dimecres, 30 de setembre del 2020

L'indult als líders independentistes (CASTELLÓ NOTÍCIES, 30/09/2020)

 La petició d’indult als líders independentistes catalans presentat per diversos col·lectius (com la UGT) o algunes persones (com els expresidents del Parlament de Catalunya), ha alçat una gran protesta (i un gran nerviosisme) entre els partits de la dreta. Els líders del PP, de Cs i de Vox s’han esquinçat les vestidures per la possibilitat que el govern del Sr. Pedro Sánchez indulte els presos de l’1-0. Tan defensors com són aquests partits de la Constitució, i sembla que no recorden que l’article 62 de l’anomenada Carta Magna, reconeix el paper del rei a “exercir el dret de gracia, d’acord amb la llei” (62,i), cosa que suposa el perdó de la pena. I és que el PP, Cs i Vox no deuen recordar (o no volen recordar) que l’indult als condemnats per sentència ferma està regulat a la Llei del 18 de juny de 1870 i recollit (cal insistir en això), tant a la Constitució com al Codi Penal.

El que ha posat nerviosos els partits de la dreta, és que l’executiu del president Sánchez tinga sobre la taula els expedients per tramitar les peticions d’indult dels presos polítics, condemnats pel Tribunal Suprem.

El llarg procés fins a l’indult el començaria el Ministeri de Justícia obrint un tràmit per demanar l’opinió del tribunal sentenciador, la Fiscalia, les parts que van participar en el procés judicial i els centres penitenciaris sobre les conductes dels presos. I finalment seria el consell de ministres que decidiria si concedeix l’indult o no el concedeix.



Cal recordar que, en cas que s’indultaren els presos independentistes, no serien ells els primers a rebre aquest indult. Des del 1996, els diversos governs espanyols han indultat 10582 persones: així, els successius governs de Felipe González indultaren 5843 persones; els de José Mª Aznar, 5897; els de José Luis Rodríguez Zapatero, 3222 i els de Mariano Rajoy, 434. I abans, els governs d’Adolfo Suárez indultaren 410 persones i els de Leopoldo Calvo-Sotelo, 878 ciutadans.

Entre els indults més controvertits (i dels quals la dreta no va protestar mai), hi ha el de l’exgeneral Alfonso Armada, que participà en el colp d’estat de febrer de 1981. Va ser el govern del president Felipe González que indultà el Sr. Armada.

Un altre indult del qual no va protestar mai la dreta, va ser el de l’exministre d’interior, José Barrionuevo i del secretari d’estat del govern del president Felipe González, Rafael Vera, condemnats pel segrest del Sr. Segundo Marey. Els Srs. José Barrionuevo i Rafael Vera van ser condemnats a deu anys de presó i dotze d’inhabilitació, pels delictes de detenció il·legal i malversació de fons públics. Malgrat la condemna, el desembre de 1998, el govern del Sr. José Mª Aznar concedí als dos condemnats un indult parcial i el tercer grau penitenciari als Srs. José Barrionuevo i Rafael Vera.

El 2011 el govern indultà el Sr. Alfredo Sáenz que d’aquesta manera pogué tornar al Banc Santander. El 2012 el govern indultà un conductor kamikaze, condemnat a tretze anys de presó, per la mort d’un altre conductor, quan el condemnat conduïa en sentit contrari per l’autopista, a l’alçada de Polinyà de Xúquer.

El febrer de 2012 el govern del PP commutà la pena de presó per una multà, a quatre mossos d’esquadra condemnats per torturar un home.


Per això sorprèn el nerviosisme de la dreta i dels mitjans d’informació afins a ella, davant d’una mesura (legal) que preveu la Constitució espanyola. Per això, que el diari ABC (24 de setembre de 2020) haja dit que “esos indultos son una estafa a España” i “un acto de rendición del Estado en favor de aquellos que odian a España” és esperpèntic, propi d’un diari de pandereta, que només defensa els articles de la Constitució que li agraden (com el 155), però que oblida aquells altres articles que no li són “simpàtics”.

Cal recordar que l’abril de 1963 l’arquebisbe de Milà, Giovanni Batista Montini, el futur papa Pau VI, va enviar a Franco un telegrama demanant que indultara el dirigent comunista Julián Grimau, cosa que el dictador no va fer i per això Grimau va ser afusellat. I encara, el papa Montini, el setembre de 1975, demanà clemència a Franco per als condemnats d’ETA i del FRAP, que van ser executats per la dictadura, sense que Franco escoltara les paraules del papa.

És veritat que un indult no és una amnistia, que és el que molts defensem per als presos polítics catalans. Així i tot, ara seria bo que, com a signe dels temps, el govern espanyol concedira l’indult als presos polítics catalans, per així afavorir un clima de reconciliació. L’amnistia sí que reconeixeria que els líders independentistes empresonats i exiliats, mai no van cometre un colp d’estat, sinó que van defensar l’exercici democràtic d’un poble.

Mentre hi ha ecos d’uns possibles (i difícils) indults, la realitat és que la justícia persegueix els presidents de Catalunya i els candidats a la presidència. Una vegada més, la justícia ha enderrocat el president Torra, inhabilitant-lo, amb l’excusa d’una pancarta penjada al palau de la Generalitat.

Què li passa a l’estat espanyol amb els presidents de Catalunya? Per què aquesta repressió?

Prat de la Riba (1870-1917), primer president de la Mancomunitat de Catalunya, va ser acusat de rebel·lió.

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), que va succeir Prat de la Riba, es va haver d’exiliar.

Francesc Macià (1859-1933) va ser empresonat.

Lluís Companys (1882-1940) va ser afusellat pel franquisme.

Josep Irla (1874-1958), es va haver d’exiliar, com tambés es va exiliar Josep Tarradellas (1899-1988)

Jordi Pujol, va ser empresonat pels fets del Palau de la Música.

Artur Mas (1956), Carles Puigdemont (1962) i Joaquim Torra (1962) han estat represaliats pel procés i Torra és el primer president en exercici inhabilitat. A més, la justícia va impedir que els candidats a la presidència de la Generalitat, Jordi Turull i Jordi Sànchez pogueren defensar el seu programa electoral al Parlament. Per això, ¿de què valen els vots dels qui van fer possible l’elecció del president Torra, si després un òrgan (que els ciutadans no ha votat en unes eleccions) l’enderroca del càrrec.

I per a més inri, fa uns dies el president Pedro Sánchez acusava els independentistes d’haver judicialitzat la política, quan en realitat són els magistrats els que judicialitzen la política catalana, inhabilitant el president Torra per una pancarta.

¿Cal encara que la ciutadania vaja a votar, si després els magistrats tiren a la brossa els vots que fan president un polític? ¿Cal continuar votant si en últim terme és la justícia qui marca el calendari electoral? ¿Cal continuar votant si en els últims quatre anys el president Torra és el tercer president de la Generalitat fulminat per la justícia?

Per altra part, resulta curiós que l’Audiència Nacional haja absolt els Srs. Rato, Olivas i els altres encausats per l’exida a borsa de Bankia.

És d’agrair que el president de les Corts Valencianes (l’únic polític valencià que ha alçat la veu per protestar de la inhabilitació del president Torra) haja manifestat al seu compte de twitter que aquesta mesura “provocarà un major conflicte polític”, ja que “no ajuda a buscar solucions”. No cal dir que ja ha rebut els atacs dels qui mai no van protestar pels indults als Sr. Barrionuevo, Armada i Vera.

dilluns, 28 de setembre del 2020

I TV3 quan, president Puig? (VILAWEB/ONTINYENT, 23/09/2020)

 om havia passat anteriorment amb els repetidors de TV3 al País Valencià, el 2015 el govern espanyol (en aquell moment en mans del PP) també actuà amb prepotència contra la llibertat d’expressió, obligant ACPV a tancar Catalunya Ràdio i Catalunya Informació.

Certament que aquella actitud de censura per part del PP no era nova, ja que des del gener de 2007 la Generalitat Valenciana (també en mans del PP) tancà els repetidors de TV3 de la Carrasqueta (Alacantí), la Llosa de Ranes (Costera), Alginet (Ribera Alta) i Morella (Ports), privant milers de valencians de poder veure una televisió que parla com nosaltres.

No he entès mai aquells que, en un món globalitzat, pretenen de posar barreres a les ones de ràdio o de televisió, de no ser que el motiu d’eixa censura siga la por a la llibertat. Com és possible que una societat (i un govern com el del PP) que deia que defensava la llibertat com a base de la convivència i del progrés, negara la lliure difusió de les ones de ràdio o de televisió? Com s’entén que en ple segle XXI, alguns intenten alçar barreres per a interferir una televisió i una ràdio que parlen la nostra llengua i que ofereix una programació atractiva, interessant i sense manipulació?

Per a poder veure TV3, amb els repetidors impulsats per ACPV, milers de ciutadans ens vam mobilitzar per a fer possible una Iniciativa Legislativa Popular (amb 670.000 signatures recollides) perquè s’aplicara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest text estableix que els governs signants han de garantir (sense cap entrebanc jurídic) la recepció de ràdios i de televisions que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguen administracions diferents. Cal dir que la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries va ser signada el 1992 pel govern de Felipe González i ratificada pel Congrés de Diputats espanyol l’any 2000, amb José M. Aznar de president del govern.

Per què en ple segle XXI no s’afavoreix una televisió i una ràdio sense fronteres? O és que es pot frenar la lliure difusió de la nostra llengua? Com molt bé deia el Sr. Ximo Puig, batle de Morella el 2010, l’actitud de la Generalitat ‘no s’ajusta a la manera moderna d’entendre la comunicació, perquè en un món global, la cosa raonable és que cada ciutadà tinga la llibertat d’elegir els continguts que vol consumir’. Però curiosament, és el mateix batle de Morella el president actual del País Valencià que no fa res perquè els valencians puguem veure TV3. I qui diu ‘amén’ a allò que ve de Madrid.

Fa un any, el president Puig va assegurar que estava ‘segur’ que TV3 i À Punt compliran l’acord de reciprocitat i que les dues cadenes es podran veure als seus territoris. El president Puig va fer aquestes declaracions a Catalunya Ràdio el 5 de juliol de l’any passat, afirmant que el Consell buscava ‘el moment oportú’ per a fer efectiva aquesta reciprocitat. Encara no ha trobat el govern valencià ‘el moment oportú’ per a fer possible que els valencians puguem veure TV3?

En l’entrevista d’ara fa un any, Puig afirmava: ‘Ja veurem quan és possible’.  I pel que es veu, encara no n’és.

Cal dir que el Consell ha demanat al govern espanyol (amb la boca xicoteta i per no molestar el Sr. Pedro Sánchez, supose), la concessió d’un segon múltiplex que facilitaria la recepció de TV3. A veure si ‘el moment oportú’ arriba a la fi dels temps.

Amb la clausura dels repetidors, el PP va impedir (i ara ho fa el PSOE, amb la complicitat del govern valencià) que els qui volem veure TV3 i escoltar Catalunya Ràdio ho puguem fer. És qüestió de legalitats o de por a la llibertat?

Com va dir l’escriptor Joan Francesc Mira sobre els repetidors que es van clausurar, ‘el que és greu és la destrucció d’una possibilitat real existent, assumida i aprofitada per moltíssima gent’.



Si aquest estat fóra normal, el govern espanyol, en compte de tancar ràdios i televisions, afavoriria la llibertat d’expressió. I és que la censura no és mai un factor de convivència i de llibertat. Perquè qualsevol retallada de l’oferta informativa és un empobriment de la cultura i un pas cap arrere en els drets dels ciutadans. I és per això, precisament, que el govern del PP va prohibir les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio. I desgraciadament, també el govern espanyol d’ara en mans del PSOE i amb la passivitat del govern del Botànic, continua impedint als valencians que veiem TV3.

El PP retallava drets sanitaris i educatius i també la llengua i la llibertat d’expressió. Tenien por a la llibertat. El que no m’esperava és que el PSOE, amb el Sr. Puig, després de més de cinc anys de govern del Botànic, continuaria impedint (com el PP) la recepció de TV3 al País Valencià.

El Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no tenen res a dir davant la passivitat i indiferència del Consell?

Per altra part, el silenci dels bisbes valencians davant l’atac a la llibertat d’expressió és ben eloqüent. Silenci de complicitat, que confirma l’animadversió de l’episcopat valencià per la nostra llengua. Però si en compte dels repetidors de TV3 s’hagueren clausurat les emissions de la Cope o de 13TV, els bisbes valencians ja haurien denunciat la censura i la persecució del govern.

El Papa ens posa al davant el drama que viuen les persones migrants (Catalunya Religió, 26/09/2020)

 Aquest diumenge 27 de setembre, el papa ens convoca a celebrar la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, per així recordar la situació tràgica dels desplaçats interns, una drama sovint invisible que la crisi mundial, causada per la pandèmia de la Covid-19, ha agreujat.

En el missatge amb motiu d’aquesta jornada, el papa Francesc ens recorda que a la fugida d’Egipte, també “el nen Jesús experimentà, amb els seus pares, la tràgica condició del desplaçat i del refugiat”. El Papa ens posa al davant el drama que viuen les persones migrants. I és que també “en els nostres dies, milions de famílies poden reconèixer-se en aquesta trista realitat” dels refugiats, “que fugen de la fam, de la guerra i d’altres perills greus en busca de seguretat i d’una vida digna per a ells i les seues famílies”. 

El papa ens exhorta a vore en els qui pateixen el mateix Jesús, “present en cadascun d’ells, obligat (com en temps d’Herodes) a fugir per salvar-se”. Per això, com a cristians, els papa ens recorda que “estem cridats a reconèixer en els seus rostres el rostre de Jesucrist, afamat, assedegat, despullat, malalt, foraster i empresonat, que ens interpel·la”. En el seu missatge amb motiu d’aquesta jornada, el papa ens vol fer vore que “els desplaçats interns ens ofereixen aquesta oportunitat de trobament amb el Senyor”. I com que és “necessari conèixer per comprendre”, no podem ignorar els qui sofreixen, perquè sovint, “quan parlem de migrants i desplaçats, ens limitem a números. Però no són números”, com ens recorda el papa, “sinó persones”. D’ací que “si coneixem les seues històries, aconseguirem comprendre” la situació que viuen, per així “fer-nos proïsmes per servir”, com el bon samarità (Lc 10:33) va reconèixer en la persona malferida, el seu proïsme.

Tots sabem, com ens diu el papa, que “les pors i els prejudicis ens fan mantenir distàncies amb altres persones i ens impedeixen acostar-nos com a proïsmes i servir-los amb amor”. El papa ens convida a “aproximar-nos al proïsme”, cosa que “significa estar disposats a córrer riscos, com ens ha ensenyat el personal sanitari en els últims mesos” degut a la pandèmia de la Covid-19.

El papa també ens fa vore que “per a reconciliar-se és precís escoltar”, en una societat que no escolta, caracteritzada per l’aïllament i l’individualisme. Per això “l’amor, el que reconcilia i salva, comença per una escolta activa”, tot i que “en el món de hui s’està perdent la capacitat d’escoltar”. Com ens recorda el papa, “només amb una escolta humil i atenta, podrem arribar a reconciliar-nos de veritat”. I és que “gràcies a aquesta escolta, tenim l’oportunitat de reconciliar-nos amb el proïsme, amb tants descartats, amb nosaltres mateixos i amb Déu, que mai no es cansa d’oferir-nos la seua misericòrdia”.

Com ens diu el papa Francesc, “per a créixer, hem de compartir”, com ho feia la primera comunitat cristiana (Lc 4:32), ja que “l’acció de compartir era un dels seus pilars fonamentals”. Per això el papa ens posa al davant un fet important per a tots nosaltres, i és que “la pandèmia ens ha recordat com n’és d’essencial la corresponsabilitat i que només amb la col·laboració de tothom, és possible encarar la crisi”.   

El papa acaba el seu missatge amb motiu d’aquesta Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, recordant-nos que “aquest no és el temps de l’egoisme, perquè el desafiament que enfrontem ens uneix a tots”. I per això “és indispensable col·laborar per a construir”.

Tant de bo mai no tanquem el nostre cor als germans que sofreixen i sapiguem acollir les persones que fugen de la guerra i de la fam. Tant de bo la nostra societat no miri amb indiferència ni amb recel aquests germans nostres que vénen al nostre país buscant una vida més digna.

Amb la situació dramàtica que viuen les persones que intenten creuar el Mediterrani i les qui estan internades al camp de refugiats de Móriacal que, urgentment, Europa afronti i solucioni aquesta tragèdia que viuen homes, dones i nens, tractats com si fossin animals o que moren en el seu intent d’aconseguir una vida digna.

diumenge, 20 de setembre del 2020

Rafael Sanus: un bisbe del Vaticà II (VILAWEB/ONTINYENT, 19/09/2020)

 El 13 de maig passat, en plena pandèmia (i per això va passar desapercebut l’aniversari), va fer deu anys de la mort del bisbe Rafael Sanus, un pastor bo, seguidor de la línia aperturista del cardenal Tarancon. Però a més, aquest 2020 es compleixen vint anys que el bisbe Sanus va dimitir com a bisbe auxiliar per les diferències amb l’arquebisbe de València, Agustín García Gasco, ja que se sentia marginat.

Tot i que va ser nomenat bisbe auxiliar de València el 1989, vint-i-quatre anys després de la clausura del Concili, el bisbe Rafael Sanus va ser un home del cardenal Tarancon i per això mateix, un bisbe plenament conciliar, un capellà del Vaticà II.

Nascut a Alcoi el 29 d’agost de 1931, va ser professor de la Facultat de Teologia de València, director del col·legi Sant Joan de Ribera de Burjassot (1960-1969), rector del seminari de València (1969-1976), rector del col·legi seminari del Corpus Christi de València (1985-1989) i bisbe auxiliar primer de l’arquebisbe Miquel Roca Cabanellas (1988), i posteriorment de l’arquebisbe Garcia Gasco, qui el mantingué en l’ostracisme.

El bisbe Sanus era un home lliure, dialogant, amable i afable, que sabia escoltar i aconsellar amb seny i prudència. Allunyat de postures intransigents i d’actituds fonamentalistes, Rafael Sanus va ser un bisbe que, en paraules de Rafa Roca (del consell de redacció de la revista Saó)  era ‘una referència per a tots els qui ens estimem una Església valenciana’.

El bisbe Sanus va ser rector del seminari de València i col·laborador de Saó i Cresol, revistes que defensen la necessitat d’una valencianització de l’Església al País Valencià. Home d’una gran noblesa i bonhomia, Rafael Sanus destacava la necessitat d’aconseguir la independència entre l’Església i l’estat. En un article seu de l’any 2005, el bisbe Sanus deia: ‘l’estat confessional, no solament no constitueix un ideal per a l’Església, sinó que fàcilment es converteix en un obstacle’. Per això el bisbe Sanus, en sintonia amb el que havia defensat el cardenal Tarancon, demanava que l’Església fera ‘un esforç per canviar de mentalitat i assumir les conseqüències de l’aconfessionalitat de l’Estat’. La postura del bisbe Sanus era valenta i plenament evangèlica: ‘Què passaria si l’Església renunciara a l’ajuda econòmica de l’estat? Res. Que estaria més a prop de la primera de les Benaurances i guanyaria llibertat’. I continuava: ‘Si l’Església vol ser lliure, ha de tallar els llaços que la lliguen a l’estat’.

Amb un llenguatge senzill i proper i gens autoritari, el bisbe Sanus sabia transmetre l’Evangeli amb una veu lliure. Era conscient que el document del Vaticà II Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa, havia de provocar en l’Església un gir de 180º en la seua relació amb la societat civil, plural i democràtica. Per això creia que aquest document ‘havia de despertar els bisbes espanyols, embolcallats en el núvol del nacionalcatolicisme, del seu somni dogmàtic’. Per al bisbe Sanus, l’esperit de la  Dignitatis humanae assumia el nucli essencial de l’antropologia moderna: la dignitat de la persona, fonamentada en la llibertat.

I és que per al bisbe, el gran problema de l’Església no era ‘la moral sexual, ni la bioètica, ni la defensa de la vida, sinó despertar la set de Déu que tenen els hòmens del nostre temps’.

Rafael Sanus patia per la situació de l’Església, perquè ‘alguns bisbes parlen amb una arrogància i seguretat i amb un sentit autoritari que produeixen al·lèrgia en aquells que els escolten. Sembla que sempre parlen contra algú! No és eixe l’estil de Jesús en la paràbola de l’ovella perduda’.

Com he dit al començament, aquest 2020 també fa vint anys que Rafael Sanus, per la seua llibertat evangèlica, va dimitir després de huit anys, com deia el periodista Alfons Garcia de ‘relació tempestuosa amb l’arquebisbe Garcia Gasco, encara que Sanus no va revelar els detalls d’aquesta desavinença’. La seua dimissió, com Sanus explicava en privat, va ser deguda al fet que havia de triar entre ‘la fe i el bisbat. I decidí quedar-se amb la fe’.

Rafael Sanus va haver de patir humiliacions i injustícies, així, com recordava Alfons Garcia, ‘després del Nadal del 2000’, l’any que va dimitir, ‘va rebre la notificació que havia de deixar el col·legi seminari del Corpus Christi, on vivia des de feia més de vint anys’.

Una altra humiliació que patí, com deia Alfons Garcia, va ser el 2002, quan el PP valencià, amb Eduardo Zaplana al capdavant, ‘rebutjà que Sanus entrara al Consell Valencià de Cultura en una llista de consens’. Per això renuncià a estar al CVC només amb els vots del PSPV.

‘Bisbe del diàleg i de la solidaritat’, com el definí Alfons Garcia, el bisbe Sanus va ser ‘un home del poble que va sofrir molt’.

Rafael Sanus va ser un clar defensor de la litúrgia en valencià. De fet, en el seu últim article públic (a la revista Saó, el 2010), com recollia el periodista Alfons Garcia, Sanus ‘demanava a l’arquebisbe Osoro que reunira els bisbes de les diòcesis valencianes, per aprovar el missal en valencià’. Sanus demanà a l’arquebisbe Osoro ‘que no seguira l’exemple d’indiferència i menyspreu envers el valencià de l’etapa de Garcia Gasco’. Com deia Alfons Garcia, ‘Rafael Sanus morí i tot continua igual per a la litúrgia en valencià’.

I deu anys després de la mort de l’estimat bisbe, el valencià continua marginat i menyspreat pels bisbes valencians.



El bisbe Rafael Sanus estimava Montserrat amb tot el cor i sempre que pujava al nostre santuari, acompanyat pel bon amic Alfons Llorenç, concelebrava l’Eucaristia i dinava amb els monjos i passava alguns dies a la nostra hostatgeria. Pel fet de ser valencià com ell, amb el bisbe Sanus hi havia una sintonia especial en les confidències i en l’amistat. Amb el seu humor tan característic i gens maliciós, em comentava: ‘no sé què ens passa als bisbes, perquè en posar-nos la mitra al cap, alguna cosa ens  afecta al cervell, i ja no som com érem abans’. Amb tot, a ell la mitra no el va fer canviar i va continuar sent senzill i acollidor, servidor de l’Evangeli i dels hòmens.

Rafael Sanus va ser un home ple de bondat, que somiava una Església valenciana oberta a l’esperança, que fera possible un camí de diàleg i d’entesa. Somiava una Església  allunyada de la crispació, de la connivència amb un partit polític concret i de la confrontació sistemàtica amb la societat.

Deu anys després de la seua mort, ja seria hora que l’arquebisbat de València organitzara un homenatge a aquest pastor que va ser fidel a la seua consciència, i que va saber acollir i encoratjar molts capellans en un moment de dificultat, com va ser l’episcopat de García Gasco. Com també seria important que, a títol pòstum, la Generalitat Valenciana atorgara l’Alta Distinció al bon bisbe Rafael Sanus.

‘Servent fidel i prudent’, va ser un home comprensiu i compassiu, amic dels seus amics, fidel servidor de l’Evangeli i dels hòmens.

En recuerdo del padre Josep Mª Cardona (RELIGIÓN DIGITAL, 20/09/2020)

 En este 20 de septiembre se cumplen diez años de la muerte del P. Josep Mª Cardona, monje de Montserrat, un hombre de un corazón grande y de una gran bondad.



Nacido en la localidad catalana de Sant Fruitós de Bages el 27 de septiembre de 1948, pronto su familia se trasladó a la ciudad de Esparreguera, hasta que pasados once años fue a residir a Barcelona, donde el Josep Mª trabajó en el horno familiar.

Comenzó el noviciado en el monasterio de Montserrat el 27 de julio de 1968, hizo la profesión simple el 2 de septiembre de 1969 y la solemne el 24 de junio de 1973. Ordenado presbítero el 3 de septiembre de 1983, fue el encargado del taller de encuadernación del monasterio, intervino en las Trobades de Joves de Montserrat, fue prefecto de la Escolanía de 1982 a 1989, ecónomo adjunto de 1989 a 1993, prior de Montserrat de 1993 a 2000 y responsable de la residencia de los escolanes de 2001 a 2005.

Como decía Bernat Vivancos, exescolán y, más tarde, durante unos años director de la Escolanía, el P. Josep Mª Cardona era “una persona querida, un amigo entrañable, un monje cercano”, que “amaba y se hacía querer”, ya que fue siempre “un hombre que contagiaba bonhomía, serenidad y paz de espíritu”. Y es que el P. Josep Mª “sabía transmitir el lado más humano y más comprensivo de la Iglesia”, haciendo “cercana la fe a mucha gente que seguramente estaba al margen de la institución”.

Como enfermero de la comunidad acompañé al P. Josep Mª en su enfermedad, unos años de lucha contra el tumor que le diagnosticaron y donde descubrí en él un hombre amable y afable, que nunca se quejó de la situación que vivía. Las visitas al hospital, las largas horas de quimioterapia y la fragilidad de un cuerpo que iba debilitándose, nunca le borraron de su rostro la sonrisa serena, agradecida y llena de paz. Cuando en Manresa el Dr. Màrius Tulleuda le dijo que tenía un tumor, el P. Josep Mª le respondió que haría el tratamiento que los médicos creyesen oportuno, pero que no tenía miedo a la muerte. El P. Josep Mª le dijo al Dr. Tulleuda que en la profesión como monje se había dado enteramente a Dios y que a lo mejor, ahora era el momento de hacer realidad del todo su oblación.

Como dijo el P. Abat Josep Mª Soler en el funeral, el P. Josep Mª Cardona fue un hombre que se esforzó “para ser fiel a la llamada de Dios”, ya que se dejó “purificar por la gracia de Jesucristo”. Durante la etapa final de su enfermedad, como dijo el abad Josep Mª en el funeral del P. Josep Mª Cardona, “su cama del hospital se había transformado en un altar en el cual hacía ofrenda a Dios de él mismo”, como unos años antes, el P. Josep Mª le había dicho al Dr. Tulleuda.

Diez años después de su muerte, los monjes, los exescolanes y sus padres, recordamos la gran bondad del P. Josep Mª Cardona, un hombre, que, como dijo el abad Sebastià Bardolet, “sabía comunicar una sencillez y un auténtico amor” a todas las personas que le conocían.

Como dijo el P. Bernabé Dalmau, autor del libro “Josep Mª Cardona o el amor sin medida”, el talante “que mostró durante los años de su enfermedad y especialmente las últimas semanas de su vida”, nos hacen ver en este monje bueno “una cualidad espiritual de gran valor”.

El día del entierro del P. Josep Mª Cardona, una jornada con la lluvia que envolvía la montaña de Montserrat, fue un día triste y a la vez lleno de esperanza, ya que la vida y el testimonio del P. Josep Mª, fue para todos lo que lo conocíamos, el ejemplo y la semilla que un hombre bueno sembró durante sus años de monje.

Camins i petjades. La València de sant Vicent Ferrer (16/09/2020)

 Aquest és el títol del llibre que, editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha escrit l’amic Alfons Llorenç. Aquesta obra, que recomane pel seu interès, i que està estructurada en dotze capítols, té com cinc ‘pròlegs’, el primer dels quals és de l’escriptor Joan Francesc Mira, amb un text del seu llibre Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador. El segon és del professor Manuel Sanchis Guarner, del llibre Sant Vicent Ferrer. Sermons de Quaresma. El tercer text és de l’assagista Joan Fuster, de la seua obra Notes per a un estudi de l’oratòria vicentina. El quart dels ‘pròlegs’ és del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, del seu A Sant Vicent Ferrer. Epístola amb segell d’urgència. Finalment, l’últim és de l’escriptor Carles Salvador, amb el seu Himne a Sant Vicent Ferrer.



Després d’aquestes presentacions, el llibre d’Alfons Llorenç comença amb el capítol ‘D’un temps, d’un país. Regle i segle d’un valencià universal’, on l’autor d’aquesta gran obra repassa l’origen del País Valencià, des del 9 d’octubre de 1238, dia en què ‘els valencians nasquérem com a poble i nasquérem a Europa’.

El segon capítol, ‘Un casal per a nàixer al camí de la Mar. Casa natal’, tracta sobre la llar familiar de sant Vicent, els seus pares i la descripció de la casa natal del nostre sant més universal.

El capítol tercer fa referència a l’església de sant Esteve, ‘la font fecunda del bateig’, temple on va ser batejat sant Vicent ‘el 23 de gener de 1350’, i que era ‘una de les deu primeres parròquies creades en temps de Jaume I’.

El quart capítol està centrat en ‘el convent de Predicadors, llar de sant Vicent’, un edifici que és ‘una extraordinària joia del gòtic i un testimoni excel·lent del naixement del regne independent de València’. Va ser ací on fra Vicent es va iniciar en el carisma de la predicació.

El cinquè capítol ens presenta ‘una estàtua a la rambla de Predicadors’, situada, com diu Alfons Llorenç, en ‘una ubicació molt adequada, perquè el pla era utilitzat per a les grans predicacions i perquè el cadafal des d’on ell mateix en més d’una ocasió es va dirigir als oients, ben bé pogué estar situat en aquest mateix punt’. Aquesta estàtua de Sant Vicent, ‘esculpida l’any 1835 per José Cloostermans’, va ser restaurada el 1960 ‘i instal·lada a la rambla de Predicadors’.

En el sisè capítol, Llorenç ens presenta ‘la seu de sant Vicent, altar, trona i càtedra’, que com diu l’autor del llibre, l’edifici de la catedral de València és el ‘lloc vicentí per excel·lència, consagrat per l’arquebisbe primat de Tarragona, Pere d’Albalat, el 9 d’octubre de 1238’. En aquesta catedral, mare de totes les esglésies de la diòcesi, Alfons Llorenç ens descriu ‘la porta dels Lleidatans’, i també la ‘capella major, la trona del mestre Ferrer, l’aula capitular, les relíquies de sant Vicent o el Micalet’.

El capítol setè ens mostra ‘un sant Vicent gloriós vespres d’Almansa als ferros de la Seu’, que com diu Alfons Llorenç ‘és la porta principal de la seu de València, anomenada “del Campanar de la Seu” i ara “dels Ferros”’.

En el vuité dels capítols es tracta de les ‘minories, partits, bandositats i pau civil’, on veiem ‘un retaule a l’Almoina, la memòria de les bandositats’.

El capítol novè és el del ‘Portal de Serrans, testimoni de la història’, que com diu Alfons Llorenç és ‘la porta per on entra Europa al cap i casal’.

El capítol desè tracta dels ‘Miracles mil cada dia’, amb la descripció del miracle més conegut i popular, el del mocadoret, que com el qualifica Alfons Llorenç, és el miracle de ‘la solidaritat samaritana’. Aquest miracle també es reprodueix hui a través de Càritas i de tantes i tantes associacions que ajuden amb sol·licitud els més necessitats de la nostra societat, amb una crisi agreujada, encara més, per la covid-19.

L’onzè capítol ens mostra la ‘memòria de la canonització i enaltiment popular del sant’ valencià més universal.

L’últim dels capítols d’aquest excel·lent llibre és el que tracta de ‘les imatges de l’exaltació d’un mite: retrats, retaules i frescos’.

Aquesta gran obra d’Alfons Llorenç, que recomane, es va publicar el 2019 amb motiu del sisè centenari de la mort de sant Vicent Ferrer, un any celebrat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Aquest bon llibre és un text que ens ajuda a conèixer i a fer més nostre aquest sant tan popular i que ens és un exemple per a l’Església valenciana, una Església que, inexplicablement, continua menyspreant la llengua del nostre sant.

divendres, 18 de setembre del 2020

Sant Pere de les Puel.les (RELIGIÓN DIGITAL, 14/09/2020)

 El pasado 6 de mayo se cumplieron 75 años de la consagración de la iglesia del actual monasterio de Sant Pere de les Puel·les, en Barcelona y el 16 de junio, las benedictinas (que ahora viven en el cenobio de la calle Anglí) conmemoraron 1075 años de la consagración de la primitiva iglesia que tenía esta comunidad tan querida. Ya en el acta de consagración de la iglesia antigua hay una referencia al nombre de su abadesa, Adelaida, que la tradición considera hija del conde Sunyer.

Entrar en el monasterio de Sant Pere de les Puel·les, una comunidad de monjas benedictinas presentes en Barcelona desde el año 945, es introducirnos en un espacio empapado de oración y de trabajo, de silencio, de acogida fraterna y de compromiso con el pueblo.

Las benedictinas de Sant Pere, con una tradición de más de mil años en la ciudad de Barcelona, es un espacio donde el Espíritu va trabajando a unas mujeres que, siguiendo la Regla de San Benito, viven el Evangelio, para así ir construyendo cada día una comunidad viva y enraizada en la tierra. Lo pude comprobar cuando hace unos meses acompañé a estas hermanas en un retiro. Y también lo comprobamos siempre que nos sentimos tan fraternalmente acogidos por estas hermanas.

Estas monjas, con un talante marcado por la gratuidad y la generosidad, por la alegría y el amor solícito, son unas mujeres que, a través de la oración, reavivan, recrean y renuevan cada día la esperanza, un don precioso de la Iglesia, que nace y que crece de la experiencia personal con Jesús. Y es con la esperanza, que estas mujeres saben arriesgar, caminar y avanzar en medio de la noche, con valentía y osadía evangélica, con la paz en el corazón y el compromiso con los más desvalidos de la sociedad, para vivir así, abiertas a la novedad del Espíritu que todo lo hace nuevo.

Creo que las benedictinas del monasterio de Sant Pere, una comunidad abierta a nuestro mundo y enraizada en nuestro país, son, como dijo el papa de los jóvenes en su viaje a Tailandia, “el terreno fértil y nuevo que Dios regala” a la Iglesia y a nuestra sociedad.

on la abadesa Esperança Atarés al frente de esta comunidad milenaria y con la acogida, siempre solícita y fraterna de estas monjas, este monasterio es un espacio abierto al mundo, ya que monjes y religiosas, presbíteros, seminaristas o laicos, podemos compartir con ellas la belleza de la fraternidad y el gozo que impregna a estas mujeres.

Aunque la tradición sitúa a Sant Pere de les Puel·les en el siglo IX, el monasterio fue fundado bajo la protección de los condes de Barcelona, Sunyer y Riquilda, en el siglo X. Hasta el siglo XIII el monasterio estaba fuera de las murallas de Barcelona.

Finalmente las benedictinas de Sant Pere, que dejaron el primitivo monasterio, se trasladaron al barrio de Sarrià, donde están presentes desde el 13 de agosto de 1879. Estas monjas benedictinas siempre abiertas al viento del Espíritu, que hace de ellas unas mujeres con los brazos, las mentes y los corazones abiertos a todos los que se acercan a esta comunidad tan querida, son como una semilla de esperanza. El trabajo y la oración, en un ritmo marcado por la Regla de San Benito, y que acoge a los huéspedes con solicitud y amor, hace de esta comunidad, tan querida, un espacio de paz y de esperanza, que ilumina la noche de tantas personas que se acercan a este monasterio benedictino.

Este año las monjas de Sant Pere están de fiesta, ya que el mes de junio celebraron 1075 años que el obispo de Barcelona, Guilarà, consagró la primitiva iglesia que acogió la primera comunidad femenina de tradición benedictina que existió en Barcelona y que está presente en la ciudad condal de manera ininterrumpida.

Pero además, el 16 de junio conmemoraron 75 años de la dedicación de la actual iglesia del nuevo monasterio, situado en la calle Anglí de la ciudad condal, donde estas monjas benedictinas viven en comunión con toda la Iglesia y con nuestro mundo. Y estos dos aniversarios, evidentemente, nos son un motivo de acción de gracias a Dios, que continua derramando su amor por medio de estas mojas. Y aunque, debido a la pandemia del Covid-19, se ha aplazó la celebración más abierta de estas dos efemérides, nos uninos con gozo a estas hermanas nuestras, a la vez que damos gracias a Dios por la vida de estas mujeres, una vida de fidelidad y de entrega a Dios que las llamó a compartir sus vidas en una aventura apasionante: ser testigos del amor.

Monasterio actual de Sant Pere

dilluns, 14 de setembre del 2020

Els bisbes i la defensa dels drets humans (REGIÓ 7, 09/09/2020)

 L'abril del 2019 un arquebisbe, que a més és cardenal, va dir: «Seria un bon gest alliberar els presos polítics per Setmana Santa». Eren les paraules que el cardenal Leopoldo Brenes, arquebisbe de Managua, adreçà al govern de Daniel Ortega. El cardenal Brenes hi afegia encara: «És el desig de tothom, tant de bo sigui una realitat». I acabava així: «És important que les persones que estan privades de llibertat puguin retornar a les seves llars».

També el bisbe auxiliar de Managua, Silvio Báez, que va haver d'exiliar-se de Nicaragua pel perill que corria la seva vida a causa de la repressió del govern, deia: «No he fet altra cosa que servir el poble de Déu i porto al cor la meva pàtria i aquest poble estimat». I s'acomiadava del país així: «Visca Nicaragua lliure». El bisbe Báez deia també: «No es negocien les llibertats, ni la dignitat i la vida de les persones. Que Nicaragua no sigui un sepulcre. Que Nicaragua sigui una terra d'homes, dones lliures que estimin la justícia i la llibertat». I encara: «Dedico els meus pensaments d'afecte, dolor i pregària a tots els presos polítics, dones, homes i joves que són a les presons injustament». I acabava les seves declaracions tot afirmant: «Demano al Senyor que els nostres presos polítics recobrin molt aviat la llibertat que mereixen, perquè mai no haurien d'haver estat presos».

I el 2019, el jesuïta José Virtuoso, rector de la Universitat Catòlica, mostrava la seva «preocupació per la reducció de l'espai democràtic a Veneçuela».

També a casa nostra alguns bisbes han defensat els drets humans, com el bisbe Xavier Novell, legitimant el dret d'autodeterminació de Catalunya. O l'arquebisbe Joan Planellas, que expressà la seva preocupació pel «drama» que viuen «uns polítics que van intentar fer un pas en el qual ells creien i que ho van fer pacíficament», tot lamentant que per aquesta acció «s'hagin de trobar en aquesta situació». I l'arquebisbe Joan Enric Vives, que el novembre del 2017 lamentà l'empresonament dels consellers del Govern català.

Els bisbes, en la seva sol·licitud pels qui més pateixen, han de defensar la veritat i la justícia. I és que l'Evangeli ens demana un compromís a favor dels qui són perseguits per causa de la justícia, tal com va fer Jesús. Per això va ser tan important el document del 2011, «Al servei del nostre poble», on els bisbes de Catalunya demanaven que fossin «escoltades les legítimes aspiracions del poble català».

Que en aquesta Diada Nacional la Mare de Déu de Montserrat protegeixi la nostra nació, per tal que «mai no es desfaci aquest poble català» que ella espiritualment engendrà, i aconsegueixi «per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua».

divendres, 11 de setembre del 2020

Farmàcies: un treball dur per ajudar els malalts (CASTELLÓ NOTÍCIES, 11/09/2020)

Vaig llegir amb interès la reflexió, Farmacia y Covid-19: ¿Lecciones aprendidas o por aprender?, (Levante, 3 de setembre de 2020) que va fer el Sr. Jaime Giner Martínez, president del Col·legi Oficial de Farmacèutics de València. I em va interessar el que deia el Sr. Giner perquè vinc de família de farmacèutics: el meu iaio patern, Carles Bausset, va vindre de Paiporta (on vivia la seua família) a l’Alcúdia, a primers del segle XX, per treballar com a practicant a la farmàcia Contel, l’única que hi havia al meu poble. I durant més de cinquanta anys, el meu iaio Carles, que tenia el títol de practicant, “autoritzat per a l’assistència de parts normals”, va treballar a la farmàcia Contel. El 1927 mon pare va anar a Madrid a estudiar farmàcia a la Universitat, on va obtindre la llicenciatura el 1931, per així poder ser regent de la farmàcia Contel. Finalment, la meua germana Teresa és la farmacèutica (també treballa amb ella la meua germana Matilde) de la farmàcia Bausset, que va obrir el 1977 a l’Alcúdia.

Pel que conec, puc afirmar, com deia el Sr. Giner, que els professionals de farmàcia són uns “agents sanitaris claus”  pel que fa a l’assistència sanitària, ja que estan “en primera línia” atenen “els pacients en llargues jornades d’incansable treball”.

El president del Col·legi Oficial de Farmacèutics de València, amb raó, reconeixia en el seu text que, quan en els moments més durs de la pandèmia els ciutadans, cada nit a les huit, eixien als balcons a aplaudir els professionals de la sanitat, “pocs pensaven en nosaltres”. També el papa Francesc es va oblidar dels farmacèutics, quan va elogiar durant aquesta pandèmia el treball abnegat dels metges, de les infermeres i dels voluntaris. Per això en la missa del 16 d’abril, a la capella de la Casa Santa Marta, el papa Francesc digué en la seua homilia: “Aquests dies m’han “renyat”, perquè m’he oblidat d’agrair a un grup de persones que també treballen”. El papa comentava que li digueren: “Però t’has oblidat dels farmacèutics”. I és que el papa uns dies abans havia agraït el treball incansable “dels metges, les infermeres i els voluntaris. Però em vaig oblidar dels farmacèutics, ells també treballen dur per ajudar els malalts a eixir de la malaltia”. I el papa acabà dient: “També preguem per ells”.

I és que les farmàcies, també durant el temps de confinament, sempre han estat al peu del canó, amb les apotecaries obertes i els apotecaris en contacte directe amb els pacients. Perquè, mentre que els centres de salut han reduït les consultes presencials, els malalts han tingut la farmàcia, “un establiment obert tot el dia” (i també a les nits les que han estat de guàrdia), “a prop de les seues cases, on podien consultar dubtes” i on els professionals de farmàcia han alleujat als pacients els símptomes a les seues patologies.

I és que les farmàcies no són centres tancats sinó oberts les 24 hores, amb un calendari rotatiu pel que fa a les guàrdies.  Per això els farmacèutics ofereixen “un servei públic i molt pròxim a les persones”, ja que des de l’inic de la pandèmia (com han fet sempre els apotecaris), les farmàcies han estat al costat dels pacients, “per tal que la seua salut no es veiera alterada per l’actual situació”.

El president del Col·legi de Farmacèutics de València feia una sèrie de reflexions adreçades a les Administracions, per tal que tinguen en compte les farmàcies i així els apotecaris puguen treballar amb la resta dels professionals de la salut, en bé dels pacients.

Malgrat que els farmacèutics sovint són oblidats, tot i que estan en la primera línia de servei a la societat, aquests professionals “treballen dur per ajudar els malalts a eixir de la malaltia”, com deia el papa Francesc. I per això convé tindre present la dedicació i l’esforç dels apotecaris, que sempre estan a prop de la gent, per ajudar-los en els seus problemes sanitaris.


 

HOMILIA 11 DE SETEMBRE DE 2020, a la Basílica de la Mare de Déu de Montserrat

 


Recordem avui els patriotes catalans que van morir per defensar les llibertats nacionals de Catalunya i també els membres de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat que han mort i els seus familiars. I també volem tenir present avui, en l’acció de gràcies, el bisbe Pere Casaldàliga i mossèn Manel Pousa, dues persones solidaries i compromeses, dedicades als més necessitats, homes plens de bondat, que tenien la força de l’Evangeli, la força dels que no s’aturen mai.
Mare, no pateixis per mi. Em sento més feliç que mai. Ara començo a comprendre aquella benaurança de Jesús: Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne dels cels (Mt 5:10)”. Aquestes són les paraules que el bisbe Pere Casaldàliga adreçà a la seva mare, que sabia que el seu fill era perseguit pels opressors i que a més, rebia tota mena de calúmnies i amenaces. Per la seva fidelitat a l’Evangeli, el bisbe Pere va perdre l’amistat dels poderosos i dels rics i fou tractat de comunista, terrorista, subversiu. Van posar preu a la seva vida i malgrat tot no es va fer enrere (Mossèn Jaume Campalans, Full diocesà de Solsona, 6 de setembre de 2020, pp 6 i 7).

En aquesta Diada Nacional de Catalunya ens fa bé de recordar també aquestes altres paraules del bisbe Pere, traspassat el 8 d’agost: “L’Evangeli és un foc que a hom li crema la tranquil·litat”. Perquè “no es pot ser cristià i suportar la injustícia amb la boca closa. Jesús diu a l’Evangeli que ell ens jutjarà pel que nosaltres haurem fet amb els nostres germans més pobres i oprimits”.

I és que l’Evangeli, i d’una manera més concreta, les Benaurances, no és un text neutre, asèptic o políticament correcte. L’Evangeli és un camí de llibertat i d’alliberament. Per això quan van escorcollar la casa del bisbe Pere, “s’emportaren alguns llibres i apunts meus; (deia el bisbe Pere) però s’han descuidat d’endur-se el llibre més revolucionari que hi tinc: l’Evangeli” (ibidem).

L’estil de l’Església, com ho va ser el bisbe Pere, ha de ser dir les coses pel seu nom, sense por, amb valentia, acompanyant i encoratjant els oprimits, els aixafats i silenciats pel poder. En la seva vida, com la de Jesús, el bisbe Pere va esdevenir testimoni de veritat, de denúncia, de justícia, d’amor i de llibertat, perquè Casaldàliga deia el que pensava, feia el que deia i vivia el que creia (ibidem).

Mare, no pateixis per mi”, deia el bisbe Pere. I és que les Benaurances, si no les llegim des de la rutina, mai no són neutres ni asèptiques, ni políticament correctes, ja que capgiren la nostra escala de valors. Amb les Benaurances deixa d’estar en primera línia la violència, la riquesa i el prestigi, que queden substituïts per la pau, la bondat i la humilitat. Per això com a cristians no podem viure només amb el Decàleg, escrit en unes taules de pedra, sinó amb les Benaurances, escrites en el nostre cor.

Com deia el bisbe Desmond Tutú, “Si ets neutral en situació d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor”. També ho deia el papa Francesc el 5 de juliol de 2014: “Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides”. Per això les Benaurances són una aposta per posar-se al costat dels pobres, dels qui tenen fam i set de justícia, dels humils, dels nets de cor, dels perseguits a causa de la justícia.

I per això mateix, en aquesta Diada Nacional, com deien els bisbes catalans, “no podem ignorar ni menystenir que, en relació a Catalunya, existeix un problema polític de primer ordre, que obliga a cercar una solució justa a la situació creada, que sigui mínimament acceptable per a tots, amb un gran esforç de diàleg des de la veritat, amb generositat i recerca del bé comú de tothom. Per això «és hora de saber com dissenyar, en una cultura que privilegiï el diàleg com a forma de trobament, la recerca de consensos i acords” (Nota dels bisbes de Catalunya, 16 de febrer de 2018).
Als cristians, com deia P. Abat Josep Mª Soler el passat dia 8, “ens toca aportar esperança i compromís per a la tasca de construir la societat” i així esdevenir “constructors de ponts, superar enfrontaments i incomprensions i afavorir un diàleg respectuós amb la manera de pensar de cadascú, perquè es trobi una sortida justa a la situació actual del nostre país”. Com afegia el P. Abat, per trobar una solució al conflicte polític que viu Catalunya, “hi ajudaria revisar la situació dels polítics i líders socials que són a la presó o a l’estranger”.  
Per trobar una sortida a aquest conflicte polític que viu el nostre país, cal tenir present el document, “Arrels cristianes de Catalunya”, on els bisbes deien: “Com a bisbes de l’Església de Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat han de ser respectats i fins i tot promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària”.

Per això els bisbes catalans han defensat “la legitimitat moral de les diverses opcions sobre l’estructura política de Catalunya, que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i siguin defensades de forma pacífica i democràtica” (Nota dels bisbes catalans, 16 de febrer de 2018).

Germanes i germans, les Benaurances ens treuen de la neutralitat i ens conviden al compromís amb tots aquells que encara avui són perseguits per causa de la justícia.

El bisbe Pere, en la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, que va escriure, pregava així a Maria: “Noia de Natzaret, deslliureu la vostra Catalunya del materialisme consumista i del benestar insolidari; arrenqueu-nos de la neutralitat, impossible en aquest món d’explotats i d’explotadors, i forceu l’Església Catalana a optar, com Jesús, per la convivència i per l’acció a favor dels pobres de la Terra que són els únics hereus del Cel”.    

 

Germans i germanes, en acabar la nostra celebració, posem el present i el futur en mans de la Mare de Déu de Montserrat. Que ella, mare sol·lícita i amatent, il·lumini la catalana terra perquè mai “no es desfaci aquest poble català” que ella espiritualment engendrà i aconsegueixi “per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua”.

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT