dimecres, 27 de març de 2019

No és possible criminalitzar el poble per exercir el dret de protesta (LEVANTE-EMV, 24/03/2019)

Són paraules de Silvio Báez, bisbe auxiliar de Managua, un pastor molt crític amb el govern nicaragüenc de Daniel Ortega. El bisbe Báez, amb un gran encert, afirmava també que "la pau social no s'imposa a força de bales, d'intimidacions, empresonaments i processos judicials injustos" (Religión Digital 1 d'agost de 2018). En aquestes declaracions, el bisbe Báez criticava amb fermesa la "criminalització" que s'ha fet pel que fa al dret a protestar a Nicaragua, un dia després que el govern de Daniel Ortega anomenara "terroristes" els qui es van manifestar en contra seu. També l'arquebisbe de Managua, el cardenal Leopoldo Brenes (Religión Digital 8 d'agost de 2018), apel·lava al diàleg com "l'única eixida a la crisi sociopolítica de Nicaragua". I encara, (Religión Digital 6 d'agost de 2018), el cardenal Óscar Rodríguez Madariaga denunciava la situació de "justícia injusta" que es viu a Hondures.
Les declaracions del bisbe Báez pel que fa a aquell país centreamericà, també es poden aplicar a qualsevol altre Estat on es criminalitzen les idees i on líders polítics o ciutadans són empresonats. I és que el dret a protestar, com diu el bisbe Báez, ni és, ni tampoc no es pot considerar mai un delicte. Té tota la raó del món el bisbe Báez quan denuncia les intimidacions, els empresonaments i els processos judicials injustos.
De la mateixa manera que el bisbe Báez ha criticat l'actitud del govern de Daniel Ortega i el cardenal Marariaga ho ha fet pel que fa a Hondures, els cristians no podem mantenir-nos en una pretesa neutralitat. L'Església, certament, ha d'actuar d'una manera apartidista, però no pot ser mai neutral. I és que l'Església ha de denunciar amb valentia tants i tants despropòsits, injustícies i violacions dels Drets Humans, com ho va fer l'arquebisbe de Buenos Aires, el cardenal Jorge Mario Bergoglio (l'actual papa Francesc), quan a propòsit de la pobresa, convidava a indignar-se pel fet que "el pa i el treball no arriba a tothom". Bergoglio deia també: "Des de fa uns quans anys Argentina viu una situació de pecat, perquè no es fa càrrec de la gent que no té pa ni treball".
Com va dir el Premi Nobel de la Pau de 1986, Elie Wiesel, "Cal protestar perquè la neutralitat només ajuda els opressors, no les víctimes". Per això el papa Francesc, el 5 de juliol de 2014 deia: "Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides". I el cardenal Tarancon, l'home clau del papa Pau VI en l'Església durant la Transició, deia també: "L'Església ha de conrear les exigències de l'amor i de la justícia, encara que això sigui incòmode".

La pau social (no només a Nicaragua), el desenrotllament de la democràcia i el respecte als Drets Humans, com ha dit el bisbe Báez, no s'aconseguiran mai amb empresonaments ni tampoc amb processos judicials injustos, que no fan sinó criminalitzar les idees. La pau social i la democràcia 

"Ocho prioridades para la Diócesis" (LEVANTE-EMV, 16/03/2019)

Igual que en la pel·lícula "Ocho apellidos vascos", en la web de l'"Arzobispado de Valencia" del passat 8 de març, l'arquebisbe Cañizares exposava en la seua carta pastoral, les "ocho prioridades para la Diócesis". I és que en el marc del jubileu amb motiu del VI centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, l'arquebisbe proposava una sèrie de mesures per ajudar a revitalitzar i a reevangelitzar l'Església Valenciana. Les huit propostes són: "Una gran misión, adoración eucarística, evangelizar con las familias, vicariatos en la Amazonía peruana, una Iglesia presente en el mundo, reencuentro sacerdotal, una Iglesia joven" i finalment, "educación y pastoral educativa". Aquestes propostes de l'arquebisbe Cañizares són importants, per tal que la diòcesi de València, arrelada en l'Evangeli, anuncie i testimonie la Bona Nova del Regne a la nostra societat.
El que passa és que aquestes "prioridades", adreçades a l'Església Valenciana, es podrien aplicar igualment, tant a l'Església de Burgos com a la d'Almeria. És ben trist que en les "Ocho prioridades" no hi haja cap menció (ni cap referència) a la llengua i a la cultura dels valencians. I això en l'etapa final del VI centenari de la mort de Sant Vicent, que estem celebrant. Que l'arquebisbat vulga fer una gran missió i evangelitzar amb les famílies, per fer present l'Església a la societat valenciana i que no tinga cap sensibilitat per la llengua del nostre Poble, és incomprensible.
L'arquebisbe de València, Antonio Cañizares, deia en l'homilia de la missa que presidí a la catedral amb motiu del 9 d'Octubre de 2018: "La fe cristiana no se ha opuesto al cultivo de los valores culturales de nuestro pueblo".
És veritat que la fe no ha d'oposar-se a les cultures dels pobles, sobretot a la llengua. I per això després del Vaticà II, les llengües vernacles han passat a formar part de la litúrgia de l'Església. Però també cal tindre en compte que moltes vegades les llengües dels pobles han estat arraconades, com en la "conquesta" d'Amèrica, on els indígenes van ser castellanitzats i la religió imposà en aquelles terres la llengua castellana.
Al País Valencià, a excepció del bisbat de Tortosa on la nostra llengua s'utilitza amb normalitat a l'Església, els altres bisbats continuen, després de més de cinquanta anys del Concili (que demanava la utilització de les llengües vernacles) excloent el valencià de l'Església.
En ple segle XXI, els cristians valencians no podem celebrar la nostra fe en valencià, ja que ens veiem obligats a deixar la nostra llengua les portes dels temples.
Fa un any l'arquebisbe de Santiago de Compostel·la, Julián Barrio, expressava el seu reconeixement pel gallec, i deia: "El gallego es una lengua que se ama y se utiliza con normalidad" (Religión Digital, 4 de febrer de 2018). El bisbe Barrio reconeixia la importància d'aquesta llengua en la litúrgia i en la catequesi, a l'Església de Galícia.
Quina diferència tan gran entre la jerarquia gallega i la del del País Valencià, que és capaç de celebrar la missa en llatí, en xinés o en filipí (i evidentment en castellà) però no en valencià. I és que d'una part del món a l'altra, l'Església valora, acull i utilitza les llengües de les comunitats cristianes que serveix. A tot el món, menys al País Valencià.
Fa un any llarg, els mitjans de comunicació de València informaven que la comunitat xinesa catòlica de València (una de les més nombroses a Espanya), amb 500 fidels, s'aplegava per celebrar la nostra fe a la parròquia de Sant Valer, al barri de Russafa i també a la de Santa Anna, a Mestalla. És tan important aquesta comunitat cristiana d'origen xinès, que fins i tot tenen un assistent religiós nomenat per l'arquebisbe de València. Aquest prevere que serveix aquestes dues comunitats cristianes, declarava a Religión Digital, el 12 de juny de 2017, que tenia com a objectiu "guardar la nostra identitat, però també l'obertura i integració dels fidels xinesos en la vida parroquial i en l'Església local". També la comunitat cristiana de llengua àrab celebra la fe a l'església de Sant Pau de Benimaclet.
És encoratjador (i molt bonic) que, seguint l'esperit de Pentecostès, les comunitats cristianes puguen expressar-se en les seues llengües. Però en totes. Sense excloure'n cap. I ací hi ha la qüestió sobre el valencià a l'Església, una situació inèdita en qualsevol cultura (llevat de la nostra) que els nostres bisbes continuen aparcant o congelant, per tal que els cristians valencians, a diferència dels xinesos, dels àrabs, dels filipins o dels llatinoamericans que viuen al nostre País, no pugam celebrar la nostra fe en la nostra llengua.
Si a Galícia s'utilitza amb tota naturalitat el gallec a l'Església, com també s'utilitza el basc a Euskadi i a Navarra, el castellà a les diòcesis amb aquesta llengua i el català a les diòcesis amb seu a Catalunya i a les Balears, ¿per què el valencià, que entra als temples del nord del nostre País, pertanyents a la diòcesi de Tortosa, no pot entrar a les esglésies i ermites de la Costera, de l'Alcoià, de la Ribera, de la Plana Baixa, de l'Horta, del Comptat, del Camp de Morvedre, de la Marina Baixa o del Baix Vinalopó?

Quan l'any 1960, el ministre franquista Manuel Fraga volgué vendre les meravelles del turisme espanyol a Europa, s'inventà l'eslògan: "Spain is different". Al pas que anem, els bisbes valencians, per l'animadversió que tenen a la nostra llengua, també posaran en pràctica un eslògan infame: El País Valencià (ells dirien la "Comunidad Valenciana) es diferente". O no tant, ja que renunciant a la nostra llengua i marginant-la per complet, com està fent la jerarquia valenciana, els bisbes valencians estan assimilant el País Valencia "a los usos y costumbres de Castilla". Així ens consideren súbdits, sotmesos al poder i ens animen a "ofrendar nuevas glorias a España".

'La desobediència civil és també un dret' (VILAWEB/ONTINYENT, 24/03/2019)

Així s’expressava fa uns dies el cardenal Baltazar Porras, arquebisbe de Mérida i administrador apostòlic de l’arxidiòcesi de Caracas. A causa de la situació conflictiva que viu Veneçuela, el cardenal Porras manifestà la seua posició en relació a una possible manifestació de l’oposició política a Caracas i recordà que ‘la protesta és un dret’ i per això mateix no es pot penalitzar ni perseguir. El cardenal Porras deia que ‘és un dret ciutadà poder manifestar, protestar, expressar i exigir la solució dels problemes’. I afegia encara: ‘Sempre he dit que això s’ha de fer en pau, no només per part dels manifestants, sinó també per part dels cossos de seguretat, que no estan per cuidar els representants de l’estat, sinó els ciutadans.’
Si canviem Veneçuela i l’oposició a Maduro, a Caracas, per Catalunya i el moviment independentista, també seria igualment defensable el que deia el cardenal Porras: ‘La desobediència civil és també un dret.’
No recordem el cas de desobediència civil de la Sra. Rosa Parks, quan l’1 de desembre de 1955 es va negar a alçar-se del seient d’un autobús que estava reservat per als blancs? O Gandhi? O Martin Luther King?
Un altre cas de desobediència civil, més recent i poc conegut, és el de la Sra. Loujain Alhathloul. El setembre de 2014, la Sra. Alhathloul va ser detinguda a la frontera de l’Aràbia Saudita (un país amb dirigents tan amics del rei d’Espanya) amb els Emirats Àrabs, després d’intentar entrar al volant d’un cotxe a l’Aràbia, l’únic país del món que prohibeix a les dones conduir. Era una jove que mostrava el seu permís de conduir dels Emirats als guàrdies fronterers. Aquest fet li va valdre 70 dies de presó i diversos mesos sense poder eixir del país. Com deien les cròniques, la Sra. Alhathloul es va convertir en l’heroïna de les feministes i en bèstia negra dels sectors més ultraconservadors saudites. Més de quatre anys després d’aquell fet, les dones ja poden conduir al país dels Saud, amb el totpoderós príncep hereu Muhammad bin Salman, gran amic del rei espanyol. I és que el juny passat, el regne dels Saud va concedir a les dones el dret de conduir.
Desgraciadament la Sra. Alhathloul no pot veure ara les dones conduir, ja que des de maig de l’any passat, quan la policia va anar a buscar-la a casa dels seus pares, es troba empresonada, sotmesa a salvatges interrogatoris i tortures, incloses agressions sexuals, segons ha denunciat la seua família. Com han dit d’ella, és una dona que ‘posa per davant el que és just, que el que és segur.’
Només amb la desobediència civil, davant les injustícies s’aconsegueix avançar en la defensa dels Drets Humans. Només protestant pacíficament, malgrat les pressions o les persecucions, la humanitat progressa. L’Aràbia Saudita (i altres estats) no ha estat mai una democràcia plena, malgrat l’intent del rei emèrit espanyol i de l’actual, d’emblanquir un règim corrupte i dèspota. Però el nivell de brutalitat contra les dones (o contra els manifestants en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, a Catalunya) és inaudit, amb la indiferència d’una Europa, que s’inhibeix davant la vulneració dels Drets Humans a l’Aràbia Saudita (o a Catalunya), mentre sí que considera un afer important pronunciar-se sobre Veneçuela. I Europa no només s’inhibeix sinó que hi fa negocis bèl·lics. Per això resulta paradoxal que la Unió Europea mire cap a una altra banda davant la vulneració dels Drets Humans a l’Aràbia Saudita o a Catalunya (amb presos polítics i exiliats), i que sí que es pronuncie denunciant la situació de Veneçuela.
El cardenal Porras deia també: ‘Les situacions difícils que vivim, no ens poden paralitzar.’
I és que gràcies a Rosa Parks, la segregació racial va començar a ser derrotada. I sense Loujain Alhathloul, les dones encara no podrien conduir a l’Aràbia Saudita. I sense la desobediència civil a Catalunya, amb els llaços grocs, els Drets Humans continuarien conculcats o ‘congelats’. És el que volen alguns que ja preveuen declarar il·legals alguns partits polítics o entitats independentistes i, evidentment, criminalitzar la desobediència civil i la dissidència, per tal d’instaurar el pensament únic. I això amb la tergiversació o la manipulació d’uns fets que tots vam poder veure i que ara són jutjats fent del judici una farsa.
Sort de les persones que amb valentia com Rosa Parks, Luther King o Jordi Cuixart, són testimonis i lluitadors de la veritat i de la justícia.

A qui hem de votar? (VILAWEB/ONTINYENT, 18/03/2019)

El magisteri de l’Església, és a dir, els bisbes, no poden induir ni influir (ni encara menys obligar) el vot dels cristians. En tot cas poden donar unes orientacions morals, que sempre haurien d’estar arrelades a l’Evangeli i al respecte a la llibertat de cada persona. Però l’Església no està formada només pels bisbes i pels capellans. Ho som tots els qui compartint una mateixa fe i seguim Jesús de Natzaret. Per això també els cristians que no són bisbes o preveres, poden (i han de) fer una reflexió sobre a qui s’ha de votar, respectant, evidentment, la llibertat de les persones i la diversitat i la pluralitat de les diverses opcions polítiques.
Amb unes eleccions a la vora, el 28 d’abril, i unes altres un mes més tard, la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC) va donar a conèixer el 13 de març passat un projecte multimèdia anomenat ‘La dignitat de la persona i el bé comú’. Amb aquest material de treball, la GOAC convida els cristians a votar aquells partits que estiguen a favor dels més pobres. És així com la GOAC ofereix ‘una aportació a la construcció d’una nova cultura política des de la perspectiva de la Doctrina Social de l’Església i la realitat del món del treball’.
A un mes llarg de les eleccions espanyoles i valencianes i a dos mesos de les europees i municipals, el bisbe Antonio Algora, responsable del Departament de Pastoral Obrera de la Conferència episcopal Espanyola, ens recordava les paraules del papa Francesc quan ens diu que ‘la fe ens pot portar a compromisos polítics distints’, ja que són diverses (i no una només) les opcions polítiques a què podem donar suport els cristians.
Des de la GOAC se’ns convida als cristians a ‘buscar amb lupa’ en els programes electorals, aquelles llistes i propostes que estiguen més a favor dels empobrits, dels qui no tenen faena, de les persones amb treball precari i d’aquells que no arriben a final de mes. I és que la Doctrina Social de l’Església proposa uns principis, uns criteris i unes orientacions per a la vida i l’acció que busquen construir la vida social d’acord amb la dignitat de l’ésser humà.
Cal recordar que la participació en la vida política, com ens diu la reflexió de la GOAC, forma part de la persona humana. Per això la nostra responsabilitat està orientada a construir una societat més justa i més humana, més lliure i més fraternal. D’ací que la política (i per tant els candidats dels partits polítics) ha d’afavorir els drets humans. A més, la política, que suposa el compromís actiu dels ciutadans, s’ha de concretar per mitjà de la participació ciutadana. Això vol dir que són tots els ciutadans els qui s’han d’implicar en el debat polític per tal de fer més humana la convivència social a l’escola, al treball o a les associacions. Desgraciadament, la concepció de la política que domina en la nostra societat és la de limitar-se a votar (quan ho fem) i poca cosa més. D’aquesta manera els electors es transformen en mers espectadors (o en actors passius) de la política. Pel contrari, el papa Francesc ens anima a involucrar-nos en una política que siga un servei per afavorir els més necessitats. El papa ens diu: ‘La política, tan denigrada, és una altíssima vocació i una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú’ (Evangelii gaudium núm. 205).
La GOAC, amb el seu document, més que dir-nos a qui hem de votar i a qui no, demana als cristians que busquem aquells partits i institucions que realment estiguen a favor dels més empobrits. Com va fer Jesús, que no va excloure ningú i que va acollir tothom. Per això els cristians no podem fer costat a partits que expulsen els estrangers, amb actituds xenòfobes, que amb la corrupció furten els diners que són de tothom i també els qui rebutgen una sanitat universal o arraconen o fins i tot marginen o persegueixen la nostra llengua.
Jesús ens ensenya (i ens demana) que hem de donar pa a qui té fam, vestir el despullat, acollir els forasters (Mt 25). D’ací que la política ha de tindre una prioritat: ajudar els més necessitats per fer realitat un món més humà i més fratern, més just i més lliure. No un món amb ciutadans de primera i ciutadans de segona. I és que com deia el jesuïta Víctor Codina, ‘el missatge i l’estil de Jesús és el més oposat al feixisme’, ja que el profeta de Natzaret parlava ‘d’amor, fraternitat, justícia’. A més, Jesús va optar per una actitud d’especial ‘preferència pels últims’ amb una forta ‘crítica als poderosos que oprimien el poble’. Per això el teòleg basc Joseba Andoni Pagola deia: ‘Déu no és neutral’, ja que està a favor dels més desvalguts.

La ratera (VILAWEB/ONTINYENT, 05/03/2019)

Açò no és un conte de Nadal. És la realitat, dramàtica que viuen els africans, els llatinoamericans o els asiàtics, empobrits i espoliats pel Primer Món. És la realitat d’aquells que estan oblidats per tothom. Són aquells països que han estat saquejats i tractats com a colònies i que ara el Primer Món deixa abandonats a la seua sort.
Això va anar i era un ratolí que un bon dia descobrí a l’estable una ratera. Alarmat, avisà la gallina, el porc i la vaca sobre aquesta andròmina. Però la gallina li digué que, per a ella, aquell artefacte no era cap perill. Això mateix li digué el porc i també la vaca, que afirmà que una ratera no li podia fer cap mal. El ratolí, dessolat i atemorit, s’amagà al seu cau.
Una nit la ratera atrapà una serp verinosa. L’ama de la casa, a les fosques, s’acostà a la ratera i creient que era un ratolí tocà l’animal, sentint a la mà la mossegada de la serp. El marit portà la dona a l’hospital, on després d’atendre-la, com que estava molt dèbil, els metges li recomanaren un bon caldo. L’home en arribar a casa matà la gallina i feu un caldo suculent per alimentar la seua muller. Com que la dona no millorava, vingueren uns familiars a veure-la, i com que es van quedar uns dies a casa, el marit matà el porc per alimentar els parents. Finalment la dona es va morir, i el dia de l’enterrament l’home matà la vaca, ja que volia fer un bon dinar als qui havien vingut a donar-li el condol per la mort de la seua muller. El ratolí, mentrestant, des del seu amagatall, va veure com morien primer la gallina, després el porc i finalment la vaca.
No és això el que ens va passar fa uns anys amb el virus de l’Ebola? Des del 1976 que es detectà el primer cas d’Ebola al Zaire, cap país ‘civilitzat’ va fer res per trobar una solució a aquesta malaltia. Àfrica queda molt lluny! És només un continent espoliat i empobrit pels països europeus que van colonitzar aquella terra. I és també un continent que es visita només per turisme. Però llevat d’això, a ningú no l’importa què passa més enllà de Gibraltar.
Només quan el virus va arribar al Primer Món és quan es va disparar l’alarma. Abans, la despreocupació i l’abandonament. Els missioners són els únics que han estat (i encara continuen al costat dels malalts) treballant a favor dels africans. Per això trobe desencertat que algú posara en qüestió la repatriació dels missioners infectats per l’Ebola. Perquè els qui van considerat errònia aquesta mesura, deixarien els seus fills infectats a l’Àfrica en un safari o demanarien que els portaren a Europa?
Per altra part, va ser mesquina l’actitud del govern espanyol del PP, que va deixar a Àfrica la germana Paciència, missionera de la Immaculada Concepció, quan traslladà a Madrid el P. Miguel Pajares, infectat d’Ebola igual que la religiosa. La raó que donà el govern espanyol era que la G. Paciència Melgar no era ciutadana espanyola i per això la deixà abandonada a la seua sort. Però paradoxes de la vida: en superar la infecció, la G. Paciència donà el seu plasma per poder tractar la malaltia de la Sra. Teresa Romero, malalta també d’Ebola.
Els hòmens, les dones, i els xiquets que a l’Àfrica han anat morint d’Ebola des del 1976, no eren persones? Els africans només rebien la indiferència i l’oblit d’un món que els ha maltractats durant segles amb l’esclavitud i l’espoli dels seus recursos naturals, empobrint despòticament aquest continent.
Quan el ratolí va veure la ratera, només ell es va prendre seriosament el perill que comportava aquell artefacte. La gallina, el porc i la vaca es van desentendre d’una arma mortal que, aparentment, no els podia fer cap mal, però que finalment va acabar amb ells. Per insolidaritat. Per falta de responsabilitat.
