dilluns, 17 de setembre del 2018

Els llaços grocs (VILAWEB/ONTINYENT, 09/09/2018


Els llaços grocs, presents a places i carrers (també del País Valencià), són l’expressió de solidaritat amb els líders independentistes, empresonats injustament. I no ho dic jo això d’injustament empresonats, sinó Amnistia Internacional (AI), que ha demanat que es retiren les acusacions de sedició i de rebel·lió sobre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, en presó des de fa més de 300 dies, i també la seua llibertat. AI no només ha demanat això, sinó que també ha acusat el Tribunal Suprem espanyol ‘d’agreujar aquesta injustícia’, que és l’empresonament dels dos Jordis. I és que AI ha considerat les acusacions de rebel·lió i de sedició ‘injustificables, i per tant han de retirar-se’, segons ha declarat la Sra. Gauri Van Gulik, directora d’AI per a Europa. Per això AI, que ha demanat que els presos polítics catalans siguen alliberats, ha afirmat que ‘la prolongació de la presó provisional constitueix una restricció excessiva i desproporcionada del dret de llibertat d’expressió i de reunió pacífiques’.

Per a AI, tant Sànchez com Cuixart ‘tenien dret d’expressar opinions contràries a les decisions del Tribunal Constitucional, com també d’organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya’. Cal recordar que ni la Justícia britànica es va atrevir a acusar Ghandi de rebel·lió, per haver defensat la independència de l’Índia. Però és evident que l’estat espanyol no s’assembla ni de lluny al Regne Unit de la Gran Bretanya.

En el seu informe anual, AI també critica l’ús excessiu de la força que va fer la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil el primer d’octubre, cosa que no reconeix el coronel Pérez de los Cobos (coordinador policial de l’1 d’octubre), qui lluny d’acceptar la desautorització d’AI, va afirmar que ‘no hubo cargas policiales sino actuaciones para hacer cumplir un mandato judicial’.

Per a la presència dels llaços grocs (en solidaritat amb els presos catalans) el Sr. Francisco Sánchez ha escrit l’article: ‘El pokemon amarillo’ (Información, 2 de setembre de 2018) on qualificava de ‘jueguecito’ aquest símbol. En el seu article, el Sr. Sánchez defensava la licitud de llevar els llaços grocs que uns altres, abans, havien posat. El Sr. Sánchez ironitzava que ‘Se pueden poner lazos amarillos pero no se pueden quitar’, equiparant el fet de posar i de llevar els llaços. I és que el Sr. Sánchez creu que una acció és semblant a l’altra, i per tant, si una persona posa un llaç groc, una altra té el mateix dret de llevar-lo. I això no és ben bé així. Només uns exemples: el dijous de la segona setmana de Pasqua, a Alacant, hi ha gent que posa un cobertor al seu balcó amb la imatge de la Santa Faç. Algú creu que és legítim o lícit, que una altra persona arranque eixe cobertor amb la Santa Faç? O bé en la festa de Corpus a València, quan es posen tapissos als balcons, una persona disconforme amb el Corpus o que no li agraden els tapissos pot llevar-los? O si uns aficionats del Vila-real o del València posen al carrer unes banderes d’aquests equips, és lícit que unes altres persones les lleven? Els polítics del PP i de Cs arrancarien els llaços de color rosa en solidaritat amb les dones que pateixen càncer de mama? O els llaços rojos per defensar la lluita contra la sida? O els llaços morats en suport al moviment feminista? O els llaços amb l’Arc de Sant Martí dels homosexuals?

El mateix passa amb els llaços grocs. Tots els llaços tenen cabuda als nostres pobles, perquè el carrer és de tothom i els diversos signes expressen la pluralitat de la societat. Davant els llaços grocs, els qui no n’estan a favor haurien de posar llaços de color carabassa o blaus o amb els colors de la bandera d’Espanya, però no llevar els grocs. Perquè si els qui són contraris als llaços grocs diuen que el carrer és de tothom, si foren conseqüents amb aquesta idea no haurien de llevar-los, sinó posar-ne ells d’un altre color. Els qui arranquen els llaços grocs només actuen a la contra, destruint un símbol, però sense aportar cap altre signe que contrareste el groc. És com si en unes eleccions, un partit es dedicara a arrancar els cartells dels altres partits, sense posar-ne cap de propi.
Com tots els llaços amb un significat polític o social, els grocs són un signe de solidaritat amb els presos independentistes. I per això, per preservar la pluralitat de la societat (no la neutralitat, perquè la neutralitat no existeix) als qui no els agrade el groc que posen un llaç d’un altre color. Però respectant els adversaris. Llevar els llaços grocs és com llevar els domassos de Corpus o arrancar (perquè no els agraden) les banderes del Vila-real o del València que els seus seguidors posen als carrers.
Posen vostès els llaços que vulguen, però no lleven els altres, perquè en democràcia és bàsic el respecte als adversaris. Però quan no hi ha arguments s’utilitza la demagògia i fins i tot la violència. Com fa la Sra. Bonig, màxim dirigent del PP del País Valencià, que en aparèixer llaços grocs a les reixes de l’estació del Nord de València ha demanat al president Puig que n’ordene la retirada i perseguisca els qui els posen. Una vegada més veiem com entén la Sra. Bonig la llibertat d’expressió, en voler reprovar el president de les Corts Valencianes per una piulada on qüestionava la presó preventiva dels líders independentistes. Protestarà també la Sra. Bonig contra AI? Així és com defèn la llibertat d’expressió la líder del PP valencià. Igual que fa 50 anys, quan els censors deien què es podia publicar i què no. O com el ministre Manuel Fraga quan deia ‘la calle es mía’.


Juncker, la independència de Catalunya i el canvi horari 05092018

La Comissió Europea ha acordat proposar la supressió del canvi d’hora que es fa dues vegades l’any per així mantenir l’horari d’estiu. Per això Jean-Claude Juncker, president de la Comissió, va anunciar el divendres 31 d’agost que defensarà aquesta mesura perquè siga aprovada per l’Eurocambra i pel Consell Europeu.
La proposta de Juncker anirà endavant perquè més del 80% dels 4,6 milions d’europeus que han participat en la consulta no vinculant impulsada per la Comissió opinaren que el canvi horari s’hauria de suprimir. Juncker ha dit que ‘si la gent vol que es faça, així ho farem’. Cal tindre en compte que a l’Estat espanyol, el 93% dels ciutadans que han participat en aquesta consulta, també estan a favor d’abolir el canvi horari, si bé és només el 0,9% de la població espanyola que ha opinat.
Aquesta actitud, plenament democràtica, del Sr. Juncker d’escoltar els ciutadans europeus que han votat l’enquesta de canvi horari, és diametralment oposada a les seues declaracions pel que fa a la independència de Catalunya. I és que si el Sr. Juncker afirmava el setembre de l’any passat que ‘si hi ha un “sí” a la independència de Catalunya respectarem el resultat’, de seguida deia que en cas d’independència, Catalunya ‘no podrà ser membre de la UE l’endemà de la votació’ (Diari de Girona, 14 de setembre de 2017). Però malgrat aquestes ‘bones’ i democràtiques intencions, en 24 hores el Sr. Juncker rectificava les declaracions que havia fet un dia abans. El Sr. Juncker deia que ‘la Comissió acata què diguen el Constitucional i el Parlament espanyol” (El País, 15 de setembre de 2017). Per al Sr. Juncker ja no comptaven els vots dels qui participaríem al referèndum, un 43%, molt superior al 0,9% de la població espanyola que ha participat en aquesta consulta. I reblava el clau dient, a més, que ‘cal respectar la decisió del Constitucional’ (El Mundo, 14 de setembre de 2017).
L’actitud del Sr. Juncker és, si més no, paradoxal. Per una part, com a demòcrata, accepta el resultat de l’enquesta sobre el canvi horari, tot i la participació ínfima dels votants. I perquè accepta la decisió dels europeus que han defensat aquesta mesura, la presentarà perquè siga aprovada per l’Eurocambra i pel Consell d’Europa. El canvi horari pot ser una realitat a l’Estat espanyol, tot i que només un 0,9% dels ciutadans espanyols han participat en l’enquesta. Pel contrari, els més de dos milions de votants del referèndum del primer d’octubre a Catalunya, no compten per a res, ja que per al Sr. Juncker el Constitucional i el Parlament espanyol estan per damunt de la voluntat popular.
Així les coses, a Europa tindrem un canvi horari gràcies als vots de 4,6 milions d’europeus (això és democràcia). Però Europa i el Sr. Juncker no han reconegut la independència de Catalunya, malgrat els més de dos milions de vots a favor d’aquesta iniciativa. I és que l’Eurocambra i el Parlament Europeu ratificaran la voluntat popular expressada lliurement, tot i molt minoritària, el resultat del referèndum de Catalunya no  ha estat acceptat per Europa, que posa per damunt dels vots dels catalans, el Parlament espanyol i el Tribunal Constitucional. Això és jugar amb les cartes marcades i per tant, fer trampa, ja que no regeix la mateixa norma en un cas i en l’altre: els vots dels ciutadans que compten per al canvi horari, no compten per a la independència de Catalunya, on les institucions (el Constitucional) estan per damunt del resultat del referèndum.

Missa en sufragi dels patriotes catalans per Mn Miquel Barbarà Anglés (Prevere de l'Arquebisbat de Tarragona)

11 de setembre de 2018
Diada Nacional
de Catalunya



Missa
en sufragi dels patriotes catalans

Basílica de Santa Maria del Mar


HOMILIA

Mn. Miquel Barbarà Anglès
Prevere de l’Arquebisbat de Tarragona


Germanes i germans tots participants en aquesta Eucaristia. Avui celebrar en aquesta Església, Catedral del Mar, sembla que tingui més relleu. El que pot la TV!
         Ens sentim continuadors dels membres de la Lliga Espiritual que any rere any han anat convocant aquesta celebració, en tant deferents circumstàncies i quan s’ha pogut celebrar, en sufragi dels patriotes catalans, ampliant, com ens ha dit el President, el camp de la memòria a tots els patriotes catalans que ens han precedit. A tots els que han lliurat la vida pel país i per les seves llibertats.
         Hem d’agrair molt sincerament, i ho faig d’una manera especial des de Tarragona, el record i la pregària pel Cardenal Vidal i Barraquer, en els 150 anys del seu naixement, els 75 de la seva mort i els 40 del retorn de les seves despulles mortals.
         Explicito també un record i una pregària pel seu important  biògraf i divulgador, Mn. Ramon Muntanyola, del qual hem celebrat els cent anys del seu naixement. Per tots ells el nostre record i sobretot la nostra pregària.
Per a pregar per tots aquests difunts hem proclamat la Paraula de Déu i després celebrarem l’Eucaristia. La lectura del profeta Isaïes segon ens fa anhelar un país on hi regni la justícia i la pau. Un país en el qual els seguidors de Jesucrist volem viure i donar testimoni amb esperit evangèlic. Per això trobo molt encertada la proclamació de les Benaurances, la carta magna de l’esperit evangèlic. Veurem la vida i tot el món d’una altra manera si realment en el nostre interior estem convençuts que són feliços els pobres en l’esperit, els qui ploren, els humils, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui treballen per la pau, els perseguits pel fet de ser justos i els perseguits per ser seguidors de Jesucrist.

Tergiversar la realitat

Ara bé, quan això s’intenta aplicar a la nostra societat i s’intenta fer-ho en el context social i col·lectiu que estem vivint, no resulta gens fàcil. Avui em vull fixar en una de les dificultats que podem tenir. Em refereixo a una gran contaminació. De què es tracta? Cada vegada som més conscients que patim unes contaminacions  de l’aire, de l’aigua i de les deixalles. Però no som gaire conscients d’una altra contaminació que, amb algun autor, en podem dir contaminació cognoscitiva.
         Se’ns contamina el nostre coneixement, se’ns contamina el nostre pensament, es contaminen les nostres idees, els nostres sentiments i les nostres vivències i experiències. Una contaminació terrible i molt greu que afecta parts importants de la nostra vida. Les paraules es buiden de contingut, o es canvia el contingut. Es tergiversen els fets. S’expliquen històries que són més una novel·la interessada que una constatació de la realitat. Es van repetint una sèrie d’estereotips com si fossin novetats quan alguns ja porten segles que es van repetint. Es tergiversa la història, els fets i les mateixes cronologies, exposant com a novetats de fa quatre dies, realitats que s’han anat repetint periòdicament i durant molt de temps. Es fan córrer notícies falses com són les famoses “fake news”, notícies falses.
         Persones amb unes grans ignoràncies ens volen donar lliçons sobre nosaltres. Només per posar un exemple. S’està parlant de la  manipulació, ideologització i politització de l’escola. Els que som grans i vam anar a l’escola als anys 40 i 50 tenim moltes coses a explicar sobre el que és polititzar l’escola i la tergiversació dels continguts en funció d’una política com la que imperava en aquells anys del franquisme.
         Ara però aquesta explicació de la contaminació cognoscitiva penso que l’he d’aplicar a dues realitats que estem vivint: Primer, a aquesta celebració que estem fent. I segon, a la memòria del Cardenal Vidal i Barraquer.

Un acte religiós, no polític

Primer: sobre la celebració que estem fent. És ben públic i notori que n’hi ha que no volen participar en aquesta celebració perquè consideren que estem fent un acte polític. D’altres no ho volen fer perquè és un acte religiós. Penso que és un cas greu de contaminació cognoscitiva al voltant del fet religiós!
         Nosaltres estem fent un acte religiós, cristià i catòlic. Hem fet una proclamació de la Paraula i celebrarem l’Eucaristia. Pregar pels difunts forma part de la praxis i la gran Tradició de l’Església ja des de l’Antic Testament. I perquè preguem per tots els que han donat la vida per la nostra pàtria no ens desvia del plantejament catòlic.  O és que tenim una confusió d’idees.
         N’hi ha que no tenen clar el que és fer política i el que és fer un acte religiós. Hem de tenir clar que, com diuen els nostres Bisbes a Arrels Cristianes de Catalunya (apartat a Amor i Servei a Catalunya), resulta fonamental per a nosaltres començar fent referència a l’amor a Catalunya, com a part i forma de l’amor al proïsme. Pels nostres Bisbes, Catalunya és la nostra pàtria, la qual, citant al cardenal Feltin, forma part de l’ordre volgut per Déu. En el mateix document, els nostres Bisbes, quasi bé amb un to notarial, diuen que: donen fe de la realitat nacional de Catalunya.
         El que estem fent ara i aquí de resar per tots els patriotes catalans és un acte profundament religiós i cristià. I perquè és així preguem per tots els que n’han patit les conseqüències i per tots els que han causat aquestes situacions i aquests fets. L’amor i el perdó dels enemics és una característica de l’Evangeli. I cada vegada que resem el Parenostre demanem al Pare que perdoni les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors.
         A Mn. Ramon Muntanyola li van assassinar el pare, un germà i un oncle i de seguida va parlar de perdó i de reconciliació. El nostre Bisbe Auxiliar, el Beat Manuel Borràs va morir beneint i perdonant els que el mataven, com van fer tants altres màrtirs.

El silenci sobre Vidal i Barraquer

En segon lloc crec que he d’aplicar aquesta explicació de la contaminació cognoscitiva a la memòria del Cardenal Vidal i Barraquer. Tot el que envolta la seva persona, el seu actuar, la seva història és un cas claríssim de contaminació cognoscitiva.
         Després de la guerra es va fer una mena de pacte de silenci al voltant de la seva persona. Al Seminari dels anys 50 ningú ens va parlar mai del Cardenal Vidal i Barraquer, excepte el barber que mentre ens tallava els cabells de tant en tant deia si tornés el cadernal (ho deia així) I  no sabíem de què ens parlava.
         Fins i tot el seu Secretari, el Dr. Joan Viladrich que estava amb ell quan va morir a Suïssa, i jo el vaig tenir de professor,  es va veure obligat a callar. Però sabem que ell amb alguns altres es comunicaven en secret i feien la seva feina fins i tot cap el Vaticà. El Dr. Joan Viladrich era en aquesta xarxa Don Giovanni. D’aquest temps hi ha una carta del Dr. Carles Cardó que els diu ens volen dividir Catalunya i no per motius pastorals sinó per motius polítics.
         La història del Sr. Cardenal va estar envoltada de silencis però també de falsedats, de tergiversacions, de calumnies, d’ofenses i d’injúries.
         Poc a poc es va anar fent llum. Hi va tenir un gran paper l’important obra de Mn. Ramon Muntanyola Cardenal de la Pau. (Editorial Estela, 1969). Naturalment que no va estar sol. Hi havia persones ben enteses que servaven la bona memòria, com des de Montserrat.
         En un antiquari vaig trobar un exemplar d’aquest llibre amb un escrit del Cardenal Albareda que diu Roma Clinica San Carlo. 9 del XII de 1965. En atansar-se el moment de la meva mort, se’m fa intensament viva la gran figura del Cardenal Francesc Vidal i Barraquer,  Arquebisbe de Tarragona, tan injustament exiliat fins a la mort, de la seva diòcesi, i que tantes proves de patern afecte n’havia dat. En ésser creat Cardenal vaig fer el propòsit d’esperar el moment oportú per poder conduir les seves venerables despulles a Tarragona, entrant plegats en la nostra estimada Catalunya. El bon Déu no m’ha atorgat aquesta gràcia. Faci’s sempre la seva voluntat. + Ansem M Cardenal Albareda. I aquest era bibliotecari al vaticà.

El retorn del cardenal

El gran artífex del retorn de les despulles del Cardenal a Tarragona va ser l’Arquebisbe Pont i Gol. Ho tenia molt clar. De seguida que va poder va anar a Suïssa, a la Valsainte, a pregar davant les despulles del Cardenal. Unes despulles que no van ser mai enterrades, perquè els monjos cartoixans, amb bon criteri, van pensar que l’havien de preparar per a enterrar-lo a Tarragona. I així el van tenir, a la caixa mortuòria, en un lateral. Hi així va estar durant 35 anys sense enterrar perquè Franco no el va deixar tornar, ni viu ni mort.
         Amb Pont i Gol al davant vam preparar el retorn. Va ser el 15 de maig de 1978. Una jornada impressionat. En aquell  moment encara teníem por que pogués passar algun atemptat o alguna cosa. I per això el guió de l’itinerari del retorn és fals. Jo mateix potser sense voler alguna vegada ho he expressat com si hi hagués molta diferencia d’horari. Ben refet tot el que es va fer amb els que hi van participar només van ser unes hores de diferència entre el que es va anunciar oficialment  i el que es va fer.. Van ser unes poques hores de diferència. Es va fer una parada no anunciada a l’Església de Miami, barri marítim de Mont-roig.  I d’allí es va tornar a entrar a la carretera general arribant a Cambrils com si vingués directament de Suïssa  només passant per Solius.
         Havíem pactat en viatge secret amb el President Tarradellas a Saint Martin-le-Beau que l’acte de la Catedral de Tarragona seria un acte estrictament religiós, sense cap connotació política. I que després el Govern de la Generalitat  vindria un altre dia a Tarragona a fer-li homenatge. I així va ser el dia 26 de maig d’aquell 1978.
         Amb motiu del retorn es va fer una Comissió amb personalitats de totes les diòcesis catalanes i es va elaborar un llarg missatge amb l’objectiu de manifestar que amb la vinguda de les despulles del Cardenal, l’Església de Tarragona quedava compromesa a assumir allò que el Cardenal va representar i va defensar al seu temps i a fer pròpies, amb una versió actualitzada, les línies de conducta a què va ser fidel.

Amb fe, amb esperança i amb caritat

De llavors amb ara Déu n’hi do! del que hem avançat. Cal agrair iniciatives com la d’avui de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, com tot l’amplíssim programa d’actes que està duent a terme l’Ajuntament de Cambrils, avui tant  ben representat i també tot el que duu a terme l’Arquebisbat de Tarragona i altres institucions i persones.
         Tanmateix encara hi ha amplis sector de la societat i de la mateixa Església que continuen mantenint la contaminació cognoscitiva. I hi ha persones especialment interessades en continuar fent-ho i continuar tergiversant i ofenent.
         Una prova palpable d’aquesta continuació de la contaminació cognoscitiva, en la mateixa Església, referent al Cardenal,  la tenim en les beatificacions de màrtirs de la guerra que es van fer a Tarragona, en la mateixa Arxidiòcesi del Cardenal. En prou feines es va fer algun petit esment. del Cardenal. Un gran oblidat. Es van fer moltes referències al seu Bisbe Auxiliar, el beat Manuel Borràs. Qui no coneixia la nostra història es podia preguntar: a qui auxiliava aquest Bisbe Auxiliar?
         Malgrat tot hem de continuar amb fe, amb esperança i amb caritat. Fent-ho així avui preguem per tots els patriotes catalans que ens han precedit i per tots els que també n’han sofert les conseqüències. Preguem també pels vivents, per tots els que formem la Catalunya actual.
         Amb esperit evangèlic hem de pregar també pels que es considerin enemics. Si volem que estigui clar que ho fem com a Església per l’Evangeli i no per opcions polítiques, també ens hem de preocupar i resar pels que estan empresonats i pels que estan exiliats. Per què per uns sí i per altres no? Ho hem de fer per tots i per tots els que hi pateixen com són les seves famílies.
         Hi ha una pregària universal que fem cada divendres sant que diu literalment així: preguem Déu Pare omnipotent, que alliberi el món de tota falsedat, de fam i de misèria; preguem igualment pels empresonats, i pels perseguits, pels qui són tractats injustament pels homes, pels emigrants, pels exiliats, pels malalts, pels moribunds i per tot els que sofreixen. Aquesta és la pregària de l’Església que posa a la creu de Jesús el Divendres Sant i que farem bé de posar-hi cada dia.
Voler ser neutral pot ser una manera de ser injust

Sobre aquests fets tant importants i greus que estem vivint, n’hi ha que creuen que el millor és callar, el silenci. No s’adonen -o no es volen adonar- que el silenci també pot ser víctima de la contaminació que estic comentant. El silenci es pot veure i interpretar de moltes diferents maneres. A mi em fa impressió un pensament atribuït a Gandi que diu que quan un sap en quin costat està la justícia, voler ser neutral és una manera de ser injust.
         Sobre el parlar i el callar el Papa sant Gregori el Gran, en la seva Regla Pastoral,  diu: el pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no digui el que ha de ser callat ni deixi de dir el que ha de ser dit. Perquè així com el parlar indiscret porta cap a l’error, així el silenci imprudent deixa en l’error els qui podrien ser adoctrinats. Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el qui és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop. Fins aquí el text del Papa sant Gregori el Gran
         No em vull allargar més. Demanem al senyor que ens lliuri de la contaminació cognoscitiva. I que fem tot el que puguem per a treure-la de la nostra vida personal i col·lectiva. Demanem en aquesta Diada tan important que sapiguem ser, com el Cardenal i tants altres exemples, homes i dones dels que en diem de la dobla fidelitat. Fidelitat a l’Església i fidelitat al nostre país Catalunya, la nostra pàtria.
         Així sigui.




dimecres, 5 de setembre del 2018

Amnistia Internacional, els presos polítics i la Sra Bonig (LEVANTE-EMV, 04.09.2018)


La Sra. Bonig s´ha escandalitzat perquè el Sr. Enric Morera, President de les Corts Valencianes, ha considerat injusta la presó preventiva dels líders independentistes catalans. Però no sé si la Sra. Bonig sap que Amnistia Internacional ha desautoritzat la Justícia espanyola en relació a la presó d´aquests líders. I és que davant la regressió (i repressió) de les llibertats, Amnistia Internacional no podia callar. 


AI ha demanat que es retiren les acusacions de sedició i de rebel·lió sobre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, empresonats des de fa més de 300 dies i la seua llibertat. AI no només ha demanat això, sinó que també ha acusat el Tribunal Suprem espanyol "d´agreujar aquesta injustícia" que és l´empresonament dels dos Jordis. La Sra. Bonig hauria de saber que AI ha considerat les acusacions de rebel·lió i de sedició com a "injustificables, i per tant han de retirar-se", segons ha declarat la Sra. Gauri Van Gulik, directora d´AI per a Europa. Per això AI ha afirmat que "la prolongació de la presó provisional constitueix una restricció excessiva i desproporcionada del dret de llibertat d´expressió i de reunió pacífica", com ha defensat Enric Morera. 

AI demana que els dirigents independentistes siguen posats en llibertat, ja que els càrrecs de sedició i de rebel·lió contra aquestes persones són "injustificats i han de retirar-se". Adriana Ribas, coordinadora d´AI a Catalunya, ha definit un pres polític com "la persona que sense haver fet ús de la violència ni haver-la propugnat, es troba empresonada només per la seua ideologia política, religiosa, per orientació sexual" (Avui 22 de febrer de 2018).

Per a AI, tant Sànchez com Cuixart "tenien dret d´expressar opinions contràries a les decisions del Tribunal Constitucional, com també d´organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya". Cal recordar que ni la Justícia britànica es va atrevir a acusar Ghandi de rebel·lió, per haver defensat la independència de la Índia. Però és evident que l´Estat espanyol no s´assembla ni de lluny, al Regne Unit de la Gran Bretanya.

En el seu informe anual, AI també critica l´ús excessiu de la força que va utilitzar la Policia Nacional i la Guardia Civil l´1 d´octubre de l´any passat, cosa que no reconeix el coronel Pérez de los Cobos (coordinador policial l´1 d´octubre), que lluny d´acceptar la desautorització d´AI, va afirmar que "no hubo cargas policiales sino actuaciones para hacer cumplir un mandato judicial". 
Sembla mentida que en ple segle XXI, l´Estat espanyol continue perseguint les idees, ja que per una part diu que els independentistes poden pensar el que vulguen i presentar-se a les eleccions i alhora els tribunals els empresonen pel que pensen. I és que l´Estat espanyol pretén guanyar als tribunals el que no ha pogut guanyar a les urnes. Més encara: el govern espanyol no ha respectat el resultat de les eleccions del 21 de desembre, amb una àmplia majoria sobiranista, obstaculitzant l´elecció de Puigdemont com a President de la Generalitat. Fins i tot l´exvicepresidenta Sánz de Santamaría (que no té cap potestat per decidir qui ha de ser el president de la Generalitat de Catalunya) es va atrevir a dir, sense cap mena de rubor ni de respecte democràtic: "Tant costa sacrificar un català?".

Quan la Justícia espanyola queda desautoritzada per Amnistia Internacional, deu ser perquè s´assembla a aquells altres tribunals que el salmista denuncia: "¿Sentencieu entre els hòmens amb raó? Conscientment cometeu injustícies" (Ps 57:2-3). Fins i tot el Sr. Joaquín Urías, exlletrat del Tribunal Constitucional, ha afirmat que "el govern espanyol s´ha entossudit a prohibir-ho tot i obliga alguns jutges a fer el ridícul".

El Sr. Rajoy, que deia que defensava el respecte de la llei i la separació de poders i la independència del Poder Judicial, hauria de reflexionar seriosament per la seua actuació davant el procés català. Vore´s qüestionat per una denúncia d´Amnistia Internacional, que ha desautoritzat la Justícia espanyola, no és, precisament cap premi a l´actuació del Sr. Rajoy. 

La falta de credibilitat democràtica del govern del Sr. Rajoy, que no acceptà els resultats del 21 de desembre, és molt gran. Com ha dit molt encertadament Jordi Cabré (Avui, 27 de febrer de 2018), "L´Estat ha arribat al cap de carrer: si no poden evitar que votem el que votem, provaran d´evitar que pensem el que pensem". El problema per a l´investidura (deien) era el president Puigdemont. Després ho va ser el Sr. Jordi i després el Sr. Jordi Turull.

Per cert: que el Sr. Rajoy diguera, en referència a la investidura del President de Catalunya, que el Parlament hauria d´elegir "un presidente limpio", és esperpèntic, després que el PP ha estat considerat el partit més corrupte d´Europa.

dilluns, 3 de setembre del 2018

Volen el cap del papa Francesc (VILAWEB/ONTINYENT, 03.09.2018),

L´acusació d´encobriment d´abusos sexuals feta per l´exnunci als EUA, Carlo Mª Viganò, ha estat un míssil dirigit al bisbe de Roma, el papa Bergoglio, amb l´objectiu que presente la seua dimissió. I és que en cinc anys, i això el sector més immobilista i integrista de l´Església no li ho perdona, el papa Francesc, el "revolucionari", ha renovat la manera de fer del Vaticà. Després d´un llarg hivern eclesial, el papa Bergoglio, vingut del Tercer Món, ha portat a l´Església una ventada d´aire fresc, una nova primavera semblant a la del papa Joan XXIII.
La denúncia del papa Francesc del capitalisme salvatge i que diguera que no és un papa de dretes, la seua aposta en denunciar el canvi climàtic i la indústria bèl·lica, ha fet que els sectors més ultraconservadors de l´Església hagen qualificat Bergoglio de marxista.
I és que el discurs de Francesc, basat en la doctrina social de l´Església, fidel a l´Evangeli i expressat en paraules contundents i entenedores, ha posat de manifest que els diners només tenen sentit quan estan al servei de les persones i especialment de les més necessitades. El papa ha fet una denúncia clara de qualsevol sistema polític i econòmic que no estiga a favor dels altres, amb una crítica severa al capitalisme salvatge. 
Degut als aires renovadors que ha portat el papa, fins i tot David Fernàndez, exdiputat de la CUP al Parlament de Catalunya, deia: "No sé si el discurs del papa es pot qualificar d´anticapitalista. No ho és nítidament, però sí que és cert que connecta amb una tradició de base de l´Església molt perseguida, amb símbols com Casaldàliga i Leonardo Bof. El seu discurs és innovador, contrari a moltes coses".

Elegit persona de l´any per la revista Time, el papa Francesc ha sorprès el món amb idees noves, com el deure de la solidaritat i de la justícia social. Per això el papa ha demanat polítiques que "atenuen l´excessiu desequilibri de les rendes" i també ha apel·lat al desarmament nuclear i a la no-proliferació armamentística, denunciant fins i tot la festa dels fabricants d´armes i la mort dels innocents.
El papa Francesc ha exigit tolerància zero amb la pederàstia, ha cessat alguns bisbes encausats com a pederastes i ha demanat una justícia a favor de les víctimes.
El papa Francesc ha reformulat amb energia els principis de la doctrina social de l´Església, adaptant-los a l´actual globalització i ha denunciat també el tràfic de persones amb l´objectiu d´explotar-les laboral o sexualment, ja que és "una forma d´esclavitud cada vegada més estesa i que afecta tots els països". El papa ha criticat amb duresa l´existència de "milions de víctimes de treball forçat, de tràfic de persones per a mà d´obra", un fet que és una violació dels drets humans, una vergonya i un crim contra la humanitat, com també ha denunciat la indefensió dels refugiats, oblidats per Europa.
Senzill i humil, lliure i afectuós, el papa Francesc és un home que somriu, que abraça els malalts i que vol reestructurar la Cúria. Francesc no vol carrerisme al si de l´Església i per això ha demanat als capellans, bisbes i cardenals, que siguen servidors, no patrons. I encara, ha dit també als cardenals: "El cardenal entra a l´Església de Roma, no a una cort".
Francesc vol una Església que no caiga en la corrupció ni la hipocresia. Una Església que no es tanque en un cercle egocèntric. Una Església que ha d´eixir d´ella mateixa per anar a les perifèries. Una Església que no siga autorreferencial, ja que així es cau en el narcisisme.
Comprensiu i obert, Francesc també està canviant la manera de veure l´Església, tant pel que fa als homosexuals ("qui sóc jo per jutjar-los?" deia el papa) com per als divorciats tornats a casar.

Francesc vol una Església que no busque honors ni privilegis, sinó que aprenga a ser servidora del món. Una Església que estiga a prop dels més pobres, dels desvalguts i dels últims de la societat. Una Església que busque nous camins i que dialogue amb tothom, fins i tot amb els adversaris. O més i tot amb els adversaris. El papa Francesc no vol una Església de poder sinó que desitja construir una Església que escolte sense jutjar, que perdone sense condemnar, que siga capaç d´acollir sense discriminar ni excloure ningú. Una Església que, afable i amable, siga per al nostre món, signe de pau i d´esperança. I això, el sector més retrògrad de l´Església, "la hipocresia de gent falsària" (1Tm 4:2) no li ho perdona al papa. Per això "els rebrots dolents" que "porten un fruit mortífer" (Sant Ignasi d´Antioquia als cristians de Tral·les), volen tallar el cap del papa Francesc, com Herodes va fer tallar el cap de Joan Baptista.
Els qui han acusat el papa Francesc, haurien de recordar la denúncia de Sant Pau als qui "insubordinats, parlen sense solta ni volta i són seductors, perverteixen famílies senceres per interessos vergonyants" (Tt 1:10-11). I també les paraules del papa Sant Gregori el Gran quan demana als pastors "evitar les coses falses". Sant Gregori denunciava aquells que van amb "maquinacions astutes" i també els qui tenen l´argúcia de mostrar "allò que és fals com si fóra autèntic". (Tractats Morals de Sant Gregori sobre el llibre de Job).

Cal que els cristians demanem a Déu que sostinga i done llum i força al papa Francesc per fer front als atacs injustos que està rebent.

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT