aposten per una Església menys clerical i més sinodal”.

Tant de bo que la nostra fe la visquem amb esperança, arriscant el que som i el que tenim, sense acomodar-nos ni aburgesar-nos. Tant de bo la nostra fe no siga una fe grisa i mediocre. Tant de bo siguem cristians, no de façana, que viuen només d’aparences, sinó de veritat, ben arrelats a l’Evangeli, per així poder ser veritables servidors del Regne.

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT