dijous, 7 de juliol del 2022

La carta col.lectiva dels bisbes espanyols de 1937 (VILAWEB/ONTINYENT, 01/07/2022)

 “La guerra és una cursa entre el bolxevisme i la civilització cristiana”. Aquest era l’argument que va motivar la “Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol al món sencer, amb motiu de la guerra d’Espanya”. Redactada pel cardenal Isidre Gomà a instàncies de Franco, la carta, signada a Pamplona el primer de juliol de 1937 (ara fa 85 anys), va rebre l’adhesió de tots els bisbes espanyols llevat del cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, el bisbe de Vitòria Mateo Múgika i de l’ancià bisbe de Menorca, Joan Torres.

El text, que es va fer públic el 10 d’agost, amb 8 capítols i una conclusió i adreçat a tot el món, volia explicar la situació d’Espanya, que passava per “una de les més grans tribulacions de la seua història”.

Els bisbes justificaven la carta pel conflicte bèl·lic, ja que en la contesa, segons els signants, es jugava “una partida decisiva en pro o en contra de la religió de Jesucrist i la civilització cristiana”.

La carta es va redactar perquè els bisbes creien que la premsa estrangera havia tergiversat les notícies sobre l’alçament militar, contribuint a una “desviació, que podria ser funesta per als sacratíssims interessos que hi ha a la nostra pàtria”.

Justificaven la seua posició pel seu ofici pastoral, “amb el triple deure de religió, de patriotisme i d’humanitat”. Defensaven la seua actuació relativa al patriotisme perquè “el bisbe és el primer obligat a defensar el bon nom de la pàtria”.

Tot i reconéixer que les guerres són un flagell per a la humanitat, “a vegades és el remei heroic únic per a centrar les coses”. I afegia el document: “Per això l’Església, tot i ser filla del Príncep de la Pau, ha organitzat croades contra els enemics de la fe”. Però de seguida els bisbes matisaven: “No és aquest el cas”. Segons l’escrit, tot i admetre que molts cristians, obeint la consciència i el patriotisme van prendre les armes “per a salvar els principis de religió i justícia cristiana”, l’Església no es feia responsable ni de la guerra, ni de l’acusació d’haver conspirat a favor de la sublevació militar. Sí que denunciava els governs de la República, que van canviar bruscament la ruta de la nostra història “per les lleis laiques que anul·laren drets de Déu”. Per això qualificaven la revolució comunista com a “antidivina”.

Per als bisbes, Espanya estava dividida en dues parts: “l’espiritual, al costat dels insurrectes en defensa de l’ordre, la pau social, la civilització tradicional i la pàtria, i molt ostensiblement en un gran sector, per la defensa de la religió”, i l’Espanya republicana, que era qualificada en la carta de “materialista, marxista, comunista o anarquista”, ja que va voler substituir la vella civilització per la nova civilització “dels soviets russos”.

Els bisbes argumentaven la necessitat d’aquesta carta perquè l’Església no podia ser “indiferent en la lluita”, i per això defensaven que “ara com ara, no hi ha més esperança per a reconquerir la justícia i la pau, que el triomf del moviment nacional”. A més, el conflicte bèl·lic serviria per a fer ressorgir “l’esperit nacional amb la força i la llibertat cristiana dels temps antics”.

En el document de 1973 “Relacions Església-Estat en Espanya”, el cardenal Tarancon reconeixia que l’Església, des del final de la guerra, havia estat considerada “per la immensa majoria del poble espanyol, com la força social i inclús política més eficaç i més influent” i creia que la publicació de la Carta Col·lectiva va ser pel clima “de clericalisme i anticlericalisme d’Espanya”.

Tarancon, tot i que creia que els bisbes “no van pensar lligar l’Església al Règim polític”, sí que reconeixia que “la postura que va prendre la jerarquia en la Carta Col·lectiva va condicionar la vida i l’actuació de l’Església en els anys de guerra i amb el Règim polític que es va instaurar”. Tarancon continuava així: “per a la majoria dels espanyols i dels estrangers, l’Església apareixia lligada a una de les parts en el conflicte. I el més greu és que l’Església apareixia als ulls de molts com una potència bel·ligerant primer, i com el suport més ferm d’una de les parts després, i com la garantia moral de tota l’actuació i de la legislació del nou Règim”.

