La tele autonòmica (VILAWEB/ONTINTENT, 28/06/2015)

El novembre de 2013, el Govern Valencià va tancar RTVV, deixant als valencians sense una ràdio i una televisió pròpies. El nou Govern de la Generalitat ja ha dit que una de les prioritats és la reobertura de RTVV. Però quina RTVV ens cal? Alguns creuen (i defensen) que fa falta una televisió bilingüe. Altres creiem que la RTVV ha de potenciar i afavorir el valencià.  

En un país com el nostre amb dues llengües oficials, i amb una clara diglòssia, el bilingüisme (a part que només el practiquem els valencianoparlants) sempre afavoreix la llengua dominant, que en aquest cas és el castellà. Crec que la llengua més dèbil, el valencià en el nostre cas, és la llengua que s’ha de protegir més, i per això mateix s’ha d’afavorir en la televisió autonòmica. No poden tractar-se per igual dues llengües, quan una d’elles està en inferioritat de condicions. I posaré un exemple: qualsevol persona que tinga dos fills, un d’ells sense problemes de salut, amb un creixement adequat i amb ganes de menjar, i l’altre fill sempre malalt, amb problemes de creixement o per parlar, ¿tractarà igual els dos fills, o bé cuidarà més el fill més dèbil? Això mateix s’ha de fer en el cas del valencià, ja que és la llengua marginada.

El bilingüisme només el puc entendre amb igualtat de condicions. Però és evident que a la nostra societat, el valencià no està present en iguals condicions que el castellà. Qualsevol persona d’Ontinyent, de Nules o de Villena, pot comprar tots els diaris que vulga en castellà. ¿Quants diaris podem comprar en valencià, a Alacant, a Borriana o a Santa Pola? Qualsevol persona pot anar a vore les pel·lícules que vulga, en castellà. ¿En quantes sales de cine d’Elx, d’Almassora o d’Alberic trobem pel·lícules en valencià? Si una persona entra a una llibreria de València, de Castelló de la Plana o de Novelda, pot trobar els llibres que vulga, en castellà. ¿Quants n’hi ha en valencià? Als quioscos de Gandia, de Petrer o de Penñiscola, podem trobar qualsevol revista en castellà, però dubte molt que a Dénia o a l’Alcora en puguem trobar alguna en valencià. A la Universitat d’Alacant o de València, tots els alumnes poden estudiar en castellà, però quantes assignatures es fan en valencià? Els cristians d’Alcoi, d’Almenara o de Torrent, quantes misses tenen en valencià? De segur que són totes en castellà. Qualsevol telespectador pot vore pel·lícules, informatius o reportatges en castellà a TVE, Antena 3, Telecinco, la Sexta, Cuatro...però a la televisió, ¿on podem vore una pel·lícula en valencià?

Fotos: Marc Sardon

Els qui reclamen el bilingüisme per a la futura RTVV, s’equivoquen, perquè abans d’això s’hauria d’aconseguir una societat que utilitzara el valencià amb normalitat i en igualtat de condicions que el castellà, a diferència del que passa ara, ja que el valencià es troba marginat a la televisió, als diaris, a la Universitat, als quioscos, a les esglésies.....

Perquè si parlem de bilingüisme, ¿per què les webs dels ajuntament de Torrevieja, Chelva, Sogorb o Sax (entre moltes d’altres) no tenen la versió valenciana, i estan només en castellà? O les webs dels bisbat d’Oriola-Alacant, de València i de Sogorb-Castelló que estan únicament en castellà. Però encara és més escandalós el cas dels ajuntaments de Calp i de Oriola, que a més d’estar només en castellà, ofereixen les versions anglesa, alemanya, francesa i holandesa, però no la valenciana!! On estan els defensors dl bilingüisme que no denuncien la marginació que sofreix el valencià. Per què els defensors del bilingüisme no han denunciat el menyspreu que el Sr. Alberto Fabra o la Sra. Rita Barberà fan del valencià? O encara, el cas més greu de menyspreu a la nostra llengua que ha fet la diputada Carolina Punset?

En igualtats de condicions entendria el bilingüisme a la televisió. Però demanar ara una televisió autonòmica bilingüe, és intentar acabar amb el valencià. Per això la Llei d’Ús i d’Ensenyament del Valencià, de 1983, demana (cosa que no ha fet el Govern Valencià) afavorir la nostra llengua, la “llengua pròpia”, com diu l’Estatut d’Autonomia (article 6-1). I l’apartat 5 d’aquest mateix article diu: “S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”, cosa que tampoc no ha fet la Generalitat.

Per això la televisió autonòmica, com les diverses Administracions, (i pense en els diputats a les Corts parlant només en castellà) han d’afavorir més el valencià, si no volem que la nostra llengua quede marginada, o fins i tot desaparega. És el que defensava el cardenal Tarancon quan demanava una RTVV en valencià, ja que, com deia ell, “en castellà ho són totes les altres televisions”.

Sant Ciril d'Alexandria (LEVANTE-EMV, 27/06/2015)

El 27 de juny, celebrem la festa de Sant Ciril d´Alexandria, un dels Pares de l´Església més important de l´Orient cristià. Durant 32 anys va ser Patriarca d´Alexandria, capital política i eclesiàstica d´Egipte, una ciutat on hi convivien les cultures jueva, cristiana i pagana. El nom de Ciril d´Alexabdria va unit al Concili d´Efes (el tercer concili ecumènic) com a defensor de la fe, davant la controvèrsia nestoriana. La seua doctrina cristològica fa que Ciril d´Alexandria siga venerat com un far del cristianisme.

Possiblement Ciril va nàixer a Alexandria. Nebot del patriarca Teòfil, Ciril era de família acomodada. Per això va rebre una bona formació intel·lectual. Els seus escrits ens revelen un home d´una gran activitat pastoral. A finals del segle IV, les principals seus eclesiàstiques estaven ocupades per grans teòlegs: Ambròs a Milà, Damas a Roma, Ciril de Jerusalem a aquesta ciutat, Gregori a Nissa i Joan Crisòstom a Constantinoble.

El 412, Ciril ocupava la càtedra alexandrina com a patriarca i cap de totes les Esglésies de l´Egipte romà. Del 428 al 431, és quan Ciril va mantindre la lluita contra Nestori, per defendre la fe davant les controvèrsies cristològiques. I del 431 al 444, va consolidar la pau eclesiàstica a l´Orient cristià.

Nestori (i el nestorianisme) afirmava que Maria era la mare de Jesús, però no la mare de Déu. Ciril va combatre aquesta heretgia nestoriana, afirmant en la Carta Pasqual del 429: "No un home corrent és engendrat per Maria; sinó el mateix Fill de Déu fet carn, i per això Maria és veritablement Mare del Senyor i Mare de Déu". així Maria era anomenada Theotokos, o Mare de Déu.

Va ser un sínode romà qui declarà heterodoxes les doctrines nestorianes i per manament del papa Celestí I, Ciril quedava comissionat per notificar a Nestori la decisió, donant-li 10 dies perquè es retractara dels seus errors si no volia ser excomunicat. Amb aquest motiu, Ciril redactà una carta sinodal que havia de subscriure Nestori, per tal de quedar eximit com a heretge. Va ser l´emperador Teodosi II qui, el 431 convocà un concili a Efes, on Ciril condemnà l´heretgia nestoriana. El concili, que començà el 22 de juny d´aquell any, estava presidit per Ciril, que ocupava "el lloc del santíssim i benaurat arquebisbe de l´Església Romana, Celestí". Així, el concili d´Efes aprovà la doctrina de Ciril sobre la unitat de la persona de Crist. Per la seua intervenció a Efes, Ciril d´Alexandria va ser considerat com el gran Pare d´aquest concili.

Ciril d´Alexandria va morir el 444 i de seguida va ser venerat com el gran defensor de la maternitat divina de Maria.

Entre les seues obres més importants cal destacar els 5 llibres dels Comentaris sobre Isaïes, els 10 llibres del Comentari sobre Joan, els 5 llibres Contra Nestori, i també 29 homilies pasquals i 80 cartes.

26 de juny: Sant Pelai (LEVANTE-EMV, 26/06/2015)

El 26 de juny, l´Església celebra la festa de Sant Pelai, un jove màrtir de Galícia que va morir a Còrdova com a testimoni de la fe, el 26 de juny del 925. Sant Pelai va ser màrtir per la defensa de la seua castedat i pel fet de no haver apostatat de la fe.

Pelai va nàixer a Albeos, a la vora del riu Minyo, al bisbat de Tui, el desembre del 911 o el gener del 912. Pelai, que era nebot del bisbe Hermogi, va estudiar gramàtica a l´escola catedralícia de Tui, on aprengué el Salteri o llibre dels Psalms. Acompanyant el bisbe Hermogi, els dos varen ser fets presoners a la batalla de Val de Jonquera, el 920 i traslladats a Còrdova, van ser tancats a la presó d´aquella ciutat, en temps de l´emir Abderramà III.

El califat de Còrdova, en aquest primer quart del segle X, presentava la magnificència de l´esplendor artístic i també una gran riquesa cultural, però estava dominat per un califa que imposava, amb despotisme, la seua llei. Pelai descobrí que enmig de l´important ambient cultural, hi havia també un clima de corrupció sexual, ja que era per mitjà dels favors sexuals que es compraven els càrrecs. El califa es fixà en la bellesa de Pelai, del qual volia abusar sexualment. Però en no accedir Pelai a la concupiscència d´aquell pederasta, el califa va afalagar el xiquet per tal que consentira als abusos sexuals, prometent-li or i plata. Però Pelai, ferm en la seua fe, s´oposà als desigs d´aquell impúdic: "Sóc cristià i ho seré. Les teues riqueses no valen res, no vaig a renegar de Crist el meu Senyor".

Com que el califa no va poder convèncer Pelai perquè accedira als seus desigs sexuals, el xiquet va ser llançat en una catapulta de guerra fins a l´altra banda del Guadalquivir, i com que encara estava viu, un soldat el va decapitar el 26 de juny de 925. Els cristians van recollir el cos d´aquest jove màrtir, per enterrar-lo. Posteriorment, l´any 967 les seues relíquies van ser traslladades a Lleó, i el 994 a Oviedo, on són venerades al monestir de les monges benedictines de Sant Pelai, d´aquesta ciutat.

El jove Sant Pelai, des de la confessió de la seua fe en Jesucrist, ens és un exemple de rectitud i d´honestedat, una virtut que ha estat ultratjada per alguns hòmens d´Església i que amb la pederàstia, han escandalitzat la nostra societat. Ha estat el papa Francesc qui, d´una manera rotunda i contundent (sense mirar cap a una altra banda) ha denunciat i condemnat la pederàstia al si de l´Església, fins al punt de dir que els responsables dels abusos sexuals als menors, no tenen cabuda en l´Església. Aquest actes, que són del tot condemnables, atempten contra els xiquets i xiquetes, els més indefensos de la societat, i per això s´han de perseguir amb la màxima duresa. I és que la pederàstia, que és un dels delictes més abominables que coneixem, ha de ser perseguida, i els responsables d´aquest crim, han de ser portats davant la justícia.
Que el jove Sant Pelai ens ajude a fer de l´Església una llar per acollir els més indefensos de la nostra societat, i que el seu exemple ens encoratge a lluitar contra tot allò que degrada la persona humana.

25 de juny: Sant Màxim de Torí (LEVANTE-EMV, 25/06/2015)

El dia 25 de juny celebrem la festa de Sant Màxim de Torí. Va ser l´escriptor Gennadi de Marsella, que va morir a principis del segle VI, que va escriure el llibre, "De viris illustribus" (Sobre els hòmens il·lustres) qui va incloure el nom de Sant Màxim de Torí com a un dels personatges més il·lustre i més venerat per l´Església. I és gràcies a aquest llibre, que podem saber la vida i les obres d´aquest Pare de l´Església que va morir durant el regnat d´Honori i de Teodor el Jove.

Sant Màxim de Torí va ser el primer dels bisbes d´aquesta seu, i el seu ministeri episcopal va tindre lloc entre el finals del segle IV i el 423. Gràcies a les dades de Gennadi, no confondrem el nostre sant amb un altre Màxim, també de Torí, que morí després de 465. Del nostre sant no sabem ni on va nàixer (uns diuen que a Vercelli i d´altres que a Volterre) ni quan. Amb tot, sembla que el 398 ja era bisbe de Torí.

La identitat de Sant Màxim i l´autenticitat dels seus escrits ha estat resolta aquests últims anys, gràcies als estudis de diversos especialistes en Patrística (la ciència que estudia els Pares de l´Església), com Savio, Pellegrino i Mutzenbecher, que han datat amb exactitud els sermons de Sant Màxim. Aquests sermons, uns 89, han passat a enriquir les lectures patrístiques.

Cal tindre en compte que els segle IV i V són, tant a l´Orient cristià com a l´Occident, els anomenats segles d´or de la literatura patrística que agrupa les catequesis baptismals i la dels misteris cristians. Era la predicació dels bisbes, com a part important de la litúrgia, on els pastors de l´Església instruïen el poble fidel, i d´una manera especial els catecúmens, és a dir, aquells que es preparaven per a rebre el baptisme. El bisbe feia la catequesi al poble per al que els cristians aprofundiren els misteris de la fe. Aquestes catequesis es feien sobretot durant la Quaresma, temps en el qual hi havia la preparació dels catecúmens per a rebre el baptisme la nit de Pasqua, temps també on els penitents es preparaven per a rebre la reconciliació.

Aquestes catequesis dels bisbes, és a dir, els seus sermons, no solien estar escrites, sinó que els pastors de l´Església els anaven improvisant, i hi havia alguns que recollien i redactaven les predicacions, que servien després per a difondre-les. Els sermons de Sant Màxim, com és lògic, són a partir dels textos de la Sagrada Escriptura, on s´exposen els misteris de la fe recollits al llarg de l´any litúrgic.

Per a Sant Màxim de Torí, igual que per als altres Pares de l´Església, l´anunci de la Paraula de Déu i la celebració dels sagraments, constituïen la font d´on brollava la vida dels cristians. Segons els entesos, el llenguatge de les predicacions de Sant Màxim de Torí era clar, fluid i persuasiu, per així combatre l´heretgia de l´arrianisme i per condemnar algunes supersticions que s´havien infiltrat en el cristianisme. Per això Sant Màxim va ser un testimoni viu de com se celebrava la litúrgia a finals del segle IV i a principis del segle V al nord d´Itàlia.

Sant Màxim va ser, juntament amb Sant Ambròs, un dels Pares de l´Església que millor va contribuir a la consolidació i a la difusió del cristianisme. D´aquests sermons podem deduir la profunda i vital unió de Sant Màxim amb Torí. Entre els sermons de Sant Màxim, cal destacar el 17 i el 18, per la seua sensibilitat amb els més necessitats, ja que en aquestes predicacions el sant bisbe va fer una reflexió profunda sobre la riquesa i la pobresa. Concretament, al sermó 17, el bisbe es lamentava sobre aquells que no pensen "en les necessitats dels altres". De fet, com deia Sant Màxim de Torí, "molts cristians no només no distribueixen allò que tenen, sinó que furten als altres". I el bisbe encara afegia: "En la nostra ciutat hi ha molts hostes i pelegrins". I per això exhortava els cristians a fer "allò que heu promès". I al sermó 18, Sant Màxim denunciava la usura i l´avarícia: "Per què has portat a ta casa un guany depravat i contaminat?. Comprar és una cosa bona, però en temps de pau, quan es ven amb llibertat i no quan es ven allò que s´ha furtat en un saqueig".

També el sermó 61, ens exhorta a viure la fe d´una manera radical, no amb aparences: "Revestim-nos amb vestidures nítides. Parle de vestidures de l´ànima, no del cos. Engalanem-nos, no amb vestits de seda, sinó amb obres santes. Els vestits sumptuosos poden cobrir els membres, però són incapaços d´engalanar la consciència". Per a Sant Màxim era més important l´interior de l´home, que la façana, i per això denunciava aquell que va "esplèndidament vestit, mentre ens comportem amb sentiments corromputs", ja que actuar així "és una vergonya odiosa". I Sant Màxim acabava així el seu sermó "No serveix de res anar vestits esplèndidament si el nostre interior és brut".

Que l´exemple i la sol·licitud de Sant Màxim en denunciar la mentida i la corrupció, ens ajude a fer de l´Església una llar on els més desvalguts puguen ser acollits i estimats.

24 de juny: Sant Joan Baptista (LEVANTE-EMV, 24/06/2015(

 Va ser Jesús mateix, qui va fer l´elogi més gran sobre Sant Joan Baptista i que recull l´Evangeli de Sant Mateu: "Entre els nascuts de dona, no n´hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista" (Mt 11:11)

De família sacerdotal, fill de Zacaries i d´Elisabet, i cosí de Jesús, va ser "profeta de l´Altíssim", pel fet que va anar "al davant del Senyor a preparar els seus camins" (Lc 1: 76). Així ho canten aquests Goigs antics: "Vostre pare Zacarias/ pregant està ab devoció/ quan del cel rep la visió/ que vos alegrareu sos dies./ Donada la seua edat/ duptà de tal profecia".

Zacaries, el pare de Joan, no acabà de creure l´anunci que li va fer l´àngel que seria pare: "Mut per càstich ne quedà/ per no haver cregut l´oracle,/ y admira lo gran miracle/ quan la Verge vos visità./ Devant lo Verb encarnat/ vos saltareu d´alegria".

El centre de la vida de Joan va ser la seua predicació a la vora del riu Jordà. Amb un "vestit de pèl de camell, i la cintura coberta amb una pell" (Mt 3:4), el Baptista, predicava al desert de la Judea un missatge de conversió, i així esdevenia una "veu d´un que crida en el desert: Prepareu la ruta del Senyor, aplaneu-li els camins" (Mt 3:3)

Joan es manifestava com un enviat de Déu, per reconstruir un poble sant, davant la imminència de la vinguda del Messies: "La flor de la joventut/ en plé desert vos passareu,/ y ab herbes alimentareu/ vostre cos, font de virtut./ Lo poble creia en veritat,/ que vos erau lo Messias".

Joan, l´últim profeta de l´Antic Testament, va ser un home que cridà el poble d´Israel a viure la justícia i la coherència entre la vida i la fe, la necessitat de conversió i la crida a viure radicalment el camí de Déu, manifestat en l´Aliança. Per això, el Baptista predicava allò que de més net i valuós hi havia en la tradició d´Israel: l´honestedat, la coherència, la justícia i la solidaritat: "Qui tinga dos vestits que en done un al qui no en té i qui tinga per menjar, que també ho compartisca. No exigiu més del que està establert. No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per traure diners de ningú". (Lc 3:7-17)

Per la seua radicalitat i la seu fidelitat a Déu, Joan va ser primer empresonat i després assassinat, amb una mort tràgica. Va ser Herodes qui el féu decapitar, degut a que el Baptista denunciava el matrimoni il·legítim del rei amb Herodies, la dona del seu germà (Mc 6:14-29): "Vostra testa es presentada/ en plé ball devant la druda,/ vostra llengua encara que muda,/ sembla acusar la malvada./ Ab lo martiri heu lograt/ fer als àngels companyia".

La mort del Baptista, de qui Jesús digué que era "més que un profeta" (Lc 7:26) va posar fi a una història d´un home, d´un profeta, ple honestedat i de fidelitat, de valentia i de coratge!

Elegit des del si de la mare (com tots els profetes) Joan ens dóna hui una sèrie de lliçons: la passió per la justícia (en un món ple d´injustícies i de falsedats) el rebuig de la violència, la denúncia valenta de la corrupció i de la mentida, la claredat del seu missatge, l´anunci del Regne i sobretot l´honestedat de la seua vida.

Si de tots els sants celebrem la festa el dia de la seua mort, de Sant Joan (com també de la Mare de Déu) celebrem també el dia del seu naixement: el 24 de juny, sis mesos abans del naixement de Jesús.

Pel que fa a la representació iconogràfica del Precursor del Senyor, Joan assenyala amb el dit, l´Anyell que lleva els pecats del món (Jo 1:29), tot i que en algunes pintures o escultures, desgraciadament, el dit de Joan no assenyala el Messies, amb la qual cosa, perd el seu significat teològic.

El 24 de juny és una festa universalment celebrada des del segle IV i aviat van començar a aparèixer per Palestina, esglésies que recordaven els llocs de l´activitat del Baptista, a qui li han estat dedicades esglésies a Alzira, Vila-real, Beniarjó, Alcalà de Xivert o Xiva. També són diverses les ermites dedicades al Precursor del Senyor, com a Calp, L´Alguenya, Atzeneta del Maestrat, Moraira, Beneixama o Callosa d´En Sarrià, així com el monestir de Sant Joan de Penyagolosa. Igualment de nord a sud del País Valencià, són nombroses les fogueres en honor de Sant Joan, però sobretot són més remarcables les d´Alacant.

Que la protecció del Baptista, patró de Set Aigües, Catral, Sant Joan de Moró, Vallés, Alcanalí, Benicolet i Sant Joanet, ens encoratge a ser missatgers del Regne. I que la passió de Sant Joan per l´honestedat, la rectitud i la veritat, faça dels nostres polítics, dones i hòmens honrats i honestos.

24 de juny: 'Seguiu el mocadoret' (LEVANTE-EMV, 24/06/2015)

El 24 de juny, fa 602 anys del miracle del mocadoret, quan Sant Vicent Ferrer, el 24 de juny de 1413, va mostrar a la gent que l´escoltava, la urgència per auxiliar una família que vivia en la pobresa.

Segons conta la tradició, aquell 24 de juny de fa 602 anys, quan Sant Vicent es trobava predicant a la plaça del Mercat de València, davant de la Llotja, la seua santedat de vida li va fer vore que una família (com tantes famílies hui en dia) vivia en la indigència. El P. Sant Vicent explicà al seu auditori les necessitats d´aquelles persones, i per tal que el poble poguera ajudar-les, tirà el seu mocador a l´aire, que anà volant fins a la casa número 5 del carrer de la Tapineria, amb la gent al darrere. Quan el mocadoret entrà per la finestra on vivia aquella família pobra, es va produir l´autèntic miracle: la solidaritat i la generositat dels qui havien seguit el mocadoret, es va materialitzar en l´ajuda a la família que passava dificultats.

El miracle del mocadoret continua repetint-se 602 anys després! Ara ja no és Sant Vicent el qui llança el mocadoret a l´aire per auxiliar la gent que passa gana, sinó que són els voluntaris de Càritas, de la Casa de Caritat, de Creu Roja, dels Bancs dels Aliments, de les Associacions de Veïns, els qui continuen ajudant les persones que tenen problemes de subsistència.

En ple segle XXI, és una vergonya que encara hi haja gent que passe fam!! Encara hui en dia, 602 anys després del miracle del mocadoret, hi ha la necessitat urgent d´atendre persones majors, ancians que viuen sols, discapacitats, malalts dependents, o xiquets de famílies amb risc d´exclusió social.

El miracle del mocadoret és tan actual hui, com fa 602 anys. I per això, cal també que la solidaritat faça visible una sol·licitud per tots els qui sofreixen. Perquè el miracle del mocadoret no va ser que anara volant fins a la casa d´aquella família, sinó que l´autèntic miracle va ser la solidaritat que va nàixer per socórrer els qui tenien fam.

Quan l´Administració no fa bé el seu treball, són els voluntaris a les parròquies o en diverses ONG, els qui ixen a l´encontre dels qui viuen en la pobresa, o fins i tot en la misèria. Desitge que en aquesta nova etapa que s´obri ara, amb el nou govern de la Generalitat, l´Administració faça el possible i l´impossible per eradicar la pobresa que flagel·la la nostra societat. La Generalitat ha de donar exemple en la sol·licitud pels més necessitats, de la mateixa manera que tants i tants ciutadans anònims ajuden els qui estan en problemes, ja que saben compartir allò que tenen i fan possible, un dia i un altre, tants i tants miracles del mocadoret!!

Per això el miracle del mocadoret continua present hui en els nostres pobles. Càritas, Creu Roja, Mans Unides i tantes persones anònimes, continuen fent miracles a favor d´aquelles persones que han estat víctimes de la cobdícia dels bancs i de les injustícies dels poderosos, insensibles al dolor del nostre món.

22 de juny: Sant Tomàs More (LEVANTE-EMV, 22/06/2015)

El dia 22 de juny celebrem la festa de Sant Tomàs More, que va nàixer el 1478 a Londres, on son pare era jutge. Després d´estudiar Lleis a Òxford, i quan només tenia 23 anys, començà a treballar als jutjats. Coneixedor del llatí i del grec, arribà a ser professor de Dret i prestigiós advocat. Va ser membre del Parlament, viceministre del Tresor i "speaker" a la Cambra dels Comuns, i també, Canceller del Ducat de Lancaster.

More va ser un humanista que posseïa amplis coneixements, tant en Lleis, com en Art i en Teologia. Escrivia en llatí i és un dels fundadors de la prosa anglesa. També escrigué estudis bíblics, patrístics, filosòfics i teològics. Apassionat per la música i la pintura, la seua obra més important és, Utopia, publicada en 1516.

Casat amb Joana Colt, va tindre 2 filles i 1 fill, i n´adoptà un altre. En morir la seua esposa es casà amb Alícia Middleton. La casa de More era una de les més acollidores i hospitalàries de Londres. Però quan es feia de nit, Tomàs recorria els barris més pobres per fer almoina. Arribà a llogar una gran mansió per acollir ancians i xiquets malalts. Les nits de Nadal i de Pasqua les passava en vetla, pregant amb la seua famíilia.
El 1529 va rebre el màxim càrrec de la magistratura britànica, Lord Canceller del Regne d´Enric VIII. Quan la seua carrera i la seua reputació havien arribat al seu punt més alt, el rei Enric VIII li va demanar que l´ajudara a aconseguir la seua nul·litat matrimonial amb Caterina d´Aragó. More sabia que el rei era capriciós i que el matrimoni era perfectament vàlid i que per tant no hi havia cap motiu per anul·lar-lo, pel fet que Enric VIII s´haguera enamorat d´Anna Bolena. Per això el 16 de maig de 1532 Tomàs More va renunciar al càrrec de Lord Canceller de la Corona i es retirà de la vida pública, ja que la seua consciència no li permetia aprovar allò que el rei exigia.

En perdre l´estipendi de la Cort i sense cap benefici professional, More quedà en la ruïna. Tomàs More no volgué assistir a la coronació d´Anna Bolena, cosa que li comportà l´odi de la nova reina.

El 1534 li van exigir jurar l´Acta de Supremacia, que rebutjava l´autoritat del papa sobre els cristians d´Anglaterra. Però More no va voler jurar aquest nou caprici del rei i va ser empresonat a la Torre de Londres. Durant els 15 mesos que va durar el seu captiveri, More escriví el Dialeg de la serenitat en temps de tribulació.

9 dies després de ser executat el seu amic Joan Fisher, More va ser jutjat al palau de Westminster, acusat d´alta traïció per haver negat l´autoritat suprema del rei dins del territori de l´Església d´Anglaterra. Condemnat a mort, Tomàs More va ser decapitat a la Torre de Londres el 6 de juliol de 1534.

More va ser un polític fidel a la seua consciència i un home ferm en la defensa de la veritat, per la qual va morir. Exemple per als nostres polítics, More escrivia: "Sóc incapaç de declarar amb la meua boca, allò que en consciència sé que no és veritat". I sense caure en l´adulació, More va donar la seua vida per la veritat!

Sant Tomas More és exemple per a aquells que tenen una responsabilitat política, degut a la seua dignitat, la seua honestedat i la seua valentia. És també això el que espere dels polítics valencians: hòmens i dones honrats i sol·lícits pels més necessitats.

Sant Tomàs More va escriure una pregària preciosa sobre el bon humor, que tots hauríem de tindre molt present: "Dóna´m Senyor, una bona digestió i, no cal dir-ho, alguna cosa per digerir. Dóna´m la salut del cos, i el bon humor que em cal per mantindre-la. Dóna´m una ànima sana, Senyor, que tinga sempre davant els ulls allò que és pur i que és bo, perquè no s´escandalitze enfront del pecat, ans trobe la forma de remeiar-lo. Dóna´m una ànima, Senyor, que no conega l´avorriment ni el remugueig, ni el ploricó ni la queixa. I no em deixes prendre gaire seriosament aquesta cosa que es fica per tot i que anomenem el Jo. Dóna´m, Senyor, el sentit de l´humor: fes-me capaç de riure d´una acudit perquè sàpia traure un poc d´alegria de la vida i la puga compartir amb els qui em rodegen".

Que Sant Tomàs More, que és un model de rectitud i d´honestedat en l´exercici de la vida pública, ajude els polítics que governaran la Generalitat i els ajuntaments en aquesta nova etapa que hem començat al País Valencià, per tal que siguen hòmens i dones sol·lícits pels més necessitats i honestos i justos en la seua tasca del seu servei als ciutadans.

21 de juny: Sant Lluís Gonçaga (LEVANTE-EMV, 21/06/2015)

 El 21 de juny celebrem la festa de Sant Lluís Gonçaga, un jove jesuïta que morí als 23 anys. Lluís va nàixer a Castiglione el 9 de març de 1568, al si d´una família noble, ja que son pare, Don Ferrante, era el marquès de Castiglione i sa mare, Marta, era filla dels barons de Santena de Chieri.

Lluís, que era el primogènit, estava destinat a heretar el títol de marquès de son pare i a seguir la carrera militar. Entre 1573 i 1576 Don Ferrante s´absentà de Castiglione pel fet que s´embarcà amb Joan d´Austria per a la campanya militar de Tunísia, després de la qual anà a Madrid per recollir una recompensa generosa. Quan Don Ferrante retornà a Castiglione, va trobar el seu fill Lluís molt canviat. Del comportament vulgar i de paraules malsonants que tenia abans, el xiquet, que ja tenia 8 anys, s´havia tornat formal i educat, a més de reflexiu, estudiós i piadós, en gran part gràcies a la influència de sa mare. Don Ferrante va tindre una certa desil·lusió pel canvi de Lluís, ja que el volia com a home de guerra.

Lluís i el seu germà Rodolf van anar a Florència, que en aquell moment era la capital de l´art. Lluís aprofità el seu temps de formació, a més d´aprendre també esgrima i ball. Però poquet a poquet, el jove va començar a trobar-se incòmode enmig del luxe de la cort. Aquest canvi s´accentuà encara més quan el seu confessor, el jesuïta Francisco de la Torre, li va donar a Lluís el llibre "Misteris del Rosari", la lectura del qual va propiciar que el jove oferira a la Mare de Déu la seua virginitat. Per això mossèn Jacint Verdaguer escriví aquest bonic poema a Sant Lluís: "Lliri de puresa,/ castíssim Lluís/ Lliri de puresa,/ flor del paradís./ Que dolça és ta essència,/ que hermós és ton cor,/ vessant ignocència/ com la rosa en flor./ Sou lliri puríssim/ que, al nàixer un matí,/ la mà de l´Altíssim/ porta a son jardí./ Sou fill de Maria,/ de Cristo germà,/ dolcíssima guia/ que el cel nos donà".

El novembre de 1579 Lluís i Rodolf s´incorporaren a la cort del Duc de Màntua, i de retorn a Castiglione, Lluís començà a ensenyar catecisme als xiquets de la ciutat. A més, li expressà a sa mare el seu desig de ser missioner com Sant Francesc Xavier, per això era assidu a la pregària i llegia les cartes del jesuïta navarrès i d´altres missioners també jesuïtes.

El 1582 Lluís s´instal·là a la cort espanyola i ell i el seu germà van ser nomenats patges de D. Diego, el príncep d´Astúries i hereu del tron espanyol. A Madrid, Lluís al mateix temps que estudià matemàtiques, biologia, llatí, castellà i filosofia, començà a viure d´una manera austera i modesta. Va ser el 15 d´agost de 1583, quan Lluís comprengué que Déu el cridava a entrar a la Companyia de Jesús, tot i l´oposició rotunda de son pare. Per traure-li del cap aquesta vocació a ser jesuïta, Don Ferrante envià Lluís i el seu germà Rodolf a un viatge per les diverses corts d´Itàlia: Màntua, Ferrara, Parma, Pavia i Torí. Don Ferrante va pensar que el contacte amb la noblesa faria que Lluís s´oblidara de la crida a ser religiós. A més, Don Ferrante va utilitzar diversos clergues perquè feren desistir Lluís de la seua vocació, tot i que no pogueren fer-lo canviar d´opinió. Finalment Don Ferrante va accedir al desig de Lluís i va traspassar a Rodolf els drets de primogènit que tenia Lluís, que el 2 de novembre de 1585 abdicà a favor del seu germà Rodolf.

El 25 de novembre de 1585, Lluís va ingressar al noviciat de Sant Andreu del Quirinal, on finalment va trobar la pau i la llibertat que desitjava. A més de fer el mes d´exercicis espirituals, Lluís començà a fer els serveis més humils del noviciat. De 1586 a 1587, a Nàpols, estudià metafísica i s´examinà amb èxit de filosofia. El 25 de novembre de 1587, a Roma, Lluís va fer la professió perpètua i començà els estudis de teologia.

El 1591 entrà la pesta a Roma, amb hospitals plens de malalts, els jesuïtes van acollir els pobres i els infectats i Lluís, un dia, veient un malalt al mig del carrer, el va prendre i se l´emportà a l´hospital. Però quedà contagiat per la malaltia que el va portar a la mort el 21 de juny d´aquell mateix any. Lluís, exemple de generositat i de netedat de cor, va ser canonitzat pel papa Benet XIII el 31 de desembre de 1726.

Com canta mossèn Jacint Verdaguer, Sant Lluís és el patró de la joventut cristiana: "Aqueix lliri vostre, plantau-lo en los cors./ Oh, feu lo cor nostre/ verger d´eixes flors./ Oh Verge Maria,/ eix lliri sagrat,/ vostra llum l´obriu,/ sol de Montserrat./ Lluïsos d´Espanya/ seguim nostre estel,/ del pla a la muntanya/ de la terra al cel".

Carta al Govern del País Valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 21/06/2015)

Al futur Molt Honorable President de la Generalitat del País Valencià

I als Honorables Consellers i Conselleres

En aquesta nova etapa que prompte començarà al País Valencià (tot i que, de fet, ja va començar el 24 de maig passat), vull adreçar-me a vostès per encoratjar-los a treballar per un País Valencià basat en la justícia i en la fraternitat. Un País on els més forts no abusen mai més dels més dèbils i on la justícia faça possible la llibertat i l’entesa entre els valencians.

Voldria que la seua tasca estiguera encaminada a acabar amb la fam, sobretot la dels nostres xiquets. Vull que s’esforcen per tal que els nostres infants, des de la cultura que ens fa passar de súbdits a ciutadans, puguen créixer en llibertat, per tal d’arribar a ser hòmens i dones lliures.

Vull i desitge que siguen sensibles al clam i a les necessitats de les persones més vulnerables de la nostra societat, i d’una manera especial, dels familiars de les víctimes del metro i dels veïns del Cabanyal.

Vull que treballen perquè la natura siga respectada i protegida, que tinguen cura del medi ambient, i que siguen sensibles als problemes dels llauradors, sempre els últims en tot.

Desitge que treballen per acabar amb l’atur i perquè els nostres jóvens, amb una faena digna, puguen tornar al nostre oaís.

Vull també que intenten acabar amb els desnonaments, i que el dret a l’habitatge siga respectat.

Vull que treballen per fer possible un diàleg entre el nostre Govern i els bancs i les entitats financeres. Que facen comprendre als bancs que, enmig d’una crisi brutal, han de saber ajudar els més desvalguts, no xafar-los.

Vull que en la seua noble tasca de servei als ciutadans, com a hòmens i dones cridats a la política, siguen honrats, que rebutgen qualsevol temptació de corrupció, que no es deixen endur mai pel frau i la mentida. I que es preocupen, de veritat, pel bé dels ciutadans.

Vull que treballen per normalitzar la nostra llengua. Que siga respectada i afavorida. Que s’acabe la discriminació lingüística que patim els valencians a la nostra terra i que els nostres xiquets puguen estudiar en valencià, sense les barreres i les dificultats que posaven els anteriors Governs valencians.

Vull que puga ser una realitat viure en valencià i per això els demane que promoguen la nostra llengua a l’administració, a la justícia i als mitjans de comunicació. Que puguem veure pel·lícules en valencià, comprar diaris en la nostra llengua i tindre una RTVV lliure i plural i en la nostra llengua. Sense manipulacions ni censures!! I que siga possible tornar a veure (qui ho vulga) TV3.

Vull també que treballen incansablement per una sanitat universal i de qualitat i per uns serveis socials i un ensenyament a l’abast de tothom, sense les retallades immorals que hem patit, sense les llistes d’espera escandaloses als hospitals.

Vull que tinguen una sensibilitat especial pels més desvalguts, que els malalts dependents siguen atesos amb eficàcia i que els pensionistes puguen viure amb dignitat i no amb la pensió de misèria que cobren molts d’ells.

Vull que els xiquets tinguen més beques per a llibres i per a menjadors.

Vull que traballen per extingir el racisme, la xenofòbia i tota mena d’ideologia totalitària, que no fan sinó degradar la humanitat.

Vull que cobren vostès un sou digne, sí, però que no siga abusiu i que vostès siguen exemples de sobrietat, d’austeritat i de sol·licitud.

Vull que el Govern valencià tinga una administració més senzilla i més austera, i alhora funcional, eficaç i més pràctica, sense tants assessors ni aduladors.  

Vull que el Govern de la Generalitat del País Valencià no tinga por al futur ni al present, perquè només la llibertat fa possible un Poble lliure.

Vull que treballen per tal que aviat siga una realitat el Corredor Mediterrani i que finalment arribe un nou finançament que no ofegue més els valencians.

També voldria que el Govern del País Valencià traballara per posar les bases que ens ajuden a arribar a la plena sobirania nacional, per tal de poder exercir el dret de decidir amb llibertat, el futur del nostre país.

Vull que el Govern valencià que aviat es formarà estiga ben cohesionat, sense recels ni malfiances entre els seus membres, disposats a treballar conjuntament i amb molta generositat.

Segur que si treballen per tot això i per moltes altres coses que m’he deixat al tinter, els valencians començarem a ser més lliures i més valencians

"Lloat sigues" (LEVANTE-EMV, 20/06/2015)

Amb aquest títol, paraules amb les quals comença el Càntic de les Criatures de sant Francesc d´Assís, el dijous passat es va donar a conèixer l´encíclica del papa Francesc sobre l´ecologia i el medi ambient, un text que ens convida a revisar la nostra relació amb la natura. L´encíclica, que té també una dimensió social, apareix uns mesos abans que el pròxim octubre, l´ONU pose en marxa els Objectius de Desenrotllament Sostenible, i que al desembre se celebre la reunió climàtica de l´ONU, a París, on s´ha d´aprovar el protocol que substituirà el de Kioto, per intentar aconseguir un acord climàtic global que siga vinculant, i així intentar reduir les emissions de CO2 i evitar l´augment de la temperatura global de la Terra.

La preocupació del papa per l´ecologia ja ve de lluny, ja que en l´eucaristia d´inici del seu ministeri episcopal com a bisbe de Roma, el 19 de març de 2013, el papa ens convidava a ser «custodis de la creació», i en l´audiència del 5 de juny del mateix any, Francesc deia: «Voldria detindre´m en la qüestió del medi ambient. ¿Què vol dir conrear i custodiar la terra?¿Estem conreant i custodiant la creació?¿O l´estem explotant?».

L´encíclica Lloat sigues, que forma part dels gestos tan eloqüents de Francesc, la va començar a preparar el papa ja fa temps, amb l´assessorament d´un equip d´experts, entre els quals hi ha el cardenal Turkson i el teòleg Víctor Manuel Fernández. Aquest text fa una crida a fer possible una revolució ètica i econòmica per previndre el canvi climàtic i la creixent desigualtat que hi ha entre regions riques i pobres. El papa, que apel·la al cor i a la ment de les persones, ens alerta sobre els perills de les indústries armamentístiques, el creixement dels residus i la gestió de l´aigua.

La qüestió de l´ecologia està molt relacionada amb la distribució equitativa dels aliments. Només fa uns dies, concretament el passat dia 12, el papa denuncià davant la FAO la falta de voluntat per acabar amb la fam al món. En un text dur i valent alhora, davant els representants d´aquest organisme internacional, el papa demanà «transformar el món perquè siga un jardí, un lloc habitable per a tots». I és que entre la destrucció i la conservació, el papa fa un pas més, ja que ens convida a transformar el nostre món.

Aquesta és la primera encíclica del papa Francesc, ja que l´anterior Lumen Fidei, sobre la fe, publicada fa dos anys, era feta a partir dels textos que havia deixat Benet XVI. Abans de conèixer el text, com passa tantes vegades, alguns sectors conservadors dels EE UU ja han mostrat el seu desacord, com declarava el cardenal Madariaga: «He escoltat crítiques a l´encíclica del papa sobre l´ecologia per part d´ideologies capitalistes, abans que siga publicada. ¿Com poden criticar alguna cosa quan encara no la coneixen?». Amb 192 pàgines, 246 punts i 2 pregàries finals, aquesta encíclica, que com va fer el papa Joan XXIII amb la Pacem in terris està adreçada a tot el món i no només als cristians, ens recorda el crit de la Terra pel dany que li provoquem (nº 2) i per això la necessitat d´un canvi que reclamen els jóvens (nº 13).
El papa, que fa una «invitació urgent a un nou diàleg» (nº 14) sobre com estem construint el futur del planeta, denuncia «l´esclafament del sistema climàtic» (nº 24), ja que això és «un problema global, amb greus dimensions ambientals, socials, econòmiques i polítiques» (nº 25). El papa ens recorda també el «deute amb els pobres que no tenen accés a l´aigua potable» (nº30) així com l´escàndol que suposa «els aliments que es llancen» (nº 50). Aquesta encíclica ens anima a enfortir «la consciència que som una sola família humana» (nº 52) i a escoltar «el gemec de la germana Terra», que s´uneix «al gemec dels abandonats» (nº 53). El papa Francesc, amb valentia, denuncia aquells poders econòmics «que privilegien l´especulació» (nº 54) i que provoquen que moltes persones «estiguen privades dels drets humans bàsics» (nº 158).
Francesc també parla de la «inhumanitat dels bancs» (nº 189) i d´aquella política corrupta, així com de la falta de «bones polítiques públiques» (nº 197). Finalment el papa fa una crida a apostar «per una altre estil de vida». Com ha dit el bisbe Luis Infanti, d´Aysen, aquesta encíclica és «contundent, profètica i desafiant», pel fet que en aquest text el papa fa una crida a la consciència de creients i dels no creients, per tal de fer possible un canvi dels poders polítics, econòmics i tecnològics, que facen possible un món millor.

20 de juny: Sant Romuald (LEVANTE-EMV, 19/06/2015)

En un moment de decadència del cristianisme, Romuald va ser un dels millors representants de la reforma de l´Església, a finals del segle X i principis de l´XI. Si la reforma de Cluny, entre els benedictins va tindre lloc a principis del segle X, Sant Romuald va fer el mateix 100 anys després.

Romuald, de família dels Onesti, ducs de Ravena, va nàixer sobre el 950, com així ho canten aquests Goigs antics: "Ravena il·lustre ciutat,/ fill de sos Duchs vos honrá,/ com al pare os criticà/ per ser al vici entregat,/ fins que lo Totpoderós/ vos cridá ab toch especial".

Romuald va passar la seua joventut d´una manera desordenada. Però un fet luctuós, va canviar la vida del jove. Son pare, Sergi, en un duel, al qual va assistir Romuald, va matar el seu adversari: "A un desafío assistint/ quedàreu horrorisat,/ y en un monastir entrat/ gran remordiment sentint;/ allá aborríreu plorós/ vostra vida criminal". El jove, angoixat per aquella mort, es va retirar a fer penitència al monestir benedictí de Classe, a prop de Ravena. Després de 3 anys, Romuald va demanar que l´admeteren de monjo. La seua vida observant, era com una denúncia per als monjos relaxats, i per això, amb conformitat del seu abat, Romuald deixà el monestir i se n´anà a viure a un lloc solitari: "Malvist en lo manastir/ per vostre exemplar rigor,/ ab permís del superior/ al desert váreu partir/ vivint ab Marí gustós/ del Véneto al litoral".
Juntament amb Pere Urseol, duc de Venècia, Romuald va arribar al monestir de Cuixà, on començà a viure en una ermita, a prop del monestir cenobi benedictí: "Pere Urcéol, que abdicà/ de Venecia lo ducat,/ ab vos vingué acompanyat/ á ferse monjo en Cuxá;/ en eix punt portàreu vos/ una vida angelical".

Romuald va ser un prodigi d´ascetisme, amb dejunis rigorosos i pregàries, gràcies a les quals podia vèncer les temptacions.
Cap al 999, Romuald va tornar a Itàlia, per residir, de nou al monestir de Classe, on en solitud, continuava fent vida de pregària i de penitència. Va haver de patir els ultratges dels monjos del seu propi monestir, que l´expulsaren. Romuald demanà a l´emperador Otó III, uns terrenys on construí un monestir de vida contemplativa, basat en la soledat i en l´obediència: "Abat de Clásse nombrat,/ després vilment despedit,/ y de altres també expel·lit,/ de tant bullíci cansat,/ á Camálduli afanós/ vos portá un toch celestial".

Romuald va ser un exemple de pregària, de soledat i de penitència. Fundà altres monestirs a prop de Roma, amb un règim de vida de silenci i austeritat. El 1012 va fundar el monestir de Camp Màldoli, nom que ha donat lloc a l´Orde de Sant Romuald: la Camàldula, un monestir amb cel·les independents i vida mig eremítica, mig cenobítica: "Mòlts monastirs ja fundats,/ de merits y virtuts plé,/ suspirant ab sant dalé/ del cel per les claredats,/ os concedí Déu piadós/ gosar lo premi eternal". Romuald va morir a Val de Castro, el 7 de febrer de 1027 i l´Orde de la Camàldula va ser aprovat pel papa Alexandre II, en 1072.

Amb motiu del mil·lenari de la Camàldula, el 2012, el Prior General, Alessandro Barban deia que "El silenci i la pregària, no són un aïllament, ni una separació o una contradicció amb el diàleg i l´hospitalitat". I és que els monjos, tant els camaldulencs, com els benedictins o els cistercencs, no vivim aïllats del món. La vocació monàstica es viu en comunió amb els hòmens i les dones del nostre món. Per això els monjos i les monges ni fugim del món, ni el veiem com alguna realitat a condemnar! Al monestir, els monjos i les monges, mentre compartim allò que som i allò que tenim, sense tindre res propi, fem possible una manera de viure fonamentada en la senzillesa i la frugalitat, el perdó i la pau. I és que com ha dit el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, "La Regla ens ensenya com hem de conviure amb els altres", en un ambient fratern.
Que la intercessió de Sant Romuald done un nou impuls a la vida monàstica i a la fe de tots els cristians: "Puig sou astre lluminós/ de la Iglesia universal:/ Lliuráunos sempre del mal/ Romuald, abat gloriós".

16 de juny: santa Ludgarda (16/06/2015)

El 16 de juny, celebrem la festa de Santa Ludgarda, una monja contemplativa, que va ser primer, benedictina i després cistercenca, i que va nàixer a Tongres (Bèlgica) el 1183 o el 1184.

De família acomodada, son pare, interessat en el triomf mundà de la seua filla, va fer diversos negocis que pràcticament el van arruïnar. Lutgarda, per la seua part, i influenciada per la frivolitat i la superficialitat de son pare, es deixava portar per la vanitat. Pel contrari, la mare de la jove, a diferència del marit, volia educar Lutgarda en la fidelitat a la fe. Per això i per tal de protegir-la de l´ambient buit e el que vivia, va ingressar Lutgarda en l´internat que tenien les monges benedictines del monestir de Santa Caterina, a Saint Troud.

La vida de la jove en aquest internat, i fins els 17 anys, no va ser gens exemplar. Va ser quan deixà les monges, que va reflexionar sobre el sentit de la seua existència i el buit en el que es trobava la seua vida. Per això demanà a les benedictines que l´admeteren per ser monja. Aquestes acceptaren que Lutgarda entrara al monestir, tot i que sense fer-se cap il·lusió en quant a la seua perseverança, ja que la coneixien bé degut al temps que passà a l´internat. Malgrat el passat de Ludgarda, la jove va fer un canvi, una conversió sincera i radical, i per això l´opinió negativa que les benedictines tenien d´ella, va canviar en vore el progrés espiritual de Ludgarda, durant el noviciat. I és que com ha dit el P. Jacques Leclercq, "als 17 anys, la vida mística la va envair com un huracà" i la va canviar per complet. De jove frívola i superficial com era Lutgarda, la gràcia de Déu la transformà en una jove madura, responsable i plena de desig de Déu.

Després de l´etapa de formació, Ludgarda va fer la professió, produint-se un fenomen que va percebre un capellà que assistia a la celebració. En el moment que a les monges els era posada al cap una corona feta de lli, aquell capellà veié que Ludgarda era coronada amb una corona d´or. Aquell capellà ho comentà amb un rector que tenia al costat, que li respongué que estava somiant despert.

La vida de Ludgarda progressava cada dia més en pietat i fervor, de tal manera que les altres monges l´escolliren abadessa (tot i la seua oposició) quan encara no tenia 24 anys. La seua sol·licitud maternal i el seu tracte suau i delicat amb les germanes, va ser el tret que caracteritzà el seu abadiat. Però després d´un temps de dubtes, i desitjant viure l´Evangeli amb més fiadelitat, i aconsellada per un sant capellà, Ludgarda abandonà el monestir de Santa Caterina de Saint Troud i se n´anà al monestir cistercenc d´Aywiéres, on va viure amb humilitat, dedicada a la pregària i a la penitència. També les monges del Cister, per la vida exemplar de Ludgarda, la van voler elegir abadessa, però ella ho va rebutjar.

Ludgarda va tindre al llarg de la seua vida nombroses experiències místiques, visions i èxtasis, a més del do de llengües que li permetien comprendre els Psalms, escrits en llatí. Segons la tradició, una nit se li va aparèixer la Mare de Déu, que afligida per l´heretgia dels albigesos, demanà a Ludgarda que fera dejunis perquè els heretges es pogueren convertir. Durant 7 anys, Ludgarda va viure menjant només pa i cervessa, i malgrat això no va defallir físicament, ja que feia amb normalitat els treballs que li eren assignats. Ludgarda va saber correspondre a la gràcia que Déu havia vessat en el seu cor, i així arribà al cimal de la perfecció i de la mística. Com a monja contemplativa, Ludgarda va tindre una vida interior profunda i molt rica.

La representació iconogràfica de Santa Ludgarda ens la presenta agenollada davant de Jesús clavat a la creu, que amb un braç desclavat, abraça aquesta monja. Aquesta representació té el seu fonament històric en l´esforç físic de Ludgarda, ja que un dia, que no es trobava bé i decidí no anar a les Matines, finalment decidí alçar-se del llit i anar al Cor. El seu esforç va ser recompensat, ja que quan Ludgarad entrà al cor per resar les Matines, veié Jesús crucificat que l´abraçava.

Com a bona filla de Sant Bernat, Ludgarda va tindre una gran devoció a la Mare de Déu, que se li va aparèixer per confortar-la i encoratjar-la. 5 anys abans de morir, Ludgarda va profetitzar la seua mort. Amb una vida marcada per la penitència i per la pregària, la primavera de 1246 la salut de Ludgarda va empitjorar. Va morir el 16 de juny de 1246.

15 de juny: Santa Micaela del Santíssim Sacrament (LEVANTE-EMV, 15/06/2015)

El 15 de juny celebrem la festa de Santa Mª Miquela del Santíssim Sagrament, que va morir a València, enguany fa 150 anys.

Mª Miquela Desmaissières López de Dicastillo y Olmedo, la futura Mare Sagrament, de família aristocràtica, va nàixer l´1 de gener de 1809. De cor noble i generós, Miquela va dedicar la seua vida a favor de les dones que havien caigut en la prostitució.

Miquela, que era vescomtessa de Jorbalán, de jove va alternar la vida caritativa a favor dels pobres i dels malalts, amb la vida cortesana a la cort de París i de Brussel·les. Va rebre un ensenyament excepcional, degut a la posició econòmica de la seua família.

Va ser a Madrid, quan en companyia d´una amiga visità l´hospital de Sant Joan de Déu, que acollia les prostitutes malaltes. Això va impactar la vescomtessa de Jorbalàn, que es va fer càrrec d´aquestes jóvens, quedant-se a viure amb elles en una casa. La seua família i les seues amistats no van voler saber res d´ella, degut a l´escàndol que en aquella època suposava el seu compromís amb aquelles dones que la societat marginava.

La caritat de Miquela va fer que, malgrat les contrarietats que va sofrir, fins i tot per part del seu confessor i d´un bisbe, sobreeixira en la seua tasca a favor de les dones que havien exercit la prostitució.

D´aquesta manera, fundà la congregació religiosa de les Adoratrius del Santíssim Sagrament i de la Caritat. Ella mateixa, amb les seues 7 primeres companyes va fer la professió simple el 6 de gener de 1859, i un any i mig després, el 15 de juny de 1860, va fer la professió perpètua.
La congregació es va estendre a Saragossa, València, Barcelona i Burgos. Va ser a València mateix on la Mare Sagrament, el 1858 va fundar una comunitat de Religioses Adoratrius. Enmig de l´epidèmia de còlera que es produí a València, el 1865, la Mare Sagrament, va morir en aquesta ciutat, el 24 d´agost d´aquell any, enguany en fa 150. El seu cos va ser enterrat al cementeri de València i després, traslladat a la casa de la congregació, al carrer Hernás Cortés. El 4 de març de 1934, Mª Miquela del Santíssim Sagrament va ser canonitzada pel papa Pius XI i proposada a tota l´Eglésia com a model de generositat i d´amor.

Actualment les Adoratrius, amb més de 1000 religioses, viuen a 23 països d´Europa, Àsia i Amèrica, treballant per tornar la dignitat a aquelles dones explotades per la prostitució i l´exclusió social.

Les Adoratrius continuen en ple segle XXI, el carisma de la Mare Sagrament en la tasca de l´alliberament integral i la reinserció social de les dones víctimes de la prostitució o d´altres tipus d´esclavitud. Per això han creat diversos projectes, com Font de vida, Emaús, Betània, Sicar o Amaranta, entre molts d´altres, per promoure els drets de les dones, enmig d´un món que continua discriminant-les. A més de València, les religioses Adoratrius es troben a diversos països d´Iberoamèrica, al Japó i la Índia, a Espanya, el Regne Unit i França.

Al nostre País, Alpuente li ha dedicat una ermita a la Mare Sagrament. La construcció, de planta rectangular, és del 1936, i es troba al costat de la carretera que travessa l´aldea de la Carrasca.

Hui les Adoratrius, que el passat 14 d´abril van rebre el Premi "Drets Humans Rei d´Espanya", fidels al carisma de la seua fundadora, continuen l´obra d´alliberament de la dona, responent amb fidelitat a la tasca d´evangelització que els va encomanar Santa Maria Miquela del Santíssim Sagrament. Com declarà el passat 14 d´abril la Germana Ramona Rabaneda, superiora de la comunitat de València, "el nostre objectiu és que la dona puga viure feliç allà on estiga, sense ser esclavitzada, per això atenem les dones, siguen quines siguen les seues problemàtiques, com el maltractament o les toxicomanies". Com deia la Germana Rabaneda, l´objectiu de la Congregació de les Adoratrius és "un canvi social", que ajude les dones a viure millor. Aquest va ser l´objectiu de la Mare Sagrament en fundar les Adoratrius.

14 de juny: El profeta Eliseu (LEVANTE-EMV, 14/06/2015)

El 14 de juny celebrem la festa del profeta de l´Antic Testament, Eliseu, la vida del qual es troba recollida al primer i al segon Llibre dels Reis.

Aquests dos llibres (una mateixa obra en dues parts) ens presenta una narració de la història de la reialesa israelita, que abasta una miqueta més de quatre segles, del 971 al 586 abans de Crist. Al costat de les memòries o els fragments dedicats als reis de Judà i d´Israel, és remarcable en aquesta narració dels dos Llibres dels Reis, l´actuació dels profetes, que es fan sentir més en els temps de desgràcies. Enmig dels regnats més irresponsables, fan la seua irrupció aquests hòmens de Déu, amb intervencions prodigioses. Els més significatius d´aquests hòmens de Déu van ser els profetes no escriptors (ja que no ens han deixat cap obra escrita) Elies, la vida del qual està recollida des del capítol 17 del primer Llibre dels Reis, fins al capítol 2 del segon Llibre dels Reis, i Eliseu, que trobem al capítol 19 del primer Llibre dels Reis (amb la vocació del profeta) i dels capítols 2 al 13 del segon Llibre dels Reis.

És a través dels dos Llibres dels Reis, on veiem com el compilador de l´obra sembla que no faça cas de la història que va escrivint, ja que dóna tota la importància del text a la missió profètica d´aquests enviats de Déu. Per això les narracions més completes d´aquests dos llibres, a part de la història del rei Salomó, són els cicles dels dos profetes esmentats.

Eliseu, un nom que vol dir "Déu és la meua salvació" era fill de Safat, de família acomodada, ja que tenia 12 parelles de bous per treballar els camps. La història del profeta Eliseu, que va viure entre el 850 i el 800 abans de Crist, comença al verset 19 del capítol 19 del primer Llibre dels Reis, quan el profeta Elies veié Eliseu, que estava llaurant el camp amb 12 parelles de bous, i li llançà al damunt el seu mantell, signe de la crida a seguir-lo. Eliseu, obedient a la crida, s´acomiadà de la família, matà una parella de bous amb els que estava llaurant, convidà la gent del poble i "després va seguir Elies i es posà al seu servei" (1R 19:21)

Un dels episodis més coneguts de la història d´Eliseu és quan va rebre l´esperit de profecia d´Elies en ser portat al cel el profeta de foc. Eliseu, sabent que Elies seria endut al cel, demanà a Elies que el fera el seu successor, a la qual cosa Elies li digué que així seria si el veia anar-se´n al cel. I així va ser, ja que en ser arrabassat Elies en un carro de foc cap al cel, el profeta va deixar caure el seu mantell, que va recollir Eliseu, i amb el mantell, Eliseu també va rebre l´esperit de profecia d´Elies, quedant així hereu i successor d´Elies. Va ser a partir d´aquell moment que Eliseu també començà a fer prodigis i miracle com a profeta. El primer del miracle va ser quan, amb el mantell d´Elies, Eliseu va serparar les aigües del Jordà (2R 2:13ss).

Eliseu també va profetitzar la pluja, després d´un temps sense ploure al campament i la victòria sobre Moab (2R 3:9ss). Un altre fet prodigiós d´Eliseu, fruit de la seua sol·licitud pels més desvalguts va ser la multiplicació de l´oli d´una viuda, l´obtenció d´un fill a Guihezí, la dona sunamita que l´acollia, i la resurrecció d´aquest xiquet, quan estant al camp amb son pare, va morir (2R 4). També cal recorda la multiplicació d´uns pans (2R 4:42) i sobretot la curació de l´arameu Naaman que era leprós, després que es banyara al Jordà (2R5).

Eliseu també va anunciar les crueltats del nou rei dels arameus (2R 8:7), la unció de Jehú com a nou rei d´Israel (2R 9) i la profecia de la derrota d´Israel (2R 13:14) i finalment el miracle que va fer el profeta després de mort (2R 13.20).

La vida dels hòmens de Déu, com Eliseu, perdura després de mort per les seues bones obres, que són un signe de la bondat d´aquests enviats de Déu.

“Em doblegaré però no em trencaré” (VILAWEB/ONTINYENT, 14/06/2015)

Des del 24 de maig que he seguit (entre sorprès i estupefacte) les negociacions dels partits polítics per fer possible el nou Govern de la Generalitat del País Valencià: Converses, trencaments, recels, diàleg, desqualificacions, pressions, malfiances i malentesos, com en un pervers serial de televisió. I finalment, l’acord!

Fer un govern demana saber pactar, dialogar i transigir. És evident que recolzat amb les majories absolutes que el PP ha tingut al País Valencià aquests últims anys, aquest partit no ha volgut fer pactes ni ha propiciat el diàleg. Però quan no hi ha un partit amb majoria absoluta, cal exercir l’art de l’entesa i de l’acord, com, finalment, sembla que s’ha produït.

Hem de reconèixer que el PP ha guanyat les eleccions al País Valencià, en ser el partit que ha obtingut més diputats a les Corts Valencianes. Però com que li faltaven socis de govern, els altres partits s’han afanyat per fer possible l’alternança al PP.

Crec, com ja vaig dir en un altre article, que els polítics han de tindre molt clar que són servidors de la ciutadania que els ha elegit. I que els vots que han obtingut, no són seus! Són prestats per aquells que els han votat. Per tant, els partits polítics que volen fer un nou govern, han de treballar amb la premissa que han estat elegits per intentar solucionar els problemes dels ciutadans, no per crear-ne de nous, ni tampoc per frustrar les expectatives d’aquells que els han votat. I encara menys, per repartir-se el pastís! L’ambició i la cobdícia per aconseguir càrrecs, mai no hauria d’estar present en la política.

Per això, fer un nou govern demana saber transigir, escoltar l’altre i no imposar les pròpies idees, sinó saber confrontar-les amb les dels adversaris, per així arribar a acords. I sempre des de la tolerància, la generositat i el respecte als altres. Mai des de les desqualificacions, ni la prepotència, ni tampoc invocant el llenguatge de la por o de les amenaces.

El papa Joan XXIII contava que hi havien representants de l’Església que havien seguit el lema (estúpid) del poeta llatí, Horaci: “Frangar, non flectar”, és a dir: “Em trencaré, però no em doblegaré”. Joan XXIII, amb més intel·ligència, preferia actuar tenint com a lema, el contrari d’Horaci: “Em doblegaré però no em trencaré”. Com els joncs, que amb flexibilitat es dobleguen per deixar passar l’aigua, i d’aquesta manera no es trenquen.

La intransigència i el rigorisme en la política (i en tots els altres àmbits de la vida) no serveixen sinó per impossibilitar els acords. Si el PP volia tornar a governar, ara que no té majoria absoluta, hauria d’haver sabut transigir i dialogar, no imposar el seu model d’una manera arrogant. Si el PSOE, Compromís i Podem volen fer un nou govern, no poden tampoc instal·lar-se en la intransigència, en els recels, ni en un diàleg de sords, que no fa sinó dificultar qualsevol pacte. ¿Val més trencar-se per no doblegar-se? ¿O més aviat cal saber doblegar-se per evitar trencar-se?  

Els Pares del Desert instruïen els deixebles a la vida monàstica amb els apotegmes, que eren aquelles paraules plenes de saviesa que marcaven una manera de viure. Un dels apotegmes més coneguts ens parla d’un monjo que quedà escandalitzat, en vore altres monjos que reien i que es comportaven amb naturalitat, sense caure en la severitat ni en el rigorisme. En comentar el que havia vist a un ancià espiritual, aquest li digué: “Pren un arc i tensa’l”. El monjo prengué un arc i el tensà. El pare espiritual li digué: “Tensa’l més”. Aquell monjo el tensà una miqueta més. El pare espiritual li digué: “Tensa’l més encara”. El monjo li respongué: “Si el tense més es trencarà”. El pare espiritual aprofità aquest exemple de l’arc, per fer-li vore a aquell monjo que si tensem la vida de les persones, des del rigorisme, la severitat i la intransigència, aquestes persones també es trenquen.

La política (com la vida) és aquell art que ens permet el diàleg, sense tensar-lo, sense trencar-lo. No sé si els polítics que estaven intentant arribar a acords al País Valencià, apostaven més pel, “Em trencaré però no em doblegaré”, o per, “Em doblegaré però no em trencaré”. Només les persones intel·ligents saben que el trencament porta a la destrucció i a la frustració. I que doblegar-se, ser flexible, saber acollir les opinions dels altres (encara que semble un signe de debilitat) porta a enriquir les pròpies idees i a arribar a acords. Quin ha estat el camí que han pres els nostres politics? I per què la por al diàleg i al pacte? Benvingut siga un Govern del País Valencià que aposta pel diàleg i per la pluralitat.