Aquesta actitud de
respecte per les diferents cultures, va ser la que tingué el P. Joan Bottasso,
un missioner salesià que va viure durant més de 60 anys a l’Equador. El P.
Bottasso va morir el dia de Nadal de l’any 2019 i durant tota la seua vida va
treballar per una Església amb rostre amazònic i indígena.
El P. Joan va
entendre l’Església des dels pobles indígenes amb els quals va conviure, sempre
amb ganes d’aprendre d’ells, per així descobrir la presència de Déu enmig
d’aquells pobles.
Nascut a Itàlia, el
P. Bottasso va dedicar la seua vida a la inculturació de l’Evangeli entre els
pobles indígenes. No va ser un colonitzador, sinó un pastor que es va encarnar
en el poble que l’havia acollit, cosa que encara no saben (o no volen) fer els
bisbes del País Valencià, ni tampoc la majoria dels preveres que, tot i que són
valencianoparlants, es comporten com a colonitzadors, imposant la llengua
castellana i menyspreant el valencià al nostre propi país. Segurament el nostre
clergat hauria d’aprendre del bisbe valencià, Santiago de Wit Guzmán, actual
nunci del papa a Centre-Àfrica i el Txad, quan fa dos anys, deia: “Coneixent la realitat, pots servir millor”
(Alfa y Omega, 19 de febrer de 2020).
Aquesta setmana
l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, en la seu carta setmanal (que
sempre fa en castellà), i amb motiu del centenari de la coronació canònica de
la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, escrivia: “Sé tú
misma, Valencia, vuelve a tus raíces y ganarás lo más valioso a lo que puedes
aspirar. Vuestros antepasados, a los pies de la Virgen, confiaron en el Señor y
comprendieron la verdad”. Sí, té raó l’arquebisbe
Cañizares. València i el País Valencià han de ser ells mateixos i tornar als
nostres orígens (que els bisbes valencians han oblidat), és tornar i recuperar
la llengua de Sant Vicent Ferrer i de Sor Isabel de Villena, que l’Església
Valenciana continua menyspreant.
El P. Bottasso (a
diferència del clergat valencià), va defensar i valorar com cal, la cultura
dels pobles. Joan Bottasso, que era antropòleg i coneixia bé les cultures dels indígenes,
va defensar sempre que els pastors de l’Església havien de conèixer la llengua
dels cristians que servien en el seu ministeri presbiteral. El P. Joan Bottasso
deia que “no hi ha cultures superiors i
inferiors, sinó diferents” i per això, també a l’Església, totes les
cultures “tenen molt a aprendre i a
ensenyar”. El P. Bottasso treballà per una Església que estiguera
sol·lícitament al costat dels ferits i dels exclosos, sempre disposada a servir
més que a jutjar.
Fa dos anys, un
informe del Consell d’Europa mostrava la seua preocupació per la situació del
valencià, ja que l’estat espanyol continua vulnerant els drets lingüístics dels
valencianoparlants. A l’Administració i a la Justícia, el valencià, com el
gallec i el basc, es troba en una situació de desprotecció davant el castellà,
que continua com a llengua imposada. Si això passa a l’Administració i a la
Justícia, la situació del valencià a l’Església és alarmant, ja que els nostres
pastors continuen imposant el castellà i menyspreant i excloent la llengua de
Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval Girbés a les esglésies valencianes.
Els pastors de
l’Església Valenciana continuen creient que hi ha una cultura superior, que per
a ells és la castellana (i que ells privilegien i protegeixen) i una inferior,
la valenciana, que menyspreen i marginen per complet.
Els nostres pastors
encara no han fet realitat el Vaticà II pel que fa a la llengua a la litúrgia,
ja que la Sacrosanctum Concilium demanava la introducció de les llengües
vernacles a l’Església. Encara que siga sorprenent, malgrat l’Estatut
d’Autonomia del País Valencià i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, els
nostres bisbes i preveres creuen que la llengua dels cristians valencians és el
castellà i per això exclouen de la vida de l’Església, el valencià.
Als nostres bisbes
els aniria bé seguir l’exemple del P. Joan Bottasso, que a l’Equador va saber
aprendre (i valorar) les llengües indígenes, per tal de no comportar-se com un
colonitzador, sinó com un pastor amb l’olor de les seues ovelles. Com un pastor
que valorà les llengües dels cristians d’aquell poble. Com hauria de ser normal.
Per això el P. Bottasso, com un autèntic pastor que estimà el seu poble, va
aprendre la llengua dels qui servia i no va ni ignorar ni menysprear la llengua
del poble que servi, com fa el clergat valencià.
Un altre cas que
hauria de fer reflexionar els nostres bisbes, és el de la religiosa vedruna,
Josefina Roca (que va morir el 2020), que va fundar una comunitat vedruna al
Congo. Per això abans d’anar a aquell país aprengué francès. Però de res no li
va servir això, ja que en arribar-hi va descobrir la realitat indígena (com em
contava la religiosa Maria Trullols), i les llengües de cada zona i no la
llengua del país que colonitzà el Congo. Però desgraciadament, els bisbes i la
majoria dels preveres valencians continuen menyspreant i anul·lant la nostra
llengua, que sempre queda a les portes del temple. A diferència del que passa
als països de missió (o a qualsevol altre país civilitzat), on l’Església
assumeix, valora, respecta i utilitza la llengua dels cristians.
Cal tindre en
compte que la diòcesi de València ha creat diverses parròquies personals perquè
els xinesos, els filipins, els polonesos o els africans, puguen celebrar la fe
en la pròpia llengua. Però els bisbes valencians i la majoria dels preveres del
País Valencià, no tenen cap sensibilitat per la llengua dels cristians
valencians, que continuen prohibint al si de les parròquies valencianes. Només
cal recordar que el dia de Sant Vicent, el bisbe auxiliar de València, Javier
Salinas, presidí a la Seu la missa i llevat de les lectures, tant el Credo, com
la pregària Eucarística i el Parenostre i fins al final de la missa, tot va ser
en castellà. ¿És que el Credo en valencià no és vàlid? ¿És que la
transsubstanciació, en valencià, no transforma el pa en el cos de Crist i el vi
en la seua sang i només és possible si és en castellà?
Els bisbes i els
preveres valencians haurien d’imitar els pastors d’Iraq que, en la visita del
papa Francesc a Mossul i a altres ciutats iraquianes, van utilitzat l’àrab en
els seus discursos i en les celebracions litúrgiques (web
Santa Sede). Com utilitzaren també l’àrab els cristians que celebraren
l’Eucaristia a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats l’abril de 2018,
com recollia la web del “Arzobispado de
Valencia”, el 24 d’abril de 2018, amb el vídeo on es pot vore un fragment de la missa en àrab.
A vore quan els
capellans i els bisbes valencians fan per al valencià el que es fa amb l’àrab,
el polonès, el xinès, l’italià i amb altres idiomes, ja que els ciutadans que
viuen a València i parlen aquestes llengües, sí que poden celebrar l’Eucaristia
en les seues llengües maternes.
La festa de la Mare
de Déu dels Desemparats és la festa dels valencianoparlants, que ens trobem
desemparats pel que fa a la nostra llengua, ja que els nostres bisbes i els
nostres capellans continuen excloent-la de l’Església. Malgrat que l’arquebisbe
de València ens convide a retrobar les nostres “raíces”.