El P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, va consultar una carta (fins aquell moment inèdita) del cardenal Pacelli, Secretari d’Estat del Vaticà, adreçada al cardenal Gomà, on desaconsellava la publicació de la carta. Pacelli escrivia, amb data de 31 de juliol de 1937, deu dies abans de fer-se pública la Carta Col·lectiva: “Tractant-se d’una cosa molt delicada, que es refereix a tots els bisbes d’Espanya, aquesta Secretaria d’Estat creu convenient que per a la publicació d’un document de tanta importància, com és la mencionada Carta, seria desitjable la unanimitat de l’episcopat. Ja que l’Excm. senyor Vidal i Barraquer, com Vosté fa notar en la seua carta, no creu convenient la publicació d’aquest document, i, per una altra part, Mons. Múgika i potser altres bisbes espanyols no pensen firmar-la, la Secretaria remet a la coneguda prudència de Sa Eminència que veja si no seria prudent de suspendre’n per ara la publicació”. Aquesta carta de Pacelli, no se sap perquè. no es va arribar a enviar al cardenal Gomà.

Evidentment, Franco i el Règim s’aprofitaren del suport de l’Església, “per la seua gran força social i política i n’exigiren pràcticament una aprovació indiscriminada [continuava Tarancon en aquell document de 1973] a la seua manera d’actuar, ja que el nou Règim havia salvat l’Església”. Així, “per gratitud, l’Església a Espanya estava obligada a donar suport indiscriminadament al Règim”.



Vuitanta-cinc anys després de la Carta Col·lectiva, el record d’aquest text hauria de servir perquè la jerarquia actual defense amb fermesa la llibertat i la independència de l’Església. I també, perquè els nostres bisbes no tornen a posar-se al costat d’una opció política concreta, beneint un Règim o un partit polític. Encara que es diga cristià.

dimecres, 6 de juliol del 2022

El «Lawrence» de Montserrat (CASTELLÓ NOTÍCIES, 30/06/2022)

 El P. Bonaventura Ubach, biblista i monjo de Montserrat, va ser un infatigable viatger, un savi, un aventurer intrèpid que volia conèixer de prop les antigues cultures de l’Orient mitjà i les primeres civilitzacions de la humanitat, així com adquirir materials per il·lustrar la Bíblia (que traduiria al català) i per al Museu Bíblic de Montserrat, que ell havia fundat el 1911.

El 30 de juny de 1922, hui fa cent anys, el P. Ubach, amb 43 anys, eixia de Roma “a les 9 del vespre, cap a Brindisi i l’Orient bíblic, confortat amb la benedicció del papa Pius XI”, com escrivia ell mateix en el seu “Dietari d’un viatge a les regions d’Iraq (1922-1923)”. El “Lawrence” o també l’anomenat, “Indiana Jones” de Montserrat, que va fer diversos viatges a l’Orient, va ser, en paraules de l’escriptor Martí Gironell, “un personatge d’aventura”, un home d’una vida apassionant.

El 2 de juliol següent, en el vapor “Viena”, el P. Bonaventura Ubach eixí del port italià de Bríndisi, per arribar dos dies més tard a Alexandria, on inicià la ruta cap al Caire, Jerusalem, Haifa, Alep (on hi arribà el 13 de setembre) i Beirut, arribant el 30 de setembre a Bagdad, on establí el seu campament base. Des d’Alexandria, el P. Ubach escrivia: “Soc feliç de trobar-me en el meu element: llengua, tipus, folklore, en la terra i sota el sol esplèndid d’Orient, respirant arreu una dolça poesia, desconeguda en qualsevol regió d’Occident”.

Les aventures del P. Ubach van ser tan extraordinàries, que l’escriptor Martí Gironell va novel·lar els viatges de l’anomenat “Lawrence” de Montserrat, en la seua novel·la, “L’arqueòleg”.

La vida del P. Bonaventura Ubach (1879-1960) és la història d’un savi (exegeta, arqueòleg, erudit i aventurer), que apassionat per l’Orient bíblic va recórrer les terres que, molts segles abans, havien estat l’origen dels textos bíblics.

Nascut a Barcelona el 1879, Ubach va entrar a Montserrat el 1894 i el 1906 viatjà per primera vegada a Jerusalem, a estudiar a l’École Biblique. Coneixedor de l’àrab, el siríac i l’hebreu, el P. Ubach va ser professor de llengües semítiques al Pontifici Institut de Sant Anselm a Roma, del 1913 al 1922. Però allò que més va marcar al P. Ubach, van ser els 30 anys passats a l’Orient bíblic i d’una manera especial, el viatge que va fer per Mesopotàmia, que ell va recollir en el seu “Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq 1922-1923”.

Quan ara ix als mitjans de comunicació (ara amb menys intensitat), la situació de violència d’Alep, en guerra contínua, no puc sinó recordar el viatge que va fer a aquesta ciutat i a d’altres viles d’aquesta regió, el P. Bonaventura Ubach, ara fa 100 anys. Alep, una de les ciutats més antigues del Pròxim Orient, va formar part de l’imperi selèucida i del regne armeni, després va quedar en mans de Roma, de Bizanci, dels perses i dels àrabs, fins que el segle XIII va ser ocupada pels mongols.

Quan el P. Bonaventura Ubach, l’anomenat Lawrence de Montserrat va passar per Alep, el 1922 i 1923, va trobar una ciutat on hi havia una bona convivència entre diferents cultures i religions, sense cap enfrontament ni cap mena de violència. Desgraciadament, ara, Alep, la ciutat més poblada de Síria, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1996 i capital de la Cultura Islàmica el 2006, viu una guerra sagnant!

Però allò que més marcà al P. Ubach, van ser els 30 anys passats a l’Orient Bíblic, i d’una manera especial el viatge que va fer per Mesopotàmia. Les impressions d’aquesta experiència, les recollí el P. Ubach en el “Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq 1922-1923”. El text va ser publicat el 2010, a cura del P. Damià Roure, monjo de Montserrat, amb motiu del 50è aniversari de la mort del P. Ubach.

En la seua estada a l’Orient bíblic, el P. Ubach anava resseguint registres arqueològics i etnològics, per tal de poder entendre millor la Sagrada Escriptura. De Jerusalem al Sinaí i del Líban a Mesopotàmia, el P. Ubach dedicà molts anys a conèixer els escenaris on s’originà la Bíblia. El moment culminant va ser  el viatge que, del 30 de juny de 1922 (hui fa 100 anys), al 15 d’octubre de 1923, va fer a l’Iraq: “No cal dir com em sent d’emocionat, i disposat a afrontar amb coratge les possibles dificultats en la realització dels meus plans” escrivia el P. Bonaventura a l’inici  del seu “Dietari”.

En el seu interès per conèixer els escenaris de les primeres civilitzacions de la humanitat i descriure els llocs, els costums i els rituals religiosos dels primers capítols del Gènesi, el P. Bonaventura va visitar les ribes del Tigris i l’Eufrat, dos dels rius que es troben a l’origen de la cultura antiga, i també Akerfur, Babilònia, les excavacions d’Ur (pàtria d’Abraham), la tomba del profeta Ezequiel i Nínive. El P. Ubach escrivia d’aquell viatge: “Davant el quadre encisador que m’oferia ací l’Eufrat, m’he lliurat un llarg temps a la seua contemplació, i a evocar les escenes de l’antiquíssima història”.

No cal dir que aquell viatge en camell i en cotxes de l’època, van ajudar al P. Ubach a conèixer més l’ambient i les condicions de la terra que va originar la narració de la Bíblia.  

El 1924 el P. Bonaventura Ubach inicià el seu projecte més important: la traducció de la Bíblia al català. Així, i majoritàriament des de Terra Santa, va anar publicant la versió del Gènesi (1926), l’Èxode i el Levític (1927), els Nombres i el Deuteronomi (1928), el llibre dels Salms (1932) i el I i II llibre de Samuel (1952). 

El P. Bonaventura Ubach, qualificat com el “Lawrence de Montserrat”, recorregué, al llarg dels 30 anys que estigué a l’Orient Mitjà, Palestina, Àsia Menor, Grècia i Egipte, escenaris bíblics de l’Èxode, dels profetes i dels Reis, de la vida de Jesús i dels viatges  de Sant Pau.



Dissortadament Alep ja no és aquella ciutat de diàleg entre cultures i religions que va conèixer el P. Ubach, ja que viu enmig d’un infern, mentre el món “civilitzat” s’ho mira amb indiferència. Per això el desembre de 2021, l’Església de Síria demanava ajuda urgent “perquè aquí no hi ha futur”. Monsenyor Nidal Abdel Massih Thomas, vicari patriarcal caldeu d’Al Giazira, al nord de l’Eufrat, deia: “set de cada deu cristians emigren”. Per la seua part, el cardenal Mario Zenari, deia: “Síria ha estat oblidada, però el sofriment no s’atura i ningú no escolta el seu crit. Es necessiten, com a mínim, 400000 milions de dòlars per iniciar la reconstrucció, posar en marxa l’economia i retornar l’esperança a la població. És la catàstrofe humanitària més gran des de la segona Guerra Mundial” (Religión Digital, 30 de desembre de 2021).

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT