dimecres, 25 d’agost del 2021

La persecució de les dones afganeses (CASTELLÓ NOTÍCIES, 24/08/2021)

 Han estat diverses les columnistes de Levante (Charo Izquierdo, Gabriela Moriana, Ruth Ferrero, Amparo Zacarés o Tere Mollà) que han tractat la situació dramàtica que pateixen les dones després de l’arribada dels talibans a Afganistan. I és que ja han començat a aplicar-se mesures, del tot discriminatòries i vexatòries per a les dones, que pateixen, una vegada més, la violència del fonamentalisme, un fonamentalisme que van viure també les dones a l’estat espanyol els anys de la dictadura de Primo de Rivera i de Franco.

Tots hem llegit les mesures aberrants que els talibans aplicaran a les dones afganeses, unes mesures molt semblants a les que he trobat en un contracte per a mestres, de 1923.

Aquest acord, no tan llunyà en el temps, vigent a l’estat espanyol durant la dictadura de Primo de Rivera, establia les clàusules del contracte entre “la señorita…… maestra y el Consejo de Educación”.

El primer article d’aquest document establia que la mestra tenia l’obligació de “no casarse”, perquè “este contrato que automáticamente anulado y sin efecto si la maestra se casa”.

En el segon article es demanava a la mestra “no andar en compañía de hombres”.

El tercer article obligava la mestra a “estar en su casa entre las 8.00 de la tarde y las 6.00 de la mañana, a menos que sea atender en función escolar”.

En el quart, totalment aberrant (com tots els altres articles), demanava a la mestra “no pasearse por heladerías del centro de la ciudad”.

El cinquè article, que hui trobarem també en les dones afganeses, obligava les mestres a “no abandonar la ciudad bajo ningún concepto sin permiso del presidente del Consejo de Delegados”.

El sisè article demanava a les mestres “no fumar cigarrillos”, ja que “este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto, si se encontrara a la maestra fumando”.

El setè article obligava les mestres a “no beber cerveza, vino o whiski”, perquè, una vegada més, “este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra la maestra bebiendo cerveza, vino o whiski”.

El huitè article demanava a les mestres “no viajar en coche o automóvil con ningún hombre excepto su hermano o su padre”.

Com a les dones afganeses, el novè article d’aquest “Contrato” obligava les metres a “no vestir ropas de colores brillantes” i l’article deu exigia a les mestres “no teñirse el pelo”.

Altres articles absurds obligaven les dones que exercien la docència a “usar al menos dos enaguas” (11) i a “no usar vestidos que queden a más de cinco centímetros por encima de los tobillos” (12). El contracte demanava a les mestres “mantener limpio el suelo” (13) de l’escola, i així, “barrer el suelo al menos una vez al día…fregar el suelo del aula al menos una vez por semana con agua caliente….limpiar la pizarra al menos una vez al día” i encara, “encender el fuego a las 7.00, de modo que la habitación esté caliente a las 8.00 cuando lleguen los niños”. L’últim article del “Contrato” obligava les mestres a “no usar polvos faciales, no maquillarse ni pintarse los labios”.

Cal dir que en la llarga lluita de les dones per la seua dignitat, l’Església no sempre les ha valorat com calia, a diferència del que feia Jesús, que, no només no les rebutjà, sinó que les acollí i les estimà, com Joana, Salomé, Marta i Maria, la Samaritana, Maria Magdalena i les altres dones que acompanyaven el Mestre pels camins de Galilea, tal com assenyala en el seu magnífic article, “Jesús i les dones”, l’amic Eduard Ibàñez (Catalunya Religió, 22 de juliol de 2013).

A les dones de l’Afganistan (i de mols altres estats), els fonamentalistes les han fetes tornar dècades o segles enrere. I mentrestant la Unió Europea, l’Europa “civilitzada”, continua de braços plegats, ignorant o mirant amb indiferència la situació d’opressió que viuen les dones i les xiquetes, que amb el govern dels talibans queden sense un present i un futur digne.



Davant el fracàs dels estats en la defensa dels drets i de la dignitat de les dones afganeses, cal que l’Europa de les nacions i dels pobles s’alcen per tal de mostrar la seua solidaritat amb aquestes persones. Per això fa uns dies el papa va demanar que es buscaren solucions per acabar “amb el soroll de les armes” davant el patiment d’aquest poble “martiritzat”.

La situació que viuen les dones afganeses i tot l’Afganistan, el resumeix molt bé el Dr. Àlex Arenas, doctor en Física i catedràtic del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili, que en el seu twitter (20 d’agost de 2021) ha escrit el següent: “Occident ha proporcionat als talibans armes, entrenament militar, apps que permeten localització de persones i sobretot els hem ensenyat a fer política, és a dir, a MENTIR. Què esperàvem?

Així respon la ministra Montero als qui demanem un nou finançament (CASTELLÓ NOTÍCIES, 17/08/2021)

 El diari Levante (5 d’agost de 2021) ens informava (i això que no era el 28 de desembre, dia dels Innocents), que el Ministeri d’Hisenda presentarà el novembre que ve un nou model de finançament autonòmic.

L’anunci del departament que dirigeix la ministra Mª Jesús Montero, coincideix amb la reclamació que el president de la Generalitat del País Valencià, Ximo Puig, sol·licità en la recent conferència de presidents autonòmics, perquè s’arribe ja a presentar una proposta d’un nou model, abans que acabe el 2021.

Com que no vull perdre el temps comentant aquesta nova innocentada, només vull recordar l’article (No mentireu ni vos enganyareu) que vaig escriure el desembre de l’any passat.

Però la foto que il·lustra aquest text, és molt millor que el que vaig escriure fa gairebé un any. I és que la ministra Montero respon d’aquesta manera al desig dels valencians d’un nou finançament.

Un article políticament incorrecte (CASTELLÓ NOTÍCIES, 09/08/2021)

 Sí, ja sé que aquest és un article políticament incorrecte, perquè parlar de l’eixida de Messi del Barça i dels sous dels futbolistes, pot crear suspicàcies, ja que aquest tema alça passions i mou moltes emocions.

Aquests dies, la primera (i gairebé única) notícia dels mitjans de comunicació ha estat la fi de Messi al Barça. Frases com: Laporta trist amb l’adéu a Messi; Messi i el drama de la massa salarial; el retuit d’Enric Masip que aclareix molt de Leo Messi; dia 1 de l’era post-Messi; Minguella ja va alertar de la situació de Messi quan tothom creia que renovaria; la reacció de Guardiola a l’adéu de Messi i altres comentaris semblants, han omplert les pàgines dels diaris (i no només dels esportius), les ones de la ràdio i les hores de televisió. L’adéu de Messi ha portat Catalunya a un estat (gairebé) depressiu.

L’eixida de Messi del Barça, pràcticament ha anul·lat a les notícies el drama dels refugiats i dels immigrants, que continuen morint a la Mediterrània, l’atur, les guerres (oblidades) a tants i tants països, el negoci dels senyors de les guerres, que s’enriqueixen amb la venda d’armes, la violència de gènere, la situació dramàtica dels professionals de la salut que, esgotats, continuen lluitant contra la pandèmia i tants altres problemes de la nostra societat, que, informativament, han quedat en un segon, tercer o quart nivell informatiu. Fins i tot un periodista, molt mediàtic, escrivia al seu twitter, en relació a l’eixida de Messi: “Tinc 47 anys, però ara em posaria a plorar com un xiquet. Va ser molt, molt, molt bonic mentre va durar. Molta sort allà on vages”.

Cal recordar (El Nacional, 6 d’agost de 2021) que durant la temporada 20/21, Messi va suposar al Barça un salari brut de 60,3 milions d’euros, tot i que l’argentí generava uns ingressos enormes i un rendiment esportiu monumental. I també, cal dir-ho, una immensa alegria als aficionats culers. Per la seua part, Griezmann va tindre una fitxa de 35,8 milions. El sou de Coutinho va ser de 24,5 milions. Pjanic, cobrà la temporada passada, 16,3 milions. Jordi Alba, Umiti i Dembélé, 12,8 milions cadascun d’ells; Sergi Roberto i De Jong, 10,6 milions; Piqué, 6,6 milions. I al Madrid, Hazard, 24,5 milions; al Liberpool, Salah, 12 milions; al Manchester United, De Gea, 21 milions i a la Juventus, Cristiano Ronaldo, 31 milions.

Què cobra un mestre, un infermer, una periodista o un metge? Què cobra un llaurador o un fuster? Quin sou té un cambrer? ¿Podem continuar amb aquestes despeses al futbol? ¿No aprendrem res de la pandèmia que estem vivint? ¿No ens diuen res les famílies que no poden arribar a finals de mes i que han de rebre ajudes de Càritas i dels Bancs d’Aliments?

Es parla molt de l’amenaça que suposa el canvi climàtic. Però no parlem de l’amenaça del ritme de vida, insostenible, que portem. I crec que és hora de posar fil a l’agulla i canviar de rumb, encara que això siga impopular. I tot i que aquest article siga políticament incorrecte, cal replantejar ja, d’una manera totalment nova i racional, el món del futbol. Perquè el què no és racional, és que l’eixida de Messi del Barça siga més important que la mort dels refugiats, les guerres oblidades o els problemes econòmics que viuen moltes famílies. ¿No hauríem d’aprendre a viure amb més austeritat?

Fa un temps hi havia un eslògan de Càritas, per conscienciar-nos de la necessitat de ser solidaris amb els qui ho passen malament, que deia: “Viu senzillament, perquè altres, senzillament, puguen viure”. ¿No seria hora ja de fer realitat aquest lema, començant pel món del futbol?

‘Nulla aesthetica sine ethica’ (CASTELLÓ NOTÍCIES, 20/08/2021)

 Aquesta és la frase que va escriure a la pissarra el professor José Mª Valverde, catedràtic de la Universitat de Barcelona, per denunciar el franquisme. Nascut a Valencia de Alcántara el 1926, va morir a Barcelona el 1996, ara fa 25 anys.

La frase del professor Valverde té el seu origen el 1964, quan els professors José Luis López Aranguren, Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván van ser expulsats de les seues càtedres a la Universitat, perquè van participar en una marxa estudiantil d’oposició al règim franquista. Aquests tres catedràtics havien recolzat les reivindicacions dels estudiants i amb l’expulsió de les seus càtedres, el règim volia escarmentar aquells que s’atreviren a manifestar la mínima dissidència amb el franquisme. Quan aquests tres professors van ser expulsats, dos professors més, José Mª Valverde i Antonio Tovar, van deixar la Universitat en solidaritat amb els expedientats.

Poeta i filòsof, José Mª Valverde va protestar contra el règim escrivint a la pissarra la frase: “Nulla aesthetica sine ethica. Ergo, apaga y vámonos”. I és que sense ètica, l’estètica no serveix de res. Ho diu també d’una manera semblant el professor Francesc Torralba quan parla de l’ètica i de la cosmètica.

He recordat aquesta frase tan coneguda del professor Valverde, en vore com, l’anomenat “govern més progressista de la història” maquilla els seus actes i les seues decisions, amb una estètica sense cap mena d’ètica. La no desclassificació dels documents del 23-F i dels Gal, és inconcebible en una democràcia que ens diuen que és plena.

Però a més, l’actitud del Ministeri de l’Interior, repatriant els menors marroquins que arribaren a Ceuta fa unes setmanes, és una mesura estètica sense cap mena d’ètica. El Defensor del Poble, Francisco Fernández-Marugán ha demanat al Ministeri de l’Interior el cessament de les devolucions de menors migrants des de Ceuta, recordant al ministre Marlaska “el deure legal per complir les previsions de l’article 35.7 de la Llei Orgànica 4/2.000 dels Drets i Llibertats dels estrangers a Espanya”.

També el bisbe José Cobo, del Departament de Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola, ha donat a conèixer una nota, en relació a aquestes devolucions de xiquets migrants, en la qual afirma que “la fe en Jesucrist ens demana no mirar a un altre costat”, ja que “curar i atendre els menors que arriben sols a les nostres fronteres, és responsabilitats de tothom”. En aquesta nota, el bisbe José Cobo afirma que “des d’una perspectiva ètica, moral i legal, la resposta a l’arribada massiva, no pot ser devolucions massives”. I és que com diu el Departament de Migracions de la CEE, s’ha de “garantir la vida i la seguretat dels menors”.

Per la seua part, Justícia i Pau també s’ha adherit a la petició del Defensor del Poble, en la que s’exigeix que “cessen d’immediat les devolucions de menors per no reunir les garanties degudes”. En la seua nota, Justícia i Pau mostra el seu compromís de defensar “els drets dels menors que es troben a Ceuta”, alhora que li recorda al ministre Fernando Grande-Marlaska, “que la legislació espanyola posa l’interès superior del menor per damunt d’altres circumstàncies”.

Nacions Unides ha demanat a l’estat espanyol que ature les devolucions dels menors que es troben a Ceuta i el mateix ha fet el Servei Jesuïta a Migrants, que ha exigit la fi de les deportacions de menors no acompanyats, ja que s’estan vulnerant els drets d’aquests infants (Catalunya Religió, 17 d’agost de 2021). També Càritas, Amnistia Internacional, Unicef Espanya, Metges del Món i Save The Children han demanat al president Pedro Sánchez que cessen les repatriacions dels menors de Ceuta (Religión Digital, 17 d’agost de 2021).

El ministre Grande-Marlaska pretén actuar d’una manera estètica, però no ètica, certament, i per això ja ha estat qüestionat per la Justícia europea, en relació a diversos casos que no va examinar com hauria d’haver fet. Cal recordar que Estrasburg ha condemnat l’estat espanyol a pagar 20.000 euros, per l’inacció de l’aleshores jutge Grande-Marlaska, davant la demanda per maltractament d’un membre d’ETA (El Mundo, 19 de gener de 2021). Per això el Tribunal Europeu de Drets Humans destacava fa uns mesos, que el jutge de l’Audiència Nacional, Grande-Marlaska, no va prendre cap mesura ni va investigar suficientment la denúncia de maltractaments presentada pel denunciant. Els 20.000 euros són en concepte de danys morals per haver violat l’article 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans que prohibeix la tortura.

Ara, amb aquestes noves mesures del ministre de l’Interior, el Sr. Grande-Marlaska demostra, com deia el professor José Mª Valverde, que “no hi ha estètica sense ètica”. Malgrat que el ministre vulga maquillar amb força cosmètica les seues decisions.

Com ha dit Javier Baeza, mossèn de la comunitat cristiana de San Carlos Borromeo de Madrid, “Herodes manà matar. Marlaska ordena expulsar. Sembla que la història es repeteix”. I això amb el “govern més progressista de la història”, que ni és capaç de frenar els despropòsits del ministre Grande-Marlaska, ni de dir prou a les elèctriques, davant l’abusiu preu de la llum.



És curiós que davant el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, el govern del Sr. Rajoy reaccionà com va reaccionar: a colps, utilitzant la força ja que no tenia la raó. I pel contrari, davant l’abús del preu de la llum i de les decisions del ministre Grande-Marlaska, el govern del Sr. Pedro Sánchez es manté en els llims.

Per altra part, ¿on és l’ètica de la Unió Europea i dels EEUU davant el drama que sofreix l’Afganistan, després que els talibans hagen pres el país?

divendres, 13 d’agost del 2021

Custodis de la tradició (CASTELLÓ NOTÍCIES, 13/08/2021)

Aquest és el títol de la Carta Apostòlica, signada el passat 16 de juliol, amb la qual el papa Francesc ha establert que “els llibres litúrgics promulgats per Pau VI i Joan Pau II, en conformitat amb els decrets del Concili Vaticà II, són l’única expressió de la lex orandi del Ritu Romà”.

En aquesta Carta en forma de “Motu Proprio” (és a dir, un document escrit per la seua pròpia voluntat), el papa acota l’ús de la litúrgia romana anterior a la reforma de 1970.

El bisbe de Roma deixa clar que el fet de recórrer (per part d’alguns grups tradicionalistes) a textos preconciliars, no és cap senyal neutre, sinó que revela una manera de viure l’Evangeli, molt allunyada de la reforma del Concili Vaticà II. Preferir una expressió litúrgica preconciliar, com fan aquests grups tradicionalistes, mostra un tarannà discordant (i crític) amb el Vaticà II. Per això el papa amb aquesta Carta limita a situacions molt excepcionals (que han de ser aprovades pels bisbes diocesans), l’ús del missal anterior a la reforma del Vaticà II, en les celebracions de l’Eucaristia en llatí.

 El papa comença la seua Carta, “Custodis de la tradició”, recordant-nos que “els bisbes, en comunió amb el bisbe de Roma, constitueixen el principi visible i el fonament de la unitat en les seues Esglésies particulars”. El papa afirma que “per promoure la concòrdia i la unitat a l’Església envers aquells que s’adhereixen a les formes litúrgiques anteriors a la reforma del Concili Vaticà II”, els papes Joan Pau II i Benet XVI “concediren la facultat d’utilitzar el Missal Romà publicat per Joan XXIII en 1962”, abans per tant de la reforma conciliar.

I és que “amb motiu de la promulgació del Missal Romà preparat per Pau VI, que anul·lava  l’anomenat de Sant Pius V (reformat per Joan XXIII)” com ens recorda l’amic Vicent Cardona (Saó, juliol-agost 2021), “un grup de cristians liderats per l’arquebisbe Lefebvre va trencar la unitat i rebutjà el nou missal, el qual consideraven herètic”. Per això Benet XVI els permeté celebrar l’Eucaristia segons el ritu de Sant Pius V, “per vore si així retornaven a la unitat. Però tampoc això no va servir per recuperar-la”. Aquests grups tradicionalistes, com diu Vicent Cardona, “van deixar clar que el problema no era només el ritu de la missa, sinó tot allò que representava el Concili Vaticà II”, al qual s’hi oposaven.

Per això el 2020, la Congregació per a la Doctrina de la Fe va fer una àmplia consulta per tal de conèixer el parer dels bisbes sobre aquest afer. Com diu el papa en aquesta Carta, “després de vore el desigs expressats per l’episcopat i havent escoltat el parer de la Congregació per a la Doctrina de la Fe”, Francesc ha signat aquest “Motu Proprio”, per tal de “prosseguir encara més en la recerca constant de la comunió eclesial”.

En el primer article d’aquesta Carta, el papa deixa ben clar que per a la celebració de l’Eucaristia, només “els llibres litúrgics promulgats per Pau VI i Joan Pau II, en conformitat amb els decrets del Concili Vaticà II, són l’única expressió de la lex orandi del Ritu Romà”. D’aquesta manera el papa Francesc estableix que la missa en llatí, segons el missal anterior a la reforma de 1970, només s’ha de considerar com una excepció. No com a regla establerta per a tota l’Església.

En l’article 2 de la Carta, el papa estableix que els bisbes diocesans tindran la potestat d’autoritzar “l’ús del Missale Romanum de 1962”. Això sí, els bisbes hauran de comprovar que els grups que celebren l’Eucaristia segons el missal anterior a la reforma de 1970, “no excloguen la validesa i legitimitat de la reforma litúrgica, dels dictats del Concili Vaticà II i del Magisteri dels papes”. I és que, per regla general, els grups tradicionalistes que celebren l’Eucaristia en llatí, amb el missal de 1962, són col·lectius molt conservadors i molt crítics amb la reforma del Vaticà II i amb el papa Francesc. Per això el bisbe de Roma, amb aquesta Carta, limita a casos molt excepcionals l’ús del missal anterior al Concili.

Com ens ha recordat Mercè Solé, a partir d’una anècdota del liturgista Piero Marini, “cada litúrgia respon a un model d’Església”. I la litúrgia preconciliar (amb la missa en llatí i amb el celebrant d’esquena al poble), revela un estil d’Església molt allunyat de les reformes del Concili. La celebració de la missa amb el missal anterior al Vaticà II, com diu Mercè Solé, “no és una qüestió de forma, sinó segurament de fons”, que es tradueix “en la manera d’entendre el paper dels batejats i batejades en el món, el significat alliberador de la Bona Nova de Jesús, la sensibilitat envers els més menuts i els més pobres, la forma de relacionar-se i d’entendre altres espiritualitats i religions o d’acollir els canvis socials i els reptes de la societat civil” (Catalunya Cristiana, 8 d’agost de 2021).

Com ha dit la teòloga Consuelo Vélez, “la Carta del papa era necessària perquè els grups que celebren la missa amb el missal anterior al Vaticà II, no ho fan com expressió de pluralitat eclesial, sinó oposant-se al Vaticà II, com ho va fer el bisbe Lefebvre”.

El papa ha volgut destacar amb aquesta Carta, que l’Eucaristia és, per damunt de tot, la Cena del Senyor i el banquet del Regne, més que un ritual en llatí, inintel·ligible per a la gran majoria dels cristians. L’Eucaristia és la unió dels deixebles de Jesús en la qual ell mateix ens alimenta amb la seua Paraula i amb el pa i el vi. Que lluny (afortunadament), queden aquelles misses en les quals, perquè els fidels no entenien res del que deia el prevere, es passava l’estona llegint un llibret de devocions o resant el rosari, sense participar, d’una manera viva i activa, en el misteri de mort i de resurrecció que és l’Eucaristia.



Per tot això cal fer costat al papa, que amb aquest document manifesta la fidelitat a les reformes i a l’ “aggiornamento” que va sorgir del Concili Vaticà II, alhora que hem de deixar enrere litúrgies del passat, que no acosten el poble de Déu a la realitat del nostre temps. I és que si volem una Església viva, no podem utilitzar una llengua morta, com és el llatí, tan exalçat pels grups tradicionalistes anticonciliars.

dilluns, 9 d’agost del 2021

Un article políticament incorrecte (CASTELLÓ NOTÍCIES, 09/08/2021)

Sí, ja sé que aquest és un article políticament incorrecte, perquè parlar de l’eixida de Messi del Barça i dels sous dels futbolistes, pot crear suspicàcies, ja que aquest tema alça passions i mou moltes emocions.

Aquests dies, la primera (i gairebé única) notícia dels mitjans de comunicació ha estat la fi de Messi al Barça. Frases com: Laporta trist amb l’adéu a Messi; Messi i el drama de la massa salarial; el retuit d’Enric Masip que aclareix molt de Leo Messi; dia 1 de l’era post-Messi; Minguella ja va alertar de la situació de Messi quan tothom creia que renovaria; la reacció de Guardiola a l’adéu de Messi i altres comentaris semblants, han omplert les pàgines dels diaris (i no només dels esportius), les ones de la ràdio i les hores de televisió. L’adéu de Messi ha portat Catalunya a un estat (gairebé) depressiu.

L’eixida de Messi del Barça, pràcticament ha anul·lat a les notícies el drama dels refugiats i dels immigrants, que continuen morint a la Mediterrània, l’atur, les guerres (oblidades) a tants i tants països, el negoci dels senyors de les guerres, que s’enriqueixen amb la venda d’armes, la violència de gènere, la situació dramàtica dels professionals de la salut que, esgotats, continuen lluitant contra la pandèmia i tants altres problemes de la nostra societat, que, informativament, han quedat en un segon, tercer o quart nivell informatiu. Fins i tot un periodista, molt mediàtic, escrivia al seu twitter, en relació a l’eixida de Messi: “Tinc 47 anys, però ara em posaria a plorar com un xiquet. Va ser molt, molt, molt bonic mentre va durar. Molta sort allà on vages”.

Cal recordar (El Nacional, 6 d’agost de 2021) que durant la temporada 20/21, Messi va suposar al Barça un salari brut de 60,3 milions d’euros, tot i que l’argentí generava uns ingressos enormes i un rendiment esportiu monumental. I també, cal dir-ho, una immensa alegria als aficionats culers. Per la seua part, Griezmann va tindre una fitxa de 35,8 milions. El sou de Coutinho va ser de 24,5 milions. Pjanic, cobrà la temporada passada, 16,3 milions. Jordi Alba, Umiti i Dembélé, 12,8 milions cadascun d’ells; Sergi Roberto i De Jong, 10,6 milions; Piqué, 6,6 milions. I al Madrid, Hazard, 24,5 milions; al Liberpool, Salah, 12 milions; al Manchester United, De Gea, 21 milions i a la Juventus, Cristiano Ronaldo, 31 milions.

Què cobra un mestre, un infermer, una periodista o un metge? Què cobra un llaurador o un fuster? Quin sou té un cambrer? ¿Podem continuar amb aquestes despeses al futbol? ¿No aprendrem res de la pandèmia que estem vivint? ¿No ens diuen res les famílies que no poden arribar a finals de mes i que han de rebre ajudes de Càritas i dels Bancs d’Aliments?

Es parla molt de l’amenaça que suposa el canvi climàtic. Però no parlem de l’amenaça del ritme de vida, insostenible, que portem. I crec que és hora de posar fil a l’agulla i canviar de rumb, encara que això siga impopular. I tot i que aquest article siga políticament incorrecte, cal replantejar ja, d’una manera totalment nova i racional, el món del futbol. Perquè el què no és racional, és que l’eixida de Messi del Barça siga més important que la mort dels refugiats, les guerres oblidades o els problemes econòmics que viuen moltes famílies. ¿No hauríem d’aprendre a viure amb més austeritat?

Fa un temps hi havia un eslògan de Càritas, per conscienciar-nos de la necessitat de ser solidaris amb els qui ho passen malament, que deia: “Viu senzillament, perquè altres, senzillament, puguen viure”. ¿No seria hora ja de fer realitat aquest lema, començant pel món del futbol? 

diumenge, 8 d’agost del 2021

El millor jugador, indiscutible, ha sigut el Genovés (VILAWEB/ONTINYENT, 03/08/2021)

 És així com mon pare, gran aficionat i cronista de la pilota al diari Levante, definia el Genovés, un mestre del trinquet, el pilotari que millor ha representat l’esport d’un poble i que, desgraciadament, dissabte passat ens va deixar.



I és que la pilota, com la va viure el Genovés i com deia mon pare, “és per a mi una passió!”. En una entrevista al diari Levante-EMV el 2011, recordava que “ja des de menut, amb el meu iaio Paco, veia les partides que es jugaven a Paiporta. I des d’aleshores (puc dir des d’aleshores, Sr. Rus o per dir-ho sóc un gilipollas), que la Pilota m’ha acompanyat sempre: Pelayo, Bellreguard, Oliva, Tavernes de la Valldigna on de poc no vaig perdre un ull! (amb una pilota llançada pel Genovés II que li trencà les ulleres i així evità perdre la vista), Alzira, Guadassuar, Carlet…”.

I continuava: “De la Pilota els grans: El Genovés, el Nel de Murla, Juliet d’Alginet, Quart, Rovellet, Ciscar, Mezquita, Fredi, Ribes, Batiste… I ara Genovés II, Álvaro, Oltra, Sarasol, Tato, Agustí, Grau, Canana, Javi, Pedrito, Raül II, Nacho, Fageca…”

Més optimista que anys enrere, en una entrevista que li va fer l’amic David Pagès per al Diari de Girona el 2010, mon pare deia que “la Pilota Valenciana, de què sóc molt aficionat, jo creia que duraria només dues generacions perquè estava prou malament. Però ara ha fet una reviscolada i crec que estan eixint nous jugadors que podran fer que dure”. I aquesta reviscolada només va ser possible gràcies a la força i a l’empenta del Genovés, l’ídol que mon pare admirava per la noblesa i alhora la humilitat que Paco Cabanes mostrava al trinquet. Perquè va ser el Genovés qui posà la pilota valenciana en el lloc més alt de l’esport valencià.

L’admiració mútua entre mon pare i el Genovés es va fer visible en la XXV Trobada d’Escoles en Valencià, celebrada a Manuel el 25 d’abril de 2010. El Genovés va voler unir-se a l’homenatge que la Trobada va dedicar a mon pare (pel seu centenari de naixement), amb un gran goig per a ell, pel fet de tindre al costat el “cavaller de la Pilota”. El millor jugador de tots els temps.

A l’entrevista que l’amic Ramon Trullenque li va fer el 2007, mon pare descrivia així els millors pilotaris que ell va conèixer: “Quart era un home molt educat, d’un tracte exquisit amb els companys, el públic i els adversaris”. I del pilotari d’Alginet deia: “A Juliet pareixia que la pilota el buscava a ell”. I de Guara: “Era més bona persona que alt, i ho era molt”. I continuava mon pare, amb admiració: “Però per a mi, el millor jugador, indiscutible, ha sigut el Genovés”.

A la crònica que va escriure Paco Cerdà el 31 d’octubre de 2010 al diari Levante-EMV, amb motiu del premi Importante que el diari va atorgar a mon pare, aquest periodista (autor del llibre: La revolució va de bo!), recordava que mon pare, després de veure la partida, en un primer moment dictava les cròniques de pilota per telèfon; després jo mateix, els dilluns, portava el text (que mon pare havia mecanografiat amb una Olivetti) a la redacció del diari, al carrer de Libreros de València, al costat mateix d’on jo vaig viure els primers anys d’universitat; i més tard, ja enviava les cròniques al diari Levante “Impressions d’un aficionat” per fax.

Mon pare deia que “el futur de la pilota va lligat a la presa de consciència nacional”. I crec que el Genovés ha estat una figura clau per redescobrir la pilota com a signe d’identitat dels valencians.

En aquell homenatge que el diari dedicà a mon pare amb motiu dels seus cent anys, l’octubre de 2010, l’amic Bernat Clari deia que Bausset “demostra fidelitat a la terra, als nostres símbols i a la nostra llengua, el senyal d’identitat més preuat”. Crec que aquestes paraules també defineixen molt bé el Genovés. Bernat Clari digué que mon pare, en les seues cròniques i en els seus articles utilitzava “un llenguatge clar, concís i directe”, perquè era un home “honest, honrat i bona persona, a més de coherent”.

Crec que el Genovés també ha mostrat als triquets un joc “clar, concís i directe”, ja que ha estat un pilotari “honest, honrat i bona persona, a més de coherent”.

Per això estic segur que el bon Déu ja haurà acollit amb els braços oberts el Genovés, un home que portava la passió de la pilota a les venes, com mon pare. Estic segur que al cel, el Genovés, Juliet i mon pare, ja deuen haver ensenyat a jugat a pilota als àngels i als sants. I no m’estranyaria que algun dia arribara la crònica de mon pare sobre la partida entre àngels i sants. O entre els àngels i els sants contra el Genovés, Juliet i mon pare. Tot i que com m’ha comentat l’amic Gabriel Garcia Frasquet, “amb eixe trio: Bausset, Juliet i el Genovés, es guanyen totes les partides”.

Els jugadors jóvens i tots els aficionats a la pilota, com també els xiquets, que des de les escoles comencen a conèixer i a practicar el noble i bonic joc del trinquet, estarem agraïts al Genovés per sempre més, per la seua manera de jugar, per la seua noblesa en el joc, pel seu esperit de superació i per la seua gran humilitat. I també pel seu valencianisme militant, en parlar sempre en valencià i en defensar públicament l’ús de la nostra llengua en una campanya d’Acció Cultural del País Valencià.

Tots recordarem el Genovés, un cavaller de la pilota i un home de paraula. I per això enguany l’Ajuntament de València hauria d’atorgar al Genovés la Medalla d’Or.

Gràcies Paco, per les vesprades que tant ens has fet gaudir als aficionats al món de la pilota amb les teues insuperables partides. Tots els qui sentim la passió per la pilota valenciana et recordarem per sempre, perquè no te n’has anat del tot i per això continues viu en el nostre record més íntim i agraït.

“Del Miracle Verge hermosa deslliureu-nos de tot mal” (RELIGIÓN DIGITAL, 08/08/2021)

 

Hoy 8 de agosto, domingo siguiente al día 3, celebramos la fiesta de la Virgen del Miracle, la Virgen Niña, que el 3 de agosto de 1458, en el prado de Bassadòria, cuando caía la tarde, “que ya la sombra pasaba los torrentes”, como cantan los gozos, la Virgen se apareció al pequeño Celdoni. El niño de la masía de Cirosa vio “una cosa parecida a una niña hermosa, que estaba arrodillada con las manos juntas dirigidas hacia el cielo, con una bella cruz que tenía en las manos”. La Virgen Niña, “fuente de gracia que siempre va curando los flagelos humanos”, se apareció más tarde a Jaume, hermano de Celdoni, cuando el niño, que iba al lugar de la aparición a recoger una oveja que se había extraviado, vio una niña “de cabello en rizos de oro, vestido blanco, manto de rosa”, arrodillada cerca de un enebro, que le dijo: “Dile al pueblo que haga procesiones, y que se conviertan, y que vuelvan a la parte de Dios”.



Un año después de la aparición el obispo de Urgell, Arnau Roger de Pallars, autorizó la construcción de una capilla bajo la advocación de Nuestra Señora del Miracle, que subsistió hasta la mitad del siglo XVI. El 1553 se construyó un albergue para que pudiesen alojarse los peregrinos que venían a venerar a la Virgen, que durante los siglos XVII y XVIII se amplió, hasta convertirse en la actual “Casa Gran”.

El 1590 se consagró la segunda iglesia (que fue derruida a finales del siglo XVIII) y el 1652 se encargaron las obras del actual templo que continua inacabado y contiene un magnífico retablo barroco obra del escultor Carles Morató, dorado y policromado por el ciudadano de Solsona, Antoni Bordons.

El mensaje de volver “a la parte de Dios”, que la Virgen del Miracle dirigió a los dos hermanos, es la llamada a la conversión que encontramos en el Evangelio y lo que pide también San Benito a los monjes en el prólogo de su Regla, de volver, por la obediencia, a Aquel del cual nos habíamos alejado por la desobediencia.

María, que “precede el peregrinaje del Pueblo de Dios, como signo de esperanza y de consuelo” (Lumen Gentium 55), nos acompaña en el camino de la fe como la primera de los discípulos de Jesús. Y es que Santa María, la doncella dócil al Espíritu, obediente a la Palabra de Dios, es aquella que, como dijo San Ambrosio, “es imagen de la Iglesia por la fe, la caridad y la unión con Cristo”. Por eso los cristianos invocamos a Santa María, la “llena de gracia” (Lc 1:28) y la “bendita entre todas las mujeres” (Lc 1:42), la madre de los creyentes y el “honor de nuestro pueblo” (Jt 15:9). Y es por eso también que hoy, los monjes de Montserrat que cuidamos el santuario del Miracle desde hace más de 100 años, (por deseo de la diócesis de Solsona) y los cristianos que vienen al Miracle, como hemos hecho de generación en generación, proclamamos a María profetisa del Magníficat, Madre de Dios y madre de la Iglesia.

Que “desde la cima de este lugar”, como cantan los gozos, la Virgen del Miracle gire  dulce la mirada sobre los hijos de este país”, ella que es para la Iglesia “un sol por la hermosura y de gracias un tesoro”.

Y es que Santa María que, como cantan los gozos a la Virgen del Miracle, es “iris bello que en el mundo Dios pone de alianza por señal”, sea hoy y siempre, consuelo para los afligidos, salud para los enfermos, alegría para tristes y paz para los atribulados.

 

dimecres, 4 d’agost del 2021

El bisbe Josep Pont i Gol (Castelló Notícies, 04/08/2021)

 Hui 4 d’agost s’escau el setantè aniversari de la preconització de mossèn Josep Pont i Gol, capellà de la diòcesi de Solsona, com a nou bisbe de Sogorb.

Nascut a Bellpuig (l’Urgell), als 12 anys Josep Pont ingressà al seminari de Solsona, on va fer els estudis eclesiàstics. L’any 1926 va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on obtingué el grau de doctor en teologia i el batxiller en Dret Canònic. L’any 1931 fou ordenat prevere, i el 1939 va entrar com a formador del Seminari de Solsona.

El Dr. Pont, superior i formador del Seminari de Solsona, representava la cordialitat, la tendresa i la jovialitat. Segons alguns antics seminaristes, gràcies a ell, aquella casassa esdevenia humana i la disciplina, amorosa, sense deixar de ser exigent. El Dr. Pont era un home molt ordenat i metòdic. Tenia a més, un gran prestigi com a professor. De fet, fou el millor pedagog que passà pel Seminari de Solsona, perquè sabia alternar el fortiter i el suaviter  de la vella pedagogia.

Però en morir el bisbe Valentí Comellas, el Dr. Pont fou “exiliat” del Seminari. Amb tot, el nou bisbe, Vicent Enrique i Tarancon, veient la gran vàlua de mossèn Pont i Gol, no tardà en rehabilitar-lo: canonge, canceller-secretari de Cambra i de Govern de la diòcesi i secretari general del Sínode de 1949. Fins que el 4 d’agost de 1951, hui fa setanta anys, fou preconitzat nou bisbe de Sogorb. Va ser consagrat a Bellpuig, el seu poble, pel bisbe Tarancon, el 30 de novembre del mateix any. Home amable, senzill i acollidor, va prendre possessió de la Seu de Sogorb, el 20 de gener de 1952, emportant-se com a secretari, mossèn Antoni Deig, que uns anys més tard seria bisbe de Menorca i posteriorment de Solsona.

La mentalitat del bisbe Josep va ser conciliar molt abans del Concili. El seu magisteri va ser un magisteri discret, que podia desconcertar per la seua senzillesa. Més savi que magistral i més itinerant que sedentari, com els bons pastors, mai no va dir aquelles grans coses que no diuen gran cosa! I ell, que coneixia tan bé la història, preferia parlar d’una manera concreta: de la Cova Santa o de la nova parròquia del barri València de Borriana, del Canigó, de l’Abat Oliba o del Dr. Cardó. Va ser un home que mai no es va permetre pensar o parlar malament d’un altre! I quan algú li preguntava perquè certes coses arribaven tan tard, responia que en el fons era el mateix problema de perquè el Fill de Déu s’havia encarnat tan tard! Era la Teologia, no del retard, sinó de la confiança; una Teologia provident, capaç d’inspirar l’obediència més neta i l’audàcia més gran. La frescor i la contundència de la paraula del bisbe Josep era viva, perquè  d’una banda, no perdia la seua novetat i de l’altra, perquè animava a vore amb esperança els esdeveniments nous i imprevisibles. Per això el bisbe Josep va destacar per la seua ajuda i per la seua sol·licitud als pobres i marginats.

L’any 1960, amb la segregació d’una bona part del territori de la diòcesi de Tortosa, es creava el nou bisbat de Sogorb-Castelló, del qual, el Dr. Pont va ser el seu primer bisbe. Un bisbe recordat i estimat, encara hui. Per mitjà d’un Decret Pontifici, se segregaren, i també s’annexionaren diverses comarques a la vella Seu de Sogorb. D’aquesta manera, els arxiprestats de la ciutat de Castelló, Albocàsser, Llucena, Nules i Vila-real, que havien pertangut a la diòcesi de Tortosa, passaven a formar part del nou bisbat de Sogorb-Castelló.

El bisbe Josep va estimar amb passió la diòcesi de Sogorb-Castelló, la primera Església que va servir en el seu ministeri episcopal: “coses, llocs, i gent que jo he estimat i he servit, i encara porte dins del cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà, i ensenyes verdes pertot arreu”.

En prendre possessió de la Seu Primada de Tarragona, l’any 1971, el nou arquebisbe declarava: “una part del meu cor, es queda en aquelles boniques terres valencianes, al costat de la Mare de Déu de la Cova Santa, i la Mare de Déu del Lledó”. El bisbe Josep havia recorregut les velles terres del Maestrat i de la Plana, les Valls del Palància i del Millars, i per això afirmava: “aquests camins els he recorregut tots, durant els millors anys del meu servei de bisbe de l’Església”. El bisbe Josep sempre recordava que havia ocupat, durant 19 anys, el lloc 75 com a bisbe de Sogorb, i al mateix temps, “sóc el cap i començament d’una nova etapa d’aquell venerable episcopologi, en esdevenir l’any 1960, primer bisbe de Sogorb-Castelló”.

Juntament amb el bisbe de Vic, Ramon Masnou, i també amb el de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, el bisbe Josep va ser l’única jerarquia que defensà la llengua que compartim valencians, catalans i mallorquins, com a llengua del Poble, en la litúrgia i en l’ús públic. Durant els anys de servei al bisbat de Sogorb-Castelló, el bisbe Josep va afavorir la introducció de la nostra llengua a l’Església, en totes aquelles zones de la diòcesi que eren valenciano-parlants. Per al bisbe Josep, “l’Església no té fronteres, però es projecta sobre l’home concret, amb totes les seues circumstàncies. Per això l’Església es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia”.

Clar defensor de la unitat de la llengua, en certa ocasió rebé l’encàrrec per part d’un dels responsables de la revista Cavall Fort, de sondejar la possibilitat i l’oportunitat d’iniciar una edició en “valencià” d’aquesta revista infantil. El Dr. Pont afirmà amb rotunditat que no ho considerava necessari, pel fet que la llengua catalana de la revista citada i el valencià que es parlava a la seua diòcesi, no tenien cap diferència essencial i tots els qui llegien Cavall Fort al País Valencià, no necessitaven diccionari!

De fet, Pont i Gol, amb  Jubany i Masnou, va ser el responsable, al Concili Vaticà II, que la Lumen Gentium reconeguera a les minories nacionals el dret a la seua pròpia llengua i cultura. El bisbe Josep va ser decisiu per tal d’aconseguir que, a Espanya, el català fora llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols defensaven que només ho podia ser el castellà.

El bisbe Pont i Gol va ser un bisbe plenament conciliar. Per a ell, el Concili era alguna cosa més que una gran notícia: “És una mentalitat, un criteri, una línia a seguir: l’Evangeli vist amb l’autenticitat que els nostres temps reclamen”. I és així com el Concili va transformar el bisbe Josep. Es deia que el Dr. Pont havia tornat de Roma, després de la tercera etapa conciliar, amb una actitud més senzilla encara, amic del diàleg, defensor dels drets humans, compromès amb la renovació i l’aggiornamento.

En una homilia a Vila-real, el desembre de 1965, deia: “L’Església, renovada en el Concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau”. I continuava: “L’Església vol anar despullant-se de les aparences de poder, de la força de les riqueses, de la influència terrena”.



El bisbe Josep desitjava una Església oberta a tothom i per això creia que la missió de l’Església “no era obtindre triomfs, ni conquerir res: l’Església no vol dominar ningú. La missió de l’Església és la de ser ferment i testimoni enmig del món”.

Setanta anys després del seu nomenament com a bisbe de Sogorb, som molts els valencians que enyorem la bondat de pare i la fidelitat del bisbe Josep Pont. Un bisbe al servei d’un poble al qual estimava i servia amb molt d’amor i sol·licitud pastoral.

Argentí, bolivià i xilè (Castelló Notícies, 29/07/2021)

 Va ser fa uns dies (no sé si per la calor i les altes temperatures), que a les Balears, el Sr. Pablo Casado afirmà, sense cap mena de vergonya, que els illencs, germans de llengua dels catalans, dels valencians, dels andorrans i dels ciutadans de la Franja de Ponent, no parlaven català sinó mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc.

Els valencians estem “acostumats” (i farts) d’escoltar les bestieses que els dirigents del PP valencià (i també de Cs i de Vox) diuen en relació a la nostra llengua, quan irracionalment neguen, una vegada i una altra, la unitat del català. Sense entendre res ni mica de lingüística, pontifiquen com si foren catedràtics de filologia. Estic segur que si tenen un problema de salut, el Sr. Casado i les altres “eminències” del PP, Cs i Vox, consultaran un dermatòleg, un uròleg o un cardiòleg. Però quan es tracta de llengua, es llencen a la piscina (sense aigua) fent el ridícul constantment.

El Sr. Casado (com els dirigents saberuts valencians del PP, Cs i Vox) neguen la unitat de la llengua catalana i sense cap vergonya parlen del valencià, del mallorquí o de l’eivissenc com a llengües diferents al català. Per això espere que quan el Sr. Casado vaja a Llatinoamèrica, també diga que a Xile, Colòmbia o Panamà no parlen espanyol (o castellà), sinó xilè, colombià i panameny respectivament. Espere que el Sr. Casado diga als habitants de Mèxic, Hondures o Cuba, que en aquests països no parlen la llengua de la “Madre Patria”, sinó unes llengües diferents del castellà i diferents entre el mexicà, l’hondureny i el cubà.

I és que la ignorància és molt atrevida i per això aquestes “eminències” parlen de llengua sense tenir ni idea del que parlen. I per això fan el ridícul.

Jo aconsellaria al Sr. Casado i als altres polítics del PP, Cs i Vox, (perquè no feren riure amb les seues ocurrències irracionals), que anaren a primària, ja que qualsevol xiquet de huit o nou anys sap que la llengua que parlem valencians, catalans, mallorquins, andorrans i els ciutadans de la Franja, és la mateixa. Com saben que la llengua que parlen a Burgos, a Cadis, a Buenos Aires o a La Habana, també és la mateixa.

Però no tinc cap esperança que em facen cas i vagen a escola, ja que la irracionalitat que expressen és de l’alçada d’un campanar.

A l’analfabetisme del Sr. Casado s’hi uneix l’actitud sectària d’un regidor de Cs d’un poble valencià, que s’ha negat a llegir una declaració institucional del seu ajuntament,  perquè “no está escrita en la legua que mi grupo liberal considera que habría de plasmarse en este pleno”, menyspreant l’oficialitat del català que recull l’Estatut d’Autonomia del País Valencià. I és que entre ignorants i sectaris, estem ben arreglats.

Espere que ben aviat l’Academia de la Lengua Española desautoritzi el Sr. Casado i li demane que estudie una mica abans de posar la pota.

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT