dissabte, 30 de novembre de 2013

Els bisbes valencians i Canal 9 (VILAWEB/ONTINYENT, 30/11/2013)


El 17 de febrer de l’any 2011, Acció Cultural del País Valencià es veia obligada a tancar els repetidors de TV3 davant les amenaces de multes desorbitades per part de la Generalitat. Aquella decisió prepotent de Camps era un atac flagrant atac a la llibertat d’expressió, com ha reconegut després la justícia.


Davant la decisió de la Generalitat per acabar amb les emissions de TV3 al País Valencià, van ser molts els ciutadans i els partits polítics, així com els sindicats, el món de la cultura i la societat civil, que van denunciar la censura del govern Camps.

El 27 de febrer passat, el President Fabra i els diputats del PP a les Corts Valencianes, sense tindre en compte la voluntat del poble valencià, tancaven RTVV. Desgraciadament, els bisbes valencians ni van protestar pel tancament de TV3, una mesura del tot immoral de la Generalitat, ni han protestat pel tancament de RTVV. Els nostres bisbes haurien d’aprendre el que van fer diversos bisbes llatinoamericans que, amb declaracions públiques, defensaven la llibertat d’informació a Veneçuela, Nicaragua o Mèxic. 

M’hauria agradat dels bisbes valencians, una resposta evangèlica, lliure i valenta en defensa de la llibertat, en defensa de TV3 i de RTVV, tal com varen fer diversos bisbes llatinoamericans, davant la prepotència d’alguns governs de l’Amèrica llatina.
La raó que va moure els bisbes llatinoamericans a formular aquella denúncia profètica, naixia de la instrucció de la Comissió Pontifícia per als Mitjans de Comunicació Social 'Communio et Progressio', de 18 de maig de 1971, per la qual els ciutadans tenim el dret i l’obligació a una informació lliure, un dret refermat en el Magisteri Social de l’Església.

Així, Silvio José Baez, bisbe auxiliar de Managua deia en referència als atacs del govern nicaragüenc: 'Jo com a pastor denuncie aquest fet, perquè és un atemptat a la democràcia'. Per això, amb valentia i llibertat evangèlica, el bisbe Silvio animava als nicaragüencs a 'llegir diaris, a escoltar la ràdio, a vore TV i internet i a informar-se, com un deure cristià, ja que el periodisme ha de formar consciència i la investigació compleix una funció social de denúncia de la corrupció i de la immoralitat que atempta contra la societat. No es pot fer callar els mitjans de comunicació --continuava el bisbe Silvio-- quan realitzen aquesta funció social'. Igualment, els bisbes veneçolans denunciaven 'les institucions que abusen del poder, coarten la llibertat d’expressió i violen el dret a la informació'.


Per la seua part, el 2009, el bisbe mexicà de Tampico, José Luis Dibildox, recordava a l’Estat Mexicà el deure de protegir la llibertat d’expressió, un dret fonamental per al desenvolupament democràtic. El bisbe Dibildox deia: 'Davant l’hegemonia dels grans mitjans de comunicació i dels principals grups de poder a Mèxic, calen altres mitjans que representen una mirada crítica i alternativa a la nostra realitat política, cultural i econòmica'.

Han passat més de dos anys d’aquella mesura antidemocràtica de Camps per a acabar amb TV3 (i de retruc amb la nostra llengua) i el 27 de febrer Fabra ha acabat amb la nostra televisió, i desgraciadament, cap dels bisbes valencians (ni tampoc cap bisbe català o de les Illes) ha obert la boca per denunciar l’arbitrarietat i la prepotència de Camps, de Fabra i dels diputats del PP.

Evidentment, no m’imagine un silenci tan eloqüent dels bisbes valencians (i espanyols) si en compte dels repetidors de TV3 i de RTVV, s’hagueren tancat les emissores de la Cope o de 13 TV. De segur que els nostres pastors s’haurien pronunciat amb contundència, denunciant un atac a la llibertat d’expressió.
Per què aquest silenci? Per què aquesta por a enfrontar-se amb la Generalitat Valenciana i el PP? Més d’una vegada i més de dues, l’episcopat espanyol (fins i tot encapçalant manifestacions) ha atacat el govern del PSOE amb enfrontaments carregats d’una gran duresa. Per què eixa diferència de tracte en relació a un partit i a un altre? 

Els cristians hem de ser valents per denunciar la manca de llibertat, vinga d’on vinga. I siga qui siga qui ataque els Drets Humans. Algú recorda allò de 'la veritat vos farà lliures'?

Al segle VI, el papa Sant Gregori el Gran, en la seua Regla Pastoral, escrivia: 'El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no diga el que ha de ser callat ni deixe de dir el que ha de ser dit. Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el qui és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop'.
I Sant Gregori continua així: 'per això el Senyor reprèn aquests prelats: no han pujat a la bretxa. Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat'. La Regla pastoral afirma encara: 'tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, que potser no serà semblant a un pregoner mut?'. 

Davant l’agressió que va sofrir ACPV amb la clausura dels repetidors de TV3 i ara amb el tancament de RTVV, i davant l’atemptat del PP a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la llibertat d’expressió, quan sentirem dels nostres bisbes unes paraules semblants a les de Sant Gregori el Gran? Per què els bisbes valencians no són capaços d’oposar-se 'als grans d’aquest món, parlant amb total llibertat'?

Santa Caterina (Levante/EMV, La Ribera, 28/11/2013)

Del llatí Catharina, aquesta santa verge i màrtir va nàixer a Alexandria, ciutat fundada per Alexandre Magne, i capital del país, centre de cultures, comerç i de religions.

Entre els savis més importants del temps, hi havia Aristòbul i Filó, representants de la filosofia grecojudàica.

Alexandria era una ciutat rica, d’una gran bellesa i far del Mediterrani. L’any 30 abans de Crist, Egipte va passar a formar part de l’imperi romà. Segons la tradició, va ser l’evangelista Sant Marc qui va portar el cristianisme a Alexandria, una terra que comptà amb grans cristians, com Orígenes, que harmonitzà la fe amb la filosofia clàssica, donant a la doctrina de l’Església una base sòlida. També el bisbe Atanasi d’Alexandria va tindre un paper molt important en la lluita contra l’heretgia arriana. Atanasi va ser l’autor de la Vida d’Antoni, el primer dels monjos conegut.   

La biografia de Santa Caterina, que va nàixer sobre el 283, ve d’una llegenda oriental, que arribà a Occident el segle IX, recollida per Jaume de Varazze en la “Llegenda Dorada”, del XIII.


                                           Santa Caterina

Caterina, de família noble i culta, influenciada per les idees de Plató, es dedicà a la filosofia i a les arts liberals i  assistí a l’escola dels catecúmens. Els ensenyaments del bisbe Pere el Patriarca captivà la jove, que quedà enamorada del sermó de la muntanya i les paràboles de Jesús ompliren de goig el seu cor. Batejada, Caterina renuncià a la frivolitat i a la fastuositat del la societat i consagrà la seua virginitat a Déu.

L’Imperi romà acusà els cristians d’atemptar contra la unitat del poder i els exigí l’entrega dels llibres sagrats i els negà drets civils, començant la persecució contra els deixebles de Jesús. Caterina confortava els germans en la fe i defensava en públic i en privat el cristianisme. Era temps de persecució, amb els martiris de Santa Agnès i del papa Marcel·lí, del diaca Sant Vicent i de Santa Eulàlia de Mèrida.

La crueltat de Maximini Daia, governador de Síria i d’Egipte, portava els cristians al martiri, per mitjà dels turments del foc o de les feres.

Caterina, en la diputa amb 50 savis pagans, amb els versos d’Homer, les paraules de Plató i dels profetes, va desfer els arguments dels adversaris imperials, molts dels quals es van convertir a la fe. La jove davant el jutge, defensà amb valentia la unitat i la trinitat de Déu i va ser condemnada al martiri de quatre rodes dentades de molí que no la van matar, sinó que matà els botxins. Finalment va ser decapitada i el seu cos va ser traslladat pels àngels al monestir que porta el seu nom, al peu del Sinaí.

Alexandre VI la va fer pintar als apartaments Borja i és possible que pel papa xativí, la seua devoció arribara a la nostra terra. A ledat mitjana va ser declarada patrona de la Universitat de París.   


Santa Caterina és patrona de Jarafuel i troben una ermita dedicada a aquesta màrtir a Aras de los Olmos. També les ciutats d’ Alzira, Vilamarxant  i València, han dedicat una església a aquesta santa verge i màrtir. 

divendres, 29 de novembre de 2013

Homilia del divendres XXXIVdurant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 21,29-33): En aquell temps, Jesús posà als seus deixebles aquesta comparació: «Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran».

                                    Ermita de Sant Iscle a Montserrat, 1887

En un clima de persecució, l’Evangeli de Sant Lluc que acabem de proclamar, ens presenta Jesús encoratjant i fent costat als deixebles, en el moment que siguin conduits a les sinagogues o a les presons, acusats de ser seguidors del Mestre.

La persecució, ahir i avui, ha estat sempre un tret característic de l’Església. Donar testimoni, més encara, ser testimoni de Jesús, ha portat els cristians al martiri. Des de Sant Iscle, patró secundari del nostre monestir, que avui recordem, fins al P. Joaquim Vallmajor, mossèn Joan Alsina, el P. Ellacuria i els seus companys de martiri, mossèn Antoni Llidó o el bisbe Òscar Romero, tots ells testimonis de Crist. I també els monjos màrtirs de Montserrat, beatificats el passat 13 d’octubre a Tarragona.

Davant la persecució, d’ahir i d’avui, amb germans nostres perseguits a Síria, Nigèria o Egipte, avui ressonen amb força en tots nosaltres les paraules de Jesús: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida” (Lc 21:12-19)

I és que la proclamació de l’Evangeli, amb la seva radicalitat, sempre incomoda la nostra societat, basada en l’èxit, el poder i la riquesa.

La fe proclamada amb valentia, porta els cristians a denunciar la injustícia i l’opressió. I és per això que els cristians resultem incòmodes per al poder. La fidelitat que Jesús ens demana, ens condueix per camins que no sempre són fàcils. Però malgrat les dificultats, sabem que “invocant el nom del Senyor”, com ens recorda Sant Agustí, els màrtirs i tots els cristians rebem la força de Jesús en el combat i en la lluita.

En moments de prova, de tribulacions, de sofriment i de persecució, cal, que ens mantinguem, pacientment, ferms en la perseverança. I esperar contra tota esperança, sabent que Jesús, el Déu-amb-nosaltres, és sempre present, fent-nos costat en el combat.

Que l’exemple del màrtir Sant Iscle ens encoratgi a viure la fe amb fidelitat a Jesús i a perseverar en l’anunci de Regne.

dimecres, 27 de novembre de 2013

El Goig de l’Evangeli, (LEVANTE-EMV, 27/11/2013

El dia 26 es va fer pública l’exhortació apostòlica, Evangelii Gaudium, El Goig de l’Evangeli. Aquest text és el primer document apostòlic del papa Francesc, ja que l’encíclica Lumen Fidei, del passat juliol, va ser elaborada conjuntament pel papa Bergoglio i pel papa Benet.

El goig és un tema molt recurrent en l’Evangeli i per això mateix està molt present en el papa Francesc, que ja el 10 de maig, deia: “El cristià és un home, una dona de joia. Ens ho ensenya Jesús, ens ho ensenya l’Església. El goig és un do del Senyor que ens ompli des de dins”.


                                      El goig de l'Evangeli

I és que la mateixa paraula, Evangeli, vol dir “Bona Notícia” i també, “Notícia joiosa”, per la qual cosa els cristians hem de ser ben conscients que el goig ha de impregnar la nostra fe. El papa amb aquest text, ha volgut recuperar la joia de creure, ja que els deixebles de Jesús no podem viure tristos, desanimats o decebuts! La fe ha de fer dels creients, persones plenes de goig, d’un goig que és un dels dons de l’Esperit.

És des del goig de l’Evangeli, que el papa somia una Església que s’allibere “de les pors que paralitzen”, per formar una Església oberta, i no “que es tanca en el passat”.

A l’exhortació El Goig de l’Evangeli, el papa Francesc ens convida a viure fonamentats en la fe, ja que “és hora d’il·luminar i transformar, d’eixir i transmetre el goig de creure”. D’aquesta manera, podrem fer “créixer la dolça alegria d’evangelitzar”.

L’exhortació El Goig de l’Evangeli està en la línia del papa Pau VI i de l’Assemblea d’Aparecida de maig de 2007, on el cardenal Bergoglio va tindre un paper destacat. De fet, gràcies al cardenal argentí, Aparecida, més que un text, va ser una realitat. És per això que en aquest nou aggiornamento que ha iniciat el papa Francesc, ens assenyala les línies bàsiques per a una nova primavera de l’Església.

Amb un llenguatge seré, cordial i directe, el papa somia amb una estructura col·legial del primat de Pere, amb una conversió del papat i amb unes conferències episcopals que siguen expressió de la col·legialitat d’una Església més sinodal i més descentralitzada.

El papa Francesc presenta l’Església, no com una duana, sinó com una llar familiar que ha d’acollir a tots, i on han de tindre més responsabilitat els laics. El papa també denuncia el sistema econòmic actual, que ell qualifica d’injust de soca-rel, ja que està basat en la llei del més fort i en l’especulació financera. 

Amb aquesta exhortació, el papa Francesc ens convida a “una nova etapa evangelitzadora, marcada per l’alegria”, per tal d’obrir nous camins per a l’Església. En aquest segle XXI, el papa Francesc, ens demana que siguem missioners convençuts, hòmens i dones que “han rebut l’alegria de Crist”. una alegria que ens ha de fer testimonis del Regne.


El Goig de l’Evangeli és per als cristians un no impuls en la nostra vida de fe i una nova primavera en l’Església. El Goig de l’Evangeli és també una crida a sembrar llavors d’esperança, d’alegria i de pau, en un món marcat per l’egoisme.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde (SAÓ, NOVEMBRE, 2013)

Aquest mes de novembre commemorem el 50è aniversari de les declaracions de l’abat Aureli Mª Escarré a Le Monde.

Va ser el 14 de novembre de 1963, quan el diari Le Monde publicava l’entrevista que el periodista José Antonio Novais va fer a l’abat Escarré. Amb aquestes declaracions en defensa de Catalunya i per una reconciliació entre les dues parts enfrontades per la guerra, l’abat Escarré es feia ressò de les aspiracions de molts catalans, a favor d’un futur democràtic.

                                       L'abat Aureli M. Ecarré

Set mesos després de la publicació de l’encíclica Pacem in terris, del papa Joan XXIII, que recolzava la defensa dels Drets Humans i els governs democràtics, a Catalunya començà una campanya que demanava a l’Estat la normalització del català (prohibit pel franquisme) a l’ensenyament i als mitjans de comunicació.

En aquest context de reivindicació catalanista i per la democràcia, s’emmarquen les declaracions de l’abat Escarré, obertament antifranquistes, que considerava que, malgrat el caràcter oficialment catòlic de l’Estat, aquest “no obeeix els principis bàsics del cristianisme”. Per a Escarré, com no podia ser d’una altra manera, “on no hi ha autèntica llibertat, no hi ha justícia”.
L’abat Escarré, a més de demanar que el poble tinguera l’oportunitat de triar lliurement el seu govern, volia també llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil i la defensa del català, no com “un deure, sinó ben bé com una necessitat”. I és que després de 24 anys de finalitzada la guerra, no hi havia hagut per part del Règim cap intent de reconciliació entre els dos bàndols: “No tenim 25 anys de pau sinó 25 anys de victòria”, deia en aquella entrevista l’abat Aureli. Per això, l’abat Escarré animava a treballar profundament a favor dels valors que alliberen els hòmens, per tal de construir així, un futur que supere el passat.

L’abat Escarré també feia menció dels presos polítics i de Catalunya, “una nació entre les nacionalitats” que viuen a l’Estat espanyol, denunciant el fet que “el Règim posa  dificultats a la cultura catalana.

                           L'abat Escarré amb el cardenal Roncalli

El número de Le Monde del 14 de novembre que portava l’entrevista, no va arribar als quioscos de l’Estat, ja que va ser segrestat pel Règim, del qual, Manuel Fraga n’era el ministre de Información y Turismo . A més, en un clima de repressió contra Catalunya, uns dies després de les declaracions de l’abat Escarré, va ser clausurada la seu d’Òmnium Cultural i assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona.

Home d’una gran complexitat, l’abat Escarré, malgrat les seues llums i ombres, va tindre, com ha dit el P. Josep Massot, monjo de Montserrat, “un paper de primer ordre en la vida de la Catalunya de la postguerra i va contribuir decididament a la reconstrucció de Montserrat i a la seua inserció en les inquietuds i els desigs del seu poble”. I és que, si al començament del seu abadiat el P. Escarré podia sentir alguna afinitat amb el qui veia com a vencedor del comunisme ateu, “alliberador” de la persecució religiosa i “protector” de l’Església, aviat hagué de lluitar contra les ingerències del Règim en la vida de la mateixa Església. De fet, no era el Règim qui servia l’Església, con volien fer creure, sinó que era el franquisme qui se servia de l’Església.

L’abat Escarré, com ha dit el P. Massot, “per un cantó jugava amb la convicció, la carta de l’adhesió a Franco i per l’altre, afavoria posicions que a la llarga soscavaven l’autoritat del Caudillo”.

                                L'abat Escarré amb Pau Casals

De tota manera, les declaracions a Le Monde de l’abat Escarré ara fa 50 anys, van significar la denúncia d’una veu d’Església contrària al Règim i a la seua política anticalana.


I és que com va escriure el professor Vicens Vives, “Montserrat ha expressat la força de la recuperació del sentiment català”.  

dilluns, 25 de novembre de 2013

Francesc Vergara i Bartual (LEVANTE-EMV, 19/11/2013) Edició de la Ribera

Francesc Vergara Bartual va nàixer a l’Alcúdia el 19 de novembre de 1713, hui fa 300 anys, com ho testificà el 1774 Antonio Ponz, en el volum tercer del seu “Viaje por España”, on, en la nota I de la pàgina 69, anotava: “D. Francisco Vergara nacio en la Alcudia de Carlet, cerca de la ciudad de València”. Fill de Manuel Vergara i de Josefina Bartual, va ser batejat l’endemà de nàixer.

Aviat començà a aprendre l’art de tallar la fusta al taller de son pare. El 1740, amb 27 anys només, va concloure el retaule major de l’església del Corpus Christi, de Polinyà de Xúquer. Entre el 1741 i 1742  va fer el retaule de Sant Vicent Màrtir de l’ermita de la Roqueta, o de Sant Vicent de la Roda de València. També  és l’autor del Transparent de Conca, considerat la “Huitena Meravella”.

El 1742 es va traslladar a Madrid, on ingressà a l’acadèmia de Gian Domenico Olivieri, dirigent de la decoració del Palau Reial.
Va ser Felip Vè, qui ordenà que admeteren Vergara al taller  d’escultura del Palau Reial.

Entre el 1743 i el 1744 esculpí les imatges de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Francesc de Pàola, per a l’església de sant Ildefons de Madrid i entre el 1753 i 1755, modelà una imatge de Sant Ignasi de Loiola, per a la basílica d’Azpeitia.

L’11 d’abril de 1745, amb una beca, se n’anà a estudiar a Roma, on va ser acollit al seu taller, per l’escultor Filippo della Valle.

El 1749 va prendre possessió com a Acadèmic de Mèrit de l’Academia di S. Luca de Roma.

El 17 de setembre de 1750, Vergara va firmar el contracte amb el Síndic Apostòlic dels Franciscans Descalços, per esculpir la imatge  de St. Pere d’Alcàntara (renovador de l’Orde Franciscà i confessor de Santa Teresa) de més de 4 metres, per a la Basílica del Vaticà, en marbre de Carrara, per un import de 4000 escuts  romans. El 1756, el jesuïta  P. Tomàs Serrano, va descriure l’escultura de Sant Pere d’Alcàntara de Vergara, com a “gloria de la Nación Valenciana”. El papa Benet XIV li va fer diversos encàrrecs i per això ja es va quedar a viure a Roma, on es va casar. Va fer també el mausoleu del papa valencià Alexandre VIè.

L’1 abril de 1757, l’Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, va nombrar Francesc Vergara, Acadèmic de  Mèrit a Francesc.

Vergara va morir a Roma el 30 de juliol de 1761, als 47 anys. L’Academia di S.  Luca col·locà el seu retrat a la Galeria d’Acadèmics. 

                         Escultura de Sant Pere d'Alcàntara de Vergara

Com recull el capellà Andrés de Sales Ferri, autor del llibre “El escultor Francico Vergara Bartual (L’Alcúdia, 1713 - Roma, 1761) publicat en la col·lecció Fulls d’Investigació de  l’Ajuntament de l’Alcúdia, “Vergara va ser un mestre, el més famós dels Vergares valencians”, tot i que la seua fama va ser “més reconeguda a Roma que al nostre País”. per això, el capellà Andrés de S. Ferri, en escriure el llibre sobre Vergara, volia reivindicar la figura de l’escultor de l’Alcúdia, “enfosquit pel mèrit atorgat pels seus paisans a Josep i Ignasi Vergara Ximeno”, cosins germans de l’escultor alcudià.


diumenge, 24 de novembre de 2013

Tarancon, el cardenal de la llibertat (VILAWEB/ONTINYENT, 24/11/2013)


Des del març de 2010 estic estudiant l’Arxiu del Cardenal Tarancon, que el seu nebot, Juanjo Enrique-Tarancon, amb un gest de generositat, ha portat a Montserrat perquè el puguem digitalitzar i tindre així una còpia d’aquests importants documents.



La vida de Tarancon, el cardenal del Concili i de la Transició, va estar guiada pel desig de reconciliació entre les dues Espanyes, enfrontades per la guerra civil. Vicent Enrique i Tarancon va ser un home que, portat per l’Evangeli, va esdevenir signe de comunió i de pau al si de l’Església i també a l’Estat espanyol en els anys difícils de la Transició.



Tarancon va ser un bisbe que mai no es va casar amb cap partit polític, sinó que defensant la independència entre l’Església i l’Estat, va saber respectar el pluralisme i la diversitat d’opcions polítiques i mantindre’s per damunt dels partits, sense afavorir-ne cap. Encara més: quan durant la Transició es va intentar fer un partit democratacristià amb el suport dels bisbes, Tarancon s'hi va negar a participar, i fins i tot la va desaconsellar. Tarancon no va voler mai que l’Església s’identificara amb una única opció política.



Com recordava el bisbe Echarren, auxiliar de Tarancon a Madrid, 'el cardenal Tarancon havia aprés a valorar els ambients i les actituds de respecte, de diàleg intraeclesial i amb el món  amb els qui pensaven de diferent manera, buscant una Església neutral des del punt de vista polític. Una Església sense agressivitat, sense odis ni animadversions, basada en la aconfessionalitat  de les institucions civils i en el compliment de les lleis. Tarancon, segons el bisbe Echarren, volia 'una Església que, en l’àmbit de la Conferència Episcopal fóra realment dialogant, respectuosa, incapaç de desqualificar els adversaris, generosa, comprensiva'.
Per això, com a fruit de la independència de l’Església i l’Estat, Tarancon defensava que els polítics havien de 'tindre en compte el bé comú, el bé de tota la població, perquè la fe no es pot imposar a través de lleis'. És per això que es va acusar a Tarancon d’estar a prop del PSOE. Ni mai va donar suport al PSOE, ni cap partit confessional, perquè el cardenal valencià volia la independència de l’Església respecte del poder polític.
Home de gran intel·ligència, Tarancon sabia que existien cristians a tots els partits. No només en els de dreta. Per això el cardenal Tarancon va saber escoltar i dialogar amb tothom, i no va voler 'apadrinar' un partit democratacristià. És així precisament com va portar l’Església espanyola del nacionalcatolicisme a  la renovació del Vaticà II.



El mateix bisbe Ramón Echarren (a diferència del que passava en temps del cardenal Tarancon) denunciava l’actitud de l’Església espanyola durant els governs del PSOE d’elaborar 'un discurs i una estratègia de polarització amb l’Estat, buscant que es legisle, no d’acord amb la recerca del bé comú, sinó d’acord amb el Magisteri eclesiàstic'. 



Vicent Enrique i Tarancon va ser per damunt de tot un home de consens i de diàleg, profundament respectuós amb el pluralisme de l’Església i de l’Estat, un home que valorava la diversitat i les diferències no com un perill, sinó com un element que enriquia la societat i l’Església. 



No només va recolzar 'la unitat de la llengua amb totes les seues variants' (Buris-ana núm. 172), sinó que en crear-se l’ens RTVV, Tarancon, amb el CVC, va demanar que totes les emissions de TVV foren en valencià.


                                                   Vicent Enrique i Tarancon a Montserrat


Com deia el P. Martín Patino, és una llàstima que actualment l’Església espanyola haja abandonat l’esperit 'taranconià'. 



En el llibre 'Vicent Enrique i Tarancon. Un cardenal per a la llibertat', coordinat per Jordi Bort i editat per l’Ajuntament de Borriana i l’Agrupació Borrianenca de Cultura, hi ha un article del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat, que defineix el cardenal Tarancon com 'una veu que encara parla'. Crec que el missatge i l’esperit que guià la vida del cardenal valencià és ben actual, i que la seua veu i el seu esperit encara poden guiar i il·luminar avui la renovació de l’Església i les relacions amb l’Estat, sense crispacions, sense radicalismes, sense enfrontaments estèrils, des de la concòrdia i el diàleg. Com va fer el cardenal de Borriana. Un cardenal que, com Jesús de Natzaret, beneïa i mai condemnava, pel fet que l’Evangeli sempre mostra la misericòrdia d’un Déu que acull i estima tothom.



Ara cal que Borriana, el bisbat de Sogorb-Castelló i la Diputació de Castelló, d’una vegada per totes, facen realitat el Museu Tarancon, que per més paradoxal que siga, està construït, però buit. Juanjo Enrique-Tarancon, nebot del cardenal de Borriana, porta ja molts anys esperant que el Museu Tarancon puga custodiar el llegat del cardenal.



L’Arxiu Tarancon que estic estudiant a Montserrat és més que interessant pels documents que conté: des de conferències, exercicis espirituals, anotacions sobre el Concili, resums d’entrevistes amb el papa Pau VI, amb Carrero Blanco, el príncep Joan Carles, els ministres Abril Martorell, Íñigo Cavero. I també la seua correspondència amb Franco, Arias Navarro, López Bravo, Antonio Garrigues, el nunci Luigi Dadaglio....



No cal dir que aquest llegat de Tarancon, que Juanjo Enrique-Tarancon vol donar al Museu, seria ben acollit pels bisbats de Solsona, Oviedo, Toledo o Madrid, on Tarancon va ser bisbe. Desgraciadament, no s’entén com el bisbat de Sogorb-Castelló no obre d’una vegada per totes el Museu, amb el llegat Tarancon. Haurem de lamentar-nos després, si la família del cardenal trasllada el llegat Tarancon fora del País Valencià?

L'any de la FE (LEVANTE-EMV, 23/11/2013)

Demà dia 24 es clausurarà l´Any de la Fe, que convocà el papa Benet XVI fa tres anys. La data d´inici de l´Any de la Fe, l´11 d´octubre de 2012, volia commemorar el 50è aniversari de l´obertura del Concili Vaticà II, aquella primavera de l´Esperit, que amb els papes Joan XXIII i Pau VI, portà a l´Església la renovació, l´aggiornamento.


Amb la Carta Apostòlica Porta fidei, del papa Benet XVI, de l´11 d´octubre de 2010, se´ns convidava a viure l´Any de la Fe, com "una autèntica i renovada conversió al Senyor, únic Salvador del món".

Les celebracions de l´Any de la Fe es van enriquir, quan el passat 29 de juny, el papa Francesc donava a conèixer la seu primera encíclica, Lumen fidei, centrada en la fe com aquella llum que ens anima a caminar, que ens il·lumina i que ens encoratja a obrir nous horitzons d´evangelització.

I és que, cridats a ser cristians per a un temps nou, la fe ens ajuda en el testimoniatge de l´Evangeli, i alhora ens fa servidors del Regne en aquest segle XXI.
 
Al llarg del Nou Testament, són molts els testimonis de fe que trobem (molts d´ells dones) com la dona pecadora (Lc 7:26-39), la samaritana (Jo 4:1-42), la dona que patia pèrdues de sang (Mt 9:21-22), Marta i Maria (Jo 11:1-46), la dona cananea (Mt 15:28), el cec de naixement (Jo 9 1-41), exemples en el camí de la fe. I com tots ells, també, nosaltres, en ple segle XXI, estem cridats a ser testimonis del Senyor Ressuscitat.

L´Església, que com ha dit el papa Francesc, "és la família on s´estima i on som estimats", ha proclamat en aquest Any de la Fe el goig de creure. El goig de formar la comunitat dels deixebles de Jesús i de compartir la fe. Una fe que, encara que moltes vegades és fràgil, fosca, insegura o dèbil, és sempre un tresor i un do de Déu que, lliurement, acollim.

Moltes vegades els cristians hem estat acusats de supersticiosos o d´irracionals, pel fet de creure. Se´ns ha dit que la fe no tenia cap fonament lògic i que no era sinó imaginacions sense fonaments, que anaven en contra de la ciència. Encara més: se´ns ha dit que fe i ciència eren incompatibles! 

Fa uns mesos, el físic Peter Higgs, descobridor del bosó que porta el seu nom i Premi Príncep d´Astúries 2013 d´Investigació, Ciència i Tècnica, deia: "No sóc creient, però la ciència i la religió poden ser compatibles". I afegia encara: "No hi ha conflicte entre el Déu creador i allò que hem descobert de l´Univers" i per això afirmava també: "És possible tindre creences religioses i alhora ser científic".

I és que, els arguments segons els quals la fe no té cap sentit i, encara més, va contra la ciència, no són veritat! Fe i ciència, com diu el professor Higgs, no solament no es contradiuen, sinó que són compatibles. 

Per això, en aquest any i sempre, "tots els cristians tenim el deure de transmetre la fe amb valentia", com ens ha demanat el papa Francesc. Transmetre la fe i viure-la amb alegria, com a testimonis del Senyor Ressuscitat! I també, amb respecte i humilitat, anunciar-la als no creients.

Manuel Guzman (LEVANTE-EMV, 24/11/2013)


Hui, 24 de novembre, fa 125 anys que el capellà valencià Manuel Guzman entrava a Montserrat. Nascut a Aldaia el 19 de gener de 1846, estudià al seminari de València, compaginant els estudis de filosofia i de teologia i els de música. Va ser organista segon de la catedral de Salamanca, mestre de capella de les catedrals d´Àvila, Valladolid i València, on edità les obres de Joan Baptista Comes, amb el títol de Obras escogidas de Juan Bautista Comes, maestro espanyol del siglo XVII, puestas en partitura e ilustradas por D. Juan Bautista Guzman, Pbro y maestro de capilla de la Santa Iglesia Catedral de Valencia, amb 216 obres dels arxius de València, Sogorb, Lleida i El Escorial. 

El 19 de novembre de 1888, La Correspondencia de Valencia publicava aquesta notícia: «Hace unos cuantos dias dejó de asistir a la Basílica Catedral de Valencia a desempeñar las funciones de su cargo, el conocido maestro de la capilla de música, el inspirado compositor D. Juan Bautista Guzman, presbítero, muy estimado en nuestra ciudad por sus virtudes e ilustración. Posteriormente se ha sabido que el P. Guzman salió de Valencia, anteayer sábado, sin despedirse de ningun amigo, dirigiendose al Monasterio de Montserrat con propósito de ingresar en él, tomando en breve el hábito religioso».

El 30 de novembre de 1889 el P. Manuel va fer la professió simple i l´endemà, l´abat Josep Deàs ordenà que Guzman «prenguera possessió de director de música i mestre de capella, amb plenes facultats de fer i de desfer, segons el seu prudent criteri musical». 

El P. Guzman restaurà la polifonia religiosa antiga i deixà de banda la música «profana», canviant bona part del repertori musical que s´havia implantat a Montserrat durant el segle XIX. Va reformar el pla d´estudis dels escolans, els facilità l´aprenentatge dels instruments, introduint un repertori més ampli. A Montserrat tornaren a sentir-se els cants dels grans mestres montserratins: Julià, Cererols, Ametller, Viola, Brell, que donaven a les solemnitats, «un caràcter eminentment religiós i peculiar del nostre santuari», com recordava la Revista Montserratina. 
                                                                 P.Manuel Guzman OSB

Durant la vintena d´anys que va estar al front de l´Escolania, va compondre més de 300 obres, entre les quals un himne a la Mare de Déu de Montserrat, un altre a Sant Benet i un Magníficat. 
El P. Manuel Guzman morí a Montserrat el 18 de març de 1909 als 63 anys: «modesta e inquietamente abstraído, cumplió sus deberes de vida monástica el sacerdote ejemplar y el artista religioso, día tras día y año tras año, siempre con renovado e intenso celo, hasta que después de más de veinte años de clausura, Dios le llamó a su seno, muriendo como había vivido, sosegada y santamente, la vigilia de San José, casi en la hora que sus escolanes entonaban, como todos los días, la salutación angélica».
Els cants d´aquest monjo valencià, encara acompanyen hui la pregària dels monjos, dels escolans i dels pelegrins, que pugen a Montserrat a venerar la Mare de Déu.

450 anys d'una comunitat de fe (INFORMACIÓN.ES, 23/11/2013)


Hui dia 23, a la cocatedral de Sant Nicolau d'Alacant, tindrà lloc l'obertura de les celebracions del 450 aniversari del bisbat d'Oriola, una comunitat de fe, de caritat, d'evangelització. 450 anys de testimoniatge, de tants i tants hòmens i dones que, com a cristians, han estat testimonis del Senyor Ressuscitat.

És per això que el bisbe Jesús, pastor d'aquesta Església d'Oriola-Alacant, i tot el poble fidel, celebraran aquesta data al llarg de l'any, amb diversos actes, per commemorar l'inici del bisbat.

Va ser el 14 de juliol de 1564, quan, a petició del rei Felip II, el papa Pius IV creava la diòcesi d'Oriola. L'1 de maig de 1565, es va fer pública la lectura solemne de les butles en la nova catedral del Salvador i el mateix papa, Pius IV, va nomenar el qui seria el primer bisbe de la nova diòcesi oriolana: Gregorio Antonio Gallo de Andrade, catedràtic de Bíblia, que havia participat al Concili de Trento i que va prendre possessió del bisbat, el 23 de març de 1566.

Posteriorment, el segle passat, amb la remodelació de les diòcesis, el 8 de març de 1964, el papa Joan XXIII firmava la butla, per la qual la diòcesi deixava d'anomenar-se d'Oriola i prenia el nom d'Oriola-Alacant.

Ara, les comunitats cristianes que formen aquesta diòcesi, celebren amb joia aquests 450 anys de fe. 450 anys d'història d'una comunitat pasqual, servidora de l'Evangeli i dels pobres. 450 anys de fe en la història dels valencians. Una fe viva, que s'ha transmès de generacions en generacions. Una fe que fa possible anunciar l'Evangeli, testimoniar la caritat, celebrar la litúrgia. Una fe viva, present als nostres pobles, des de la Vila Joiosa a Mutxamel i Elx, i des de Crevillent a Xixona, Elda, Alacant i Oriola.

                                                           Cocatedral de Sant Nicolau d'Alacant

La vida de fe de l'actual bisbat d'Oriola-Alacant ve ja de lluny, amb la presència d'art paleocristià a l'Alcúdia d'Elx i a Elda, una mostra de l'existència de comunitats cristianes en aquesta zona. I també la presència dels bisbes d'Ilici als Concilis de Toledo, al segle VII.

Els anys 1304-1305, els territoris d'Oriola s'incorporaren al Regne de València, encara que eclesiàsticament formaven part de la sobirania de Cartagena. Va ser durant la reunió de Corts a Montsó, que el Primat de Catalunya i president del braç eclesiàstic, Ferran de Lloaces i Peres, aconseguí que el rei Felip II sol·licitara al papa Pius IV, la segregació definitiva d'Oriola, respecte a Cartagena. D'aquesta manera s'erigí el bisbat d'Oriola, el 1564. 

En la remodelació del bisbat d'Oriola, el 1950, la ciutat de Caudete, que pertanyia a Oriola, va passar a formar part de la diòcesi d'Albacete. Posteriorment, el 1954, Villena, Sax i L'Encina, que eren de la diòcesi de Cartagena, passaren a Oriola, mentre que Aiora i Santa Lucía, també d'Oriola, s'incorporaven a l'arquebisbat de València. Finalment, el 1957, la Santa Seu separà de la diòcesi de València, part del territori de la província d'Alacant i l'agregà al bisbat d'Oriola. Van ser les parròquies dels arxiprestats de Callosa d'En Sarrià (excepte Benissa) i les de la Vila Joiosa i Xixona. 

La fe de l'actual diòcesi d'Oriola-Alacant ha estat enfortida al llarg de la història amb els Sínodes Diocesans i amb el testimoni dels seus pastors, des de el seu primer bisbe, fa 450 anys, Gregorio Antonio Gallo, fins al bisbe Jesús Murgui, i d'una manera especial, pel beat alacantí Francesc Castelló Aleu.

En aquest nou mil·lenni, fidel a la tradició i oberta a la modernitat, la diòcesi d'Oriola-Alacant vol continuar sent testimoni del Senyor Ressuscitat, per tal d'esdevenir així l'Església de les Benaurances, acollidora dels pobres i dels desvalguts i font d'esperança i d'amor.


dissabte, 23 de novembre de 2013

Santa Cecília (LEVANTE-EMV, 22/11/2013/)

De Santa Cecília sabem poques coses, tot i que ja al segle V fou construïda una basílica a Roma, dedicada a aquesta santa. El culte a Santa Cecília s’estengué molt, degut a l’exemple del martiri  i de l virginitat d’aquesta cristiana.

Les diverses Passions dels màrtirs, enaltien el valor i les virtuts dels qui morien per Crist, amb l’objectiu d’edificar els pelegrins que visitaven els seus sepulcres. La Passió de Santa Cecília recull que, ja als segles IV i V, hi havia una celebració on es recordava aquesta màrtir, segons consta al Martirologi Jeronimià.

                                                                    Santa Cecília

Segons la Passió, Cecília, una jove cristiana de la noblesa romana que havia fet vot de virginitat, va ser donada en matrimoni, contra la seua voluntat, a Valerià, un jove romà, no cristià. Cecília exposà a Valerià la seua virginitat i que un àngel la protegia. Valerià volgué vore l’àngel, però Cecília li digué que per vore’l s’havia de fer cristià. En ser batejat, Valerià va vore l’àngel al costat de Cecília. Però per la seua fe, Valerià va ser condemnat a mort. Mentrestant, Cecília convertí sa casa en un lloc de culte, fins que va ser descoberta i condemnada a mort. El seu cos va ser enterrat a les catacumbes de Sant Calixte. La popularitat d’aquesta Passió, escrita entre tres i quatre segles després de la mort de Cecília, va ser molt gran.

Al segle XIX, quan es van fer excavacions arqueològiques a les catacumbes de Sant Calixte, es trobaren capelles funeràries, datades entre els segles II i III (el temps que va viure aquesta santa) amb pintures murals que representaven Santa Cecília.

Cal saber que les esglésies conservaven el nom de la família propietària de la casa on es reunia la comunitat cristiana. Per això, l’església de Santa Cecília, a Roma, seria la casa d’aquesta màrtir, on la comunitat s’aplegava en la pregària.

Podria ser que la primera festa de la màrtir fóra el 22 de novembre i ja a l’inici del segle VI tenim, com a mínim, cinc formularis de misses de Santa Cecília .
Per les invasions que hi havia a Roma, el papa Pasqual I traslladà les relíquies de Santa Cecília, des de les catacumbes a dins de la ciutat, edificant a més, la basílica del Trastévere, que confià als monjos benedictins.

El seu patronatge sobre els músics ve del text de la Passió, quan en el casament de Cecília i Valerià, s’explica que “mentre sonava la música dels instruments, Cecília, en el seu cor, cantava al seu únic Senyor”. Una mala còpia o una incorrecta traducció, va traure les paraules “en el seu cor”, quedant com si fóra Cecília la que cantava i tocava l’instrument. Per això bandes de música, orquestres i conservatoris, la tenen com a patrona: “Oh, Cecília romana,/ que ens convides a cantar,/ quan la veu se’ns agermana/ tot el món sembla més clar./ per l’amor que et duia al Pare,/ que ha fet boscos, sol i neu./ Feu-nos ser una nota clara/ en la música de Déu”.

Tant  la ciutat de València com Quart de Poblet, han dedicat una església a questa jove màrtir cristiana, fidel a Crist fins a la mort.

  

La Catedralitat de Xàtiva (LEVANTE-EMV, 18/11/2013)


El 8 de novembre de 1813, ara fa dos-cents anys, Joaquim Llorenç Villanueva presentà a les Corts, d’on era diputat, una moció sobre la catedralitat de Xàtiva, on demanava que “a esta diocesis restaurada de Xàtiva, se le asigne como distrito propio la parte actual de la de Valencia, que va desde la Ribera meriodinal del Xúcar hasta los lindes de Cartagena y Orihuela”. Les Corts van examinar la qüestió i el 29 de novembre de 1813, van aprovar un dictamen prou favorable a la restauració del bisbat, tot i que sense més conseqüències.
I és que, com afirma Agustí Ventura (investigador i cronista de Xàtiva) en el seu llibre “La catedralitat de Xàtiva”, “durant sis segles, Saetabis ha estat reclamant la recuperació de la seu episcopal que tenia en època dels visigots”.

Antoni López Alemany, com recull Agustí Ventura, ja havia destacat “el paper de l’Església Catòlica en la història de Xàtiva, en la vida social i inclús política”. Per això, per l’ important pes d’aquesta seu episcopal en l’època visigòtica (amb diversos bisbes participants en els Concilis de Toledo, entre el 549 i el 693) Xàtiva reclamava la restitució de la catedralitat

Segons Agustí Ventura, la consagració de la Seu de Xàtiva pel bisbe d’Osca, Vidal de Canyelles, va tindre lloc, probablement, el 7 de juny de 1248.
Segons Agustí Ventura en la seua obra, “La catedralitat de Xàtiva”, editada per Ulleye, la capital de la Costera era una ciutat important i estimada per la Corona, fins al punt que Bernardino Miedes, en la seua història llatina del rei Jaume I, diu que el monarca anomenava Xàtiva, “Oculum Regni”, l’ull del Regne. 



La primera temptativa per restaurar el bisbat, va tindre lloc el 22 de novembre de 1317, quan el rei Jaume II, des de València, sol·licità al papa Joan XXII, la creació de cinc nous bisbats, entre ells el de Xàtiva: “Podria erigir-se un nou bisbat en la vila de Xàtiva, que està dins el Regne de València i és un lloc gran, noble i bo, i ara és a la diòcesi de València, que és molt gran extensa i rica”.

Més tard, el 3 de juny de 1409, la ciutat de Xàtiva demanà el nou bisbat, al rei Martí l’Humà i a Benet XIII, que el papa denegà, tot i que el 1413, concedí a la ciutat el grau de col·legiata per a la Seu.

En començar el regnat d’Alfons el Magnànim, Xàtiva començà una nova ofensiva per aconseguir un bisbat propi, a costa de la mitra valentina, cosa que provocà la reacció irada dels Jurats de València. Tampoc els papes Borja, que van ser bisbes de València, no van voler desmembrar la diòcesi, i concedir a Xàtiva la seu episcopal. Només Sant Tomàs de Villanueva estava disposat a recuperar el bisbat de Xàtiva. Tampoc l’arquebisbe Mayoral volia la seu per a Xàtiva, i per això, encomanà al canonge Josep Tormo, que comissionat a Madrid, s’oposara  a la catedralitat de Xàtiva. 

Altres temptatives per tal d’aconseguir la seu episcopal per a la capital de la Costera, van tindre lloc el 1834 i el 1847, amb un resultat negatiu.

                                                     Agustí Ventura, cronista de Xàtiva


Hui que celebrem el segon centenari de la moció de Villanueva per aconseguir la restitució de la mitra episcopal per a Xàtiva, cal recordar també amb agraïment aquest diputat, que l’11 de setembre de 1811,  ja va havia aconseguit de les Corts, la restitució del nom de Xàtiva per a la capital de la Costera, oblidant el vergonyós nom de San Felipe.

dimecres, 20 de novembre de 2013

Angelelli, un bisbe màrtir, (LEVANTE-EMV, 20/11/2013)

El passat dia 4 començà el judici per l´assassinat del bisbe argentí Enrique Angelelli, ocorregut el 4 d´agost de 1976, mentre viatjava en una camioneta des de Chamical a La Rioja. Aquell assassinat, del qual ara s´acusa a l´excap del Tercer Cos de l´Exèrcit, va ser camuflat pel govern com un accident de tràfic. 

Angelelli va nàixer a Còrdova el 17 de juliol de 1923. El 1928 ingressà al seminari i va ser ordenat prevere a Roma, el 1949. De retorn a l´Argentina, treballà amb la Joventut Obrera Catòlica i la Joventut Universitària Catòlica. El 1961, el papa Joan XXIII el va nomenar bisbe auxiliar de Còrdova i com a tal va participar al Vaticà II. La seua fidelitat a l´Evangeli i la renovació conciliar que portà al bisbat, eren com l´aigua fresca en un poble assedegat de la bona nova de Jesús.

                                                                       Enrique Angelelli, fou assassinat el 4 d'agost de 1976

Els seus gestos profètics, la seua proximitat als pobres i a la classe obrera, feien d´ell un bisbe pastor, sol·lícit pel poble. Una vegada, convidat a beneir una comunitat religiosa en una pedrera de cal, va preferir compartir la taula dels obrers en compte de la dels amos. En una altra ocasió, en ser cridat a fer de mitjancer en un conflicte laboral, on els patrons pensaven que es posaria de part d´ells, el bisbe Angelelli els digué: «Si aquestes injustícies continuen, un dia, estarem junts al paredó: vostès per no haver practicat la justícia i nosaltres per no haver sabut defendre-la».

El 1968, en ser nomenat bisbe de La Rioja, deia: «Pregueu per mi perquè siga el bisbe de tothom, dels catòlics i dels no catòlics, dels qui creuen i dels qui no creuen. No vinc a ser servit sinó a servir. Per a servir, cal tindre una oïda atenta a l´Evangeli i l´altra al poble». La seua denúncia profètica molestava les classes dominants, ja que el bisbe Angelelli deia: «Existeixen uns que no tenen veu, que són marginats i explotats i altres, que tenen privilegis i que exploten als germans. Això ho vol Déu? No».

El bisbe Enrique va promoure escoles rurals i cooperatives, i denuncià el narcotràfic, la prostitució i les condicions laborals d´algunes finques. Cal dir que davant la campanya de difamació contra ell, va rebre el suport del papa Pau VI.

Quan el 24 de març de 1976 l´exèrcit argentí feu el colp d´Estat, alguns li demanaren que s´amagara. Però ell no ho va fer. El 4 de juliol assassinaren cinc religiosos i el 18, dos capellans. El 4 d´agost següent, Angelelli va ser assassinat, tot i que el Govern ho disfressà d´accident. La carpeta que portava el bisbe es va vore després al despatx del general Harguindeguy, ministre de Justícia.

El 4 d´agost de 2006, en l´aniversari de l´assassinat d´Angelelli, el cardenal Bergoglio, l´actual papa Francesc, presidí l´Eucaristia en memòria del bisbe i dels assassinats per la dictadura argentina. El cardenal Jorge Mario Bergoglio parlava d´una «Església que es va anar fent sang en Wenceslao, Carlos, Daniel [assassinats abans que Angelelli] i que finalment es va fer sang en el seu pastor».


L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT