dijous, 31 de març del 2016

Religió a l'escola? (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 31/03/2016)

El currículum de religió a l’escola ha alçat polseguera entre els partidaris i els contraris a que aquesta matèria puga impartir-se als centres escolars. ¿Cal una educació o formació religiosa a l’escola, o bé aquesta “assignatura” pertany només a l’àmbit de la família i de la parròquia?

És evident que la dimensió religiosa és important. Com a mínim per a un bon nombre de persones. Això sí: des del respecte al qui pensa d’una altra manera. I des de la llibertat per part dels pares a poder escollir o a rebutjar aquesta assignatura.

És evident que una cosa és la formació religiosa i una altra l’adoctrinament o la catequesi. Crec que estudiar religió catòlica (com també musulmana, jueva o evangèlica) és un dret dels pares que lliurement escullen aquesta formació per als seus fills. Així ho ha expressat la professora Victòria Camps, catedràtica emèrita d’Ètica de la Universitat i exsenadora pel PSC, quan el 23 de març de l’any passat escrivia un article on deia: “La religió hauria de ser una opció voluntària”, ja que “la nostra cultura inclou el fet religiós i ignorar-lo és analfabetisme”.

L’any passat diverses delegacions episcopal d’ensenyament, molt encertadament, van donar a conèixer un text d’una gran claredat, amb unes pautes a seguir per part dels professors de religió. Cal dir que a la classe es fa formació religiosa, i per tant no es resa, perquè la pregària sí que entra en l’àmbit de la família i de la parròquia, i per això se subratllen aquests quatre punts:
 
Si algun docent de religió fa resar a les aules en els centres públics, no fa el que ha de fer” (5).

Si algun docent de religió aprofita el currículum de religió per a adoctrinar als alumnes, no fa el que ha de fer” (6).

Els continguts de pràctica religiosa no s’han d’impartir a les classes de religió” (10).

La religió a l’escola està en el nivells dels coneixements culturals, no de la pràctica de la fe” (11)  

I és que malgrat que s’ha repetit que el nou currículum de religió obliga els alumnes a resar a classe, això és fals.

És evident que la formació o cultura religiosa és important, fins i tot en el dia a dia. Fa uns anys, el periodista Salvador Alsius va publicar el llibre, “Hem perdut l’oremus”, on posava de manifest la pèrdua progressiva de la terminologia relacionada amb la temàtica religiosa. I feia vore que les conseqüències d’aquesta pèrdua es detecten, no només en la incomprensió d’una part important de la fraseologia popular, sinó també en la incomprensió  d’una gran quantitat d’obres literàries, musicals o pictòriques. Són nombrosos (ho recordava jo mateix en l’últim article meu a La Veu, el 27 de març de 2016) els professors d’Història de l’Art, que es queixen de la incultura de molts alumnes en matèria religiosa, com destacava la professora Victòria Camps. La llista d’expressions col·loquials amb referència al fet religiós és molt llarga, com “acabar com el rosari de l’aurora”, o bé “anar d’Herodes a Pilat”, o “el Benjamí”, per parlar del més menut dels fills, “decisió salomònica”, “esquinçar-se les vestidures”, o encara, “fer Pasqua abans de Rams”.

Algú pot comprendre l’Europa actual sense la influència del cristianisme? Per no parlar de la influència dels monestirs en la civilització i en la cultura de l’Europa naixent.

Els pares i les mares, que són els primers responsables en l’educació dels fills, tenen el dret d’educar-los de forma integral i, per tant, de fer-ho segons les seves conviccions religioses i morals. Per això estic totalment d’acord amb Pep Ferrer i el seu article a La Veu (30 de març de 2106) quan constata que “socialment la catolicitat encara marca la vida de molts aspectes dels nostres costums”. I com que la Religió “forma part de la història de la humanitat”, fer fora de les aules una Història de les Religions (sense cap mena d’adoctrinament) seria condemnar a l’analfabetisme els nostres jóvens.

Cal dir per altra banda, que l’assignatura de religió catòlica no és cap privilegi per als catòlics, ja que també la legislació garanteix l’ensenyament de la religió a les famílies evangèliques, jueves i musulmanes que ho demanen. I sempre com una opció lliure, que es pot acceptar o rebutjar. Perquè cal recordar que cap dels alumnes no està obligat a fer aquesta assignatura!

És evident que un estat aconfessional no pot identificar-se amb cap opció religiosa. Però tampoc amb l’ateisme o l’agnosticisme. Per això si no s’oferira la possibilitat de l’ensenyament de la religió, de qualsevol religió, l’Estat deixaria de ser aconfessional, perquè prendria com a oficial una ideologia i una concepció determinada de la persona i del món, en aquest cas, no religiosa.

Cal recordar que l’Estat  ha de respectar l’opció dels pares a l’ensenyament dels fills. De fet, el dret a l’ensenyament de la religió està regulat per la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), la Declaració Universal dels Drets de l’Infant (1959), el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides (1976), la Convenció sobre els drets de l’Infant de les Nacions Unides (1979) i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000).  

És de desitjar que aquest debat puga fer-se des del respecte i la llibertat, per trobar una solució i per evitar que tot això acabe “com el rosari de l’aurora”. 


diumenge, 27 de març del 2016

Dijous Sant (Diari de Girona, 24/03/2016)

En l'Eucaristia del Dijous Sant celebrem quatre realitats: la institució de l'Eucaristia, el presbiterat, el rentament dels peus, signe de servei i d'amor de Jesús per tots nosaltres, i finalment, el manament nou de l'amor.

Tant l'Evangeli de Mateu, com el de Marc i el de Lluc, ens narren la institució de l'Eucaristia, durant el sopar pasqual: «Mentre menjaven, Jesús prengué pa i, després de dir la benedicció, el partí, el donà als deixebles i digué: "Preneu, mengeu: això és el meu cos". Aleshores prengué la copa i, després de dir l'acció de gràcies, els la passà dient: "Beveu-ne tots, que això és la meva sang de l'aliança». (Mt 26:26-28). 

És en l'Eucaristia que Jesús se'ns dóna com a aliment que enforteix la nostra fe i la nostra caritat. I és l'Eucaristia la que ens enforteix en el nostre camí com a deixebles de Jesús. 

El segon fet que celebrem avui és la institució del presbiterat, quan en l'últim sopar, Jesús encarregà als seus deixebles que commemoréssim i continuéssim la seva missió enmig del món. Per això en instituir l'Eucaristia, el Senyor digué als seus amics: «Feu això per recordar-me». El sacerdoci ministerial esdevé així signe de la presència de Jesús enmig de l'Església. I així ho expressava el papa Francesc l'any 2014 a la missa Crismal, parlant del ministeri presbiteral: «En la nostra alegria sacerdotal hi ha tres trets significatius: és una alegria que ens ungeix (no que ens unta i ens torna untosos, sumptuosos i presumptuosos), és una alegria incorruptible i és una alegria missionera que irradia i atrau a tots, començant per l'inrevés: pels que estan més lluny». 



El tercer dels fets és el rentament dels peus, per recordar que també Jesús els va rentar als seus amics en aquesta nit santa, com a expressió d'amor i de servei, perquè «ell que va estimar els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava». Per això «s'alçà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura» (Jo 13:1-5). I de la mateixa manera que en instituir l'Eucaristia Jesús digué: «Feu això per recordar-me», ara, en el rentament dels peus, Jesús també va exhortar els seus amics a rentar-se els peus mútuament, és a dir, a servir-nos els uns als altres: «Si jo, el Senyor i el Mestre, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres» (Jo 13:15). Per això, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, «Jesús, a més de donar un ensenyament de com els seus deixebles s'han de fer servidors els uns dels altres fins en les coses més humils, donava al rentament dels peus una dimensió més profunda: el Senyor es convertia en servidor dels deixebles. El rentament dels peus que va fer Jesús, expressa allò d'essencial del que va ser la seva vida i del que serà la seva passió fins a la creu: un servei per amor».

La lectura de l'Evangeli del rentament dels peus ens convida al quart dels elements d'aquest Dijous Sant: l'amor fratern, l'amor dels uns altres, l'amor que és el signe dels deixebles de Jesús. Per això en aquest Dijous Sant, com diu Carme Gomà en el seu llibre, «Pregàries seguint l'any litúrgic», cal «viure amb intensitat» per «desfer-nos de les càrregues inútils i de les pors que ens paralitzen». D'aquesta manera esdevindrem «persones lliurades als altres».

La celebració litúrgica del Dijous Sant acaba amb la processó de l'Eucarista fins al monument, perquè en aquesta nit santa fem una estona d'adoració, mentre vetllem amb el Senyor. I és amb el cant del Pange lingua, que acompanyem en processó el Santíssim Sagrament, al monument: «Canta llengua, el sant misteri/ del gloriosíssim Cos/ i de la sang preciosa/ que el Senyor de les nacions,/ fruit d'entranya generosa,/ ha vessat per salvar el món/. El Verb-carn amb la paraula/ muda en carn el que era pa;/ sang de Crist el vi es torna./ Si els sentits no entenen res,/ n'hi ha prou amb la fe sola/ perquè el cor n'estigui cert./ De genolls, adorem-lo,/ aquest sagrament tan gran,/ i el que en fou imatge antiga/ deixi lloc al ritu nou;/ que la nostra fe supleixi/ el defecte dels sentits».

Com ha dit el P. Abat Josep M. Soler, som estimats per Jesús «amb aquella caritat sense límits», i per això «rebem el seu do individualment».

Que aquest Dijous Sant, dia de l'amor fratern, ens ajudi a viure la nostra fe amb entusiasme, amb generositat i amb alegria.

El Sermó de les Set Paraules (DIARIO INFORMACIÓN, 24/03/2016)


Abans era tradicional fer cada Divendres Sant el Sermó de les Set Paraules, per meditar la Passió del Senyor, seguint les set paraules que Jesús digué a la creu.


Pròpiament no són set les paraules que es comenten en aquest sermó, sinó les set frases que Jesús digué al Gòlgota quan estava crucificat. D'aquesta manera els cristians, acompanyats pel capellà que feia el sermó, anaven resseguint els últims moments de Jesús abans d'expirar.


Les Set Paraules de Jesús a la Creu van ser analitzades per primera vegada pel monjo cistercenc del segle XII, Arnauld de Bonneval. Però va ser Sant Rober Bel·larmí qui impulsà la seua difusió i devoció, en escriure el tractat «Sobre les Set Paraules pronunciades per Crist a l Creu».


Al llarg dels quatre Evangelis, és Sant Lluc qui recollí la primera, la segona i l'última de les Set Paraules. Per la seua part, el Quart Evangeli, recollí la tercera, la cinquena i la sisena de les frases de Jesús. I finalment Sant Marc i Sant Mateu ens presenten la quarta de les paraules de Jesús.


La primera de les frases de Jesús a la Creu, «Pare, perdoneu-los perquè no saben el que fan» (Lc 23:34) és la intercessió de Jesús a favor d'aquells que l'havien condemnat a mort i crucificat. Jesús al sermó de la muntanya ens va donar la nova llei del Regne, en la qual la compassió i la misericòrdia han de ser la norma de vida dels cristians. I per això el perdó és un dels trets característics dels deixebles de Jesús. Així ho va fer vore el Mestre quan Pere li va preguntar quantes vegades havia de perdonar: «Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faça? Fins a set vegades?» (Mt 18:21). Jesús no posà límits al perdó, perquè l'amor ens ha de fer perdonar sempre: «No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set», és a dir, sempre. I també en el Parenostre, Jesús ens convida al perdó mutu. Per això a la creu, Jesús va perdonar els seus botxins, implorant el perdó del Pare per aquells que l'havien crucificat.


La segona de les Set Paraules, «Et promet que hui estaràs amb mi al paradís» (Lc 23:43) està adreçada a l'anomenat «bon lladre», clavat a la creu també, al costat de Jesús. Al llarg de la seua vida, Jesús va mostrar sempre la seua sol·licitud pels qui patien i va acollir el clam dels més desvalguts. També a la creu, Jesús acollí la súplica d'aquell que la devoció popular ha anomenat Sant Dimas, el lladre que va reconèixer el Mestre com a Senyor: «Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne». I per això Jesús va prometre al bon lladre que seria acollit al Regne. Jesús no tanca mai les portes del Regne a ningú. Al contrari: per la seua misericòrdia, la seua actitud és d'acolliment i d'obertura a tots els qui se li acosten.


La tercera de les paraules de Jesús és doble. Per una part hi ha la frase que Jesús adreçà a sa mare: «Mare, ací tens el teu fill» i la que adreçà a Joan, el deixeble estimat: «Ací tens la teua mare» (Jo 19:26-27). En la primera frase, Jesús donà Maria al deixeble com a mare. Però no únicament al deixeble. Jesús va fer de Maria, mare de l'Església, de tots els cristians, com ressaltà el Vaticà II en la Constitució «Lumen gentium», en dir que Maria és «veritable mare dels membres (de Crist)....pel fet d'haver cooperat amb el seu amor a que naixeren a l'Església els fidels» (LG nº 53). I és en la segona de les frases, l'adreçada a Joan, que Jesús ens demana que veiem i que tinguem Maria com a mare.


La quarta frase de Jesús, «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat» (Mc 15:34 i Mt 27:46) és el crit ple de dolor del crucificat, quan sent el silenci de Déu. I en aquest crit hi ha també el dolor dels qui senten l'abandonament de Déu enmig del seu dolor: els qui no tenen treball, els malalts, els qui passen per un depressió, els immigrants, els qui moren de fam, els refugiats que es veuen rebutjats per Europa, els ancians, els qui viuen sols....El crit de Jesús a la creu és també el crit del nostre món. El bisbe Pere Casaldàliga comentava aquesta paraula de Jesús a la creu, així: «És l'hora de les tenebres, del silenci del Pare, per al seu Fill. És l'hora de la fe, fosca i despullada, del silenci de Déu, per a tots nosaltres».


La cinquena frase, «Tinc set» (Jo 19:28) expressa el cansament i l'ofegament de Jesús a la creu. Però també la set de Déu i de portar Déu al nostre món. Per això el bisbe Pere Casaldàliga deia, referint-se a aquesta paraula de Jesús: «Tu tens set ¿de què, oh Font d'Aigua Viva? Sabem que serà d'aquesta boca, reseca per la set, d'on ens vindrà l'himne de l'Alegria, el vi de la Fraternitat, i el creixement joiós de la Terra Promesa! Dóna'ns set de la set! Dóna'ns set de Déu!».


La sisena frase, «Tot s'ha acomplert» (Jo 19:30) és el final. Jesús ha viscut donant-se als altres i ara ha arribat al terme. El jesuïta Karl Rahner evocava així aquesta sisena paraula de Jesús a la creu: «El final és l'acompliment, perquè acabar amb fidelitat i amb amor, és l'apoteosi. El teu declinar és la teua victòria».


Finalment, l'última de les Set Paraules de Jesús, «Pare a les teues mans encomane el meu esperit» (Lc 23:46) expressa la confiança de Jesús en el Déu-Abbà. El Déu en el qual Jesús va confiar sempre. El Déu que defèn els pobres, que encoratja els desanimats, que acull els pecadors, que consola els tristos i els qui estan cansats. El Déu, l'amor del qual «s'estén de generació en generació», que manifesta el seu poder derrocant els poderosos del soli i exalçant els humils. És el Déu del Magníficat (Lc 2:46-56). Amb aquesta frase Jesús es posà en les mans del Pare. I per això el bisbe Pere Casaldàliga comentava així aquesta paraula: «Descansa en Pau, finalment, en la Pau del Pare, Tu que eres la nostra Pau».


Jesús a la creu és l'expressió de l'amor de Déu per tots nosaltres, i en les seues Set Paraules trobem com una síntesi de la seua vida.

Religió i Ciència (VILAWEB/ONTINYENT, 27/03/2016)

ciència i fe
El 17 de març passat el diari Levante-EMV publicà l’article ‘Religión o ciencia’, en què el Sr. Manuel Girona, (supose que és l’antic president de la Diputació de València) contraposava aquestes dues realitats. El Sr. Girona comentava en el seu article (que vaig llegir amb interès) l’ensenyament de la religió als centres escolars i l’increment dels estudiants que han escollit darrerament aquestes classes, pel fet que la nota d’aquesta assignatura puntua igual que les altres. El Sr. Manuel Girona hi contraposava la ciència a la religió, a partir del capítol dos del llibre del Gènesi, que fa referència a la prohibició de menjar el fruit de l’arbre del coneixement del Bé i del Mal (Gn 2:16-17).
Crec que el Sr. Girona s’equivoca quan contraposa aquestes dues realitats. Perquè ciència i religió no solament no es contraposen, sinó que es complementen. El Sr. Girona només ha de demanar als professors d’Història de l’Art (als instituts i fins i tot a la universitat) les dificultats que tenen per explicar un quadre davant la ignorància dels alumnes pel que fa a la religió, una ignorància d’allò que anomenem Història Sagrada. Passa el mateix amb la cultura popular, quan molts jóvens es queden ‘in albis’ (en blanc) amb expressions com ser més vell que Melquisedec, el benjamí de la casa, anar d’Herodes a Pilat, decisió salomònica, ser més fals que Judes, rentar-se les mans, acabar com el rosari de l’aurora o caure del cavall (tot i que el llibre dels Actes dels Apòstols no diu que Sant Pau caiguera d’un cavall).
És veritat que no sempre la religió ha harmonitzat i reconegut la ciència. Només cal recordar el cas de Galileu. Però afirmar que ciència i religió es contraposen, és una miqueta agosarat.
La religió cristiana, que des del rei Jaume I ha configurat la història del País Valencià, es manifesta de diverses maneres (a més de la litúrgica) com l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, on milers de valencians expressen així la seua religiositat, les processons de Setmana Santa o del Corpus, les festes de la Mare de Déu d’Algemesí i la Muixeranga, la baixada del Crist a Ontinyent, les romeries de la Magdalena i de la Santa Faç, el Sexenni de Morella o Sant Blai a Bocairent, a més de tantes i tantes expressions que (com també la poesia i la literatura en general) són manifestacions dels sentiments d’un poble.
Amb motiu del segon centenari de la mort del bisbe Francesc de Veyan, fa uns dies va tindre lloc al Paranimf de la Universitat de Vic el col·loqui ‘Trencant mites de la fe i la raó’, amb la participació del físic i poeta David Jou, el filòsof Francesc Torralba i el capellà Jaume Casatmitjana.
El professor Jou deia que ‘les lleis físiques demostren que la raó no és un producte que hàgem creat nosaltres, sinó que nosaltres mateixos som productes de la raó’. I per això, ‘a través de les matemàtiques, la raó està fora de l’espai i del temps’. La raó, deia el professor Jou, ‘considera que Déu és un invent dels humans, però al cap i a la fi també ho són les matemàtiques. Però tant Déu com les matemàtiques’, concloïa el professor Jou, ‘són essencials als humans’.  I és que, deia també el professor Jou, ‘Déu és una estructura on hi caben els valors, el sentit de l’univers’. D’ací la importància del diàleg entre fe i ciència o entre raó i religió, no per anul·lar-se l’una a l’altra, sinó per entendre’s mútuament.
En aquest mateix col·loqui, el filòsof Francesc Torralba destacava també que ‘fe i raó són elements complementaris, mai contraposats’, ja que ‘la fe no és fruit de la ignorància’, ni tampoc no és ‘un fet anacrònic i arcaic’. I per això, concloïa el professor Torralba, ‘si la fe és autèntica, és alliberadora’. Per això als cristians la fe no ens anestesia o ens adorm (no és l’opi del poble), ni ens porta a la resignació, sinó que ens desperta i ens encoratja al compromís i a la lluita a favor de la justícia i de la llibertat dels hòmens i dels pobles. La fe ens porta, per una part, a denunciar l’opressió, la mentida i la hipocresia dels poderosos. i per altra, a estar al costat dels oprimits i dels exclosos de la nostra societat, per tal d’alliberar-los de totes les cadenes que els empresonen.
Si fa dos segles, en temps del bisbe de Vic, Francesc de Veyan, es deia: ‘Fe, no tingues por de la raó’, actualment haurem de dir: ‘Raó, no tingues por de la fe’.
El professor Torralba deia en una altra ocasió: ‘La ciència té per finalitat explicar-nos com és el món; però la religió ens diu quin és el sentit de la vida humana en el món, què hi hem vingut a fer’.
Aquestes afirmacions dels professors Torralba i Jou es veuen corroborades pel professor Peter Higgs, pare del bosó que porta el seu nom, i que deia en una entrevista: ‘No sóc creient, però la ciència i la religió poden ser compatibles’. I encara, pel teòleg i antropòleg Xavier Melloni, que el 21 de març, en una entrevista a La Vanguardia deia: ‘Una mica de ciència et fa ateu, molta ciència et fa creient’.
Tot i la meua admiració pel Sr. Girona discrepe amb el seu plantejament en contraposar la ciència a la religió. Crec que en compte de posar en el seu article una ‘o’ entre ciència i religió, caldria posar la copulativa ‘i’, per així establir un diàleg entre ciència i religió.
I és que no podríem entendre la cultura al País Valencià sense la dimensió que la religió cristiana ha tingut en la nostra història, una religió que és la que ha configurat el present del nostre País.

El nom de Déu és misericòrdia (LEVANTE-EMV, 22/03/2016)

La Setmana Santa d´enguany, en aquest camí de conversió que ens portarà a la Pasqua, és un temps favorable, com ens repeteix la litúrgia, per tal de descobrir la misericòrdia de Déu, manifestada en Jesús de Natzaret.
Precisament per acollir aquesta misericòrdia de Déu, ens pot ajudar el llibre del papa Francesc, "El nom de Déu és misericòrdia", una obra que és fruit d´una llarga conversa amb el periodista del diari La Stampa, Andrea Tornelli, i que és com un manifest del papa amb motiu de l´Any Sant de la Misericòrdia.
Aquesta obra, de 120 pàgines, de lectura àgil i amena i traduïda a setze llengües (també al valencià) és com una invitació del papa a deixar-nos prendre per la misericòrdia de Déu. Com va dir el cardenal Pietro Parolin, Secretari d´Estat del Vaticà, en la seua presentació el passat 12 de febrer, "el llibre no explica curiositats inèdites, sinó que ens fa entrar en el gran misteri de la misericòrdia de Déu".

Ja a l´Antic Testament, concretament al llibre de l´Èxode, el Senyor es presentà a Moisès com a Déu misericordiós, "Déu de tendresa, compassiu i pacient, benigne i fidel, que conserva la bondat per a milers de generacions, que perdona la iniquitat, la transgressió i el pecat" (Ex 34:6-7). Per això mateix, com ens ha recordat el papa, podem afirmar que la misericòrdia de Déu és "el seu nom" i com l´ADN de Déu.
La misericòrdia, com ens recorda el papa, és aquella "actitud de tendresa, com la d´una mare al seu fill", amb la qual el Senyor ens revela "la seua cara i el seu cor". Per això Déu se´ns mostra amb una "fidelitat sense límits", com es revelà a Moisès en l´esbarzer que cremava però que no es consumia (Ex 3:2).
Com ens ha dit el papa Francesc, l´Església no té per missió condemnar el món, sinó que la seua tasca és "permetre la trobada amb aquest amor que és la misericòrdia de Déu". I perquè això siga una realitat, el papa ens convida a "eixir de les esglésies i de les parròquies" per tal d´anar "a buscar les persones allà on viuen, on pateixen", on passen la seua Setmana Santa de dolor i de sofriment.
En la presentació d´aquest llibre de converses del papa amb Andrea Tornelli, també hi va participar l´actor Roberto Benigni, director de la pel·lícula "La vida és bella", amb la qual va guanyar un Òscar el 1998. Va ser Benigni qui, d´una manera insòlita i plena d´ironia, remarcà la missió del papa Francesc, que "està portant l´Església a un lloc que gairebé havíem oblidat", ja que l´està conduint "cap al cristianisme, cap a Jesucrist, cap a l´Evangeli".
Amb la seua paraula, però sobretot amb els seus gestos, com anar a vore uns malalts de sida, visitar uns ancians a un asil, o el seu viatge a Lampedusa i a Mèxic, el papa Francesc ens mostra el rostre de la misericòrdia de Déu, un rostre fet de tendresa i de sol·licitud envers els qui més pateixen i que podem descobrir en Jesús.
Aquest llibre explica una anècdota deliciosa del papa, quan era capellà a Buenos Aires. Un dia l´anà a vore una dona que exercia la prostitució per poder donar menjar als seus fills. Aquella dona anava a Càritas perquè l´ajudaren, "i un dia em va vindre a vore´m per donar-me les gràcies. Jo em pensava que era pel paquet de Càritas. L´ha rebut?, li vaig dir. I ella em va dir: sí, també li done les gràcies per això. Però he vingut per donar-li les gràcies sobretot, perquè vostè mai ha deixat d´anomenar-me senyora". I és que amb tendresa i amor, el papa ens mostra que Déu, en la seua misericòrdia, està a prop de tothom, i especialment d´aquells que més malament ho passen en aquesta vida. D´ací que els cristians hem de portar la misericòrdia de Déu, per ser missatgers i artesans de l´amor d´un Déu que no condemna sinó que encoratja, consola i obri camins d´esperança.
En aquesta Setmana Santa podem fer l´experiència de la misericòrdia de Déu manifestada en Jesús de Natzaret, que a la Creu ens allibera del pecat i que amb la seua resurrecció ens dóna nova vida. Però també podem fer l´experiència de la misericòrdia de Déu, en tots aquells que pateixen i porten la Creu del Senyor, ja que en ells descobrim Jesús flagel·lat, coronat d´espines i crucificat.

diumenge, 20 de març del 2016

Mossèn Ballarín (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 18/03/2016)

Aquesta matinada, als 96 anys, ha mort mossèn Josep Mª Ballarín, capellà, escriptor, candidat de Junts pel Sí a les eleccions del 27 de setembre, aficionat al Barça i sobretot, home ple de bondat, que amb el seu bon humor feia la vida més amable a tots aquells que tractava.

Mossèn Ballarín, que va nàixer a Barcelona el 8 de febrer de 1920, formà part de la Lleva del Biberó durant la guerra civil. Tancat en un camp de concentració en acabar la contesa, el bisbe Vicent Enrique i Tarancon el nomenà capellà custodi del santuari de la Mare de Déu de Queralt, on s’hi estigué de 1953 a 1988, any que passà a ser vicari de Gósol.

Home que seguia amb fidelitat els partits del Barça i amant del puro després de dinar, en una memorable entrevista a TV3, “El Convidat, mossèn Ballarín, amb la seua senzillesa i el seu bon humor, recordava que amb el seu llibre més famós, “Mossèn Tronxo”, amb 100000 exemplars publicats, havia guanyat deu milions de pessetes, tot i que al cap d’un any “no en tenia cap”, ja que va donar els diners a la gent necessitada. Mossèn Ballarín confessava que “un capellà no podia tindre tants quartos”, i per això ho repartí tot.


El Convidat amb Albert Om, a TV3 - Mossèn Ballarín - 20/10/2010
Després dels anys al santuari de la Mare de Déu de Queralt, el 1988 mossèn Ballarín passà a viure entre Berga i Gósol, on tothom el coneixia i on la soledat no existia. En l’entrevista a Albert Om, mossèn Ballarín assegurava que la gent se sent més sola a Barcelona que a Gósol, degut a la indiferència i a l’anonimat que hi ha a les grans ciutats.

Enemic de clericalismes, mossèn Ballarín deia en “El Convidat”, que els capellans estan “massa preocupats pel papa i pels bisbes”, i que allò que haurien de fer “és tractar la gent”. Crític amb els papes, afirmava que Joan Pau II “és dels papes que més mal han fet a Catalunya al llarg dels segles”, ja que “va triar uns bisbes que, en fi...”. I deia també que “la Santa Seu sempre ha estat contra Catalunya”. D’ací que creguera que “amb la independència de Catalunya, a l’Església Catalana li aniria millor”.

En una entrevista al diari Avui (20 de novembre de 2013) Ballarín creia que de tots els papes, era Joan XXIII el qui se “salvava”, i també “el d’ara”, el papa Francesc, “un home que va arribar a bisbe i a cardenal, però no va deixar de ser capellà”.

Mossèn Ballarín, que considerava la pederàstia com un delicte que mereix un càstig, defensava que l’Església no fóra “tan avorrida”, i per això demanava que Déu li atorgara “el sentit de l’humor”, que és allò que ens salva de la rutina.

Per a mossèn Ballarín, la missió del capellà és “ser amic de tothom”, per dedicar-se per complet als altres. Mossèn Ballarín afirmava també que “el que importa és la gent i tindre les portes obertes. Per això era crític amb els capellans més jóvens, assegurant que “els que ixen ara són més carques que nosaltres”. I és que “l’Església ha perdut agilitat” i per això li costa tant adaptar-se als canvis. D’ací que defensara que “per recuperar la frescor a l’Església, caldria que l’ensenyament als seminaris fóra fres. I no ho és”. La faena del capellà, quan tracta la gent, com volia i feia mossèn Ballarín, és “ajudar a descobrir allò que tenen de bo”.

Mossèn Ballarín creia que “el mal nacional de Catalunya és barallar-nos”, i per això la dificultat dels partits nacionalistes per entendre’s entre ells. “Això no passa a Castella”, afirmava amb raó. I deia que “no pots esperar res d’un senyor com Rajoy”. Per això creia que “si no tenim independència serà culpa nostra”.

A més de “Mossèn Tronxo”, mossèn Ballarín va escriure altres obres com “Francesco”, “Sant Benet, mil cinc-cents anys”, “Mossèn Ballarín per ell mateix”, “Pluja plena de bassals” o “Ai Francesc, si aneu a les valls d’Andorra”. Mossèn Ballarín col·laborà també amb diversos articles al diari “Avui”, a la revista “Serra d’Or” o al diari “El Matí digital”. El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1996 el Premi Ramon LLull.

Amb el seu sentit de l’humor, tan característic, mossèn Ballarín deia que “el pitjor pecat  és ser un merda seca”, és a dir, “creure’s important”. I el pitjor defecte és “no tindre sentit de l’humor”. Una de les reflexions, plena de saviesa de mossèn Ballarín i que tots hauríem de tindre en compte, és que “la vida no és com te la donen sinó com te la prens”. Per a mossèn Ballarín la clau de la felicitat està en “no buscar-la”.

El record i l’exemple de llibertat evangèlica de mossèn Ballarín, així com el seu compromís amb la nostra llengua i la nostra cultura, és per a tots els qui l’hem conegut, personalment o per mitjà de les seus obres, un estímul per a ser més honestos i més compromesos, tant pel que fa a l’Església com també pel que fa al País.

Oració a Mossèn Ballarín -
Volgut mossèn Ballarín,
vos que ja  teníeu clar
tot això del més enllà,
i de la transcendència, i ara en teniu ja experiència,
si és cert… feu-nos-ho notar!
I ajudeu-nos a actuar,
com vos,
en conseqüència..
.
( Ah! ...I si teniu influència
prop d'aquell que ens va crear,
feu que el poble català
—que tant vàreu estimar—
tingui aviat la Independència! )

Espanya, desgraciadament no és Suïssa (VILAWEB/ONTINYENT, 20/03/2016)

Amb motiu de la nefasta llei que va propiciar qui fou el ministre Wert, aquells qui la defensaven invocaven el respecte a la Constitució i al castellà. Per la seua part, amb motiu de l’Any de la Fe (celebrat de l’octubre de 2012 a l’octubre de 2013) l’Església demanava una nova Pentecosta al si de les comunitats cristianes. Però què fan de les llengües oficials (no castellanes) tant els defensors de la Constitució, com l’Església?
L’article 3 de la Carta Magna, tan defensada pels constitucionalistes (quan els cové), diu: ‘La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques, és un patrimoni culturalque serà objecte d’especial respecte i protecció’. Pel que fa a la inculturació de l’Església, el cardenal Bertone, Premi Comte de Barcelona 2012, deia el setembre d’aquell any: ‘La història dels pobles i la seua llengua són realitats sublims’. És veritat que la teoria se la saben bé els polítics i els bisbes. Però de la teoria a la pràctica…
El professor Joan Francesc Mira contava una anècdota d’un viatge que va fer d’Itàlia a Suïssa: “Jo venia d’Itàlia –deia el professor Mira– i en el tren, el revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, ‘Signore e signori, biglietti, prego’ . La segona vegada que passà deia: ‘Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte’, i la tercera vegada deia: ‘Mesdames et messieurs, vos billets s’il vous plait’. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. També la senyora del carret de les begudes deia primer: ‘Birra’; després ‘Bier’, i al final, ‘Bière. D’això se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, amb perfecta naturalitat’, concloïa el professor Joan Francesc Mira.
Però a més, el professor Mira contava que a Suïssa, al cantó dels Grisons (on hi parlen alemany, italià i romanx) com que el romanx està en perill, el 1996 en van reconèixer l’oficialitat, no solament al seu cantó, evidentment, sinó a nivell federal, malgrat que només el parlen unes desenes de milers de persones!
L’exemple de Suïssa, ¿no és el que hauria de seguir el govern espanyol i els polítics valencians del PP (i el successor del ministre Wert!) tenint en compte que al País Valencià tenim una llengua pròpia que hem de protegir perquè és la més dèbil?
I els bisbes i els rectors valencians, ¿no haurien de seguir també l’exemple del revisor del tren de Suïssa, per dir ‘El Senyor siga amb vosaltres’ a Alberic, Almenara, Elx, Torrent, Borriana o Alcoi, en compte de: ‘El Señor esté con vosotros’ que diuen a Utiel i a Requena?

Pel que fa a la llengua a  l’euromed Barcelona-València, sí que la megafonia és en la nostra llengua, també en castellà i anglès, però els revisors semblen del tren Madrid-Salamanca.
El bon amic Ramon Trullenque, fa uns anys em contà l’anècdota que li va passar a ell, quan va fer una estada a un hospital de Zuric. Un dia l’amic Ramon va anar a un bar i observà que quatre hòmens estaven jugant una partida de cartes. Cadascú parlava en la seua llengua, francès, italià, alemany i romanx i els quatre jugadors s’entenien a la perfecció, sense necessitat de diccionaris ni, evidentment, sense que això fóra un miracle.
Pel contrari, dos amics meus m’han comentat les dificultats que han trobat per celebrar una Eucaristia en valencià en un casament i en unes noces d’or respectivament. I això era a la Plana Baixa i a la Vall d’Albaida, no a Múrcia. És normal això?
Els nostres polítics (i l’ex-ministre Wert) i els nostres bisbes i rectors, no saben que, segons l’Estatut d’Autonomia, el valencià és la ‘llengua pròpia’ del nostre País? No s’han llegit la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià?
Certament que encara ens queda molt per assemblar-nos a Suïssa. Políticament i eclesialment. Amb raó el Consell Valencià de Cultura alertava fa uns mesos que el valencià corre perill per falta d’inversió cultural. I pastoral!

José de Cuero Caicedo, un bisbe independentista (VILAWEB/ONTINYENT, 13/03/2016)

Només fa uns dies, l’arquebisbe de València deia que cap partit polític no pot representar d’una manera exclusiva l’opció per l’Evangeli. I l’arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez, en la mateixa línia que el cardenal Cañizares, deia recentment que ‘no hi ha cap partit polític catòlic’. Afortunadament. I és així: cap opció política no es pot arrogar l’exclusiva de l’Evangeli. És per això que el cardenal Tarancon, durant la Transició, i amb molt bon criteri, s’oposà a la creació d’un partit polític confessional (una mena de Democràcia Cristiana) que representara els catòlics espanyols. Per això els cristians, com a seguidors de Jesús de Natzaret, vivim la nostra fe amb una plena llibertat pel que respecta a les diverses opcions polítiques i també a les formes d’Estat.
Es pot ser cristià i independentista? O espanyolista? És evident que en la professió de fe, en el Credo que resem els diumenges, no hi ha cap referència concreta a la forma d’Estat. Els cristians creiem en Déu Pare, en Jesucrist, en l’Esperit Sant, en l’Església. Però no en una forma explícita d’Estat, que per això mateix no constitueix cap dogma.

La prova d’això (una més) la tenim en el bisbe equatorià, José de Cuero y Caicedo, capdavanter de la independència colonial de l’Equador. Va ser fa unes setmanes quan les restes d’aquest bisbe independentista van ser repatriades des del Perú i dipositades a la catedral metropolitana de Quito, al costat de les restes del mariscal Antonio José de Sucre i a les del coronel Carlos Montúfar, dos dels herois de la pàtria.
El bisbe José de Cuero, nascut a Cali el 1735, va jugar un paper molt important durant l’anomenat Primer Crit d’Independència, el 10 d’agost de 1809, quan els ciutadans de Quito es revoltaren contra la corona espanyola per proclamar la independència, tot i que aquest primer intent va fracassar. Aquest primer Crit d’Independència, segons els historiadors, va ser com un assaig del que més tard seria el procés d’independència colonial d’Amèrica. El moviment independentista, encapçalat pel bisbe José de Cuero, va ser derrotat i les autoritats van decidir de deportar el bisbe a Espanya per a ser jutjat. Es va morir el 10 de desembre de 1815.
El bisbe José de Cuero, perseguit i jutjat, es va mantenir al costat dels independentistes equatorians. Va presidir una segona Junta de Govern entre desembre de 1811 i novembre de 1812, i per això mateix és considerat el primer president de l’Estat de Quito, que en 1830 es va convertir en l’Equador.
Per això, el bisbe José de Cuero és un exemple de com els cristians podem decidir amb llibertat la forma d’Estat, sense que ens veiem obligatòriament, en el cas de l’Estat espanyol, a ser unionistes o independentistes, perquè tant una opció com l’altra són perfectament lícites. I per això mateix, ni és pecat ser independentista ni tampoc no ho és ser partidari de la unitat d’Espanya.
El P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, en el seu llibre ‘Ser independentista no és cap pecat’, argumenta aquesta posició, perfectament defensable i moralment lícita, sempre que es faça des de la democràcia.

dissabte, 12 de març del 2016

Tres anys de primavera a l'Església (Diari de Girona, 12/03/2016)


Demà dia 13 s'acompliran tres anys de l'elecció del cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio com a nou bisbe de Roma. El papa Francesc, ja des d'aquella nit, en sortir a la lògia de la basílica de Sant Pere, ens va mostrar una nova manera de ser papa i de fer de papa. La seva senzillesa i la seva simpatia ens va captivar a tots els qui seguíem la seva primera aparició, urbi et orbi, vestit de blanc, amb el seu pectoral de sempre, amb un punt de timidesa i amb gran naturalitat.

Al llarg d'aquests tres anys, el papa Francesc ens ha sorprès gratament a tots els qui crèiem i valoràvem l'aggiornamento que va suposar el Concili Vaticà II, un concili que mirava el món amb esperança, sense malfiances ni recels. El papa Francesc ens ha retornat aquell aire de novetat que va ser el Concili, expressió d'esperança i camí de trobament, de comunió i de joia.

En una Església mig adormida i un tant desanimada, les paraules del papa Francesc a Lampedusa, a Chiapas, a Bangui o a ?l'ONU, ens han encoratjat com a cristians, a viure en el servei al Regne, a no instal·lar-nos en el sedentarisme ni en la mediocritat, a continuar obrint nous camins d'esperança, a no resignar-nos ni a abandonar la tasca d'anunciar l'Evangeli.

Quan el papa Francesc ha denunciat la corrupció o l'explotació que els rics fan dels pobres, hem recordat que Jesús caminava al costat dels més desemparats, dels desheretats, dels qui no comptaven per a ningú. 

Quan el papa ens ha parlat del servei al si de l'Església i del perill de caure en el domini i l'explotació dels altres, hem recordat que Jesús es va agenollar i va rentar els peus dels Apòstols, per fer-los entendre que una Església que no serveix, no serveix per a res. I per això el papa ens ha recordat que «l'episcopat és el nom d'un servei, no un honor, ja que el bisbe ha de servir més que no dominar».

Quan el papa ens ha fet vore que els cristians hem d'assumir un compromís en la nostra societat i no fer de l'Església un adorn o una ocasió de prestigi, ens ha recor?dat que Jesús no va ser un home neutral i indiferent al sofriment dels seus contemporanis, sinó que es va posar al costat dels més desvalguts, i es va enfrontar als poderosos del seu temps. 

Quan el papa Francesc abraça els malalts, els ancians i els nois, ens recorda que hem de fugir de la vanitat i situar-nos a favor dels qui menys tenen, per així «proclamar el missatge joiós als desventurats, anunciar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la vista, a posar en llibertat els oprimits i a procla?mar un any de gràcia del Senyor» (Lc 4:18-19). 

Quan el papa Francesc ha fet una crida als cristians perquè transformem «una paret en un horitzó obert», hem recordat que Jesús va tirar a terra tots els murs que separaven els uns dels altres, per tal de fer realitat un món més humà i una vida per tothom, més digna i més fraterna.

Quan el papa ha denunciat el blanqueig de diners i la idolatria de la riquesa, amb una «economia que mata», ens ha demanat que com Jesús de Natzaret, els cristians siguem senzills i generosos, oberts a les necessitats dels altres i compassius, és a dir, capaços de compatir, de patir amb el qui pateix. 

Quan el papa Francesc ens ha urgit a ser homes de pau i ha denunciat els qui utilitzen injustament les armes, ha posat davant dels nostres cors l'actualitat de les Benaurances, quan Jesús va proclamar «feliços els pacífics perquè seran anomenat fills de Déu» (Mt 5:9). 

I quan el papa Francesc ens ha demanat que fem de l'Església un hospital de campa?nya per acollir tots els qui estan ferits i destrossats, ens ha recordat la urgència a fer present en les nostres comunitats la paràbola del bon samarità (Lc 10:25-37) i la del pare que acollí el seu fill perdut (Lc 15:11-32), per així fer de l'Església una llar de misericòrdia, i acollir amb els braços oberts els qui s'han allunyat de la vida eclesial, sense retrets, sense condemnes, sense judicis. Per això el papa ens ha recordat que l'Església és Església dels pobres i dels pecadors a la recerca del perdó, i no només dels justos i dels sants.

És per tot això, que aquests tres anys de primavera en l'Església que ens ha portat el papa Francesc, ha fet dir a Leonardo Boff que el papa Bergoglio, un home «humil i proper», ha portat als cristians «esperança i alegria», ja que no es presenta «com un doctor sinó com un pastor» que col·loca «el món, els pobres, la protecció de la terra com a qüestions essencials» en el seu ministeri de servei com a bisbe de Roma.

dilluns, 7 de març del 2016

La Caputxinada (VILAWEB/ONTINYENT, 06/03/2016)

El P. Botarm en la Caputxinada
El P. Botarm en la Caputxinada
Durant la dictadura franquista van ser moltes les comunitats religioses que van acollir  i donar suport a l’anhel de llibertat de la societat catalana, i per això mateix esdevingueren llars defensores de la democràcia i dels drets humans.
Una d’aquestes comunitats capdavanteres en la lluita per la democràcia va ser la dels caputxins de Sarrià, on va tindre lloc l’anomenada Caputxinada. Va ser del 9 a l’11 de març de 1966, ara fa cinquanta anys, quan al voltant de 500 estudiants i intel·lectuals catalans (identificats amb la resistència cultural) es van reunir al convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, per fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat i aprovar-ne els estatuts. Va ser el P. Joan Botam, Provincial dels Caputxins, qui els va acollir i qui va frenar la policia, encapçalada pel terrorífic comissari valencià Vicente Juan Creix, que volia acabar amb aquella reunió per la força.
El P. Botam es va enfrontar al Governador Civil franquista, Antonio Ibáñez, que volia que els entregara aquells estudiants encerclats al convent per la policia.
Al llibre, “Mirada de pau. Joan Botam, memòries”, el frare caputxí explica la conversa que tingué amb el Governador: ‘Jo vaig ser contundent: mire, li vaig dir, jo no compliré el que vostè em mana i no trauré aquesta gent del convent, perquè són els nostres hostes’.
El P. Joan Botam, un frare defensor de la llibertat, dels drets humans i dels drets nacionals de Catalunya, i que es va convertir en intermediari entre els tancats i la policia, es va encarar a les autoritats franquistes ‘per, en nom de la llibertat, protegir, no només la cinquantena de frares que vivien al convent, sinó també els 500 estudiants que teníem acollits’.
Davant aquella situació, Franco decidí en consell de ministres el desallotjament del recinte per la força, transgredint el Concordat amb la Santa Seu. Com recorda el P. Joan Botam, la policia va ‘entrar al convent amb violència’, i ‘els policies, porra en mà, identificaren tothom, en multaren uns quants i se n’emportaren molts a comissaria’.
El setge i el posterior assalt al convent amb que va acabar la Caputxinada va originar la redacció d’una carta de protesta per l’entrada violenta de la policia als caputxins de Sarrià. A més, els abats i els provincials dels Ordes Religiosos de Catalunya, van firmar un document per donar suport a l’acció d’aquest caputxí, defensor de la llibertat.
Des del diari Arriba i els altres mitjans del Movimiento, es va difamar la Caputxinada, però amb aquest gest del P. Botam, acollidor i en defensa de la llibertat, a Roma es van adonar que el que s’havia fet als caputxins de Sarrià ja havia passat abans a Itàlia, on els membres de la resistència també s’havien amagat en convents i esglésies. I tot i que el franquisme intentà expulsar de l’Estat el P. Joan Botam, no ho varen aconseguir.
Com explicava l’escriptora Montserrat Roig el 1976, deu anys després de la Caputxinada, ‘els tres dies de març (que va durar la tancada) van ser una illa de llibertat i de democràcia. Va ser la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida que començava a perdre la por’. Montserrat Roig deia també: ‘la majoria de nosaltres teníem vint anys i unes ganes boges de “tindre”, de tindre alguna cosa pròpia, la nostra habitació pròpia en un país que no sabíem de qui era. Vam conviure amb els caputxins de Sarrià, descobrírem la seua generositat, la seua alegria, la seua senzillesa, la seua austeritat’. Montserrat Roig recordava també la relació amb algun caputxí, ja ancià, ‘que havia sabut traduir l’ensenyament d’aquell revolucionari renaixentista que va ser Francesc d’Assís’. En el seu text de 1976, a propòsit de la Caputxinada, Montserrat Roig recordava les vivències d’aquells dies de març d’ara fa cinquanta anys, uns fets que ‘els assetjadors no podrien entendre, perquè tenien un altre llenguatge, el de la força, mentre que nosaltres volíem, amb el nostre pobre bagatge, implantar el llenguatge del diàleg i de la raó’.
Les detencions i les tortures dels estudiants després de la Caputxinada van originar una manifestació de protesta d’uns cent capellans, que van anar des de la catedral de Barcelona a la comissaria de la Via Laietana, i que van ser tractats a colps per la policia. Fins i tot alguns d’ells van ser condemnats a presó.
L’Església Catalana, durant la dictadura i pel seu compromís amb la llibertat i la democràcia, es va enfrontar al franquisme amb la Caputxinada, un fet que anà precedit d’una altra acció de protesta, com va ser la fundació de CCOO, el 20 de novembre de 1964 a l’església de Sant Medir de Barcelona.
Després de la Caputxinada, l’Església Catalana va continuar el seu compromís amb la llibertat, amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, el 1970, en protesta pel judici de Burgos, la fundació de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí, també de Barcelona o també a la parròquia de Sant Medir, la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball de Catalunya. Per això mateix cal reconèixer el paper de l’Església Catalana durant la lluita antifranquista, per la seua tasca a favor de la llibertat, i pel seu compromís amb la democràcia i amb els drets humans i nacionals.
Enmig d’un ambient dominat pel nacionalcatolicisme, l’Església Catalana, i d’una manera particular les congregacions religioses i els cristians de base, van apostar, a la llum del Concili Vaticà II, per l’aggiornamento, i per la independència de l’Església respecte de l’Estat.

dissabte, 5 de març del 2016

'Tribunal popular totalitario' (VILAWEB/ONTINYENT, 02/03/2016)

Rita Barberá
D’aquesta manera és com la Sra. Rita Barberà, senadora pel PP, va qualificar (o desqualificar) la Comissió de Coordinació, Organització i Règim de les Institucions de la Generalitat. No sé si la Sra. Barberà ha pensat que aquesta Comissió és una dels organismes de les Corts Valencianes, integrada pels diputats que van ser elegits en les eleccions autonòmiques del passat 24 de maig.
Qualificant de Tribunal popular totalitario els membres d’aquesta comissió, la Sra. Rita Barberà està definint així, amb tota la cruesa, els membres del PP, Jorge Bellver, Rubén Ibañez, J.J. Zaplana, M. José Català i Eva Ortiz que formen part d’aquest organisme. No sé què en pensaran aquests càrrecs del PP, que la Sra. Barberà defineix com a integrants d’un Tribunal popular totalitario. No crec que els faça massa gràcia, tot i que els membres del PP, sempre li han rigut les gràcies a la qui fou batlessa de València.
La Sra. Barberà va votar (supose) el 24 de maig de l’any passat la llista del seu partit, en unes eleccions lliure i plenament democràtiques, tot i que els resultats d’aquests comicis no deurien ser els que més li agradaren a l’ex-batlessa de València. Però no podrà negar la Sra. Barberà que van ser unes eleccions exactament igual de democràtiques que les que la van fer seure, per majoria absoluta, al capdavant de l’Ajuntament del Cap i Casal.
Per altra part, cal recordar que cap diputat d’aquesta comissió no es va oposar que la Sra. Barberà fóra cridada a donar explicacions sobre la seua activitat pública. També els membres del PP veieren oportú que la Sra. Barberà anara a les corts.
De veres creu la Sra. Barberà que una comissió de les Corts Valencianes és unTribunal popular totalitario, o bé és l’excusa que ha utilitzat per no donar explicacions i no respondre les preguntes dels membres d’aquesta comissió?
Fa molta llàstima que la Sra. Rita Barberà es negue a donar explicacions a aquells que la van nomenar senadora. Però a més d’això, la Sra. Barberà té un problema greu, i és que ella va ser elegida senadora per un Tribunal popular totalitario, amb la qual cosa no sé si ella veurà moralment lícit aquest càrrec que exerceix a Madrid. Per això té ‘gràcia’ que la Sra. Barberà, que desqualifica aquells que la van elegir, no tinga cap problema a acaptar un càrrec que naix d’un Tribunal popular totalitario. Si de veritat la Sra. Barberà creguera el que ha dit respecte de la comissió que l’ha citada, i fóra conseqüent amb les seues declaracions, hauria de dimitir immediatament, ja que continuar com a senadora elegida per un Tribunal popular totalitario seria del tot incoherent per a ella. Viure per veure!
Tots els polítics, per no caure en la corrupció, haurien de tindre molt present què diu el Psalm 11: ‘Tot el que diuen els uns als altres és mentida, fruit d’uns llavis aduladors i d’un cors fals’ (Ps 11:3). I també què diu el Psalm 100: ‘Portaré les coses de palau amb honradesa de cor, no em proposaré aconseguir cap objectiu innoble, m’és insuportable l’home d’ulls altius i de cor arrogant, són hòmens de conducta irreprensible els qui estan al meu servei. No tindran lloc al meu palau els hòmens fraudulents, no es mantindrà a la meua presència, cap mentider’ (Ps 100: 2,3,5-7).

dimarts, 1 de març del 2016

'La guerra és un negoci, no una solució' (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 01/03/2016)

D’aquesta manera tan clara i valenta parla, un dia sí i un altre també, el bisbe Santiago Agrelo, un cristià de cap a peus, que ha estat el passat cap de setmana a València per participar en el Fòrum “Cristianisme i món d’avui”.

Arquebisbe de Tànger, el gallec Santiago Agrelo parla amb la força dels profetes. I per això denuncia amb valentia, sense por, les injustícies del nostre món. L’arquebisbe Agrelo defensa una Església, comunitat de seguidors de Jesús de Natzaret, que no té per missió “portar bones raons, sinó bones notícies”, és a dir l’Evangeli, la Bona Nova, que és sempre un missatge d’alliberament i de llibertat, no d’opressió. Per això l’arquebisbe Agrelo defensa també la necessitat d’una Església que, només des de la fragilitat, quan és dèbil, pot ser forta, mentre que no vol una Església forta, ja que quan més forta, més temptació hi ha a caure en la corrupció.

En la seua denúncia profètica, l’arquebisbe Santiago Agrelo assenyala, una vegada i una altra, el problema, i alhora l’escàndol de la fam, quan acusa els governs del Primer Món de ser els responsables d’aquest flagell, ja que “si no són criminals per condemnar a fam a una multitud de pobres, són culpables per ignorar-los”. I per això l’arquebisbe es pregunta, i ens pregunta a tots nosaltres: “Els qui maten de fam milions de persones, si no són terroristes, ¿què són?”.
 

El bisbe Santiago Agrelo

L’arquebisbe Agrelo també denuncia la corrupció en la política i en l’economia, una pràctica basada en la mediocritat d’alguns polítics, que quan és “acceptada per una majoria de ciutadans, és la mare de la corrupció escandalosa d’una minoria de mediocres”.  I d’això alguns polítics valencians ens són exemple, desgraciadament!

A partir de l’Evangeli, i en sintonia amb el papa Francesc, l’arquebisbe Santiago Agrelo proclama que “una legalitat injusta és una injustícia legal”. D’ací que també alça la seua veu per denunciar la indiferència d’Europa envers els refugiats, quan la impermeabilització de els fronteres, “han impermeabilitzar el cor” dels hòmens. I per això, si a través de les fronteres passen els diners, però moren els pobres, vol dir que “les fronteres són l’evidència de la nostra iniquitat”. Per a l’arquebisbe Agrelo, “els morts en les nostres fronteres són l’evidència que la política migratòria és criminal”. I això hauria de fer reflexionar els governs i els ministres que condecoren imatges de la Mare de Déu, i alhora menyspreen les persones més vulnerables del nostre món. Amb aquesta actitud, el bisbe Agrelo proclama que per humanitzar el nostre món, cal mirar els altres com a germans: “Només coneixerem l’altre si t’acostes a ell”. L’arquebisbe Agrelo sempre ha defensat que abans del dret de les fronteres, hi ha el dret de les persones.
 
La reixa de Melilla

En el Fòrum “Cristianisme i Món d’avui” del cap de setmana passat, l’arquebisbe Agrelo ha defensat el dret a celebrar la fe en la llengua del poble, com passa a París, a Londres o a Madrid, però no al País Valencià, on la nostra llengua continua prohibida.

L’arquebisbe Santiago Agrelo parla com parlava Jesús, sense ser políticament correcte, sense adular el poder, sense tancar els ulls o mirar cap a una altre banda, davant la dramàtica situació que viu una multitud de persones. Per això les paraules del bisbe Santiago Agrelo, com les del papa Francesc, fan creïble la nostra Església, ja que parla, no des de l’aliança amb el poder, sinó des de la denúncia profètica d’un home que, d’una manera radical (és a dir, des de l’arrel de l’Evangeli) és testimoni del Regne. L’arquebisbe Agrelo no viu tancat (i aïllat) en un palau d’ivori, sinó que, com Jesús de Natzaret, va pels carrers i per les places en contacte amb la gent, i es desplaça a les reixes de Ceuta i de Melilla, per denunciar una política migratòria antihumana i, evidentment, anticristiana.
El bisbe Agrelo i la reixa de Ceuta

Com enyorem al País Valencià pastors com l’arquebisbe Santiago Agrelo, que amb veu profètica denuncia les injustícies i les opressions dels poderosos, i obri camins d’alliberament i de llibertat per als pobres. És d’aquesta manera, amb humilitat i senzillesa, i alhora amb valentia i coratge, que l’arquebisbe Agrelo, amb els peus enfangats i no sobre la moqueta, presenta el Déu dels cristians, que no és el Déu dels poderosos, sinó el Déu dels oprimits, el Déu que “dispersa els hòmens de cor altiu”, el Déu que “derroca els poderosos del soli i exalça els humils” (Lc 1:51-52)     


A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT