diumenge, 14 d’abril del 2019

Tarancon a Solsona (LEVANTE-EMV, 13/04/2019)

Aquest 2019 s'acompleixen 90 anys de l'ordenació presbiteral de Vicent Enrique i Tarancon, 50 de la seua creació com a cardenal i 25 de la seua mort.
I hui, 14 d'abril, s'acompleixen 73 anys de l'entrada del bisbe Tarancon al bisbat de Solsona. Aquell plujós diumenge de Rams, Tarancon prenia possessió de la diòcesi tot oferint-se als seus diocesans com a "padre, pastor y amigo".
Encara recorden alguns que el van conèixer, la intel·ligència i la capacitat de treball incansable de Tarancon: "Ens ha arribat la tramuntana", deien d'ell els capellans del bisbat. I també: "Quan alguns hi van, ell ja en torna". Tarancon va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: "Era el lloc adequat per a mi". I això que molts van considerar el seu temps a la diòcesi com una mena de càstig per la seua pastoral: "El nostre pa de cada dia".
Un mes després de la seua entrada al bisbat, Tarancon va escriure una pastoral "explosiva" en la qual qüestionava la "pau" del franquisme: "Oficialmente estamos en paz, (pero) ¿no es verdad... que acabada la guerra hace falta todavía ganar la paz?". El bisbe Tarancon veia que, malgrat l'anomenada oficialment la "pau" de Franco, "ahora ni hay paz internacional, ni paz política y social, a pesar de la paz más aparente que real que celebramos". Tarancon desaprovava "las injusticias del régimen capitalista" i lamentava "que después de la guerra, el egoismo ha crecido en el corazón de los hombres". El bisbe de Solsona també denunciava públicament els qui "hacen grandes negocios sin reparar en la justicia" i els qui s'aprofitaven de la situació de penúria per fer "una ganancia ilícita". Com no podia ser d'una altra manera, el govern franquista (acostumat a tindre bisbes dòcils al Règim), qualificà Tarancon de "obispo rojo".
De nou, el 1950 Tarancon escriví una altra pastoral: "El pan nuestro de cada dia", un text valent i profètic, on el bisbe de Solsona eixia en defensa de la gent de la zona minera del Llobregat, que passava gana: "No podemos callar. No debemos callar por más tiempo....parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos", deia la pastoral, on Tarancon denunciava la manca de pa en temps de l'estraperlo. El jove bisbe Tarancon va escriure la pastoral "para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana".
Tarancon havia trucat diverses vegades a l'Adminstració per tal de trobar una solució a la fam que patia la gent del seu bisbat. Però davant la inoperància dels dirigents franquistes, Tarancon, veient que trobava totes les portes tancades, va decidir escriure aquesta pastoral. En el seu text, Tarancon afirmava encara: "Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones.....(però) hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos". La pastoral, com era d'esperar, va enrabiar el govern de Franco, però Tarancon solucionà el problema i la gent va tindre pa. De fet, quan alguns es preguntaven com era que Tarancon estava tants anys en una diòcesi menuda, el nunci contestava: "Hasta que el gobierno no digiera el pan", en al·lusió a la pastoral de Tarancon "El pan nuestro de cada dia", "el obispo Tarancon no saldrá de Solsona".
En aquesta diòcesi, on Tarancon hi passà 18 anys, el bisbe valencià també es va destacar per la defensa de la nostra llengua, en un temps de repressió i de dictadura, on el català estava prohibit i perseguit. Així per exemple, Tarancon assumí personalment la defensa de la revista l'Infantil, per evitar d'aquesta manera problemes de censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancon, que era un home de fets més que de paraules, li digué al mossèn: "No patisca; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passara res, vaig predicar en català".
Com ha dit l'abat Josep Mª Soler, Vicent Enrique i Tarancon va ser "un dels bisbes europeus que millor havia assimilat les directrius del Concili i, alhora, el millor portaveu de la renovació de l'Església i de la reconciliació de la societat".
Tarancon va ser veritablement un bisbe de l' "aggiornamento", que va afavorir la reconciliació entre els espanyols i va defensar la independència de l'Església i l'Estat. Per això en la missa d'entronització del rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975, Tarancon deia: "L'Església no patrocina cap ideologia política, ni determinarà quines autoritats han de governar-nos".

Tarancon també demanava perdó pel paper de l'Església durant la guerra civil. Així en el seu discurs amb motiu de la concessió del Doctorat Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, el 1994, Tarancon afirmà: "L'Església, que havia sigut bel·ligerant en la guerra civil, recolzant el Règim dels vencedors, havia d'ajudar el poble en la seua evolució i proclamar la reconciliació dels espanyols". Per això l'Assemblea Conjunta bisbes-capellans, de 1971, presidida per Tarancon, en ple franquisme, proclamava: "Reconeixem humilment i demanem perdó perquè no sempre vam ser veritables ministres de reconciliació en el si del nostre poble dividit per una guerra civil".

divendres, 12 d’abril del 2019

Promeses electorals, mentides i falsedats (LEVANTE-EMV, 11/04/2019)

ots els ciutadans, i d'una manera especial els polítics, hem de procurar ser veraços. Hem de ser hòmens i dones de paraula, capaços de dir sempre la veritat i d'actuar amb honestedat i amb honradesa. I no persones que utilitzen la mentida, l'engany o les mitges veritats, per tal d'aconseguir privilegis o, en campanya electoral, més vots. Perquè és quan s'acosten les eleccions sobretot, quan els polítics s'omplin la boca de promeses, que moltes vegades no són sinó falsedats i mentides.
Només fa uns dies, la Sra. Bonig, presidenta del PP al País Valencià, desqualificava Vox amb aquestes paraules: "Prometen el cel i la terra però la història ha demostrat que porten l'infern per a tothom" (Levante, 27 de març de 2019). Davant d'aquesta afirmació tan contundent en la qual la Sra. Bonig desqualificava Vox, el lector dedueix que el PP està tancat a qualsevol pacte amb Vox, ja que la presidenta del PP valencià diu que aquest partit porta l'infern.
Però vint dies abans, les declaracions de la Sra. Bonig (Levante, 7 de març de 2019) eren totalment contràries al que deia el 27 de març, ja que la presidenta del PP valencià afirmava que no descartava un pacte amb Vox: "No hi ha cap problema en governar amb Vox" al País Valencià. La Sra. Bonig deia que "El PP sap pactar i arribar a acords". I afegia encara: "Parlarem amb tothom". I és així com ha passat a Andalusia, ja que el partit del Sr. Casado (amb l'ajuda del partit del Sr. Rivera) no ha tingut cap inconvenient en aliar-se amb un partit xenòfob. De fet, el PP va assumir una part del discurs de Vox per tal de poder governar a Andalusia (El País 10 de gener de 2019). D'aquesta manera, i només pactant amb Vox, el PP ha aconseguit el govern d'Andalucia.
I jo em pregunte: ¿per què tantes mentides i tanta hipocresia? Si la Sra. Bonig deia fa uns dies que no hi havia "cap problema en governar amb Vox", ¿per què ara diu que aquest mateix partit, amb el qual no veia cap objecció per pactar, porta l'infern per a tothom?

Un altre cas de contradicció que ratlla l'esquizofrènia és Ciudadanos, que davant d'una mateixa proposta vota de manera diferent. Així, al Congrés dels Diputats aquest partit va votar contra la reforma de l'Estatut valencià i pel contrari a les Corts Valencianes va recolzar la reforma.
Joan Fuster, el 1984 escrivia un article que portava per títol: "La paraula és l'home". En aquest text, l'assagista de Sueca feia una reflexió a partir d'una dita popular que li havia contat mon pare i que deia: "De palabra dada y de barranco hondo, si no me está a cuenta me'n torno". Fuster escrivia: "Sempre s'ha dit que la paraula és l'home. O siga: un home de paraula ha estat tradicionalment algú que manté els seus compromisos pactats de viva veu. El fet pertany a la mitologia jurídica del món rural. Ara: el món és dels espavilats i els tractes, sovint s'evaporen. Basta llegir el diari per comprovar que el nostre mite rural de la "paraula és l'home", avui més que mai és una fal·làcia. Ni que siga davant el notari".
Com escrivia Fuster, "Basta llegir el diari per comprovar que el nostre mite rural de la "paraula és l'home", avui més que mai és una fal·làcia". I per a mostra, la Sra. Bonig, que primer diu que no té cap inconvenient en pactar amb Vox i després afirma que Vox porta l'infern a tothom. L'única explicació racional a aquesta contradicció de la Sra. Bonig, és que el PP també vulga portar l'infern al País Valencià. I per això té la necessitat de pactar amb el partit que porta l'infern a tothom. En fi: preparem-nos perquè en aquesta llarga campanya electoral, alguns partits polítics ens embafaran amb promeses, mentides i falsedats.

dijous, 11 d’abril del 2019

Crist Viu (Diari de Girona, 06/04/2019)

Dimarts passat, 2 d'abril es va presentar l'exhortació apostòlica postsinodal del papa Francesc, «Crist viu», un text que recull les conclusions del Sínode sobre els joves que es va celebrar al Vaticà l'octubre passat. Aquesta exhortació és la cinquena del papa Francesc, després de l' Evangelii Gaudium, Laudato si, Amoris laetitia i Gaudete et exultate. En aquest text, estructurat en 9 capítols i amb 299 números, el papa anima cada jove a confiar en Jesús, sobretot quan se senti «envellit per la tristesa, per les rancúnies, les pors, els dubtes o els fracassos», ja que «Ell hi serà per tornar-te la força i l'esperança» (2). El papa recorda als joves que «la glòria de la joventut és al cor més que en la força física» (9) i que «la veritable joventut és tenir un cor capaç d'estimar» (13). Per això en aquesta exhortació el papa demana als joves que «no es deixin robar l'esperança» (15), ja que no es tracta de «passar la joventut distret, adormit» sinó que s'ha de gastar «per conrear coses belles i grans» (19).
Tot fent-se ressò dels anhels dels joves, el papa demana al Senyor «que alliberi l'Església dels qui volen envellir-la, esclerotitzar-la en el passat, aturar-la, tornar-la immòbil» (35). Per això els joves, com assenyala el papa Francesc, són els qui «poden ajudar l'Església a mantenir-se joves, a no caure en la corrupció, a no convertir-se en una secta, a lluitar per la justícia» (37). El papa reconeix que en l'Església «algunes coses han de canviar i per això necessita també recollir la visió i fins i tot les crítiques dels joves» (39), que «reclamen una Església que escolti més, que no passi condemnant el món». D'ací que són molts joves que «no volen una Església callada i tímida, però tampoc que estigui sempre en guerra», amb una «Església a la defensiva» (41). El papa vol que els joves construeixin una «Església viva» capaç de «reaccionar fent atenció a les legítimes aspiracions de les dones que demanen més justícia i igualtat» (42).
«No podem dir només que els joves són el futur del món», remarca el papa, ja que «són el present» i amb les seves vides «l'estan enriquint amb la seva aportació» (64). Sensible als problemes de la nostra societat, el papa demana que «no siguem mai una Església que no plora davant aquests drames dels seus fills joves», ja que «el pitjor que podem fer és aplicar la recepta de l'esperit mundà que consisteix a anestesiar els joves» (75).
El papa ens recorda que vivim «en una cultura àmpliament digitalitzada» (86) amb l'avantatge d'un «entorn digital» que «pot facilitar la circulació d'informació independent» (87). Amb tot, el papa anima els joves a «passar del contacte virtual a una bona i sana comunicació» (90).
Aquesta exhortació tracta el tema dels immigrants, que «ens recorden la condició originària de la fe, és a dir, la de ser 'forasters i peregrins a la terra' He 11:13» (91). Per això el papa demana als joves que «no caiguin en les xarxes dels que volen enfrontar-los amb altres joves que arriben als seus països, fent-los veure com a éssers perillosos» (94). El papa, que no amaga la gravetat i la monstruositat de la «plaga dels abusos sexuals a menors» (96), exigeix «aplicar accions i sancions tan necessàries» (97), així com també aturar els «abusos de poder, econòmic, de consciència, sexual» (98). A més de condemnar els abusos sexuals a menors, el papa mostra la seva «gratitud cap als qui han tingut la valentia de denunciar el mal patit». Però també mostra la seva gratitud i «reconeixement als laics, sacerdots, consagrats i bisbes que cada dia es lliuren amb honestedat i dedicació al servei dels joves» (99). Per això el papa defensa una Església més humil, que «no tem mostrar els pecats dels seus membres» (101). Francesc, que destaca «la força admirable» (110) dels joves, i que sempre són estimats per Déu (112), veu en el Pare del cel un Déu amb «un cor tendre de compassió» (115).
El papa demana als joves que no es deixin «comprar» ni «seduir», ni «esclavitzar per les colonitzacions ideològiques» (122). El papa anima els joves a viure l'amor autèntic que no es troba «en la disbauxa, utilitzant els altres, posseint els altres o dominant-los» (131). El papa encoratja els joves a anar sempre endavant, ja que encara que s'equivoquin, sempre podran «aixecar el cap i tornar a començar» (142). En la lluita per ser fidels a l'Evangeli, el papa anima els joves a no observar «la vida des d'un balcó», ni a ser «cotxes aparcats», sinó que els demana que prenguin decisions i que arrisquin, encara que s'equivoquin (143). «Sigueu protagonistes d'aquest canvi», demana el papa als joves, «sigueu lluitadors pel bé comú» (174), «sigueu capaços d'anar contracorrent» (176), ja que «un jove ha de tenir esperit crític» (190).

El papa, finalment, vol que ens acostem als joves «amb la gramàtica de l'amor, no amb el proselitisme» (211), per així fer possible una Església «de portes obertes» (234). El papa també parla de la vocació (249-264), del treball (269-271) i de la consagració, ja que si un jove reconeix la crida de Déu i el segueix, «això és el que més t'omplirà» (276).

El Llibre del Poble de Déu 45 años después (Religió Digital, 04/04/2019)

La lectura del artículo: “El Gure Aita”, de Vicente Luis García Corres, publicado en estas páginas, sobre el homenaje que la Academia de Lengua Vasca, Euskaltzaindía y la Diócesis de Bilbao hacían a los miembros de la comisión encargada de redactar en euskera los textos litúrgicos, me ha hecho recordar la comisión que tradujo esos textos al valenciano. De dicha comisión nació el Llibre del Poble de Déu, misal dominical y festivo, aprobado por “los obispos del País Valenciano” el 9 de octubre de 1974. Aquella fue una edición “declarada apta para los actos litúrgicos hasta la publicación de las ediciones cultuales valencianas”.
Los obispos que aprobaron el Llibre del Poble de Déu, aquel 9 de octubre, fueron José Mª García Lahiguera, arzobispo de València, Pablo Barrachina, de Oriola-Alacant, Josep Mª Cases Deordal, de Sogorb Castelló y los auxiliares de València, Jesús Pla Gandia y José Gea Escolano.
Ese misal dominical y festivo fue preparado por un comisión presidida por el P. Pere Riutort.
Desgraciadamente ninguna de las diócesis valencianas hará un homenaje a los miembros de la comisión que prepararon el Llibre del Poble de Déu.
Será el próximo 9 de Octubre, aniversario de la Dedicación de la catedral de València, cuando se cumplirán 45 años de la presentación, por parte de los obispos del País Valenciano, del Llibre del Poble de Déu, el misal dominical y festivo preparado por el P. Pere Riutort y editado por Gorg.
Fue el 9 de octubre de 1974, cuando el arzobispo de València, Jose Mª García Lahiguera, juntamente con sus obispos auxiliares, Jesús Pla y José Gea y los obispos Pablo Barrachina, de Oriola-Alacant y Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, presentaban el Llibre del Poble de Déu.
Los cinco obispos en el texto de presentación de este misal dominical y festivo, deseaban que la implantación de la liturgia en lengua vernácula en la Iglesia, trajese “frutos de mayor unidad, de mayor comprensión y vivencia de la Palabra de Dios”. Los obispos valencianos añadían: “Nos place presentar hoy a los fieles valencianos, esta edición del Misal Dominical y Festivo, que esperamos que sea instrumento de provechosos bienes espirituales”.
El Llibre del Poble de Déu contiene el cantoral popular, las celebraciones de domingos, festividades y Semana Santa, el Ordinario de la misa, Sacramentos y Misas Rituales de los Sacramentos y de la Profesión Religiosa, la liturgia de los Difuntos, un apéndice del Misal Romano, liturgia en latín y diversas oraciones litúrgicas para misas de niños y “de reconciliación”, así como oraciones en familia, en grupo o individuales.
Padre P.  Ruitort
Padre P. Ruitort
Con su aprobación eclesiástica, los obispos del País Valenciano, hace 45 años declaraban esta obra, “apta para los actos litúrgicos hasta la publicación de las ediciones cultuales valencianas” que, los cristianos valencianos todavía estamos esperando.
Los textos litúrgicos del Llibre del Poble de Déu, eran una adaptación para uso de las diócesis de València, Oriola-Alacant y Sogorb-Castelló, aprobada por los obispos y realizada por la Comisión Inter-diocesana correspondiente.
Desgraciadamente, tanto el P. Riutort como los presbíteros valencianos que utilizaron estos textos oficiales, fueron ser atacados e insultados por gente que no apreciaba el valenciano y que tenía como objetivo castellanizar todavía más la Iglesia Valenciana. Y lo que fue más grave: los obispos que aprobaron esos textos, a excepción del obispo Josep Mª Cases Deordal, de Sogorb-Castelló, nunca hicieron suyo este misal aprobado por ellos mismos.
Hace unos años la Acadèmia Valenciana de la Llengua constituyó una comisión para traducir los textos litúrgicos al valenciano. El misal romano está traducido y enviado a los obispos para su aprobación. Pero este misal duerme el sueño de los justos en algún despacho del palacio arzobispal de València.
Y mientras tanto los cristianos valencianos no podemos celebrar nuestra fe en nuestra lengua, por la insensibilidad de nuestros pastores. Y eso a paesar que un grupo de presbíteros valencianos escribió una carta al arzobispo de València, con fecha 29 de junio de 2016, donde pedían al cardenal Cañizares la aprobación de los textos litúrgicos en valenciano. También hace falta recordar que más de 20000 valencianos, el 1965 y haciéndose eco del Vaticano II, firmaron un documento en el que pedían la introducción de la lengua vernácula en la Iglesia valenciana.
Pero 45 años después de la aprobación del Llibre del Poble de Déu, los cristianos valencianos continuamos marginados en el seno de nuestra Iglesia, a diferencia de otras comunidades lingüísticas que en el País Valenciano sí que ven acogidas y respetadas sus lenguas. Como ha de ser. Así, vemos que la parroquia de San Valero y de San Vicente, del barrio valenciano de Russafa, celebra una Eucaristía en chino cada domingo. La parroquia también ha editado un devocionario bilingüe castellano-chino.
Ejemplar del Llibre del poble de déu
Por su parte, la parroquia de Santa Ana, también de València, celebra una misa semanal en portugués para los católicos portugueses y brasileños, además de celebrar también en chino. La parroquia de los Santos Juanes, igualmente de València, celebra misas en italiano los sábados por la tarde. Y en San Juan del Hospital, se celebra en inglés. Finalmente, la parroquia de la Virgen del Rosario, también en València, celebra misa en polaco, los domingos y en el antiguo convento de la Trinidad, la comunidad greco-católica celebra en ucraniano cada domingo.
"Y mientras tanto el valenciano continúa quedándose a las puertas de los templos"
Y es que en pleno siglo XXI, en el País Valenciano, la mayoría de los presbíteros continúan discriminando la lengua de los valencianos.
La última anécdota conocida, en relación a la marginación del valenciano, me la contó el amigo Francesc Jordà. Resulta que hace unos años bautizaron a su hija y él y su esposa pidieron al sacerdote que el bautizo fuera en valenciano. “Ningún problema”, les dijo él. La sorpresa vino cuando en la celebración, el cura les dijo que “ahora vamos a rezar el Padre Nuestro en castellano para que lo puedan rezar todo el mundo” (?) ¿Aquel sacerdote debía creer que todo el mundo reza en castellano? Mi amigo Francesc, su esposa y los padrinos le dijeron que no, que el Padre Nuestro se había de rezar en valenciano que era la lengua que entendían y hablaban los padres de la pequeña que era bautizada, la lengua de los padrinos, de los amigos y de toda la gente que participaba en la celebración. Esta es la manera de reivindicar nuestra lenguaen la Iglesia y no claudicando ante aquellos que piensan que “todo el mundo reza en castellano. Como si Dios no entendiese el valenciano. Y es que estamos acostumbrados a oír: “Hable usted en cristiano”.
Hace unos años, en unas declaraciones a la Cope, el arzobispo valenciano, Antonio Cañizares, decía que “se ha de evangelizar la cultura”. Pero ¿cuando inculturaremos el Evangelio? ¿Cuándo será una realidad que el Evangelio pueda proclamarse en valenciano, con toda normalidad, de la misma manera que se proclama en coreano, en námbia o en chino?
El verano de 2014 el papa Francisco, cuando recibió a los campeones de fútbol les dijo: “Es parte de mi identidad cultural”. Y el 28 de agosto del mismo año, el papa afirmaba también: “Cristo no anula las culturas”. ¿Y por qué la Iglesia del País Valenciano continua ignorando y anulando la cultura de los valencianos?
"Cristo no anula las culturas"

Promeses electorals, mentides i falsedats (10/04/2019)

Tots els ciutadans, i d’una manera especial els polítics, hem de procurar ser veraços. Hem de ser hòmens i dones de paraula, capaços de dir sempre la veritat i d’actuar amb honestedat i amb honradesa. I no persones que utilitzen la mentida, l’engany o les mitges veritats per a aconseguir privilegis o, en campanya electoral, més vots. Perquè és quan s’acosten les eleccions, sobretot, quan els polítics s’omplin la boca de promeses, que moltes vegades no són sinó falsedats i mentides.
Només fa uns dies, la Sra. Bonig, presidenta del PP al País Valencià, desqualificava Vox amb aquestes paraules: ‘Prometen el cel i la terra però la història ha demostrat que porten l’infern per a tothom’. Davant d’aquesta afirmació tan contundent amb la qual la Sra. Bonig desqualificava Vox, el lector dedueix que el PP està tancat a qualsevol pacte amb Vox, ja que la presidenta del PP valencià diu que aquest partit porta a l’infern.
Però vint dies abans, les declaracions de la Sra. Bonig eren totalment contràries al que deia el 27 de març, ja que la presidenta del PP valencià afirmava que no descartava un pacte amb Vox: ‘No hi ha cap problema de governar amb Vox’ al País Valencià. La Sra. Bonig deia que ‘el PP sap pactar i arribar a acords.’ I afegia encara: ‘Parlarem amb tothom’. I és així com ha passat a Andalusia, ja que el partit del Sr. Casado (amb l’ajuda del partit del Sr. Rivera) no ha tingut cap inconvenient a aliar-se amb un partit xenòfob. De fet, el PP va assumir una part del discurs de Vox per tal de poder governar a Andalusia. D’aquesta manera, i només pactant amb Vox, el PP ha aconseguit el govern d’Andalusia.
I jo em pregunte: per què tantes mentides i tanta hipocresia? Si la Sra. Bonig deia fa uns dies que no hi havia ‘cap problema a governar amb Vox’, per què ara diu que aquest mateix partit, amb el qual no veia cap objecció per pactar, porta l’infern per a tothom?
Un altre cas de contradicció que ratlla l’esquizofrènia és Ciutadans, que davant una mateixa proposta vota de manera diferent. Així, al Congrés dels Diputats espanyol, aquest partit va votar contra la reforma de l’estatut valencià, i pel contrari a les Corts Valencianes donà suport a la reforma.
Joan Fuster, el 1984, escrivia un article que portava per títol La paraula és l’home. En aquell text, l’assagista de Sueca feia una reflexió a partir d’una dita popular que li havia contat mon pare i que deia: ‘De palabra dada y de barranco hondo, si no me está a cuenta me’n torno’. Fuster escrivia: ‘Sempre s’ha dit que la paraula és l’home. O siga: un home de paraula ha estat tradicionalment algú que manté els seus compromisos pactats de viva veu. El fet pertany a la mitologia jurídica del món rural. Ara: el món és dels espavilats i els tractes, sovint s’evaporen. Basta llegir el diari per comprovar que el nostre mite rural de la “paraula és l’home”, avui més que mai és una fal·làcia. Ni que siga davant el notari.’
Com escrivia Fuster, ‘Basta llegir el diari per comprovar que el nostre mite rural de la “paraula és l’home”, avui més que mai és una fal·làcia.’ I per a mostra, la Sra. Bonig, que primer diu que no té cap inconvenient a pactar amb Vox i després afirma que Vox porta l’infern a tothom. L’única explicació racional a aquesta contradicció de la Sra. Bonig és que el PP també vulga portar l’infern al País Valencià. I per això té la necessitat de pactar amb el partit que porta l’infern a tothom. En fi: preparem-nos perquè en aquesta llarga campanya electoral, alguns partits polítics ens embafaran amb promeses, mentides i falsedats.

'La indfependència no es produirà perquè els catalans no la volen' (VILAWEB/ONTINYENT, 07/04/2019)

Així s’expressava el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en el míting del PSOE que els socialistes celebraren el diumenge 31 de març a Tarragona. Uns dies abans, el Sr. Miquel Iceta, secretari general del PSC, havia dit que si un 65% dels catalans estava a favor de la independència, l’estat hauria de buscar una eixida al conflicte català. No sé per què ha de ser un 65% i no un 51%. O és que el referèndum a favor de l’OTAN, que convocà el president Felipe González, va tindre el 65% de vots favorables?
Que la independència de Catalunya no es puga assolir perquè els catalans no la volen, només es pot comprovar amb un referèndum. Sense un referèndum on els ciutadans puguen expressar-se lliurement, votant a favor de la independència, en contra, en blanc o amb una abstenció, ningú no pot atorgar-se l’opinió majoritària dels catalans. Per tant, dir com ha assegurat el president Pedro Sánchez que els catalans no volen la independència, és només fum. Com sap el president Sánchez que els catalans no volen la independència si no ens podem expressar? Quan el 80% dels diputats al Parlament de Catalunya estan per una consulta, per què el president Sánchez no fa cap cas a aquesta majoria qualificada dels polítics catalans i convoca un referèndum? Així sabria si els catalans no volen la independència o sí que la volen.
El Sr. Sánchez hauria de saber que en els països democràtics els problemes se solucionen votant, perquè és només amb els vots emesos lliurement que es poden resoldre els conflictes. La resta, com deia mon pare, són bufes de pato.
Com de lluny queden les resolucions d’aquell PSOE que defensava el dret a l’autodeterminació dels pobles.
I malgrat tot, com ha dit l’abat de Montserrat, el P. Josep M. Soler en la concessió dels Premis Serra d’Or 2019, dimarts passat, ‘No podem deixar-nos temptar pel desànim davant les dificultats’. L’abat de Montserrat ha refermat el compromís del monestir en la defensa de la nostra llengua i del nostre país. I per això afegí que ‘la nostra cultura, i en general la nostra societat, tenen prou vigor per continuar endavant, per continuar pujant esglaons que menen al futur.’
Tot i que recentment el bisbe auxiliar de Valladolid, Luis Argüello García, portantveu i secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, ha afirmat que el dret de decidir ‘no es moralmente legítimo en si mismo’, cal recordar les paraules del papa Francesc el 9 de juliol de 2015 a Santa Cruz de la Sierra, en el 2n Encontre Mundial dels Moviments Populars (vídeo complet). El papa deia: ‘Sé que busquen un canvi i no només vostès. He comprovat que existeix una espera, un anhel de canvi en tots els pobles del món. He escoltat a Bolívia una frase que m’agrada molt: “Procés de canvi”. Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. No volen ingerències ni ser tutelats. Volen que la seua cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguen respectats’. I el papa Francesc afegia encara: ‘La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles, particularment en el dret a la independència.’
Seria bo que els bisbes espanyols escoltaren la veu del papa, ja que les seues paraules a Bolívia també són vàlides per a tots els pobles que, pacíficament i democràtica, volen decidir el seu futur.

Els ossos o la llengua? (VILAWEB/ONTINYENT, 04/04/2019)

Aquest 5 d’abril commemorem el sisé centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer. Però la seua festa, els valencians la celebrem el dilluns de la segona setmana de Pasqua. I per commemorar aquest dia se sol dir la missa en valencià, o bé el sermó, per recordar que el nostre sant predicà en la nostra llengua.
Són molts els llocs que recorden amb veneració el pas de Sant Vicent pels seus carrers i són molts els pobles que celebren la seua festa: Agullent, la Nucia, Vila-real, Llíria, Castell de Castells, Sant Mateu, Tollos, Calp, Morella, Teulada, València, Benidoleig o Sant Vicent del Raspeig.
A Teulada concretament, trobem l’ermita de la Font Santa, on segons la tradició Sant Vicent va fer brollar aigua d’una pedra a petició de la seua germana Constança, que vivia en aquesta vila de la Marina Alta. I és a Teulada on es venera una relíquia de Sant Vicent: un fragment de les costelles del nostre sant. Va ser Raymond Centène, bisbe de Vannes (ciutat on morí el nostre patró el 1419 i on reposa el seu cos) qui el 2009 va donar a Teulada la relíquia d’aquest dominic universal.
També el febrer del 2012, una relíquia del sant, procedent del Col·legi Imperial de Xiquets Orfes (fundat per Sant Vicent Ferrer el 1410), visitava Xixona en commemoració dels 600 anys de la predicació de Sant Vicent Ferrer en aquesta vila, ciutat natal de Constança Miquel, mare del sant predicador. I encara, a l’església del Patriarca de València hi ha un dit d’aquest valencià universal.
No seré jo qui renegue de les relíquies, ja que són restes d’aquells personatges que venerem com a sants i amics de Déu, i que ens són presentats per l’Església com a models de fe. Està bé venerar els ossos de Sant Vicent. Però i la llengua? Què ha fet l’Església valenciana de la llengua del nostre sant, absent encara a la predicació, la litúrgia, la catequesi, l’administració eclesiàstica o als estudis a la Facultat de Teologia i als Seminaris valencians?
La llengua de Sant Vicent ha quedat reduïda a una anècdota, a pur folklore el dia del nostre patró. I la resta de l’any? Per què l’Església continua ignorant la llengua dels cristians d’Ondara, Ontinyent, Xilxes, Castelló de la Ribera, Borriana, Xàtiva, Alcoi, Morella o Dénia? Per què venerem i ens enorgullim dels ossos de Sant Vicent, dels seus miracles i del seu pas pels nostres pobles i no som capaços de recuperar la llengua en què ell va predicar i en la qual trobem escrits els seus sermons?
El Concili Vaticà II recomanava l’ús de les llengües vernacles a la litúrgia. I el Vaticà II es va clausurar el 1965 i els cristians valencians encara estem com si res.
Pau VI deia en el discurs de clausura del Concili: ‘Les llengües innombrables que parlen els pobles, han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als hòmens’. I el papa Joan Pau II responia en un diàleg a Tòquio, l’any 1981: ‘Em pregunteu per què he parlat en japonès? Ho he fet per manifestar el meu respecte per la vostra cultura.’
Per què la litúrgia es fa en castellà, quan la gent parla valencià? Per què les lectures i els textos eucològics són en castellà i els avisos es fan en valencià? Això em recorda una anècdota d’un cristià dels Estats Units, que, després del Concili, en la discussió entre llatí i llengua vernacla deia: ‘No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l’anglès. I en l’església mai no em demanen diners en llatí.’
Fa uns anys, el matrimoni Rúbio-Millán, del bisbat de Sogorb-Castelló, va ser enviat en missió pastoral a Ucraïna. Aquest matrimoni declarava, amb tota naturalitat, que haurien d’aprendre rus i ucraïnès per a poder integrar-se a l’Església d’allà. I al País Valencià, per què no és possible que la nostra llengua entre als temples, a diferència del que passa a Ucraïna?
Com informava la web del Arzobispado de Valencia el 28 de març passat, a València es diuen misses en portuguès (parròquia de Santa Anna, cada dissabte), en italià (parròquia dels Sants Joans, els dissabtes), en anglès (església de Sant Joan de l’Hospital, els dissabtes), en xinès (parròquia de Sant Valer i Sant Vicent Màrtir, els diumenges), en polonès (parròquia de la Mare de Déu del Roser, els diumenges), i en ucraïnès (convent de la Trinitat també els diumenges).
M’agradaria que l’Església Valenciana (perquè siga realment valenciana) a Vinaròs i a Elx, a l’Alcora, Bocairent i el Verger, a Altea, Alberic, Almenara, Alacant i Nules, tornara a recuperar la llengua del nostre patró. Perquè els valencians només volem allò que tenen els cristians de Salamanca, de Burgos, de Toledo o d’Ucraïna: poder adreçar-nos a Déu en la nostra llengua.
Sóc partidari de venerar els ossos de Sant Vicent, sí. Però sóc igualment partidari de venerar i d’introduir a l’Església la llengua del nostre patró, perquè es faça realitat una nova Pentecosta. Per això, si venerem els ossos de Sant Vicent, amb el mateix motiu també hem de venerar la llengua del nostre sant.
Els ossos, sí. Però la llengua, també.
Encara confie que Sant Vicent, que tants miracles va fer, faça el més difícil de tots: una Església valenciana que empre la nostra llengua amb normalitat. Amén.
Que Sant Vicent siga el protector de l’Església valenciana. I que aquests goigs dedicats al nostre patró, escrits pel poeta Carles Salvador, ens encoratgen a estendre la nostra llengua al si de l’Església.
Sou columna molt segura;
de la pau i de la fe. 
Sou la llum que ens assegura
caminals rectes al bé. 
Vostre verb aclarí negres dubtes, 
netejà de molts cors el pecat,/ 
féu baixar de l’altura divina
l’aigua neta de la caritat.
Bona gent!
És el crit
tot roent
que va fent
vora el cor
de la gent.
Bona gent!
Pels camins multituds fervoroses
van seguir-vos a peu i constants.
Hui us seguim exaltant vostra glòria
tot mostrant nostre cor valencià.
El clarí sou de la pau,
el flameig sou de la fe,
de València el fill més gran,
sou el sant més gran del Cel.
Bona gent!
Sant Vicent!
Sant Vicent!

Una sanitat solidària i inclusiva (VILAWEB/ONTINYENT, 01/04/2019)

Això és el que el papa Francesc va demanar als metges en el discurs que el 21 de març adreçà als membres de la federació italiana de pediatres. El papa, a més de demanar-los una ‘formació de base i una actualització constant’, també els va exhortar a treballar ‘sempre amb serietat i dedicació’ per a promoure i fer realitat ‘una cultura inclusiva de la solidaritat i la salut’. El papa demanà als metges un esforç per a així ‘garantir que la desigualtat’ en el terreny de la salut ‘no s’afegisca a les moltes desigualtats que afligeixen ja els més dèbils, sinó que el sistema sanitari assegure l’assistència i la prevenció a tothom.’ I és que la sanitat hauria de ser (i encara no l’és) un ‘dret de la persona’, com digué el papa.
En la seua al·locució als metges, el papa els recordà que, com a professionals de la sanitat, estan ‘cridats a adoptar com a model d’humanitat i dedicació als altres, la persona de Jesús, font de proximitat i de tendresa.’
Per això i de cara a les eleccions del 28 d’abril i del 26 de maig, convé recordar que no tots els partits polítics estan disposats a garantir una sanitat universal com demana el papa. I això que aquest dret de ser atesos quan estem malalts està garantit en la constitució espanyola. De fet, l’article 43.1 diu: ‘Es reconeix el dret a la protecció de la salut’. I el 43.2 demana que l’Administració siga capaç d’assumir la seua missió, que és ‘organitzar i tutelar la salut pública.’
Dels partits que es presenten a aquestes eleccions, n’hi ha un que, mentre era al poder, va anul·lar el dret a la sanitat universal. Convé recordar que el govern del Sr. Rajoy aprovà el Reial Decret Llei 16/2012 que va deixar sense targeta sanitària 873.000 persones, la majoria immigrants en situació irregular. Qui va ser ministra de sanitat pel PP, la Sra. Dolors Montserrat, deia: ‘Els immigrants il·legals no tenen dret, però se’ls atén.’ El cinisme va ser tan gran, que aquells que haurien de trobar solucions, no feien sinó crear problemes, ja que aquella mesura, del tot inhumana, deixava sense cobertura sanitària milers de persones en situació administrativa irregular, amb greu perjudici per a la seua salut, com va denunciar SOS Racisme.
El Reial Decret Llei 16/2012 va suposar un punt d’inflexió en la cobertura sanitària de les persones immigrants, ja que el govern del Sr. Rajoy els va prendre un dels drets fonamentals i més bàsics, com és el dret a la sanitat. Això, i cal que ho recordem ara en temps electoral, va suposar una violació de la Carta dels Drets Humans i també la fi de la universalització de la sanitat a l’estat espanyol. Per tant va ser, com denuncià SOS Racisme, ‘un canvi del model sanitari encobert sota l’aparença d’una llei racista.’
Afortunadament el setembre de l’any passat, el Congrés dels Diputats espanyol votà la convalidació del Reial Decret Llei de sanitat universal, amb els vots en contra del PP i l’abstenció de Ciutadans, tot i que el partit del Sr. Rivera portava al punt 55 del seu programa electoral, l’assistència sanitària com a dret de la ciutadania. D’aquesta manera, amb 177 vots a favor, es va recuperar la universalització de la sanitat.
Les paraules del papa Francesc exhortant els metges italians a fer realitat ‘una sanitat solidària i inclusiva’, és un clam a favor dels Drets Humans i a l’atenció de les persones més vulnerables de la nostra societat.
El vot en contra del PP, el mes de setembre passat, per revertir aquell Decret Llei, explica clarament les declaracions de la Sra. Bonig quan afirmava que ‘no hi ha cap problema de governar amb Vox’ al País Valencià. Com ha passat a Andalusia, ja que els partits del Sr. Casado i del Sr. Rivera no han tingut cap inconvenient a aliar-se amb un partit xenòfob que demana expulsar els immigrants irregulars.
Com molt bé diu l’arquebisbe de Tànger, el gallec Santiago Agrelo, ‘amb menyspreu per les paraules i per les persones, s’ha anomenat política migratòria al simple rebuig dels emigrants i això no és política migratòria sinó política de fronteres’. Perquè els qui neguen la sanitat als immigrants irregulars, després vagen a missa i a processons

Els trenta-un rellotges d'Eduardo Zaplana (VILAWEB/ONTINYENT, 29/03/2019)


Fa uns dies, els mitjans de comunicació ens informaven dels trenta-un rellotges d’alta gamma, valorats en 189.000 euros, que la Guàrdia Civil trobà a la casa d’Eduardo Zaplana de Madrid. Sembla mentida que les persones s’aferren tant i tant als diners, a les joies, als comptes corrents o a les possessions immobiliàries. I és que, com diu el llibre de l’Eclesiastès, ‘El cobejós de diner no en té mai prou’ (Ecle 5:9). Així ens presenta la Bíblia l’home que es deixa portar per l’avarícia, l’ambició i la cobejança, que és l’amor als diners. L’home que, per més diners que tinga, no està mai saciat ja que sempre en vol més.
Tots hem seguit, gràcies als mitjans, la detenció, la presó, la malaltia i l’ingrés a l’hospital La Fe de València de qui va ser president de la Generalitat, deixat en llibertat el 7 de febrer passat.
Fa uns mesos vaig recordar aquest verset de la Bíblia per la detenció del Sr. Eduardo Zaplana, ex-president de la Generalitat, acusat d’emblanquiment de diners i delicte fiscal, i del Sr. Vicente Cotino. Aquests mateixos versets de la Bíblia que fan referència al cobejós expliquen el judici de qui va ser batle d’Alacant, acusat de tres delictes de frau fiscal i un de suborn (pels quals demanen nou anys i nou mesos de presó) i la sentència del Suprem espanyol (que ratificà la del TSJCV) que condemnà la Sra. Milagrosa Martínez (la segona consellera de Camps a la presó) a nou anys i als caps de la Gürtel a tretze.
Fa uns mesos, la Sra. Isabel Bonig s’irrità per les declaracions de la vice-presidenta del País Valencià, qui denuncià l’actitud dels dirigents del PP que ‘posen persones imputades per corrupció, en les candidatures’. La Sra. Bonig, presidenta del PP valencià, no devia recordar que va ser la cobdícia del superconseller del PP, Rafael Blasco, que el va portar a la presó, per la qual també han passat l’ex-president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, el conseller Luís Fernando Cartagena o l’ex-batle de Torrevella, Pedro Hernández Mateo, condemnat per prevaricació i falsedat documental. Casos com el de l’ex-batle de Vila-real, Manuel Vilanova, condemnat a sis mesos de presó i a vuit anys d’inhabilitació per un delicte de prevaricació, Ricardo Costa, Víctor Campos, Vicente Rambla, Rafael Betoret, Sonia Castedo, J. J. Ripoll o nou dels deu regidors de l’Ajuntament de València.
Davant això, cal dir que tots els militants del PP són uns corruptes? No, de cap manera. Però la Sra. Bonig, que presumeix d’un partit honest, no pot negar que molts dirigents del PP valencià han passat per la presó o estan encausats o investigats per la seua cobdícia.
Davant la corrupció del PP, reconeguda per la Justícia, la Sra. Bonig hauria de tindre una miqueta més d’humilitat i reconéixer els mals exemples, com quan el Sr. Rajoy posava l’ex-ministre del govern espanyol Jaume Matas com a model, ja que volia  ‘intentar hacer en España lo que Jaume y todos vosotros hicisteis en Baleares’.
Si seguírem els consell de l’Eclesiàstic, ‘allunyeu de mi la cobejança’ (Ecli 23:4) i recordàrem que res del que tenim no ens ho emportarem, segurament podríem, si no acabar del tot amb la corrupció, sí, com a mínim, fer que es debilitara molt. Mentrestant cal lluitar contra aquest flagell i ser més humils.
El bisbe Sant Policarp d’Esmirna, ja en el segle II escrivia una carta als cristians de Filips, un text tan actual encara hui per a tots nosaltres, on els advertia del perill de caure en la idolatria dels diners: ‘Vos exhorte també a abstenir-vos de l’amor als diners’ (capítol 9).
La Sra. Bonig, que s’irrità per les declaracions de la Sra. Mónica Oltra, hauria de recordar que el seu company de partit, el Sr. Borja Sémper va afirmar que ‘l’ésser humà es pot convertir en un pocavergonya davant la temptació’. I també: ‘Vaig entrar al PP perquè era honrat, però hui ha perdut l’empremta de l’honradesa’ (El País, 19 agost de 2016). Si ho digué el Sr. Sémper, portaveu del PP al parlament basc, per alguna cosa deu ser.
I pel que fa als trenta-un rellotges del Sr. Zaplana, desgraciadament malalt de leucèmia, caldria recordar les paraules de Jesús quan ens exhorta a no anar darrere dels diners: ‘Mireu, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni enmig de l’abundància, la vida d’un no li ve dels seus béns’ (Lc 12:15). No val més la salut que els diners?
 

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT