dimarts, 23 de juny de 2020

Però qui s'han cregut que són? (VILAWEB/ONTINYENT, 19/06/2020)

Sí, qui s’han cregut que són? Com és possible que en ple segle XXI i en un estat anomenat democràtic, el Tribunal Suprem espanyol continue perseguint la nostra llengua? Com és possible que aquests membres de la judicatura continuen atemptant contra la unitat  de la nostra llengua i prohibint que els governs del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears puguen comunicar-se entre ells en la llengua comuna que compartim, obligant-los a comunicar-se en castellà? Com és possible que en la situació ‘d’emergència’ que viu la nostra llengua, com ha fet conèixer la Plataforma per la Llengua, aquest tribunal odie el nostre idioma?
Si el president Pedro Sánchez denuncià fa uns dies l’existència d’una policia ‘patriòtica’ a l’estat espanyol, se li va oblidar de dir que també hi ha un govern ‘patriòtic’ que es nega a formar una comissió d’investigació sobre el rei emèrit o sobre el GAL (Pablo Echenique dixit). I encara, també existeix una justícia ‘patriòtica’ que ara està condemnant la nostra llengua, de la mateixa manera que va condemnar (injustament) els presos polítics independentistes. Per cert: parlant de condemnes: en què ha quedat la persecució dels CDR acusats de terrorisme? Com es poden detenir i empresonar persones i després quedar en un no-res aquelles acusacions tan greus? Com s’entén (si no és per mala fe) que els diaris de Madrid posaren a primera pàgina la detenció d’unes persones acusades de terrorisme i ara no hi ha res de res?
En relació amb la decisió que ha pres el Suprem, segons l’InformeCAT, donat a conèixer per la Plataforma per la Llengua, el català es troba davant ‘d’una emergència lingüística’. Per això, en compte de perseguir la nostra llengua com fa el Tribunal Suprem, nosaltres l’hem de protegir, com fa Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana i tants i tants organismes i persones que lluitem per la plena normalització de la nostra llengua.
Segons l’InformeCAT, el govern espanyol invertí zero euros a la producció cinematogràfica en català entre el 2013 i 2019, en temps del PP.
Aquest informe ens diu que a la regió d’Alcoi-Gandia, el valencià és la llengua d’ús habitual per al 71,6% de la població, mentre que a la ciutat de València són menys del 15% dels habitants els qui parlen habitualment en valencià. I en la regió d’Alacant, només un 23,4% dels habitants parlen valencià. Per contra hi ha una dada positiva, ja que el 77% de les famílies d’alumnes d’ESO del Baix Segura volen que els seus fills estudien en valencià.
El PP valencià mostra un odi extrem contra la nostra llengua, intentant dividir-la i anorrear-la. L’últim míssil del PP valencià contra la nostra llengua és ben recent: dijous passat, la diputada a les Corts Valencianes, Eva Ortiz, va denunciar les ajudes del Consell al valencià. Però a més del PP, ara tenim el Suprem espanyol que també vol exterminar el valencià, o deixar-lo (com ho va intentar el franquisme) reduït a l’àmbit casolà, ja que per a comunicar-se entre ells, els governs valencià, català i balear ho han de fer en ‘cristiano’. Per això, algú s’estranya que siguem molts els qui no acceptem un estat que reprimeix la nostra llengua?
Si tinguérem una Església que estimara la nostra llengua (cosa que no fa), podríem demanar als nostres bisbes una paraula de denúncia davant l’actitud genocida i prepotent del Suprem. Però com que l’Església valenciana continua menyspreant la nostra llengua (ja que en prohibeix l’ús amb normalitat als temples), és inútil de demanar als nostres bisbes que defensen el valencià.
Per això, seguint l’exemple de Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor, Francesc Burguera, Joan Francesc Mira i Vicent Pitarch o Carles Salvador, o dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal i també dels preveres Alexandre Alapont, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Jesús Belda, Jesús Corbí i Jordi Cerdà, Enric Ferrer i Francesc Mulet, August Monzon, Tiburci Peiró o Vicent Sorribes, Vicent Micó, Pere Riutort, Vicent Estarlich o del jesuïta Francesc de Borja Banyuls. I dels amics d’Albalat, Adrià, Eliseu i Eduard o Pep Albinyana, Rafa Roca, Joanjo Puertos, Ramon Trullenque, Santi Vallés, Josep Franco, Josep Guia i Joan Josep Cardona; dels mestres Josep Millo, Maria Trullols i Teresa Gamissans, Vicent Malonda, Xavier Pardo, Pasqual Cuenca, Oreto Trescolí, Francesc Sanz, Miquel Cuadau, Oreto Domènech, Àngel Canet, Josep Requena i la seua filla Anna, Gabriel Garcia Frasquet i el seu fill Gabriel, Robert Martínez, Vicent Niclòs i Rosa Diranzo. Per tots ells, entre molts més, cal que la Generalitat del País Valencià no faça cas del Tribunal Suprem espanyol i continue utilitzant la nostra llengua en les seues relacions amb la Generalitat de Catalunya i amb el Govern Balear, ja que la desobediència civil és un dret que tenim per a lluitar contra aquells que volen anul·lar la nostra llengua. És el nostre compromís envers aquells hòmens i dones que van treballar tota la vida per la dignitat de la nostra llengua. És el camí que hem d’obrir per a arribar a la plena llibertat nacional.
Per això, com deia Vicent Partal, cal que ens rebel·lem davant d’aquesta decisió contra la nostra llengua, del tot injusta (i genocida) del Tribunal Suprem espanyol

Sant Tomàs More (CASTELLÓ NOTÍCIES, 22/06/2020)

Hui dia 22 de juny celebrem la festa de Sant Tomàs More, que va nàixer el 1478 a Londres, on son pare era jutge. Després d’estudiar Lleis a Òxford, i quan només tenia 23 anys, començà a treballar als jutjats. Coneixedor del llatí i del grec, arribà a ser professor de Dret i prestigiós advocat. Va ser membre del Parlament, viceministre del Tresor i “speaker” a la Cambra dels Comuns i també, Canceller del Ducat de Lancaster.
More va ser un humanista que posseïa amplis coneixements, tant en Lleis, com en Art  i en Teologia. Escrivia en llatí i és un dels fundadors de la prosa anglesa. També escrigué estudis bíblics, patrístics, filosòfics i teològics. Apassionat per la música i la pintura, la seua obra més important és, Utopia, publicada en 1516.
Casat amb Joana Colt, va tindre 2 filles i 1 fill, i n’adoptà un altre. En morir la seua esposa es casà amb Alícia Middleton. La casa de More era una de les més acollidores i hospitalàries de Londres. Però quan es feia de nit, Tomàs recorria els barris més pobres per fer almoina. Arribà a llogar una gran mansió per acollir ancians i xiquets malalts. Les nits de Nadal i de Pasqua les passava en vetla, pregant amb la seua família.
El 1529 va rebre el màxim càrrec de la magistratura britànica, Lord Canceller del Regne d’Enric VIII. Quan la seua carrera  i la seua reputació havien arribat al seu punt més alt, el rei Enric VIII li va demanar que l’ajudara a aconseguir la seua nul·litat matrimonial amb Caterina d’Aragó. More sabia que el rei era capriciós i que el matrimoni era perfectament vàlid i que per tant no hi havia cap motiu per anul·lar-lo, pel fet que Enric VIII s’haguera enamorat d’Anna Bolena. Per això el 16 de maig de 1532 Tomàs More va renunciar al càrrec de Lord Canceller de la Corona i es retirà de la vida pública, ja que la seua consciència no li permetia aprovar allò que el rei li exigia.
En perdre l’estipendi de la Cort  i sense cap benefici professional, More quedà en la  ruïna. Tomàs More no volgué assistir a la coronació d’Anna Bolena, cosa que li comportà l’odi de la nova reina.
El 1534 li van exigir jurar l’Acta de Supremacia, que rebutjava l’autoritat del papa sobre els cristians d’Anglaterra. Però More no va voler jurar aquest nou caprici del rei i va ser empresonat a la Torre de Londres. Durant els 15 mesos que va durar el seu captiveri, More escriví el Dialeg de la serenitat en temps de tribulació, que farien bé de llegir els nostres polítics.
9 dies després de ser executat el seu amic Joan Fisher, More va ser jutjat al palau de Westminster, acusat d’alta traïció per haver negat l’autoritat suprema del rei dins del territori de l’Església d’Anglaterra. Condemnat a mort, Tomàs More va ser decapitat a la Torre de Londres el 6 de juliol de 1534.
More va ser un polític fidel a la seua consciència i un home ferm en la defensa de la veritat, per la qual va morir. Exemple per als nostres polítics, More escrivia: “Sóc incapaç de declarar amb la meua boca, allò que en consciència sé que no és veritat”. I sense caure en l’adulació, More va donar la seua vida per la veritat!
Sant Tomas More és exemple per a aquells que tenen una responsabilitat política, degut a la seua dignitat, la seua honestedat i la seua valentia. És també això el que espere dels polítics valencians: que siguen hòmens i dones honrats i sol·lícits pels més necessitats, allunyats de la corrupció, de les mentides i de l’adulació per pujar “amunt”.
Sant Tomàs More va escriure una pregària preciosa sobre el bon humor, que tots hauríem de tindre molt present: “Dóna’m Senyor, una bona digestió i, no cal dir-ho, alguna cosa per digerir. Dóna’m la salut del cos, i el bon humor que em cal per mantindre-la. Dóna’m una ànima sana, Senyor, que tinga sempre davant els ulls allò que és pur i que és bo, perquè no s’escandalitze enfront del pecat, ans trobe la forma de remeiar-lo. Dóna’m una ànima, Senyor, que no conega l’avorriment ni el remugueig, ni el ploricó ni la queixa. I no em deixes prendre gaire seriosament aquesta cosa que es fica per tot i que anomenem el Jo. Dóna’m, Senyor, el sentit de l’humor: fes-me capaç de riure d’una acudit perquè sàpia traure un poc d’alegria de la vida i la puga compartir amb els qui em rodegen”.
A exemple de Sant Tomàs More, els polítics haurien de ser fidels al mandat que se’ls ha atorgat, sense por a crear comissions (GAL i rei emèrit) per arribar a la veritat.
Que Sant Tomàs More, que és un model de rectitud i d’honestedat en l’exercici de la vida pública, ajude els polítics que governen la Generalitat i els ajuntaments del País Valencià, per tal que siguen hòmens i dones sol·lícits pels més necessitats i honestos i justos en la seua tasca de servei als ciutadans.

Demanar perdó en nom del iaio (CASTELLÖ NOTÍCIES, 18/06/2020)

Ha estat colpidor el valent testimoni de Jordi Pesarrodona, exregidor de Sant Joan de Vilatorrada, en una entrevista a la revista Catalunya Cristiana, que recull la seua intervenció en el cicle, “Memòria, resilència i superació de sentiments de guerres i dictadures”, un acte organitzat per la Fundació Pere Tarrés i la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU. Ja fa dos anys, Jordi Pesarrodona va intervenir en un debat on exposà els fets que va protagonitzar el seu iaio (Regió 7, 10 de maig de 2018)
En aquesta entrevista, Jordi Pesarrodona comenta un fet que el va trasbalsar: per mitjà de l’historiador Quim Eloi (responsable de Memòria Històrica del Bages) Jordi Pesarodona va fer saber que el seu iaio havia represaliat el iaio de Quim Eloi. Militant de la CNT durant la guerra civil i membre del comitè revolucionari del Bages, com declarava Jordi Pesarrodona, el seu iaio, conegut amb el malnom de “menjacapellans”, va ser el responsable directe, a principis de la guerra civil, de l’assassinat de 8-9 persones del poble, gent benestant, de dretes i catòlica. Jordi Pesarrodona, que també ha conegut el fill d’un altre dels hòmens assassinats pel seu iaio, declarava en aquesta entrevista, que en saber el comportament del seu iaio es va quedar astorat. I deia, amb valentia: “L’única opció que tinc és escoltar els altres testimonis i demanar perdó en nom del iaio”, afegint encara: “Aquest és el pas que necessitem per sentir-nos alliberats”.
Aquest testimoni valent de Jordi Pesarrodona, mostra que només el perdó, l’escolta de la víctima i la recerca de la veritat, guareixen les ferides. I que pel contrari, el ressentiment enverina els cors.
El perdó que rebem de Déu
Els cristians venerem i estimem el Parenostre amb un afecte especial i en aquesta pregària que Jesús ensenyà als deixebles, demanem a Déu que es faça realitat el seu Regne, així com també el pa que hem de compartir i el perdó: el de Déu i el que ens hem de donar els uns als altres.
És per eixa pregària (on demanem el perdó a Déu i als germans) que em van sorprendre, ja fa uns anys, les declaracions a la premsa del qui va ser president de la Diputació de Castelló, el Sr. Carlos Fabra, pel fet que digué: “Cuando rezo el Padre nuestro y llego al pasaje “perdónanos nuestras ofensas así como nosotros perdonamos a los que nos ofenden”, me lo salto. Yo no perdono a los que me han hecho vivir un auténtico calvario. No los perdonaré en mi vida”.
Per això el filòsof i teòleg Francesc Torralba, a propòsit del perdó, recomanava el llibre de Vladimir Jankélevitch, “Le pardon”, com el millor text sobre aquest tema. Torralba feia referència a Hannah Arendt, que reconeixia que Jesús de Natzaret era el “lloc del perdó en la defensa dels assumptes humans ”, ja que és el perdó “el qui té el poder de trencar el cicle de la venjança”. Segons Arendt, deixebla predilecta del filòsof Martin Heidegger, “el perdó actua sempre de nou”, perquè expressa “la voluntat de canviar i de començar de nou”, una actitud pròpia dels éssers humans.
I és que el perdó, com defensa Jordi Pesarrodona, és l’esperança dels creients, perquè venç l’odi i el mal. El perdó és sempre font d’alegria i de renovació interior i també font de salut, com ho expressava sàviament mossèn Ballarín. En una entrevista que li va fer David Pagès a Serra d’Or, mossèn Josep Mª Ballarín deia: “En aquest món hi ha una cosa molt important que naix del Parenostre: que Déu ens salve del ressentiment. S’ha d’oblidar i perdonar, no sols per santedat, sinó també per comoditat. Si tens ressentiment, ho pagues tu, més que no l’altre”. I és veritat: el ressentiment fa més mal al qui el té que a aquell a qui s’odia, perquè  el ressentiment és sempre font d’amarguesa i de fracàs.
Jordi Pessarrodona al Departament d’Interior
També l’escriptora Mª Mercè Roca, en la seua novel·la “Al final t’agradaré”, fa una reflexió sobre el perdó, “un tema universal”, com deia ella (Diari de Girona, 5 de març de 2020). Aquesta escriptora planteja “la possibilitat o no de perdonar i de ser perdonat i com ens enfrontem a la necessitat de demanar perdó i la possibilitat de donar-lo o no”. Per això Mª Mercè Roca es pregunta “qui és més fort, qui demana perdó o qui perdona?” i també “si es pot perdonar tot”.
Sant Pau expressava d’aquesta manera l’actitud del cristià que vol ser fidel a l’Evangeli: ”Revestiu-vos de sentiments de bondat, de mansuetud, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i perdoneu-vos mútuament si algú té contra un altre un motiu de queixa; tal com el Senyor vos perdonà, feu-ho també vosaltres” (Col 3: 12-13)
El perdó i l’amor (que són com les dues cares d’una moneda) han de ser els distintius dels seguidors de Jesús de Natzaret i de tots els hòmens i dones de bona voluntat. Només perdonant i estimant, els cristians farem creïble la nostra fe. Si no, tot seran paraules buides i discursos sense continguts!
Com diu el teòleg basc Joseba Andoni Pagola, “La negació del perdó ens sembla la reacció més normal i fins i tot la més digna davant l’ofensa, la humiliació o la injustícia. Però no és això el que humanitza el món! Una parella sense comprensió mútua es destrueix. Una família sense perdó és un infern. Una societat sense compassió és inhumana”.
Conten d’un monjo que deia al seu deixeble: “El teu amor serà com el de Déu, quan en el teu cor hages perdonat al teu germà, fins i tot abans que ell et demane perdó”. Només així podrem construir un món en pau i més humà. I és que com digué Martin L. King, “El qui és incapaç de perdonar, és incapaç d’estimar”.

Com deia molt encertadament el periodista Sebastià Alzamora en relació a la portada de la revista Charlie Hebdo després dels assassinats terroristes, “El perdó, sobretot en els moments més difícils, és el primer signe, no tan sols de civilització, sinó d’humanitat”. I el papa Francesc en el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial de Migrants i Refugiats, ens diu: “Només amb una escolta humil i atenta podrem arribar a reconciliar-nos de veritat”. I és que com diu el papa, “gràcies a aquesta escolta, tenim l’oportunitat de reconciliar-nos amb el proïsme, amb tants descartats, amb nosaltres mateixos i amb Déu, que mai no es cansa d’oferir-nos la seua misericòrdia”. Per això és tan important el testimoni de Jordi Pesarrodona i la reflexió de Mª Mercè Roca en la seua novel·la.

dimecres, 17 de juny de 2020

España, 22 - Dios, 3 (VILAWEB/ONTINYENT, 12/06/2020)

No és aquest cap resultat d’un partit de futbol entre ‘España’ i ‘Dios’, sinó la relació numèrica d’aquests dos termes que he trobat en la carta de l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, un text titulat ‘Sufrimientos, esperanzas y caminos de España’, del 6 de juny passat.
El cardenal, que demana en la carta setmanal que ‘ayudemos a España a ser España’, cita vint-i-dues vegades la paraula ‘España’, set la paraula ‘unidad’, vuit la paraula ‘Iglesia’, quatre ‘Cristo-Jesucristo’ i finalment són tres les vegades que utilitza l’expressió ‘Dios’.
Com m’ha comentat un monjo, a qui li he recomanat que llegira aquesta carta, ‘les vegades que el cardenal Cañizares esmenta “unidad”, “Dios”, “Cristo-Jesucristo” i “Iglesia”, sumen totes plegades 22, com les vegades que esmenta “España”’ en la carta. I és que aquest terme, ‘España’, com m’ha dit amb bon humor aquest monjo, ‘ho abasta tot, tant el que és humà com el que és diví. És el resum de tot’. Per això, continuava aquest monjo, ‘per què hem de parlar de “Dios” o de “Iglesia”, si ja tenim el concepte “España”, unidad de destino en lo universal?’.
En la seua carta, l’arquebisbe Cañizares defensa la Transició i lloa els ‘actores’ polítics que feren possible un projecte, i el seu ‘legado, pasión y tesón’, per a fer possible ‘por encima de todo, salvar a España’. L’arquebisbe de València diu que gràcies a aquells polítics de la Transició, va ser possible un projecte: ‘Lo hizo posible España, la idea de España y ayudó mucho la Constitución que España se dio’.
Vos pose l’enllaç de la carta de l’arquebisbe de València, perquè valoreu vosaltres mateixos aquest text tan i tan patriòtic. Ara bé, que en una carta de l’arquebisbe aparega vint-i-dues vegades la paraula ‘España’, i ‘Dios’ tres vegades només, ja ho diu tot. Com a anècdota, la carta del cardenal Cañizares acaba amb un ‘adelante y arriba’. España?
Només quatre dies després d’aquesta carta, el 10 de juny, en una roda de premsa amb motiu de la presentació de la comissió per l’ocupació, la regeneració social i la lluita contra l’atur, el cardenal Cañizares va tornar a insistir en la necessitat de defensar Espanya. Per això, aprofitant una pregunta que li feren sobre el clima de crispació que hi ha a la política espanyola i adreçant-se als polítics els deia: ‘Aquí no hay ideologías, solo España, todo por España’ (vídeo).

Corpus Christi (LEVANTE-EMV, 13/06/2020)

En un clima dominat encara per la Covid-9, els nostres pobles celebren hui la solemnitat del Corpus Christi, una festa que el papa Urbà VI va instaurar a l'Església catòlica en 1264 per mitjà de la butla "Transiturus" i per la qual s'aprovava el costum que el 1247 s'havia instaurat a la ciutat de Lieja, com a resultat d'unes visions que diuen que va tindre una monja, Juliana de Mont-Cornillon. Aquestes visions expressaven el desig que s'introduira una nova solemnitat litúrgica, destinada a celebrar solemnement el misteri de l'Eucaristia, ja que el Dijous Sant (on commemorem la seua institució) no permet una explosió d'alegria, per trobar-se immers en l'ambient auster del Tridu Pasqual. El papa Urbà IV, que havia estat ardiaca de la diòcesi de Lieja i que havia acollit amb entusiasme la introducció de la nova festa, va establir que se celebrara en tota l'Església.

Aquesta solemnitat (que abans se celebrava el dijous de la segona setmana després de Pentecostès) va arribar a València el 1355, gràcies al bisbe Hug de Fenollet, que va acordar amb el Cabildo de la Catedral valenciana i els Jurats de la ciutat, la celebració d'una processó amb el Santíssim Sagrament: "sia feta, en la cual sien e vajen tots los clergues e religiosos e encara totes les gents de la dita ciutat".

A Morella, la processó se celebra des del 1358, amb la tradicional Degolla (el dissabte abans del Corpus) amb els xiquets vestits de blanc i de roig i les espases tacades de safrà per recordar la matança dels Sants Innocents. En aquesta processó de la capital dels Ports, amb una gran riquesa d'elements tradicionals, també cal destacar l'Àliga i els personatges bíblics. Per la seua part, a Vinaròs, Borriana, l'Alcúdia o Nules, són els xiquets que han pres la primera comunió, els qui participen activament en aquesta processó, tot i que enguany, degut a la Covid-19, les processons pels nostres carrers han quedat suspeses i només se celebraran a l'interior dels temples. A Benicarló són tradicionals les catifes de flors i a Culla, els xiquets toquen els tradicionals "pixurrulls".

A València (i també a d'altres pobles) la festa del Corpus mostra una processó didàctica i catequètica, que explica plàsticament la història de la salvació a través dels personatges bíblics, des d'Adam i Eva a Noé, Josuè, Abraham i Isaac, l'Arca de l'Aliança, els exploradors de la Terra Promesa, carregats amb el raïm gegant, i els sants més coneguts, com Sant Cristòfol, l'Àngel Custodi del Regne de València, Sant Miquel, els Evangelistes i els Apòstols o les danses típiques, la més coneguda de les quals és la de la Moma, i també els Arquets i els Cavallets o la Degolla.
Un altre element del Corpus de la ciutat de València són les Roques, que fan el recorregut de la processó abans que comence i el capellà de les Roques, que dalt d'una mula convida els valencians a la processó.

Enmig d'un ambient festiu i popular, sempre em sorprèn negativament la presència de l'exèrcit (a València i a d'altres capitals) amb uns soldats a banda i banda de la custòdia amb el Santíssim Sagrament. Com comentava en un article fa set anys el prevere valencià Alexandre Alapont, "uns soldats armats amb fusells que mouen rítmicament durant la processó, repugna als ulls del Senyor de la pau". I és que és un contrasentit que a la processó del Corpus, siga l'exèrcit qui acompanye la custòdia. Haurien de ser els pobres, els immigrants, els aturats i els desnonats, els qui acompanyaren més de prop la custòdia, ja que són tots ells, els qui més sofreixen, els preferits de Déu.

La festa del Corpus Christi ens parla de l'amor a Déu i als germans, i de la presència real de Jesús en l'Eucaristia, pa partit, repartit i compartit. Per això, com a dia de la Caritat, el Corpus ens convida al compromís amb els més pobres. De fet, el Pa de l'Eucaristia no pot estar deslligat de l'atenció i la sol—licitud pels qui més pateixen. Perquè l'Eucaristia, que enforteix la nostra vida de fe, ha d'enfortir també la nostra fraternitat i el nostre servei als altres. Nicolau Cabàsilas, monjo del segle XIV escrivia en el Tractat sobre la Vida en Crist: "l'Eucaristia conté i conserva la vida en tot el seu vigor. I és que la missió del Pa de Vida, és conservar els renascuts i mantindre la vida. Per això vivim d'aquest Pa" .

Per als cristians, Corpus significa que ja no podem viure només pensant en nosaltres mateixos, sinó pensant també en els altres. Per això, Corpus ens ha de portar al servei dels germans amb paciència i mansuetud, com el pa que es deixa pastar i coure i que és partit, repartit i compartit. Per això, Sant Joan ens diu: "Si un que posseeix béns veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot estar en ell l'amor de Déu?" (1Jo 3:17)

Lligats a la festa del Corpus, tenim uns textos litúrgics de Sant Tomàs d'Aquino, els més coneguts dels quals són el Pangelingua, el Lauda Sion i l'Adorote devote.

Corpus significa que hem de viure amb tendresa i humilitat, com el pa, que no figura en els plats més exquisits, però que sempre tenim a mà. I com el blat que es deixa triturar, també nosaltres hem de deixar-nos triturar per les contrarietats i pels treballs per tal d'estar atents a les necessitats dels germans. Corpus és viure en l'amor més gran, capaç de morir per tal de donar vida, com el gra de blat que, només morint fa nàixer l'espiga. Corpus és viure deixant-nos coure pel foc de l'Esperit, per tal de ser pa i aliment per als altres. Corpus és l'amor fet servei, com deia el cardenal Tarancon en la seua entrada a Oviedo com a nou arquebisbe: "Servir és la manera pràctica i eficient d'estimar, perquè l'amor autèntic es manifesta pel servei desinteressat, per l'entrega total ".

El Corpus, dia de Caritat (que no vol dir només almoina) és el dia de la donació als altres. Del servei als altres per amor! Perquè per als cristians, la caritat no és donar sinó donar-se! La festa del Corpus hauria de fer realitat allò que ens demana el profeta Isaïes: "comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a ta casa els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo" (Is 58:7) Això és Corpus: l'amor que es dóna del tot i a tots! L'amor que fa present la bondat del nostre Déu. L'amor que acull els pobres i tots els qui passen dificultats. Per això la celebració de l'Eucaristia ha de ser la celebració de l'amor als altres, per estimar-los, com estimem l'Eucaristia i així no deixar cap persona al marge. Això fa que l'actitud de Trump (i altres polítics a l'estat espanyol) amb una Bíblia a la mà, mentre esclafa els drets humans, afavoreix la indústria bèl—lica i margina els afroamericans, és una burla a l'Eucaristia.

dimecres, 10 de juny de 2020

La missa en valencià per À Punt (VILAWEB/ONTINYENT, 09/06/2020)

He sabut que, desgraciadament, el consell rector de la televisió pública valenciana té previst de suspendre les emissions de la missa en valencià dels diumenges. Això vol dir que a partir d’un diumenge (no sé quin serà), molts valencians ens quedarem sense poder veure la missa que À Punt ha retransmès (la podem seguir també per internet) les setmanes que hem estat confinats. Durant aquest temps, i molt encertadament, À Punt ha acostat a les nostres llars la celebració de l’Eucaristia des de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu de Torrent, i un diumenge des de la parròquia de Sant Nicolau de Gandia. Els preveres Jesús Corbí i Jordi Cerdà, juntament amb el diaca Enric Roig i l’equip de cants, han fet unes celebracions molt dignes, entranyables i pròximes, ja que amb les seues paraules, Jesús i Jordi han fet costat (en aquestes celebracions) a les persones que viuen situacions de sofriment per la malaltia i la mort en moltes famílies, transmetent consol, coratge i esperança a tots els qui sofreixen.
La primera retransmissió de la missa per À Punt, el diumenge 22 de març, va congregar una mitjana de 36.000 espectadors, amb un 5,5% de quota mitjana de pantalla, ‘per damunt de la mitjana de la cadena en la franja horària’, segons explicava l’endemà el diari Levante. I és que 69.000 persones van veure l’Eucaristia retransmesa per À Punt en algun moment.
La missa per À Punt es retransmet durant aquestes setmanes a causa de la reclusió de la població fixada pel decret de l’estat d’alarma i la consegüent suspensió de les celebracions eucarístiques a les parròquies.
D’ací a uns dies, À Punt té la intenció de suspendre aquestes retransmissions perquè les parròquies començaran l’activitat pastoral normal, sense les restriccions d’aforament pròpies de l’estat d’alarma.
Crec que com qualsevol televisió pública, À Punt ha d’oferir un servei als ciutadans, com ho ha fet (i molt bé) amb la retransmissió de la missa durant aquests mesos de confinament. Per això trobe incomprensible la suspensió de la missa per part d’À Punt, que addueix una raó que no s’aguanta: assegura que els cristians ja podrem anar a les parròquies per a celebrar la nostra fe, encara que, cal no oblidar-ho, els ancians i els malalts impedits, continuaran ‘confinats’ a casa, sense poder anar als temples.
Però a més, la raó que dóna À Punt per suspendre la missa (la fi del confinament de la població), no s’aguanta. I és que quan s’òbriguen els camps de futbol i els aficionats al València, al Vila-real, a l’Hèrcules o al Llevant puguen anar a veure els partits, no per això la televisió deixarà d’oferir futbol. O quan comence la Moto GP i els aficionats puguen anar al circuit Ricard Tormo, no per això deixarà À Punt de retransmetre aquestes curses. O les retransmissions de les mascletades de falles, de les fogueres o de la Magdalena, que la gent pot anar a veure in situ. I no per això la nostra televisió deixarà de retransmetre eixes manifestacions populars. O l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats per falles, la romeria de les Canyes a la Magdalena, les processons de Setmana Santa, la cavalcada de Reis cada 5 de gener a la nit, o tants actes que, molt encertadament, À Punt fa en directe.
El fet religiós contribueix i molt a millorar la societat i a més forma part de la cultura del País Valencià, poble que va nàixer amb la conquesta i amb la incorporació de la nostra terra al cristianisme. I tot i que vivim en un estat aconfessional, la societat valenciana és plural i per tant els cristians creiem que la televisió valenciana, com a servei públic, ens ha de tindre en compte. Com té en compte els aficionats al futbol o a la Moto GP.
Com he dit abans, una televisió pública com és À Punt ha d’oferir una programació que respecte tots els ciutadans i per això mateix ha de donar un servei als creients valencians, acostant la realitat de la fe, present al País Valencià des del segle XIII, a aquells que no poden desplaçar-se als temples. Per altra part, si tenim en compte que una setmana té 168 hores, dedicar una hora i una miqueta més a la missa i a l’espai de l’Església Evangèlica, no crec que siga cap excés. Només cal comparar aquest temps dedicat al fet religiós amb les hores que es dediquen al futbol o a les pel·lícules. O és que la missa en valencià no ha de tindre espai a À Punt, que és la televisió de tots els valencians?
Per altra part, felicite el Sr. Lluís Mesa pel seu article sobre la missa en valencià per À Punt, un text que subscric de cap a cap. I és que la retransmissió de la missa en valencià també és un servei que À Punt fa a favor de la nostra llengua.
Segons el Llibre d’Estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, el punt n de l’article 1.2. (Principis generals de la CVMC) estableix que la televisió valenciana ha de ‘promoure la diversitat lingüística mitjançant la difusió del valencià’. I és que la missa d’À Punt també ajuda a promoure la nostra llengua. I l’article 2.1 diu que la televisió valenciana té com a missió la ‘promoció de la llengua i cultura valencianes’.
Per la seua part, el punt p d’aquest article 1.2 diu que À Punt ha d’atendre ‘les demandes de l’audiència’, cosa que fa que la missa (amb una quota de pantalla ‘per damunt de la mitjana de la cadena en la seua franja horària’) tinga una justificació per la demanda de la gent que segueix la missa.
Pel que fa a l’article 2.1 (Principis generals), el Llibre d’Estil de la CVMC, en l’apartat 4.10 parla de la laïcitat (no de laïcisme) i del pluralisme religiós. Per això el Llibre d’Estil destaca l’aconfessionalitat de la televisió valenciana, que ‘ha d’anar acompanyada del respecte a la pluralitat religiosa de la societat’. I també en aquest mateix punt es diu que ‘la difusió d’esdeveniments i litúrgies s’haurà de justificar en funció del seu arrelament social’, cosa que queda demostrada pel que fa a la missa, per l’índex d’audiència que segueix aquesta celebració.
Desitjaria que el consell rector d’À Punt es replantejara la decisió de suspendre la missa dels diumenges i que la televisió pública valenciana continuarà oferint aquest servei als ciutadans. I més encara, tenint en compte la bona audiència que té la missa en valencià retransmesa per À Punt. I és que rectificar és de savis.
Els dirigents de Canal 9 es van caracteritzar pel seu sectarisme i pel seu odi al valencià. Per això desitjaria que els dirigents d’À Punt no exclogueren de la programació la missa en valencià i així no caigueren també en el sectarisme

Del Sr. Montoro a la Sra. Montero (VILAWEB/ONTINYENT, 03/06/2020)

Hi ha menys diferència entre el ministre Montoro i la ministra Montero, que entre els seus cognoms. I dic això perquè, tant l’un com l’altra, pel que fa a l’infrafinançament del País Valencià, actuen de la mateixa manera. El ministre Montoro va discriminar els valencians amb un finançament ridícul. I la ministra Montero fa el mateix, amb una actitud del govern espanyol amb relació al País Valencià del tot canviant, com aquella cançó de fa molts anys, la yenka: endavant, enrere, esquerra i dreta.
Només fa unes setmanes, la ministra M. Jesús Montero negava al Congrés de Diputats que al País Valencià hi haja infrafinançament. La ministra Montero (igual que abans havia fet l’ex-ministre Montoro), adreçant-se al diputat Joan Baldoví, deia: ‘No inventem problemes que no existeixen’.
Però o bé la ministra ha perdut la memòria o bé menteix descaradament. Només cal recordar que el desembre de l’any passat, el diputat de Compromís afirmà que ‘per a donar suport al Sr. Sánchez, el PSOE, en vuit mesos, presentarà un nou model de finançament’. Per això el govern del Botànic va celebrar la investidura del president Sánchez, el gener passat, un govern que, teòricament, havia de desblocar i millorar el finançament del País Valencià. I si el PSOE volia desblocar el finançament del País Valencià, volia dir que aquest partit en reconeixia l’existència i que per això mateix el govern del PSOE i Podem es comprometia a presentar un nou finançament. Tan clar que és això i tan difícil que ho entenga el govern d’Espanya, del signe que siga. O pitjor encara: que el govern sí que ho haja entès, però que no faça res per complir el que es va comprometre a fer (en aquest cas el PSOE) a canvi del vot del diputat de Compromís en la investidura del Sr. Sánchez.
Hi ha tantes dades que revelen la discriminació que patim els valencians (abans amb el PP i ara amb el PSOE i Podem), que si no ho entenen és perquè no volen. Només una dada: cada valencià rep 400 euros menys que la mitjana dels espanyols. Però a més, els valencians rebem de l’estat, 1.000 euros menys del que rep un càntabre i 2.000 menys del que rep un basc. Així, els ingressos públics per habitants des de l’estat són de 5.191 a Navarra, 5.069 al País Basc, 4.086 a Cantàbria i només 3.096 al País Valencià. Si aquesta discriminació, que és un fet tan clar, no la veu la ministra Montero i diu que no inventem ‘problemes que no existeixen’, és perquè no vol veure-ho. Si això no és una discriminació flagrant, ja no sé què pot significar la paraula discriminació.
El gener passat, el president del País Valencià, Ximo Puig, deia en referència al dret a decidir de Catalunya que es podia discutir de tot, però dins de la constitució perquè ‘Hi ha un marc constitucional que hem de respectar’. I no diu la constitució espanyola que tots els espanyols són iguals davant la llei? A què ve la discriminació pel que fa al finançament del País Valencià que patim des de fa molts anys?
Cal recordar que el País Valencià, a causa de la covid-19, va acabar el mes de maig amb 411.844 treballadors en Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació. A més, aquest estiu pot ser catastròfic per al turisme, ja que el tancament de fronteres per la pandèmia ha portat, fins ara, al 0% l’arribada de turistes estrangers al País Valencià, tot i que se suposa (si no hi ha cap rebrot del virus) que a partir de juliol puguen arribar els turistes.
Davant aquesta situació de precarietat i de discriminació que pateix el País Valencià, caldria que els polítics valencians, si són valencians abans que militants dels seus respectius partits, lluitaren, d’una vegada per totes, per un finançament just, plantant-se davant els seus dirigents. En què ha quedat la declaració de tots els partits polítics a les Corts Valencianes rebutjant un finançament injust? Per què els diputats valencians dels partits d’obediència espanyola no es planten al Congrés i s’oposen al pressupost que margina el País Valencià? Evidentment perquè primer són espanyols i després valencians. Per això canten amb tant de fervor ‘Per a ofrenar noves glòries a Espanya’, un cant que hauria de seguir ‘I per a empobrir el País Valencià’.
Per una altra banda, hem de reclamar als polítics claredat i coordinació en les seues declaracions. I sobretot cal que siguen conseqüents amb què diuen i què fan per a no confondre els ciutadans. Perquè el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha dit que no preveu la mobilitat entre autonomies fins que s’acaben les fases de desconfinament i entrem en l’anomenada ‘nova normalitat’. Per contra, un dia abans, el ministre de Transports, José Luis Ábalos, defensava d’obrir la porta a la mobilitat entre territoris quan s’entrara a la fase 3.
Seria bo que els polítics, en compte d’omplir-se la boca amb bones intencions i barallar-se entre ells, actuaren amb valentia i amb justícia. Sense mentides. Sense enganys. Sense asfixiar els valencians amb un infrafinançament del tot injust. I també seria interessant (tot i que no crec que ho facen), que els bisbes valencians exigiren al govern del Sr. Sánchez, en bé dels ciutadans, un finançament just, que no escanye més els valencians.

diumenge, 7 de juny de 2020

La bellesa cura (i atrau) (LEVANTE-EMV, 06/06/2020)

La primera part del títol d'aquest article fa referència a les paraules del papa, quan l'any passat visità i inaugurà a Roma un nou centre d'acolliment nocturn i diürn al Palazzo Migliori. En la seua estada en aquest lloc, el papa veié primer la planta baixa, destinada a l'acolliment de dia, decorada amb alguns frescos d'època moderna. Després el Sant Pare visità la capella del centre, en el primer pis, dedicada a Sant Jordi. Contemplant aquests espais, el papa Francesc exclamà: "La bellesa cura". I és cert, perquè la bellesa, que ens parla de Déu i que es com un reflex o una empremta de Déu, té la capacitat de curar i de restaurar allò que està trencat o ferit.
Però la bellesa també atrau, com ens recordà el papa en la seua trobada amb preveres, religiosos i religioses, seminaristes i catequistes reunits a la parròquia de Sant Pere, a Bangkok, el 22 de novembre de 2019. El papa va comentar unes paraules d'una religiosa, Benedetta, que explicà als qui es trobaven reunits amb Francesc, com va sentir l'atracció per la vida consagrada. El papa, comentant les paraules d'aquesta religiosa, deia: "Benedetta, tu ens has parlat de com el Senyor et va atraure per mitjà de la bellesa. Tot començà per una mirada, una mirada bella que et va captivar". Per això el papa exhortava els preveres, religiosos i religioses, catequistes i seminaristes, a viure desperts "a la bellesa, a la meravella", capaces "d'obrir nous horitzons". Per això, com digué el papa, "una vida consagrada que no siga capaç d'estar oberta a la sorpresa, és una vida que s'ha quedat a meitat de camí".
El papa repetí diverses vegades la importància de la bellesa en la vida dels deixebles de Jesús: "Anunciar Crist, és quelcom de bell, de formós, capaç d'omplir la vida d'un nou resplendor i d'un goig profund, tot i les proves". Per això els consagrats (i també tots els cristians), estem cridats a viure "la santa audàcia de buscar nous camins, per tal que arribe a tothom el do de la bellesa que no s'apaga". El papa ens exhortava a tindre "ulls que captiven", capaços "d'anar més enllà de les aparences, d'arribar i celebrar la bellesa més autèntica que viu en cada persona".
El papa també exhortava els qui l'escoltaven, "a compartir una alegria, un horitzó bell, nou sorprenent", capaç de sembrar les llavors de l'Evangeli.
Els contemplatius, en aquesta Jornada "Pro orantibus", hem de ser testimonis d'aquella bellesa que cura i que encisa. Hem de ser capaços de viure i de mostrar al nostre món la bellesa de l'esperança, de la comunió fraterna, del perdó, de la confiança.
Cal que tots els qui som seguidors de Jesús, siguem hòmens i dones capaços de viure i de transmetre la bellesa de l'Evangeli. I és que com va dir el papa Francesc als artistes que organitzaren el vint-i-setè concert de Nadal al Vaticà, el passat 14 de desembre, "El món necessita bellesa per no enfonsar-se en la desesperança".
Enmig de les decepcions, dels fracassos, del cansament i del desencís, cal retrobar el sentit de la vida en la bellesa de la natura i en la dels rostres dels nostres germans, moltes vegades ferits, i també en la bellesa de l'Evangeli, de la pregària i de la vida fraterna, que ens encoratgen a assumir i a compartir la passió pel Regne. La bellesa de l'amor fratern, de la comunió i de l'esperança, ens ajuda a viure i a superar les dificultats de la vida. La bellesa de l'Evangeli ens ajuda a treballar per la justícia i a denunciar la mentida i l'opressió que els més poderosos fan sobre la gent més vulnerable. I també a tindre cura i a protegir el nostre planeta, tan agredit.
La bellesa de l'Evangeli ens dóna raons per a l'alegria i la joia, per així sembrar llavors d'esperança i de pau. La bellesa de l'Evangeli ens fa descobrir la força de la feblesa, com quan els arbres rebroten després de l'hivern o després d'un incendi. Per això el papa Francesc, en l'homilia del 7 de maig, va tornar a dir-nos: "Sense la bellesa, no es pot entendre l'Evangeli" (Flama, agència cristiana de notícies, 7 de maig de 2020)
En el nostre món, malgrat les ferides del pecat, podem descobrir la llum resplendent del Senyor Ressuscitat que tot ho renova i tot ho recrea. La bellesa de l'amor ens fa solidaris i compassius, per així patir amb els qui pateixen. Per això en aquest dia "Pro orantibus" dedicat a la vida contemplativa, el Senyor ens crida als monjos i a les monges a viure atents als signes dels temps que ens obrin un horitzó d'esperança, per compartir-lo amb tots els qui viuen desesperançats o fins i tot, desesperats.
Per això les carmelites descalces de Puçol, Altea, Serra i les Alqueries, els cartoixans de Porta Coeli, les clarisses de Vila-real i de Canals, les benedictines de Sant Pere de les Puel—les i de Sant Daniel, les agustines de Sant Mateu i de Benicàssim, les dominiques de Xàtiva, Oriola, Paterna i Borriana, les cartoixanes de Benifaçà, les caputxines de València o les cistercenques de Benaguasil, són enmig del món de hui, testimonis de gratuïtat, de consol, d'esperança i de joia.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT