El negoci de les armes i la pau (INFORMACIÓN.ES, 10/11/2017)

En l'aposta del papa Francesc per l a pau, aquest cap de setmana el Vaticà organitza un simposi internacional per un món lliure d'armes nuclears i pel desarmament integral.

El negoci bèl·lic ha estat sempre present en els estats que tenen una indústria armamentística potent. Per això en ple segle XXI, encara que siga un escàndol, la venda d'armes continua essent un negoci. I un negoci (cal recordar-ho) amb el qual s'enriqueixen els governs anomenats civilitzats. Si bé el 2014 el govern del senyor Rajoy va suspendre la venda d'armes a Israel amb motiu de l'ofensiva d'aquest estat contra Gaza, en ple segle XXI la venda d'armes continua essent un negoci que produeix la mort de milers de persones cada any. Només en 2012, Espanya exportà armes per valor de 1953,5 milions d'euros. I en 2014 es van vendre a Veneçuela (¿no deia el senyor Rajoy que aquest país és una dictadura?) armes per valor de 182,4 milions d'euros.

I és que la immoralitat de les guerres només s'explica per la immoralitat dels governs que provoquen aquests conflictes, per mitjà de la venda d'armament.

El 2 de juny de 2013, el papa Francesc deia: «La guerra ve de l'odi, de l'enveja, del desig de poder i també d'aquell afany de més poder». El papa es preguntava perquè es vol «resoldre» els problemes de la humanitat amb una guerra. I ell mateix responia així a aquesta pregunta: «Perquè per a ells, els diners són més importants que les persones. I la guerra és precisament això: és un acte de fe als diners, als ídols de l'odi, a l'ídol que et porta a matar el germà».

El 15 de maig de 2014 el papa tornava a denunciar el negoci de les armes en una crida que feia a la Comunitat Internacional, per tal d'arribar a un compromís contra el comerç armamentístic. El papa deia: «Tothom parla de pau, però la proliferació d'armes ens porta a una direcció oposada». I afegia encara: «El comerç d'armes complica i evita la resolució dels conflictes, en tant en quant es fa fora de la legalitat».

En un vídeo de fa unes setmanes, el papa denunciava «l'absurda contradicció»que hi ha quan es parla de pau i alhora es promou o es permet el comerç d'armes. El papa Francesc lamentava la venda d'armes i el seu comerç, amb la conseqüència de l'enriquiment «dels mercaders de la mort». I per això feia una crida als governs per tal que s'acabe el comerç d'armes.

¿Caldrà recordar el drama actual que està patint Iraq, Síria, Egipte o Palestina per posar fi al negoci immoral de la indústria armamentística? ¿Caldrà recordar la guerra d'Iraq, amb el senyor Aznar de «padrí» d'aquest conflicte, quan intentava justificar-lo amb la mentida que Sadam Husein tenia armes de destrucció massives?

La pau es basa en la justícia i en el diàleg. No en l'ús de la força, ja que com ha dit Raimon, «Hem vist la sang que sols fa sang ser llei del món».

Els governs que fan negoci amb les armes guanyen uns diners tacats de la sang dels qui moren, per tal que alguns puguen fer-se rics. ¿Fins quan el nostre món estarà guiat per la violència i per l'odi?
Ja és hora que intentem resoldre els conflictes bèl·lics amb el diàleg, amb l'educació i amb el respecte a la diferència. I ja és hora que s'acabe la indústria de les armes, que no és sinó la indústria de la mort i de l'odi. Per altra part, els qui diuen que vetlen per les nostres vides, no haurien de posar per damunt dels Drets Humans els interessos econòmics de la venda d'armes. I els governs haurien de negar-se a fer negocis amb els sàtrapes del Golf Pèrsic, perquè ¿quin sentit té vendre armes als potencials enemics?

Per això aquest simposi d'aquest cap de setmana al Vaticà (amb la presència d'11 premis Nobel de la Pau) vol ser una crida per fer callar les armes i que així triomfe el diàleg. Per això en el seu Twitter, el passat 26 de setembre el papa Francesc demanava «abolir aquests instruments de mort» i ara el Vaticà organitza aquest simposi.

En la seua «Exhortació als pagans», Sant Climent d'Alexandria aconsellava posar-nos la «vestidura de pau» per vèncer el mal, en referència a la Carta de Sant Pau als efesis, de viure «cenyits amb la veritat, revestits amb la justícia per cuirassa» i «el zel per anunciar l'Evangeli de la pau» (Ef 6:14-15). Veritat, justícia i l'Evangeli són els elements que ens poden ajudar a acabar amb la violència per tal de fer un món més pacífic.

Amnistia Internacional i els Jordis (VILAWEB/ONTINYENT, 11.11.2017)

En la guerra bruta que l’estat espanyol duu a terme contra el govern de Catalunya i contra Òmnium i l’ANC, el govern del Sr. Rajoy i la fiscalia tenen l’ajuda inestimable i valuosa d’alguns mitjans de comunicació per intoxicar l’opinió pública.

El diari El País, i no és l’únic, està manipulant constantment els seus lectors. Aquest mitjà de comunicació deia que Amnistia Internacional (AI) no reconeix Jordi Sànchez i Jordi Cuixart com a presos polítics. I és veritat que AI no diu literalment que els dos Jordis siguen presos polítics, però la seua nota deixa entreveure que sí que ho són.

La pàgina web d’AI recull una nota del 3 de novembre, on aquesta organització humanitària en defensa dels Drets Humans manifesta que ‘mantenir en presó provisional Jordi Sànchez i Jordi Cuixart és un pas en la direcció equivocada’. Per això AI mostra ‘la preocupació per la decisió de la justícia espanyola de mantenir en presó’ els dos dirigents d’aquestes entitats sobiranistes.

En la mateixa pàgina web, el 18 d’octubre, AI manifestava que ‘l’acusació de sedició i presó’ per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ‘constitueix restriccions excessives del seu dret a la llibertat d’expressió i de reunió pacífiques’ i per això demanava a les autoritats ‘que retiren eixos càrrecs i posen fi d’immediat a la presó provisional’ d’aquests dues persones. Per a AI per tant, la presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart és ‘desproporcionada’ i per això reconeixen que la mesura de la justícia espanyola és ‘un pas en la direcció oposada’.

Si AI no creguera que els dos Jordis són presos polítics (tot i que AI no ho especifica d’una manera clara) no parlaria de la decisió de justícia espanyola com ‘equivocada’, ni tampoc mostraria ‘preocupació’ per la detenció d’aquestes persones, ni diria que l’acusació de sedició i presó per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart constitueixen ‘restriccions excessives’, ja que, segons AI aquestes mesures coarten ‘la llibertat d’expressió i de reunió’.

Per això, tot i que AI no diu literalment que els Jordis siguen presos polítics, sí que demana a l’estat espanyol que es ‘pose fi d’immediat a la presó provisional’, ja que aquesta mesura de la justícia espanyola és considerada per Amnistia Internacional com a ‘desproporcionada’, per la qual cosa AI està assenyalant una irregularitat en aquest empresonament. És el mateix que ha dit The Times, quan parlava dels ‘presos de Rajoy’.

Per altra part el diari El País fa realitat allò d’‘una mentida repetida mil vegades acaba sent veritat’. Quin canvi del diari El País de fa 40 anys a El País d’ara, sotmès en tot a la coalició PP-PSOE.
Finalment resulta del tot immoral que la fiscalia diga que revisarà la presó als consellers de la Generalitat ‘si acatan la Constitución’. Si aquests consellers estan acusats de rebel·lió, sedició i malversació, i estan empresonats per risc de fuga, el fet d’acatar la Constitución redueix el risc de fuga? I després diran que els consellers empresonats no són presos polítics! Com els dos Jordis.
I una última cosa: tant que parla el PP de colp d’estat per part de la Generalitat de Catalunya, ara fa un any el PP de Cristina Cifuentes, a l’Assemblea de Madrid, es negà a  condemnar el colp d’estat franquista de 1936.

josep miquel bausset

Per què (VILAWEB/ONTINYENT, 09.11.2017)

Per què el president Puigdemont i els quatre consellers que són a Bèlgica no han estat empresonats per la justícia belga i la justícia espanyola ha empresonat el vice-president de Catalunya i els consellers Rull, Turull, Romeva, Bassas, Borràs, Forn i Mundó?

Per què els consellers que ara són a Soto del Real i a Estremeras van anar a la presó emmanillats, amb les mans al darrere, i a Bèlgica el president Puigdemont i els seus conseller no han estat emmanillats en cap moment?

Per què el portaveu de la Fiscalia de Bèlgica, Giles de Dejemeppe, ha dit que no calia emmanillar el president i els consellers, ja que no eren cap perill i la policia espanyola sí que ho va fer amb els consellers conduïts a la presó?

Per què ha estat empresonat el vice-president del govern (legítim) de Catalunya i els consellers, si només han fet que trobar camins per poder dur a terme el seu programa electoral (recolzat a les urnes el 27 de setembre de 2015) per vies de diàleg i així posar en pràctica allò que van prometre? És per això que l’ex-primer ministre belga, Elio di Ruppo, ha acusat Mariano Rajoy de ser un ‘franquista autoritari’?

Per què els Srs. Bárcenas, Matas o Urdangarín no són a la presó?
Per què alguns partits no fan el que han promès i el govern de la Generalitat que fa el que va dir al seu programa electoral està perseguit?

Per què el govern del Sr. Rajoy ha suspès el govern de la Generalitat de Catalunya (usurpant la voluntat popular expressada en les urnes) i la Mesa del Parlament i a més, va intentar impedir la votació l’1 d’octubre?

Per què la llei mordassa?

Per què la lleis espanyoles (com l’aplicació de l’article 155) no afavoreixen la llibertat dels ciutadans sinó que la neguen o l’asfixien, com van fer anys enrere els Principios Fundamentales del Movimiento?

Per què no es pot saber, mitjançant un referèndum, quanta gent hi ha a Catalunya a favor de la independència?

Per què s’empresonen ciutadans, com una part del govern o els presidents d’Omnium i de l’ANC pel que pensen, és a dir, per raons polítiques?

Per què una qüestió política l’han convertida en un problema judicial i penal?

Per què si el 21 de desembre guanyara el bloc sobiranista no podria aplicar el programa amb el qual s’ha presentat a les eleccions?

Per què alguns mitjans de comunicació estan publicant intencionadament mentides (com que la dona del president Puigdemont amb les seus filles se n’havia anat a Romania) per fer por i per crear un estat d’alarma en la ciutadania?

Per què el govern espanyol nega l’existència de presos polítics, quan mig govern de la Generalitat és a la presó per les seues conviccions polítiques?

Per què els presidents d’Omnium i de l’ANC són a la presó, quan només han encapçalat manifestacions pacífiques per expressar unes idees?

Per què l’Estatut de Catalunya, aprovat pel poble català el juny de 2006, va ser recorregut pel PP, que recollí firmes per Espanya en contra d’aquest text?

Per què serà que el manifest firmat per més de cent intel·lectuals ha dit que el PP ha creat una base legal per violar l’esperit i la lletra de la llei?

Per què el fiscal Maza, en relació al president Puigdemont, té la barra de dir que ‘los jueces belgas se han equivocado porque en España se ha acordado prisión’?

Per què un partit com el PSOE ha donat suport al 155?

Per què el Sr. Pablo Iglesias ha aplicat l’article 155 a Podem Catalunya?

Per què el PSOE i els dirigents europeus no veuen (o no volen veure) que quan un estat empresona dirigents polítics no hi ha democràcia ni llibertat?

josep miquel bausset

‘Mit brennender sorge’ (VILAWEB/ONTINYENT, 07.11.2017)

Així començava (en alemany i no en llatí com acostumen a anomenar-se les encícliques) el text de Pius XI sobre la situació de l’Església catòlica en el Reich, i que el papa Ratti signà el 14 de març de 1937, ara ha fet 80 anys.

Amb aquesta encíclica, que el papa adreçava a tots els bisbes d’Alemanya, Pius XI expressava ‘amb ardent inquietud’ (paraules amb què començava l’encíclica), la seua preocupació pel règim nazi, que divinitzava amb un culte idolàtric la raça, el poble i l’estat. El papa Pius XI criticava amb aquest text el neopaganisme del nacionalsocialisme de Hitler, que amb política racista pervertia i falsificava l’ordre creat per Déu.

Aquesta valenta encíclica, amb 11 capítols i 52 números, de la qual enguany commemorem el seu 80è aniversari, va ser llegida el 21 de març de 1937 a totes les parròquies catòliques d’Alemanya per denunciar ‘la via dolorosa de l’Església i l’opressió progressiva contra els fidels que han restat devots en l’esperit i en les obres’ (n. 1). El papa Ratti manifestava així la seua ‘inquietud’ pels successos que tenien lloc sota el règim nazi i que Pius XI qualificava de ‘molt tristos i reprovables’ (n. 2).

El papa recordava com ‘en els solcs on havíem sembrat la llavor de la pau, altres escamparen el jull de la desconfiança, de la discòrdia, de l’odi, de la difamació, de l’hostilitat contra Crist i la seua Església’ (n. 5). Per això en l’encíclica el papa afirmava que ‘només sobre ells i sobre els seus protectors, amagats o visibles, recau la responsabilitat que en l’horitzó d’Alemanya no hi haja l’arc de Sant Martí de la pau, sinó negres nuvolades que presagien lluites religioses on hi ha els defensors de la pau’ (n. 5). El papa denunciava els governs que divinitzen la raça amb un culte idolàtric, que ‘perverteix i falsifica l’ordre creat per Déu’ (n. 12) i també aquells que utilitzen i abusen del ‘nom de Déu com una etiqueta buida’ (n. 13). Per això Pius XI denunciava també aquells ‘esperits superficials’ que ‘cauen en l’error de parlar d’un Déu nacional’, d’una ‘religió nacional’” i també d’una ‘sola raça’ (n. 15). Per això el papa Pius XI demanava als bisbes de l’Església que estigueren atents perquè no arrelaren ‘entre els fidels aquests perniciosos errors’ (n. 16).

El papa també denunciava ‘aquelles veus que inciten a eixir de l’Església’ i als qui proposen un ‘allunyament i infidelitat a Crist’ i per això elogiava els qui es mantenien fidels a la fe. La tàctica perversa del nazisme treballava ‘amb pressions amagades i amb intimidacions’ i també amb ‘avantatges econòmics, professionals o cívics’ per a aquells que deixaren la fe. El papa remarcava el fet reprovable dels nazis que sotmetien els catòlics ‘a una violència tan il·legal com inhumana’ (n. 24).

El papa Pius XI, que destacava ‘el primat del bisbe de Roma’ (n. 25) denuncià la pretensió del Reich d’una ‘Església nacional alemanya’, pel fet que això era ‘renegar de l’única Església de Crist’ (n. 25). I és que la idea del règim nazi estava fonamentada en ‘la sang i la raça’ (n. 27), mentre que el papa defensava una Església on ‘la creu de Crist’ era ‘bandera de la grandesa i força moral’ (n. 31) per als cristians.

El papa també remarcava la importància del ‘dret natural’ (n. 35), pel fet que aquest dret rebut de Déu ‘ha de ser defensat contra els qui pretenen abolir-lo o negar-lo’ (n. 35). L’encíclica, que demanava el reconeixement ‘del dret dels creients de professar i de practicar la fe’ (n. 36), donava suport a aquells alemanys que ‘suporten menyspreu’ a causa de les ‘acusacions d’antipatriotisme per fidelitat a la fe’ (n. 41)

El papa adreçà un missatge de coratge als preveres i als religiosos perquè en temps difícils mostraren el ‘camí recte’ (n. 44) i també unes paraules d’ànim als ‘seglars’ (n. 46).
El papa amb aquesta encíclica va voler evitar que ‘amb un silenci inoportú’ (n. 50) el pogueren acusar de ser còmplice de culpa, en no haver aclarit la situació difícil que vivien els cristians sotmesos al Reich.

Tot i que alguns van creure que amb aquesta encíclica el papa Pius XI va condemnar el nazisme d’una forma tèbia, el cert és que va ser un primer pas per denunciar, fins i tot dos anys abans de començar la II Guerra Mundial, el règim de terror que va implantar Hitler a Europa. Amb tot, a finals de 1938, Pius XI preparà una encíclica (recentment s’han trobat els esborranys d’aquest text) on el papa condemnava l’antisemitisme del règim nazi. Però aquesta encíclica no va arribar a ser publicada per la malaltia i mort del papa.

josep miquel bausset

Sabeu què és fer justícia, poderosos? (VILAWEB/ONTINYENT, 05/11/2017)

Així comença el salm 57, un salm que porta per subtítol ‘Déu judica els jutges’, aquells jutges que no obren amb justícia. I és que la Bíblia lloa l’home que actua amb rectitud i honradesa i detesta la mentida, el frau i la injustícia que trepitja el pobre i l’humil.

El segon dels versets d’aquest salm 57 pregunta a aquests jutges indignes: ‘Sentencieu entre els hòmens amb raó?’. I continua així, sabent de la maldat d’alguns jutges: ‘Conscientment cometeu injustícies, és la violència el que pesa als vostres ulls’. El salm repassa la vida d’aquests jutges que ‘en nàixer ja es desvien’ i que ‘s’extravien des de petits’, ja que ‘porten verí com les serps, com l’àspid sord que es tapa les orelles’. Per això el salmista invoca Déu perquè faça justícia davant aquells jutges perversos: ‘arrenqueu-los les dents de la boca, trenqueu els ullals d’aquests lleons! Que es fonguen com l’aigua que s’escola, i s’assequen com l’herba trepitjada; que siguen com el llimac que es desfà arrossegant-se, com l’avortó que no arriba a veure el sol’. I el salm acaba així: ‘abans no facen mata les seues espines, que l’huracà se’ls enduga com un card’.

També el salm 81 maleeix d’aquesta manera els jutges perversos: ‘Fins quan sentenciareu contra justícia, afavorint la causa dels culpables?’. El salmista sap que aquells que actuen injustament, sense afavorir ‘els febles i els orfes’, que no fan justícia als ‘pobres desvalguts’ i als ‘indigents’, són uns hòmens caracteritzats pel fet que ‘no tenen seny ni enteniment’.

Un altre salm, el 7, maleeix l’injust, que en la seua malícia ‘torna a esmolar l’espasa, tiba l’arc i l’apunta’, ja que ‘es tornaran contra ell les armes mortals i les fletxes enceses que prepara’. Per això el salm acaba denunciant qui ‘prepara el colp amb malícia, i l’erra’ i qui ‘havia cavat una fosa profunda’, on ‘hi acaba caient ell mateix’. D’aquesta manera el salmista reconeix que el malvat, ‘víctima dels propis intents, damunt d’ell la seua malícia’.

Un altre salm, el 56, blasma també aquells impius que paren als innocents ‘un llaç sota els peus’, però acaben caient-hi ells mateixos i també els qui ‘havien obert un clot’ davant els dèbils, ja que ‘ells mateixos hi han caigut’.

Un últim salm (entre molts d’altres) que denuncia la mentida i la injustícia és el 93, quan el salmista es pregunta: ‘Fins quan els injustos s’alegraran del seu triomf, i els amics de males arts es vantaran amuntegant paraules insolents?’. Són els qui ‘trepitgen el poble’ i ‘oprimeixen l’heretat’. Els qui ‘maten els forasters’, els qui formen part d’un ‘tribunal corromput, que s’inventa delictes en nom de la llei’. El salmista, com en els altres salms, sap que al final ‘es tornaran contra ells les seus males arts’.

Enmig d’una situació com la que vivim, és bo de mantenir l’esperança, sabent que el bé sempre venç el mal i que la veritat sempre acaba vencent la mentida. Per això, com diu el salm 93, un tribunal que s’inventa delictes en nom de la llei, (la llei és per a l’home i no l’home per a la llei) és un tribunal corromput i sense cap mena d’autoritat moral.

Va ser legal el judici contra el president Companys? Podríem tornar a veure una injustícia com aquella si la justícia belga acaba per entregar el president Puigdemont a l’estat espanyol. Per altra part, quin valor té una constitució que empresona la llibertat i un govern legal, elegit lliurement pels ciutadans?

Cal recordar que els bisbes catalans han demanat que siguen escoltades les ‘legítimes aspiracions del poble català’, i no que amb la força de les porres es puga reprimir la gent que vol expressar amb llibertat el futur de Catalunya. I és que el desig de llibertat del poble de Catalunya no es pot aturar ni amb el 155 ni amb la judicialització de la política, sinó amb el respecte a la voluntat popular de les eleccions del 27 de setembre de 2015 i al govern legítim del president Puigdemont.

Empresonant una part dels membres del govern o els líders de l’ANC i d’Omnium, no fan sinó agreujar la situació que estem vivint, alhora que el govern de Madrid queda deslegitimat.
Finalment, les declaracions del Sr. Felipe González (El País, 4 de novembre) acusant el president Puigdemont de covard i lamentant que el Sr. Rajoy no haja aplicat abans el 155, hauria de fer caure la cara de vergonya als socialistes.

josep miquel bausset

?Si guanya l'independentisme, s'aplicarpa un altre 155' (VILAWEB/ONTINYENT, 02/11/2917)

Aquest és el nucli de l’entrevista que el diari La Razón va publicar el 30 d’octubre al Sr. Pedro Sanz, vice-president del Senat espanyol. És a dir: que si les eleccions, convocades pel Sr. Mariano Rajoy per al 21 de desembre no donen una majoria constitucionalista (si no agraden al PP), el govern de Madrid, com que no ha eixit el que volia, tornarà a suspendre la Generalitat de Catalunya.

El cinisme d’aquest vice-president del Senat espanyol parla per ell mateix. No en tenen prou amb la Fiscalia i les querelles, el Tribunal Constitucional, el Suprem, la policia i l’extrema dreta. El govern del Sr. Rajoy, o com a mínim el Sr. Pedro Sanz, opta per fer callar aquells que no pensen com ells, perseguint les idees.

L’actitud del PP (amb l’ajuda inestimable del PSOE i de C’s) expressada en l’aplicació de l’article 155 i també amb la força de les porres (i no amb la dels arguments i amb la raó) ens retorna als temps de la dictadura franquista que amenaçava, prohibia i castigava qualsevol mena de dissensió o de protesta.

És esperpèntic que la fiscalia espanyola compare els votants del referèndum de l’1 d’octubre amb el 23 de febrer de 1981 per justificar una acusació de rebel·lió al govern de Puigdemont, quan els qui vam votar ara fa un mes portàvem a la mà una arma tan ‘perillosa’ com va ser un sobre amb una papereta. Ací es veu el raonament i la lògica del PP, un partit que actua despòticament. Per això, encara que semble de ciència ficció, el fiscal Maza ha dit que la Generalitat de Catalunya va cridar a la ‘insurrección y al levantamiento violento’ de la població. Però el propi fiscal no ha dit res sobre la repressió i els colps de porra que va patir la ciutadania l’1 d’octubre. Per això, per l’actitud despòtica i autoritària del govern de l’estat, s’entén que el govern espanyol estiga ocupant les conselleries de la Generalitat de Catalunya, sense cap mena de respecte pel resultat de les eleccions ni pels ciutadans que vam votar el 27 de setembre de 2015.

També és decebedor que el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, haja donat suport a l’aplicació de l’article 155, fent costat al Sr. Rajoy. I que el president valencià, que es va revoltar contra el Sr. Sánchez, ara no s’haja oposat a aquesta mesura del tot antidemocràtica, aplaudida pel seu secretari general.

És igualment surrealista que la fiscalia acuse el president Puigdemont, el seu govern i la mesa del Parlament de sedició, rebel·lió i malversació, amb penes que poden arribar als 30 anys de presó. Per altra part, el tancament de les pàgines web govern.cat i president.cat i l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu dels Mossos i a d’altres comissaries, o la suspensió de la declaració d’independència per part del TC, mostra el tarannà democràtic de l’estat. En tot això veiem que el vice-president del senat espanyol, diu el que els fets d’aquests últims dies (des del 20 de setembre fins ara) demostren.
Davant d’aquesta situació de persecució política, amb els presidents d’Òmnium i de l’ANC a la presó i el president Puigdemont i alguns consellers a Bèlgica, hem de fer realitat les paraules de l’homilia del P. Bernabé Dalmau, diumenge passat a Montserrat, quan deia: ‘Ens ho poden prendre tot, però mai no ens hem de deixar prendre la pau, el civisme, la dignitat’.

L’estat, per altra part, hauria de recordar aquelles frases de Montesquieu que diuen: ‘Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa’; i ‘No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota la calor de la justícia’.

I també les paraules de Sòcrates que deia: ‘Quatre característiques corresponen al jutge: escoltar cortesament; respondre sàviament; ponderar prudentment i decidir imparcialment’.

També cal tindre en compte els milions d’euros que costa mantenir els policies a les embarcacions dels ports de Barcelona i de Tarragona. S’ha parlat de 31,7 milions d’euros reservats pel Ministerio de Interior destinats a aquest afer des del 20 de setembre. Només el lloguer de les tres embarcacions costa 20.000 euros diaris per cada vaixell. I cada membre de la policia cobra una mitjana de 1.500 euros mensuals, més dietes.

El govern espanyol, amb l’aprovació del PSOE, fa realitat aquella frase de ‘Antes roja que rota’, ja que el Sr. Pedro Sánchez, s’ha convertit en aliat natural del Sr. Rajoy. El Sr. Sánchez també aplicarà l’agressió del 155 si torna a guanyar el bloc sobiranista el 21 de desembre?

josep miquel bausset

Cinqué centenari de la Reforma de Luter (VILAWEB/ONTINYENT, 30/10/2017)

Hui, 31 d’octubre, commemorem els 500 anys de l’inici de la Reforma de Martí Luter, quan aquest frare agustí va enviar a l’arquebisbe de Magúncia les seues 95 tesis o propostes (tot i que la tradició diu que va ser Luter mateix qui les va clavar a la porta de l’església de Wittenberg) per denunciar d’aquesta manera l’escàndol de la venda d’indulgències per part de Roma.

Martí Luter, a més de lluitar contra la indecència del mercantilisme al si de l’Església amb les indulgencies que propiciava el Vaticà, denuncià també la infal·libilitat del papa. Amb les 95 tesis, Luter volia exposar els excessos inacceptables que Roma imposava a tota l’Església.

Davant l’actitud de Luter, el Vaticà el va amonestar per mitjà del cardenal Tommaso Di Vio, i posteriorment, el 1520, Luter va rebre la butla papal Exurge Domine, en la qual el papa Lleó X li demanava que renunciara a les seues tesis o bé l’excomunicaria. En cremar Luter la butla papal, es va produir de facto el trencament amb Roma tot i que aquesta butla no condemnava Luter, sinó que el comminava a explicar els seus arguments i es retractara dels 41 errors que, segons el Vaticà, hi havia a les tesis. El trencament definitiu entre Luter i Roma es va produir amb la butla papal Decet Romanum Pontificem, del 3 de gener de 1521, per la qual el reformador quedava definitivament excomunicat. El 26 d’abril d’aquell mateix any, Luter eixí de la Dieta (parlament de notables) celebrada en presència de l’emperador Carles a Worms, on es va negar a retractar-se de les seues tesis. Per això, pocs dies després, la Dieta dictaminà prohibir els ensenyaments de Martí Luter, així com perseguir-lo a ell i als seus seguidors.

La idea de Luter, resumida amb les expressions Sola Fide, la salvació per la fe, i Sola Gratia, és que només per la fe i per la gràcia de Déu l’home pot ser salvat i per tant, només així pot arribar a la vida eterna. Per a Luter no hi havia cap necessitat de mediacions humanes, un fet que ha caracteritzat el protestantisme. Per això Luter argumentava que per arribar a la salvació no feien falta intermediaris. Només l’home és qui manté la relació personal amb Déu, per la qual cosa, amb la seua doctrina, Luter desacralitzà l’Església.

Aquesta divisió al si de l’Església produí una separació, cada vegada més forta, entre els catòlics i els cristians de la Reforma, fins al punt d’arribar a considerar-se heretges els uns als altres, quan de fet tots creiem en el mateix Déu. Afortunadament el Concili Vaticà II obrí una porta per arribar a l’entesa i al diàleg entre les diverses Esglésies cristianes, per tal d’afavorir així la plena comunió entre els cristians dividits.

Un pas important en aquest camí de reconciliació entre les Esglésies es produí hui fa un any, el 31 d’octubre de 20l6, quan el papa Francesc, en un viatge a Suècia, signà, juntament amb el bisbe Manib Yunan, president de la Federació Luterana Mundial, una declaració conjunta per intentar d’acabar amb els conflictes i els malentesos del passat, i així obrir un camí nou que porte les Esglésies cristianes al “do de la unitat”.

Uns dies abans del viatge del papa a Suècia, el mateix mes d’octubre de 2016, Francesc concedí una entrevista a La Civiltà Cattolica, on qualificà Martí Luter com ‘un reformador en un moment difícil de l’Església’, ja que ‘va fer un gran pas en posar la Paraula de Déu en mans dels hòmens’.
Davant les incomprensions i els malentesos que s’han donat al llarg dels segles entre els catòlics i els protestants, amb persecucions, condemnes i proselitisme, és important destacar el text consensuat entre el Consell Pontifici per a la promoció de la unitat dels cristians i la Comissió Fe i Constitució, del Consell Mundial de les Esglésies, que ens anima a ‘buscar el do de la unitat’. Aquest document ens urgeix a ser testimonis de l’Evangeli, ja que ‘el món necessita ambaixadors de reconciliació, que trenquen barreres, que puguen construir ponts i obrir portes a noves formes de vida en el nom d’aquell que ens reconcilià amb Déu, Jesucrist’. És per això que per damunt d’incomprensions i de malentesos, hem de pregar perquè l’Esperit del Ressuscitat ens puga conduir ‘pel camí de la reconciliació’, per tal de formar una única Església, unida en la comunió d’una mateixa fe i d’una mateixa caritat.

Per això en l’encontre sobre Luter celebrat el mes de març passat a Roma, el papa Francesc ens encoratjà a ‘discernir i a assumir tot allò de positiu i de legítim que hi va haver en la Reforma’, ja que com ha dit Francesc, Luter va ser ‘un testimoni de l’Evangeli’, pel fet que la seua intenció ‘va ser reformar l’Església, no dividir-la’.

josep miquel bausset