diumenge, 31 d’agost del 2014

De l’arquebisbe Osoro al cardenal Cañizares (VILAWEB/ONTINYENT, 31/08/2014)

El dijous 28 es van fer públics els nomenaments dels nous arquebisbes de Madrid i de València. A la capital del País Valencià vindrà el cardenal Cañizares, fins ara Prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments. Nascut a Utiel, ha fet tota la seua “carrera” fora del País Valencià, a excepció del temps que va estar de rector a Alcoi. Ha segut professor de la Universitat Pontifícia de Salamanca i de San Dámaso de Madrid i bisbe d’Àvila, Granada i Toledo, abans que el papa Benet XVI se l’emportara a Roma.


En les seues primeres declaracions com a nou arquebisbe de València, ha dit que “espero que me enseñéis vosotros a hablar bien el valenciano y pronto”. El cardenal Cañizares ha dit que coneix el País i la gent, i també que “me es familiar su dulce y propia lengua valenciana”. Jo pensava que malgrat ser d’Utiel, només pel fet d’haver estat rector a Alcoi, el cardenal Cañizares hauria de saber valencià. Però es veu que no! El que em sorprèn és que diga que “espero que me enseñéis vosotros a hablar bien el valenciano y pronto”. Que vulga aprendre la nostra llengua aviat ja és un bon símptoma. Però que diga que vol que “me enseñéis vosotros”, ja em sorprèn. En tot cas haurà d’aprendre la nostra llengua, no pel carrer (tot i que la immersió lingüística és necessària) sinó a una escola, a una acadèmia, a un centre competent. Si algú vol aprendre alemany o anglès, es conformarà a aprendre’l sense l’ajuda d’un centre d’ensenyament qualificat? L’arquebisbe Osoro, i abans l’arquebisbe García Gasco també van dir el mateix i mai no ho van fer. Llevat d’algun “Visca la Mare de Déu”. I per això mai no van apostar per la nostra llengua a la litúrgia, a la pregària, als estudis al Seminari, a la predicació. I als textos litúrgics, preparats per l’AVL, que com deia el bon bisbe Rafael Sanus, “continuen dormint després d’anys i anys, en algun calaix de l’arquebisbat”. L’arquebisbe Osoro ha congelat aquests textos i no ha sabut fer-se valencià amb els valencians.

I és per això que la nostra llengua es troba marginada per la jerarquia des de temps immemorial. És només una anècdota però n’hi ha a milers: Em contava un amic capellà, que celebrava una missa en valencià a la zona universitària del Cap i Casal, que el rector de la parròquia va suprimir eixa missa perquè el meu amic (segons algun fidel) feia “perdre la devoció al papa i als sants”. I també pel tema de la llengua. El rector de la parròquia, a més, li va dir al meu amic que “era massa agosarat per dir segons quines coses”. Aquest amic meu capellà, en una eucaristia amb universitaris presidida per l’arquebisbe Osoro, li va dir a D. Carlos que era una llàstima que en tota la celebració no hi havia hagut ni un sol cant, ni cap part de la missa havia estat en valencià. La resposta de l’arquebisbe Osoro va ser: “Yo no sé valenciano. Si queréis un obispo valenciano lo tendréis que buscar”. Veig que ens l’han buscat, tot i que ens robarem en la mateixa situació: “Yo no sé valenciano”.

Per la seua part el cardenal Cañizares, en les seues primeres declaracions, a part del seu desig d’aprendre valencià, ha dit que “me duele, como a todos, España”, ja que, des de fa temps, ha repetit reiteradament que “España es un bien moral”. I encara ha destacat el seu “amor por el proyecto común, grande, noble, que compartimos quienes formamos históricamente esta España tan nuestra y tan de todos” !!! I després diuen que ells no són nacionalistes!!

Sort en tenim de l’arquebisbe emèrit de Donòstia, Juan Mª Uriarte, que va dir que ni la independència d’una part d’Espanya, ni la unitat de l’Estat, no és dogma de fe. Com també ho va afirmar el P. Abat de Montserrat. Espanya, en tot cas, és un projecte que es fa o es desfà segons la voluntat dels ciutadans. Com va passar amb la independència d’Argentina, Colòmbia, Xile, Equador, Filipines, Bolívia, Nicaragua, El Salvador, Mèxic, Hondures, Cuba, República Dominicana......Perquè si la unitat d’Espanya és un “bien moral”, com és que hi ha hagut la independència d’aquests països? 

Espere que el desig de l’arquebisbe Cañizares d’aprendre valencià no és quede només en bones intencions. Tot i que amb els exemples que hem tingut dels arquebisbes García Gasco i Osoro, ja no em sorprèn res!! I que en compte de parlar tant d’Espanya, parle més de les víctimes del metro, dels treballadors de RTVV, els xiquets que no poden fer els tres àpats al dia, dels malalts dependents que estan abandonats per la Generalitat, dels pares que volen l’ensenyament en valencià per als seus fills i la Generalitat els ho prohibeix, dels jóvens que han d’emigrar dels País, de l’asfixia que el Govern de l’Estat està fent al País Valencià......Temes no li’n faltaran a l’arquebisbe Cañizares si vol realment ser arquebisbe de València. No li cal estar tothora amb Espanya!! I és que en la seua carta a la diòcesi ha citat la paraula Jesucrist 4 vegades, Evangeli, 14, València 11 (i Región Valenciana 1) i España, 20!!! Ja sabem per on va el nou arquebisbe de València!!

  


divendres, 29 d’agost del 2014

Al nou arquebisbe de València (LEVANTE-EMV, 29/08/2014)


Benvolgut germà i bisbe Antonio: el papa Francesc l'ha nomenat nou pastor d'aquesta Església diocesana, beneïda amb la presència de Sant Vicent Ferrer i de Sant Vicent màrtir, de Sant Lluís Bertran, Santa Teresa Jornet i Santa Miquela del Santíssim Sagrament, de les Beates Pepa Naval i Agnès de Benigànim, de Sant Francesc de Borja, Sant Pere Nolasc, Sant Pasqual Bailon i Sant Tomàs de Villanueva, dels Sants Bernat, Maria i Gràcia i també del canonge Josep Espasa. Com a nou pastor de l'Església valenciana, faça d'aquesta comunitat de deixebles de Jesús un espai de comunió i d'esperança, de diàleg amb el món modern, la cultura i els qui estan en la frontera de la fe. Sense excloure ningú, amb actitud d'acolliment sincer i fratern! 

Atent a la força de l'Esperit, bisbe Antonio, siga un home ben humil, amic dels pobres i servidor d'ells, allunyat dels instints de «fer carrera», model de sinceritat i de bondat. Un bisbe pastor, fidel al Vaticà II, que anime la fe dels cristians i proclame amb valentia la fraternitat, la justícia i l'amor que naixen de l'Evangeli. Siga servidor i no amo d'aquesta comunitat diocesana, ja que com ens ha recordat el papa Francesc, els bisbes han de ser «bons servidors, no bons amos» (24.02.14). I també: «Un bisbe que no està al servei de la comunitat no ho fa bé» (27.03.14). Siga també, bisbe Antonio, un home ben lliure, vestit de les benaurances, defensor de la veritat i de la llibertat, més sensible al paper de la dona en l'Església, i respectuós amb les cultures i llengües minoritàries. Ja sap que el valencià continua marginat per la jerarquia de l'Església valenciana. Normalitze i promoga la nostra llengua a la litúrgia, a la Facultat de Teologia i al Seminari, per tal que la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la beata Pepa Naval siga llengua de pregària i de predicació. No es lligue al poder i denuncie amb valentia la injustícia dels poderosos que van tancar RTVV, utilitzaren Benet XVI per a fer negocis i deixen desemparats els malalts i els ancians. Intente acollir també les diverses sensibilitats teològiques, sense por al pluralisme, sense caure en postures uniformitzadores, sempre estèrils. Si el papa Francesc ens ha recordat que «un bisbe no és bisbe per a si mateix, ho és per al poble» (15.05.13) siga sempre missatger de l'Evangeli des del servei, no des del poder. Perquè l'Església que no serveix, no serveix per a res! Des de la càtedra de la Seu de València ajude'ns a fer de la nostra comunitat diocesana una Església senzilla, pobra i lliure, com Jesús ensenyava als seus deixebles: «No prengueu res per al camí, ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, ni tingueu dues túniques»(Lc 9:3)

Benvolgut bisbe i germà Antonio: enmig del nostre Poble siga un pastor senzill i atent al signes dels temps, un pastor pròxim a la gent, afable i amable, sobretot amb els marginats i els pobres. Siga un pastor sol·lícit perquè així, amb amor, puga acompanyar-nos en el camí de la fe.

"Monsenyor Cañizares, faça seua la llengua de Sant Vicent Ferrer" (Catalunya Religió, 29/08/2014)

(Josep Miquel Bausset -Monjo de Montserrat) Benvolgut Bisbe Antonio: els cristians valencians de la Ribera, la Safor i el Camp de Morvedre, de la Foia de Bunyol, Els Serrans i la Costera i la Marina, l’Horta, el Camp Túria, l’Alcoià, la Plana d’Utiel, El Racó d’Ademús, la Canal de Navarrés, la Vall d’Albaida i la de Cofrents, ens uns dies l’acollirem com el nou pastor d’aquestes comunitats cristianes.

La diòcesi de València és una terra que va de la mar a la muntanya, amb hòmens i dones de fe profunda i arrelada, i amb una estimació especial per Santa Maria, venerada a l’Alcúdia amb l’advocació de la Mare de Déu de l‘Oreto, a Utiel amb la del Remei, a València amb la dels Desemparats, a la Font de la Figuera amb la Mare de Déu del Roser dels Xiquets, a Picassent amb la de Montserrat, a Villar de l’Arquebisbe amb la de la Pau, a Xàtiva amb la de la Seu, a Picassent amb la de Vallivana o la Immaculada a Benissa, Llíria i Alcoi.

Aquest bisbat de València té la riquesa d’una llengua pròpia, la llengua d’Ausiàs March, de Jordi de Sant Jordi, de Sor Isabel de Villena i de Vicent Andrés. Una llengua que parlen els cristians de Beniarjó i de Manuel, de Vallada, Potries i Albaida, d’Estivella, Murla, Benaguassil i Banyeres.
Els capellans i els bisbes sempre ens han explicat que Pentecostès és la festa de la universalitat de la fe i manifestació de la diversitat de llengües i de cultures que, des de el Vaticà II sobretot, l’Església assumeix i defensa.

Com a nou bisbe de València faça seua la llengua de Sant Vicent Ferrer (que predicà pels carrers de Llíria, de València i de Teulada) per afavorir així la presència del valencià a les parròquies, a la catequesi i a totes les celebracions litúrgiques.

En les visites pastorals als pobles valencianoparlants del bisbat, expresse’s amb naturalitat en la llengua que parlen els cristians de Benicolet, Alfara del Patriarca, Ador i Moixent, en la llengua de Beneixida, Beniarbeig i Tavernes Blanques, per fer possible així la inculturació de l’Evangeli, en la terra que l’acull com a pastor. És una llengua que els cristians valencians volem que siga llengua de pregària, de predicació i d’anunci de l’Evangeli. Una llengua que estudien els seminaristes valencians a la Facultat de Teologia per tal que després puguen predicar i celebrar en valencià.. Faça possible, també, una vegada per totes, l’edició dels textos litúrgics en valencià (preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) i que, dissortadament, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, “dormen des de fa anys a algun calaix del bisbat de València”.

En les seues primeres declaracions, i pel que fa a la nostra llengua, ja ha dit que “espero que me enseñéis a hablarla bien y pronto”. L’arquebisbe Osoro, ara a Madrid, també va tindre aquesta intenció, però es va quedar només en això. Sabent com sap (per motius d’estudis) l’alemany, no li costarà gens (si realment ho vol) aprendre valencià.

Li desitge bisbe Antonio, que siga capaç d’afavorir el treball dels laics i d’una manera especial, el de les dones, que són les qui porten el dia a dia en les parròquies. Des de la humilitat i el diàleg ajude, com ens ho demana el papa Francesc, a fer nàixer una nova primavera en l’Església; una Església senzilla, alegre, pobra i allunyada dels poderosos. No siga mai dèbil amb els poderosos i fort amb els dèbils, sinó al contrari. Denuncie amb valentia la corrupció, la mentida i el frau d’aquells que xafen els més dèbils de la nostra societat. Denuncie amb valentia, cosa que no va fer l’arquebisbe Osoro, els qui es van aprofitar de la visita del papa Benet XVI a València per a fer negocis bruts. I els qui van tancar RTVV, atacant la llibertat d’expressió.

Mantinga la independència de l’Església respecte al poder, com ens va ensenyar l’enyorat cardenal Tarancon, respectant totes les opcions democràtiques, així com les propostes, que des de la llibertat i el diàleg puguen fer els partits polítics. Fins i tot pel que respecta al model d’Estat, ja que cap model, necessàriament, és millor que un altre. No hi ha un model d’Estat que siga moralment bo, i un altre que no ho és.

No tinga por de les reformes ni del pluralisme, que és sempre una manifestació de l’Esperit. Que el seu servei episcopal com a pare i germà, estiga fonamentat en la senzillesa, en la proximitat i en l’afecte, sobretot amb els qui més sofreixen: els pobres, els ancians, els desnonats, els immigrants, els qui no tenen treball, els malalts, els joves que han perdut la il·lusió i que han hagut d’emigrar.

Que el seu ministeri episcopal siga un servei a l’Evangeli i als cristians i cristianes d’aquest bisbat, ja que com ens ha dit el papa Francesc, “Jesús vol que els bisbes no siguen prínceps sinó servidors”. I per això aconsellava als capellans i als bisbes que en revestir-se de la casulla per celebrar l’Eucaristia, “pot fer-nos bé sentir sobre els muscles i en el cor, el pes i el rostre del poble fidel”. El pes i el rostre dels cristians i les cristianes d’aquest bisbat de València.

Com a cristià nascut al bisbat de València li desitge, bisbe Antonio, una bona estada en aquesta diòcesi. Una terra i un Poble acollidor i bo de veritat, que estima aquells que, són missatgers de l’Evangeli.

L'article 149, 32a (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 29/08/2014)

Falten menys de 100 dies per a la Consulta de Catalunya pel Dret a Decidir del 9 de novembre. I una vegada i una altra el Sr. Rajoy nega el dret dels catalans a expressar-se d’una manera pacífica i en llibertat, per escollir el futur. El Sr. Rajoy presenta davant el President Mas un argument molt poc sòlid per negar la Consulta: “No me pida lo que no puedo hacer”.

I és que els qui defensen la Sacrosanta Constitució, volen fer-nos creure que aquest text nega el dret a la democràcia i a la llibertat i per tant, a la Consulta. Però aquesta cançoneta, tot i que a força de repetir-la volen fer-nos creure que és així, no és veritat.

L’article 149 de la Constitució, que fa referència a les competències de l’Estat, diu en l’apartat 32a, que l’Estat té competències exclusives en l’“Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”.
 

Sí i Sí

Per tant, amb aquest article, no és veritat que la Constitució negue la possibilitat d’una consulta o referèndum a Catalunya. La Constitució només diu que aquesta prerrogativa correspon a l’Estat, que per tant té competències per autoritzar la consulta. Per això la Consulta és constitucional, ja que la mateixa Constitució autoritza “la convocatòria de consultes populars via de referèndum”!

El 9 de novembre només serà il·legal si l’Estat vol que ho siga. Perquè l’Estat, fent cas de la Constitució, (que ells diuen que defenen a capa i espasa) pot fer que la Consulta siga plenament legal, ja que així queda contemplat a l’article 149,32a.

El problema que hi ha en tot aquest afer no està en la Consulta ni en la Constitució, sinó en la concepció de democràcia que té el Sr. Rajoy. I també el Sr. Pedro Sánchez, flamant nou secretari del PSOE. Desgraciadament, una vegada més, el Gobierno del PP i el PSOE tornen a coincidir: “Moncloa i PSOE reiteren el seu “NO” a la convocatòria de referèndum”. Reiteren el seu NO a la democràcia i a la llibertat d’un Poble!! Reiteren el seu no a la majoria dels diputats del Parlament de Catalunya que estan a favor de la Consulta.
 

Pel dret a decidir

Com ha dit el President Mas, davant la legalitat i el diàleg i per damunt d’elles, hi ha la democràcia. Una democràcia que, per altra part, la Constitució permet. I és que entre la democràcia i la legalitat, no hi ha cap dubte de què és més important! La democràcia està sempre per damunt de la legalitat. Si fos al revés, Rosa Park, una dona nord-americana negra, que va seure a l’autobús en un seient reservat només per als blancs, no s’hauria assegut allí. I ho va fer sense fer cas de la legalitat que li prohibia d’asseure’s allí!!! I aquest és només un cas dels molts que s’han donat, tot fent servir la democràcia per damunt de la legalitat.

Però no és només la Constitució que permet la Consulta. Ha estat també el Consell de Garanties Estatutàries qui, el passat 22 d’agost ha avalat la constitucionalitat de la Llei de Consultes. Així, d’acord amb l’Estatut, la Generalitat de Catalunya pot exercir les seues competències per consultar els ciutadans sobre qüestions de rellevància política.
 

I per si no estiguera prou clar que la Constitució i el Consell de Garanties Estatutàries permeten la Consulta i que, a més, per damunt de la legalitat hi ha la democràcia, l’article 1 de la Carta de les Nacions Unides (26 de juny de 1945) exhorta a “Desenrotllar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat dels drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació”.

Pel que fa al Conveni Internacional sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, de 1967, l’article 1 diu: “Tots els pobles tenen la lliure determinació”.

El Tribunal Internacional de Justícia declarava el 22 de juliol de 2010 en relació a la independència de Kosovo: “No existeix en Dret Internacional cap normativa que prohibisca les declaracions unilaterals d’independència”. I per deixar-ho més clar encara, afegia: “Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona”.
 

L'anhel d'un Poble

La por de l’Estat espanyol a la Consulta ha quedat retratat en l’article que la Sra. Cayetana Álvarez de Toledo (eurodiputada del PP i directora de l’Àrea Internacional de la FAES) va enviar al Financial Times, posant el crit en el cel per aquesta consulta. Però el que no s’esperava la Sra. Álvarez de Toledo va ser la resposta en aquest mateix diari del Sr. Geoff Cowling, l’excònsul del Regne Unit a Barcelona. El Sr. Cowling afirmava que “El Regne Unit no té por a la democràcia. Se la fa seua”. I afegia encara: “Tampoc Espanya no n’hauria de tindre por”.

I ¿què és més democràtic que expressar la pròpia opinió? Comprendria la posició adversa d’Espanya a la Consulta, si només votaren els partidaris del Sí. Però és que tothom pot votar lliurement allò que crega convenient! I negar aquest dret ¿no és negar la democràcia?

dijous, 28 d’agost del 2014

Al nuevo arzobispo de Valencia (Religión Digital, 28/08/2014)

Querido hermano y obispo Antonio: el papa Francisco lo ha nombrado nuevo pastor de esta Iglesia diocesana, bendecida con la presencia de San Vicent Ferrer y de San Vicent mártir, de San Lluís Bertran, Santa Teresa Jornet y Santa Miquela del Santísimo Sacramento, de las Beatas Pepa Naval y Agnès de Benigànim, de Sant Francesc de Borja, San Pere Nolasc, San Pasqual Bailon y Santo Tomàs de Villanueva, de los Santos Bernat, Maria y Gràcia y también del canónigo Josep Espasa.
Como nuevo pastor de la Iglesia valenciana, me gustaría que nos ayudara a hacer de esta comunidad de discípulos de Jesús un espacio de comunión y de esperanza, de diálogo con el mundo moderno, con la cultura y con los que están en la frontera de la fe. Sin excluir nunca a nadie, con una actitud de acogida sincera y fraterna.
Atento a la fuerza del Espíritu, sea un hombre bien humilde, fiel al Vaticano II, amigo de los pobres y servidor de ellos, alejado de los instintos de "hacer carrera", ejemplo de sinceridad y de bondad. Un obispo pastor que anime la fe de los cristianos valencianos y que proclame con valentía la fraternidad, la justicia y el amor que nacen del Evangelio. Sea servidor y no amo de esta comunidad diocesana, ya que como nos ha recordado el papa Francisco, los mensajeros del Evangelio han de ser "buenos servidores, no buenos amos" (24.02.14). Y también: "Un obispo que no está al servicio de la comunidad no lo hace bien" (27.03.14)
Sea también, obispo Antonio, un hombre libre, vestido de las bienaventuranzas, defensor de la verdad y de la libertad, más sensible al papel de la mujer en la Iglesia, y respetuoso con las culturas y lenguas minoritarias. Ya sabe que la lengua de los valencianos (incomprensiblemente) desde tiempo inmemorial continúa marginada por la jerarquía de la Iglesia valenciana. Normalice y promueva nuestra lengua en la liturgia, en la Facultad de Teología y en el Seminario, para que la lengua de San Vicent Ferrer y de la beata Pepa Naval sea lengua de oración, de celebración y de predicación.
De la misma manera que en su servicio episcopal se hizo abulense con los cristianos de Ávila, granadino con los de Granada y toledano con los de Toledo, ahora sea valenciano entre los valencianos. Solo pedimos poder celebrar nuestra fe en la misma lengua que hablamos con nuestros padres y con nuestros hijos.
No se case ni se alíe con el poder y denuncie con valentía la injusticia de los poderosos que han cerrado RTVV, asfixiando la libertad de expresión. Denuncie a los poderosos y a los corruptos que utilizaron y se aprovecharon de la visita del papa Benedicto XVI para hacer negocios sucios. Denuncie también a aquellos que dejan desamparados a los enfermos dependientes y a los ancianos. Sea siempre, como nos enseñó el añorado cardenal Tarancon, un hombre libre, sin ataduras con el poder político o económico, sin calificar una opción democrática de la forma de Estado como bien moral y descalificar otra opción, también plenamente democrática.
Acoja también las diversas sensibilidades teológicas sin miedo al pluralismo, sin caer en posturas de un uniformismo que siempre es estéril.
Si el papa Francisco nos ha recordado que "un obispo no es obispo para si mismo, lo es para el pueblo" (15.05.13) sea siempre heraldo y mensajero del Evangelio desde el servicio, no desde el poder. Porque una Iglesia que no sirve, no sirve para nada. 
Desde la cátedra de la Sede de València ayúdenos a construir una Iglesia diocesana que sea una comunidad sencilla y pobre, como Jesús enseñaba a los sus discípulos como habíamos de ser: "No cojáis nada para el camino, ni bastón, ni zurrón ni pan, ni dinero, ni tengáis dos túnicas" (Lc 9:3)

Querido obispo y hermano Antonio: en medio de nuestro Pueblo, sea un pastor sencillo y atento a los signos de los tiempos, un pastor cercano a la gente, afable y amable, sobretodo con los marginados, con los pobres y con todos los que sufren. Sea un pastor solícito por el pueblo que Dios le ha confiado, para que así, con amor y dedicación pueda acompañarnos en el camino de la fe.

dimarts, 26 d’agost del 2014

El bisbe Ramón Echarren (DIARI DE GIRONA, 26/08/2014)


Ha mort el bisbe Ramón Echarren, que va ser auxiliar del cardenal Tarancón a Madrid. Nascut a Vitòria el 1929, era llicenciat en Teologia i en Ciències Socials. Home obert i dialogant, va ser nomenat bisbe auxiliar de Madrid el 1969 i posteriorment bisbe de Canàries, el 1978.


Home renovador i avançat, amb motiu del Centenari del naixement del cardenal Tarancón, Ramón Echarren va col·laborar en la Miscel·lània d'homenatge que l'Ajuntament de Borriana, la ciutat natal, li va dedicar a Tarancón. El qui va ser bisbe auxiliar de Tarancón a Madrid escrivia: "El cardenal va ser, sens dubte, tot i que alguns s'obstinin a negar-ho, una figura clau en la transició espanyola, de la dictadura a la democràcia. Va ser també una figura clau en la transició, no gens fàcil, d'una Església plàcidament instal·lada en el nacional-catolicisme, a una Església desinstal·lada, que s'obria ja al futur, superant (almenys de moment), un passat que, només amb estranys equilibris, aconseguia no ancorar-se en mil fracassos".

El bisbe Echarren subratllava la importància del paper jugat pel cardenal Tarancón, "aquell que anava a conduir el rumb de l'Església a Espanya en aquells anys no gens fàcils". Per això en aquell article, Echarren lamentava la manera com el cardenal valencià va ser apartat per Roma: "Crec que ningú no podrà o haurà de discutir el poc encert de Joan Pau II en marginar el Cardenal que, potser, més l'hauria pogut ajudar en el seu pontificat. Algun dia es coneixeran les raons del Papa, reals o fictícies, per a aquella decisió, avui de tan difícil comprensió".

El bisbe Echarren recordava la llegenda negra que envoltava el cardenal, un home del qual "no recordo mai una actitud de venjança". Echarren, que coneixia de prop Tarancón, sabia que el cardenal va conduir l'Església "per una posició evangèlica de feblesa, un gest que era un seriós intent d'imitació del Senyor, de la seva kènosi".

Amb motiu també del Centenari del naixement del cardenal Tarancón, el bisbe Ramón Echarren escrivia un article al monogràfic de la revista valenciana Saó, de maig de 2007. En la seva col·laboració, el bisbe ?Echarren recordava que Tarancón "havia après a valorar els ambients i les actituds de respecte, de diàleg intraeclesial i amb el món, amb els qui pensaven de diferent manera, buscant una Església neutral des del punt de vista polític. Una Església sense agressivitat, sense odis ni animadversions, basada en l'aconfessionalitat de les institucions civils i en l'acompliment de les lleis". 

Segons el bisbe Echarren, Tarancón volia una Església que, en l'àmbit de la Conferencia Episcopal, fos realment dialogant, respectuosa, incapaç de desqualificar els adversaris, generosa i comprensiva. Per això el bisbe Echarren subratllava que Tarancón, que creia en la independència de l'Església i de l'Estat, defensava que els polítics tinguessin "en compte el bé comú, el bé de tota la població, perquè la fe no es pot imposar per mitjà de lleis".

Quan Tarancón va ser acusat d'estar a prop del PSOE., Echarren rebatia aquesta idea, ja que el cardenal no estigué mai ni a prop del PSOE ni tampoc de cap partit presumptament confessional. 
En aquell article a la revista Saó, Echarren denunciava el 2007 (com deia ell, a diferència d'allò que passava en temps del cardenal Tarancón) l'actitud de "l'Església actual d'elaborar un discurs i una estratègia de polarització amb l'Estat, buscant que es legisli, no d'acord amb la recerca del bé comú, sinó d'acord amb el Magisteri eclesiàstic". 

En aquests dos articles valents, el bisbe Echarren defensava el cardenal de la Transició, que va ser per damunt de tot un home de consens i de diàleg, profundament respectuós amb el pluralisme de l'Església i de l'Estat, un home que valorava la diversitat i les diferències no como un perill sinó como un element que enriquia la societat i l'Església. Amb la mort d'Echarren desapareix un dels més estrets col·laboradors de Tarancón en la renovació i en l'aggiornamento de l'Església.

dilluns, 25 d’agost del 2014

Sant Bartomeu (INFORMACION.ES, 25/08/2014)

Per als cristians, els sants ens són uns models de fidelitat a Jesucrist, de docilitat a l'Esperit, i de compromís a favor dels més pobres i desvalguts de la nostra societat. Per això els pares, en posar un nom als fills busquen en el sants (i d'una manera especial en la Mare de Déu) uns protectors i uns exemples per als nous batejats. Els sants ens són tan presents en la nostra vida, que els pobles celebren la seua festa major en honor del seu patró o la seua patrona, com Sant Jordi a Banyeres, Sant Roc a Castalla, Beniarbeig o la Nucia, Sant Miquel a Benifato, Sant Llorenç a Benidoleig o Sant Xoxim a Benilloba per posar només uns exemples. 

                                               Ermita de Sant Bartomeu, Camp de Mirra

Fins i tot, hi ha pobles que s'anomenen amb el nom del seu sant patró, com és el cas de Sant Vicent del Raspeig a l'Alacantí, Sant Miquel de les Salines al Baix Segura o Sant Isidre, a la Vega Baixa del Segura.

També Finestrat, Almudaina, el Camp de Mirra i Xixona fan la seua festa major, per celebrar el seu patró, Sant Bartomeu, anomenat Natanael a l'Evangeli de Sant Joan.

Sant Bartomeu el trobem sempre en les llistes dels Apòstols als Evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) i també als Fets dels Apòstols. Pel contrari, Natanael no apareix mai en els tres primers Evangelis, i sí que el trobem al quart Evangeli (Sant Joan) en companyia dels Apòstols. El fet que el trobem a l'Evangeli de Sant Joan amb Felip, que sempre acompanya a Bartomeu en els tres primers Evangelis, fa que s'hagen identificat els dos noms amb el mateix Apòstol. 

Sembla que va predicar a Licaònia, Albània i les Índies Orientals, on va constituir algunes comunitats cristianes i morí a Armènia. Els testimonis de Sant Eusebi de Cesarea i de Sant Jeroni, ens parlen de la relació de Sant Bartomeu amb les Índies. També els Fets de Felip ens diuen que Sant Bartomeu predicà l'Evangeli a Mesopotàmia, abans d'anar-se'n a Armènia. El cos del sant, després de mort, passà per Mesopotàmia, Frígia, l'illa de Lípari (a prop de Sicília) Benevento i l'illa Tiberina (Roma) S'han conservat alguns fragments d'un anomenat Evangeli apòcrif, que porta el nom de Sant Bartomeu, i se'l representa (en imatges i pintures) de diverses maneres, però sempre amb el ganivet, pel fet que el seu martiri va consistir en arrancar-li la pell del cos.

Sant Bartomeu va ser elogiat per Jesús, quan en vore'l va dir d'ell: «Mireu un israelita digne d'aquest nom, un home que no enganya». (Jo 1 : 47) Quin millor elogi per a Sant Bartomeu, que ser un home sense engany, un home sense trampes!

Des dels inicis del cristianisme fins als nostres dies, la nostra societat, a Finestrat, el Camp de Mirra, Almudaina i Xixona, ha anat avançant gràcies als hòmens íntegres i rectes, de conducta transparent, hòmens honrats, hòmens sense engany, com Sant Bartomeu. I per això, són diverses les ermites dedicades a Sant Bartomeu, com a Xixona o el Camp de Mirra.

Que el sant patró de Finestrat, el Camp de Mirra, Almudaina i Xixona ens faça el do de la veritat i de la sinceritat i desterre del nostre món (i més en concret de la vida política) l'engany, la falsedat i la mentida.

                                               Ermita de Sant Bartomeu, Camp de Mirra

diumenge, 24 d’agost del 2014

El Tractat d’Almisrà (VILAWEB/ONTINYENT, 24/08/2014)

Com cada any, el 25 d’agost el Camp de Mirra representa el Tractat d’Almisrà, en commemoració de l’acord signat el 1244 entre el rei Jaume I el Conqueridor i el seu gendre, l’Infant Alfons de Castella, el futur Alfons X el Savi. Amb aquest Tractat, s’establia la línia Biar-Busot-la Vila Joiosa, com a límit entre els regnes de Castella i el d’Aragó.

Ha estat l’historiador Agustí Ventura, cronista oficial de Xàtiva, catedràtic de llatí, gran amic de mon pare i membre de la tertúlia dels dilluns del Micalet, qui ha escrit el llibre “El Tractat d’Almisrà i la governació dellà de Xúquer fins al riu Xixona”. El text, de gran interès històric, tracta diversos temes relacionats amb aquest acord: la frontera del Xúquer, el Llibre dels Fets o Crònica del Rei en Jaume, l’ocupació d’Alzira, el setge de Xàtiva (gener-març 1244) o el setge de Biar (setembre 1244-febrer 1245).

Segons el professor Agustí Ventura, el Tractat d’Almisrà va ser la confirmació de Caçola i Tudillen entre les dues Corones peninsulars. 



El Tractat, que es representa cada 25 d’agost al Camp de Mirra, i des de 1976, VII centenari de la mort del rei Jaume I, és possible gràcies a l’Associació del Tractat d’Almisrà, que posa en escena aquesta obra de teatre, per commemorar l’establiment de la primera frontera entre el Regne de València i el de Castella. L’acte comença amb el pregó anunciador, que recorre els carrers del poble, al qual segueix la representació de l’obra, al davant de l’església de Sant Bartomeu.

Com escriu en el llibre d’Agustí Ventura, Romà Francès, ànima de la representació del Tractat i president de l’Associació del Tractat d’Almisrà, “El Tractat, a més de ser quasi l’única mostra de teatre popular històric a tot el País Valencià, té una transcendència molt significativa per a la història dels valencians, respecte a la nostra carta de naixement com a poble”.

No cal dir que els textos de la representació, tenen una gran rigor històric i és per això que cada 25 d’agost (i aquest any serà la 37ena edició) aquest acte congrega centenars de persones al Camp de Mirra, per gaudir d’aquest magnífic espectacle .

El 2009, amb mon pare, vaig poder assistir a la representació del Tractat d’Almisrà, que amb una quarantena d’actors, ens van fer entrar en ple segle XIII.


En un temps de discòrdies i d’enfrontaments, algú, molt encertadament, ha dit que el sentit del Tractat d’Almisrà és ben actual, ja que representa un missatge de pau i una crida al diàleg, tan necessaris en els temps presents. Per això recomanaria que veieren aquesta magnífica obra, els senyors Mariano Rajoy, Alberto Fabra, Serafín Castellano, Rafael Maluenda i Arturo Torró. Segur que aprenien a governar d’una manera més dialogant, sense prepotències ni abusos de poder!   

dissabte, 23 d’agost del 2014

El Conseller Luis SantaManía (La Veu del País Valencià, 22/08/2014)

El Conseller colombià Luis SantaManía ha protestat enèrgicament perquè l’Acadèmia Colombiana de la Llengua no defèn la llengua pròpia de Colòmbia, sinó una altra de diferent que es parla a una part de l’Estat espanyol, des de Castella-La Manxa i Castella-Lleó a Extremadura, Andalusia, Madrid, Múrcia, La Rioja i a la majoria de comarques  de l’Aragó i de Navarra. El Conseller SantaManía ha demanat que l’Acadèmia reflexione per tal de “tornar a ser una font de consens, sense contribuir a un conflicte que no desitgem”.

El Conseller colombià va comparèixer davant els mitjans de comunicació a Xàteva, mentre visitava la seua Fira d’Agost, al costat del Sr. Alfonso Bus, que li va fer de cicerone a la ciutat de la qual n’és l’alcalde.

El Conseller va definir com a “contradictori”, que institucions que tenen un nivell estatutari, com l’Acadèmia Colombiana de la Llengua, s’allunyen (segons SantaManía) de la funció que la norma bàsica de l’autogovern li atribueix: la de vetlar per la nostra llengua i defendre la seua identitat. I és que el Conseller SantaManía creu que l’ACL no ha de defendre el castellà o espanyol, una llengua que no té res a vore amb la que parla el Conseller i la major part del poble colombià, sinó que ha de defendre només el colombià.
 
L'Acadèmia Colombiana de la Llengua
 
Per al Conseller SantaManía el colombià i l’espanyol són llengües totalment diferents, que no tenen res a vore l’una amb l’altra. Malgrat tot, el Sr. SantaManía, acompanyat del Sr. Bus, va afegir que “no hi ningú menys interessat en obrir velles batalles que el Consell Colombià”. Però que l’ACL “hauria de reflexionar, i tornar a ser allò que mai no hauria d’haver deixat de ser: una font de consens, sense contribuir a un conflicte que els Srs. SantaManía i Bus no desitgen”. Aquesta tesi la recolza també el Sr. Habra, President del Consell Colombià, la Sra. Katalà, Consellera d’Educació i el Sr. Vellber, Síndic a les Corts Colombianes.

Segons el Sr. SantaManía defensor del colombià com a llengua diferent al castellà o espanyol, l’ACL “sembla haver abandonat aquest posició de superació d’un conflicte per a creuar el Rubicó que separa la defensa de la singularitat de la llengua colombiana, d’un procés d’integració lingüística que no és ni compartit, ni està emparat per la majoria de la societat colombiana”.  
 

Una de les funcions principals de l’ACL és, segons el seu butlletí , “l’estudi i difusió de la norma lingüística que ens permet registrar l’ús adequat de la nostra llengua”. El Conseller SantaManía ha exigit que es derogue l’article primer dels estatuts de l’ACL, ja que aquest article diu que un objectiu de l’ACV és “treballar assíduament en la defensa i conreu de l’idioma comú, i vetlar perquè el seu natural creixement no vaja en contra de la seua unitat”.

El Conseller SantaManía i també els Srs. Bus, Habra i Vellber, així com les Sres. Barbarà i Katalà, el diputat Baluenda i el Delegat del Govern Sr. Castillano, han exigit que l’ACL no parle d’un “idioma comú”, ni tampoc de “la nostra llengua”, quan s’esmenta la difusió de la norma lingüística que ens permet registrar l’ús adequat de la “nostra llengua”.

Així mateix el Conseller SantaManía ha demanat que l’ACL traga de la seua pàgina web l’enllaç de la Real Academia Española, i també del Instituto Cervantes, així com el delDiccionario de la Lengua Española, ja que  la llengua colombiana no té res a vore amb la llengua castellana o espanyola.

També ha demanat el Conseller SantaManía que l’Acadèmia Colombiana de la Llengua trenque les relacions amb les Acadèmies Equatoriana, Mexicana, Xilena, Peruana, Cubana i totes les altres, ja que la llengua que es parla a Colòmbia és un idioma diferenciat i diferent del que es parla a Perú, Bolívia, Cuba, Xile o Mèxic.

Finalment el Conseller SantaManía, recolzat pel Fresident Habra, i els Srs. Bus, Vellber, Castillano i Baluenda, amb les Sres. Barbarà i Katalà, ha exigit l’eixida immediata de l’Acadèmia Colombiana de la Llengua de l’Associació d’Acadèmies de la Llengua Espanyola (ASALE).

El Conseller SantaManía ha dit que la setmana que ve farà unes declaracions sobre Física Nuclear, per aclarir alguns punts del CSIC amb els quals ells no està d’acord.

Santamaria, quina creu! (LEVANTE-EMV, 22/08/2014)


Es inevitable que cada dos per tres (no tenen treball els Srs. consellers?) algun membre del Govern de la Generalitat parle ex cathedra sobre la llengua i la cultura del País Valencià. El torn ha estat ara del flamant conseller de Governació i Justícia Luis (un nom molt valencià!) Santamaría, que ha dit el que reiteradament ens diuen de tant en tant: «La AVL habría de ser de lengua valenciana, y no para promocionar otra lengua». Caram que original que és aquest conseller. Ara resulta que el Sr. Santamaría, com els Srs. Rus, Castellano, Fabra, que deu ser, no només llicenciat en filologia, sinó un eminent doctor i tot, ens repeteix la mateixa cançoneta que venim sentit des de fa...

Per la seua erudició, propose que el Sr. Santamaria vaja a un congrés de filologia i expose la seua tesi, que no és altra que el valencià i el català són dues llengües diferents, de la mateixa manera que ho són el castellà i el colombià. A més, demane per a ell el Premi Nibel de Literatura i que totes les Universitats del món el declarin Doctor Honoris Causa. És evident que la Justícia, que reiteradament ha reconegut la unitat de la llengua amb ja no sé quantes sentències a favor, ha falsejat una veritat incontestable: valencià i català són llengües diferents. 

El flamant i erudit conseller de Governació i de Justícia, i exsubdelegado del Gobierno, Luis Santamaría, ha ocupat ara l´erudició eminent de l´exconseller Castellano, nou Delegado o Virrei del Sr. Rajoy al País Valencià! 

Però el Sr. Santamaría, pròxim Premi Nobel de Literatura, i Doctor Honoris Causa per totes les Universitats del món, podria posar el valencià com a primera opció a la pàgina web de la seua conselleria, ja que tant defèn aquesta llengua, que evidentment és diferent del català. I no aparèixer a la web, com ara, el castellà en primer lloc, ja que si volem la versió valenciana (no catalana!) hem de clicar la paraula «valencià» allà a dalt de tot de la pàgina.

Diu el llibre dels Proverbis: «L´insensat escampa ximpleries» (Pr 13:16) i també: «L´insensat desfoga tot el seu despit» (Pr 29:11). Però al llibre dels Proverbis li falta un verset que s´hauria d´afegir urgentment: «La boca del el Sr. Santamaría destil·la saviesa i ciència»!

Com és possible que el Sr. Fabra haja tardat tant de temps en posar de conseller una eminència tan gran com el Sr. Luis Santamaría? Els anys que el Sr. Fabra ha privat als valencians de l´erudició i de la ciència del Sr. Santamaría (tot i que també tenim el Sr. Rus) és l´error més gran del president de la Generalitat! Però afortunadament estem salvats: el Sr. Santamaría és l´home que esperàvem, i que dignificarà i defensarà la nostra llengua a l´escola, a l´Església, a la Generalitat, a la Justícia......i també al seu nom, Sr. Luis! Enhorabona al Sr. Santamaría per unes declaracions que són una prova de la seua intel·ligència i de la seua erudició!


dimarts, 19 d’agost del 2014

Cristians perseguits (Diari de Girona, 19/08/2014)


L'1 d'abril del 1933, els nazis van pintar l'estrella de David i la paraula "Jueu" als comerços dels jueus d'Alemanya. El juliol passat, els jihadistes de l'Iraq van pintar en roig l'equivalent a la lletra "N", de natzarè o cristià, a les cases dels cristians de Mossul. I és que, amb la indiferència i els silencis d'Occident, s'estan eliminant, en ple segle XXI, els cristians de l'Iraq, presents en aquest país des dels inicis del cristianisme, molt abans que s'hi establissin els musulmans. Més de 100.000 cristians han estat desposseïts dels seus béns i expulsats del Califat Islàmic. Cristians que han estat crucificats o decapitats. Cristians que són abandonats al desert, sense aigua ni aliments, perquè acaben morint de set i de fam, mentre Europa calla.



Dels 1,5 milions de cristians que hi havia a l'Iraq el 2003, quan el Sr. Aznar i els seus "col·legues" (el "Trio de les Açores") van atacat aquest país amb la mentida de l'existència d'armes de destrucció massives, els cristians han quedat reduïts a menys de 400.000. En aquesta mateixa regió també s'estan eliminant (com fa 100 anys!) els kurds pel fet de ser politeistes i no musulmans.

És una vergonya que estiguem assistint a un genocidi davant el silenci del Món civilitzat. Davant el silenci dels partits polítics i de la societat civil, com ha denunciat el papa Francesc. 

El professor Joan Francesc Mira escrivia fa uns dies un article ("La destrucció dels cristians") sobre la tragèdia dels cristians d'Iraq, per recordar-nos aquest genocidi. I el papa Francesc ha apel·lat a la raó i al diàleg per acabar amb aquest extermini dels cristians.

El P. Manel Nin, monjo de Montserrat i rector del Col·legi Grec de Roma, escrivia també un article ("El martiri de la indiferència") on es feia ressò de la crida angoixada del Patriarca Siri Catòlic, Josep III Younan, que denunciava la destrucció d'esglésies, seus episcopals, parròquies. El Patriarca Josep deia: "El nostre arquebisbat a Mossul ha estat cremat totalment, amb els manuscrits i la biblioteca. I ja han amenaçat que, si no es converteixen a l'Islam, tots els cristians seran morts". Per això el Patriarca s'exclamava així: "És una vergonya per a la comunitat internacional". 

Iraq, Síria, Palestina, i tot el Pròxim Orient viu aquest drama d'uns germans en la fe, perseguits i assassinats. Com també passa a Mali, Nigèria o Egipte, on els cristians han hagut d'emigrar forçosament . 

I malgrat que la Declaració Universal dels Drets Humans defensa el dret a la llibertat (art 1) a la vida (3) i a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, així com a manifestar públicament aquests drets (18), dissortadament, al segle XXI aquests drets són conculcats. Les minories cristianes dels països de majoria musulmana es veuen perseguides o expulsades. 

En un informe de la revista Der Spiegel s'afirma que els cristians són el grup religiós més perseguit, des de Corea del Nord a l'Iran i des d'Aràbia Saudita, Afganistan o Somàlia... Fa uns anys la persecució va ser a l'Amèrica Llatina, on l'arquebisbe Òscar Romero va ser assassinat pels paramilitars del Salvador. I també Ignacio Ellacuria i altres jesuïtes de la Universitat Centroamericana van sofrir el martiri, o mossèn Joan Alsina. Avui la persecució és contra els cristians de l'Orient Mitjà.

I amb aquestes massacres, quina és la resposta del món occidental? Només el silenci? Som molts els qui ens sorprenem d'un món "civilitzat" que calla davant d'aquests assassinats. On són les manifestacions de protesta? Per què no hi ha una denúncia davant d'aquests atemptats contra la vida i la llibertat d'expressió? Com s'ha dit, l'horror dels assassinats clama contra el silenci d'aquells que no fan res per evitar la mort dels justos. 

I amb tot, "el món no ha estat creat per a ser un cementeri", com deia el papa Joan XXIII, sinó per viure en la fraternitat, en la justícia, en la llibertat, en el respecte dels uns als altres! Només així s'aconseguirà la pau, perquè com ha dit el papa Francesc, la violència mai no porta la pau.

'Paco yo creo en tí' (La Veu del País Valencià, 19/08/2014)

Així expressava el Sr. Rajoy l’estima i l’afecte a Francisco Camps, en un míting a València el juny de 2009. I deia encara: “Y creo en lo que haces”. El Sr. Rajoy creia tant en el Sr. Camps, que per això volia estar “a tu lado”.



Aquell acte de fe de Rajoy en Camps, s’ha traduït en una sèrie d’actuacions que demostren ben clarament la sinceritat de les paraules de l’actual President delGobierno. Només són uns exemples, perquè n’hi han molts més. I cal recordar-ho:

El greuge de l’Estat a cada valencià és de 280 euros menys que la resta dels espanyols (Levante 4 d’agost de 2014)

La Consellera Bonig diu que “No hay dinero para corredor mediterraneo con doble via” (El País 6 d’agost de 2014)

Gürtel va informar al Consell 8 mesos abans de la visita del papa, que cobraria 2,2 milions  en comissions

Posició favorable del Govern de la Generalitat a la prospecció al Mediterrani, quan amb el Govern de Rodríguez Zapatero era desfavorable.

El Consell reduirà la prestació a 1 de cada 4 malalts dependents (Levante 11 d’agost de 2014)

4 de cada 10 aturats porta més de 2 anys sense treball (Levante 18 d’agost de 2014)

La Consellera d’Educació vol suprimir la línia en valencià de l’únic centre que existeix en La Vilavella i en contra del 75% dels pares que volen per als seus fills l’ensenyament en la nostra llengua

Canal 9 gastarà 200000 euros en la conservació del seu edifici (La Veu del País Valencià 13 d’agost de 2014)

El 40% de les Escoles de Música continua sense cobrar del Consell (La Veu del País Valencià 11 d’agost 2014)

El Consell veu amb sorpresa que Montoro no es trobe amb els empresaris valencians. I per això el Govern Valencià es veu decebut (però no estava a nuestro lado?) davant l’aplaçament de la cita per part delMinisterio.

3000 famílies valencianes es queden sense la renda de ciutadania per falta de pressupost.

Mor un malalt a qui Sanitat va negar un medicament que havien indicar els oncòlegs (Levante 19 d’agost de 2014)

Vamos a estar en el tren de cabeza como lo estuvimos antes”, paraules del Conseller Máximo Buch (Levante 12 de juliol)

Aerocas abona 660000 euros al Club de Futbol de Castelló per patrocinar aquest ruïnós aeroport (La Veu del País Valencià 13 d’agost de 2014)

Rajoy enterra fins el 2016 la reforma del sistema de finançament que demana Fabra.

La creix per sota de la mitjana espanyola (El País 6 d’agost de 2014)

El Consell Valencià de Cultura lamenta, que després de 30 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, només el 29% estudia en la nostra llengua (El País 6 d’agost de 2014) I això que diuen que defensen “las señas de identidad”!

L’alcalde de Gandia amenaça amb la dimissió pel tracte de Montoro (Levante 20 de juliol de 2014)

La pàgina web oficial de Santa Pola ignora el valencià (no volien fer-nos creure que ells sí que defenien “lo nuestro”?) La Veu del País Valencià 13 d’agost de 2014

I mentre el PP valencià amenaça i no fa res, un milió i mig de valencians està en risc de pobresa o exclusió social (Levante 20 de juliol de 2014)

Per això no és cap sorpresa que la Unió Europea estiga estudiant si la Generalitat ha falsejat intencionadament les xifres de dèficit (El País 20 de juliol de 2014)

El PP valencià tapa totes les mentides i els escàndol comprant dues megabanderes espanyoles: una per part de la Generalitat que ens costarà 6000 euros i una altra de l’Ajuntament del Cap i Casal que ens costarà 15000 euros, quan ja hem sabut per part d’aquest sector, que la confecció de banderes de 700 metres quadrats costen 800 euros!!

El PP és el partit de les banderes (no diuen que no són nacionalistes!) i dels bous, ja que enmig de la situació de crisi que vivim, la Consellera Bonig no té altra feina que defendre els bous al carrer “en la Comunidad más taurina de Espanya”!!

Davant aquests despropòsits, m’imagine que el President Fabra deu pensar el mateix que el Sr. Rajoy quan en un míting el 27 de novembre de 2004 deia del President Jaume Matas: “Vamos a intentar hacer en Espanya lo que Jaume y todos vosotros hicisteis en Baleares”. Per això el President, en la més gran actitud d’incoherència, només sap dir: “Todo el mundo tiene razón”!!! (Levante 8 d’agost de 2014)

Però la “perla” que tanca tot aquest sainet ens l’ha donada el Presidente Rajoy i elDelegado del Gobierno, el Sr. Serafín Castellano (el que deia que si no existira RTVV l’haurien d’inventar!) El Presidente, traient-se la careta d’una vegada per totes, i deixant els polítics valencians del PP fora de joc, ha dit: “Es imposible ahora un cambio en el modelo de financiación”!! I com no podia ser d’una altra manera, el Virrei Sr. Castellano, ha justificat ara que el Gobierno retarde la millora del finançament!!

Algú se sorprèn que una bona part de Catalunya haja dit prou, i opte per la independència?

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT