dijous, 5 de juliol de 2018

El bisbe Agustí Cortés (VLAWEB/ONTINYENT, 05/07/2018)


Nascut a València el 23 d’octubre de 1947, ordenat prevere el 1971 i Doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, el bisbe Agustí Cortés és un home que parla amb la valentia dels profetes. L’actual bisbe de Sant Feliu de Llobregat, on és molt estimat tant pels preveres com per les religioses i els laics, va publicar en el Full Dominical del bisbat el dia 24 de juny passat un text on denuncia la corrupció i la falsedat d’alguns polítics.

El bisbe Agustí sap que ‘el polític es veu immers en una constant lluita pel poder’, amb un primer escenari de combat que és ‘el seu propi partit’, com ho veiem en l’actualitat.

Tot i reconèixer que ‘el partit és necessari’, el bisbe Agustí assegura que ‘al voltant del poder, per exemple en un partit polític, solen aparèixer personatges que miren de reüll els seus companys, parlen d’uns i d’altres, bé o malament, segons convinga’ i per això ‘no tenen cap inconvenient a fer servir la mentida o les mitges veritats’. Són aquests, com diu el bisbe Agustí, els qui sempre estan ‘pendents de la pròpia imatge’ i ‘molt atents al fet que se’ls reconeguen els mèrits’. A més, aquests polítics ‘van darrere d’informacions que els acrediten com a posseïdors de coneixements només accessibles a uns pocs escollits’. Per això, molt encertadament, el bisbe Agustí ens recorda que en la política i ‘en l’extrem de la maldat, hi ha qui arriba al partit per viure’n, i pels avantatges, sobretot econòmics, que proporciona el poder polític.’

Evidentment, com reconeix el bisbe Agustí, ‘aquestes actituds no solament són reprovables personalment, sinó que perjudiquen greument la pròpia acció política’. Per això, com diu el bisbe Agustí, ‘la virtut més preuada d’un company de partit és la lleialtat’. Una lleialtat ‘que inclou la sinceritat, la fidelitat, l’honradesa, en el parlar i en l’actuar’. La lleialtat ‘que sempre serà necessària, encara que els ideals polítics siguen fermament compartits.’

És per això que el bisbe Agustí ens posa com a exemple del bon governant, el salm 100, on el salmista elogia ‘la bondat i la justícia’, a més de ‘l’honradesa de cor’, per tal que qui detenta el poder siga incapaç ‘d’aconseguir cap objectiu innoble’. També aquest salm 100 elogia ‘els hòmens de conducta irreprensible’.

Pel contrari, el salmista detesta ‘els qui obren contra llei’ i els qui tenen ‘cors perversos, els qui infamen els companys’ i també ‘l’home d’ulls altius i de cor arrogant’. Finalment aquest salm abomina ‘els hòmens fraudulents’ i els qui van amb mentides.

No és la primera vegada que el bisbe Agustí, qui va ser Rector del Seminari de València i professor de la Facultat de Teologia també de València, denuncia uns comportaments indignes. Quan fa uns anys hi hagué el projecte de construir el complex Eurovegas a la diòcesi de Sant Feliu, el bisbe denuncià aquest negoci, degradant per a la persona, i assenyalà els ‘perjudicis que ocasionarà a l’ecologia del terreny on es pretén construir’. El bisbe Agustí denuncià també ‘els beneficis d’aquests negocisdirigits a l’acumulació d’un capital que resta fora del lloc on s’ha treballat.’

Així haurien de ser tots els bisbes: hòmens de Déu i profetes de la veritat que, alhora que anuncien la Bona Nova del Regne, denuncien també la mentida i el frau. I és que com deia el bisbe màrtir Enrique Angelelli, cada bisbe hauria de tindre ‘una oïda atenta a Déu i l’altra al poble.’



dimecres, 4 de juliol de 2018

El crucific, la Bíblia i els Drets Humans, VILAWEB/ONTINYENT, 08/06/2018)


Dissabte 2 de juny el Sr. Pedro Sánchez, nou president del govern de l’Estat, va prometre el càrrec davant del rei espanyol. Com han destacat diversos mitjans de comunicació, és el primer president del govern de la democràcia recuperada que el promet sense tindre al davant el crucifix i la Bíblia. 

Només la constitució espanyola. El mateix va passar amb el Sr. Ximo Puig, Molt Honorable President de la Generalitat del País Valencià, ara fa tres anys.

Per això són diversos els periodistes que han desaprovat aquest gest, alhora que s’han esquinçat les vestidures pel fet que no hi haguera a la taula, juntament amb la constitució, el crucifix i la Bíblia, com sí que va passar en els juraments o promeses de tots els presidents de l’etapa democràcia actual, des d’Adolfo Suárez a Mariano Rajoy, passant per Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, Jose M. Aznar o José Luis Rodríguez Zapatero. I és que l’Estat espanyol, com a aconfessional, no té cap religió com a oficial.

És veritat que el crucifix és un signe de l’amor immens del Déu fet home, que donà la vida per nosaltres. I que la Bíblia ens revela també l’amor de Déu a la humanitat, alhora que denuncia la mentida, el frau i les injustícies.

Però, de què ha servit que els polítics hagen jurat o promès el seu càrrec davant la Bíblia i el crucifix, quan després no han actuat amb rectitud? Què han fet tres dels cinc presidents del País Valencià (tots ells del mateix partit) que malgrat jurar el seu càrrec sobre la Bíblia i la presència al seu davant del crucifix, n’hi ha dos que han estat investigats i l’altre ha estat empresonat? Per no parlar de qui va ser presidenta de les Corts Valencianes, la Sra. Milagrosa Martínez, també en la presó, i del conseller Rafael Blasco, internat en un centre penitenciari .

El jurament o la promesa davant la constitució (en presència o no del crucifix i de la Bíblia) obliga els polítics a actuar amb honradesa, amb sol·licitud pels més fràgils de la societat i en defensa dels Drets Humans. En el cas del govern de l’Estat, si els presidents i els seus ministres prometien el càrrec davant la Bíblia, com és que després han actuat vulnerant els Drets Humans? Només una mostra: la llei de la sanitat universal, també per als immigrants sense papers, aprovada pel govern valencià i pel català. Com és que aquesta llei ha estat recorreguda pel govern del Sr. Rajoy? O la llei mordassa, que vulnera i reprimeix les llibertats públiques. O la judicialització de la política. O l’incompliment per part del govern del Sr. Rajoy de l’acord amb la UE per acollir refugiats. O la repressió de l’1 d’octubre.

La presència del crucifix i de la Bíblia, en els juraments o promeses de molts polítics, ha estat una burla a eixos símbols, ja que els qui prometien posant Déu com a testimoni han vulnerat els Drets Humans. Prometre o jurar el seu càrrec davant el crucifix i la Bíblia no ha evitat que molts d’aquests polítics hagen traït el que el crucifix i la Bíblia representen: l’atenció i la sol·licitud per les persones més fràgils de la societat i la defensa de la justícia i de la llibertat.

També la presència massiva de polítics valencians (condemnats o investigats) a la processó del Corpus o de la Mare de Déu dels Desemparats, a la romeria de la Magdalena o de la Santa Faç, no ha significat per a aquestes persones cap compromís amb la defensa dels immigrants, els malalts dependents o els refugiats.

Per això, els qui ara s’escandalitzen i acusen el Sr. Pedro Sánchez (i abans el Sr. Ximo Puig) de deixar de banda la Bíblia i el crucifix en la seua promesa de president del govern de l’Estat, són els mateixos que juraven o prometien el càrrec amb aquests símbols religiosos, però després menyspreaven els hòmens i les dones que haurien d’haver emparat i protegit.

És millor que no hi haja símbols religiosos en la promesa d’un càrrec i que els polítics siguen honrats, que no que prometen o juren el càrrec amb la Bíblia i el crucifix i després vulneren els Drets Humans i es burlen dels ciutadans.


Era foraster i em vau acollir (VILAWEB/ONTINYENT, 14/06/2018)


El valent oferiment dels governs valencià i espanyol d’acollir l’embarcació Aquarius, amb 629 immigrants, és un motiu d’esperança, ja que ens mostra que la humanitat consisteix, com ens ensenyà Jesús de Natzaret, a acollir els qui sofreixen, tots els qui fugen de la fam i de la guerra. L’actitud d’aquests dos governs i de l’alcalde de València tira per terra refranys xenòfobs com: ‘De fora vindrà qui de casa ens traurà’, o ‘Hostes vingueren i de casa ens tragueren’, i encara: ‘Hostes tinguérem que de casa ens tragueren’.

Des de fa uns anys molts governs d’Europa miren amb indiferència la crisi dels refugiats, sense acollir, com a germans, aquells que fugen de la misèria i de la mort. I és que a vegades oblidem que els valencians també hem sofert, al llarg dels segles, innombrables èxodes que han portat els nostres compatriotes a altres països d’Europa o fins i tot a Amèrica. Tots recordem les campanyes de la verema al sud de França i Occitània, els emigrants que van anar al ‘Nou Món’ o els exiliats que van haver de deixar el País Valencià al final de la guerra civil. En tots aquests casos ningú no va emigrar per plaer o per gust, sinó per necessitat. Per això, i d’una manera particular per als cristians, ens és un deure d’acollir els forasters com ens demana la Paraula de Déu. Aquesta va ser la crida del papa Francesc a l’exhortació ‘El goig de l’Evangeli’. Aquest crit del papa va ser també el que va propiciar la trobada d’alcaldes a Roma, el 2016, entre ells el de València, per denunciar la política d’Europa que posa barreres als refugiats que fugen de la fam, de la por i de la mort.

Jesús, que lluità contra el mal i denuncià la situació d’opressió dels més pobres i dels més fràgils del seu temps, hui ens ensenya a estar al costat dels qui sofreixen. L’actitud de Jesús va ser sempre una actitud d’alliberament per donar sentit a la vida, i més encara a la vida d’aquells que no troben cap motiu per a viure. Per això el papa Francesc, en la seua exhortació ‘El goig de l’Evangeli’, ens crida al compromís amb la justícia en la defensa dels oprimits.

Com deia fa uns anys el bisbe emèrit de Màlaga, l’admirat Ramon Buxarrais, ‘l’Església ha de ser el lloc on els qui ho passen malament puguen sentir-se bé’. Per això l’actitud d’acollir a València els 629 refugiats trenca les cadenes de l’opressió i obri camins de llibertat i d’alliberament.

En l’exhortació, el papa Francesc ens recorda que ‘l’Evangeli ens convida a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb el seu dolor, amb la seua presència física que ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams.

El drama d’aquests refugiats, vergonyosament rebutjats per Itàlia i per Malta, ens demana de no tancar els ulls davant les necessitats del nostre món. Per això els cristians hem de denunciar, amb valentia, els governs que han convertit la mar Mediterrània en un immens cementeri per als centenars d’immigrants que moren ofegats. Hem d’urgir els governs de la vella Europa, com ens demana el papa Francesc, a ‘obrir els seus braços per acollir tots els pobles’, allunyant de nosaltres la desconfiança i el rebuig, ja que, com ens torna a dir el papa, ‘Jesús s’identifica amb l’estranger’ i per això espera que el reconeguem ‘en els immigrants, els desplaçats, els refugiats i els exiliats’. Es tracta de construir la cultura de l’encontre, per acollir els qui més pateixen.

Jesús, a l’Evangeli de Sant Mateu, denuncià els qui eren (i els qui hui són) insensibles amb els qui passen dificultats: ‘Vaig tindre fam i no em donàreu menjar, era foraster i no em vau acollir’ (Mt 25:31-46). Per això la Paraula de Déu ens convida ‘a trencar les cadenes injustes, a partir el pa amb qui té fam, a acollir els pobres que no tenen casa’ (Is 58:6-7).

Davant l’espoli que, al llarg dels segles, Europa ha fet al Tercer Món, ara no ens podem llavar les mans. Els fluxos migratoris són produïts per la violència i per la pobresa i per això els qui arriben a nosaltres no ho fan per gust sinó per necessitat.
En rebre el Premi Carlemany el maig de 2016, el papa Francesc pronuncià un discurs centrat en el dret dels immigrants a ser acollits i respectats: ‘Somie una Europa on ser emigrant no siga un delicte’. Aquest és el repte de tots els qui volem un món millor. Un món on no siga un delicte emigrar per tal de trobar un vida digna.
Acollint els refugiats, el País Valencià passa de la immoralitat dels governs de la Gürtel i de la corrupció, al govern de la solidaritat.


Didín vol serr periodista (VILAWEB/ONYINYENT, 12/06/2018


Edicions 96, de la Pobla Llarga, ha publicat un llibre deliciós: ‘Didín vol ser periodista’. Amb text d’Empar Bria i Pelufo i il·lustracions de Neus Fontana i Bria, aquest llibre pretén transmetre ‘algunes vivències de la nostra periodista i escriptora, així com visibilitzar una dona intel·ligent i decidida’. El text d’Edicions 96 ens presenta la trajectòria de Didín, que al llarg de la seua vida ‘ha afrontat  situacions i problemes de risc personal pel fet de ser coherent amb les seues idees’. Empar Bria ens mostra la figura senyera de Didín, que ‘amb humor, respecte i educació ha reivindicat drets i ha aconseguit convèncer per raó o per persistència’.

Didín Puig i Grau, que encara hui continua vivint a Benimodo, ‘l’epicentre del món’, com diu ella, va nàixer a Guadassuar el 28 de juny de 1927 i va viure a Castelló de la Ribera. En la trajectòria vital de Didín, una dona de 91 anys però amb un esperit jove, va tindre molta importància son pare, Eulogi Puig, ‘que a cada poble on treballava, com a secretari d’ajuntament, obria una biblioteca, un diari i multiplicava el nombre d’escoles’.

De menuda (i assegure que també ara és així), Didín era ‘inquieta, curiosa, espavilada i, com diu ella, molt tossuda’. Entre els seus amics d’infantesa hi havia els tres germans Trullenque: Amèlia, Ramon i Rosa. I de major, Didín té tants i tants amics, que és difícil de dir quants en són o ho han estat al llarg dels anys: Innocenci Signes, Matilde Salvador, Emili Piera, Rosa Serrano, Vicent Torrent, Carmina Andrés, o mon pare i també jo mateix.

Amant de la música des de xicoteta, Didín va perdre son pare, ja que en acabar la guerra el van afusellar ‘perquè era defensor de la llibertat’. Va ser després que assassinaren son pare, que la família es traslladà a Benimodo. I com que sempre parlava valencià, durant el temps que visqué a València la gent la coneixia com ‘la xiqueta valenciana de la Gran Via’. Ja és molt coneguda l’anècdota d’aquell dia quan a València, ‘un guàrdia municipal la va multar amb dues pessetes per no haver passat bé per un pas de vianants. Quan Didín es disculpà, el guàrdia li renegà, exigint que li parlara en cristiano, i com ella seguí parlant en la seua llengua, el guàrdia li posà una altra multa de cinc pessetes. Ja a casa, li explicà a sa mare que per a l’autoritat era dues vegades i mitja més greu parlar valencià que passar malament un carrer!’.

Fidel a la llengua i al país, Didín assistí als cursos de valencià de Lo Rat Penat, quan aquesta entitat era un nucli valencianista.
Didín, asfixiada per la dictadura franquista, se n’anà a París, des d’on tornà definitivament el 1975. Va començar a acudir a les Tertúlies dels Dilluns ‘que fundaren Joan Fuster i Josep Lluís Bausset’, va conèixer el poeta Vicent Andrés Estellés i va exercir diversos oficis, ‘tots relacionats amb el món de la música i de la cultura’ i va ajudar a normalitzar la nostra llengua.

Didín, que és una dona admirable, de gran caràcter, emprenedora i optimista, ha estat sempre un referent en el món del valencianisme. Per això va renunciar a fer la carrera de Dret, pel fet que li exigien tres mesos de Servei Social, cosa que li comportava entrar a la Sección Femenina de la Falange, i com diu ella, ‘per ací, jo no passava’.

Nacionalista de soca arrel, Didín Puig sempre ha cregut que ‘pot traure força de les dificultats’, perquè només ‘s’aconsegueixen les coses lluitant’.

El 27 de novembre de 2010, la Societat Coral El Micalet li concedí el Micalet d’Honor, reconeixent així públicament la tasca i la trajectòria de Didín, ‘per la seua vida dedicada a la cultura i al nostre poble’. I l’any passat, el 9 d’Octubre va rebre la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat del País Valencià.

Didín és per a tots els qui ens estimem el nostre País i la nostra llengua, un exemple de tenacitat i de lluita per superar les adversitats. Ens és també un model de constància i de fidelitat a la nostra cultura i al nostre Poble. I és que Didín Puig és una dona discreta i senzilla, però tenaç i fidel alhora, que porta en la sang l’amor pel País Valencià i per la nostra llengua.
Aquest llibre, com ha dit Dolors Pedrós, d’Edicions 96, ‘intenta acostar a les nostres criatures el coneixement de Dídín’. I és que aquesta obra ‘conté l’ànima de Didín’.
Un gran llibre per a una gran dona. I com que no sé si és Filla Predilecta de Benimodo, demane des d’ací que l’Ajuntament d’aquesta vila considere aquesta possibilitat.


Las Mañanas de la Cope i l'Evangeli (VILWEB/ONTINYENT, 21/06/2018)

Si el febrer de 2017, 13TV va tractar el tema dels immigrants amb una gran frivolitat, ara ha estat el periodista ‘estrela’ d’aquesta cadena, Carlos Herrera, qui ha fet el mateix amb el tema dels migrants que el diumenge 17 van arribar a València.
Quan 13TV va informar sobre els immigrants, l’arquebisbe de Tànger, el gallec Santiago Agrelo, denuncià públicament la línia informativa d’aquesta cadena com a ‘antievangèlica, per no qualificar-la de simplement deshumanitzadora’, afirmant, que era ‘inacceptable el tractament de 13TV sobre la immigració’.
Fa uns dies, el periodista de la Cope, Carlos Herrera, en el seu programa ‘Las Mañanas de la Cope’, criticà amb duresa l’actitud dels governs espanyol i valencià d’acollir els refugiats, qualificant aquesta decisió d’exhibicionisme sentimental disfressat de bones intencions’.
De nou l’arquebisbe Santiago Agrelo, una veu profètica en l’Església, ha qüestionat la línia informativa de la Cope, perquè ‘no té sentit que l’Església a Espanya pague periodistes que ridiculitzen l’Evangeli’. Per això l’arquebisbe Agrelo ha afirmat que ‘l’Església a Espanya no es pot permetre el luxe de tindre una emissora contra els pobres, contra els immigrants, contra el Crist crucificat’.
Com ha dit l’arquebisbe de Tànger, ‘per a la Cope són més importants les fronteres que els pobres’. Per això l’arquebisbe Agrelo, amb valentia, ha afirmat que si ‘Las Mañanas de la Cope no són las mañanas de la Iglesia, per què l’Església les paga?’.
L’arquebisbe Santiago Agrelo ha protestat públicament contra la ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola, ja que periodistes com el Sr. Herrera ‘ridiculitzen l’Evangeli, desautoritzen els pastors de l’Església, estan al servei del poder i no dels pobres’.
Per a l’arquebisbe Agrelo, ‘si l’Església no està al servei dels pobres, no és Església. Si els mitjans de comunicació de l’Església no estan al servei dels pobres, és hora de tancar-los’.
L’arquebisbe Agrelo denunciava el ‘missatge insolidari que sacrifica a l’economia la vida dels pobres’, ja que això ‘representa un escàndol diari en la ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola’.
Cal recordar que el P. Lombardi, ex-director de l’Oficina d’Informació de la Santa Seu, deia fa uns anys: ‘Ens hem de preguntar si els mitjans es posen al servei del bé de les persones i del bé de les societats’. Quan vivim en una societat crispada, on alguns mitjans de comunicació s’atreveixen impunement a tergiversar i manipular la informació, o a insultar sense cap mena de consideració, cal repetir una vegada i una altra aquestes paraules de denuncia de l’ex-portaveu de la Santa Seu: ‘De vegades els mitjans no s’utilitzen per a una adequada funció d’informadors, sinó per a ampliar el seu impacte, o per a manipular una lectura correcta, o també per a imposar una determinada interpretació amb objectius ideològics, interessos econòmics o polítics’.
El P. Lombardi, bon coneixedor del món de la informació, deplorava el fet que ‘amb freqüència tenim motius per a dubtar i per a quedar amargament decebuts’, a la vista de certs periòdics, revistes o cadenes de televisió. ‘La paraula escrita o amb imatges (continuava el P. Lombardi) està feta per a la veritat, per a dir la veritat, per afavorir el trobament entre persones, compartint la veritat’. El P. Lombardi destacava que ‘la paraula no està feta per a l’engany, per a la divisió, ni per a la manipulació o la utilització de l’altre’.
En el mateix sentit es pronunciava ja fa temps el bisbe emèrit de Sant Sebastià, Juan María Uriarte: ‘Els mitjans de comunicació de l’Església tenen el deure de ser exemplars… molts dels seus programes són coherents. Lamentablement no ho són tots. L’Església ha de procurar que tots els seus professionals sembren concòrdia, respecte al diferent i  serenor, i evitar l’animositat, la ironia mordaç, el sectarisme. Aquests comportaments desmoralitzen, desanimen i sembren desesperança’.
I també la revista Vida Nueva manifestava que ‘una emissora de l’Església (en clara referència a la COPE) no pot ser motiu  de discòrdia i d’enfrontament’. És el mateix que deia el P. José L. Gago, ex-director general de COPE: ‘Els professionals de COPE han de fer del seu treball un servei a la veritat, amb esperit de convivència, defensant els drets humans i el respecte a la intimitat personal i a la vida privada’.
Quan el papa Francesc ha demanat un pacte mundial pels refugiats, actituds com les de la Cope són una vergonya.

Primes i crisi econòmica (VILAWEB/ONTINYENT, 01/07/2018)

Del 14 de juny al 15 de juliol té lloc a Rússia el Mundial de Futbol 2018. La popularitat d’aquest esport és tan gran (amb uns nivells d’audiència desorbitada i amb importants negocis pels drets de TV, publicitat i marques) que fa uns anys l’entrenador del Liverpool, Bill Shankly, deia: ‘el futbol no és una qüestió de vida o mort; és molt més important’.
Tots sabem que els futbolistes de la selecció espanyola no són els qui més pateixen la crisi econòmica. Els diners que guanya un jugador de futbol de primera divisió són molt superiors (però infinitament molt més) a la mitjana dels sous que cobren la majoria dels ciutadans espanyols. Les xifres astronòmiques que cobren molts jugadors de primera divisió ens maregen. I és que els jugadors de ‘la Roja’ no són, ni molt menys, mileuristes. Per això el 2010, quan la selecció espanyola guanyà el Mundial a Sud-àfrica, cada jugador s’emportà 600.000 euros. I el 2014, al Mundial del Brasil, la selecció pactà amb la Federació Espanyola de Futbol que, en cas de guanyar, cada jugador s’embutxacaria 720.000 euros.
Per això he trobat encara més exagerada la xifra que pot embutxacar-se cada jugador espanyol en cas de guanyar el Mundial: ni més ni menys que 884.000 euros. Si el mundial del 2010 cada jugador s’emportà 600.000 euros, enguany en seran (en cas que guanye ‘la Roja’) 284.000 més que fa vuit anys, una xifra que els 23 jugadors han pactat amb la Federació Espanyola de Futbol.
884.000 euros en un mes. Algú ha pensat quants anys hauria de treballar un periodista per guanyar 884.000 euros? O un infermer de l’Hospital d’Alzira o de Castelló de la Plana? O quantes vides (no m’ho imagine en anys) hauria de treballar un llaurador amb unes fanecades de terra a Pedreguer, a Benicolet o a Vila-real? O un mestre de Vinaròs, de Gandia o de Crevillent? O un pescador de la Vila Joiosa o de Peníscola? Ens hem parat a pensar què significa guanyar 884.000 euros en 30 dies? Això vol dir que (en cas d’aconseguir la copa del món) els 23 futbolistes convocats rebrien entre tots, més de 20 milions d’euros. Quantes escoles o ambulatoris es podrien construir amb eixos diners? O quantes famílies podrien evitar ser desnonades?
Continuem vivint un temps de crisi econòmica, encara que diguen el contrari. Per això unes primes amb una quantitat d’euros tan desorbitant és un insult per a milers de ciutadans que veuen els seus sous congelats i que han d’aprendre a viure amb un nivell infinitament més baix que el de qualsevol jugador de futbol de ‘la Roja’. Eixes primes són un insult per a les famílies que no poden arribar a final de mes i han de demanar ajuda a Càritas, als Bancs d’Aliments o a la Creu Roja. Els diners que poden cobrar els jugadors de ‘la Roja’ en cas que guanyen la Copa del Món, són un insult per als xiquets que passen fam o per als malalts dependents que no cobren l’ajuda que els havien promès.
Si tots hem de canviar el nivell de vida que hem portat fins ara per tal de poder fer front a la crisi econòmica, no haurien de fer també el mateix els futbolistes de ‘la Roja’ i la Federació Espanyola de Futbol? Quin exemple (amb unes primes tan desorbitades) poden donar uns personatges públics als nostres joves davant el temps difícil que vivim? L’austeritat i la frugalitat en la manera de viure, s’hauria de veure sobretot en les persones de l’esport, de la política o de l’espectacle, que són els qui haurien de donar exemple. Com podem exigir als milers d’espanyols que no poden arribar a finals de mes (i que viuen amb un sou molt més baix que els de ‘la Roja’) solidaritat i esforç per tal d’eixir de la crisi, si els qui ixen en la primera pàgina dels mitjans de comunicació no ens són un exemple d’austeritat?
Crec que les primes a la selecció espanyola ens haurien de fer reflexionar a tothom, començant pels mateixos jugadors, de cara a afrontar amb solidaritat, racionalitat i sentit comú, la crisi econòmica. Per això el 28 de juny passat, el papa Francesc demanà als esportistes que siguen exemple dels valors humans i socials.

Els presos polítics catalans i la “Manada” (Castelló Notícies, 24/06/2018)

És una autèntica vergonya que els membres de “la Manada”, condemnats per “abusos” sexuals (tot i que la societat ha entès que  no eren abusos sinó agressió sexual), hagen estat posats en llibertat per l’Audiència de Navarra. Amb una fiança de 6000 euros, els qui van agredir una jove durant els Sanfermins de 2016, deixaran la presó.
Evidentment aquesta mesura, del tot immoral, de llibertat provisional als membres de la “Manada”, contrasta amb la severitat amb que la Justícia tracta els presos polítics catalans, empresonats a Estremera, Soto del Real i Alcalà Meco des de fa mesos.
L’Audiència de Navarra, en deixar en llibertat aquestes persones, no deu pensar que hi ha risc de fuga, a diferència del Sr. Llarena que te a presó els líders independentistes per si fugen. I després diran que la justícia és igual per a tots. A més és una vergonya que des  del 16 d’octubre que el Sr. Jordi Cuixart (i també el Sr. Jordi Sànchez) és a la presó, el seu fill, d’un any, ha fet 34000 quilòmetres per tal de poder vore son pare. No és això una immoralitat?
Ens hem escandalitzat de les mesures del president Trump de separar els xiquets del seus pares, ¿i no ens escandalitza l’actitud de la Justícia espanyola que tracta cruelment les famílies dels presos polítics, obligant un xiquet que faça 34000 quilòmetres, amb sa mare per vore son pare? Cal recordar que l’Informe d’Amnistia Internacional, en la pàgina 188, ha denunciat la vulneració de la llibertat d’expressió i de reunió, on apareix el cas de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart (twitter Txell Bonet, 16 de juny de 2018).
I és que a la Justícia espanyola hi ha una absència de cor, de sentiments i de compassió envers les persones que sofreixen.
Nou persones demòcrates, honorables i pacífiques, perseguides i castigades, estan tancades a la presó, mentre els membres de la “Manada” poden tornar a les seues cases.
Com ja és ben palès, la Justícia espanyola persegueix les llibertats dels pobles i de les persones. És per això que el Premi Nobel, Adolfo Pérez Esquivel ha encapçalat una petició internacional per la llibertat dels presos polítics (El Nacional, 20 de juny de 2018). I és que fins i tot Amnistia Internacional ha exigit la llibertat “immediata” de Jordi Cuixart i de Jordi Sánchez i també que es retiren els càrrecs que se’ls imputa (La Vanguardia, 16 de març de 2018).
Cal recordar, a més, que el dret d’autodeterminació està recollit en el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, ratificat per Espanya el 27 de juliol de 1977 (twitter Aleix Sarri).
Aquesta diferència de tracte de la Justícia espanyola, que allibera unes persones que van agredir sexualment una jove, mentre manté, indecentment, en presó uns dirigents polítics i socials, és una mostra del què podem esperar de l’Estat espanyol.
Un altre cas escandalós de la mateixa Justícia, és que la jutgessa Carmen Lamela ha exonerat cinc exministres i el Sr. Florentino Pérez de la seua responsabilitat en la plataforma Castor. La Sra. Lamela ha descartat que hi haguera un delicte en la construcció del magatzem de gas davant la costa de Vinaròs, malgrat els evidents terratrèmols que es van originar en molts pobles d’aquesta zona. Per això la jutgessa ha arxivat la querella després de descartar un delicte penal en la construcció del magatzem subterrani de gas.
Com ha escrit l’escriptor Màrius Serra a propòsit del cas de la “Manada” (i que també podria servir per al cas del Castor), “El missatge de la Justícia deixant en llibertat provisional els violadors de la “Manada”, és clar: la comprensió i l’empatia és per als energúmens”. Els de la “Manada” i els capitostos que van projectar (i autoritzar) el Castor.
Cal recordar que entre els membres de la “Manada” hi ha un militar y un guàrdia civil, que per altra part cobren el 75% del seu sou.
Visca la Justícia!

diumenge, 1 de juliol de 2018

El Credo de Pablo VI (RELIGIÓN DIGITAL, 30/06/2018)

(Josep Miquel Bausset).-  Hoy 30 de junio se cumplen 50 años de la proclamación del "Credo del papa Pablo VI", redactado en gran parte (a partir, evidentemente, del texto de Nicea), por el filósofo francés Jacques Maritain.
Del 22 de febrero de 1967 al 30 de junio de 1968, la Iglesia, por expreso deseo del papa Montini, celebró el Año de la Fe, para así recordar a los santos Pedro y Pablo, con motivo del XIX centenario del martirio de estos apóstoles. Aquel Año Santo concluyó el 30 de junio de 1968, hoy hace 50 años, con laproclamación del "Credo del Pueblo de Dios", que desarrollaba el texto del Concilio de Nicea, con una seria de complementos.
El 12 de enero de 1967, el cardenal y teólogo suizo Charles Journet escribió una carta a Maritain para comunicarle que pronto se reuniría con el papa Pablo VI. El filósofo francés respondió al cardenal, que tenía una idea que quería proponerle: "Que el papa redactara una profesión de fe completa y detallada, en la cual se explicitara todo lo que contiene el Símbolo de Nicea. Esta sería en la historia de la Iglesia, la profesión de fe de Pablo VI".
El cardenal Journet, sin que lo supiese Maritain, enseñó al papa una fotocopia de la carta que le había escrito el filósofo Maritain proponiéndole esta idea de la redacción del Credo.

Pablo VI, con Jacques Maritain
El 14 de diciembre del mismo año 1967, Pablo VI recibió de nuevo al cardenal Journet, que le presentó otra vez la idea de Maritain sobre la redacción de un Credo. El papa Montini le comentó al cardenal, que al final del Concilio Vaticano II ya le habían aconsejado promulgar un nuevo Símbolo de la Fe, y que el papa había pedido al teólogo francés Yves Congar que preparase un texto, que finalmente quedó archivado.
Fue entonces cuando Montini dijo al cardenal Journet: "Prepárenme ustedes un esquema de lo que piensen que haya de ser hecho". Journet pasó a Maritain este encargo del papa y el filósofo, al inicio de 1968, en París, redactó un texto que pasó al cardenal y éste, de nuevo, al papa.
De hecho, el texto de Mariatin quería ser solamente un esbozo para ayudar al cardenal Journet a redactar un escrito completo. Pero el cardenal envió al papa el Credo de Maritain, sin ninguna más añadidura. Hace falta recordar que durante los años cincuenta, el filósofo Maritain estuvo a punto de ser condenado por el Santo Oficio debido a su pensamiento filosófico,sospechoso de "naturalismo integral". Si la condena no prosperó, fue en buena parte, por la defensa que Montini (en aquel momento Sustituto de la Secretaría de Estado) hizo va de Maritain.
Así las cosas, el 6 de abril llegó a Roma una carta del teólogo Benoit Duroux,consultor de la Congregación para la Doctrina de la Fe, elogiando el texto del Credo de Maritain. De esta manera, el 30 de junio de 1968, hoy hace 50 años, el papa Pablo VI pronunció solemnemente en la plaza de San Pedro el Credo del Pueblo de Dios, basado fundamentalmente en el texto que había escrito Maritain, con unas pocas variaciones.
El Credo de Pablo VI, que proclama la fe en la Santa Trinidad y desarrolla el Símbolo de Nicea, comienza proclamando la fe en un único Dios, "Creador de las cosas visibles y de las cosas invisibles y también Creador, en cada hombre, del alma espiritual e inmortal". Este Dios, que "es amor", engendró el Hijo, "por el cual han estado hechas todas las cosas", y que "habitó entre nosotros lleno de gracia y de verdad". Es Jesús quien "anunció y fundó el Reino de Dios" y quien "nos dio su mandamiento nuevo", enseñándonos "el camino de las bienaventuranzas evangélicas". Jesús, como "Cordero de Dios que quita el pecado del mundo, murió por nosotros y resucitó por su propio poder al tercer día". El Credo de Pablo VI también proclama la Virgen Madre de Dios como la "nueva Eva" y por lo tanto, "Madre de la Iglesia".
El Credo, además, afirma que el Espíritu Santo "ilumina, vivifica, protege y rige la Iglesia". Este texto, que confiesa "un solo bautismo instituido por Jesucristo para el perdón de los pecados", proclama la fe en "la Iglesia edificada por Jesucristo sobre la piedra que es Pedro". Una Iglesia que es "el cuerpo místico de Cristo, Pueblo de Dios que peregrina aquí en la tierra". El Credo de Pablo VI, que afirma que también "fuera de la estructura de la Iglesia se encuentran muchos elementos de santificación y de verdad", destaca que "la misa es realmente el sacrificio del Calvario".
El Credo de Pablo VI nos recuerda el comentario al Credo que hizo mossènJosep Mª Rovira Belloso, fallecido el pasado día 16, donde este teólogo proclamaba su fe como una actitud que "da lugar a la esperanza plena de vida eterna y a la caridad eficaz y universal". También este Credo de Pablo VI nos recuerda el "Credo que ha dado sentido a mi vida", del P. Josep Mª Díez Alegría.
Este texto, del cual hoy conmemoramos los 50 años de su solemne proclamación, fue como el símbolo del Concilio Vaticano II, reunido de 1962 a 1965 en el nombre de la Santa Trinidad, para llevar el Evangelio a todo el mundo y para abrir en la Iglesia el necesario aggiornamento que llevara el aire fresco de la Buena Nueva a toda la humanidad.


L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT