Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.Oriol M. Diví, monjo de Montserrat, que va néixer a Esplugues de Llobregat el 12 de febrer de 1924, avui fa 100 anys.
Pere (nom de baptisme) Diví, va estudiar al Seminari de Barcelona i va ser ordenat prevere d’aquest bisbat el 1952, durant el Congrés Eucarístic Internacional, exercint el seu ministeri presbiteral a Parets de Vallès i a Sant Just Desvern i a les parròquies de Sant Pacià i Sant Ramon de Penyafort de la ciutat de Barcelona.
Va entrar a Montserrat el 1956 i va fer la professió com a monjo l’any següent. Amb un esperit de disponibilitat i de servei, a la nostra comunitat va serprofessor i subprefecte de l’Escolania, secretari segon de l’Abat Gabriel M. Brasó, hostatger, col·laborador de la sagristia i al despatx de la basílica.
El 1969 va ser enviat, juntament amb altres monjos, a l’Institut Ecumènic de Tantur, una fundació que el papa Pau VI havia promogut, i on el papa Montini volia una presència monàstica que fos lloc de pregària i de diàleg amb les altres Esglésies cristianes a la terra de Jesús. A Tantur, el P. Oriol va ser el responsable de la secció de revistes de la biblioteca del centre i més, celebrava la missa i acompanyava espiritualment les Benedictines del monestir de l’Emmanuel, a Betlem, de ritu oriental, bizantí, quan no tenien un altre sacerdot. El P. Oriol celebrava l’Eucaristia en francès, no en àrab o grec, però amb el seu estil recollit ho va saber fer molt bé.
De retorn a Montserrat, el 1979, va tenir cura de la col·lecció de gravats de la nostra biblioteca i va ser professor de llatí dels monjos en etapa de formació. A més, el 1985 va ser nomenat soci del mestre de novicis.
Home de pregària sincera i profunda, el P. Oriol va acompanyar pastoralment, amb delicadesa i respecte, moltes persones que agraïen la seva paraula i els seus consells. El seu mestratge espiritual, amarat de la pregària de Jesús, va ser molt fecund, tant en laics com en preveres i en monjos, als quals el P. Oriol acompanyava amb sol·licitud fraterna i estimació, tot fent realitat en la seva vida el consell que el papa Pau VI donà a l’abat Cassià Just: “Rebeu (o acolliu) tothom”.
Va tenir també una activitat important de traducció de llibres d’espiritualitat. Es pot subratllar la seva traducció dels escrits del monjo ortodox sant Silvà (o Silouan) del Mont Athos, que ha tingut una gran influència.
El P. Oriol a més d’un bon monjo va ser també un excel·lent gravador. Els seus nombrosos exlibris, reconeguts i valorats internacionalment, mostren el treball silenciós i fecund d’aquest monjo que, amb senzillesa i alegria, era un mirall de la bondat i de la tendresa de Déu.
Hui 11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lorda, el papa Francesc ens convida a celebrar la XXXII Jornada Mundial del Malalt.
En el seu missatge d’enguany, que té per lema: “No és bo que l’home estiga sol (Gn 2:18)”, el papa Francesc ens recorda que “Déu és amor” i que per això mateix “creà l’ésser humà per a la comunió, inscrivint en ell la dimensió relacional”.
Com remarca el papa en el seu missatge, “hem estat creats per estar junts, no sols”. Per això la malaltia ens pot fer viure “l’experiència de l’abandonament i de la soledat”, que, com és natural, “ens espanta”, pel fet que “és dolorosa i fins i tot, inhumana”. I aquesta situació encara s’agreuja més “en temps de fragilitat i inseguretat, degut a l’aparició d’alguna malaltia greu”. Així ho vam viure durant la pandèmia de la Covid-19, quan “els malalts no podien rebre visites” i “els infermers, els metges i el personal de suport” estaven “sobrecarregats de treball i tancats en sales d’aïllament”. Encara era més greu la situació, com ens diu el papa Francesc, en aquells que “afrontaven sols l’hora de la mort, assistits només pel personal sanitari”.
El papa també recorda “el sofriment i la soledat” dels qui moren a la guerra, “la més terrible de les malalties socials”. I encara, el dolor que suporten els ancians, degut a la soledat i, sovint, a l’abandonament, com a “conseqüència de la cultura de l’individualisme”.
És reconfortant, com ens recorda el papa, “escoltar la paraula bíblica: No és bo que l’home estiga sol”. I és que “l’aïllament ens fa perdre el sentit de l’existència, ens roba l’alegria de l’amor i ens fa experimentar una opressiva sensació de soledat”. Per això “el que més necessitem en la malaltia, és una proximitat plena de compassió”, és a dir, de patir amb el qui pateix “i de tendresa”. I és que “tindre cura del malalt significa cuidar les seues relacions, totes les seues relacions: amb Déu, amb els altres i amb si mateix”.
El papa, que ens recorda la sol·licitud del bon samarità (que va tindre cura d’aquell home malferit), remarca en el seu missatge un fet cabdal: “Hem estat fets per a l’amor i estem cridats a fer nostra la mirada compassiva de Jesús”. Per això el papa ens encoratja a “cuidar els qui sofreixen i els qui es troben sols”, ja que “els malalts estan en el cor de l’Església” i per això mateix “han d’estar també al centre de la nostra atenció humana i de la nostra sol·licitud pastoral”.
En aquesta XXXII Jornada Mundial del Malalt, en la festa de la Mare de Déu de Lorda, la nostra fraternitat s’ha de manifestar en la proximitat, la tendresa i l’afecte envers tots els qui sofreixen.
Amb motiu d’aquesta Jornada, el papa Francesc ens ha recordat que “no és el mateix incurable que incuidable”. D’ací que, com ens diu el papa, “tots els malalts tenen dret a l’acompanyament mèdic, a l’acompanyament psicològic, a l’acompanyament espiritual i a l’acompanyament humà”. Per això quan als malalts terminals “els agafem la mà, entenem que estan en sintonia”.
És veritat que “no sempre s’aconsegueix la curació” d’un malalt, “però sempre el podem cuidar, el podem acariciar”. El papa ens diu que les cures pal·liatives “garanteixen al pacient, no només l’atenció mèdica, sinó també un acompanyament humà i proper”. Per això “les famílies i els malalts terminals, han de tindre sempre un acompanyament mèdic i humà”.
En aquesta Jornada Mundial del Malalt (i també cada dia), cal que mostrem el nostre afecte i la sol·licitud a tots els qui pateixen física o psíquicament, perquè no es troben sols i puguen sentir-se recolzats i animats en els moments difícils d’una malaltia.
És la pregunta que em faig, veient l’actuació dels responsables que van ordenar a la Policia Municipal de València que desmantellara (en plenes festes de Nadal), la distribució de menjar per a famílies necessitades que malviuen a la capital del País Valencià, amb el ridícul argument de “no tindre permís” (Levante, 26 de desembre de 2023). I és que el govern municipal de València (PP i VOX), en la seua indecent exigència, demanava un permís als “Amigos de la Calle”, perquè repartien aliments als qui no tenen res. I això en plenes festes de Nadal, quan l’alcaldessa de la ciutat i els regidors del PP i de VOX soparien i dinarien ostentosament, cantant nadales al voltant del pessebre, mentre menyspreaven els més pobres, exigint, a més, un permís vergonyós a l’associació “Amigos de la Calle”, que es preocupen dels més necessitats. Per això l’alcaldessa de València, la senyora Mª José Català i el regidor responsable de la Policia Municipal, haurien de donar la cara davant d’aquesta mesura, del tot indecent, envers la gent que passa fam i demanar perdó (cosa que no han fet), per aquesta actitud prepotent, despòtica i del tot immoral.
I és que davant el problema de la fam, no s’hi val tot, com és demanar un ridícul permís per a poder donar aliments als qui tenen fam. En la seua hipocresia, l’alcaldessa de València i l’equip de govern de l’Ajuntament, segur que hui també demanarien un permís a Jesús perquè poguera saciar la fam de la multitud que el seguia.
És del tot indecent i infame, que la Policia Municipal de València (quin regidor va donar aquesta ordre vergonyant i immora?), es presentara a la zona on es donaven els aliments, obligant a traure les taules que havien posat els “Amigos de la Calle” per repartir bosses amb menjar, encara que va permetre (quina generositat tan gran!), que acabaren de repartir-ho des de la furgoneta.
L’associació “Amigos de la Calle” porta 16 anys repartint menjar i mai no havia tingut cap problema amb els anteriors consistoris. Però en unes dates tan familiars (mentre que l’alcaldessa de València cantaria la nadala, “Santa Nit, plàcida nit”), la Policia Municipal de València obligava a acabar amb el repartiment de menjar per a 70 famílies necessitades. Els agents (obeint una ordre vergonyosa), reclamaren els permisos a l’entitat i ordenaren que s’acabara el repartiment dels aliments, amb l’absurd argument d’“obstruir la via pública”. Aquesta associació va ensenyar a la Policia Municipal el permís (fa falta un permís per donar menjar als qui tenen fam?), de l’anterior consistori (Compromís i PSOE), que reconeixia la tasca social d’aquesta entitat. Però la Policia Municipal la va rebutjar, en considerar que no era vàlida.
Cal recordar que “Amigos de la Calle” és una entitat que reparteix menjar a persones necessitades.
Curiosament, el senyor Nacho Grande (exdirector de Càritas de València), actual Secretari Autonòmic de Família i Serveis Socials, no ha obert la boca per denunciar el despotisme del seu partit, el PP i de VOX, envers les persones més vulnerables de la societat valenciana. I és que aquests senyors viuen confortablement, mengen i dormen bé i per això no se’n recorden dels pobres, mentre hi ha gent que passa fam. I no només no solucionen aquest problema, sinó que en creen de nous, exigint permisos a la gent que, desinteressadament, alimenta els famolencs.
El senyor Roberto Pradas, vicepresident d’“Amigos de la Calle”, va trobar “injustificable” aquesta mesura vergonyosa de l’Ajuntament de València, ja que “no estem impedint la circulació, ni molestant ningú”.
Aquesta acció immoral de l’Ajuntament de València (que fins el moment present no ha donat cap explicació ni tampoc no ha demanat perdó), no és la primera que ha tingut lloc recentment. Fa un mes llarg, “diversos agents prohibiren que es repartirà menjar al riu Túria, per part d’una altra entitat, “Ayuda a una familia”, que donava aliments a 650 persones que viuen al carrer” (Levante, 15 de desembre de 2023).
Quan aquest Nadal, el papa Francesc felicitava els 4000 pobres que soparen davant del Congres, a Buenos Aires (Religión Digital, 26 de desembre de 2023), quan la Comunitat de Sant Egidi reuní en Nadal les persones més necessitades, tot compartint junts el dinar o quan el P. Ángel va organitzar el sopar de la Nit de Nadal per a 100 persones que viuen al carrer, al Teatre Real de Madrid (Religión Digital, 24 de desembre de 2023), l’Ajuntament de València posava pals a les rodes (exigint un absurd permís) a aquells que alimenten els qui tenen fam. Quan el papa, cada any, ens convoca a celebrar la Jornada Mundial dels Pobres, l’Ajuntament de València demana permisos absurds per poder alimentar les famílies necessitades.
Els responsables (l’alcaldessa de València i el regidor de la Policia Municipal), d’aquest insult contra els Drets Humans, són els mateixos que ocupen els primers bancs en la missa del dia de la Mare de Déu dels Desemparats (o més recentment el dia de Sant Vicent màrtir), mentre deixen desemparats els qui passen fam. Els responsables d’aquesta mesura, són els mateixos que assisteixen, amb les seues medalles i bandes municipals, a la processó del Corpus a la ciutat de València, volent honrar el Cos de Crist a la custòdia, mentre maltracten el Cos de Crist present en els pobres.
La vergonya de demanar un permís per donar menjar a qui té fam, em recorda quan els escribes i els fariseus s’escandalitzaven de Jesús perquè havia curat un malalt en dissabte. L’alcaldessa i el regidor responsable de prohibir que aquestes associacions donen menjar als pobres, són els nous escribes i fariseus que ocupen un càrrec (que no mereixen), a l’Ajuntament de València.
Els polítics estan per a resoldre els problemes dels ciutadans. No per crear-ne de nous, ni tampoc per a impedir que els qui fan el treball que hauria de fer l’Ajuntament de València per acabar amb la pobresa, es vegen obstaculitzats amb estúpids permisos, per poder alleujar la fam de la gent que passa necessitat.
Com m’agradaria que l’arquebisbe de València denunciara la prepotència i el despotisme de l’Ajuntament de la capital del País Valencià envers els pobres. I especialment de l’actitud de l’alcaldessa i del regidor responsable de la Policia Municipal. No voldria que el seu silenci fóra semblant al de l’arquebisbe Cañizares, que callava davant les mesures antievangèliques del PP i de VOX, uns partits que obliden els pobres i les associacions que donen de menjar als qui passen fam.
Cal que recordem que el primer acte de tots els regidors del PP a l’Ajuntament de València, al capdavant del qual hi ha la senyora Mª José Català, el mateix 17 de juny (en ser elegida alcaldessa de la ciutat), va ser anar a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats. El rector de la basílica, Melchor Seguí, que rebé els regidors del PP i l’alcaldessa, va dir que “la Mare de Déu dels Desemparats intercedirà per vostè, perquè encerte en el govern, en la justícia i en l’equitat, sobretot en l’atenció als més dèbils i vulnerables” (esDiario.es 17 de juny de 2023). Ja es pot veure quina és la sol·licitud de l’alcaldessa i dels regidors del PP amb els “més dèbils i vulnerables”! Les seues obres, amb mesures contra la justícia i contra l’atenció als més pobres, ha estat l’actuació d’aquest partit, que demanava el 17 de juny la protecció de la patrona de València.
Cal que recordem també, que l’alcaldessa del Cap i Casal del País Valencià, mostrant la seua devoció a la Mare de Déu (però oblidant-se dels pobres), va posar a la Sala Noble de l’Ajuntament la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, que l’anterior govern (Compromís i PSOE) havia posat en un altre lloc (no tan emblemàtic) de la Casa Consistorial. I per això el PP deia que Joan Ribó, alcalde de València durant 8 anys, havia menyspreat la religió catòlica.
Però la cosa no acaba ací, ja que en acabar el Nadal, l’equip de govern de l’Ajuntament del Cap i Casal del País Valencià (PP i VOX), en una nova mesura del tot immoral i indecent, que els hauria d’avergonyir, va decidir, per fer fora els immigrants que passen la nit sota els ponts del riu Túria, construir uns estanys en aquests llocs, per tal d’impedir que els més vulnerables de la societat puguen dormir allí. Ho denunciava, amb valentia, la periodista Isabel Olmos en el seu article, “Patos por inmigrantes en los puentes de València” (Levante, 17 de gener de 2024). Aquesta periodista deia: “Tractar los seres humanos como si fueran un desecho, nunca ha sido, ni es, una opción tolerable”. Ni tampoc evangèlica! Els 300 immigrants que pernocten a sota dels ponts del riu, a València, i que cobren menys de dos euros a l’hora per anar a collir taronja, són els desemparats que la Mare de Déu empara i que l’alcaldessa desallotja de l’únic lloc on poden passar la nit.
El regidor responsable de la Policia Municipal, i sobretot l’alcaldessa de València, Mª José Català, tan devota que es mostrava de la Mare de Déu dels Desemparats, deixen desemparats els pobres que passen fam i que no tenen un altre lloc per dormir que sota els ponts del Túria. Una autèntica vergonya per als qui governen la capital del País Valencià. I és que l’Ajuntament de València no només no es preocupa per evitar la fam dels qui no tenen res, sinó que posa pals a les rodes a aquells que reparteixen aliments a la gent necessitada.
L’alcaldessa i els regidors del PP de València, en compte d’anar a venerar la Mare de Déu dels Desemparats o a la missa de la festa de Sant Vicent Ferrer, haurien de venerar i demanar la protecció de Sant Mateu, un corrupte, cobrador d’impostos, abans de ser cridat per Jesús (Mt 9:9-13).
L’alcaldessa de València i els regidors del PP i de VOX, haurien d’escoltar les paraules de Jesús: “Vaig tindre fam i no em donàreu de menjar” (Mt 25). Però a més de no solucionar el problema de la fam i de l’habitatge, posen dificultats als qui donen menjar als famolencs. I és que ni fan, ni deixen fer.
Por això, en la pròxima festa de la Mare de Déu dels Desemparats i del Corpus, l’arquebisbe de València hauria de prohibir que aquests hipòcrites, que posen dificultats als qui fan el bé, participaren en la Missa d’Infants i en aquestes dues processons. Perquè els qui menyspreen els pobres, menyspreen el Cos de Crist, que són tots aquells que passen fam i que l’Ajuntament de València deixa desemparats.
Per arrodonir el menyspreu de l’ajuntament de València als pobres, tenim, a més, l’analfabetisme i la incultura del Consell de la Generalitat del País Valencià, que de la mà de VOX, menysprea la nostra cultures, negant-se (en un autoodi digne de ser psicoanalitzat), a proclamar el 2024, Any Estellés.
Per altra banda, és digne de ser tractat en psiquiatria la “coherència” del PP, que a la Diputació d’Alacant i a la de València, aquest partit ha votat a favor de l’Any Estellés, mentre que aquesta mateixa formació, el PP, a les Corts Valencianes, ha votat en contra, una actitud digna de ser psicoanalitzada.
L’anomenat “cas Añoveros”va tindre lloc el 24 de febrer de 1974, hui fa 50 anys, quan a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí l’homilia escrita per Antonio Añoveros, on aquest bisbe defensava el dret dels bascos a preservar la seua identitat.
Durant 35 anys, amb la victòria de Franco el 1939, l’Església i el Règim franquista s’havien recolzat mútuament, fent nàixer l’anomenat nacionalcatolicisme. La jerarquia catòlica després de la Guerra civil, qualificada pels bisbes com a “cruzada”, s’havia posat al costat dels qui s’havien alçat violentament contra la República. Però a partir del Concili Vaticà II (1962-1965) amb l’aggiornamento promogut pels papes Joan XXIII i Pau VI, l’Església espanyola va començar a separar-se del govern de Franco. El “cas Añoveros” va ser un dels exemples que millor va il·lustrar el trencament de l’Església i el Règim franquista.
Antonio Añoveros va nàixer a Pamplona el 13 de juny de 1909. Ordenat prevere el 1933, en el seus temps de capellà tingué una especial preocupació pels més necessitats. El 1952 fou nomenat bisbe auxiliar de Màlaga i el 1954, de Cadis, on escrigué diverses pastorals sobre la desigualtat social. La seua proximitat amb els més desafavorits de la societat, el portà a rebutjar una subvenció per a restaurar la catedral de Cadis, perquè Añoveros considerava que una ciutat que tenia tantes necessitats de vivendes socials, no podia dedicar tants diners a la reforma de la catedral.
El 1971 va ser nomenat bisbe de Bilbao, una diòcesi amb una notable politització, amb capellans que signaven documents contra la dictadura, o amb milers d’alumnes en les ikastoles dependents de l’Església.
El diumenge 24 de febrer de 1974, a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí l’homilia, “El cristianisme, missatge de salvació per als pobles”, redactada per Añoveros, i on demanava el reconeixement de les particularitats nacionals d’Euskadi. En aquest text, el bisbe Añoveros deia: “El poble basc, igual que els altres pobles de l’Estat espanyol, té dret a conservar la seua pròpia identitat, cultivant i desenvolupant el seu patrimoni espiritual, dins d’una organització sociopolítica que puga reconèixer la seua justa llibertat”. S’ha de tindre en compte que la dictadura franquista havia perseguit d’una manera total les reivindicacions nacionals dels pobles, prohibint les llengües basca, catalana i gallega. El bisbe Añoveros deia encara: “L’Estat ha d’estar al servei de les persones i dels pobles i ha de respectar sincerament el pluralisme social i cultural. En les actuals circumstàncies, el poble basc té seriosos obstacles per a aquests drets. L’ús de la llengua basca, tant en l’ensenyament com en els mitjans de comunicació, està sotmesa a notòries restriccions”.
Tot i que amb el discurs del “Espiritu del 12 de febrero” (del mateix 1974), del president Arias Navarro, el govern franquista volia donar una imatge d’obertura, el Règim va respondre a l’homilia d’Añoveros ordenant el seu arrest domiciliari i la seua posterior expulsió de l’estat, argumentant que el bisbe havia atacat la unitat nacional, consagrada per les “Leyes Fundamentales del Estado”. Així, el 27 de febrer, tres dies després de la lectura de l’homilia, el cap superior de la policia de Bilbao arrestava al seu domicili el bisbe Añoveros. Per la seua part, a l’aeroport de Sondika hi havia un avió preparat per expulsar d’Espanya el bisbe de Bilbao.
Añoveros es va negar a abandonar la seua diòcesi, al·legant que només ho faria per una ordre directa del papa Pau VI, cosa que sabia que no es produiria, o bé si el govern utilitzava la força. Va ser el cardenal Tarancon, com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, qui va defensar al bisbe Añoveros, amenaçant amb l’excomunió fulminant tots aquells que participaren en l’expulsió de l’estat del bisbe de Bilbao. De fet, una expulsió forçada del bisbe hauria violat el Concordat de 1953. Per això, anys més tard, el mateix Tarancon va declarar que ell va portar a la butxaca la nota d’excomunió, en aplicació del Cànon 2334 del Concordat, contra aquells que actuaren contra el bisbe Añoveros.
La crisi, la més greu entre l’Església i el Règim franquista es va solucionar, després de 14 dies de negociacions, per una intervenció directa de Franco que, de cap de les maneres, no volia trencar les relacions amb el Vaticà, cosa que Arias Navarro va arribar a sospesar.
Som molts els cristians valencians que esperem de dos dels bisbes del País Valencià, Sergi Gordo i Enric Benavent (perquè dels bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant no n’esperem res de res), que promoguen i recolzen la nostra llengua en tots i cadascuns dels actes de l’Església. Som molts els qui esperem dels nostres bisbes que, a exemple dels mossens Llorenç Gimeno, Josep Mª Ruix, Vicent Micó, Pere Riutort, Vicent Faus, Honori Pascual, Jesús Corbí, Jordi Cerdà, Manuel Martín, Joan Llidó, August Monzon, Julio Ciges, Jesús Belda, Emili Marín, Alexandre Alapont, José Enrique Sala, Vicent Sorribes, Josep Antoni Comes, Vicent Cardona, Vicent Sarrió…… també ells, apliquen les directrius del Vaticà II, pel que fa a l’ús de les llengües vernacles.
Ja l’any 1965, en finalitzar el Vaticà II, s’organitzà una campanya, on més de 20.000 valencians (Vicent Ventura, Joaquim Maldonado, Raimon, Martí Domínguez, Manuel Broseta, Francesc Burguera, Josep Lluís Bausset, Manuel Sanchis Guarner, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Enric Valor, Josep Iborra, Robert Moròder, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda o els Franciscans de Cocentaina) demanaven, seguint les directrius del Concili, “l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a la predicació”.
Desgraciadament els valencians després del Concili vam passar del llatí al castellà, com si aquesta fos la llengua de Nules, Benimarfull, Xàtiva, l’Alcúdia, Borriana, Piles, Altea, Morella, Elx, Gandia o Vila-real. I hui en dia, després de més de 60 anys de l’inici del Vaticà II, els cristians valencians encara esperem poder adreçar-nos a Déu en la llengua en la que Sant Vicent Ferrer va escriure els seus sermons, en la llengua que Francesc Eiximenis escrigué el Llibre delsÀngels, sor Isabel de Villena escrigué la Vita Christi, Ausiàs March composà el seu Càntic espiritual, o Roís de Corella escrigué Lo Cartoixà.
Quan durant el Concili hi hagué la controvèrsia entre el llatí o la llengua vernacla, els partidaris de fer la litúrgia en la llengua del poble, argumentaven que una Església viva, no podia tindre una llengua morta. És curiós per altra part, que els nostres rectors facen la missa en castellà, però a l’hora de fer els avisos (sobretot si demanen diners als fidels), ho fan en valencià. Això em recorda aquella anècdota d’un cristià dels EEUU que deia: “No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l’anglès. I a l’Església, mai no em demanen diners en llatí!
Quan el 2009 va prendre possessió de la seu de Lleida el bisbe valencià Joan Piris, digué en l’homilia: “L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar suficientment oberta per a que tots tinguen en ella el seu lloc”. Ja seria hora que els cristians valencians, que volem adreçar-nos a Déu en la nostra llengua, també tinguérem un lloc a l’Església. De fet, els cristians del País Valencià només demanem allò que és normal a tots els països i a totes les Esglésies del món! De la mateixa manera que a Valladolid, Burgos o Salamanca tenen la missa, la litúrgia i la catequesi en la seua llengua, els valencians volem això mateix: Tindre la missa, la litúrgia i la catequesi en la nostra llengua. Res més que això .
En el cinquantè aniversari de l’homilia del bisbe Añoveros, val la pena recordar la seua defensa, valenta i decidida, de la llengua i de la cultura d’Euskadi. També els cristians valencians voldríem que els nostres pastors, (tal i com van fer els enyorats bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases), feren el mateix que va fer el bisbe Añoveros i defensaren la llengua, la cultura i la identitat del País Valencià. I ara més que mai, ja que el govern de la Generalitat del País Valencià (PP i VOX) i nombrosos ajuntaments del PP i VOX, estan atacant la nostra llengua, amb l’intent de destruir-la i de fer-la desaparèixer de la nostra societat.
Normalment, i com a record de la primera comunió d’un xiquet o també del casament d’una parella, se sol entregar alguna andròmina que després no sabem on posar-la. Però cada vegada més, els pares de l’infant que pren la primera comunió o la parella que es casa, opten per obsequiar els amics i els familiars que conviden a l’esdeveniment, amb un facsímil d’un llibre interessant i moltes vegades difícil de trobar. És això el que fa uns anys van fer els bons amicsRafael RocaiJosefina Culleré, com a record de la primera comunió del seu fillMiquel.
El record que em van enviar va ser un preciós exemplar de la “Cartilla i breu instrucció de la doctrina Christiana”, que es va escriure “per manament del Illustríssim Reverendíssim senyor Don Francisco de Navarra per la divina gràcia arquebisbe que fonch de València” de 1556 a 1563, i que va ser imprès en 1571, “per manament de l'Il·lustríssim Reverendíssim senyor Don Joan de Ribera Patriarca d'Antioquia, arquebisbe de València”.
El facsímil de la “Cartilla” es va reimprimir el 1897, amb l’aprovació “del Emmo. y Revdmo. Sr. Dr. D. Ciriaco Sancha y Hervás, Cardenal Arzobispo de esta Diócesis”, a la “Imprenta de F. Domenech” de València.
En la introducció de J. E. Serrano i Morales, adreçada al “Sr. D. Federico Domenechy Cervera”, trobem la justificació d’aquesta reimpressió de 1897, quan Serrano Morales escriu: “La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan, sin embargo, a sus hijos á rezar en castellano”. Serrano Morales, amb molt bon criteri, davant l’absurditat d’haver d’obligar a resar en castellà els valencianoparlants, recorda “los disparates” que naixen de “recitar como papagayos, en lengua extraña” les pregàries, ja que “a penas entienden, las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma”. Serrano Morales afegia encara, que aquesta reimpressió de la “Cartilla”, és un estímul “para que estudiasen el Catecismo cristiano todos aquellos que tuviesen mayor facilidad para aprenderlo en la lengua vernácula que en cualquier otra”. Serrano Morales, finalment, remarcava l’actitud exemplar del cardenal-arquebisbe de València, Ciriaco Sancha, que “no solo se ha dignado aprobar la reimpresión, sino que ha llevado su bondad al extremo de autorizarte para estampar su escudo en la portada moderna, y de concedernos á tí y á mí su paternal bendición”.
La “Cartilla”, que presenta el “Sumari breu del qual ha de saber i obrar qualsevol Chrsitia”, inclou “Los articles pertanyents a la divinitat del nostre redemptor Iesu Christ”, i els “pertanyents a la humanitat”, els manaments “de nostre senyor” i els de “la sancta mare Esglesia”, així com “Les obres de misericordia”, la llista de “Los peccats mortals” i les “Virtuts contràries als pecats”, els “sagraments” i les pregàries del “Pare nostre”, “Ave Maria”, la Salve Regina, el Credo, el Jo pecador, les Virtuts Teologals i les Cardinals, els Dons de l’Esperit Sant, “Los sentiments de l'home”, “Les potències de l'ànima”, “Los enemichs del anima” i finalment les “Gracies apres de taula”.
Imprès el 1571 per manament de l’arquebisbe Joan de Ribera, aquesta reimpressió (beneïda pel cardenal Sancha) de la “Cartilla i breu instrucció de la doctrina Christiana”, que amb tan bon encert em van regalar els amics Rafael i Josefina com a record de la primera comunió del seu fill Miquel, és un bon exemple de l’actitud amb la qual haurien d’actuar els bisbes valencians. Desgraciadament, en compte d’imitar allò que va fer el cardenal Sancha, els bisbes del País Valencià (a excepció els bisbes Sergi i Enrique), continuen menyspreant la nostra llengua, sense enviar a la CEE o a Roma, la traducció al valencià del Missal Romà per tal que pugui ser aprovat.
A veure si els bisbes del País Valencià aprenen del Cardenal Sancha, de l’arquebisbe Francisco de Navarra i fins i tot de l’arquebisbe Sant Joan de Ribera, que van afavorir aquest catecisme en valencià.
Cada 2 de febrer l’Església ens convida a celebrar la Jornada Mundial de la Vida Consagrada. Per això hui, en aquesta festa de la Presentació del Senyor, els bisbes de la Comissió Episcopal de la Vida Consagrada, ens recorden en el seu missatge, “el do que suposa per a l’Església i per al món” el testimoniatge dels religiosos i de les religioses, “en la seua riquesa de tipus i carismes, inspirats per l’Esperit Sant”.
El lema d’aquesta XXVIII Jornada de la Vida Consagrada, és del salm 39: “Ací em teniu, Déu meu; vull fer la vostra voluntat”. Per això amb aquest salm, els religiosos i les religioses, els monjos i les monges i els membres dels Instituts Seculars, amb agraïment, ens n’admirem del fet que Déu haja pensat en nosaltres i ens haja escollit i enviat, per anunciar amb goig la salvació i per fer conèixer la lleialtat de l’amor de Déu a tots el pobles (Ps 39: 6,10-11).
En la nostra vida de consagrats, com diuen els bisbes, hem de “continuar, per mitjà dels vots de castedat, pobresa i obediència, l’oblació de Jesucrist fins a la mort en creu”. I és que també hui, l’Església “necessita la profecia de la Vida Consagrada, amb el compromís profètic” per fer realitat “una Església sinodal en missió”.
Cal recordar que els qui seguim el Crist en la Vida Consagrada (com també tots els qui han estat batejats en el nom de la Santa Trinitat), hem rebut “l’amor i la crida del Senyor”, per tal de ser testimonis d’esperança, de fraternitat i de joia.
En el seu missatge, els bisbes d’aquesta Comissió ens recorden un fet dolorós, present enmig de els nostres congregacions, i és que, malgrat la nostra consagració, “s’ha donat entre nosaltres faltes greus, per les quals no ens en cansarem de demanar perdó, reiterant alhora la nostra voluntat de reparar íntegrament, aquell que ha estat ferit”.
En el seu missatge amb motiu de la XXVIII Jornada de la Vida Consagrada, els bisbes ens conviden a contemplar “la fortalesa de la Mare de Déu del fiat”, ja que “Maria de Natzaret, com el seu Fill, ens ajuden a comprendre i a viure, com a persones consagrades, la plena disponibilitat per fer la voluntat de Déu”.
Així ho intenten fer, malgrat les pròpies debilitats, les Carmelites Descalces de les Alqueries, Serra i Puçol, les Obreres de la Creu de València, Montcada i Castalla, les Carmelites Vedruna d’Alacant i Vinalesa, les Cartoixanes de Benifassà i els Cartoixans de Porta Coeli, les Agustines de Sant Mateu, els Dominics del Pouet de Sant Vicent de València, les Germanes de la Doctrina Cristiana de Benidorm, les Clarisses de Gandia i Vila-real, les Caputxines de València, els Salesians de Borriana, les religioses de Iesu Communio de Godella, les Germanetes dels Ancians Desemparats de Xixona i Castelló, les religioses de Jesús Maria de València i Oriola, les religioses de la Consolació de Borriana i l’Alcora, les cistercenques de Benaguasil, els Escolapis de Gandia, els Carmelites Descalços de Benicàssim o les Dominiques de Paterna.
Tots els qui en aquesta Jornada de la Vida Consagrada renovem la nostra opció per seguir Jesús i per servir el nostre món, volem acostar-nos als qui sofreixen per tal de fer nostre el seu dolor, embenar i amorosir les ferides de tots els qui pateixen i portar-los la llum i el consol de Crist.
