dijous, 30 d’octubre de 2014

30 d´octubre: El Sant Calze (LEVANTE-EMV, 30/10/2014)

Hui dia 30, com cada últim dijous d´octubre, l´Església valenciana celebra la festa del Sant Calze amb una Eucaristia solemne a la catedral del Cap i Casal.
Segons la tradició, el Sant Calze de l´últim sopar va arribar a la Seu valenciana el 1437, com canten uns Goigs de Francesc Caballero, de 1916: "Prop de cinc cents anys que´t guarda/ Valencia com rich tresor/, y a tú s´acull y´s resguarda/ en tota pena y a còr./ En totes ses melangíes/ son bàlsem en tu ha trobat".
Com ens recordava el periodista Baltasar Bueno el 25 d´octubre del 2012 en aquestes mateixes pàgines, segons la tradició, el Sant Calze va ser portat a Roma des de Jerusalem per l´Apòstol Sant Pere. Posteriorment el papa Sixte II (257-258) per evitar que el Calze fóra destruït degut a les persecucions de Valerià contra els cristians, el donà al diaca Sant Llorenç, que l´entregà als seus familiars d´Osca. Amagat a la regió dels Pirineus, el Calze passà després al monestir de Sant Joan de la Penya, els monjos del qual el donaren el 1399 al rei Martí l´Humà, i d´aquest, passà al rei Alfons el Magnànim, que l´entregà a la catedral de València com una penyora pel préstec que el rei demanà al Cabildo de la Seu: "Don Alfóns, que en un jorn marxava/ de Valencia ab dolor seu,/ en custodia te deixava/ al Cabildo de la Seu./ des llavors ta gracia envíes/ a este terrer que t´es grat".
Aquests Goigs de 1916 ressalten també la devoció dels reis de la Corona d´Aragó al Sant Calze i l´arribada a València d´aquesta relíquia, gràcies al rei Alfons el Magnànim: "Sos amors en tú posaren/ ab tan fervent devoció,/ que en son palau t´adoraren/ els monarques d´Aragó./ Don Alfóns Quint en sos díes/ te dugué a nostra ciutat".
La festa del Sant Calze deu el seu origen al jurista i canonge de la Seu valenciana, Honorat de Figuerola, que al segle XVI proposà que el Sant Grial tinguera una processó pels carrers de la ciutat, semblant a la del Corpus. I així va ser fins el segle XIX. I és que pròpiament la festa del Sant Calze hauria de ser el Dijous Sant, dia de la institució de l´Eucaristia. Però pel fet de celebrar-se el Tridu Pasqual, la festa es va traslladar a l´últim dijous d´Octubre: "Tassa de la font que llava/ les culpes dels pecadors/ d´aquella font que brollava/ del costat del Redentor./ El curt broll que recollies/ tota la terra ha anegat".
El Sant Calze, que segons la tradició va utilitzar Jesús en l´últim sopar, és pròpiament la tassa de pedra d´àgata polida, d´origen oriental, ja que el peu i les anses són d´orfebreria medieval. Aquesta relíquia tan estimada a València, rep la veneració de moltes persones que passen per l´aula capitular, on sempre hi ha gent pregant: "Pues desde´ls més remots díes/ t´adora la Cristiandat/ ¡Adorat per sempre sies,/ de Jesús Càlzer sagrat!".
Que el Sant Calze, que apareix en diverses obres pictòriques, ja a principi del segle XVI, amb pintors com Francesc Ribalta, nascut a Solsona, o Joan de Joanes, de la Font de la Figuera siga per als valencians, font de benediccions: "Pues nostra terra t´adora/ ab devoció tan fervent,/ per tú la pietat que implora/ de Deu mereixca clement./ Y la llum que tú li envies/ la duga a la eternitat".


dimecres, 29 d’octubre de 2014

La Germana M. Antònia Castanyer (Diari de Girona, 29/10/2014)


Avui, dia de Sant Narcís, festa tan entranyable per a Girona, la germana M. Antònia Castanyer Figueras, monja del monestir de Sant Daniel, fa 100 anys. Acompanyada per l'afecte de las seva comunitat i del seus familiars, la G. M. Antònia donarà gràcies a Déu pel do de la vida, pels seus 100 anys de vida.

Quan el passat mes d'abril vaig acompanyar les monges de Sant Daniel en els exercicis espirituals, allí hi era la G. M. Antònia, amb una actitud serena i joiosa, amb el seu rostre serè i esperançat, sempre somrient, fidel en la seva donació a Déu i perseverant en la pregària i en l'amor fratern.

Una vegada que amb els novicis vaig fer el Camí de Sant Jaume, en arribar al monestir de benedictines de Santa Maria de Carvajal, a Lleó, una monja, en preguntar-nos per l'estat de salut d'un monjo de Montserrat, ja gran i malalt, ens digué: "Tingueu cura d'ell com és té cura d'una joia, d'un tresor; perquè els ancians, tot i que la nostra societat els arraconi i els vegi com una nosa, són un tresor".



La G. M. Antònia, fidel a la crida de Déu com a monja benedictina, és per a l'Església i per al nostre món una persona que viu en la finor de la caritat, que és allò que fa possible la fraternitat i fecunda la comunitat. Durant tants i tants anys, en la seva vida de pregària i de servei, en el seu camí de recerca de Déu, la G. M. Antònia és també un signe del Regne, un signe de fidelitat a l'Evangeli, ja que ha sabut expressar i renovar amb alegria, tota una vida d'amor, de generositat, d'agraïment. Amb la seva mirada, i això ho vull remarcar d'una manera especial, la G. M. Antònia traspua aquella pau que surt de la bonesa del seu cor, del seu amor a Déu, a la seva comunitat, a l'Església i al món. Des que va entrar a Sant Daniel el 15 de novembre de 1933, aquesta monja ha corregut "per la via dels manaments en la inefable dolcesa de l'amor", com Sant Benet, al Pròleg de la seva Regla, ens demana als monjos de viure. I com a sentinella de l'esperança, ha sabut acompanyar i fer costat, en el dolor i en la joia, tots aquells que se li han acostat. Amb discreció, amb silenci i amb amor. 

La G. M. Antònia, amb "un gran bagatge cultural i musical i amb una veu preciosa", com m'ha recordat la Priora M. Assumpció Pifarré, va fer la professió el 19 de maig de 1935. Va ser bibliotecària de la comunitat molts anys i s'ocupà també del taller d'ornaments del monestir i de la direcció musical. Malgrat les situacions i els moments que, segur, haurà viscut en la foscor i en el desert, ha esdevingut una presència pacífica a la seva comunitat, ja que amb la seva pregària, amb el seu servei abnegat i sol·lícit i amb la seva joia, és un signe del Regne. En la Germana M. Antònia, Déu mira i es complau en "la petitesa de la seva serventa" (Lc 1:48), en la donació de tota la seva vida, en la generositat del seu amor. Ella, amb senzillesa i humilitat, és per a Sant Daniel (utilitzant unes paraules de l'Abadessa Montserrat Viñas, de Sant Benet de Montserrat) una persona on l'amor misericordiós de Déu ha pres forma humana.

En aquest centenari de la G. M. Antònia Castanyer, una dona plena de dolcesa i d'afabilitat, de somriure pur i net, de mans obertes i de cor lliure, segur que sentirà al seu in?terior aquelles paraules del salmis?ta: "Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins" (Ps 127:1).

dimarts, 28 d’octubre de 2014

28 d´octubre: Els Apòstols Sant Simó i Sant Judes (LEVANTE-EMV, 28/10/2014)

La litúrgia de l´Església ens presenta les festes dels Apòstols i dels Evangelistes repartits al llarg de l´any, a excepció del mes de març on no celebrem cap dels col·laboradors de Jesús, anomenats columnes l´Església. Així al gener celebrem la conversió de Sant Pau, al febrer la càtedra de Sant Pere, a l´abril Sant Marc, al maig Sant Felip i Sant Jaume, i Sant Maties, al Juny Sant Pere i Sant Pau, al juliol Sant Tomàs i Sant Jaume, a l´agost Sant Bartomeu, al setembre Sant Mateu, a l´octubre Sant Lluc i els sants Simó i Judes, al novembre Sant Andreu i al desembre Sant Joan Evangelista.

Hui dia 28, l´Església celebra la festa dels sants Apòstols Simó i Judes. Quan Jesús començà la seua predicació, elegí 12 hòmens, que va constituir a Apòstols, que vol dir "enviats", perquè l´acompanyaren pels camins de Galilea i foren testimonis de l´anunci del Regne. 
Coneixem alguns dels amics i col·laboradors de Jesús, com Mateu el publicà o Joan l´Evangelista, pel que ens diuen els Evangelis que porten aquests noms. En altres casos, com Pere, és gràcies al llibre dels Fets del Apòstols i també als Evangelis, que sabem qui era. Però hi ha alguns dels Apòstols dels quals només sabem el seu nom i poca cosa més, com és el cas de Simó i de Judes Tadeu que celebrem hui.

En el cas de Sant Simó, és anomenat el Cananeu, per l´evangelista Mateu, quan ens dóna el nom d´aquest Apòstol en la crida que va fer Jesús als dotze (Mt 10:3). I també apareix al llibre dels Actes com a Simó el Zelador, quan el Fets dels Apòstols anomena els deixebles del Senyor reunits en oració (Ac 1:13). Sant Simó té aquests dos sobrenoms per diferenciar-lo de Simó Pere, el primer del col·legi apostòlic.
Simó pertanyia als Zelotes, el partit que lluitava per alliberar-se de l´esclavatge opressor dels romans. Els Zelotes volien ser, enmig de la dominació estrangera, una crida a la fidelitat a la Llei de Moisès. Per això els Zelotes tenien un fort sentiment nacional de pertànyer al poble elegit. Sant Simó el Cananeu o el Zelador és un dels Apòstols menys conegut.
Pel que fa a Judes, és anomenat amb el sobrenom de Tadeu a l´Evangeli de Sant Mateu, quan aquest evangelista dóna el nom dels dotze Apòstols cridats per Jesús (Mt 10:3). Pel contrari a l´Últim Sopar, on l´evangelista Joan fa referència a Judes, l´anomena: "no l´iscariot" (per diferenciar-lo del traïdor) quan l´Apòstol va fer una pregunta a Jesús (Jo 14:22). Als Fets o Actes dels Apòstols, l´autor d´aquest llibre ens parla també de Judes, ara anomenat de Jaume, quan dóna la llista dels deixebles reunits en pregària (Act 1:13). Pel que fa a la Carta de Sant Judes, segons els estudiosos, aquest personatge no formaria part del grup dels dotze Apòstols, sinó que seria del cercle que constituïa els "germans del Senyor", és a dir, la família de Jesús, diferent al col·legi apostòlic.
Segons la tradició, l´Apòstol Simó, acompanyat de Sant Judes, va predicar l´Evangeli a Egipte i Mesopotàmia i més tard a Pèrsia. Que aquests dos Apòstols ens ajuden a proclamar la Bona Nova del Regne.


diumenge, 26 d’octubre de 2014

Entrecots a 60 euros (VILAWEB/ONTINYENT, 26/10/2014)

Aquest és només un dels plats que menjaven en reunions de treball (?) diversos membres de l’Administració valenciana. Són les factures de Medi Ambient de l’època de Francisco Camps com a President de la Generalitat,  i que ara el Govern del País Valencià es nega a entregar a l’oposició. Entrecots, gambes....

                                Els 60 euros que paguem nosaltres

I mentrestant, més de 3000 dependents a Castelló han mort des de 2002 esperant rebre l’ajuda a la dependència. I a tot l’Estat espanyol són 275952 pensionistes, d’un total de 939613, que cobren entre 347 i 593 euros al mes! Per no parlar dels jóvens que cobren una misèria o dels aturats.

Un entrecot de 60 euros (que paguem tots els ciutadans), marisc o guisqui, és una prova més de la indecència d’aquest Govern! I d’altres polítics i de representants del món de les finances!

Si no en teníem prou amb els casos Gürtel, Cooperació, Brugal, Fabra...ara tenim la gota que fa vessar el got. Menjant (i molt bé) i bevent, a càrrec de la ciutadania! I no amb un menú de 10 euros!

Quan el llibre dels Psalms denuncia els “diners mal adquirits” i “els béns robats” (Ps 61:11) o aquells que “sols pensen com podran enganyar” (Ps 61:5), segurament l’autor sagrat ja estava pensant en els polítics immorals i indecents que es mengen un entrecot de 60 euros que no paguen ells.

Quan el salmista denuncia aquell que “es creu que les seues culpes no seran descobertes” (Ps 35:3) i el qui va amb “engany i maldat” (Ps 35:6), ja pensava en els polítics valencians (i d’altres zones de l’Estat) que mengen i beuen (en bons restaurants!) passant les factures a l’erari públic.

Quan els salmista s’escandalitza dels corruptes, perquè “és detestable el seu obrar” (Ps 13:1) ja pensava en ells. I quan el Ps 54 diu: “Als seus mercats abunden l’engany i l’avarícia” (Ps 54:11), només cal canvianr “mercats” per “despatxos”. O quan els salmista diu: “les seues mans són malintencionades i plenes de favors per subornar” (Ps 25:10), ja sabem a qui es referia!

Els seus dinars i sopars a costa dels ciutadans és una burla a la gent que passa necessitat, a tants hòmens i dones que no arriben a final de més, als ancians que cobren el que ells es gasten en uns quants dinars. I és un insult als qui han d’anar a buscar aliments a Càritas o a la Creu Roja, o als qui busquen alguna cosa per menjar o per vendre als contenidors.

És per aquest clima de corrupció i de balafiament que hi ha a la classe política i financera, que el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, ha denunciat “la falta d’ètica en la gestió” i els guanys de diners fàcils” d’aquells que (sense escrúpols) no tenen en compte “les conseqüències per a la gent que es va empobrint”. El P. Josep Mª Soler ha demanat “una economia pensant en les persones més necessitades” i també “canviar la jerarquia de valors”, per tal de “pensar en el bé comú”. Per això el passat dia 23, el papa Francesc denunciava el fet de la corrupció, que “és un mal més gran que el pecat”. El papa, ja l’any passat, als pocs dies ser elegit nou bisbe de Roma, ens posava en guàrdia sobre “el fetitxisme dels diners” i exigia “una ètica a favor de l’home”.

En un document del 5 de març de 1990, ja fa 24 anys, el cardenal Tarancon suggeria la conveniència d’un “gran debat ètic davant la corrupció política i econòmica”, lamentant el fet que “els poders polítics i capitalistes s’han inventat la seua pròpia moral”.

Aquests que s’omplin la boca d’entrecots, mentre ens parlen d’austeritat i d’ètica, de responsabilitat política i de governabilitat, haurien d’escoltar allò que escrivia Voltaire: “En general l’art de governar consisteix en traure la major quantitat possible de diners a una part dels ciutadans, per donar-la a altres”. Però ja se sap que els entrecots a càrrec nostre els ompli la panxa i el cervell i, farts i cecs, es troben impedits de pensar en els més necessitats.  


Ara comprenem bé aquelles paraules del qui va ser President de la Generalitat, el Sr. Francisco Camps: “La Comunidad Valenciana es el paradigma de la buena gestión económica y también política”.   

dissabte, 25 d’octubre de 2014

Bellver: Dr. Honoris Causa en Filologia (La Veu del País Valencià, 25/10/2014)


Una vegada més, el Sr. Jorge Bellver ens ha donat una lliçó de llengua i de pertinença a un país quan, fa uns dies deia: “No puedes decir que hablas catalán si te sientes valenciano”.Amb aquesta contundència (i amb aquesta erudició filològica) s’expressava  el Sr. Jorge Bellver, Síndic del PP a les Corts Valencianes.

Supose que per la mateixa raó que exposa el Sr. Bellver, una persona que parla alemany tampoc podria dir que se sent austríaca. O una altra persona que parla castellà tampoc podrà dir que se sent colombiana. O xilena, o argentina. O un ciutadà de Nova York que parla anglès o castellà, tampoc podrà dir, seguint l’argument del Sr. Bellver, que se sent nord-americana. 

On vol arribar el Sr. Bellver amb aquestes declaracions demagògiques, manipuladores i totalment acientífiques? No n’hem tingut prou amb els embolics (i el ridícul) del Sr. Camps, de la Sra. Català o del Sr. Castellano? No recorda el Sr. Bellver el ridícul que va fer, presentant a les Corts Valencianes, en nom del PP, aquella proposició del 13 de juny de 2013 sobre l’origen de la nostra llengua a partir de l’Íber? On ha arribat la proposta del PP sobre l’Íber? A la UNESCO? Al Ministerio de Cultura? A la Real Academia Española? Segurament que aquella proposició del PP ha acabat a la paperera. O a un calaix, ja ple de pols. Perquè ja hem vist la definició de valencià que ha fet l‘Academia de la Lengua en la nova edició del Diccionario. Ni cas de les suggerències del PP a favor d’un origen del valencià a partir de l’íber!!

Però ja ho sabem: de tant en tant, el PP valencià ha de “parlar” de llengua i de símbols en un discurs buit, acientífic i manipulador.

Com que el Sr. Bellver és llicenciat en Geografia i Història, supose que, de la mateixa manera que parla sobre llengua, sabrà opinar també sobre Física Quàntica, sobre la teoria de la Relativitat o sobre quina és la manera millor per fer una intervenció de pròstata. M’agradaria conèixer l’opinió del Sr. Bellver sobre els estudis i les conclusions dels qui han estat premiats amb el Nobel de Física i de Química. Espere el seu comentari. Ara, que si és semblant a les declaracions sobre la llengua i la pertinença a un País, ja se les pot  estalviar.    

El Sr. Bellver hauria de fer cas als filòlegs, als entesos en llengua, de la mateixa manera que fa cas als uròlegs, i no deixa la seua pròstata en mans dels jutges. Com també fa cas dels arquitectes quan vol fer-se una vivenda, ja que estic segur que no li fa els planells de la casa un oftalmòleg.

El Sr. Bellver, que en matèria de llengua hauria de fer cas dels mestres, hauria de saber també una cosa molt important:  que “mestre” ve de “magister”, i aquest, de l’adjectiu “magis”, que vol dir “que és més” o “més que”. Pel contrari, “ministre” ve de “minister”, que vol dir “servent”, i de l’adjectiu “minus”, que vol dir “menys que”. Per això un incompetent pot arribar a ser “ministre” (o Conseller, o Síndic). Però per contrari no podrà arribar mai a ser “mestre”! 

Al Sr. Jorge Bellver (és un consell que li done) li aniria bé conèixer el poble de Bellver de Cerdanya, d’on deu provindre ell i la seua família i que es troba a la comarca catalana de la Cerdanya. Segur que amb un viatge a aquesta vila, li desapareixerien molts dels prejudicis que té contra el català.


divendres, 24 d’octubre de 2014

24 d´octubre: Sant Antoni Mª Claret (LEVANTE-EMV, 24/10/2014)

El 24 d´octubre l´Església celebra la festa de Sant Antoni Mª Claret, nascut a Sallent el 1807, al si d´una família cristiana dedicada a la indústria tèxtil. Als 12 anys, com tots els xiquets, va començar a treballar al teler familiar i degut a la seua bona traça va ser enviat a Barcelona a perfeccionar l´art del tèxtil. Tot i que no deixà la missa dominical i el rosari, la seua religiositat es va refredar. Uns desenganys i, sobretot aquelles paraules de l´Evangeli: "De què li serveix a un guanyar tot el món si al final perd la seua ànima?", el va fer reaccionar, i malgrat les ofertes de son pare perquè tinguera la seua pròpia fàbrica, Antoni ingressà al Seminari de Vic, amb la idea de fer-se cartoixà, que anà desapareixent, mentre naixia en ell el desig de ser missioner i evangelitzador.
El 13 de juny de 1835 va ser ordenat prevere, fent-se càrrec de la parròquia del seu poble. La tensió entre liberals i carlistes va fer que Antoni deixara Catalunya i s´oferira a Roma, a Propaganda Fide, encarregada de l´obra evangelitzadora de l´Església. Allí va fer els exercicis espirituals i inicià el noviciat amb els jesuïtes. Però una malaltia va fer que deixara la Companyia de Jesús.
De nou a Catalunya, on li va ser confiada la parròquia de Viladrau, Antoni començà a oferir missions i exercicis als pobles del voltant. Així, entre 1843 i 1847 recorregué tot Catalunya, anant de poble en poble com a Missioner Apostòlic, predicant la Paraula de Déu, sempre a peu i sense acceptar diners o regals.
Malgrat la seua bondat, hagué de sofrir persecució política i difamació. Antoni descobrí diversos mitjans evangelitzadors, com la publicació de devocionaris i opuscles dirigits a capellans i a laics i, amb aquest objectiu fundà la Llibreria Religiosa. També promogué confraries. Però degut al clima enrarit que hi havia, el bisbe l´envià a Canàries.
De retorn a Catalunya, el 16 de juliol de 1849, i amb 5 capellans més, Antoni fundà al Seminari de Vic la Congregació de Missioners Fills de l´Immaculat Cor de Maria, la seua gran obra evangelitzadora.
L´11 d´agost de 1849 va ser nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, on Antoni descobrí l´explotació i l´esclavitud i la descristianització del poble. Promogué campanyes missioneres, fundà amb Mª Antònia París les Religioses de Maria Immaculada, lluità contra la pobresa i l´esclavitud i fundà biblioteques i cases per a xiquets pobres.
El 1877 la reina Isabel II el nomenà confessor, i Antoni hagué d´anar a Madrid. A la capital, vivint de forma pobra i austera, intensificà l´activitat apostòlica visitant presos i malalts i predicant. Per la seua independència política es creà moltes enemistats. Degut a la revolució de 1868, Antoni, acompanyant la reina deixà la cort. Participà en la preparació del Vaticà I i refugiat a Prada, al costat del monestir de Cuixà, hagué de fugir dels seus perseguidors fins al monestir de Fontfreda, on morí el 24 d´octubre de 1870. Devot de la Mare de Déu i de l´Eucaristia, fou canonitzat pel papa Pius XII el 1950.


23 d´ octubre: Sant Joan de Capestrano (LEVANTE-EMV, 22/10/2014)

El 23 d´octubre l´Església celebra la festa de Sant Joan de Capestrano, un franciscà nascut el 1386 als Abruços italians, al Regne de Nàpols, per la qual cosa Joan va ser súbdit del rei Alfons V el Magnànim.
Després d´una crisi religiosa, Joan entrà als franciscans el 1416, quan tenia 30 anys. Ordenat prevere, la seua incansable activitat apostòlica s´orientà a la predicació, amb l´objectiu d´aconseguir la reforma dels costums d´una societat decadent, així com a la lluita contra les heretgies. A més, es va dedicar-se també a la formació del clergat.
Els 40 anys de vida apostòlica de Joan, van tindre lloc en la primera meitat del segle XV. Predicador incansable, i conegut amb el sobrenom del "Sant Home", recorregué Europa des d´Itàlia a Flandes, i des d´Hongria, a Alemanya, Austria, Moràvia, Polònia i La Borgonya, predicant tant amb la paraula com amb l´exemple.
De caràcter dolç i caritatiu, i de semblant radiant i lluminós, eren multitud de persones les que seguien les seues predicacions. Les paraules de Joan feien que la gent retrobara la pau en la conversió. Les cròniques conten que després d´un sermó seu a Leipzig, 120 jóvens es feren frares. I en un altre sermó de fra Joan a Cracòvia, van ser 130 jóvens els qui es feren frares.
Fra Joan predicava a les places, ja que els temples no podien encabir la gran quantitat de gent que volia escoltar-lo. I els seus sermons s´allargaven dues o tres hores, sense que la gent es cansara de sentir-lo. Joan predicava exhortant la conversió i la penitència a una societat que, com ara, estava marcada per la corrupció. La seua vida, amarada de pregària va ser exemplar i fecunda. De costums austers, Joan pregava molt i menjava i dormia poc.
Gran amic de Sant Bernardí de Sena, que fou el seu mestre espiritual, Joan va ser designat per dues vegades Vicari General de l´Orde, amb la qual cosa afavorí la reforma dels franciscans. Quatre papes, Martí V, Eugeni IV, Nicolau V i el valencià de la Torreta de Canals Calixte III, li van confiar a Joan de Capestrano diverses missions delicades.
De cor magnànim, Joan va ser acusat per aquells que no acceptaven la reforma de l´Orde que ell propicià i també pels qui li tenien enveja, degut a la seua fama de santedat. Home d´una gran humilitat, Joan va rebutjar dues vegades la mitra que li van oferir, primer el papa Martí V, a qui li digué que no volia vore´s pres en l´episcopat, i després el papa Eugeni IV.
Les grans empreses de Joan de Capestrano al servei de l´Europa cristiana es poden resumir en cinc punts: La seua predicació, amb l´objectiu de restaurar la vida cristiana del poble; la reforma de l´Orde dels Franciscans, implantant una observança per als frares; la impugnació de l´heretgia dels seguidors de Joan Hus, que alguns consideren com el precedent del Luteranisme; la contenció del Cisma que hi havia com d´amagat al Concili de Basilea, i finalment la predicació de la creuada contra els turcs, per l´amenaça de l´Islam contra Europa. 
Joan va morir a Ilok el 1456.



Sant Benet, patró d'Europa (Diari de Girona, 24/10/2014)


Va ser el 24 d'octubre de 1964, avui fa 50 anys, quan el papa Pau VI, al monestir italià de Montecassino, proclamava Sant Benet patró d'Europa, per mitjà de la Carta Apostòlica, Pacis nuntius.
Benet, nascut a Núrsia al voltant del 480 i mort a Montecassino el 547, va ser un ho?me que, com ha dit la Germana M. Assump?ció Pifarré, priora del monestir de Sant Daniel, "recollí l'herència del monaquisme antic i l'adaptà al seu temps, organitzant així la vida monàstica a Occident". 

Per mitjà de la cultura, la pregària i el treball, sant Benet posà els fonaments de l'Europa naixent, donant lloc d'aquesta ma?nera a una nova civilització. Va ser amb el llibre, la creu i l'arada, que Sant Benet organitzà els monestirs com a llocs de cultura i d'acolliment i de pregària i de treball. I és que per mitjà de la pregària, els monjos i les monges esdevenim comunitat orant enmig del nostre món i en el cor de l'Església. 

El papa Montini recordava avui fa 50 anys la importància de l'Abadia benedictina de Montecassino, "incomparable monu?ment de religió, de cultura, d'art, de civilització". I també destacava la importància de la vida monàstica d'aquesta manera: "L'Església té necessitat encara avui d'aquesta forma de vida religiosa, i el món encara ara en té necessitat". I és que segons Pau VI, enmig d'un món assedegat, "és aquesta set de veritable vida personal, el que conserva a l'ideal monàstic la seva actualitat".

Per al papa Pau VI, Europa és, encara avui, hereva de "les arrels cristianes que Sant Benet, de tantes maneres li va donar". Per això el papa presentava el sant abat com a "missatger de pau, realitzador d'unió, mestre de civilització, herald de la religió de Crist i fundador de la vida monàstica a Occident". 
El papa Montini, avui fa 50 anys, ressaltava la importància d'aquest pare de monjos en el naixement i en la humanització del vell continent, i per això, "perpètuament constituïm i proclamem sant Benet, Abat celestial, patró Principal de tot Europa". 



Cinquanta anys després del patronatge de sant Benet sobre Europa, els seus ensenyaments són plenament actuals. Com ha dit el P. Josep M. Soler, abat de Montserrat, "a la Regla (que sintetitza el seu camí espiritual, el seu carisma en l'Església) i amb la seva intercessió, sant Benet continua oferint la seva saviesa, no sols als monjos, sinó a tots els homes i dones d'avui". 

Sant Benet com a patró d'Europa, i en ple segle XXI, ens "ensenya a crear un clima de convivència pacífica, basada en el respecte a l'altre i en la confiança que les persones poden millorar", com ha dit el pare abat Josep M. Soler.

És la vida monàstica que ha de conservar i transmetre uns valors humans que sembla que van desapareixent de la nostra societat, com el silenci, la puresa de cor, la humilitat, la sobrietat i l'austeritat de vida, el saber compartir... Per això els monestirs han de ser escoles de caritat i de fraternitat, on es conreï i s'aprengui l'art de l'amor. D'aquí que és en la vida fraterna que podem fer l'experiència de la comunió.

Com ha dit la germana M. Assumpció Pifarré, "la vida en comunitat és un estímul valuós per créixer en l'amor a Crist i als germans. És un servei de gratuïtat i d'amor, és escola de convivència, on es construeix pacientment la vida fraterna, amb llums i ombres, sofriments i alegries, comunió i soledat".
Avui i sempre, com ha dit Enzo Bianchi, l'Església i la societat tenen necessitat "de profecia, no de vaticini; de ruptura, no de conformisme; de radicalitat, no de sectaris?me". Per això la vida monàstica, que és sempre una opció marcada per la diferència que li ve de l'Evangeli, fa possible una vida més humana, una vida que intenta demostrar que l'impossible és possible i que l'esperança crea lligams de comunió i esvaeix les pors. 

Que sant Benet ens ajudi a fer de la vella Europa, i de cada comunitat monàstica, un es?pai més humà, on aprenguem a acollir-nos els uns als altres sense recels, sense malfiances o suspicàcies. I que sant Benet afermi més i més l'esperança de tots els europeus, per així refer els camins que la incom?pren?sió ha trencat. Sempre des del diàleg, la solidaritat i el respecte a la diversitat dels pobles que formen aquest vell continent. 

Que sant Benet sigui llum i guia en la reconstrucció d'Europa i guareixi tots aquells mals que ens porten a l'egoisme i a la insolidaritat.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

Les Obreres de la Creu (LEVANTE-EMV, 20/10/2014)

Hui dia 21 s´acompleixen 50 anys de la fundació de l´Institut Secular, Obreres de la Creu, una associació de dones consagrades que, per vocació, aspiren a viure la perfecció evangèlica en l´apostolat, enmig de la societat.
Els orígens d´aquest institut secular comencen el 13 de juny de 1934, en plena República, amb la constitució, a València, de la Societat Civil "Amor Cristià", per part del capellà valencià, D. Vicent Garrido Pastor. Posteriorment, el 28 de juny de 1940, aquesta institució rebia l´aprovació diocesana com a Pia Unió, amb el nom, "Amor Cristià". I precisament hui fa 50 anys, el 21 d´octubre de 1964, aquesta Pia Unió passava a ser un Institut Secular de dret diocesà, i prenia el nom amb que és conegut hui: Obreres de la Creu. Més tard, el 1971 el papa Pau VI va concedir a les Obreres el Decretum Laudis, declarant aquesta associació de laiques, com a Institut de dret pontifici.
Al nostre País les Obreres, que tenen la Casa Mare a Montcada, es troben a València, Sagunt, Castalla, Castelló de la Plana, Xàbia, la Barraca, Bunyol, Gandia, Altea, Benicalap o Alacant, entre altres llocs, al front de col·legis, residències i cases d´espiritualitat, albergs, clíniques o centres de promoció de la dona. També hi ha Obreres a Holanda, Itàlia, Bolívia, Xile o Rwanda.
La idea de fundar un institut secular, molt abans del Concili, va ser idea del capellà valencià Vicent Garrido Pastor, nascut a Benaguassil el 21 de novembre de 1896. D. Vicent, que mentre estudiava va ser col·legial del Corpus Christi, va ordenat prevere el 12 de juny de 1921, i fou destinat com a coadjutor a Benimassot i a Albaida. Va ser doctor en Teologia per la Universitat Pontifícia de València i va fer classes de Filosofia al Seminari de Terciaris Caputxins de Godella, de Religió a l´institut Sant Vicent Ferrer de València i de Teologia Moral al Seminari Conciliar de València. També va exercir la seua docència a Institut Diocesà "Sedes Sapientie", per a religioses.
Canonge Penitencier de la catedral de València, home d´intensa activitat apostòlica entre la joventut, amb un gran do de consell i de profunda espiritualitat, D. Vicent Garrido va donar vida a la seua gran obra, les Obreres de la Creu, perquè aquestes laiques foren, com el ferment enmig de la massa, evangelitzadores de la societat. Així, sense hàbits ni convents, les dones que formen part d´aquest institut secular escampen la llavor del Regne a través dels diversos camps de l´apostolat on s´hi fan presents. També hi ha la branca dels Membres Cooperadors, creada el 1972.
D. Vicent Garrido, que el 1951 va casar els meus pares en valencià (jo diria que en el primer casament que es va fer en la nostra llengua) va morir el 16 d´abril de 1975, i les seues despulles reposen a la capella de la Santa Creu de la Casa de la Mare de Déu, a Montcada.
Aquestes dones, seglars, però amb un compromís amb l´Església regulat pel decret Perfectae caritatis, del Vaticà II, són com Maria Magdalena, col·laboradores del Crist.

“Em sent més valencià que mai” (EL PAÍS, 20/10/2014)

Això deia el cardenal Cañizares en la seua entrada com a nou pastor de la diòcesi valenciana. És d’agrair aquest declaració d’intencions (tot i que hauria de ser normal que un valencià se senta valencià) quan al llarg de la història més recent (i més antiga) del bisbat de València, hem tingut bisbes que, precisament, no s’han caracteritzat per estimar la llengua i a la cultura dels valencians.
És veritat que el bisbe Carlos Osoro va manifestar (com també ho va fer abans el bisbe García Gasco) la seua intenció de sintonitzar amb la nostra cultura i d’aprendre la nostra llengua. Però només van ser bons propòsits i res més. I per això la litúrgia a la catedral sempre era en castellà. Algú entendria que un bisbe de Salamanca o de París no parlara i no celebrara la litúrgia en la llengua dels cristians d’aquelles diòcesis?
La declaració del bisbe Antonio Cañizares és una bona notícia. Però ara cal que passe de les intencions a la pràctica. Quan començarà a celebrar l’Eucaristia (a les zones valencianoparlants) en la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval? Quan seran presentats a Roma els textos litúrgics en valencià, preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Quan serà possible que a la Facultat de Teologia els seminaristes estudien en valencià? quan es farà un homenatge al P. Pere Riutort i al professor Sanchis Guarner i a Ferrer Pastor que van formar part de la Comissió Litúrgica que va fer possible el Llibre del Poble de Déu?
Malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, desgraciadament l’Església (amb l’Exèrcit) és l’única institució que continua marginant el valencià.
Amb motiu del 9 d’Octubre, l’arquebisbe Antonio Cañizares deia: “Al besar la Reial Senyera voldria també manifestar i recordar com les arrels i tradicions valencianes estan íntimament unides a la fe i a la vida cristiana”. I és veritat! Però per què la fe no està unida a les arrels i tradicions valencianes sinó al contrari?
Per això no és estrany l’anècdota que mon pare contava: En un poble valencià hi havia una criada, a qui la seua senyora, rica , en privat, maltractava i explotava sense pietat. La criada estava desesperada, i al final, sabent que la senyora era una beata, decidí disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit, per dir-li de part de Déu que deixara de turmentar la seua fadrina. Amb un cobertor es feu un mantell, amb un filferro una corona, i amb un ciri a la mà es presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En entrar a l’habitació li digué: “Senyoreta sóc la marededéu”. No tingué temps de dir res més perquè la senyora s’alçà del llit i amb punyades i puntellons la va traure de l’habitació, trencant-li a l’esquena el catret d’anar a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veïns a socórrer la criada, l’ama, mig histèrica, cridava: “Animal, més que animal. Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià”. I mon pare subratllava: “Mireu bé el cas. No li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat i havia destapat l’engany, és que la “marededéu” parlara en valencià”.
I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta de l’Església, com havia de parlar en valencià aquella “marededéu”? I això fins quan? Algun dia els cristians valencians podrem celebrar, amb naturalitat la litúrgia en la nostra llengua?
L’arquebisbe Cañizares deia que se sent “més valencià que mai”. A vore si fa possible la inculturització de l’Església valenciana. Seria el miracle més gran, de tots els que va fer, que faria Sant Vicent Ferrer. Amén.


diumenge, 19 d’octubre de 2014

La Trobada d’Animadors de Cant a Castelló (VILAWEB/ONTINYENT, 19/10/2014)

Per primera vegada se celebrarà al País Valencià la Trobada General d’Animadors de Cants per a la Litúrgia (TAC). Aquest encontre tindrà lloc a Castelló de la Plana els pròxims dies 25 i 26 d’aquest mes, a iniciativa de l’Associació Josep Climent, una entitat que porta 25 anys treballant per fer present la nostra llengua a l’Església del nostre País, on, malauradament, almenys des del segle XVI, l’Església ha adoptat el castellà com a llengua de predicació i de pregària.



Com a resultat d’aquesta imposició, encara ara és molt forta la resistència popular a l’adopció del valencià com a llengua de culte i de predicació. Però des de l’Associació Josep Climent, l’ànima de la qual és Avel·lí Flors, els cristians valencians no volem quedar al marge de l’esperit de la Pentecosta.

L’Associació Josep Climent pren el nom d’un insigne il·lustrat castellonenc, que va ser bisbe de Barcelona (1766-1775) on es mostrà ben sensible a la problemàtica social, pedagògica i cultural del moment. Així, saludava els seus barcelonins com a “conciutadans”, pel fet que els valencians, arran de la conquesta, provenim de Catalunya.

L’Associació Josep Climent, fundada el 1989, està treballant em el camp de la litúrgia, assegurant una celebració en la nostra llengua a la cocatedral de Santa Maria, de Castelló de la Plana, que és animada pel cor Pentecosta.
També en l’àmbit catequètic, l’Associació ofereix la catequesi en valencià, ha creat una escola de música i conrea un moviment d’esplai durant el curs, a més d’oferir colònies i campaments d’estiu.

La Trobada General, a més dels assajos de cant, inclourà el dissabte dia 25 un recorregut pel Caminàs (via preromana) per visitar les ermites que s’hi han edificat. Després del dinar al Seminari Mater Dei de Castelló, al voltant d’una paella, visitaran la basílica de la Mare de Déu del Lledó, patrona de la capital de la Plana Alta, i a les 7,30 de la vesprada hi haurà el cant de l’Akàthistos.  

El diumenge se celebraran les Laudes a les 10,15 del matí i l’Eucaristia a les 11. També es visitarà la Casa dels Orfes, que és la llar pairal del bisbe Josep Climent.

Les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia les va iniciar el P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat l’any 1970, a qui es va afegir Andreu Martínez Motos, ara també monjo de Montserrat, per tal de formar i recolzar els qui animen el cant a les celebracions litúrgiques. De fet, encara ara, cada estiu es programen a Montserrat diversos cursos, on s’estudia el repertori i es fan pràctiques de direcció de cant.

És una sort que aquesta Trobada General, que se celebrarà a Castelló de la Plana, puga fer-se càrrec de la situació de la litúrgia al nostre País i en la nostra llengua, per donar suport als qui fan d’animadors de cant a les nostres celebracions litúrgiques.


No cal dir que tots els capellans, els seminaristes i els animadors de cant de les parròquies valencianes que estimen la nostra llengua, haurien de conèixer aquesta Trobada i participar als cursos que a l’estiu es fan a Montserrat, per tal de fer més vives i més participatives les nostres assemblees litúrgiques. I més valencianes!   

dissabte, 18 d’octubre de 2014

El papa Pau VI (Diari de Girona, 18/10/2014)


Demà, a Roma, serà beatificat el papa Pau VI, que, seguint les directrius de Joan XXIII, va portar a bon terme el Concili Vaticà II. Amb motiu del 50è aniversari de l'inici del Vaticà II, que commemoràvem l'octubre de 2012, l'arquebisbe emèrit d'Oviedo, Gabino Díaz Merchán (l'únic bisbe espanyol viu que va participar en el Concili) deia del papa Pau VI: "Va viure l'esperit conciliar amb serenor i esperança, tenia una fina espiritualitat i una admirable altura intel·lectual". Díaz Merchán recordava que Pau VI era un "Papa pròxim a la realitat de cada persona i vivia amb esperança". 

Giovanni Battista Montini va néixer el 26 de setembre de 1897 a la Llombardia, al nord d'Itàlia. Va ser ordenat capellà el 1920 i dos anys més tard entrà a treballar a Secretaria d'Estat del Vaticà. Considerat progressista ja des de la seva joventut, Montini es va oposar al Règim dictatorial de Mussolini i va ser capellà de la Federació d'Estudiants Catòlics Italians (FUCI), l'única organització universitària antifeixista en la Itàlia de Mussolini. Va ser nomenat arquebisbe de Milà el 1954 i a la mort de Joan XXIII, va ser elegit bisbe de Roma el 21 de juny de 1963. 

Pau VI va continuar el Concili (començat per Joan XXIII) per portar l'Església a un aggiornamento, ja que desitjava que amb el Vaticà II, "l'Església comprengués millor l'home modern". Durant el Concili, el papa Montini va apostar per la llibertat religiosa, en contra de la majoria dels bisbes espa?nyols. El Papa declarà que aquest document era de gran importància, ja que reivindicava el dret individual i col·lectiu a la llibertat religiosa.

El Règim de Franco (i ja abans de ser Papa) sempre va veure amb recel Montini, que fins i tot va ser acusat de ser enemic d'Espanya. I és que Pau VI va suplicar al dictador diverses vegades, l'última el setembre de 1975, que commutés als presos les penes de mort, sense que Franco atengués les peticions del Papa.

Pau VI va ser un mestre en la creació de gestos simbòlics, com besar la terra que visitava, la renúncia a la tiara, l'intercanvi d'anells amb el Primat Anglicà, la restitució de relíquies a l'Església Oriental o el trobament amb el Patriarca Atenàgores I, amb l'alçament de les excomunions mútues que va provocar el Cisma d'Occident de 1054. Quan el 14 de setembre de 1975, a la Capella Sixtina, Pau VI va rebre el Metropolità Melitó de Calcedònia (enviat pel Patriarca Dimitrios I de Constantinoble), el papa Montini, en un gest d'estimació, va abraçar amb gran afecte Melitó i després, agenollat davant d'ell, li besà els peus. I és que Pau VI, que creia en l'ecumenisme, sempre va construir ponts de diàleg i d'acostament amb les altres Esglésies Cristianes! 

Amb aquests gestos, Pau VI volia donar a entendre que ell no encarnava el prestigi o el poder i per això, el papa Montini transmetia la imatge d'una Església humil i servidora, com ara ha demanat també el papa Francesc, en afirmar que "l'autèntic poder és el servei". 

La gent es quedà sorpresa la primera vegada que el Papa es va agenollar en baixar de l'avió i davant de totes les autoritats va besar la terra que visitava, en un gest inaudit i impensable en el protocol. Va ser un acte simbòlic que va marcar el pontificat de Pau VI. Era el Cap de l'Església sí, però el seu honor estava en servir i en estimar! Besant aquella terra, el Papa besava el poble que visitava com l'osculum pacis, signe d'amistat i de fraternitat.

Per altra part, hi hagué una relació intensa de Pau VI amb Montserrat, que venia ja de quan Montini era arquebisbe de Milà. "Les notícies que vénen de Montserrat em captiven i m'edifiquen: in omnem terram exivit sonus eorum! Aquestes són les funcions de semblants centres d'altíssima espiritualitat, i que bé les realitza aquest monestir". Això escrivia el 30 de juliol de 1958 Giovanni Battista Montini, arquebisbe de Milà, al P. Gabriel M. Brasó prior de Montserrat. I és que allò que unia Milà i Montserrat, segons Montini, era un "vincle especial, que es va intensificar els anys que el benedictí Ildefons Schuster va ser arquebisbe de Milà". 

Tot i haver estat convidat a venir a Montserrat, el cardenal Montini mai no visità el nostre monestir, a causa de la situació política de l'Estat espanyol, ja que l'arquebisbe de Milà era considerat "enemic del Règim"! Amb tot, va mantenir contactes epistolars freqüents amb el prior Gabriel M. Brasó i amb l'abat Aureli M. Escarré. I fruit de l'amistat entre Montini i Brasó, el 1969, el P. Gabriel va dirigir els exercicis espirituals a Pau VI. 

Per altra part, l'any 1971, el papa Montini va demanar a Montserrat que enviés una petita comunitat de monjos a Tantur, per posar en marxa l'Institut Ecumènic d'Estudis Teològics, integrat per catòlics i cristians d'altres confessions. Abans de viatjar a Tantur, els monjos, encapçalats pel P. Abat Cassià M. Just i el P. Adalbert Franquesa, foren rebuts en audiència per Pau VI, que els donà el calze i la patena per a les eucaristies de totes les confessions cristianes que conviurien a Tantur. 

Home espiritual i intel·ligent, de cor gran i de fina sensibilitat, el papa Pau VI va ser en l'Església un autèntic home de Déu que guià a bon terme el Concili i establí ponts de diàleg amb el món modern. Pau VI, que demà serà beatificat, va ser un home que va treballar per la pau i per la unitat de totes les Esglésies Cristianes.


La beatificació del Papa Pau VI (INFORMACION.ES; 18/10/2014)


Demà, dia 19, tindrà lloc a Roma la beatificació del papa Giovanni Battista Montini. Nascut a Concesio, a prop de Berscia, el 26 de setembre de 1897, fou ordenat capellà el 1920. El jove Montini, d'idees progressistes, va estudiar a l'Escola Diplomàtica i el 1922 ingressà a la Secretari d'Estat del Vaticà. Un any més tard va ser designat secretari del nunci de Varsòvia, però hagué de tornar al Vaticà degut a problemes de salut. El 1931 li va ser assignada la càtedra d'Història Diplomàtica de l'Acadèmia, el 1944 era nomenat director d'Afers Eclesiàstics Interns i el 1952 pro-secretari d'Estat. Arquebisbe de Milà el 1954, Montini, que tenia una gran sensibilitat per aquells problemes socials que afectaven els treballadors, era anomenat l'arquebisbe dels obrers.



El 1958 va ser creat cardenal pel papa Joan XXIII i el 21 de juny de 1963, a la mort del papa Roncalli, Montini era elegit bisbe de Roma. Durant els 15 anys que ocupà la Seu de Sant Pere, el papa Pau VI, a més de culminar el Concili Vaticà II va treballar per la unitat dels cristians, amb l'acostament a l'Església d'Orient, amb gestos tan significatius com el seus encontres amb el patriarca Atenàgores a Terra Santa i a Constantinoble. També treballà pel diàleg amb els no creients i per la pau. Va ser a l'ONU, el 4 i el 5 d'octubre de1965 quan el papa Pau VI va fer una crida a favor de la pau i per la fi de les guerres. Com ha dit el pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, el papa Montini va treballar «per establir espais de llibertat per als cristians, a les repúbliques socialistes de l'Europa de l'Est».

Pau VI, que va seguir els passos renovadors del papa Joan XXIII, portà a l'Església l'aggiornamento, aquells aires de canvi i de renovació que ja havia iniciat el papa Roncalli. Prudent i valent, constant i pacient, el papa Montini va convocar diversos sínodes per tractar temes importants a l'Església com el presbiterat (1971), l'evangelització (1974) i la catequesi (1977). Entre les seues encícliques més importants cal que destaquem l'Ecclesiam Suam, sobre l'Església (1964), Mysterium Fidei, sobre l'Eucaristia (1965), Populorum Progressio, sobre el progrés dels pobles (1967), Sacerdotalis Caelibatus, sobre el celibat (1967) i l'Humanae Vitae, sobre la regulació de la natalitat, que va ser la que més controvèrsia va crear. A més de les encícliques, el papa Montini escrigué nombroses cartes, constitucions i exhortacions apostòliques. Entre els seus missatges més importants, cal destacar els adreçats al secretari general de l'ONU i al director general de la UNESCO.

Pau VI va ser el primer dels papes viatgers, ja que des del Vaticà, a més de peregrinar a diversos països europeus, visità els altres quatre continents: Amèrica, Oceania, Àfrica i Àsia. 

La beatificació demà del papa Pau VI significa el reconeixement d'una Església montiniana, plenament conciliar, oberta al diàleg i a la modernitat, allunyada de condemnes i sensible als problemes dels més necessitats. Com ha dit el pare Mauro-Giuseppe Lepori, abat general del Císter, en les VI Jornades de la Congregació de Castella celebrades a Salamanca el juny passat, va ser molt important l'aportació del papa Pau VI al Concili «per la bellesa dels seus textos» i sobretot per «la reflexió intel·ligent i afectuosa amb que Montini acollí, acompanyà i seguí el Vaticà II».

Bellver i el català (LEVANTE-EMV, 18/10/2014)

«No puedes decir que hablas catalán si te sientes valenciano». Amb aquesta contundència (i amb aquesta erudició filològica) s´expressava fa uns dies Jorge Bellver, síndic del PP a les Corts Valencianes. Supose que per la mateixa raó, una persona que parla alemany tampoc podria dir que se sent austríaca. O que una altra persona que parla castellà, tampoc podrà dir que se sent colombiana. O xilena, o argentina. O un ciutadà de Nova York que parla anglès o castellà tampoc podria dir, seguint l´argument, que se sent nord-americana.

On vol arribar Bellver amb aquestes declaracions demagògiques, manipuladores i totalment acientífiques? No n´hem tingut prou amb els embolics (i el ridícul) de Camps o Castellano? No recorda Bellver el ridícul que va fer, presentant a les Corts Valencianes, en nom del PP, aquella proposició del 13 de juny de 2013 sobre l´origen de la nostra llengua a partir de l´íber? On ha arribat la proposta del PP sobre l´íber? A la Unesco? Al Ministeri de Cultura? A la Reial Acadèmia Espanyola? Segurament que aquella proposició del PP ha acabat a la paperera. O a un calaix, ja ple de pols. Però ja ho sabem: de tant en tant, el PP valencià ha de parlar de llengua i de símbols en un discurs buit, acientífic i manipulador.
Com que Jorge Bellver és llicenciat en Geografia i Història, supose que, de la mateixa manera que parla sobre llengua, sabrà opinar també sobre Física Quàntica, sobre la teoria de la Relativitat o sobre quina és la manera millor per fer una intervenció de pròstata. M´agradaria conèixer la seua opinió sobre els estudis i les conclusions dels qui han estat premiats amb el Nobel de Física i de Química. Espere el seu comentari. Ara, que si és semblant a les declaracions sobre la llengua i la pertinença a un país, ja se les pot estalviar.
Hauria de fer cas als filòlegs, als entesos en llengua, de la mateixa manera que fa cas als uròlegs, i no deixa la seua pròstata en mans dels jutges. Com també fa cas dels arquitectes quan vol fer-se una vivenda, ja que estic segur que no li fa els planells de la casa un oftalmòleg. Bellver, que en matèria de llengua hauria de fer cas dels mestres, hauria de saber també que mestre ve de magister, i aquest, de l´adjectiu magis, que vol dir «que és més» o «més que». Pel contrari, ministre ve de minister, que vol dir «servent», i de l´adjectiu minus, que vol dir «menys que». Per això un incompetent pot arribar a ser ministre (o conseller, o síndic). Però un incompetent, pel contrari, no podrà arribar mai a ser un mestre!
A Bellver li aniria bé conèixer el poble de Bellver de Cerdanya, d´on deu provindre ell i la seua família i que es troba a la comarca catalana de la Cerdanya. Segur que amb un viatge a aquesta vila, li desapareixerien molts dels prejudicis que té contra el català.

divendres, 17 d’octubre de 2014

El Llibre del Poble de Déu 40 anys després (La Veu del País Valencià, 17/10/2014)

El passat 9 d’Octubre, aniversari de la Dedicació de la catedral de València, s’acompliren 40 anys de la presentació, per part dels bisbes del País Valencià, del “Llibre del Poble de Déu”, el missal dominical i festiu preparat pel P. Pere Riutort i editat per Gorg. 

Va ser el 9 d’octubre de 1974, quan l’arquebisbe de València, Josep Mª Garcia Lahiguera, juntament amb els seus bisbes auxiliars, Jesús Pla i Josep Gea, i els bisbes Pau Barrachina, d’Oriola-Alacant i Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, presentaven el “Llibre del Poble de Déu”. Els cinc bisbes desitjaven que la implantació de la litúrgia en llengua vernacla en l’Església, portara “fruits de major unitat, de major comprensió i vivència de la Paraula de Déu”. Els bisbes valencians afegien: “Ens plau presentar hui als fidels valencians, aquesta edició del Missal Dominical i Festiu, que esperem que siga instrument de profitosos béns espirituals”.

El “Llibre del Poble de Déu” conté el cantoral popular, les celebracions de diumenges, festivitats i Setmana Santa, l’Ordinari de la missa, Sagraments i Misses Rituals dels Sagraments i de la Professió Religiosa, la litúrgia dels Difunts, un apèndix del Missal Romà, litúrgia en llatí i diverses pregàries litúrgiques per a misses de xiquets i “de reconciliació”, així com pregàries en família, en grup p individuals.
 

El P. Pere Riutort

Amb la seua aprovació eclesiàstica, els bisbes valencians, fa 40 anys declaraven aquesta obra, “apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions cultuals valencianes”.

Els textos litúrgics del “Llibre del Poble de Déu”, eren una adaptació per a ús de les diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, aprovada pels bisbes respectius i realitzada per la Comissió Interdiocesana corresponent.

Desgraciadament, tant el P. Riutort com els capellans valencians que utilitzaren aquests textos, van ser atacats i insultats. I el més greu: els bisbes que els van aprovar, llevat del bisbe Josep Mª Cases Deordal, de Sogorb-Castelló, mai no el van fer seu.

40 anys després del “Llibre del Poble de Déu”, els cristians valencians continuem marginats al si de la nostra Església, a diferència d’altres comunitats lingüístiques acollides i respectades. Com ha de ser! Així, a finals d’agost, la parròquia de Sant Valer i Sant Vicent, de Russafa, va celebrar una Eucaristia amb cants en xinès, on l’homilia del bisbe Osoro va ser traduïda al xinès. La parròquia també va editar un devocionari bilingüe castellà-xinès. I mentrestant el valencià continua quedant-se a les portes dels temples.
 

La llengua de Sant Vicent prohibida pels bisbes

I en ple segle XXI, al País Valencià, els rectors continuen discriminant la nostra llengua. L’última anècdota coneguda me l’ha contada l’amic Francesc Jordà. Resulta que el 28 de setembre batejaren la seua filla, i ell i la seua dona li demanaren al rector que el bateig fóra en valencià. “Cap problema”, els digué ell. La sorpresa va ser quan, enmig de la celebració, el rector els digué que “ara anem a resar el Padre Nuestro en castellà per a que el puga resar tot el món” (?) Aquell rector deu creure que tot el món resa en castellà? L’amic Francesc, la dona i els padrins li digueren que no, que el Pare Nostre s’havia de resar en valencià que era la llengua que entenien i parlaven els pares de la xiqueta que era batejada, la llengua dels padrins, dels amics i de tota la gent que participava en la celebració. I el Padre Nuestro es va resar en valencià!! Aquesta és la manera de reivindicar la nostra llengua i no claudicant davant d’aquells que es pensen que “tot el món resa en castellà”!! I que Déu no entén el valencià! Encara haurem de sentir el “hable usted en cristiano”?

A primers de setembre, en unes declaracions a la Cope, el nou arquebisbe valencià, Antonio Cañizares, deia que “s’ha d’evangelitzar la cultura”. Però quan inculturitzarem l’Evangeli? Quan farem que l’Evangeli puga proclamar-se en valencià, amb tota normalitat, quan s’anuncia en coreà, nàmbia o xinès?

L’estiu passat, el papa Francesc, en rebre els campions de futbol americà deia: “És part de la meua identitat cultural”. I el 28 d’agost afirmava també: “Crist no anul·la les cultures”. I per què l’Església del País Valencià continua ignorant la cultura dels valencians?
 

01 portada interior


02 Contraportada interior i 1a part presentació dels bisbes


03 2a part presentació 9.10.74


04 Pàg 14 de Anotacions introductòries

dimecres, 15 d’octubre de 2014

Santa Teresa de Jesús: Una monja inquieta i itinerant (LEVANTE-EMV, 15/10/2014)

Hui 15 d’octubre l’Església celebra la festa de Santa Teresa d’Àvila, nascuda en aquesta ciutat castellana el 28 de març de 1515 i morta a Alba de Tormes el 1582. Teresa va ser la gran reformadora del Carmel Descalç, fins al punt que durant els últims 15 anys de la seua vida va fundar 17 convents de monges i 15 de frares.

Dona de caràcter obert, Teresa, a qui algú ha qualificat de feminista,  no va ser una figura ensucrada, una flor i col com diuen a Ador, sinó una dona de caràcter, lliure i independent. Amb una activitat incansable i inimaginable per a una dona del segle XVI, amb viatges, compra de cases, negociacions per aconseguir permisos, Teresa va ser una monja inquieta i itinerant. Com ha dit el P. Maximiliano Herráiz, carmelita i doctor en Teologia, “Teresa va apostar per la dona en la seua condició de dignitat per a ser escoltada”.

Després de deixar el convent de l’Encarnació d’Àvila als 47 anys, Teresa va fundar el convent de Sant Josep, des d’on començà la reforma dels Carmel. Amb mula i carro, Teresa anà fundant convents d’Àvila a Medina, i a Valladolid, i d’Alba de Tormes a Salamanca, Beas, Sevilla, Sòria i Burgos, des d’on tornà a Alba on morí.

Aquesta empresa audaç i valenta de Santa Teresa, una dona apassionada i intrèpida malgrat les dificultats, va fer que l’autoritat eclesiàstica la veiera amb recel. La seua reforma sobrepassava la fina frontera de l’ortodòxia catòlica, ja que el seu projecte difícilment superava el més mínim control per part de la Inquisició. És per això que aquest tribunal, per sospites d’heretgia, diverses vegades demanà informes sobre la vida de Teresa i la seua conducta, així com de les seues fundacions.

Tenint en compte la misogínia ambiental i que ella provenia de família jueva, entre el 1574 i 1575 El Llibre de la Vida va ser retingut pel Sant Ofici i sotmès a una rigorosa censura. La mateix Inquisició manà cremar El Llibre de la Vida, però Teresa es va quedar una còpia del manuscrit.

Santa Teresa volia que les monges foren independents i autònomes, sense tindre un frare com a superior. Així promogué que les comunitats pogueren elegir lliurement una superiora, cosa que suposava una autèntica revolució en aquell temps. Per a Teresa, la clausura de les monges no era per que elles no pogueren eixir del convent, sinó perquè ningú no entrara a governar-les: “Això és el que temen les meues monges, que hagen de vindre prelats pesats que les vulguen governar”.



Teresa, acusada pel fet de ser dona i reformadora, ens recorda que també hui són diverses les monges com la G. Teresa Forcades, benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat o la G. Lucía Caram, dominica del convent de Santa Clara de Manresa, sotmeses, també pel fet de ser dones, a diverses censures i desqualificacions.

I és que encara hui són molts els qui es pensen que les monges, com Santa Teresa (i els monjos) només podem resar i callar. Com si el sofriment de la gent o les injustícies que es comenten contra els més dèbils ens foren indiferents! Amb valentia, la G. Teresa Forcades va denunciar les mentides de la Grip A, i tot i que se li van burlar, el temps li va donar la raó. I la G. Lucia Caram, atacada pel conservadurisme (com també la G. Teresa) ha denunciat la pobresa i la misèria i ha creat un centre per ajudar les famílies que passen necessitats.

Apassionada i ferma, malgrat les dificultats, Santa Teresa, com també les GG Teresa i Lucía, va ser una dona inquieta i itinerant, de pregària profunda que no la va aïllar dels sofriments dels altres, ni la deixà en un quietisme, despreocupació o indiferència. I és que pel fet de donar-se del tot a Jesús de Natzaret, les religioses també es donen als hòmens i a les dones del nostre món, compromeses com estan en la lluita contra la pobresa, la injustícia i en la defensa dels Drets Humans.


Afortunadament hui les monges carmelites descalces, a Serra, Les Alqueries, Godelleta, Puçol, Altea o Villar del Arzobispo, continuen el carisma de Santa Teresa, la santa reformadora i itinerant, que va dignificar la dona i que va ser mestra de pregària. 

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT