dissabte, 31 de gener del 2015

Thomas Merton (LEVANTE-EMV, 31/01/2015)

El 31 de gener de 1915, hui fa 100 anys, naixia a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, Thomas Merton, intel·lectual, artista, poeta, mestre espiritual i monjo trapenc de l´Abadia de Getsemaní. La seua veu, com a fruit del seu compromís social, va ser un crit per la pau, en un món marcat per la guerra freda i l´amenaça nuclear. Per això escrivia: "És la meua intenció fer de la meua vida una protesta contra els crims i les injustícies de la guerra i de la tirania política. Per mitjà de la meua vida monàstica i dels meus vots, dic no als camps de concentració, als bombardejos aeris, als judicis polítics, als assassinats judicials, a les injustícies econòmiques i a tot l´aparell socioeconòmic que no sembla encaminar-se sinó cap a la destrucció global"
Batejat en l´Església Episcopaliana, i orfe de mare i de pare des de molt aviat, va perdre també els seus iaios i l´únic germà que tenia. Aquests fets van determinar que Merton sentira sempre un cert gust per la soledat.
Thomas Merton passà la seua infància en diversos llocs del món, des de Prada a Anglaterra, les Bermudes i els EEUU. D´esperit inquiet i inconformista, Merton va estudiar a la Universitat de Cambridge i després a la de Columbia, on va ensenyar anglès. De nou a Anglaterra, i després d´un temps de fervor religiós entre els anglicans, Merton perdé la fe. Va ser l´inici d´una etapa de la seua vida marcada pel consum compulsiu i desenfrenat. Malgrat això, en un viatge que va fer a Roma, va quedar fortament impressionat pels mosaics bizantins de les esglésies, fins al punt que es va comprar el Nou Testament i començà a pregar. Però això durà poc, ja que de retorn a Amèrica, va estar treballant en un espectacle d´estriptís.
A Cambridge, la seua vida va caure en la buidor i en l´horror, en la beguda i en la passió descontrolada. En un nou viatge als EEUU, i per la seua formació liberal, va veure el comunisme com la millor utopia a seguir, i s´afilià a la Lliga de Joves Comunistes. Però al poc temps va sofrir una gran decepció i deixà aquest moviment.
Amb un gran ànsia per saber i per conèixer, Merton anhelava un món millor i per això va viure compromès amb les grans causes de la humanitat. És per això que va ser un gran activista contra la guerra i a favor dels Drets Humans i Civils, sobretot pel que feia al moviment antiracista. Merton escrivia: "Faig del meu silenci monàstic una protesta contra les mentides dels polítics, dels propagandistes i dels agitadors, i quan parle és per a negar que la meua fe i la meua Església puguen estar alineades amb aquestes forces d´injustícia i de destrucció".

A la Universitat de Colúmbia entrà en contacte amb amics catòlics i va començar a anar a missa, mig d´amagat. Les lectures d´autors com Etienne Gibson, William Blake o Jacques Maritain, li obriren el camí de recerca de Déu. I va ser la lectura de la biografia de G. M. Hopkins, capellà i poeta, que va motivar en ell la necessitat d´anar a una església de Broadway per parlar amb un prevere, a qui li va expressar el seu desig de ser catòlic. Així el 16 de novembre de 1938, Merton era batejat, entrant a l´Església Catòlica.
Després de col·laborar un temps en un centre catòlic del barri de Harlem, a Nova York, el 10 de desembre de 1940, Merton entrà a l´Abadia Cistercenca de Getsemaní, per ser monjo de la Trapa. Va ser ordenat capellà el 1949. Va promoure la vida contemplativa, i gràcies a la seua autobiografia, "La muntanya dels set cercles" (1948) va atraure molts jóvens al monestir, a la recerca de Déu en el silenci i la soledat.
Merton va ser un important escriptor espiritual, influenciat per Sant Joan de la Creu. A part de la seua obra més coneguda, "La muntanya dels set cercles", escriví també "Llavors de contemplació" i "Les aigües de Siloè", les dues del 1949, així com també "El signe de Jonàs" (1953). 
Merton va morir electrocutat de forma accidental a Bangkok, el 10 de desembre de 1968, quan havia participat en una conferència ecumènica.

Inconformista i amb sentit crític i promotor del diàleg amb representants de diverses tradicions religioses, Merton va ser un home en camí que viure a la recerca de Déu per mitjà del silenci, la soledat i el rostre sofrent del nostre món. Per a Merton, la vida contemplativa era aquell espai que permet la plenitud de Déu. per això escrivia referint-se als monestirs: "En un món de sorolls, fan falta llocs com aquests, de silenci, disciplina interior i pau; no la pau de la comoditat, sinó la pau de la claredat interior i de l´amor, basat en el seguiment total de Crist".
També Montserrat ha estat sempre, i vol continuar sent-ho, una comunitat oberta al món, compromesa en la defensa dels drets humans, de la pau i de la justícia, en diàleg amb la cultura i arrelada a la nostra terra i a la nostra llengua.

'Faig del meu silenci monàstic una protesta contra les mentides dels polítics' (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 31/01/2015)

Aquestes paraules, tot i que no són meues, les faig plenament meues. Són paraules de Thomas Merton, que va nàixer a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, el 31 de gener de 1915, hui fa 100 anys.

Merton, intel·lectual, artista, poeta, mestre espiritual i monjo trapenc de l’Abadia de Getsemaní, va optar per un compromís social, i degut a això la seua vida va ser un crit per la pau, en un món marcat per la guerra freda i l’amenaça nuclear. Per això Merton escrivia: “És la meua intenció fer de la meua vida una protesta contra els crims i les injustícies de la guerra i de la tirania política. Per mitjà de la meua vida monàstica i dels meus vots, dic no als camps de concentració, als bombardejos aeris, als judicis polítics, als assassinats judicials, a les injustícies econòmiques i a tot l’aparell socioeconòmic que no sembla encaminar-se sinó cap a la destrucció global

Batejat en l’Església Episcopaliana, i orfe de mare i de pare des de molt aviat, va perdre també els seus iaios i l’únic germà que tenia. Aquests fets van determinar que Merton sentira sempre un cert gust per la soledat.

Thomas Merton passà la seua infància en diversos llocs del món, des de Prada a Anglaterra, les Bermudes i els EEUU. D’esperit inquiet i inconformista, Merton va estudiar a la Universitat de Cambridge i després a la de Colúmbia, on va ensenyar anglès. De nou a Anglaterra, i després d’un temps de fervor religiós entre els anglicans, Merton perdé la fe. Va ser l’inici d’una etapa de la seua vida marcada pel consum compulsiu i desenfrenat. Malgrat això, en un viatge que va fer a Roma, va quedar fortament impressionat pels mosaics bizantins de les esglésies, fins al punt que es va comprar el Nou Testament i començà a pregar. Però això durà poc, ja que de retorn a Amèrica, va estar treballant en un espectacle d’estriptís.

A Cambridge, la seua vida va caure en la buidor i en l’horror, en la beguda i en la passió descontrolada. En un nou viatge als EEUU, i per la seua formació liberal, va veure el comunisme com la millor utopia a seguir, i s’afilià a la Lliga de Joves Comunistes.

Però al poc temps va sofrir una gran decepció i deixà aquest moviment.

Amb un gran ànsia per saber i per conèixer, Merton anhelava un món millor i per això va viure compromès amb les grans causes de la humanitat. És per això que va ser un gran activista contra la guerra i a favor dels Drets Humans i Civils, sobretot pel que feia al moviment antiracista. Merton escrivia: “Faig del meu silenci monàstic una protesta contra les mentides dels polítics, dels propagandistes i dels agitadors, i quan parle és per a negar que la meua fe i la meua Església puguen estar alineades amb aquestes forces d’injustícia i de destrucció”.

A la Universitat de Colúmbia entrà en contacte amb amics catòlics i va començar a anar a missa, mig d’amagat. Les lectures d’autors com Etienne Gibson, William Blake o Jacques Maritain, li obriren el camí de recerca de Déu. I va ser la lectura de la biografia de G. M. Hopkins, capellà i poeta, que va motivar en ell la necessitat d’anar a una església de Broadway per parlar amb un prevere, a qui li va expressar el seu desig de ser catòlic. Així el 16 de novembre de 1938, Merton era batejat, entrant a l’Església Catòlica.

Després de col·laborar un temps en un centre catòlic del barri de Harlem, a Nova York, el 10 de desembre de 1940, Merton entrà a l’Abadia Cistercenca de Getsemaní, per ser monjo de la Trapa. Va ser ordenat capellà el 1949. Va promoure la vida contemplativa, i gràcies a la seua autobiografia, “La muntanya dels set cercles” (1948) va atraure molts jóvens al monestir, a la recerca de Déu en el silenci i la soledat.

Merton va ser un important escriptor espiritual, influenciat per Sant Joan de la Creu. A part de la seua obra més coneguda, “La muntanya dels set cercles”, escriví també “Llavors de contemplació” i “Les aigües de Siloè”, les dues del 1949, així com també “El signe de Jonàs” (1953).   

Merton va morir electrocutat de forma accidental a Bangkok, el 10 de desembre de 1968, després de participar en una conferència ecumènica.

Inconformista i amb sentit crític i promotor del diàleg amb representants de diverses tradicions religioses, Merton va ser un home en camí que viure a la recerca de Déu per mitjà del silenci, la soledat i el rostre sofrent del nostre món. Per a Merton, la vida contemplativa era aquell espai que permet la plenitud de Déu. Per això escrivia referint-se als monestirs: “En un món de sorolls, fan falta llocs com aquests, de silenci, disciplina interior i pau; no la pau de la comoditat, sinó la pau de la claredat interior i de l’amor, basat en el seguiment total de Crist”.   

És per això que, seguint els ensenyaments de Merton, d’home compromès,  Montserrat ha estat sempre una comunitat oberta al món i a la cultura, compromesa en la lluita per la pau i la justícia, i defensora dels Drets Humans i de la nostra llengua i la nostra cultura.

divendres, 30 de gener del 2015

30 de gener: El Beat Columba Marmion, Abat de Maredsous (LEVANTE-EMV, 30/01/2015)

El dia 30 de gener l´Església celebra la festa de l´Abat Columba Marmion, nascut a Dublín l´1 d´abril de 1909. L´Abat Marmion va ser qualificat com "l´autor místic contemporani més famós del món", gràcies a la gran influència que van tindre les seues obres.
Joë Marmion va estudiar als jesuïtes de Dublín. Despert i intel·ligent, els estudis li van resultar com un joc. Van ser els anys en que l´apassionaren els últims descobriments de l´electricitat i de l´aviació.
Als 16 anys ingressà al Seminari de Clonliffe, on va fer la filosofia. La teologia la feu a Roma, al Col·legi Irlandès, per indicació de l´arquebisbe de Dublín. Marmion escrivia anys més tard : "Recorde el meu pas per Roma, com un dels temps més feliços de la meua vida. Estar a Roma és una veritable educació del cor i de l´ànima". A la seua formació bíblica, canònica i patrística, se li afegia ara, en aquell ambient de catolicitat i d´universalitat, l´obertura del seu esperit i de la seua mentalitat.
El 16 de juny de 1881 Marmion va ser ordenat prevere, i abans de tornar de nou a Irlanda va passar per l´Abadia de Montecassino, on va percebre una crida a la vida monàstica, que es va fer més forta en conèixer a Bèlgica el monestir de Maredsous.
De retorn a Irlanda va ser nomenat vicari de la parròquia de Dundrum, capellà d´una presó i posteriorment, professor de filosofia del seminari. 
Però el 21 de novembre de 1886, Joë Marmion entrava al monestir de Maredsous, on va rebre el nom de Columba, un sant irlandès del segle VI. Tant l´abat Dom Wolter com el mestre de novicis, Dom Benet d´Hont, un flamenc dur i sever, no li ho van posar fàcil a Marmion, que escrigué anys més tard: "Tenia un gran desig de ser monjo. Aquest era el meu somni, el meu ideal. Però només entrar al monestir, tot s´ha tornat fosc. Estic com penjat en el buit" . Malgrat les dificultats, Marmion va perseverar i després de fer la professió solemne el 10 de febrer de 1891, el nou abat de Maredsous, el P. Hemptinne el va nomenar ajudant del mestre de novicis, ja que el seu caràcter d´irlandès joiós, podria compensar l´ambient d´aquell noviciat marcat per l´austeritat del mestre, el P. D´Hont, un tàndem que va funcionar a la perfecció.

Maredsous va fer la seua primera expansió fundant un xicotet monestir a Lovaina, Mont Caesar, que en només sis mesos passà a abadia independent. El seu primer abat, el P. Robert de Kerchove nomenà a Marmion prior, director espiritual i professor de teologia. Entre l´abat Robert i el seu prior Columba, hi va haver una bona entesa, tot i el gran contrast, fins i tot físic, que hi havia entre ells: el primer era alt, prim, auster, de figura marcadament ascètica. El segon era corpulent, alegre, ple d´una vivacitat d´esperit, disposat sempre a vore les coses des d´un punt de vista còmic. Caminant junts semblaven el dimecres de cendra i el dimarts de carnestoltes!
Per al P. Columba Marmion, la doctrina teològica i l´experiència contemplativa tenien una mateixa convergència: Jesucrist com a revelació del misteri de Déu. Marmion "era el teòleg viu més important de Bèlgica", segons digué el cardenal Mercier. Per això quan Marmion va ser escollit abat de Maredsous, els comentaris de la universitat eren: "Lovaina perd el seu millor teòleg". I és que Columba Marmion presentava magistralment, en classes o en recessos, el Nou Testament, la litúrgia, els Pares de l´Església, així com una cristologia adaptada a la vida espiritual. 
El 28 de setembre de 1909, el P. Marmion va ser elegit abat de Maredsous, el seu monestir d´origen. Dom Columba, tercer abat de Maredsous, va escollir com a lema les paraules plenes de saviesa i de caritat de la Regla de Sant Benet: "Servir més que presidir" (R.B. 64,8) Aquesta va ser la tasca primordial de cara a la comunitat: configurar la vida dels monjos segons la doctrina cristocèntrica de la Regla benedictina, que més tard quedaria perfilada en la seua obra més coneguda: "Jesucrist, ideal del monjo" (1922). Altres obres de l´abat Columba Marmion van ser "Crist, vida de l´ànima" (1917) i "Jesucrist en els seus misteris" (1919).

Durant la Primera Guerra Mundial, Marmion, amb els novicis, va haver de refugiar-se als monestirs anglesos de Downside i Ramsgate, fins el 1916 que van poder tornar a Maredsous. Entre les activitats que van reprendre els monestirs benedictins de Bèlgica, sobreeixia el Moviment Litúrgic, que havia nascut del Congrés Catòlic de Malines, de l´any 1909. En la conferència, "El simbolisme en els dos Testaments", Marmion traçava un programa de renovació litúrgica, que posava en guàrdia contra una pietat perjudicial a l´esperit de la litúrgia, com era un espiritualisme exagerat i un racionalisme altiu. Per a Dom Marmion, Crist esdevenia el centre de la creació, de tal manera que aquesta visió còsmica que li proporcionava la Bíblia i la litúrgia, li donà la base de la seua doctrina. Marmion no va ser un mestre de la litúrgia, però va saber revelar magistralment la seua ànima i la vida i la doctrina que els Misteris litúrgics contenen. De fet, els seus ensenyaments van ser desenrotllats més tard pel monjo Odo Casel, per culminar en la síntesi teològico-litúrgica del Vaticà II. Marmion morí el 23 de gener de 1923.
Maredsous, amb l´abat Marmion, va irradiar la força del Moviment Litúrgic (que arribà a Montserrat) i que el Vaticà II consagrà en la Constitució Sacrosanctum Concilium uns anys més tard, i gràcies al qual l´Església va viure un nou Pentecostès.

dijous, 29 de gener del 2015

29 de gener: L'Infant Jesús del Miracle (LEVANTE-EMV, 29/01/2015)

Com cada any, el 29 de gener, Alcoi celebra la festa de l´Infant Jesús del Miracle, en record del furt i posterior trobament del Santíssim Sagrament, el 1568.
Segons conta la tradició, un foraster va entrar a l´església la vesprada del 29 de gener de 1568, i aprofitant la soledat del temple va obrir el sagrari i es va emportar el cofre de plata que contenia l´Eucaristia i també diverses relíquies de sants.
Maria Miralles tenia una imatge de l´Infant Jesús amb els dits del braç dret assenyalant el cel. Però miraculosament, durant els dos dies que els alcoians van estar buscant el cofre amb l´Eucaristia, els dits de la imatge de Jesús varen canviar de posició i van assenyalar la casa on es trobava amagat aquest cofre. Va ser el llaurador Joan Esteve qui registrà la casa del sospitós, la del costat on ell vivia, i allà on hi havia l´estable, tapat amb fem i llenya, trobà el cofre de plata amb l´Eucaristia i els altres objectes robats.
Davant d´aquest miracle de l´Infant Jesús, Joan de Ribera, arquebisbe de València va manar que es construira una església-monestir, fundant ell mateix unes monges de vida contemplativa i d´adoració del Santíssim Sagrament. Així el 1597 van arribar a Alcoi les Agustines Descalces, fundades per l´arquebisbe Joan de Ribera, una comunitat que, per falta de vocacions, va deixar el monestir del Sant Sepulcre l´any 2013.
Per celebrar la festa de l´Infant Jesús del Miracle, es representa cada any a l´església del monestir la tradicional missa en valencià i l´auto sagramental, representat per xiquets, que rememora els fets miraculosos que van tindre lloc a Alcoi el segle XVI.

Un poema bellíssim del poeta valencià Carles Salvador, dedicat Jesús, i que bé pot aplicar-se a l´Infant del Miracle d´Alcoi, diu així: "Vós sou Aquell/ Pasqual Anyell/ que va morir/ nafrat i bell,/ en creu clavat/ per redimir/ la Humanitat./ Vós sou Aquell,/ Jesús diví,/ que es dignà fer/ d´un tros de pa,/ d´un poc de vi,/ son Corpus ver/ per a consol,/ miracle gran,/ tot ple d´Amor/ de l´home que/ pel viure lleig,/ és pecador". I Carles Salvador acaba així aquest bonic poema: "Vós sou Aquell/ Déu de bondat,/ fill de Maria,/ Urna i Vaixell,/ Calze Sagrat,/ llum clara i pia./ Vós sou l´Amor/ Niu de virtut / Sou la salut/ del pecador/ que té dolor/ i greu turment./ Sou Ambrosia,/ sou dolçament/ gran Aliment/ de cada dia./ Sou l´Home Déu/ mort en la creu:/ Eucaristia".
El pa i el vi de l´Eucaristia, Corpus ver, com diu Carles Salvador, és el misteri de la nostra fe. El Déu que es va fer home i que ens deixà com a memorial i record, la seua presència en els signes humils i del pa i del vi, és el Déu que ens alimenta i ens enforteix amb el seu cos, per tal de avançar com a pelegrins en el camí de la fe.
Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, "l´Eucaristia ens uneix en un sol cos", i per això ha de crear "uns lligams de comunió fraterna entre tots els batejats". A més, l´Eucaristia "cura les nostre ferides, ens envigoreix espiritualment" i ens mou a un compromís per tal de "col·laborar a fer una societat més justa i més solidària".
Va ser el músic Joan Cantó, nascut a Alcoi el 21 de gener de 1856, i que segons el musicòleg Felip Pedrell "havia estat escolà de Santa Maria", qui el 1876 va compondre els Goigs a Sant Maur, i un any després, els de l´Infant Jesús del Miracle, amb música del jesuïta P. Luis Coloma.

L´Infant Jesús del Miracle d´Alcoi també ens assenyala hui tantes i tantes persones que es troben en dificultats econòmiques o que viuen en la malaltia, la soledat i la depressió, per tal que ens acostem a elles per ajudar-les en la seua tribulació. Perquè és en elles que trobarem Jesús mateix!! Per això la fe ens ha de moure a la solidaritat i a la fraternitat!


Sant Pere Nolasc, un crit per l'alliberament (VILAWEB/ONTINYENT, 29/01/2015)


Hui, dia 29, celebrem la festa de Sant Pere Nolasc, un sant llunyà en el temps, però amb un missatge plenament actual.

La vida de Sant Pere Nolasc ens evoca un missatge de llibertat i d’alliberament, tan actual hui com al segle XIII. I és que la missió de l’Orde de la Mercè que va fundar Pere Nolasc, juntament amb Sant Ramon de Penyafort i el rei Jaume I, era la de rescatar captius: 'A les presons de Moreria,/ en afeixugada esclavitud,/ els cristians, de nit i dia,/ ploren, a mils, el bé perdut;/ mes del Cel, oh Mare pia,/Vós acudiu en llur ajut'.
  
Davant els sofriments dels cristians, presoners en terres de l’Islam, va ser Santa Maria qui inspirà la l’Orde per alliberar els presos: 'Pàgina d’or de nostra història:/ Jaume, Nolasc i Penyafort/ de contemplar la vostra glòria,/ tenen, oh Verge, la gran sort./ Amb ells una obra meritòria/ de caritat dureu a port'. I eren els frares de la Mercè, amb Sant Pere Nolasc al capdavant, qui rescataven els presoners que retenia l’Islam, fins al punt que quan no tenien els diners suficients per als rescats, els mateixos mercedaris ocupaven el lloc dels que havien alliberat.
  
El missatge de llibertat i d’alliberament que en ple segle XXI ens transmet Sant Pere Nolasc és plenament actual, ja que hui també en són molts els qui es troben encadenats i captius per estructures o governs injustos.

Hui cal rescatar i alliberar les famílies que volen l’ensenyament en valencià per als seus fills, captives per les lleis absurdes de la Generalitat, que en compte d’atendre aquestes famílies, els prohibeix l’ensenyament en la llengua del nostre País.

Hui cal rescatar i alliberar els familiars de les víctimes de l’accident del metro de València, encadenades per l’oblit d’un Govern insensible al sofriment dels qui han perdut un ésser estimat.

Hui cal rescatar i alliberar els malalts dependents i els jubilats (amb pensions de 500 i 600 euros al mes) captius d’unes ajudes insuficients que no arriben, o que arriben massa tard. I també els xiquets que passen gana.

Hui cal rescatar i alliberar els veïns del Cabanyal, desatesos i marginats per decisions unilaterals de l’Ajuntament del Cap i Casal

Hui cal rescatar i alliberar els llauradors, sempre els últims en tot, oblidats per les diferents administracions i encadenats per lleis injustes, explotats i empobrits per diversos boicots, mentre els intermediaris es fan d’or.

Hui cal rescatar i alliberar els jóvens valencians que han hagut d’emigrar i deixar el País Valencià, per tal de buscar treball fora de la nostra terra. I també les parelles que no cobren l’ajuda que els havien promès per la compra d’un habitatge.

Hui cal rescatar i alliberar les famílies desnonades, els qui viuen al carrer i els immigrants reclosos als CIE.

Hui cal rescatar i alliberar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i RTVV, encadenats pels qui, sense cap mena d’escrúpols, utilitzen el valencià per enfrontar i manipular el nostre Poble .

Hui cal rescatar i alliberar les nacions oprimides, encadenades per Estats que neguen la llibertat d’un poble a escollir lliurement el seu futur. 

Hui cal rescatar i alliberar les bandes de música, abandonades a la seua sort, sense interès per part de l’Administració.

Hui cal rescatar i alliberar els valencians empobrits per aquells qui s’han enriquit amb trampes i amb mentides, i s’han embutxacat els diners de la gent senzilla, mentre han destrossat els sistema financer valencià.

Per això és tan actual el missatge de llibertat i d’alliberament de la Mercè! Per això l’exemple i el testimoni de Sant Pere Nolasc que celebrem hui ens és tan necessari per a trencar cadenes i opressions, i d’aquesta manera obrir camins de llibertat i d’alliberament. Camins nous per a les persones encadenades i també per als pobles sotmesos per Estats opressors. i per això mateix pobles mancats de llibertat.

dimecres, 28 de gener del 2015

L'ABAT OLIBA (Girona 22 de gener de 2015)

IN HAC NOSTRA PATRIA”. Amb aquestes paraules, l’Abat Oliba, al voltant de l’any 1000, va ser qui primer es referia al conjunt de sentiments i de realitats que unien els comtats catalans, d’una i altra part dels Pirineus. Oliba, que havia renunciat  al poder comtal (era besnét del mític Guifré el Pelós) es va fer monjo, i madurat en el silenci i en la pregària, i elegit abat de Ripoll i de Cuixà, esdevingué el pacificador de les lluites entre senyors feudals de Catalunya, amb la seva coneguda Pau i Treva de Déu.

Tots sabem que en la història dels pobles, enmig  de petites clarors o de grans foscors, sempre hi ha hagut  uns determinats personatges que han condicionat la societat, i l’han conduïda, de manera irreversible, per camins de diàleg i de pau. Entre aquests personatges sobresurt, sense cap mena de dubte, la gegantina figura d’Oliba de Cerdanya, al segle XI, del qual l’any 2008 celebràrem el mil·lenari de la seva elecció com Abat dels monestirs de Santa Maria de  Ripoll i del de Sant Miquel de Cuixà, vacants en aquells moments per la mort dels seus respectius abats. Va ser efectivament l’any 1008, quan Oliba, que havia entrat en la vida monàstica a Ripoll,  fou elegit Abat.

Oliba va ser un gran líder espiritual i conseller polític, que afavorí la vida intel·lectual, amb la creació dels scriptoriums  i de biblioteques i que va impulsar i difondre la Pau i Treva de Déu. També va  propagar l’art romànic i donà nova vida a la muntanya de Montserrat, amb la fundació del nostre monestir, cap a l’any 1025. Com deia  el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, gràcies a Oliba, i  “per la gràcia de Déu i les pregàries de Santa Maria, Montserrat és  un fogar de vida monàstica obert i acollidor, un lloc d’irradiació de l’Evangeli,  un espai de servei als hòmens i dones, creients  o  no creients, que formen la nostra societat”.

Besnét de Guifré el Pelós, Oliba va néixer el 971 i va ser el tercer fill dels Comtes de Cerdanya i de Besalú. Quan l’any 988 el seu pare, Oliba Cabreta va renunciar als seus comtats per entrar com a monjo al monestir de Montecassino, Oliba, que tenia disset anys, li pertocà de ser comte de Berga i part del Ripollès. Ho fou fins el 1002, que amb 31 anys renuncià als comtats i als seus béns personals i entrà com a monjo al monestir de Santa Maria de Ripoll, d’on va ser escollit abat d’aquest monestir, i poc després del de Cuixà, el 1008, ara ha fet mil anys.  

Com a pare de la comunitat, va fomentar la vida religiosa, cultural i artística, ampliant l’escriptori, on es van traduir importants manuscrits àrabs, grecs i llatins. De l’scriptorium sortiren, a més de les famoses bíblies miniaturades de Ripoll i de sant Pere de Rodes, els Cronicons Rivipul·lenses, el Carmen Caupidoctoris  la Brevis historia monsterii Rivipul·lensis i les diverses redaccions dels Gesta comitum Baccinonensium et regum Aragonum, peces fonamentals de la historiografia.

Com  Abat,  reformà la vida monàstica, intensificant l’espiritualitat dels monestirs i preocupant-se per millorar la cultura dels seus monjos. A més, Oliba va treballar a favor de la vivència litúrgica i  afavorí  la vida eclesial Com a defensor de la justícia, en un context on els excessos de poder eren freqüents, l’Abat Oliba va aconseguir que els senyors retornessin allò que retenien injustament. Com a promotor de la pau, Oliba tenia la saviesa de trobar el punt de concòrdia entre litigants, essent el capdavanter en  impulsar i establir, l’any 1027 a Tolosa, la Pau i Treva de Déu, destinada a suprimir la violència en determinats períodes de l’any, fixats de forma precisa.

Va ser el famós violoncel·lista Pau Casals que, en l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1971, va fer referència a la Pau i Treva de l’Abat Oliba. Amb paraules sentides i plenes d’emoció, Casals digué: “Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Vos diré per què? Catalunya va tindre el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya, on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI a Toluges, una ciutat que avui pertany a França, però que abans era de Catalunya,  per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava en contra de la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà!”.

L’Abat Oliba,  que en 1025 va  fundar el monestir de Montserrat amb un grupet de monjos procedents de Cuixà, va morir en aquest monestir el 30 d’octubre de 1046, als 75 anys d’edat. Abans, el 1034 fou elegit també bisbe de Vic. La carta circular necrològica que els monjos de Ripoll i de Cuixà enviaren als monestirs, remarcava la capacitat d’Oliba per aglutinar “les ànimes” dels monjos, la seva “caritat exímia” i el seu caràcter, “amable amb tothom”. El P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, ha definit l’Abat Oliba com  un personatge “renovador de la vida eclesial des dels monestirs de Ripoll i de Cuixà, i, un home de diàleg,  defensor dels més febles i promotor de la pau i  pare de la Pàtria en la Catalunya naixent”.

El seu testimoniatge, viscut en un temps de canvi cultural i social, ens estimula a viure el present d’una manera esperançada i renovadora. El P. Josep Mª Soler, recordant l’Abat Oliba, que fundà el nostre monestir, deia també: “Montserrat ha de ser un lloc d’acolliment de tothom, de respecte per a cada persona, d’encontre i de diàleg, un lloc de pau i de comunió eclesial”.

L’abat Oliba va ser amic del diàleg, del dret i de la justícia. A més de fundador de Montserrat i bisbe de Vic, va ser també restaurador de les seus de Manresa i de Cardona. Va fer costat a molts projectes monàstics, arquitectònics i culturals. Les més de 90 cartes de condol rebudes a la seva mort, plenes d’elogis, ens mostren que Oliba era conegut a Roma, a la Gàl·lia i a la Hispània.

Tant de bo que l’exemple de l‘Abat Oliba ajudi el nostre món, tan ferit per la violència, a retrobar la pau i la concòrdia entre homes, cultures i religions.
                                                                     

                                                      

                               

                                                                         Girona 22 de gener de 2015

28 de gener: Sant Tomàs d'Aquino (LEVANTE-EMV, 28/01/2015)

El dia 28 de gener, l´Església celebra la festa de Sant Tomàs d´Aquino, frare de l´Orde dels dominics, que va nàixer al castell de Roccassecca, a prop de la ciutat d´Aquino, sobre el 1225: "Lo cel obra marevelles/ en lo vostre naixement/ de tres sols ab les llums belles/ relluhi lo firmament,/ figurant lo hermos esclat/ del Sol de gran resplandor".
Els seus pares, nobles, van enviar el fill, encara menut, com a oblat al monestir benedictí de Montecasssino. El 1235, Tomàs deixà l´abadia benedictina, i a Nàpols començà els estudis universitaris, entrant en contacte amb els dominics. El 1244 decidí entrar a l´Orde dels Predicadors, tot i que sa mare preferia que fóra benedictí, i que haguera arribat a abat de Montecassino.
De camí a París, dos germans seus, seguint l´orde de la mare, assaltaren l´expedició i s´emportaren Tomàs a Montesangiovanni, un castell de la família, on li exigiren que deixara els dominics: "Dels germans sou perseguit/ ab diabolica porfia/ y ls´inspira l´seu despit/ una infernal fellonia;/ Oh Thomas! Com ha provat/ Deu la vostra vocació". D´ací el conduïren al castell de Roccasecca on el van pressionar de nou, perquè abandonara l´Orde. Al final, veient que no podien amb ell, sa mare i els germans el deixaren seguir la seua vocació.
Arribat a París el 1245, Tomàs començà els estudis de Teologia. Després anà a Colònia, on arriba a ser un bon professor, i després, de nou a París, es doctorà, i arribà a ser catedràtic de Teologia. Una obra important de Tomàs és la Summa contra els pagans, que escrigué amb la idea d´establir un diàleg amb els seguidors de les religions no cristianes. Tomàs es convertí també en teòleg de la cort papal. A Viterbo començà a escriure la seua obra més coneguda, la Summa teològica. Defensor d´Aristòtil, va ser considerat sospitós d´heretgia.
Com digué Guillem de Tocco, "Fra Tomàs proposava en el seu ensenyament, problemes nous, trobava nous mètodes, introduïa raons noves". I és que l´ensenyament tradicional, transmetia el que havien dit els Pares de l´Església, inspirats en Plató. Però Tomàs, sense trancar amb la tradició, s´atrevia a pensar pel seu compte i a repensar la fe, amb categories inspirades en la filosofia aristotèlica. La novetat de Tomàs no va ser el canvi d´orientació, sinó el fet de substituir la simple lectura, per la introducció de qüestions a discutir. No es tractava de "racionalitzar" la fe, sinó de posar la raó al servici de la Paraula de Déu, que és l que suscita la fe. Per això, a un que defensava la pura obediència i l´autoritat, Tomàs li digué: "Amb l´autoritat tindràs la veritat, però te n´aniràs amb el cap buit". Així, en la Summa teològica, després de la pregunta inicial,es presenten els arguments en contra i a favor de les possibles respostes, es desenrotllen les raons que avalen l´opinió que manté l´autor, i finalment es dóna resposta a les objeccions.
Sant Tomàs va morir al monestir cistercenc de Fossanova, el 7 de març de 1274. Va ser canonitzat per Joan XXII, el 1323 i proclamat doctor de l´Església, el 1567.
Era tan gran la seua fama de teòleg, que al Concili de Trento, la Summa teològica, s´entronitzava a l´altar major, al costat de la Bíblia.
L´herència de Sant Tomàs, tingut pel "més savi dels sants i pel més sant dels savis", és encara hui molt gran en l´estudi de la teologia i per això és el patró dels filòsofs i dels teòlegs, com així canten aquests Goigs antics: "Puix per ciencia y castedat/ sou Vos Angelich Doctor/ Sant Thomas, en tot combat/ siau nostre protector".

27 de gener: sant Enric D'Ossó (LEVANTE-EMV, 27/01/2015)

El dia 27 de gener, l´Església celebra la festa de Sant Enric d´Ossó i Cervelló, que va nàixer el 16 d´octubre de 1840 a Vinebre, un poble menut a la vora del riu Ebre. De la seua família, una llar de llauradors, Enric escrivia que eren "bons pares i iaios sants".
Als 14 anys va quedar orfe de mare, que va morir pel còlera, i que va deixar el xiquet desconsolat. Ella amb el desig que Enric fóra capellà, li deia: "Fill meu, quina alegria que em donaries si fores capellà". Però el xiquet sempre li responia que ell volia ser mestre, no mossèn. Després que va morir sa mare, el pare envià Enric a Reus, a treballar en una botiga de roba. Però el menut, mentre estava darrere del taulell, anava pensant quin serà el seu futur. I finalment, un dia, Enric va deixar una carta de comiat a son pare, on li deia: "La meua absència, pare, li causarà tristesa, però és la glòria de Déu el que em motiva. El seu dolor es transformarà en goig si recorda que ens trobarem al cel". I afegia, donant instruccions sobre les seues coses: "De la meua roba i del que em pertany, als pobres....La vida és curta i les riqueses no serveixen de res si no les usem bé".
Així, decidit a ser prevere, Enric s´escapà de casa i se n´anà caminant a Montserrat, on davant la imatge de la Mare de Déu decidí el seu futur. Anys més tard escrivia: "Vaig trobar la meua vocació....Seré sempre ministre de Jesús, el seu apòstol, el seu missioner de pau i d´amor", escriví anys més tard.
Segons la tradició oral, a la basílica de Montserrat, Enric es va amagar en un racó de la capella dedicada a Sant Josep. La foscor del temple li permetia observar la Santa Imatge de la Mare de Déu, i passar desapercebut a la mirada de la gent. I va ser a Montserrat on, uns dies després, el va trobar el seu germà, que actuà de mitjancer amb el pare, perquè deixara que Enric ingressara al Seminari de Tortosa. I així va ser. Enric entrà al Seminari el mateix 1854, on estudià humanitats, filosofia i teologia, que acabà al Seminari Conciliar de Barcelona. Va ser ordenat prevere el 28 de setembre de 1867, i passà a ser professor del Seminari de Tortosa.
Aviat va començar la seua tasca apostòlica. Així el 1870 Enric organitzà l´Associació de Congregants de la Puríssima Concepció, i en 1872 edità la revista "Santa Teresa de Jesús", que ell va dirigir. Un any més tard fundà l´Associació de Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús, que en 1875 es va convertir en l´Arxiconfraria Teresiana. Enric també escriví diversos opuscles per difondre el pensament cristià.
I va ser el 23 de juny de 1876, quan a Tarragona fundà la Companyia de Santa Teresa de Jesús, una congregació de religioses dedicades a l´ensenyament.
La vida de Sant Enric d´Ossó va estar íntimament lligada a Montserrat. Així, el 28 de setembre de 1876, va arribar a la santa muntanya, una vegada ordenat ja prevere, per tal de fer exercicis espirituals abans de cantar la seua primera missa, que va tindre lloc el següent 6 d´octubre, festa de la Mare de Déu del Roser. I durant molt de temps, mossèn Enric va pujar a Montserrat per celebrar l´aniversari de la seua primera missa. També a Montserrat feia repetidament exercicis espirituals, o els donava ell a les religioses teresianes. També va pujar a Montserrat amb el grup fundacional de les religioses de la Companyia de Santa Teresa de Jesús.
L´any 1882 acompanyà a Montserrat una peregrinació de 1500 jóvens de l´Arxiconfraria de Catalunya, amb motiu de la celebració del III Centenari de la mort de Santa Teresa de Jesús. L´acte central va ser la inauguració d´un altar a la santa d´Àvila, en la tercera capella de l´esquerra de la basílica.
Per a Sant Enric d´Ossó, Montserrat era un lloc especial, tal i com ell mateix deia, "He pujat a descansar uns dies als peus de la Mare de Déu, la Moreneta de Montserrat".
Sant Enric d´Ossó va morir al convent franciscà de l´Esperit Sant, a Gilet, el 27 de gener de 1896. Allí va ser enterrat, tot i que quan pressentia la seua mort havia manifestat el seu desig de ser enterrat a Montserrat. Després van ser traslladades les seues restes des de Gilet, a l´església del noviciat que les religioses de la Companyia de Santa Teresa tenen a Tortosa.
Enric d´Ossó va ser canonitzat a Madrid el 16 de juny de 1993 pel papa Joan Pau II. Actualment la seua obra, la Companyia de Santa Teresa de Jesús està present en 23 països d´Europa, Àsia i Àfrica. A la nostra terra les religioses teresianes continuen el carisma de Sant Enric d´Ossó a Torrent i al Vedat de Torrent, amb una residència i un col·legi.

dilluns, 26 de gener del 2015

Saó fa els quatre-cents! (VILAWEB/ONTINYENT, 25/01/2015)




Amb l’exemplar del mes de gener, la revista valenciana Saó ha arribat als quatre-cents números, tot un rècord, o millor dit, un miracle, per a una publicació en la nostra llengua.

Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, va traure el primer número el juliol de 1976, en plena Transició, quan encara no feia un any de la mort del dictador. Amb una periodicitat mensual, Saó va ser fundada i impulsada per sectors progressistes de l’Església Valenciana, fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua i les premisses renovadores del Concili Vaticà II, basades en el diàleg de l’Església amb la cultura, la política i la societat.

Enmig d’un desert periodístic, editar el 1976 una revista, i a més, en la nostra llengua, era una autèntica proesa. Però amb la valentia dels seus iniciadors, Saó es va convertir en una publicació d’informació general, d’anàlisi i de reflexió, especialitzada en temàtica valenciana. 

Saó mai no ha pretès ser una revista eclesiàstica, sinó més aviat un mitjà que tracta temes d’Església i de País, sense caure mai en el clericalisme. Ja el 5 de maig de 1976, com ens recorda Vicent Cremades en el seu llibre 'L’Església en la Transició', els promotors de Saó van subratllar 'que no era una revista eclesiàstica, sinó que anava a dedicar-se a reflectir una àmplia informació dels grups vinculats a l’Església, així com de les llibertats i la defensa dels drets de l’home'.
 
Va ser el prevere valencià Josep Antoni Comes qui primer va dirigir Saó, seguit d’altres directors com Emili Marín i Vicent Cardona, també capellans, fins que en l’actualitat la dirigeix el laic Vicent Boscà.

El Consell de Redacció l’integren persones tan valuoses com els tres antics directors Vicent Cardona, Josep Antoni Comes i Emili Marín, a més de Rafa Roca o Teresa Ciges. Entre els nombrosos col·laboradors de la revista hi ha els catedràtics de la Universitat de València Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando o Albert G. Hauf, i també Alexandre Alapont, Antoni López Quiles, Ramon Haro, August Monzon, Joaquim Garcia Roca, Joan Francesc Mira, Juli Sanchis, Llorenç Gimeno, Avel·lí Flors, o periodistes com Emili Piera i Josep Torrent entre més. També van col·laborar en Saó amics ja traspassats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Cristòfol Aguado o Vicent Ventura.

En l’actualitat, a més de poder trobar la revista en paper, també es pot consultar a través de la xarxa. Saó també ha publicat alguns llibres relacionats amb l’Església i el País i quaderns de catequesi.
 
Per a commemorar el número 400 de Saó, hi ha previst un acte a l’Aula Magna de la Universitat de València el pròxim dia 28 de gener, amb les intervencions del professor Antoni Ariño, vice-rector de la Universitat, de Josep Antoni Comes, primer director de la revista, de Francesc Martínez, professor de la Universitat i de Vicent Boscà, director de Saó des del 2010.

Una revista com Saó, que hauria de tindre el reconeixement i el suport dels bisbats del País Valencià, desgraciadament es manté només amb l’aportació dels subscriptors i la publicitat que inclou. Encara més: des de l’Església 'oficial' o jeràrquica, Saó és vista com una publicació 'sospitosa' pel seu compromís amb la llengua i el País. 

Cal recordar que l’arquebisbat de València té un setmanari anomenat 'Paraula' que, malgrat el nom, està escrit íntegrament en castellà, i el bisbat d’Oriola-Alacant en té un altre anomenat 'Noticias Diocesanas', publicacions que marginen totalment la llengua de Sant Vicent Ferrer.
  
Com ha escrit Vicent Cremades en el llibre mencionat adés, 'aquesta publicació va suposar una nova resposta als plantejaments pastorals de l’Església'. I és que gràcies als seus promotors 'la revista ha mantingut amb fermesa plantejaments valencianistes i progressistes, però sempre tenint com a punt de mira un cristianisme inspirat en els principis renovadors del Concili Vaticà II'.

La revista Saó ha passat moments crítics per la situació econòmica, ja que si no rep cap ajuda des dels bisbats valencians, tampoc no en rep cap des de la Generalitat. Per això cada nou número de Saó és com un miracle, ja que aquesta publicació continua, malgrat les dificultats i els entrebancs, fent saó, per una Església Valenciana de veritat. Per això cal felicitar Saó per arribar als quatre-cents números i desitjar-li que siga per molts anys més!

26 de gener: Els tres abats fundadors del Císter (LEVANTE-EMV, 26/01/2015)


El 26 de gener celebrem la festa dels tres abats fundadors del Císter: Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve Harding.
Va ser el 1098, quan un grup de 20 monjos benedictins cluniacencs de Molesmes, amb el seu abat Robert al capdavant, deixaren aquest monestir de la Borgonya a la recerca d´un lloc solitari, Císter, on viure el monaquisme amb més radicalitat i senzillesa, en la pobresa i en la solitud. La norma de vida d´aquells monjos continuaria essent l´Evangeli i la Regla de Sant Benet, en la seua puresa original, sense afegitons. Així ho canten aquests Goigs: "Era el mil noranta-vuit/ tombant de mil·lenni i segle:/ deixeu Molesmes mig buit/ per ser fidels a la Regla./ Al desert, alegre, hi neva:/ cogulles de blanc feliç!/ Robert, Alberic, Esteve,/ desvetlleu els monestirs".
Va ser el 21 de març, festa del Trànsit o mort de Sant Benet, quan aquells 20 monjos, al davant dels quals hi havia l´abat Robert, i amb l´autorització del bisbe Hug de Lió, s´establiren al seu nou monestir, Císter, a prop de Dijon. Cal dir que aquells monjos no pretenien cap reforma de l´Orde, com ho defensa el G. Lluís Solà i Segura, monjo cistercenc del monestir de Poblet, en el seu treball, "El fenomen monàstic del Císter" (2007). Segons Fra Lluís Solà, aquells 20 monjos només pretenien "trobar un nou estil de viure el projecte de la Regla Benedictina, en la línia d´una més gran simplicitat i autenticitat". Els monjos del nou monestir de Císter tenien tres objectius: en primer lloc, recuperar "el treball manual com a element constitutiu de la identitat del monestir". En segon lloc, "el retorn a la simplicitat del curs litúrgic de la Regla Benedictina", i en tercer, "la revaloració de la vida comunitària en el context de solitud i de separació del món".
Els inicis del nou monestir de Císter van ser difícils degut a la pobresa material i a la falta de vocacions. Però aquells 20 monjos no es van desanimar, i treballant amb esforç i confiança en Déu, van aconseguir transformar aquell lloc inhòspit en un verger. La santedat de vida d´aquells monjos va fer que Odó, duc de Borgonya, els ajudara en la construcció del nou monestir, donant-los terres i ramats per a la seua subsistència.
Establerts a Císter, a instàncies dels monjos de Molesmes que van demanar que tornarà l´abat Robert, aquest, el 1099 hagué de deixar Císter, per manament del papa Urbà II, i retornà al seu antic monestir d´on havia eixit: "Sant Robert, capdavanter/ de la Vinya del Senyor/ cal que la deixe el primer,/ per mandat del Superior./ L´antic cenobi el manlleva/ apel·lant al compromís".

Robert havia nascut a la Xampanya sobre el 1028, al si d´una família noble, i havia ingressat de jove, al monestir de Montier-La Celle. Amb el desig d´una major perfecció de vida, va intentar algunes reformes en aquest monestir. Però l´any 1075, amb un grup d´ermitans, fundà el nou cenobi de Molesmes.
Quan l´abat Robert va haver de deixar Císter, el va succeir com a nou abat, Alberic. Durant el seu abadiat, Císter va progressar en santedat, i ell mateix va buscar la protecció de la Santa Seu per al nou monestir. Va ser el papa Pasqual II qui, el 1102 atorgà a Císter el Privilegi Romà: "Sant Alberic estimava la Regla/ i tots els germans./ El contratemps no el soscava/ i salva els perseverants./ És ell qui Robert relleva,/ amb zel encomanadís".
El tercer dels abats fundadors de Císter va ser Esteve Harding, nascut el 1060 a Anglaterra. Esteva va fugir del seu país degut a la invasió normanda, i passà, primer a Escòcia i després a França, on ingressà al monestir de Molesmes. Atret per la santedat de vida de l´abat Robert, el va seguir quan aquest deixà Molesmes i fundà el nou monestir de Císter. Esteve va ser l´autor de la famosa "Carta de Caritat", que va fixar les normes de vida de la nova fundació de Císter: "Esteve, anglès de naixença,/ la Regla estima i el lloc./ Per afermar-lo s´hi pensa/ i treballa no pas poc./ La Caritat és la Carta/ i fonament massís".
L´exemple de vida dels anomenats "Tres monjos rebels", els abats Robert, Alberic i Esteve Harding, es va vore coronat amb una gran afluència de vocacions, amb Bernat i 29 jóvens més que entraren a Císter. Això va fer que naixeren noves fundacions, amb l´expansió dels monjos cistercencs.
L´idea dels monjos fundadors de Císter va ser retornar a la puresa de la Regla de Sant Benet i abandonar tot signe extern de riquesa, per així viure en la soledat i la simplicitat de vida. Aquests tres fundadors de Císter van donar a l´Església una nova vitalitat en la vida monàstica. Per això els Goigs els canten agraïts: "Fundadors d´un Paradís/ per als anhelants fills d´Eva:/ Robert, Alberic, Esteve/ desvetlleu els monestirs".

La millor volea de Sarasol (La Veu del País Valencià, 23/01/2015)

Això serà hui divendres. I aquesta millor volea de Sarasol II no serà a un trinquet! I és que malgrat que Sarasol II està ja retirat del joc de Pilota Valenciana, hui aquest pilotari jugarà el que no està escrit!
 
Serà la millor partida de Sarasol II, malgrat José María Sarasol va deixar els trinquets el 2012. I la guanyarà! Certament que la guanyarà!

Serà la mateixa partida que fa uns anys va jugar la periodista, i excel·lent amiga, Tona Català, i també el diputat al Parlament de Catalunya, Enric Millo, els pares del qual són de l’Alcúdia. Serà la partida (i no a un trinquet!) que han jugat centenars de persones, en donar un dels seus dos ronyons a una altra persona malalta que havia de fer diàlisi.

Hui Sarasol II donarà un dels seus ronyons a la seua filla Anna, una jove de 18 anys. Com va fer Tona Català, quan en va donar un a la seua filla, Carme Morera, i Enric Millo a la seua esposa, Montserrat Viñas. Aquestes donacions són un gest, un compromís per la vida! Un acte de generositat i d’altruisme, per aquesta donació en viu, a favor d’una altra persona.

En els meus anys d’infermer de la comunitat de Montserrat, vaig conèixer a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, excel·lents professionals de la sanitat, concretament de la unitat d’hemodiàlisi, com el nefròleg Andreu Garcia, o personal d’infermeria, com Rosa Capell i Jordi Bort. Són professionals que atenen amb sol·licitud i afecte els malalts que han de fer hemodiàlisi. I és que quan no hi ha possibilitat d’un transplantament, l’hemodiàlisi és l’única eixida per a una persona a la qual els ronyons ja no estan al 100%. És evident que aquests malalts el que desitgen és un nou ronyó, per tal de poder fer vida normal, i no haver d’estar “lligats”, tres vegades a la setmana, a una màquina que fa el treball que els ronyons ja no poden fer. Per això és tan important la donació d’òrgans, tant d’aquells que podem fer la donació en viu, com els qui poden donar els òrgans d’un familiar difunt.

Sempre he pensat que les paraules de Jesús a l’Evangeli de Sant Joan, “Ningú no té un amor més gran que aquest de donar la pròpia vida pels seus amics” (Jo 15:13) s’acompleix de tot, tant en les mares que donen a llum els seus fills, com en les persones que donen un dels seus òrgans a aquells que ho necessiten.

L’explantament del ronyó de Sarasol II, per laparoscòpia, pel qual li serà extirpat aquest òrgan, i el posterior transplantament a la seua filla Anna, serà la millor partida de Sarasol II. I, certament que la guanyarà!!

En un món amb tants egoismes, amb tantes actituds individualistes i insolidàries que destrossen l’esperança d’un món millor, hui la partida de Sarasol II ens obri camins de confiança en una societat més fraterna, més humana, més solidària. Com ens van obrir camins d’esperança la donació d’un ronyó que va fer Tona Català o Enric Millo. Per això en Sarasol II es fan presents les paraules del doctor Moisès Broggi, quan deia: “Estic convençut que només aprofundint en l’amor i la generositat, la humanitat anirà endavant”.

Segurament si mon pare estiguera ací, hauria escrit una crònica, una de les seues “Impressions d’un aficionat”, on ressaltaria la valentia i la generositat de Sarasol II, per així fer un reconeixement públic d’aquesta magnífica partida de José María Sarasol. La seua millor partida! Perquè aquest pilotari jugarà el que no està escrit!! I estic segur que mon pare acabaria la seua crònica amb aquestes paraules: Això és un cavaller. Un cavaller de la Pilota i un cavaller de la vida. Un cavaller que amb la seua actitud ens és model d’humanitat i de solidaritat!

Per això, hui, tots a punt per vore la millor partida de Sarasol II. La seua millor volea!! Enhorabona, mestre!!

No tenen humanitat (La Veu del País Valencià, 25/01/2015)

La Conselleria de Sanitat ha denegat un tractament mèdic a un xiquet de Mislata, afectat per una Distròfia Muscular de Duchenne, ja que al·lega que el medicament que demanen els pares no seria efectiu. Per això s’han presentat 250000 firmes al Registre de la Conselleria, demanant aquest tractament (que sí que s’ha donat a 4 menors de Galícia, Madrid i Castella-la Manxa), que retarda l’efecte de la malaltia.

Per altra part, el tractament que la Conselleria de Sanitat ha negat a Miguel, el xiquet de 12 anys de Mislata, ha estat autoritzat a França. Però el més kafkià de tot això, és que ha estat el Servei de Neurologia de l’Hospital La Fe de València, qui ha prescrit el tractament que, torne a repetir-ho, la Conselleria denega.

I és que no tenen humanitat! La salut d’un xiquet és menys important que els diners del seu tractament! Segurament no poden pagar aquests euros, perquè faran falta per a mariscades o per a altres “necessitats” més urgents, com les que es feien a Emarsa, al cas Cooperació o a Gürtel. Entre d’altres!!

Aquesta indecència és també la mateixa que passa (un cas “miraculós”) amb els malalts dependents valencians, que, sí, “miraculosament”, perden grau de dependència, de la nit al matí són menys dependents i per tant veuen reduïda l’ajuda que necessiten.    
Però aquest no és un cas aïllat!! És el mateix que informava el diari LEVANTE el 7 de gener de l’any passat: l’empresa urbanística municipal Aumsa, envià una carta a la Sra. Pilar Martínez, de  València, en la que li demanava el pagament de 4686,51 euros pel lloguer social, a raó de 450 euros al mes. Cal dir que aquesta dona té una discapacitat del 60% i cobra una pensió de 392 euros al mes. La dona es queixava, amb raó, de l’abús d’un lloguer de 450 euros!! I deia: “O done menjar al meu fill o pague les factures. I evidentment, done menjar al meu fill”.

A quin nivell d’inhumanitat i d’insensibilitat hem arribat? Com és possible tanta indiferència i tanta falta de solidaritat amb aquesta veïna del Cabanyal o amb aquest xiquet de Mislata?
 

Fotografia: hortanoticias.com

Certament que els nostres governants es troben ben lluny del cristianisme que ens exigeix acollir el pobre, l’orfe i la viuda. Al llarg de l’Escriptura, Déu és sempre al costat de les dones, i d’una manera especial de les viudes, i dels xiquets. Per això, Déu demana al seu poble la protecció d’aquestes dones, degut a la seua debilitat i a la seua indefensió. Tant la viuda de Sarepta (1R 17) com la viuda de Naïm (Lc 7) o la viuda pobra (Mc 12:42) són exemples de dones vulnerables, a les quals la Sagrada Escriptura demana ajudar i protegir.

Per això, perquè Déu està al costat dels dèbils, Déu, al llibre del Deuteronomi, maleeix d’aquesta manera els qui s’aprofiten de les viudes i dels orfes: “Maleït el qui viole el dret dels forasters, dels orfes i de les viudes” (Dt 27:19). I l’Èxode exigeix al poble de Déu, que tracte amb dignitat les viudes: “No afligireu cap viuda, ni cap orfe” (Ex 22:21)

Els nostres governants, que van a totes les misses i que no es perden cap processó o romeria, tant si és a la Santa Faç, com a la Magdalena, haurien de saber que, com diu Sant Jaume, la veritable religió consisteix a “visitar orfes i viudes en la seua tribulació”. (Jm 1:27)

Una dona que cobra una pensió de 392 euros al mes, ¿com podia pagar un lloguer social de 450 euros? Un xiquet a qui els metges han prescrit un tractament, com és que la Conselleria el denega?

En el recent viatge a Filipines, el papa Francesc rebutjava qualsevol forma de corrupció i s’escandalitzava d’aquells que escatimen els recursos que han de rebre els més necessitats. El papa deia que “la corrupció roba als pobres”. El papa denunciava també les escandaloses desigualtats socials i ens exhortava a escoltar la veu dels qui passen dificultats. Però els nostres governants es fan els sords a les necessitats dels més desvalguts i humilien, amb la seua indiferència, el dolor dels més fràgils.

En l’exhortació “El Goig de l’Evangeli”, el papa Francesc ens exhorta a tots a “cuidar els més fràgils de la terra” (nº 209). Per això aquells que haurien de tindre una màxima sol·licitud pels més necessitats i no ho fan, “els molesta que es parle d’ètica, que es parle de solidaritat, que es parle de distribució dels béns, que es parle de la dignitat dels més dèbils, molesta que es parle d’un Déu que exigeix un compromís per la justícia” (nº 203)

La nostra societat, i d’una manera especial els nostres governants, com són capaços de cometre aquestes injustícies? On és l’esperit cristià, i més encara, la humanitat dels nostres governants? Al cor o a la cartera?

Per cert: davant d’aquesta nova immoralitat, la comunitat cristiana de Mislata amb els seus capellans i l’arquebisbe d València no tenen res a dir? Donaran el silenci per resposta?

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT