Aquestes paraules de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme
Forcadell, podrien resumir l’acte que va tindre lloc dimarts 21 de
febrer de presentació del document ‘El fet religiós en la Catalunya del futur’.
Aquest acte, al qual vaig assistir en representació del P. Abat de
Montserrat, va comptar amb els representants d’algunes confessions
religioses: el Budisme Tibetà, el Budisme Zen, l’Església Catòlica, el
Consell Evangèlic de Catalunya, l’Església de Jesucrist dels Sants dels
Darrers Dies, la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya i
l’Església Ortodoxa.
L’acte de presentació d’aquest document, amb uns 300 assistents, va
tindre la presència de la presidenta del Parlament, la consellera de
Governació, Meritxell Borràs, el notari Lluís Jou, president de
l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de Catalunya, Carles Armengol,
del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i el P.
Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador.
Després de la salutació de la presidenta Carme Forcadell, que donà la
benvinguda als assistents, prengué la paraula el Sr. Carles Armengol
qui va fer la presentació del document. Posteriorment va ser el Sr.
Lluís Jou qui contextualitzà el document en l’àmbit legislatiu.
El P. Hilari Raguer va defendre el dret ‘a una democràcia catalana laica, en un punt d’equilibri entre el confessionalisme impositiu i el laïcisme agressiu’.
En l’acte van intervenir els representants de les confessions
religioses esmentades més amunt, entitats que donen suport al document.
Aquest text vol remarcar la importància d’un model aconfessional per a
la futura República Catalana, i la neutralitat del govern en relació a
les creences religioses.
Va cloure l’acte la consellera de Governació, Meritxell Borràs, que
com la presidenta del Parlament ha donat suport a les propostes d’aquest
document. La consellera Borràs va dir que ‘convé que tots els sectors socials s’impliquen en el canvi que viu el nostre país’. Per això defensà el dret que el fet religiós ‘participe en la vida pública i faça sentir la seua veu’. Com digué la consellera, el fet religiós no pot quedar ‘arraconat a la sagristia i a la vida privada’.
Cal fer notar que la presidenta del Parlament de Catalunya, en la seua salutació, destacà la importància de la laïcitat, que ‘es basa en la separació entre l’estat i les esglésies’, i per això mateix en la neutralitat ‘de
l’Estat respecte les religions i els corrents seculars, però sense que
aquesta neutralitat signifique deixar de banda el fet religiós’. La presidenta del Parlament va defendre la necessitat de construir el País ‘entre totes i tots, des de la pluralitat, la diversitat i el respecte per les creences i religions de cada persona. Només així’, conclogué la presidenta, ‘farem un país millor’.
L’acte comptà també amb alguns diputats del Parlament, a més del
conseller de Sanitat, Toni Comín i de la consellera d’Ensenyament,
Meritxell Ruiz, i amb representants de les dèsset entitats promotores
d’aquest document, com l’Escola Pia de Catalunya, la Federació Catalana
de Pax Romana, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, la
Fundació Joan Maragall, el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels
Drets Humans, Justícia i Pau, la Unió de Centres Culturals Islàmics de
Catalunya o la Coordinadora Catalana d’Entitats Budistes de Catalunya.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
josep miquel bausse
diumenge, 26 de febrer del 2017
Farts de les imposicions del tripartit (VILAWEB/ONTINYENT, 20(02/2017)
Amb aquesta expressió, el sr. Luís Santamaria, president de la
gestora del PP a la ciutat de València, ha manifestat el seu desacord
amb l’ajuntament del Cap i Casal pel canvi de la denominació del nom de
la capital del País Valencià. El sr. Santamaria ha protestat per aquest
canvi aprovat per l’Ajuntament de València i per això es proposa
d’impugnar-lo ja que, segons ell, el govern presidit pel sr. Joan Ribó
ens obliga ‘a combregar amb rodes de molí’. A més, segons el sr. Santamaria, l’ajuntament ha creat amb aquest canvi de nom ‘problemes on no n’hi ha’.
El canvi de Valencia per València, que no és sinó la manera correcta
d’anomenar la ciutat en la nostra llengua, és, segons ell, ‘sectarisme ideològic’. A més, aquest canvi, segons el president de la gestora del PP a València, no obeeix a ‘un debat social’, i per això mateix ‘no hi ha cap necessitat’ de fer-lo. De fet, segons el sr. Santamaria, aquest canvi de nom és ‘un decret provocador, insultant i innecessari’.
Per cert, que el sr. Santamaria hauria d’explicar per què en la web del
PP, encara que cliquem la versió en valencià, la notícia sobre la
impugnació del nom València està només en castellà.
Caldria recordar al sr. Santamaria que el canvi de nom de la plaça del País Valencià, al Cap i Casal, va ser fet pel ‘sectarisme ideològic’ de la sra. Rita Barberà, i que gràcies a ella, aquesta plaça va passar a anomenar-se ‘de l’Ajuntament’.
També caldria recordar-li el ‘decret provocador, insultant i innecessari’ de la Llei de Símbols, aprovada pel PP, i amb la qual ens volien obligar a ‘combregar amb rodes de molí’.
El sr. Santamaria hauria de recordar si no va ser ‘sectarisme ideològic’ l’actuació de la presidència de les Corts Valencianes en legislatures anteriors, quan constantment ignorava i menyspreava l’oposició.
Encara, el sr. Santamaria hauria de recordar els recursos reiterats del conseller Font de Mora en contra de l’homologació del valencià, quan aquest tema no era ‘un debat social’, creant problemes on no n’hi havia cap. Una mesura aquesta que ens costà als valencians milers d’euros per la presentació d’aquests recursos que perdia, una i una altra vegada, el sr. Font de Mora.
El sr. Santamaria hauria d’estar fart dels diners malgastats per alguns dirigents del PP en dinars, sopars i altres festes, ‘mil, dos mil, tres mil, quatre mil…’. O també hauria d’estar fart dels diners furtats pels casos de corrupció d’eminents dirigents del PP, alguns d’ells a la presó.
El sr. Santamaria hauria de recordar si no hi havia un ‘sectarisme ideològic’ i si no va ser un ‘decret provocador, insultant i innecessari’ el tancament de RTVV. O també, si no és un ‘sectarisme ideològic’ el menyspreu al valencià pels qui creuen que la nostra llengua ‘aísla y crea tensiones’ i pels qui, a la diputació de València o a diversos ajuntaments del País Valencià, continuen atacant la llengua d’Ausiàs March amb una valencianofòbia malaltissa.
El sr. Santamaria hauria de reconèixer un ‘sectarisme ideològic’ en el menyspreu del Govern de la Generalitat, en mans del PP, als malalts dependents, a les víctimes del metro o als ciutadans del Cabanyal.
El sr. Santamaria hauria de recordar si no és ‘un sectarisme ideològic’ els constants entrebancs del govern de Madrid al corredor mediterrani per aïllar-nos d’Europa i que posen en perill l’economia del País Valencià.
El Sr. Santamaria hauria d’estar fart de les dificultats i del menyspreu del govern del sr. Rajoy pel que fa als refugiats que fugen de la guerra. Com també de les reixes de Ceuta i de Melilla, tan abominables com el mur de Trump.
El sr. Santamaria hauria d’estar fart de l’infrafinançament que rep el País Valencià, totalment discriminatori i injust.
El sr. Santamaria hauria d’estar fart del missatge del sr. Rajoy al sr. Bárcenas: ‘Luís sé fuerte’.
El sr. Santamaria hauria d’estar fart dels escàndols dels qui s’han aprofitat del seu càrrec, no per a servir la societat sinó per a omplir-se les butxaques de diners amb casos com Gürtel, Emarsa, Brugal, Taula, Cooperació…
El sr. Santamaria hauria d’estar fart del comportament i de les actituds dels srs. José Luis Olivas, Rodrigo Rato, Luís Bárcenas, Carlos Fabra, Rafael Blasco, Milagrosa Martínez, Jaume Matas…
El sr. Santamaria hauria de recordar que igual com es recuperà el nom de Picanya en compte de Picaña, Crevillent per Crevillente, l’Alcúdia per Alcudia de Carlet, el Verger per Vergel, la Vall d’Uixó per Vall d’Uxó, Torrent per Torrente o Vila-real per Villarreal de los Infantes, també, d’una manera natural, podem recuperar València en compte de Valencia.
Quan he llegit aquesta notícia, dijous 16, he recordat que a la pregària de matines, resàvem el psalm 11, que diu: ‘Tot el que es diuen els uns als altres és mentida, fruit d’uns llavis aduladors i d’un cors fals’. I també el psalm 13: ‘Són corromputs, és detestable el seu obrar; ningú no fa el bé’.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Caldria recordar al sr. Santamaria que el canvi de nom de la plaça del País Valencià, al Cap i Casal, va ser fet pel ‘sectarisme ideològic’ de la sra. Rita Barberà, i que gràcies a ella, aquesta plaça va passar a anomenar-se ‘de l’Ajuntament’.
També caldria recordar-li el ‘decret provocador, insultant i innecessari’ de la Llei de Símbols, aprovada pel PP, i amb la qual ens volien obligar a ‘combregar amb rodes de molí’.
El sr. Santamaria hauria de recordar si no va ser ‘sectarisme ideològic’ l’actuació de la presidència de les Corts Valencianes en legislatures anteriors, quan constantment ignorava i menyspreava l’oposició.
Encara, el sr. Santamaria hauria de recordar els recursos reiterats del conseller Font de Mora en contra de l’homologació del valencià, quan aquest tema no era ‘un debat social’, creant problemes on no n’hi havia cap. Una mesura aquesta que ens costà als valencians milers d’euros per la presentació d’aquests recursos que perdia, una i una altra vegada, el sr. Font de Mora.
El sr. Santamaria hauria d’estar fart dels diners malgastats per alguns dirigents del PP en dinars, sopars i altres festes, ‘mil, dos mil, tres mil, quatre mil…’. O també hauria d’estar fart dels diners furtats pels casos de corrupció d’eminents dirigents del PP, alguns d’ells a la presó.
El sr. Santamaria hauria de recordar si no hi havia un ‘sectarisme ideològic’ i si no va ser un ‘decret provocador, insultant i innecessari’ el tancament de RTVV. O també, si no és un ‘sectarisme ideològic’ el menyspreu al valencià pels qui creuen que la nostra llengua ‘aísla y crea tensiones’ i pels qui, a la diputació de València o a diversos ajuntaments del País Valencià, continuen atacant la llengua d’Ausiàs March amb una valencianofòbia malaltissa.
El sr. Santamaria hauria de reconèixer un ‘sectarisme ideològic’ en el menyspreu del Govern de la Generalitat, en mans del PP, als malalts dependents, a les víctimes del metro o als ciutadans del Cabanyal.
El sr. Santamaria hauria de recordar si no és ‘un sectarisme ideològic’ els constants entrebancs del govern de Madrid al corredor mediterrani per aïllar-nos d’Europa i que posen en perill l’economia del País Valencià.
El Sr. Santamaria hauria d’estar fart de les dificultats i del menyspreu del govern del sr. Rajoy pel que fa als refugiats que fugen de la guerra. Com també de les reixes de Ceuta i de Melilla, tan abominables com el mur de Trump.
El sr. Santamaria hauria d’estar fart de l’infrafinançament que rep el País Valencià, totalment discriminatori i injust.
El sr. Santamaria hauria d’estar fart del missatge del sr. Rajoy al sr. Bárcenas: ‘Luís sé fuerte’.
El sr. Santamaria hauria d’estar fart dels escàndols dels qui s’han aprofitat del seu càrrec, no per a servir la societat sinó per a omplir-se les butxaques de diners amb casos com Gürtel, Emarsa, Brugal, Taula, Cooperació…
El sr. Santamaria hauria d’estar fart del comportament i de les actituds dels srs. José Luis Olivas, Rodrigo Rato, Luís Bárcenas, Carlos Fabra, Rafael Blasco, Milagrosa Martínez, Jaume Matas…
El sr. Santamaria hauria de recordar que igual com es recuperà el nom de Picanya en compte de Picaña, Crevillent per Crevillente, l’Alcúdia per Alcudia de Carlet, el Verger per Vergel, la Vall d’Uixó per Vall d’Uxó, Torrent per Torrente o Vila-real per Villarreal de los Infantes, també, d’una manera natural, podem recuperar València en compte de Valencia.
Quan he llegit aquesta notícia, dijous 16, he recordat que a la pregària de matines, resàvem el psalm 11, que diu: ‘Tot el que es diuen els uns als altres és mentida, fruit d’uns llavis aduladors i d’un cors fals’. I també el psalm 13: ‘Són corromputs, és detestable el seu obrar; ningú no fa el bé’.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
dimarts, 21 de febrer del 2017
El "numerito" i l'amnèsia del ministre de Justícia (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 13/02/2017)
Així, amb l’expressió, “numerito”,
el ministre de Justícia, Rafael Catalá, definí la manifestació de
suport a Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, als carrers de
Barcelona. El ministre feia mofa de les persones que van eixir al carrer
el dia 6 per recolzar l’expresident i les exconselleres de la
Generalitat de Catalunya que van anar al judici obert pel referèndum del
9 de novembre de 2014. Una “gracieta” més del govern del Sr. Rajoy en el seu intent de “diálogo” amb Catalunya.
Però el senyor ministre deu tindre mala memòria, ja que no recorda (ni tampoc ha qualificat de “numerito”) la manifestació en suport del qui va ser President de la Generalitat del País Valencià, Francisco Camps. Fou el 20 de maig de 2009, quan el President Francisco Camps va anar a declarar com a imputat per la seua presumpta relació amb la trama Gürtel. Camps es va fer acompanyar al Tribunal Superior de Justícia valencià pel seu govern, encapçalat pel conseller Juan Cotino i també per l’alcaldessa Rita Barberà, amb centenars de persones, amb senyeres de la ciutat, que l’esperaven a la porta del TSJ i que el van rebre amb crits de “president, president”, mentre proclamaven la innocència de Camps.
Suport a Mas, Ortega i Rigau
Com ens recordava la periodista Tere Rodríguez (Avui, 6 d’octubre de 2015) en relació a la manifestació de suport a Camps, “des del PP ningú es va atrevir a dir en aquell moment, que aquestes manifestacions eren inacceptables o que es tractava d’una amenaça” a la Justícia, com ara s’ha dit, per la manifestació de suport a l’expresident Mas i a les exconselleres Ortega i Rigau. I tampoc ningú des del PP va qualificar de “numerito” aquella manifestació. La diferència entre el suport a Camps, el 2009, i a Mas, el dilluns dia 6, és que el primer va rebre el recolzament d’uns centenars de persones i el segon, de més de quaranta mil ciutadans.
El judici a Mas, Ortega i Rigau té per objectiu fer-nos creure que posar les urnes és un delicte, quan en realitat és la manifestació de la democràcia. Per altra part, que Mas, Ortega i Rigau hagen estat jutjats per desobediència al Tribunal Constitucional, hauria de fer reflexionar al PP, abans de tirar la pedra i amagar la mà, ja que el Govern Valencià, presidit pel Sr. Camps, va desobeir reiteradament la Justícia.
El diàleg de Rajoy
Caldria recordar als qui ara acusen Mas, Rigau i Ortega de desobediència al Constitucional, que el Govern de Camps mai no acatà les sentències de la Justícia que homologaven els títols de català i que reconeixien la unitat de la nostra llengua. Van ser vint-i-una les sentències del Tribunal Superior de Justícia, tres del Tribunal Suprem i una del Constitucional, les que el Govern de Camps va desobeir. Per altra part, els reiterats recursos de la Conselleria d’Educació, amb el conseller insubmís (i no jutjat) Alejandro Font de Mora, en no reconèixer la titulació de Filologia Catalana en la convocatòria de les oposicions per accedir al cos docent, costaren als valencians, 60000 euros, que evidentment no pagà el Sr. Font de Mora de la seua butxaca, sinó tots els ciutadans del País Valencià.
Manifestació de suport a Camps a la porta del TSJ
Alejandro Font de Mora, el conseller insubmís al Constitucional
El ministre Catalá qualifica de numerito la manifestació de suport a Mas, Ortega i Rigau, però no la de Camps
Per aquella desobediència del Govern de Camps i més en concret del conseller Font de Mora, mai no es va produir cap judici. I la desobediència era també al Constitucional (i a d’altres instàncies de la Justícia), el mateix tribunal que ara ha jutjat Mas, Ortega i Rigau. La llei de l’embut, a la qual és tan aficionada el Govern d’Espanya.
Però el senyor ministre deu tindre mala memòria, ja que no recorda (ni tampoc ha qualificat de “numerito”) la manifestació en suport del qui va ser President de la Generalitat del País Valencià, Francisco Camps. Fou el 20 de maig de 2009, quan el President Francisco Camps va anar a declarar com a imputat per la seua presumpta relació amb la trama Gürtel. Camps es va fer acompanyar al Tribunal Superior de Justícia valencià pel seu govern, encapçalat pel conseller Juan Cotino i també per l’alcaldessa Rita Barberà, amb centenars de persones, amb senyeres de la ciutat, que l’esperaven a la porta del TSJ i que el van rebre amb crits de “president, president”, mentre proclamaven la innocència de Camps.
Suport a Mas, Ortega i Rigau
Com ens recordava la periodista Tere Rodríguez (Avui, 6 d’octubre de 2015) en relació a la manifestació de suport a Camps, “des del PP ningú es va atrevir a dir en aquell moment, que aquestes manifestacions eren inacceptables o que es tractava d’una amenaça” a la Justícia, com ara s’ha dit, per la manifestació de suport a l’expresident Mas i a les exconselleres Ortega i Rigau. I tampoc ningú des del PP va qualificar de “numerito” aquella manifestació. La diferència entre el suport a Camps, el 2009, i a Mas, el dilluns dia 6, és que el primer va rebre el recolzament d’uns centenars de persones i el segon, de més de quaranta mil ciutadans.
El judici a Mas, Ortega i Rigau té per objectiu fer-nos creure que posar les urnes és un delicte, quan en realitat és la manifestació de la democràcia. Per altra part, que Mas, Ortega i Rigau hagen estat jutjats per desobediència al Tribunal Constitucional, hauria de fer reflexionar al PP, abans de tirar la pedra i amagar la mà, ja que el Govern Valencià, presidit pel Sr. Camps, va desobeir reiteradament la Justícia.
El diàleg de Rajoy
Caldria recordar als qui ara acusen Mas, Rigau i Ortega de desobediència al Constitucional, que el Govern de Camps mai no acatà les sentències de la Justícia que homologaven els títols de català i que reconeixien la unitat de la nostra llengua. Van ser vint-i-una les sentències del Tribunal Superior de Justícia, tres del Tribunal Suprem i una del Constitucional, les que el Govern de Camps va desobeir. Per altra part, els reiterats recursos de la Conselleria d’Educació, amb el conseller insubmís (i no jutjat) Alejandro Font de Mora, en no reconèixer la titulació de Filologia Catalana en la convocatòria de les oposicions per accedir al cos docent, costaren als valencians, 60000 euros, que evidentment no pagà el Sr. Font de Mora de la seua butxaca, sinó tots els ciutadans del País Valencià.
Manifestació de suport a Camps a la porta del TSJ
Alejandro Font de Mora, el conseller insubmís al Constitucional
El ministre Catalá qualifica de numerito la manifestació de suport a Mas, Ortega i Rigau, però no la de Camps
Per aquella desobediència del Govern de Camps i més en concret del conseller Font de Mora, mai no es va produir cap judici. I la desobediència era també al Constitucional (i a d’altres instàncies de la Justícia), el mateix tribunal que ara ha jutjat Mas, Ortega i Rigau. La llei de l’embut, a la qual és tan aficionada el Govern d’Espanya.
Castellà o espanyol? (La Veu del País Valencià, 15/02/2017
Aquest era el títol d’un excel·lent
article (Avui, 30 de gener) del periodista valencià Vicent Sanchis, on
l’amic Sanchis ens recordava que els espanyols anomenen indiferentment a
la seua llengua, castellà o espanyol. I és que no cal barallar-se pel
nom de la llengua que parlen els ciutadans de Burgos, d’Almeria, de
l’Habana o de Bogotà, pel fet que, com diu Vicent Sanchis, “el que no fa absolutament ningú és oferir la possibilitat al consumidor lingüístic de poder triar entre “espanyol” i castellà”, ja que “l’una exclou l’altra, perquè són una sola”. Per això mateix, continuava Vicent Sanchis, “s’entén que hi haja administracions o empreses que denominen el català, “valencià” o “català”, segons les circumstàncies i el territori”. I Vicent Sanchis acabava així el seu article: “El
català, doncs, es pot denominar valencià al País Valencià. Però el que
no pot ser de cap manera és que l’Estat o alguna empresa, done a triar
entre “valencià” i “català”, com dues llengües diferents. I ho fan”. Només cal recordar que les pàgines web de Renfe, del Palacio de la Moncloa i de la Zarzuela
(amb el missatge del rei la Nit de Nadal) estableixen versions
diferents en català i en valencià. Però no en andalús ni en canari.
El 10 de desembre de 2009, el rei dels espanyols d’aleshores, Juan Carlos I, va assistir a la seu de la Real Academia Española a la presentació dels dos volums de la nova gramàtica castellana o espanyola, en presència dels directors de les vint-i-dues acadèmies hispàniques. El rei (El Periódico de Catalunya 11 de desembre de 2009 ) elogià la unitat de l’espanyol en la gramàtica i subratllà la importància d’aquella gramàtica, ja que prestava “un servei històric a la unitat de l’espanyol i en definitiva, a una cohesió més gran entre els pobles hispànics”. Per cert que l’Academia Mexicana de la Lengua, no és Academia de la Lengua Mexicana. Com tampoc no existeix una Academia de la Lengua Colombiana. Ho dic per als qui voldrien (per negar la unitat de la nostra llengua) que l’AVL s’anomenara Acadèmia de la Llengua Valenciana.
Potser és per això (per la cohesió entre els pobles que parlem la mateixa llengua) que, tant des de la Moncloa (i no cal dir des del PP i Ciudadanos) com des de la Zarzuela, Correus o Renfe, s’intenta evitar qualsevol mena de cohesió entre els valencianoparlants i els altres ciutadans que compartim la llengua de Sant Vicent Ferrer, de Mercè Rodoreda i de Ramon Llull.
El rei Felip Vè, de trista memòria, va intentar destruir-nos com a poble. El Decret de Nova Planta va ser l’inici d’un genocidi. Per “reparar” aquest mal que ve d’Almansa, alguns han proposat que el successor del rei Borbó demane perdó pel que va fer el seu avantpassat. Jo em conformaria que el rei Felip VIè fera un discurs semblant al que va fer son pare fa huit anys llargs, i defensara la unitat de la llengua que parlem de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. I evidentment que no continuara fent el ridícul posant a la web de la Zarzuela una versió de la pàgina en català i una altra en valencià. I si no elimina aquestes dues versions, que pose també una versió en murcià, una altra en canari i una més en andalús.
Ningú, amb dos dits de front, contraposaria mai “espanyol” i “castellà”. O sí? ¿I per què continuen fent el ridícul contraposant el valencià i el català, tots aquells que neguen la unitat de la llengua que es parla a Borriana, de la que es parla a Gironella, a Maó, a Ordino, a l’Alguer o a Binèfar?
I amb tot, el PP valencià, i d’una manera totalment irracional, continua fent el ridícul en presentar a les Corts Valencianes una proposició no de llei que defensa que el valencià “és un idioma diferent i autònom de qualsevol altra llengua i concretament del català”. Magnífic! ¿Per què no tornen a presentar la proposició que va presentar el Sr. Bellver fa uns anys sobre l’origen ibèric del valencià? Que presenten també una altra proposició que defense que el castellà d’Utiel i de Sogorb i el de Requena i el de Villena és un idioma diferent i autònom de qualsevol altra llengua i concretament del que es parla a Madrid, a Sevilla, a Mèxic o a Veneçuela. I una altra que negue la llei de la gravetat.
Per altra part, i malgrat l’anticatalanisme evident del PP valencià, resulta sorprenent que el mes passat, l’eurodiputat valencià del PP, Esteban González Pons, organitzara en el Parlament Europeu, un acte en llengua catalana, juntament amb l’eurodiputada de les Illes, Rosa Estaràs i l’eurodiputat català, Francesc Gambús, en homenatge a Ramon Llull. Supose que el Sr. Pons, a Europa, no volgué fer el ridícul que fa el PP valencià i per això organitzà aquest homenatge, en català, a Llull, amb els altres dos eurodiputats de Catalunya i de les Illes.
Que el PP m’explique perquè ningú no nega mai la unitat de l’espanyol (o castellà) i sí que nega la del català. Tot i que el Sr. González Pons (ho saben els seus coreligionaris valencians?) sí que sembla reconèixer-la aquesta unitat. Però lluny del País Valencià, no siga que ací l’excomuniquen. Com també la reconeix l’eurodiputat català del PP, Santi Fisas, que el 2 de febrer feia aquesta piulada adreçada a la Sra. Bonig (que hauria d’anar a escola per no fer el ridícul): “El valencià i el català són la mateixa llengua. En política no val tot”.
Però el PP valencià té una valencianofòbia digna de psiquiatria, des del: “tengo un defecto que es hablar en valenciano”, fins a la piulada que ha reproduït el grup popular de les Corts Valencianes: “El espanyol y el inglés proyecta e integra, mientras que el valenciano aísla y genera tensiones”. Això són les senyes d’identitat del PP valencià!
El 10 de desembre de 2009, el rei dels espanyols d’aleshores, Juan Carlos I, va assistir a la seu de la Real Academia Española a la presentació dels dos volums de la nova gramàtica castellana o espanyola, en presència dels directors de les vint-i-dues acadèmies hispàniques. El rei (El Periódico de Catalunya 11 de desembre de 2009 ) elogià la unitat de l’espanyol en la gramàtica i subratllà la importància d’aquella gramàtica, ja que prestava “un servei històric a la unitat de l’espanyol i en definitiva, a una cohesió més gran entre els pobles hispànics”. Per cert que l’Academia Mexicana de la Lengua, no és Academia de la Lengua Mexicana. Com tampoc no existeix una Academia de la Lengua Colombiana. Ho dic per als qui voldrien (per negar la unitat de la nostra llengua) que l’AVL s’anomenara Acadèmia de la Llengua Valenciana.
Potser és per això (per la cohesió entre els pobles que parlem la mateixa llengua) que, tant des de la Moncloa (i no cal dir des del PP i Ciudadanos) com des de la Zarzuela, Correus o Renfe, s’intenta evitar qualsevol mena de cohesió entre els valencianoparlants i els altres ciutadans que compartim la llengua de Sant Vicent Ferrer, de Mercè Rodoreda i de Ramon Llull.
El rei Felip Vè, de trista memòria, va intentar destruir-nos com a poble. El Decret de Nova Planta va ser l’inici d’un genocidi. Per “reparar” aquest mal que ve d’Almansa, alguns han proposat que el successor del rei Borbó demane perdó pel que va fer el seu avantpassat. Jo em conformaria que el rei Felip VIè fera un discurs semblant al que va fer son pare fa huit anys llargs, i defensara la unitat de la llengua que parlem de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. I evidentment que no continuara fent el ridícul posant a la web de la Zarzuela una versió de la pàgina en català i una altra en valencià. I si no elimina aquestes dues versions, que pose també una versió en murcià, una altra en canari i una més en andalús.
Ningú, amb dos dits de front, contraposaria mai “espanyol” i “castellà”. O sí? ¿I per què continuen fent el ridícul contraposant el valencià i el català, tots aquells que neguen la unitat de la llengua que es parla a Borriana, de la que es parla a Gironella, a Maó, a Ordino, a l’Alguer o a Binèfar?
I amb tot, el PP valencià, i d’una manera totalment irracional, continua fent el ridícul en presentar a les Corts Valencianes una proposició no de llei que defensa que el valencià “és un idioma diferent i autònom de qualsevol altra llengua i concretament del català”. Magnífic! ¿Per què no tornen a presentar la proposició que va presentar el Sr. Bellver fa uns anys sobre l’origen ibèric del valencià? Que presenten també una altra proposició que defense que el castellà d’Utiel i de Sogorb i el de Requena i el de Villena és un idioma diferent i autònom de qualsevol altra llengua i concretament del que es parla a Madrid, a Sevilla, a Mèxic o a Veneçuela. I una altra que negue la llei de la gravetat.
Per altra part, i malgrat l’anticatalanisme evident del PP valencià, resulta sorprenent que el mes passat, l’eurodiputat valencià del PP, Esteban González Pons, organitzara en el Parlament Europeu, un acte en llengua catalana, juntament amb l’eurodiputada de les Illes, Rosa Estaràs i l’eurodiputat català, Francesc Gambús, en homenatge a Ramon Llull. Supose que el Sr. Pons, a Europa, no volgué fer el ridícul que fa el PP valencià i per això organitzà aquest homenatge, en català, a Llull, amb els altres dos eurodiputats de Catalunya i de les Illes.
Que el PP m’explique perquè ningú no nega mai la unitat de l’espanyol (o castellà) i sí que nega la del català. Tot i que el Sr. González Pons (ho saben els seus coreligionaris valencians?) sí que sembla reconèixer-la aquesta unitat. Però lluny del País Valencià, no siga que ací l’excomuniquen. Com també la reconeix l’eurodiputat català del PP, Santi Fisas, que el 2 de febrer feia aquesta piulada adreçada a la Sra. Bonig (que hauria d’anar a escola per no fer el ridícul): “El valencià i el català són la mateixa llengua. En política no val tot”.
Però el PP valencià té una valencianofòbia digna de psiquiatria, des del: “tengo un defecto que es hablar en valenciano”, fins a la piulada que ha reproduït el grup popular de les Corts Valencianes: “El espanyol y el inglés proyecta e integra, mientras que el valenciano aísla y genera tensiones”. Això són les senyes d’identitat del PP valencià!
Un missal en argentí? (La Veu del País Valencià, 18/02/2017)
Un rumor que
corre aquests dies pels cercles clericals (tot i que no sóc partidari de
fer cas dels rumors) diu que l’arquebisbat de València està sospesant
enviar a Roma, perquè siguen aprovats, els textos del Missal Romà en el
valencià de Lo Rat Penat i no en la traducció que va fer l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua, un text que continua “congelat” en algun calaix del palau arquebisbal del Cap i Casal.
No crec que s’arribe a portar a terme eixa mesura absurda, ja que l’Església Valenciana (i el Vaticà, en cas que ho aprovara) es posaria al marge de la normativa lingüística reconeguda per totes les Universitats del món i pel Govern de la Generalitat del País Valencià. Enviar a Roma uns textos del missal en el valencià de Lo Rat Penat, seria com demanar un missal en argentí o en andalús, cosa impensable.
Per això el nou Missal per a Argentina, de 2009, no va posar mai en dubte la unitat de la llengua castellana o espanyola. D’ací que en la 97ena assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Argentina, els bisbes argentins van establir la promulgació de la versió castellana (no argentina) del Missal Romà i dels Leccionaris, uns textos que entraren en vigor el 15 d’agost de 2009.
Era impensable que els bisbes argentins demanaren a Roma l’aprovació d’un Missal en argentí, en un text diferent del castellà. Per això la CEA “en fraterna colaboración con las Conferencias Episcopales de Chile, Paraguay y Uruguay”, van concloure “la traducción de los libros litúrgicos; que tales versiones al idioma castellano (no a l’idioma argentí) usual en el Cono Sur de América Latina han recibido la correspondiente recognitio por parte de la Congregación para el Culto Divino y la Disciplina de los Sacramentos de la Santa Sede”.
El Misal Romà, reformat per manament del Concili Vaticà II i promulgat pel papa Pau VI, i que va editar la Conferència Episcopal Argentina, va ser la “versión castellana adoptada por las Conferencias Episcopales de Bolivia, Chile, Paraguay y Uruguay”. Cal recordar que aquestes disposicions, adoptades a Buenos Aires el 13 d’agost de 2009, van ser aprovades pel cardenal Jorge Mario Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires i president de la Conferència Episcopal Argentina en aquell temps, i que és l’actual papa Francesc.
És evident que Roma mai no hauria aprovat un missal en argentí (ni tampoc en mexicà o en colombià), ja que el Vaticà reconeix la unitat de la llengua castellana que es parla a l’Argentina, a Mèxic o a Bolívia. És per això que Roma tampoc no pot aprovar un missal en el valencià de Lo Rat Penat, que trenca la unitat de la nostra llengua, reconeguda per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que es parla al País Valencià, a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra i a la Franja de Ponent d’Aragó.
L’actitud, del tot acientífica, de recolzar i de demanar l’aprovació per part de Roma d’un missal en un valencià no normatiu (és a dir, ple de faltes d’ortografies) seria kafkiana. Com ho hauria estat demanar a Roma l’aprovació d’un missal en argentí. Sí que és veritat que en la versió castellana del Missal Romà per a Argentina, Bolívia, Xile, Paraguai i Uruguai, els bisbes argentins especifiquen que les versions per a aquests països serà en el “idioma castellano usual en el Cono Sur de América Latina”. Però en cap moment pensen en traduccions diferents del castellà i diferents entre sí, per a Argentina, Xile, Bolívia, Paraguai i Uruguai.
El Missal que va traduir l’AVL ja és una adaptació del Missal Romà que va ser aprovat per a les diòcesis de Catalunya i de Balears. Per això, podríem dir que el Missal traduït per l’AVL és com el missal per a Argentina, Xile, Bolívia, Paraguai i Uruguai. Si aquest era una adaptació al castellà del Cono Sur, el Missal Romà de l’AVL també és una adaptació per als cristians valencians. Fer una altra cosa seria complicar-ho tot. I a més, fer el ridícul.
No crec que s’arribe a portar a terme eixa mesura absurda, ja que l’Església Valenciana (i el Vaticà, en cas que ho aprovara) es posaria al marge de la normativa lingüística reconeguda per totes les Universitats del món i pel Govern de la Generalitat del País Valencià. Enviar a Roma uns textos del missal en el valencià de Lo Rat Penat, seria com demanar un missal en argentí o en andalús, cosa impensable.
Per això el nou Missal per a Argentina, de 2009, no va posar mai en dubte la unitat de la llengua castellana o espanyola. D’ací que en la 97ena assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Argentina, els bisbes argentins van establir la promulgació de la versió castellana (no argentina) del Missal Romà i dels Leccionaris, uns textos que entraren en vigor el 15 d’agost de 2009.
Era impensable que els bisbes argentins demanaren a Roma l’aprovació d’un Missal en argentí, en un text diferent del castellà. Per això la CEA “en fraterna colaboración con las Conferencias Episcopales de Chile, Paraguay y Uruguay”, van concloure “la traducción de los libros litúrgicos; que tales versiones al idioma castellano (no a l’idioma argentí) usual en el Cono Sur de América Latina han recibido la correspondiente recognitio por parte de la Congregación para el Culto Divino y la Disciplina de los Sacramentos de la Santa Sede”.
El Misal Romà, reformat per manament del Concili Vaticà II i promulgat pel papa Pau VI, i que va editar la Conferència Episcopal Argentina, va ser la “versión castellana adoptada por las Conferencias Episcopales de Bolivia, Chile, Paraguay y Uruguay”. Cal recordar que aquestes disposicions, adoptades a Buenos Aires el 13 d’agost de 2009, van ser aprovades pel cardenal Jorge Mario Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires i president de la Conferència Episcopal Argentina en aquell temps, i que és l’actual papa Francesc.
És evident que Roma mai no hauria aprovat un missal en argentí (ni tampoc en mexicà o en colombià), ja que el Vaticà reconeix la unitat de la llengua castellana que es parla a l’Argentina, a Mèxic o a Bolívia. És per això que Roma tampoc no pot aprovar un missal en el valencià de Lo Rat Penat, que trenca la unitat de la nostra llengua, reconeguda per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que es parla al País Valencià, a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra i a la Franja de Ponent d’Aragó.
L’actitud, del tot acientífica, de recolzar i de demanar l’aprovació per part de Roma d’un missal en un valencià no normatiu (és a dir, ple de faltes d’ortografies) seria kafkiana. Com ho hauria estat demanar a Roma l’aprovació d’un missal en argentí. Sí que és veritat que en la versió castellana del Missal Romà per a Argentina, Bolívia, Xile, Paraguai i Uruguai, els bisbes argentins especifiquen que les versions per a aquests països serà en el “idioma castellano usual en el Cono Sur de América Latina”. Però en cap moment pensen en traduccions diferents del castellà i diferents entre sí, per a Argentina, Xile, Bolívia, Paraguai i Uruguai.
El Missal que va traduir l’AVL ja és una adaptació del Missal Romà que va ser aprovat per a les diòcesis de Catalunya i de Balears. Per això, podríem dir que el Missal traduït per l’AVL és com el missal per a Argentina, Xile, Bolívia, Paraguai i Uruguai. Si aquest era una adaptació al castellà del Cono Sur, el Missal Romà de l’AVL també és una adaptació per als cristians valencians. Fer una altra cosa seria complicar-ho tot. I a més, fer el ridícul.
dissabte, 18 de febrer del 2017
"Que tots siguen u" (LEVANTE-EMV, 18/01/2017)
Són aquestes les paraules que expressen el desig de Jesús, d´una Església indivisa i unida. I és per això que cada any, del 18 al 25 de gener, els cristians celebrem l´Octavari de pregària per la unió de les Esglésies. Enguany a més, en la commemoració del V centenari de la Reforma de Luter, i tal i com ens demana el document signat pel Consell Pontifici per a la promoció de la unitat dels cristians i la Comissió Fe i Constitució del Consell Mundial de les Esglésies, estem cridats a ser "ambaixadors de reconciliació, que trenquen barreres, que siguen capaços de construir ponts i d´obrir portes a noves formes de vida en el nom d´aquell que ens reconcilia amb Déu, Jesucrist".
Aquest desig d´unitat entre les Esglésies cristianes, va ser una de les principals finalitats del Vaticà II, per tal de retrobar la unió de les diverses comunitats eclesials, ja que Jesús va voler una sola Església!
Al llarg del temps, la història i la mala traça dels cristians, han fet que l´Església indivisa sofrira nombroses divisions. Per això l´Ecumenisme s´esforça, des de la pregària i el diàleg (i per la força de l´Esperit) a retrobar la plena unió dels cristians, per així, poder compartir una mateixa fe.
El Moviment Ecumènic va començar el 1910, amb el Congrés de Missions d´Edimburg. Però va ser sobretot amb el Vaticà II, que l´ecumenisme va prendre més força.
Amb l´Ecumenisme, no es tracta de procurar el retorn a l´Església Catòlica dels germans separats, sinó de retrobar-nos tots units en Crist, en una única comunitat eclesial, encara que amb ritus, tradicions i organitzacions diverses.
Després del Concili, el papa Pau VI va obrir un camí d´esperança en la recerca de la unió dels cristians. De fet, en acabar el Vatica II, el Secretariat per la unitat no desaparegué, com ho feren altres comissions conciliars, sinó que va ser confirmat com a organisme permanent de la Santa Seu, en el motu proprio de Pau VI, Finis Concilio, del 3 de gener de 1966. Posteriorment aquest estament va passar a anomenar-se Pontifici Consell per a la Promoció de la Unió dels Cristians, per la Constitució Apostòlica Pastor bonus, de Joan Pau II de 28 de juny de 1988.
La trobada de Pau VI amb Atenàgores II a Jerusalem, el 1964, va propiciar l´alçament dels mutus anatemes de 1054. Altres trobades de Pau VI i el Patriarca Atanàgores, el 1967, van ajudar l´ecumenisme. Pel que fa a l´Anglicanisme, el Dr. Fischer, arquebisbe de Canterbury, visità Joan XXIII el 1960, i el 1966, el Dr. Ramsey, successor de Fischer, anà a vore Pau VI, que en un gest de comunió, li imposà el seu propi anell pastoral.
També al si del Consell Mundial de les Esglésies, el 1965, es creà un Grup Mixt de Treball, entre el Consell i l´Església Catòlica, "a fi de determinar els principis que haurien de guiar la col·laboració".
És veritat que són encara moltes les diferències per arribar a la plena unió de les Esglésies cristianes. Però cal la pregària i el diàleg per superar les dificultats existents. El papa Francesc, quan era arquebisbe de Buenos Aires, fou acusat d´apostasia per pregar amb altres cristians. Bergoglio deia: "Fins i tot amb un agnòstic, des del seu dubte, podem mirar junts cap amunt i buscar la transcendència".
L´Octavari per la unió dels cristians, que comença hui dia 18 (que començarà demà dia 18), amb el lema "L´amor del Crist ens urgeix" (2C 5:14), és un bona ocasió per pregar perquè l´Església Catòlica, l´Ortodoxa i les de la Reforma, arriben a la plena unió, per tal de complir la voluntat de Jesús, "Que tots siguen u" (Jo 17:21).
Com deia el canonge Josep Espasa, nascut a Dénia el 1914 i fundador del Centre Ecumènic Interconfessional, "la nostra tasca és convèncer a tots, que la unió és possible. I la unió no vol dir, ni inclou la desaparició de cap Església".
divendres, 17 de febrer del 2017
La hipocresia del PP valencià (La Veu del País Valencià, 16/02/2017
Dilluns dia 13 de febrer, el rei espanyol va presidir la presentació de l’últim volum del projecte d’investigació ‘El valor económico del español’,
dirigit pel catedràtic d’Economia Aplicada José Luis García Delgado, un
estudi patrocinat per la fundació Telefónica. En aquest acte, el rei
assegurà que el 2050 ‘750 millones de personas hablarán español en todo el mundo’ i que aquesta llengua era ‘una fuente de riqueza económica tangible’. I encara, assegurà que l’espanyol ha superat tres desafiaments: ‘sobrevivir al paso del tiempo, rebasar las limitaciones geográficas y mantener su unidad en la diversidad’.
Si hui parlen espanyol més de 550 milions de persones, cap de les quals
no qüestiona la unitat d’aquesta llengua, això fa que ‘la cohesión lingüística’ done ‘buenos resultados’, segons digué el Sr. García Delgado (El País 14 de febrer de 2017).
La unitat de l’espanyol o castellà que tothom accepta com una obvietat, és qüestionat d’una manera irracional pel PP pel que fa a la llengua que parlem a Vila-real, Manresa, Ordino, Binéfar, Maó o l’Alguer. La mateixa Sra. Bonig ha emprès una nova croada (després de la ridícula proposició del PP sobre l’origen del valencià a partir de l’iber) per defensar que el valencià i el català són llengües diferents.
Però la Sra. Bonig, que va assistir al 18é congrés del PP com a màxima dirigent d’aquest partit al País Valencià, ha fet el ridícul una vegada més, ja que el congrés del PP dels dies 10,11 i 12 de febrer consagra la unitat de la nostra llengua, parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
La ponència: ‘Educación, innovación y cultura’, coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirma en el punt 125 del capítol ‘El español una lengua de oportunidades’ el següent: ‘El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador’. I el valencià, Sra. Bonig? Com és que la ponència del PP no reconeix el valencià? No sé si la Sra. Bonig va fer una esmena a aquest text. Però en cas que la fera, el text deia el que deia. I reconeixia implícitament que a l’Estat espanyol no hi ha sinó tres llengües més (i no quatre) a part del castellà: basc, català i gallec. Encara que a la Sra. Bonig no li agrade reconèixer-ho.
Ara la Sra. Bonig ja té un enemic més a qui enfrontar-se. Perquè segons ella, la universitat no té la raó quan afirma la unitat de la nostra llengua. L’AVL, tampoc, Compromís i el conseller d’Ensenyament, tampoc, els socialistes, tampoc. I ara, la ponència del PP també està equivocada. Només la Sra. Bonig i els seus companys valencians del PP tenen la raó!
I és que fa uns dies l’eurodiputat del PP, Santiago Fisas, recordava a la Sra. Bonig la unitat de la nostra llengua, cosa que també reconeix la ponència del seu mateix partit, com una obvietat. La mateixa obvietat pel que fa a l’espanyol, anomenat també castellà, una unitat que cap dels dirigents del PP valencià no qüestiona. Per això, de la mateixa manera que el castellà es diu també espanyol, el valencià també s’anomena català, per molt que la Sra. Bonig (a qui li aniria bé un curs sobre llengua) i els seus companys valencians del seu partit (no els catalans ni els mallorquins), s’obstinen a negar aquesta obvietat, reconeguda per tot el món acadèmic llevat dels ‘intel·lectuals’ del PP valencià.
El president Tarradellas deia que en la vida l’únic que no es pot fer és el ridícul. Una actitud i una manera de fer tan arrelada en el PP valencià, quan els dirigents d’aquest partit parlen, sense coneixement de causa, de la nostra llengua.
La Sra. Bonig no hauria de fer el ridícul com continua fent. No hauria de jugar amb els sentiments de la gent per arreplegar uns quants vots més, sinó que hauria d’acceptar què diu el món acadèmic pel que fa a la nostra llengua. I què diu el seu partit a la ponència. I si no, que vinga a passar uns dies a Berga o a Tortosa i veurà com entén els ciutadans d’aquestes dues viles catalanes sense necessitat de diccionaris. I sense que això, entendre el català (ella que nega la unitat de la nostra llengua) siga cap miracle de Sant Vicent Ferrer.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
La unitat de l’espanyol o castellà que tothom accepta com una obvietat, és qüestionat d’una manera irracional pel PP pel que fa a la llengua que parlem a Vila-real, Manresa, Ordino, Binéfar, Maó o l’Alguer. La mateixa Sra. Bonig ha emprès una nova croada (després de la ridícula proposició del PP sobre l’origen del valencià a partir de l’iber) per defensar que el valencià i el català són llengües diferents.
Però la Sra. Bonig, que va assistir al 18é congrés del PP com a màxima dirigent d’aquest partit al País Valencià, ha fet el ridícul una vegada més, ja que el congrés del PP dels dies 10,11 i 12 de febrer consagra la unitat de la nostra llengua, parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
La ponència: ‘Educación, innovación y cultura’, coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirma en el punt 125 del capítol ‘El español una lengua de oportunidades’ el següent: ‘El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador’. I el valencià, Sra. Bonig? Com és que la ponència del PP no reconeix el valencià? No sé si la Sra. Bonig va fer una esmena a aquest text. Però en cas que la fera, el text deia el que deia. I reconeixia implícitament que a l’Estat espanyol no hi ha sinó tres llengües més (i no quatre) a part del castellà: basc, català i gallec. Encara que a la Sra. Bonig no li agrade reconèixer-ho.
Ara la Sra. Bonig ja té un enemic més a qui enfrontar-se. Perquè segons ella, la universitat no té la raó quan afirma la unitat de la nostra llengua. L’AVL, tampoc, Compromís i el conseller d’Ensenyament, tampoc, els socialistes, tampoc. I ara, la ponència del PP també està equivocada. Només la Sra. Bonig i els seus companys valencians del PP tenen la raó!
I és que fa uns dies l’eurodiputat del PP, Santiago Fisas, recordava a la Sra. Bonig la unitat de la nostra llengua, cosa que també reconeix la ponència del seu mateix partit, com una obvietat. La mateixa obvietat pel que fa a l’espanyol, anomenat també castellà, una unitat que cap dels dirigents del PP valencià no qüestiona. Per això, de la mateixa manera que el castellà es diu també espanyol, el valencià també s’anomena català, per molt que la Sra. Bonig (a qui li aniria bé un curs sobre llengua) i els seus companys valencians del seu partit (no els catalans ni els mallorquins), s’obstinen a negar aquesta obvietat, reconeguda per tot el món acadèmic llevat dels ‘intel·lectuals’ del PP valencià.
El president Tarradellas deia que en la vida l’únic que no es pot fer és el ridícul. Una actitud i una manera de fer tan arrelada en el PP valencià, quan els dirigents d’aquest partit parlen, sense coneixement de causa, de la nostra llengua.
La Sra. Bonig no hauria de fer el ridícul com continua fent. No hauria de jugar amb els sentiments de la gent per arreplegar uns quants vots més, sinó que hauria d’acceptar què diu el món acadèmic pel que fa a la nostra llengua. I què diu el seu partit a la ponència. I si no, que vinga a passar uns dies a Berga o a Tortosa i veurà com entén els ciutadans d’aquestes dues viles catalanes sense necessitat de diccionaris. I sense que això, entendre el català (ella que nega la unitat de la nostra llengua) siga cap miracle de Sant Vicent Ferrer.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Homilia a la Basílica de Montserrat, 15/02/2017)
Tant
en la primera com en la segona lectura, germanes i germans, hi trobem avui un
ressò baptismal. L’aigua del diluvi, la saliva i la imposició de les mans per
part de Jesús al cec de Bet-Saida, la sortida de l’arca per part de Noè al
final del diluvi i el compromís del Déu de la dolcesa que no tornarà a fer
morir els vivents, ens parlen d’aquell Déu que acull els nou nats a la fe i els
obre la mirada interior.
És
per mitjà dels signes, també l’arc en els núvols que demà trobarem a la primera
lectura, que Déu parla al seu poble. Un Déu que, en Jesús, sempre és a prop de
la fragilitat humana, com en el cas del cec de l’Evangeli d’avui.
Noè
veié la fi del diluvi i comprovà per mitjà d’un colom que l’aigua ja havia
minvat. A més, va veure el compromís de Déu amb la humanitat de no fer morir
mai més els éssers vius. I és que és per mitjà de gestos que Déu s’apropa al
seu poble. No són gestos màgics els que utilitzà Jesús, sinó el llenguatge
tàctil que el cec podia comprendre. Donant-li la mà, escopint als seus ulls,
imposant-li les mans, Jesús guarí aquell home privat de la vista i el va fer
passar, amb aquests gestos gairebé litúrgics, de la increença a la il·luminació
de la fe.
És
Déu qui, també en nosaltres, fa germinar i néixer la vida, com al final del
diluvi. I és Déu qui, en la seva sol·licitud amorosa, il·lumina les nostres
tenebres, tot obrint a la veritat, els ulls del nostre cor.
Només
els senzills, els desvalguts, els qui ho esperen tot de Déu, com Noè, com el
cec de Bet-Saida, poden veure’l. Poden fer l’experiència del do de Déu. I
alhora que el veuen, o abans i tot de veure Déu, també es deixen veure per ell.
La guarició del cec, produïda en dues etapes, i la sortida de Noè de l’arca
després d’un temps reclòs en ella, ens remeten al nostre camí de fe que ha de
ser un itinerari, de vegades lent i feixuc, per descobrir, per veure la llum de
l’Evangeli. És el camí de conversió que comença després del baptisme i que dura
tota la vida, que ens fa anar descobrint el Déu compassiu i benigne.
Per
això la guarició per etapes de totes les nostres cegueses, és el camí pel qual
Déu entra a la nostra vida. Pas a pas, des de la pedagogia pacient del Déu que
guareix i salva allò que era perdut. És així com Déu ens dóna aquella mirada
neta que ens permet de descobrir el Senyor en la seva Paraula, en els germans,
en la pa i en el vi de l’Eucaristia que ara compartirem.
Obrint
els ulls del cec i fent sortir Noè de l’arca després del diluvi, com en el
baptisme, Déu està alliberant de l’opressió de la foscor i de la ceguesa
interior, tots aquells que cerquem de veure’l amb el cor, per tal de poder fer
l’experiència del seu amor.
15.02.17
Pensar la evangelización o l'evangelització (La Veu del País Valencià, 27/01/2017
El passat
dia 11 començà un curs de formació permanent per als capellans valencians,
organitzat per la Facultat de Teologia de València (amb la pàgina web única i
exclusivament en castellà!) amb el títol: “Pensar la evangelización”. El
curs, amb tres sessions el mes de gener (11, 18 i 25) i quatre més el de febrer
(1, 8, 15 i 22), vol respondre al desafiament que l’Església té per tal de
portar la Bona Nova a la nostra societat. Certament que és important que
l’Església Valenciana, com ens ha recordat tantes vegades el papa Francesc,
siga capaç d’escampar la Bona Nova del Regne als hòmens i a les dones del
nostre temps. I per això cal pensar com fer realitat eixa nova evangelització,
que recau sobretot (però no només) en els capellans.
De totes les sessions d’aquest curs, m’ha cridat l’atenció la que tindrà lloc el 8 de febrer, centrada en la figura del Germà Carles de Foucauld, de qui van commemorar el primer centenari de la seua mort el passat 1 de desembre. En aquesta sessió, que tindrà com a centre la figura i l’obra d’aquest Germanet de Jesús, els participants d’aquest curs volen vore “qué puede aportar a la misión evangelizadora” el G Carles.
Caldria recordar que el G. Carles es va fer present en un poble i en una cultura que no eren les seues i que va saber acollir i estimar aquestes realitats, cosa que va fer que no se sentira estrany en aquella terra. De fet, el perfil de la seua vida, publicat pel portal del Vaticà (cinquè paràgraf d’aquest text) subratllava aquest amor del G. Carles per la terra que l’acollia, ja que va voler “cridar l’Evangeli amb la seua vida, en un gran respecte de la cultura i la fe d’aquells enmig dels quals ell va viure”.
I és que el G. Carles va respectar i estimar la cultura i la fe dels hòmens i les dones del desert, amb els quals compartí la seua vida. Però l’Església Diocesana de València, ¿fins quan viurà al marge de la cultura del Poble que ha de servir i a qui ha de portar l’Evangeli?
També m’ha cridat l’atenció la sessió de l’1 de febrer, que tractarà sobre “La necesaria inculturación de la fe en nuestro mundo”. Segurament, ja que és un curs que organitza la Facultat de Teologia de València, hauria estat més apropiat parlar de la inculturació de la fe en la societat valenciana, que és precisament on l’Evangeli s’hauria d’encarnar. Perquè la fe s’ha inculturat al Japó, a Chiapas (ho vam veure en els cants i les lectures en llengües indígenes en el viatge del papa), a Portugal i a Zimbabwe. Però desgraciadament, en ple segle XXI, després de més de 50 anys del Vaticà II, la fe i l’Evangeli continuen sense encarnar-se en la llengua dels valencians.
És veritat que en l’assemblea diocesana del passat 15 d’octubre, celebrada a la catedral de València, s’aprovà una proposta, la 107, que demanava “fomentar l’ús del valencià en la litúrgia com a mitjà d’evangelització” i per això mateix, “l’edició dels llibres litúrgics en valencià”. Per això, ¿l’evangelització a la diòcesi de València tindrà en compte la nostra llengua o com ha passat sempre (amb alguna honrosa excepció) continuarà menyspreant als temples, la llengua dels valencians?
Caldria que els nostres bisbes i els nostres capellans recordaren les paraules del bon papa Joan XXIII, quan el 13 de novembre de 1960, al final de la missa eslavo-bizantina, digué: “Cap bellesa no és comparable amb la multiplicitat de ritus, llengües, imatges i símbols que constitueix la riquesa de la litúrgia” (segon paràgraf del punt IGLESIA UNA). I malgrat aquestes paraules del papa Joan, l’Església Valenciana continua evangelitzant els cristians valencians, com si fórem madrilenys o toledans. Prescindint i marginant la nostra llengua.
De totes les sessions d’aquest curs, m’ha cridat l’atenció la que tindrà lloc el 8 de febrer, centrada en la figura del Germà Carles de Foucauld, de qui van commemorar el primer centenari de la seua mort el passat 1 de desembre. En aquesta sessió, que tindrà com a centre la figura i l’obra d’aquest Germanet de Jesús, els participants d’aquest curs volen vore “qué puede aportar a la misión evangelizadora” el G Carles.
Caldria recordar que el G. Carles es va fer present en un poble i en una cultura que no eren les seues i que va saber acollir i estimar aquestes realitats, cosa que va fer que no se sentira estrany en aquella terra. De fet, el perfil de la seua vida, publicat pel portal del Vaticà (cinquè paràgraf d’aquest text) subratllava aquest amor del G. Carles per la terra que l’acollia, ja que va voler “cridar l’Evangeli amb la seua vida, en un gran respecte de la cultura i la fe d’aquells enmig dels quals ell va viure”.
I és que el G. Carles va respectar i estimar la cultura i la fe dels hòmens i les dones del desert, amb els quals compartí la seua vida. Però l’Església Diocesana de València, ¿fins quan viurà al marge de la cultura del Poble que ha de servir i a qui ha de portar l’Evangeli?
També m’ha cridat l’atenció la sessió de l’1 de febrer, que tractarà sobre “La necesaria inculturación de la fe en nuestro mundo”. Segurament, ja que és un curs que organitza la Facultat de Teologia de València, hauria estat més apropiat parlar de la inculturació de la fe en la societat valenciana, que és precisament on l’Evangeli s’hauria d’encarnar. Perquè la fe s’ha inculturat al Japó, a Chiapas (ho vam veure en els cants i les lectures en llengües indígenes en el viatge del papa), a Portugal i a Zimbabwe. Però desgraciadament, en ple segle XXI, després de més de 50 anys del Vaticà II, la fe i l’Evangeli continuen sense encarnar-se en la llengua dels valencians.
És veritat que en l’assemblea diocesana del passat 15 d’octubre, celebrada a la catedral de València, s’aprovà una proposta, la 107, que demanava “fomentar l’ús del valencià en la litúrgia com a mitjà d’evangelització” i per això mateix, “l’edició dels llibres litúrgics en valencià”. Per això, ¿l’evangelització a la diòcesi de València tindrà en compte la nostra llengua o com ha passat sempre (amb alguna honrosa excepció) continuarà menyspreant als temples, la llengua dels valencians?
Caldria que els nostres bisbes i els nostres capellans recordaren les paraules del bon papa Joan XXIII, quan el 13 de novembre de 1960, al final de la missa eslavo-bizantina, digué: “Cap bellesa no és comparable amb la multiplicitat de ritus, llengües, imatges i símbols que constitueix la riquesa de la litúrgia” (segon paràgraf del punt IGLESIA UNA). I malgrat aquestes paraules del papa Joan, l’Església Valenciana continua evangelitzant els cristians valencians, com si fórem madrilenys o toledans. Prescindint i marginant la nostra llengua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)
Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...
MONTSERRAT
-
Ara fa més d’un any, en una interessant entrevista de Javier Fariñas i Jaume Calveras (Mundo Negro, 4 de gener de 2023), i que convide a que...
-
Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...
-
El pròxim mes de març, la revista valenciana Saó arribarà als 500 números, en un moment difícil, de censura i de prohibicions, per part de...