Si l’Ebola no haguera arribat al Primer Món, els africans infectats d’aquest virus continuarien morint en l’anonimat, com ho han estat fent des del 1976. Ignorats i oblidats pel Primer Món. Un Primer Món que, com Caïm es desentén del seus germans.

'La neutralitat només ajuda els opressors, no les víctimes' (VILAWEB/ONTINYENT, 13/03/2019)

Aquestes són paraules d’Eli Wiesel, Premi Nobel de la Pau el 1986. El Sr. Wiesel, com que insistia a afirmar que no hi ha neutralitat possible, encara afegia: ‘Cal protestar’.
És possible parlar de neutralitat a la societat? Als espais públics? Als governs i també a l’Església? Aquests dies s’està parlant dels llaços grocs i de les estelades als edificis de la Generalitat de Catalunya i de l’amenaça de la Junta Electoral Central (JEC) que va donar 48 hores perquè aquests símbols, que ens recorden els presos polític i els exiliats, siguen retirats. La JEC creu que aquests llaços i les estelades són partidistes i davant la campanya electoral vol que els espais públics siguen neutrals. Però existeix la neutralitat? Fa por el color groc? S’hauran de tallar també les margarides grogues i s’hauran de tirar a la brossa les roses i els clavells grocs o els gira-sols?
Parlar de neutralitat i exigir que es retiren els llaços grocs dels espais públics és un sarcasme, quan veiem que l’estat i el Suprem espanyol permeten la presència de Vox com a acusació dels presos polítics. És neutral o partidista que Vox faça la seua campanya electoral al Suprem?
Va ser neutral l’actuació, ‘exemplar’ segons el Sr. José Antonio Nieto, ex-secretari d’Estat de Seguretat, de la policia i de la guàrdia civil l’1 d’octubre de 2017?
És neutral l’estat que acusa de rebel·lió i de sedició uns líders independentistes que no jutjarien en cap altre país europeu?
És neutral l’estat quan exigeix que es pose la bandera espanyola quan hi ha partits republicans que es presenten a les eleccions del 28 d’abril? No és això també partidisme, ja que la presència de la bandera espanyola s’identifica amb els partits monàrquics, els del 155?
El rei es comportà i es comporta de manera neutral, com a àrbitre i moderador de la política? O bé pren partit a favor dels de l’’a por ellos’? Ja hem vist que l’últim discurs del rei (i no cal dir, el del 3 d’octubre de 2017) a favor de la legalitat, ha estat assumit pels fiscals.
És neutral que es criminalitze el dret de fer política i de protestar en concentracions i manifestacions? No és per això que estan a la presó els dos Jordis?
És neutral la posició de l’estat espanyol que no permet un referèndum sobre la monarquia?
Com deia Elie Wiesel, Premi Nobel de la Pau, ‘cal protestar, perquè la neutralitat només ajuda els opressors, no les víctimes’. També alguns demanen neutralitat a l’Església catalana perquè no denuncie la injustícia que sofreixen els presos polítics i els exiliats. Però el papa Francesc, amb valentia, va dir el 5 de juliol de 2014: ‘Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides’. I per tant l’Església tampoc no pot ser neutral.
També el P. Ángel García, president de missatgers de la Pau deia en un entrevista al diari Sur en agost de 2014 en referència a la pretesa neutralitat de l’Església: ‘Neutral no ho pots ser mai, sobretot amb les morts. Alguns preguen, però no hi ha prou amb això, hem de protestar’. I afegia encara el P. Ángel: ‘No he militat mai en partits, només en l’Església. I fins això em dóna maldecaps per dir coses que no agraden als jerarques’. I malgrat tot, s’han de dir!

'Pels seus fruits els coneixereu' (VILAWEB/ONTINYENT, 10/03/2019)

D’aquesta manera denunciava Jesús la hipocresia i la mentida d’aquells que ‘vénen vestits d’ovella i per dins són llops rapaços’ (Mt 7:15). És a dir: aquells que diuen una cosa i després, amb les seues obres, fan el contrari del que han dit. Per això Jesús deia: ‘Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons’ (Mt 7:18).
Les obres, més que no les paraules, són les que diuen com són les persones o les seues propostes. Dic això perquè el setembre de l’any passat, el Parlament Europeu va suggerir al Consell d’Europa que prenguera mesures contra el govern dèspota d’Hongria, ja que aquell executiu posava en qüestió els valors democràtics de la UE.
Davant d’aquesta mesura del Parlament Europeu, nou eurodiputats espanyols del PP es van abstenir, quatre més, també d’aquest mateix partit, no van anar a votar i els altres tres van votar en contra de la condemna al govern d’Hongria, al costat dels grups d’extrema dreta.
Algú es preguntava per què els eurodiputats espanyols del PP havien actuat així i no havien condemnat el govern autoritari hongarès. Fonts parlamentaris populars van dir que no volien que l’Eurocambra es convertira en ‘un tribunal de justícia dels estats membres’. I per això afegien: ‘Hui és Hongria, i demà?’. Evidentment, en l’inconscient d’aquests europarlamentaris espanyols del PP hi havia la por que ‘demà’ el Parlament Europeu condemnara o posara en evidència el govern espanyol. De fet, la Justícia europea ja ha deixat en evidència la Justícia espanyola, i no ha condemnat els presos polítics catalans a l’exili, acusats de rebel·lió i de sedició per la Justícia espanyola.
Un mes més tard d’aquella mesura del Parlament Europeu, el 25 d’octubre de l’any passat, aquesta eurocambra va demanar la il·legalització de les fundacions que tenen per objectiu l’enaltiment del feixisme. El text del Parlament Europeu posava com a exemple que ‘membres de grups feixistes espanyols Falange, Alianza Nacional i Democracia Nacional van ser condemnats pel Tribunal Suprem a Espanya, després d’atacar el Centre Cultural Blanquerna de Madrid durant les celebracions del Dia Nacional de Catalunya el 2013’. El Parlament Europeu demanava també ‘a les autoritats espanyoles’, en aquest cas amb un govern del PSOE, que eliminaren ‘tots els símbols o monuments restants que exalten l’alçament militar i la dictadura franquista i que els que no puguen ser eliminats, es puguen sotmetre a una reinterpretació per tal que puguen contribuir a la consciència del públic.’
Algú, malintencionadament, ha dit que l’independentisme català ha ‘despertat’ el franquisme, provocant el ‘naixement’ de Vox i la radicalització (més encara) del PP, com si el sobiranisme fóra el responsable del revifament de la dreta espanyola. Però evidentment els qui diuen això estan equivocats, ja que el mateix Parlament Europeu, gens sospitós de recolzar el sobiranisme, també té present el perill que suposa el feixisme a Europa i a l’estat espanyol.
Per altra part, que el Parlament Europeu prohibira una conferència del Sr. Puigdemont a la seu de l’Eurocambra (deien que per seguretat) i que pel contrari autoritzara (com es va fer el dia 6 de març) una conferència de Vox, indica també el nivell democràtic d’aquest ens europeu. Com deia el periodista Antoni Bassas (Ara, 5 de març de 2019), ‘els pares fundadors sorgits del drama de la Segona Guerra Mundial, se sentirien avergonyits de vore la benvinguda a uns devots cadells de la dictadura franquista, que sempre va tindre prohibida l’entrada al Mercat Comú’. I és que ‘PP, PSOE i Cs van pressionar perquè Torra i Puigdemont no pugueren parlar a la seu de Brussel·les. Ara deuen tindre seient a primera fila per sentir Vox’. I és que per damunt de la democràcia, aquests partits defensen la llei, que no és sinó la unitat d’Espanya, com diu també Antoni Bassas (Ara, 6 de març de 2019).
I per acabar-ho d’adobar, en la contesa electoral entre dos (dels tres) partits de dretes espanyols (PP i Vox) amb el seu mimetisme i les seues coincidències tan evidents, i per veure quin és més espanyol, la Sra. Isabel Díaz-Ayuso, candidata del PP a la comunitat de Madrid, declarava el que ja sabíem: ‘Vox no proposa res que jo no haja vist abans a dins del PP’. I per això mateix el Sr. José Alcaraz, senador de Vox, ha estat escollit per representar Andalusia al Senat, amb els vots del PP i de Cs. I si a més la Sra. Bonig no descarta un pacte amb Vox les coses estan clares: dos partits ‘diferents’ i un mateix itinerari.
Per altra part, ni la Sra. Bonig, ni el Sr. Bellver (el de l’íber que hauria donat lloc a la nostra llengua) ni cap dels polítics del PP valencià, han protestat per les declaracions del Sr. Pablo Casado, quan ha proposat una ‘ley de lenguas’ que marginaria el valencià, el basc i el gallec, i que deixaria aquestes llengües com de segona. I és que el Sr. Casado ha proposat que el castellà siga la llengua vehicular a l’administració, a l’escola i en la senyalització urbana, eliminant així l’exigència de conèixer la llengua catalana, la basca i la gallega. I per això, en cas que s’aprovara ‘la ley de lenguas’ del Sr. Casado, es faria realitat el que ja hem sentit altres vegades al PP (i a Cs): que en la funció pública el valencià hauria de ser un mèrit però no un requisit. El requisit seria només per la castellà, que tothom hauria de saber. El valencià quedaria en la marginació. Això sí: ‘A valencianos no nos gana nadie’, i també: ‘ni tampoco en la defensa de lo nuestro’, que diuen constantment els dirigents del PP valencià, com qui va ser el seu secretari general, el Sr. Serafín Castellanos. Potser és que el valencià no és ‘lo nuestro’. És el mateix que diu el Sr. Casado quan afirma que les llegües són ‘una riqueza que yo admiro’, però que no defensa sinó que margina, excloent les llengües ‘regionales’ de la funció pública.
I és que com digué Jesús per desemmascarar els falsos profetes: ‘Pels seus fruits els coneixereu’ (Mt 7:16). D’aquesta manera, Jesús denunciava la mentida i la hipocresia d’aquells que ‘vénen vestits d’ovella, i per dins són llops rapaços’ (Mt 7:15).

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT