dijous, 19 de gener del 2017

Les temptacions dels mitjans de comunicació (La Veu del País Valencià, 19/01/2017)

En una entrevista a la revista Tertio, una publicació religiosa de Flandes que té una tirada de 13000 exemplars setmanals, el papa Francesc ha denunciat les temptacions que poden afectar als mitjans de comunicació.
Si en el discurs de Nadal de 2014 el papa ens presentà el catàleg de “les malalties curials” i l’any passat ens descriví “els antibiòtics de la Cúria”, enguany el papa Francesc ens oferí les temptacions que poden afectar als mitjans de comunicació, amb la conseqüència negativa que tindrien sobre ells.

Al  llarg d’aquesta interessant entrevista a Tertio, el papa Francesc comentà diverses qüestions d’actualitat, com el laïcisme i la laïcitat, el paper de les religions a favor de la pau, l’any de la misericòrdia o la importància de construir entre tots una Església Sinodal.

Però el que m’agradaria destacar d’aquesta entrevista, és la resposta contundent del papa Francesc en relació a les temptacions que poden afectar als mitjans de comunicació. El papa reconeix la responsabilitat “molt gran dels mitjans de comunicació”, pel fet que tenen a les seues mans “la possibilitat i la capacitat de formar opinió”. El papa parla del treball dels periodistes com a “constructors d’una societat”, ja que poden “formar una bona o mala opinió”. Per si mateix, com diu el papa, els mitjans “són per construir. Per intercanviar. Per fraternitzar, per fer pensar, per educar”, i per això els qualifica com a “positius”.

Però el papa és contundent quan adverteix que aquests mitjans “poden fer mal”, i per això enumera les quatre temptacions que poden afectar la informació: la calúmnia, la difamació, la desinformació i el sensacionalisme.
 

El perill de la calúmnia, que afecta negativament la informació, és com ens diu el papa, quan s’embruta la gent, “sobretot en el món de la política”. La difamació és igualment rebutjada pel papa pel que té de malèvola. També la desinformació, que esdevé mentida, “és el mal més gran que pot fer un mitjà”, ja que es diu “una part de la veritat i no l’altra”. Pel que fa al sensacionalisme, el papa el qualifica amb duresa com a “coprofília”, ja que busca comunicar l’escàndol per vendre més.

Per al papa Francesc, els mitjans de comunicació “han de ser molt nets, molt transparents” i per això reconeix que  els mitjans com a “constructors d’opinió”, poden “construir i fer un bé immens”.

Ara fa un any, amb motiu de la 50ena Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, el papa convidava els mitjans a fer una comunicació real, que només és possible si eixim “dels cercles viciosos de les condemnes i de les amenaces” que tenallen els hòmens i els pobles “amb missatges d’odi”. El papa també demanava que les relacions mútues no es fonamentaren en la desconfiança, la por o l’odi, sinó en l’audàcia “que ofereix veritables solucions als conflictes antics”. Per això ens encoratjava a “afirmar la veritat amb amor”, per tal de construir  una societat que siga “com una llar amb la porta sempre oberta i on ens acollim els uns als altres”.

Per al papa, “comunicar significa compartir”, i traure “l’agressivitat del llenguatge”, i també, no alimentar-lo amb “la desconfiança, la por i l’odi”. En la línia de les recents declaracions a Tertio, el papa demanava fa un any, que les xarxes socials foren “una plaça, un lloc d’encontre on es pot acariciar”, i no fer-les servir per a “ferir o linxar moralment l’altre”, com s’esdevé amb la calúmnia i la difamació, i també amb la desinformació i el sensacionalisme.

Tots els mitjans de comunicació haurien de fer un periodisme fonamentat en contrastar les fonts d’informació, en viure aquesta informació des del carrer i no només des dels despatxos, en preservar els drets inalienables de les persones, en verificar cada informació abans de publicar-la i sobretot en guiar-se per una ètica que posa la veritat per damunt i per davant de tot.

dimecres, 18 de gener del 2017

Santa Genoveva Torres (LEVANTE-EMV, 05/01/2017)


Hui 5 de gener celebrem la festa de la santa valenciana Sor Genoveva Torres, nascuda a Almenara, a la Plana Baixa. I serà el pròxim 2 de febrer, quan s´acompliran 106 anys de la inauguració de la primera de les cases- residències per acollir i atendre les dones que es trobaven soles, una llar que fundà Santa Genoveva per atendre amb amor, la gent major desvalguda. Amb aquesta llar, ara fa 106 anys, s´iniciava l´obra de Sor Genoveva, una obra, les Religioses Angèliques, destinada a donar consol, afecte i acolliment a les dones que s´havien quedat sense ningú per poder-les cuidar.

Genoveva Torres, que va nàixer a Almenara el 3 de gener de 1870, va ser filla de Josep i de Vicenta, i als 8 anys es va quedar sense els pares. També van morir quatre dels cinc germans que tenia. Un tumor maligne va ser el responsable de l´amputació d´una cama. Ingressada a la Casa de Misericòrdia de València durant 9 anys, va tindre un contacte molt estret amb el jesuïta Carles Ferrís, fundador del sanatori de Fontilles per als malalts de lepra.



Preocupada per la soledat en que vivien moltes dones, va tindre una idea, que naixia del seu amor a Déu i als altres, per ajudar a aquestes persones. Amb aquest objectiu al cap, se li ajuntaren dues amigues, Isabel i Amparo, que també volien trobar una solució al problema de la soledat de les dones. I va ser el 2 de febrer de 1911 quan començà la seua obra d´assistència a les dones, amb la fundació, a València, de la seua primera casa.

El 1915 Genoveva es consagrà a Déu amb vots privats i el 1925 apareixia el decret pel qual la Societat Angèlica quedava erigida en Institut Religiós diocesà. El 18 de desembre del mateix any, l´arquebisbe de Saragossa rebia la professió religiosa de Genoveva Torres i de les seues 18 companyes. Finalment el 1953, el Decretum Laudis donava a l´obra de la Mare Genoveva un caràcter universal, passant a anomenar-se Germanes del Sagrat Cor de Jesús i dels Sants Àngels. El 5 de gener de 1956 Genoveva Torres moria a Saragossa i el 2003, era canonitzada pel papa Joan Pau II .

El carisma de les religioses Angèliques, a més de l´atenció a les dones en les residències, és el de la catequesi, la seua presència en guarderies i en cases d´exercicis, la formació dels jóvens i l´evangelització en parròquies i escoles.

Les religioses Angèliques que es troben a Almenara en la casa-museu de Santa Genoveva des de 1983, també tenen cases a Espanya, Itàlia, Mèxic i Veneçuela. És en aquestes llars, on les filles de la Mare Genoveva irradien l´espiritualitat de l´acolliment i del servici, per perpetuar l´obra de la seua fundadora.
"La caritat es manifesta diàriament en l´amabilitat, el respecte i l´ajuda", escrivia Santa Genoveva. En un món tan individualista com el nostre, és important recordar el carisma d´aquesta santa tan nostra i tan pròxima! Per això l´obra de Santa Genoveva, ens porta a recordar i a honorar aquella dona que, portada per l´Esperit de Déu escrivia: "Que la torxa de la fe siga el nostre far. L´amor a Déu i als altres la nostra guia, i l´esperança la nostra fortalesa". La fe, l´amor i l´esperança de que les religioses Angèliques viuen en la seua donació als altres, fan present en la nostra societat un reflex de la bondat i de la misericòrdia de Déu.

Que la generositat de Santa Genoveva ens encoratge a viure amb sol·licitud pels ancians, per aquells que a la vida ho han donat tot i ara es troben, moltes vegades, abandonats i sols.

dimarts, 17 de gener del 2017

Sant Antoni Abat (Vilaweb/Ontinyent, 17/01/2017)

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer’, diu un refrany valencià en referència a aquest  sant monjo, de qui hui dia 17 en fem la festa. I és que Sant Antoni abat és un dels sants més populars i més venerats al País Valencià, juntament amb Sant Roc, Sant Sebastià i Sant Vicent Ferrer. La prova d’això és la multitud de festes i d’ermites dedicades a aquest sant monjo i abat, que és honorat amb les tradicionals fogueres.
Als nostres pobles, els focs de Sant Antoni presenten una gran diversitat i riquesa, sobretot a les comarques dels Ports i del Maestrat: les Santantonades de Forcall, la Matxà de Borriol, el ‘Maig’ de Villores, les Rossegades d’Albocàsser, la Malea de Vilafranca, la representació de la vida del sant, la benedicció del panoli i les Albaes de Morella o les Botargues de Forcall.

També Canals, a la comarca de la Costera, celebra Sant Antoni amb una de les fogueres més monumentals! I amb Canals, del nord al sud, el País Valencià crema en honor al nostre sant: Almoines, Benidorm, Cullera, Gata de Gorgos, Benicàssim, Elx, Palmera,  Finestrat, l’Alcúdia, Borriana, Xixona, Ador, la Vila Joiosa i els seus populars rotllets, o Palma, amb la benedicció de pans i dolços. O el típic i tradicional Rei Pàixaro de Biar, que encapçala la cavalcada de Sant Antoni. Com explica el professor Gabriel Sansano en el llibre ‘Joc, Ball i Danses del Rei Pàixaro’, aquest és un personatge coronat i barbut, que recorre a cavall els carrers de Biar, plens de fogueres, llançant vítols a Sant Antoni i convidant els veïns a prendre part en la festa. En la comitiva, a més del Rei Pàixaro, hi ha dos palafreners i dos dansadors que van al davant, una vintena d’atxes o torxes i els dolçainers. També Benissa amb la fira i el porrat de Sant Antoni, Onda, Pego o Alcoi amb la romeria a l’ermita del sant, celebren aquest pare de monjos.

A la Safor, a més del foc hi ha la tradició dels Porrats, lligats a la rogativa per demanar a Sant Antoni bones collites i fertilitat per al bestiar. L’escriptor J. E. Gonga, en el seu excel·lent llibre ‘Les festes de la Safor’, descriu els inicis del Porrat a Gandia i a Oliva. En aquest últim poble, hi ha constància des del segle XVII de la benedicció dels animals lligada a la festa de Sant Antoni.

Sant Antoni és considerat el pare dels monjos, ja que amb ell començà la vida monàstica. Sant Atanasi, qui escrigué la ‘Vida d’Antoni’, presenta l’experiència d’aquest monjo, caracteritzat pel despreniment, la confiança en Déu en la lluita contra el Mal i pel treball i l’almoina als pobres. Sant Atanasi volia presentar la vida d’Antoni com un model i un exemple per als monjos. Per això són molts els refranys referits al combat i la victòria de Sant Antoni contra el Mal: ‘Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u. El dimoni en va fer trenta i Sant Antoni trenta-u’. I també: ‘Per a més glòria del sant, i per a que ràbie el dimoni, diguem tots en veu alta: visca el P. Sant Antoni’.



Nascut a Egipte l’any 251 al si d’una bona família, per l’Evangeli renuncià a tots els seus béns per a seguir Jesús. La vocació d’Antoni va nàixer de la radicalitat en el seguiment del Mestre. Per això, el nom que espontàniament li donaren els seus deixebles fou ‘amic de Déu’, theophiles, un nom que l’Escriptura havia aplicat a Abraham, i que la tradició cristiana dels primers segles assignava als justos: els màrtirs i més tard els monjos.

Antoni, després de passar un temps a prop del seu poble dedicat a la pregària, se’n va anar al desert, lloc de combat i de trobament amb Déu, on durant prop de 20 anys va fer vida d’ermità. Més tard es retirà a la muntanya, el seu ‘desert interior’, per viure sol, centrat en la pregària i en el treball. La seua vida, amb una gran multitud de deixebles, va  acabar el 356 quan morí en la pau de Déu.

Al capítol 71 de la ‘Vida d’Antoni’, Atanasi ens presenta el nostre sant com un home que era estimat per tots. De caràcter pacient i humil de cor, el seu rostre irradiava la bondat de Déu. Per això no estava torbat mai i l’alegria que portava al seu interior feia que no estiguera trist. Aquesta serenitat i la seua mirada plena de simpatia, feia que els qui l’anaven a visitar se’n tornaren amb la pau al cor. Per això, Sant Antoni és per a tots els cristians, en ple segle XXI, un model en el seguiment del Senyor.

L’escriptor valldalbaidí Joan Olivares ha fet uns deliciosos goigs en honor de Sant Antoni, amb referència a la situació que viu el nostre País per la crisi econòmica: “Sense faena a les fàbriques/ una ruïna als bancals/ els joves cap a Alemanya/ i els vells….que els tiren al mar”.

Aquests goigs també parlen de la desaparició de RTVV i de la situació dels valencians sense una televisió pròpia: ‘Si ha plogut a Benissuera,/ a qui podria importar?/ Hay nieve en los Pirineos,/ y en Canarias mala mar./ Canal 9 era una pena,/ això no ho podem negar,/ però vist el que vegem,/ ara el trobem a faltar./ Pel·lícules i notícies,/ en llengua dels valencians,/ la de Fuster i Estellés,/ la de Corella i March’.

En aquest goigs, Sant Antoni respon a la pregària dels valencians perquè els ajude: ‘No tinc paraules, fills meus./ Quasi res m’heu demanat!/ Fa temps que busque i no trobe,/ remei per al vostre mal./ Però ja que heu insistit,/ ací teniu un refrany:/ Llaureu i sembreu la terra,/ collireu lo que heu sembrat’.
Que Sant Antoni que és el patró dels animals, siga també intercessor pels nostres governants, perquè governen amb justícia i amb equitat.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

La parròquia de Xeraco i l'IBI (LEVANTE-EMV, 10/01/2017)


No conec ni l´alcalde ni la regidora de Xeraco ni tampoc el capellà d´aquesta vila de la Safor, tot i que tinc bons amics en aquest poble, com Toni Martí o Salva Torres, o els esposos Amada i Paco, que passen llargues temporades a la platja de Xeraco. I és que fa uns dies, com informava Levante-EMV el passat dia 3, l´ajuntament de Xeraco ha estat notícia per la qüestió de l´IBI que no paga l´Església. Per aquest motiu, l´equip de govern de Xeraco, format per Compromís, PSOE i Acord Ciutadà, va decidir retirar la subvenció de l´ajuntament a la parròquia, per un import de 1500 euros, per compensar així el que hauria de pagar la parròquia per l´IBI i no ho fa.



És curiós que sempre que es parla de l´IBI que no paga l´Església, només es fa referència a l´Església i no a cap de les altres entitats que tampoc paguen l´IBI. Cal recordar que la llei de fundacions eximeix d´aquest impost a la majoria d´identitats sense ànim de lucre. Per això no paguen l´IBI ni els edificis i monuments històrics, ni les fundacions de sindicats o partits, ni la Creu Roja, ni la SGAE, ni els jaciments arqueològics. Tampoc no paguen l´IBI els immobles propietat de l´Estat, les Comunitats Autònomes o els ajuntament relacionats amb la seguretat ciutadana, els serveis educatius o penitenciaris. I encara, tampoc no paguen l´IBI ni les ambaixades, ni els consolats, ni els terrenys ocupats per les línies de ferrocarrils, així com les estacions o els magatzems de Renfe.

No sé si a Xeraco hi ha una secció local de la Creu Roja, però en cas que n´hi haguera, l´Ajuntament tindria la indecència de no concedir una subvenció a aquesta entitat benèfica que tant fa pel benestar de les persones, malgrat que no paga l´IBI? Estic segur que la Creu Roja rebria una ajuda per part de l´ajuntament amb tota la raó del món. I per què eixa diferència pel que fa a la parròquia? Només per posar una dada a tindre en compte: la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid hauria de pagar 31300 euros, que no paga. Per altra part, només el 4´9% dels edificis que estan exempts de pagar l´IBI són de l´Església. De l´altre 95´1% restant, ¿com és que ningú no piula ni se´n recorda perquè paguen l´IBI?.

Caldria recordar a més, que sense la dimensió social de l´Església, el Govern de la Generalitat (i el de l´Estat) es vorien col·lapsats, ja que des de les parròquies es fa una tasca assistencial molt important a favor dels immigrants, de les famílies que viuen en precarietat o dels xiquets més desafavorits. També caldria recordar encara que quan la gent té problemes econòmics per l´atur o per una altra qüestió, no va a la seu dels partits polítics o dels sindicats, ni tampoc als clubs de futbol o d´escacs. Els qui ho passen malament van prioritàriament a les parròquies, que per mitjà de Càritas donen una ajuda essencial per refer aquelles persones que passen un mal moment.

Crec que l´ajuntament de Xeraco no ha actuat amb imparcialitat, i molt menys encara amb generositat, en retirar una subvenció a la parròquia, pel fet que no paga l´IBI, una qüestió del tot legal, per altra part. Per això em sembla que la decisió de l´equip de govern de Xeraco ha estat només un efectisme rudimentari i de curtedat de mires. En tot cas, si el PSOE està per cobrar l´IBI a l´Església ¿per què no va regular aquesta situació els anys que va governar l´Estat i amb majoria absoluta? Es evident que l´ajuntament de Xeraco no hauria fet el mateix que ha fet, en el cas de la Creu Roja. I això és ser molt poc objectiu.

diumenge, 15 de gener del 2017

Emigrants menors d’edat, vulnerables i sense veu (La Veu del País Valencià, 15/1/2017)

Aquest és el lema proposat pel papa Francesc per commemorar hui dia 15, la Jornada Mundial del migrant i del refugiat.

A partir del fragment evangèlic, “qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi” (Mc 9:37), el papa Francesc ens recorda als cristians el compromís de solidaritat amb el proïsme, ja que l’acolliment d’aquests immigrants marca “el camí que condueix a Déu”. I és que acollir els germans és “condició necessària perquè aquest itinerari es concrete: Déu s’ha fet un de nosaltres”.

El papa ens recorda en aquesta Jornada Mundial del migrant i del refugiat, que “l’obertura a Déu en la fe, que alimenta l’esperança, es manifesta en la proximitat afectuosa envers els més menuts i els més dèbils”.

En el seu text, el papa també denuncia l’explotació exercida per gent sense escrúpol, que fa mal a “tants xiquets i xiquetes iniciats en la prostitució, en la xarxa de pornografia, esclavitzats pel treball, reclutats com a soldats”. És per això que el papa fa una crida en relació als “emigrants menors d’edat, especialment els que estan sols”, per demanar que la societat es faça responsable dels xiquets desprotegits, pel fet que “són menors, estrangers i indefensos”, criatures que viuen lluny de la llar paterna i “separats de l’afecte de les seues famílies”.

El papa ens recorda en aquest missatge que “l’emigració afecta tots els continents, adquirint la dimensió d’un dramàtica qüestió mundial”, ja que són milers d’hòmens, de dones i de xiquets “obligats a abandonar la llar”.

Evidentment el papa centra el seu missatge en els menors d’edat, pel fet que són “els que més sofreixen les conseqüències de l’emigració, causada per la violència, la misèria o les condicions ambientals”.
 

En el seu text el papa denuncia “la carrera desenfrenada per aconseguir un enriquiment ràpid i fàcil ”, que porta “el tràfic de xiquets, l’explotació i l’abús de menors”. Per això el papa defensa el drets dels menors a “un ambient familiar sa i segur, una educació en la família i en l’escola el joc i les activitats recreatives”.

El papa anima els cristians a “reconèixer el pla de Déu en aquest fenomen, amb la certesa que ningú no és foraster en la comunitat cristiana”.  El papa també demana en aquest missatge, “protecció, integració i solucions estables” per als menors i els jóvens  emigrants que han de fugir dels seus països, degut a que estan amenaçats per “la vulnerabilitat, la indigència, o la falta de mitjans de supervivència”.

El papa fa també una crida urgent als governs dels pobles per acabar amb el sofriment que viuen els menors, que encara “s’agreuja en aquells casos” on aquests xiquets o jóvens estan “en situació irregular”. Per això és dramàtic, com diu el papa, que per aquesta causa se’ls destine “a centres de detencions”, que són els CIEs.

Evidentment que, com afirma el papa en aquest text és prioritari “afrontar en els països d’origen, les causes que provoquen l’emigració”. Finalment el papa demana un compromís “per acabar amb els conflictes i la violència que porta aquests immigrants a fugir” de les seues llars.

El papa ens recorda l’exigència de la Paraula de Déu que ens demana acollir i estimar els emigrants, com ho diu l’Èxode: “No oprimiràs ni vexaràs el foraster” (Ex 22:20) i també el Deuteronomi: “Vosaltres heu d’estimar els forasters, perquè també vosaltres fóreu forasters al país d’Egipte” (Dt 10:10).

L’exdiputat de la CUP, David Fernàndez, en sintonia amb el papa Francesc, deia, molt encertadament, el passat 1 de desembre en un diàleg amb el jesuïta Xavier Melloni, que “el programa bàsic de l’anticapitalisme hauria de ser simplement, no mataràs, no mentiràs, no robaràs”. Per això, com el papa Francesc, David Fernàndez denunciava “el cinisme criminal de la Unió Europea”, enfront del drama dels refugiats, que és encara més greu en el cas dels xiquets, dels jóvens i de les dones. I és que com ha dit el papa Francesc recentment, “l’emigració és l’emergència més gran d’Europa després de la II Guerra Mundial”.

dissabte, 7 de gener del 2017

Hilarió Capucci, un bisbe defensor de Palestina (VILAWEB/ONTINYENT, 05/01/2017)

 El bisbe Hilarió Capucci (esquerra) amb el G. Bartomeu Ubach

El passat dia 1 es va morir a 94 anys l’arquebisbe grecocatòlic Hilarió Capucci, un home compromès en la defensa dels drets nacionals de Palestina. Nascut a la ciutat síria d’Alep, tan castigada des de fa anys per la guerra, Hilarió Capucci va ser ordenat bisbe de l’Església grecocatòlica en ser nomenat Vicari Patriarcal a Jerusalem. L’any 1974 va ser detingut i condemnat a 12 anys de presó, perquè (segons el tribunal jueu que el va condemnar) havia passat armes a Al Fatah per ajudar la causa palestina. Després de quatre anys empresonat, l’arquebisbe Capucci va ser alliberat el 1978 amb la condició que no tornara a posar els peus a Jerusalem, i des d’aleshores va viure exiliat a Roma.
En saber la mort de Capucci, el president de Palestina, Mahmud Abbas, l’ha qualificat de ‘valent lluitador de la causa palestina’. També Izat al Rishq, membre de l’Autoritat Palestina, ha lamentat la mort de l’arquebisbe Capucci en aquests termes: ‘Palestina ha perdut un gran referent’. Per la seua part, Gregori III, Patriarca grecomelquita d’Antioquia ha dit que Capucci ‘va ser un heroi de la causa palestina, per la qual va lluitar tota la vida’.
Hilarió Capucci va participar el 2009 i el 2010 en les flotes que intentaven trencar el bloqueig a Gaza.
En una entrevista al diari El País del 19 de febrer de 1981, l’arquebisbe Hilarió manifestà la seua condemna a la violència, però al mateix temps defensà el dret a la resistència del poble palestí. L’arquebisbe Capucci deia que ‘un bisbe és el bon pastor que no fuig quan ve el llop’. Al mateix temps declarava que ‘el problema palestí és un problema humanitari’ i per això defensava el dret de l’Església a ‘fer seua la causa de l’home’. L’arquebisbe Capucci tenia clar que havia d’assumir ‘el clamor del meu poble’, ja que estava convençut que el seu deure ‘és ajudar qui sofreix’. En aquesta entrevista manifestava la duresa de la vida a Israel i per això la fugida dels cristians: ‘Abans de 1948 hi havia 340.000 cristians; ara, 80.000’. L’arquebisbe Capucci deia que ‘no és agradable de viure en l’esclavitud’ i per això preferia ‘menjar només pa amb dignitat que viure en la indolència però sense llibertat’. En aquesta mateixa entrevista el bisbe Capucci deia: ‘Si estimeu Déu, heu de defensar la vostra pàtria. El contrari seria traïció’. El bisbe Hilarió deia també: ‘L’home no existeix sense llibertat ni dignitat. Com ser lliure amb l’ocupació? Com mantindre la dignitat sense pàtria?’.
En una altra entrevista, també al diari El País, del 7 de juny de 1987, l’arquebisbe Capuci manifestava que ‘la resistència és un dret admès per les lleis internacionals i per l’ONU i per a nosaltres és un dret de consciència’.
També en l’entrevista a El País de 17 de juny de 1991, l’arquebisbe Capucci deia que ‘la pau només és possible si el Consell de Seguretat de l’ONU aplica als territoris ocupats per Israel les mateixes resolucions que aplicà a Irac per haver ocupat injustament un altre país’.
Hilarió Capucci pensava que el problema libanès, kurd i el fonamentalisme integrista dels països àrabs no tindran cap solució fins que no s’aplique la resolució 181 de les Nacions Unides, que preveu la creació d’un Estat Palestí. L’arquebisbe Capucci, exiliat a Roma, deia que el seu somni era ‘tornar un dia a la meua pàtria, Jerusalem; aleshores seré l’home més feliç del món’.
L'arquebisbe Capucci en rebre les ofrenesHe d’agrair al G. Bartomeu Ubach, monjo i gran amic, les precisions que m’ha fet en relació a l’arquebisbe Capucci, per tal de fer aquest article en record de l’arquebisbe Hilarió, a qui va conèixer en l’estada que va fer a Tantur, a prop de Betlem, amb la comunitat de Montserrat que hi havia allí. Les fotografies corresponen a la consagració de l’església del monestir de l’Emmanuel, a Betlem, el diumenge 31 de desembre de 1972, ara ha fet 44 anys. Com m’ha dit el G. Bartomeu, l’arquebisbe Capucci era l’únic cap d’Església no estranger, ja que el Patriarca llatí era italià, l’ortodox era grec, el bisbe anglicà era britànic i el luterà, alemany.

L'arquebisbe vessant una barreja de crisma i encens sobre l'altar, en la consagració de l'esglesia del monestir de l'Emmanuel, a Betlem, el 31 de desembre de 1972
L’arquebisbe vessant una barreja de crisma i encens sobre l’altar, en la consagració de l’esglesia del monestir de l’Emmanuel, a Betlem, el 31 de desembre de 1972

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

dimarts, 3 de gener del 2017

Per què tot em passa a mi? (La Veu del País Valencià. 03/01/2017)

Aquest és el nou títol que ens proposa l’escriptor Josep Millo (l’Alcúdia, Ribera del Xúquer), una novel·la publicada recentment per Edicions Bromera i guardonada amb el I Premi Vila de Teulada de Narrativa Juvenil 2015. L’obra, summament interessant i divertida, escrita amb un estil àgil, entretingut i amè, forma part de la col·lecció Espurna de la mateixa editorial.

La novel·la de l’amic Millo arranca en una vesprada de vacances d’estiu amb els dos protagonistes adolescents, Sònia i Max, sols a casa –i intentant retallar distàncies–, quan l’arribada imprevista dels pares d’ell acaba amb el somni que tots dos començaven a bastir. A partir d’aquest moment, comença la desfilada de situacions i personatges, adolescents i adults, que desenvolupen un relat divertit i apassionant, no exempt de sorpreses i embolics, que avança amb un ritme trepidant fins un desenllaç totalment inesperat.
 

Josep Millo

Per què tot em passa a mi? tracta el tema de l’amistat en el context d’una colla d’amics i amigues i, en algun cas, en el descobriment dels primers sentiments amorosos impel·lits per l’atracció física que es desperta amb l’adolescència. Hi ha també altres temes subjacents, com l’educació i formació dels joves; la creació del propi criteri, les relacions entre els adolescents i la família, etc.

Josep Millo és autor de novel·les com, Viatge a l’Illa Gran (Tabarca, 1991), L’enigma dels prismàtics (Tabarca, 1999), La mort espera a Varsòvia (Bromera, 2003), Les cigonyes venien de París (Baula-Edelvives, 2006), El verí de la cobra (Bromera, 2011), L’increïble viatge a l’Illa Gran (Bromera 2015), a més del relat històric Abdul i l’espasa dels Montagut. Millo, amb un llenguatge àgil i acurat, ha rebut diversos premis, com el Ciutat de Torrent de Novel·la Juvenil, el Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians, i el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, dins dels Ciutat d’Alzira, a més del Vila de Teulada.
 
  

Amb aquesta novel·la, l’escriptor de l’Alcúdia ens ofereix l’oportunitat d’endinsar-nos, una vegada més, en el món de vegades procel·lós dels adolescents i el de la seua integració progressiva en una societat on els adults no solem posar-los les coses massa fàcils.

Una obra, en fi, recomanable per a llegir, compartir i regalar.


 

diumenge, 1 de gener del 2017

La no violència: estil d'una política per a la pau' (La Veu del País Valencià, 01/01/17)

Aquest és el lema proposat pel papa Francesc per a la Jornada Mundial de la Pau, que se celebra com cada any, hui 1 de gener.

El missatge del papa, amb motiu d’aquesta 50ena Jornada, comença expressant el seu sincer desig de pau per a tots els pobles. El papa ens recorda que va ser Pau VI qui va instituir aquesta Jornada Mundial de la Pau, i que va ser precisament el papa Montini qui definí la pau com “la línia única i autèntica del progrés humà”. En aquest text, Francesc també ens recorda el papa Joan XXIII, que en la seua encíclica, “Pacem in terris”, presentava la pau com una realitat que havia d’estar fonamentada “sobre la veritat, la justícia, la llibertat i l’amor”.

En el missatge adreçat a tot el món, el papa Francesc fa una reflexió sobre “la no violència com un estil de política per a la pau”. El papa vol transmetre la idea de la no violència com “a estil característic de les nostres decisions, de les nostres relacions, de les nostres accions i de la política en totes les seues formes”. I és que en un món fragmentat per “dues horribles guerres mundials” i per “l’amenaça de la guerra nuclear”, cal retrobar la pau al cor de les persones i dels pobles. Perquè la violència, com diu el papa, no fa sinó provocar un enorme sofriment, degut a “guerres, terrorisme, criminalitat, atacs armats, abusos contra emigrants, devastació del medi ambient”. D’ací que el papa presente a la nostra societat un camí nou per resoldre els conflictes bèl·lics i per retrobar la pau, ja que “la violència no és la solució per al nostre món fragmentat”.
 

Jesús mateix, com ens recorda el papa, “va traçar el camí de la no violència, que ell va seguir fins al final”. Per això denuncià la lapidació contra aquella dona pecadora (Jo 8:1-11) i també la violència que amb l’espasa, Pere volia provocar (Mt 26:51-52). Per això el papa ens exhorta a viure com a deixebles de Jesús, cosa que “significa acceptar la seua proposta de la no violència”. D’ací que el papa ens recorde les paraules de la Mare Teresa de Calcuta, quan en rebre el Premi Nobel de la Pau el 1979, digué: “En les nostres famílies no tenim necessitat de bombes i d’armes, de destruir per a portar la pau, sinó de viure units, estimant-nos els uns als altres”. Juntament amb la Mare Teresa, el papa Francesc ens recorda també el compromís amb la pau i amb la no violència de Mahatma Gandhi i de Martin Luther King.

En aquest missatge amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau, el papa ens proposa viure “l’ètica de la fraternitat i de la coexistència pacífica”, que “no pot basar-se sobre la lògica de la por i de la violència, sinó sobre la responsabilitat, el respecte i el diàleg sincer”. Per això el papa fa una crida “al desarmament i a la prohibició i a l’abolició de les armes nuclears”. El papa també demana que es “s’acabe la violència domèstica i els abusos a les dones i als infants”.
El papa Francesc, en aquesta crida a favor de la no violència, ens proposa el model de Santa Teresa de Lisieux, d’oferir davant d’una ofensa, “una paraula amable, un somriure, un gest que sembre pau i amistat”. A més, ens ofereix com a pauta per aconseguir la pau, les huit benaurances segons l’Evangeli de Sant Mateu (Mt 5:3-10).

El text del papa acaba proposant la no violència, com “una manera de mostrar que la unitat és més important i més fecunda que el conflicte”.

Que l’any que comencem hui esdevinga un camí per aconseguir la pau i la convivència harmònica entre pobles, religions i cultures, i d’aquesta manera acabar per sempre amb la violència.   


 

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT