diumenge, 30 de juny del 2013

SOMRIURES DE BOMBAI (VILAWEB/ONTINYENT)



En un món marcat per l’egoisme i per la mentida, reconforta trobar una persona, un jove periodista barceloní de trenta-i-pocs anys, a qui un viatge de vacances a l’Índia li va canviar la vida de dalt a baix. Jaume Sanllorente, tot i que volia conèixer Sudàfrica,  per una casualitat de la vida va anar a l’Índia: 'vaig veure molts xiquets pel carrer, xiquets abandonats per la pròpia família perquè no els poden mantienir. Les xiquetes ho passen molt pitjor, perquè sovint les venen a prostíbuls'. Durant un mes, Jaume Sanllorente anava descobrint l’horror i la misèria a què es veuen sotmesos els infants: 'He vist com les pròpies famílies amputen un braç o una cama, o les dues coses a un xiquet, per tal que faça més llàstima quan va a captar. Quan més mutilat estiga, més almoines podrà obtenir'. Però no són només les famílies que tracten així els infants. Hi ha també les màfies que mutilen i exploten als xiquets.

Un any més tard Jaume Sanllorente va tornar a l’Índia, on conegué un orfanat a punt de tancar, la qual cosa feia que els xiquets acollits caigueren en poder de les màfies locals: 'l’orfenat, totalment arruïnat, acollia 40 xiquets dels tres al dihuit anys. Sense diners, estaven a punt de tancar-lo. I a la porta de l’edifici vaig vore un Jeep negre: eren els mafiosos que ja estaven a l’aguait per fer-se amb els xiquets, mutilar-los o vendre’ls a un prostíbul'. 

Jaume Sanllorente va tornar a Barcelona, totalment 'descol·locat'. Decidí vendre tot el que tenia, i amb l’ajuda d’una ONG que va fundar, Somriures de Bombai, tornà a  l’Índia i es va fer càrrec de l’orfenat. Avui, més de deu mil persones apadrinen aquests xiquets, que poden tornar a somriure: 'Aquests xiquets són els meus herois, els meus mestres. M’ensenyen a no tindre por, tot i que estic  amenaçat de mort  per les màfies'.  El contacte amb la pobresa i el sofriment d’aquests xiquets ha canviat la vida d’aquest jove: 'No hi ha una felicitat més gran, que fer feliços als altres'.  

L’orfenat que va trobar aquest jove ha canviat com de la nit al dia: 'contracte matrimonis perquè visquen, en casetes unifamiliars, amb un grupet d’orfes. Vull que els xiquets puguen créixer amb afecte, en una família. De fet, l’amor és l’adob de totes les llavors'. Actualment, i gràcies als nombrosos amics de Somriures de Bombai, aquests infants orfes poden viure amb dignitat i estudiar, cosa que era impensable abans: 'Contracte per a l’orfenat els millors professors, perquè els xiquets puguen tindre la millor formació possible. I que quan siguen majors, puguen escollir el camí de les seues vides'. Aquest jove periodista ha portat la il·lusió i l’alegria a un món ferit per la pobresa i per la insolidaritat: 'El govern de l’Índia fa el que pot, però hi ha tants funcionaris corruptes!!'. Ara els xiquets han trobat l’afecte i l’estima que mai abans no havien conegut: 'Vull que somien!! Els ensenye a somriure, perquè cada somriure il·lumina el món. Ara veig el somriure de Matunga, de Raja, de Priya.. A Priya la vam traure, amb set anys d’un prostíbul on la va vendre sa mare. Avui, amb deu anys, somnia a ser mestra. Encara avui et dóna les gràcies quan la crides pel seu nom'. Jaume Sanllorente ha viscut casos  dramàtics com el de Matunga: 'Amb cinc anys va veure com son pare cremava amb àcid la cara de sa mare, i com sa mare va xafar amb una pedra el cap de son pare, mentre dormia. Encara tenia restes del cervell de son pare enganxats a la roba, quan me la portaren'.

Jaume Sanllorente ha tastat les dificultats i la duresa de la vida a Bombai: 'No puc fer-me arrere, tot i que estic amenaçat de mort. Per acollir intocables o leprosos, han arribat a escopir-me'. Però Jaume Sanllorente, en la seua lluita per aconseguir un món millor, no es rendeix: 'No em pensava mai el regal que em faria la vida: un orfenat. Si aneu a la Índia, abraceu a un leprós. És inimaginable el que pots ajudar a un ésser humà, només amb això'.

Gràcies a la pàgina d’internet sonrisasdebombay.org, aquesta obra solidària de Jaume Sanllorente fa miracles.

dijous, 27 de juny del 2013

"SEGUIU EL MOCADORET", (LEVANTE-EMV)

"Seguiu el mocadoret

El passat dia 24 va fer 600 anys del miracle del mocadoret, quan Sant Vicent Ferrer, el 24 de juny de 1413, va mostrar a la gent que l’escoltava, la urgència per auxiliar una família que vivia en la pobresa. 
Segons conta la tradició, aquell 24 de juny de fa sis segles, quan Sant Vicent es trobava predicant a la plaça del Mercat de València, davant de la Llotja, la seua santedat de vida li va fer vore que una família vivia en la indigència. El P. Sant Vicent explicà al seu auditori les necessitats d’aquelles persones, i per tal que el poble poguera ajudar-les, tirà el seu mocador a l’aire, que anà volant fins a la casa número 5 del carrer de la Tapineria, amb la gent al darrere. Quan el mocadoret entrà per la finestra on vivia aquella família pobra, es va produir l’autèntic miracle: la solidaritat i la generositat dels qui havien seguit el mocadoret, es va materialitzar en l’ajuda a la família que passava dificultats.
El miracle del mocadoret continua repetint-se sis segles després! Ara ja no és Sant Vicent el qui llança el mocadoret a l’aire per auxiliar la gent que passa gana, sinó que són els voluntaris de Càritas, de la Casa de Caritat, de Creu Roja, dels Bancs dels Aliments, de les Associacions de Veïns, els qui continuen ajudant les persones que tenen problemes de subsistència.
En ple segle XXI, és una vergonya que encara hi haja gent que passe fam!! Encara hui en dia, sis segles després del miracle del mocadoret, hi ha la necessitat urgent d’atendre persones majors, ancians que viuen sols, discapacitats, malalts dependents, o xiquets de famílies amb risc d’exclusió social.
El miracle del mocadoret és tan actual hui, com fa 600 anys. I per això, cal també que la solidaritat faça visible una sol·licitud per tots els qui sofreixen. Perquè el miracle del mocadoret no va ser que anara volant fins a la casa d’aquella família, sinó que l’autèntic miracle va ser la solidaritat que va nàixer per socórrer els qui tenien fam.
Quan l’Administració no fa bé el seu treball, són els voluntaris a les parròquies o en diverses ONG, els qui ixen a l’encontre dels qui viuen en la pobresa, o fins i tot en la misèria. ¿Per què la Generalitat no fa el possible i l’impossible per eradicar la pobresa que flagel·la la nostra societat? ¿Per què la Generalitat no té una prioritat clara a favor de les persones, i es gasta els nostres diners en Fórmules 1 i en Màsters de Golf? Quants ciutadans anònims, amb molts menys recursos que la Generalitat, fan realitat l’ajuda solidària als qui més sofreixen! Quants ciutadans anònims saben compartir allò que tenen i fan possible, un dia i un altre, tants i tants miracles del mocadoret!!


Per això el miracle del mocadoret continua present hui en els nostres pobles. Càritas, Creu Roja, Mans Unides i tantes persones anònimes, continuen fent miracles a favor d’aquelles persones que han estat víctimes de la cobdícia dels bancs i de les injustícies dels poderosos, insensibles al dolor del nostre món. 

Josep Miquel Bausset

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT