diumenge, 21 de juliol del 2019

Pel requisit lingüístic (VILAWEB/ONTINYENT, 18/07/2019)

Resulta sorprenent (o no tant) que el govern del País Valencià no defense el requisit lingüístic per a la llengua pròpia dels valencians. La paradoxa o les excuses que posa el PSOE, per mitjà de la consellera Gabriela Bravo, són irrisòries. I és que la consellera Bravo ha retirat l’aplicació automàtica del requisit lingüístic del redactat de la llei de Funció Pública Valenciana. Si el govern del País Valencià no és capaç de defensar la llengua dels valencians, és perquè cada dia més està renunciant a allò que hauria de ser bàsic en un govern que pretén impulsar el valencià. I com dic, les excuses fan riure. Algú s’imagina que el govern del Sr. Pedro Sánchez no defensara el requisit lingüístic en castellà per als funcionaris públics de l’estat espanyol?
Si el PP i Ciutadans, com ja sabem, menyspreen el valencià, és lamentable que tampoc el PSOE faça avançar la nostra llengua com és el seu deure.
Fa uns dies, la consellera Bravo prioritzava els coneixements mèdics al fet de saber la llengua dels valencians. Segons ella és més important que un metge o un infermer atenguen bé els pacients, que no la llengua que utilitzen en el seu tracte amb els malalts. Però curiosament a l’estat espanyol, per a tindre una plaça de metge o d’infermer (o de mestre o de secretari autonòmic) sí que es demana el requisit lingüístic en castellà. Algú, amb dos dits de front, pensa que per a atendre la finestreta de la conselleria de la Sra. Bravo no es demana el requisit lingüístic en castellà? La Sra. Bravo prioritzaria els coneixements mèdics d’un metge anglès o francès encara que no entenguera o parlara castellà?
La Sra. Bravo deu pensar (com el PP i Ciutadans) que no s’ha d’imposar el valencià als funcionaris públics. Però segons aquest argument tampoc no s’hauria d’imposar el castellà. I resulta que el castellà sí que s’imposa, com és evident i del tot lògic. 
Resulta curiós que qui defensa la no imposició lingüística del valencià, sí que obliga a entendre i a parlar en castellà.
L’argument de la Sra. Bravo s’assembla cada vegada més a l’actitud del PP i de Ciutadans, quan veuen la immersió lingüística del valencià (no del castellà!) com un atac a ‘la libertad de elección de las familias y a los derechos lingüísticos de todos los ciudadanos de la Comunidad’. És la mateixa cançó de sempre del PP i de Ciutadans que rebutgen la ‘imposició’ del valencià i demanen ‘la convivencia entre las dos lenguas oficiales, el valenciano y el castellano’. Però això sí, defensant el requisit lingüístic només per al castellà.
Fa tres anys la Sra. Elena Bastidas, ex-batlessa d’Alzira, deia que era ‘sectari imposar el valencià’ als concursos municipals. Però evidentment no és gens sectari ‘imposar’ el castellà. O no s’imposa el castellà als funcionaris públics?
En aquesta campanya, perfectament orquestrada, tant del PP com de Ciutadans en la lluita contra el valencià, els ha eixit un soci per a arraconar la nostra llengua i reduir-la a l’ús casolà o deixar-la només per als ‘patanes’, com li digué aquell guàrdia civil a mon pare en plena dictadura: ‘Oiga D. José: ¿cómo es que usted, un hombre con tres carreras, habla en valenciano como los patanes?’. La resposta contundent i ferma de mon pare a aquell personatge nascut a la Manxa, va ser: ‘Oiga, ¿y los patanes de su pueblo como hablan?’. Aquell home, posant-se la mà al tricorni, només va poder dir: ‘Coño, pues es verdad’.
Quina defensa fa el PSOE de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que preveia, amb una timidesa més que exagerada, l’exempció de la nostra llengua a les zones castellanoparlants? Una equivocació més de la ‘prudència’ o de la por del PSOE. I així continuem encara. El castellà no es pot eximir a cap alumne ni a cap funcionari públic. Però el valencià sí.
Si el rebuig del PP i de Ciutadans a l’obligatorietat del valencià ja el coneixíem, ara trobem una actitud tèbia i col·laboracionista d’un PSOE que menysprea el requisit lingüístic del valencià. 
I el cas és que mon pare ja s’ho ensumava! I no es va enganyar. Així el 2007, en el treball-entrevista que com a alumne va fer l’amic Ramon Trullenque en el curs del professor Joan Brines, Ramon preguntava a mon pare: ‘¿Com veus de conscienciats del problema nacional als actuals partits polítics? Podries expressar-ho amb notes fins a deu?’
I mon pare li responia: 
PP: zero, està fent molt de mal.
PSOE: un mínim balbuceig, però sempre obeint Madrid.
Esquerra Unida: un set, per Ribó i alguns més.
Bloc: quasi un deu.’ 
L’actitud del PSOE valencià està en consonància amb tot el PSOE, que al Parlament Europeu (amb el PP) prohibeix que el valencià siga llengua oficial, ja que el govern espanyol ha descartat demanar que el català siga oficial a l’Europarlament, tot i que és la catorzena llengua de la Unió Europea.

"Tenemos un gobierno que nos escucha" (LEVANTE-EMV, 20/07/2019)

Aquestes són les paraules del President Alberto Fabra (Levante, 26 de maig de 2013). I és que malgrat el pèssim finançament que, al llarg de la història, hem rebut els valencians per part del PP, el Sr. Fabra afirmava: "Tenemos un gobierno que nos escucha". I això mateix, les mateixes paraules, (quina casualitat), les va dir també el Sr. José Muñoz (Levante, 5 d'octubre de 2018), fent referència al govern del PSOE. I és que el finançament amb el qual els governs del PP i del PSOE castiguen el País Valencià no varia gens, tant si el ministeri d'Hisenda el dirigeix el Sr. Montoro, com si ho fa la Sra. Montero.
El 8 de novembre de 2012, el Sr. José Manuel Vela, conseller d'Hisenda de la Generalitat del País Valencià, deia: "Ante situaciones injustas hay que rebelarse". El Sr. Vela afegia encara: "Ya está bién, hasta aquí hemos llegado". I per això afirmava que el Govern Valencià no aguantaria "ni un año más el modelo de financiación autonómico actual", un model que el Conseller Vela considerava "una injusticia estructural".
Això passava el 2012. I el 2014 el President Alberto Fabra afirmava que els valencians "no están contentos" amb l'executiu del Sr. Rajoy. Amb tot, si el Sr. Fabra sabia que els valencians "no están contentos", ¿com és que no va fer res en el seu moment? Pel contrari, paradoxalment, el President Fabra deia el 2013, referint-se al govern del Sr. Rajoy: "Tenemos un gobierno que nos escucha, que nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas. No queremos ser ciudadanos de segunda. Mariano será el presidente que devolverá a la Comunidad una financiación justa y la Generalitat trabaja sin pausa y sin descanso por esta reivindicación" (Levante 26 de maig de 2013).
El Sr. Fabra demanava un millor finançament que no va arribar mai, però alhora deia que el govern del Sr. Rajoy "nos escucha, nos entiende, está a nuestro lado para resolver nuestros problemas".
Com he dit abans, aquesta broma del Sr. Fabra (Tenemos un gobierno que nos escucha) es va repetir el passat octubre, però ara amb el PSOE al govern de l'Estat. Va ser a l'Alcúdia on el Sr. José Muñoz, diputat a les Corts Valencianes, en un esmorzar amb militants socialistes, va dir exactament el mateix que el Sr. Fabra cinc anys abans. Parlant de la visita a València que havia de fer el president Pedro Sánchez el 9 d'Octubre de l'any passat, el Sr. Muñoz deia: "Demuestra que la Comunidad Valenciana es prioritaria para el nuevo gobierno de España". I com el Sr. Fabra fa cinc anys, el Sr. Muñoz afegia encara: "Ahora tenemos un Gobierno en Madrid que nos escucha y atiende nuestras reivindicaciones històricas" (Levante, 5 d'octubre de 2018).
Però si el govern de Madrid, ara en mans del PSOE, "atiende nuestras reivindicaciones històricas", ¿per què no les va atendre el Sr. José Luis Rodríguez Zapatero? No era també un govern que "nos escucha". ¿O és que el Sr. Rodríguez Zapatero no ens escoltava?
El mal finançament del País Valencià, el pitjor de totes les comunitats autònomes, fa que hi haja una diferència de 800 euros per valencià entre la regió millor finançada (Cantàbria) i la pitjor (el País Valencià), cosa que va admetre la ministra d'Hisenda, Mª Jesús Montero (Levante, 5 d'octubre de 2018).
Ja tenia raó l'escriptor Josep Pla quan deia: "No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres". I si no, ja es vorà com el Sr. Rajoy i el Sr. Fabra, per una part i el Sr. Sánchez i el Sr. Muñoz per l'altra, s'assemblen com gotes d'aigua.
Així ho opinava també tant el Sr. Joan Antoni Oltra (Información, 11 d'octubre 2018) quan deia en relació a la visita del president del govern: "Lamentablement el president Sánchez només ha tingut bones paraules, però pocs compromisos davant les reivindicacions de Ximo Puig i de Mónica Oltra". I també Teresa Mollà (Levante 11 d'octubre de 2018) afirmava: "De nou la vella amiga anomenada decepció ha fet la seua aparició", en referència a la nul·la receptivitat del Sr. Pedro Sánchez en relació al mal finançament dels valencians.
Davant de tanta mentida, promeses falses i enganys, els polítics del PP i del PSOE (amb gobiernos que nos escuchan) haurien de recordar les paraules del profeta Osees quan deia: "Juren i menteixen alhora" (Os 4:2). I també haurien de tindre ben present el Salm 118, quan el salmista diu: "Avorrisc l'engany, el deteste" (Ps 118:163). I és que la Bíblia sempre ha condemnat la mentida i l'engany, com ho diu el salm 9, que denuncia el qui està "ple d'enganys". O el salm 11: "Tot el que diuen els uns als altres és mentida, fruit d'uns llavis aduladors i d'un cor fals" (Ps 11:3). O el salm 33, on el salmista demana "que no diguen res de fals els teus llavis" (Ps 33:14).
Per altra part, els bisbes valencians que han protestat per altres motius, ¿ara no tenen res a dir davant la discriminació i la injustícia que patim els valencians?

Ara el Sr. Ábalos i el diputat Baldoví, han arribat a un principi d'acord per a la investidura del Sr. Pedro Sánchez, (Levante, 17 de juliol de 2019). Compromís votaria el Sr. Sánchez, a canvi del nou finançament per al País Valencià. Una nova promesa que pot quedar en no-res. I ja en van.....

dilluns, 15 de juliol del 2019

Doncs tu fes igual (VILAWEB/ONTINYENT, 14/07/2019)

Un colp de mà o un colp de peu? Així podríem resumir l’Evangeli del bon samarità que la litúrgia eucarística ens presenta hui: un home malferit que un sacerdot i un levita, passant de llarg, deixen abandonat en la seua indigència, insensibles al dolor d’aquella persona. I un samarità, un no jueu, un pagà, que veu en aquell home el seu germà i per això se’n compadí i l’ajudà.
La paràbola del bon samarità, ben fàcil d’entendre, es repeteix hui en tantes i tantes persones que també es troben a la vora del camí. O enmig de la mar. La fotografia del pare i de la filla menuda ofegats a Rio Grande, en la frontera entre els EUA i Mèxic, ha desencadenat un impacte emocional, com ho va ser fa uns anys el petit Aylan, ofegat a la platja de Turquia. Un impacte emocional que no durarà gaire. Han estat dues persones que han trobat la mort per la immoral política migratòria dels EUA. Però també les reixes amb fulles metàl·liques a Ceuta i a Melilla que, hipòcritament diem que ens ‘protegeixen’ del Tercer Món, els atacs racistes a centres de menors no acompanyats, la prohibició del govern espanyol perquè es puguen rescatar nàufrags al Mediterrani amb l’amenaça de multes que poden arribar als 900.000 euros, l’empresonament de la capitana del vaixell que va desafiar Salvini, al Mare nostrum (o bé hem de dir Mare mortum?), que va salvar la vida als qui fugien de la guerra i de la mort, sense cedir a les amenaces de Salvini, el drama ‘que polítics pacífics siguin a la presó’ o les cruels condicions dels refugiats a Líbia.
Un colp de mà o un colp de peu?
A quin nivell de deshumanització hem arribat (com el sacerdot i el levita de l’Evangeli) que, per salvar vides, unes persones puguen ser empresonades o multades? Que els polítics no tenen cor? Que no tenim cap mena de sensibilitat envers qui sofreix? On és l’anima d’Europa? Per això l’obediència a les lleis injustes és un dels grans problemes del món.
Estem farts d’estadístiques que ràpidament oblidem. I per això cal plantar cara a lleis injustes, a lleis que converteixen en delinqüents persones que no cometen cap delicte, sinó que fan el bé. Per això diverses entitats cristianes han denunciat així les polítiques xenòfobes i racistes d’alguns partits i d’alguns governs: ‘L’hospitalitat no es pot perseguir ni criminalitzar, i qui ho faça està remant contra la declaració dels Drets Humans.’ No recordem l’article 14 de la Declaració dels Drets Humans?: ‘En cas de persecució, tota persona té dret de cercar asil en altres països i de beneficiar-se’n.’ I el 13: ‘Totes les persones tenen dret d’eixir de qualsevol país i de tornar-hi.’
Hui la paràbola del bon samarità ens empeny a descobrir un germà en cada home i en cada dona que pateix. Com ens ha dit el papa Francesc, ‘el món, cada dia és més elitista i més cruel amb els més exclosos.’ No és una vergonya per a nosaltres que gairebé mil refugiats s’hagen mort al Mediterrani en el que portem d’any? És aquest el model de societat que volem o hem de fer realitat el desig del papa de fer una Església samaritana, hospital de campanya?
Vull acabar amb unes paraules de la periodista Pilar Rahola a propòsit d’aquestes morts i de la immoral política migratòria: ‘No, no em serveixen les xifres, ni les reflexions saberudes, ni les paraules dites per tal de quedar bé. No em serveixen perquè això és un horror en majúscules, perquè fa anys que és un horror en majúscules, perquè moren a milers, i a milers els oblidem, perquè ens commovem un segon i després ens instal·lem novament en el nostre confort indiferent.’
Les paraules que Jesús adreçà al mestre de la Llei, hui també ens les adreça a nosaltres: ‘Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?.’ Les paraules del Senyor ens han de fer reaccionar: ‘Doncs tu fes igual.’ La compassió (el fet de patir amb els altres) ens fa més humans. Pel contrari, la insensibilitat o la indiferència ens lleven humanitat.
El bisbe Pere Casaldàliga va escriure: ‘Jo sóc jo i les meues causes. I les meues causes valen més que la meua vida’, perquè ‘si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.’ I afegia encara, com si ens ho diguera a nosaltres: ‘Els valents són els qui vencen la molta o poca por que tenen. Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió.’
És un delicte salvar persones? És possible que per salvar nàufrags algú puga ser condemnat? L’Evangeli ens empeny a posar la persona per damunt de la llei i a construir la cultura de l’encontre i del trobament, no a descartar els més vulnerables de la nostra societat. Sabrem donar un colp de mà o un colp de peu?
Que l’Evangeli, que ens encoratja a frenar en sec els arguments racistes, ens ajude a no tancar els ulls davant el sofriment del nostre món i a fer costat als qui més pateixen. Que l’Evangeli del bon samarità faça nàixer en nosaltres la compassió vers els qui sofreixen per patir amb qui pateix i a no ser indiferents davant el dolor del nostre món.

'Llum en l'andana' (VILAWEB/ONTINYENT, 12/07/2019)

Ja fa uns dies, la bona amiga M. Rosa Diranzo m’envià la invitació a la presentació del seu llibre Llum en l’andana, una obra editada per Neopàtria dins la col·lecció de narrativa Manuzio.
Rosa Diranzo va ser alumna de mon pare a l’institut de Carlet, i va ser molt de temps després d’acabar els estudis que un dia, a l’Alcúdia, mentre prenia cafè amb una amiga seua, va veure passar mon pare per davant del bar on hi era i sense pensar-s’ho dues vegades eixí i es plantà davant d’ell. Ho contava ella mateixa en l’article ‘Un bon professor’ recollit en la miscel·lània D’’un País que ja anem fent en homenatge a mon pare.
No ho vaig pensar dues vegades; pagàrem ràpidament, em vaig avançar a la meua amiga i el vaig cridar: “D. José!”. Així li dèiem a l’institut, i així em va eixir.
Es girà, amb el mateix aire de sempre, entre sorprès i despistat, i exclamà: “servidor”. El vaig saludar amb alegria; a penes havia canviat, malgrat els quinze anys que havien passat. Ell intentava reconèixer-me a través dels vidres de les ulleres, però com era d’esperar, no se’n recordava de mi. I aleshores m’agafà del braç, i em preguntà:
– I dis-me, xiqueta. Jo a tu t’he ensenyat alguna cosa?
– A mi? I tant! Mire, potser no me’n recorde de què hi ha dins d’una granota, però vostè em va contagiar el seu respecte per la natura, per qualsevol ésser viu, i el respecte per nosaltres mateixos. El meu sentiment ecologista li’l dec a vostè.
Ell es girà de sobte cara a la meua amiga i li digué: 
– Açò és la major satisfacció que pot rebre un professor, veure que allò que pretenia ho ha aconseguit, encara que siga amb un sol alumne.
Des d’aquell dia ens férem amics, i tinc el privilegi de rebre cada any la seua tarja nadalenca amb la poesia, oferint-se nostre i de la Pàtria… Jo no sabia que ell era tan important per a la nostra consciència de Poble; tanmateix, per a mi sempre serà un exemple d’autenticitat i de bondat. Encara que només vaig ser alumna seua durant un curs, és com si haguera segut el meu professor tota la vida.’
Prova de la bona amistat entre els dos, és que el 7 de maig de 2012, ara fa set anys, M. Rosa va presentar el seu llibre La vella locomotora i mon pare, ja afeblit i en l’últim acte públic al qual va assistir abans de morir-se el 3 de juny, va voler fer-s’hi present per acompanyar la seua ex-alumna.
Rosa Diranzo va nàixer a Alfarb el 1957. A principis dels anys 60, amb la seua família, emigrà al sud-oest de França, on els seus pares treballaven en una fàbrica de seients. En tornar al País Valencià, M. Rosa va estudiar el batxillerat a l’institut de Carlet, i després, magisteri a València. Abans d’exercir de mestra, la jove Diranzo va treballar unes temporades a la Cooperativa Agrícola de Catadau.
Ha exercit la docència a Ontinyent, Ademús, Torrent, València, Aiora, Carcaixent, Sumacàrcer, Crevillent, Llombai, Alfarb i finalment a l’IES Ramon Esteve de Catadau, on imparteix les assignatures de valencià i francès als alumnes de primer cicle d’ESO.
Ha escrit dues novel·les juvenils: El secret de l’olivera La pantalla màgica; també ha publicat un relat de memòries sobre la seua infantesa a França, La vella locomotora; les novel·les El marge i el camí i El nou veí del carrer blanc, un relat autobiogràfic sobre la seua trajectòria docent: Mestra, conta’ns coses! i ara Llum en l’andana, que presentarà aquest divendres 12 a les 20.00 a la Casa de la Cultura d’Alfarb.
Rosa Diranzo, una escriptora de prestigi, va obtenir el 2017 el Premi de Narrativa Ciutat de Carlet amb la novel·la El marge i el camí.
L’obra Llum en l’andana, que he llegit ja, perquè M. Rosa me’n va enviar les proves, és una narració àgil i molt ben escrita, que enganxa el lector. El protagonista, Ernest Ripoll, que és conserge d’un col·legi públic, divorciat, s’adona que ha perdut la infantesa dels seus fills perquè el jutge ha donat la custòdia dels infants a la seua ex-dona. Aconsellat per la psicòloga del centre, Ripoll comença a escriure, com a teràpia, un diari.
Dolores Amorós, que, com M. Rosa jo també vaig tindre de professora de francès a institut de Carlet, escrivia al pròleg del llibre Mestra, conta’ns coses!, tot recordant la seua alumna: ‘Vaig descobrint en aquella joveneta tímida d’abans, una persona singular i de notable intel·ligència.’
Aquest és un llibre que cal llegir. Un molt bon llibre d’aquesta escriptora de la Ribera que ja té un bon bagatge d’obres publicades.

¿Es que los políticos no tienen corazón? (RELIGION DIGITAL, 14/07/2019)

¿Una ayuda o una coz? Así podríamos resumir el Evangelio del buen samaritano que la liturgia eucarística nos presenta hoy: Un hombre malherido que un sacerdote y un levita, pasando de largo, dejan abandonado en su indigencia, insensibles al dolor de aquella persona. Y un samaritano, un no judío, un pagano, que reconoce en aquel home a su hermano y por eso se compadece de él y lo ayuda.
La parábola del buen samaritano, bien fácil de entender, se repite hoy en tantas y tantas persones que también se encuentran al margen del camino. O en medio del mar. La fotografía del padre y de su hija pequeña ahogados en Rio Grande, en la frontera entre los EEUU y Méjico, ha desencadenado un impacto emocional, como lo fue hace unos años la muerte del pequeño Aylan, ahogado en la playa de Turquía. Un impacto emocional que no durará mucho tiempo. Unas imágenes que nos han horrorizado pero que olvidaremos con facilidad. Han sido dos personas que han encontrado la muerte por la inmoral política migratoria de los EEUU.
Pero también las vallas con concertinas en Ceuta y en Melilla que, hipócritamente decimos que nos “protegen” del Tercer Mundo, los ataques racistas a centros de menores no acompañados, la prohibición del gobierno español para que se puedan rescatar náufragos en el Mediterráneo, con la amenaza de multas que pueden llegar a los 900000 euros, el encarcelamiento de la capitana del barco que desafió a Salvini, en el Mare nostrum (¿o bien hemos de decir Mare mortum?), que salvó la vida de los que huían de la guerra y de la muerte sin ceder a las amenazas de Salvini, el drama “que políticos pacíficos estén en la cárcel” (arzobispo Joan Planellas, Avui, 14 de mayo de 2019) o las crueles condiciones de los refugiados en Libia. 
Bombardean un centro de detención de refugiados en Libia
Bombardean un centro de detención de refugiados en Libia
¿Una ayuda  o una coz?
¿A qué nivel de deshumanización hemos llegado (como el sacerdote y el levita del Evangelio), que por salvar vidas unas persones puedan ser encarceladas o multadas? ¿Qué los políticos no tienen corazón? ¿Qué no tenemos ninguna sensibilidad hacía los que sufren? ¿Dónde está el alma de Europa? Por eso la obediencia a las leyes injustas es uno de los grandes problemas del mundo.
Estamos hartos de estadísticas que rápidamente olvidamos. Y por eso hemos de plantar cara a las leyes injustas, a leyes que convierten en delincuentes a personas que no han cometido ningún delito, sino que hacen el bien. Por eso diversas entidades cristianes han denunciado así las políticas xenófobas y racistas de algunos partidos y de algunos gobiernos: “La hospitalidad no se puede perseguir ni criminalizar y el que lo haga está remando contra la declaración de los Derechos Humanos” (Religión Digital, 28 de junio de 2019). ¿No recordamos el artículo 14 de la Declaración de los Derechos Humanos?: “En caso de persecución, toda persona tiene derecho a buscar asilo en otros países y a beneficiarse de ello”. Y el 13: “Toda persona tiene derecho a salir de cualquier país y a volver a él”.
Hoy la parábola del buen samaritano nos empuja a descubrir un hermano en cada hombre y en cada mujer que sufre. Como nos ha dicho el papa Francisco, “el mundo, cada día es más elitista y más cruel con los más excluidos” (Religión Digital, 3 de julio de 2019). ¿No es una vergüenza para nosotros que casi mil refugiados hayan muerto en el Mediterráneo en lo que llevamos de año? (Religión Digital 29 de junio de 2019). ¿Es este el modelo de sociedad que queremos o hemos de hacer realidad el deseo del papa de construir una Iglesia samaritana, hospital de campaña para todos los que sufren? 
Quiero acabar con unas palabras de la periodista Pilar Rahola, a propósito de estas muertes y de la inmoral política migratoria: “No, no me sirven las cifras, ni las reflexiones sabiondas, ni las palabras que decimos para quedar bien. No me sirven porqué eso es un horror en mayúsculas, porqué hace años que es un horror en mayúsculas, porqué mueren a miles, y a miles los olvidamos, porqué nos conmovemos un segundo y después nos instalamos nuevamente en nuestro confort indiferente” (La Vanguardia, 28 de junio de 2019).    
Les palabras que Jesús dirigió al maestro de la Ley, hoy también nos las dirige a nosotros: “¿Quien de estos tres te parece que vio al prójimo que hemos de amar, en el hombre que cayó en manos de ladrones?”. ¿Salvini, Pedro Sánchez, los que atacan los centros de Menas? ¿O los voluntarios que salvan vidas en el mar? 
Las palabras del Señor nos han de hacer reaccionar: Haz tú lo mismo. Y es que la compasión (el hecho de padecer con los otros, de compadecernos) nos hace más humanos. Por el contrario, la insensibilidad o la indiferencia nos restan humanidad.
El obispo Pere Casaldàliga escribió hace tiempo: “Yo soy yo y mis causas. Y mis causas valen más que mi vida”, porqué “si no ha grandes causas, la vida no tiene sentido”. Y añadía aun, como diciéndonoslo a nosotros: “Los valientes son los que vencen el mucho o el poco miedo que tienen. Sed lúcidos. Sed firmes. Permaneced unidos. Responded a la persecución con esperanza. Responded al miedo  con unión”. 
Hoy hemos de preguntarnos: ¿Es un delito salvar personas? ¿Es posible que por salvar náufragos alguien pueda ser condenado? El Evangelio nos empuja a poner a la persona por encima de la ley y a construir la cultura del encuentro, no a descartar a los más vulnerables de nuestra sociedad. ¿Sabremos ayudar al prójimo  o le daremos un puntapié? 
Que el Evangelio, que nos anima a frenar en seco los argumentos racistas, nos ayude a no cerrar los ojos ante el sufrimiento de nuestro mundo y a apoyar a los que más sufren, aunque sea desafiando y desobedeciendo las leyes injustas. Que el Evangelio del buen samaritano haga nacer en nosotros la compasión hacia los que sufren, para sufrir con los que padecen y a no caer nunca en la indiferencia ante el dolor de nuestro mundo.
Francisco, con los refugiados de Lesbos

dijous, 11 de juliol del 2019

Missatger de pau, constructor d'unitat (VILAWEB/ONTINYENT, 10/07/2019)

És així com el papa Pau VI va definir Sant Benet quan el 24 d’octubre de 1964, amb un Breu Pontifici, va proclamar patró d’Europa el pare de monjos. El papa Montini reconeixia en sant Benet l’home i el monjo que va ser ‘mestre de civilitzacions i herald de la fe cristiana.’

Amb motiu de la solemnitat de Sant Benet que celebrem aquest dijous, el P. Guillermo Arboleda, abat president de la Congregació de Subiaco i Montecassino, ens ha adreçat als monjos una carta on ens recorda el Breu Pontifici, en el qual el papa Pau VI remarcava la importància de Sant Benet a Europa. La vida i l’obra del pare de monjos va ser providencial, perquè ‘en el Continent Europeu despuntara l’aurora en un món nou, en un moment en què s’ensorrava l’Imperi Romà i moltes regions d’Europa es precipitaven en les tenebres i moltes altres romanien privades de valors espirituals  i de civilització.’
Com remarcava el papa Pau VI en el document on proclamava Sant Benet patró d’Europa, ‘amb la creu, el llibre i el forcat, Sant Benet i els seus fills transmeteren la civilització cristiana a totes les poblacions, del Mediterrani a Escandinàvia, d’Irlanda a les planes de Polònia.’ Per això, com ens diu l’abat president Guillermo, ‘la història reconeix l’aportació benedictina a la consolidació de l’Europa naixent.’
Com ens recorda l’abat Guillermo, ‘la fragilitat dels nostres monestirs i la precarietat de la institució monàstica benedictina’, ens pot portar a ‘viure de les glòries del passat i evadir-nos de la nostra realitat, buscant “fer-nos visibles” amb iniciatives desfasades, sense sentit i que poden arribar al ridícul.’ Per això cal que als monestirs, els monjos ens esforcem per ser ‘missatgers de pau i constructors d’unitat.’
Com ens diu en aquesta carta l’abat president de la nostra congregació, ‘vivim en un món fraccionat, desintegrat i violent’, com ho podem constatar amb ‘els problemes que amenacen la Unió Europea, la dificultat per un acord en les polítiques d’immigració, el tancament de fronteres i el control que restringeix la lliure circulació en l’àmbit dels països que la formen.’ A més, els monjos hem de ser sensibles i tindre en compte ‘el drama dels milions d’immigrants que cerquen una vida millor als països del nord, Europa o Amèrica, o els milions d’exiliats empesos per les guerres i els més de tres milions de veneçolans que busquen refugi en els països germans.’
Per això, i tot seguint l’exemple de Sant Benet, l’abat Guillermo ens recorda que ‘el món necessita missatgers de pau i constructors d’unitat.’ Malgrat les dificultats, no ens podem quedar amb els braços plegats, paralitzats per ‘la inèrcia derrotista o les iniciatives desfasades.’ Com ens demana als monjos l’abat Guillermo (i és vàlid per a tothom), ‘tenim l’obligació de fer front a la desintegració i a la violència.’ Per això la ‘vida de les comunitats monàstiques ha de ser profecia, anunci salvífic per al món, de la vida nova inaugurada per Jesucrist en la seua Pasqua, vida nova per l’acció de l’Esperit de Déu que actua en el cor de cadascun dels seus fills i filles i en el cor de la història humana.’ I això només serà possible ‘pel nostre humil testimoniatge de comunió de vida en el Senyor, de fraternitat evangèlica’ i també pel ‘nostre testimoniatge d’acolliment indiscriminat de tots els fills i filles de Déu.’
L’abat Guillermo ens demana que els monjos ens ‘preguntem amb sinceritat de cor, per la qualitat de la nostra vida de comunió fraterna, per la disponibilitat de cadascú en el si de la comunitat per ser així missatger de pau i constructor d’unitat.’
Als monestirs cal tindre clars ‘quins són els criteris que regeixen la nostra convivència fraterna’, si són ‘els de Jesús o els del món.’ L’Evangeli ens proposa ‘el servei humil al germà, fent-nos-en el darrer’, en la humilitat i la mansuetud, per a no caure en ‘unes relacions de domini i a la lluita pel poder.’
L’abat Guillermo acaba la carta adreçada als monestirs de la Congregació de Subiaco i Montecasino encoratjant els monjos a ‘sentir més intensament el desafiament d’una comunió evangèlica hui’, a causa de ‘la necessitat urgent que té el món d’aquesta profecia.’ I demanant als monjos que siguem ‘missatgers de pau per al món i constructors d’unitat, pel nostre humil testimoniatge de comunió de vida en el Senyor.’
La missió dels monjos i de les monges, hui i sempre, és la de fer realitat en la nostra vida, la triple e: estimar, escoltar i encoratjar, ja que només si estimem serem capaços d’escoltar. I només quan escoltem estimant podrem encoratjar els qui es troben desanimats, abatuts o ferits per la duresa de la vida i del camí.

dilluns, 8 de juliol del 2019

El Sínode Diocesà a l'Església de València (VILAWEB/ONTINYENT, 08/07/2019)

El dijous 13 de juny, el cardenal Antonio Cañizares anuncià la celebració d’un Sínode Diocesà a l’Església de València. El cardenal vol que aquesta assemblea de bisbes, preveres, religiosos i religioses i laics i laiques puga servir per a ‘impulsar entre nosaltres l’esperançador programa d’evangelització del papa Francesc.’
Cal recordar que l’últim Sínode celebrat a la diòcesi de València, convocat per l’arquebisbe Miguel Roca, va tindre lloc entre el 1986 i 1987. El treballs preparatoris del Sínode començaran el mes d’octubre que ve. D’aquesta manera, els cristians del bisbat de València podran ‘enfortir la identitat en la fe’ per tal de ‘reemprendre amb renovat entusiasme i esperança, el camí d’una nova evangelització, cada dia més urgent.’
Cal recordar que l’Església Valenciana, en el seu repte per evangelitzar la nostra societat, continua marginant i excloent la nostra llengua. I això que el Pla Diocesà de Pastoral, celebrat l’octubre de 2016, aprovà ‘fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano.’
No sé si aquest Sínode tindrà en compte la nostra llengua. Ho dubte, ja que si fa pràcticament tres anys el Pla Diocesà aprovà ‘fomentar el uso del valenciano’ i encara estem igual, no crec que l’Església Valenciana tinga en compte ara la nostra llengua.
Als pares i mares sinodals d’aquest Sínode Diocesà de València els aniria bé de fer cas del papa Francesc, quan en el seu viatge a Chiapas el 15 de febrer de 2016, ens recordava la tasca pastoral del bisbe Samuel Ruiz, defensor de la cultura dels indígenes. I és que Mèxic no tenia consciència d’identitat (com ens passa als valencians) i a més, els indígenes van ser marginats i tractats com un apèndix molest que s’havia d’eliminar. La mirada homogeneitzant de la conquesta d’Amèrica, no va tindre en compte les cultures autòctones, que els colonitzadors espanyols dissolgueren.
Per això quan Samuel Ruiz arribà a Chiapas en 1959 com a nou bisbe, es va trobar amb una diòcesi, San Cristóbal de las Casas, amb un milió i mig d’habitants, dels quals el 79% eren indígenes. Samuel Ruiz hi arribà amb una mentalitat conqueridora i per això pensà d’ensenyar l’espanyol als habitants d’aquesta zona, perquè, com podia evangelitzar Chiapas, si tenia com a mínim cinc llengües derivades de l’antiga llengua maia? Samuel Ruiz descobrí que els seus predecessors en l’episcopat també havien intentat (amb poc èxit) ensenyar l’espanyol a aquella gent. I és que sovint, l’acció missionera havia provocat la destrucció de les cultures indígenes, que havien estat xafades, fins i tot des de punt de vista eclesial. Però amb el temps, el bisbe Samuel va reconèixer que al principi el seu encontre amb les llengües indígenes va ser un xoc: ‘Yo veía las lenguas indígenas como un obstáculo para la evangelización’. Després va comprendre que ‘cuando vas a un país, no puedes exigir, para comunicarte, que la gente del lugar hable tu lengua. Comprendí que era más sencillo que los agentes de pastoral aprendieses las lenguas de los lugares donde trabajaban, en vez de pretender que la comunidad entera aprendiera la lengua española.’
Va ser el Concili Vaticà II, amb el Decret “Ad Gentes”, que va fer que el bisbe Samuel entenguera el món indígena d’una manera diferent, no assimilant la gent a la cultura espanyola, sinó respectant i valorant la dignitat de les cultures indígenes. En compte d’imposar als indígenes la cultura Occidental com a únic mitjà d’expressió de la fe, el bisbe Samuel es va adonar que havia de respectar la identitat cultural de cada poble, una realitat que desgraciadament encara no han comprés els bisbes del País Valencià i la majoria dels preveres valencians, que continuen marginant la llengua dels valencians.
El bisbe Samuel descobrí que per a viure la fe, no feia falta despullar-se de la pròpia identitat i empeltar el cristianisme en el si d’una cultura estrangera. Així, gràcies als bisbes africans presents al Vaticà II, Samuel Ruiz entengué que calia respectar les cultures indígenes. I és que el Concili va defendre que totes les cultures són el receptacle d’una presència reveladora i salvadora de Déu. Per això el bisbe Samuel, amb molt de sentit comú, canvià d’actitud, i de dominador es va convertir en defensor, ja  que tingué una gran sensibilitat per la condició indígena, defenent la presència de l’Església en les comunitats indígenes i la supervivència de les seues cultures.
Si des de segles la història d’Amèrica no va ser sinó un apèndix de la història de l’Església europea, es comprèn que la gent dominada no tinguera tampoc identitat pròpia, ja que s’identificava amb la dels dominadors. El Vaticà II canvià la mirada del bisbe Samuel, que va anar descobrint que les cultures s’han d’estimar en elles mateixes, ja que estan impregnades de la presència salvadora de Déu. Així, Samuel Ruiz emprengué la tasca de construir una Església autòctona, per demostrar que l’encarnació en la cultura és sempre experiència d’Església. De fet, Jesús s’encarnà en una cultura concreta, minoritària i marginada. No s’encarnà en la cultura dominant dels opressors, la llatina, ni tampoc en la cultura grega. D’ací la importància que el Vaticà II donà a l’encarnació i a l’aculturació de l’Església en totes les llengües i en totes les cultures, sense excloure’n cap.
El canvi que experimentà el bisbe Samuel pel que respecta a la defensa de les cultures indígenes s’observa en una anècdota que contava ell mateix: ‘Un día fui a una comunidad de Bachajón y me esforcé en hablar con dos hermanas indígenas. Al ver la enorme dificultad que yo tenia para decir algunas palabras sencillas en su idioma, las dos mujeres se decían una a otra: “Este pobre obispo no sabe hablar”.’ Va ser aleshores quan el catequista li va dir al bisbe: ‘Querido obispo, ¿no he hecho yo un gran esfuerzo para venir a ti y aprender a hablar en tu lengua? ¿Porqué no haces tu un esfuerzo para venir a mi y aprendes una poco de mi lengua?.’ Va ser així com els missioners s’animaren a aprendre les llengües indígenes, per fer possible una evangelització adaptada a la cultura i per això la diòcesi de San Cristóbal publicà un catecisme en tzeltal i la traducció de la Bíblia a les llengües indígenes. I quan el 1974 es va fer un congrés sobre el V centenari del naixement de Fra Bartolomé de Las Casas, es va fer en les llengües dels indígenes, amb intèrprets que parlaven almenys quatre llengües (tzeltal, tzotzil, tojolabal i ch’ol) a més de l’espanyol.
Coneixedor de les llengües maies i amant de les seues cultures, el bisbe Samuel Ruiz va ser un gran impulsor del moviment per la dignitat dels indígenes de Chiapas i un pioner en la defensa dels seus drets.
El bisbe Samuel Ruiz va ajudar el poble a fer una reflexió sobre el Regne de Déu que propicià un acostament a la fe de les comunitats indígenes, cosa que implicava una acció en la història per instaurar la justícia i la fraternitat. El bisbe Samuel Ruiz va ser un home que es va deixar ‘convertir’ pel Vaticà II i pels indígenes, ja que comprengué que la primera acció de l’Església ha de ser acostar-se als hòmens i a les dones i veure què cal fer per a ajudar-los, per a alliberar-los de les cadenes que els lliguen. El bisbe Samuel comprengué, a la llum de l’Evangeli, que la prioritat de l’Església és el seu compromís per a estar al costat de l’home marginat pel poder, per a així traure’l de l’opressió i ajudar-lo a superar les injustícies.
El bisbe Samuel a Chiapas, va saber escoltar la gent, acostar-se als qui patien i estimar i promoure les llengües indígenes a l’Església.
Per això l’Instrumentum Laboris per al Sínode de l’Amazònia destaca la importància del ‘camí cap a una Església amazònica i indígena’ (num. 115-117), amb l’objectiu de ‘promoure les cultures i els drets dels indígenes’, així com també ‘el valor de les cultures amazòniques’ (num. 119). Finalment aquest text de treball per a preparar el Sínode insisteix en la importància de la ‘inculturació de la litúrgia en els pobles indígenes’ (num. 124). Per això l’Instrumentum Laboris demana que la celebració de la fe ‘ha de fer-se d’una manera inculturada’, com també la litúrgia (num. 125).
Davant aquest repte de l’Església de l’Amazònia, l’Església Valenciana no se sent interpel·lada quan, a diferència de l’Església Amazònica, en compte de valorar la nostra llengua, la menysprea?
Recentment, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planells deia: ‘Qui pot renegar de la seua terra? De Catalunya, que té cultura, llengua i tarannà propis?.’ I afirmava també una idea que els bisbes valencians haurien de tindre en compte: ‘L’Església ha d’afirmar aquest amor per la terra en la qual vius.’
Els pares i mares sinodals haurien de tindre ben presents les paraules de Sant Agustí quan deia: ‘L’Església parla totes les llengües’ per a no excloure el valencià de la litúrgia. Per això aquest Sínode de l’Església de València hauria de ser una bona ocasió perquè l’arquebisbe Cañizares i els seus bisbes auxiliars (i els de les altres diòcesis valencianes) aprovaren el Missal Valencià (com demanava la resolució número 107 del Pla Diocesà) per així fer possible que la llengua de Sant Vicent no quede, com fins ara, arraconada i exclosa de la litúrgia i de la vida de l’Església.
Amén.

dijous, 4 de juliol del 2019

'Mejor unidos' (VILAWEB/ONTINYENT, 04/07/2019)

Aquest era l’eslògan de Ciutadans en l’última campanya electoral. I és per això, per aquestes paraules, que des de fa uns dies alguns fan mofa d’aquesta expressió, després del degoteig de dimissions de destacats dirigents polítics del partit del Sr. Albert Rivera i amb l’amenaça o risc de divisió o de trencament del partit.
Amb tot, pense que l’eslògan ‘Mejor unidos’ té més actualitat que mai, ja que retrata ben bé l’actitud de Ciutadans amb el PP i amb Vox, com hem pogut veure en la majoria dels pactes postelectorals, en què els tres partits, sense cap mania, han arribat a acords de govern (amb els vots a favor dels tres o amb l’abstenció d’algun d’ells) per tal d’escollir com a batle o batlessa (o president de comunitat autònoma) el candidat del PP o de Ciutadans i així governar ajuntaments (com el de Madrid) o comunitats autònomes com la d’Andalusia.
‘Mejor unidos’ resumeix ben bé la línia dels Srs. Casado, Rivera i Abascal. Per això cap dirigent polític ni cap periodista no hauria de fer broma sobre l’actualitat (i l’autenticitat o veritat) d’aquest eslògan, ja que no hi ha cap expressió més adequada que aquesta per a resumir els pactes dels tres partits espanyols. I encara que Vox haja amenaçat de no complir els acords firmats, tot sembla indicar que ‘Mejor unidos’ defineix ben bé la triple aliança espanyola.
Amb aquest lema, Ciutadans ha deixat clara quina és la seua línia política. Podríem dir, fins i tot, que amb el ‘Mejor unidos’, Ciutadans s’ha vist traït pel subconscient.

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT