D´aquesta manera definia l´alcalde de València la solidaritat, un valor que ens fa més humans, i que hem de poder exercir amb els refugiats. Aquesta afirmació, que em va agradar i molt, la feia el Sr. Joan Ribó en l´entrevista conduïda per Ferran Cano a Levante TV, el passat 25 de juliol.
L´alcalde de València va denunciar amb valentia l´escàndol que suposa "no poder rebre més gent de la que el Govern ens ha permès". De fet, i per a vergonya del govern de l´Estat, i com ens recordava l´alcalde del Cap i Casal del País Valencia, "hem acollit el 10% dels refugiats dels que el Govern de Madrid es va comprometre a acollir". I mentrestant, els hòmens, les dones i els xiquets que fugen de la fam i de la guerra, continuen morint a la Mediterrània, com els 49 refugiats subsaharians que van perdre la vida el passat 6 de juliol.
És per aquesta actitud indecent del govern d´Espanya, que el diari l´Osservatore Romano, el 4 de juliol, criticava durament França, Espanya i Àustria, per haver traït els ideals de la Unió Europea, ja que no estaven atenent la petició d´ajuda que va fer Itàlia, un país desbordat per l´acollida d´emigrants. I és que en 21 mesos, Espanya ha acollit 1488 refugiats, dels 17000 que s´havia compromès a acollir. Fins i tot, amb una actitud despietada, el Govern de Madrid va manifestar la no disponibilitat del port de Barcelona per a vaixells de rescat.
En el que portem de 2017, la Mediterrània ha engolit 2247 persones (una xifra que creix cada dia), sense que hagen pogut ser acollides i socorregudes. La insensibilitat i la insolidaritat del govern del Sr. Rajoy (que mira cap a una altra banda) incomplint el que s´havia compromès a fer, fa que, un dia sí i l´altre també, la nostra mar enterre vides humanes.
El teòleg Enric Vila, recentment ens convidava a "despertar els sentits per a descobrir les pors que ens colonitzen, personal, social i eclesialment" i d´aquesta manera poder acollir amb sol·licitud els qui fugen de la mort. També, en el mateix sentit, el frare dominic Martí Gelabert, en l´últim número de la revista Cresol, ens animava a "deixar el discurs religiós per a tornar a la tragèdia humana, que és més religiosa que el discurs. Sí, la tragèdia humana, o siga, la tragèdia de la imatge de Déu". I és que com ens recordava el P. Gelabert, i com ens ensenya l´Evangeli i el Magisteri de l´Església, i en particular el papa Francesc, no podem oblidar que si l´home és fet a imatge i semblança de Déu,"qualsevol atemptat contra la seua imatge és un atemptat contra Déu mateix". Per això l´evangelista Sant Mateu ens recorda que tot allò que fem (o deixem de fer) als més necessitats, ho fem o no, a Jesús mateix, cosa que hauria de tindre en compte el Sr. Rajoy i el seu govern.
Com ens recordava el Sr. Ribó en aquesta entrevista que em va agradar tant, malgrat que la Generalitat i molts ajuntaments del País Valencià han manifestat reiteradament la voluntat i la capacitat d´acollir refugiats, el Sr. Rajoy, està impedint aquesta mesura humanitària, amb la indecent política d´immigració i d´asil del seu govern.
La única explicació de la insensibilitat del Sr. Rajoy i dels seus ministres, és que el president i el seu govern viuen envoltats de luxe i de confort i per això no se n´adonen (o no volen adonar-se´n) del dolor dels refugiats. Són com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità (Lc 10:30-37) que passaren de llarg, sense apiadar-se de l´home malferit que es trobava a la vora del camí.
Seria interessant que els bisbes i els preveres valencians, que van denunciar amb duresa lleis com la del divorci, la de l´avortament o la del matrimoni homosexual o també la no renovació dels concerts a les escoles concertades, també denunciaren amb valentia el govern del Sr. Rajoy, per la seua indecent política amb els refugiats.
El 22 de setembre de 2012, els mitjans de comunicació ens informaven
de les protestes del PP d’Almenara perquè al castell d’aquesta vila de
la Plana Baixa el Bloc havia penjat una bandera, que anomenavacatalanista. La regidora del PP, Alícia Bañuls, afirmava que la bandera catalanista penjada al castell d’Almenara, era ‘una agresión sin precedentes a nuestra historia’ i també un ‘ataque’. De la mateixa manera, però ara a l’Olleria, el PP d’aquesta vila de la Vall d’Albaida ha qualificat ‘d’atac procatalanista’ el desplegament d’una senyera en el Ball dels Locos, com informa VilaWeb Ontinyent aquest divendres 28 de juliol. Bandera oficial d’Ontinyent
Els membres del PP d’Almenara i de l’Olleria (i de molts altres
pobles del País Valencià) tindrien una ‘desagradable’ sorpresa pel fet
que aquesta bandera que, segons els membres del PP de l’Olleria és un
atac ‘procatalanista’ i per a la regidora del PP d’Almenara ‘una agresión a nuestra historia’,
és la bandera que apareix en les pintures de Joan de Sarinyena al Palau
de la Generalitat. De la Generalitat Valenciana, és clar. I és també la
bandera d’Alcoi, Bunyol, Ontinyent, Benicàssim, Pedreguer, Macastre,
Altea, Puçol, Santa Pola, la Vila Joiosa, Xèrica o el Campello entre
més.
A més, la bandera que el Bloc va penjar al castell d’Almenara el 2012
i la que els membres del Ball dels Locos van desplegar en les festes de
la Magdalena a l’Olleria és la mateixa bandera que hi ha a l’Ajuntament
de València i que és el Penó de la Conquesta, amb les quatre barres. La
bandera que provoca l’escàndol del PP d’Almenara i del de l’Olleria és
la mateixa que apareix a la façana de l’estació del Nord de València o
la que hi ha a tants i tants racons del nostre País. I és també la que
hi havia al retaule de l’altar major de la catedral de València, abans
que els canonges la canviaren. I és també eixa bandera ‘catalanista’ la que apareix (en grans dimensions) darrere la imatge de Sant Vicent Ferrer, al Pouet, al carrer de la Mar del Cap i Casal.
El PP d’Almenara i el de l’Olleria s’haurien d’informar abans de dir que la bandera de les quatre barres és una bandera ‘catalanista’. A més, si els membres del PP d’Almenara i els de l’Olleria pretenen traure les banderes ‘catalanistes’
del nostre País, tindran faena, començant pel Penó de la Conquesta de
la cavalcada del Pregó de les festes de la Magdalena o de les pintures
de Sarinyena del Palau de la Generalitat. Per no parlar dels pobles que
tenen eixa bandera com a oficial, o de les múltiples banderes ‘catalanistes’ de l’estació del Nord de València. Partida de pilota a llargues a Sant Joan d’Alacant (l’Alacantí)
Tinc la impressió que el PP d’Almenara i el de l’Olleria no coneixen
la història del País Valencià, ni el seu art, ni les seus tradicions.
Possiblement si els membres del PP d’Almenara i els de l’Olleria anaren
al Palau de la Generalitat, podrien descobrir quantes banderes ‘catalanistes’ hi ha en aquell lloc. Eixes banderes ‘catalanistes’ de Sarinyena, són ‘una agresión a nuestra historia’ o un atac ‘procatalanista’? També s’han de traure?
I per què, en compte de dir que és una bandera ‘catalanista’, no diuen que és una bandera ‘aragonesista’,
si és també l’oficial d’Aragó? I si a Almenara o a l’Olleria hagueren
penjat o desplegat una bandera d’Astúries o de Castella, també l’haurien
considerada un ‘ataque’ i ‘una agresión sin precedentes a nuestra historia’? Per què eixe odi i eixa animadversió a Catalunya?
El PP d’Almenara i el de l’Olleria creuen que pel fet que la bandera
de les quatre barres siga oficial a Catalunya, ja no pot ser-ho també
d’altres territoris de l’Antiga Corona d’Aragó. No saben els membres del
PP d’Almenara i els de l’Olleria que la bandera d’Itàlia i la de Mèxic
són idèntiques? O la d’Andorra i la de Romania?
Per què renunciar a uns colors que són patrimoni de tots els
territoris de l’Antiga Corona d’Aragó? O és que ara hem de traure les
banderes ‘catalanistes’ del Palau de la Generalitat, les de l’estació del Nord o la de l’Ajuntament de València?
Com és que el PP torna a traure de nou el fantasma del catalanisme?
Tanta por tenen a la història i a la llibertat? O és que són tan
indocumentats que desconeixen que la Senyera de les quatre barres està
present, no només al castell d’Almenara i al Ball dels Locos de
l’Olleria, sinó a tants i tants llocs del nostre País?
Fa unes setmanes el conseller Vicent Marzà també va ser acusat de
catalanista per un treballador de Renfe. I mon pare també va ser acusat
de catalanista, un terme que ell mai no va considerar despectiu ni
insultant. Va ser quan mon pare tenia vora 100 anys, que un veí de
l’Alcúdia, molt més jove que mon pare i d’extrema dreta li digué, amb
ànim d’insultar-lo: ‘Tinc ganes que se muiga Carod Rovira i tots els catalanistes’. Mon pare, sense immutar-se li contestà: ‘Escolta, que jo sóc catalanista’. I l’energumen aquell li digué: ‘Ja ho sé. I tinc ganes que se muiguen tots els catalanistes, i vostè també’. Mon pare, sense perdre la calma ni el sentit de l’humor li respongué: ‘Mira,
això és qüestió de paciència. Com que jo sóc molt més major que tu, si
tens paciència, i no et mors tu abans que jo, ja em voràs mort’. I continuà caminant, deixant aquell energumen palplantat.
Aquesta afirmació no és de cap membre de l’Institut d’Estudis
Catalans, ni de cap acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni
tampoc de cap polític de Compromís. Aquestes paraules són de
l’eurodiputat del PP Santi Fisas, que en el seu compte twitter
(@SantiagoFisas), el 2 de febrer d’enguany, adreçava el seu missatge a
la Sra. Isabel Bonig, per la postura irracional de la presidenta del PP
valencià en relació a la llengua. I el Sr. Fisas, per si no havia quedat
clara la seua piulada, encara deia a la Sra. Bonig: “En política no s’hi val tot”.
I és que de nou, el PP valencià amb la connivència del PP de l’Estat,
continua negant l’evidència, ja que han recorregut el decret de la
Generalitat Valenciana que regula l’ús de les llengües a
l’Administració. El PP valencià i l’estatal afirmen, esperpènticament,
que el valencià només és oficial al País Valencià, i per tant
diferencien la llengua que parlem els valencians de la que parlen els
catalans, els illenc, els andorrans o els aragonesos de la Franja.
També un diputat valencià del PP afirmava al parlament de Catalunya
la unitat de la nostra llengua. Només que posen a internet la frase: ‘Un diputat valencià del PPreconeix la unitat de la llengua’ trobaran un vídeo
del diputat valencià Juan Milián Querol, nascut a Morella el 27 d’agost
de 1981, on el polític del PP defensa la unitat de la nostra llengua.
El diputat morellà, vice-secretari d’Estudis i Programes del PP de
Catalunya, i parlamentari al Parlament de Catalunya, portaveu del PP de
les comissions de Cultura, Exteriors i Ensenyament (entre més) deia al
Parlament de Catalunya el juny de 2014: ‘Sóc catalanoparlant: el
català és la meua llengua materna, és la llengua del meus pares, la
llengua dels meus avis, la llengua dels meus amics’.
Per altra part, els diputats valencians del PP, tan posats a fer el
ridícul, no deuen recordar que el seu partit, en el XVIII congrés,
celebrat els dies 10, 11 i 12 de febrer d’enguany, consagra també la
unitat de la nostra llengua. I és que la ponència Educación, innovación y cultura,
coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents
Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirma en el punt 125 del capítol El español una lengua de oportunidades el següent: ‘El
catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha
sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia
abierto, diverso e integrador’.
I el valencià? La ponència del PP no reconeix el valencià com a
llengua distinta del català, i per això parla només del català, del basc
i del gallec, reconeixent per tant, implícitament i explícita, que a
l’Estat espanyol no hi ha sinó tres grans llengües més (i no quatre) a
part del castellà: el basc, el català i el gallec. I els diputats
valencians i el govern de Madrid, obstinats a negar allò que els seus
mateixos militants aprovaren al congrés del PP. I obstinats a fer el
ridícul.
Segons els diputats valencians del PP, les universitats no tenen raó
quan afirmen la unitat de la nostra llengua. L’AVL tampoc, Compromís i
el conseller d’Ensenyament tampoc, els socialistes tampoc. I ara, la
ponència del PP també deu estar equivocada. Encara que va ser aprovada.
Només els diputats del PP valencià neguen l’evidència!
I és que per molt que els diputats del PP valencià (no els catalans
ni els mallorquins), s’obstinen a negar la unitat de la nostra llengua,
no podran destruir aquesta unitat, reconeguda per tot el món acadèmic i
també per la ponència del congrés del PP. I pel diputat morellà Juan
Milián. I per l’eurodiputat del PP Santi Fisas.
El PP valencià continua defensant una cosa tan absurda (i tan
ridícula) com que els valencians, els andorrans, els catalans i els
mallorquins, així com els aragonesos de la Franja, no parlem la mateixa
llengua.
També, posats a fer el ridícul, els diputats del PP valencià poden
afirmar que la terra no és redona sinó plana. I que la llei de la
gravetat no existeix. I que el sol gira al voltant de la terra. “Eppur si muove”, Sra. Bonig!
El ministre de Justícia espanyol Rafael Català ha suggerit que el
president Puigdemont pregunte als catalans si estan disposats a pagar
els cinc milions (més interessos) que els podrien caure a Artur Mas,
Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs per haver convocat la consulta
del 9 de novembre de 2014. I és que jutjats aquests polítics per la
seua responsabilitat en el 9N, haurien de tornar amb el seu patrimoni
les despeses que es feren en aquella consulta.
Resulta del tot patètic que el ministre de Justícia amenace amb
aquesta mesura, quan no va dir res (ni el ministre de Justícia en aquell
moment ni cap altre ministre) pels diners que el conseller valencià
d’Educació Alejandro Font de Mora va dilapidar inútilment amb recursos
contra la decisió del TSJ a favor de la unitat de la nostra llengua.
El gener de 2010, el Tribunal Suprem va desestimar un recurs de la
Generalitat Valenciana contra una sentència del TSJ del 27 de desembre
de 2005, que condemnava la Conselleria d’Ensenyament per no reconèixer
la titulació de Filologia Catalana en la convocatòria de les oposicions
per a accedir al cos docent. La decisió del Suprem, comunicada l’11 de
gener de 2010, obligava la Generalitat a pagar les despeses del recurs
que havia interposat Font de Mora.
Com deien els mitjans de comunicació amb relació amb aquest afer, la
insubmissió del conseller Font de Mora i del president Francisco Camps
des del 2003, en aplicar la bateria de sentències sobre el mateix tema
del Suprem, va costar als valencians uns 60.000 euros, que evidentment
no van pagar ni el Sr. Font de Mora ni el Sr. Camps.
Les sentències del Suprem no van ser les úniques que va haver de
pagar la Conselleria, ja que el conseller va presentar diversos
recursos, que va perdre sempre, en no reconèixer la titulació de
Filologia Catalana en les oposicions al cos docent.
El jutge Rafael Manzana Laguarda imputà al conseller Font de Mora una conducta de ‘manifesta temeritat’
i desobediència sistemàtica a l’Administració valenciana, ja que el
conseller en qüestió va desobeir reiteradament 21 sentències del TSJ
valencià, 4 del Suprem i 1 del Constitucional.
Per això si els polítics catalans que van organitzar la consulta del 9
de novembre de 2004 han de pagar les despeses d’aquell acte, per què
cap ministre del govern espanyol no va demanar que el conseller Font de
Mora i el president Camps pagaren els recursos (irracionals) que van
presentar i que van perdre una vegada i una altra? I que vam pagar els
valencians!
Això mateix podríem dir dels projectes faraònics de la Genralitat,
com la Fórmula 1, que van ser un fracàs absolut i que també anem pagant
els valencians. O el cas del Banc de València i les altres entitats
financeres, que el govern Camps va desmantellar i que ningú del govern
de Madrid ha demanat responsabilitats.
Per altra part, el decret de plurilingüisme de la Generalitat
Valenciana, suspès pel TSJ, ha de ser acatat pel govern valencià, cosa
que no va fer el govern de Francisco Camps, que no acatava, sinó que
desobeïa i atacava les sentències del TSJ sobre la titulació de
Filologia Catalana.
Això és la llei de l’embut, l’ample per a mi i l’estret per a tu. I
l’ample sempre és per als de Madrid, que sempre tenen la raó de la
força. No la força de la raó. I mentrestant els valencians anem entonant
‘para ofrendar nuevas glorias a España’.
Amb molt bon criteri i amb un gran sentit comú, com informaven
els mitjans de comunicació l’11 de juliol passat, el STEPV va demanar a
la Conselleria d’Educació que els llicenciats en Filologia Catalana que
vulguen impartir classes de valencià no hagen de presentar el
Certificat de Capacitació en valencià. Seria més que absurd que un
llicenciat en Filologia Catalana, tant si ha fet la llicenciatura a
Palma o a Barcelona, haguera de presentar un certificat que el capacite
per fer classes de valencià, aquella assignatura en la qual ell ja n’és
llicenciat. Algú s’imagina que un llicenciat en Filologia Anglesa per la
Universitat de Cambridge necessitara un certificat per fer classes
d’anglès a Ontinyent, a Elx o a Almassora? Però al País Valencià tot
s’hi val. Encara que siga fent aquest ridícul.
Dic això perquè tampoc ningú no es pot imaginar que a un llicenciat
en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Madrid i que fera
classes a un institut de l’Alcoià o del Baix Maestrat, li pogueren
exigir un certificat de Capacitació de castellà.
Aquest absurd del requisit lingüístic ve del govern de la
Generalitat, en mans del PP, que una vegada i una altra posava (i el
partit continua fent-ho) dificultats a l’ensenyament de la nostra
llengua, tot negant la unitat de l’idioma que parlem al País Valencià, a
Catalunya, a la Franja d’Aragó a Andorra i a les Illes Balears. Per
això el PP es va inventar una ordre en 2013 (que ara la Conselleria
d’Educació hauria de fulminar d’immediat) que exigia als mestres i al
professorat de Secundària i FP la possessió d’algun títol que acreditara
el requisit lingüístic de valencià.
Aquesta mesura del requisit lingüístic que va propiciar el PP, com
l’atac ara al plurilingüisme, no fa sinó mostrar l’autèntica cara d’un
partit que vol acabar amb la nostra llengua i amb el redreçament
nacional del País Valencià, per tal que el nostre Poble continue
ofrenant noves glòries a Espanya. L’ofensiva del PP i del TSJ contra el
decret de plurilingüisme no va només contra la llengua, sinó contra la
vertebració del País Valencià. I és que com ha dit el bon amic Francesc
Viadel, al partit que va governar la Generalitat durant vint anys ‘no li interessa per a res el valencià’.
La seua única obsessió és destruir-lo. Una altra mostra de
l’animadversió del PP per la nostra llengua està en la petició que ha
fet aquest partit de suspendre cautelarment el decret que prioritza el
valencià a l’Administració perquè, segons el PP, margina el castellà.
Espere que el conseller Vicent Marzà, malgrat les pressions que puga
rebre dels intolerants de sempre, anul·le eixa llei, i els llicenciats
en Filologia Catalana per les Universitats de Catalunya o de les Illes
Balears deixen de necessitar un requisit lingüístic per fer classes de
valencià al País Valencià. En cas contrari, la situació seria
d’esperpent. Com si la Junta d’Andalusia exigira un certificat de
Capacitació de castellà als llicenciats en Filologia Hispànica de
Castella que volgueren fer classes de castellà a Cadis o a Almeria.
L’objectiu de tots aquells que estan contra el valencià (malgrat que
diuen que defenen la Constitución) és aniquilar la nostra llengua i fer
realitat, de nou, l’eslògan del franquisme: ‘Si eres español, habla español’,
com hem vist en el estiuejants que han protestat a l’Ajuntament de
Bellreguard per un pecat tan gran com parlar valencià al País Valencià.
Quan hui falten 75 dies per a l’1 d’octubre, som molts els valencians
que vivim a Catalunya i que podrem votar, pacíficament i lliureme, en
el referèndum sobre el futur d’aquest país. Des de Vicent Sanchis,
director de TV3, a Vicent Partal, director de Vilaweb, i des de
l’escriptora Isabel-Clara Simó a Brauli Duart, ex-president de la
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. També els bisbes valencians
de Sant Feliu de Llobregat, de Lleida i de Tortosa, o Raimon i tants i
tants mestres, infermers i altres valencians que des de fa més o menys
anys vivim a Catalunya. El diari Levante-EMV del 23 de setembre de 2015
donava una xifra de més de 61.000 valencians que residim al Principat de
Catalunya.
Per això, davant la convocatòria de l’1 d’octubre, pense que posar
les urnes no només no és cap delicte, sinó que és l’expressió més
fefaent de la democràcia. Així s’ha fet a Escòcia o al Quebec amb la
voluntat que aquests pobles expressaren lliurement el seu futur i on
només van votar els escocesos i els quebequesos, i no tots els ciutadans
dels Regne Unit o del Canadà. Pensar que posar les urnes a disposició
dels ciutadans i que votar puga ser un delicte és un indici clar d’una
democràcia malalta.
Però no ha estat només Escòcia i el Quebec, sinó que aquest procés
que està vivint Catalunya s’ha donat en una vintena de països en els
últims 43 anys (Els Punt-Avui, 10 de juny de 2017).
Només com a exemples, cal recordar que Irlanda del Nord, amb un
referèndum acordat, va votar el 8 de març de 1973 si volia continuar
formant part del Regne Unit o si volia unir-se a la República d’Irlanda,
fora del Regne Unit. Amb una participació del 58,66% de la població, va
guanyar la primera opció amb un 98,9% dels vots.
També Eslovènia va votar en un referèndum unilateral el de 23 de
desembre de 1990 si volia ser un estat independent i sobirà. Amb una
participació del 93,5%, aquesta opció d’independència va guanyar amb un
88,5% de vots a favor.
Lituània, també amb un referèndum unilateral, i amb una participació
del 84,74%, va votar la seua independència amb un 76,5% a favor el 9 de
febrer de 1991.
Geòrgia amb un referèndum unilateral i amb una participació del
90,6%, votà a favor de la independència amb un 99,5%, el 31 de març de
1991.
Estònia amb un referèndum unilateral, i amb una participació del
78,4%, va votar el 3 de març de 1991 la seua independència amb un 82,9%
de vots a favor.
Letònia, el 3 de març de 1991, votà també per la independència amb un
referèndum unilateral, amb una participació del 87,56% i amb un 73,68%
de vots a favor.
Altres referèndums, convocats unilateralment o acordats amb els
estats, també s’han fet a Croàcia (9 de maig de 1991), Macedònia (8 de
setembre de 1991), Ucraïna (1 de desembre de 1991), Eritrea (23-25
d’abril de 1993), Puerto Rico (23 de juliol de 1967 i 4 de novembre de
1993) o Crimea (16 de març de 2014).
Fa uns dies, el teòleg brasiler Leonardo Boff deia: ‘És important recuperar el caràcter político-transformador de l’esperança’, que té ‘dues filles: la indignació i la valentia. La indignació ens ensenya a rebutjar les coses tal com són i la valentia a canviar-les’.
Com diu el títol d’un llibre escrit pel P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, ‘L’independentisme no és cap pecat’.
Ni tampoc, evidentment, l’unionisme. I és que com diuen els bisbes
catalans en la nota del passat mes de maig sobre el moment que viu
Catalunya, ‘totes les opcions polítiques són legítimes’. Per
això la millor manera de solucionar un conflicte i de decidir el futur
d’un Poble és posar les urnes i poder votar. Així de fàcil i de senzill.
Si el rei espanyol Felip VI ha demanat al Parlament de Westminster, davant la reina Isabel de la Gran Bretanya, ‘solucions acceptables’ per a Gibraltar, per què aquest rei no propicia solucions acceptables per a Catalunya, com ara la celebració d’un referèndum?
Per altra part, l’amenaça de multes de fins a 600.000 euros als
batles que donen el cens per al referèndum de l’1 d’octubre demostra,
una vegada més, que quan no hi ha raons s’utilitza la força. El que cal
són urnes, que enforteixen la democràcia, i no armes ni multes que són
les ‘raons’ dels qui no tenen arguments ni raó.
Participar en un referèndum és poder votar. Cadascú el que vulga. I
és que la diferència entre els qui defensem el referèndum i els qui el
prohibeixen és que els primers demanem que es puga votar lliurement i
els segons prohibeixen que es puga expressar l’opinió de cadascú.
Així és com Sant Benet, al capítol 40 de la Regla Benedictina,
exhorta els monjos pel que fa al consum de vi. Aquest text que regula la
vida dels monestirs (escrit fa quinze segles) té una gran actualitat
quant a la saviesa i la humanitat que Sant Benet hi va saber transmetre.
Tot i que el sant abat és conscient que ‘el vi no és gens propi de monjos’, i com que sap ‘que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre’, Benet els demana que beguen amb moderació. Per això, encara que al sant abat li ‘fa un cert escrúpol establir la mesura de l’aliment dels altres’, Sant Benet creu que ‘és suficient per a cadascú una hemina de vi al dia’, que ve a ser un quart de litre llarg.
He pensat en aquest bon consell que Sant Benet dóna als monjos en
aquest capítol 40 pel fet que cada any als Sanfermines (però no només)
hi ha tota mena d’excessos provocats per l’embriaguesa, que fins i tot
provoca agressions sexuals. I també baralles o accidents de circulació
en bona part a causa de l’excés de vi. I és que la beguda descontrolada,
beure sense dominar el propi instint, ens porta a l’evasió, al
descontrol, a la relaxació i a la buidor interior, a més d’afavorir tota
mena d’abusos i agressions contra els altres.
Si bé, com diu el llibre de l’Eclesiàstic ‘el vi és vida per als hòmens’, immediatament l’autor d’aquest text adverteix que això és així ‘si el beus amb mesura’ (Ecli 31:27). I és que ja des de l’Antic Testament el vi és considerat ‘per fer la joia dels hòmens’ (Ecli 31:27), ja que és ‘alegria del cor i joia de l’ànima’ (Ecli 31:28), sempre que siga ‘begut quan convé i amb mesura’ (Ecli 31:28). En cas contrari, ‘el vi begut en excés’ és ‘amarguesa de l’ànima’ (Ecli 31:29), ja que ‘l’embriaguesa enfurisma l’insensat fins que el fa caure’
(Ecli 31:30). També Sant Pau mana que els diaques no beguen molt de vi
(1Tm 3:8) i que els bisbes siguen sobris i no propensos al vi (1Tm
3:2-3). I encara, l’Apòstol recomana als efesis que no s’embriaguen de
vi (Ef 5:18).
Com he dit abans, tot i que la Regla Benedictina té 1.500 anys, la
saviesa i la humanitat que hi trobem fa que aquest text siga ben actual.
La moderació i el sentit comú que ameren aquesta Regla que Sant Benet
va escriure fan dels monestirs uns llocs plenament humans.
I és que les coses fetes amb mesura porten sempre el bé a les
persones. Per això quan algú s’excedeix en el consum de les begudes
alcohòliques, trobem tota mena d’excessos i d’abusos, com passa cada any
en els Sanfermines o en altres festes populars. D’ací que pel que fa al
vi, Sant Benet anteposa la moderació a la satisfacció, en vistes que
els monjos visquem amb sobrietat, amb austeritat i amb frugalitat, sense
ser esclaus de la beguda.
Si Sant Benet va saber inculcar als monjos aquesta discreció i
aquesta moderació en la beguda, i també en el menjar (al capítol 39 de
la Regla), és perquè volia que els monestirs foren espais saludables,
equilibrats i plenament humans. Per això el consell que dóna Sant Benet
sobre el vi és d’una gran maduresa, ja que vol que els monjos aprenguen a
usar la beguda, no a abusar-ne.
Encara recorde una campanya del govern d’Espanya a propòsit de beure
amb moderació per tal d’evitar accidents de trànsit, i l’eixida de to
d’un ex-president que demanava, d’una manera que ratllava la insolència i
la mala educació, que no li digueren a ell quantes copes havia de
beure. Segurament que si aquest ex-president, un del tres de les Açores,
haguera llegit la Regla de Sant Benet, hauria pogut comprendre que els
consells sempre s’han de rebre amb agraïment i no amb la supèrbia amb la
que va reaccionar aquell personatge.
Com ens recordava l’abat Josep M. Soler comentant aquest capítol 40 de la Regla, ‘davant
el dilema de ser fidel a la praxi més antiga de no beure vi o
d’adaptar-se al costum de beure’n que s’anava estenent en els àmbits
monàstics dels seu temps’, Sant Benet, un home equilibrat i comprensiu, va optar ‘per un criteri ample dins la moderació necessària’.
Aquesta moderació és la que hauria de regular l’ús de la beguda, per
evitar mals majors com els que passen als Sanfermines i a d’altres
festes, on l’alcohol es consumeix de manera descontrolada.
El pròxim dia 15 de juliol celebrarem la festa de Sant Bonaventura, frare franciscà, cardenal i doctor de l'Església.
Amb el nom civil de Joan de Fidanza, aquest sant va nàixer el 1227 a prop de Viterbo, a la Toscana italiana. Greument malalt de menut, sa mare el va consagrar a Sant Francesc d'Assís,
per la intercessió del qual, Joan va recobrar la salut. I aií ho canten
aquests goigs: «Florencia el ser vos doná/ Llinatge noble y antich,/
Fervoros sant Deu procurà/ Dels menors essent vos xich;/ Quant en faxa
heus va enviar,/ una mortal calentura».
Joan va ingressar als
franciscans, per viure en la senzillesa evangèlica del sant d'Assís i
alhora, en la i la ciència i en la saviesa de l'Orde. Va estudiar a la
Universitat de París i després, durant 10 anys, va ser professor en
aquesta mateixa ciutat, bressol de la cultura. Quan tenia 36 anys,
l'Orde, reunida a Roma en capítol general, el 2 de febrer de 1257, va
elegir Bonaventura ministre general. Durant el seu ministeri, va visitar
les comunitats franciscanes de França, Alemanya, Itàlia i Espanya,
celebrà capítols generals i provincials i va encoratjar els frares a ser
fidels a la Regla. Per tot això, Sant Bonaventura és considerat el
segon fundador de l'Orde de Sant Francesc d'Assís, del qual va escriure
una biografia.
Amb la seua saviesa, Bonaventura predicava davant
de papes i reis, així com també davant l'estament clerical i les
comunitats religioses: «Ja profés en brevedat,/ Fonch vostra sabiduría/
Tal, pues Sant Tomás pasmat/ Buscant vostra llibrería:/ Per llibres
vareu mostrar/ De Cristo en creu la figura».
El papa Gregori IX
el va crear cardenal i amb l'ajuda de Bonaventura, el papa preparà el
segon concili ecumènic de Lió, on el sant franciscà va dirigir els
debats.
Durant els anys de docència a la Universitat de París,
Sant Bonaventura va escriure els comentaris a la Bíblia i a les
Sentències de Pere Llombard. També escrigué obres de
Teologia, apologies, sermons i opuscles místics: «París Càtedra heus va
dar,/ la orde el generalat,/ Gregori heus maná aceptar/ Capello, junt al
bisbat:/ Y el Papat per vos va estar/ A vostra judicatura». En la seua
obra trobem la síntesi de l'agustinianisme medieval i la idea del Crist,
centre de la creació.
En Sant Bonaventura no trobem un fred
exercici de la intel·ligència, sinó la saviesa de la ciència sagrada
viscuda i practicada. Per això en ell s'ajunten ciència i experiència.
Bonaventura va ser un frare humil, amb un gran amor a la pobresa, la
pregària i la paciència. Una antiga llegenda ens mostra Bonaventura
fregant els plats del convent, quan arriben els enviats del papa amb les
insígnies cardenalícies. Si bé no està provat aquest fet, sí que
resumeix l'esperit del frare en el servei humil als altres, com canten
els goigs: «Vos que glòries desdenyàreu/ sent humil exemple bell,/ de
cardenal lo capell/ a viva forsa acceptareu/ y rentant plats us
trobareu/ al rebrer tant alt honor».
Sant Bonaventura, que va
morir el 15 de juliol de 1274, va ser aquell home prudent, que va
organitzar l'Orde dels Franciscans i que tenia un amor de pare amb els
seus i una pietat cristocèntrica i mariana.
El papa Sixte IV el va canonitzar el 1482, dos-cents huit anys després de morir Bonaventura. I Sixte V,
el 1588, el va declarar Doctor de l'Església, amb el qualificatiu de
Seràfic. I és per això que l'aclamem amb aquests goigs antics: «Doctor y
Sant singular/ Seráfich Bpnaventura;/ Vullau a Jesús pregar/ Nos don
del cel la ventura».
Al nostre país els franciscans i les
franciscanes es troben a Pego, Cocentaina, València, Vila-real,
Ontinyent i Gilet i els caputxins, als convents (molts d'ells fundats
per Sant Joan de Ribera) d'Alacant, Massamagrell,
Orito, L'Olleria i València, al carrer Ciril Amorós, on tots ells
continuen vivint la senzillesa evangèlica de Sant Bonaventura i del sant
d'Assís: «Ja que de vostre esplendor/ la flama es gentil y pura/
Lliuraunos Bonaventura,/ de lo dupte y del error».
Sant
Bonaventura és el patró de Pedreguer per l'influx dels pares franciscans
que van predicar a la nostra terra després del 1609, data de l'expulsió
dels moriscos des del port de Dénia, per ordre del Duc de Lerma, com recordava l'any 2014 l'amic escolapi P. Francesc Mulet,
en l'homilia que va predicar a Pedreguer. La tradició ens diu que la
devoció d'aquesta vila de la Marina a aquest sant franciscà s'inicià en
una data incerta, a finals del segle XVI o a principis del XVII. Però sí
que s'admet que Sant Bonaventura es patró de Pedreguer des d'abans de
1661. També a Onil hi ha el convent de Sant Bonaventura i encara, trobem
l'anomenat Racó de Sant Bonaventura, que és un preciós paratge natural a
Alcoi.
L’1 de juliol passat s’esdevingué el 80è aniversari de la Carta
Col·lectiva de l’episcopat espanyol, un document sobre la guerra civil
de 1936 de caràcter històrico-doctrinal, signat l’1 de juliol de 1937 i
que va ser publicat el 10 d’agost següent.
El text fou redactat pel cardenal Isidre Gomà a instàncies del
general Franco i el van signar tots els bisbes espanyols, amb l’excepció
del cardenal de Tarragona i Primat, Francesc Vidal i Barraquer, de
Mateo Múgika, bisbe de Vitòria, i de Joan Torres, bisbe de Menorca, ja
molt ancià.
Aquest document va ser molt divulgat internacionalment per la propaganda franquista, cosa que ajudà decisivament el Movimiento Nacional
per reconèixer la sublevació dels revoltats espanyols addictes a Franco
i va esdevenir una crida patriòtica i militar contra el comunisme.
‘La Carta Colectiva del Episcopado Español al mundo entero con motivo de la Guerra de España’, un text de 15 pàgines, està estructurat en 8 capítols i una conclusió final.
El document, adreçat als bisbes de tot el món, començava argumentant el motiu de la carta, davant ‘el desconocimiento de la verdad de lo que en España ocurre’. Els bisbes espanyols afirmaven el caràcter ‘anticristiano’ d’una guerra que causava un ‘enorme daño a la verdadera España’.
En la Carta Col·lectiva, els bisbes es lamentaven de l’opinió
negativa que els mitjans de comunicació s’havien format de la guerra
civil, ja que ‘una buena parte de la prensa católica extranjera ha
contribuido a esta desviación mental que podría ser funesta para los
sacratísimos intereses que se ventilan en nuestra patria’. Tot i que els bisbes es mostraven contraris a la violència, la Carta defensava que ‘la
guerra es a veces el remedio heroico, único, para centrar las cosas en
el quicio de la justicia y volverlas al reinado de la paz’. Per això defensaven la sublevació d’aquells que ‘se alzaron en armas para salvar los principios de la religión y justicia cristiana’.
Segons la Carta Col·lectiva, van ser els polítics de la República ‘con
sus prácticas de gobierno, los que se empeñaron en torcer bruscamente
la ruta de nuestra historia en un sentido totalmente contrario a la
naturaleza y exigencias del espíritu nacional, y especialmente opuesto
al sentido religioso predominante en el país’. Per als bisbes, el govern republicà va actuar ‘anulando los derechos de Dios y vejada la Iglesia’ i per això, l’episcopat defensava ‘el derecho a la resistencia defensiva por la fuerza’. Per als bisbes espanyols signants d’aquest text, només hi havia una eixida a la situació d’Espanya: ‘o sucumbir en la embestida definitiva del comunismo destructor o intentar librarse del terrible enemigo’. Per això els bisbes argumentaven així la seua postura davant el Alzamiento: ‘la Iglesia no podia ser indiferente en la lucha’. Per als bisbes espanyols la rebel·lió franquista, qualificada de ‘levantamiento cívico-militar’, tenia un doble suport: ‘el del sentido patriotico y el sentido religioso’ i per això creien que ‘en España no hay más esperanza para reconquistar la justicia y la paz que el triunfo del Movimiento Nacional’.
La Carta Col·lectiva defensava que ‘mientras en la España marxista
se vive sin Dios, en las regiones indemnes o reconquistadas se celebra
profusamente el culto divino y pululan y florecen nuevas manifestaciones
de la vida cristiana’.
La Carta Col·lectiva va significar la unió de l’Església i del Règim
franquista i el naixement del nacionalcatolicisme, imperant a Espanya
fins a la Transició.
Aquesta carta ens hauria de recordar que l’Església no ha de beneir
ni donar suport mai a una opció política concreta, ni s’ha de casar amb
cap partit, com ens va ensenyar el cardenal Tarancon.
Cal tindre en compte que segons el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, en un article
publicat a El País, aquesta Carta Col·lectiva que justificava
l’alçament militar va generar un malestar al Vaticà. El P. Hilari Raguer
mateix ha consultat l’arxiu de la Secretaria d’Estat del Vaticà i ha
vist una carta de Pacelli, Secretari d’Estat de la Santa Seu (fins ara
inèdita) que demostra aquest malestar del Vaticà. En aquesta carta de
Pacelli adreçada al cardenal Gomà, amb data de 31 de juliol de 1937 (10
dies abans que la Carta Col·lectiva fos publicada) i que no va arribar a
ser tramesa, el Secretari d’Estat del Vaticà suggeria al cardenal
Primat la conveniència de no publicar el text dels bisbes espanyols,
cosa que Gomà no va seguir.
Demà 11 de juliol, celebrem la festa de Sant Benet, pare de monjos i
patró d’Europa. L’ensenyament d’aquest sant abat el trobem reflectit en
la Regla per a monjos que ell va escriure, i que sintetitza la vida d’un
home, ‘Benet de nom i beneït de Déu’, com el definí el papa Sant
Gregori el Gran. Aquesta Regla, que és un model de vida monàstica, està
formada per diversos eixos que estructuren la vida dels monjos, com la
pregària, la humilitat, la paternitat abacial, l’acolliment d’hostes,
pobres i pelegrins, l’obediència, el perdó i sobretot la comunió
fraterna. Sant Benet vol que cada comunitat esdevinga una escola de
servei, on cadascun dels monjos siga una icona de l’amor Trinitari. I
tot això viscut des de la llibertat, que és a la base de l’opció
monàstica i de qualsevol altra opció personal.
La vida i l’obra de Sant Benet i la seua crida a la fidelitat em
porta el record d’una moda o passió que, des de fa uns anys,
concretament des del 2008, s’ha estès per diversos ponts de París i que
alguns han qualificat de gregària. Es tracta de comprar un cadenat,
escriure-hi el nom de la parella, fixar-lo en un lloc romàntic i
llançar la clau al riu Sena com a mostra d’afecte i de fidelitat. S’ha
sabut que només al Pont des Arts de París hi ha vora un milió de
cadenats, cosa que fa que aquest pont haja d’aguantar una càrrega de
quaranta tones. És evident que davant el perill que suposa la càrrega
dels cadenats, les autoritats, amb molt bon criteri, ja han decidit de
retirar-los. Aquest fenomen s’ha estès pels diversos ponts de París, a
més del Pont des Arts. Però no només a París. Aquesta moda ha arribat també la badia de San Francisco i la Ciutat Prohibida de Pequín.
I aquest invent dels cadenats als ponts de París m’ha fet
recordar un capítol del Llibre Tercer dels Diàlegs del papa Sant Gregori
el Gran, en el qual Sant Benet va fer veure a l’ermità Martí que la
fidelitat al Crist no es troba en el fet de lligar-se materialment a una
cadena, sinó en el de viure la pròpia vocació des de la llibertat i des
de l’amor.
Sant Gregori el Gran va escriure el Segon Llibre dels Diàlegs,
dedicat per complet a la vida de Sant Benet. Però també al capítol XVI
del Tercer Llibre dels Diàlegs, titulat ‘L’ermità Martí del Mont Marsic’, Sant Gregori ens relata aquest episodi de la vida del sant abat: ‘Fa
poc, també al país de Campània, sobre el Mont Marsic, un home molt
venerable anomenat Martí, menà vida solitària, i durant força anys
estigué reclòs en una cova molt estreta. Molts dels nostres el
conegueren i foren presents a les seues accions. N’he sabut moltes coses
pel papa Pelagi, el meu predecessor de venerable memòria, i per altres
hòmens molt religiosos.
Martí, al començament d’estar en aquella muntanya, quan encara no
estava reclòs a la cova, s’havia lligat el peu a una cadena de ferro que
havia fixat a la roca per l’altra extremitat per tal de no haver d’anar
més lluny de la llargada de la cadena. Benet, l’home de vida venerable
que ja he recordat, ho va saber. Li féu dir per un dels seus deixebles:
“Si eres servidor de Déu, no estigues retingut per una cadena de ferro,
sinó per la cadena de Crist”. Després d’aquestes paraules, Martí es
desféu d’aquells grillons, però mai més no s’allunyà del radi d’acció on
anava amb el peu encadenat. Lliure de la cadena s’establí en l’espai on
s’havia limitat abans, quan estava lligat’.
La moda dels cadenats als ponts del Sena no fa sinó posar en
perill la seguretat dels vianants, alhora que redueix l’amor de les
parelles a una anècdota, a un simple cadenat. És evident que l’amor i
l’afecte dels enamorats no necessita ni cadenats ni cadenes. Al
contrari: l’amor es fonamenta en la llibertat i en la confiança. I un
cadenat no és precisament el millor símbol per expressar l’afecte i
l’estima. El capítol XVI del Tercer Llibre dels Diàlegs de Sant Gregori
que he mencionat ens fa veure que és la llibertat, i no les cadenes,
allò que dóna sentit a la vida, al compromís d’una parella, o d’uns
monjos o monges, que volen que l’amor siga el sentit i el fonament de la
pròpia vida.
Amb un títol semblant, però substituint ‘Bisbats valencians’ per ‘AVL’, el Sr. Sergi Núñez publicava el dia 5 de juliol un article
al diari Levante-EMV sobre la necessitat d’una entesa entre
l’arquebisbat de València, l’AVL i la RACV, per tal que el Missal en
valencià puga editar-se.
El Sr. Sergi Núñez, que es feia ressò de la convocatòria d’una reunió
trilateral entre l’arquebisbat de València, l’AVL i la RACV,
s’estranyava que l’AVL no haguera donat cap resposta al cardenal
Cañizares. El diàleg entre aquests tres organismes, segons el Sr. Núñez,
serviria per aprovar el Missal. Això sí, amb el model de llengua que
triaria l’arquebisbat.
Sempre he estat partidari del diàleg. Però en qüestions científiques
cal utilitzar criteris científics. Per això em serveix d’exemple la
publicació de la tercera edició del Missal en castellà, presentat el 7
d’octubre passat a Madrid, a la seu de la Conferència Episcopal
Espanyola.
Aquest Missal conté les pregàries i les rúbriques que el prevere diu
en la celebració de l’Eucaristia, a més dels ritus (gestos, moviments i
postures) que es porten a terme i les parts de la missa musicades. Cal
dir que aquesta nova edició del Missal Romà en castellà, un volum amb
1.384 pàgines, incorpora abundants canvis d’expressió i diverses
precisions. Aquesta tercera edició del Missal Romà en castellà és la
continuació de les dues publicades després del Concili Vaticà II; la
primera, el 1970 i la segona, el 1988.
El text d’aquesta nova edició del Missal Romà en castellà, que entrà
en vigor el 4 de març, és el resultat d’un treball llarg de revisió i
d’actualització, que va obtenir l’aprovació de l’Assemblea Plenària de
la Conferència Episcopal Espanyola el 21 d’abril de 2010. Va ser cinc
anys després, el 8 d’abril de 2105, quan la Congregació per al Culte
Diví i la Disciplina dels Sagraments confirmà aquest text en espanyol.
Voldria destacar que, com digué en la seua presentació el capellà
Luis García, director del Secretariat de la Comissió Episcopal de
Litúrgia, el text d’aquesta nova edició del Missal en castellà ‘ha estat corregit per un professor i membre de número de la Real Academia de la Lengua’, amb la finalitat de ‘subsanar posibles errores o usos inapropiados de vocabulario o de gramática castellana’.
I és que els bisbes espanyols van reconèixer l’autoritat de la Real
Academia de la Lengua, i per això no van consultar cap altre organisme.
És important destacar això, ja que els bisbes espanyols, amb molt bon
criteri, s’han deixat aconsellar per un expert de la Real Academia de
la Lengua, cosa que no fan els bisbes valencians, que no es fien de
l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pel que fa a la
traducció del Missal Valencià. Per això volen que una entitat no
reconeguda pel que fa a la llengua, com és la RACV, puga participar en
l’edició del Missal en valencià. La CEE va consultar la Real Academia de
la Lengua i no un grup no reconegut lingüísticament. Per això
l’arquebisbat de València, amb els altres bisbats valencians, haurien
d’acceptar l’autoritat de l’AVL, que ja ha fet la traducció del Missal, i
aprovar-lo d’una vegada. Les comissions per estudiar una traducció (que
ja s’ha fet) només són excuses per a no publicar el Missal en valencià.
Desgraciadament, si els cristians valencians encara no tenim un
missal en la nostra llengua és perquè els bisbes valencians no accepten
l’autoritat lingüística de l’AVL, que és la que ha traduït el text del
Missal en valencià, que continua ‘hivernat’ en algun despatx del palau
arquebisbal de València, impedint així que puga ser aprovat per la CEE i
posteriorment per la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels
Sagraments.
Només que els bisbes del País Valencià, com seria lògic (i com han
fet els bisbes espanyols pel que fa a la Real Academia de la Lengua)
donaren el seu vist-i-plau a la traducció feta per l’AVL, el Missal
Valencià seria ja una realitat i això faria possible celebrar la nostra
fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Però mentre els bisbes
valencians no reconeguen l’autoritat de l’AVL pel que fa a la nostra
llengua i la necessitat pastoral d’inculturar la fe en la llengua i en
la cultura del País Valencià, els cristians valencians continuarem
tenint prohibit el valencià als temples.
M’estranya la petició del Sr. Núñez demanant explicacions a l’AVL,
quan aquest organisme ja ha fet la traducció. Per això el silenci
(segons el Sr. Núñez) de l’AVL és que ja ha parlat, ja que va enviar (fa
anys!) a l’arquebisbat la traducció del Missal en valencià. En tot cas,
qui ha de donar explicacions de per què no s’ha publicat el Missal en
valencià són els bisbes del País Valencià, no l’AVL que ha fet ben fet
el seu treball.
Aquest 1 de juliol passat es va fer públic el relleu al front de la
Congregació per a la Doctrina de la Fe. El papa Francesc ens va donar la
sorpresa de l’estiu (una més del seu pontificat) en substituir
l’arquebisbe Gerhard Müller, fins ara Prefecte d’aquesta Congregació des
de feia cinc anys, pel jesuïta manacorí Lluís Francesc Ladària. El
nomenament de Ladària i sobretot el fet de no renovar el cardenal Müller
en aquesta Congregació s’ha interpretat com una clara aposta del papa
per una Teologia més oberta. I és que segons els vaticanistes, Müller,
nomenat per Benet XVI el 2 de juliol de 2012, ha estat un fre a les
reformes i als canvis iniciats pel papa Francesc, sobretot pels
desencontres en el Sínode dels bisbes de 2014 i també pel que fa a
l’exhortació apostòlica post-sinodal Amoris Laetitia, un text que
Müller va qüestionar de forma pública en articles, ponències i
conferències. L’objecció més important de Müller a aquest document és el
capítol VIII, on el text tracta la possibilitat de la comunió als
divorciats tornats a casar.
Lluís Ladària, nascut a Manacor el 1944, va ingressar a la Companyia
de Jesús el 1966 i és considerat un jesuïta amb una sòlida formació
teològica. Ladària, que estudià filosofia a Comilles i Teologia a
Frankfurt, va ser ordenat prevere el 1973 i bisbe el 1988. És Doctor per
la Universitat Gregoriana de Roma des de 1984, i el 2008 el papa Benet
XVI el nomenà secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
També és Doctor Honoris Causa per les Universitats Pontifícies de
Salamanca i de Comilles, a més d’haver estat professor a la Gregoriana.
Ladària representa, segons els vaticanistes, una línia més en
sintonia amb el papa Francesc, ja que és un jesuïta influït pels teòlegs
del Vaticà II, Rahner, Congar o von Balthasar, és a dir, per la
teologia que va posar les bases del Concili. Per això segons els
entesos, Ladària pot representar un gir de 180º pel que fa a la línia
d’actuació de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. I això que
Ladària no és cap representant de la Teologia de l’Alliberament!
El papa Francesc que, poquet a poquet va renovant l’Església, és, com el va qualificar el cardenal Ezzati, ‘un gran profeta que va indicant temps nous’
i que amb canvis com aquest obre horitzons i camins, també nous, per
fer possible una Església més descentralitzada, amb una Cúria més
senzilla i més funcional i no com a contrapoder al papa.
Francesc, que anà a Lampedusa i denuncià el drama dels refugiats, o
que també denuncià el capitalisme salvatge, vol que deixem de banda una
Església poderosa i triomfal, per tal de construir una Església senzilla
i acollidora, que siga hospital de campanya per curar les ferides del
nostre món i per encoratjar i donar esperança als més desvalguts. Per
això el papa Francesc, en poc més de quatre anys, està introduint canvis
significatius perquè l’Església deixe d’estar centrada en ella mateixa,
per així eixir a les perifèries del nostre món.
Amb canvis com el que s’ha produït ara a la Congregació per a la
Doctrina de la Fe, el papa fa gestos per acabar amb una Església
autoreferencial, per portar-la a línies de frontera, deixant en un segon
pla l’aspecte moralitzant i posant l’èmfasi en la misericòrdia i en
l’acolliment.
Amb aquest canvi en la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el
papa Francesc ha volgut crear un equip que sintonitze i porte endavant
la reforma de l’Església perfilada en l’exhortació Evangelium gaudium: una Església que, com ens presentà el papa Joan XXIII, siga ‘mare i mestra’,
font de joia, de consol i d’esperança. Una Església allunyada de les
condemnes i oberta al nostre món. Una Església sinodal, sense por al
diàleg ni a la col·legialitat. Una Església capaç de comprendre i
d’acompanyar des de l’esperança, els qui fem el camí de la fe.
Amb pocs dies de diferència, han eixit en dos diaris dos textos sobre
la professora de la Universitat de València Adela Cortina, amb motiu de
la seua reflexió sobre la por als refugiats o aporofòbia.
Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política i directora
de la Fundació Étnor, feia en aquests textos una reflexió sobre la
importància d’educar els jóvens en els valors de la solidaritat i del
respecte als diferents. I és que, com diu la professora Adela Cortina, ‘el que molesta, primer dels immigrants i després dels refugiats, no és que siguen estrangers, sinó que siguen pobres’.
De fet, tots acollim amb els braços oberts el turistes, pel fet que
vénen amb les butxaques plenes i fan una despesa important que ajuda la
nostra economia. Per això els estrangers rics són molt benvinguts. Els
75 milions de turistes que van arribar a l’Estat espanyol l’any passat, ‘ens encanten’. Com diu la doctora Cortina, ‘aquells estrangers que es deixen diners són benvinguts, independentment del seu origen, color de la pell o religió’. Però quan són els pobres els qui arriben a nosaltres és quan apareix el rebuig. Són els estrangers ‘que ens molesten, com els immigrants pobres i els refugiats polítics, i durant anys, els gitanos’. Per això la professora Cortina, amb molt bon criteri, demana ‘reforçar el discurs de la igualtat i del respecte als drets econòmics i socials’. Per a la professora Adela Cortina, ‘garantir aquests drets no consisteix només a aplicar polítiques per eradicar la pobresa, sinó a disminuir les desigualtats’.
La paradoxa la tenim quan els jóvens estudien uns valors ‘i
després veuen que viuen en una societat sense compassió pels qui vénen
de fora, sense compassió amb els pobres, sense solidaritat amb els
necessitats’. Per això, desgraciadament, no ens ha de sorprendre, com diu Adela Cortina, ‘que augmente la xenofòbia i l’aporofòbia’.
Enmig de conflictes i de crisi econòmica, sempre ‘busquem un boc expiatori que sol ser un pobre’.
I aquest boc expiatori són els pobres sense recursos, els més fràgils
de la nostra societat, els desemparats, els qui no poden aportar res
positiu al PIB dels país.
La professora Adela Cortina, que va tindre un tracte estret amb el P.
Joan Carles Elvira, monjo de Montserrat, per la seua tesi, ens proposa
l’educació com a antídot per a combatre la xenofòbia i l’aporofòbia.
També la Paraula de Déu, ja des de l’Antic Testament, ens convida a
acollir l’estranger, ja que en ell, veient el germà pobre i desvalgut,
hi veiem Crist. Desgraciadament, la nostra societat ha perdut el sentit
de l’hospitalitat, una actitud que ens fa més humans. I és per això que,
com diu la religiosa teresiana Victòria Molins, ‘els pobres fan pena, els marginats molesten’. I per això els apartem o els amaguem.
Els cristians ens hem de comprometre, no només per solidaritat,
justícia o altruisme, sinó sobretot pel fet que Jesús ens mana estimar
els nostres germans, a acollir aquells que fugen de la guerra, de la fam
i de pobresa i que arriben a nosaltres buscant una vida digna.
Aquesta és la consigna, absurda i agressiva, de certes persones que, a
part del seu dèficit democràtic i amb una actitud cristianofòbica,
inciten l’odi d’una manera ben clara. Fins i tot, per més inversemblant
que siga, hi ha una pàgina de facebook amb aquest lema, sense que cap organisme la tanque.
El 2011, la sra. Rita Maestre, actual regidora de l’ajuntament de
Madrid, entrà a la capella de la Universidad Complutense de Madrid amb
una actitud provocativa i sense cap mena de respecte per la llibertat de
religió, que defèn, entre d’altres, la Declaració Universal dels Drets
Humans. Ara fa un any, el juny de 2016, van ser diverses les pintades a
favor de l’avortament, realitzades a la capella de la Universidad
Autónoma de Madrid. I la nit del passat 22 al 23, de nou, la capella de
l’Autónoma va ser atacada amb un objecte incendiari.
S’ha parlat molt, també a les Corts Valencianes, de la islamofòbia i
del dret dels musulmans de ser respectats en les seues creences. Com
també del respecte als homosexuals i a qualsevol minoria ètnica, sexual o
cultural. Però trobe a faltar una declaració contundent pel que fa a la
cristianofòbia, quan és ben manifesta la persecució dels cristians als
països del Pròxim Orient i del Nord d’Àfrica. I és que davant d’un
atemptat contra els palestins, es convoca una protesta, cosa que té el
meu suport. Però davant els múltiples atemptats contra els cristians a
Síria, a Irac o a Egipte, cap col·lectiu no alça la veu per protestar
per aquest genocidi.
El mes d’octubre passat, el diputat de Compromís Paco Garcia Latorre
presentà una moció en la Comissió dels Drets Humans de les Corts
Valencianes per tal d’impulsar una iniciativa no de llei per la lluita
contra la islamofòbia. Aquesta proposta del diputat de Compromís també
animava a impulsar el Pla Valencià d’Igualtat de Tracte contra Delictes
d’Odi. El diputat Paco Garcia recordava les agressions contra persones
musulmanes, el vandalisme contra les mesquites i el ciberodi. Ben
encertadament, Garcia Latorre remarcava que ‘la llibertat religiosa i
de consciència, reconeguda per la Constitució Espanyola, empara la
pràctica religiosa de les persones musulmanes, tant en l’àmbit privat
com en l’àmbit públic’.
Aquesta mesura de les Corts Valencianes hauria de ser aplicada a
qualsevol grup religiós, també al cristià, que sovint sembla que siga el
centre de la diana d’atacs absurds i carregats d’odi.
És una irracionalitat dir que l’única Església que il·lumina la
societat, és la que crema. L’Església il·lumina el nostre món amb la
llum de l’Evangeli, que és Bona Notícia d’alliberament i de joia per als
desvalguts i per als oprimits. L’Església, malgrat les equivocacions
que ha tingut al llarg dels segles, sempre és al costat dels més dèbils
de la nostra societat, servint i ajudant tots aquells que ho necessiten.
Perquè, on va, majoritàriament, la gent necessitada sinó a Caritas,
encara que també als Bancs d’Aliments i a la Creu Roja?
La solució a tot aquest problema d’atac a símbols cristians i d’odi i
discriminació per motius religiosos (de qualsevol religió) és
l’educació en el respecte i en la tolerància, la cultura de la pau i
l’acceptació de la diversitat. Només així, fomentant tots aquests
valors, construirem un món més respectuós amb aquells que ens són
diferents. Perquè qualsevol mena de diferència i de diversitat, fa una
societat més rica i més humana.
Com cada any, l´1 de juliol
celebrem la festa de la reina Ester, una jove jueva que amb la seua
pregària d´intercessió va fer que Déu salvara el poble jueu, amenaçat
per la supèrbia de Aman. La reina Ester ens revela la imatge d´un poble
sempre oprimit però sempre salvat per Déu.
La història de la reina
Ester l´hem de situar a mitjans del segle V abans de Crist. El narrador
del llibre d´Ester ens presenta la protagonista d´aquesta història com
una jove jueva que, providencialment, va arribar a ser reina de Pèrsia.
La història d´Ester explica l´acció poderosa de Déu que salva el seu
poble del perill d´extermini, per mitjà de la intercessió d´Ester i de
Mardoqueu.
La història té un pròleg, en el capítol 1
d´aquest llibre de l´Antic Testament, que el narrador situa a Susa,
ciutat d´estiu d´Assuer, rei dels perses. Assuer, "que regnà des de
l´Índia fins a Etiòpia, sobre cent vint-i-set províncies" (Es 1:1),
enmig d´un banquet que oferí als seus ministres i generals, va reclamar
la presència de la seua dona, la reina Vasti, per mostrar al seus
convidats la bellesa de la seua esposa. Però Vasti rebutjà presentar-se
al banquet del rei, menyspreant l´ordre del monarca.
L´enuig
del rei va ser molt gran i per això decidí repudiar la seua dona Vasti.
Posteriorment el rei Assuer va fer buscar jóvens entre les quals
poguera triar una d´elles per fer-la la seua esposa. I ací és on
aparegué Mardoqueu, un jueu de la tribu de Benjamí, que "havia estat
deportat de Jerusalem, entre els exiliats que Nabucodonosor, rei de
Babilònia, s´endugué amb Jeconies, rei de Judà" (Es 2:6). Mardoqueu
tenia una neboda, òrfena de pare i de mare, que ell havia adoptat per
filla. Entre les jóvens que foren reunides perquè el rei triara la seua
esposa, hi havia Ester, "que era bonica i d´aspecte agradable" (Es 2:7) i
que Assuer va elegir com a nova reina en substitució de Vasti. En
passar a viure al palau, Ester no va revelar a Assuer el seu origen
jueu, perquè Mardoqueu li ho havia indicat així.
La història d´Ester, ja reina,
canvià de rumb d´una manera tràgica, quan el rei Assuer va exaltar Aman i
"l´elevà en dignitat i li donà la precedència sobre tots els altres
funcionaris". Aman s´adonà que Mardoqueu no s´agenollava quan ell
passava, a diferència del que feia tothom. Com a bon jueu Mardoqueu
només adorava el Déu d´Israel, Déu d´Abraham, d´Isaac i de Jacob.
Irritar per l´actitud de Mardoqueu, Aman el volgué castigar, però pensà
que el càstig, perquè fóra més cruel, no havia de caure només sobre
Mardoqueu sinó sobre tot el poble jueu. Per això va fer signar al rei un
decret per exterminar tots els jueus. Un punt curiós és que els
escribes reials redactaren l´edicte d´extermini dels jueus als
governadors de cada província, "en la seua escriptura i a cada poble en
la seua llengua" (Es 3:12), cosa que no fa l´Església Valenciana que és
incapaç d´utilitzar la llengua del Poble que evangelitza. L´edicte va
ser enviat per així procedir a la destrucció i l´extermini en un sol
dia, de tots els jueus, un Poble que al llarg de la història ha estat
perseguit i maltractat.
Davant el perill de mort, els
jueus van invocar Déu i Mardoqueu li notificà a la reina Ester el
contingut de l´edite, per tal que ella intercedira pel seu poble davant
el rei. Ella objectà a Mardoqueu que ningú no podia accedir al rei si
ell no el cridava i que fent-ho, s´exposava a la mort. I Assuer ja feia
un mes que no havia cridat la reina. Però així i tot, Ester, amb una
pregària de súplica a Déu, una pregària preciosa on demanava que Déu els
ajudara, es presentà davant del rei, traspassant la zona prohibida. En
trobar-se davant del rei Ester es va desmaiar, però Assuer la confortà i
li preguntà què volia. La reina li va demanar al rei que ell i Aman es
dignaren anar a un convit que ella havia preparat. I va ser durant el
convit, que Ester va acusar Aman de voler exterminar el poble jueu, i li
demanà al rei que li fóra perdonada la seua vida "i la vida del meu
poble....perquè jo i el meu poble hem estat venuts per ser destruïts,
matats i exterminats" (Es 7:4)
El rei en vore que la reina Ester
havia acusat Aman de voler exterminar el poble jueu, el va fer executar a
la mateixa forca que Aman havia preparat per matar Mardoqueu.
La
jove reina Ester ens recorda les dificultats i els sofriments dels
immigrants, dels refugiats, dels exiliats, dels transeünts, dels
desplaçats. Però també ens fa present el Déu que està al costat dels
oprimits i del Déu que ens demana estar al costat dels qui sofreixen,
del Déu que capgira el curs de la història, del Déu que salva i allibera
del perill el poble.