diumenge, 29 d’octubre de 2017

La Generalitat de Catalunya (VILAWEB/ONTINYENT, 29.10.2017)

Amb 11 diputats al Parlament de Catalunya (d’un total de 135), el PP ens vol fer creure que té la legitimitat per presidir la Generalitat de Catalunya. Això sí: ‘por justo derecho de conquista’, com el 1707 al País Valencià i el 1714 a Catalunya. Això és l’article 155 de la Constitució espanyola. Per això, que la Sra. Sáenz de Santamaría puga assumir les competències del president Puigdemont i del vice-president Junqueras és un acudit de mal gust. Així és com el govern de l’estat, que parla de respecte a la legalitat, respecta la voluntat popular expressada el 27 de setembre de 2015!

L’esperpent que està fent l’estat, amb la connivència vergonyant del PSOE i la ja coneguda submissió de C’s, és d’antologia. El Sr. Rajoy està demostrant amb les seues actuacions el valor que per a ell té la democràcia. I és que el Sr. Rajoy està menyspreant i enterrant els resultats de les eleccions del 27 de setembre de 2015. Per cert, que si el PSOE valencià ven la seua seu al carrer de Blanqueries, que vaja a instal·lar-se a la seu del PP, al carrer de Quart. No notaran la diferència.

El Sr. Rajoy faria bé de rellegir les paraules del Sr. Barack Obama, quan en el 50è aniversari del discurs de Martin Luther King, el president dels EUA va dir: ‘Gràcies als qui van fer la marxa pels drets civils, els EUA són hui més lliures i més justos. Hui recordem que la llibertat no ens és donada, sinó que es guanya amb lluita i disciplina, amb persistència i fe. El camí és llarg, però arribarem al final: ensopegarem, però ens tornarem a alçar’.

Davant l’immobilisme del Sr. Rajoy i del seu govern, cal recordar que, com deia Anatole France, ‘l’arbre de les lleis ha de podar-se contínuament’, ja que no és l’home per a la llei sinó la llei per a l’home.

L’immobilisme i a més l’ús de la força (com ho vam comprovar l’1 d’octubre passat) que és l’argument dels dèbils, ens demostra la feblesa i l’equivocació del govern de l’estat en afrontar la situació de Catalunya. Com deia Antonia Fraguas, ‘la violència és la por a les idees dels altres i la poca fe en les pròpies’.

Per això en aquests moments cal ser fidels a les paraules de Pompeu Fabra quan ens encoratja a ‘no abandonar ni la tasca ni l’esperança’.

Finalment, el paper del rei espanyol ha estat decebedor. Per això cal recordar aquelles paraules de Thomas Jefferson quan deia: ‘Jo era bastant contrari a les monarquies abans d’anar a Europa. Però des que he vist com són, en sóc deu mil vegades més’.

Tant que es proclama el Sr. Rajoy successor del president Adolfo Suárez, caldria que tinguera en compte el que va dir qui va ser president del govern espanyol durant la Transició: ‘El futuro no está escrito, porqué solo el pueblo lo puede escribir’. O això només és vàlid per a Espanya i no per a Catalunya? Catalunya no pot escriure el seu futur amb pau i amb llibertat?

Pel que fa als mitjans de comunicació de Madrid, el partidisme i la manca d’objectivitat en el procés de Catalunya és ben patent. Les portades d’El País són d’antologia.

I mentrestant la ciutadania, animada per la caverna política i la mediàtica, té els ulls sobre Catalunya, la corrupció del PP i la violència de l’extrema dreta queda en segon pla. Com oblidada.

La pregunta que tothom s’hauria de fer és: com es pot restablir la normalitat democràtica (com diu que vol fer el govern del Sr. Rajoy) enderrocant la legalitat i la legitimitat de les urnes? Que ho conteste Europa. Si pot!

El Premi a la Concòrdia (VILAWEB/ONTINYENT, 25.10.2017

El divendres 20 d’octubre es van lliurar a Oviedo els Premis Princesa de Asturias. Un d’ells, el de la Concòrdia, que paradoxalment es va lliurar a la Unió Europea, va ser recollit pels seus màxims dignataris: Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, Donald Tusk, president del Consell d’Europa, i Antonio Tajani, president de l’Eurocambra.

El rei dels espanyols, Felip VI, en el discurs de lliurament dels premis remarcà ‘nuestro legítimo orgullo de pertenecer a la gran realidad democrática que es Europa’. Un continent que segons el rei, ‘de respuestas a la modernidad’ ja que ‘avanza hacia una mayor integración y convergencia’. El rei reivindicava també ‘los principios democráticos en los que se sustenta la convivencia’.

Quan el drama dels refugiats, amb la indiferència d’Europa, continua amb la mort d’hòmens, dones i xiquets que fugen de la guerra, és insultant que el Premi de la Concòrdia s’haja donat a la Comissió Europea, amb el seu paper infame davant la crisi dels refugiats. I és que la Comunitat Europea ha perdut les arrels cristianes que van fer possible la seua fundació. Ara la Comissió Europea no està arrelada en l’humanisme cristià, sinó que està governada pels mercats, per les multinacionals i pels interessos econòmics.

El Sr. Antoni Tajani afirmà, esperpènticament, que la ‘Unión Europea representa solidaridad’. On troben la solidaritat els refugiats que continuen morint a la Mediterrània? Què pot dir la Unió Europea als familiars de les 2.776 persones que s’hi han ofegat ja enguany?

Ja tenia raó el papa Francesc quan, adreçant-se als participants del III Encontre de Moviments Populars, reunits a Roma el 5 de novembre de 2016, digué: ‘Se salven els bancs però no les persones’. Mogut per la defensa de l’home i del dret de les persones al treball, al sostre i a la terra, el papa denuncià un sistema econòmic que, centrat en el diner i no en la persona, governa ‘amb el flagell de la por i la violència’.

En aquell encontre, on el papa expressà la ‘set de justícia’ i el crit en defensa de ‘terra, sostre i treball’ per a tothom, el papa Francesc denuncià una humanitat que s’enfonsa, ja que se salven els bancs i es descarten les persones. Ací veiem, com deia el rei, ‘el legítimo orgullo de pertenecer a la gran realidad democrática que es Europa’?

Per això el papa Francesc expressà la necessitat d’un ‘canvi d’estructures perquè la vida siga digna’ i animà els integrants d’aquells moviments populars, que el papa anomenà: ‘poetes socials’.
La Unió Europea mereixeria el Premi de la Concòrdia si, com digué el papa el novembre de 2016, fomentara ‘treball digne per als exclosos del mercat laboral, terra per als llauradors, habitatge per a les famílies sense llar, lluita contra la discriminació, la violència contra la dona i les noves formes d’esclavitud, la fi de les guerres, del crim organitzat i de la repressió’. Però no és així, ja que la Unió Europea, lamentablement, està governada pel diner, per mitjà (com digué el papa en aquell encontre) del ‘flagell de la por, de la violència econòmica, social, cultural i militar, que engendra més i més violència’. Per això el papa Francesc denuncià també el ‘terrorisme que naix del control global del diner i atempta contra la humanitat’.

Ja en l’encíclica Quadragesimo Anno, del 15 de maig de 1931, el papa Pius XI ‘preveié el creixement d’una dictadura econòmica, que ell anomenà imperialisme internacional del diner’. I el papa Pau VI denuncià la ‘nova forma abusiva de dictadura econòmica’, per mitjà de la Carta ApostòlicaOctogesima adveniens, del 14 de maig de 1971.

La Unió Europea no hauria de fonamentar-se sobre l’ídol diner, que com digué el papa Francesc ‘regna, en compte de servir i tiranitza i terroritza la humanitat’. De fet, Jesús de Natzaret prioritzà la dignitat de fills de Déu, ‘per damunt d’una interpretació formalista de la norma’, ja que Jesús denuncià la idolatria dels fariseus que anaven darrere els diners: ‘No podeu ser servidors de Déu i dels diners’ (Lc 16:13-14).

La Comissió Europea seria digna del Premi de la Concòrdia si, com demanava el papa Francesc en aquell encontre, defensara ‘un projecte pont dels pobles, enfront del projecte mur dels diners’ i acollira el drama de les famílies expulsades de la seua terra. Per això l’Església, com digué el papa, ha de ‘pronunciar-se i actuar enfront de situacions on hi ha ferides i sofriment dramàtic’, per tal de trobar una solució a aquestes tragèdies.

El papa rebutjà el consumisme i defensà ‘la solidaritat i el respecte a la natura’ i demanà que els estats no toleraren la corrupció, ja que ‘els qui han optat per una vida de servei’ tenen ‘l’obligació de ser honestos’, per viure ‘amb un fort sentit d’austeritat i d’humilitat’.

Si la Comissió Europea, en compte d’estar governada per la tirania dels diners, treballara per ‘construir ponts entre els pobles’, sí que mereixeria el Premi de la Concòrdia. I és que com digué el papa Francesc el 5 d’abril de 2016, ‘Déu i els diners són dos amos irreconciliables’.

Llàstima que cap bisbe espanyol no haja denunciat la supèrbia de la Unió Europea, com sí que ho ha fet el cardenal Óscar Andrés Rodríguez Madariaga, en relació a Trump.
Per això cal repensar de nou la UE per tal que retorne als ideals de l’humanisme cristià que van fer possible la seua fundació, quan el 25 de març de 1957, Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos firmaren el Tractat de Roma.

Manuel Corachan, metge i bibliògraf (VILAWEB/ONTINYENT, 22.10.2017)

 En el 75è aniversari de la mort del Dr. Corachán, cal reivindicar la seua persona i el seu treball, sempre en bé de la salut dels ciutadans»


Amb aquest títol, el 21 de març es va inaugurar a la biblioteca de Montserrat una exposició per commemorar el 75è aniversari de la mort d’aquest metge valencià, nascut a Xiva el 2 de novembre de 1881
.
Manuel Corachán va ser un metge que hui poca gent sap qui va ser, malgrat la seua importància en la medicina. El pare del Dr. Corachán treballava de barber i cirurgià sagnador i d’ell, Manuel va prendre l’ofici de barber que l’ajudaria a pagar-se els estudis de medicina quan el xiquet es va traslladar a viure a Barcelona. Sa mare, Maria Garcia Hernan, va morir prematurament quan Manuel tenia sis anys. Per això el menut se’n va anar a viure a la ciutat comtal, a casa d’una familiars, per començar el batxillerat. El 1891 va començar els estudis de medicina, que es va pagar fent de barber a la barberia dels seus parents. El 1906 es va graduar i començà a treballar amb el doctor Enric Ribas, cap d’un Servei de Cirurgia, i el doctor Àlvar Esquerdo de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona.
El 1909 el doctor Corachán es va casar amb Milagros Llort Fargas, amb qui va tindre dos fills: Manuel i Ricard. Va ser el 1915 quan Corachan obrí una xicoteta clínica i sis anys més tard inaugurà la Casa de Salut Clínica Corachán.

Quan el 1915 va enviudar, el Dr, Corachán es casà amb Hermínia Graells Ortega, amb qui va tindre tres filles: Hermínia, M. Elena i Margarida.

Quan el 1921 va morir el Dr. Esquerdo, Manuel Corachán ocupà la seua plaça com a director del Servei de Cirurgia de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Va er el 1925 quan Corachán es doctorà a la Universitat de Madrid, l’única universitat espanyola que aleshores atorgava aquest títol, amb una tesi sobre cirurgia gàstrica.

Manuel Corachán va ser escollit membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, amb un discurs d’ingrés que va titular: ‘El cirujano: su aspecto auténtico y profesional a través de los tiempos’.

El 1929 entrà a formar part de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, de la qual primer va ser secretari i més tard president, des del 1932 al 1934. El 1933 fou nomenat professor lliure de Patologia Quirúrgica de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual va ser expulsat el 1937 per les autoritats republicanes. El 1934 va fundar, juntament amb el doctors Enric Ribas i els germans Antoni i Joaquim Trias i Pujol, la Revista de Cirurgia de Barcelona.

El 1935 va rebre un homenatge al seu poble natal, amb motiu de ser-li concedida la Creu de l’Orde de la República. Dirigí i finançà la publicació en fascicles i en llibre del Diccionari de Medicina, encàrrec que li va fer el VI Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana celebrat el 1930.
El 1936 i malgrat que mai no havia participat en política, va ser nomenat Conseller de Sanitat i Assistència Social del Govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Lluís Companys, càrrec del qual va dimitir poc després de començar la guerra civil. L’octubre de 1936 va fugir, a França primer, i l’any següent a Veneçuela on va dirigir l’Instituto de Cirugía Experimental a més de ser catedràtic de Tècnica Anatòmica a la Universitat de Caracas.

El Dr. Corachán va tindre un gran prestigi professional per la seua contribució al desenrotllament de la cirurgia general i digestiva, a més d’exercir també la traumatologia. Tornà de Veneçuela a Catalunya el 1941, però va morir l’any següent, concretament el dia 20 de gener de 1942, a causa d’una epidèmia de tifus exantemàtic que afectà Barcelona.
En el 75è aniversari de la mort del Dr. Corachán, cal reivindicar la seua persona i el seu treball, sempre en bé de la salut dels ciutadans, així com un  homenatge de la societat valenciana i en especial de l’estament sanitari i de la Conselleria de Sanitat.


diumenge, 22 d’octubre de 2017

El beat màrtir valencià Antoni Cerdà (LEVANTE-EMV, 21.10.2017)


Hui 21 d´octubre tindrà lloc a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona la beatificació de 109 claretians màrtirs, un d´ells, Antoni Cerdà, fill de Xàtiva i 4 més que, tot i que no eren valencians d´origen, residien en comunitats claretianes valencianes.

Antoni Cerdà, nascut a Xàtiva el 25 de setembre de 1915, va tindre dos germans, Josep Mª i Enric, també claretians. A finals de juliol de 1926 ingressà al postulantat claretià d´Alagón, el 1928 continuà els estudis a Cervera i el 1930 començà el noviciat a Vic. Antoni Cerdà va fer la professió el 27 de setembre de 1931 i l´endemà anà a Solsona per estudiar la filosofia i el primer curs de teologia, fins que el 1935 anà a Cervera per continuar els estudis. Va ser afusellat al cementeri de Lleida el 26 de juliol de 1936, quan Antoni només tenia 20 anys.

Els altres claretians d´aquest grup de 109 màrtirs que hui seran beatificats no eren d´origen valencià, però pertanyien a comunitats establertes al nostre País. Així, Marcelino Alonso Santamaría, era superior de la comunitat claretiana de València i va ser afusellat a Alboraia el 13 d´agost de 1936; José Ignacio Gordón de la Serna, afusellat també a Alboraia el 13 d´agost de 1936 i Luis Francés Toledano afusellat a Olocau el 21 d´agost de 1936, formaven part de la comunitat de Xàtiva, i per últim, Tomás Galipienzo Perlada, pertanyia a la comunitat claretiana de Requena, i va ser afusellat a Paterna l´1 de setembre de 1936.

Les restes d´aquests 4 claretians màrtirs que van morir al País Valencià es troben actualment a la parròquia de Sant Vicent Màrtir de València, una comunitat que serveixen els Missioners Fills de l´Immaculat Cor de Maria, la congregació que va fundar Sant Antoni Mª Claret el 16 de juliol de 1849.

El procés de beatificació d´aquests 109 màrtirs claretians, preveres, germans i estudiants, es va iniciar el 1948 i es van incloure en aquest procés els claretians que residien a València, Xàtiva i Requena, pel fet que en aquell moment la Província claretiana de Catalunya comprenia també la zona valenciana i la d´Aragó.

Els 109 màrtirs claretians que seran beatificats hui pertanyien, a més dels 4 de les comunitats claretianes que hi havia al País Valencià, a les comunitats de Cervera-Mas Claret (entre ells el xativí Antoni Cerdà) i de Solsona, concretament 60; a la de Barcelona, 8; a la de Sabadell també 8; a la de Lleida, 11; a les de Vic i Sallent, 15 i la de Castrourdiales, 3.

El decret de beatificació d´aquests màrtirs claretians va ser aprovat pel papa Francesc el 22 de desembre de 2016, i va ser el 4 de maig passat quan la Secretaria d´Estat del Vaticà va comunicar oficialment la data de beatificació, hui 21 d´octubre, on a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona el cardenal Angelo Amato, Prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants, presidirà aquesta celebració.

Quan el passat mes de maig es va saber la data de beatificació, la Província Claretiana de Catalunya va expressar la "seua alegria de comptar entre els beats de l´Església, aquest grup nombrós de màrtirs, que pel seu testimoni de fe i de perdó, sempre han estat un referent i un estímul de coherència missionera".

Va ser el P. Ricard Costa-Jussà, Provincial del Claretians de Catalunya, qui va remarcar la importància d´aquesta beatificació amb aquestes paraules: "Més enllà de les circumstàncies polítiques tan convulses i complexes del moment, el que volem subratllar és el testimoni de fe i de perdó d´aquests germans nostres. Això ens estimula en el coratge del nostre seguiment de Jesucrist i ens empeny a ser com els màrtirs, instruments de perdó i de reconciliació arreu del món".
Actualment al País Valencià trobem comunitats claretianes, seguidores del carisma de Sant Antoni Mª Claret, a Elda i a València, concretament a la parròquia de Sant Vicent Màrtir i també als col·legis Fuensanta i Claret de Benimaclet.



Com diu Orígenes en la seua "Exhortació al martiri", "els màrtirs de Crist, "triomfant amb ell, espolien principats i potestats, i, d´aquesta manera, en participar en el seu sofriment, tenen part en el que ell aconseguí amb la seua fortalesa a sofrir". Per això Orígenes veu el dia de salvació d´aquells que donen la vida per Crist, aquell dia "en que eixim així d´aquest món", pel martiri.

L´exemple d´aquests 109 màrtirs claretians, i d´una manera particular el xativí Antoni Cerdà, encoratja la nostra fe, ja que veiem en ells, uns hòmens que van saber donar la vida per Jesucrist. En una societat "líquida", on tot sembla que siga relatiu i res no tinga consistència, el testimoniatge dels 109 màrtirs claretians ens assenyala el camí per tal d´esdevenir autèntics deixebles de Jesús: donar la vida pels altres, bé d´una manera cruenta, com ho van fer aquests fills de Sant Antoni Mª Claret que hui són beatificats, o bé incruentament, cada dia, estimant, perdonant, acollint, treballant per la justícia i per la veritat, sempre al costat dels més desvalguts i dels més pobres.

Com va dir el passat 6 d´agost el cardenal Gregorio Rosa Chávez, bisbe auxiliar de San Salvador, "l´Església ha de recuperar la memòria dels centenars de llauradors assassinats durant la guerra civil (1980-1992) per divulgar la fe catòlica". El cardenal Gregorio Rosa es referia a "màrtirs anònims, la major part d´ells humils llauradors", que van ser massacrats per l´exèrcit salvadorenc i per l´extremadreta d´aquell país. Per això també cal fer memòria d´aquests 4 màrtirs de les comunitats claretianes valencianes i del beat màrtir fill de Xàtiva, que amb els altres 104 beats, van ser testimonis de fe.

Que l´exemple del beat valencià Antoni Cerdà i dels altres 4 religiosos Missioners Fills de l´Immaculat Cor de Maria que vessaren la seua sang per Jesucrist, ens ajude a caminar amb esperança i a viure la nostra fe amb fermesa i amb valentia.

dijous, 19 d’octubre de 2017

‘Se puede hablar de todo pero no de la unidad de España’ (VILAWEB/ONTINYENT, 19.10.2017)

Aquesta frase de la Sra. Isabel Bonig (Levante, 13/10/17) resumeix molt bé la forma d’entendre el diàleg que proposa el PP en el procés que viu Catalunya. De fet, si no es pot parlar de la unitat d’Espanya, no cal dir que ‘se puede hablar de todo’, ja que parlar de tot vol dir parlar de tot, sense vetos.



Tots recordem que en plena espiral de violència provocada per ETA, amb assassinats, segrestos i xantatges econòmics als empresaris bascos, qui va ser president del govern, el Sr. Jose´M. Aznar, va dir que en ‘ausencia de violencia se puede hablar de todo’. Aquesta afirmació no se la creia el Sr. Aznar, i només eren paraules buides, com ara s’ha vist, ja que a Catalunya no hi ha violència.
El diàleg del govern Rajoy és l’amenaça de l’article 155 o del 116, les mentides dels ministres del govern espanyol quan afirmen sense cap mena de rubor que el castellà està perseguit a Catalunya o que a les escoles no s’ensenya el castellà, o també que els mestres adoctrinen els xiquets catalans en un odi contra Espanya. Caldrà recordar les paraules del ministre Wert quan deia: ‘hemos de españolizar a los niños catalanes’?

Que la Fiscalia arribara a demanar presó incondicional al Major dels Mossos, Josep Lluís Trapero (tot i que després s’ho repensara) i que haja empresonat, acusats de sedició, els Sr. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de l’Assemblea Nacional de Catalunya  i d’Omnium Cultural, explica molt bé quina mena de diàleg està disposat a oferir el Sr. Rajoy.

Que el Sr. Artur Mas i les Sres. Joana Ortega i Irene Rigau hagen estat condemnats a pagar multes milionàries, per un fet tan ‘greu’ com posar les urnes al carrer, també explica com entén el govern espanyol la democràcia. Per què no s’han multat els responsables valencians que van acabar amb el nostre sistema financer? Per què no s’han multat els polítics valencians responsables dels fracassats projectes faraònics com Terra Mítica, la Ciudad de las Lenguas o la Fórmula 1?

Que el Sr. Montoro tinga el control de les finances catalanes també és una mostra del desig de diàleg del govern de Madrid.

I que diversos diputats del PP amenacen d’il·legalitzar l’independentisme, és a dir, perseguir les idees, ja indica el grau de repressió que vivim.

Quan a més, el Tribunal Constitucional anul·la la llei del Referèndum, i està tractant el Parlament de Catalunya com un parlament de fireta.

Per altra part el paper d’Europa, quan Catalunya viu gairebé un estat d’excepció, deixa molt a desitjar. Com en el tema dels refugiats i per a vergonya dels estats europeus, el vell continent mira cap a una altra banda. Com ha escrit el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat a ‘La Unió Europea i les multinacionals’ (Diari de Girona, 18/10/17), Europa ‘no ha estat ni la dels pobles d’arrels cristianes ni la dels obrers, sinó la dels estats controlats per les multinacionals’.

És escandalós que en l’estat espanyol, i en ple segle XXI, hi haja presos polítics, líders pacifistes perseguits per un estat incapaç de dialogar, d’utilitzar la paraula. Un estat que només sap utilitzar la força de les porres.

I després de l’empresonament dels Srs. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, ens empresonaran tots els qui vam votar l’1 d’octubre?

Finalment, si algunes empreses estan deixant Catalunya i traslladant-se a altres llocs de l’estat, el PSOE i Cs’ podrien traslladar-se al carrer Gènova, 13. Així s’estalviarien el lloguer de les seues seus per compartir la del PP, ja que cada vegada aquests partits s’assemblen més al PP.

El que sí que està clar és que ni la Mare de Déu de Montserrat ni els monjos d’aquest monestir no canviarem de lloc ni deixarem aquesta muntanya.

«Todos los acentos del español» (i del valencià) (INFORMACION.ES (17.10.2017)


Aarón (sense h) Gómez és un còmic canari que va editar un vídeo ( El País, 7 d'agost de 2017) on defensava la riquesa del castellà.

En aquell vídeo, Gómez reivindica la bellesa de totes les formes de parlar espanyol que hi ha al món, des de Sevilla a Bogotà i des de Madrid a Buenos Aires, Santa Cruz de Tenerife, Santiago de Xile o San Juan de Puerto Rico. En aquest vídeo, d'un minut i cinc segons de durada, Aarón Gómez lloava els diferents accents i les diverses expressions, totes elles «válidas, preciosas y personales que dan forma a los diferentes pueblos».

Gómez, de 36 anys, nascut a Santa Cruz de Tenerife, defensava les diferents formes de parlar espanyol, i per això acabava el seu vídeo reivindicant totes les maneres de parlar el castellà.

Això, que tothom reconeix i accepta (ja que cap persona no nega la unitat de la llengua que es parla a Valladolid, a Mèxic o a Buenos Aires) i que és un motiu de riquesa per al castellà, encara hui, incomprensiblement, no és acceptat en el cas de la llengua que parlem a Eivissa, a Morella, a Andorra la Vella, a Manacor, a Alcampell, a Elx i a Manresa. Si s'han de defensar, respectar i protegir les diferents formes de parlar el castellà, ¿per què això mateix no passa amb la nostra llengua, que no solament no es defensa sinó que, malèvolament, intenten dividir-la i trossejar-la, per així acabar amb ella?

El vídeo de Aarón Gómez acaba amb una frase molt bonica que tots hauríem de tindre en compte: «Qué hermoso es tener varias palabras para definir un simple objeto». I és que com passa amb totes les llengües, no per utilitzar diferents paraules estem parlant d'idiomes diferents.

També nosaltres, els qui parlem la mateixa llengua, estesa de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, tenim diverses maneres de dir el mateix amb paraules diferents, una diversitat que enriqueix la nostra llengua. A vore quan ho entenen (tan fàcil com ho és d'entendre) els qui neguen la unitat de la nostra llengua, però no neguen la unitat del castellà. O de l'anglès.

És per això que trobe ridícula la protesta de la Federació Provincial de Pares d'Alumnes (FAPA) Gabriel Miró d'Alacant, pel fet que una agenda escolar pose el mapa lingüístic (no polític) de la llengua que compartim els valencians, els catalans, els balears, els andorrans i els aragonesos de la Franja de Ponent, així com els murcians de la comarca del Carxe. La FAPA ha creat un enfrontament innecessari sobre la llengua comuna i per això el STEPV ha demanat que aquesta associació «deixe d'assetjar el valencià i el professorat» amb un enfrontament inútil i irracional. Un enfrontament que no hauria creat la FAPA en el cas d'una agenda amb un mapa lingüístic del castellà, que inclouria Espanya i els països llatinoamericans o Puerto Rico.

Per això, tant el Sindicat de Treballadors i Treballadores de l'Ensenyament del País Valencià com també l'associació El Tempir d'Elx, han denunciat aquesta manipulació de la FAPA d'Alacant, que només pretén crear un conflicte lingüístic amb el valencià i que mai no ho faria amb el castellà. O amb l'anglès. I per això El Tempir d'Elx ha demanat a la FAPA que «no jugue amb la cohesió social del sud ni acorrale el professorat de valencià».

Deixem treballar als mestres, tan bons professionals com són, perquè ensenyen als nostres xiquets i xiquetes la riquesa i la bellesa que suposa els diversos accents del valencià, des del que parlen a Manresa al que parlen a Alcoi, a Maó, a Canillo i a Binèfar, com és també una riquesa i una bellesa els accents del castellà d'Almeria, de Bogotà, de Mèxic o de San Juan de Puerto Rico.

El papa Francesc a la FAO (LEVANTE-EMV, 17.10.2017)


Hui 16 d´octubre el papa Francesc visita la seu de la FAO, l´organització de les Nacions Unides per l´Alimentació i l´Agricultura, un organisme fundat el 1943 que té com a missió afavorir el desenrotllament dels pobles.

El passat 3 de juliol el papa adreçà un missatge al president de la FAO en la seua reunió plenària on el bisbe de Roma destacava que "només un esforç d´autèntica solidaritat serà capaç d´eliminar el nombre de persones desnodrides i privades d´allò que és necessari per a viure". Per això el papa instava la FAO "a afavorir no un simple progrés o objectiu teòric de desenrotllament, sinó una real eradicació de la fam i de la desnutrició". I és que, com remarcava el papa, "tots tenen dret" al pa de cada dia, que encara no arriba a tots els pobles d´una manera suficient.

Davant el flagell de la fam i de la misèria, el papa Francesc, en el seu missatge al president de la FAO, li recordava que encara hui "falta una cultura de la solidaritat" per tal de fer realitat "el dret de cada persona a ser alliberada de la pobresa i de la fam". Com va dir el papa Francesc en aquest missatge, hem de ser conscients que "els béns que ens ha entregat Déu són per a tots", per això "no podem restar únicament preocupats o resignats". Hem de tindre en compte, com digué el papa Francesc, que la fam i la pobresa "són el resultat del subdesenvolupament", degut "a la inèrcia de molts o a l´egoisme d´uns pocs".


Cal recordar que més de 800 milions de persones viuen amb menys d´1,5 euros al dia, que cada dia moren 25000 persones, el 75% de les quals són xiquets de menys de 5 anys i que més de 150 milions de jóvens de tot el món no saben llegir ni escriure. A més, cal denunciar que l´any passat, dels 5000 xiquets que arribaren a Lampedusa, molts d´ells van "desaparèixer", ja que es troben en situacions infrahumanes cosint peces de roba, essent víctimes de la prostitució i de la pornografia infantil o bé dels traficants d´òrgans. I mentrestant l´Europa cristiana mira cap a una altra banda.

Per això l´Església ha de saber acollir i escoltar els goigs i les esperances, les tristors i les angoixes del nostre món i els clams i els crits dels pobres. I també ha de denunciar la injustícia que empobreix pobles sencers, que per aquest motiu han d´eixir de la seua terra.

Enguany que es compleix el 50è aniversari de l´encíclica "Populorum progressio", del Papa Pau VI, l´Església, des de l´esperança cristiana, ha d´afavorir la llibertat i la pau, el progrés i el desenrotllament dels pobles del Tercer Món, acollint els qui viuen situacions de pobresa o de marginació.

Són molts els pobles que continuen passant fam. Només fa unes setmanes, els mitjans de comunicació ens informaven que la fam (degut al conflicte armat) i el còlera estaven flagel·lant aquest país. I no només el Iemen. També a Sudan del Sud, Nigèria, Somàlia i Etiòpia, s´ha decretat l´emergència alimentària, segons informava la Xarxa de Sistemes de Primera Alerta contra la Fam.
L´actitud d´Europa, el vell continent que s´anomena civilitzat, queda, per a vergonya nostra, molt ben retratada en una vinyeta del diari italià Avenire, en la que es veu Sant Josep i Jesús, que li pregunta a son pare: "Pare: quan nosaltres vam anar a Egipte¿què érem: refugiats, immigrants, sense papers?". I Sant Josep li contesta al seu fill: "Jesús, nosaltres vam anar a Egipte, no a Europa". I és que el nostre vell continent (com hem vist a l´Estat espanyol) rebutja els immigrants i quan els acull els tracta amb menyspreu. Cal recordar i denunciar que el govern del Sr. Rajoy, fa dos anys es va comprometre a acollir 17337 refugiats i quan ha expirat el termini d´acollida, el passat 26 de setembre, n´havia acollit només el 12%, tot i les paraules grandiloqüents del ministre d´Interior, que l´agost d´aquest any declarà en una comissió sobre política migratòria: "el compromiso del gobierno con los inmigrantes es firme". Una vegada més, insensible al dolor dels refugiats, el govern d´Espanya ha incomplert la paraula que va donar a la Unió Europea

dilluns, 16 d’octubre de 2017

En Pau del País Valencià, d'Adrià Pujols i Cruells (DIARI DE GIRONA)

La meva dona té una germana que es va casar amb un valencià. Es diu Pau i és de Bétera. Després de voltar, de viure i treballar a Barcelona, a Palma i a Perpi­nyà, la parella va decidir establir-se, amb els seus dos fills, a la ciutat de València. Llegeixen llibres, treballen, són muixeranguers tots quatre.

El dia 30 de setembre van venir a casa nostra, a Barcelona. No es volien perdre el referèndum de l´endemà. En qualitat de membre del Comitè de Defensa del Referèndum del meu barri, jo passava la nit a la nostra escola, un punt de votació. I de matinada ja vaig rebre un missatge d´en Pau, que volia venir.

Clarejava i plovia. Vam enraonar. En Pau tenia curiositat per tot el que passava, i no corria precisament desinformat. Cap a les 7 del matí jo volia anar a casa, per dutxar-me, i el vaig acompanyar a l´escola Ramon Llull, un altre dels col·legis electorals. S´hi va quedar, per prendre el pols de la jornada.

Hi vaig tornar que començava la càrrega. Un grup de policies va saltar la tanca de l´escola, flanquejat per la gent que la defensava i que corria al seu costat. En Pau era un dels que volia impedir que entressin. Recordin que va ser una de les càrregues més esgarrifoses, perquè va ser una de les primeres, i per la contundència (l´home ferit a l´ull per una pilota de goma). En Pau no es va moure d´allí, fins que els esbirros de l´Estat no van anar-se´n.

Hores després el vaig fer entrar al nostre col·legi. Que veiés el dispositiu, la tensió, els informàtics audaços, la musculatura de l´anonimat, la tercera edat dempeus, la sensatesa de la joventut, els mitjans internacionals i, finalment, la victòria de tanta gent. A mitja tarda, després de dinar amb les criatures, ens vam acomiadar de la nostra família valenciana.

Des de l´1 d´octubre que van sortint vídeos sobre la violència policial. A més a més s´hi han sumat els vídeos sobre la violència de l´extrema dreta. Primer durant la manifestació unionista del 8 d´octubre a Barcelona, i després durant el 9 d´octubre, la Diada Nacional del País Valencià. En aquest segon cas, les imatges de feixistes apallissant gent pacífica, sota la mirada i els cossos immòbils de la policia, tot plegat va ser un escàndol.

Malgrat que cada terra fa sa guerra –diu la parèmia, referint-se als costums–, en Pau va venir a trencar-se la cara pel referèndum català. Els podrà semblar bé o malament. Els farà més o menys fred, però posaria la mà al foc que aquesta petita història no els ha desagradat del tot.

Al País Valencià muntes una concentració per enarborar la cultura pròpia, per denunciar el corc de la corrupció, i de passada aprofites per demanar quatre millores, i els nazis t´obren el cap. Vist això, si la corretja de transmissió entre Catalunya i el País Valencià la conformen gent com en Pau, a l´horitzó s´albira un altre referèndum d´autodeterminació. Força gent d´aquí dalt també baixarem, perquè tenim memòria de quan pugen els valencians.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

L'Església i el procés sobiranista (VILAWEB/ONTINYENT, 14/10/2017)

L’1 d’octubre passat, el poble de Catalunya estava cridat a expressar lliurement el seu futur. El dia 1, a les urnes, Catalunya exercí, malgrat les condicions adverses causades per la repressió de l’Estat, el dret de decidir el seu futur en llibertat. Un dret plenament democràtic i cívic, respectuós, pacífic i obert a tothom.

També l’Església catalana i l’espanyola han opinat sobre aquest procés. Tothom coneix la postura del cardenal valencià Antonio Cañizares (i del cardenal Rouco) que va declarar la unitat d’Espanya ‘como bien moral’, amb misses i rosaris ‘por la unidad de España’. També l’arquebisbe de Toledo, Braulio Rodíguez, amb motiu de la mort de l’ex-president espanyol Adolfo Suárez, deia el 24 de març de 2014: ‘Hemos de vivir con intensidad el tiempo que nos toca y hacer todo lo posible para que no vayamos a rupturas, sino a convergencias que es lo que en estos momentos necesita nuestro país’. I afegia encara: ‘Hemos de vivir el espíritu de la Transición, sumar y no restar porque cuando nos ponemos a restar, las cosas no funcionan bien. Es mucho más importante ver lo que nos une, aunque tengamos diferencias, porque las diferencias no tienen que hacernos enemigos’. L’arquebisbe Braulio Rodríguez deia també: ‘Hay que desechar el demonio de la ruptura y de no tener a la Constitución como ley principal que rige nuestra convivencia’.  Més recentment l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, deia que el referéndum de l’1 d’octubre ‘además de ser una cuestión delictiva política y penalmente hablando, es también un pecado inmoral reprobable’. I fins i tot l’aquebisbe de Zaragoza, Vicente Jiménez, deia en la missa de la festa de la Mare de Déu del Pilar, el 12 passat, que ‘la Virgen nos exhorta a vivir en la patria común de todos que es España’.


Tant els abats de Montserrat i de Poblet i el prior de Solius, com les abadesses i priores de Vallbona, Sant Pere de les Puel·les, Sant Daniel, Valldonzella i Sant Benet, com també molts dels bisbes de Catalunya, i d’una manera molt especial el bisbe Francesc Pardo, de Girona, el bisbe Joan Enric de la Seu d’Urgell i el bisbe Xavier Novell, de Solsona, han destacat al llarg d’aquests últims anys la legitimitat que tenim els ciutadans al dret a decidir el futur del nostre país.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, deia el 2014: ‘El procés sobiranista és una qüestió política, no moral i cal respectar totes les opcions, que totes són molt respectables’. I el bisbe de Girona, Francesc Pardo, afirmava el 23 d’abril també de 2014: ‘És del tot necessari conèixer l’opinió real de tots o de la majoria de ciutadans de Catalunya, que tenim el deure i el dret de manifestar la pròpia opinió i decisió en qüestions importants i decisives’. També el bisbe Francesc, en l’homilia del dia de Sant Narcís de fa tres anys, animava a participar en la consulta del 9 de novembre amb aquestes paraules tan encertades: ‘Demanem als cristians que no restin aliens al procés que viu el poble català i que, amb esperit democràtic i pacífic, escullin amb tranquil·litat de consciència aquella opció que creguin millor per al futur de Catalunya’. I el bisbe de Solsona, molt assenyadament, posava el Dret de Decidir per damunt de la mateixa Constitució espanyola. I és que la Doctrina Social de l’Església sempre ha reconegut el dret de les nacions a la seua pròpia existència.

Però va ser el papa Joan Pau II, qui davant l’Assemblea de les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1991, deia: ‘Ningú (ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional) no està legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir’. El mateix papa Joan Pau II deia: ‘Sóc fill d’una nació, els veïns de la qual l’han condemnada a mort repetidament. Jo us dic: per tots els mitjans que disposeu, vetlleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura’. I a l’encíclica Pacem in terris, el papa Joan XXIII denunciava la repressió de la vitalitat de les minories internacionals.

Cal recordar que el cardenal Jorge Mario Bergoglio, l’actual papa Francesc, destacava en el seu temps com a arquebisbe de Buenos Aires, la importància de l’Església argentina, fa dos segles, en la independència d’aquell país.

També l’arquebisbe Desmond Tutu, Premi Nobel de la Pau deia el 3 de juny de 2014 en rebre el Premi Internacional Catalunya, referint-se al Dret de Decidir i al procés sobiranista: ‘Les persones sensates discutirien per comprovar com és de fort el suport a la independència. Negar aquest sentiment no el farà desaparèixer sinó que l’intensificarà’. L’arquebisbe sud-africà afirmava la importància de respectar la voluntat de la majoria.

També ha estat molt clara, davant les afirmacions dels bisbes espanyols, la postura del Dr. Joan Costa, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i rector de la parròquia de Betlem, a Barcelona. El Dr. Costa deia el 6 de maig de 2014 a Girona: ‘Ningú no té dret de negar una consulta’. El professor Costa afirmava que és ‘injusta l’actitud de l’estat que rebutja una consulta perquè els ciutadans puguin escollir el seu futur’. I això ho argumentava a partir del principi de participació defensat en la Doctrina Social de l’Església.

El procés que viu Catalunya és democràtic, respectuós i pacífic, tot cercant la voluntat del poble. I per tant, des de la Doctrina Social de l’Església i del Dret Internacional, ningú pot negar una consulta. I només cal recordar alguns documents:

La Carta de les Nacions Unides parla de ‘Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi d’igualtat dels drets dels pobles i del seu dret a l’autodeterminació’ (26 de juny de 1945).

El Conveni internacional sobre Drets econòmics, socials i culturals diu: ‘Tots els pobles tenen la lliure determinació’ (1967).

El Tribunal Internacional de Justícia declara que ‘No existeix en Dret Internacional, cap norma que pugui prohibir les declaracions unilaterals d’independència’. A més diu que ‘quan hi ha la contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica, preval aquesta última’ (22 de juliol de 2010).

La diferència entre els bisbes que reconeixen el dret de decidir (no diuen que s’haja d’anar a la independència de Catalunya) i els bisbes que proclamen la unitat d’Espanya com a ‘bien moral’, és que els primers només defensen el dret dels ciutadans de cercar el seu futur i els segons no deixen cap altra possibilitat que no siga la unitat d’Espanya.

El papa Joan XXIII (VILAWEB/ONTINYENT, 11/10/2017)

Hui, 11 d’octubre, celebrem la festa de Sant Joan XXIII, el papa del somriure i de la bondat, canonitzat pel papa Francesc el 27 d’abril de 2014.

Va ser a la mort de papa Pius XII, quan el conclau, reunit a Roma, elegí com a successor el cardenal Roncalli, qui prengué el nom de Joan XXIII. En un món difícil i que veia amb suspicàcia tot allò que era religiós, Joan XXIII va ser un aire fresc i nou, que va renovar i donar nova vitalitat a l’Església.
Home obert i lliure, lector de Bernanos, Mauriac, Mallarmé i Malraux, va arribar a dir del Sant Ofici: ‘és la meua corona d’espines’.  I és que el papa Roncalli, qui va ser un home ple de la bondat de Déu, portava al cor la senzillesa i l’alegria de les benaurances.



Angelo Giuseppe Roncalli va nàixer el 25 de novembre de 1881 a Sotto il Monte, molt a prop de  Bèrgam. Va entrar al seminari quan tenia 11 anys i va ser ordenat capellà el 1904. Fou secretari del bisbe Radini-Tedeschi i professor d’Història Eclesiàstica en plena crisi antimodernista.

Posteriorment, el 1925 va ser nomenat Visitador Apostòlic de Bulgària, primer, i després de Turquia i de Grècia. Allí, enmig de dificultats, va ser sempre un home de pau i de diàleg i va fer seu el lema de sant Gregori el Gran: ‘veure-ho tot, dissimular moltes coses i corregir-ne poques’. En la seua missió no va ser mai un enemic, ni un diplomàtic astut, ni un imperialista espiritual com havien pensat d’ell al principi. És d’aquesta manera que va ser un home que construïa ponts de diàleg i d’entesa i tirava per terra els murs de divisió i d’enfrontaments. Durant la II Guerra Mundial va salvar milers de jueus que estaven perseguits pels nazis. Roncalli, home d’una gran humanitat, en el seu temps de nunci a Turquia va ser un clar defensor dels Drets Humans i en particular dels jueus perseguits pel nazisme. Per mitjà del correu vaticà, Roncalli envià a l’arquebisbe de Budapest, Ángelo Rotta, milers de ‘certificats d’immigració’ a Palestina a favor dels jueus hongaresos. Una segona iniciativa de Roncalli va ser la dels ‘baptismes de conveniència’, un audaç invent seu que vorejava la il·legalitat respecte el Dret Canònic. Però en aquells moments no hi havia límits davant la urgència per salvar multituds condemnades a les cambres de gas. Així, 80.000 jueus obtingueren certificats baptismals que no els comprometia definitivament, però que els nazis, en les seues arbitràries construccions teòriques, reconeixien com una credencial que els permetia eixir del país.

El 1944 va ser nomenat Nunci del Vaticà a París, enmig d’un ambient complicat entre el govern de De Gaulle i els bisbes francesos, col·laboracionistes del règim de Pétain.  Roncalli va establir amistat amb persones ‘políticament no correctes’ i amb polítics d’esquerra, com el socialista Auriol o l’anticlerical Edouard Herriot. Roncalli havia dit més d’una vegada: ‘em trobe millor entre ateus i comunistes que entre alguns catòlics fanàtics i fonamentalistes’. El seu caràcter afable, ple de simpatia i de simplicitat, afavoria el contacte amb tothom. Finalment el 1953, en deixar la nunciatura a París, fou nomenat cardenal i Patriarca de Venècia.

Però va ser el 1958 quan el conclau que buscava un papa de transició, va escollir el cardenal Roncalli, amb 77 anys, per succeir Pius XII. La seua presència al Vaticà de seguida es va fer notar: no li agradava menjar sol com manava el protocol, eixia a visitar presons, hospitals i parròquies i amb el seu caràcter obert i simpàtic va conquerir no solament l’Església, sinó també el món. Fins i tot els allunyats de la fe veien el papa Roncalli amb simpatia, perquè era un papa diferent dels altres, amb una gran humanitat, més senzill,  allunyat de condemnes, acollidor de tots, creients i no creients.
Però el que va marcar la vida del papa Joan XXIII va ser la convocatòria del Concili Ecumènic Vaticà II, només tres mesos després de ser elegit. El 25 de gener de 1959, a la Basílica de Sant Pau Extramurs, el papa Roncalli, davant la sorpresa de la Cúria, va anunciar  que convocaria un sínode diocesà a Roma, un Concili i una reforma del Codi de Dret Canònic. L’originalitat de Joan XXIII va ser que, així com Pius XII i els cardenals Ottaviani i Ruffini volien un Concili que davant els errors dogmàtics i morals condemnara amb anatema aquells que pensaren diferent, el papa Roncalli volia un Concili obert a la inspiració de l’Esperit Sant, sense condemnes, ni exclusions.

Amb penes i treballs, finalment arribà el dia de la inauguració, l’11 d’octubre de 1962. Prop de 2.500 bisbes, teòlegs (Rahner, Congar, De Lubac, Danielou) i convidats de les altres Església cristianes van assistir a la magna celebració. El papa escrivia uns dies abans de la inauguració: ‘Després de tres anys de preparació, laboriosa certament, però també feliç i tranquil·la, ja som al peu de la muntanya. Que el Senyor ens guie per portar-ho tot a bon terme’. Aquella mateixa nit, encara que cansat per la llarga celebració del matí, el papa va saludar la gent que omplia la plaça de Sant Pere, amb un discurs improvisat, però amb paraules que naixien del cor: ‘La lluna ha eixit a veure aquest espectacle tan bonic. És que hui hem acabat una gran jornada de pau. Sí de pau… continuem estimant-nos. Quan torneu a casa, vos trobareu els xiquets. Feu-los una carícia i digueu-los: aquesta és la carícia del Papa. Tingueu per a qui sofreix una paraula de consol. El Papa està amb els seus fills especialment en les hores de tristesa i d’amargor’.

El 1961 Joan XXIII va publicar l’encíclica Mater et magistra i el 1963 la Pacem in terris, un document que per primera vegada en la història s’adreçava a ‘tots els hòmens de bona voluntat’. Fruit del seu esperit obert i dialogant i del seu compromís amb la pau, Joan XXIII va rebre al Vaticà la filla de Nikita Kruschev i el seu marit, que era el director del diari soviètic Izvestia. El papa sempre va tindre el seu cor obert a tots. I perquè volia que l’Església no fòra ‘un museu arqueològic que hem de conservar, sinó un jardí obert’, va afavorir l’aggiornamento i la vitalitat de les comunitats cristianes. El papa Joan XXIII que es lamentava d’aquells ‘profetes de la desgràcia que només veuen calamitats’, preferia utilitzar ‘el remei de la misericòrdia abans que el de la severitat’. Amb el seu optimisme i la seua senzillesa, el papa Roncalli va representar per a l’Església un aire fresc i nou.
Joan XXIII, el papa de la bondat i del somriure, el papa senzill i bo va buscar camins d’unitat i de llibertat, i va ser una primavera per a l’Església, ja que  amb el seu pontificat va fer nàixer un nou Pentecostès.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

ETA i Catalunya (VILAWEB/ONTINYENT, 7.10.17)

Al llarg de la Transició (i encara ara) s’ha comparat la situació provocada per ETA al País Basc amb la que ha viscut Catalunya. Només fa uns dies, l’ex-president del govern espanyol Felipe González deia que el que més l’havia preocupat era Catalunya. Més que ETA o el GAL.

La negociació, diàleg o contactes (que cadascú ho diga com vulga) que el govern del Sr. Aznar establí amb ETA no ha estat possible amb Catalunya, ni abans del referèndum de l’1 d’octubre ni tampoc, sembla, ara. Fins i tot el rei Joan Carles, mai no adreçà un missatge a la societat espanyola (malgrat els atemptats d’ETA), però ara sí que ho ha fet el seu fill, i no com a àrbitre sinó alineant-se amb una de les parts. És un problema més gran i més greu Catalunya que ETA? O bé el govern del Partit Popular ha tingut voluntat de diàleg amb ETA i no amb Catalunya? No deia el Sr. Aznar que sense violència es podia parlar de tot?

En moments com els que vivim, és molt saludable repassar l’hemeroteca pel que fa a la reacció del govern del Sr. Aznar amb ETA, amb una política d’acostament de presos a les presons del País Basc, fins i tot durant el segrest del Sr. Ortega Lara. Però no només es van acostar presos a Euskadi, sinó que el director general de la Guàrdia Civil, Sr. Saltiago López Valdivieso, declarava en relació al terrorisme etarra: ‘hay que combatirlo, neutralizarlo y aniquilarlo, pero hay distintas salidas políticas a aplicar para llegar a ese mismo resultado’.

Aquesta afirmació del director de la Guàrdia Civil no era una opinió personal, sinó que estava en sintonia amb l’actitud del govern del Sr. Aznar, que recolzà els contactes, el diàleg o les negociacions amb ETA, amb trobades a Ginebra, el juny de 2005 i a Oslo, el novembre del mateix any.
Però no va ser només el 2005. Uns anys abans, el 4 de novembre de 1998, el ministre Josep Piqué deia: ‘Si se trata de contrastar la voluntad de diálogo de ETA, habrá que hacerlo directamente con la organización armada’. I un dia abans, el 3 de novembre de 1998, l’expresident José M. Aznar afirmava: ‘El gobierno y yo personalmente he autorizado contactos con el entorno del Movimiento Vasco de Liberación’. ETA era anomenada pel Sr. Aznar Movimiento Vasco de Liberación! I el 10 de setembre de 1999, el mateix Sr. Aznar deia: ‘Si no se producen contactos es porque ETA no quiere. No hay ninguna otra razón’. La llista que ens ofereix l’hemeroteca és llarga, però només afegiré unes últimes paraules del Sr. Mariano Rajoy, del 12 de novembre de 1998, en relació a les negociacions amb ETA: ‘Los contactos los llevaremos directamente y sin intermediación’.

Per què van ser possibles els contactes (negociacions o diàleg) del govern del Sr. Aznar amb ETA i no ha estat possible una negociació amb Catalunya? Per què el rei Joan Carles, que mai no va intervindre amb un missatge a la ciutadania malgrat els assassinats i els segrestos d’ETA, ara, amb un procés democràtic i pacífic, sí que ho ha fet el seu fill i sense cap referència a la violència que van patir els catalans?

Cal, com ho ha demanat el Parlament Europeu, diversos experts de l’ONU o els Parlaments del Quebec i de Flandes, una mediació internacional que porte a una negociació.

En el II Encontre Mundial de Moviments Populars, celebrat a Bolívia el 2015, el papa Francesc deia: ‘Sé que busquen un canvi i no només vostès. He comprovat que existeix una espera, un anhel de canvi en tots els pobles del món’. El papa animava els participants en aquella assemblea a ser ‘sembradors de canvi’ i afegia encara: ‘He escoltat a Bolívia una frase que m’agrada molt: procés de canvi’. El papa Francesc demanava a Déu que donara als participants en aquella trobada ‘coratge, alegria, perseverança i passió per a seguir sembrant, amb la certesa que aviat, o més tard, vorem els fruits’.



La negociació que el govern popular tingué amb ETA (malgrat els atemptats, segrestos i assassinats) hauria de ser possible també ara. Fa uns dies l’Osservatore Romano també demanava diàleg, com ho han demanat els bisbes catalans i fins els espanyols o els abats i les abadesses benedictines i cistercenques de Catalunya, per afrontar el futur d’un poble que vol viure en llibertat.

En el mateix Encontre Mundial de Moviments Populars de fa dos anys, el papa Francesc deia també: ‘Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen transitar en pau la seua marxa cap a la justícia. No volen ingerències ni ser tutelats, on el més fort subordina el més dèbil. Volen que la seua cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguen respectats… la pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles, particularment en el dret a la independència’.

Cal que el govern espanyol accepte una mediació i presente una oferta de negociació amb la Generalitat de Catalunya, com ha demanat el President Puigdemont, per tal de trobar una solució, de la mateixa manera que el govern del Sr. Aznar establí un diàleg amb ETA.

Per altra part. el rei d’Espanya hauria d’imitar el gest i l’audàcia del bon rei Jaume I, que fonamentava el seu govern en ‘Amar i protegir totes les persones i el poble. Fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen els menuts’.

dijous, 5 d’octubre de 2017

Armes contra urnes (LEVANTE-EMV, 04/10/17



El passat 1 d’octubre, durant la jornada electoral a Catalunya, els qui vam patir el franquisme vam vore escenes que mai no ens pensàvem que hauríem de tornar a vore: armes contra urnes. 

Cal tindre en compte que en l’ordre de la Sra. Mercedes Armas, magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aquesta jutgessa demanava adoptar les mesures necessàries per impedir el referèndum, “sin afectar la normal convivencia ciudadana”. La Sra. Armas demanava que els cossos de seguretat prenguessin les mesures necessàries per precintar les seus electorals i requisar el material per al referèndum, “sin afectar la normal convivencia ciudadana”. Però l’actuació dels cossos de seguretat de l’Estat ha alterat, i d’una manera molt greu, “la convivencia ciudadana” amb càrregues violentes de la policia espanyola i de la Guardia Civil, davant l’actitud pacífica dels catalans, ocasionant més de 800 ferits. Han segut colpejades moltes persones, tirades a terra, atacades amb pilotes de goma, 800000 paperetes han estat requisades, hi ha hagut trencament de vidres dels col·legis electorals i portes rebentades per endur-se’n les urnes. Amb tot això s’han vulnerat d’una manera flagrant els més elementals drets humans. Per això, tant l’arquebisbe Jaume Pujol, de Tarragona, com l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, han lamentat la violència “deplorable” dels cossos de seguretat de l’Estat. Igualment el bisbe Francesc Pardo, de Girona ha condemnat “la violència que sofreix Catalunya”. També el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, ha condemnat “les accions violentes contra ciutadans pacífics”.  

El 9 de novembre a Medellín, el papa Francesc ens exhortava a no ser “cristians amb l’estendard de prohibit el pas”, sinó a viure oberts a les realitats del nostre món i del nostre temps i per això, alhora que ens demanava “no restar indiferents als sofriments dels més desemparats”, ens convidava a ser deixebles “que sàpiguen vore sense miopies heretades, deixebles que examinen la realitat, que sàpiguen vore, jutjar i actuar, capaços d’arriscar, d’actuar, de comprometre’ns”. 

L’Església Catalana ha de defensar “la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història”, com afirmen els documents episcopals, “Arrels cristianes de Catalunya” i “Al servei del nostre poble”, on els nostres pastors reclamaven per al nostre país “l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial”, perquè siguin reconeguts, promoguts i respectats “els drets i els valors culturals de les minories ètniques”. Uns drets, com diuen aquests documents, que “de cap manera no poden, ser perseguits, destruïts o assimilats a una altra cultura majoritària”. Per això el passat 11 de maig, la Conferència Episcopal Tarraconense demanava que fossin “escoltades les legítimes aspiracions del poble català”. 

L’Església Catalana té el dret i el deure de construir el futur del nostre país d’una manera cívica, democràtica i pacífica, tal com ho reconeix la Doctrina Social de l’Església, com quan el papa Joan Pau II, el 5 d’octubre de 1995, a l’ONU, afirmava: “Per tots els mitjans que disposeu, vetlleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura. Ningú (ni un Estat, ni cap altra nació, ni cap organització internacional) no està legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir”. 

L’Església Catalna, és veritat, no pot caure en partidismes, però tampoc no pot ser neutral, ja que, com deia la nota dels abats de Montserrat i de Poblet del passat 21 de setembre, ha d’estar a favor de “la pau, les llibertats d’expressió democràtiques i el respecte als drets del nostre poble”.

L’Església Catalana ha de viure el moment present amb esperança i amb un ferm compromís per construir una societat més justa i més d’acord amb l’Evangeli, on la democràcia acabi sempre guanyant les pors o les amenaces, on la força mai no derroti les idees, apostant sempre per la força de la raó i no per la raó de la força. Per això ha de condemnar qualsevol tipus de violència com condemnava l’arquebisbe Òscar Romero la repressió de l’exèrcit al Salvador: “En nom de Déu us prego, us demano, us exigeixo que cessi la violència”. I és que davant d’un problema polític cal una solució política i no una resposta policial.

En aquests moments històrics que viu Catalunya, l’Evangeli ens empeny a somiar per ser artesans d’esperança, de vida i de solidaritat, com ens ho recordava el papa Francesc el 22 de setembre: “Que no et facin por els somnis. Somia un món que encara no es veu, però que certament arribarà”. I el papa deia també: “No pensis mai que la lluita que estàs fent ací sigui completament inútil. Tot neix per florir en una eterna primavera”.

Un noi argentí que treballa a Montserrat em deia el diumenge: “avui esteu fent vosaltres el que Argentina va fer fa 201 anys, quan el 9 de juliol de 1816 va declarar la independència del país”. Com ho va fer Mèxic, Bolívia, Equador, Panamà, Xile, Colòmbia, Argentina, Uruguai, Veneçuela....
Que la Mare de Déu de Montserrat, com diu la Visita Espiritual del bisbe Torras i Bages, ens hi ajudi perquè mai “no es desfaci aquest poble català” que ella espiritualment engendrà i aconsegueixi “per als pobles de Catalunya una pau cristiana i  perpètua”.

Per cert: també ha estat il·legal el finançament del PP durant anys i més anys i la policia no ha tractat el PP amb la violència amb que ha tractat els catalans. La diferència és que mentre que ahir posàvem uns sobres a les urnes, diversos dirigents del PP han posat sobres a les seves butxaques.  


L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT