dilluns, 24 d’abril del 2017
Diumenge segon de Pasqua (LEVANTE-EMV, 23/04/2017)
Sovint s´ha dit que l´Apòstol Tomàs és qui millor manifesta el caràcter de la nostra societat escèptica i insegura, plena de dubtes i de falta de confiança. Una societat "líquida", com la definia el pensador Zygmunt Bauman, sense punts de referència, sense res que siga sòlid, sinó sempre canviant. Vivim en un món que només demana proves, fets demostrats, conclusions i resolucions. Fins i tot nosaltres cristians, moltes vegades, com Tomàs, necessitem vore per tal de creure.
Pense que la confiança en Jesús no ha de ser fruit de proves ni de demostracions, sinó d´una vivència, d´una experiència de fe, d´un trobament personal amb el Senyor Ressuscitat.
"Hem vist el Senyor" (Jo 20 : 25) diuen els deixebles a Tomàs. També nosaltres tenim l´oportunitat de vore el Senyor sempre que ens reunim en el seu nom. Però som capaços de mostrar el Senyor al nostre món? En les nostres assemblees litúrgiques sentim ben viva la presència de Jesús enmig nostre? Les nostres Eucaristies, les nostres reunions, són un trobament joiós amb el Senyor Ressuscitat, que ve animar i a enfortir la nostra fe? Els cristians som persones convençudes de la presència del Senyor enmig nostre? Sentim l´alegria d´aplegar-nos en el nom del Senyor, cada vegada que ens trobem partint i compartint el pa de l´Eucaristia? Sentim la necessitat de reunir-nos en el seu nom per celebrar la nostra fe?
Els ensenyaments de Jesús són un punt de referència important en la nostra vida de creients. Però només quan experimentem la força i la pau que Jesús ens dóna en fer-se present enmig nostre, només aleshores serem capaços de vore´l, de confiar en ell, de sentir-lo ben a prop, sense necessitat de proves ni de demostracions.
És molt important que en les nostres comunitats i en les nostres assemblees arribem a poder sentir l´alegria de la presència del Senyor Ressuscitat enmig nostre, per tal de poder fer l´experiència del trobament amb ell. I per tal de poder anunciar-lo a la nostra societat, amb aquelles mateixes paraules del deixebles: "Hem vist el Senyor".
Tomàs tenia la necessitat de tocar Jesús, de posar la seua mà dins de la ferida del costat, per tal de creure en el Ressuscitat. També nosaltres podem vore Jesús en les ferides del seu cos, en les ferides de l´Església i del món, en tantes i tantes persones que porten en el seu cos la marca de les ferides del Crist. Recorde que quan em van ordenar diaca, un monjo em digué: "Tu treballant a la infermeria com treballes, ja exerciràs bé el diaconat. Només has de posar els corporals damunt de l´altar, de la mateixa manera com ara poses els llençols als llits dels malalts! Perquè així com damunt dels corporals dipositem el cos de Crist, els llençols, que es transformen en corporals, també reben el Crist. El Crist malalt, ferit, sofrent, present en cada germà". Veiem Jesús enmig nostre en la persona de tots els qui sofreixen?
El Senyor Ressuscitat que ve a eliminar les nostres pors, els nostres dubtes, les nostres rutines, i que il·lumina la nostra fe, ha de ser el centre de les nostres comunitats i de les nostres assemblees litúrgiques. Necessitem fer l´experiència de sentir Jesús, font d´alegria i de pau, viu i present entre nosaltres. És així, i només així, com els Apòstols, que podrem dir també nosaltres: "Hem vist el Senyor". Per això només estimant els nostres germans podrem vore el Senyor.
Comentant aquest Evangeli del segon diumenge de Pasqua, el 2 d´abril de 1978, l´arquebisbe màrtir de San Salvador, Òscar Romero, remarcava la presència viva de Crist enmig del seu poble: "Jesús viu encarnat en la terra: ara ja no és encarnat només com a fill de Maria, circumscrit a un Natzaret; ara com a fill de la terra, fill de Déu amb una carn que es pot fer carn de tots els pobles i de tots els temps". I per això l´arquebisbe Romero assegurava que Jesús, "comprenent els salvadorencs d´ahir i de hui i de demà", era "el Crist salvadorenc. Crist viu en el Salvador, Crist viu en Guatemala, Crist viu en Àfrica". I és que "el Crist històric, Déu fet home, viu en tots els anys de la història i en tots els pobles de la geografia. Aquesta és la característica d´aquest Crist viu i present".
El Senyor Ressuscitat transforma la nostra foscor en llum, el pecat en gràcia, la nit en dia, les llàgrimes en joia, el dolor en esperança, la mort en vida. Per això cada Eucaristia, que és el pa partit, repartit i compartit, presència i trobament amb el Senyor Ressuscitat enmig nostre, ha d´ajudar-nos a descobrir Jesús en les ferides del seu cos, en les ferides de l´Església, en les ferides del nostre món. Només així l´Eucaristia no serà un ritual buit, sinó que serà aquella experiència de fe que enfortirà la nostra esperança i la nostra comunió fraterna.
'Ex lingua latina ad hispanicam linguam' (VILAWEB/ONTINYENT, 23/04/2017)
Fa cinc anys em va sorprendre desagradablement la notícia que
publicava el diari Levante-EMV el 13 d’abril de 2012: l’Ajuntament de
València subvencionava amb una beca la transcripció del manuscrit del
procés de canonització de Sant Vicent Ferrer, del llatí al castellà! Va
ser la Junta Central Vicentina la que va gestionar aquest treball de
transcripció.
El manuscrit original, que inclou les actes del procés de canonització de Sant Vicent Ferrer, es troba a la biblioteca de la Universitat de València i ara es publicarà per primera vegada en un volum de 600 pàgines en llatí i 600 més en castellà. Aquest manuscrit arribà a València en 1572, i conté la documentació notarial i les declaracions de 378 testimonis procedents de Vannes, on va morir Sant Vicent, i també de Tolosa de Llenguadoc i de Nàpols.
Resulta sorprenent que el procés de canonització del nostre valencià més universal, a més de patró del País Valencià, siga traduït del llatí al castellà i no al valencià, com si estiguérem a Sevilla, a Salamanca o a Burgos.
Algú s’imagina la reacció de l’arquebisbat de Madrid, del seu ajuntament i dels cristians de la capital del Reino, si les actes del procés de canonització de Sant Isidre s’hagueren traduït del llatí a l’anglès? O la reacció de l’Ajuntament de Toledo i de l’arquebisbat d’aquesta ciutat, si les actes de canonització de Sant Ildefons de Toledo s’hagueren traduït del llatí al francès?
Aquest despropòsit no és nou. Ja el 2010, l’Ajuntament de València, amb la presència del sr. Alfonso Grau, primer tinent-batle i delegat de publicacions, presentava els primers sermons datats de Sant Vicent Ferrer, en castellà, una obra dels professors de la Universitat de València Francisco Gimeno i M. Luz Mandingorra, titulada ‘Sermones de Cuaresma en Suiza. 1404’. Aquest sermons de Sant Vicent, predicats a Friburg entre el 9 i el 21 de març de 1404, van ser redactats a partir de les notes (en castellà?) de Frederic Von Amberg.
Algú ha vist un desficaci tan gran, traduir els sermons o el procés de canonització de Sant Vicent Ferrer, no a la llengua amb què predicava el nostre sant, sinó al castellà?
Encara no han entès que Jesús parlava arameu, la llengua que li van ensenyar Maria i Josep? Encara no han entès que Jesús no va parlar llatí, la llengua dels invasors romans, la llengua del poder i de l’imperi, sinó la llengua del seu poble? I que tampoc no parlà la llengua dels filòsofs grecs, sinó l’arameu, la llengua de Maria Magdalena, de Pere i d’Andreu? Jesús parlava amb els deixebles amb la seua llengua i així els explicava les paràboles i els va ensenyar el Pare nostre: ‘Abuna di bishemaya’ (Pare nostre que esteu en el cel) ‘Tete malkutarak’ (Vinga a nosaltres el vostre Regne).
Davant aquest nou menyspreu a la llengua de Sant Vicent (la llengua pròpia del nostre País, segons l’Estatut) el Consell Valencià de Cultura no dirà res al respecte? I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? I Lo Rat Penat? I l’Arquebisbat de València i els de Castelló, Tortosa o Alacant?
Algú s’imagina Jesús parlant en grec o en llatí? I al País Valencià fan les traduccions dels sermons de Sant Vicent i el seu procés de canonització en castellà! Pobre Sant Vicent! Al pas que anem, en poc temps els miracles de Sant Vicent també es representaran en castellà. O en llatí!
El manuscrit original, que inclou les actes del procés de canonització de Sant Vicent Ferrer, es troba a la biblioteca de la Universitat de València i ara es publicarà per primera vegada en un volum de 600 pàgines en llatí i 600 més en castellà. Aquest manuscrit arribà a València en 1572, i conté la documentació notarial i les declaracions de 378 testimonis procedents de Vannes, on va morir Sant Vicent, i també de Tolosa de Llenguadoc i de Nàpols.
Resulta sorprenent que el procés de canonització del nostre valencià més universal, a més de patró del País Valencià, siga traduït del llatí al castellà i no al valencià, com si estiguérem a Sevilla, a Salamanca o a Burgos.
Algú s’imagina la reacció de l’arquebisbat de Madrid, del seu ajuntament i dels cristians de la capital del Reino, si les actes del procés de canonització de Sant Isidre s’hagueren traduït del llatí a l’anglès? O la reacció de l’Ajuntament de Toledo i de l’arquebisbat d’aquesta ciutat, si les actes de canonització de Sant Ildefons de Toledo s’hagueren traduït del llatí al francès?
Aquest despropòsit no és nou. Ja el 2010, l’Ajuntament de València, amb la presència del sr. Alfonso Grau, primer tinent-batle i delegat de publicacions, presentava els primers sermons datats de Sant Vicent Ferrer, en castellà, una obra dels professors de la Universitat de València Francisco Gimeno i M. Luz Mandingorra, titulada ‘Sermones de Cuaresma en Suiza. 1404’. Aquest sermons de Sant Vicent, predicats a Friburg entre el 9 i el 21 de març de 1404, van ser redactats a partir de les notes (en castellà?) de Frederic Von Amberg.
Algú ha vist un desficaci tan gran, traduir els sermons o el procés de canonització de Sant Vicent Ferrer, no a la llengua amb què predicava el nostre sant, sinó al castellà?
Encara no han entès que Jesús parlava arameu, la llengua que li van ensenyar Maria i Josep? Encara no han entès que Jesús no va parlar llatí, la llengua dels invasors romans, la llengua del poder i de l’imperi, sinó la llengua del seu poble? I que tampoc no parlà la llengua dels filòsofs grecs, sinó l’arameu, la llengua de Maria Magdalena, de Pere i d’Andreu? Jesús parlava amb els deixebles amb la seua llengua i així els explicava les paràboles i els va ensenyar el Pare nostre: ‘Abuna di bishemaya’ (Pare nostre que esteu en el cel) ‘Tete malkutarak’ (Vinga a nosaltres el vostre Regne).
Davant aquest nou menyspreu a la llengua de Sant Vicent (la llengua pròpia del nostre País, segons l’Estatut) el Consell Valencià de Cultura no dirà res al respecte? I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? I Lo Rat Penat? I l’Arquebisbat de València i els de Castelló, Tortosa o Alacant?
Algú s’imagina Jesús parlant en grec o en llatí? I al País Valencià fan les traduccions dels sermons de Sant Vicent i el seu procés de canonització en castellà! Pobre Sant Vicent! Al pas que anem, en poc temps els miracles de Sant Vicent també es representaran en castellà. O en llatí!
Diumenge de Pasqua (LEVANTE-EMV, 16/04/2017)
Plens de goig, hui els cristians celebrem la Pasqua, la resurrecció del Senyor. L´anunci dels àngels a les dones el diumenge de resurrecció: "Ha ressuscitat", és la gran novetat del cristianisme. "Per què busqueu entre els morts aquell qui és viu. No és ací: ha ressuscitat" (Lc 24:5-6). És aquesta l´expressió: "Ha ressuscitat", la que dóna sentit i plenitud a la nostra fe com a cristians: Crist ha ressuscitat! La mort, el sepulcre, no podien empresonar l´autor de la vida! El Senyor ha eixit triomfant de la tomba, vencedor del poder del mal i de la mort. Crist no ha pogut ser encadenat per la llosa, per la pedra que tancava el sepulcre, perquè eixa pedra no podia retindre la força immensa de l´amor manifestat a la creu. És per això que la Resurrecció del Senyor ens ompli de goig, ja que ens dóna l´esperança de la nostra pròpia resurrecció. És l´amor que, vencent la mort i el mal, renova el nostre cor per crear una humanitat nova.
El crucificat ara viu per sempre! El crucificat ha ressuscitat i ens acompanya cada dia en el camí de la vida! És aquesta la gran notícia que ha canviat el curs de la història. I si Crist ha ressuscitat, ell, el primer de tots, també nosaltres estem cridat a seguir-lo, a deixar la foscor del sepulcre i de la mort per viure per sempre, il·luminats per ell.
Al llarg de la nostra vida tots hem fet l´experiència, sempre dolorosa, de la mort: els pares, un germà un amic, un familiar.... Com n´és de difícil encarar-se amb la mort! Sembla que és ella qui té sempre l´última paraula! I no és veritat! L´amor sempre és més fort que la mort! I per això la vida és capaç de vèncer la mort, encara que aparentment sembla que siga el contrari! Déu no podia abandonar al país de la mort el qui, ple del seu Esperit, va donar la vida i la salut a tants i tants malalts i desvalguts. Per això Déu va intervindre amb el seu poder, per arrancar Jesús de la presó de la mort, deslligant-lo de les cadenes de la corrupció! Com diu el beat Elred en el seu sermó en el dia de Pasqua: "en la nostra Pasqua Crist és immolat" i vencedor de la mort, ix del sepulcre ple de glòria.
Crist, amb la victòria sobre la mort, ens ha obert el camí de la vida! I és la Pasqua la que ens dóna aquesta plenitud de vida, que ara sí, mai més no s´acabarà! Una vida sense llàgrimes, sense dol, sense dolor, sense sofriment! Per això creiem que la resurrecció del Senyor ens ha obert les portes de la nostra pròpia resurrecció, per tal de participar, per sempre, de la vida de Déu.
Revestits d´immortalitat, com a hòmens nous, Déu ressuscita aquells que han deixat el nostre món, per participat plenament, com ho farem nosaltres un dia, de l´amor d´un Déu que és Pare i que ens acull amb els braços oberts! Revestits d´immortalitat, revestits de Crist, un dia arribarem a la visió de Déu.
Crist ha ressuscitat! Eixa és la gran notícia que els cristians hem de proclamar plens de joia, ja que amb la seua Pasqua, el Senyor ens deslliura dels lligams de la mort i renova la fe i l´esperança de l´Església! Enmig d´una societat traumatitzada pels últims atemptats terroristes, la Pasqua ens obri nous camins, on l´amor i la fraternitat sempre són més forts que la mort i la violència.
Com ha dit el teòleg Joseba Andoni Pagola, "La festa de Pasqua ens convida a reemplaçar l´angoixa de la mort per la certesa de la resurrecció". Per això "podem viure amb confiança. Podem esperar més enllà de la mort. Podem avançar sense caure en la tristesa de la vellesa. Sense afonar-nos en la soledat i el pessimisme, sense aferrar-nos al consumisme, a la droga, a l´erotisme i a tantes altres formes d´oblit i d´evasió".
La resurrecció del Senyor porta una vida nova als creients, ja que el pas de Jesús de la mort a la vida, és també, ja ara, el nostre pas d´una vida caduca i envellida, a la vida de Déu, a la comunió i a la compassió, al goig i a la fraternitat. La Pasqua que celebrem durant cinquanta dies, fins a la festa de Pentecostès, és el triomf de l´esperança sobre la mort.
Bona Pasqua als periodistes de Levante i als lectors d´aquest diari.
dimecres, 19 d’abril del 2017
'Ante situaciones injustas hay que rebelarse (VILAWEB/ONTINYENT, 19/04/2017)
Pels qui no tenen memòria, o bé no volen recordar-ho, cal insistir en
aquestes paraules que va dir el 8 de novembre de 2012 el sr. José
Manuel Vela, conseller d’Hisenda de la Generalitat del País Valencià. El
Sr. Vela deia: ‘Ya está bién, hasta aquí hemos llegado’. I per això afirmava que el Govern Valencià no aguantaria ‘ni un año más el modelo de financiación autonómico actual’. El conseller Vela denunciava que eixe model era ‘una injusticia estructural’, i afegia encara: ‘Ante situaciones injustas, hay que rebelarse’.
Això passava el 2012, i el 2014 el president Alberto Fabra, després de les eleccions europees, afirmava que els ciutadans valencians ‘no están contentos’ amb l’executiu del sr. Rajoy i ‘lo han demostrado con su voto’. I és que malgrat que la sra. Cospedal va considerar ‘buena noticia’ el resultat del PP en les europees, aquest partit va passar de tindre 24 escons al Parlament Europeu, a tindre’n 16, després de perdre més de 2,5 milions de vots.
La discriminació que patim els valencians ja ve de lluny. I enguany en els Pressupostos Generals de l’Estat ho hem tornat a patir. L’abril de l’any 2013, el president Fabra tornava a ‘exigir un nuevo modelo de financiación’, per tal de tindre una ‘financiación justa’ (Levante-EMV 8 .04.13).
I el mes de juliol de 2013 Fabra tornava a dir que ‘el actual sistema de financiación necesita de la revisión y cambio urgente’ (Levante 30.7.13). I per això Fabra demanava a Rajoy ‘arrancar el 2014 con la nueva financiación’, ja que el Consell perdia 13.000 milions d’euros per l’infrafinançament que tenim. D’ací que la CIERVAL exigia a Montoro 11.000 milions per aquest infrafinançament,
I és que tots sabem quines han estat (i continuen essent) les intencions del ministre Montoro: asfixiar econòmicament el País Valencià. Montoro ja deia que no hi hauria nou finançament autonòmic el 2014 (tal com estava pactat) sinó el 2015. Una altra mentida més. Això era el que ens prometien. I així ho deia el sr. Antonio Bateta, secretari d’Administraciones Públicas, advertint (amenaçant?) els valencians que ‘no podrà cambiarse el modelo de financiación, como muy pronto, hasta el 2015’. I ha passat el 2015, el 2016 i…. res de res.
D’aquesta manera el sr. Rajoy continua deixant (pels segles dels segles?) en una gran indefensió els governs autonòmics, sobretot aquells que aporten més del que reben, com el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. I per això el sr. Fabra s’adonava (?) que els ciutadans valencians ‘no están contentos’.
Però si els valencians ‘no están contentos’, com és que no va fer res el president Fabra en el seu moment? Ple d’eufòria, el president Fabra deia el 2013, referint-se al govern del sr. Rajoy: ‘Tenemos un gobierno que nos escucha, que nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas. No queremos ser ciudadanos de segunda. Mariano será el presidente que devolverá a la Comunidad una financiación justa y la Generalitat trabaja sin pausa y sin descanso por esta reivindicación’. (Levante-EMV 26 de maig de 2013). El 2013!
Per acabar-ho d’arreglar, el sr. Serafín Castellano deia també: ‘Todas las medidas que adopta Alberto, parten del sentido común’. (Levante-EMV 25 de maig 2013)
La sra. Bonig tampoc no està contenta del finançament que patim els valencians, però al toc de corneta de Madrid, les seues queixes han quedat en un no-res. El PP valencià deia fa uns dies que ‘no hay margen para cambiar las cuentas’ i per això el PP rectificava la seua posura de rebel·lió, per tal d’evitar una imatge d’indisciplina davant Rajoy.
Davant tot aquest embolic jo no entenc res! El sr. Fabra actuava amb sentit comú quan demanava un millor finançament per la discriminació financera i per això l’ex-conseller Vela deia que ‘hasta aquí hemos llegado’. Però per altra part el sr. Rajoy ‘nos escucha, nos entiende’ i està ‘a nuestro lado’. Però al mateix temps, el sr. Montoro diu que, de nou finançament, res de res! I ja ho hem vist en els pressupostos d’enguany.
Per què tants enganys? Fa uns anys ni el sr. Fabra ni el sr. Castellano deien la veritat. Perquè si no estaven d’acord amb el Sr. Rajoy, que ‘nos escucha, nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas’, podrien haver dit prou i votar en contra d’aquells pressupostos. Ja fa més de quatre anys de les declaracions del sr. Vela i continuem anant de mal en pitjor.
El sr. Fabra que volia ‘arrancar el 2014 con la nueva financiación’, es va adonar que hi havia ‘una falta de sensibilidad del Gobierno hacia la Comunidad Valenciana’, però no va fer res, absolutament res, per impedir amb els vots del PP valencià els pressupostos que castigaven el País Valencià. Com ara mateix, que malgrat que el grup Popular a les Corts Valencianes van signar una declaració de protesta per infrafinançament dels valencians, els diputats valencians continuaran amb una actitud submisa davant el sr. Rajoy.
Deien que no aguantarien ‘ni un año más el modelo de financiación actual’ (cal que tots els recordem aquestes declaracions!) i ja em diran què pensen fer. A part del ridícul.
‘A valencianos no nos gana nadie’, sra Bonig?
josep miquel bausse
Això passava el 2012, i el 2014 el president Alberto Fabra, després de les eleccions europees, afirmava que els ciutadans valencians ‘no están contentos’ amb l’executiu del sr. Rajoy i ‘lo han demostrado con su voto’. I és que malgrat que la sra. Cospedal va considerar ‘buena noticia’ el resultat del PP en les europees, aquest partit va passar de tindre 24 escons al Parlament Europeu, a tindre’n 16, després de perdre més de 2,5 milions de vots.
La discriminació que patim els valencians ja ve de lluny. I enguany en els Pressupostos Generals de l’Estat ho hem tornat a patir. L’abril de l’any 2013, el president Fabra tornava a ‘exigir un nuevo modelo de financiación’, per tal de tindre una ‘financiación justa’ (Levante-EMV 8 .04.13).
I el mes de juliol de 2013 Fabra tornava a dir que ‘el actual sistema de financiación necesita de la revisión y cambio urgente’ (Levante 30.7.13). I per això Fabra demanava a Rajoy ‘arrancar el 2014 con la nueva financiación’, ja que el Consell perdia 13.000 milions d’euros per l’infrafinançament que tenim. D’ací que la CIERVAL exigia a Montoro 11.000 milions per aquest infrafinançament,
I és que tots sabem quines han estat (i continuen essent) les intencions del ministre Montoro: asfixiar econòmicament el País Valencià. Montoro ja deia que no hi hauria nou finançament autonòmic el 2014 (tal com estava pactat) sinó el 2015. Una altra mentida més. Això era el que ens prometien. I així ho deia el sr. Antonio Bateta, secretari d’Administraciones Públicas, advertint (amenaçant?) els valencians que ‘no podrà cambiarse el modelo de financiación, como muy pronto, hasta el 2015’. I ha passat el 2015, el 2016 i…. res de res.
D’aquesta manera el sr. Rajoy continua deixant (pels segles dels segles?) en una gran indefensió els governs autonòmics, sobretot aquells que aporten més del que reben, com el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. I per això el sr. Fabra s’adonava (?) que els ciutadans valencians ‘no están contentos’.
Però si els valencians ‘no están contentos’, com és que no va fer res el president Fabra en el seu moment? Ple d’eufòria, el president Fabra deia el 2013, referint-se al govern del sr. Rajoy: ‘Tenemos un gobierno que nos escucha, que nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas. No queremos ser ciudadanos de segunda. Mariano será el presidente que devolverá a la Comunidad una financiación justa y la Generalitat trabaja sin pausa y sin descanso por esta reivindicación’. (Levante-EMV 26 de maig de 2013). El 2013!
Per acabar-ho d’arreglar, el sr. Serafín Castellano deia també: ‘Todas las medidas que adopta Alberto, parten del sentido común’. (Levante-EMV 25 de maig 2013)
La sra. Bonig tampoc no està contenta del finançament que patim els valencians, però al toc de corneta de Madrid, les seues queixes han quedat en un no-res. El PP valencià deia fa uns dies que ‘no hay margen para cambiar las cuentas’ i per això el PP rectificava la seua posura de rebel·lió, per tal d’evitar una imatge d’indisciplina davant Rajoy.
Davant tot aquest embolic jo no entenc res! El sr. Fabra actuava amb sentit comú quan demanava un millor finançament per la discriminació financera i per això l’ex-conseller Vela deia que ‘hasta aquí hemos llegado’. Però per altra part el sr. Rajoy ‘nos escucha, nos entiende’ i està ‘a nuestro lado’. Però al mateix temps, el sr. Montoro diu que, de nou finançament, res de res! I ja ho hem vist en els pressupostos d’enguany.
Per què tants enganys? Fa uns anys ni el sr. Fabra ni el sr. Castellano deien la veritat. Perquè si no estaven d’acord amb el Sr. Rajoy, que ‘nos escucha, nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas’, podrien haver dit prou i votar en contra d’aquells pressupostos. Ja fa més de quatre anys de les declaracions del sr. Vela i continuem anant de mal en pitjor.
El sr. Fabra que volia ‘arrancar el 2014 con la nueva financiación’, es va adonar que hi havia ‘una falta de sensibilidad del Gobierno hacia la Comunidad Valenciana’, però no va fer res, absolutament res, per impedir amb els vots del PP valencià els pressupostos que castigaven el País Valencià. Com ara mateix, que malgrat que el grup Popular a les Corts Valencianes van signar una declaració de protesta per infrafinançament dels valencians, els diputats valencians continuaran amb una actitud submisa davant el sr. Rajoy.
Deien que no aguantarien ‘ni un año más el modelo de financiación actual’ (cal que tots els recordem aquestes declaracions!) i ja em diran què pensen fer. A part del ridícul.
‘A valencianos no nos gana nadie’, sra Bonig?
josep miquel bausse
Cristians màrtirs del segle XXI (VILAWEB/ONTINYENT, 16/04/2017)
La crueltat amb què són exterminats els cristians en ple segle XXI
hauria de moure la denúncia dels governs i la solidaritat amb aquestes
víctimes, assassinades pel fet de creure en Jesucrist. L’últim atemptat
(conegut) ha estat la matança de desenes de cristians coptes, el
Diumenge de Rams, mentre celebraven l’Eucaristia.
També a Irac, més de 100.000 cristians han estat desposseïts dels seus béns i expulsats del Califat Islàmic. A més, són molts els deixebles de Jesucrist que han estat crucificats, o decapitats, o bé abandonats al desert, sense aigua ni aliments, perquè acaben morint de set i de fam. I mentrestant, Europa calla i mira cap a una altra banda. És una vergonya que estiguem assistint al genocidi de cristians davant el silenci del món civilitzat. Només el papa Francesc ha alçat la seua veu (també ho ha fet el president de les Corts Valencianes) per denunciar aquest extermini dels deixebles de Jesús.
Fa tres anys, la revista Der Spiegel va donar a conèixer un informe segons el qual els cristians són el grup religiós més perseguit, des de Corea del Nord a l’Iran i des d’Aràbia Saudita a Afganistan i Somàlia. I fa només uns dies es va conèixer l’informe anual de l’organització Puertas Abiertas, que amb dades de 2016 confirma la persecució dels cristians. Segons aquest informe, 215 milions de cristians pateixen persecució alta, molt alta o extrema per raó de la seua fe. Amb enquestes realitzades en més de 50 països, Puertas Abiertas ha analitzat cinc àmbits de persecució: el privat, el familiar, el social, l’eclesial i l’estatal. Les conclusions d’aquest informe demostren que hi ha una persecució persistent i creixent dels cristians sota el règim de Pyongynang, una dictadura que ostenta el primer lloc en el rànquing de terror contra els deixebles de Jesús de Natzaret, seguit en segon lloc per Somàlia i després per Afganistan, Pakistan, el Sudan, Síria, Irac, Iran, el Iemen o Eritrea. Encara hui, i per a vergonya del món anomenat civilitzat, són milers els cristians que són martiritzats i centenars les esglésies destruïdes o incendiades.
El P. Manel Nin, monjo de Montserrat i exarca (bisbe) d’Atenes per al catòlics de ritu bizantí, va escriure un article (‘El martiri de la indiferència’) on es feia ressò de la crida angoixada del patriarca sirià catòlic Josep III Younan, qui denunciava la destrucció d’esglésies, seus episcopals, parròquies. El Patriarca Josep deia: ‘El nostre arquebisbat a Mosul ha estat cremat totalment, amb els manuscrits i la biblioteca. I ja han amenaçat que, si no es converteixen a l’Islam, tots els cristians seran morts’. Per això el Patriarca s’exclamava així: ‘És una vergonya per la comunitat internacional’. El gran escriptor i amic Joan Francesc Mira també feia un article (El Temps 12 d’agost de 2014) tot fent-se ressò de l’escrit del P. Manel Nin.
El drama d’aquests germans en la fe, perseguits i assassinats, no té cap resposta immediata per part d’Occident, que mira amb indiferència els cristians assassinats a països on el cristianisme es troba en minoria. L’actitud del món civilitzat mostra l’oblit i el silenci, també el d’aquells que defensen les causes dels oprimits, que no alcen la veu per denunciar aquesta situació. On són les manifestacions de protesta? Per què no hi ha una denúncia pública davant aquests atemptats contra la vida i la llibertat d’expressió? Els cristians martiritzats no són també víctimes?
A vegades s’han sentit veus, des de diversos partits polítics, per denunciar la islamofòbia que va escampant-se pel nostre món. Però, per què no se senten les mateixes veus per denunciar la cristianofòbia? El silenci dels governs per la matança el Diumenge de Rams passat dels cristians coptes a l’església de Sant Jordi de Tanta i a la catedral de Sant Marc d’Alexandria és una vergonya i una injustícia, i també una burla als Drets Humans que proclamen el dret a la llibertat de religió. Per què cap ajuntament no ha convocat una manifestació de rebuig per l’atemptat terrorista que ha matat desenes de cristians?
En aquest temps de Pasqua, la victòria de Jesucrist sobre el pecat i la mort ens fa veure els màrtirs com aquells qui, vessant la sang pel nom de Crist, han esdevingut testimonis de la fe i per això participen del triomf del Senyor Ressuscitat.
També a Irac, més de 100.000 cristians han estat desposseïts dels seus béns i expulsats del Califat Islàmic. A més, són molts els deixebles de Jesucrist que han estat crucificats, o decapitats, o bé abandonats al desert, sense aigua ni aliments, perquè acaben morint de set i de fam. I mentrestant, Europa calla i mira cap a una altra banda. És una vergonya que estiguem assistint al genocidi de cristians davant el silenci del món civilitzat. Només el papa Francesc ha alçat la seua veu (també ho ha fet el president de les Corts Valencianes) per denunciar aquest extermini dels deixebles de Jesús.
Fa tres anys, la revista Der Spiegel va donar a conèixer un informe segons el qual els cristians són el grup religiós més perseguit, des de Corea del Nord a l’Iran i des d’Aràbia Saudita a Afganistan i Somàlia. I fa només uns dies es va conèixer l’informe anual de l’organització Puertas Abiertas, que amb dades de 2016 confirma la persecució dels cristians. Segons aquest informe, 215 milions de cristians pateixen persecució alta, molt alta o extrema per raó de la seua fe. Amb enquestes realitzades en més de 50 països, Puertas Abiertas ha analitzat cinc àmbits de persecució: el privat, el familiar, el social, l’eclesial i l’estatal. Les conclusions d’aquest informe demostren que hi ha una persecució persistent i creixent dels cristians sota el règim de Pyongynang, una dictadura que ostenta el primer lloc en el rànquing de terror contra els deixebles de Jesús de Natzaret, seguit en segon lloc per Somàlia i després per Afganistan, Pakistan, el Sudan, Síria, Irac, Iran, el Iemen o Eritrea. Encara hui, i per a vergonya del món anomenat civilitzat, són milers els cristians que són martiritzats i centenars les esglésies destruïdes o incendiades.
El P. Manel Nin, monjo de Montserrat i exarca (bisbe) d’Atenes per al catòlics de ritu bizantí, va escriure un article (‘El martiri de la indiferència’) on es feia ressò de la crida angoixada del patriarca sirià catòlic Josep III Younan, qui denunciava la destrucció d’esglésies, seus episcopals, parròquies. El Patriarca Josep deia: ‘El nostre arquebisbat a Mosul ha estat cremat totalment, amb els manuscrits i la biblioteca. I ja han amenaçat que, si no es converteixen a l’Islam, tots els cristians seran morts’. Per això el Patriarca s’exclamava així: ‘És una vergonya per la comunitat internacional’. El gran escriptor i amic Joan Francesc Mira també feia un article (El Temps 12 d’agost de 2014) tot fent-se ressò de l’escrit del P. Manel Nin.
El drama d’aquests germans en la fe, perseguits i assassinats, no té cap resposta immediata per part d’Occident, que mira amb indiferència els cristians assassinats a països on el cristianisme es troba en minoria. L’actitud del món civilitzat mostra l’oblit i el silenci, també el d’aquells que defensen les causes dels oprimits, que no alcen la veu per denunciar aquesta situació. On són les manifestacions de protesta? Per què no hi ha una denúncia pública davant aquests atemptats contra la vida i la llibertat d’expressió? Els cristians martiritzats no són també víctimes?
A vegades s’han sentit veus, des de diversos partits polítics, per denunciar la islamofòbia que va escampant-se pel nostre món. Però, per què no se senten les mateixes veus per denunciar la cristianofòbia? El silenci dels governs per la matança el Diumenge de Rams passat dels cristians coptes a l’església de Sant Jordi de Tanta i a la catedral de Sant Marc d’Alexandria és una vergonya i una injustícia, i també una burla als Drets Humans que proclamen el dret a la llibertat de religió. Per què cap ajuntament no ha convocat una manifestació de rebuig per l’atemptat terrorista que ha matat desenes de cristians?
En aquest temps de Pasqua, la victòria de Jesucrist sobre el pecat i la mort ens fa veure els màrtirs com aquells qui, vessant la sang pel nom de Crist, han esdevingut testimonis de la fe i per això participen del triomf del Senyor Ressuscitat.
Els murs són inhumans (VILAWEB/ONTINYENT, 14/04/2017)
Així s’expressava el P. Arturo Sosa, nou Prepòsit General de la
Companyia de Jesús, amb motiu de la política migratòria del president
dels EUA. I és que la iniciativa de Donald Trump només crearà més tensió
i més sofriment.
Una altra veu d’Església que ha denunciat l’actitud de Trump (una actitud que es repeteix a l’Estat espanyol a Ceuta i a Melilla) ha estat l’editorial del setmanari de l’arxidiòcesi de Mèxic Desde la Fe. Aquesta publicació advertia que la mesura de Trump, amb el mur entre Mèxic i els EUA va ‘contra els valors dels americans i dels cristians’. L’Església mexicana, en aquest editorial, ha qualificat, amb valentia, de traïdors els empresaris mexicans que ajuden a construir el mur. La denúncia valenta i profètica d’aquest editorial presenta com a immoral qualsevol ‘empresa amb intenció d’invertir en el mur del fanàtic Trump’. L’Església mexicana denuncia fins i tot els accionistes de les empreses que vulguen construir el mur, acusant-los de ‘traïdors a la pàtria’, ja que col·laborar en la construcció del mur és afavorir ‘un projecte fanàtic’.
L’editorial acaba afirmant que ‘quan no hi ha un delicte provat, qualsevol deportació és una mostra de terror’, per la qual cosa el mur de Trump esdevé ‘un monument d’intimidació i de silenci, d’odi xenòfob per a fer callar la veu dels treballadors mal pagats i maltractats, de famílies desprotegides i de persones violentades’. Per això l’editorial del setmanari mexicà Desde la fe denuncia la construcció del mur, pel fet que és ‘un retrocés dels anhels més nobles de la humanitat’, a més de ser també ‘el preludi de la destrucció dels valors de la democràcia i dels drets socials’.
Denúncies profètiques com la del setmanari de l’arxidiòcesi de Mèxic són les que fan més creïbles l’Església, que sempre, com Jesús de Natzaret, ha d’estar al costat dels qui pateixen, per ser la veu dels qui no tenen veu.
Els gestos, com el d’aquest editorial, parlen més que les paraules i que els discursos buits i políticament correctes. És així com va actuar Jesús, denunciant la hipocresia dels mestres de la Llei i dels fariseus. I és que mantenir-se en silenci davant l’amenaça del mur de Trump, que vulnera les relacions entre els estats i la pau, seria inhumà i anticristià.
L’actitud de l’Església diocesana de Mèxic de mostrar-se molt crítica amb les més de cinc-centes empreses asteques que tenen interès a proveir ciment o a il·luminar aquest mur, diu molt a favor d’aquesta Església, que també ha censurat la reacció tèbia de l’executiu d’Enrique Peña Nieto contra les companyies que volen participar en aquest projecte infame.
Cal recordar que el president Trump ha sol·licitat al Congrés dels EUA més de 4.500 milions de dòlars del pressupost per començar aquest projecte. Si tenim en compte els 2.000 quilòmetres del mur que s’han de construir, aquesta empresa de Trump podria superar els 15.000 milions de dòlars.
Tant el president Trump com les empreses que volen l’adjudicació de les obres d’aquest mur, haurien de recordar les paraules del papa Francesc quan ens demana de construir ‘ponts i no murs’, ja que els murs exclouen i aïllen, mentre que els ponts fan possible el diàleg i la cooperació entre els pobles.
Com ha dit el professor Francesc Torralba, ‘tindre el valor d’acollir el foraster, de fer-li un lloc, d’aprendre de la seua saviesa i del seu viatge, és una exigència ètica, un gest que dóna qualitat humana a una societat’.
Durant la Setmana Santa no hem recordat només els fets que van tindre lloc a Jerusalem fa dos mil anys. La Setmana Santa és la commemoració de la passió, la mort i la resurrecció de Jesús, que té lloc també als nostres dies en la passió i la mort de tantes persones maltractades pel poder o marginades per la societat. Per això Jesús continua morint en tots aquells que són ajusticiats, marginats o oblidats.
Una altra veu d’Església que ha denunciat l’actitud de Trump (una actitud que es repeteix a l’Estat espanyol a Ceuta i a Melilla) ha estat l’editorial del setmanari de l’arxidiòcesi de Mèxic Desde la Fe. Aquesta publicació advertia que la mesura de Trump, amb el mur entre Mèxic i els EUA va ‘contra els valors dels americans i dels cristians’. L’Església mexicana, en aquest editorial, ha qualificat, amb valentia, de traïdors els empresaris mexicans que ajuden a construir el mur. La denúncia valenta i profètica d’aquest editorial presenta com a immoral qualsevol ‘empresa amb intenció d’invertir en el mur del fanàtic Trump’. L’Església mexicana denuncia fins i tot els accionistes de les empreses que vulguen construir el mur, acusant-los de ‘traïdors a la pàtria’, ja que col·laborar en la construcció del mur és afavorir ‘un projecte fanàtic’.
L’editorial acaba afirmant que ‘quan no hi ha un delicte provat, qualsevol deportació és una mostra de terror’, per la qual cosa el mur de Trump esdevé ‘un monument d’intimidació i de silenci, d’odi xenòfob per a fer callar la veu dels treballadors mal pagats i maltractats, de famílies desprotegides i de persones violentades’. Per això l’editorial del setmanari mexicà Desde la fe denuncia la construcció del mur, pel fet que és ‘un retrocés dels anhels més nobles de la humanitat’, a més de ser també ‘el preludi de la destrucció dels valors de la democràcia i dels drets socials’.
Denúncies profètiques com la del setmanari de l’arxidiòcesi de Mèxic són les que fan més creïbles l’Església, que sempre, com Jesús de Natzaret, ha d’estar al costat dels qui pateixen, per ser la veu dels qui no tenen veu.
Els gestos, com el d’aquest editorial, parlen més que les paraules i que els discursos buits i políticament correctes. És així com va actuar Jesús, denunciant la hipocresia dels mestres de la Llei i dels fariseus. I és que mantenir-se en silenci davant l’amenaça del mur de Trump, que vulnera les relacions entre els estats i la pau, seria inhumà i anticristià.
L’actitud de l’Església diocesana de Mèxic de mostrar-se molt crítica amb les més de cinc-centes empreses asteques que tenen interès a proveir ciment o a il·luminar aquest mur, diu molt a favor d’aquesta Església, que també ha censurat la reacció tèbia de l’executiu d’Enrique Peña Nieto contra les companyies que volen participar en aquest projecte infame.
Cal recordar que el president Trump ha sol·licitat al Congrés dels EUA més de 4.500 milions de dòlars del pressupost per començar aquest projecte. Si tenim en compte els 2.000 quilòmetres del mur que s’han de construir, aquesta empresa de Trump podria superar els 15.000 milions de dòlars.
Tant el president Trump com les empreses que volen l’adjudicació de les obres d’aquest mur, haurien de recordar les paraules del papa Francesc quan ens demana de construir ‘ponts i no murs’, ja que els murs exclouen i aïllen, mentre que els ponts fan possible el diàleg i la cooperació entre els pobles.
Com ha dit el professor Francesc Torralba, ‘tindre el valor d’acollir el foraster, de fer-li un lloc, d’aprendre de la seua saviesa i del seu viatge, és una exigència ètica, un gest que dóna qualitat humana a una societat’.
Durant la Setmana Santa no hem recordat només els fets que van tindre lloc a Jerusalem fa dos mil anys. La Setmana Santa és la commemoració de la passió, la mort i la resurrecció de Jesús, que té lloc també als nostres dies en la passió i la mort de tantes persones maltractades pel poder o marginades per la societat. Per això Jesús continua morint en tots aquells que són ajusticiats, marginats o oblidats.
Les Set Paraules de Jesús a la Creu (LEVANTE-EMV, 13/04/2017)
Les set paraules que Jesús digué al Gòlgota quan estava crucificat, continuen ressonat hui en tants i tants calvaris del nostre món.
Si els Evangelis recullen aquestes set frases de Jesús crucificat, és la vida i els mitjans de comunicació que recullen també cada dia, i no només en Setmana Santa, les frases i els crits de dolor de tants hòmens i dones que continuen crucificats i morint encara hui.
La primera de les frases de Jesús a la Creu, "Pare, perdoneu-los que no saben el que fan" (Lc 23:34) ressona hui en aquells que saben perdonar i en els qui demanen perdó. Són els cristians perseguits al Pròxim Orient i a d´altres parts del món, que, sense odi, abans de la mort preguen pels seus botxins. Són els crucificats del nostre món que continuen perdonant com ho va fer Jesús a la creu.
La segona de les Set Paraules, "Et promet que hui estaràs amb mi al paradís" (Lc 23:43) estava adreçada al "bon lladre", clavat a la creu al costat de Jesús. També hui són molts els qui fan possible que la gent més marginada tinga un "paradís", acollint refugiats, acompanyant ancians, fent-se càrrec dels xiquets abandonats, donant sostre i afecte a malalts de sida o a immigrants. Per això l´Església, com deia el bisbe Ramon Buxarrais, ha de ser aquell lloc on la gent que no té res, es trobe a gust. Aquesta paraula de Jesús a la creu la podem descobrir en aquells que eixamplen l´esperança dels desesperançats, en els qui enforteixen l´amor i en els qui superen els dubtes que trobem cada dia al nostre camí.
La tercera de les paraules de Jesús és doble. Per una part hi ha la frase que Jesús adreçà a sa mare: "Mare, ací tens el teu fill" i la que adreçà a Joan, el deixeble estimat: "Ací tens la teua mare" (Jo 19:26-27). En el nostre món són també moltes les dones que es fan càrrec d´un fill que no és seu, adoptant criatures amb deficiències físiques o psíquiques, per oferir-los una llar i sobretot l´estimació que aquests xiquets no han conegut mai. Són dones que acullen infants abandonats i que esdevenen mares per a aquells menuts que no han conegut sa mare. I són molts els xiquets que per la sol·licitud d´una família, veuen renàixer en el seu cor l´estimació que no han tingut mai.
La quarta frase de Jesús, "Déu meu, Déu meu, per què m´heu abandonat" (Mc 15:34 i Mt 27:46) és el crit ple de dolor del crucificat quan sent el silenci de Déu, un crit que continua ressonant enmig nostre degut a tantes i tantes víctimes innocents que se senten abandonades de Déu i dels hòmens. És el crit de dolor de les dones maltractades, dels xiquets que han patit abusos sexuals, dels immigrants o dels refugiats morts al Mediterrani. És el crit de soledat i de desesperació dels qui no arriben a finals de mes o dels qui són desnonats. En aquest crit de Jesús a la creu, hi ha el dolor dels qui han estat atacats amb armes químiques a Síria, les víctimes de l´holocaust nazi o de la guerra dels Balcans, els qui van morir a Rwanda en les lluites tribals i tots aquells que se senten abandonats de Déu i dels hòmens.
La cinquena frase, "Tinc set" (Jo 19:28) expressa el cansament de Jesús a la creu. Però també la set de justícia, de pa i de llibertat, de cultura i de fraternitat. En aquest crit de Jesús reconeixem la set i l´esforç d´aquells que treballen per un món millor i més just, des de Càritas a Mans Unides, des d´Amnistia Internacional a Metges sense fronteres i des del món del voluntariat a aquells que amb accions que semblen insignificants, volen construir una societat més fraterna i més lliure.
En la sisena frase, "Tot s´ha acomplert" (Jo 19:30) veiem els qui cauen derrotats, els qui són assassinats, els qui han perdut l´esperança i l´alegria de viure. Aquesta frase de Jesús la trobem en els qui aprenen a estimar cada dia més com Déu ens estima, per tal de viure arrelats en l´amor, que espera fins i tot quan la raó desespera.
Finalment, l´última de les Set Paraules de Jesús, "Pare a les teues mans encomane el meu esperit" (Lc 23:46) expressa la confiança de Jesús en Déu. Són paraules que es fan realitat en els qui viuen amb fidelitat i treballen fins a la mort per posar pau, per compartir l´amor, per obrir camins d´esperança, malgrat tantes desesperances i tantes desesperacions. Posar a les mans de Déu la pròpia vida és el que fan tants i tants preveres, religioses i matrimonis que, malgrat les dificultats de cada dia, continuen confiant en Déu.
En les Set Paraules de Jesús a la creu, trobem com una síntesi de la seua vida: la confiança en Déu, el perdó als altres i la set per comunicar l´amor.
dimecres, 12 d’abril del 2017
El PP haprueva las nórmas del casteyáno para Baléncia (La Veu del País Valencià, 10/04/2017)
El konjreso del PP balenciano,
rehunido este fin de semána, ha devatido hi a aprovado las nórmas de Lo
Rat Pennat para el balenziano, hi tamvién las nórmas del casteyano, hi a
rechazádo las directrices, tánto de l’AVL (para el balenziano) komo
tambien de la Real Academia de la Lengua (para el Kastelláno) por
considerarlas, una hi otra, una inposicion a las lénjuas ke ablamos los
balencianos de la zona balencianoparlante hi de la zona castellana, hi
no la lenjua ke se husa en la caye.
El PP balenciáno, atendiéndo el sentír malloritário del Puevlo Balenziano i komo señal de rrechazo a las nórmas impuéstas por los akadémikos de la lenjua (RAE) ke no ollen el sentír i el deséo de los balenzianos casteyanoparlántes, hutilizará a partir daora la normatiba de la Réal Akadémia Nuéstra (RAN) para la lenjua de los kasteyanoablantes de nuestro Reyno, ke es la ke se a dádo nuestro puéblo.
El PP balenziano, fiél al sentírr malloritário de los balenzianos, ke no kieren ke se les imponja una lenjua ke considera extráña, por el echo de estar mull alejada de la ke ablamos en la caye, no hutilizará nunka mas la normatíba de la RAE.
El kongreso del PP balenziano, hi por unanimidat, se reafirma una bez mas en su fidelidat a la lenjua kastellana de nuéstro pueblo, hi por eso recháza kualkier manipulazión ke des de las altas instáncias imperialístas inténtan imponérnos.
El kastellano ke se avla en las zónas kasteyanoparlante de nuhestra komunidat, hi ke se avla des de los híberos, no thiene nádha ke ver kon otrhas lenjúas (diferéntes a la nuestra) ke se avlan en Kastilla la Nueba hi la Bieja, o en Andalucia, en Arajón o en Estremadhura.
Por eso este kongreso procláma solemnemente ke la lenjua kastellana, ke des de los híberos se avla en nuestro território, es el kastellano, una lenjua húnica hi diferenciáda, i distínta a kualkier otra lenjua de nuestro enthorno.
Los pankasteyanistas ke intentan hasimilar nuestra jloriosa lenjua kasteyana, son unos renhejados, bendidos al oro de Kastiya. Savemos ke el ovgetibo de estos traïdores a nuéstra lenjua hi a nuéstra cultura, es la de konkistarr nuestra Komunidat para assimilarla a Kastiya, kosa a la qual nos opondrémos kon todas nuestra fuérzas.
lo proklama este konjresso del PP balenziano, el dia dos de avril de dosmil diezisiete.
Heste akuerdo sóbre la normatiba de la lenjua kastellana, akordado por el kongresso del PP balenziano, lo transmitiremos al rrei de España i al Kongresso de Diputádos parake nunca mas se himmiscuyan en nuestra tiérra, hi para ke siempre respeten la lenjua ke se avla en nuestra komunidat. Una lenjua ke haze el puevlo hi no la lenjua ke se inbentan los akadémikos de la RAE, tan halejados de la caye hi de la realiat social ke vive el puevlo balenziano.
El PP balenciáno, atendiéndo el sentír malloritário del Puevlo Balenziano i komo señal de rrechazo a las nórmas impuéstas por los akadémikos de la lenjua (RAE) ke no ollen el sentír i el deséo de los balenzianos casteyanoparlántes, hutilizará a partir daora la normatiba de la Réal Akadémia Nuéstra (RAN) para la lenjua de los kasteyanoablantes de nuestro Reyno, ke es la ke se a dádo nuestro puéblo.
El PP balenziano, fiél al sentírr malloritário de los balenzianos, ke no kieren ke se les imponja una lenjua ke considera extráña, por el echo de estar mull alejada de la ke ablamos en la caye, no hutilizará nunka mas la normatíba de la RAE.
El kongreso del PP balenziano, hi por unanimidat, se reafirma una bez mas en su fidelidat a la lenjua kastellana de nuéstro pueblo, hi por eso recháza kualkier manipulazión ke des de las altas instáncias imperialístas inténtan imponérnos.
El kastellano ke se avla en las zónas kasteyanoparlante de nuhestra komunidat, hi ke se avla des de los híberos, no thiene nádha ke ver kon otrhas lenjúas (diferéntes a la nuestra) ke se avlan en Kastilla la Nueba hi la Bieja, o en Andalucia, en Arajón o en Estremadhura.
Por eso este kongreso procláma solemnemente ke la lenjua kastellana, ke des de los híberos se avla en nuestro território, es el kastellano, una lenjua húnica hi diferenciáda, i distínta a kualkier otra lenjua de nuestro enthorno.
Los pankasteyanistas ke intentan hasimilar nuestra jloriosa lenjua kasteyana, son unos renhejados, bendidos al oro de Kastiya. Savemos ke el ovgetibo de estos traïdores a nuéstra lenjua hi a nuéstra cultura, es la de konkistarr nuestra Komunidat para assimilarla a Kastiya, kosa a la qual nos opondrémos kon todas nuestra fuérzas.
lo proklama este konjresso del PP balenziano, el dia dos de avril de dosmil diezisiete.
Heste akuerdo sóbre la normatiba de la lenjua kastellana, akordado por el kongresso del PP balenziano, lo transmitiremos al rrei de España i al Kongresso de Diputádos parake nunca mas se himmiscuyan en nuestra tiérra, hi para ke siempre respeten la lenjua ke se avla en nuestra komunidat. Una lenjua ke haze el puevlo hi no la lenjua ke se inbentan los akadémikos de la RAE, tan halejados de la caye hi de la realiat social ke vive el puevlo balenziano.
dilluns, 10 d’abril del 2017
La Sarpassa i les matraques (La Veu del País Valencià, 09/04/2017)
Cada Dijous Sant, la lluna fa el ple. Serà la lluna de Nisan dels
jueus que estableix la Pasqua dels cristians, i que obrirà les
celebracions del Tridu Pasqual, on commemorem la Passió, la Mort i la
Resurrecció del Senyor.
Al llarg d’aquesta Setmana Santa, i sobretot en els dies del Tridu Pasqual, els cristians celebrarem el nucli de la nostra fe per mitjà de les celebracions litúrgiques de la Missa de la Cena del Senyor, Dijous Sant, la Passió, Divendres, la pregària de silenci de Dissabte i la gran Vigília Pasqual la nit de dissabte al diumenge.
Però les celebracions litúrgiques de la Setmana Santa, des del Diumenge de Rams al Diumenge de Pasqua, tenen el complement que aporta la devoció popular. És el cas dels Viacrucis, les processons o les representacions de la Passió del Senyor.
També, antigament, tenia lloc el ritual de la Sarpassa o Salpassa, anomenada també Solispassa, a Catí, i que consistia en la visita del capellà (revestit amb el roquet i l’estola morada) a les cases del poble, que ell beneïa, oferint als amos de la llar la sal.
A Catí, com recollí mossèn Joan Puig al seu ‘Vocabulari de Catí’, que l’amic Pere-Enric Barreda va editar, juntament amb Àngela Buj, aquest ritual se celebrava Dimecres Sant al matí, i en compte de sal, el capellà tirava segó beneït a les portes de les cases, mentre donava a besar la Veracreu, acompanyat dels xiquets ‘que porten massoles i les piquen a terra’. Segons mossèn Joan Puig, ‘el costum de la Salispassa no sabem de quan ve i què significa. En 1645 encontrem un document que parla de solis pacis que alguns diuen que ens recorda la despedida de Jesús quan s’oferí per a patir mort i passió pels pecadors’. Mossèn Puig es preguntava en el llibre mencionat abans si ‘significarà salispassa el pas de la sal, en memòria d’haver espargut l’Àngel de Déu la porta dels israelites de sang perquè l’Àngel exterminador els estalviara de la mort?’. El que sí reporta mossèn Joan Puig és ‘que de xiquets hem vist el costum d’anar el capellà tirant segó pastat ab aigua salada a la porta de les cases, acompanyat de la turbamolta de xiquets ab massoles de fusta que picaven contra la terra i fent un ruïdo no gens armònic el dia de Dimecres Sant’. Mossèn Puig també recordava com el capellà ‘els tres primers dies de Setmana Santa o després de Pasqua, eixia en cavalcadura, acompanyat de l’escolà, visitant els masos i beneint pa per a les persones i segó i sal per als animals, i els masovers com agraïment li donaven algunes parelles d’ous’.
També a Bocairent els veïns esperaven el pas del capellà a qui donaven sal i ous, que servien per a fer les mones que el patronat repartia després als xiquets, o bé per a donar-les a les famílies necessitades, com explica José L. Martínez Ángel en el seu treball ‘Mossèn Sixto i la Sarpassa’.
A Ondara també se celebrava el ritual de la Salpassa, Sarpassa o Serpassa, com diuen a Pedreguer. Hi ha una altra teoria segons la qual la Sarpassa vindria de Salis sparsio, o espargir la sal. També hi ha qui creu que aquest ritual prové d’un ancestral costum de la Roma pagana, celebrat durant les festes pàl·lies del solstici de primavera. Mitjançant aquest ritual, el món agrícola i ramader romà beneïa les llars i els estables amb una barreja d’aigua, sal, llorer i sofre per rendir culte i demanar la protecció de la deessa Pal·las.
El ritual cristià de la Sarpassa, que els més majors hem conegut, Dimecres Sant al matí, consistia a beneir amb aigua i sal totes aquelles cases que ho demanaven. El rector, a més de beneir les llars, aprofitava l’ocasió per convidar els feligresos a les celebracions del Tridu Pasqual. I les famílies obsequiaven el rector amb ous i diners per a les obres de la parròquia. Cal recordar l’excel·lent llibre d’Àlvar Monferrer sobre la Salpassa, que recomane per conèixer o retrobar les tradicions perdudes.
El rector donava a besar la creu als veïns de la casa, i després barrejava un grapadet de la sal beneïda que els escolans portaven, amb la sal del platet de la casa, al mateix temps que beneïa la llar amb el salpasser. I eren els xiquets qui donaven colps a terra amb les maces de fusta que portaven, mentre cantaven: ‘Ous ací, ous allà, garrotades a l’escolà’. O també: “Ous ací, ous al cepillo, bastonades al monescillo’.
A Benissa cantaven: ‘Ous, ous, bones pasqües, bons dijous’. I a Calp: ‘Aigua a la pica, aigua al ponedor, un cabàs de faves al senyor rector’. I a Pedreguer: ‘Ous ací, ous al putxero, tres maçaes al polissero’. Al Verger: ‘Ous ací, ous, allà, macetaes a l’escolà’. I encara, a Xàbia: ‘Ous, ous a l’armari, bastonades al vicari’ i ‘Ous, ous al racó, bastonades al senyor rector’.
A més de la Sarpassa, una altra tradició que hi havia durant el Tridu Pasqual eren les matraques. S’ha de tindre en compte que les campanes tenen un to festiu, i per això deixaven de tocar-se a partir del Glòria de la missa de la Cena del Senyor, Dijous Sant, i no es tornaven a voltejar fins la Glòria de la Vigília Pasqual. Però com que calia avisar els feligresos per als actes litúrgics, s’utilitzaven aquestes matraques, que eren uns artefactes de fusta que es tocaven en compte de les campanes.
La Sarpassa i les matraques, encara que siguen una anècdota del passat, ens recorden la importància de les tradicions d’abans, al voltant de la Setmana Santa, on commemorem la Passió, la Mort i la Resurrecció del Senyor.
Al llarg d’aquesta Setmana Santa, i sobretot en els dies del Tridu Pasqual, els cristians celebrarem el nucli de la nostra fe per mitjà de les celebracions litúrgiques de la Missa de la Cena del Senyor, Dijous Sant, la Passió, Divendres, la pregària de silenci de Dissabte i la gran Vigília Pasqual la nit de dissabte al diumenge.
Però les celebracions litúrgiques de la Setmana Santa, des del Diumenge de Rams al Diumenge de Pasqua, tenen el complement que aporta la devoció popular. És el cas dels Viacrucis, les processons o les representacions de la Passió del Senyor.
També, antigament, tenia lloc el ritual de la Sarpassa o Salpassa, anomenada també Solispassa, a Catí, i que consistia en la visita del capellà (revestit amb el roquet i l’estola morada) a les cases del poble, que ell beneïa, oferint als amos de la llar la sal.
A Catí, com recollí mossèn Joan Puig al seu ‘Vocabulari de Catí’, que l’amic Pere-Enric Barreda va editar, juntament amb Àngela Buj, aquest ritual se celebrava Dimecres Sant al matí, i en compte de sal, el capellà tirava segó beneït a les portes de les cases, mentre donava a besar la Veracreu, acompanyat dels xiquets ‘que porten massoles i les piquen a terra’. Segons mossèn Joan Puig, ‘el costum de la Salispassa no sabem de quan ve i què significa. En 1645 encontrem un document que parla de solis pacis que alguns diuen que ens recorda la despedida de Jesús quan s’oferí per a patir mort i passió pels pecadors’. Mossèn Puig es preguntava en el llibre mencionat abans si ‘significarà salispassa el pas de la sal, en memòria d’haver espargut l’Àngel de Déu la porta dels israelites de sang perquè l’Àngel exterminador els estalviara de la mort?’. El que sí reporta mossèn Joan Puig és ‘que de xiquets hem vist el costum d’anar el capellà tirant segó pastat ab aigua salada a la porta de les cases, acompanyat de la turbamolta de xiquets ab massoles de fusta que picaven contra la terra i fent un ruïdo no gens armònic el dia de Dimecres Sant’. Mossèn Puig també recordava com el capellà ‘els tres primers dies de Setmana Santa o després de Pasqua, eixia en cavalcadura, acompanyat de l’escolà, visitant els masos i beneint pa per a les persones i segó i sal per als animals, i els masovers com agraïment li donaven algunes parelles d’ous’.
També a Bocairent els veïns esperaven el pas del capellà a qui donaven sal i ous, que servien per a fer les mones que el patronat repartia després als xiquets, o bé per a donar-les a les famílies necessitades, com explica José L. Martínez Ángel en el seu treball ‘Mossèn Sixto i la Sarpassa’.
A Ondara també se celebrava el ritual de la Salpassa, Sarpassa o Serpassa, com diuen a Pedreguer. Hi ha una altra teoria segons la qual la Sarpassa vindria de Salis sparsio, o espargir la sal. També hi ha qui creu que aquest ritual prové d’un ancestral costum de la Roma pagana, celebrat durant les festes pàl·lies del solstici de primavera. Mitjançant aquest ritual, el món agrícola i ramader romà beneïa les llars i els estables amb una barreja d’aigua, sal, llorer i sofre per rendir culte i demanar la protecció de la deessa Pal·las.
El ritual cristià de la Sarpassa, que els més majors hem conegut, Dimecres Sant al matí, consistia a beneir amb aigua i sal totes aquelles cases que ho demanaven. El rector, a més de beneir les llars, aprofitava l’ocasió per convidar els feligresos a les celebracions del Tridu Pasqual. I les famílies obsequiaven el rector amb ous i diners per a les obres de la parròquia. Cal recordar l’excel·lent llibre d’Àlvar Monferrer sobre la Salpassa, que recomane per conèixer o retrobar les tradicions perdudes.
El rector donava a besar la creu als veïns de la casa, i després barrejava un grapadet de la sal beneïda que els escolans portaven, amb la sal del platet de la casa, al mateix temps que beneïa la llar amb el salpasser. I eren els xiquets qui donaven colps a terra amb les maces de fusta que portaven, mentre cantaven: ‘Ous ací, ous allà, garrotades a l’escolà’. O també: “Ous ací, ous al cepillo, bastonades al monescillo’.
A Benissa cantaven: ‘Ous, ous, bones pasqües, bons dijous’. I a Calp: ‘Aigua a la pica, aigua al ponedor, un cabàs de faves al senyor rector’. I a Pedreguer: ‘Ous ací, ous al putxero, tres maçaes al polissero’. Al Verger: ‘Ous ací, ous, allà, macetaes a l’escolà’. I encara, a Xàbia: ‘Ous, ous a l’armari, bastonades al vicari’ i ‘Ous, ous al racó, bastonades al senyor rector’.
A més de la Sarpassa, una altra tradició que hi havia durant el Tridu Pasqual eren les matraques. S’ha de tindre en compte que les campanes tenen un to festiu, i per això deixaven de tocar-se a partir del Glòria de la missa de la Cena del Senyor, Dijous Sant, i no es tornaven a voltejar fins la Glòria de la Vigília Pasqual. Però com que calia avisar els feligresos per als actes litúrgics, s’utilitzaven aquestes matraques, que eren uns artefactes de fusta que es tocaven en compte de les campanes.
La Sarpassa i les matraques, encara que siguen una anècdota del passat, ens recorden la importància de les tradicions d’abans, al voltant de la Setmana Santa, on commemorem la Passió, la Mort i la Resurrecció del Senyor.
diumenge, 9 d’abril del 2017
Diumenge de Rams (LEVANTE-EMV, 09/04/2017)
Després dels cinc diumenges de Quaresma, hui, amb el Diumenge de Rams, comencem la Setmana Santa, que per als cristians és el centre de tot l´any litúrgic, ja que durant aquests dies celebrarem el Misteri Pasqual: la passió, la mort i la resurrecció del Senyor.
En un dels seus articles més bonics, titulat: "Mireu l´Anyell de Déu", mossèn Vicent Micó, de Turballos, ens parla de l´anyell pasqual, que "sacrificat en el Nou Testament és el Crist". És això el que des de hui, dia de Rams, i fins al diumenge de Pasqua (i més en concret del dijous sant al diumenge de Resurrecció) celebrarem: l´amor de Jesús que s´ofereix en l´ara de la creu i que és glorificat pel Pare en la resurrecció. Mossèn Vicent Micó referint-se al Senyor, l´Anyell de Déu sacrificat per nosaltres, ens diu que Jesús es va oferir a la mort "perquè estima tots els éssers humans sense mesura. I per això mor, per a llevar-nos el pecat. Perquè només l´amor neteja els pecats, les malifetes de tota mena o la maldat".
Durant aquests dies sants, on el dijous celebrarem la Cena del Senyor, el divendres la passió i l´adoració de la creu i finalment la nit del dissabte la gran Vigília Pasqual, els cristians, com diu mossèn Vicent Micó, "en la mesura que ens convertim en anyell de Déu, som seguidors del Crist", i per això units a ell "completem la passió i la mort del Salvador".
El Misteri Pasqual que celebrarem aquests dies sants, ens fa descobrir en Jesús, "el gra de blat colgat en el solc que mor" i que precisament per la seua mort, "es multiplica convertit en espiga, signe de resurrecció". És la Pasqua, que significa, el pas de la mort a la vida, de la creu a la tomba buida, del sepulcre a la resurrecció.
I com a preludi o introducció del Tridu Pasqual, hui Jesús, el Fill de David, és aclamat pel poble en la seua entrada a Jerusalem com a "beneït" i "Rei d´Israel". Per això hui la litúrgia posa en la processó que fem fins al temple, amb les branques d´olivera per aclamar Jesús, el psalm 23, que presenta l´entrada del Senyor al santuari: "Portals, alceu les llindes, engrandiu-vos portalades eternes, que ha d´entrar el rei de la glòria". Aquesta processó també ens fa caminar amb el psalm 46, que canta la reialesa del Senyor: "Canteu a Déu, canteu-li, canteu al nostre rei, que és rei de tot el món, canteu a Déu un himne". La litúrgia continua amb la lectura de l´Evangeli de l´entrada de Jesús a Jerusalem, enguany en la versió de l´ evangelista Sant Mateu (Mt 21:1-11) per així aclamar el Rei d´Israel. Com ens relata aquest Evangeli, l´Església, hui, com fa dos mil anys, beneeix el Senyor amb l´Hosanna al Fill de David.
L´Eucaristia, una vegada l´assemblea ha entrat al temple, continua amb la lectura d´un fragment del profeta Isaïes (Is 50:4-7), a la qual el poble respon amb unes estrofes del psalm 21 i després es proclama el fragment de la carta als filipencs (Fl 2:6-11) referents a Jesús, obedient fins a la mort i una mort de creu i exalçat per Déu. La passió del Senyor, enguany segons Sant Mateu, ens posa al davant l´ofrena de Jesús al Pare, des de l´últim sopar, la pregària de Jesús a Getsemaní i la seua detenció, la seua compareixença davant Caifàs i el governador Ponç Pilat, la condemna, la crucifixió i la mort i l´enterrament del Senyor.
Celebrar el Misteri Pasqual de la mort i de la resurrecció de Jesús, és proclamar el misteri de la nostra fe. Celebrar el Misteri Pasqual és aclamar i reconèixer el Déu que en Jesucrist, vencedor de la mort i del pecat, ens salva.
El 19 de març de 1978, diumenge de Rams, l´arquebisbe màrtir de San Salvador, Òscar Romero animava el poble de Déu a no viure la Setmana Santa únicament "com a record del passat, sinó amb esperança", per així fer present "la veu de Déu, la veu de Crist que ve a redimir-nos". Déu, com recordava l´arquebisbe Romero, "ens diu que no s´ha d´emmudir la veu i el crit del just", ja que la Setmana Santa que hui comencem, no és per a "predicar el conformisme", sinó per a "matar els brots d´avarícia, de cobdícia, de supèrbia, d´orgull", perquè d´aquesta manera "puga sorgir en nosaltres un home nou, per construir una civilització nova, la civilització de l´amor".
El diumenge de Rams, com a pòrtic de la Setmana Santa, ens avança ja el drama de la Passió i la Mort del Senyor. És així com el poeta Carles Salvador, al seu llibre, "Les festes de Benassal", ens transmet el cant d´aquest poble en el diumenge de Rams: "Dumenge serà dumenge,/dumenge serà de Rams./ Les taules estan parades/ tant de fulles com de rams./ Ja s´assente el bon Jesús,/ ja fa aquells sospirs tan grans./ Què sospires bon Jesús?/ Lo que tinc que sospirar./ Que és el dijous de la Cena/ i em nugaran a un pilar,/ i si demano què beure,/ fel i vinagre em daran;/ si demano què minjar,/ dos mil assots em daran./ La Marta i la Madalena/ detràs em vindran plorant/ en sa rosa cabellera,/ i los peus m´eixugaran".
divendres, 7 d’abril del 2017
Fins quan sentenciareu contra justícia afavorint la causa dels culpables? (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 06/04/2017)
És així com el psalm 81 ens recorda
la perversitat que suposa jutjar sense justícia, és a dir, sense
equitat, ni rectitud, ni sentit comú. I és que afavorir la causa dels
culpables és precisament afavorir la injustícia.
He recordat aquest salm quan he vist que la Justícia no és igual per a tots. I quan he vist també, com en un judici es recorda als imputats el dret que tenen a mentir.
Per què la Justícia no és igual per a tots? El cas més recent ha estat la condemna a presó de la Sra. Milagrosa Martínez, exalcaldessa, exconsellera i expresidenta de les Corts Valencianes. Com que la Sra. Martínez ha pogut pagar la fiança de 15000 euros, ha evitat entrar a la presó. També l’acusat d’assassinar la viuda de l’expresident de la CAM, ha deixat la presó pel fet de pagar una fiança de 150000 euros. I Sergio Blasco, igualment no es troba a la presó perquè ha pagat 80000 euros de fiança.
Això vol dir que aquells que no tenen els diners per a la fiança, han d’entrar a la garjola. És just això? No és un escàndol que dues persones condemnades a presó per la mateixa condemna, una siga empresonada perquè no té diners i l’altra no, pel fet que pot pagar la fiança? La Justícia no ha de ser igual per a tots, independentment de la situació econòmica de cadascú? O la Justícia fa accepció de persones segons els diners?
L’altre cas que m’escandalitza és quan es recorda als imputats, el dret que tenen a mentir en un judicia. No ho acabe d’entendre. Una societat basada en la mentida és de per sí una societat corrupta. Una societat sense ètica. Però aquesta manca d’ètica encara és més escandalosa quan es dóna en la Justícia que empara el dret a la mentida. Per això ja el profeta Jeremies denunciava la falsedat dels seus contemporanis: “És la mentida i no la veritat que preval al país” (Jr 9:2).
Quan demanem que la veritat siga la nostra manera d’obrar i quan els pares o els mestres s’esforcen per formar en la veritat als fills o als alumnes, és un contrasentit que després, en un judici, s’haja de recordar als imputats el dret que tenen a mentir. Això vol dir que alguna cosa no va bé en el nostre sistema judicial, ni en la nostra societat, quan la Justícia empara i defensa la mentida dels imputats.
No és només el psalm 81 i el profeta Jeremies que ens recorden la perversitat de la mentida per afavorir la causa dels culpables. Per això el psalm 14 lloa l’home que “viu honradament i practica la justícia” i que “diu la veritat tal com la pensa” (Ps 14:2). També el psalm 44 elogia aquell que viu per “defensar la veritat i la justícia dels indigents” (Ps 44:5). Encara, el psalm 50 lloa Déu que estima “la veritat al fons del cor” (Ps 50:8).
Un altre llibre de la Bíblia que defensa la veritat és l’Eclesiàstic, quan al capítol 4 demana no contradir la veritat: “No contradigues la veritat” (Ecli 4:25) i demana lluitar per ella: “lluita fins a la mort per la veritat” (Ecli 4:28). Un altre verset d’aquest mateix llibre lloa de nou la veritat: “Els ocells s’ajunten amb els seus semblants, la veritat retorna a aquells qui la practiquen” (Ecli 27:9). També l’Evangeli de Sant Joan presenta la veritat com a model del comportament del deixeble de Jesús: “Qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifesten les seus obres” (Jo 3:21). Però el text que haurien de recordar els jutges i els magistrats, i tots nosaltres, és un verset de la carta de Sant Pau als cristians efesis, quan els recomana que estiguen “cenyits amb la veritat, revestits amb la justícia” (Ef 6:14).
Segurament, encara caldria recordar als membres de la Judicatura aquelles paraules de Jesús: “la veritat vos farà lliures” (Jo 8:). I també que la imatge de la Justícia té els ulls embenats, per tal que els veredictes i les condemnes siguen iguals per a tothom, independentment de si l’acusat té diners o no en té.
He recordat aquest salm quan he vist que la Justícia no és igual per a tots. I quan he vist també, com en un judici es recorda als imputats el dret que tenen a mentir.
Per què la Justícia no és igual per a tots? El cas més recent ha estat la condemna a presó de la Sra. Milagrosa Martínez, exalcaldessa, exconsellera i expresidenta de les Corts Valencianes. Com que la Sra. Martínez ha pogut pagar la fiança de 15000 euros, ha evitat entrar a la presó. També l’acusat d’assassinar la viuda de l’expresident de la CAM, ha deixat la presó pel fet de pagar una fiança de 150000 euros. I Sergio Blasco, igualment no es troba a la presó perquè ha pagat 80000 euros de fiança.
Això vol dir que aquells que no tenen els diners per a la fiança, han d’entrar a la garjola. És just això? No és un escàndol que dues persones condemnades a presó per la mateixa condemna, una siga empresonada perquè no té diners i l’altra no, pel fet que pot pagar la fiança? La Justícia no ha de ser igual per a tots, independentment de la situació econòmica de cadascú? O la Justícia fa accepció de persones segons els diners?
L’altre cas que m’escandalitza és quan es recorda als imputats, el dret que tenen a mentir en un judicia. No ho acabe d’entendre. Una societat basada en la mentida és de per sí una societat corrupta. Una societat sense ètica. Però aquesta manca d’ètica encara és més escandalosa quan es dóna en la Justícia que empara el dret a la mentida. Per això ja el profeta Jeremies denunciava la falsedat dels seus contemporanis: “És la mentida i no la veritat que preval al país” (Jr 9:2).
Quan demanem que la veritat siga la nostra manera d’obrar i quan els pares o els mestres s’esforcen per formar en la veritat als fills o als alumnes, és un contrasentit que després, en un judici, s’haja de recordar als imputats el dret que tenen a mentir. Això vol dir que alguna cosa no va bé en el nostre sistema judicial, ni en la nostra societat, quan la Justícia empara i defensa la mentida dels imputats.
No és només el psalm 81 i el profeta Jeremies que ens recorden la perversitat de la mentida per afavorir la causa dels culpables. Per això el psalm 14 lloa l’home que “viu honradament i practica la justícia” i que “diu la veritat tal com la pensa” (Ps 14:2). També el psalm 44 elogia aquell que viu per “defensar la veritat i la justícia dels indigents” (Ps 44:5). Encara, el psalm 50 lloa Déu que estima “la veritat al fons del cor” (Ps 50:8).
Un altre llibre de la Bíblia que defensa la veritat és l’Eclesiàstic, quan al capítol 4 demana no contradir la veritat: “No contradigues la veritat” (Ecli 4:25) i demana lluitar per ella: “lluita fins a la mort per la veritat” (Ecli 4:28). Un altre verset d’aquest mateix llibre lloa de nou la veritat: “Els ocells s’ajunten amb els seus semblants, la veritat retorna a aquells qui la practiquen” (Ecli 27:9). També l’Evangeli de Sant Joan presenta la veritat com a model del comportament del deixeble de Jesús: “Qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifesten les seus obres” (Jo 3:21). Però el text que haurien de recordar els jutges i els magistrats, i tots nosaltres, és un verset de la carta de Sant Pau als cristians efesis, quan els recomana que estiguen “cenyits amb la veritat, revestits amb la justícia” (Ef 6:14).
Segurament, encara caldria recordar als membres de la Judicatura aquelles paraules de Jesús: “la veritat vos farà lliures” (Jo 8:). I també que la imatge de la Justícia té els ulls embenats, per tal que els veredictes i les condemnes siguen iguals per a tothom, independentment de si l’acusat té diners o no en té.
dimecres, 5 d’abril del 2017
Textus callaecus, catalaunicus et vasconius formulae sacramentalis consecrationis vini (VILAWEB/ONTINYENT, 05/04/2017)
El3 de març passat, la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina
dels Sagraments envià a l’arquebisbe Ricardo Blázquez, president de la
Conferència Episcopal Espanyola, la nova traducció, en gallec, català i
basc de les paraules que es refereixen a la sang del Crist en el text de
la consagració del calze. I és que des del dia 5 de març, primer
diumenge de Quaresma, ha entrat en vigor a l’Església espanyola aquest
canvi de les paraules de la consagració.
És significatiu (i normal) que la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments enviara aquesta nota sobre la traducció del Missal Romà en castellà, a les tres llengües de l’Estat, un text signat pel prefecte d’aquesta Congregació, el cardenal Robert Sarah i l’arquebisbe secretari, Artur Roche. D’aquesta manera el Vaticà reconeix explícitament les tres llengües que hi ha a l’Estat, gallec, català i basc, a més del castellà. Sense que en reconega cap altra, ja que no n’hi ha més amb el reconeixement legal suficient que no tenen l’asturlleonés o l’aragonés.
A causa de la novetat que comporta el canvi de les paraules de la consagració del calze, la Congregació ha mostrat el que és obvi i reconegut per totes les universitats del món, i també per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: que la llengua que parlem els valencians, i que col·loquialment anomenem valencià, és la mateixa llengua que es parla a Olot, a Maó, a Ordino o a Binèfar. És a dir: la llengua que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Per això el Vaticà ha deixat ben clar que a l’Església no hi ha lloc per al secessionisme lingüístic, ni per a jugar amb la filologia, inventant-se noves llengües.
Des de fa molts anys, els bisbes valencians han impedit la introducció de la nostra llengua a la litúrgia, esperant el moment (deien) que hi haguera un consens lingüístic per introduir el valencià a l’Església. Molts ens pensàvem que després de la creació de l’AVL, el ‘problema’ que posaven els bisbes sobre l’absència d’una autoritat lingüística s’hauria acabat. Però no va ser així. Les excuses per no introduir el valencià a l’Església continuaven. Però ara, amb la nota de la Congregació per al Culte Diví, que no dóna cap versió en ‘valencià’ per a les paraules de la consagració del vi, crec que s’han acabat les excuses dels qui no volen la nostra llengua a l’Església. El Vaticà reconeix explícitament que la llengua que parlem a Onda, a Ontinyent o a Elx, és la mateixa que és parla a Catalunya, a la Franja d’Aragó, a Andorra o a les Illes Balears, ja que no dóna cap altra versió que la catalana.
L’arquebisbe de València, que va ser Prefecte d’aquesta Congregació, sap que el Vaticà no pot fer el ridícul ‘inventant-se’ noves llengües. I per això mateix ha donat una única versió de les paraules de la consagració per a una mateixa llengua i no dues, com ridículament va fer el govern d’Espanya en publicar la Constitució en català i en ‘valencià’, o com continua fent el rei, amb dues versions ‘distintes’ del seu discurs de Nadal, o la Casa Reial, la Moncloa i Renfe en les seues pàgines web, posant una versió en català i una altra en ‘valencià’.
Per això la Congregació per al Culte Diví dóna una única versió per la nostra llengua, d’aquestes paraules de la consagració del vi: ‘Preneu i beveu-ne tots, que aquest és el calze de la meva Sang, la Sang de l’aliança nova i eterna vessada per vosaltres i per molts en remissió dels pecats. Feu això que és el meu memorial’.
El Vaticà no dóna cap altra versió diferent a aquesta. Com no dóna tampoc una versió en castellà per a Salamanca i una altra per a Sevilla. El Vaticà no s’inventa una llengua valenciana distinta de la catalana, com fan els secessionistes lingüistes, que volen fer un missal en valencià diferent al català. Encara no s’han adonat (o sí, però absurdament ho neguen) que una llengua i ‘l’altra’ són la mateixa. Els passa com al sergent que jo tenia a la mili, que deia que ‘las bombas caían por su propio peso y por la acción de la gravedad’. I és que els qui volen fer un missal en valencià que no tinga res a veure amb el català, són més militars que filòlegs.
És significatiu (i normal) que la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments enviara aquesta nota sobre la traducció del Missal Romà en castellà, a les tres llengües de l’Estat, un text signat pel prefecte d’aquesta Congregació, el cardenal Robert Sarah i l’arquebisbe secretari, Artur Roche. D’aquesta manera el Vaticà reconeix explícitament les tres llengües que hi ha a l’Estat, gallec, català i basc, a més del castellà. Sense que en reconega cap altra, ja que no n’hi ha més amb el reconeixement legal suficient que no tenen l’asturlleonés o l’aragonés.
A causa de la novetat que comporta el canvi de les paraules de la consagració del calze, la Congregació ha mostrat el que és obvi i reconegut per totes les universitats del món, i també per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: que la llengua que parlem els valencians, i que col·loquialment anomenem valencià, és la mateixa llengua que es parla a Olot, a Maó, a Ordino o a Binèfar. És a dir: la llengua que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Per això el Vaticà ha deixat ben clar que a l’Església no hi ha lloc per al secessionisme lingüístic, ni per a jugar amb la filologia, inventant-se noves llengües.
Des de fa molts anys, els bisbes valencians han impedit la introducció de la nostra llengua a la litúrgia, esperant el moment (deien) que hi haguera un consens lingüístic per introduir el valencià a l’Església. Molts ens pensàvem que després de la creació de l’AVL, el ‘problema’ que posaven els bisbes sobre l’absència d’una autoritat lingüística s’hauria acabat. Però no va ser així. Les excuses per no introduir el valencià a l’Església continuaven. Però ara, amb la nota de la Congregació per al Culte Diví, que no dóna cap versió en ‘valencià’ per a les paraules de la consagració del vi, crec que s’han acabat les excuses dels qui no volen la nostra llengua a l’Església. El Vaticà reconeix explícitament que la llengua que parlem a Onda, a Ontinyent o a Elx, és la mateixa que és parla a Catalunya, a la Franja d’Aragó, a Andorra o a les Illes Balears, ja que no dóna cap altra versió que la catalana.
L’arquebisbe de València, que va ser Prefecte d’aquesta Congregació, sap que el Vaticà no pot fer el ridícul ‘inventant-se’ noves llengües. I per això mateix ha donat una única versió de les paraules de la consagració per a una mateixa llengua i no dues, com ridículament va fer el govern d’Espanya en publicar la Constitució en català i en ‘valencià’, o com continua fent el rei, amb dues versions ‘distintes’ del seu discurs de Nadal, o la Casa Reial, la Moncloa i Renfe en les seues pàgines web, posant una versió en català i una altra en ‘valencià’.
Per això la Congregació per al Culte Diví dóna una única versió per la nostra llengua, d’aquestes paraules de la consagració del vi: ‘Preneu i beveu-ne tots, que aquest és el calze de la meva Sang, la Sang de l’aliança nova i eterna vessada per vosaltres i per molts en remissió dels pecats. Feu això que és el meu memorial’.
El Vaticà no dóna cap altra versió diferent a aquesta. Com no dóna tampoc una versió en castellà per a Salamanca i una altra per a Sevilla. El Vaticà no s’inventa una llengua valenciana distinta de la catalana, com fan els secessionistes lingüistes, que volen fer un missal en valencià diferent al català. Encara no s’han adonat (o sí, però absurdament ho neguen) que una llengua i ‘l’altra’ són la mateixa. Els passa com al sergent que jo tenia a la mili, que deia que ‘las bombas caían por su propio peso y por la acción de la gravedad’. I és que els qui volen fer un missal en valencià que no tinga res a veure amb el català, són més militars que filòlegs.
Dos llibres de l’amic Antoni Signes (VILAWEB/ONTINYENT, 04/04/2017)
‘Ressò d’unes secularitzacions’ i ‘Cròniques del meu parer’ són els
dos llibres de l’amic Antoni Signes que vull recomanar als amics de
Vilaweb.
Aquestes dues obres, publicades per l’editorial Brúfol el 2015 i el 2014 respectivament, i que són dos llibres summament interessants, formen part de l’obra de Signes, que inclou també ‘Crònica d’un viatjant’ (2005), ‘París entre amigos’ (2007) i ‘La mestra Úrsula i el coronel Angulo’ (2014).
Antoni Signes Mulet, nascut a Gata de Gorgos el 1940, ens presenta en ‘Ressó d’unes secularitzacions’, com la segona part i la resposta mediàtica al seu llibre, de 2008, ‘¿Porqué nos salimos? Los secularizados’. El llibre, amb 135 pàgines, aporta nous elements d’enjudiciament d’aquells fets, expressats des de la mirada subjectiva. Aquesta obra consta de quatre capítols.
En el primer, Antoni Signes ens parla de la gènesi, on s’explica la proposta i l’historial. En el segon hi ha la campanya, amb l’edició, la crida i la distribució. El tercer tracta del ressò de les presentacions i l’últim, el ressò mediàtic.
Pel que fa a ‘Cròniques del meu parer’, de 320 pàgines, és un recull d’escrits que fan referència a l’Església, ‘però també a la vida social i política del nostre país’, com ens diu Signes.
En la primera part hi ha les col·laboracions, dels anys setanta, de l’amic Signes a la revista Quaderns de Pastoral, editat pel Secretariat de Pastoral de Barcelona, on Antoni Signes relata, amb un estil agut i incisiu, ‘els esdeveniments ocorreguts a València en aquesta època ja llunyana’. El llibre presenta capítols tan interessants com la primera Jornada de l’HOAC, l’assemblea de bisbes i capellans, el Col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, la carta signada per 350 preveres, la qüestió de les misses en valencià, el Concili i el postconcili, la crisi de l’Institut Social Obrer o el ressò del VIII Congrés Eucarístic.
La segona part d’aquest llibre, que Antoni Signes anomena ‘Consideracions dels anys dos mil’, fan referència a les seues col·laboracions en la revista Nihil Obstat i que inclou textos seus sobre el bisbe Gaillot a València, el papa Ratzinger o sobre les retallades i la crisi que encara patim.
Finalment, la tercera part del llibre és el que Signes anomena ‘Somni de primavera’, amb motiu d’unes notes manuscrites seues.
No cal dir que aquests dos llibres d’Antoni Signes, membre de la Tertúlia dels Dilluns al Micalet, i que he llegit amb fruïció, són ben interessants i per això mateix els recomane vivament.
Aquestes dues obres, publicades per l’editorial Brúfol el 2015 i el 2014 respectivament, i que són dos llibres summament interessants, formen part de l’obra de Signes, que inclou també ‘Crònica d’un viatjant’ (2005), ‘París entre amigos’ (2007) i ‘La mestra Úrsula i el coronel Angulo’ (2014).
Antoni Signes Mulet, nascut a Gata de Gorgos el 1940, ens presenta en ‘Ressó d’unes secularitzacions’, com la segona part i la resposta mediàtica al seu llibre, de 2008, ‘¿Porqué nos salimos? Los secularizados’. El llibre, amb 135 pàgines, aporta nous elements d’enjudiciament d’aquells fets, expressats des de la mirada subjectiva. Aquesta obra consta de quatre capítols.
En el primer, Antoni Signes ens parla de la gènesi, on s’explica la proposta i l’historial. En el segon hi ha la campanya, amb l’edició, la crida i la distribució. El tercer tracta del ressò de les presentacions i l’últim, el ressò mediàtic.
Pel que fa a ‘Cròniques del meu parer’, de 320 pàgines, és un recull d’escrits que fan referència a l’Església, ‘però també a la vida social i política del nostre país’, com ens diu Signes.
En la primera part hi ha les col·laboracions, dels anys setanta, de l’amic Signes a la revista Quaderns de Pastoral, editat pel Secretariat de Pastoral de Barcelona, on Antoni Signes relata, amb un estil agut i incisiu, ‘els esdeveniments ocorreguts a València en aquesta època ja llunyana’. El llibre presenta capítols tan interessants com la primera Jornada de l’HOAC, l’assemblea de bisbes i capellans, el Col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, la carta signada per 350 preveres, la qüestió de les misses en valencià, el Concili i el postconcili, la crisi de l’Institut Social Obrer o el ressò del VIII Congrés Eucarístic.
La segona part d’aquest llibre, que Antoni Signes anomena ‘Consideracions dels anys dos mil’, fan referència a les seues col·laboracions en la revista Nihil Obstat i que inclou textos seus sobre el bisbe Gaillot a València, el papa Ratzinger o sobre les retallades i la crisi que encara patim.
Finalment, la tercera part del llibre és el que Signes anomena ‘Somni de primavera’, amb motiu d’unes notes manuscrites seues.
No cal dir que aquests dos llibres d’Antoni Signes, membre de la Tertúlia dels Dilluns al Micalet, i que he llegit amb fruïció, són ben interessants i per això mateix els recomane vivament.
dilluns, 3 d’abril del 2017
La caravana de la manipulació (La Veu del País Valencià, 02/04/2017)
És aquest un nou invent del PP valencià (amb la connivència de
Ciudadanos) en el seu intent, com ha fet sempre, de destruir la nostra
llengua. És un invent com ho van ser la Batalla de València o la
proposició que va presentar a les Corts el sr. Bellver on defensava que
el valencià provenia de l’iber; l’intent de manipular i de sotmetre
l’AVL per part del Conseller Alejandro Font de Mora; la desqualificació
de l’AVL per part del mateix PP; els recursos en contra de la Justícia
per no acatar la unitat de la llengua; les mocions a diversos
ajuntaments en contra del decret de plurilingüisme; l’ocurrència del PP
perquè la Generalitat reconega les normes de la RACV; o la posició del
ministre d’Educació, el Sr. Méndez de Vigo, que ha denunciat la discriminación
del castellà (!) que, segons ell, provoca aquest decret i per això el
recurs contenciós administratiu amb què ha amenaçat al Conseller Vicent
Marzà.
La dreta valenciana (?) sempre ha manifestat un odi feroç a la nostra llengua i per això ha intentat, una vegada i una altra, arraconar-la i extingir-la. Molts recordem el: ‘hable usted en cristiano’ de temps passats, que ara el PP ha actualitzat amb la defensa del ‘bilingüismo’, que no és sinó que els valencianoparlants utilitzem també el castellà, però que els castellanoparlants estiguen exempts d’estudiar i d’entendre el valencià, i per això el PP defensa a les zones castellanoparlants l’exempció del valencià. Fa uns mesos la intervenció del sr. Berasaluce a la Diputació de València va ser l’actuació més esperpèntica del PP, al costat del caloret a la Crida de 2015.
Molts recordem, a més del ‘hable usted en cristiano’, les vexacions i la persecució que va suportar la mestra de Barx, Marifé Arroyo, un calvari que Víctor Gómez Labrado va plasmar en la seua excel·lent obra ‘La Mestra’. O la de tants docents que han patit la valencianofòbia del PP.
La caravana de la manipulació i de les mentides no té cap altre objectiu, com la Batalla de València, que destruir la nostra llengua, atacant ara el decret de plurilingüisme. Es tracta de reivindicar l’Espanya ‘una, grande y libre’, una ‘lengua y un imperio’, tot i que s’ho haurien de fer mirar per tot el que els ha passat amb l’imperio on ‘no se pone nunca el sol’. Tots els països de l’imperio els han perduts, des de Flandes a Bolívia i des de Filipines a Mèxic o a Guinea Equatorial.
Tot i proclamar amb solemnitat la defensa de la seua Constitució, menyspreen l’article que proclama la riquesa de les llengües diferents al castellà. Només fa uns dies, la sra. Esperanza Aguirre es mostrava ben afligida pel fet que al congrés del PP de les Balears han guanyat aquells que segons ella ‘quieren catalanizar las islas’. Per això es mostrava ‘muy triste’ pels resultats del congrés regional del PP de les Illes. La sra. Aguirre deia que el PP balear havia ‘rechazado una enmienda en la que se pedía que se cumpliese la Constitución, es decir que los padres puedan elegir la lengua oficial en la que quieren que se eduquen sus hijos’. La hipocresia de la sra. Aguirre ratlla l’esperpent, ja que milers de famílies valencianes han estat impedides de poder elegir el valencià per als seus fills durant tots els anys de govern del PP al País Valencià. I la sra. Aguirre, com la sra. Bonig i tants d’altres, no han denunciat mai aquesta discriminació del valencià, i ara diuen que hi ha una discriminació del castellà a les Balears o al País Valencià.
Amb valentia i fermesa (no amb la por del PSOE dels anys 80) el Govern Valencià ha de tirar endavant aquest decret, per tal que la nostra llengua tinga el reconeixement que la Constitució (el PP no la defensa sempre?) li atorga.
Per altra part, la Generalitat ha d’abolir l’anomenat certificat de capacitació lingüística, ja que no té cap sentit. Perquè algú, amb dos dits de front, s’imagina que la Justa d’Andalusia demanara aquest certificat, en castellà, als docents de Castella o d’Extremadura? I per què això tan absurd passa al País Valencià? Clar, que amb companys de viatge com els regidors socialistes de l’Olleria, pot passar de tot.
La dreta valenciana (?) sempre ha manifestat un odi feroç a la nostra llengua i per això ha intentat, una vegada i una altra, arraconar-la i extingir-la. Molts recordem el: ‘hable usted en cristiano’ de temps passats, que ara el PP ha actualitzat amb la defensa del ‘bilingüismo’, que no és sinó que els valencianoparlants utilitzem també el castellà, però que els castellanoparlants estiguen exempts d’estudiar i d’entendre el valencià, i per això el PP defensa a les zones castellanoparlants l’exempció del valencià. Fa uns mesos la intervenció del sr. Berasaluce a la Diputació de València va ser l’actuació més esperpèntica del PP, al costat del caloret a la Crida de 2015.
Molts recordem, a més del ‘hable usted en cristiano’, les vexacions i la persecució que va suportar la mestra de Barx, Marifé Arroyo, un calvari que Víctor Gómez Labrado va plasmar en la seua excel·lent obra ‘La Mestra’. O la de tants docents que han patit la valencianofòbia del PP.
La caravana de la manipulació i de les mentides no té cap altre objectiu, com la Batalla de València, que destruir la nostra llengua, atacant ara el decret de plurilingüisme. Es tracta de reivindicar l’Espanya ‘una, grande y libre’, una ‘lengua y un imperio’, tot i que s’ho haurien de fer mirar per tot el que els ha passat amb l’imperio on ‘no se pone nunca el sol’. Tots els països de l’imperio els han perduts, des de Flandes a Bolívia i des de Filipines a Mèxic o a Guinea Equatorial.
Tot i proclamar amb solemnitat la defensa de la seua Constitució, menyspreen l’article que proclama la riquesa de les llengües diferents al castellà. Només fa uns dies, la sra. Esperanza Aguirre es mostrava ben afligida pel fet que al congrés del PP de les Balears han guanyat aquells que segons ella ‘quieren catalanizar las islas’. Per això es mostrava ‘muy triste’ pels resultats del congrés regional del PP de les Illes. La sra. Aguirre deia que el PP balear havia ‘rechazado una enmienda en la que se pedía que se cumpliese la Constitución, es decir que los padres puedan elegir la lengua oficial en la que quieren que se eduquen sus hijos’. La hipocresia de la sra. Aguirre ratlla l’esperpent, ja que milers de famílies valencianes han estat impedides de poder elegir el valencià per als seus fills durant tots els anys de govern del PP al País Valencià. I la sra. Aguirre, com la sra. Bonig i tants d’altres, no han denunciat mai aquesta discriminació del valencià, i ara diuen que hi ha una discriminació del castellà a les Balears o al País Valencià.
Amb valentia i fermesa (no amb la por del PSOE dels anys 80) el Govern Valencià ha de tirar endavant aquest decret, per tal que la nostra llengua tinga el reconeixement que la Constitució (el PP no la defensa sempre?) li atorga.
Per altra part, la Generalitat ha d’abolir l’anomenat certificat de capacitació lingüística, ja que no té cap sentit. Perquè algú, amb dos dits de front, s’imagina que la Justa d’Andalusia demanara aquest certificat, en castellà, als docents de Castella o d’Extremadura? I per què això tan absurd passa al País Valencià? Clar, que amb companys de viatge com els regidors socialistes de l’Olleria, pot passar de tot.
‘Evangelizar la cultura en Valencia’ (ONTINYENT/VILAWEB, 31/03/20917)
Aquest és el títol de la carta pastoral que el desembre de 2105 va
escriure el cardenal Antonio Cañizares, un text on l’arquebisbe de
València exposava una qüestió de gran actualitat: ‘que la fe es faça cultura’.
Això, la fe en la cultura d’un poble, es va fer realitat diumenge
passat dia 26 de març, quan un miler de catòlics ucraïnesos van celebrar
l’Eucaristia a la catedral de València en ritu bizantí i en llengua
ucraïnesa.
És bonic que els diversos pobles puguen expressar la seua fe en la pròpia llengua, com van fer aquests ucraïnesos a la Seu valenciana. I amb tot, els cristians valencians no podem gaudir en la nostra llengua i a la catedral d’una celebració com la que van poden fer els ucraïnesos.
Com va dir el papa Pau VI, (i ens ho recordava l’arquebisbe Cañizares en aquesta carta pastoral) ‘la ruptura entre l’Evangeli i la cultura és sens dubte el drama de la nostra època’ (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada i ignorada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquesta carta pastoral defensa que ‘una fe que no es fa cultura, no és plenament acollida’.
Per això mateix, si l’arquebisbe de València defensa la necessitat que l’Església integre totes les cultures, com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen el valencià a la nostra Església?
L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text ‘les arrels cristianes de la identitat valenciana’, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, ‘centre de diàleg i de convivència’ i ‘cruïlla de cultures’. Per això l’arquebisbe presentava la necessitat de ‘crear, des de la immensa riquesa cultural d’aquesta diòcesi de València, una autèntica cultura de la veritat i del bé, de la bellesa i del progrés, que puga contribuir al diàleg entre ciència i fe, entre la cultura cristiana i la civilització universal’. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?
El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble africà que l’acollí va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest poble. Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguen a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?
La carta pastoral, que l’hauria poguda signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula ‘Valencia’ (sempre en castellà) no fa cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.
L’arquebisbe parla de ‘la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso’. D’acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?
Sintonitze plenament amb l’arquebisbe Cañizares, quan ens deia que s’ha d’evangelitzar la cultura. però no s’hauria també d’inculturitzar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?
En la recent entrevista a Levante-EMV (29 de gener de 2017) el cardenal Cañizares, a més de dir que vol ‘la misa en valenciano de manera habitual’, afirmava el seu interès ‘en que el misal en valenciano sea una realidad cuanto antes’. D’ell i dels altres bisbes depèn que això siga una realitat. Com també depèn d’ell que les misses que fa siguen en valencià. Només es tracta de voluntat per així fer-ho possible.
Des de segles que els cristians valencians estem esperant que, com els ucraïnesos, també nosaltres puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I mentrestant la jerarquia valenciana mira cap a un altre costat. Malgrat les declaracions a la premsa.
És bonic que els diversos pobles puguen expressar la seua fe en la pròpia llengua, com van fer aquests ucraïnesos a la Seu valenciana. I amb tot, els cristians valencians no podem gaudir en la nostra llengua i a la catedral d’una celebració com la que van poden fer els ucraïnesos.
Com va dir el papa Pau VI, (i ens ho recordava l’arquebisbe Cañizares en aquesta carta pastoral) ‘la ruptura entre l’Evangeli i la cultura és sens dubte el drama de la nostra època’ (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada i ignorada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquesta carta pastoral defensa que ‘una fe que no es fa cultura, no és plenament acollida’.
Per això mateix, si l’arquebisbe de València defensa la necessitat que l’Església integre totes les cultures, com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen el valencià a la nostra Església?
L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text ‘les arrels cristianes de la identitat valenciana’, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, ‘centre de diàleg i de convivència’ i ‘cruïlla de cultures’. Per això l’arquebisbe presentava la necessitat de ‘crear, des de la immensa riquesa cultural d’aquesta diòcesi de València, una autèntica cultura de la veritat i del bé, de la bellesa i del progrés, que puga contribuir al diàleg entre ciència i fe, entre la cultura cristiana i la civilització universal’. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?
El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble africà que l’acollí va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest poble. Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguen a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?
La carta pastoral, que l’hauria poguda signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula ‘Valencia’ (sempre en castellà) no fa cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.
L’arquebisbe parla de ‘la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso’. D’acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?
Sintonitze plenament amb l’arquebisbe Cañizares, quan ens deia que s’ha d’evangelitzar la cultura. però no s’hauria també d’inculturitzar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?
En la recent entrevista a Levante-EMV (29 de gener de 2017) el cardenal Cañizares, a més de dir que vol ‘la misa en valenciano de manera habitual’, afirmava el seu interès ‘en que el misal en valenciano sea una realidad cuanto antes’. D’ell i dels altres bisbes depèn que això siga una realitat. Com també depèn d’ell que les misses que fa siguen en valencià. Només es tracta de voluntat per així fer-ho possible.
Des de segles que els cristians valencians estem esperant que, com els ucraïnesos, també nosaltres puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I mentrestant la jerarquia valenciana mira cap a un altre costat. Malgrat les declaracions a la premsa.
Diumenge Cinqué de Quaresma (LEVANTE-EMV, 02/04/2017)
En aquest últim diumenge de Quaresma, abans de començar la Setmana Santa, la litúrgia ens presenta enguany un Evangeli que, com el de la Samaritana i el de la curació del cec de naixement, forma part d´una catequesi baptismal.
L´Evangeli de la resurrecció de Llàtzer (Jo 11:1-45), com els Evangelis dels dos diumenges anteriors, té com a nucli central, la fe. Si els veïns i els coneguts de la Samaritana van creure en Jesús i també el cec de naixement hi va creure, hui la fe torna a ser el centre d´aquest Evangeli. I és que després de la mort de Llàtzer, Jesús es presentà a Marta, la germana del difunt, com aquell que dóna la vida "Jo sóc la resurrecció". I per això afegí: "Qui creu en mi, encara que haja mort, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà mai més. Ho creus això?".
La fe que es dóna als catecúmens en el baptisme, és la fe en el Crist, que és la resurrecció i la vida. Per això el diàleg de Jesús amb Marta suscita la professió de fe d´aquesta: "Sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de vindre al món".
Aquesta conversa de Jesús amb Marta, centrada en la fe, continuà davant del sepulcre del difunt. Va ser quan Jesús va demanar que tragueren la pedra que tancava la tomba de Llàtzer, que Marta li digué que el seu germà ja feia quatre dies que havia mort. Però Jesús afirmà: "No t´he dit que si creus, voràs la glòria de Déu?". I una vegada més, les paraules de Jesús, són les que ell adreçà a Déu el seu Pare, per tal que aquells que l´escoltaven, cregueren: "Jo sé que m´escolteu, però ho he dit per la gent que m´envolta perquè creguen que vós m´heu enviat". De fet, la resurrecció de Llàtzer va fer que "molts jueus que havien anat a casa de Maria i van vore el que havia fet" Jesús, "van creure en ell".
Comentant aquest Evangeli de la resurrecció de Llàtzer, el papa Francesc ens diu que "la vida dels qui creuen en Jesús, després de la mort serà transformada en una vida nova, plena i immortal". És la fe en la resurrecció allò que dóna esperança a la nostra vida. I és això el que celebrarem en el Misteri Pasqual.
Aquest Evangeli de la resurrecció de Llàtzer ens parla del baptisme, que és immersió en la mort i en la resurrecció de Crist. Així ho expliquen les Catequesis de Jerusalem: "Vau ser conduïts a la sagrada piscina baptismal, de la mateixa manera que Crist va ser portat des de la creu al sepulcre". I és que els catecúmens eren preparats per al baptisme, que es feia per immersió, amb aquestes catequesis, perquè comprengueren que ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l´Esperit Sant, era fer l´experiència pasqual de mort i de resurrecció. El text d´aquestes catequesis continua així: "vau ser submergits tres vegades en l´aigua, i tres vegades en vau ser trets; i amb això vau significar d´una manera simbòlica, els tres dies que Crist va estar al sepulcre". Els catecúmens entenien que "amb la primera eixida de l´aigua vau imitar el primer dia que Crist va estar en el sepulcre, i, amb la immersió, vau imitar la primera nit. Ja que, de la mateixa manera que de nit no veiem res i, en canvi, de dia ens trobem en plena llum, així també quan estàveu submergits no vèieu res, com si fóra de nit, però en eixir de l´aigua va ser com si eixíreu a la llum del dia". Per això, continua la catequesi, "aquella aigua salvadora va ser per a vosaltres, alhora, sepulcre i mare", ja que per l´aigua del baptisme els catecúmens naixien a la vida de la fe.
Aquest últim diumenge de Quaresma abans de la Setmana Santa, és una crida a tots els cristians a morir amb Crits, per tal de ressuscitar amb ell. Per això en l´etapa final del camí quaresmal, l´Evangeli de la resurrecció de Llàtzer ens posa la davant el misteri de mort i de resurrecció, que celebrarem en el Tridu Pasqual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)
Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...
MONTSERRAT
-
Ara fa més d’un any, en una interessant entrevista de Javier Fariñas i Jaume Calveras (Mundo Negro, 4 de gener de 2023), i que convide a que...
-
Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...
-
El pròxim mes de març, la revista valenciana Saó arribarà als 500 números, en un moment difícil, de censura i de prohibicions, per part de...