dilluns, 29 d’octubre del 2018

El rei no fa política? (VILAWEB/ONTINYENT, 21/10/2018)

Fa uns mesos, el Sr. Pedro Sáchez es va lluir ben lluït amb la resposta que el govern espanyol va donar al president de la Generalitat de Catalunya, quan sol·licità una entrevista amb el rei.
El govern del Sr. Sánchez, per justificar la negativa que el rei i el president Torra es pogueren veure, va dir una incongruència de manual. El govern de l’estat va afirmar que ‘al monarca no li correspon d’abordar qüestions polítiques.’
I si no li correspon això, què va ser sinó el discurs de Felipe VI el 3 d’octubre de 2017? El rei es va posar al costat dels ‘a por ellos’ i en cap moment no va fer referència (i encara més, no va lamentar, ni va demanar perdó) a la violència de les forces i cossos de seguretat de l’estat, que van apallissar els ciutadans pacífics que volien el primer d’octubre de l’any passat.
Com ha dit el periodista José Antich, ex-director de La Vanguàrdia i director d’El Nacional, ‘el rei d’Espanya no és àrbitre, és part. I no enganya ningú’. Per això el president Puigdemont va afirmar que ‘no volem el rei del 3-0’, qui en el seu discurs amenaçador va justificar la violència policíaca, com si els qui vam anar a votar fórem malfactors i súbdits. I els qui vam exercir el dret a vot, d’una manera pacífica i democràtica, no som súbdits sinó ciutadans.
Més recentment, només fa uns dies, el Parlament de Catalunya va reprovar el rei espanyol per la seua intervenció en el conflicte català, amb els 69 vots de Cat-Comú, JxCat i ERC, l’abstenció de la CUP i el vot en contra de PSC, Ciutadans i PP. D’aquesta manera, el Parlament de Catalunya rebutjà i condemnà la intervenció del rei espanyol en el conflicte català i la justificació de la violència del primer d’octubre de l’any passat.
El Sr. Pedro Sánchez va dir que era ‘inadmissible la resolución votada en el Parlament de Catalunya que pretende rechazar y condenar el jefe del Estado’. I el govern espanyol va donar a conèixer una nota oficial que deia: ‘Para el gobierno de España la posición constitucional del jefe del Estado debería quedar siempre al margen de su utilización en el debate partidista’. Per això el govern del Sr. Sánchez portarà al Tribunal Constitucional la resolució del Parlament contra Felipe VI.
També el delegat del govern espanyol al País Valencià, Juan Carlos Fulgencio, ha dit que ‘no consentiremos’ que ‘se ponga en el centro del debate la posición del jefe del Estado’.
Això queda molt bé. Però per què el ‘jefe del Estado’ no va quedar al marge del ‘debate partidista’ o ‘en el centro del debate’ quan el 3 d’octubre de 2017 va ofendre una bona part de la ciutadania de Catalunya? Si el rei va prendre part en el debat polític, per què els diputats no poden reprovar el rei? De fet, no ha estat el parlament que ha posat la corona en el centre del debat polític, sinó que va ser el rei mateix qui hi va entrar, quan se suposa que per la seua ‘neutralitat’ n’hauria d’haver quedat al marge.
Tant el president Sánchez com el Sr. Fulgencio no entenen que un parlament puga debatre posicions polítiques. Com va ser també una posició política el discurs del rei. El president Sánchez i el Sr. delegat del govern espanyol al País Valencià haurien d’explicar la resolució del 39è congrés federal del PSOE, el juny de 2017, quan va aprovar introduir al seu ideari l’enfortiment dels ‘valores republicanos’, però sense qüestionar la monarquia.
Com ha dit Josep Ramoneda (El País, 12 d’octubre de 2018) ‘en un règim de llibertats cap actor polític queda exclòs de l’exercici normal de la rèplica. O és que els presidents de la República no poden ser qüestionats?’. Per això, ‘Que la persona del rei siga “inviolable” i no estiga subjecta a responsabilitat, prolifera en el caràcter anacrònic de la institució’. Per altra part, si tots som iguals davant la llei, per què el rei no pot ser reprovat, tal com el Congrés dels Diputats ha reprovat un ministre?
Per altra part, el rei no es mantingué gens neutral en el conflicte català, no solament pel seu discurs del 3 d’octubre de 2017, sinó també perquè intervingué personalment pressionant empreses i bancs. Així, ‘El Cap d’Estat, Rajoy i la cúpula del seu govern treballaren amb un objectiu comú, telefonant a empreses i directors per forçar una fuga d’empreses i castigar el procés sobiranista’ (Ara, 7 d’octubre de 2018). Per això hi hagué una retirada massiva dels comptes que tenien les administracions i les empreses públiques als bancs catalans, entre d’altres, CaixaBank i Banc Sabadell. Així es veié el paper neutral del rei quan ‘pressionà empreses i multinacionals perquè traslladaren la seu fora de Catalunya’ (Diari Més digital, 7 d’octubre de 2018).
Per això, com diu l’advocat del president Puigdemont: ‘Després pregunten per què volem marxar’ (El Nacional, 13 d’octubre de 2018).
Quanta raó tenia el president dels EUA, Thomas Jefferson, quan deia: ‘Jo era bastant contrari a les monarquies abans d’anar a Europa. Però des que he vist com són, ho sóc deu mil vegades més.’


El Sexenio de Morella (Religió Digital, 18/08/2018)

Josep Miquel Bausset).- Cada 6 años, éste, desde hoy día 18 hasta el lunes 27 de agosto, la ciudad valenciana de Morella se viste de fiesta en la celebración del Sexenio en honor de la Virgen de Vallivana. Este año el Sexenio, en su 54 edición, comenzará con la Rogativa que desde Morella se desplazará al Santuario de la Virgen, a 24 kilómetros de la ciudad. Y es hoy, 18 de agosto, cuando la imagen de Santa María llegará a la capital de la comarca valenciana de los Ports para entrar en la villa por el Portal de l'Estudi.
El Sexenio tiene su origen en la protección que la Virgen hizo de Morella en la terrible peste de 1672. Un año después, "el Justicia, Jurados y Consell de Morella", acordaron "dar gracias a la Emperatriz de todas las criaturas y Señora nuestra la Virgen de Vallivana ahora y en todo tiempo en un novenario de seis en seis años por el beneficio de la salud alcanzada en el año pasado". Por eso la ciudad decidió "en demostración del agradecimiento y gracias, se lleve a la presente villa, y se le celebre un novenario en la iglesia mayor, para que se continúe y aumente la devoción a la sagrada imagen".
La edición facsímil de la Historia de la Muy Noble, Fiel, Fuerte y Prudente Villa de Morella, de Francisco Oliet Palos, de 1861, describe la "Historia de María Santísima de Vallivana. Su origen y antigüedad". En este texto, Oliet se hace eco de "la breve historia de María Santísima que se publicó en Valencia por Joseph Garcia en 1721", y escribe: "Esta Santa Imagen es de los tiempos de los Santos Apóstoles cuando el Apostol Santiago estuvo en Valencia y después en Peñíscola". El Apóstol pasó también por Morella, donde encontró "en el Bosque de Vallivana (que dista dos leguas de la Villa) la estatua del Dios Júpiter la derribó por sus manos de aquel injusto trono y colocó en él, la Imagen Sacrosanta de María Madre de Dios, para que fuese venerada de los fieles cristianos".
La danza de los Torneros

Por lo que respecta a la imagen de la Virgen de Vallivana, el libro detalla "Su aparición y hallazgo (en tiempo de dicho Rey D. Jaime) por un humilde Pastor". El texto describe también la imagen de Santa María, que es "de Barro cocido; pero de un rostro tan hermoso, que parece animado" y por eso mismo, "roba y atrae los corazones de los que la miran y veneran". El texto incluye los capítulos referentes a "Su culto y Devoción", los "Prodigios obrados por su intercesión", describiendo el "Motivo de las fiestas sexenales" y el "Modo con que la Ylte. Villa las executa", la "Casa y hermitorio de Vallivana" y los "Gozos en honor de Ntra. Sra. de Vallivana".
En 1929, Eduard López Chavarri escribió con referencia a la fiesta del Sexenio: "fa goig de vore el camí solcat per núvols d'incens, cobert d'enramades, i ple de cants religiosos, de llums, d'arcs que brillen al sol, de flors, de "visques" entusiastes".
Como escribía hace seis años Joaquim Puig, actual Molt Honorable President de la Generalitat del País Valenciano, el Sexenio, "Es una alianza entre el pasado y el futuro, entre los morellanos más allá de los pensamientos, el tiempo y la condición".
Y el filólogo Vicent Pitarch escribía: "Cuando uno se acerca a Morella, participando de las fiestas del Sexenio, te asalta la impresión de introducirte en un ambiente barroco", por el hecho que "Morella se transfigura durante las fiestas del Sexenio".
La arciprestal de Santa María de Morella

Como ha dicho Manuel Milian Mestre, cada Sexenio tiene "raíces de identidad", ya que es en estos días del novenario a la Virgen de Vallivana que "las familias vuelven a Morella", por el hecho que "los hijos y los nietos de morellanos que viven en Cataluña, bajan hasta la capital de la comarca de los Ports para celebrar esta fiesta".
En su devoción a la Virgen de Vallivana, la bendita entre las mujeres, los morellanos nos enseñan a confiar en Santa María, madre de consuelo y de esperanza y estrella que ilumina nuestras noches.
Como ha dicho el P. Abat Josep Mª Soler, "la maternidad de María ha hecho posible que la humanidad pueda palpar con palabras y gestos humanos, como la Sabiduría divina compartía sus delicias con el género humano". Y es esta solicitud maternal de Santa María, que "queda significada en la multitud de santuarios marianos que hay a lo largo y a lo ancho de nuestra tierra", como el de Vallivana.
Que la Madre Virgen, que es imagen de la Iglesia y que con el canto del Magníficat proclama la grandeza del Dios que nos salva, del Dios que "dispersa a los hombres de corazón altivo", del Dios que "derroca a los poderosos del solio y levanta a los humildes" (Lc 1:51-52) ayude a los morellanos a vivir este nuevo Sexenio para avanzar en el camino de la fe.

Govern del Botànic o del bonsai? (Castelló Notícies, 25/10/2018)

Quan l’anomenat govern del Botànic porta més de tres anys de legislatura i ja enfila els seus últims mesos de vida, no para de desconcertar-nos, si més no a una bona part dels valencians, amb moltes de les mesures que pren.
La qüestió de TV3, pendent encara, sembla que no li preocupe al Sr. Ximo Puig. Quan el PP va obligar la desconnexió dels repetidors de TV3 (amb multes desproporcionades a ACPV) els socialistes posaren el crit al cel. Però fins el moment present, el govern valencià no ha fet res perquè els valencians (que vulguem) puguem vore TV3. Les reivindicacions i l’esquinçament de vestidures, que tan bé va fer el PSOE valencià, en protesta per l’actitud despòtica del PP, ja no donen vots. O potser és que s’han oblidat de les promeses que feren i de les reivindicacions en defensa de la llibertat d’expressió.
Incomprensiblement, en un nou cas de renúncia, el govern valencià s’està plantejant l’exempció del valencià (mai del castellà) pel que fa a funcionaris de l’àmbit de la sanitat i de la investigació (La Veu del País Valencià, 24 d’octubre de 2018).
El president Puig creu que adoptant mesures molt pròximes al PP (màxim defensor de l’exempció del valencià), fins i tot calcades, arreplegarà els vots d’aquest partit i de Cs. I s’equivoca, perquè en compte de captar el vot conservador i tan dretà al País Valencià, perdrà el suport dels qui valorem i defensem el valencià com a llengua normal i normalitzada.
¿Per què el Sr. Puig no es planteja ni de lluny, l’exempció del castellà per a metges i investigadors? El Sr. Puig, molt assenyadament, creu que el castellà s’ha d’exigir a aquells professionals de la medicina i de la investigació, ja que en el tracte amb els malalts, els professionals d’aquestes àrees han d’entendre les persones que parlen castellà. però sorprenentment, el Sr. Puig no té la mateixa vara de mesurar pel que fa al valencià. Fa uns dies la periodista Núria Cadenas va denunciar un nou cas de discriminació lingüística quan va anar a que la visitara una metgessa, que li va dir que parlara en castellà (Vilaweb, 16 d’octubre de 2018).
Quan es va presentar el govern del Botànic, ho va fer com un govern que volia recuperar i retrobar la dignitat de la Generalitat, després d’anys i més anys de corrupció i de retallades en la sanitat, en l’ensenyament i en la dependència i sobretot de menyspreu de la nostra llengua. Ens pensàvem que el govern del Botànic abanderaria la lluita per la defensa del valencià. Però ja anem veient, tant en el cas del repetidors de TV3 (que no tenen data d’obertura i continuen “segrestats”) com en l’exempció del valencià per a metges i investigadors, que aquest govern, mes que del botànic és del bonsai, amb pors, mitges tintes i mesures raquítiques, que no ajuden gens ni miqueta a fer realitat l’encàrrec que els votants van fer als partits guanyaren les eleccions, per fer possible el canvi al Palau de la Generalitat.
En una entrevista recent que li van fer al Sr. Ximo Puig (La Vanguardia, 21 d’octubre de 2018), el president de la Generalitat demanava al govern espanyol “un punt més d’audàcia” en relació al procés a Catalunya. El senyor Puig també hauria de tindre un punt més d’audàcia pel que fa a la defensa de la llengua i de la cultura del País Valencià, negant-se a tramitar qualsevol exempció de la nostra llengua i afavorint l’obertura dels repetidors de TV3. Perquè si no, el botànic s’anirà convertint en el bonsai, com sembla que va passant.

dimarts, 23 d’octubre del 2018

Arcadi Espada, Willy Toledo i la llibertat d'expressió (VILAWEB/ONTINYENT, 24/09/2018)

Aquest diumenge, dia 23, al diari Información, el Sr. Toño Abad publicava l’article Rufián Espada’, a propòsit de la columna del Sr. Arcadi Espada uns dies abans al diari El Mundo, un text que era un exabrupte homòfob contra el diputat Gabriel Rufián.
El Sr. Abad, amb un gran encert i amb qui estic plenament d’acord, deia, amb motiu de la columna del Sr. Espada: ‘lo que nos debería molestar a todos es el uso de la orientación sexual para el insulto, el desprecio o el rechazo a las personas’. Amb bon criteri, el Sr. Abad afirmava que ‘uno podría pensar que Arcadi Espada ejerce una forma de libertad de expresión. Y no se equivoca ya que todos tenemos derecho a decir lo que nos parezca’. Però el Sr. Toño Abad, molt assenyadament, matisava que ‘la libertad de expresión también tiene sus límites, que acaban donde toca con los derechos de los demás’. I és que, com encertadament deia el Sr. Abad, ‘existe y está consagrada la libertad de expresión que, en ningún caso, es libertad de agresión verbal o escrita.’
Com he dit abans, no puc estar més d’acord amb el pensament del Sr. Toño Abad. I per això les seues encertades paraules sobre els límits de la llibertat d’expressió, també valen per al cas del Sr. Willy Toledo i el seu exabrupte procaç contra Déu i la Mare de Déu. És per això que fa uns dies, el jutge d’instrucció núm. 11 de Madrid decretà l’ordre de detenció contra aquest senyor, amb l’escàndol de  l’advocada del Sr. Toledo, que deia que ‘se está criminalizando la libertad de expresión como en tiempo de la Santa Inquisición.’
No sóc partidari de detenir i de portar una persona a la presó per més exabruptes que diga, ja que jo també defense la llibertat d’expressió. Però com afirma el Sr. Toño Abad, ‘la libertad de expresión también tiene sus límites, que acaban donde toca con los derechos de los demás’. La llibertat d’expressió (i això ho haurien de saber la diputada Marta Sorlí i l’amic Enric Nomdedéu, de Compromís, per les piulades que han fet en relació a les declaracions del Sr. Toledo), ‘en ningún caso es libertad de agresión verbal o escrita’, com ens recorda en el seu article el Sr. Toño Abad. A més, la llibertat d’expressió no pot utilitzar, com diu el Sr. Abad, ‘el uso de la orientación sexual para el insulto’. Ni tampoc, Sra. Sorlí i Sr. Nomdedéu, la llibertat d’expressió no pot utilitzar la fe de les persones per a l’insult.
L’exabrupte del Sr. Toledo ofèn els qui som deixebles de Jesús, ja que insulta aquell que és el centre de la nostra fe. Tot i que a Déu, més que ofedre’l per un exabrupte d’aquest tipus, l’ofèn i el fereix l’actitud que tenim quan menyspreem els dèbils i els pobres, quan no defensem la justícia i la llibertat i quan deixem de costat els qui sofreixen. Això sí que ofèn Déu. Més que l’exabrupte del Sr. Toledo.
Amb tot, les paraules insultants del Sr. Willy Toledo ofèn els cristians de la mateixa manera (m’imagine) que un exabrupte d’aquest mateix calibre (que algú adreçara a la mare del Sr. Toledo) també ofendria el Sr. Willy Toledo. O no?
Tot i que com en el cas del Sr. Arcadi Espada, el Sr. Toledo ha quedat ben retratat amb les seues paraules. Per cert, unes paraules que no s’atrevirien a dir pel que fa a l’Islam.
Algú no s’escandalitzaria (com ha passat amb el text del Sr. Espada) amb un exabrupte semblant contra els homosexuals, les dones violades o els assassinats a les cambres de gas nazis? Algú es cagaria en els jueus gasejats als camps de concentració o amb els assassinats als Balcans?
Supose que ni la Sra. Sorlí ni el Sr. Nomdedéu no els va fer cap gràcia quan el Sr. Carlos Fabra va qualificar de ‘fill de…’ al Sr. Francesc Colomer, diputat a la Diputació de Castelló. O quan aquest mateix dirigent popular va dir que volia ‘orinar a la seu d’Esquerra Unida’. La Sra. Sorlí i el Sr. Nomdedéu van creure que aquestes declaracions del Sr. Fabra estaven emparades per la llibertat d’expressió?
El P. Lombardi, que va ser portantveu de la Santa Seu, defensava que ‘el servei de la veritat’, no ha de ser ‘una paraula buida, sinó un compromís moral en el treball de cada dia.’
Llibertat d’expressió, sí, naturalment, però sense que això siga un pretext per a una agressió verbal o escrita contra els sentiments, l’orientació sexual o la fe de les persones. La llibertat d’expressió no pot emparar ni l’insult ni l’exabrupte. Per respecte a les persones i als seus sentiments. També a la fe dels creients.

El castellà no ha de ser una imposició, sinó un mèrit (SAÓ)

¿Algú s’imagina l’enrenou que s’hauria produït a l’Estat espanyol (i d’una manera particular al País Valencià) i encara més als mitjans de comunicació, amb la Brunete mediàtica en primera línia d’atac, si el govern del País Valencià haguera afirmat el que diu el títol d’aquest article? Immediatament, els defensors del bilingüismo(que vol dir que els valencianoparlants hem de saber també castellà, però no cal que els castellanoparlants hagen de saber valencià) haurien qualificat de racistes els membres del govern valencià, pel menyspreu del castellà, amb l’intent acabar amb la llengua de Cervantes.
Una vegada més, el PP (ara amb la connivència de Ciudadanos i abans amb la d’Unió Valenciana) hauria protestat per la marginació del castellà. A més, el PP s’hauria esquinçat les vestidures i hauria acusat el conseller d’Educació de supremacista pel lingüicidi d’exterminar el castellà, ja que si només fóra un mèrit, cap ciutadà no estaria obligat a saber parlar, llegir i escriure la llengua de Lope de Vega.
Però si substituïm castellà per valencià, això és el que va declarar la Sra. Isabel Bonig, presidenta del PP valencià (Levante, 19 de maig de 2018), sense que ningú dels qui defensen amb ardor el bilingüisme (també a l’Església) s’haja escandalitzat, com sí que ho haurien fet en el cas que el castellà fóra només un mèrit i no una obligació.
Per a la Sra, Bonig, el valencià no s’ha d’imposar, però sí que és normal imposar el castellà, d’ací que tots els funcionaris hagen de saber castellà per ocupar un lloc de treball. Per això, tot i que diu que defensa el valencià, la Sra. Bonig va assegurar que en cas que guanye el PP al País Valencià ella traurà el requisit lingüístic, una mesura que portaria la nostra llengua a ser residual, pròpia d’un gueto i no d’un país normal.
La Sra. Bonig, per a més inri, es va quedar tan ampla quan afirmà que la nostra llengua «para la izquierda ha estado un motivo de confrontación y no de unión». És sarcàstic i esperpèntic que la Sra. Bonig faça aquestes declaracions, quan el seu partit (i els nostres bisbes) des de sempre ha menyspreat la nostra llengua i ha intentat acabar amb ella.
Si per al PP el castellà, com passa al País Valencià, és una obligació i no un mèrit, ¿per què no passa el mateix amb el valencià, que segons la Sra. Bonig  ha de ser un mèrit i no una obligació?
La Sra. Bonig, en compte de defensar l’obligatorietat del castellà i de refusar el mateix estatus per al valencià, té coses més importants a fer, com explicar per què el Sr. Pablo Casado, el 2007, va aprovar la meitat de la carrera de Dret en quatre mesos. Devia ser pel fet que les assignatures aprovades eren un mèrit, i no una obligació.

divendres, 19 d’octubre del 2018

Al bisbe Antonio, de València (26/09/2018)

Benvolgut bisbe Antonio: diumenge 23 de setembre va fer trenta-quatre anys que vaig vindre a Montserrat a ser monjo. Al llarg d’aquests anys he rebut molts grups per explicar-los què és el monaquisme, la història de Montserrat, la litúrgia i la pregària com a eix de la vida monàstica, o la formació d’aquesta muntanya.
Dissabte dia 22 de setembre vaig acollir un grup de valencians encapçalats per l’amic Alfons Llorenç i pel catedràtic de la Universitat de València Vicent Martínez Sancho. Algunes d’aquestes persones, amb tristesa, em comentaren la sensació d’orfandat que tenen quan a les seues parròquies se senten excloses per la marginació del valencià. I és que la nostra llengua, després de més de cinquanta anys de la Constitució Sacrosanctum Concilium, continua fora de la litúrgia.
Vostè ja sap que els cristians valencians de la Ribera, la Safor i el Camp de Morvedre, de la Foia de Bunyol, els Serrans i la Costera i la Marina, l’Horta, el Camp Túria, l’Alcoià, la Plana d’Utiel, El Racó d’Ademús, la Canal de Navarrés, la Vall d’Albaida i la de Cofrents, només podem celebrar la nostra fe en castellà, malgrat que el valencià és la llengua pròpia del País Valencià, com diu l’Estatut d’Autonomia.
La diòcesi de València, i les altres diòcesis valencianes germanes, és una terra que va de la mar a la muntanya, amb hòmens i dones de fe profunda i arrelada, i amb una estimació especial per Santa Maria, venerada a l’Alcúdia amb l’advocació de la Mare de Déu de l‘Oreto, a Utiel amb la del Remei, a València amb la dels Desemparats, a la Font de la Figuera amb la Mare de Déu del Roser dels Xiquets, a Picanya amb la de Montserrat, a Villar de l’Arquebisbe amb la de la Pau, a Xàtiva amb la de la Seu, a Picassent amb la de Vallivana, la Puríssima Xiqueta a Benissa o la Mare de Déu dels Lliris a Alcoi.
Aquest bisbat de València té la riquesa d’una llengua pròpia, la llengua d’Ausiàs March, de Jordi de Sant Jordi, de Sor Isabel de Villena i de Vicent Andrés. Una llengua que parlen els cristians de Beniarjó i de Manuel, de Vallada, Potries i Albaida, d’Estivella, Alzira i Banyeres.
Els capellans i els bisbes sempre ens han explicat que Pentecostès és la festa de la universalitat de la fe i manifestació de la diversitat de llengües i de cultures que, des de el Vaticà II sobretot, l’Església assumeix i defensa.
Com a bisbe de València vostè hauria de fer seua la llengua de Sant Vicent Ferrer (que predicà pels carrers de Llíria, de València i de Teulada) per afavorir així la presència del valencià a les parròquies, en la catequesi, la predicació i a totes les celebracions litúrgiques. Així els cristians de Benicolet, Alfara del Patriarca, Ador i de Moixent, Beneixida, Beniarbeig i Tavernes Blanques, no se sentirien estranys a l’Església, que en utilitzar el valencià, estaria anunciant l’Evangeli en la nostra cultura. El valencià és una llengua que els cristians valencians volem que siga llengua de pregària, de predicació i d’anunci de l’Evangeli. Una llengua que haurien d’estudiar els seminaristes valencians a la Facultat de Teologia per tal que després pogueren predicar i celebrar en valencià.
Per tal que els valencians no ens trobem orfes al si de la nostra Església, s’haurien de publicar els textos litúrgics en valencià (preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) i que, dissortadament, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, ‘dormen des de fa anys en algun calaix del bisbat de València’. I això que molts capellans valencians vàrem signar unes cartes demanant la publicació del Missal en valencià. Cal recordar, bisbe Antonio, que en acabar el Concili, més de 20.000 valencians, que van signar un manifest, demanaven el valencià a l’Església, cosa que encara estem esperant. I és que la nostra llengua, com escrivia en una carta Vicent Miquel i Diego, sempre ha trobat l’oposició de la jerarquia.
Fa quatre anys, en les seues primeres declaracions en ser nomenat bisbe de València, i pel que fa al valencià, vostè va dir: ‘espero que me enseñéis a hablarla bien y pronto’. L’arquebisbe Osoro, ara a Madrid, també va tindre aquesta intenció, però es va quedar només en això. Sabent com sap (per motius d’estudis) l’alemany, no li costarà gens (si realment ho vol) aprendre valencià.
A més, cal recordar que els cristians valencians, reunits a la catedral de València l’octubre de 2016, van aprovar el Plan Diocesano de Pastoral, on la resolució número 107 deia: ‘Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano’. Per això, per tal que molts cristians valencians, com els que vingueren a Montserrat fa uns dies no es troben orfes a l’Església, cal que els bisbes vagen introduint la nostra llengua a la litúrgia, com el capellà Alexandre Alapont, que a l’Àfrica va traduir al nàmbya la Bíblia i el missal. Així els cristians valencians no ens sentiríem forasters o orfes a la nostra Església.

Paperetes, urnes i vots (VILAWEB/ONTINYENT, 04/10/2018)

Aquests tres elements són a la base de la democràcia. Sense les paperetes, les urnes són buides. Però sense urnes, no hi ha possibilitat de votar.
Paperetes, urnes i vots és el que hi va haver ara fa un any als col·legis electorals de Catalunya en el referèndum del primer d’octubre.
L’estat espanyol no va poder confiscar les paperetes, encara que en va segrestar moltes. L’estat espanyol no va poder trobar ni una sola urna de les 10.000 que van entrar a Catalunya, i això diu molt ‘a favor’ del servei d’intel·ligència espanyol. L’estat espanyol no va poder impedir que votàrem, malgrat la violència que vam patir, simplement per exercir un dret tan elemental com posar una papereta en una urna.
El PP ens repetia una i altra vegada que ‘no habrán urnas ni referéndum’. I també: ‘si hay votación no habrá urnas’. I, malgrat tot, hi hagueren paperetes, urnes i vots.
No van poder impedir que votàrem i que protegírem els col·legis electorals, amb una actitud pacífica i cívica, festiva i lúdica. Sense caure en provocacions. Sense renunciar a un dret com és el de votar. Ningú no estava obligat a fer-ho. Però els qui volíem votar, vam haver de suportar colps de porra, cosa que indica el nivell democràtic de l’estat.
S’hagueren d’importar urnes que van estar protegides i que arribaren als col·legis electorals puntualment. Curiosament, si es descobrira qui va portar les urnes, aquesta persona podria ser detinguda. Pel contrari, exportar armes no és cap delicte.
El programa Preguntes freqüents de TV3 del dissabte 22 de setembre, explica molt bé l’odissea que va ser portar les urnes fins al Principat de Catalunya. I l’èxit que va suposar tindre-les als col·legis electorals.
Votàrem amb llibertat i malgrat la violència policíaca. Votàrem, ara fa un any, per demostrar que un poble vol ser lliure. Votàrem en un clima de llibertat i de festa.
Un any després hi ha a la presó i a l’exili hòmens i dones de pau, que defensaren, d’una manera cívica i democràtica, l’anhel d’un poble a exercir, en llibertat, el dret de construir el seu futur.
El referèndum del primer d’octubre va ser la victòria dels hòmens i de les dones que vam voler eixir a construir en llibertat el nostre futur.
La setmana passada vaig rebre una carta de Jordi Cuixart on ens demana que ‘anem sempre endavant’ i en ens anima a tindre ‘coratge i estima’.
Per això ara recordem els qui són a la presó o a l’exili i els milers i milers de persones, 2.262.424, que vam votar i que vam protegir les urnes.


Botiflerisme a l'Església Valenciana (06/10/2018)

És així com el Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte encapçala el seu manifestamb motiu del 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià. I és que l’Església Valenciana, o millor dit, el clergat valencià, continua menyspreant, arraconant i ignorant la nostra llengua a la litúrgia.
Amb el 9 d’Octubre i la conquesta de València pel rei Jaume I, com diu aquest valent manifest, els valencians ‘nasquérem a una forma distinta d’entendre la vida’. I per això, ‘un dels botons de mostra més distintius ha estat i és el valencià, llengua que ens agermana amb els nostres veïns i les nostres veïnes del nord i de l’est insular’.
Al llarg de la història, la nostra llengua ha sofert discriminació i menyspreu, sobretot en ‘els dos daltabaixos més desgraciats’, que foren ‘el Decret de Nova Planta de 1707 i, recentment, la llarga nit franquista’.
Érem molts els cristians valencians que vam viure amb goig el Concili Vaticà II i l’aposta per la llengua del poble a la litúrgia. Però al País Valencià la jerarquia va optar pel castellà, anul·lant i eliminant qualsevol forma de restituir el valencià a l’Església. I així vam passar del ‘Dominus vobiscum’ al ‘Señor esté con vosotros’ i no al ‘Senyor siga amb vosaltres’ com hauria d’haver estat.
Per això el Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte, ‘com a membres de l’Església de València, hem de lamentar la nul·la predisposició que té aquesta institució envers el valencià’, ja que ‘de totes les institucions significatives del País Valencià, l’Església és la més refractària’ a la nostra llengua.
El Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte demanen als ‘responsables d’aquesta desvalencianització’ que ‘siguen conscients del que això comporta’, ja que ‘una Església que ignora el valencià, està afavorint que molta gent valenciana ignore l’Església i el que ella significa’.
Com molts pensem, l’Església Valenciana comet ‘un greu pecat de manca d’inculturació’ en rebutjar la nostra llengua. Per això el Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte ‘conviden els responsables eclesiàstics, perquè revertesquen radicalment aquesta situació i propicien l’edició al valencià dels llibres litúrgics i dels catecismes’, que tants i tants cristians demanem.
Al mateix temps, aquest manifest creu, com és lògic, que és ‘imprescindible la formació i la competència lingüística dels candidats al ministeri sacerdotal, així com el reciclatge general del clergat’, per tal que després els preveres no puguen posar l’excusa que no han après valencià als seminaris, per així no fer la missa en la nostra llengua.
El manifest acaba recordant als nostres bisbes i al Poble de Déu, que el País Valencià és ‘un país que té un història, una cultura i una llengua que hem de conèixer, respectar, valorar i servir’, cosa que, encara hui, en ple segle XXI, no fa la jerarquia valenciana. Per això el Grup de Seglars i Rectors del Dissabte demana ‘convertir el 9 d’Octubre en una data d’inflexió, per tal que la llengua del poble valencià esdevinga llengua eclesiàstica’.
El text denuncia profèticament l’anomalia que significa que als valencians se’ns impedeix celebrar la nostra fe en la nostra llengua. Un fet que no passa a cap país del món, amb la qual cosa podem dir que l’Església Valenciana està contra el valencià, conculcant d’aquesta manera l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

'Tenim un govern que ens escolta' (VILAWEB/ONTINYENT, 09/10/2018)

En un article del president Alberto Fabra de maig de 2013, quan malgrat el pèssim finançament que hem rebut els valencians per part del PP, va afirmar: ‘Tenemos un gobierno que nos escucha’. I això mateix, les mateixes paraules, (quina casualitat), les ha dites també el Sr. José Muñoz (Levante, 5 d’octubre de 2018), ara que continuem patint l’infrafinançament, en aquest cas amb el PSOE. I és que el finançament amb què els governs del PP i del PSOE castiguen el País Valencià no canvia gens, tant si el ministeri d’Hisenda el dirigeix el Sr. Montoro, com si ho fa la Sra. Montero.
Va ser el 8 de novembre de 2012 quan el Sr. José Manuel Vela, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana deia: ‘Ante situaciones injustas hay que rebelarse’. El Sr. Vela afegia encara: ‘Ya está bién, hasta aquí hemos llegado’. I per això afirmava que el govern no aguantaria ‘ni un año más el modelo de financiación autonómico actual’, un model que el conseller Vela considerava que era ‘una injusticia estructural’.
Això passava el 2012. I el 2014 el president Alberto Fabra afirmava que els ciutadans valencians ‘no están contentos’ amb l’executiu del Sr. Rajoy. Amb tot, si el Sr. Fabra sabia que els valencians ‘no están contentos’, com és que no va fer res en el seu moment? Pel contrari, paradoxalment, el president Fabra deia el 2013, referint-se al govern del Sr. Rajoy: ‘Tenemos un gobierno que nos escucha, que nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas. No queremos ser ciudadanos de segunda. Mariano será el presidente que devolverá a la Comunidad una financiación justa y la Generalitat trabaja sin pausa y sin descanso por esta reivindicación’. (Levante, 26 de maig de 2013).
El Sr. Fabra demanava un millor finançament, que no va arribar, però alhora deia que el govern del Sr. Rajoy ‘nos escucha, nos entiende, está a nuestro lado para resolver nuestros problemas’.
Com he dit abans, aquesta broma del Sr. Fabra (‘Tenemos un gobierno que nos escucha’) s’ha repetit aquests darrers dies, però ara amb el PSOE al govern de l’estat. A l’Alcúdia, el Sr. José Muñoz, diputat a les Corts Valencianes, en un esmorzar amb militants socialistes va dir exactament el mateix que el Sr. Fabra cinc anys abans. Parlant de la visita a València del president Pedro Sánchez, el Sr. Muñoz deia: ‘Demuestra que la Comunidad Valenciana es prioritaria para el nuevo gobierno de España’. I com el Sr. Fabra fa cinc anys, el Sr. Muñoz afegia encara: ‘Ahora tenemos un Gobierno en Madrid que nos escucha y atiende nuestras reivindicaciones històricas’ (Levante, 5 d’octubre de 2018).
Però si el govern de Madrid, ara en mans del PSOE, ‘atiende nuestras reivindicaciones històricas’, per què no les va atendre el Sr. José Luis Rodríguez Zapatero? No era també un govern que ‘nos escucha’. O és que el Sr. Rodríguez Zapatero no ens escoltava?
El mal finançament del País Valencià, el pitjor de totes les comunitats autònomes, fa que hi haja una diferència de 800 euros per valencià, entre la regió millor finançada (Cantàbria) i la pitjor (el País Valencià), cosa que va admetre la ministra d’Hisenda, Mª Jesús Montero fa uns dies.
Ja tenia raó l’escriptor Josep Pla quan deia: ‘No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres’. I si no, ja es veurà com el Sr. Rajoy i el Sr. Fabra, per una part, i el Sr. Sánchez i el Sr. Muñoz per l’altra, s’assemblen com gotes d’aigua.
Davant de tanta mentida, promeses falses i enganys, els polítics del PP i del PSOE (amb gobiernos que nos escuchan) haurien de recordar les paraules del profeta Osees quan deia: ‘Juren i menteixen alhora’ (Os 4:2). I també l’exhortació que Sant Gregori de Nissa adreçava als cristians: ‘Per tant vosaltres fugiu d’una manera de pensar digna de lladres i de delinqüents’. I també haurien de tindre ben present el Salm 118, quan el salmista diu: ‘Avorrisc l’engany, el deteste’ (Ps 118:163). I és que la Bíblia sempre ha condemnat la mentida i l’engany, com ho diu el salm 9, que denuncia qui està ‘ple d’enganys’. O el salm 11: ‘Tot el que diuen els uns als altres és mentida, fruit d’uns llavis aduladors i d’un cor fals’ (Ps 11:3). O el salm 33, on el salmista demana ‘que no diguen res de fals els teus llavis’ (Ps 33:14).
Per altra part, els bisbes valencians que han protestat per altres motius, ara no tenen res a dir davant la discriminació i la injustícia que patim els valencians?

'La fe cristiana no s'ha oposat a cultivar els valors culturals del nostre poble' (VILAWEB/ONTINYENT, 12/10/2018)

Així s’expressava l’arquebisbe de València Antonio Cañizares en l’homilia de la missa que presidí a la catedral el 9 d’Octubre.
És veritat que la fe no ha d’oposar-se a les cultures dels pobles. I per això, sobretot després del Vaticà II, les llengües vernacles han passat a formar part de la litúrgia de l’Església. Però també cal tindre en compte que moltes vegades les llengües dels pobles han estat arraconades, com en la ‘conquesta’ d’Amèrica, on els indígenes van ser castellanitzats i la religió adoptà, en aquelles terres, la llengua castellana.
Al País Valencià, a excepció del bisbat de Tortosa, on la nostra llengua és utilitzada amb normalitat a l’Església, els altres bisbats continuen, després de més de cinquanta anys del Concili (que demanava la utilització de les llengües vernacles), excloent el valencià a l’Església.
En ple segle XXI, els cristians valencians no podem celebrar la nostra fe en valencià, ja que ens veiem obligats a deixar la nostra llengua a les portes dels temples.
Fa uns mesos, l’arquebisbe de Sant Jaume de Compostel·la, Julián Barrio, expressava el seu reconeixement pel gallec, i deia: ‘El gallego es una lengua que se ama y se utiliza con normalidad’ (Religión Digital, 4 de febrer de 2018). Així el bisbe Barrio reconeixia la importància d’aquesta llengua en la litúrgia i en la catequesi a l’Església de Galícia.
Quina diferència tan gran entre la jerarquia gallega i la de l’Església del País Valencià, que és capaç de celebrar la missa en llatí, en xinés o en filipí (i evidentment en castellà) però no en valencià. I és que d’una part del món a l’altra, l’Església valora, acull i utilitza les llengües de les comunitats cristianes que serveix. A tot el món, menys al País Valencià.
Els mitjans de comunicació de València informaven que la comunitat xinesa catòlica de València (una de les més nombroses a Espanya), amb 500 fidels, s’aplega per celebrar la nostra fe a la parròquia de Sant Valer, al barri de Russafa, i també a la de Santa Anna, a Mestalla. És tan important aquesta comunitat cristiana d’origen xinès, que fins i tot tenen un assistent religiós nomenat per l’arquebisbe de València. Aquest prevere que serveix aquestes dues comunitats cristianes, segons declarava a Religión Digital el 12 de juny de 2017, té com a objectiu ‘guardar la nostra identitat però també l’obertura i integració dels fidels xinesos en la vida parroquial i en l’Església local’. O més recentment també la comunitat cristiana de llengua àrab celebra la fe a l’església de Sant Pau de Benimaclet.
És encoratjador (i molt bonic) que, seguint l’esperit de la Pentecosta, les comunitats cristianes puguen expressar-se en les seues llengües. Però en totes. Sense excloure’n cap. I ací hi ha la qüestió sobre el valencià a l’Església, una situació inèdita en qualsevol cultura, llevat de la nostra, que els nostres bisbes continuen aparcant o congelant, per tal que els cristians valencians, a diferència dels xinesos, dels àrabs, dels filipins o dels llatinoamericans que viuen al nostre país, no puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.
Si a Galícia s’utilitza amb tota naturalitat el gallec a l’Església, com també s’utilitza el basc a Euskadi i a Navarra i el castellà a les diòcesis amb aquesta llengua i el català a les diòcesis amb seu a Catalunya i a les Balears, per què el valencià, que entra als temples del nord del nostre país, pertanyents a la diòcesi de Tortosa, no pot entrar a les esglésies i ermites de la Vall d’Albaida, la Costera, de l’Alcoià, de la Ribera, de la Plana Baixa, de l’Horta, del Comtat, del Camp de Morvedre, de la Marina Baixa o del Baix Vinalopó?
Quan l’any 1960 el ministre franquista Manuel Fraga volgué vendre les meravelles del turisme espanyol a Europa, s’inventà l’eslògan ‘Spain is different’. Al pas que anem, els bisbes valencians, per l’animadversió que tenen a la nostra llengua, també posaran en pràctica un eslògan infame: ‘El País Valencià (ells dirien la Comunidad Valenciana) es diferente‘. O no tant, ja que renunciant a la nostra llengua i marginant-la per complet, com fa des de sempre la jerarquia valenciana, els bisbes valencians estan assimilant el País Valencia ‘a los usos y costumbres de Castilla’. Així ens consideren súbdits, sotmesos al poder i ens animen a ‘ofrendar nuevas glorias a España‘.


El papa Pau VI i l'arquebisbe Romero (VILAWEB/ONTINYENT, 13/10/2018)


'Mereixem perdre Catalunya' (VILAWEB/ONTINYENT, 16/10/2018)

Aquestes eren les paraules de la carta que Miguel d’Unamuno va escriure, el 1907, a Azorín. I és que ahir com avui, l’estat, amb els successius governs liberals i conservadors, continua menyspreant Catalunya. Des del ‘ribot’ d’Alfonso Guerra fins a la recollida de firmes del PP en contra de l’estatut, passant per les mentides del Sr. Casado sobre la convivència a Catalunya.
L’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, avui fa un any, és la venjança d’un estat que s’inventa rebel·lions i sedicions, uns fets que la justícia europea no veu de cap de les maneres. Avui mateix Amnistia Internacional, en un comunicat que aquesta organització en defensa dels Drets Humans ha fet públic, demana la llibertat immediata dels jordis, empresonats ignominiosament.  
Avui fa un any, la jutgessa Carmen Lamela dictà presó provisional per als dos jordis. Per això un any després, Amnistia Internacional veu ‘injustificable’ l’empresonament de tots dos i amb aquest comunicat denuncia la ‘restricció excessiva i desproporcionada dels seus drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica.’
L’invent de la justícia espanyola que acusa els dos jordis de violència, no s’aguanta per enlloc, com ho ha confirmat la justícia europea pel que fa al president Puigdemont i als altres exiliats. La presó dels dos jordis i dels altres presos polítics és la venjança d’un estat que menysprea la llibertat i els Drets Humans. D’ací que siga tan oportú el comunicat d’Amnistia Internacional, que posa al descobert la mentida i la manipulació de la justícia espanyola.
Per tot això, a causa del trist i nefast paper de la justícia, de la parcialitat de la monarquia, amb el discurs del rei Felipe VI el 3 d’octubre de l’any passat, de la dreta més rància i reaccionària d’Europa i de l’immobilisme de l’exèrcit espanyol, juntament amb els mitjans de comunicació més cavernícoles, amb la connivència del PSOE, tots ells estan fent realitat allò que Unamuno escriví a Azorín: ‘ Mereixem perdre Catalumya.’

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT