dilluns, 31 de juliol del 2017

'La tendresa dels pobles' (LEVANTE-EMV, 30/07/2017)

D´aquesta manera definia l´alcalde de València la solidaritat, un valor que ens fa més humans, i que hem de poder exercir amb els refugiats. Aquesta afirmació, que em va agradar i molt, la feia el Sr. Joan Ribó en l´entrevista conduïda per Ferran Cano a Levante TV, el passat 25 de juliol.

L´alcalde de València va denunciar amb valentia l´escàndol que suposa "no poder rebre més gent de la que el Govern ens ha permès". De fet, i per a vergonya del govern de l´Estat, i com ens recordava l´alcalde del Cap i Casal del País Valencia, "hem acollit el 10% dels refugiats dels que el Govern de Madrid es va comprometre a acollir". I mentrestant, els hòmens, les dones i els xiquets que fugen de la fam i de la guerra, continuen morint a la Mediterrània, com els 49 refugiats subsaharians que van perdre la vida el passat 6 de juliol.

És per aquesta actitud indecent del govern d´Espanya, que el diari l´Osservatore Romano, el 4 de juliol, criticava durament França, Espanya i Àustria, per haver traït els ideals de la Unió Europea, ja que no estaven atenent la petició d´ajuda que va fer Itàlia, un país desbordat per l´acollida d´emigrants. I és que en 21 mesos, Espanya ha acollit 1488 refugiats, dels 17000 que s´havia compromès a acollir. Fins i tot, amb una actitud despietada, el Govern de Madrid va manifestar la no disponibilitat del port de Barcelona per a vaixells de rescat.



En el que portem de 2017, la Mediterrània ha engolit 2247 persones (una xifra que creix cada dia), sense que hagen pogut ser acollides i socorregudes. La insensibilitat i la insolidaritat del govern del Sr. Rajoy (que mira cap a una altra banda) incomplint el que s´havia compromès a fer, fa que, un dia sí i l´altre també, la nostra mar enterre vides humanes.

El teòleg Enric Vila, recentment ens convidava a "despertar els sentits per a descobrir les pors que ens colonitzen, personal, social i eclesialment" i d´aquesta manera poder acollir amb sol·licitud els qui fugen de la mort. També, en el mateix sentit, el frare dominic Martí Gelabert, en l´últim número de la revista Cresol, ens animava a "deixar el discurs religiós per a tornar a la tragèdia humana, que és més religiosa que el discurs. Sí, la tragèdia humana, o siga, la tragèdia de la imatge de Déu". I és que com ens recordava el P. Gelabert, i com ens ensenya l´Evangeli i el Magisteri de l´Església, i en particular el papa Francesc, no podem oblidar que si l´home és fet a imatge i semblança de Déu,"qualsevol atemptat contra la seua imatge és un atemptat contra Déu mateix". Per això l´evangelista Sant Mateu ens recorda que tot allò que fem (o deixem de fer) als més necessitats, ho fem o no, a Jesús mateix, cosa que hauria de tindre en compte el Sr. Rajoy i el seu govern.

Com ens recordava el Sr. Ribó en aquesta entrevista que em va agradar tant, malgrat que la Generalitat i molts ajuntaments del País Valencià han manifestat reiteradament la voluntat i la capacitat d´acollir refugiats, el Sr. Rajoy, està impedint aquesta mesura humanitària, amb la indecent política d´immigració i d´asil del seu govern.

La única explicació de la insensibilitat del Sr. Rajoy i dels seus ministres, és que el president i el seu govern viuen envoltats de luxe i de confort i per això no se n´adonen (o no volen adonar-se´n) del dolor dels refugiats. Són com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità (Lc 10:30-37) que passaren de llarg, sense apiadar-se de l´home malferit que es trobava a la vora del camí.

Seria interessant que els bisbes i els preveres valencians, que van denunciar amb duresa lleis com la del divorci, la de l´avortament o la del matrimoni homosexual o també la no renovació dels concerts a les escoles concertades, també denunciaren amb valentia el govern del Sr. Rajoy, per la seua indecent política amb els refugiats.

diumenge, 30 de juliol del 2017

Una bandera a Almenara i a l'Olleria (VILAWEB/ONTINYENT, 30/07/2017

El 22 de setembre de 2012, els mitjans de comunicació ens informaven de les protestes del PP d’Almenara perquè al castell d’aquesta vila de la Plana Baixa el Bloc havia penjat una bandera, que anomenavacatalanista. La regidora del PP, Alícia Bañuls, afirmava que la bandera catalanista penjada al castell d’Almenara, era ‘una agresión sin precedentes a nuestra historia’ i també un ‘ataque’. De la mateixa manera, però ara a l’Olleria, el PP d’aquesta vila de la Vall d’Albaida ha qualificat ‘d’atac procatalanista’ el desplegament d’una senyera en el Ball dels Locos, com informa VilaWeb Ontinyent aquest divendres 28 de juliol.
Bandera oficial d’Ontinyent
Els membres del PP d’Almenara i de l’Olleria (i de molts altres pobles del País Valencià) tindrien una ‘desagradable’ sorpresa pel fet que aquesta bandera que, segons els membres del PP de l’Olleria és un atac ‘procatalanista’ i per a la regidora del PP d’Almenara ‘una agresión a nuestra historia’, és la bandera que apareix en les pintures de Joan de Sarinyena al Palau de la Generalitat. De la Generalitat Valenciana, és clar. I és també la bandera d’Alcoi, Bunyol, Ontinyent, Benicàssim, Pedreguer, Macastre, Altea, Puçol, Santa Pola, la Vila Joiosa, Xèrica o el Campello entre més.
A més, la bandera que el Bloc va penjar al castell d’Almenara el 2012 i la que els membres del Ball dels Locos van desplegar en les festes de la Magdalena a l’Olleria és la mateixa bandera que hi ha a l’Ajuntament de València i que és el Penó de la Conquesta, amb les quatre barres.
La bandera que provoca l’escàndol del PP d’Almenara i del de l’Olleria és la mateixa que apareix a la façana de l’estació del Nord de València o la que hi ha a tants i tants racons del nostre País. I és també la que hi havia al retaule de l’altar major de la catedral de València, abans que els canonges la canviaren. I és també eixa bandera ‘catalanista’ la que apareix (en grans dimensions) darrere la imatge de Sant Vicent Ferrer, al Pouet, al carrer de la Mar del Cap i Casal.
El PP d’Almenara i el de l’Olleria s’haurien d’informar abans de dir que la bandera de les quatre barres és una bandera ‘catalanista’. A més, si els membres del PP d’Almenara i els de l’Olleria pretenen traure les banderes ‘catalanistes’ del nostre País, tindran faena, començant pel Penó de la Conquesta de la cavalcada del Pregó de les festes de la Magdalena o de les pintures de Sarinyena del Palau de la Generalitat. Per no parlar dels pobles que tenen eixa bandera com a oficial, o de les múltiples banderes ‘catalanistes’ de l’estació del Nord de València.
Partida de pilota a llargues a Sant Joan d’Alacant (l’Alacantí)
Tinc la impressió que el PP d’Almenara i el de l’Olleria no coneixen la història del País Valencià, ni el seu art, ni les seus tradicions. Possiblement si els membres del PP d’Almenara i els de l’Olleria anaren al Palau de la Generalitat, podrien descobrir quantes banderes ‘catalanistes’ hi ha en aquell lloc. Eixes banderes ‘catalanistes’ de Sarinyena, són ‘una agresión a nuestra historia’ o un atac ‘procatalanista’? També s’han de traure?
I per què, en compte de dir que és una bandera ‘catalanista’, no diuen que és una bandera ‘aragonesista’, si és també l’oficial d’Aragó? I si a Almenara o a l’Olleria hagueren penjat o desplegat una bandera d’Astúries o de Castella, també l’haurien considerada un ‘ataque’ i ‘una agresión sin precedentes a nuestra historia’? Per què  eixe odi i eixa animadversió a Catalunya?
El PP d’Almenara i el de l’Olleria creuen que pel fet que la bandera de les quatre barres siga oficial a Catalunya, ja no pot ser-ho també d’altres territoris de l’Antiga Corona d’Aragó. No saben els membres del PP d’Almenara i els de l’Olleria que la bandera d’Itàlia i la de Mèxic són idèntiques? O la d’Andorra i la de Romania?
Per què renunciar a uns colors que són patrimoni de tots els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó? O és que ara hem de traure les banderes ‘catalanistes’ del Palau de la Generalitat, les de l’estació del Nord o la de l’Ajuntament de València?
Com és que el PP torna a traure de nou el fantasma del catalanisme? Tanta por tenen a la història i a la llibertat? O és que són tan indocumentats que desconeixen que la Senyera de les quatre barres està present, no només al castell d’Almenara i al Ball dels Locos de l’Olleria, sinó a tants i tants llocs del nostre País?
Fa unes setmanes el conseller Vicent Marzà també va ser acusat de catalanista per un treballador de Renfe. I mon pare també va ser acusat de catalanista, un terme que ell mai no va considerar despectiu ni insultant. Va ser quan mon pare tenia vora 100 anys, que un veí de l’Alcúdia, molt més jove que mon pare i d’extrema dreta li digué, amb ànim d’insultar-lo: ‘Tinc ganes que se muiga Carod Rovira i tots els catalanistes’. Mon pare, sense immutar-se li contestà: ‘Escolta, que jo sóc catalanista’. I l’energumen aquell li digué: ‘Ja ho sé. I tinc ganes que se muiguen tots els catalanistes, i vostè també’. Mon pare, sense perdre la calma ni el sentit de l’humor li respongué: ‘Mira, això és qüestió de paciència. Com que jo sóc molt més major que tu, si tens paciència, i no et mors tu abans que jo, ja em voràs mort’. I continuà caminant, deixant aquell energumen palplantat.

divendres, 28 de juliol del 2017

'El valencià i el català són la mateixa llengua' (VILAWEB/ONTINYENT, 28/07/2017)

Aquesta afirmació no és de cap membre de l’Institut d’Estudis Catalans, ni de cap acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni tampoc de cap polític de Compromís. Aquestes paraules són de l’eurodiputat del PP Santi Fisas, que en el seu compte twitter (@SantiagoFisas), el 2 de febrer d’enguany, adreçava el seu missatge a la Sra. Isabel Bonig, per la postura irracional de la presidenta del PP valencià en relació a la llengua. I el Sr. Fisas, per si no havia quedat clara la seua piulada, encara deia a la Sra. Bonig: “En política no s’hi val tot”.

I és que de nou, el PP valencià amb la connivència del PP de l’Estat, continua negant l’evidència, ja que han recorregut el decret de la Generalitat Valenciana que regula l’ús de les llengües a l’Administració. El PP valencià i l’estatal afirmen, esperpènticament, que el valencià només és oficial al País Valencià, i per tant diferencien la llengua que parlem els valencians de la que parlen els catalans, els illenc, els andorrans o els aragonesos de la Franja.

També un diputat valencià del PP afirmava al parlament de Catalunya la unitat de la nostra llengua. Només que posen a internet la frase: ‘Un diputat valencià del PP reconeix la unitat de la llengua’ trobaran un vídeo del diputat valencià Juan Milián Querol, nascut a Morella el 27 d’agost de 1981, on el polític del PP defensa la unitat de la nostra llengua. El diputat morellà, vice-secretari d’Estudis i Programes del PP de Catalunya, i parlamentari al Parlament de Catalunya, portaveu del PP de les comissions de Cultura, Exteriors i Ensenyament (entre més) deia al Parlament de Catalunya el juny de 2014: ‘Sóc catalanoparlant: el català és la meua llengua materna, és la llengua del meus pares, la llengua dels meus avis, la llengua dels meus amics’.


Per altra part, els diputats valencians del PP, tan posats a fer el ridícul, no deuen recordar que el seu partit, en el XVIII congrés, celebrat els dies 10, 11 i 12 de febrer d’enguany, consagra també la unitat de la nostra llengua. I és que la ponència Educación, innovación y cultura, coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirma en el punt 125 del capítol El español una lengua de oportunidades el següent: ‘El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador’.

I el valencià? La ponència del PP no reconeix el valencià com a llengua distinta del català, i per això parla només del català, del basc i del gallec, reconeixent per tant, implícitament i explícita, que a l’Estat espanyol no hi ha sinó tres grans llengües més (i no quatre) a part del castellà: el basc, el català i el gallec. I els diputats valencians i el govern de Madrid, obstinats a negar allò que els seus mateixos militants aprovaren al congrés del PP. I obstinats a fer el ridícul.

Segons els diputats valencians del PP, les universitats no tenen raó quan afirmen la unitat de la nostra llengua. L’AVL tampoc, Compromís i el conseller d’Ensenyament tampoc, els socialistes tampoc. I ara, la ponència del PP també deu estar equivocada. Encara que va ser aprovada. Només els diputats del PP valencià neguen l’evidència!

I és que per molt que els diputats del PP valencià (no els catalans ni els mallorquins), s’obstinen a negar la unitat de la nostra llengua, no podran destruir aquesta unitat, reconeguda per tot el món acadèmic i també per la ponència del congrés del PP. I pel diputat morellà Juan Milián. I per l’eurodiputat del PP Santi Fisas.

El PP valencià continua defensant una cosa tan absurda (i tan ridícula) com que els valencians, els andorrans, els catalans i els mallorquins, així com els aragonesos de la Franja, no parlem la mateixa llengua.

També, posats a fer el ridícul, els diputats del PP valencià poden afirmar que la terra no és redona sinó plana. I que la llei de la gravetat no existeix. I que el sol gira al voltant de la terra. “Eppur si muove”, Sra. Bonig!

dimecres, 26 de juliol del 2017

La llei de l'embut (VILAWEB/ONTINYENT, 26/07/2017)

El ministre de Justícia espanyol Rafael Català ha suggerit que el president Puigdemont pregunte als catalans si estan disposats a pagar els cinc milions (més interessos) que els podrien caure a Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs per haver convocat la consulta del 9 de novembre de 2014. I és que jutjats aquests polítics per la seua responsabilitat en el 9N, haurien de tornar amb el seu patrimoni les despeses que es feren en aquella consulta.

Resulta del tot patètic que el ministre de Justícia amenace amb aquesta mesura, quan no va dir res (ni el ministre de Justícia en aquell moment ni cap altre ministre) pels diners que el conseller valencià d’Educació Alejandro Font de Mora va dilapidar inútilment amb recursos contra la decisió del TSJ a favor de la unitat de la nostra llengua.

El gener de 2010, el Tribunal Suprem va desestimar un recurs de la Generalitat Valenciana contra una sentència del TSJ del 27 de desembre de 2005, que condemnava la Conselleria d’Ensenyament per no reconèixer la titulació de Filologia Catalana en la convocatòria de les oposicions per a accedir al cos docent. La decisió del Suprem, comunicada l’11 de gener de 2010, obligava la Generalitat a pagar les despeses del recurs que havia interposat Font de Mora.

Com deien els mitjans de comunicació amb relació amb aquest afer, la insubmissió del conseller Font de Mora i del president Francisco Camps des del 2003, en aplicar la bateria de sentències sobre el mateix tema del Suprem, va costar als valencians uns 60.000 euros, que evidentment no van pagar ni el Sr. Font de Mora ni el Sr. Camps.


Les sentències del Suprem no van ser les úniques que va haver de pagar la Conselleria, ja que el conseller va presentar diversos recursos, que va perdre sempre, en no reconèixer la titulació de Filologia Catalana en les oposicions al cos docent.

El jutge Rafael Manzana Laguarda imputà al conseller Font de Mora una conducta de ‘manifesta temeritat’ i desobediència sistemàtica a l’Administració valenciana, ja que el conseller en qüestió va desobeir reiteradament 21 sentències del TSJ valencià, 4 del Suprem i 1 del Constitucional.

Per això si els polítics catalans que van organitzar la consulta del 9 de novembre de 2004 han de pagar les despeses d’aquell acte, per què cap ministre del govern espanyol no va demanar que el conseller Font de Mora i el president Camps pagaren els recursos (irracionals) que van presentar i que van perdre una vegada i una altra? I que vam pagar els valencians!

Això mateix podríem dir dels projectes faraònics de la Genralitat, com la Fórmula 1, que van ser un fracàs absolut i que també anem pagant els valencians. O el cas del Banc de València i les altres entitats financeres, que el govern Camps va desmantellar i que ningú del govern de Madrid ha demanat responsabilitats.

Per altra part, el decret de plurilingüisme de la Generalitat Valenciana, suspès pel TSJ, ha de ser acatat pel govern valencià, cosa que no va fer el govern de Francisco Camps, que no acatava, sinó que desobeïa i atacava les sentències del TSJ sobre la titulació de Filologia Catalana.
Això és la llei de l’embut, l’ample per a mi i l’estret per a tu. I l’ample sempre és per als de Madrid, que sempre tenen la raó de la força. No la força de la raó. I mentrestant els valencians anem entonant ‘para ofrendar nuevas glorias a España’.

diumenge, 23 de juliol del 2017

El Certificat de Capacitació en Valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 23/07/2017)

Amb molt bon criteri i amb un gran sentit comú, com informaven els mitjans de comunicació l’11 de juliol passat, el STEPV va demanar a la Conselleria d’Educació que els llicenciats en Filologia Catalana que vulguen impartir classes de valencià no hagen de presentar el Certificat de Capacitació en valencià. Seria més que absurd que un llicenciat en Filologia Catalana, tant si ha fet la llicenciatura a Palma o a Barcelona, haguera de presentar un certificat que el capacite per fer classes de valencià, aquella assignatura en la qual ell ja n’és llicenciat. Algú s’imagina que un llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat de Cambridge necessitara un certificat per fer classes d’anglès a Ontinyent, a Elx o a Almassora? Però al País Valencià tot s’hi val. Encara que siga fent aquest ridícul.

Dic això perquè tampoc ningú no es pot imaginar que a un llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Madrid i que fera classes a un institut de l’Alcoià o del Baix Maestrat, li pogueren exigir un certificat de Capacitació de castellà.



Aquest absurd del requisit lingüístic ve del govern de la Generalitat, en mans del PP, que una vegada i una altra posava (i el partit continua fent-ho) dificultats a l’ensenyament de la nostra llengua, tot negant la unitat de l’idioma que parlem al País Valencià, a Catalunya, a la Franja d’Aragó a Andorra i a les Illes Balears. Per això el PP es va inventar una ordre en 2013 (que ara la Conselleria d’Educació hauria de fulminar d’immediat) que exigia als mestres i al professorat de Secundària i FP la possessió d’algun títol que acreditara el requisit lingüístic de valencià.

Aquesta mesura del requisit lingüístic que va propiciar el PP, com l’atac ara al plurilingüisme, no fa sinó mostrar l’autèntica cara d’un partit que vol acabar amb la nostra llengua i amb el redreçament nacional del País Valencià, per tal que el nostre Poble continue ofrenant noves glòries a Espanya. L’ofensiva del PP i del TSJ contra el decret de plurilingüisme no va només contra la llengua, sinó contra la vertebració del País Valencià. I és que com ha dit el bon amic Francesc Viadel, al partit que va governar la Generalitat durant vint anys ‘no li interessa per a res el valencià’. La seua única obsessió és destruir-lo. Una altra mostra de l’animadversió del PP per la nostra llengua està en la petició que ha fet aquest partit de suspendre cautelarment el decret que prioritza el valencià a l’Administració perquè, segons el PP, margina el castellà.

Espere que el conseller Vicent Marzà, malgrat les pressions que puga rebre dels intolerants de sempre, anul·le eixa llei, i els llicenciats en Filologia Catalana per les Universitats de Catalunya o de les Illes Balears deixen de necessitar un requisit lingüístic per fer classes de valencià al País Valencià. En cas contrari, la situació seria d’esperpent. Com si la Junta d’Andalusia exigira un certificat de Capacitació de castellà als llicenciats en Filologia Hispànica de Castella que volgueren fer classes de castellà a Cadis o a Almeria.

L’objectiu de tots aquells que estan contra el valencià (malgrat que diuen que defenen la Constitución) és aniquilar la nostra llengua i fer realitat, de nou, l’eslògan del franquisme: ‘Si eres español, habla español’, com hem vist en el estiuejants que han protestat a l’Ajuntament de Bellreguard per un pecat tan gran com parlar valencià al País Valencià.

josep miquel bausset

dijous, 20 de juliol del 2017

Posar les urnes no és delicte. I encara menys, pecat (VILAWEB/ONTINYENT, 18/07/2017

Quan hui falten 75 dies per a l’1 d’octubre, som molts els valencians que vivim a Catalunya i que podrem votar, pacíficament i lliureme, en el referèndum sobre el futur d’aquest país. Des de Vicent Sanchis, director de TV3, a Vicent Partal, director de Vilaweb, i des de l’escriptora Isabel-Clara Simó a Brauli Duart, ex-president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. També els bisbes valencians de Sant Feliu de Llobregat, de Lleida i de Tortosa, o Raimon i tants i tants mestres, infermers i altres valencians que des de fa més o menys anys vivim a Catalunya. El diari Levante-EMV del 23 de setembre de 2015 donava una xifra de més de 61.000 valencians que residim al Principat de Catalunya.

Per això, davant la convocatòria de l’1 d’octubre, pense que posar les urnes no només no és cap delicte, sinó que és l’expressió més fefaent de la democràcia. Així s’ha fet a Escòcia o al Quebec amb la voluntat que aquests pobles expressaren lliurement el seu futur i on només van votar els escocesos i els quebequesos, i no tots els ciutadans dels Regne Unit o del Canadà. Pensar que posar les urnes a disposició dels ciutadans i que votar puga ser un delicte és un indici clar d’una democràcia malalta.
Però no ha estat només Escòcia i el Quebec, sinó que aquest procés que està vivint Catalunya s’ha donat en una vintena de països en els últims 43 anys (Els Punt-Avui, 10 de juny de 2017).

Només com a exemples, cal recordar que Irlanda del Nord, amb un referèndum acordat, va votar el 8 de març de 1973 si volia continuar formant part del Regne Unit o si volia unir-se a la República d’Irlanda, fora del Regne Unit. Amb una participació del 58,66% de la població, va guanyar la primera opció amb un 98,9% dels vots.

També Eslovènia va votar en un referèndum unilateral el de 23 de desembre de 1990 si volia ser un estat independent i sobirà. Amb una participació del 93,5%, aquesta opció d’independència va guanyar amb un 88,5% de vots a favor.

Lituània, també amb un referèndum unilateral, i amb una participació del 84,74%, va votar la seua independència amb un 76,5% a favor el 9 de febrer de 1991.

Geòrgia amb un referèndum unilateral i amb una participació del 90,6%, votà a favor de la independència amb un 99,5%, el 31 de març de 1991.



Estònia amb un referèndum unilateral, i amb una participació del 78,4%, va votar el 3 de març de 1991 la seua independència amb un 82,9% de vots a favor.

Letònia, el 3 de març de 1991, votà també per la independència amb un referèndum unilateral, amb una participació del 87,56% i amb un 73,68% de vots a favor.

Altres referèndums, convocats unilateralment o acordats amb els estats, també s’han fet a Croàcia (9 de maig de 1991), Macedònia (8 de setembre de 1991), Ucraïna (1 de desembre de 1991), Eritrea (23-25 d’abril de 1993), Puerto Rico (23 de juliol de 1967 i 4 de novembre de 1993) o Crimea (16 de març de 2014).

Fa uns dies, el teòleg brasiler Leonardo Boff deia: ‘És important recuperar el caràcter político-transformador de l’esperança’, que té ‘dues filles: la indignació i la valentia. La indignació ens ensenya a rebutjar les coses tal com són i la valentia a canviar-les’.

Com diu el títol d’un llibre escrit pel P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, ‘L’independentisme no és cap pecat’. Ni tampoc, evidentment, l’unionisme. I és que com diuen els bisbes catalans en la nota del passat mes de maig sobre el moment que viu Catalunya, ‘totes les opcions polítiques són legítimes’.  Per això la millor manera de solucionar un conflicte i de decidir el futur d’un Poble és posar les urnes i poder votar. Així de fàcil i de senzill.

Si el rei espanyol Felip VI ha demanat al Parlament de Westminster, davant la reina Isabel de la Gran Bretanya, ‘solucions acceptables’ per a Gibraltar, per què aquest rei no propicia solucions acceptables per a Catalunya, com ara la celebració d’un referèndum?

Per altra part, l’amenaça de multes de fins a 600.000 euros als batles que donen el cens per al referèndum de l’1 d’octubre demostra, una vegada més, que quan no hi ha raons s’utilitza la força. El que cal són urnes, que enforteixen la democràcia, i no armes ni multes que són les ‘raons’ dels qui no tenen arguments ni raó.

Participar en un referèndum és poder votar. Cadascú el que vulga. I és que la diferència entre els qui defensem el referèndum i els qui el prohibeixen és que els primers demanem que es puga votar lliurement i els segons prohibeixen que es puga expressar l’opinió de cadascú.

diumenge, 16 de juliol del 2017

‘No beure fins a la sacietat, sinó amb moderació’ (ONTINYENT/VILAWEB.CAT, 16/07/2017)

Així és com Sant Benet, al capítol 40 de la Regla Benedictina, exhorta els monjos pel que fa al consum de vi. Aquest text que regula la vida dels monestirs (escrit fa quinze segles) té una gran actualitat quant a la saviesa i la humanitat que Sant Benet hi va saber transmetre. Tot i que el sant abat és conscient que ‘el vi no és gens propi de monjos’, i com que sap ‘que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre’, Benet els demana que beguen amb moderació. Per això, encara que al sant abat li ‘fa un cert escrúpol establir la mesura de l’aliment dels altres’, Sant Benet creu que ‘és suficient per a cadascú una hemina de vi al dia’, que ve a ser un quart de litre llarg.

He pensat en aquest bon consell que Sant Benet dóna als monjos en aquest capítol 40 pel fet que cada any als Sanfermines (però no només) hi ha tota mena d’excessos provocats per l’embriaguesa, que fins i tot provoca agressions sexuals. I també baralles o accidents de circulació en bona part a causa de l’excés de vi. I és que la beguda descontrolada, beure sense dominar el propi instint, ens porta a l’evasió, al descontrol, a la relaxació i a la buidor interior, a més d’afavorir tota mena d’abusos i agressions contra els altres.

Si bé, com diu el llibre de l’Eclesiàstic ‘el vi és vida per als hòmens’, immediatament l’autor d’aquest text adverteix que això és així ‘si el beus amb mesura’ (Ecli 31:27). I és que ja des de l’Antic Testament el vi és considerat ‘per fer la joia dels hòmens’ (Ecli 31:27), ja que és ‘alegria del cor i joia de l’ànima’ (Ecli 31:28), sempre que siga ‘begut quan convé i amb mesura’ (Ecli 31:28). En cas contrari, ‘el vi begut en excés’ és ‘amarguesa de l’ànima’ (Ecli 31:29), ja que ‘l’embriaguesa enfurisma l’insensat fins que el fa caure’ (Ecli 31:30). També Sant Pau mana que els diaques no beguen molt de vi (1Tm 3:8) i que els bisbes siguen sobris i no propensos al vi (1Tm 3:2-3). I encara, l’Apòstol recomana als efesis que no s’embriaguen de vi (Ef 5:18).


Com he dit abans, tot i que la Regla Benedictina té 1.500 anys, la saviesa i la humanitat que hi trobem fa que aquest text siga ben actual. La moderació i el sentit comú que ameren aquesta Regla que Sant Benet va escriure fan dels monestirs uns llocs plenament humans.

I és que les coses fetes amb mesura porten sempre el bé a les persones. Per això quan algú s’excedeix en el consum de les begudes alcohòliques, trobem tota mena d’excessos i d’abusos, com passa cada any en els Sanfermines o en altres festes populars. D’ací que pel que fa al vi, Sant Benet anteposa la moderació a la satisfacció, en vistes que els monjos visquem amb sobrietat, amb austeritat i amb frugalitat, sense ser esclaus de la beguda.

Si Sant Benet va saber inculcar als monjos aquesta discreció i aquesta moderació en la beguda, i també en el menjar (al capítol 39 de la Regla), és perquè volia que els monestirs foren espais saludables, equilibrats i plenament humans. Per això el consell que dóna Sant Benet sobre el vi és d’una gran maduresa, ja que vol que els monjos aprenguen a usar la beguda, no a abusar-ne.
Encara recorde una campanya del govern d’Espanya a propòsit de beure amb moderació per tal d’evitar accidents de trànsit, i l’eixida de to d’un ex-president que demanava, d’una manera que ratllava la insolència i la mala educació, que no li digueren a ell quantes copes havia de beure. Segurament que si aquest ex-president, un del tres de les Açores, haguera llegit la Regla de Sant Benet, hauria pogut comprendre que els consells sempre s’han de rebre amb agraïment i no amb la supèrbia amb la que va reaccionar aquell personatge.

Com ens recordava l’abat Josep M. Soler comentant aquest capítol 40 de la Regla, ‘davant el dilema de ser fidel a la praxi més antiga de no beure vi o d’adaptar-se al costum de beure’n que s’anava estenent en els àmbits monàstics dels seu temps’, Sant Benet, un home equilibrat i comprensiu, va optar ‘per un criteri ample dins la moderació necessària’. Aquesta moderació és la que hauria de regular l’ús de la beguda, per evitar mals majors com els que passen als Sanfermines i a d’altres festes, on l’alcohol es consumeix de manera descontrolada.

Sant Bonaventura (INFORMACIÓN.ES, 13/07/2017)

El pròxim dia 15 de juliol celebrarem la festa de Sant Bonaventura, frare franciscà, cardenal i doctor de l'Església.



Amb el nom civil de Joan de Fidanza, aquest sant va nàixer el 1227 a prop de Viterbo, a la Toscana italiana. Greument malalt de menut, sa mare el va consagrar a Sant Francesc d'Assís, per la intercessió del qual, Joan va recobrar la salut. I aií ho canten aquests goigs: «Florencia el ser vos doná/ Llinatge noble y antich,/ Fervoros sant Deu procurà/ Dels menors essent vos xich;/ Quant en faxa heus va enviar,/ una mortal calentura».

Joan va ingressar als franciscans, per viure en la senzillesa evangèlica del sant d'Assís i alhora, en la i la ciència i en la saviesa de l'Orde. Va estudiar a la Universitat de París i després, durant 10 anys, va ser professor en aquesta mateixa ciutat, bressol de la cultura. Quan tenia 36 anys, l'Orde, reunida a Roma en capítol general, el 2 de febrer de 1257, va elegir Bonaventura ministre general. Durant el seu ministeri, va visitar les comunitats franciscanes de França, Alemanya, Itàlia i Espanya, celebrà capítols generals i provincials i va encoratjar els frares a ser fidels a la Regla. Per tot això, Sant Bonaventura és considerat el segon fundador de l'Orde de Sant Francesc d'Assís, del qual va escriure una biografia.

Amb la seua saviesa, Bonaventura predicava davant de papes i reis, així com també davant l'estament clerical i les comunitats religioses: «Ja profés en brevedat,/ Fonch vostra sabiduría/ Tal, pues Sant Tomás pasmat/ Buscant vostra llibrería:/ Per llibres vareu mostrar/ De Cristo en creu la figura».
El papa Gregori IX el va crear cardenal i amb l'ajuda de Bonaventura, el papa preparà el segon concili ecumènic de Lió, on el sant franciscà va dirigir els debats.

Durant els anys de docència a la Universitat de París, Sant Bonaventura va escriure els comentaris a la Bíblia i a les Sentències de Pere Llombard. També escrigué obres de Teologia, apologies, sermons i opuscles místics: «París Càtedra heus va dar,/ la orde el generalat,/ Gregori heus maná aceptar/ Capello, junt al bisbat:/ Y el Papat per vos va estar/ A vostra judicatura». En la seua obra trobem la síntesi de l'agustinianisme medieval i la idea del Crist, centre de la creació.

En Sant Bonaventura no trobem un fred exercici de la intel·ligència, sinó la saviesa de la ciència sagrada viscuda i practicada. Per això en ell s'ajunten ciència i experiència. Bonaventura va ser un frare humil, amb un gran amor a la pobresa, la pregària i la paciència. Una antiga llegenda ens mostra Bonaventura fregant els plats del convent, quan arriben els enviats del papa amb les insígnies cardenalícies. Si bé no està provat aquest fet, sí que resumeix l'esperit del frare en el servei humil als altres, com canten els goigs: «Vos que glòries desdenyàreu/ sent humil exemple bell,/ de cardenal lo capell/ a viva forsa acceptareu/ y rentant plats us trobareu/ al rebrer tant alt honor».

Sant Bonaventura, que va morir el 15 de juliol de 1274, va ser aquell home prudent, que va organitzar l'Orde dels Franciscans i que tenia un amor de pare amb els seus i una pietat cristocèntrica i mariana.
El papa Sixte IV el va canonitzar el 1482, dos-cents huit anys després de morir Bonaventura. I Sixte V, el 1588, el va declarar Doctor de l'Església, amb el qualificatiu de Seràfic. I és per això que l'aclamem amb aquests goigs antics: «Doctor y Sant singular/ Seráfich Bpnaventura;/ Vullau a Jesús pregar/ Nos don del cel la ventura».

Al nostre país els franciscans i les franciscanes es troben a Pego, Cocentaina, València, Vila-real, Ontinyent i Gilet i els caputxins, als convents (molts d'ells fundats per Sant Joan de Ribera) d'Alacant, Massamagrell, Orito, L'Olleria i València, al carrer Ciril Amorós, on tots ells continuen vivint la senzillesa evangèlica de Sant Bonaventura i del sant d'Assís: «Ja que de vostre esplendor/ la flama es gentil y pura/ Lliuraunos Bonaventura,/ de lo dupte y del error».

Sant Bonaventura és el patró de Pedreguer per l'influx dels pares franciscans que van predicar a la nostra terra després del 1609, data de l'expulsió dels moriscos des del port de Dénia, per ordre del Duc de Lerma, com recordava l'any 2014 l'amic escolapi P. Francesc Mulet, en l'homilia que va predicar a Pedreguer. La tradició ens diu que la devoció d'aquesta vila de la Marina a aquest sant franciscà s'inicià en una data incerta, a finals del segle XVI o a principis del XVII. Però sí que s'admet que Sant Bonaventura es patró de Pedreguer des d'abans de 1661. També a Onil hi ha el convent de Sant Bonaventura i encara, trobem l'anomenat Racó de Sant Bonaventura, que és un preciós paratge natural a Alcoi.

dimecres, 12 de juliol del 2017

La Carta Col.lectiva de l'episcopat espanyol (VILAWEB/ONTINYENT, 12/07/2017)

L’1 de juliol passat s’esdevingué el 80è  aniversari de la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol, un document sobre la guerra civil de 1936 de caràcter històrico-doctrinal, signat l’1 de juliol de 1937 i que va ser publicat el 10 d’agost següent.


El text fou redactat pel cardenal Isidre Gomà a instàncies del general Franco i el van signar tots els bisbes espanyols, amb l’excepció del cardenal de Tarragona i Primat, Francesc Vidal i Barraquer, de Mateo Múgika, bisbe de Vitòria, i de Joan Torres, bisbe de Menorca, ja molt ancià.

Aquest document va ser molt divulgat internacionalment per la propaganda franquista, cosa que ajudà decisivament el Movimiento  Nacional per reconèixer la sublevació dels revoltats espanyols addictes a Franco i va esdevenir una crida patriòtica i militar contra el comunisme.

La Carta Colectiva del Episcopado Español al mundo entero con motivo de la Guerra de España’, un text de 15 pàgines, està estructurat en 8 capítols i una conclusió final.

El document, adreçat als bisbes de tot el món, començava argumentant el motiu de la carta, davant ‘el desconocimiento de la verdad de lo que en España ocurre’. Els bisbes espanyols afirmaven el caràcter ‘anticristiano’ d’una guerra que causava un ‘enorme daño a la verdadera España’.

En la Carta Col·lectiva, els bisbes es lamentaven de l’opinió negativa que els mitjans de comunicació s’havien format de la guerra civil, ja que ‘una buena parte de la prensa católica extranjera ha contribuido a esta desviación mental que podría ser funesta para los sacratísimos intereses que se ventilan en nuestra patria’. Tot i que els bisbes es mostraven contraris a la violència, la Carta defensava que ‘la guerra es a veces el remedio heroico, único, para centrar las cosas en el quicio de la justicia y volverlas al reinado de la paz’. Per això defensaven la sublevació d’aquells que ‘se alzaron en armas para salvar los principios de la religión y justicia cristiana’.

Segons la Carta Col·lectiva, van ser els polítics de la República ‘con sus prácticas de gobierno, los que se empeñaron en torcer bruscamente la ruta de nuestra historia en un sentido totalmente contrario a la naturaleza y exigencias del espíritu nacional, y especialmente opuesto al sentido religioso predominante en el país’. Per als bisbes, el govern republicà va actuar ‘anulando los derechos de Dios y vejada la Iglesia’ i per això, l’episcopat defensava ‘el derecho a la resistencia defensiva por la fuerza’. Per als bisbes espanyols signants d’aquest text, només hi havia una eixida a la situació d’Espanya: ‘o sucumbir en la embestida definitiva del comunismo destructor o intentar librarse del terrible enemigo’. Per això els bisbes argumentaven així la seua postura davant el Alzamiento: ‘la Iglesia no podia ser indiferente en la lucha’. Per als bisbes espanyols la rebel·lió franquista, qualificada de ‘levantamiento cívico-militar’, tenia un doble suport: ‘el del sentido patriotico y el sentido religioso’ i per això creien que ‘en España no hay más esperanza para reconquistar la justicia y la paz que el triunfo del Movimiento Nacional’.

La Carta Col·lectiva defensava que ‘mientras en la España marxista se vive sin Dios, en las regiones indemnes o reconquistadas se celebra profusamente el culto divino y pululan y florecen nuevas manifestaciones de la vida cristiana’.

La Carta Col·lectiva va significar la unió de l’Església i del Règim franquista i el naixement del nacionalcatolicisme, imperant a Espanya fins a la Transició.

Aquesta carta ens hauria de recordar que l’Església no ha de beneir ni donar suport mai a una opció política concreta, ni s’ha de casar amb cap partit, com ens va ensenyar el cardenal Tarancon.
Cal tindre en compte que segons el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, en un article publicat a El País, aquesta Carta Col·lectiva que justificava l’alçament militar va generar un malestar al Vaticà. El P. Hilari Raguer mateix ha consultat l’arxiu de la Secretaria d’Estat del Vaticà i ha vist una carta de Pacelli, Secretari d’Estat de la Santa Seu (fins ara inèdita) que demostra aquest malestar del Vaticà. En aquesta carta de Pacelli adreçada al cardenal Gomà, amb data de 31 de juliol de 1937 (10 dies abans que la Carta Col·lectiva fos publicada) i que no va arribar a ser tramesa, el Secretari d’Estat del Vaticà suggeria al cardenal Primat la conveniència de no publicar el text dels bisbes espanyols, cosa que Gomà no va seguir.

dimarts, 11 de juliol del 2017

Sant Benet (10/07/2017) VILAWEB/ONTINYENT.CAT

Demà 11 de juliol, celebrem la festa de Sant Benet, pare de monjos i patró d’Europa. L’ensenyament d’aquest sant abat el trobem reflectit en la Regla per a monjos que ell va escriure, i que sintetitza la vida d’un home, ‘Benet de nom i beneït de Déu’, com el definí el papa Sant Gregori el Gran. Aquesta Regla, que és un model de vida monàstica, està formada per diversos eixos que estructuren la vida dels monjos, com la pregària, la humilitat, la paternitat abacial, l’acolliment d’hostes, pobres i pelegrins, l’obediència, el perdó i sobretot la comunió fraterna. Sant Benet vol que cada comunitat esdevinga una escola de servei, on cadascun dels monjos siga una icona de l’amor Trinitari. I tot això viscut des de la llibertat, que és a la base de l’opció monàstica i de qualsevol altra opció personal.
La vida i l’obra de Sant Benet i la seua crida a la fidelitat em porta el record d’una moda o passió que, des de fa uns anys, concretament des del 2008, s’ha estès per diversos ponts de París i que alguns han qualificat de gregària. Es tracta de comprar un cadenat, escriure-hi el nom de la parella, fixar-lo en un lloc romàntic i llançar la clau al riu Sena com a mostra d’afecte i de fidelitat.  S’ha sabut que només al Pont des Arts de París hi ha vora un milió de cadenats, cosa que fa que aquest pont haja d’aguantar  una càrrega de quaranta tones. És evident que davant el perill que suposa la càrrega dels cadenats, les autoritats, amb molt bon criteri, ja han decidit de retirar-los. Aquest fenomen s’ha estès pels diversos ponts de París, a més del Pont des Arts. Però no només a París. Aquesta moda ha arribat també la badia de San Francisco i la Ciutat Prohibida de Pequín.


I aquest invent dels cadenats als ponts de París m’ha fet recordar un capítol del Llibre Tercer dels Diàlegs del papa Sant Gregori el Gran, en el qual Sant Benet va fer veure a l’ermità Martí que la fidelitat al Crist no es troba en el fet de lligar-se materialment a una cadena, sinó en el de viure la pròpia vocació des de la llibertat i des de l’amor.

Sant Gregori el Gran va escriure el Segon Llibre dels Diàlegs, dedicat per complet a la vida de Sant Benet. Però també al capítol XVI del Tercer Llibre dels Diàlegs, titulat ‘L’ermità Martí del Mont Marsic’, Sant Gregori ens relata aquest episodi de la vida del sant abat: ‘Fa poc, també al país de Campània, sobre el Mont Marsic, un home molt venerable anomenat Martí, menà vida solitària, i durant força anys estigué reclòs en una cova molt estreta. Molts dels nostres el conegueren i foren presents a les seues accions. N’he sabut moltes coses pel papa Pelagi, el meu predecessor de venerable memòria, i per altres hòmens molt religiosos.

Martí, al començament d’estar en aquella muntanya, quan encara no estava reclòs a la cova, s’havia lligat el peu a una cadena de ferro que havia fixat a la roca per l’altra extremitat per tal de no haver d’anar més lluny de la llargada de la cadena. Benet, l’home de vida venerable que ja he recordat, ho va saber. Li féu dir per un dels seus deixebles: “Si eres servidor de Déu, no estigues retingut per una cadena de ferro, sinó per la cadena de Crist”. Després d’aquestes paraules, Martí es desféu d’aquells grillons, però mai més no s’allunyà del radi d’acció on anava amb el peu encadenat. Lliure de la cadena s’establí en l’espai on s’havia limitat abans, quan estava lligat’.

La moda dels cadenats als ponts del Sena no fa sinó posar en perill la seguretat dels vianants, alhora que redueix l’amor de les parelles a una anècdota, a un simple cadenat. És evident que l’amor i l’afecte dels enamorats no necessita ni cadenats ni cadenes. Al contrari: l’amor es fonamenta en la llibertat i en la confiança. I un cadenat no és precisament el millor símbol per expressar l’afecte i l’estima. El capítol XVI del Tercer Llibre dels Diàlegs de Sant Gregori que he mencionat ens fa veure que és la llibertat, i no les cadenes, allò que dóna sentit a la vida, al compromís d’una parella, o d’uns monjos o monges, que volen que l’amor siga el sentit i el fonament de la pròpia vida.

Bisbats valencians, per l'amor de Déu, expliqueu-nos-ho (VILAWEB/ONTINYENT, 07/07/2017)

Amb un títol semblant, però substituint ‘Bisbats valencians’ per ‘AVL’, el Sr. Sergi Núñez publicava el dia 5 de juliol un article al diari Levante-EMV sobre la necessitat d’una entesa entre l’arquebisbat de València, l’AVL i la RACV, per tal que el Missal en valencià puga editar-se.

El Sr. Sergi Núñez, que es feia ressò de la convocatòria d’una reunió trilateral entre l’arquebisbat de València, l’AVL i la RACV, s’estranyava que l’AVL no haguera donat cap resposta al cardenal Cañizares. El diàleg entre aquests tres organismes, segons el Sr. Núñez, serviria per aprovar el Missal. Això sí, amb el model de llengua que triaria l’arquebisbat.

Sempre he estat partidari del diàleg. Però en qüestions científiques cal utilitzar criteris científics. Per això em serveix d’exemple la publicació de la tercera edició del Missal en castellà, presentat el 7 d’octubre passat a Madrid, a la seu de la Conferència Episcopal Espanyola.

Aquest Missal conté les pregàries i les rúbriques que el prevere diu en la celebració de l’Eucaristia, a més dels ritus (gestos, moviments i postures) que es porten a terme i les parts de la missa musicades. Cal dir que aquesta nova edició del Missal Romà en castellà, un volum amb 1.384 pàgines, incorpora abundants canvis d’expressió i diverses precisions. Aquesta tercera edició del Missal Romà en castellà és la continuació de les dues publicades després del Concili Vaticà II; la primera, el 1970 i la segona, el 1988.

El text d’aquesta nova edició del Missal Romà en castellà, que entrà en vigor el 4 de març, és el resultat d’un treball llarg de revisió i d’actualització, que va obtenir l’aprovació de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola el 21 d’abril de 2010. Va ser cinc anys després, el 8 d’abril de 2105, quan la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments confirmà aquest text en espanyol.

Voldria destacar que, com digué en la seua presentació el capellà Luis García, director del Secretariat de la Comissió Episcopal de Litúrgia, el text d’aquesta nova edició del Missal en castellà ‘ha estat corregit per un professor i membre de número de la Real Academia de la Lengua’, amb la finalitat de ‘subsanar posibles errores o usos inapropiados de vocabulario o de gramática castellana’. I és que els bisbes espanyols van reconèixer l’autoritat de la Real Academia de la Lengua, i per això no van consultar cap altre organisme.


És important destacar això, ja que els bisbes espanyols, amb molt bon criteri, s’han deixat aconsellar per un expert de la Real Academia de la Lengua, cosa que no fan els bisbes valencians, que no es fien de l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pel que fa a la traducció del Missal Valencià. Per això volen que una entitat no reconeguda pel que fa a la llengua, com és la RACV, puga participar en l’edició del Missal en valencià. La CEE va consultar la Real Academia de la Lengua i no un grup no reconegut lingüísticament. Per això l’arquebisbat de València, amb els altres bisbats valencians, haurien d’acceptar l’autoritat de l’AVL, que ja ha fet la traducció del Missal, i aprovar-lo d’una vegada. Les comissions per estudiar una traducció (que ja s’ha fet) només són excuses per a no publicar el Missal en valencià.

Desgraciadament, si els cristians valencians encara no tenim un missal en la nostra llengua és perquè els bisbes valencians no accepten l’autoritat lingüística de l’AVL, que és la que ha traduït el text del Missal en valencià, que continua ‘hivernat’ en algun despatx del palau arquebisbal de València, impedint així que puga ser aprovat per la CEE i posteriorment per la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments.

Només que els bisbes del País Valencià, com seria lògic (i com han fet els bisbes espanyols pel que fa a la Real Academia de la Lengua) donaren el seu vist-i-plau a la traducció feta per l’AVL, el Missal Valencià seria ja una realitat i això faria possible celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Però mentre els bisbes valencians no reconeguen l’autoritat de l’AVL pel que fa a la nostra llengua i la necessitat pastoral d’inculturar la fe en la llengua i en la cultura del País Valencià, els cristians valencians continuarem tenint prohibit el valencià als temples.

M’estranya la petició del Sr. Núñez demanant explicacions a l’AVL, quan aquest organisme ja ha fet la traducció. Per això el silenci (segons el Sr. Núñez) de l’AVL és que ja ha parlat, ja que va enviar (fa anys!) a l’arquebisbat la traducció del Missal en valencià. En tot cas, qui ha de donar explicacions de per què no s’ha publicat el Missal en valencià són els bisbes del País Valencià, no l’AVL que ha fet ben fet el seu treball.

dijous, 6 de juliol del 2017

Del cardenal Müller a l’arquebisbe Ladària (VILAWEB/ONTINYENT, 05/07/2017)

Aquest 1 de juliol passat es va fer públic el relleu al front de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. El papa Francesc ens va donar la sorpresa de l’estiu (una més del seu pontificat) en substituir l’arquebisbe Gerhard Müller, fins ara Prefecte d’aquesta Congregació des de feia cinc anys, pel jesuïta manacorí Lluís Francesc Ladària. El nomenament de Ladària i sobretot el fet de no renovar el cardenal Müller en aquesta Congregació s’ha interpretat com una clara aposta del papa per una Teologia més oberta. I és que segons els vaticanistes, Müller, nomenat per Benet XVI el 2 de juliol de 2012, ha estat un fre a les reformes i als canvis iniciats pel papa Francesc, sobretot pels desencontres en el Sínode dels bisbes de 2014 i també pel que fa a l’exhortació apostòlica post-sinodal Amoris Laetitia, un text que Müller va qüestionar de forma pública en articles, ponències i conferències. L’objecció més important de Müller a aquest document és el capítol VIII, on el text tracta la possibilitat de la comunió als divorciats tornats a casar.

Lluís Ladària, nascut a Manacor el 1944, va ingressar a la Companyia de Jesús el 1966 i és considerat un jesuïta amb una sòlida formació teològica. Ladària, que estudià filosofia a Comilles i Teologia a Frankfurt, va ser ordenat prevere el 1973 i bisbe el 1988. És Doctor per la Universitat Gregoriana de Roma des de 1984, i el 2008 el papa Benet XVI el nomenà secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. També és Doctor Honoris Causa per les Universitats Pontifícies de Salamanca i de Comilles, a més d’haver estat professor a la Gregoriana.

Ladària representa, segons els vaticanistes, una línia més en sintonia amb el papa Francesc, ja que és un jesuïta influït pels teòlegs del Vaticà II, Rahner, Congar o von Balthasar, és a dir, per la teologia que va posar les bases del Concili. Per això segons els entesos, Ladària pot representar un gir de 180º pel que fa a la línia d’actuació de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. I això que Ladària no és cap representant de la Teologia de l’Alliberament!

El papa Francesc que, poquet a poquet va renovant l’Església, és, com el va qualificar el cardenal Ezzati, ‘un gran profeta que va indicant temps nous’ i que amb canvis com aquest obre horitzons i camins, també nous, per fer possible una Església més descentralitzada, amb una Cúria més senzilla i més funcional i no com a contrapoder al papa.

Francesc, que anà a Lampedusa i denuncià el drama dels refugiats, o que també denuncià el capitalisme salvatge, vol que deixem de banda una Església poderosa i triomfal, per tal de construir una Església senzilla i acollidora, que siga hospital de campanya per curar les ferides del nostre món i per encoratjar i donar esperança als més desvalguts. Per això el papa Francesc, en poc més de quatre anys, està introduint canvis significatius perquè l’Església deixe d’estar centrada en ella mateixa, per així eixir a les perifèries del nostre món.

Amb canvis com el que s’ha produït ara a la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el papa fa gestos per acabar amb una Església autoreferencial, per portar-la a línies de frontera, deixant en un segon pla l’aspecte moralitzant i posant l’èmfasi en la misericòrdia i en l’acolliment.

Amb aquest canvi en la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el papa Francesc ha volgut crear un equip que sintonitze i porte endavant la reforma de l’Església perfilada en l’exhortació Evangelium gaudium: una Església que, com ens presentà el papa Joan XXIII, siga ‘mare i mestra’, font de joia, de consol i d’esperança. Una Església allunyada de les condemnes i oberta al nostre món. Una Església sinodal, sense por al diàleg ni a la col·legialitat. Una Església capaç de comprendre i d’acompanyar des de l’esperança, els qui fem el camí de la fe.

diumenge, 2 de juliol del 2017

La professora Adela Cortina (VILAWEB/ONTINYENT, 02/07/2017)

Amb pocs dies de diferència, han eixit en dos diaris dos textos sobre la professora de la Universitat de València Adela Cortina, amb motiu de la seua reflexió sobre la por als refugiats o aporofòbia.


Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política i directora de la Fundació Étnor, feia en aquests textos una reflexió sobre la importància d’educar els jóvens en els valors de la solidaritat i del respecte als diferents. I és que, com diu la professora Adela Cortina, ‘el que molesta, primer dels immigrants i després dels refugiats, no és que siguen estrangers, sinó que siguen pobres’. De fet, tots acollim amb els braços oberts el turistes, pel fet que vénen amb les butxaques plenes i fan una despesa important que ajuda la nostra economia. Per això els estrangers rics són molt benvinguts. Els 75 milions de turistes que van arribar a l’Estat espanyol l’any passat, ‘ens encanten’. Com diu la doctora Cortina, ‘aquells estrangers que es deixen diners són benvinguts, independentment del seu origen, color de la pell o religió’. Però quan són els pobres els qui arriben a nosaltres és quan apareix el rebuig. Són els estrangers ‘que ens molesten, com els immigrants pobres i els refugiats polítics, i durant anys, els gitanos’. Per això la professora Cortina, amb molt bon criteri, demana ‘reforçar el discurs de la igualtat i del respecte als drets econòmics i socials’. Per a la professora Adela Cortina, ‘garantir aquests drets no consisteix només a aplicar polítiques per eradicar la pobresa, sinó a disminuir les desigualtats’.

La paradoxa la tenim quan els jóvens estudien uns valors ‘i després veuen que viuen en una societat sense compassió pels qui vénen de fora, sense compassió amb els pobres, sense solidaritat amb els necessitats’. Per això, desgraciadament, no ens ha de sorprendre, com diu Adela Cortina, ‘que augmente la xenofòbia i l’aporofòbia’.

Enmig de conflictes i de crisi econòmica, sempre ‘busquem un boc expiatori que sol ser un pobre’. I aquest boc expiatori són els pobres sense recursos, els més fràgils de la nostra societat, els desemparats, els qui no poden aportar res positiu al PIB dels país.

La professora Adela Cortina, que va tindre un tracte estret amb el P. Joan Carles Elvira,  monjo de Montserrat, per la seua tesi, ens proposa l’educació com a antídot per a combatre la xenofòbia i l’aporofòbia.

També la Paraula de Déu, ja des de l’Antic Testament, ens convida a acollir l’estranger, ja que en ell, veient el germà pobre i desvalgut, hi veiem Crist. Desgraciadament, la nostra societat ha perdut el sentit de l’hospitalitat, una actitud que ens fa més humans. I és per això que, com diu la religiosa teresiana Victòria Molins, ‘els pobres fan pena, els marginats molesten’. I per això els apartem o els amaguem.

Els cristians ens hem de comprometre, no només per solidaritat, justícia o altruisme, sinó sobretot pel fet que Jesús ens mana estimar els nostres germans, a acollir aquells que fugen de la guerra, de la fam i de pobresa i que arriben a nosaltres buscant una vida digna.

'La única iglesia que ilumina es la que arde' (VILAWEB/ONTINYENT, 27/06/2017)

Aquesta és la consigna, absurda i agressiva, de certes persones que, a part del seu dèficit democràtic i amb una actitud cristianofòbica, inciten l’odi d’una manera ben clara. Fins i tot, per més inversemblant que siga, hi ha una pàgina de facebook amb aquest lema, sense que cap organisme la tanque.

El 2011, la sra. Rita Maestre, actual regidora de l’ajuntament de Madrid, entrà a la capella de la Universidad Complutense de Madrid amb una actitud provocativa i sense cap mena de respecte per la llibertat de religió, que defèn, entre d’altres, la Declaració Universal dels Drets Humans. Ara fa un any, el juny de 2016, van ser diverses les pintades a favor de l’avortament, realitzades a la capella de la Universidad Autónoma de Madrid. I la nit del passat 22 al 23, de nou, la capella de l’Autónoma va ser atacada amb un objecte incendiari.

S’ha parlat molt, també a les Corts Valencianes, de la islamofòbia i del dret dels musulmans de ser respectats en les seues creences. Com també del respecte als homosexuals i a qualsevol minoria ètnica, sexual o cultural. Però trobe a faltar una declaració contundent pel que fa a la cristianofòbia, quan és ben manifesta la persecució dels cristians als països del Pròxim Orient i del Nord d’Àfrica. I és que davant d’un atemptat contra els palestins, es convoca una protesta, cosa que té el meu suport. Però davant els múltiples atemptats contra els cristians a Síria, a Irac o a Egipte, cap col·lectiu no alça la veu per protestar per aquest genocidi.

El mes d’octubre passat, el diputat de Compromís Paco Garcia Latorre presentà una moció en la Comissió dels Drets Humans de les Corts Valencianes per tal d’impulsar una iniciativa no de llei per la lluita contra la islamofòbia. Aquesta proposta del diputat de Compromís també animava a impulsar el Pla Valencià d’Igualtat de Tracte contra Delictes d’Odi. El diputat Paco Garcia recordava les agressions contra persones musulmanes, el vandalisme contra les mesquites i el ciberodi. Ben encertadament, Garcia Latorre remarcava que ‘la llibertat religiosa i de consciència, reconeguda per la Constitució Espanyola, empara la pràctica religiosa de les persones musulmanes, tant en l’àmbit privat com en l’àmbit públic’.

Aquesta mesura de les Corts Valencianes hauria de ser aplicada a qualsevol grup religiós, també al cristià, que sovint sembla que siga el centre de la diana d’atacs absurds i carregats d’odi.
És una irracionalitat dir que l’única Església que il·lumina la societat, és la que crema. L’Església il·lumina el nostre món amb la llum de l’Evangeli, que és Bona Notícia d’alliberament i de joia per als desvalguts i per als oprimits. L’Església, malgrat les equivocacions que ha tingut al llarg dels segles, sempre és al costat dels més dèbils de la nostra societat, servint i ajudant tots aquells que ho necessiten. Perquè, on va, majoritàriament, la gent necessitada sinó a Caritas, encara que també als Bancs d’Aliments i a la Creu Roja?

La solució a tot aquest problema d’atac a símbols cristians i d’odi i discriminació per motius religiosos (de qualsevol religió) és l’educació en el respecte i en la tolerància, la cultura de la pau i l’acceptació de la diversitat. Només així, fomentant tots aquests valors, construirem un món més respectuós amb aquells que ens són diferents. Perquè qualsevol mena de diferència i de diversitat, fa una societat més rica i més humana.

dissabte, 1 de juliol del 2017

La reina Ester (LEVANTE-EMV, 01/07/2017)

Com cada any, l´1 de juliol celebrem la festa de la reina Ester, una jove jueva que amb la seua pregària d´intercessió va fer que Déu salvara el poble jueu, amenaçat per la supèrbia de Aman. La reina Ester ens revela la imatge d´un poble sempre oprimit però sempre salvat per Déu. 

La història de la reina Ester l´hem de situar a mitjans del segle V abans de Crist. El narrador del llibre d´Ester ens presenta la protagonista d´aquesta història com una jove jueva que, providencialment, va arribar a ser reina de Pèrsia. La història d´Ester explica l´acció poderosa de Déu que salva el seu poble del perill d´extermini, per mitjà de la intercessió d´Ester i de Mardoqueu.

La història té un pròleg, en el capítol 1 d´aquest llibre de l´Antic Testament, que el narrador situa a Susa, ciutat d´estiu d´Assuer, rei dels perses. Assuer, "que regnà des de l´Índia fins a Etiòpia, sobre cent vint-i-set províncies" (Es 1:1), enmig d´un banquet que oferí als seus ministres i generals, va reclamar la presència de la seua dona, la reina Vasti, per mostrar al seus convidats la bellesa de la seua esposa. Però Vasti rebutjà presentar-se al banquet del rei, menyspreant l´ordre del monarca.
L´enuig del rei va ser molt gran i per això decidí repudiar la seua dona Vasti. Posteriorment el rei Assuer va fer buscar jóvens entre les quals poguera triar una d´elles per fer-la la seua esposa. I ací és on aparegué Mardoqueu, un jueu de la tribu de Benjamí, que "havia estat deportat de Jerusalem, entre els exiliats que Nabucodonosor, rei de Babilònia, s´endugué amb Jeconies, rei de Judà" (Es 2:6). Mardoqueu tenia una neboda, òrfena de pare i de mare, que ell havia adoptat per filla. Entre les jóvens que foren reunides perquè el rei triara la seua esposa, hi havia Ester, "que era bonica i d´aspecte agradable" (Es 2:7) i que Assuer va elegir com a nova reina en substitució de Vasti. En passar a viure al palau, Ester no va revelar a Assuer el seu origen jueu, perquè Mardoqueu li ho havia indicat així.



La història d´Ester, ja reina, canvià de rumb d´una manera tràgica, quan el rei Assuer va exaltar Aman i "l´elevà en dignitat i li donà la precedència sobre tots els altres funcionaris". Aman s´adonà que Mardoqueu no s´agenollava quan ell passava, a diferència del que feia tothom. Com a bon jueu Mardoqueu només adorava el Déu d´Israel, Déu d´Abraham, d´Isaac i de Jacob. Irritar per l´actitud de Mardoqueu, Aman el volgué castigar, però pensà que el càstig, perquè fóra més cruel, no havia de caure només sobre Mardoqueu sinó sobre tot el poble jueu. Per això va fer signar al rei un decret per exterminar tots els jueus. Un punt curiós és que els escribes reials redactaren l´edicte d´extermini dels jueus als governadors de cada província, "en la seua escriptura i a cada poble en la seua llengua" (Es 3:12), cosa que no fa l´Església Valenciana que és incapaç d´utilitzar la llengua del Poble que evangelitza. L´edicte va ser enviat per així procedir a la destrucció i l´extermini en un sol dia, de tots els jueus, un Poble que al llarg de la història ha estat perseguit i maltractat.

Davant el perill de mort, els jueus van invocar Déu i Mardoqueu li notificà a la reina Ester el contingut de l´edite, per tal que ella intercedira pel seu poble davant el rei. Ella objectà a Mardoqueu que ningú no podia accedir al rei si ell no el cridava i que fent-ho, s´exposava a la mort. I Assuer ja feia un mes que no havia cridat la reina. Però així i tot, Ester, amb una pregària de súplica a Déu, una pregària preciosa on demanava que Déu els ajudara, es presentà davant del rei, traspassant la zona prohibida. En trobar-se davant del rei Ester es va desmaiar, però Assuer la confortà i li preguntà què volia. La reina li va demanar al rei que ell i Aman es dignaren anar a un convit que ella havia preparat. I va ser durant el convit, que Ester va acusar Aman de voler exterminar el poble jueu, i li demanà al rei que li fóra perdonada la seua vida "i la vida del meu poble....perquè jo i el meu poble hem estat venuts per ser destruïts, matats i exterminats" (Es 7:4)

El rei en vore que la reina Ester havia acusat Aman de voler exterminar el poble jueu, el va fer executar a la mateixa forca que Aman havia preparat per matar Mardoqueu.
La jove reina Ester ens recorda les dificultats i els sofriments dels immigrants, dels refugiats, dels exiliats, dels transeünts, dels desplaçats. Però també ens fa present el Déu que està al costat dels oprimits i del Déu que ens demana estar al costat dels qui sofreixen, del Déu que capgira el curs de la història, del Déu que salva i allibera del perill el poble.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT