dimecres, 27 de febrer del 2019

El veto del parlament europeu a Puigdemont (VILAWEB/ONTINYENT, 19/02/2019)

Un parlament, com el seu propi nom indica, és aquell espai per parlar, per dialogar i per debatre, des de la llibertat i el respecte als contrincants. Que la Sra. Carme Forcadell, en aquell moment presidenta del Parlament de Catalunya, permetera la discussió i el debat polític, no hauria de ser cap notícia. Però precisament per permetre el debat, la cosa més normal del món, la Sra. Forcadell és a la presó acusada de rebel·lió i de sedició i ara és jutjada pel Tribunal Suprem espanyol.
Pel contrari, que el Sr. Tajani, president del Parlament Europeu, haja suspès (o censurat) la conferència dels presidents Torra i Puigdemont (segurament per pressions del govern espanyol) al·legant problemes de seguretat, és una burla al diàleg i al debat polític. El president Puigdemont ha parlat en onze parlaments europeus i no hi ha hagut mai cap problema de seguretat. Per això el boicot del Sr. Tajani, amb l’excusa de la seguretat, és sarcàstic. Quan Europa es desentén, amb total indiferència, de la seguretat dels refugiats que continuen morint al Mediterrani, parlar de seguretat per impedir la conferència del Sr. Puigdemont és un insult a la democràcia.
Però el que encara és més escandalós és que el 6 de març que ve, el Parlament Europeu aculla una conferència de Vox després de suspendre també una exposició sobre el català, organitzada a l’Eurocambra per Plataforma per la Llengua.
Si com ha dit Jordi Sànchez, diputat de Junts per Catalunya a la cambra catalana, ‘el judici és l’herència de la covardia de l’executiu de Rajoy per abordar una situació política’, l’actitud covard i inquisitorial del Parlament Europeu és també un insult a la democràcia, a la llibertat i a la Generalitat de Catalunya com a institució.
Finalment, en aquesta deriva incongruent d’Europa resulta xocant que les institucions europees s’hagen posicionat a favor de l’autoproclamat president de Veneçuela, Juan Guaidó, i que pel contrari, en el cas de Catalunya, Europa diga que es vol mantenir al marge adduint que el ‘procés’ és un problema intern i que les institucions europees no s’hi poden posicionar. Per això som molts els qui estem perplexos per l’actitud hipòcrita de la Unió Europea davant el judici als presos polítics.
El Sr. Antonio Tajani, amb el veto al president Puigdemont, ha optat per la llei mordassa i s’ha arrenglerat amb els de l’’a por ellos’, de tan trist record. I és que un parlament que no deixa parlar el president d’un país, perd el seu sentit més genuí. Perquè un parlament que censure o vete un representant polític es transforma en un parlament mut. Per això l’actitud del Parlament Europeu de prohibir la conferència del Sr. Puigdemont és una vergonya, ja que ha substituït el diàleg per una intolerància rància. Amb això, el Sr. Tajani s’ha posat del costat del 155, per la qual cosa segur que el president del Parlament Europeu s’hauria trobat ben a gust el diumenge 10 a la concentració de la plaça de Colón de Madrid. O encara més: el Sr. Tajani pot personar-se al Suprem espanyol al costat dels fiscals que acusen els presos polítics, ja que amb la seua acció, està fent campanya a favor del 155.

La Flama de la Llengua (CASTELLÓNOTÍCIES, 24/02/2019)

Hui diumenge dia 24 té lloc a Montserrat la 50ena Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, en el qual el món excursionista recorda la figura de Pompeu Fabra, un acte que esdevé un compromís amb la llengua, la cultura, l’esport i la natura.
Els actes de la Renovació de la Flama s’inicien cada any unes setmanes abans, amb l’encesa de la Flama a Prada del Conflent, davant la tomba del mestre Fabra. En arribar la Flama a Montserrat, és dipositada a la llàntia situada a l’atri del santuari i que manté aquest foc encès tot l’any. La llàntia que acull la flama porta les següents inscripcions, en al·lusió a la nostra llengua: “L’encengué la fe, la portà l’esforç, la manté la voluntat d’un poble”.
Cada any la renovació de la Flama és organitzada per un centre excursionista o una altra entitat relacionada amb el món de l’excursionisme. El 2012 van ser els membres del Centre Excursionista de Castelló, qui encengueren la Flama a Prada i la portaren a Montserrat, després de ser acollida al País Valencià: del Penyagolosa a Benassal, de la Universitat Jaume I a Vila-real i a la Casa Matutano, on era rebuda per l’alcalde de Castelló.
Des dels temps del franquisme, quan la nostra llengua estava perseguida, el món excursionista va organitzar l’acte de la Renovació de la Flama, que Montserrat ha acollit sempre degut a la sensibilitat dels monjos per la nostra cultura.
Va ser el 1968 quan, amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra, s’encengué per primera vegada la Flama davant la tomba del mestre. Durant una setmana la Flama va viatjar per camins de muntanya des de Prada, per arribar a Montserrat el diumenge següent.
El 1969, amb motiu del primer aniversari d’aquell acte, es va acordar que cada any una entitat diferent organitzaria la Renovació de la Flama, el diumenge més pròxim a la data de naixement de Fabra, el 20 de febrer de 1868. Així, la primera renovació de la Flama va tindre lloc el 1970.
Montserrat, un monestir amb un esperit obert i alhora arrelat a la terra, acull cada any la festa de la Flama, amb el compromís de mantindre viva la llengua mil·lenària que ens han transmès els nostres avantpassats, una llengua que ha de ser vehicle de cohesió i d’ús normal en tots els àmbits de la vida.
Al llarg d’aquests anys, han segut molts els valencians que hem participat en la festa de la Renovació de la Flama. El 1981 van ser diverses les Flames que s’uniren en una de sola, que arribà a Montserrat. La Flama valenciana es va encendre a la tomba d’Ausiàs March (a la catedral de València) mentre que les altres Flames s’encengueren a la tomba de Ramon Llull (la de les Illes) i a la de Jaume I (la de Catalunya). En plena “batalla de València” i amb la violència dels grups més intolerants de la dreta, la Flama es va encendre a la tomba d’Ausiàs March, a la catedral del Cap i Casal, uns dies abans dels previstos. La raó d’això va ser que aquests grups antivalencianistes ja havien donat la veu d’alarma per boicotejar l’encesa de la Flama, que ells consideraven un atac infame a la Llengua Valenciana. Una llengua que, per cert, ells marginen i no utilitzen mai.
Entre els valencians que han participat en els actes de la festa de la Flama, recorde el nombrós grup d’Albalat de la Ribera i d’Algemesí, l’escriptora Isabel-Clara Simó o els escriptors castellonencs Joan F. Mira i Vicent Pitarch.
Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “Montserrat s’ha sentit sempre orgullós de poder acollir tots aquells que hi pugen amb els seus anhels i els seus desigs”. Per això “Montserrat ha de ser un encoratjament per intentar canviar el desencís pel que fa al futur de la llengua”, perquè puga ser una llengua de diàleg i de convivència.
En la Renovació de la Flama del 2012, organitzada pel Centre Excursionista de Castelló, van col·laborar, amb tota normalitat, els ajuntaments de Castelló, Borriol, Benassal i Vila-real, la Fundació Huguet de la capital de la Plana Alta, associacions culturals de Benicarló i Benicàssim, col·legis de Benassal i de Benlloc, excursionistes de Peníscola i Vila-real i la Universitat Jaume I entre d’altres.
El P. Josep Massot, monjo de Montserrat, en ser-li atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el juny de 2012, expressà la seua preocupació per la situació de la nostra llengua i per això, en aquell acte, el P. Massot s’adreçà públicament al President Alberto Fabra, perquè “s’esforce per defensar la llengua pròpia del País Valencià, que hi fou duta per Jaume I al segle XIII i que és vehicle de comunicació amb les altres terres que haurien de ser germanes i no rivals”.

Durant molts anys, la situació de la llengua al nostre País era ben coneguda: el menyspreu, la persecució i la marginació, per aquells que tenien el deure de protegir-la i de defensar-la. Però encara ara, amb el Govern del Botànic, continuem sense poder vore TV3, per no parlar d’un requisit lingüístic que sí que es demana per al castellà però no per al valencià.
També patim una Església castellanitzada i castellanitzadora, que arracona la nostra llengua de la litúrgia, la catequesi o la formació dels futurs capellans.
Cada any, amb perseverança i fidelitat, la Flama de la Llengua es renova a Montserrat, (en una festa a la qual sovint venia mon pare) com un acte d’afirmació i de compromís amb la nostra cultura i el nostre futur. Cada any la Renovació de la Flama actualitza l’esperit del canonge Carles Cardó quan deia: “Hem d’utilitzar les idees al servei de la llengua i la llengua al servei de les idees”. I és que com ha dit l’amic David Pagès, “la llengua catalana é l’expressió de l’ànima del nostre poble, un vehicle d’inclusió, un element transversal que ens cohesiona com a societat, una porta oberta a tothom”.

dijous, 21 de febrer del 2019

Espanya no és Suïssa (LEVANTE-EMV, 19/02/2019

Amb motiu del VI centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, el nostre patró podria fer el seu miracle més gran: que Espanya fóra com Suïssa, almenys pel que fa al respecte a les seues llengües.
I és que Espanya continua menyspreant les llengües que no són el castellà.
La nefasta llei que va propiciar el ministre Juan Ignacio Wert, va ser defensada invocant el respecte a la Constitució i al castellà. Per la seua part, amb motiu de l'Any de la Fe (celebrat de l'octubre de 2012 a l'octubre de 2013) l'Església demanava una nova Pentecosta al si de les comunitats cristianes. ¿Però què fan de les llengües oficials (no castellanes), tant els defensors de la Constitució, com l'Església?
L'article 3 de la Carta Magna, tan defensada pels constitucionalistes (quan els convé), diu: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques, és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció". Pel que fa a la inculturació de l'Església, el cardenal Bertone, Premi Comte de Barcelona 2012, deia el setembre d'aquell any: "La història dels pobles i la seua llengua són realitats sublims". És veritat que la teoria se la saben bé els polítics i els bisbes. Però la teoria no concorda gens amb la pràctica, com sí que passa, per exemple a Suïssa, on són respectades totes les llengües.
El professor Joan Francesc Mira contava una anècdota d'un viatge que va fer d'Itàlia a Suïssa: "Jo venia d'Itàlia (deia el professor Mira) i en el tren, el revisor, a l'eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, "Signore e signori, biglietti, prego". La segona vegada que passà deia: "Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte", i la tercera vegada deia: "Mesdames et messieurs, vos billets s'il vous plait". Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l'alemanya. També la senyora del carret de les begudes deia primer: "Birra"; després "Bier", i al final, "Bière". D'això se'n diu territorialitat, normalitat i respecte. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, amb perfecta naturalitat", concloïa el professor Joan Francesc Mira.
Però a més, el professor Mira contava que a Suïssa, al Cantó dels Grisons (que parlen alemany, italià i romanx) com que el romanx està en perill, el 1996 van reconèixer la seua oficialitat no solament al seu Cantó, evidentment, sinó a nivell federal, malgrat que només el parlen unes desenes de milers de persones.
L'exemple de Suïssa, ¿no és el que hauria de seguir el govern espanyol i els polítics valencians del PP i de Cs, tenint en compte que al País Valencià tenim una llengua pròpia que hem de protegir perquè és la més dèbil?
I els bisbes i els rectors valencians, ¿no haurien de seguir també l'exemple del revisor del tren de Suïssa, per dir: "El Senyor siga amb vosaltres" a Alberic, Almenara, Elx, Torrent, Borriana o Alcoi, en compte de: "El Señor esté con vosotros" que diuen a Utiel i a Requena?
Pel que fa a la llengua a l'euromed Barcelona-València, sí que la megafonia és en la nostra llengua, també en castellà i en anglès, però els revisors semblen del tren Madrid-Salamanca.
El bon amic Ramón Trullenque fa uns anys també em contà l'anècdota que li va passar a ell, quan va fer una estada a un hospital de Zuric. Un dia l'amic Ramon va anar a un bar i observà que quatre hòmens estaven jugant una partida de cartes. Cadascú parlava en la seua llengua: francès, italià, alemany i romanx i els quatre jugadors s'entenien a la perfecció, sense que això fóra un miracle.
Pel contrari, dos amics meus m'han comentat les dificultats que han trobat per celebrar una Eucaristia en valencià, en un casament i en unes noces d'or respectivament. I això era a la Plana Baixa i a la Vall d'Albaida, no a Múrcia. És normal això?
Els nostres polítics i els nostres bisbes i rectors, ¿no saben que, segons l'Estatut d'Autonomia, el valencià és la "llengua pròpia" del nostre País? ¿No s'han llegit la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià?
Certament que encara ens queda molt per assemblar-nos a Suïssa. Políticament i eclesialment. Amb raó el CVC alertava fa uns anys, que el valencià corre perill per falta d'inversió cultural i pastoral.

Per celebrar com cal aquest VI centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer que celebrarem el pròxim 5 d'abril, la llengua del patró del País Valencià (que l'Església continua excloent dels temples) hauria de ser una llengua viva a les celebracions litúrgiques. Així sí que podríem celebrar com aquest centenari honorant Sant Vicent.

dimarts, 19 de febrer del 2019

'No diràs falsos testimonis ni mentiràs' (VILAWEB/ONTINYENT, 17/02/2019)

És aquest el vuitè dels deu manaments de la Llei de Déu que Moisès va rebre a la muntanya del Sinaí. No mentir, no anar amb falsedats, ni amb trampes o enganys, és la norma i la conducta de les persones honrades. La manera de fer d’aquells que no amaguen res ni s’inventen mentides. I és que la mentida és dir falsedats amb la intenció d’enganyar. O també, dir el contrari de què es pensa.
La Paraula de Déu ens demana que ens allunyem de la mentida. O més i tot: que la mentida i l’engany no entren a la nostra vida. Però sovint els polítics ens menteixen. I repeteixen ara i adés la mateixa mentida, volent fer-nos creure que a base de repetir la mentida, aquesta falsedat serà veritat.
Toni Cantó, diputat de Ciudadans per la circumscripció de València (i que es presentarà a les primàries del seu partit per a ser candidat a la presidència de la Generalitat), menteix descaradament quan diu que no pot treballar ‘en Cataluña por hacer teatro en español’ (El Español, 9 de gener de 2019). El Sr. Cantó menteix de nou quan afirma en aquest mateix mitjà de comunicació que ‘es obvio que hay territorios donde por hacer teatro en español ya no puedes entrar, como en Cataluña’.’ I sense cap mena de rubor, mentint una vegada més, el Sr. Cantó diu: ‘Yo hace años que no puedo trabajar allí por hacer teatro en español.’
La falsedat que s’inventa el Sr. Cantó cau pel seu propi pes (com també la mentida dels qui diuen que a Catalunya es persegueix el castellà) veient la cartellera dels espectacles de teatre a Barcelona. El mateix dia que el diari El Español recollia les declaracions del Sr. Cantó, Lolita Flores, filla de Lola Flores, estrenava al teatre Romea de Barcelona l’obra Fedra (El País, 10 de gener de 2019).
Però no és aquesta obra interpretada per Lolita l’única que es representa als teatres de Barcelona. I és que en cartellera o bé en els pròxims dies s’estrenaran, també en castellà, les obres: El desguace de las musas, amb Gabino Diego; Mucha tontería, amb Berto Romero; Señora de rojo sobre fondo gris, amb José Sacristán; Ya digo yo, amb Dani Martínez; El sueño del pibe, amb Joaquín Castellano; ‘Tanta tolerancia me está ofendiendo’, amb David Suárez o ‘Todas las noches de un día’, amb Carmelo Gómez.
Per què alguns polítics, sobretot, encara que no tots, s’obstinen a inventar-se coses que no són? Per què el Sr. Cantó menteix quan enganya la societat dient que no pot fer teatre a Catalunya ‘en español’? Com ha fet saber Adetca (Associació d’Empresaris de Teatre de Catalunya), la temporada passada es van representar a Catalunya 292 obres en castellà, que representen el 35% del total d’obres. En català es van representar el 44%, en bilingüe el 2%, en altres idiomes l’11%, i la resta sense text, per si no ho sabia el Sr. Cantó.
I és que tothom, però sobretot els polítics, estan cridats a dir la veritat. A no inventar falsedats ni enganys. El Sr. Cantó hauria de recordar que, com diu Jesús de Natzaret, ‘la veritat vos farà lliures’ (Jo 8:32) i per això la Paraula de Déu prohibeix de falsejar la veritat. D’ací que Sant Pau denuncia aquells que han canviat la veritat per la mentida (Rm 1:25).
El Sr. Cantó hauria de saber que una mentida repetida milers de vegades continua essent una mentida. I que l’home s’ha de caracteritzar per dir la veritat. Així ens ho ensenya la Paraula de Déu quan abomina d’aquells que ‘tot el que es diuen és mentida, fruit d’uns llavis aduladors i d’un cor fals’ (Ps 11:3). Déu denuncia aquells qui ‘sols pensen com podran enganyar’ (Ps 61:5) i per això demana als hòmens ‘que no diguen res de fals’ (Ps 33:14). D’ací que siguen tan oportunes les paraules del P. Abat Josep M Soler, quan fa uns dies deia: ‘les relacions han d’estar fonamentades en la sinceritat i en la veritat.’ Per això ‘hem de sentir una exigència de veritat en el fons del cor, en la paraula que diem, en les obres que fem.’ I és que en tothom, però més encara en els polítics, ‘ha de resplendir l’exigència de la veritat’. I és que com ha dit el Germà Marista, Lluís Serra, ‘Normalitzar la mentida és destruir la convivència’ (Avui, 23 de gener de 2019).
Com deia la Sra. Lydia del Canto, directora de Levante (Levante, 15 de gener de 2019), ‘els diaris no ens dediquem al negoci de la mentida, sinó al de la veritat’, ja que ‘el gran repte del periodisme és contar la veritat.’ També el gran repte de la política i dels polítics hauria de ser sempre dir la veritat. Per això la Sra. del Canto afirmava també: ‘El periodisme ajuda el lector a entendre la realitat’ (Levante, 9 de febrer de 2019), a diferència del Sr. Cantó que menteix i amb les seues mentides distorsiona la veritat.
També Sant Pau denunciava ‘la hipocresia de la gent falsària’ (1Tm 4:2) i el salm 118 ens exhorta a apartar-nos de l’engany: ‘avorrisc l’engany, el deteste’ (Ps 118:163), ja que ‘un testimoni verídic no menteix, però un fals testimoni declara mentides’ (Pr 14:5).
Quan el Sr. Cantó diu que no pot treballar a Catalunya per ‘hacer teatro en español’, a més de mentir fa el ridícul, perquè només mirant la cartellera dels teatres a Barcelona, la seua mentida queda al descobert. Quan un polític utilitza la mentida, la fal·làcia i l’engany, és perquè no té cap més argument per defensar les seues idees. Com ha dit molt encertadament el conseller Vicent Marzà (Levante, 6 de febrer de 2019), ‘el Sr. Cantó per guanyar vots necessita crear un conflicte’, quan torna a mentir acusant el professorat d’adoctrinar els alumnes i també que al País Valencià no es pot estudiar en castellà.
Amb mentides com les que diu el Sr. Cantó (o la Sra. M. José Català) negant fins i tot la unitat de la nostra llengua, no fa sinó el ridícul, posant-se en el camp de la irracionalitat i en contra de les universitats de tot el món i de l’AVL (Diarilaveu, 22 de gener de 2019).
El Sr. Cantó creu que a Catalunya no el contracten per fer teatre perquè és de Cs. Però no li passa pel cap que realment siga perquè no actua gens bé?

L'Aina i la Didín (Diari de Girona, 19/02/2019

Aina Moll Marquès morí a Palma (Mallorca) el passat 9 de febrer. Dídin Puig Grau, a Benimodo (País Valencià), el dia anterior, el 8 de febrer. Moll era lingüista i filòloga; Puig, periodista, escriptora i activista cultural.
Una de les persones que millor coneixien la Didín, el pare Josep Miquel Bausset, la definia d'aquesta manera: «Era una dona de caràcter, amable, afable i, alhora, ferma en els seues conviccions». Les mateixes paraules es podrien atribuir a l'Aina.
Llurs vides tenen molts paral·lelismes, dos de molt evidents: per un costat, la seva immensa humanitat; per l'altre, l'estima pel català i l'esforç i la lluita per convertir-lo en una llengua que pugui viure amb total normalitat i plenitud.
L'Aina era filla de Francesc de Borja Moll. Per aquest motiu participà, de molt jove, en reunions, debats i lectures de poesia que es feien a casa seva i a altres llocs de l'illa amb algunes de les personalitats més importants del moment dels territoris de parla catalana.
Totes dues tingueren una formació molt completa. Moll estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i amplià els seus estudis filològics a ciutats com París, Zuric, Frankfurt... La Didín, que també s'impregnà de cultura a casa seva, després dels estudis de batxillerat a Carlet i València, se n'anà a París, on estudià periodisme. A la capital francesa hi visqué el maig del 68, els conflictes sindicals i organitzà concerts de cantautors compromesos socialment al teatre Olympia. Aconseguí que Lluís Llach i Maria del Mar Bonet hi poguessin actuar.
Quan tornà a la seva terra, estudià valencià amb Carles Salvador GimenoEnric Valor... I Manuel Sanchis i Guarner. Precisament l'Aina, anys abans, havia col·laborat amb el filòleg valencià en alguns dels volums del Diccionari Català-Valencià-Balear i l'havia substituït com a professor de francès a l'institut Joan Alcover de Palma.
Una coincidència especialment entranyable: L'Aina fou la primera persona que ensenyà català a Mallorca en un centre oficial després de la guerra: al susdit institut. I la Didín, la primera dona a València, en el col·legi dels Pares Jesuïtes, on també fomentà entre els seus alumnes l'estimació per la història i les tradicions pròpies.

Les seves vides –llargues, belles i fecundes– són un exemple d'esforç i de tenacitat per fer front a les dificultats i encarar els reptes. També, una personificació, admirable, de la unitat de la llengua, de l'esplendor de la nostra cultura i de l'existència dels Països Catalans.

diumenge, 17 de febrer del 2019

El Vaticà rehabilitarà el papa Luna (LEVANT-EMV, 16/02/2019)

Com informava el periodista Jesús Bastante (Religión Digital, 19 de gener de 2019), podria ser que el Vaticà rehabilitara el papa Luna. D'aquesta manera Benet XIII podrà ser restituït com a pontífex legítim de l'Església i així deixaria d'estar excomunicat i considerat heretge i antipapa.
Ha estat el president de l'Associació: "Amics del papa Luna" de Peníscola, Juan Bautista Simó, qui ha defensat la restitució de Pere de Luna, per mitjà de la documentació que avala aquesta restitució, i que ha estat presentada al Vaticà a la Congregació de la Doctrina de la Fe.
Cal recordar que el 1411 el papa Luna, amb la seua cúria, s'instal·là a Peníscola, convertint aquesta vila del Baix Maestrat en ciutat pontifícia. D'aquesta manera el castell de Peníscola, juntament amb Avinyó i Roma, han estat al llarg dels segles, les tres ciutats que han acollit un papa i la seua cúria.
Va ser a la mort del papa Climent VII (escollit pels cardenals francesos que s'oposaven a l'altre papa, Urbà VIè) quan els cardenals elegiren Pere de Luna, que prengué el nom de Benet XIII. Aquest papa, que coneixia i estimava el Santuari de Montserrat molt més que el seu predecessor, duplicà els esforços per decantar-lo a la seua obediència, ja que el nostre Monestir, amb el prior Vicent de Ribes, es trobava adherit a la causa dels papes de Roma. Fins i tot després del pas oficial de l'Església catalana i de la Corona d'Aragó (amb el rei Martí l'Humà) a l'obediència a Avinyó, Montserrat continuà mantenint la fidelitat a Roma.
Amb la mort del prior Vicent de Ribes en 1408, quedà eliminat el principal obstacle perquè Montserrat entrara en l'òrbita de Benet XIII, canviant l'obediència a Roma, per la d'Avinyó. Així, una vegada Montserrat va passar a la fidelitat a Pere de Luna, el papa l'omplí de privilegis i li concedí la independència respecte a Ripoll. El 10 de març de 1409, Benet XIII nomenà Marc de Vilalba (que era abat de Ripoll) primer abat de Montserrat i l'endemà expedí la butla que transformava l'antic priorat de Montserrat en abadia independent de Ripoll.
El P. Cebrià Baraut, monjo i historiador, en la seua obra "Benet XIII i el monestir de Montserrat", destacava que el papa Luna en erigir l'abadia, fixà "en dotze el número de monjos, preveres, ermitans i donats" que havien de residir a Montserrat. A més, el papa atorgà a "l'abat i als seus successors, l'ús de les insígnies pontificals" i reservà als monjos "la facultat d'elegir el propi prelat", tot i que l'abat de Ripoll disposaria de sis vots electorals.
El contacte de Pere de Luna amb Montserrat es va produir després de la seua elevació al papat (28 de setembre de 1394). Segons el P. Baraut, la vinguda de Benet XIII al nostre monestir cal relacionar-la amb la visita que el papa Luna va fer a Barcelona el 1409, amb l'objectiu de beneir el nou matrimoni del rei Martí l'Humà amb Margarida de Prades, el 17 de setembre i on Sant Vicent Ferrer digué la missa.
Després d'uns mesos a Barcelona, el 18 de juny de 1410 Benet XIII assistí a l'enterrament del rei Martí i aquell mateix dia abandonà la ciutat, camí de Montserrat.
Una prova del gran afecte que el papa Luna sentia pel nostre monestir, va ser quan el 21 de juny de 1410 pujà la muntanya per venerar la Mare de Déu. El papa Benet XIII entrà al Montserrat que tants anys havia desitjat amb tots els honors, amb quatre cardenals que li eren fidels i la seua cúria pontifícia: "Anno Domini 1410, die 21 junii, dominus papa Benedictus XIII fuit personaliter, cum quator cardinalibus et tota ejus curia romana in monasterio Montiserrati".
Un vell calendari-necrològic del nostre Arxiu, qualifica la visita del papa Luna a Montserrat com un "esdeveniment notable", segons el P. Anselm Mª Albareda, monjo i historiador, en la seua Història de Montserrat. El papa Luna, que passà al nostre monestir tot el dia 22, abans d'eixir en direcció a Tarragona, oferí a la Mare de Déu una preciosa creu de plata amb peu de cristall.
Segons el P. Albareda, "podem creure que l'acollida fou cordial i fervorosa, ja que l'abat Marc de Vilalba, el primer abat de Montserrat, havia estat elegit per ell" i, evidentment els monjos que continuaven fidels al papa de Roma, se n'havien anat de Montserrat en morir el prior Vicent de Ribes.
A part de la dignitat abacial conferida al nostre monestir, Benet XIII annexionava els priorats de Sant Sebastià dels Gorgs i de Santa Cecília a la nova abadia i autoritzava als monjos i preveres residents, "a administrar lliurement i vàlidament els sagraments als fidels" durant la seua estada al monestir. Així mateix, el papa Luna concedia "diverses indulgències als pelegrins que visiten el santuari de Montserrat" i també a "rebre, sense haver de demanar cap llicència a ningú, les almoines i donacions fetes a l'església o a l'hospital de Montserrat", que era el lloc on s'acollien els pelegrins.

Peníscola (que el 2011 celebrà els sis-cents anys que acollí el papa Luna) i Montserrat, tenen en comú la figura de Benet XIII, que conferí al priorat montserratí la dignitat abacial.

dimarts, 12 de febrer del 2019

La missa d'enterrament de Didín Puig (LEVANTE-EMV, 11/02/2019

El dissabte dia 9 a la parròquia de Benimodo es va celebrar la Missa d'enterrament de Didín. Va ser el comiat que donaren els amics i els veïns d'aquesta dona extraordinària, abans de ser enterrada.

Com que el capellà que hi ha a Benimodo és llatinoamericà i la missa hauria estat en castellà, les meues germanes em telefonaren per vore si podia localitzar algun capellà amic que diguera la missa en valencià. Al final, i com un miracle, un capellà de Carlet pogué celebrar dignament la missa en la nostra llengua.

El que hauria estat paradoxal (o no tant, coneixent la jerarquia valenciana), és que la missa d'enterrament de Didín a Benimodo (no a Sogorb, Aiora o Énguera) haguera estat en castellà. El prevere llatinoamericà que hi ha a Benimodo ha estat enviat per l'arquebisbat, tot i que els nostres bisbes saben que aquesta vila de la Ribera Alta és un poble valencianoparlant. Per això em pregunte: ¿Els bisbes valencians haurien enviat a Requena, Bicorp o Andilla un prevere anglès o francès que no sabera castellà? Segur que li haurien exigit abans d'anar a aquests pobles, que aprenguera castellà. Però els bisbes valencians no tenen cap sensibilitat per la nostra llengua i per això no demanen que els capellans (i els seminaristes), per raons pastorals (i culturals) aprenguen valencià. Els bisbes continuen considerant el valencià una llengua de segona, que no cal saber per exercir el ministeri pastoral en un poble valencianoparlant. Cosa que, evidentment, no passa quan es tracta del castellà.

 En el seu viatge a Mèxic, del 12 al 18 de febrer de 2016, el papa Francesc va anar a Chiapas, d'on va ser bisbe Samuel Ruiz i allí va presidir una missa amb la presència de les llengües indígenes, vives en aquella zona. Anomenat col·loquialment "Tatic", el bisbe Samuel, al principi no tenia cap sensibilitat per les llengües dels cristians de Chiapas. I és que Mèxic, com el País Valencià, tampoc no tenia cap consciència identitària, ja que els indígenes van ser marginats i tractats pels conqueridors espanyols com un apèndix molest que calia eliminar. La mirada homogeneïtzadora dels espanyols no va tindre mai en compte les cultures autòctones, que els colonitzadors van intentar dissoldre. Però poquet a poquet el bisbe Samuel va entendre, que no és el pastor qui ha de fer canviar de llengua el poble, sinó que el pastor de la comunitat ha d'utilitzar la llengua dels cristians que ha de servir.

Per defendre la cultura indígena, el 1992 els bisbes llatinoamericans, reunits a Santo Domingo, van proclamar amb valentia que Colom no havia dut Déu a bord de la Santa Maria, la Pinta i la Niña, sinó que Déu ja era present en els camins dels hòmens d'aquells països, afirmant també que "l'Evangeli ha d'esdevenir cultura".

Com el bisbe Samuel o com el papa Francesc, l'Església Valenciana hauria d'utilitzar el valencià per servir la comunitat que té encomanada. I ho hauria de fer per raons pastorals, tal i com recomana la resolució 117 del "Plan Diocesano de Pastoral", aprovat l'octubre de 2016, tot i que dos anys llargs després de l'aprovació, sembla que s'haja oblidat. Aquesta resolució 117 demana "fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano". Però més de dos anys després d'aprovar-se el "Plan Diocesano de Pastoral", encara no tenim ni els llibres litúrgics ni les misses en valencià. Els capellans llatinoamericans destinats als pobles valencianoparlants, haurien de fer l'esforç per parlar la llengua dels cristians que han de servir. De la mateixa manera que els bisbes exigirien que un capellà anglès destinat a Requena, parlara castellà.

Fa unes setmanes l'arquebisbat de València organitzà un curs per a capellans estrangers residents a l'arxidiòcesi. Estic segur que no es va tractar el tema del valencià, ja que els nostres bisbes es mostren indiferents a la llengua de Sant Vicent Ferrer.

I amb tot, els bisbes valencians haurien de saber que l'Evangeli s'ha d'encarnar en la realitat de cada poble, per fer possible un nou Pentecostès, on la diversitat de llengües manifeste la universalitat de la fe. Però els bisbes valencians continuen ignorant la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Didín Puig, exemple de dignitat (Castelló Notícies, 12/02/2019)

Ha mort Didín Puig, una gran dona, un exemple de dignitat i de lluita pel nostre País i pel seu redreçament nacional, una dona compromesa en la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura.
Didín va ser una dona de caràcter, amable i afable i alhora ferma en les seues conviccions, una dona incansable en la lluita per la vertebració del País Valencià.
Sempre que jo anava a casa per passar uns dies (abans amb els meus pares i les meues germanes i ara amb elles) anàvem a vore Didín a Benimodo o bé ella venia a l’Alcúdia. A vegades també ens reuníem amb algun amic o amiga per compartir el dinar o el sopar. Ara mateix recorde que el maig de 2017, les meues germanes i jo vam passar per Benimodo a recollir Didín i vam anar a sopar a casa de la bona amiga, Mª Rosa Diranzo, a Catadau. Recorde que aquella nit vam allargar l’àpat fins les dotze, en una sobretaula amena i divertida, amb multituds d’anècdotes de Didín, que recordava la seua amistat amb mon pare.
Fa tres mesos, en l’últim viatge que vaig fer a l’Alcúdia, vaig anar a vore Didín a Benimodo amb les meues germanes. Unes setmanes abans, Didín havia estat hospitalitzada i aquell 7 de novembre a Benimodo, la vaig trobar delicada de salut, sí, però amb el cap ben clar, amb les idees fermes, amb la mateixa il·lusió per la cultura, amb el seu compromís de sempre per un País Valencià lliure.
Aquell matí vam seure els quatre, Didín, les meues germanes i jo al voltant d’una taula camillera i vam compartir anècdotes, records i esperances. Didín, amb la seua gràcia tan característica, ens va contar a les meues germanes i a mi una anècdota de quan era xiqueta, en les festes de Sant Felip Benici, a l’agost. Ja de menuda Didín tenia un caràcter ferm i una gran dignitat. Ens contava que va anar a missa el dia de la festa, però el capellà, al sermó va malparlar dels qui havien perdut la guerra i Didín, que no es deixava trepitjar per ningú, va prendre el seu catret, i davant la mirada atònita de la gent, va eixir de l’església. Aquell mateix dia que la vaig anar a vore amb les meues germanes, m’expressava les ganes de vindre a Montserrat, un viatge que, encara que difícil, volia fer tant sí com no.

                                              Didín amb mon pare, Ramon Trullenque i un servidor

Didín era una dona d’una gran simpatia i la seua ironia l’aprofitava per defensar els drets dels valencians i la nostra llengua. Una altra anècdota, també coneguda, feia referència als seus cognoms, que eren, “Puig i Grau”. Amb la seua fina ironia comentava, que com tots sabem, “En català –ig- es pronuncia com la -ch- castellana, perquè en la grafia -ch- en català, la h és muda. Així Domènech, Alborch, etc, es pronuncien Domènec, Alborc. Hui quasi tots escriuen estos cognoms correctament. Però allà pels anys 50 i 60 del segle passat, hi havia molta gent, sobretot a les administracions, més o menys oficials, que s’empenyaven en escriure Puig amb –ch-. A mi em semblava que ho feien per fastidiar als valencians que creiem en la nostra llengua. La “Lengua del Imperio” i res més”. L’anècdota de Didín era la següent: “Un dia a París vaig anar a l’agència Melià (agència de viatges valenciana) a treure un bitllet per a València. Hi havia una oferta per als residents allà i jo volia aprofitar-la. En aquell temps no hi havia ordinador i escrivien a mà. Tardaven més. Va començar a escriure al mateix temps que em preguntava
¿Usted es valenciana?
Sí.
Yo también y también me voy pronto de vacaciones. Valencia es lo mejor del mundo….
Vaig veure que escrivia mal el meu cognom, però amb mala idea (ho confesse) no vaig dir res i li vaig  preguntar:
Vostè coneix el Puig de Santa Maria?
Ya lo creo. Con el Monasterio. Allí estuvo D. Jaime el Conquistador.
I tot orgullós del seu valencianisme em donà el bitllet.
Jo sense immutar-me el més mínim li’l vaig rebutjar.
Este bitllet no és el meu. Jo sóc Puig i ací diu Puch.
Bueno, usted puede escribirlo como quiera, pero es lo mismo. Eso no tiene importancia.
No senyor, ahí diu Puch i jo no accepte un bitllet que no és meu.
No cal dir com es va posar l’home. Va fer eixir a un altre que va dir que era el director. Tots dos intentaren convèncer-me. Inútil. Jo ho tenia clar. I darrere de mi una cua, tots pendents de nosaltres perquè eren vespres de vacances i hi havia gent.
Mireu, vaig dir, jo he preguntat si era de València i me va dir que sí. A més a més coneixia un poble que es diu El Puig. Si fóra d’Astúries o Andalusia, jo li ho havera explicat, però així, no. Si no vol fer-me un altre bitllet és igual. A París hi ha moltes agències de viatges”. Sense renunciar al seu cognom ben escrit i amb la seua tossuderia, el responsable de l’agència no tingué més remei que respondre: “Ya está bien. Le hacemos otro billete y basta.
Em feren un altre bitllet amb el meu nom correctament escrit. No cal dir com em miraven tots”.
Fa uns mesos, Edicions 96, de la Pobla Llarga, em va demanar un pròleg per al llibre: “Cartes a Olivier”, que recull la correspondència de Didín a Olivier, un xiquet francès i on la nostra amiga li explica diverses vivències que ella va viure durant la postguerra i el franquisme, amb la seua lluita pel País valencià.
La mort de Didín ens fa vore que ens falten moltes Didín Puig al nostre País, per tal que, amb fermesa i dignitat, com ella, continuem defensant la nostra llengua. I també per denunciar les mentides i la manipulació d’aquells que marginen i arraconen el valencià. Com m’ha dit Dolors Pedrós, d’Edicions 96, “Avui és un dia trist”, però “Didín ocuparà sempre un lloc especial al cor de les persones que hem tingut la sort de tenir-la a prop”.
Didín ens serà sempre un exemple de dignitat i de compromís en la defensa de la cultura del País Valencià. I és que com m’ha dit l’amic David Pagès, Didín va ser “una gran persona, plena dels millors valors del nostre País”.
Uns goigs antics, dedicats a Sant Felip Benici, patró de Benimodo, diuen: “Cantant los Angels á cors/ sou pujat à alta eminencia:/ O Sant Felip de Florència/ preguéu per los pecadors”. Nosaltres, el qui hem tingut el goig de conèixer Didín, també podríem dir, ara que ha estat acollida per Déu: Cantant els àngels a cors/ sou pujada a alta eminència:/ Oh Didín sempre estimada/ prega pel nostre País.

divendres, 8 de febrer del 2019

Mans Unides (VILAWEB/ONTINYENT, 07/02/2919)

Aquest divendres 8, com cada segon divendres de febrer, Mans Unides ens convida a participar en el dia del dejuni voluntari en solidaritat amb la gent que encara passa fam. Enguany, la 60a edició de la campanya de Mans Unides contra la fam té com a lema ‘Creiem en la igualtat i en la dignitat de les persones’. Amb aquesta campanya, Mans Unides comença un nou període de tres anys en què centrarà el treball en els Drets Humans com a instrument i estratègia en el seu suport i acompanyament a les persones més desfavorides del planeta.
El drama de la fam, amb milers de morts cada any, és un escàndol en ple segle XXI. I no és que no hi haja prou menjar, sinó que la distribució dels aliments no arriba a tothom. En l’audiència general del 7 de novembre passat, el papa Francesc va denunciar el flagell de la fam que pateix una bona part del nostre món. El papa deia: ‘Si hi ha fam a la terra no és perquè falte menjar! De fet, per les exigències del mercat s’arriba a vegades a destruir-ne, es llança. El que falta és una iniciativa empresarial de gran visió que assegure una producció adequada i un enfocament solidari, que n’assegure una justa distribució.’
Davant el flagell de la fam, el papa ens recordava què diu el catecisme en relació als béns materials: ‘L’home, usant els béns creats que legítimament posseeix, no només com a propis sinó també com a comuns, en el sentit que puguen beneficiar-lo no únicament a ell, sinó també als altres (n. 2404)’. Per això el papa ens exhortava a viure la riquesa, que per ser bona, ‘ha de tindre una dimensió social’.
El drama de la fam, que afecta tantes i tantes persones, pren una dimensió més greu en el cas dels infants, ja que milions de xiquets s’enfronten a un risc més alt de mortalitat a causa de la desnutrició. Si bé és veritat que ha baixat la població d’infants amb desnutrició aguda greu, de 27 milions l’any 2000, a 16,4 milions el 2017, encara hi ha molta faena a fer. Així, a l’Àsia, el continent més empobrit, hi ha 12,1 milions de xiquets amb desnutrició aguda greu, mentre que a l’Àfrica en són 4 milions, a l’Amèrica Llatina i al Carib hi ha 200.000 infants amb desnutrició aguda greu i a Oceania, 50.000. Així per exemple, ens hauria d’escandalitzar (i som tan insensibles que no ens diu res això) que des del 2015, almenys 85.000 xiquets han mort de fam al Iemen.
Per altra part, a l’estat espanyol, segons dades de Càritas, hi ha 40.000 persones que continuen vivint al carrer, amb la vulnerabilitat que això significa, tant pel que fa al sostre com a la gana que passen i a la malnutrició.
És per això que el papa Francesc, el novembre passat, s’adreçà als seminaristes d’Agrigento exhortant-los, com a Església, a escoltar ‘el crit de la humanitat’, ja que els cristians no podem ignorar ni mostrar-nos insensibles davant el sofriment del nostre món.
De la mateixa manera, el 10 de desembre passat, amb motiu del 70è aniversari de la Declaració dels Drets Humans, el papa Francesc denuncià que, mentre alguns viuen en l’opulència, uns altres veuen la seua dignitat trepitjada, com tots els qui encara hui passen fam, tant en el Primer Món com sobretot en el Tercer i en el Quart Món. Per això cal tindre en compte que sense el dret a l’alimentació, no és possible de garantir la resta dels Drets Humans. I és que segon la Sra. Clara Pardo, presidenta de Mans Unides, ‘costa assimilar que el nombre de famolencs al món (821 milions)ha augmentat per segon any consecutiu.’
En aquest dia del dejuni voluntari en solidaritat amb la gent que passa fam, cal recordar que la ingent tasca de Mans Unides és possible gràcies als més de 5.000 voluntaris que hi ha a l’estat espanyol i que d’aquesta manera fan realitat l’ajuda humanitària a qui passa fam. Aquests voluntaris de Mans Unides fan seues les paraules del poeta Mario Benedetti quan escrivia: ‘M’agrada la gent que lluita contra adversitats. M’agrada la gent que busca solucions. M’agrada la gent que valora els seus semblants no per un estereotip social ni per com llueixen’. Per això el papa Francesc no es cansa de denunciar aquell ‘desenrotllament econòmic que no té en compte els més dèbils i desafortunats’, ja que per aquest egoisme ‘no és un veritable desenrotllament’. Per tal, doncs, d’afavorir la justícia i el dret de tothom a l’alimentació, cal que col·laborem amb Mans Unides per així fer realitat un món més just i més fratern.

dimecres, 6 de febrer del 2019

El P. Pedro Arrupe (VILAWEB/ONTINYENT, 04/02/2019)

Aquest 5 de febrer s’obri el procés de beatificació del P. Pedro Arrupe, Prepòsit General de la Companyia de Jesús de 1965 1983. El seu va ser un testimoniatge profètic, ja que Arrupe fou un home, que, segons el lema utilitzat durant l’any del centenari del seu naixement, ‘ens va ensenyar a mirar el costat bo del món’.

Pedro Arrupe, un jesuïta avançat al seu temps, esatà considerat un dels grans protagonistes de la vida social i religiosa del segle XX, ja que va saber descriure el món d’una manera que encara hui té plena vigència. Pedro Arrupe ha estat el segon basc (juntament amb sant Ignasi) que ha ocupat el lloc de màxima representativitat de la Companyia com a superior general dels jesuïtes.
Pedro Arrupe va nàixer a Bilbao el 14 de novembre de 1907 i el 1923 començà els estudis de medicina a Madrid, on tingué com a company el futur premi Nobel Severo Ochoa. Impactat per les fortes experiències viscudes durant l’etapa d’estudiant amb els pobres de Vallecas, i després d’un viatge a Lorda, Arrupe va deixar la facultat i el 1927 entrà al noviciat dels jesuïtes a Loiola. El 1932, en  començar els estudis de filosofia al monestir d’Oña, el govern de la República espanyola va dissoldre la Companyia, per la qual cosa Arrupe continuà la formació a Bèlgica i posteriorment a Holanda. El 30 de juliol de 1936 va ser ordenat prevere i fou destinat als EUA i després al Japó. Durant dos anys estudià la llengua i la cultura d’aquell país de l’Orient i es va fer càrrec de la parròquia de Yamaguchi. Posteriorment va ser nomenat mestre de novicis a Hiroshima, on va ser testimoni de l’explosió atòmica de 1945 i on transformà el noviciat en un hospital d’emergència. El 1954 el van triar superior del jesuïtes del Japó i el 22 de maig de 1965 va ser nomenat General de la Companyia.
El P. Arrupe va estar al front dels jesuïtes uns temps molt difícils, amb els canvis profunds de la societat i amb els nous aires que venien del Vaticà II. Arrupe, un home ple de valor i amb visió de futur, va patir moltes incomprensions i moltes contradiccions que venien, fins i tot, de qui menys s’ho podia esperar. Però la seua actuació valenta i profètica va marcar uns camins ja inesborrables per a la Companyia de Jesús, que van influir fins i tot en amples sectors de la societat.
El 2 de desembre de 1974 convocà la Congregació General 32, que va marcar un abans i un després en la Companyia. Arrupe, fidel al Vaticà II,  representava un impuls cap a la promoció de la justícia com a compromís inseparable de la fe. Segons el P. Ignacio Ellacuria, Arrupe va ser ‘el Joan XXIII de la vida religiosa’. Durant els 18 anys de superior general, Arrupe va participar activament en la renovació de l’Església i va exercir una activitat incansable, va promoure la fe i la justícia, impulsà el diàleg amb els no cristians, creà el Servei Jesuïta als Refugiats i treballà incansablement per canviar les estructures socials, a la recerca d’una societat més justa i més solidària. El 7 d’agost de 1981, de retorn d’un viatge a l’Àsia on va visitar els refugiats de Cambodja, en el trajecte de l’aeroport a Roma va patir una embòlia. El 26 d’agost d’aquest mateix any, el papa Joan Pau II va nomenar el P. Paolo Dezza (considerat com l’antítesi ideològica d’Arrupe) delegat seu per atendre el govern de la Companyia. Així es va interrompre el procés normal d’elecció d’un successor de sant Ignasi per mitjà d’una Congregació General. Els jesuïtes, amb el P. Pedro Arrupe, acceptaren amb sofriment, i alhora amb una obediència total, la decisió del papa. Dos anys més tard, el 3 de setembre de 1983, reunida finalment la Congregació General, Arrupe va presentar la renúncia com a superior i triaren el P. Kolvenbach nou General de la Companyia. Després de pràcticament deu anys de sofriment, el 5 de febrer de 1991, el P. Pedro Arrupe lliurava l’ànima a Déu a Roma.
Com ha dit el jesuïta Josep M. Rambla, el P. Arrupe va ser ‘un home de Déu a l’estil d’Abraham, Moisès o Pau’. Pelegrí de Santa Maria, com Ignasi de Loiola, el P. Pedro Arrupe vingué a Montserrat l’any 1970. L’abat Cassià, que el rebé, comentava: ‘Em va  impressionar l’actitud de pregària del P. Arrupe. Poques persones he vist pregar davant la Mare de Déu com ho va fer ell’. I el bisbe màrtir Òscar Romero afirmava: ‘El P. Arrupe és un sant i es veu que l’Esperit l’il·lumina’.
Segons Jon Sobrino, el P. Pedro Arrupe ‘va obrir les finestres de la Companyia perquè entrara l’aire fresc, la llum i el vent de l’Esperit’. Per la seua banda, Pedro Miguel Lamet creu que la vida d’Arrupe ‘ha estat un pont de creativitat i de gosadia evangèlica entre Orient i Occident, entre l’Església del Concili i el postconcili’. Citant la frase del bisbe Pere Casaldàliga, ‘tot és relatiu, tret de Déu i la fam’, Jon Sobrino deia a Barcelona: ‘El pecat més gran és viure deshumanitzats’. Per això el P. Arrupe, amb el seu testimoni, amb delicadesa i amor va saber humanitzar la Companyia i l’Església.

diumenge, 3 de febrer del 2019

"La Vida Consagrada" (Catalunya Religió, 02/02/2019)

Com cada 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor al Temple, l’Església ens convida a celebrar el dia de la Vida Consagrada, per tal d’agrair a Déu aquest carisma eclesial i alhora, per pregar pels homes i per les dones que, per mitjà dels consells evangèlics, volem seguir Jesús i construir el seu Regne.
Enguany aquesta jornada té com a lema: “La Vida Consagrada, presència de l’amor de Déu”, ja que els consagrats i les consagrades acollim i compartim amb els altres, com un do, l’amor que el Déu Abbà vessa sobre nosaltres.
Cada persona consagrada, com han dit els bisbes, “amb la seva vida i el seu testimoniatge, ens anuncia que Déu Pare és un Déu que estima entranyablement”, i per això nosaltres hem de viure i transmetre aquest amor que hem rebut d’ell. El Parenostre que ens va ensenyar Jesús, “expressa la relació que Déu té amb cadascú de nosaltres, els seus fills i els seus consagrats”.
En el dossier que la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada ha donat a conèixer amb motiu d’aquesta jornada, se’ns recorda que “el consagrat viu, unit a Crist, la seua relació filial amb Déu Pare”. I és per això que de la paternitat de Déu, com a font de la nostra filiació, neix la nostra fraternitat, per la qual esdevenim germans els uns dels altres i fills d’un mateix pare.  
El consagrat “desitja que la seua experiència d’amor, pugui ser compartida per tothom”, en una comunió fraterna. Per això el consagrat, seduït per l’amor de Déu, “anhela i desitja cada dia créixer en el bé”. I quan la nit o el desert envolten la nostra vida, la persona consagrada descobreix que “el silenci de Déu és també expressió d’un amor patern”.
El consagrat, unit a tots els homes i a totes les dones, arrelat en les Benaurances i solidari amb el sofriment i amb la fragilitat dels altres, des de la compassió i la humilitat, no condemna ni “reprotxa el desordre dels seus germans, sinó que els ajuda a que donen més fruit”. Amb humilitat hem de reconèixer els nostres errors i ens hem d’esmenar de tot allò que desfigura o enfosqueix la faç de Déu en les nostres vides.
Aquesta jornada de la Vida Consagrada ens ha d’ajudar a revifar el primer amor, la crida que vam sentir i que vam acollir per seguir Jesús. Es tracta de viure feliços seguint el Senyor i servint l’Evangeli i els nostres germans. La vida dels consagrats ha de tindre molt en compte (i ha d’ajudar a fer possible) la interculturalitat, la inculturació i la missió. Els consagrats i les consagrades hem de ser persones amables i afables, creients i creïbles, allunyats de la rigidesa i del rigorisme, comprensius amb les debilitats dels germans i compassius els uns amb els altres, per fer nostre el dolor i el sofriment del món. Es tracta de viure atents, amb disponibilitat i sol·licitud, a allò que Déu ens demani en cada moment, mirant el passat amb agraïment, arrelats al present i esperançats pel futur.
Les persones consagrades hem de viure el nostre carisma amb fidelitat, sense rebaixes, ja que si rebaixem la nostra resposta a Déu, no atraurem ningú. Hem de construir cada dia més, una vida fraterna autèntica, tot fugint de la mundanitat, oberts a la cultura i al diàleg amb els no creients, sense tancar-nos en nosaltres mateixos.
A l’Església hem de ser homes i dones de pregària, en la paciència i en la pobresa, com ens ha demanat el papa i entregats d’una manera total a la causa del Regne. Hem de ser generosos, sense reservar-nos res de res per a nosaltres i així viure amb alegria i amb entusiasme la nostra vocació en el servei als pobres, als desencisats, als qui no troben consol. Hem de ser la veu dels qui no tenen veu, per defensar els oprimits i tots aquells que la nostra societat rebutja o tracta amb menyspreu. Hem de ser, com diu el lema d’aquesta jornada, “presència de l’amor de Déu”, d’un Déu que estima amb entranyes de misericòrdia.  
La Vida Consagrada ha de mirar el futur amb esperança i alhora amb humilitat, per viure el present, com deia el papa Joan XXIII, “estimant i servint”.
Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat

divendres, 1 de febrer del 2019

'Parlar, dialogar i pactar amb tothom' (VILAWEB/ONTINYENT, 23/01/2019)

Aquesta és la intenció i el desig que ha expressat la Sra. Bonig, presidenta del PP valencià, sobre la seua tasca política (Levante 8 de gener de 2019). D’aquesta manera, la candidata a la presidència de la Generalitat Valenciana intenta justificar el pacte del PP amb Vox, per tal d’aconseguir així, amb aquest partit i amb Ciutadans, que el Sr. Juan Manuel Moreno assolira la presidència de la Junta d’Andalusia.
Parlar, dialogar i pactar és un bon programa, certament. De fet, tots els polítics haurien de seguir el consell de la Sra. Bonig. Amb tot, Isabel Bonig no hauria de dir que el PP parla, dialoga i pacta amb tothom, ja que l’hemeroteca desmenteix les declaracions de la presidenta del PP valencià.
Cal recordar que el Sr. Xavier Garcia Albiol, fins fa unes setmanes màxim dirigent del PP a Catalunya, va dir que ‘Rajoy no negociarà amb els independentistes ni un got d’aigua’ (Europa Press 14 de setembre de 2015). I el Sr. Pablo Casado, president del PP, va afirmar que no contemplava ‘cap diàleg amb els independentistes’ (La Vanguardia, 1 de juliol de 2018). I encara: el mateix Sr. Casado demanà al president Pedro Sánchez que trencara ‘amb els independentistes’ (El País, 25 d’octubre de 2018), ja que el president del PP acusava els partidaris de la independència de Catalunya de ‘posar una pistola damunt la taula’ (eldiario.es, 24 de setembre de 2018).
L’última ‘perla’ del ‘diàleg’ que defensa la Sra. Bonig ha estat l’entrevista a la Sra. Isabel Díaz Ayuso (El Mundo, 14 de gener de 2019), quan a la pregunta sobre si ella es reunirà amb Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya, la candidata del PP a la Comunitat de Madrid responia: ‘Mai. Quan presidisca Madrid, no hi serà benvingut.’ Aquest és el ‘diàleg’ del PP que defensa la Sra. Bonig: ‘Parlar, dialogar i pactar amb tothom.’
Quan la Sra. Bonig deia que el PP vol parlar, dialogar i pactar amb tothom (tot i que no és veritat que ho vulga fer amb tothom), el que deia és que volia arribar a un pacte amb Vox, per aconseguir així que el candidat del PP a Andalusia poguera ser president de la Junta. I tot i que l’arquebisbe de València va dir que ‘Vox és un partit de dretes però no d’extrema dreta’ i ‘totalment constitucional’ (Levante, 12 de desembre de 2018), aquest partit xenòfob no està en la línia de l’Evangeli quan proposa expulsar 52.000 immigrants sense papers. De fet, el mateix arquebisbe Antonio Cañizares va defensar la necessitat d’acollir refugiats, ‘vinguen d’on vinguen’ (La Gaceta, 27 d’octubre de 2015).
La Sra. Bonig hauria de recordar, davant la negativa del PP a dialogar amb els independentistes catalans, que el Sr. Aznar fa uns anys va propiciar un diàleg (amb diversos contactes) amb ETA. Per això resulta tan difícil comprendre que el PP no vulga dialogar amb el govern de Catalunya, que, per altra part, té el suport de la majoria de la cambra catalana, i sí que ho faça amb Vox. Amb això, el PP s’ha venut a qualsevol preu i Ciutadans ho ha intentat dissimular.
El bon desig de la Sra. Bonig pel que fa al diàleg (però no la realitat del que fa el PP) està en sintonia amb les paraules que el papa Francesc va adreçar fa uns dies al cos diplomàtic acreditat a la Santa Seu. El papa demanava als ambaixadors, que els estats feren possible ‘un diàleg entre les nacions’ per tal d’evitar el ‘domini del més fort sobre el més dèbil’, i buscar així ‘el bé comú’ entre els pobles. Per això el papa demanava que els polítics tingueren la capacitat d’escoltar ‘la veu dels seus pobles’ per buscar ‘solucions concretes per afavorir el bé comú.’
És evident que el diàleg s’ha d’establir amb els adversaris i així construir ponts i poder arribar a una entesa. És a dir: per fer possible, com demanava la Sra. Bonig, ‘parlar, dialogar i pactar’, que ella defensava només pensant en Vox en un intent de d’emblanquir aquest partit. Es tracta de ‘parlar, dialogar i pactar’ amb tothom. No només amb aquells que estan més en sintonia amb la Sra. Bonig i que per això han arribat fàcilment a un acord. Si la Sra. Bonig diu que cal ‘parlar, dialogar i pactar amb tothom’, que siga realment així: amb tothom. Sense excloure ningú. I el PP no fa això, ja que per buscar una solució a la situació que viu Catalunya, paradoxalment, el partit del Sr. Casado (un partit que hi és residual) exclou els independentistes, que són majoria a la cambra catalana.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT