dimecres, 21 de novembre del 2018

Una parròquia per als polonesos (LEVANTE-EMV, 17/11/2018)

Va ser el diumenge 11 de novembre, quan a la catedral de València, l'arquebisbe Antonio Cañizares va erigir una parròquia personal, amb el títol de Mare de Déu de Czestochowa, per als catòlics polonesos que viuen al País Valencià, en el centenari de la recuperació de la independència de Polònia. D'aquesta manera els fidels d'aquest país podran celebrar i testimoniar la fe en polonès. I és que des de fa ja uns anys, al País Valencià, i d'una manera particular al Cap i Casal, hi ha uns 4000 polonesos, la majoria d'ells catòlics practicants, que d'aquesta manera, amb una parròquia personal, tindran garantits els seus drets perquè puguen "celebrar y testimoniar la fe conforme sus costumbres propias", segons deia la informació de la pàgina web de l'Arzobispado de Valencia.

Aquesta parròquia personal per als polonesos, amb molts matrimonis jóvens i estudiants d'Erasmus, estarà ubicada a l'església de la Mare de Déu del Roser i comptarà amb un capellà polonès, Czeslaw Piela, que celebrarà l'Eucaristia i els altres sagraments en la llengua de Polònia. Així, l'Eucaristia dominical en polonès, tindrà lloc cada diumenge a les 6 de la vesprada.
Trobe molt encertada la decisió del cardenal Cañizares d'erigir aquesta parròquia personal, com a prova de la seua sensibilitat pels cristians polonesos que volen celebrar la seua fe en la seua llengua. També em va agradar la decisió del cardenal Cañizares en relació als catòlics xinesos, que celebren la fe a la parròquia de Sant Valer, a Russafa, i a la de Santa Anna, a Mestalla o amb els àrabs cristians de Síria i d'Iraq que viuen entre nosaltres i que el passat 24 d'abril van poder celebrar l'Eucaristia en àrab (amb el Parenostre en arameu) a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats. 



Trobe molt bonic que eixes minories cristianes que viuen al País Valencià puguen celebrar la fe en polonès, en xinès o en àrab, ja que la diversitat i la riquesa de les diferents llengües expressen el sentit de Pentecostès. Però trobe estrany i indigne que els cristians valencians no puguem celebrar la fe en la nostra llengua. Per què ¿quantes misses en valencià es fan cada diumenge a la catedral de València o a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats? O al Pouet de Sant Vicent? O a les cocatedrals d'Alacant o de Castelló? 

La nostra llengua encara es troba exclosa de l'Església, que només l'utilitza en comptades ocasions i d'una manera purament folklòrica. ¿Per què el valencià no és present a l'Església, com sí que ho és el xinès o el polonès?

Cal recordar, a més, que en relació a la nostra llengua, el Pla Diocesà Pastoral de València, aprovat a la Seu valenciana l'octubre de 2016 (ja ha fet tres anys) demanava en relació a la litúrgia, concretament el número 107, "fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano". 

El desembre de 2015, el cardenal Cañizares presentà la seua carta pastoral: "Evangelizar la cultura en Valencia". ¿I per què l'Església Valenciana no assumeix la cultura dels valencians?
El bisbe Samuel Ruiz, de San Cristóbal de las Casas, en un primer moment veia les llengües indígenes com un obstacle per l'evangelització. Però més tard valorà i respectà aquestes llengües. I per això deia: "Quan vas a un país, no pots exigir, per comunicar-te, que la gent del lloc parle la teua llengua. Vaig comprendre que era més senzill que els agents de pastoral aprengueren les llengües del lloc on treballaven, en compte de pretendre que la comunitat sencera aprenguera la llengua espanyola".

I amb tot, els cristians valencians tenim prohibida la nostra llengua a l'Església Valenciana, que sí que respecta, promou i afavoreix (com ha de ser) l'àrab, el xinès i el polonès.

El pa roscà, una estrella en l'alimentació (VILAWEB/ONTINYENT, 18/11/2018)

El pa és un dels aliments bàsics de la dieta mediterrània, juntament amb l’arròs, la fruita, els llegums o l’oli, i per això el seu consum és molt important en la salut.
Va ser el 29 d’octubre passat quan el pa roscà, un dels pans artesanals més preuats a l’Alcúdia, va rebre una de les 80 estrelles atorgades per un certamen estatal, que promociona els forns artesanals. D’aquesta manera el pa roscà ha entrat, ben merescudament, a la ruta espanyola del pa bo, organitzada pel Pa de Qualitat i Panàtics.
El pa roscà ha nascut a La Pastisseria de l’Alcúdia, un forn artesanal de l’amic Jesús Hernandis i que abans, durant molts anys, van portar els seus pares, els entranyables amics Pepe Hernandis i Filo Vallès, dues persones molt estimades i, no cal dir, molt conegudes, a l’Alcúdia. El nom de pa roscà fa referència al malnom dels alcudians, que a la comarca som coneguts com a roscans, de la mateixa manera que els de Guadassuar són coneguts com a carabassots i els carletins com a lleganyosos.
Aquest pa roscà, com m’ha comentat el ‘pastissero’, que és com els alcudians anomenem col·loquialment i afectuosament l’amic Jesús Hernandis, el fan amb una massa mare de blat dur i de farina T.80. Per tot això, aquest pa esdevé un aliment artesanal, elaborat a mà i amb una fermentació molt llarga, que fa possible un pa alveolat, amb un sabor, aroma i fragància característic. Per l’elaboració artesanal, aquest pa és molt bo i molt digestiu, i a més té una conservació molt bona, com passava abans amb el pa tradicional. La farina que utilitza el forn de Jesús Hernandis per tal d’elaborar aquest pa roscà ve de Cericinos de Campo, a Zamora.
El forn de Jesús Hernandis, al carrer Major 11, té una història llarga, ja que va ser comprat al forner Emilio Boix, el 1936, per Joaquín Alapont i Alfonsa Hernandis, tiets de l’actual propietari, Jesús Hernandis. Aquest forn, un dels més tradicionals i més valorats de l’Alcúdia (i no només pel pa, sinó també per les coques cristines i els merengues, els pastissets de moniato, les mones i les coquetes de cacau) és molt a prop d’on van viure els meus pares quan es van casar, al carrer Major, i d’on ara viuen les meues germanes. Per això el forn de Pepe i de Filo, abans, i ara de Jesús, és el forn de casa. I és que l’amistat que les meues germanes i jo mateix tenim amb Jesús el ‘pastissero’ ve de l’amistat dels meus pares amb Pepe i Filo i que ara mantenim i conservem amb Jesús.
El premi d’aquesta estrella atorgada, ben merescudament, al pa roscà de l’Alcúdia, és un reconeixement al treball ben fet, per un forn tradicional que atén els seus nombrosos clients, sempre fidels i agraïts, tant pel tracte que reben com també per l’excel·lent pa i pels dolços. El pa tan bo que fa Jesús Hernandis i els treballadors de La Pastisseria, amb Jesús, Emili, Adrià, Milena i Laura, és un aliment que els alcudians apreciem i mengem amb delit. Per això aquesta estrella atorgada a Jesús Hernandis, és el reconeixement a la faena ben feta, que els clients de La Pastisseria valorem i consumim amb plaer i orgull.


Dani Mateo i els no nacionalistes (VILAWEB/ONTINYENT, 15/11/2018)

Des de fa molt temps, tant el PP com (també) el PSOE, i més encara Ciudadanos (i en el seu moment UPyD), ens volen fer creure que no són nacionalistes. I que, de nacionalistes, en són el PDeCAT, el Bloc, la CUP, ERC o el PNB.
No són nacionalistes, però s’emboliquen amb la bandera d’Espanya tant sí com no, com ja ens tenen acostumats, tant el Sr. Rajoy com el Sr. Sánchez i el Sr. Rivera. A més, s’emocionen amb l’himne espanyol, que no pot ser xiulat de cap de les maneres. I encara una dada més: el que va determinar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, va ser el nacionalisme dels qui el van aprovar, perquè ‘antes roja que rota.’
Ens volen fer creure que ells no són nacionalistes i que nosaltres, els ‘nacionalistes’ (els qui sí que ho reconeguem) i només nosaltres, estem obsessionats amb els símbols d’identitat, amb les banderes, els himnes i les pàtries. I ells no. Però a la mínima cauen en el propi parany, perquè diuen que els qui ells acusen de nacionalistes (com si això fóra un pecat mortal), sobretot catalans i bascos, no s’ocupen dels problemes reals dels ciutadans i només estan per les banderes i pels himnes. I que el que cal fer és governar i no ser ‘aldeanos’, per utilitzar l’expressió que la Sra. Punset va utilitzar fa uns anys a les Corts Valencianes.
Fa uns mesos, quan alguna batlessa, amb molt bon criteri, va decidir que les bandes de música no tocaren l’himne espanyol a l’eixida i a l’entrada de les processons, aquests que diuen que no són nacionalistes van anatemitzar les batlesses del Real de Gandia i de Sueca, contràries a l’himne. O batles com el de l’Alcora, que va amagar la bandera espanyola. Però no havíem quedat que ells no són nacionalistes? No ens deien que el que interessa a la gent és un bon govern i no els himnes i les banderes? I com és que ells, que no són nacionalistes, es van irritar (i de quina manera) per una qüestió d’himnes i de banderes?
Fa també uns mesos (i diuen que no són nacionalistes) va ser l’acord firmat per la ministra de Defensa i el d’Educació (els dos del PP) perquè els alumnes espanyols estudiaren a l’escola els ‘símbols nacionals’ (espanyols) i un temari per reforçar la imatge de la monarquia i les forces armades (en hores baixes), sobretot després de l’actuació d’aquests cossos a Catalunya l’1 d’octubre de l’any passat i del discurs del rei.
Però la cirereta del pastís dels qui diuen que no són nacionalistes la va posar la líder de Ciudadanos al Parlament de Catalunya, en el seu discurs de l’1 de març passat. La Sra. Inés Arrimadas, en un moment de la seua intervenció, va dir que si alguna cosa bona havia tingut el ‘procés’, és que ha ‘despertado el sentimiento de patriotismo cívico en España’. I ho digué diverses vegades. La traí el subconscient? No diuen que no són nacionalistes?
Per altra part, també va ser ‘emocionant’ la resposta dels qui diuen que no són nacionalistes a la defensa de la lletra a l’himne espanyol que cantà Marta Sánchez en el concert del 14 de febrer al Teatro de la Zarzuela (Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón). Aquest enaltiment de la lletra de l’himne, no és un gest nacionalista? Per això aquesta lletra va ser elogiada amb felicitacions públiques, tant pel Sr. M. Rajoy com pel Sr. A. Rivera. En aquesta línia cal tindre en compte que l’eurodiputat valencià Estebán González Pons, va demanar fins i tot, que Marta Sánchez cantara l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei de futbol que van disputar el Barça i el Sevilla.
Però ara ha estat el gest (que a mi no m’ha agradat) de l’humorista Dani Mateo al programa El Intermedio de la Sexta, amb la bandera espanyola. El rebombori que ha portat l’actuació de Dani Mateo ha fet que els qui diuen que no són nacionalistes l’hagen atacat i per això diverses marques han rescindit el contracte que tenien amb el Sr. Mateo, uns altres l’han amenaçat i fins i tot el teatre Olympia de València ha suspès les dues sessions on havia d’actuar l’humorista. I encara més: el sindicat de la policia Alternativa Sindical de Policia ha presentat una denúncia, perquè considera que l’esquetx de l’humorista pot ser un delicte d’ofensa a Espanya. Per altra part, el Sr. Javier Celaya Brey (cosí del Sr. Mariano Rajoy), conseller d’Educació a Ceuta, va fer una broma al seu facebook, oferint mil euros a qui trencara la cara a Dani Mateo.
I després diuen que no són nacionalistes!

No mataràs' (VILAWEB/ONTINYENT, 04/11/2018)

La venda d’armes, amb el negoci sucós però sagnant de la indústria bèl·lica, sempre ha estat la causa de la mort de milers de persones. Per això ja el llibre de l’Èxode, amb la llei de Déu al Sinaí, prohibeix la mort de l’altre: ‘No mates’ (Ex 20:13).
Per això és tan escandalós que el govern del Sr. Pedro Sánchez mantinga la venda d’armes a l’Aràbia Saudita ‘en interès d’Espanya’, segons ha dit el president del govern espanyol. I és que el negoci està per damunt de la consciència. També en el cas del PSOE, igual que quan governava el PP.
El Sr. Sánchez, en una prova de cinisme, ha afirmat: ‘Sempre he cregut que la política és intentar convertir els ideals en realitats, però no sempre es pot aconseguir’. Per al Sr. Sánchez, ‘la defensa dels interessos d’Espanya’ està per damunt dels Drets Humans i del respecte a la vida. Per això l’estat espanyol continuarà venent armament a Riad, per ‘responsabilitat’, un eufemisme del Sr. Sánchez, que no és altra cosa que per responsabilitat electoral, tenint en compte les pròximes eleccions andaluses. D’aquesta manera el Sr. Sánchez no anul·larà sinó que respectarà el contracte firmat per l’executiu del PP, per subministrar les 400 bombes que l’actual ministra de defensa, Margarita Robles va intentar vetar sense èxit.
L’informe del Ministeri d’Economia espanyol detalla els milions d’euros en material bèl·lic que l’estat ha venut. Així el 2011, l’import d’armes venudes va ser de 2.431 milions d’euros. El 2012, en van ser 1.953; el 2013, 3.907 milions; el 2014, en foren 3.203; l’any 2015, 3.720; el 2016, 4.051; i el 2017, 4.336 milions d’euros. En aquest 2017, Espanya va vendre a l’Aràbia Saudita armes per valor de 496 milions i a Veneçuela, 11 milions.
El novembre de 2017, el Dicasteri pel Servei del Desenrotllament Humà Integral organitzà un simposi internacional per un món lliure d’armes nuclears i pel desarmament integral. El prefecte d’aquest Dicasteri, el cardenal K. Turkson va dir que el simposi obeïa ‘a les prioritats del papa Francesc sobre la pau i l’ús dels béns de la creació per al desenrotllament i d’una qualitat de vida justa per a tots.’
I és que el negoci bèl·lic ha estat sempre present en els estats que tenen una indústria armamentística potent. Per això en ple segle XXI, encara que siga un escàndol, la venda d’armes continua essent un negoci. Un negoci que produeix la mort de milers de persones cada any.
La immoralitat de les guerres només s’explica per la immoralitat dels governs, també el del Sr. Sánchez, que guanyen diners amb la venda d’armament.
Per això en l’homilia del 2 de juny de 2013, el papa Francesc deia: ‘La guerra ve de l’odi, de l’enveja, del desig de poder i també d’aquell afany de més poder’. El papa es preguntava per què es volen ‘resoldre’ els problemes de la humanitat amb una guerra. I ell mateix responia així a aquesta pregunta: ‘Perquè per a ells, els diners són més importants que les persones. I la guerra és precisament això: és un acte de fe als diners, als ídols de l’odi, a l’ídol que et porta a matar el germà.’
També el 15 de maig de 2014, el papa tornava a denunciar el negoci de les armes en una crida que feia a la Comunitat Internacional per tal d’arribar a un compromís contra el comerç armamentístic. El papa deia: ‘Tothom parla de pau, però la proliferació d’armes ens porta a una direcció oposada’. I afegia encara: ‘El comerç d’armes complica i evita la resolució dels conflictes, en tant en quant es fa fora de la legalitat.’
El papa Francesc ha denunciat la venda d’armes i el seu comerç il·legal, amb la conseqüència de l’enriquiment ‘dels mercaders de la mort’. I per això ha fet una crida als governs per tal que s’acabe el comerç d’armes.
Caldrà recordar el drama actual que pateix Irac, Síria o Egipte per posar fi al comerç i al negoci immoral de la indústria armamentística? Caldrà recordar la guerra d’Irac, amb el Sr. Aznar de ‘padrí’ d’aquest conflicte, que intentava justificar-lo amb la mentida que Sadam Husein tenia armes de destrucció massives?
Els governs que fan negoci amb les armes guanyen uns diners tacats de sang. De la sang dels qui moren, per tal que alguns puguen fer-se rics.
Ja és hora que intentem resoldre els conflictes bèl·lics amb el diàleg, amb l’educació i amb el respecte a la diferència. I ja és hora que s’acabe la indústria de les armes, que no és sinó la indústria de la mort, una indústria que alimenta l’odi.
Es tracta de fer callar les armes perquè triomfe el diàleg. Per això en el seu twitter, el 26 de setembre de l’any passat, el papa Francesc demanava ‘abolir aquests instruments de mort’.
Com va dir el papa Francesc l’any passat als participants d’aquest simposi, ‘les armes nuclears no poden constituir la base de la convivència pacífica’ i per això s’ha de treballar per fer realitat la utopia ‘sense arsenals nuclears.’'Nio 

‘Les seus materials canvien. Les idees romanen’ CASTELLÓNOTÍCIES, 12/11/2018

Degut al recent canvi de seu del PSPV (hi ha encara un PSPV al País Valencià?) el secretari general d’aquest partit, i alhora president de la Generalitat del País Valencià, va dir que “les seus materials canvien. Les idees romanen”. Pense que tractant-se del PSOE, a vegades les idees també canvien. I si no, recordem què deia el PSOE en relació a l’OTAN, que d’entrada era NO i després va ser SÍ. O bé el programa del PSOE pel que feia al dret d’autodeterminació dels pobles.

Va ser al congrés del PSOE a Suresnes, el 10 d’octubre de 1974, com ens ho recordava en un article fa cinc anys el periodista Enric Juliana (La Vanguardia, 29 de setembre de 2013) quan, al teatre Jean Vilar va ser elegit secretari general d’aquest partit el jove advocat sevillà Felipe González.
En el programa polític que es va aprovar i en concret pel que es referia a la configuració de l’Estat espanyol, el conclau socialista aprovà aquests punts, que hui els dirigents socialistes han oblidat (o han amagat) del tot:

1 La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol, parteix indefectiblement del ple reconeixement del dret d’autodeterminació de les mateixes, que comporta la facultat que cada nacionalitat puga determinar lliurement les relacions que va a mantindre amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol.
2 L’exercici específic del dret d’autodeterminació per al PSOE, s’emmarca dins el context de lluita de classes.
3 El PSOE es pronuncia per la constitució d’una República Federal de les nacions que integren l’Estat espanyol.    

No sé si el Sr. Ximo Puig pot seguir afirmant, en relació al canvi de seu del PSOE valencià, del carrer Blanqueries a l’avinguda de l’Oest, que les seus materials canvien però les idees romanen. Ni el Sr. Puig, ni els Srs. Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono o la Sra. Susana Díaz, no deuen recordar els principis aprovats pel congrés de Suresnes pel que fa al dret d’autodeterminació. Ni pel que fa a la constitució d’una República Federal, per la que apostaven.

El Sr. Puig deu maleir l’hemeroteca, ja que aquells que han oblidat (o arraconat) els seus principis, demostren amb això que les idees no romanen, sinó que, com les seus del seu partit, canvien. I ja ho crec que canvien!

OTAN: de entrada no. Però va ser sí.

I de la defensa de l’autodeterminació que feia el PSOE, res de res.

On és la coherència i la paraula donada? Per això al Sr. Puig li convindria llegir l’article de Joan Fuster, “La paraula és l’home”, que l’escriptor de Sueca escriví l’any 1984 a la revista “Qué y donde”.

Fuster deia: “Sempre s’ha dit que la paraula és l’home. O siga: un home de paraula ha estat tradicionalment algú que manté els seus compromisos pactats de viva veu. El fet pertany a la mitologia jurídica del món rural. Ara: el món és dels espavilats i els tractes, sovint, s’evaporen. Basta llegir el diari per comprendre que el nostre mite rural de la “paraula és l’home”, avui més que mai és una fal·làcia. Ni que siga davant el notari”. O en un congrés, davant la militància. O en la promesa electoral sobre l’OTAN de votar “no”. Però com escrivia Fuster, “els tractes, sovint, s’evaporen”. I les idees canvien.

Josep Miquel Bausset

diumenge, 4 de novembre del 2018

En record del P. Alexandre Olivar (REGIÓ7, 08/10/2018)

El dilluns 1 d'octubre va morir el P. Alexandre Olivar, monjo de Montserrat, després de vuitanta-quatre anys al nostre monestir. A part de tot el que ja s'ha dit del P. Alexandre, m'agradaria subratllar quatre anècdotes significatives que expliquen el tarannà i la vocació del P. Alexandre, l'últim monjo de Montserrat anterior a la guerra de 1936-1939, ja que va començar el noviciat al nostre monestir el 29 de juliol de 1934.
La primera d'aquestes anècdotes està relacionada amb la seva vocació de monjo. Ell mateix ens contava que un professor luterà li havia explicat la importància que van tindre els monjos en la societat, ja que els deixebles de sant Benet van construir Europa. Per això els primers monjos benedictins van ser els autors de la cultura europea. I va ser això el que va impressionar, i molt, el jove Lluís Olivar, de tretze anys. Per això aquest fet va tindre molt a veure en la vocació monàstica del P. Alexandre, que va quedar impressionat i atret pel monaquisme.
La segona qüestió és la seva pregària, que naixia de la litúrgia. Al matí en llevar-lo de llit, quan ja no ho podia fer ell tot sol, de seguida, assegut en la cadira de rodes, anava a la porta de l'oratori de la infermeria, on feia una estona de pregària. També en altres moments, quan passàvem per aquell lloc, vèiem el P. Alexandre en actitud d'oració.
Una altra anècdota va tenir lloc just un any abans del seu traspàs. L'1 d'octubre de 2017, el P. Alexandre va baixar a Monistrol de Montserrat, acompanyat d'altres monjos, per tal de votar en el referèndum convocat pel President Puigdemont. El P. Alexandre, als 98 anys llargs, i joiós per exercir el seu dret a vot, en cadira de rodes, va ser rebut al pati de l'escola de Monistrol amb aplaudiments, mentre la gent congregada per votar cantava el Virolai.
L'última cosa que voldria recordar del P. Alexandre és una frase que ell repetia i que, d'alguna manera, explicava la seva vida. El P. Alexandre Olivar deia: «A mi les dificultats m'han fet monjo». En una societat flonja i líquida, sense forma, amb pocs referents vàlids i on tot és canviant i caduc, el P. Alexandre ens recordava que és la lluita i no el sofà, com ens ha dit també el P. Francesc, el que ens fa avançar en el camí de la fe i en qualsevol mena de recorregut que fem.


Per això sant Benet, al pròleg de la seva regla, demana als monjos que al monestir, «si mai, seguint el dictat d'una justa raó», cal «quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat», el monjo no abandoni «de seguida, esfereït de terror, el camí de la salvació, que al començament ha de ser forçosament estret» (Pròleg 47-48). Per això, com reconeixia el P. Alexandre amb la seva frase que les dificultats l'havien fet monjo, i seguint el mestratge de sant Benet, reconeixia que el monjo ha de participar «dels sofriments del Crist amb la paciència», a fi que mereixi «de compartir també el seu regne» (Pròleg 50), com ara el P. Alexandre, amb el seu traspàs, ha arribat al Regne de Déu. A la visió de Déu, de la qual ell en va fer experiència a través de la litúrgia.

'No mataràs' (VILAWEB/ONTINYENT, 04/11/2018)

La venda d’armes, amb el negoci sucós però sagnant de la indústria bèl·lica, sempre ha estat la causa de la mort de milers de persones. Per això ja el llibre de l’Èxode, amb la llei de Déu al Sinaí, prohibeix la mort de l’altre: ‘No mates’ (Ex 20:13).
Per això és tan escandalós que el govern del Sr. Pedro Sánchez mantinga la venda d’armes a l’Aràbia Saudita ‘en interès d’Espanya’, segons ha dit el president del govern espanyol. I és que el negoci està per damunt de la consciència. També en el cas del PSOE, igual que quan governava el PP.
El Sr. Sánchez, en una prova de cinisme, ha afirmat: ‘Sempre he cregut que la política és intentar convertir els ideals en realitats, però no sempre es pot aconseguir’. Per al Sr. Sánchez, ‘la defensa dels interessos d’Espanya’ està per damunt dels Drets Humans i del respecte a la vida. Per això l’estat espanyol continuarà venent armament a Riad, per ‘responsabilitat’, un eufemisme del Sr. Sánchez, que no és altra cosa que per responsabilitat electoral, tenint en compte les pròximes eleccions andaluses. D’aquesta manera el Sr. Sánchez no anul·larà sinó que respectarà el contracte firmat per l’executiu del PP, per subministrar les 400 bombes que l’actual ministra de defensa, Margarita Robles va intentar vetar sense èxit.
L’informe del Ministeri d’Economia espanyol detalla els milions d’euros en material bèl·lic que l’estat ha venut. Així el 2011, l’import d’armes venudes va ser de 2.431 milions d’euros. El 2012, en van ser 1.953; el 2013, 3.907 milions; el 2014, en foren 3.203; l’any 2015, 3.720; el 2016, 4.051; i el 2017, 4.336 milions d’euros. En aquest 2017, Espanya va vendre a l’Aràbia Saudita armes per valor de 496 milions i a Veneçuela, 11 milions.
El novembre de 2017, el Dicasteri pel Servei del Desenrotllament Humà Integral organitzà un simposi internacional per un món lliure d’armes nuclears i pel desarmament integral. El prefecte d’aquest Dicasteri, el cardenal K. Turkson va dir que el simposi obeïa ‘a les prioritats del papa Francesc sobre la pau i l’ús dels béns de la creació per al desenrotllament i d’una qualitat de vida justa per a tots.’
I és que el negoci bèl·lic ha estat sempre present en els estats que tenen una indústria armamentística potent. Per això en ple segle XXI, encara que siga un escàndol, la venda d’armes continua essent un negoci. Un negoci que produeix la mort de milers de persones cada any.
La immoralitat de les guerres només s’explica per la immoralitat dels governs, també el del Sr. Sánchez, que guanyen diners amb la venda d’armament.
Per això en l’homilia del 2 de juny de 2013, el papa Francesc deia: ‘La guerra ve de l’odi, de l’enveja, del desig de poder i també d’aquell afany de més poder’. El papa es preguntava per què es volen ‘resoldre’ els problemes de la humanitat amb una guerra. I ell mateix responia així a aquesta pregunta: ‘Perquè per a ells, els diners són més importants que les persones. I la guerra és precisament això: és un acte de fe als diners, als ídols de l’odi, a l’ídol que et porta a matar el germà.’
També el 15 de maig de 2014, el papa tornava a denunciar el negoci de les armes en una crida que feia a la Comunitat Internacional per tal d’arribar a un compromís contra el comerç armamentístic. El papa deia: ‘Tothom parla de pau, però la proliferació d’armes ens porta a una direcció oposada’. I afegia encara: ‘El comerç d’armes complica i evita la resolució dels conflictes, en tant en quant es fa fora de la legalitat.’
El papa Francesc ha denunciat la venda d’armes i el seu comerç il·legal, amb la conseqüència de l’enriquiment ‘dels mercaders de la mort’. I per això ha fet una crida als governs per tal que s’acabe el comerç d’armes.
Caldrà recordar el drama actual que pateix Irac, Síria o Egipte per posar fi al comerç i al negoci immoral de la indústria armamentística? Caldrà recordar la guerra d’Irac, amb el Sr. Aznar de ‘padrí’ d’aquest conflicte, que intentava justificar-lo amb la mentida que Sadam Husein tenia armes de destrucció massives?
Els governs que fan negoci amb les armes guanyen uns diners tacats de sang. De la sang dels qui moren, per tal que alguns puguen fer-se rics.
Ja és hora que intentem resoldre els conflictes bèl·lics amb el diàleg, amb l’educació i amb el respecte a la diferència. I ja és hora que s’acabe la indústria de les armes, que no és sinó la indústria de la mort, una indústria que alimenta l’odi.
Es tracta de fer callar les armes perquè triomfe el diàleg. Per això en el seu twitter, el 26 de setembre de l’any passat, el papa Francesc demanava ‘abolir aquests instruments de mort’.
Com va dir el papa Francesc l’any passat als participants d’aquest simposi, ‘les armes nuclears no poden constituir la base de la convivència pacífica’ i per això s’ha de treballar per fer realitat la utopia ‘sense arsenals nuclears.’

El papa Pau VI (LEVANTE-EMV, 13/10/2018)

Hui a Roma serà canonitzat el papa Pau VI, que seguint les directrius de Joan XXIII, va portar a bon terme el Concili Vaticà II..
Amb motiu del 50è aniversari de l´inici del Vaticà II, que commemoràrem l´octubre de 2012, l´arquebisbe emèrit d´Oviedo, Gabino Díaz Merchán (l´únic bisbe espanyol viu que va participar en el Concili) deia del papa Pau VI: "Va viure l´esperit conciliar amb serenor i esperança, tenia una fina espiritualitat i una admirable altura intel·lectual". Díaz Merchán recordava que Pau VI va ser un "papa pròxim a la realitat de cada persona i vivia amb esperança".
Giovanni Battista Montini va nàixer el 26 de setembre de 1897 a la Llombardia, al nord d´Itàlia. Va ser ordenat capellà el 1920 i dos anys més tard entrà a treballar a Secretaria d´Estat del Vaticà. Considerat progressista ja des de la seva joventut, Montini es va oposar al Règim dictatorial de Mussolini i va ser capellà de la Federació d´Estudiants Catòlics Italians (FUCI) l´única organització universitària antifeixista a l´Itàlia de Mussolini. Va ser nomenat arquebisbe de Milà el 1954 i a la mort de Joan XXIII va ser elegit bisbe de Roma el 21 de juny de 1963.
Pau VI va continuar el Concili (començat per Joan XXIII) per portar a l´Església a un aggiornamento, ja que desitjava que amb el Vaticà II, "l´Església comprenguera millor l´home modern". Durant el Concili, el papa Montini va apostar per la llibertat religiosa, en contra de la majoria dels bisbes espanyols. El papa declarà que aquest document era de gran importància, ja que reivindicava el dret individual i col·lectiu a la llibertat religiosa.
El Règim de Franco (i ja abans de ser papa) sempre va vore amb recel Montini, que fins i tot va ser acusat de ser enemic d´Espanya. I és que Pau VI va suplicar al dictador diverses vegades, l´última el setembre de 1975, que commutara als presos les penes de mort, sense que Franco atenguera les peticions del papa.
Pau VI va ser un mestre en la creació de gestos simbòlics, com besar la terra que visitava, la renúncia a la tiara, l´intercanvi d´anells amb el Primat Anglicà, la restitució de relíquies a l´Església Oriental o el trobament amb el Patriarca Atenàgores, amb l´alçament de les excomunions mútues que va provocar el Cisma d´Occident de 1054. Quan el 14 de setembre de 1975 a la Capella Sixtina, Pau VI va rebre al Metropolità Melitó de Calcedònia (enviat pel Patriarca Dimitrios I de Constantinoble) el papa Montini, en un gest d´estimació, va abraçar amb gran afecte a Melitó i després, agenollat davant d´ell, li besà els peus. I és que Pau VI, que creia fermaments en l´ecumenisme, sempre va construir ponts de diàleg i d´acostament amb les altres Esglésies Cristianes!
Amb aquests gestos, Pau VI volia donar a entendre que ell no encarnava el prestigi o el poder i per això el papa Montini transmetia la imatge d´una Església humil i servidora, com ara ha demanat també el papa Francesc, en afirmar que "l´autèntic poder és el servei".
La gent es quedà sorpresa la primera vegada que el papa es va agenollar en baixar de l´avió i davant de totes les autoritats va besar la terra que visitava, en un gest inaudit i impensable en el protocol. Va ser un acte simbòlic que va marcar el pontificat de Pau VI. Era el Cap de l´Església sí, però el seu honor estava en servir i en estimar! Besant aquella terra, el papa besava el poble que visitava com l´osculum pacis, signe d´amistat i de fraternitat.
Per altra part, hi hagué una relació intensa de Pau VI amb Montserrat, que venia ja de quan Montini era arquebisbe de Milà. "Les notícies que vénen de Montserrat em captiven i m´edifiquen: in omnem terram exivit sonus eorum! Aquestes són les funcions de semblants centres d´altíssima espiritualitat, i que bé les realitza aquest monestir". Això escrivia el 30 de juliol de 1958 Giovanni Battista Montini, arquebisbe de Milà, al P. Gabriel Mª Brasó prior de Montserrat. I és que allò que unia Milà i Montserrat, segons Montini, era un "vincle especial, que es va intensificar els anys que el benedictí Ildefons Schuster va ser arquebisbe de Milà".
Tot i haver estat convidat a vindre a Montserrat, el cardenal Montini mai no visità el nostre monestir degut a la situació política de l´Estat espanyol, ja que l´arquebisbe de Milà era considerat "enemic del Règim". Amb tot, va mantindre contactes epistolars freqüents amb el prior Gabriel Mª Brasó i amb l´abat Aureli Mª Escarré. I fruit de l´amistat entre Montini i Brasó, el 1969, el P.Gabriel va dirigir els exercicis espirituals a Pau VI.

Per altra part, l´any 1971, el papa Montini va demanar a Montserrat que enviara una xicoteta comunitat de monjos a Tàntur, per posar en marxa l´Institut Ecumènic d´Estudis Teològics, integrat per catòlics i cristians d´altres confessions. Abans de viatjar a Tantur, els monjos foren rebuts en audiència per Pau VI, que els donà el calze i la patena per a les Eucaristies de totes les confessions cristianes que conviurien a Tantur.
Home espiritual i intel·ligent, de cor gran i de fina sensibilitat, el papa Pau VI va ser en l´Església, un autèntic home de Déu que guià a bon terme el Concili i establí ponts de diàleg amb el món modern. Pau VI, que hui serà canonitzat, va ser un home que va treballar per la pau i per la unitat de totes les Esglésies Cristianes.

dissabte, 3 de novembre del 2018

l'Abat Oliba (Castelló notícies, 30/10/2018)

Cada 30 d’octubre els monjos de Montserrat recordem amb agraïment l’Abat Oliba en l’aniversari de la seua mort, ja que va ser el fundador del nostre monestir.
En la història dels pobles, enmig de xicotetes clarors o de grans foscors, sempre hi ha hagut uns determinats personatges que han condicionat la societat i l’han conduïda, de manera irreversible, per camins de diàleg i de pau. Entre aquests personatges sobreïx, sense cap mena de dubte, la gegantina figura d’Oliba de Cerdanya, al segle XI, del qual el 2008 vam celebrar el mil·lenari de la seua elecció com Abat dels monestirs de Santa Maria de  Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, vacants en aquells moments per la mort dels seus respectius abats.
Oliba va ser un gran líder espiritual i un excel·lent conseller polític, que afavorí la vida intel·lectual, amb la creació de scriptoriums i de biblioteques, i que va impulsar i difondre la Pau i Treva de Déu. També va  propagar l’art romànic i donà nova vida a la muntanya de Montserrat, amb la fundació del nostre monestir, cap a l’any 1025. Com deia el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, gràcies a Oliba, i “per la gràcia de Déu i les pregàries de Santa Maria, Montserrat és un fogar de vida monàstica, obert i acollidor, un lloc d’irradiació de l’Evangeli, un espai de servei als hòmens i dones, creients  o  no creients, que formen la nostra societat”
Besnét de Guifré el Pelós, Oliba va nàixer el 971 i va ser el tercer fill dels Comtes de Cerdanya i de Besalú. Quan l’any 988 el seu pare, Oliba Cabreta va renunciar als comtats per entrar com a monjo al monestir de Montecassino, Oliba, que tenia dèsset anys, li pertocà ser comte de Berga i part del Ripollès. Ho fou fins el 1002, que amb 31 anys renuncià als comtats i als seus béns personals i entrà com a monjo al monestir de Santa Maria de Ripoll, d’on va ser escollit abat d’aquest monestir, i poc després, del de Cuixà, el 1008. Com a pare de la comunitat va fomentar la vida religiosa, cultural i artística, ampliant l’escriptori, on es van traduir importants manuscrits àrabs, grecs i llatins. De l’scriptorium eixiren, a més de les famoses bíblies miniaturades de Ripoll i de sant Pere de Rodes, els Cronicons Rivipul·lenses, el Carmen Caupidoctoris  la Brevis historia monsterii Rivipul·lensis i les diverses redaccions dels Gesta comitum Baccinonensium et regum Aragonum, peces fonamentals de la historiografia.
Oliba, fundador de Montserrat
Com a Abat reformà la vida monàstica, intensificà l’espiritualitat dels monestirs i es preocupà per millorar la cultura dels seus monjos. A més, Oliba va treballar a favor de la vivència litúrgica i afavorí la vida eclesial. Com a defensor de la justícia, en un context on els excessos de poder eren freqüents, l’Abat Oliba va aconseguir que els senyors retornaren allò que retenien injustament. Com a promotor de la pau, Oliba tenia la saviesa de trobar el punt de concòrdia entre litigants, essent el capdavanter en impulsar i establir, l’any 1027 a Tolosa, la Pau i Treva de Déu, destinada a suprimir la violència en determinats períodes de l’any, fixats de forma precisa.
Va ser el famós violoncel·lista Pau Casals que, en l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1971, va fer referència a la Pau i Treva de l’Abat Oliba. Amb paraules sentides i plenes d’emoció, Casals digué: “Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Vos diré perquè. Catalunya va tindre el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI a Tolosa, una ciutat que hui pertany a França, però que abans era de Catalunya, per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava en contra de la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà!”.
L’Abat Oliba, que en 1025 va fundar el monestir de Montserrat amb un grupet de monjos, va morir a Cuixà el 30 d’octubre de 1046, als 75 anys d’edat. El 1034 fou elegit també bisbe de Vic. La carta circular necrològica que els monjos de Ripoll i de Cuixà enviaren als monestirs, remarcava l’abadiat d’Oliba, que al llarg de la seua vida havia aglutinat “les ànimes” dels monjos, la “caritat exímia” i el fet de ser “amable amb tothom”. El P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, ha definit l’Abat Oliba com un personatge “ renovador de la vida eclesial des dels monestirs de Ripoll i de Cuixà, i un home de diàleg, defensor dels més febles, promotor de la pau i  pare de la Pàtria en la Catalunya naixent”.
El seu testimoniatge, viscut en un temps de canvi cultural i social, ens estimula a viure el present d’una manera esperançada i renovada. Per això el P. Josep Mª Soler, recordant l’Abat Oliba, que fundà el nostre monestir, deia també: “Montserrat ha de ser un lloc d’acolliment de tothom, de respecte per cada persona, d’encontre i de diàleg, un lloc de pau i de comunió eclesial”.
Tant de bo que el  record de la Pau i Treva de l’Abat Oliba, faça que el nostre món, tan ple de violència, retrobe la pau i la concòrdia entre homes, cultures i religions.

Publicitat

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT