dijous, 30 de juny del 2016

La manifestació de capellans a Barcelona (SAÓ, maig 2016)

El 1966 va ser un any convuls i reivindicatiu a l’Església Catalana. Compromesos amb la renovació que va nàixer del Concili Vaticà II i amb la lluita per la llibertat i la democràcia, els preveres i els religiosos catalans, en companyia de nombrosos laics, apostaren fermament per la renovació de l’Església i per la fi del nacionalcatolicisme. Primer, el mes de febrer d’aquell any, va ser la campanya, “Volem bisbes catalans”, el mes de març, la “Caputxinada” i l’11 de maig de 1966 va tindre lloc un fet insòlit: la manifestació d’un centenar llarg de capellans pels carrers de Barcelona.
La “Caputxinada” portà a la comissaria de la Via Laietana alguns dels participants en aquesta tancada, que posteriorment quedaren en llibertat. Però el 6 de maig, Joaquim Boix, delegat d’estudiants de l’Escola d’Enginyers i militant comunista, va ser detingut i apallissat. Traslladat al Palau de Justícia, posteriorment va ser tancat a la presó Model de Barcelona. Va ser el seu advocat, Josep Solé Barberà, qui va convèncer la mare de Boix per tal que denunciara les tortures que havia sofert el seu fill. I va ser aquesta denúncia la que va propiciar que uns cent trenta capellans, tots ells ensotanats, es manifestaren des de la catedral de Barcelona fins a la “Prefactura Superior de Policia”, a la Via Laietana, per entregar al comissari Creix una carta de protesta i en defensa dels drets humans.



La manifestació dels capellans va ser cruelment reprimida per la policia, que adreçava als capellans improperis com: “Curas comunistas estáis manipulados” o “Curas rojos a Moscú”. Entre els capellans que van organitzar aquesta manifestació hi havia els caputxí Jordi Llimona i els mossens Antoni Totosaus, Ricard Pedrals i Josep Dalmau. Aquest últim va qualificar aquesta acció de protesta com “una aventura en equip de Jordi Llimona, que arranca de la fe en Jesús de Natzaret”.

La manifestació dels capellans d’ara fa cinquanta anys tingué com a conseqüència el judici, davant el Tribunal de Orden Público (TOP), d’alguns d’aquests capellans. En aquest judici, que va tindre lloc el 22 de febrer de 1969, els preveres Antoni Totosaus, Jordi Llimona, Ricard Pedrals i Josep Dalmau van ser acusats d’haver organitzat aquesta protesta.


El P. Jordi Llimona en acabar el judici pronuncià un discurs, on digué que qualsevol capellà estava en el seu dret “a no tan sols a defensar l’ordre sobrenatural, sinó que pel seu ofici”, també havia “de defensar i promoure l’ordre ètic”. I afegí encara: “El capellà té el deure de posar-se al costat de l’orde ètic, encara que per això haja de contraposar-se a l’ordre legal i canònic”. Perquè el capellà ha de ser “defensor de la persona humana i dels febles”. Una postura ètica i ben arrelada en l’Evangeli.


diumenge, 26 de juny del 2016

El perdó, camí de pau (VILAWEB/ONTINYENT, 26/06/2016)

Si no abandonem enemistats i odis i no fem pactes ferms i honestos pel que fa a la pau, la humanitat es vorà abocada a la mort”. Així ens exhorta, encara hui, la Constitució “Gaudium et spes” del Vaticà II, per tal de construir camins de pau.



He recordat aquest text del Concili degut a que el passat 28 de febrer va eixir de la presó de Zaballa, a Àlaba, José Luis Urrusolo Sistiaga, l’excap d’ETA que ordenà l’assassinat del professor Manuel Broseta, el 15 de gener de 1992 i que a més participà amb l’escamot Ekaitz, en la mort d’altres set valencians més. Acollit a la via Nanclares, per als presos que rebutjaren la violència, Urrusolo ha eixit després del compliment de la seua condemna. Només fa uns dies, José Luis Urrusolo lamentava la mort del professor Broseta, i declarava: “Sent el dolor causat a les víctimes. Va ser una brutalitat utilitzar la violència”.  També Arnaldo Otegui reconeixia el dolor que ETA va causar amb els seus atemptats.

Ja fa temps, algunes víctimes d’ETA es van pronunciar sobre la violència i el perdó. Si per una part, Mª Carmen Hernández, viuda d’un concejal del PP de Durango deia: “Jo ja he perdonat, crec en el penediment i la reinserció”, per l’altra, Mari Mar Blanco, germana del concejal Miguel Ángel Blanco, afirmava: “mai apel·laré a la reconciliació”. També l’exministre Enrique Múgica estava en la línia de Mª Mar Blanco, ja que deia que “en contra de les declaracions convencionals que es fan, jo vull dir ben clar als assassins del meu germà, que ni perdone ni oblide”.



Pel contrari, Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch fa uns anys va fer aquetes declaracions sobre la fi del terrorisme d’ETA: “És un moment històric que s’ha d’administrar amb generositat. Tot això s’ha de resoldre ara. El pare estava a favor del diàleg. Per això hi hauran coses que no m’agradaran, però mirant el futur hem de ser generosos”. I encara, la jove Irene Villa, víctima d’un atemptat d’ETA, afirmava: “La generositat es troba quan perdones els terroristes, quan te’n vols reconciliar”.

Ja el papa Joan Pau II, a Assís, el 2002, proclamà el Decàleg per a la pau, on es condemnava la violència i el terrorisme i s’instava a promoure la cultura del diàleg i a “perdonar-nos mútuament, per vèncer l’odi i la violència”. És el que va fer el capellà Jesús Garitaonandia, rector de la basílica de Begonya, apallissat el 1970 pel grup d’extremadreta, Guerrilleros de Cristo Rey, i que declarava fa uns anys: “Hem d’avançar en la reconciliació de la nostra societat i reconèixer i assistir totes les víctimes. Reconèixer el dolor causat i ajudar a sanar les ferides personals i socials”. I encara afegia: “ni la pàtria, ni el poder, ni l’Estat, ni l’Església són més importants que un ésser humà”. Per això, també el lendakari Íñigo Erkullu, recentment, demanava perdó pel tracte donat a les víctimes d’ETA.
En el camí cap a la pau, es necessari el perdó, com el va viure Kim Phuc, la xiqueta del napalm, cremada per les bombes que van caure al Vietnam el 8 de juny de 1972 i immortalitzada en la fotografia de Nick Üt. Anys més tard, la gent no comprengué que el 1992, Kim es casara amb un comunista del Vietcong. Però encara comprengueren menys, que el 1996 Kim Phuc abraçara i perdonara John Plummer, el pilot que va llançar les bombes aquell 8 de juny, i que van cremar el cos de la menuda.



També és impactant l’exemple d’Alfons Cànovas, que abraçà Rosina Costa. El pare de Rosina, Luigi Costa, va ser un dels aviadors que amb les bombes que tirà sobre Barcelona durant la guerra civil espanyola, va matar el pare d’Alfons Cànovas, un atac on van morir més de 2000 barcelonins.

Un altre exemple de perdó és el pas que han fet les víctimes del GAL i d’ETA. Concretament, Luis Carrasco, l’assassí de l’exgovernador socialista Juan Mª Jauregi, es va trobar amb Maixabel Lasa, viuda de Jauregi, amb un encontre on els dos van poder parlar i mirar-se als ulls, per així superar la violència i el desig de venjança.   

Un dels etarres més sanguinaris, Iñaki Rekarte, després de pagar amb la presó els crims del seu passat, ha escrit el llibre: “El més difícil és perdonar-se a un mateix”. I és que  el perdó revela la generositat més gran, tant envers els altres com també envers un mateix. Com ha dit el periodista Xevi Sala en relació al perdó, “demanar-lo ens fa més valents i donar-lo ens fa més forts

En aquest camí cap a una pau fonamentada en la reconciliació, Mark Twain, gran defensor de l’abolició de l’esclavitud, va ser testimoni d’escenes de perdó que el van impactar. Li va cridar l’atenció el que deia un esclau acabat d’alliberar: “El perdó és l’olor que fa la flor, una vegada s’alça la sola de la sabata que l’ha xafada”. El nostre món, malgrat que la flor ha estat xafada sense mirament tantes voltes, també fa olor de llibertat quan fem l’experiència del perdó. 

Per això els cristians (i també tots els hòmens i les dones amb un cor ple d’humanitat) hem d’esdevenir pacífics i pacificadors, per tal fer un món més humà, allunyat de la violència, de les rancúnies, de la venjança i de l’odi. I és que perdonar, és no bloquejar el present i el futur. Per això no és estranys que els psicòlegs parlen del perdó com a instrument per curar les ferides del cor.



dijous, 23 de juny del 2016

David Fernàndez i Joan Botam (La Veu del País Valencià, 22/06/2016)

El dimecres dia 15, i organitzat per l’Institut Català Internacional per la pau, va tindre lloc un interessant diàleg entre David Fernàndez, exdiputat de la CUP i periodista i el P. Joan Botam, frare caputxí, que ara fa 50 anys va protegir els estudiants tancats al convent de Sarrià i els va defensar davant la policia franquista, en la cèlebre “Caputxinada”.

A la pregunta sobre si s’ha de creure per ser un home de pau, David Fernàndez contestà així: “En alguna cosa has de creure. Jo crec en la condició humana, en la justícia i en l’absència de violència”. David Fernàndez, que no és cristià, rebutjà el nihilisme, pel fet que segons digué, “no és possible ser constructor de pau en contextos nihilistes”.

Va ser el P. Joan Botam, des d’una perspectiva cristiana, qui va defensar la utopia d’anar més enllà, un camí, com reconegué, que és propi de creients i de no creients.

David Fernàndez defensà un nou món, capaç de rebel·lar-se contra la injustícia que significa 30000 persones ofegades a la mar Mediterrània.
 

A la pregunta sobre la importància dels fonaments humanistes per construir la pau, el P. Botam defensà una pau que ha d’eixir d’un mateix i no donar les culpes als altres. També és important, segons el P. Botam, un autodomini, l’esforç, l’ascesi, l’autocontrol. David Fernàndez completà la visió del P. Botam amb la idea de la desobediència civil com a responsabilitat compartida. Fernàndez també remarcà que allò “que més costa en un conflicte és fer el pas següent: intentar que el conflicte es transforma”.

En el marc de la situació que viu Catalunya, el P. Botam advocà pel diàleg i pel consens “tant com siga possible”. David Fernàdez afirmà que ens fa falta “coratge i unitat, una mica ecumènica, entre persones molt plurals i projectes molt complexos”. Per això “construir un refugi democràtic enmig d’aquesta Europa no és cap cosa fàcil”.

El debat se centrà després en el paper de les religions en la construcció de la pau. El P. Botam apostà per una “religió no impositiva, no dominant, no política”, ja que una religió violenta és contradictòria, com demostrà Ramon Llull, quan defensava un diàleg entre cristians, jueus i musulmans. David Fernàndez posà de manifest que “la pitjor religió, hui, és el diner com a sistema de creences”. David Fernàndez també defensà una “voluntat política” davant el problema fonamental, opinió en la qual coincidí el P. Joan Botam.
 

En el record de la “Caputxinada” de fa 50 anys i a la pregunta sobre si ara també ens cal un moviment com aquell, el P. Botam defensà la necessitat que “una altra generació es moga i s’organitze, se la jugue”, com en aquells moments els estudiants i els intel·lectuals tancats al convent de Sarrià se la van jugar. David Fernàndez apostà pel coratge democràtic per “perseguir el futur”. I ironitzà sobre el P. Botam: “Igual hauríem d’haver trucat al P. Botam aquests últims tres anys de procés”.

A la qüestió sobre si els cristians podem ser (o no) bons companys dels anticapitalistes per tal de fer un món més just i més humà, Fernàndez defensà la necessitat de comptar amb els cristians per “expulsar els mercaders del temple”. Fernàndez recordà que “els militants més generosos, abnegats i tossuts que he conegut són cristians de base”. I per això David Fernàndez remarcà que compartia valors amb els cristians, com l’austeritat, i que tenia el bisbe Pere Casaldàliga i el jesuïta Iñaki Ellakuria com a “companys de viatge”.      

El P. Joan Botam recordà el llegat cristià i David Fernàndez, en consonància amb Botam, va recalcar la importància de la formació humanística, que és “clau”, i que “la seua pèrdua és una amenaça”.

El P. Joan Botam va remarcar la religió monoteista  que va nàixer per “la religió política, la religió del poder, del mercantilisme”. I defensà una religió alliberada de qualsevol poder  i política. Per a David Fernàndez  “el pacifisme és la millor eina per transformar la societat”. Per això la pau s’aprèn “i si ho fem a la caputxina ens en sortim, segur!”.
 

Diàleg sobre pau i religió entre Joan Botam i David Fernández - Premi ICIP Construcators de Pau 
Cristianisme i Justícia

Nguyen Van Ly (LEVANTE-EMV, 21/06/2016)

Segurament molt pocs dels lectors d´aquest article, per no dir-ne cap, sabran qui és Nguyen Van Ly. Es tracta d´una prevere vietnamita de 70 anys, que fa uns dies va ser alliberat pel règim comunista del Vietnam. Aquest capellà, considerat una icona de la lluita per la llibertat religiosa i els drets civils en aquest país del sud-est asiàtic, ha passat els últims vint anys a la presó o sota arrest domiciliari.

Nguyen Van Ly va nàixer el 1946 i és prevere de la diòcesi d´Huê. Va estar empresonat entre 1997 i 2004, i el 2007 va ser condemnat de nou a huit anys més de presó i a cinc anys d´arrest domiciliari pel fet d´haver violat l´article 88 del Codi Penal, que és el que s´aplica per empresonar activistes a favor de la democràcia i en defensa dels drets humans. Va ser en el judici de 2007 quan un policia va tapar la boca de Nguyen, en una imatge que va donar la volta al món com a signe de repressió i de negació de la llibertat. És per això que el 2013 Nguyen Van Ly va ser proposat candidat al Premi Nobel de la Pau.
L´empresonament de Nguyen Van Ly no és l´únic cas conegut entre els cristians perseguits, ja que són milers els deixebles de Jesús de Natzaret que en ple segle XXI són assassinats o tancats a la presó, simplement a causa de la seua fe. Si l´1 d´abril de 1933 els nazis van pintar l´estrella de David i la paraula "Jueu" als comerços dels jueus d´Alemanya, el juliol de 2014 els jihadistes de l´Iraq van pintar en roig l´equivalent a la lletra "N", de natzaré o cristià, a les casses dels cristians de Mosul, davant la indiferència i el silenci d´Occident.

Són milers els cristians que s´estan eliminant en ple segle XXI a Síria i a Iraq, però també a d´altres llocs són perseguits, com al Vietnam. Més de 100000 cristians han estat desposseïts dels seus béns i expulsats del Califat Islàmic, o bé han estat crucificats, decapitats o abandonats al desert, sense aigua ni aliments, perquè acaben morint de set i de fam, davant el silenci ignominiós d´Europa
Com ja vaig dir en un altre article, dels 1,5 milions de cristians que hi havia a l´Iraq el 2003 (quan el Sr. Aznar i els seus "col·legues" van atacat aquest país amb la mentida de l´existència d´armes de destrucció massives) els deixebles de Jesús de Natzaret han quedat reduïts a menys de 400000.
Per això és una vergonya que davant el genocidi que sofreixen els cristians (semblant al d´Armènia d´ara fa 100 anys) el silenci del món civilitzat sigui l´única resposta a aquest drama que afecta a milers de persones degut a la seua fe. Només el papa Francesc ha apel·lat a la raó i al diàleg per acabar amb aquest extermini dels deixebles de Jesús. Recentment, el papa ha denunciat, davant la indiferència d´Europa, les tres tragèdies que han tingut lloc en els últims 100 anys: la matança d´armenis per l´imperi otomà el 1915, el nazisme i l´estalinisme.
A Iraq, Síria, Egipte, Vietnam, Nigèria, Palestina, i a tot el Pròxim Orient, els cristians viuen el drama de ser perseguits i assassinats per raó de la seua fe.
So bé la Declaració Universal dels Drets Humans, com ja he recordat alguna vegada, defensa el dret a la llibertat (art 1) a la vida (3), a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, així com a manifestar públicament aquests drets (18), dissortadament al segle XXI aquests drets són conculcats, ja que a molts països les minories cristianes es veuen perseguides o expulsades.
Tots recordem un informe de la revista Der Spiegel, que afirmava (com en les persecucions dels primers segles del cristianisme) que els cristians són el grup religiós més perseguit, des de Corea del Nord a Iran i des d´Aràbia Saudita, a Vietnam, Afganistan o Somàlia. Però hui, Europa, d´una manera vergonyant, es renta les mans i mira cap a una altra banda davant la persecució dels cristians, donant com a única resposta, el silenci i la indiferència. On són les manifestacions de protesta per aquest genocidi? Per què no hi ha una denúncia clara i valenta per part dels governs, davant d´aquests atemptats contra la vida i la llibertat d´expressió?
Encara hui hi ha molts Nguyen Van Ly, que, o bé es troben empresonats o són màrtirs de la fe

dilluns, 20 de juny del 2016

D. Vicente Garrido Pastor (LEVANTE-EMV, 20/06/2016)

El dimarts passat dia 14, el papa Francesc va firmar el decret pel qual ´Església reconeix les "virtuts heroiques" del capellà Valencià Vicent Garrido Pastor, fundador de l´Institut Secular Obreres de la Creu.
D. Vicent Garrido Pastor, qualificat pel sacerdot D. Miguel Payà, com "un mestre espiritual i un prevere diocesà que ocupà un lloc de primer ordre en la vida de l´Església particular de València, en tota la part central del segle XX ", va nàixer a Benaguasil el 1896 i després d´una vida espiritual i pastoral molt fecunda, va morir a València el 1975.
D. Vicent Garrido va ser un capellà amb una activitat molt extensa: coadjutor, mestre espiritual dels jóvens universitaris, consiliari fundador de la Joventut Femenina Valenciana d´Acció Catòlica, formador de seminaristes, professor de filosofia i de teologia moral, impulsor d´associacions de capellans, agent del moviment litúrgic, promotor del laïcat (d´una manera especial de les dones) evangelitzador dels allunyats, professor de l´Institut Sant Vicent Ferrer de València, apòstol de les classes més humils i fundador de l´Institut Secular Obreres de la Creu. Per tot això, D. Vicent Garrido, va ser, com el definí D. Miguel Payà, "un gran mestre de vida espiritual".

L´espiritualitat de D. Vicent Garrido va estar centrada en les tres constants que marcaren la seua vida i la seua activitat pastoral: el cristocentrisme, la mística de la creu i la devoció a l´Eucaristia. Van ser aquests tres eixos els que van constituir la base de la doctrina espiritual de D. Vicent Garrido, i que van ser el far i guia que van il·luminar la seua àmplia tasca com a director espiritual, confessor i sobretot com a fundador de l´Institut Secular "Obreres de la Creu".
Va ser el 13 de juny de 1934 quan es constituí a València la Societat Amor Cristià (SAC), embrió del que uns anys després seria l´Institut Secular Obreres de la Creu, una forma de vida consagrada enmig del món. Amb aquesta obra (aprovada en 1940 per l´arquebisbe de València amb el nom de "Pia Unió Societat Amor Cristià") D. Vicent Garrido es va avançar a la "Provida Mater Ecclesia" de Pius XII. Aquesta Pia Unió va ser aprovada com a Institut Secular Obreres de la Creu, de dret diocesà, el 21 d´octubre de1964, i posteriorment, el 12 de juny de 1971, la Sagrada Congregació per a Religiosos i Instituts Seculars el va declarar de Dret Pontifici, atorgant-li el "Decretum Laudis".
Influenciat per les santes Teresa de Jesús i Teresa de Lisieux i pels sants, Joan d´Àvila i Joan de la Creu, l´espiritualitat de D. Vicent Garrido va estar marcada també pels aires renovadors del moviment litúrgic que havien sorgit a les abadies benedictines europees. D´ací que la seua espiritualitat fou eminentment cristocèntrica.
D. Vicent Garrido, qualificat per D. Miguel Payà com "un home silenciós, sempre disposat a escoltar, fi observador de la realitat", tenia la convicció que tots estem cridats a la santedat en virtut del baptisme. Per això la seua preocupació va ser la descristianització de les classes més humils. D. Vicent va proposar a tot el Poble de Déu l´ideal d´una autèntica vida cristiana. I per aconseguir això, necessitava un mitjà. D´ací la fundació de l´Institut Secular Obreres de la Creu, un grup de dones, que enmig del món i ben preparades, l´ajudaren a fer realitat l´apostolat en el món obrer. Amb les Obreres, D. Vicent Garrido oferia a l´Església la seua obra, per tal d´afrontar els nous desafiaments de la societat i aixi eixamplar el Regne de Déu. La tasca evangelitzadora encomanada a les "Obreres de la Creu", es concretava en la dignificació del treball, la promoció cultural, el camp de la sanitat i la promoció de la dona.

D. Vicent va voler que l´obra que fundà, tinguera quatre connotacions principals, com destaca D. Miguel Payà: fidelitat a l´Església, treballar com a Església, ajudar a construir l´Església i finalment, participar en la missió de l´Església. D´aquesta manera les Obreres de la Creu són, enmig de la societat, com el rent que ajuda a fer créixer la massa.
Doctor en Sagrada Teologia, D. Vicent Garrido, ordenat preve12 de juny de 1921, va ser coadjutor de les parròquies de Benimassot i d´Albaida i el febrer de 1922 va ser nomenat superior del Col·legi Major "Beat Joan de Ribera" de Burjassot.
En un ambient de descreença en el món obrer, en els jóvens i en les dones, D. Vicent enfocà la seua activitat pastoral a portar Crist a aquells que el desconeixien. Com ha dit l´Obrera de la Creu, Carmen Costa Ciscar, vice-postuladora de la causa de canonització de D. Vicent Garrido, aquest capellà valencià va treballar "sense por al risc, i en actitud permanent "d´eixida a les perifèries"(com ens demana ara el papa Francesc) on en aquell moment era necessari testimoniar i anunciar Crist". Per això, com diu Carmen Costa, "de la seua sembra apostòlica, germinà una nova forma de vida apostòlica que l´Església definí després com secularitat consagrada".
D. Vicent Garrido va ser un capellà discret, senzill i humil, prudent, ple de bondat i de tracte amable, que va viure amb passió el seu amor a Crist i a l´Església, i per això va fundar les Obreres, en les quals va creure i confiar. L´espiritualitat de D. Vicent, com ha dit Carmen Costa, "la imprimí en el seu Institut, amb l´única finalitat de transformar el món a través de la transformació de la persona, sabent que Déu sacia el cor humà i dóna sentit a la nostra vida".
Atorgant el títol de "Venerable" a D. Vicent Garrido, el papa Francesc ha volgut que el procés de beatificació d´aquest capellà valencià faça un altre pas, fins que, si Déu vol, un dia puga ser reconeguda públicament la seua santedat.

diumenge, 19 de juny del 2016

Unidos Podemos o a la Valenciana? (VILAWEB/ONTINYENT, 19/06/2016)

Després del debat precongresual entre les dues candidatures a la secretaria general del Bloc i les possibles aliances i pactes, finalment tenim, de cara a les eleccions del 26 de juny, la coalició A la Valenciana, tot i que a mi em sembla que és més Unidos Podemos (pel ressò mediàtic que té) que no A la Valenciana.  
Cartell Unidos PodemosDe cartells electorals d’aquesta candidatura n’hi ha molts. Però n’hi ha un que ix molt sovint, on no hi veig els caps de llista del País Valencià. Són els de la Villa y Corte, que en definitiva (com ha passat sempre) són els que tallen l’abadejo. També hi ha la Sra. Ada Colau, és veritat. I la Sra. Mónica Oltra. Però aquest cartell no ens ofereix ni el diputat Joan Baldoví, cap de llista per la circumscripció de València, ni la cap de llista per Castelló. Es presenta el Sr. Pablo Iglesias per la circumscripció de València? O el Sr. Íñigo Errejon? O el Sr. Alberto Garzón? O la Sra. Carolina Bescansa? Per què els valencians hem de presentar els candidats per Madrid com a reclam dels votants del País Valencià? És evident que passa el mateix amb el PP, el PSOE o Ciutadans, que presenten els Srs. Rajoy, Sánchez o Rivera com a reclam electoral, quedant els caps de llista valencians com a teloners. Mentre que a Catalunya, ni ERC ni CDC no tenen aquesta tortículis o actitud genuflexa envers Madrid.
Per altra part, els missatges de la coalició A la Valenciana, o més aviat els d’Unidos Podemos, així com les piulades d’alguns dels candidats, em creen una certa confusió. El Sr. Íñigo Errejón, que dissabte dia 11 va participar en un míting a Castelló de la Plana, piuava aquell dia: ‘Ens espera una campaña patriòtica’. De quina pàtria? I el mateix dia tornava a piular: ‘Defendre la pàtria no és enfrontar territoris. És protegir la gent’. I també: ‘Defender la patria es defender la plurinacionalidad, la familia y los servicios públicos’. D’acord. I el Sr. Pablo Iglesias, en una xerrada que va fer al Ritz el dia 6 de juny deia: ‘Si hay una palabra que defina nuestra candidatura, es “patriotica”’, expressió que els mitjans de comunicació remarcaven dissabte 11, per definir la campanya electoral d’Unidos Podemos.
És ben curiós que els dirigents de Podem, que es proclamen no nacionalistes, com també es declarava no nacionalista la Sra. Mónica Oltra, ens parlen ara de pàtria (la seua) i per tant de ‘campaña patriótica’ i de ‘defender la patria’. És evident que la pàtria del Sr. Iglesia és Espanya, ja que encara que ens diu que defensarà el dret de decidir a Catalunya, ell i també el Sr. Xavier Domènech, cap de llista d’En Comú Podem, són contraris a la independència de Catalunya. Per això el director de VilaWeb, Vicent Partal, manifestava clarament les intencions del Sr. Iglesias i d’Unidos Podemos, ja que en el debat del dia 13 el Sr. Pablo Iglesias digué dues perles que cal recordar. La primera: ‘Nosaltres (Podem) som els únics que derrotarem els independentistes’. I la segona en negar que el referèndum a Catalunya siga una línia vermella per formar govern, ja que el Sr. Iglesias digué que no n’hi ha cap línia vermella en aquest sentit. Per tant, el referèndum a Catalunya deixa de ser prioritari per al líder de Podem, com molts ja suposàvem. I en un altre article, ben clarificador, l’amic Partal remarcava quin és el patriotisme de Podemos i del Sr. Iglesias.
És veritat que la política (i les eleccions) porta a fer coalicions amb estranys companys de viatge. Però desitjaria que la pàtria que defèn el Sr. Iglesias (o els Srs. Errejón o Garzón) que és Espanya, no faça perdre al Sr. Baldoví i als altres candidats de Compromís la idea i el sentiment de defensa de la nostra pàtria. Amb solidaritat amb les altres, sí. I que la candidatura A la Valenciana, per utilitzar el lema i les paraules dels Srs. Errejón i Iglesias, defense sempre la pàtria: sí, és a dir, el País Valencià!     
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT