diumenge, 31 de juliol de 2016

El bisber Fidel García: un bisbe difamat pel franquisme (VILAWEB/ONTINYENT, 31/07/2016)

El 1973 va morir Fidel García Martínez, un dels pocs bisbes (amb el cardenal Tarancon i el bisbe Añoveros) que es va enfrontar al franquisme.

Fidel García va nàixer en un poblet de Lleó, el 1880. El 1927 va ser nomenat bisbe de Calahorra i La Calzada. Acceptà la legalitat de la República, tot i que el 1936 firmà (amb reticència) la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol, que beneïa el Règim franquista.

Quan el 1937 el papa Pius XIè va condemnar el nazisme, amb l’encíclica “Amb gran preocupació”, Franco va prohibir que aquest text es divulgara a l’Estat espanyol. Però el bisbe Fidel (l’únic bisbe que va desobeir l’orde de Franco) la va publicar al butlletí diocesà. Va ser el primer conflicte que el bisbe tingué amb el franquisme.

El 1942, el bisbe Fidel escrigué la “Instrucció pastoral sobre alguns errors moderns”, on condemnava el nazisme i el comunisme, per defendre “la llibertat i la dignitat de l’home davant l’Estat”. La pastoral del bisbe Fidel, com no podia ser d’altra manera, va ser mal rebuda pel govern de Franco, que desitjava el triomf de Hitler en la Segona Guerra Mundial.

Una nova disconformitat amb el Règim es va produir quan el bisbe García no va votar en el referèndum del 6 de juliol de 1947 sobre la successió de Franco. Per altra banda, i mogut per les seues preocupacions socials, el bisbe de Calahorra va escriure el llibre, “Observaciones Econòmicas” (adreçat als obrers de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica) que tampoc va agradar gens als jerarques del franquisme.

Des de la pastoral de 1942, la Falange va començar una campanya de difamació, amb rumors sobre la presència del bisbe Fidel en prostíbuls. I va ser el 1952, quan el Règim va fer caure aquest pastor íntegre i bo, que aleshores tenia 72 anys. El “Patronato de Protección de la Mujer de Barcelona” i la “Hermandad de la Sagrada Familia de Nazaret” (que formaven  part de la trama benèfica del franquisme) afirmaren que en una inspecció en un pis de Barcelona on s’exercia la prostitució clandestina, van trobar al bisbe, que va ser detingut, cosa que era totalment falsa. La campanya de calúmnies va ser tan forta que el bisbe va haver de dimitir, ja que la “mala fama” del bisbe Fidel era “vox populi”.


Segons Antonio Arizmendi, magistrat emèrit del Tribunal Superior de Madrid, la difamació del bisbe de Calahorra i la Calzada va ser una trama en la que apareixien Franco i la Gestapo i els ministres Fraga i Iturmendi.

El 1962, Franco va ordenar al seu ministre de Justícia, Antonio Iturmendi, que oferira al bisbe Fidel una reparació per la difamació que havia rebut, però a condició que no es fera públic aquesta infame maniobra. El bisbe de Calahorra, ja ancià, va rebutjar la proposta vergonyant del dictador, i preferí continuar “amb el martiri fins a la mort”.

El bisbe Fidel García, que morí el 1973, va ser un exemple de lluita per la defensa de l’home i de la seua dignitat i de la seua llibertat, que són l’essència del cristianisme.

I és que el Règim franquista, que es proclamava catòlic, no va tindre cap escrúpol en difamar (bisbes inclosos) aquells que se li van oposar. Només cal recordar que el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, pel fet de no haver signat la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol a favor de Franco, no se li va permetre el seu retorn a Tarragona després de la guerra civil. El Règim de Franco també va empresonar capellans a la presó de Samora, durant els anys 60 i 70, pel fet que en les seues homilies defensaven els Drets Humans i criticaven les injustícies del franquisme.

Quan el 2013 s’acompliren 40 anys de la mort del bisbe Fidel, la Conferència Episcopal Espanyola va tindre una bona ocasió per demanar al Govern de l’Estat que rehabilitara, públicament, la memòria d’aquest bisbe difamat pel Règim de la dictadura, pel fet de no haver recolzat el totalitarisme franquista. Llàstima de l’ocasió perduda. L’any que ve farà 90 anys del nomenament del bisbe Fidel com a pastor de l’Església de Calahorra i la Calzada. Tant de bo que els bisbes espanyols, aprofitant aquesta avinentesa, demanen al Govern de l’Estat la rehabilitació d’aquest bisbe, fidel de nom i de fets. 

     

La recerca del rostre de Déu (LEVANTE-EMV; 30/07/2016)

Aquest és el títol de la Constitució Apostòlica del papa Francesc sobre la vida contemplativa femenina, un text signat el 29 de juny, solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau. Aquesta Constitució Apostòlica que va ser presentada a Roma el passat 22 de juliol, consta de dotze temes de reflexió i de discerniment: formació i pregària, la Paraula de Déu, l´Eucaristia i la Reconciliació, la vida fraterna i l´autonomia dels monestirs, les Federacions i la clausura, el treball, el silenci i els mitjans de comunicació i l´ascesi. El papa Francesc ha volgut en aquest text expressar la seua acció de gràcies per la vida consagrada i d´una manera particular per la vida contemplativa monàstica.
El papa presenta la recerca del rostre de Déu com un "diàleg d´amor amb el Creador" (nº 1), ja que la vida contemplativa és sempre un camí de comunió i d´experiència amb Déu. Per això el papa presenta les persones consagrades com aquelles que "segueixen el Senyor d´una manera profètica". Són els hòmens i les dones cridades a "descobrir els signes de la presència de Déu en la vida quotidiana" (nº 2). D´ací que les persones contemplatives esdevenen "raigs de la única llum de Crist que resplendeix en el rostre de l´Església" i que per això se situen "en el mateix cor de l´Església i del món" (nº 3).
Com en altres documents, aquesta Constitució Apostòlica sobre la vida contemplativa, presenta la vocació monàstica com a "profecia i signe" (nº 4), per ser així un camí arrelat en "el silenci del claustre" (nº 5).

El papa Francesc, que es pregunta "què seria l´Església sense les contemplatives" (nº 6), exhorta les monges a ser "torxes que acompanyen els camins dels hòmens i de les dones en la nit fosca" (nº 6) del nostre món. Per això el papa també demana que les contemplatives "siguen sentinelles de l´aurora que anuncia l´eixida del sol" (nº 6).
És cinquanta anys després del Vaticà II, que el papa Francesc ha considerat necessari oferir a l´Església aquest text, per mostrar "la meua estima" per la vida contemplativa (nº 8).
El papa presenta la vida contemplativa com "una història d´amor apassionat pel Senyor i per la humanitat" (nº 9), ja que les monges, amb una vocació de comunió, no només no obliden el món, sinó que viuen, per mitjà de la pregària, la solidaritat amb ell. Les monges són unes dones que amb "la pregària personal i comunitària" descobreixen "el Senyor com a tresor" de les seues vides. D´ací que la contemplativa esdevé una "persona centrada en Déu" (nº 10).
El número 13 d´aquest text està centrat en la formació, tan important en les comunitats, i el número 15 fa referència al discerniment vocacional i espiritual, que no s´ha de deixar portar "per la temptació del nombre" de membres de cada comunitat.
La pregària, "que alimenta la vostra contemplació" (nº 16), ha de ser el nucli de la vida personal i comunitària, una pregària fonamentada en "la centralitat de la Paraula de Déu", que ens faça "escoltar amb gust les lectures santes" (nº 19), com demanava Sant Benet als monjos. Per altra part, la Lectio Divina o lectura orant de la Paraula de Déu, ha de nodrir la vida de les comunitats contemplatives, i sobretot l´Eucaristia, "sagrament de l´encontre amb la persona de Jesús" (nº 22), que esdevé el cimal de la vida comunitària.

Pel que fa a la vida fraterna, el papa la presenta com l´element "essencial de la vida religiosa i en particular, de la vida monàstica" (nº 24), i per això exhorta les comunitats a "viure una autèntica comunió fraterna" (nº 25).
Els números 28 i 29 estan dedicats a l´autonomia dels monestirs i el 30 a les federacions entre monestirs. El número 31 tracta de la clausura, que és "signe de la unió exclusiva de l´Església amb el seu Senyor" i el 32, del treball de les comunitats, vist com "participació en l´obra de Déu". També és important en la vida monàstica el silenci, que no s´ha de confondre amb el mutisme, ja que el silenci esdevé el mitjà més apropiat per "a poder escoltar Déu i la humanitat" (nº 33).
Pel que fa als mitjans de comunicació, el papa els presenta com a "útils per a la formació", però sense caure en una possible "evasió de la vida fraterna en comunitat" (nº 34).
El papa presenta també l´ascesi, que ens ajuda a alliberar-nos de "tot allò que és típic de la mundanitat" (nº 35), i presenta les monges com a "fars que il·luminen el camí" (nº 36) de la humanitat.
Entre les conclusions finals, el papa insisteix en la importància de la formació permanent de les monges i demana que s´evite "reclutar candidates d´altres països" per "omplir" els monestirs envellits i amb poques vocacions.
Aquest text, com el dedicat a les famílies, és un regal que el papa Francesc fa a l´Església, per posar en relleu la vocació contemplativa, present en les Dominiques d´Oriola i de Paterna, les Caputxines d´Alacant i de València, les Clarisses d´Elx i de Vila-real, les Carmelites Descalces d´Altea, Godelleta i Puçol, les Cartoixanes de Benifassà, les Cistercenques de Benaguasil o les Agustines d´Oriola.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Aquesta és l’afirmació i la petició que fa uns dies, amb motiu d’un curs d’estiu celebrat a Salamanca, va fer José Fernando Almazán, president de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC). I és que com va afirmar el president de la GOAC, ‘el model de precarietat laboral que s’ofereix als treballadors és profundament injust i anticristià’.

Algunes vegades, amb bona part de raó, s’ha identificat l’Església amb l’immobilisme, la fossilització i el conservadurisme més dur, amb actituds que anestesien les persones i amb crides a la resignació i a aguantar les injustícies. Però això no és així. O no ho és en bona part de l’Església. Ja en Jesús de Natzaret veiem que el missatge és de denúncia de les injustícies, i per això va acollir i defensar les dones, els marginats i tothom qui la societat rebutjava. I per això mateix, per enfrontar-se al poder establert (polític i religiós), va ser condemnat a mort.
El missatge d’alliberament de Jesús és present hui en la GOAC, i en altres moviments d’Església, que, una vegada i una altra alcen la veu a favor de la dignitat dels treballadors i dels qui més pateixen. Per això José Fernando Almazán fa uns dies, deia: ‘No és possible tindre una vida digna, ni construir una societat justa, igualitària i decent’ amb ‘condicions de treball precari i en la precarització contínua dels drets laborals’.
Una política com la que ofereix el PP, porta, ni més ni menys, que a la precarietat del treball, de l’habiatatge i de la vida en parella, amb la consegüent dificultat per tindre fills. Per això, com a fruit de la política del Sr. Rajoy, ‘cada vegada tenim més problemes per arribar a final de mes’.
El diari Levante ens informava el dia 15 de juliol del creixent índex de pobresa en la Ribera, que fa que ‘el 48% de les famílies no arriben a final de mes’. I l’endemà també ens informava de ‘l’augment del risc d’indigència i exclusió social’ que creix més ‘entre els menors de 16 anys que entre els adults’. I és que fins i tot els bancs d’aliments noten aquest augment de la pobresa.
Amb valentia, el president de la GOAC denunciava un fet preocupant: ‘els treballadors i treballadores tenen més dificultats per viure una vida digna’, mentre ‘una minoria de persones cada vegada és més rica’. Aquest procés que José Fernando Almazán considera ‘escandalós’ porta a un nou escàndol: ‘la desigualtat i la pobresa creixent de la majoria’, enfront de la ‘riquesa creixent d’una minoria’.
Per això som molts els cristians que apostem per una fe que allibere i que treballe per la justícia. No per una fe que ens porte a la resignació i a la paciència, ni al ‘no hi ha res a fer’. Si tenim en compte que ‘el treball és un dret de les persones’, cal que estiga repartit, perquè d’aquesta manera siga ‘un espai de realització personal’. Per això cal recordar que, amb valentia, la GOAC, un moviment d’Església, aposta per ‘canviar la lògica d’un model precari’.
Juntament amb la GOAC, altres organitzacions eclesials, com Caritas, Justícia i Pau, la CONFER i la JOC, continuen treballant i defensant el dret de l’Església a canviar un model econòmic imperant, un model que, com ha dit el papa Francesc, ‘mata’, per tal d’aconseguir un sistema laboral diferent, més humà i més just, amb ‘treball decent’ per a tothom.    
Hui, de nou, com fa tants segles, com en temps del profeta Miquees, són els més desvalguts els qui són xafats i explotats pels poderosos de torn, com ho denunciava Miquees: ‘Ai d’aquells que des del llit, planegen fer mal, i ho acompleixen així que es fa clar, perquè el seu Déu són les seues mans. Si volen camps, se n’apoderen, si volen cases, se les queden. Ataquen amb violència les cases i els seus amos, les terres i els seus propietaris’ (Mi 2:1-2).
Per això les declaracions valentes del president de la GOAC ens encoratgen a continuar lluitant a favor de la justícia i a denunciar les opressions i la prepotència dels poderosos que esclavitzen els més dèbils de la nostra societat.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El bisbe Deig i la conferència de Prada (JULIOL-AGOST, SAÓ 2016)


El títol de la conferència pronunciada pel bisbe Antoni Deig en un dels seminaris de la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent, el 22 d’agost de 1991, ara fa 25 anys, era: “Reestructuració de les Esglésies als Països Catalans. Bisbats i institucions comuns”.


El bisbe Deig va preparar una intervenció on, partint de la realitat històrica de les diòcesis catalanes, proposà una nova reestructuració d’aquests bisbats: els ja existents de Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Urgell, Tortosa, Solsona i Barcelona, i la creació de dos bisbats nous: Terrassa-Sabadell i Vilafranca del Penedès. La proposta de Deig també contemplava que les diòcesis de Mallorca, Menorca i Eivissa, sufragànies de l’arquebisbat de València, formaren una Província Eclesiàsticament pròpia, com seria més lògic i no que depengueren de l’arxidiòcesi de València.

Després d’una primera part sobre les notes històriques en la formació i evolució de les diòcesis catalanes, el bisbe Deig proposà la conveniència d’una Conferència Episcopal Catalana, ja que “a una realitat nacional catalana li correspondria una Església amb personalitat pròpia, dotada de recursos propis, d’institucions adequades, de personal necessari, de centres de reflexió per estudiar la realitat, planificar l’actuació”. Deig pensava en una CEC no només de nom, sinó de dret i de fet, ja que el Cànon 448/2 deixa oberta la possibilitat d’una conferència episcopal per a un territori menor que l’estatal. De fet, el Dret Canònic preveu que les conferències episcopals no s’hagen de circumscriure necessàriament a una estat, com podem vore al Regne Unit, amb tres conferències episcopals: Irlanda del Nord, Gal·les i la resta de la Gran Bretanya.



Deig demanà iniciatives i formes de cooperació, que portaren a “un desmarcament progressiu de Madrid i a un enfortiment de la identitat i de la personalitat de l’Església Catalana”.

La proposta del bisbe Deig es va polititzar, tot i que la decisió del bisbe Antoni estava en consonància amb el document dels bisbes catalans: “Arrels Cristianes de Catalunya”.

La reacció a la conferència de Deig, com ha escrit Josep Pont, va ser “tan gran (fins i tot va rebre violentes amenaces), que Deig, acompanyat de l’arquebisbe Pont i Gol, mossèn Josep Mª Pairot i mossèn Jordi Orobig, es va refugiar en un xalet que un oncle de la meua esposa Lluïsa, tenia al Grau de Castelló”.  

En aquella conferència, amb un fort ressò mediàtic, Deig només proposava que s’estudiara la possibilitat de crear una Conferència Episcopal Catalana, i que si calia, algú la demanara, atès que era possible.


Però mig any després de la conferència del bisbe Deig a Prada, concretament el febrer de 1992, els bisbes catalans varen descartar la proposta del bisbe Antoni. I així estem encara.

divendres, 22 de juliol de 2016

Santa Magdalena: Apostolorum apostola (LEVANTE-EMV, 22/07/2016)

Hui 22 de juliol serà el primer any que celebrarem la festa de Santa Maria Magdalena, ja que fins ara només se celebrava com a memòria. Ha estat per exprés desig del papa Francesc, que aquesta memòria de Santa Maria Magdalena que celebrem cada any el 22 de juliol, passe, a partir d´enguany, a ser festa en el calendari romà.
A la litúrgia de l´Església hi ha diversos nivells o graus de celebracions. En primer lloc tenim les solemnitats (el grau més alt en les celebracions litúrgiques) com Pasqua, Pentecostès, Nadal, l´Epifania o l´Assumpció de la Mare de Déu entre d´altres. També celebrem les solemnitats de Sant Josep, Sant Joan Baptista o l´Anunciació del Senyor.
En segon lloc tenim les festes, com la del Baptisme del Senyor o la Transfiguració, l´Exaltació de la Santa Creu, la Sagrada Família, la Dedicació de la Basílica de Sant Joan del Laterà (que és la catedral de Roma) o sants com Sant Martí, Sant Esteve, els Sants Innocents o els Apòstols i els Evangelistes.

Després hi ha les memòries, en les quals recordem un sant concret, com Sant Antoni Abat, Santa Clara, Sant Tomàs d´Aquino, Sant Atanasi, Sant Cebrià, Sant Francesc d´Assís, Santa Teresa de Jesús, Sant Francesc Xavier o fins ara, Santa Maria Magdalena.
I finalment tenim els dies de fèria en els quals no commemorem cap sant ni cap celebració en particular i per això els textos eucològics de la missa, són els del diumenge d´aquella setmana.
El papa Francesc ha volgut, i així ho ha recollit el decret promulgat per la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagrament, que Santa Magdalena se celebre com se celebren les festes dels Apòstols, ja que aquesta dona va ser la qui va rebre de Jesús l´encàrrec d´anunciar la Resurrecció als Apòstols. D´aquesta manera s´exalça la fe d´aquesta dona i es dóna una més gran rellevància a la seua missió. I és que en la Magdalena veiem aquella dona que, com a bona deixebla, mostrà un gran amor a Jesús i per això també va ser estimada tan per ell. Maria Magdalena ens és un exemple d´autèntica evangelitzadora, ja que portà l´anunci de la Bona Nova als Apòstols.
Per això, en un article a L´Osservattore Romano, titulat "Apostolorum Apostola", monsenyor Arthur Roche, arquebisbe Secretari de la Congregació per al Culte Diví, assenyala que la decisió del papa de celebrar Santa Maria Magdalena com a festa i no només com a memòria com fins ara, "s´inscriu en el context de reflexió més profunda sobre la dignitat de la dona, la nova evangelització i la grandesa de la Misericòrdia Divina". Per això "és just que la celebració litúrgica d´aquesta dona, tinga el mateix rang de festa dels Apòstols en el Calendari Romà", ja que ens és exemple i model per a les dones en l´Evangeli.

A vegades Maria Magdalena s´ha identificat (amb una confusió sense fonament) amb altres personatges del Nou Testament, com la dona pecadora i també amb Maria de Batània, de tal manera que s´han arribat a relacionar entre si les tres cares, suposant que eren la mateixa persona. Actualment l´Església distingeix aquestes tres dones com a persones diferents, i ja no identifica la Magdalena ni amb la dona pecadora ni tampoc amb Maria de Betània.
Cal recordar que hi ha, per una part, un primer personatge: la dona pecadora anònima que ungí els peus de Jesús a casa de Simó el Fariseu (Lc 7:36-50). Un segon personatge és Maria de Betània, germana de Llàtzer i de Marta, que trobem en la resurrecció del seu germà (Jo 11) i també quan aquesta dona vessà el perfum sobre el Senyor, eixugant-li els peus amb els seus cabells (Jo 11:1 i Jo 12:3). Maria de Betània també la trobem als peus de Jesús, escoltant les seues paraules, mentre la seua germana Marta s´afanyava en preparar el menjar (Lc 10:38-42). Finalment, el tercer personatge és Maria Magdalena, deixebla de Jesús, present al peu de la creu i anunciadora de la resurrecció del Mestre.
Patrona de diverses viles del País Valencià com L´Orxa, Santa Magdalena de Polpís, Tibi, Sollana, Novelda, l´Olleria i el Poble Nou de Benitatxell i copatrona de Banyeres de Mariola Santa Maria Magdalena ens és, també hui, testimoni de l´amor de Déu, ja que amb la seua vida va esdevenir missatgera de la resurrecció del Senyor.
Que Santa Maria Magdalena, la primera en anunciar la resurrecció del Senyor, ens ajude a ser missatgers de la Bona Nova del Regne i que l´Església reconega la missió important que tenen les dones en l´anunci de l´Evangeli.

dimecres, 20 de juliol de 2016

"Preferiria l'anglés, una llengua més pràctica" (LEVANTE-EMV, 20/07/2016)

Així s´expressava (i és va quedar tan ample) el Sr. Javier Berasaluce, diputat provincial i exalcalde de Requena, en el plenari de la Diputació del mes de juliol. Al Cap i Casal, l´anglès abans que el valencià! Tot i que si és tan pràctic l´anglès, ¿com és que el Sr. Berasaluce no va fer el seu discurs en aquesta llengua?
El Sr. Berasaluce (que fa un any recomanava al Sr. Rajoy que es retirara) manifestà d´una manera clara el seu autoodi per la llengua pròpia del País Valencià, ja que definí la política lingüística del Conseller Marzà com a "imperialismo lingüístico". A més, el Sr. Berasaluce lamentà que un altre diputat fera el seu discurs íntegrament en valencià, quan tant l´Estatut d´Autonomia com la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià diuen que aquesta és la llengua pròpia dels valencians. El Sr. Berasaluce arribà a dir al diputat que, amb tot el dret del món s´expressava en valencià: "aunque por educación podría usted dirigirse a mi en castellano". Ara resulta que, segons el Sr. Berasaluce, per educació, els valencianoparlants hem de renunciar a la llengua pròpia del País Valencià. Però no defenen el bilingüisme? ¿O és que ser bilingües vol dir que els valencianoparlants hem de parlar valencià i castellà i els castellanoparlants només castellà?
Volen el bilingüisme només de paraula, però no de fets. No volen tampoc una assignatura de valencià perquè això seria "imperialismo lingüístico". Però després protesten perquè un altre diputat parla valencià! Algú ho entén?


El Sr. Berasaluce, i amb ell tot el PP, s´omplin la boca defenent la Llei. Però, evidentment, no totes les lleis. El Sr. Berasaluce hauria de respectar la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià (que no es compleix com s´hauria de complir, començant pel PP). Aquesta llei, aprovada el 1983, demana "garantir l´ús normal, la promoció i el coneixement del valencià" (Art 5). I al País Valencià només es normal l´ús del castellà. No el del valencià. Però el Sr. Berasaluce no protesta per això!
L´article 6 de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, afirma que "els ciutadans tenen el dret a obtenir dels jutges i tribunals protecció del dret a usar la seua llengua". I ja sabem la sensibilitat de la Justícia pel valencià. L´últim cas conegut va ser el de la Sra. Consol Castillo, regidora de l´Ajuntament de València.
El Sr. Berasaluce, tan defensor de la Llei, oblida que l´article 7.1 diu que el valencià és la llengua pròpia de la Generalitat, de l´Administració local i de les altres Corporacions. Si això és així ¿com és que el Sr. Berasaluce lamentà el discurs íntegrament en valencià d´un altre membre de la Diputació? ¿Què no fa cas d´una Llei que defensa el valencià com a llengua pròpia?
També l´article 17 diu que "tots els ciutadans tenen dret a expressar-se en valencià en qualsevol reunió". ¿De què s´estranya el Sr. Berasaluce que un diputat parle en valencià a València? Això és mala educació? O és que no s´ha de respectar la Llei?
L´article 25.1 demana la presència del valencià a la ràdio i a la televisió? Si el Sr. Berasaluce es va sentir incòmode per un discurs en valencià, ¿no se sent incòmode perquè aquest article siga vulnerat per tantes i tantes ràdios valencianes que no emeten cap programa en valencià?
L´article 26.1 afirma el dret a ser informats pels mitjans de comunicació social tant en valencià com en castellà. ¿Què espera el Sr. Berasaluce a protestar, ell que defèn la Llei, pel fet que els valencianoparlants no tenim els mateixos drets que els castellanoparlants?

El Sr. Berasaluce s´ha retratat ell mateix preferint l´anglès al valencià! I lamentant un discurs en valencià, no a Burgos o a Sevilla, sinó al Cap i Casal.
Sr. Berasaluce: l´article 4 de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià diu que "en cap cas ningú no podrà ser discriminat pel fet d´usar qualsevol de les dues llengües oficials". Aquest article es compleix del tot, només pel que fa al castellà. Però no pel que fa al valencià. Vostè pot comprar els diaris que vulga en castellà. Podem comprar diaris en valencià? Pot anar a vore pel·lícules en castellà. Quantes en podem trobar en valencià? Pot anar a missa en castellà a Requena, però també a Ontinyent i a Vila-real. A quantes misses en valencià podem anar els cristians valencians? Vostè pot comprar tots els llibres que vulga en castellà. Quants en trobem en valencià. Se sent vostè discriminat? Imagine´s els valencianoparlants com ens sentim?
I és que volen tornar a la "Batalla de València", d´enfrontament i de victimisme. Quan els qui patim discriminació ho som només els valencianoparlants.

L’Ares del Maestrat del bisbes (SAÓ, JUNY 2016)

El 2003, a la vila d’Ares del Maestrat, es va subscriure un decàleg per impulsar l’ús del valencià en l’Administració. Ja sabem que aquell tímid intent del PP a favor del valencià va fracassar del tot, curiosament, per la mateixa animadversió del PP per la nostra llengua. Afortunadament el passat dia 4 de desembre, el nou Govern de la Generalitat va impulsar aquest decàleg d’Ares del Maestrat.

La pregunta que em faig és, ¿quan hi haurà un “Ares del Maestrat” dels bisbes valencians? ¿Quan els cinc bisbes del País Valencià apostaran en ferm per la nostra llengua a l’Església? El Vaticà II demanà introduir les llengües vernacles a la litúrgia, cosa que s’ha anat fent al llarg d’aquests anys a totes les cultures i a tots els països, llevat del nostre.

La meua petició per un “Ares del Maestrat” del bisbes valencians està motivada pel fet que l’Església Valenciana és l’única del món que no reconeix a la litúrgia i als estudis als Seminaris, la llengua pròpia del poble que serveix.  


¿Cal recordar als bisbes valencians que la llengua de Sant Vicent Ferrer i de Sor Isabel de Villena continua proscrita als nostres temples? ¿Cal recordar-los les paraules del papa Francesc, el passat 23 de setembre en la canonització de Sant Juníper Serra? El papa deia, de Sant Juníper Serra: “Va saber deixar la seua terra i sabé eixir a l’encontre dels altres, aprenent a respectar els seus costums i peculiaritats”, a més de “defendre la dignitat de la comunitat nativa”. I en el missatge del papa Francesc amb motiu del Domund, el papa deia: “Hui la missió s’enfronta al repte de respectar tots els pobles, a partir de les pròpies arrels, i de salvaguardar els valors de les respectives cultures”.

El 5 d’octubre de 1995 el papa Joan Pau II, en la seua visita a l’ONU digué: “La nació té un dret fonamental a l’existència; a la pròpia llengua i cultura mitjançant la qual un poble s’expressa i promou la seua sobirania espiritual”. Això no val per als valencians? Quan l’estiu passat el papa Francesc anà a la ciutat boliviana de Santa Cruz de la Sierra, digué: “Els pobles volen que la seua cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions siguen respectades”. ¿I per què això no val per als cristians valencians?


¿Per què aquestes paraules dels papes Francesc i Joan Pau II valen per als cristians de Salamanca, de París, de Tòquio o de Hwange, però no per als de Borriana, Xàtiva o Elx? ¿Quan serà possible una Declaració d’Ares del Maestrat per part dels bisbes valencians? Serà possible aquest miracle? Així li ho demane a Sant Vicent Ferrer, ja que si els bisbes valencians fan un “Ares del Maestrat” en l’Església, aquest serà el miracle més gran de tots els de Sant Vicent Ferrer.

diumenge, 17 de juliol de 2016

La petició de perdó de la Generalitat a les víctimes del metro (VILAWEB/ONTINYENT, 17/07/2016)

Dimecres passat, dia 13, les Corts valencianes van aprovar per 64 vots a favor i 28 (del PP) en contra el dictamen que ha elaborat la comissió encarregada d’aclarir l’accident del metro del 3 de juliol de 2006, on hi van morir 43 persones i en van quedar ferides 47. Va ser la presidenta d’aquesta comissió, la diputada Sandra Martín, qui va llegir les conclusions del document elaborat per la comissió, afirmant que aquell sinistre era ‘previsible i evitable’. D’aquesta manera, les Corts declaraven que qui va ser President de la Generalitat, Francisco Camps, va mentir, i que el PP va amagar la veritat sobre els fets de l’accident del metro.

Després de l’acte s’entregà les conclusions als familiars de les víctimes del metro, i el Molt Honorable President de la Generalitat, Ximo Puig, així com la vice-presidenta, Mónica Oltra, van demanar perdó ‘pel que va fer la Generalitat’ en l’accident del metro, ja que les víctimes que moriren van confiar en un servei públic i no pogueren arribar a casa.
Demanar perdó és, desgraciadament, un fet no massa habitual. I encara ho és menys en la classe política. I amb tot, el perdó, lluny de rebaixar o de disminuir les persones, les fa més dignes. I és que perdonar no és una debilitat sinó una grandesa. Per això cal ser molt valent per saber perdonar. I també cal molta gosadia per perdonar.
Un gest de perdó exemplar, que va ser conegut l’any passat (El País, 28 de juny de 2015), va ser el del jove gallec Daniel Fernández, que el 2005, quan anava en moto, un conductor borratxo se li va tirar al damunt. D’aquell accident, Daniel Fernández va perdre una cama i li van haver de fer una colostomia. Aquest jove va voler conèixer l’home que va provocar l’accident, per perdonar-lo. Deia, amb una fortalesa i amb una generositat admirables: ‘No sóc capaç de guardar rancor. No ho vull fer’. Per això l’any passat es va estrenar el documental ‘Mil sorrisos e un perdón’, que recull el moment en què Daniel es reuní amb el conductor que l’atropellà.
Demanar perdó, com ha fet el Molt Honorable President de la Generalitat i la vice-presidenta Oltra (també ho va fer l’ex-conseller Juan Cotino a la comissió) no canvia el passat de les víctimes del metro, però sí el futur d’aquestes persones, que, finalment, s’han vist escoltades i acollides amb afecte per la Generalitat. De fet, les víctimes del metro no demanaven res de l’altre món. Només volien això: ser tractades amb dignitat i saber la veritat sobre l’accident, cosa que ha impedit, durant anys, el PP.
Pel contrari, l’actitud prepotent i arrogant del Sr. Camps (i del Sr. Aznar, per la guerra d’Irac) en no demanar perdó a les víctimes, ni en rebre-les en cap moment, ja serà jutjada per la història.     
El psicòleg i investigador del perdó Everett Worthington (La Vanguàrdia 14 d’octubre de 2015) ha desenrotllat un procés per assolir el perdó, que ell ha sintetitzat en la paraula REACH, i que ell tracta en conflictes de parella.
R: recordar el mal que t’han causat d’una manera generosa.
E: empatia per intentar entendre per què la teua parella ha fet el que ha fet.
A: altruisme, és a dir regalar el perdó de manera desinteressada.
C: comprometre’s amb el perdó.
H: de l’anglès hold, aferrar-s’hi de manera que les emocions negatives no es renoven.
Si aconseguim perdonar, això canvia la nostra emoció i tenim menys amargor. No es tracta d’entendre-ho, segons Worthington, sinó de substituir l’emoció negativa per emocions més constructives. Cal recordar que les emocions negatives tenen greus repercussions en la salut, ja que eleven el risc d’infart i debiliten el sistema immunitari. De fet, no perdonar és tindre més risc de contraure qualsevol malaltia. I és que la rancúnia eleva els nivells de cortisol, que provoca la reducció d’un 25% del gruix dels teixits neuronals.
Per això, el gest de la Generalitat de demanar perdó a les víctimes de l’accident del metro obre una nova manera de fer política, allunyada de la insensibilitat de governs anteriors i pròxima i més humana envers els qui més pateixen. I és que perdonar sempre ens fa més humans.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

dijous, 14 de juliol de 2016

Sant Francesc Solano (LEVANTE-EMV, 14/07/2016)

Hui 14 de juliol, celebrem la festa de Sant Francesc Solano, l´anomenat Apòstol d´Amèrica.
Francesc va nàixer el 10 de març de 1549 a Montilla, un poble d´Andalusia. Els seus pares, amb una condició econòmica benestant, portaren el menut als jesuïtes, on va rebre els ensenyaments bàsics i on va descobrir la seua vocació. Als 20 anys va ingressar al convent dels franciscans de Sant Llorenç, de Montilla, i va fer la professió el 25 d´abril de 1570. Dos anys més tard deixà la seua vila natal i es traslladà al convent de la Mare de Déu de Loreto, a prop de Sevilla. Després d´acabar els estudis reglats, va ser ordenat prevere el 1576.

Degut a la seua afició a la música, fra Francesc Solano va ser nomenat vicari de cor i predicador. Va passar per diversos convents d´Andalusia, on va ser un exemple de caritat. Així va ser enviat a Arrizafe, a prop de Còrdova (on va ser mestre de novicis) i el 1581 anà al convent franciscà de Sant Francisco del Monte, a Serra Morena. La seua pregària no l´allunyà de la gent, ja que quan hi hagué la pesta a Montoro, acudí sol·lícitament per ajudar els malalts. També estigué al convent de Sant Lluís de la Zubia, a Granada. Però el 1588 sol·licità anar a missions per tal d´evangelitzar el Nou Món. Durant la travessa per mar també predicà a la tripulació, fins que arribà a Lima el 1590. Com que el seu destí era Tucuman, va haver de fer un llarg viatge, amb huit franciscans més, travessant els Andes i arribar a Cuzco. Des d´allí travessà la meseta del Collao per Potosí, passà pel nord de l´Argentina i baixà a les planures de Tucuman, on va romandre fins el 1595 com a missioner i custodi del convent de Tucuman i del Paraguai. Aquest 1595 els seus superiors el feren anar a Lima per tal de fer-se càrrec del convent dels Descalços que s´acabava de fundar. El 1602 el P. Juan Venido envià fra Francesc a Trujillo, i el 1604 retornà a Lima.
La seua vida de penitent, austera i plena de caritat, va fer que la seua salut decaiguera i per això va ser ingressat a la infermeria del convent de Lima, on va morir el 14 de juliol de 1610. El seu enterrament va ser una mostra de dol i d´estimació envers aquell frare que ja consideraven sant. Tota la ciutat, des del virrei a l´arquebisbe, i des de la gent més senzilla als més poderosos, van retre homenatge a fra Francesc Solano. Va ser canonitzat pel papa Benet XIII el 1726.

Fra Francesc Solano, per predicar l´Evangeli i estendre el Regne de Déu, va fer una cosa tan natural (i que els capellans valencians haurien d´imitar) com aprendre les llengües indígenes dels pobles que visitava a Tucuman, Paraguai, Perú i Xile. D´aquesta manera Sant Francesc Solano podia acostar-se a aquelles persones amb la llengua d´aquells fidels, sense haver d´imposar la llengua dels colonitzadors, cosa que és tot un exemple per als sacerdots valencians que continuen sense voler utilitzar la llengua del poble que serveixen.
Sant Francesc Solano va ser canonitzat pel papa Benet XIII (no el papa Luna, que va ser el d´Avinyó i que portà anys abans aquest mateix nom) el 27 de desembre de 1726.
Que Sant Francesc Solana, l´Apòstol del Nou Món, siga un model per a l´Església Valenciana, per tal que els capellans que continuen menyspreant i marginant la llengua dels cristians valencians, puguen ben aviat introduir el valencià al si de les comunitats cristianes.

Karlos Bernabé: un exemple de dignitat i de valencianisme (VILAWEB/ONTINYENT, 13/07/2016)

ˆ
ˆ
Benvolgut amic: m’ha emocionat escoltar les seues paraules a l’Ajuntament d’Oriola. Persones amb dignitat, com vostè, són les que continuen la lluita de tants i tants valencians que, des dels temps de la dictadura, han apostat i defensat la nostra llengua. Les seues paraules són un exemple per a aquells qui s’omplin la boca parlant de valencianía, però que després ataquen el valencià, fins al punt de voler-lo destruir.
La seua valentia en parlar valencià a Oriola (vila que formava part del braç reial, com es veu al Palau de la Generalitat) sense que passe res, sense que caiguen les parets ni arribe la fi del món, com vostè molt bé va dir, ens estimula a continuar la lluita per la normalització de la nostra llengua, com van fer Joan Fuster, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor o Vicent Andrés Estellés entre molts altres. I en temps molt més difícils que ara.
Com vostè va dir, amb molt de sentit comú, ‘l’ús del valencià a les comarques castellanoparlants no és una qüestió política ni un motiu de provocació’. Són els qui estan en contra del valencià (com la regidora que el va interpel·lar perquè parlara en castellà) qui provoquen, pel seu autoodi, un conflicte lingüístic inexistent al carrer, però que ells atien ara i abans, des de l’anomenada Batalla de València, amb un únic objectiu: destruir el valencià.
Vostè ens és un exemple de dignitat. Com ho va ser també mon pare, malgrat els atacs o les burles d’aquells que després es presenten com a defensor de lavalencianía. Mon pare, en ple franquisme, va haver d’aguantar la burla i l’insult, (‘hable en cristiano’) simplement per parlar en valencià. Un guàrdia civil de la Manxa li demanà un dia a mon pare com era  que ‘usted, con tres carreras, habla en valenciano como los patanes’. Mon pare, sabent que aquella persona era de la Manxa, li respongué: ‘Y los patanes de su pueblo, ¿como hablan?’. L’home només pogué respondre: ‘Coño, pues es verdad’. Si per parlar valencià mon pare parlava ‘como los patanes’ de l’Alcúdia, parlant en castellà hauria parlat ‘como los patanes’ de la Manxa.
Aquells que destrueixen la nostra llengua són els primers a incomplir l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, com la persona que, de manera intolerant, no va respectar el seu dret a parlar en valencià, demanant-li que ho fera en castellà. I després són ells qui es proclamen defensors de ‘lo valenciano’.
Els qui es proclamen ‘defensores’ de la Constitució, són els primers a no complir-la, ja que l’article tres proclama l’oficialitat de les llengües vernacles als seus territoris, com a patrimoni cultural que són, i per això exigeix el respecte i la protecció d’aquestes llengües.
Els qui es proclamen ‘defensores’ de la llei, són els primer a incomplir-la. Són ells qui estan en contra del requisit lingüístic, perquè és una imposició, segons diuen. Quan en realitat és una oportunitat per tal que puguen entendre i parlar en valencià i després no facen el ridícul demanant que es parle en castellà, com la persona que li ho va demanar a vostè.
Diuen que les classes en valencià són una imposició. I les classes en anglès no? I les de ciències naturals? Si no aprenen el valencià al Baix Segura i a d’altres comarques castellanoparlants, com podran després dir que se senten discriminats en demanar-los el requisit lingüístic, si ells mateixos han rebutjar aprendre valencià? És l’argument dels hipòcrites que ni fan, ni deixen fer. No diuen que defenen el bilingüisme? Però resulta que els bilingües som els qui, com vostè, parlem valencià i castellà.  Per això vostè, amb una gran dignitat, parlant valencià a Oriola, ha respost amb sentit comú a l’autoodi del PP contra la nostra llengua, que en la seua política antivalenciana va presentar el 30 de juny una proposta conta l’ús ‘impositiu del valencià’.
Sr. Karlos Bernabé: el seu gest parlant valencià a Oriola val molt més que les proclames de valencianía d’aquells que es diuen defensors de ‘lo valenciano’ i dels qui alcen la Senyera però després vulneren la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Per això el seu exemple ens dignifica com a valencians, ja que ha defensat el dret a parlar en valencià al País Valencià, com ho reconeixen les lleis que, hipòcritament, diuen que defenen aquells que en realitat neguen eixe dret als qui parlem valencià. Com ho va fer vostè a l’Ajuntament d’Oriola.  
Gràcies Sr. Bernabé pel seu exemple i per la seua dignitat en defendre la nostra llengua.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT