dissabte, 31 d’octubre de 2015

L'Abat Oliba (VILAWEB/ONTINYENT)

Cada 30 d’octubre els monjos de Montserrat recordem amb agraïment l’Abat Oliba, en l’aniversari de la seua mort, ja que va ser el fundador del nostre monestir.

En la història dels pobles, enmig de xicotetes clarors o de grans foscors, sempre hi ha hagut uns determinats personatges que han condicionat la societat i l’han conduïda, de manera irreversible, per camins de diàleg i de pau. Entre aquests personatges sobreïx, sense cap mena de dubte, la gegantina figura d’Oliba de Cerdanya, al segle XI, del qual el 2008 vam celebrar el mil·lenari de la seua elecció com Abat dels monestirs de Santa Maria de  Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, vacants en aquells moments per la mort dels seus respectius abats.

Oliba va ser un gran líder espiritual i un excel·lent conseller polític, que afavorí la vida intel·lectual, amb la creació de scriptoriums i de biblioteques, i que va impulsar i difondre la Pau i Treva de Déu. També va  propagar l’art romànic i donà nova vida a la muntanya de Montserrat, amb la fundació del nostre monestir, cap a l’any 1025. Com deia el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, gràcies a Oliba, i “per la gràcia de Déu i les pregàries de Santa Maria, Montserrat és un fogar de vida monàstica, obert i acollidor, un lloc d’irradiació de l’Evangeli, un espai de servei als hòmens i dones, creients  o  no creients, que formen la nostra societat”

Besnét de Guifré el Pelós, Oliba va nàixer el 971 i va ser el tercer fill dels Comtes de Cerdanya i de Besalú. Quan l’any 988 el seu pare, Oliba Cabreta va renunciar als comtats per entrar com a monjo al monestir de Montecassino, Oliba, que tenia dèsset anys, li pertocà ser comte de Berga i part del Ripollès. Ho fou fins el 1002, que amb 31 anys renuncià als comtats i als seus béns personals i entrà com a monjo al monestir de Santa Maria de Ripoll, d’on va ser escollit abat d’aquest monestir, i poc després, del de Cuixà, el 1008. Com a pare de la comunitat va fomentar la vida religiosa, cultural i artística, ampliant l’escriptori, on es van traduir importants manuscrits àrabs, grecs i llatins. De l’scriptorium eixiren, a més de les famoses bíblies miniaturades de Ripoll i de sant Pere de Rodes, els Cronicons Rivipul·lenses, el Carmen Caupidoctoris  la Brevis historia monsterii Rivipul·lensis i les diverses redaccions dels Gesta comitum Baccinonensium et regum Aragonum, peces fonamentals de la historiografia.

Com a Abat reformà la vida monàstica, intensificà l’espiritualitat dels monestirs i es preocupà per millorar la cultura dels seus monjos. A més, Oliba va treballar a favor de la vivència litúrgica i afavorí la vida eclesial. Com a defensor de la justícia, en un context on els excessos de poder eren freqüents, l’Abat Oliba va aconseguir que els senyors retornaren allò que retenien injustament. Com a promotor de la pau, Oliba tenia la saviesa de trobar el punt de concòrdia entre litigants, essent el capdavanter en impulsar i establir, l’any 1027 a Tolosa, la Pau i Treva de Déu, destinada a suprimir la violència en determinats períodes de l’any, fixats de forma precisa.



Va ser el famós violoncel·lista Pau Casals que, en l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1971, va fer referència a la Pau i Treva de l’Abat Oliba. Amb paraules sentides i plenes d’emoció, Casals digué: “Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Vos diré perquè. Catalunya va tindre el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI a Tolosa, una ciutat que hui pertany a França, però que abans era de Catalunya, per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava en contra de la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà!”.

L’Abat Oliba, que en 1025 va fundar el monestir de Montserrat amb un grupet de monjos, va morir a Cuixà el 30 d’octubre de 1046, als 75 anys d’edat. El 1034 fou elegit també bisbe de Vic. La carta circular necrològica que els monjos de Ripoll i de Cuixà enviaren als monestirs, remarcava l’abadiat d’Oliba, que al llarg de la seua vida havia aglutinat “les ànimes” dels monjos, la “caritat exímia” i el fet de ser “amable amb tothom”. El P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, ha definit l’Abat Oliba com un personatge “ renovador de la vida eclesial des dels monestirs de Ripoll i de Cuixà, i un home de diàleg, defensor dels més febles, promotor de la pau i  pare de la Pàtria en la Catalunya naixent”.
El seu testimoniatge, viscut en un temps de canvi cultural i social, ens estimula a viure el present d’una manera esperançada i renovada. Per això el P. Josep Mª Soler, recordant l’Abat Oliba, que fundà el nostre monestir, deia també: “Montserrat ha de ser un lloc d’acolliment de tothom, de respecte per cada persona, d’encontre i de diàleg, un lloc de pau i de comunió eclesial”.

Tant de bo que el  record de la Pau i Treva de l’Abat Oliba, faça que el nostre món, tan ple de violència, retrobe la pau i la concòrdia entre homes, cultures i religions.


                                                                  

31 d'octubre: Sant Alfons Rodríguez (LEVANTE-EMV)

 Hui 31 d´octubre és Sant Alfons Rodríguez. Com que va desaparèixer la seua partida del seu baptisme, els biògrafs d´aquest sant no saben la data exacta del seu naixement, tot i que hi ha un acord, bastant general, que accepta que Sant Alfons va nàixer a Segòvia el 1533, encara que desconeixem el dia i el mes.
Alfons, que va ser fill de Diego Rodríguez i de Maria Gómez, un matrimoni dedicat al comerç de roba, va ser el segon dels onze fills (set xics i quatre xiques) d´aquests esposos. Quan Alfons tenia dotze anys, van arribar a Segòvia dos dels primers jesuïtes, un d´ells el P. Fabro, que es van hostatjar a casa de Diego Rodríguez, tot i que després passaren a viure a una casa de camp. D´aquella estada dels dos jesuïtes a casa dels pares d´Alfons, el jove va quedar impressionat, ja que d´ells va aprendre a resar el rosari, ajudar a missa, confessar-se i la doctrina cristiana.

El pare d´Alfons l´envià, juntament amb el seu germà major, a estudiar al col·legi dels jesuïtes d´Alcalà. Però Alfons només va poder estudiar un any en aquest centre, ja que en morir son pare, la mare decidí que només el primogènit continuara els estudis, mentre que Alfons va tornar a la casa paterna per posar-se al capdavant del negoci familiar. Sembla que Alfons no tenia aptituds per portar el negoci, que començà a anar de mal en pitjor.
Aconsellat per sa mare, Alfons es va casar amb Maria Juárez que posseïa una xicoteta fortuna. D´aquest matrimoni van nàixer dos fills, un dels quals morí prematurament, i un temps després morí també la dona d´Alfons i l´altre fill. No cal dir que aquesta desgràcia va fer que Alfons caiguera en una profunda crisi. Però després de fer una confessió general amb el P. Joan Baptista Martínez, predicador de la Companyia de Jesús, Alfons va passar tres anys de rigorosa penitència, amb dejunis i pregàries.
En 1569 Alfons va cedir els seus béns a les seues germanes i se n´anà a València per buscar el seu confessor, el P. Lluís Santander, rector del col·legi que la Companyia tenia en aquesta ciutat, amb la intenció de comunicar-li el seu desig de ser jesuïta. Com que ja tenia vora quaranta anys, i no tenia estudis, a més de ser un home amb poca salut, el P. Santander el va col·locar en casa d´un comerciant, fins que Alfons decidí fer vida eremítica. El P. Santander li ho va desaconsellar, i després, malgrat les dificultats, Alfons va ingressar en la Companyia de Jesús, on fou admès el 31de gener de 1571. Sant Alfons Rodríguez va fer el període de prova, no se sap si a la casa dels jesuïtes de València o a la de Gandia, i sis mesos després, el 10 d´agost, Alfons arribà a Palma de Mallorca, al col·legi Mont-sión, on va residir tota la seua vida. Va ser el 5 d´abril de 1575 quan va fer la professió temporal i el 5 d´abril de 1582, la perpètua. Cal dir que des de la professió temporal a la perpètua, Alfons va viure un temps dolorós i dur en la seua vida espiritual, ja que van ser set anys de sofriments i de temptacions, tal i com aquest sant ens detalla en els seus escrits.
A partir de 1572, és a dir, al poc temps de la seua entrada al col·legi Mont-sion, Sant Alfons es va fer càrrec del servei de la porteria d´aquest centre, que va exercir durant més de trenta anys, fins a mitjans de 1603. La malaltia va obligar Alfons a fer llit, en 1617, morint el 31 d´octubre d´aquell any.
Alfons Rodríguez va ser beatificat el 15 de gener de 1825 pel papa Lleó XII i canonitzat pel papa Lleó XIII, el 15 de gener de 1888.

L'Any Jubilar del Sant Calze (LEVANTE-EMV)

Este dijous va tindre lloc a la catedral de València (temple jubilar durant aquest temps) l´obertura de l´Any Jubilar del Sant Calze, un jubileu estretament unit a l´Any de la Misericòrdia que s´obrirà el pròxim 8 de desembre a Roma, per commemorar el cinquantenari de la clausura del Concili Vaticà II.
Amb aquest motiu, el cardenal Cañizares, el dimecres passat va escriure una carta adreçada als preveres, als consagrats i als laics, per animar els cristians valencians a celebrar aquest esdeveniment. Aquest Any Eucarístic ha de servir perquè l´Església Valenciana honore i venere el Sant Calze de l´Últim Sopar, una relíquia que va arribar a València, i que amb la seua presència ha enriquit espiritualment aquesta comunitat diocesana.
Va ser l´anterior arquebisbe, Carlos Osoro, qui va demanar a la Penitenciaria Apostòlica poder celebrar un jubileu cada cinc anys en honor del Sant Calze, signe del culte eucarístic. El lema d´aquest Any Jubilar és, "Calze de la Misericòrdia", ja que el misteri de l´entrega del Senyor, només s´entén des de la misericòrdia i des de l´amor de Déu per tots nosaltres. Per això l´arquebisbe Antonio Cañizares expressava en aquesta carta, "el goig i l´agraïment per l´Any Jubilar" que la Santa Seu ha concedit a la nostra Arxidiòcesi.
El Sant Calze és, en el misteri eucarístic, expressió de l´amor de Déu que, en l´últim sopar ens donà el seu cos i la seua sang com a sagrament de la nostra fe, tal i com diem al final de la consagració. Va ser en l´Últim Sopar, i per tant també en cada celebració de l´Eucaristia, que anticipem i alhora commemorem el sacrifici de la creu.
L´amor infinit de Déu es manifesta en l´Eucaristia i per això l´Església, com ha dit l´arquebisbe Cañizares, "adora, contempla i participa" en el misteri de la fe, de la presència real de Nostre Senyor Jesucrist en el sagrament de l´altar.

Ahir, en la festa anual del Sant Calze, com cada últim dijous d´octubre, el cardenal Cañizares ens encoratjava a "revifar en la comunitat, amb el cor ple d´agraïment, d´admiració, de gratitud, el sentit del misteri de la nostra fe, l´Eucaristia". I ens demanava que no deixem passar en aquest Any Sant Eucarístic, "la gràcia de Déu", per tal d´aprofundir "en aquest misteri i adorar el Senyor".
Si durant aquest Any Jubilar hem de tindre ben present el Calze del Senyor, també hem de venerar aquells que continuen en la pròpia carn, els sofriments del Crits en bé del seu cos que és l´Església. I també tots aquells que pateixen per tantes causes i que com Jesús, es veuen crucificats per les injustícies dels hòmens: els immigrants i els refugiats, els ancians abandonats, els xiquets que passen fam, els qui no tenen treball o en tenen un de precari, les dones maltractades o els malalts. En tots ells podem descobrir el mateix Crist Jesús, ja que el Senyor es fa solidari amb el sofriment dels hòmens. Durant aquest any, els cristians valencians hauríem de fer nostra l´exhortació del bisbe Sant Gregori de Nissa, quan demanava als seus contemporanis, que atengueren amb sol·licitud els pobres, aquells que "estrangers i exiliats demanant almoina", que tenen per sostre "el cel descobert", que "duen vestits vells" i que tenen aliment "si els en donen aquells a qui s´acosten". El bisbe Sant Gregori feia notar que els més pobres beuen de les fonts i el "seu got són les palmes de les mans; les seues alforges són la mateixa pitrera..per taula els genolls ben junts; per llit la terra". Els bisbe de Nissa, com passa ara, també demanava l´ajuda a aquells que "duen una vida errant i aspra, no perquè de bon principi l´hageren triada, sinó obligats per les desgràcies i la necessitat", com els refugiats que fugen de Síria i d´Iraq. Per això el bisbe Sant Gregori exhortava els cristians (i ens exhorta també a nosaltres) a donar a aquestes persones "el menjar que necessiten" i a ser "benigns amb els germans desventurats". Així "que la raó òbriga als pobres les portes dels rics". I acabava el seu sermó així: "Amb paraules plenes de dolçor, dóna el que cal per a viure, prenent-ho de les teues riqueses", per tal que d´atendre "amb cura, la salut precària del pobre, com si en depenguera el teu benestar, la salut de la teua muller, la dels teus fills".
Per això l´Any Jubilar del Sant Calze que va començar ahir, ens ha de moure a viure més atents al sofriment del nostre món, per tal d´atendre i alleujar els qui es troben xafats per la injustícia i pel mal.

divendres, 30 d’octubre de 2015

L'Abat Oliba (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ)

Hui, com cada 30 d’octubre, els monjos de Montserrat recordem amb agraïment l’Abat Oliba en l’aniversari de la seva mort, ja que va ser el fundador del nostre monestir.

En la història dels pobles, enmig  de xicotes clarors o de grans foscors, sempre hi ha hagut uns determinats personatges que han condicionat la  societat i l’han conduïda, de manera irreversible, per camins de diàleg i de pau. Entre aquests personatges sobreïx, sense cap mena de dubte, la gegantina figura d’Oliba de Cerdanya, al segle XI, del qual el 2008 vam celebrar el mil·lenari de la seva elecció com Abat dels monestirs de Santa Maria de  Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, vacants en aquells moments per la mort dels seus respectius abats.
 

Monestir de Santa Maria de Ripoll

Oliba va ser un gran líder espiritual i un excel·lent conseller polític, que afavorí la vida intel·lectual, amb la creació de scriptoriums i de biblioteques, i que va impulsar i difondre la Pau i Treva de Déu. També va  propagar l’art romànic i donà nova vida a la muntanya de Montserrat, amb la fundació del nostre monestir, cap a l’any 1025. Com deia el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, gràcies a Oliba, i “per la gràcia de Déu i les pregàries de Santa Maria, Montserrat és un fogar de vida monàstica, obert i acollidor, un lloc d’irradiació de l’Evangeli, un espai de servei als homes i dones, creients  o  no creients, que formen la nostra societat”

Besnét de Guifré el Pelós, Oliba va nàixer el 971 i va ser el tercer fill dels Comtes de Cerdanya i de Besalú. Quan l’any 988 el seu pare, Oliba Cabreta va renunciar als comtats per entrar com a monjo al monestir de Montecassino, Oliba, que tenia dèsset anys, li pertocà ser comte de Berga i part del Ripollès. Ho fou fins el 1002, que amb 31 anys renuncià als comtats i als seus béns personals i entrà com a monjo al monestir de Santa Maria de Ripoll, d’on va ser escollit abat d’aquest monestir, i poc després, del de Cuixà, el 1008. Com a pare de la comunitat, Oliba va fomentar la vida religiosa, cultural i artística, ampliant l’escriptori, on es van traduir importants manuscrits àrabs, grecs i llatins. De l’scriptorium eixiren, a més de les famoses bíblies miniaturades de Ripoll i de sant Pere de Rodes, els Cronicons Rivipul·lenses, el Carmen Caupidoctoris  la Brevis historia monsterii Rivipul·lensis i les diverses redaccions dels Gesta comitum Baccinonensium et regum Aragonum, peces fonamentals de la historiografia.
 

L'Abat Oliba

Com a Abat, reformà la vida monàstica, intensificant l’espiritualitat dels monestirs i es preocupà per millorar la cultura dels seus monjos. A més, Oliba va treballar a favor de la vivència litúrgica i  afavorí  la vida eclesial. Com a defensor de la justícia, en un context on els excessos de poder eren freqüents, l’Abat Oliba va aconseguir que els senyors retornaren allò que retenien injustament. Com a promotor de la pau, Oliba tenia la saviesa de trobar el punt de concòrdia entre litigants, essent el capdavanter en impulsar i establir, l’any 1027 a Tolosa, la Pau i Treva de Déu, destinada a suprimir la violència en determinats períodes de l’any, fixats de forma precisa.

L’Abat Oliba, que el 1034 fou elegit bisbe de Vic, en 1025 va fundar el monestir de Montserrat amb un grupet de monjos. Va morir a Cuixà el 30 d’octubre de 1046, als 75 anys d’edat. La carta circular necrològica que els monjos de Ripoll i de Cuixà enviaren als monestirs, remarcava com Oliba, al llarg de la seva vida, havia aglutinat “les ànimes” dels monjos, lloava la seua “caritat exímia” i el fet de ser “amable amb tothom”. 

El P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, ha definit l’Abat Oliba com un personatge “renovador de la vida eclesial des dels monestirs de Ripoll i de Cuixà, i un home de diàleg, defensor dels més febles i promotor de la pau i pare de la Pàtria en la Catalunya naixent”.
 

Monestir de Sant Miquel de Cuixà

El seu testimoniatge, viscut en un temps de canvi cultural i social, ens estimula a viure el present d’una manera esperançada i renovada. El P. Josep Mª Soler, recordant l’Abat Oliba que fundà el nostre monestir, deia també: “Montserrat ha de ser un lloc d’acolliment de tothom, de respecte per cada persona, d’encontre i de diàleg, un lloc de pau i de comunió eclesial”. 

Tant de bo que el  record de la Pau i Treva de l’Abat Oliba, faça que el nostre món, tan ple de violència, retrobe la pau i la concòrdia entre hòmens, cultures i religions.


dijous, 29 d’octubre de 2015

29 d'octubre: Sant Narcís, bisbe i màrtir

Hui 29 d´octubre celebrem la festa del bisbe i màrtir Sant Narcís. El nom Narcís deriva etimològicament del grec Nàrkisos, de Narke, que significa "gust" o "sabor".
En la tradició cristiana, els sants són aquells hòmens i dones que han arribat a la saviesa i que són portadors de la misericòrdia i de la compassió de Déu a tota la humanitat. Els sants, com Sant Narcís, són els qui han esdevinguts exemples de perfecció per la seua vida de donació als altres en el seguiment de l´Evangeli.
Els bisbes, en els primers temps del cristianisme, eren anomenats "pare" o "papa". Va ser molt de temps després quan el títol de "papa" es reservà exclusivament per al bisbe de Roma. Hi ha constància d´un pare o bisbe Narcís, a Jerusalem, que morí el 212 i que va ser el responsable que la festa de Pasqua es fera en diumenge, per així celebrar la resurrecció del Senyor el primer dia de la setmana. Però el sant patró de Girona no és aquest sant del segle III.
La tradició fixa les primeres notícies de Sant Narcís patró de Girona, també bisbe (com l´anterior) en el segle IV, a la ciutat d´Ausburg, on tingué lloc la famosa conversió d´Afra i part de la seua família i les criades. Es considera que el bisbe Narcís arribà a Girona a l´entorn del 304 o del 305, i va ser el 307 quan tingué lloc el seu martiri. Mentre celebrava l´Eucaristia amb el diaca Fèlix (no Sant Feliu l´Africà), van ser atacats els dos, i morts. És molt probable, segons la tradició, que el lloc de celebració de l´Eucaristia, fóra el mateix espai que hui ocupa l´església de Sant Feliu, i que des de fa segles conté el sepulcre del bisbe Sant Narcís. I així canten a Sant Narcís, aquests Goigs antics: "Tu renovares Girona/ amb la gràcia del Crist/ i els robins de ta corona/ són amor pel cor més trist./ Ton llinatge ens duu tendresa/ d´un reialme enyoradís/ vida ungida de puresa/ Narcís, flor del Paradís".
Les primeres notícies que tenim del culte i la devoció a Sant Narcís a Girona, segons els mossens J. Mª Marquès i Josep Calzada, són del segle XI. De fet Oliba, abat dels monestirs de Cuixà i de Ripoll i bisbe de Vic, predicà en els oficis de la celebració de la festa de Sant Narcís, també en la primera meitat d´aquest mateix segle XI, segurament entre els anys 1018 i 1046 . Un fragment de la predicació de l´abat Oliba diu: "Per tant, germans estimadíssims, ja que hui se´ns manifesta amb tant d´esclat la solemnitat del confessor de Crist i apòstol i màrtir nostre, donem gràcies i lloances al Creador omnipotent i, encomanant-nos a les oracions d´aquell Narcís, autèntica flor del paradís, estimem tot allò que ell va estimar, creguem tot allò que ell ens va predicar de paraula i imitem tot allò que ell ens va ensenyar amb les seues obres".

Segons la tradició, en el segle XI, el cos de Sant Narcís estava incorrupte i des d´Alemanya, concretament des d´Ausburg, s´havien sol·licitat relíquies del sant per a dedicar-li una església. Per això el bisbe de Girona, Berenguer Wifred, accedí a enviar a aquella ciutat alemanya un tros de roba del vestit del sant.
La devoció gairebé mil·lenària a Sant Narcís ha anat creixent al llarg dels segles a Girona, degut per una part, a la incorruptibilitat del cos del sant i per altra, perquè a partir d´aleshores fou invocat una i una altra vegada com a protector, en tots els assetjaments i confrontacions bèl·liques, de manera que Sant Narcís es convertí en l´artífex principal del concepte de Girona Immortal. La tradició també atribuí a Sant Narcís la plaga de mosques que envià als francesos quan assetjaven la ciutat el 1285 i gràcies a la qual, aquests van fugir, com canten aquests Goigs: "L´exèrcit francès minava/ una volta nostre sòl/ i semblà que s´acabava/ nostra vida sens consol./ Amb aquesta coincidència/ tots a una veu van clamar:/ Protegiu nostra existència/ Sant Narcís, màrtir preclar!" i els Goigs continuen així: "I vós, sant sincer i noble/ per miracle feu brotar/ a milers –com diu el poble-/ del sepulcre, mosques grans/ que picaren sens clemència/ a l´invasor sens parar". També a la vila de Sant Narcís de Sardenya, s´atribueix al seu patró la capacitat de foragitar d´aquest poble la plaga de llagostes d´aquesta illa.
Al segle XX, el pintor Salvador Dalí donà a conèixer internacionalment Sant Narcís de Girona amb les seues pintures, aiguaforts i aquarel·les del
Sant i les Mosques. Sant Narcís ha estat invocat pels gironins al llarg dels segles, no només per protegir-se de les invasions franceses, sinó també contra l´ictus cerebral, el dolor d´orella i les molèsties musculars. També era invocat pels mariners de la Costa Brava i que la seua devoció arribà fins a Filipines. La tradició ens mostra la presència de la devoció a Sant Narcís al sud de Suècia i a Portugal, ja que aquest sant va ser bisbe de Braga.
Cada 29 d´octubre, en la festa d´aquest sant, es reparteix el cotó-en-pèl beneït, que la tradició l´ha fet tan popular per a curar el mal d´orella.
L´església de Sant Feliu de Girona conserva el magnífic sepulcre gòtic de Joan de Tournai, construït el 1328. En aquesta tomba, Sant Narcís es presentat amb els atributs episcopals, amb el bàcul a la mà i la mitra. El sepulcre presenta diverses escenes de la vida del sant, com quan demanava allotjament a casa d´Afra, la conversió d´Afra i altres dones, el martiri del sant i del diaca Feliu, quan el bisbe Narcís celebrava l´Eucaristia, el baptisme de les dones convertides i finalment el dimoni quan temptava Narcís i Feliu. També podem observar la pintura anònima de 1675, amb el miracle de les mosques.
Sant Narcís és el patró de la ciutat de Girona des del 1387 i de tota la diòcesi des del 1864.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Dos llibres de l'amic Anoni Signes (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ)

Ressò d’unes secularitzacions” i “Cròniques del meu parer”, són els dos llibres de l’amic Antoni Signes que he acabat de llegir.

Publicades per l’editorial Brúfol, el 2015 i el 2014 respectivament, aquestes dues obres, summament interessants, formen part de l’obra de Signes, que inclou també, “Crònica d’un viatjant”, de 2005, “París entre amigos”, de 2007 i “La mestra Úrsula i el coronel Angulo”, de 2014.

Antoni Signes Mulet, que va nàixer a Gata de Gorgos el 1940, ens presenta en “Ressó d’unes secularitzacions”, com la segona part i resposta mediàtica al seu llibre, de 2008, “¿Porqué nos salimos? Los secularizados”. El llibre, amb 135 pàgines, aporta nous elements d’enjudiciament d’aquells fets, expressats des de la mirada subjectiva. Aquesta obra consta de quatre capítols. En el primer, Antoni Signes ens parla de la gènesi, on s’explica la proposta i l’historial. En el segon hi ha la campanya, amb l’edició, la crida i la distribució. El tercer, el ressò de les presentacions i l’últim, el ressò mediàtic.

Pel que fa a “Cròniques del meu parer”, de 320 pàgines, és un recull d’escrits que fan referència a l’Església, “però també a la vida social i política del nostre país”.
 

En la primera part hi ha les col·laboracions, dels anys setanta, de l’amic Signes a la revista “Quaderns de Pastoral”, editat pel Secretariat de Pastoral de Barcelona, on Antoni Signes relata i delata “els esdeveniments ocorreguts a València en aquesta època ja llunyana”. El llibre presenta capítols tan interessants com la primera Jornada de l’HOAC, l’assemblea de bisbes i capellans, el Col·legi de  Sant Tomàs de Villanueva, la carta signada per 350 preveres, el tema de les misses en valencià, el Concili i el postconcili, la crisi de l’Institut Social Obrer o el ressò del VIII Congrés Eucarístic.

La segona part d’aquest llibre, que Antoni Signes anomena “Consideracions dels anys dos mil”, fan referència a les seues col·laboracions en la revista “Nihil obstat”, i que inclou textos seus sobre el bisbe Gaillot a València, el papa Ratzinger o retallades i crisi.

La tercera part del llibre és el que Signes anomena “Somni de primavera”, amb motiu d’unes notes manuscrites seues.

No cal dir que aquests dos llibres de Signes, membre de la Tertúlia dels dilluns al Micalet, són ben interessants, i per això els recomane vivament.


Perfectae caritatis (LEVANTE-EMV)

Hui 28 d´octubre celebrem el 50è aniversari de l´aprovació i promulgació per part dels pares conciliars, del Decret del Vaticà II, Perfectae caritatis, amb el resultat de 2321 vots a favor i quatre en contra.
Va ser el papa Joan XXIII qui el 5 de juliol de 1960, amb el motu proprio, "Superno Dei nutu", constituí la comissió preparatòria conciliar dels religiosos, que elaborà un primer esquema, que, com escriví el P. Josep Mª Rambla, era "un bon resum de la doctrina fins a Pius XII, i obrí el camí a la renovació".
El debat d´aquest decret entre els pares conciliars va donar lloc a cinc esquemes, l´últim dels quals fou presentat i debatut del 6 al 8 d´octubre de 1965, amb 19 votacions parcials. I va ser el 28 següent, quan va tindre lloc, en sessió solemne, la seua votació final i la seua promulgació, amb un resultat de 2321 vots favorables i quatre negatius.
El Decret Perfectae caritatis és l´únic document conciliar que expressa en el mateix títol, l´objectiu propi del Vaticà II: l´aggiornamento o renovació convenient de la vida religiosa. El nom d´aquest decret marca el final d´un llarg procés que començà amb el text, De statibus perfectionis, després es passà a, De religiosis, i finalment es va imposar, De accommodata renovatione vitae religiosae.
Com ha escrit el P. Josep Mª Rambla, "la tasca del Concili pel que fa a la vida religiosa, va ser un pelegrinatge als orígens, és a dir, a allò que la va fer nàixer, i per tant, a allò que la sustenta".
El nucli de la Perfectae caritatis és el seguiment de Crist i no tant l´anomenada en altre temps, "vida angèlica". De fet, els religiosos no fem més que prolongar en la nostra vida, el Crist, estimant com ell va estimar, i per això les primeres paraules del decret fan referència a la caritat perfecta. També el primer paràgraf fa esment a l´Esperit, enviat per Crist per a portar a terme, a través dels religiosos, la seva obra. Per altra part, la "divisió" tradicional entre pregària i missió, només es pot admetre com dues dimensions d´una mateixa vida amb el Crist. I és el seguiment de Crist, impulsat per l´Esperit, que ha fet florir en l´Església una gran varietat de carismes.
El text d´aquest decret proposa uns criteris per a la renovació de la vida religiosa des del canvi o conversió del cor: fidelitat a l´Evangeli, retorn al carisma dels fundadors i integració i participació dels religiosos en la vida de l´Església.

Abans del Vaticà II hi havia costums i tradicions que no manifestaven ben clarament el valor transcendental de la vida religiosa, com hàbits anacrònics, separacions de diferents classes de religiosos o allunyament del món.
La vida consagrada al si de l´Església, té, evidentment, una naturalesa eclesial i d´aquesta manera supera cert elitisme o aristocràcia eclesial, ja que la vida religiosa ha d´abandonar "l´anacronisme de considerar-se un estament d´elit, com si foren els millors, o almenys els cridats a ser-ho", com ha dit el P. Josep Mª Rambla.
El text del Decret Perfectae caritatis consta d´una introducció i vint-i-cinc números, que van des de l´actualització de la vida religiosa (nº 2), el conreu de la vida espiritual (nº 6), els instituts contemplatius (nº 7) i els dedicats a la vida apostòlica (nº 8), la vida monàstica (nº 9), la vida religiosa laïcal (nº 10), els instituts seculars (nº 11) i els consells evangèlics (nº 12, 13 i 14). El decret tracta també de la clausura de les monges (nº 16) "tot i que suprimint aquells costums ja antiquats", per adaptar-se "segons les circumstàncies de temps i de lloc", l´hàbit religiós (nº 17) que és "signe de consagració", i que ha de ser "senzill i modest, pobre i alhora escaient", i per això s´ha de modificar aquell que "no s´ajusta a aquestes normes". El decret tracta també de la formació (nº 18), la fundació de nous instituts (nº 19) o la unió entre instituts (nº 22). En la conclusió d´aquest decret (nº 25) s´encoratja als religiosos a escampar "per tot el món la Bona Nova de Crist" des d´una "fe íntegra, amb caritat envers Déu i el proïsme".
Cal recordar que el papa Francesc, en el discurs que el 20 de setembre passat, a l´Habana, adreçat als religiosos, ens convidava a viure i a ser portadors de la misericòrdia de Déu: "On hi ha la misericòrdia hi ha l´Esperit de Jesús". I pel contrari, "on hi ha rigidesa, hi ha només els seus ministres".
El papa ens ha demanat diverses vegades als consagrats, que no tinguem por de la tendresa i de la misericòrdia de Déu, que "es fan carícia". I també ens ha demanat viure la nostra consagració com un servei, perquè "qui no viu per a servir, no serveix per a viure", així com també a escampar l´alegria.
Per això hui, cinquanta anys després d´haver estat aprovat el Decret Perfectae caritatis, aquest text ens anima als deixebles de Jesús que hem estat cridats a la vida consagrada, a ser testimonis (enmig de la nostra societat) de la tendresa i de la joia, de la misericòrdia i de l´amor de Déu.

El P. Miquel Batllori (LEVANTE-EMV)

El P. Miquel Batllori, jesuïta, doctor en història, llicenciat en filosofia i lletres, dret i teologia, va ser un humanista, un home savi d´aquells del temps del Renaixement, amb una extensíssima obra que va de Llull i el lul·lisme a Arnau de Vilanova, de Joan Lluís Vives a la família Borja, de Baltasar Gracián i la cultura del barroc a la Il·lustració, Balmes o les relacions Església-Estat durant la Segona República.

Miquel Batllori que va nàixer a Barcelona al si d´una família burgesa industrial, estudià al col·legi del jesuïtes. Del 1925 al 1928 va fer les carreres de filosofia i lletres i dret, al final de les quals ingressà al noviciat que la Companyia de Jesús tenia a Gandia, al palau ducal. Així durant dos anys, el novici Miquel Batllori va residir a la capital de la Safor. Després feu les humanitats al monestir de Veruela, des d´on hagué d´anar-se´n a Itàlia pel fet que la República va dissoldre la Companyia de Jesús. A Itàlia s´apassionà per arxius i biblioteques, descobrint importants còdexs amb obres de Ramon Llull, Arnau de Vilanova o Sant Vicent Ferrer. El 1936 inicià els estudis de teologia que acabà a Oña (Burgos) una vegada finalitzada la guerra civil, i el juliol de 1940 va ser ordenat capellà. Del 1941 al 1947 va residir a Mallorca, on estudià la participació de personalitats de la Corona d´Aragó al Concili de Trento. I del 1947 al 1980 el P. Batllori passà a viure a Roma, primer com a membre de l´Institut Històric de la Companyia de Jesús i més tard com a professor d´història moderna a la Universitat Gregoriana. En els seus anys a Roma, el P. Batllori va ampliar els seus coneixements sobre Trento, els jesuïtes del segle XVIII, Gracián, els jesuïtes a Amèrica i la família Borja o Sant Ignasi.
Vaig tindre la sort de conèixer al P. Batllori a Montserrat, arran dels seu treball en l´Arxiu Vidal i Barraquer. Va ser l´abat Cassià Mª Just qui va oferir al P. Batllori l´estudi d´aquest Arxiu, que ell va acceptar, com deia, "per una espècie d´obligació de consciència". El projecte es va materialitzar durant els anys 1968 a 1991, ja que cada estiu, el P. Batllori el passava a la biblioteca de Montserrat, per tal de portar a terme aquella tasca ingent. El seu treball no era escriure una biografia del cardenal Vidal i Barraquer, sinó posar una base segura per a una història de les relacions entre l´Església i la Segona República.
El 19 d´abril de 1975, en rebre el doctorat Honoris Causa per la Universitat de València, el P. Batllori va repassar alguns dels seus grans eixos d´investigació: Arnau de Vilanova, els Borja, l´humanisme valencià i el Tirant, Joan Lluís Vives, els Maians i els jesuïtes procedents de València a la Itàlia del segle XVIII.
El 1992 i per iniciativa de l´amic Eliseu Climent, començà a editar-se la seua obra completa, amb el suport dels governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Cal dir que, desgraciadament, el govern valencià es retirà d´aquest projecte en arribar el PP al carrer Cavallers. El P. Batllori contava que el president Zaplana va anar a vore´l a Roma, per dir-li que ell no tenia res contra seu, però que la Generalitat Valenciana s´havia retirat del projecte de l´obra completa, per "incompatibilitats" amb l´editor!!
El 2000 va ser nomenat Fill Predilecte de Xàtiva, i el 2001 doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Finalment el 2002, i en un acte conjunt, rebia el doctorat Honoris Causa per les Universitats d´Alacant, Vic, Andorra, Autònoma de Barcelona, Girona, Jaume I de Castelló, Lleida, Oberta de Catalunya, Politècnica de Catalunya, Pompeu Fabra, Ramon Llull, Rovira i Virgili.
El P. Batllori morí a Sant Cugat del Vallès el 9 de febrer de 2003. El seu record és per a tots els valencians un motiu d´agraïment per la seua ingent obra i per la seua vida dedicada a la investigació sobre la família Borja.

dilluns, 26 d’octubre de 2015

26 d'octubre: Santa Paula Jaricot (LEVANTE-EMV)

Cada 26 d´octubre, celebrem la festa de Santa Paulina Jaricot, una dona que va iniciar l´obra de la Propagació de la Fe. I és per això que cada tercer diumenge d´octubre, l´Església celebra el dia de les missions.
Paulina va nàixer a Lió el 22 de juliol de 1799. De menuda va ser una xiqueta piadosa i fortament religiosa, que aprengué a viure en esperit de sacrifici per vèncer la gola, la ira, l´orgull i la peresa. Però de jove, i influenciada per una amiga seua molt vanitosa, Paulina caigué també en aquest defecte, tot i que ni les joies ni les festes no la satisfeien. Un dia , en una d´aquelles festes, Paulina va caure i es va donar un colp molt fort, quedant-se muda i greu. Sa mare va demanar a Déu la salut de la filla, oferint a canvi la seua vida. Així la mare de Paulina va emmalaltir i morí, i Paulina va recobrar la salut.
Poc després, la jove entrà en un temple i sentí predicar un capellà sobre la vanitat, tan enganyosa. Després del sermó, Paulina anà a confessar-se, i el capellà li aconsellà que abandonara tots els costums mundans i visquera en humilitat. Paulina va abandonar les festes a les quals acudia abans, i es dedicà a visitar els malalts. Quan el 1814 el papa Pius VIIè va ser alliberat de la presó on l´havia tancat Napoleó, tot el poble eixí al carrer per tributar-li un homenatge en el seu viatge cap a Roma. I va ser quan el papa passà per davant de la casa de Paulina, que la beneí, posant les seues mans sobre el cap de la jove.
Un dia, Paulina, en tornar a sa casa, entrà a la cuina on trobà la dona que feia la faena. Paulina li demanà que li explicara alguna història, i la cuinera li digué que si l´ajudava a acabar allò que estava fent, li contaria un relat que li agradaria molt. Paulina la va ajudar i després la seua crisda li va llegir, d´una revista de missions, les aventures dels missioners que es trobaven al Tercer Món, i que evangelitzaven aquells pobles, enmig d´una multitud de problemes econòmics i de perills. En aquella revista, els missioners demanaven als catòlics que els ajudaren per mitjà de la pregària i també econòmicament, per així poder continuar l´activitat pastoral. En eixe moment, Paulina va tindre una idea lluminosa: reunir persones piadoses perquè contribuïren econòmicament, i enviar els diners als qui estaven a les missions. Així, Paulina organitzà una obra que s´anomenaria de la Propagació de la Fe. Eren grups de deu persones que pregaven pels missioners, i que recollien diners per enviar-los a les missions.
El germà de Paulina, que era prevere, proposà la idea de la seua germana a altres capellans de París, i d´aquesta manera es van organitzar nous grups de Propagació de la Fe. El projecte de Paulina es va estendre ràpidament per tot França, i les ajudes als missioners van començar a augmentar considerablement. Pràcticament ningú no sabia (ni ho sap ara) de qui havia estat la idea dels grups de Propagació de la Fe, per`allò important era ajudar els missioners. Paulina va formar altres grups de quinze persones, cadascuna de les quals es comprometia a resar cada dia un misteri del rosari pels missioners. Així, entre les quinze persones, es resava cada dia un rosari complet per les missions.
Paulina se n´anà a Roma per contar-li al papa Gregori XVI la seua idea per propagar la fe. I el papa aprovà plenament el projecte de Paulina, i l´estengué a tota l´Església. Quan la jove va tornar a Françà, es va confessar amb el Rector d´Ars, Sant Joan Mª Vianey que va aprovar el seu projecte a favor de les missions i la va profetitzar els sacrificis que hauria de patir, per tal que aquest projecte tinguera èxit. I efectivament, la profecia del Rector d´Ars es va complir, ja que Paulina hagué de patir incomprensions i sofriments de tota mena.
El 9 de gener de 1862, contenta per l´obra de la Propagació de la Fe, Paulina va morir. Vint anys més tard, el 1882, el papa Lleó XIII estengué l´obra de la Propagació de la Fe a tot el món.

Hans Urs von Balthasar (LEVANTE-EMV)

El teòleg Hans Urs Von Balthasar, un dels pensadors cristians més importants del segle XX, va nàixer a Lucerna el 12 d´agost de 1905. Va fer els primers estudis als benedictins d´Engelbert i als jesuïtes de Feldkirch, i posteriorment estudià filosofia i literatura germànica a Viena, Berlín i Zurich, obtenint el doctorat.
El 31 d´octubre de 1929 ingressà al noviciat dels jesuïtes a Feldkirch. Va ser ordenat prevere el 26 de juliol de 1939, però el 1950 abandonà la Companyia de Jesús i s´incardinà a la diòcesi de Chur, a Suïssa.
Al llarg de la seua vida, aquest intel·lectual de primera línia, va rebre els doctorats honoris causa per les facultats de teologia de Münster, d´Edimburg i de Friburg.
En 1952 escriví una obra valenta, on convidava l´Església a abandonar les seguretats del "castell", per tal de fer front a la societat moderna.
Amb Henri de Lubac i Joseph Ratzinger, va fundar Communio, una revista internacional catòlica, de gran prestigi.
Degut a la seua talla intel·lectual, Von Balthasar participà en la Segona Assemblea Ordinària del Sínode de Bisbes de 1971 i també en la de 1985.
Von Balthasar es un autor prolífic, amb biografies de Teresa de Lisieux, Magdalene Delbrel, Paul Claudel, Georges Bernanos o Carles Péguy. Ha estat també traductor dels grans Pares de l´Església, com Sant Agustí, Sant Bonaventura o Sant Tomàs d´Aquino.
Von Balthasar va ser creat cardenal pel papa Joan Pau II, però va morir a Basilea el 26 de juny de 1988, dos dies abans que li fóra imposat el birret cardenalici.
Una de les obres més importants de Von Bathasar és, "Per què encara sóc cristià?". A més de les biografies i comentaris patrístics, va escriure també centenars d´assaigs i un llibre molt interessant: "Només l´amor és digne de fe". Altres obres de Von Balthasar són "El cor del món", "La pregària contemplativa", "Maria, Església naixent", "Teologia dels tres dies" o "La veritat és simfònica". Von Balthasar també va escriure "Glòria", on estudiava la teologia de la bellesa divina des de la creu i la resurrecció, i la "Teodramàtica", on tractava el tema de la llibertat divina i humana en la història de la salvació. En una altra obra seua, "Teològica", von Balthasar estudiava la veritat filosòfica i divina revelada en Jesucrist.
El teòleg Karl Rhaner va qualificar l´obra de von Balthasar, com a "realment imponent" i Henri de Lubac deia que Balthasar "era segurament la persona més culta del seu temps".
Von Balthasar, que va morir el 26 de juny de 1988, va ser un dels grans teòlegs que més ha influït en la teologia del segle XX. En la memòria d´aquest gran pensador i intel·lectual cristià, cal recordar que, com va dir el bisbe valencià de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, aquest autor, juntament amb Joseph Ratzinger, és "el representant d´aquella teologia que s´anomena "agenollada", feta al costat de la pregària, davant la resplendor de la veritat". Per això encara hui, és unànime l´opinió dels teòlegs actuals, que reconeixen que el pensament de Hans Urs Von Balthasar va ser una aportació decisiva a la teologia del segle XX.

Mossèn Manuel Milian Boix (LEVANTE-EMV)

El prevere morellà Manuel Milian Boix, que va morir el 4 d´abril de 1989, va sobreeixir en el camp de la història i de l´arxivística. Membre de l´Instituto Español de Historia Eclesiástica de Roma i de la Societat Castellonenca de Cultura, director del Centro de Estudios del Maestrazgo, cronista de Vinaròs, arxiver de l´Histórico-Eclesiástico de Morella i del seu Museu, Milian va destacar en el camp de la Paleografia, l´Arqueologia, la Investigació Històrica i les Belles Arts.
Nascut a Morella l´1 de juny de 1908, ingressà al Seminari de Tortosa el 1922, on tingué per company, Vicent Enrique i Tarancon i on estudià els quatre cursos de Gramàtica, Llatí i Humanitats i on es va apassionar per la Història.

Va ser ordenat prevere a la catedral de Tortosa el juny de 1933, i el 22 d´aquell mes, octava de Corpus, Milian celebrava la primera missa a Morella. Tot i que el seu primer destí va ser el poble de Palanques, el bisbe Félix Bilbao li va manar que fera l´inventari monumental de la diòcesi, degut a la seua extraordinària capacitat intel·lectual. Així va catalogar tot el conjunt monumental i artístic del bisbat de Tortosa, que fins el 1960 arribava pel sud, fins a la Plana Baixa. Al llarg de dos anys, Milian visità totes les parròquies, ermites, santuaris i convents de la diòcesi, fins que el 1935 presentà al bisbe l´Inventario Monumental Dertosense.
L´1 de març de 1935 va ser nomenat regent beneficiat de Forcall i durant la guerra va estar amagat en aquest poble. El 1938 va ser nomenat rector de Forcall i Villores. Durant la postguerra, Milian es dedicà a recuperar el patrimoni històrico-artístic de la diòcesi, a curar les enemistats que havia produït la guerra, a restablir les romeries a les ermites i santuaris del bisbat i a recuperar les danses processionals com els dansans, dels segles XIV-XV, les gitanetes o teixidores, els arquets, les llauradoretes. Amant de les tradicions populars, recuperà la Santantonà de Forcall i la Setmana Santa, restituí el cant litúrgic i formà una escolania d´adolescents.
Durant els anys 40, mossèn Manuel Milian va reiniciar la seua tasca científica, desplaçant-se a Tortosa, Barcelona, València o Madrid, per estudiar els seus arxius. A València treballà als arxius del Patriarca, el de la Catedral i el Municipal i també en el del Regne de València i en l´Acadèmia de Belles Arts. També va investigar temes etnogràfics i folklòrics i com a bon medievalista, també estudià la figura de Benet XIII, el papa Luna.
Va ser nomenat membre del Centre de Cultura Valenciana, de la Societat Castellonenca de Cultura i de la Real Academia Espanyola de la Historia.
El 1952 va passar a ser rector d´El Perelló, al Baix Ebre i el 1955 va ser nomenat capellà de l´asil de Vinaròs. Finalment, el 1981 traslladava definitivament a Morella, on morí el 4 d´abril de 1989.
Mossèn Milian Boix va publicar diverses monografies i articles en periòdics i obres d´investigació. A la seua mort deixà quaranta–cinc treballs inèdits sobre història, arqueologia, art, etnografia i altres temes. A més, va dirigir la revista "Vallivana" fins el 1986.
Com ha dit el seu nebot, Manuel Milian Mestre, "Mossèn Milian ha estat un reconstructor, un home d´acció que mai no es va resignar a que s´oblidara el patrimoni de l´esperit del seu poble". I a més, un capellà que estimà la nostra cultura, i protegí i donà a conèixer el nostre patrimoni cultural.

23 d'octubre: Sant Joan de Capestrano (LEVANTE-EMV)

Hui dia 23 d´octubre celebrem la festa de Sant Joan de Capestrano, un frare franciscà que va viure des de finals del segle XIV i la primera meitat del segle XV.
Joan, que va nàixer a Capestrano, als Abruços, al Regne de Nàpols, el 24 de juny de 1386, va ser un apòstol de l´Evangeli, ja que va passar la seua vida recorrent tot Europa, de punta a punta, anunciant la Paraula de Déu. A peu o a cavall, anà des de Flandes a Polònia i d´Espanya a Sèrbia. La seua fama de santedat va ser universal i tothom el coneixia com el "pare devot", i també, com "l´home sant ". Joan de Capestrano era conegut a Itàlia, Àustria i Alemanya, i també a Bohèmia, Borgonya i Flandes.
Va saber reconciliar entre si i amb la Seu Apostòlica els prínceps europeus i ajudà a restaurar l´esperit cristià del poble, així com a desemmascarar les heretgies i a reformar l´Orde dels Franciscans. Menut d´estatura i auster, era alhora càlid i acollidor, ple de dolcesa i de caritat. Predicava, durant dues o tres hores, a les places, ja que era tanta la gent que volia escoltar-lo, que no hi havia lloc als temples. La seua paraula, amb la qual denunciava la corrupció, convidava els hòmens a fer penitència.
Va ser un sant no només pel seu zel apostòlic, sinó també per la seua vida de pregària. Dormia poc i menjava encara menys i era savi i prudent en el judici i en la paraula. De jove havia estat un bon jurista i va exercir amb justícia el temps que va ser jutge de Perusa. Escriptor fecund, els seus manuscrits estan agrupats en dèsset grans volums. Dòcil a la Santa Seu, va ser elevat, per dues vegades al càrrec de Vicari General de l´Observança, la qual cosa li va permetre la reforma de molts convents i l´expansió de l´Orde per tot Europa. Quatre papes (Martí Vè, Eugeni IV, Nicolau Vè i el valencià Calixte III) li van confiar missions delicades degut a la seua capacitat diplomàtica.

La seua fama de virtut no li va estalviar diverses dificultats, ja que alguns frares, descontents amb les seues reformes, es van oposar a les seues innovacions. Fins i tot acusaren Joan d´inquiet i de revoltós, i també d´ambició i de vanaglòria. Aquetes acusacions van ser del tot falses, ja que el de Capestrano era un home humil, que havia rebutjat dues vegades l´episcopat, la primera quan li l´oferí el papa Martí Vè i la segona quan ho va fer Eugeni IV.
Com he dit abans, Joan de Capestrano va propagar la vida cristiana en la vella Europa del segle XV per mitjà de la predicació i la reforma de l´Orde dels Franciscans. Durant els seus quaranta anys de vida religiosa, des del 1416 que ingressà als franciscans fins el 1456 que va morir, va sembrar de convents el vell continent i va reformà els antics, per així retornar a l´Orde el seu primitiu zel apostòlic. També despertà el fervor de la fe entre el poble senzill, canviant i corregint els abusos del poble (luxe, usura i embriaguesa) i dels prínceps, consellers de les ciutats i jutges, que influenciats per Joan, actuaven amb equitat i clemència.
Quan l´antiga capital del vell imperi bizantí, Constantinoble, el 1453 fou conquerida per Mohamed II i caigué en mans dels turcs, la cristiandat va comprendre que havia perdut molt més que una plaça fortificada. Per això el papa Nicolau Vè, quatre mesos després de la caiguda de la ciutat, publicà una butla contra els turcs, a més de demanar la pau entre els estats italians, enemistats els uns amb els altres, ja que Milà estava contra Venècia i Gènova contra Nàpols. Va ser Joan de Capestrano qui de camí a Hongria, predicà la creuada en Núremberg. Joan predicà en totes les regions meridionals d´Hongria, cridant el poble a la creuada, fins que va rebé el missatge de Joan d´Hunyades, el cap de l´exèrcit hongarès, que suspengura immediatament la predicació i amb els creuats anara de seguida a Belgrad.
És fascinant el relat de la batalla de Neudorfehervar que va fer un dels frares company de Sant Joan de Capestrano, fra Joan de Tagliacozzo, que va presenciar aquest fet: l´arribada de l´exèrcit turc, amb la flota al Danubi, l´assetjament de la muralla de la ciutat i la desproporció dels exèrcits, cosa que va fer vacil·lar Joan d´Hunyades, fins al punt de pensar en la retirada, tot i que al final la victòria va ser per als cristians. La intervenció del sant en la batalla va ser decisiva, i sense ella, la ciutat de Belgrad hauria caigut en mans dels turcs, ja que Joan de Capestrano va aportar la legió popular dels creuats, i amb la seua paraula encoratjà els cristians en l´atac. És evident que tota aquesta gesta, hui impensable, s´ha d´entendre en el context de lluita contra els "infidels" i de conquesta.
Però cal recordar que Sant Joan de Capestrano mai no va prendre les armes, ja que les úniques armes que utilitzà aquest franciscà, van ser les espirituals.
Sant Joan de Capestrano va morir el 23 d´octubre de 1456 i va ser canonitzat pel papa Alexandre VIII.

Altres coses que tampoc no entenc (La Veu del PV)

No sé per què el Govern de l’Estat ha acusat els qui van recolzar el President Mas, el passat 15 d’octubre, quan va declarar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de voler pressionar els jutges. El Sr. Rajoy no va dir res de tot això quan el 20 de maig de 2009, la Sra. Rita Barberà i el Sr. Juan Cotino, amb els simpatitzants del PP, van recolzar el Sr. Francisco Camps, amb banderes de la ciutat de València en la seua declaració davant el Tribunal de Justícia del País Valencià. Aquell dia el Sr. Rajoy no va vore cap mena de pressió a la Justícia en aquells que recolzaven el President Camps.

Tampoc no entenc perquè ningú no va vore cap pressió a la Justícia (a diferència de l’acte de dijous dia 15) quan el 2013, els professionals de la Judicatura es van concentrar davant el Palau de Justícia de Barcelona per protestar per les reformes del Ministeri de Justícia.  

No entenc perquè el Barça ha estat multat per la FIFA, amb 40000 euros, pel fet que els seus aficionats i simpatitzants portaren estelades al Camp Nou durant el partit amb el Leverkusen, el 29 de setembre. Una segona multa, després dels 10000 euros que pel mateix motiu, es va imposar a aquest equip després de la final de la Champions, a Berlín, el 6 de juny .

Ni entenc com és possible que el PP diga (si no és per mala fe o per demagògia) que subvencionar Acció Cultural del País Valencià és com subvencionar els neonazis. I furtar com han estat furtant diversos càrrecs públics (empresonats!) d’aquest partit, ¿què deu ser?

Tampoc no entenc com el Govern de l’Estat i el PP s’omplin la boca parlant del corredor Mediterrani, quan la patronal l’ha comparat amb un “carril bici”, ja que no hi ha les inversions necessàries per al seu funcionament.

Ni entenc que el Gobierno puga recórrer el dret a la sanitat per als immigrants sense papers, recuperada per la nostra Generalitat, amenaçant el Govern Valencià amb un recurs d’inconstitucionalitat. No defenen la Constitució, que garanteix la sanitat universal?

No entenc com és possible que el rei Felip diguera a la reunió del Patronato del Instituto Cervantes, que “Espanya está orgullosa de su diversidad y riqueza lingüísticas”, quan veiem que la nostra llengua no arriba a la Justícia, a la monarquia, al Congrés i al Senat, als mitjans de comunicació i a d’altres àmbits de la nostra societat. I quan es posen totes les traves possibles i més, perquè el valencià no ocupe el lloc que li pertoca. I quan a l’Instituto Cervantes, amb 183 centres repartits per tot el món per fomentar l’espanyol, la presència de la nostra llengua és testimonial.

No comprenc perquè les Corts Valencianes han de pagar el cost de l’IVA del bar, per no pujar el menú a 5,65 euros. Els diputats són tan mil·leuristes que no poden pagar el que es mengen?  Ho trobe immoral.

No entenc que el Consell haja de pagar aigua, llum i seguretat a patronal i sindicats, tal i com ha denunciat la Intersindical.

No entenc que Iniciativa del Poble Valencià i Verds-Equo diguen que votar el pacte amb Podemos és una fal·làcia, i que parlen de “la tirania de la majoria”!! Ni entenc que els qui defensen més participació ciutadana en la política, arriben a dir que convocar un referèndum per decidir amb qui pactar, siga un frau.

Tampoc no entenc que el Barça estiga patrocinat per Qatar airways, quan sabem el recolzament que fa aquesta institució a grups intolerants.

No comprenc i m’escandalitza l’actitud i les mentides del Sr. Jesús Sanz, excap de personal de Ràdio Televisió Valenciana.

Ni tampoc no entenc l’argument del Sr. Francisco Correa, que per rebaixar la seua condemna, haja pactat assenyalar alts càrrecs que aprovaven comissions.

No entenc que el company d’aquesta pàgina, Manuel Jardí, parle de “calendari beato” i no s’adone del “nomenclàtor beato”, començant pel seu nom, que vol dir “Déu és amb nosaltres”.

No entenc, si no és per mala fe, la postura de la mare d’un alumne que ha reclamat que la informació de l’institut li arribe en castellà o en anglès (i per què no en xinès?) i no en un “dialecto” com el valencià. I no entenc que cap diari de Madrid no denuncie aquesta actitud, ni haja fet cap campanya per donar a conèixer aquesta reacció xenòfona cap al valencià, com ho fan quan, com diuen (mentint!) que a Catalunya el castellà està perseguit. 

Ni l’actitud de determinats “personatges” de les “Nuevas Generaciones”, lloant el franquisme.

dijous, 22 d’octubre de 2015

El canonge Josep Espasa (21/10/2015(

Josep Espasa i Signes va nàixer a Dénia el 9 de gener de 1914. El 1925 ingressà al Seminari de València i posteriorment estudià a la Universitat Gregoriana de Roma, on el 1937 obtingué el doctorat en teologia.
El 1939 Espasa va ser nomenat professor del Seminari de València i el 1945, l´arquebisbe de València, Prudencio Melo, el nomenà Rector del col·legi-seminari de Sant Tomàs de Villanueva, del Cap i Casal, on s´hi estigué fins el 1970 que va ser apartat. Va ser delegat d´Ecumenisme de l´arquebisbat i fundador del Centre Ecumènic Interconfessional. Escrigué els llibres, Falsejaments i veritats cristianes i també, Què cal creure.

El canonge Josep Espasa va ser un promotor de l´obertura de l´Església valenciana, i per això, al voltant d´ell, com a rector del col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, van eixir una sèrie de capellans que destacaren pel seu esperit innovador. A més, va recolzar l´ús del valencià en la litúrgia, cosa inèdita entre el clergat valencià.
Com destaca Ramir Reig al llibre Feixistes, rojos i capellans, Josep Espasa va fer del col·legi de Sant Tomàs, "un espai obert a l´amistat i a la recerca en comú". I els seus alumnes "esdevingueren elements crítics per amor a la veritat", amb el desig que "l´Església s´alliberara d´hipocresia i d´hipoteques, i portés l´Evangeli al Poble".
Josep Espasa concebia un cristianisme antidogmàtic, i va ser un ferm seguidor del camí obert per Mounier. Com a eines pedagògiques, el canonge Espasa organitzava trobades sobre el moment polític d´aleshores.
Com diu Nel·lo Pellicer, Espasa era "un mediterrani apassionat per la veritat, que ell veia sintetitzada en l´Evangeli". El canonge Espasa, "un home de fe lluminosa", no va ser mai ni un contestatari, ni un radical. Però sí que estava disposat a "obrir qualsevol porta, sense temors, ni prejudicis". El seu caràcter obert va fer que acollira l´assagista Joan Fuster i el periodista Vicent Ventura al col·legi de Sant Tomàs, com a bons amics seus. També portà Llorenç Gomis, perquè predicara els exercicis espirituals als seminaristes. Home obert a les tendències més modernes, va tindre problemes amb les autoritats eclesiàstiques.
Al seu entorn es formaren les generacions de capellans que després van destacar pel seu esperit innovador, com el cas d´Emili Marín, fundador i director durant molts anys de la revista Saó. De fet, amb el canonge Espasa, el col·legi de Sant Tomàs va ser un far progressista. Josep Espasa es caracteritzava pel seu menyspreu del poder eclesiàstic i per la seva passió per la veritat.
El 1970, una vegada expulsat del col·legi de Sant Tomàs per la seva ideologia progressista, el canonge Espasa tornà a Dénia, on desplegà el seu magisteri de la mateixa manera com abans ho havia fet a València. Com m´ha comentat l´amic Josep Garcia Richart, l´eixida del canonge Espasa de Sant Tomàs, "el va afectar molt, no tant pel cessament, com per la manera com es va produir".
Josep Espasa es va retirar primer a un pis a València, "on anàvem a visitar-lo Ventura i jo, i després a la seua caseta de la Pedrera". En tot aquest temps, com diu Garcia Richart, el canonge Espasa "mai no va perdre la serenitat ni va manifestar públicament el seu patiment, ni cap rebuig irat contra ningú".
A Dénia es va fer càrrec de l´ermita de la Pedrera. Va ser a sa casa, el 1963, que el canonge Espasa va acollir Vicent Ventura, confinat allí, per l´exili forçós, després que el periodista valencià participara al Contuberni de Munic. A Dénia, a casa del bon canonge Espasa, vaig visitar amb mon pare, l´amic Ventura.
El canonge Josep Espasa va morir el 1980, i tres anys més tard va ser nomenat fill predilecte de Dénia. La seua biblioteca, amb importants llibres de teologia, pastoral i filosofia, el 1983 va passar a formar part de la Biblioteca Valenciana.
El 2005, en el 25è aniversari de la mort del canonge Espasa, l´ajuntament de Dénia posà una placa a l´ermita de la Pedrera, que ens recorda el capellà represaliat per les seves idees progressistes i pel seu compromís amb la llengua. En aquell acte, el seu nebot, Antoni declarava que el canonge va ser "un fervent amant de la vida a la Pedrera, on tots eren amics seus".
Com ha escrit Vicent Cremades al llibre, "L´Església en la Transició", el canonge Espasa va ser "un home liberal, obert, objectiu i ecumènic".
En el centenari del naixement del canonge Espasa, el 2014, tant l´arquebisbat de València com el d´Oriola-Alacant, haurien pogut homenatjar el bon capellà, un home bo i lliure, i amic de tots! Però no ho van fer. i és que una vegada més, la jerarquia valenciana, marginava un dels seus fills més significatius.
Josep Espasa va ser un prevere humanista, il·lustrat i alhora, nacionalista, que exhortava als seus seminaristes a treballar per la unitat: "No hi ha més que una Església i cal reformar-la des de dins". Josep Espasa va ser "un home de Déu, un cristià de Dénia i un mossèn nacionalista", com la definit Vicent Cremades.
Com m´ha comentat Josep Garcia Richart, bon amic del "pare Espasa", com Fuster i ell mateix l´anomenaven, Josep Espasa era "un capellà postconciliar, abans del Vaticà II, home discret, tremendament raonable, catòlic anticonvencional, amb un alt concepte del sacerdoci, capellà de poble, amb una fe impertèrrita, evangèlica i ortodoxa". Garcia Richart defineix mossèn Espasa com "un mestre (mai no en va pretendre ser-ho) radiant", un home que "irradiava serenitat, humanitat, tolerància i una caritat mai "exhibida" que no mai no podia molestar o ferir ningú".
Josep Garcia Richart recorda Fuster i les "discussions iròniques que tenia amb el P. Espasa, de les bromes voltairianes, i fusterianes també". El P. Espasa tenia "un sa sentit de l´humor, que es manifestava sobretot, amb els amics. No era el capellà sever i rígid. Li agradaven els humils i petits plaers de la vida, com ara aquells esmorçarets amb els amics, o sol, a la caseta".
Com recorda Garcia Richart, "el dia de la seua mort, Ventura em va recollir i vam passar per Sueca a recollir Fuster. No va voler venir i vam comprendre perquè. Fuster estava realment afectat i, donat el seu caràcter, no volia exterioritzar els seus sentiments, com hauria fet, de venir a Dénia. L´enterrament va tenir, per dir-ho així, dues parts: primer, a muscle dels amics, el Pare Espasa va ser traslladat des de la caseta, a una petita ermita que hi havia a la Pedrera, on li vam retre una emocionada despedida. Després, ja a Dénia, , es va fer la cerimònia fúnebre "oficial". Ventura i jo es quedàrem fora de l´església. Una actitud infantil, si vols, però va ser així. Després, tot acabat, sols, restàrem els dos una bona estona vora la tomba dels nostre amic. Sabíem el que havíem perdut".
L´amic Garcia Richart, m´enviava, a més dels seus records sobre el Pare Espasa, el que ell anomena, una "petita elegia" sobre el canonge, escrita el 23 de març de 1980, on tractava "de rememorar una persona i el seu ambient":
"Tot és vençut: la pell grisa de l´alba,
la carn, la llum dels solc i un gust salobre.
Ets aquí, repassant en pau la vida
i aquí ens tens, de cos present.
Aquí restem com som, pobre i pocs,
amb el sol testimoni d´una llàgrima.
Anem a passejar. Els ametllers
han regalat la flor.
Adéu, mirada
clara, llebeigs vesprals, matins de calma.
I el març, calç i llum de la cisterna.
Ara plou, amic meu, i el vespre mulla
el pit sonor de la merla.
T´has endut, i els teus ulls, l´alè de l´aigua
I una tempesta. Sí morir-me tots,
plats i castells, memòries, notaris
i turistes. Les runes, sense amor,
amaguen un bri verd. I olor de menta.
I tu, passat el temps, comptes els dies
de la flor que ens durà la primavera-
Adéu. O fins demà. Aquí serem".

Que l´exemple del canonge Espasa ens ajude a viure la nostra fe amb una mirada oberta i amb un compromís amb la terra, la gent i la cultura que hem de servir. Amb generositat i amb fidelitat.

21 d'octubre: l'Abat Sant Hilarió (LEVANTE-EMV, 21/10/2015)

ui dia 21 d´octubre celebrem la festa del sant Abat Hilarió, nascut a Tabatha, a prop de Gaza, a Palestina. Ja des dels inicis del cristianisme, amb la mort a la creu de Jesús, i el martiri dels Apòstols i dels primers cristians (Policarp, Ireneu, Cebrià, Perpètua i Felicitat...) l´Església es va vore perseguida pel poder romà, fins que el 313, amb la pau de Constantí, pogué viure amb llibertat. Després d´aquests anys de persecució, amb Sant Antoni a Egipte, va nàixer la vida monàstica, com una resposta a viure la fe d´una manera radical, com els màrtirs.
La vida de Sant Hilarió és admirable pel seu exemple de fidelitat a la gràcia i per la seua obertura a l´Esperit, així com també per la seua caritat.
No sabem amb exactitud l´any del seu naixement, tot i que podem deduir-la per les dades que ens donà Santa Jeroni, en dir que a la mort de Sant Antoni, l´any 356, Hilarió tenia 75 anys. Per tant, Hilarió va nàixer el 281.
Hilarió va sobreeixir en grans virtuts com l´austeritat de vida, la pregària, la humilitat i l´alliberament d´esperits impurs a aquells que estaven posseïts pel Maligne. Alguns han posat en dubte la seua existència, com si la seua vida fóra producte de la imaginació dels primers cristians. Però això és insostenible davant el testimoni dels escriptors de més renom, com Sant Jeroni en la seus "Vita Patrum", o Vida dels Pares, i també Sant Atanasi, Sant Epifani o Hesiqui que el menciona a les "Acta Sanctorum".
Aquest palestí provenia de família pagana, de posició econòmica acomodada. Segons Sant Jeroni, quan Hilarió va deixar sa casa per tal d´anar-se´n a estudiar a Alexandria, centre de la ciència i de la saviesa d´aquell temps, el jove, que tenia 15 anys i amb una ànima noble i amb una voluntat de ferro, era ja un cercador de la veritat, cosa que va facilitar el seu ingrés al cristianisme. No sabem quan va abraçar la fe a Alexandria mateix, seu fundada per l´Evangelista Sant Marc, il·lustre pel martiri de Santa Caterina i bressol del gran doctor de l´Església, Sant Atanasi.
La característica dels grans sants és que sabem conformar la seua vida amb la fe, que va modelant el dia a dia, sense caure en la mediocritat ni en la monotonia. Segurament Hilarió va sentir parlar d´Antoni, aquell ermità que, al desert d´Egipte, i per amor al Crist havia renunciat als seus béns i portava una vida de pregària i de treball. Segurament Hilarió, no per curiositat sinó atret per la santedat de vida de l´Abat Antoni anà a trobar-lo al desert, a prop del Nil. Sant Jeroni ens diu que quan Sant Antoni veié Hilarió i li digué: "Benvingut Llucifer, que t´alces a l´aurora", que és la frase que en el profeta Isaïes es refereix a l´àngel caigut, i que Sant Antoni l´aplicà en sentit contrari a Hilarió. El nostre sant va passar dos mesos amb Sant Antoni per tal d´aprendre del sant abat els seus costums, guardar en el cor les seues paraules i conformar la seua vida amb la del sant ermità.
Quan Hilarió tornà a la llar paterna, trobà que havien mort els seus pares i que era l´hereu d´una herència considerable. Per por a quedar presoner dels diners, de les riqueses i de la comoditat de vida, Hilarió va donar tot el que havia rebut dels pares als seus germans i als pobres i se n´anà a viure al desert, a prop de Gaza. Hilarió, que vivia amb una extrema frugalitat, va rebre de Déu el poder sobre els dimonis, cosa que li va proporcionar una gran fama, degut als seus miracles. Però per no caure en la vanaglòria de la gent que l´admirava pels seus prodigis curant els cossos i els esperits, i pel seu desig de viure en la soledat, Hilarió s´embarcà amb destinació a Sicília, on també va fer miracles i prodigis. Per això, en un nou intent de passar desapercebut, se n´anà a Dalmàcia i després a Xipre, on s´establí amb Hesiqui. Aquest, un temps més tard, va ser enviat per Hilarió a Palestina perquè visitar els cristians.
Hilarió, ja amb 90 anys, va morir. Hesiqui, que vivia a Palestina se n´anà a Xipre i traslladà les relíquies de Sant Hilarió a diverses parts de Xipre, a Palestina i també a Àsia Menor.
Sant Hilarió, monjo i home de Déu, ens interpel·la encara hui, per la seua radicalitat en la vida de fe i pel seu exemple en el seguiment de
Jesucrist. Que aquest sant abat ens ajude a viure, als monjos i a tots els cristians, sense aigualir la nostra fe, sinó més aviat a seguir el Crist amb fermesa i amb valentia.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT