'En política lo que no se puede hacer, no se puede explicar' (La Veu del País Valencià, 29/10/2016)

Aquesta va ser l’afirmació que la diputada del PSOE, Soraya Rodriguez va donar al Sr. Patxi López, en la reunió del grup parlamentari socialista del Congrés de Diputats, el dimecres dia 26. Segurament les paraules de la diputada socialista es referien a la impossibilitat d’explicar allò que, literalment, no es pot fer, allò que no és possible fer. Però també podem preguntar-nos si allò que fem i que moralment no hauríem de fer, no li podem trobar cap explicació.

En la discussió que tingueren els socialistes per facilitar la investidura del Sr. Rajoy, el diputat Patxi López proposà l’abstenció de només 11 diputats socialistes, en compte de l’abstenció de tots els diputats del PSOE. I la resposta de la Sra. Soraya Rodríguez va ser que l’abstenció de només 11 diputats socialistes, en compte de la de tot el grup parlamentari, “seria vergonzosa y en política lo que no se puede hacer, no se puede explicar” (El País 27 d’octubre de 2016).
 

_{Patxi López | Europa Press}

Els polítics haurien de ser persones de paraula i de conviccions. ¿Com es pot votar en contra d’un candidat i d’un programa de govern, i 48 hores després canviar el vot negatiu per una abstenció, sense que ni haja canviat el candidat ni el programa? Certament, “no se puede explicar”, com diu la Sra. Rodriguez. Encara que intenten justificar aquest transvestisme polític. I és que com deia Joan Fuster, “la paraula és l’home”.

Certament: “En política lo que no se puede hacer, (allò que no haurien de fer) no se puede explicar”.

Emili Marín: un homenot del País Valencià (La Veu del País Valencià, 28/10/2016)

Hui divendres, a les 11 del matí, l’amic Emili Marín rebrà l’homenatge de l’Ajuntament de València, que el farà fill adoptiu del Cap i Casal. Ben merescudament, Emili Marín, capellà, escriptor i tantes coses més, rebrà aquest guardó per part de l’ajuntament de la capital del País Valencià.

Vaig conèixer Emili fa molt de temps, per l’amistat que ell tenia amb mon pare. També pels seus assidus viatges a Montserrat, on cada any, ell, amb d’altres valencians, passaven ací la setmana de Pasqua. Va ser a finals de 2007 quan em telefonà per “fitxar-me” com a col·laborador de la revista Saó. Una altra data que recorde d’Emili va ser el 19 d’agost de 2010, el dia que mon pare complí 100 anys, quan ell, amb uns altres amics vingueren a la Platja de Piles per celebrar el centenari del naixement de mon pare.

Emili J. Marín i Soriano va nàixer a Alcoi el 14 d’abril de 1940 al si d’una família molt senzilla. Son pare va estar tancat a la presó pel fet d’haver estat republicà. Emili estudià al col·legi dels salesians i als dotze anys començà a treballa al despatx d’una empresa tèxtil. Als tretze anys entrà al Seminari de Montcada, “sense que hi haja cap rastre en la meua vida que contradiga la decisió presa”, com diu ell mateix. El Seminari va ser per a Emili un lloc “meravellós”, en el qual va poder desenrotllar una vida esportiva (ja que jugava al futbol molt bé) i artística. També va fer teatre, amb un muntatge d’Antígona i de Hamlet. Aficionat al cinema, Emili fruïa amb les pel·lícules d’aquella època, encara que “quan apareixien escenes afectuoses les tapaven, la qual cosa provocava el riure en els seminaristes”.

Emili va acabar la carrera gràcies a una beca, al Col·legi Sant Tomàs de Villanueva de València, un “autèntic regal”, com reconeix ell mateix, ja que en aquell centre va poder conèixer persones excepcionals, com mossèn Josep Espasa, Joan Fuster, Vicent Ventura o Raimon. Va ser en contacte amb aquests homenots de la nostra cultura, que Emili Marín va poder descobrir i desenrotllar “la meua consciència nacionalista”.
 

Ordenat capellà als vint-i-quatre anys, son pare li va retre homenatge assistint per primera vegada en la seua vida a l’església, on Emili va celebrar la seua primera missa. La seua mare, com diu Emili irònicament, “en solidaritat amb mi, es va fer beata”.

El Concili Vaticà II (1962-1965) va ser decisiu en Emili, ja que aquest esdeveniment va reforçar la seua vida de fe. El 2001 va obtindre la llicenciatura en Teologia Moral a Barcelona.

La primera parròquia on va ser destinat va ser Castelló de la Ribera i després, Pedralba, la Pobla de Farnals, el col·legi Sant Francesc Xavier del Tribunal de Menors, la Fonteta de Sant Lluís  i a Barcelona, el temps que va estar fent la llicenciatura en Teologia. Va ser també delegat d’Emigració, i actualment, malgrat les dificultats de visió que té, col·labora en la parròquia del Bon Pastor, a València.
 

A més del seu treball pastoral com a prevere, Emili sempre ha estat en contacte amb el món de la cultura. Per això va ser membre del Consell Valencià de Cultura (en substitució de Joan Fuster) entre 1993 i 1998. Durant el seu temps en el CVC, Emili va coordinar els llibres dedicats al cardenal Tarancon i al canonge Espasa.

Emili va tindre un paper destacat en el naixement de Saó, com a fundador d’aquesta revista de la qual va ser el seu director entre els anys 1987 i 1998. A més, ha estat dotze anys en el Consell Redactor de Teatres, va ser coordinador del Cicle Cultural de la Caixa de Torrent i director de l’únic curs que s’ha fet de Teologia de l’Alliberament a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, en el qual van participar personalitats com Joan Nebot, Pedro Blat, Martínez Dousel o González Faus. En la seua faceta periodística, Emili ha realitzat més de sis-centes entrevistes a diversos personatges, entre ells Gorbatxov, Irene Paps o Ernesto Cardenal.
 

_{Marín en un moment de l’entrevista de Francesc Viadel. Foto de Biel Aliño.}

Actualment Emili Marín és el director de la col·lecció “Tresors de la Fe”, que ha publicat els volums: “Josep Espasa i Signes”, “Vicente Enrique Tarancon. Cardenal de l’Església”, “Josep Lluís Bausset i Ciscar. El darrer maulet”, “Julián Álvarez. Director de Càritas. Un bon home”, i prompte apareixerà el volum: “Ovidi Montllor. El cantant de l’Alcoià”.

La personalitat d’Emili és ben explícita en l’excel·lent entrevista que l’amic Francesc Viadel li va fer per a la revista Serra d’Or.

Apassionat per la cultura, Emili Marín ha donat la seua important biblioteca a l’Ajuntament de la Pobla de Farnals, que s’ha fet càrrec de l’edició d’un llibre sobre aquest homenot del País Valencià i que eixirà aviat.

Emili Marín és una persona lúcida i entusiasta, un home irònic i ple de bondat. Amic dels seus amics, el seu bon humor i el seu gran amor per Déu, pel País i per la nostra gent, el fan ben mereixedor d’aquest guardó que hui, ben merescudament, li atorgarà l’Ajuntament de València. Espere que l’Església del País Valencià es faça present en aquest homenatge, ja que sovint l’Església del nostre País es mira amb recel aquells preveres que considera heterodoxos i que per això mateix estan a les perifèries del nostre món. I tant de bo que la nostra Església també puga retre, ben aviat, un homenatge a aquest capellà, escriptor, teòleg, periodista i home de bé que és Emili Marín: un homenot del País Valencià.

'Por Dios, Pedro, líbranos de Mariano Rajoy (La Veu del País Valencià, 26/10/2016)

Aquesta va ser l’exclamació que el Sr. Miquel Iceta, secretari del socialistes catalans, va fer a finals de setembre davant del qui encara era el líder del PSOE, el Sr. Pedro Sánchez, per tal que aquest partit no recolzara el PP i d’aquesta manera el Sr. Rajoy no fóra president del govern espanyol. Evidentment que el Sr. Iceta s’equivocava quan posava Déu, (“por Dios, Pedro, líbranos de Mariano Rajoy”), com a garant o com a intermediari per impedir l’elecció del Sr. Rajoy. No era Déu evidentment qui ha d’impedir un nou govern del PP, sinó que els qui ho han de fer són els seus companys de partit, o partit germà, el PSOE, cosa que ja hem vist que no ha succeirà. 

El motí contra el Sr. Pedro Sánchez, elegit per la militància del PSOE i destituït (desautoritzat) pel Comitè Federal d’aquest partit, ha permès que guanye la vella guàrdia, els barons profundament anticatalanistes. La por a un pretès acord del Sr. Sánchez amb Podemos i els independentistes catalans (com si foren el dimoni) per fer un govern semblant al del Sr. Ximo Puig al País Valencià, farà que el PP torne a governar l’Estat espanyol. I l’esperpent per justificar aquesta decisió, ratlla el ridícul. El Sr. Javier Fernández, president de la Gestora i president del Principat d’Astúries, deia, sense cap mena de rubor: “Una abstención no es lo mismo que un apoyo”!!

Els barons del PSOE volien treure el Sr. Sánchez i van utilitzar qualsevol excusa, com la seua “diabòlica” aliança amb els independentistes. Així es veu en el tuït del 29 de setembre, posteriorment esborrat (com informaven alguns diaris) del Sr. Emiliano García-Page. La piulada del president de Castella- La Manxa era prou significativa: “Se confirman las sospechas; Sánchez tenía un plan oculto para pactar con los independentistas que quieren romper España”. I és que el Sr. Sánchez havia dit que “para la gobernabilidad se han de incluir los nacionalistas”. Vade retro!!
 

El pacte

També el Sr. Fernández Vara, president d’Extremadura, deia el 4 d’octubre: “Un pacto con independentistas sería la muerte política del PSOE. Nos aniquilaría políticamente”. I l’altre dels barons anticatalanistes, que prefereix una “España azul antes que rota”, el Sr. Javier Fernández deia el 3 d’octubre: “No hay nada que hablar con los nacionalistas”, que són el dimoni, a excepció del PNB.

Els barons han preferit abans un govern del PP, que pactar amb els nacionalistes! El que em sorprèn de tot aquest desgavell, és la postura del Sr. Ximo Puig, una postura que no acabe de comprendre. Si ell governa amb Podemos i Compromís, ¿com és que no va recolzar el Sr. Sánchez perquè intentara un govern amb Podemos i els nacionalistes? Si fóra coherent el Sr. Puig, ara hauria de donar el govern de la Generalitat a la Sra. Bonig. Primer, perquè va ser el PP qui va guanyar les eleccions al País Valencià. I després, perquè ell governa amb uns partits que han fet possible un govern semblant al que volia fer el Sr. Sánchez, i que el Sr. Puig no ha volgut que s’intentara fer.

Del Sr. Felipe González, que va dir que se sentia “engañado y desengañado con Pedro Sánchez porqué ha cambiado de posición”, només li hauríem de recordar el seu: “OTAN, de entrada no”, que es va convertir en: d’entrada sí. Segurament que els consells d’administració en els que participa el Sr. González, li fan vore la realitat d’una altra manera a com la veia abans.
 

_{Felipe González ex-president del Govern i conseller de Gas Natural Fenosa}

“Por Dios, Pedro, líbranos de Rajoy”. No, Sr. Iceta. No és Déu qui ha d’alliberar o qui ha d’intercedir perquè Espanya no tinga de president el Sr. Rajoy. Són els “amics” del Sr. Iceta, els barons del PSOE, els qui no solament no alliberaran Espanya de Rajoy, sinó que seran ells els qui permetran el govern del Sr. Rajoy. Davant d’això, crec que el Sr. González i els altres barons del PSOE que recolzaran l’abstenció que farà president el Sr. Rajoy, s’haurien d’afiliar al PP i deixar-se d’històries.  

Amb tot aquest embolic, el PSOE cada vegada dóna més raons perquè Catalunya esdevinga un Estat Europeu lliure i independent, ja que amb el PP (com ja sabíem) no hi ha res a fer. Però amb el PSOE tampoc. Ja ho veia clar l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín, el 1931.

Per altra part, i pel que fa al País Valencià, el Sr. Ximo Puig està permetent el govern del partit que té nombrosos implicats en casos com Gürtel, Brugal, Emarsa, Taula, Valmor, Imelsa, Cooperació i dels altres afers de corrupció. I és que amb la seua abstenció, el Sr. Puig està recolzant el govern de Madrid, un govern que està asfixiant financerament el País Valencià. El Sr. Puig també està permetent el govern (i el partit) que menysprea la llengua i la cultura del País Valencià. El Sr. Puig està recolzant el govern del Sr. Montoro, un govern que està aturant el Corredor Mediterrani i alhora, també està recolzant un partit, molts militants del qual (Carlos Fabra, Hernández Mateo, Rafael Blasco, Luis Bárcenas, Jaume Matas....) han estat condemnats per corrupció. 

La Jornada Mundial de les Missions (LEVANTE-EMV, 23/10/2016)

Hui diumenge 23, l´Església celebra la Jornada Mundial de les Missions, un dia que té per objectiu recordar, pregar i recolzar l´acció evangelitzadora dels missioners i de les missioneres, presents en el Tercer Món.

Com ben encertadament va dir la Sra. Pilar Rahola en el Pregó que va fer el diumenge 16 a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, "les missions catòliques són una ingent força de vida", consistent en "un immens exèrcit de soldats de pau que donen esperança a la humanitat cada vegada que sembla perduda".

Per això a través dels missioners podem "vore Déu en cada acte solidari, en cada gest d´entrega que realitzen". Els missioners viuen entregats a expandir el Regne de Déu i així contribueixen a humanitzar el nostre món des de la sanitat, l´ensenyament o la promoció de la dona. En aquesta Jornada Mundial de les Missions, cal recordar "la importància de l´evangelització com a font de civilització, com a servei a l´ésser humà", com digué Pilar Rahola. I és que "el missatge cristià", lluny d´anestesiar les consciències o de paralitzar la lluita per la justícia, és "una poderosa eina transgressora i revolucionària".

Com diu el lema d´aquesta Jornada de les Missions, "Ix de la teua terra", els missioners i les missioneres, que deixant la família i el país són testimonis de Jesús de Natzaret i de la Vida Nova del Regne, esdevenen testimonis de l´amor de misericòrdia.

En el missatge que ha adreçat a l´Església per a aquest dia, el papa Francesc ha volgut ressaltar la tasca dels missioners, "com una gran i immensa obra de misericòrdia". I és que en aquesta Jornada Mundial de les Missions, el papa ens convida a "eixir com deixebles missioners", per tal d´oferir al nostre món "el missatge de la tendresa i de la compassió de Déu a tota la família humana". Per això l ´Església és "enmig de la humanitat, la primera comunitat que viu de la misericòrdia de Crist". Aquesta és la gran joia que els cristians podem compartir: anunciar el Déu de la vida, el Déu que és al costat dels oprimits, no dels opressors, el Déu que ens crida a rescatar i a defensar els explotats davant dels explotadors.

Com ha dit el papa Francesc en el seu text amb motiu d´aquesta jornada, "tots els pobles i cultures tenen el dret a rebre el missatge de salvació" i d´evangelització, que comença amb "l´activitat educativa".

Enguany precisament s´acompleix el 90è aniversari de la Jornada Mundial de les Missions, promoguda per l´Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe, i que va ser aprovada pel papa Pius XIè el 1926, amb l ´objectiu de portar l´Evangeli a tots els pobles.

Tots hem conegut testimonis abnegats, missioners i missioneres que fins i tot han arribat a donar la seua vida pel Regne de Déu: Antoni Llidó, prevere nascut a Xàbia i assassinat a Xile el 1974 per la dictadura de Pinochet, degut al seu compromís a favor dels pobres i de la justícia. Isabel Solà, missionera de la Congregació Jesús Maria, que vivia entre els més pobres i que va morir fa unes setmanes a Haití. Joaquim Vallmajó, assassinat el 1994 i que estudià Filosofia i Teologia al Seminari de Girona. Mossèn Joan Alsina de Castelló d´Ampúries, assassinat el 1973. Els Germans de Sant Joan de Déu Manuel García Viejo i Miguel Pajares, que van morir infectats pel virus de l´Ebola, mentre treballaven a Sierra Leone al costat dels malalts i tants i tants altres hòmens i dones que anuncien l ´Evangeli i promouen la justícia. Tots ells ens són exemples de fidelitat i de compromís en la defensa de la justícia i en l´amor als més pobres.

El bisbe Josep Vila Martínez (VILAWEB/ONTINYENT, 23/10/2016)

L’Església del País Valencià, des de fa segles i amb honroses excepcions, ha marginat i menyspreat la nostra llengua. Bisbes, preveres i religioses han utilitzat sempre el castellà com a llengua de culte i d’evangelització, com si el valencià no existira. Un dels màxims exponents d’aquesta espanyolització va ser el bisbe Josep Vila, de qui  enguany es compleixen 150 anys del seu naixement. Vila Martínez va ser un bisbe valencià, furibund espanyolista, enviat a Girona per tal d’acabar amb el català.

Va ser a Girona on el bisbe Vila, un personatge d’actituds concordants amb el Règim dictatorial de Primo de Rivera, va complaure els sectors més conservadors del catolicisme gironí. Per això el seu espanyolisme convertí aquest bisbe en un fidel executor dels principis anticatalanistes de Primo de Rivera. Així, per exemple, quan a finals de 1927 s’edità el Catecisme de la Doctrina Cristiana en castellà (amb un pròleg del mateix bisbe), Vila argumentà la necessitat d’utilitzar amb prioritat la llengua castellana, en atenció als xiquets que desconeixien el català: ‘Prefieran usar el texto castellano para mejor familiarizarse con el lenguaje oficial’ encara que ‘sin mengua del regional que en familia han de seguir usando’. Com ara!

Josep Vila Martínez, nascut a Benavites el 1866, es doctorà en teologia i dret canònic i fou ordenat prevere el 1889. Vila va ser professor del seminari de València, canonge doctoral i vice-canceller de la Universitat Pontifícia de València. Ve ser preconitzat bisbe de Girona el 14 de desembre de 1925, on va fer la seua entrada el 21 de març de l’any següent, substituint així el bisbe Llompart, qui va ser traslladat de Girona a Mallorca. El bisbe Josep Vila morí a València l’1 de setembre de 1932 i fou un fidel executor dels principis anticatalanistes de Primo de Rivera.

Va ser pel seu tarannà conservador i espanyolista, que les Juntas Ciudadanas creades pel Règim a cada capital de província per vetlar per la moralitat pública, mostraren el seu suport a la tasca espanyolitzadora de Vila Martínez. Així la Junta de Girona, en la reunió del 31 de desembre de1927, acordà ‘Hacer constar la satisfacción con que la Junta ha llegado al convencimiento de que el Sr. Obispo, con el decidido patriotismo que inspira todos sus actos, procura sin descanso, y dentro de los medios con que su elevado sacerdocio cuenta, que los sermones y la propaganda religiosa se efectúe en castellano’.

Josep Vila fou posat a Girona per l’interès de la dictadura de Primo de Rivera per acabar amb el catalanisme i expandir la castellanització de la diòcesi. De fet, eren uns quants els bisbes no catalans que, abans o durant la dictadura, es posaren a Catalunya amb aquesta idea, com el bisbe Reig a Barcelona, Muñoz a Vic, Rocamora i Bilbao a Tortosa o Vila a Girona. Per això mossèn Lluís Carreras (estret col·laborador del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer), escrivia que ‘en los últimos quince años, diversos obispos, servidores del Gobierno, han hecho cuanto han podido para aminorar el uso del catalán en la predicación y en la enseñanza del Catecismo, con escándalo de los fieles, disminución de eficacia espiritual y resistencia pasiva del clero’.

A causa del seu anticatalanisme, durant la República, el 3 d’octubre de 1931, el setmanari catalanista de Girona Reflex definí el bisbe Vila com ‘un funcionari al servei del Règim, lacai de les institucions caducades i encegat de totes les dèries anticatalanistes’.

josep miquel bausset

 

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Com ha de ser de gran el cementeri de Lampedusa? (VILAWEB/ONTINYENT, 20/10/2016)

Aquesta era la pregunta que la sra. Giuseppina Nicoli, batlessa de Lampedusa, feia a les institucions europees. I és que només en aquest any han arribat a aquesta illa de menys de sis mil habitants, prop de deu mil refugiats procedents de l’Àfrica i del Pròxim Orient. I l’any passat n’hi arribaren més de vint mil.
Aquesta xicoteta illa, que es troba més a prop d’Àfrica que de la península italiana, viu cada dia el drama dels refugiats. Només cal recordar el naufragi del 3 d’octubre de 2013, amb més de 360 víctimes mortals. Va ser per denunciar l’escàndol que va suposar la mort innocent d’aquestes persones, que la batlessa Nicoli va voler que en el funeral,  els 360 taüts foren ben visibles. Per això fa uns dies la batlessa es lamentava amargament pel fet que ‘el cementeri de Lampedusa no té més espai’. Per això, el dia 5, els 30 cadàvers rescatats no van poder ser enterrats a Lampedusa, els van portar a Sicília. Cal recordar, per altra part, que engany, a Sicília ja han arribat 140.000 refugiats.

Però quants morts hi ha hagut que no han estat trobats i que no han estat enterrats? Segons Giuseppina Nicoli, ‘al fons del mar hi deu haver 30.000 cadàvers, però segur que en són més’. Aquesta dona cada dia veu arribar a la costa de Lampedusa persones que busquen una vida millor, mentre Europa els tanca la porta i els cors.  I és que el drama d’aquests refugiats que fugen de la fam i de la guerra, davant la indiferència del món ‘civilitzat’, s’agreuja cada dia. A més del perill de travessar el Mediterrani en condicions inhumanes, el dolor d’aquests immigrants es veu augmentat pels diners que han de pagar a les màfies (entre 500 i 1.000 dòlars) que els transporten en barcasses més que insegures.

La batlessa Nicoli veu amb impotència la situació dels refugiats que ‘arriben en barques o embarcacions de goma que poden portar com a màxim 20 persones, però que van carregades amb 120 persones’. Per a Giuseppina Nicoli, com també per al papa Francesc, la solució a aquest drama és ‘canviar la política d’asil’, ja que ‘si una persona demana ajuda, ha de tindre el dret d’asil’.

Aquest problema l’han de solucionar els governs, que haurien ‘d’aturar la venda d’armes als països en guerra’, ja que com diu la batlessa de Lampedusa, ‘les guerres generen els pròfugs’. I pel contrari, el que passa és que els governs, també l’espanyol, sense cap mena d’escrúpols, fan de la venda d’armes (que són les causants de tantes morts) un negoci indecent i tacat de sang. Com diu Nicoli, també ‘ha d’acabar la depredació de les riqueses naturals d’aquells països’ que estem empobrint per l’avarícia del Primer Món. I és que ‘som nosaltres qui els hem empès a fugir, però alhora alcem murs perquè no vinguen’.

El problema de tot aquest drama radica, com diu Giuseppina Nicoli, en ‘un desenrotllament malalt, que té un nom: capitalisme’, tal i com també ha denunciat el papa Francesc. I mentrestant, què fa, o millor dit, què no fa la diplomàcia europea per solucionar aquest drama?

El papa Bergoglio que va anar a Lampedusa l’octubre de 2013 per mostrar la seua solidaritat amb els refugiats, ha denunciat unes quantes vegades la situació dels immigrats ‘morts en el mar per eixes barques que en lloc d’haver estat un camí d’esperança, ha estat un camí de mort’. Per això el papa ha demanat als governants i als legisladors i ‘a tota la comunitat internacional’, que facen el possible per ‘considerar la realitat de les persones forçosament desarrelades, amb iniciatives eficaces per defendre la dignitat d’aquestes persones i millorar la seua qualitat de vida’. És, precisament, per la valentia del papa en denunciar el drama dels refugiats, que la batlessa Nicoli l’ha definit com ‘un dels més grans i lúcids estadistes del nostre món’.
El govern del sr. Rajoy (que fins l’abril d’enguany havia acollit 18 refugiats!), insensible a aquest drama, està més preocupat a continuar assegurant els seus privilegis i la seua continuïtat en el govern de l’Estat, que a acollir la gent que pateix. I malgrat que el govern de la Generalitat del País Valencià està a punt per a rebre aquestes persones, el govern de Madrid continua ignorant el sofriment dels qui fugen de la mort, de la fam i de la guerra. Per això el govern del sr. Rajoy, amb ministres que es diuen catòlics, haurà de sentir la pregunta que Déu va fer a Caín després que matara Abel: ‘on és el teu germà?’ (Gn 4:9).

josep miquel bausset

 

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

"Podem ser cristians en la pròpia cultura" (LEVANTE-EMV, 0510/2016)

A les portes del 9 d´Octubre, data de naixement de l´Església del País Valencià, hem conegut unes importants declaracions del cardenal brasiler Claudio Hummes, un bisbe amb "olor d´ovella", i molt pròxim al papa Francesc, que defensa la necessitat que l´Església s´encarne en la cultura de cada poble.

En una entrevista recent a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l´Amazònia, defensà la importància de la inculturació de l´Església. Per això el cardenal Hummes comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira, ja s´ha traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també ha començat a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.
En aquesta entrevista, el cardenal Hummes reconeixia que el papa Francesc està d´acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l´Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d´aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, on els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès.

El cardenal Claudio Hummes (que al conclave li digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: "No t´oblides dels pobres") ha reconegut el dret dels indígenes perquè l´Evangeli siga encarnat en la pròpia realitat. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per tal de ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la pròpia cultura, sense haver de deixar la seua llengua.
Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si viviren a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L´Església Valenciana que té com a missió servir l´Evangeli al nostre País, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble! Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica "Sacrosanctum Concilium" del Vaticà II pel que fa a la inculturació de l´Església.

És a tots els països (llevat del País Valencià) que l´Església ha assumint la llengua i la cultura dels pobles des de la Xina, a Zimbabwe, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l´exhortació "El goig de l´Evangeli", l´Església "troba la manera que la Paraula s´encarne en una situació concreta" (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa "una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l´evangelització del món actual" (E.G. 27).

El papa ho expressa d´una manera molt clara en dir que el Poble de Déu "s´encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia". I també: "Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia" (E.G.115). I: "En la inculturació, l´Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives" (E.G.116). I encara: "L´Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s´engalana amb les seues joies" (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: "En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l´han fet florir en la seua vida quotidiana i l´han transmès segons els seus modes culturals". (E.G.116).

Si cada poble té la seua cultura, ¿per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l´Església? ¿Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? ¿Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?

El papa Francesc, amb una actitud de valentia, ens convida "a abandonar el còmode criteri pastoral del "sempre s´ha fet així", i ens demana "ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l´estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats" (E.G. 33). I el papa recomana a cadascun dels bisbes, que "escolte tothom i no sols alguns que li acaricien les oïdes" (E.G. 31)

¿No és hora ja que al País Valencià l´Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? ¿No és hora ja que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià, i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l´Església?

Expulsió, exili i retorn dels jesuïtes del País Valencià (1767-1816) (VILAWEB/ONTINYENT, 18/10/2016)

Aquest és el títol de la tesi doctoral de Francesc-Joan Monjo i Dalmau, dirigida per la professora Inmaculada Fernández Arrillaga i defensada l’11 de febrer de 2016 al Saló de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant. Aquest important treball de recerca va obtindre la qualificació d’Excel·lent per unanimitat amb menció Cum Laude.

L’obra de Francesc Monjo, que opta al Premi Extraordinari de tesi doctoral, és la primera tesi escrita i defensada en valencià de l’àrea d’Història Moderna de la Universitat d’Alacant. Presentar i defensar la tesi en valencià, com diu l’amic Monjo i Dalmau, ha estat ‘un deure natural. Perquè senzillament som i ens sentim valencians. Perquè parlem valencià. Perquè és la nostra llengua materna’.

En aquesta tesi, que tracta l’expulsió dels jesuïtes valencians de 1767 —un fet que va commoure l’Europa del Set-cents—, l’autor ha treballat ‘la part humana de l’exili’ i per això ha hagut de recollir la veu de les víctimes, és a dir, ha rescatat la paraula escrita d’uns religiosos bandejats pel seu rei (Carles III), els quals havien estat acusats d’haver creat un estat dins l’Estat. Monjo i Dalmau, interessat per l’anomenada ‘història de les emocions’, volia saber què sentien i què pensaven els regulars ignasians en aquells moments difícils, i com transcorria la seua quotidianitat en un exili que va durar 48 anys. Per això, l’objectiu d’aquesta tesi, diu Monjo, ha estat seguir ‘les amargues petjades dels ignasians en les dificultats de l’exili cors, primer, i de l’italià, després’. L’autor també ha volgut saber qui eren eixos regulars jesuïtes i ‘quina era la seua visió dels fets i la manera de sentir-los, de viure’ls’ a partir de cartes, diaris i cròniques.

Per a aquesta tesi, Francesc-Joan Monjo, director de l’Institut d’Estudis Calpins, ha utilitzat documentació inèdita i una nombrosa bibliografia que trobem al final del seu treball. A més, hi ha també un annex documental. De fet, Monjo ha consultat biblioteques i arxius a Loiola, Roma, Ferrara, Alacant, València, Oriola, Ontinyent, Barcelona, Madrid, etc.

Com diu Francesc Monjo, en aquest estudi es pretén: ‘donar a conèixer l’expulsió, l’exili i el retorn dels jesuïtes valencians’ i també ‘presentar els religiosos que hi havia en els col·legis jesuítics valencians en el moment de l’ocupació per part dels soldats, amb baioneta calada, la matinada del 3 d’abril del 1767’.

El treball de Monjo i Dalmau, historiador nascut a Calp el 1975 i format a la Universitat d’Alacant, té 480 pàgines, està estructurat en nou capítols i té unes conclusions finals.

En el primer capítol, Francesc-Joan Monjo presenta la situació de la Companyia de Jesús en el segle XVIII. El segon capítol se centra en els motins de març-abril de 1766. I és al capítol tres quan Monjo explica l’expulsió dels jesuïtes del 1767, en especial el cas valencià, amb l’ocupació de les cases i els centres educatius jesuïtes.

Al capítol quatre hi ha l’exili a Bunifazziu (Còrsega), i en el cinc es detalla la nova destinació dels jesuïtes, que va ser la legació pontifícia de Ferrara (Itàlia). El capítol sis se centra en la supressió de l’Orde de Sant Ignasi per Climent XIV, i el set en la fugaç tornada dels ex-jesuïtes a terres hispàniques i la segona expulsió de 1801.

El capítol huit de la tesi presenta la restauració de l’Orde per Pius VII, i el retorn ‘definitiu’ dels jesuïtes al País Valencià. Finalment, en el capítol nou, Francesc-Joan Monjo, ara doctor en Història per la Universitat d’Alacant, fa una aproximació als jesuïtes valencians i també se centra en les conseqüències de l’expulsió a terres valencianes, sobretot pel que fa a l’educació.

Estem, per tant, davant una obra que tracta aspectes nous de l’expulsió dels fills espirituals de Sant Ignasi de Loiola i amb una presentació dels fets que no deixa indiferent el lector.

Així doncs, en aquesta tesi doctoral, Francesc-Joan Monjo i Dalmau ens acosta magistralment als jesuïtes valencians del segle XVIII. Uns homes de gran talla intel·lectual, oberts als nous aires culturals i científics il·lustrats i contraris al poder absolut del rei Carles III, el qual, en un acte de regalisme extrem, els va expulsar de ‘les catòliques Espanyes’. Un bon treball per conèixer el drama que va suposar l’expulsió dels jesuïtes del País Valencià.

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El projecte diocesà de Pastoral Evangelitzadora (VILAWEB/ONTINYENT, 15/10/2016)

Hui dia 15, a la catedral de València, serà aprovat per l’Assemblea Diocesana el Projecte Diocesà de Pastoral Evangelitzadora per a la diòcesi de València.

Va ser l’1 de setembre passat quan l’arquebisbat va enviar a les parròquies de la diòcesi l’avantprojecte del Pla Diocesà de Pastoral Evangelitzadora per tal de ser estudiat. En la carta de presentació d’aquest Pla Diocesà, el cardenal Cañizares demanava que l’assemblea que tindrà lloc hui fóra un ‘espléndido instrumento querido por Dios, para la Iglesia en Valencia, de renovación y revitalización para recobrar el vigor de una fe vivida’, per així ‘anunciar y testimoniar el Evangelio’.

Aquest avantprojecte inclou, entre d’altres temes, 18 proposicions i 233 línies pastorals prioritàries per a la diòcesi, en àmbits com ‘corresponsabilidad al servicio de la Evangelización, el anuncio de la Palabra de Dios, la liturgia y el servicio de la caridad’.

Ja el desembre de 2015, l’arquebisbe Antonio Cañizares escriví la Carta Pastoral ‘Evangelizar la cultura en Valencia’ on exposà una qüestió de gran actualitat: que la fe es faça cultura. I és que com va dir el papa Pau VI (i ens recordava l’arquebisbe Cañizares) ‘la ruptura entre el Evangelio y la cultura es sin duda el drama de nuestra época’ (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim, des de segles, els cristians valencians, que veiem marginada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquesta Carta Pastoral digué que ‘una fe que no se hace cultura, no es plenamente acogida’.

Si l’arquebisbe de València defensa la necessitat que l’Església integre totes les cultures, com és que des de fa segles els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen la nostra llengua a l’Església?

L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text ‘las raíces cristianas de la identidad valenciana’, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, tant ‘centro de diálogo y de convivencia’, com també ‘cruce de culturas’. Per això l’arquebisbe presentà la necessitat de ‘crear, desde la inmensa riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una auténtica cultura de la verdad y del bién, de la belleza y del progreso, que pueda contribuir al diálogo entre ciencia y fe, entre la cultura cristiana y la civilización universal’. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble que l’acollí va ser aprendre la llengua dels nàmbies. Així pogué traduir la Paraula de Déu a aquesta llengua, així com també celebrar la fe en la llengua d’aquest poble.

Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians prescindint de la llengua d’aquesta cultura? Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguen a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral de l’arquebisbe Cañizares no feia cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com, desgraciadament, l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.
L’arquebisbe parla de ‘la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso’. D’acord. Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?

Sintonitze plenament amb l’arquebisbe Cañizares quan diu que s’ha d’evangelitzar la cultura. Però no s’haurà també d’encarnar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?

Espere que en l’assemblea de hui a València, alguna parròquia o grup presente la necessitat d’introduir el valencià a l’Església.

En el viatge del papa Francesc a Terra Santa, Netanyahu li digué al papa, per destacar la connexió entre el judaisme i el cristianisme, que Jesús parlava hebreu. Però el papa va corregir Netanyahu dient-li que Jesús no parlà hebreu sinó arameu, la llengua de Josep, de Maria, dels Apòstols i dels seus veïns. I és que Jesús estimà la llengua dels seus pares i per això no parlà ni hebreu (la llengua del temple), ni llatí (la llengua del poder), ni grec (la llengua de la cultura en aquell moment). Jesús parlà la llengua del seu poble, com l’Església Valenciana hauria de parlar i de celebrar la fe, també en la llengua del País Valencià.

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

'Muera la inteligencia' (La Veu del País Vslencià, 12/10/2015)

Aquesta frase del general Millán-Astray (encara que segons l’historiador Hugh Thomas, fou: “Muera la intelectualidad traïdora”) va ser pronunciada al Paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d’octubre de 1936.

Va ser hui fa huitanta anys, en la inauguració del curs acadèmic, quan el professor Francisco Maldonado va fer un discurs on atacà violentament Catalunya i el País Basc, pobles que qualificà de “cánceres en el cuerpo de la nación”. Maldonado defensà aferrissadament el feixisme, “que es el sanador de España”, ideologia que segons ell “sabrá como exterminarlos”.
 

_{La bomba a casa de Fuster}
 

Després que al paranimf algú cridara: “Viva la muerte”, Millán-Astray respongué amb el clàssic i feixista: “España”, responent la gent: “Una”, seguit altra vegada de: “España”, i els assistents: “Grande”, i finalment: “España”, amb l’aclamació: “Libre”. Un grup de falangistes feren la salutació feixista, amb el braç alçat, saludant la fotografia de Franco que presidia el paranimf. Va ser aleshores quan el rector de la Universitat de Salamanca, Miguel Unamuno digué: “Estáis esperando mis palabras. Soy incapaz de permancer en silencio. A veces estar en silencio equivale a mentir, porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia”. Després d’afirmar que ell era basc i que el bisbe de Salamanca, present a l’acte, era català, Unamuno digué: “El general Millán-Astray es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo como se multiplican los mutilados a su alrededor. Pero desgraciadamente en España hay demasiados mutilados”. Va ser aleshores quan el general Millán-Astray, fundador de la “Legión”, cridà: “Muera la intelectualidad traïdora”. Unamuno respongué al crit de Millán-Astray, amb la seua coneguda frase: “Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha”. No cal dir que els assistents a l’acte es revoltaren contra Unamuno, que va rebre tota mena d’insults.
 

_{Aquell 12 d'octubre de 1936}

 

Huitanta anys després d’aquell infame crit de Millán-Astray, també hui ressona el “Muera la inteligencia” quan recordem les agressions terroristes que van patir Joan Fuster i Sanchis Guarner i la llibreria 3i4 (entre d’altres) així com diversos participants en el Correllengua, davant la passivitat dels governants de torn.

El “Muera la inteligencia” és present també hui en l’actitud del govern de Madrid, que asfixia el País Valencià amb un infrafinançament que provoca l’espoli dels valencians.

El “Muera la inteligencia” el trobem en els entrebancs del Govern de Madrid al Corredor Mediterrani.

El “Muera la inteligencia” es repeteix en la negativa de l’Església Valenciana a normalitzar la nostra llengua a l’Església.

El “Muera la inteligencia” es fa present en la corrupció d’alguns polítics i empresaris i en les dificultats que posa el Govern de Madrid a acollir refugiats.
 

_{Arraconant el valencià}

 

El “Muera la inteligencia” el veiem en aquells que neguen la unitat de la nostra llengua, tot i que sí que accepten la unitat del castellà a Burgos, Bogotà, Santiago de Xile o Mèxic.

El “Muera la inteligencia” es repeteix en aquells que afavoreixen la despesa en armament i en els qui neguen la possibilitat que els pobles puguen decidir lliurement el seu futur.

El “Muera la inteligencia” el veiem en les reiterades multes que la UEFA ha posat al Barça per l’exhibició d’estelades.

El “Muera la inteligencia” es fa present en la negativa a que els valencians puguem vore TV3 i Canal 9.

_{Pintades feixistes al monument a Joan Fuster en Sueca}

 

El “Muera la inteligencia” el trobem en aquells que volen inhabilitar l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas o la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i en els qui demanen sis anys de presó també per a Artur Mas, i les exconselleres Irene Rigau i Joana Ortega, per un “delicte” tan greu com posar les urnes el 9 de novembre de 2014, perquè els ciutadans pogueren votar.

El “Muera la inteligencia” el veiem en els qui van voler destruir el Cabanyal, en els qui defenen la xenofòbia, el terrorisme i el fonamentalisme religiós, que provoca la mort de tants innocents o la persecució dels cristians.

I és que encara hui hi ha molts Millán-Astray disfressats o amagats en polítics i en empresaris corruptes o insensibles al sofriment dels més desvalguts.

La nova edició del Missal Romà en castellà (La Veu del País Valencià, 07/10/2016)

El 7 d’octubre es va presentar a Madrid, a la seu de la Conferència Episcopal Espanyola, la tercera edició del Missal Romà en castellà. Aquest Missal conté les pregàries i les rúbriques que el prevere diu en la celebració de l’Eucaristia, a més dels ritus (gestos, moviments i postures) que es porten a terme, així com els qui intervenen en cada ocasió (celebrant, concelebrant, acòlit, salmista) i les parts de la missa musicades. Cal dir que aquesta nova edició del Missal Romà en castellà, un volum amb 1384 pàgines, incorpora abundants canvis d’expressió i diverses precisions.

Aquesta tercera edició del Missal Romà és la continuació de les altres dues publicades després del Concili Vaticà II, la primera, el 1970 i la segona, el 1988. Amb aquesta nova edició, com digué l’arquebisbe de Madrid i vicepresident de la CEE, Carlos Osoro, es pretén “una més gran participació dels fidels en les celebracions litúrgiques”, així com també “dotar de més esplendor i bellesa les celebracions de l’Eucaristia”.

El text d’aquesta nova edició del Missal Romà és el resultat d’un treball llarg de revisió i d’actualització, que va obtindre l’aprovació de l’Assemblea Plenària de la CEE el 21 d’abril de 2010. Va ser cinc anys després, el 8 d’abril de 2105, quan la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments confirmà aquest text en espanyol.

Aquest Missal entrarà en vigor el primer diumenge de Quaresma, en les misses vespertines del 4 de març de l’any que ve, i el seu ús serà obligatori en totes les misses que se celebren en llengua espanyola a tot l’Estat espanyol.
 

El que voldria destacar és que, com digué en la seua presentació el capellà Luis García, director del Secretariat de la Comissió Episcopal de Litúrgia, el text d’aquesta nova edició del Missal “ha estat corregit per un professor i membre de número de la Real Academia de la Lengua”, amb la finalitat de “subsanar posibles errores o usos inapropiados de vocabulario o de gramática castellana”. És important destacar això, ja que els bisbes espanyols, amb molt bon criteri, s’han deixat aconsellar per un expert en llengua, cosa que no fan els bisbes valencians, que continuen ignorant l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pel que fa a la traducció del Missal Valencià.

Per altra part, aquesta nova edició del Missal en castellà no trenca la unitat de la llengua castellana, ni admet particularismes propis d’una zona i que no trobem en una altra. Per això el text és el mateix per als cristians de Sevilla, per als de Saragossa i per als de Burgos, malgrat les diferències que hi ha en la llengua col·loquial d’un lloc a un altre. D’ací que no s’haja fet cap versió diferent per a Canàries, per a Múrcia o per a Andalusia.

Desgraciadament, els cristians valencians encara no tenim un missal en la nostra llengua, degut a que els bisbes valencians no accepten l’autoritat lingüística de l’AVL, que és la qui ha traduït el text del Missal en valencià, que continua “hivernat” en algun despatx del palau arquebisbal de València (com digué el bon bisbe Rafael Sanus fa uns anys) impedint així que puga ser aprovat per la CEE i posteriorment per la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments.

Només que els bisbes del País Valencià donaren el seu vist i plau a la traducció feta per l’AVL, el Missal Valencià seria ja una realitat i això faria possible celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Però mentre els bisbes valencians no reconeguen la necessitat pastoral d’obrir la fe a la llengua i a la cultura del País Valencià, els cristians valencians continuarem tenint prohibit el valencià als temples.

I això que en aquesta traducció de l’AVL, hi ha hagut una adaptació per al País Valencià en relació al Missal Romà en català, cosa que com he dit abans, no passa amb l’edició del Missal en castellà, que no fa cap versió diferent per als cristians de Sevilla, els de Santa Cruz de Tenerife o els de Salamanca.

No n'eren deu? (LEVANTE-EMV, 09/10/2016)

Aquest és el títol d´una obra preciosa de Martí Domínguez, publicada a València el 1960 per Cosmos i reeditada posteriorment. Aquesta novel·la de Martí Domínguez, que convide a llegir, fa una relectura de l´Evangeli de hui, diumenge (Lc 17:11-19), on se´ns narra l´episodi on Jesús va curar deu leprosos, amb la particularitat que només un d´ells va tornar al Mestre per agrair-li la curació. Curiosament, aquest leprós era un samarità, un estranger, un no jueu.
Quan Jesús passava entre Samaria i Galilea, en entrar en un poblet, li eixiren al pas deu leprosos que un tros lluny cridaren: "Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres". Jesús, com ens relata Sant Lluc a l´Evangeli de hui, els envià a presentar-se als sacerdots, tal i com manava el Levític: "Aquesta serà la llei del leprós: el duran al sacerdot, i el sacerdot eixirà fora del campament i l´examinarà" (Lv 14:2-3). Cal tindre present que la lepra no només era una malaltia física, sinó que també excloïa el malalt de la vida de la comunitat, ja que era considerava impur.
D´aquests deu leprosos de l´Evangeli de hui, ja no en sabem res més després que foren curats per Jesús. Com tampoc sabem res d´ells abans de la curació.
Sant Lluc, en aquest fragment del seu Evangeli, ens fa notar que només un dels deu leprosos, l´únic que era samarità, va tornar a Jesús en vore´s lliure de la lepra, per donar glòria a Déu. L´Evangeli de Sant Lluc ens diu que aquell estranger, purificat de la lepra, "tornà enrere donant gràcies a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies".
Les paraules de Jesús en vore el samarità, i que Martí Domínguez utilitzà per donar títol a la seua novel·la, expliciten l´estranyesa del Mestre en vore que havien estat curats deu leprosos, i només un d´ells havia retornat a Jesús.
Va ser precisament el samarità, i no els altres nou, el qui es va adonar que la curació que Déu li havia atorgat, s´havia realitzat per mitjà de Jesús. I per això, a diferència dels altres que anaren als sacerdots, tornà al Mestre per donar glòria a Déu. El samarità, malgrat que no pertanyia al poble elegit, va ser l´únic dels deu que va saber descobrir en Jesús el profeta, el Messies que el poble d´Israel esperava.
Si els nou leprosos curats van anar a presentar-se als sacerdots, el samarità deixà de banda la Llei, i per destacar l´agraïment, ja que va vore en Jesús, l´ungit de Déu. Només va ser el samarità qui va saber descobrir que el Regne de Déu es feia present en Jesús, per damunt de la Llei, del Temple de Jerusalem i del ritual dels sacerdots.
Moltes vegades la nostra societat, i també els cristians, mirem els estrangers, els qui no són com nosaltres, amb recel i amb desconfiança. Això ho veiem en els nostres dies en els refugiats, a qui Europa tanca les portes, excloent-los d´una vida digna, i condemnant-los a viure en la guerra i en la fam o a morir a la mar Mediterrània.
En l´Evangeli de hui diumenge, Jesús posa de relleu la fe del samarità, molt més preciosa que el simple compliment de la Llei dels altres nou.
Com diu la introducció a l´Evangeli de hui del Missal de Montserrat, la fe del samarità el va fer tornar a Jesús (que és qui el va salvar) pel fet que va saber descobrir en el profeta de Natzaret, "el veritable sacerdot de l´Aliança nova en la qual Déu crida els pagans a la salvació".
I nosaltres, en la nostra vida, ¿som com el samarità, per saber agrair els dons que rebem de Jesús, o bé com els altres nou, esclaus de la Llei, de la norma i de les pràctiques, però insensibles a la gràcia que Déu ens atorga?

Josep Vallès, cooperativista, amic i home de bé (La Veu del País Valencià, 08(10/2016)

Hui dissabte, vespra de la Diada Nacional del País Valencià, l’amic Josep Vallès serà nomenat fill predilecte de l’Alcúdia. Ha estat l’Ajuntament del meu poble qui, ben merescudament, atorgarà hui aquest guardó a l’amic Vallès, amb el qual la meua família ha tingut, des de sempre, una gran amistat, amistat que ja hi havia amb els seus pares i que s’estén també a la seua dona Victòria i als seus fills, sobretot a Santi.

Cooperativista, llaurador, home compromès amb el bé i el progrés del poble i sobretot una persona d’una gran qualitat humana, Josep Vallès, com va informar La Veu el 19 de juliol passat, rebrà aquesta vesprada aquest títol que el Ple de l’Ajuntament de l’Alcúdia li concedí en la sessió plenària que tingué lloc el passat 28 de juny.

Amb motiu d’aquest guardó que hui es concedirà a Josep Vallès, se n’ha parlat molt (i bé) d’aquest homenot de l’Alcúdia, tant a La Veu com a d’altres mitjans de comunicació. Jo només voldria destacar dues dimensions d’aquest gran amic: la seua fidelitat i la seua bonhomia. Josep Vallès ha estat sempre un home fidel als seus ideals i lleial als seus amic. I sobretot, Josep Vallès ha estat, i és, una persona bona de veritat.
 

 

En una societat on la corrupció, la mentida, les trampes i la falsedat estan a l’ordre del dia, Josep Vallès, nascut a l’Alcúdia el 25 de maig de 1937, representa l’honradesa i l’honestedat en la quotidianitat, en la vida de cada dia, en el tracte amb els amics i amb els veïns, ja que és també un home de paraula.
 

Quan l’Evangeli de Sant Joan ens presenta la vocació de Natanael (Jo 1:45-49), Jesús, en veure’l definí aquell deixeble com “un israelita digne d’aquest nom, un home que no enganya”. Així és Josep Vallès: un home de paraula, un home que no enganya, un alcudià amic dels seus amics, que sempre ha fet el bé i que mai no s’ha aprofitat de res ni de ningú.

L’Ajuntament de l’Alcúdia amb el nomenament de Josep Vallès com a fill predilecte de la nostra vila, s’honora ell mateix, ja que la dignitat d’un poble i d’uns governants està en reconèixer la dignitat dels seus homenots.