dimecres, 26 de maig del 2021

"Les nostres comparances" (VILAWEB/ONTINYENT, 26/05/2021)

 L’amic Eugeni S. Reig ha publicat a internet el recull Les nostres comparances, al qual es pot accedir de manera lliure i gratuïta des de l’enllaç. És un recull de 3.500 modismes comparatius d’igualtat (“agre com un ferro”), de superioritat (“més amarg que l’asséver”) i d’inferioritat (“menys intel·ligent que un tapó de suro”). Aquestes comparances, com ens recorda Reig, “s’usen (o s’han usat) en valencià, però la immensa majoria les comparteixen altres parlars del nostre domini lingüístic”. Cal aclarir, però, que també en trobem algunes que es diuen només en els parlars valencians com ara “més burro que Tacó” o “més fam que Garró”, i, fins i tot, algunes que són localismes que es diuen només en una població determinada com ara “flac com sant Valent” (Vinaròs), “més causa que el Semo” (Carlet), “fer com el rector de Calp: no em mate, senyor moro, que jo renegaré” (Altea), “més por que Tirisiti al bou” (Alcoi) o “tindre’ls com el matxo d’Ifac” (Calp).

En la introducció, Eugeni S. Reig ens diu que “els parlants creem modismes comparatius d’intensitat quan volem expressar que algun ens –animat o inanimat, real o fictici, material o espiritual, concret o abstracte, natural o artificial– té alguna propietat –qualitat, habilitat, facultat, atribut, característica, virtut, defecte– i, per a aconseguir eixe propòsit, emprem el recurs de comparar-lo amb un altre ens que té eixa mateixa propietat de manera manifesta, és a dir, que és coneguda i admesa per tothom”.

La manera d’accedir a les comparacions és molt senzilla. Quan hi entrem s’obri una pàgina que té, en la part superior, les pestanyes Cerca, Introducció, Annexos, Bibliografia i Crèdits. Així, per a trobar un modisme comparatiu determinat, cal obrir la pestanya Cerca i, tot seguit escriure, en l’espai disposat a l’efecte, una paraula significativa que estiga continguda en el modisme en qüestió i, després, pitjar el botó Cerca que hi ha al costat.

Si volem, per exemple, trobar la comparança “inflat com una xinxa”, cal escriure la paraula “xinxa” i pitjar el botó Cerca. De seguida apareixeran totes les comparances que contenen la paraula “xinxa”, entre les quals la comparança “inflat (o unflat) com una xinxa / inflats (o unflats) com a xinxes” que és la que ens interessa.

El recull, que tracta el valor lingüístic i cultural de les nostres comparances, presenta algunes observacions molt interessants sobre els modismes comparatius d’intensitat –especialment l’ús de “com a” amb valor comparatiu–, així com tres annexos i una extensa bibliografia.

Eugeni S. Reig ens presenta una part de la cultura on podem trobar la riquesa lingüística de la nostra llengua.

Aquest recull, molt útil en la consulta i imprescindible per als professionals de la llengua (escriptors, traductors, correctors, etc.), és un tresor que ens permet d’aproximar-nos als modismes comparatius, un tresor que convé conservar i difondre a les noves generacions, per tal que aquestes comparances tan nostres no acaben perdent-se, ja que quan perdem una unitat lèxica, siga paraula o locució, la llengua s’empobreix.

Eugeni S. Reig, que va nàixer a Alcoi l’any 1942, és autor de llibres sobre la nostra llengua com ara El valencià de sempreLes nostres paraulesEl borum i els gospins o Des del meu racó.

diumenge, 23 de maig del 2021

El Sinode Diocesà d'una Església que margina el valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 22/05/2021)

 Aquest diumenge de Pentecostès, amb la missa presidida per l’arquebisbe de València Antonio Cañizares, es clausurarà el Sínode Diocesà de València. Així culmina aquest Sínode, després de dos anys de treball, que l’arquebisbe Cañizares va convocar al Seminari de Montcada el 13 de juny de 2019, en la festa de Jesucrist Summe Sacerdot. Cal recordar que l’últim Sínode celebrat a la diòcesi de València va tindre lloc els anys 1986 i 1987, durant el ministeri episcopal de l’arquebisbe de València, Miguel Roca.

L’objectiu del Sínode ha estat fer possible una diòcesi “més evangelitzada i més evangelitzadora”.

El Sínode, que acaba diumenge, va celebrar dissabte l’Assemblea Sinodal al paranimf de la Universitat CEU-Cardenal Herrera, a Alfara del Patriarca, on els més de 200 membres sinodals van presentar les propostes que, supose, s’havien debatut prèviament durant aquests dos anys de treball, des de la inauguració del Sínode el 15 d’octubre de 2019.

Els més de 200 pares i mares sinodals de l’assemblea celebrada ahir i que dissabte participen en la Vigília de Pentecostès al Seminari de Montcada, han estat designats per l’arquebisbe Cañizares entre els preveres, religiosos i religioses i laics que el març passat van rebre l’anomenat Instrumentum laboris o material de treball preparat des de les set comissions tècniques del Sínode Diocesà, i també les consultes plantejades per les parròquies, col·legis i Universitats.

Les propostes de l’Assemblea del Sínode Diocesà són (ai!) només de caràcter consultiu i per tant serà l’arquebisbe de València, com a legislador, qui valorarà finalment les propostes per a elaborar el document final del Sínode. El que és un contrasentit és que si el papa Francesc aposta per una Església Sinodal, per què encara continuem amb una Església piramidal on el vot del bisbe val més que els dels pares i mares sinodals? Aquesta situació fa que l’assemblea (no són cristians majors d’edat i tots ells responsables?) no puga determinar els punts a aprovar, sinó que dependrà tot de l’arquebisbe de València. Això explica per què el número 107 del Plan Diocesano de Evangelización, aprovat per l’assemblea reunida a la catedral de València el 15 d’octubre de 2016, encara no s’ha portat a terme. Aquest punt demanava la introducció de la nostra llengua a l’Església i, per tant, que s’aprovaren els llibres litúrgics en valencià. I després de gairebé cinc anys d’aquella reunió, encara no tenim el Missal Romà en valencià que va preparar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Recorde que ja fa temps, el bon amic i prevere valencià Alexandre Alapont, en preguntar-li a l’arquebisbe de València, Antoni Cañizares, com anava el tema del valencià a l’Església, el cardenal li va respondre: “Estamos en ello”, cosa que vol dir que no fan res de res i que encara, en ple segle XXI, el valencià està prohibit a la nostra Església.

Les propostes que s’han treballat són les següents:

Foment d’una acció missionera diocesana conjunta.

Projecte diocesà d’iniciació cristiana de catequesi i formació.

Situar l’Eucaristia i la litúrgia en el centre.

Renovació pastoral de la parròquia al servei de la missió evangelitzadora.

Propostes sobre els agents d’evangelització.

La dona cristiana laica en la vida de l’Església.

Família i jóvens.

Relació entre l’Església, la cultura i la societat.

La caritat a la vida de l’Església.

Com que no sé el contingut de les propostes, tampoc no sé si hi haurà cap referència a la llengua dels valencians a la litúrgia. Però encara que n’hi haja alguna, com la que feia referència en el número 107 del Plan Diocesano de Evangelización, l’Església Valenciana (encara que hauríem de dir més aviat, els bisbes valencians) continuarà, com des de fa segles, arraconant, marginant i prohibint la llengua de Sant Vicent Ferrer a les comunitats cristianes.

El document pel valencià a l’Església elaborat pel Grup Cristià del Dissabte fa referència a l’arquebisbe de València Andrés Mayoral (que per a vergonya nostra té un carrer dedicat darrere de l’Ajuntament de València), que el 1756, enguany fa 265 anys, va prohibir el valencià a l’Església.

L’actitud dels bisbes valencians en relació amb la nostra llengua em recorda (a més de l’arquebisbe Mayoral), l’arquebisbe, també de València, Marcelino Olaechea.

En una carta adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, el Sr. Miquel i Diego descrivia magistralment la situació de l’Església valenciana, prohibint el valencià.

El Sr. Miquel i Diego descrivia així (molt encertadament) l’actitud antivalenciana de l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea respecte a la llengua vernacla: “Abans de començar la III sessió del Concili, l’arquebisbe reuneix als arxiprestes i els diu: ‘Gracias a Dios aquí no tenemos el problema de Cataluña, por lo que no hace falta introducir el valenciano… y en caso de reformas, se introducirá muy poco el castellano. Mi diócesis será la más lenta’”.

I és que l’arquebisbe Olaechea pretenia bandejar (com realment va fer i continuen fent-ho els seus successors) el valencià de l’Església, perquè segons ell, “el lloc d’emprar la llengua valenciana no és l’Església”, com escrivia Vicent Miquel.

El 22 de desembre de 1964 (continuava la carta de Vicent Miquel), “entreguem 20.000 firmes sol·licitant la introducció de la nostra llengua, al Sr. Arquebisbe”. Entre els 20.000 signants que “seguint les directrius del Concili Vaticà II”, demanaven “l’ús de la llengua als actes religiosos”, hi havia Robert Moròder, Joaquim Maldonado, Martí Domínguez, Vicent Ventura, Vicent Peset Llorca, Raimon, Joaquim Rodrigo, Felip Mateu i Llopis, Manuel Broseta, Nicolau Primitiu, Joan Segura de Lago, Francesc Soriano Bueso, Francesc Burguera, Jordi Valor, Joan Valls, Enric Valor, Joaquim Michavila, Josep Iborra, Santiago Bru i Vidal, Josep Lluís Bausset, Josep Ernest Martínez Ferrando, Lluís Guarner, Emili Beüt, Maria Beneyto, Josep Ferrer Camarena, Vicent Aguilera Cerni, Josep Vicent Mateo, Andreu Alfaro, Matilde Salvador, Vicent Garcés Queralt, Agustí Escardino, Amand Garcia, Miquel Tarradell, Joan Reglà, Manuel Sanchis Guarner i també l’Ateneu Mercantil de València, l’Ateneu del Grau, l’Associació els Lluïsos de Vila-real, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites Descalços d’Onda o els Franciscans de Cocentaina.

Però malgrat els més de 20.000 valencians que demanaren la llengua a l’Església, l’arquebisbe, no fent cas d’aquesta campanya, ni de la recomanació del Concili, digué als arxiprestes en una reunió: “Eso del valenciano es una maniobra política. ¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay más que hablar. Eso del valenciano son cosas de D. Vicente Sorribes”. Per això l’arquebisbe “no presentà el missal valencià de Mn. Sorribes”, amb la qual cosa, com que no el coneixia la Comissió Episcopal, no va ser autoritzat. Exactament igual que ara, ja que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va traduir el Missal Romà al valencià, el va lliurar als bisbes valencians ja fa anys i deu estar “segrestat” en algun calaix del palau arquebisbal de València.

El mes de gener següent es van publicar les disposicions referents a la litúrgia i els missals que s’utilitzarien: cap d’ells en valencià desgraciadament, tal com escrivia Vicent Miquel i Diego: “S’admet la llengua vernacla, el castellà és clar, en l’Epístola i l’Evangeli”. I l’arquebisbe acabà la reunió “amb una amenaça per aquells que ‘por su celo se exceda en sus funciones’”.

El mateix gener se li presentà a l’arquebisbe un escrit, signat per catòlics de relleu, demanant la introducció del castellà a les zones castellanoparlants; el castellà i el valencià a les zones bilingües, i a les zones monolingües valencianes el valencià, sense excloure el castellà.

Vicent Miquel i Diego amb un to pessimista, sabia que malgrat la resposta positiva a favor de la nostra llengua a la litúrgia, “tot és inútil, se’ns estafa impunement”. I afegia en aquesta carta: “Els anticlericals, fruit espontani del País, es riuen de nosaltres dient: No us ho dèiem? Deixeu-se de sotanes”.

Vicent Miquel i Diego, amb tristesa, relatava la situació que vivia l’Església valenciana: “el novembre, quasi expulsaren un seminarista del meu poble del Seminari per parlar de progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d’Or. Així estan les coses”.

Cinquanta-sis anys després d’aquesta carta de Vicent Miquel i Diego, les coses no han canviat gens. Els bisbes de les quatre diòcesis valencianes, desgraciadament, continuen marginant la nostra llengua. No volen entendre que per raons pastorals cal que l’Església del País Valencià, si és que vol ser realment Església Valenciana, ha de fer del valencià la llengua de la litúrgia i de la catequesi, de l’ensenyament als seminaris i als llibres de baptismes, com fa l’Església de Salamanca i de Madrid amb el castellà. Només així es farà realitat el Pentecostés a les nostres comunitats cristianes. És per això que va treballar sempre Vicent Miquel i Diego, i també capellans exemplars com Alexandre Alapont, els escolapis Francesc Mulet i Enric Ferrer, Josep Antoni Comes, Vicent Cardona, Emili Marí, Vicent Sarrió, Llorenç Gimeno, Manuel Martín Nebot, Jesús Corbí, Jordi Cerdà, els germans Ruix Contelles, Pere Riutort o els amics de les revistes Cresol, Saó o l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana. Com ho van defensar els preveres, que ja ens han deixat, Vicent Sorribes, José Enrique Sala, Miguel Díaz o Vicent Micó.

L’Església Valenciana, en ple segle XXI, pot apostar amb valentia per introduir la nostra llengua a la litúrgia, o bé, vergonyosament, continuar (com fins ara) menyspreant el valencià, aplicant el consell de l’arquebisbe Olaechea: “No hace falta introducir el valenciano”.

M’agradaria que el bisbe de Tortosa Enric Benavent, de Quatretonda, ajudara els altres bisbes valencians perquè apostaren per la llengua i començaren a introduir la nostra llengua a l’Església. Dic això, perquè en l’entrevista que el programa “Signes dels temps”, de TV3, va fer al bisbe deia: “Si vaig a un lloc que tenen una cultura i una llengua pròpia, jo he d’estimar aquesta cultura, he de fer meua aquesta cultura, he de fer meua aquesta llengua, he d’integrar-me plenament en el lloc on he estat enviat”. I encara afirmava amb relació al català: “És la llengua de casa, és la llengua del meu poble, és la llengua que jo estime com a meua”. Desgraciadament, el bisbe Enric no va poder dir en aquesta entrevista: “És la llengua de l’Església Valenciana”. I no ho va poder dir perquè l’Església Valenciana té per llengua oficial el castellà.

M’agradaria que en les reunions dels bisbes de la Província Valentina, el bisbe Enric fera entendre als bisbes de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, la necessitat que l’Església del País Valencià incorpore la nostra llengua a la litúrgia, a la catequesi i als seminaris, si no vol ser (com fins ara) una Església colonitzadora, que tracta els valencians com si fórem una colònia.

En aquest diumenge, Pentecostés encara no ha arribat a l’Església Valenciana, que a diferència d’altres Esglésies que sí que han apostat per les seues llengües, la nostra es veu arraconada i proscrita, relegada al carrer, ja que l’hem de deixar a la porta dels temples.

El Sínode Diocesà de València seria una bona oportunitat perquè l’Església Valenciana es reconciliara amb el valencià, la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la beata Pepa Naval. I que demanara perdó pel genocidi que ha perpetrat al llarg dels segles contra la llengua i la cultura dels valencians. Si fa 20 anys, el 27 de maig de 2001, el papa Joan Pau II visità Grècia i demanà perdó als cristians ortodoxos pels errors comesos, també els bisbes valencians haurien de demanar perdó pel menyspreu que ells i els seus predecessors (amb l’excepció dels bons bisbes Josep Pont i Gol i Josep M. Cases) han comès en relació amb el valencià a l’Església.

Els monjos màrtirs de Tibhirine (Diari de Girona, 21/05/2021)

 Va ser avui fa 25 anys, la nit del 21 al 22 de maig de 1996, quan els monjos de Tibhirine van ser degollats, esdevenint així màrtirs, és a dir, testimonis del Crist. Aquests set monjos, de nacionalitat francesa, van ser segrestats dos mesos abans, la nit del 26 al 27 de març (pel Grup Islàmic Armat, GIA), del monestir de la Mare de Déu de l’Atlas, a Argèlia.

El 24 de desembre de 1993 un grup armat entrà al monestir de Tibhirine, exigint al prior, Christian-Marie Chergé, un impost revolucionari, així com també emportar-se el germà Luc, que era infermer. El prior no accedí a cap de les dues peticions del grup, ja que els monjos no tenien diners i el germà Luc ja era molt gran per fer una travessa a les muntanyes. Però el prior els digué que els ferits d’aquest grup podrien ser atesos al monestir pel germà Luc.

Thank you for watching

Ja abans, els grups fonamentalistes havien exigit que els estrangers abandonessin Algèria. Per això els monjos de Tibhirine van pregar i dialogar comunitàriament sobre si acceptaven aquesta exigència dels grups islamistes perquè deixessin el país, o bé es quedessin amb la gent de la zona, a la qual atenien sanitàriament, cosa que van decidir fer.

Els monjos trapencs de Tibhirine formaven una comunitat orant basada en la comunió amb Déu, per mitjà de la pregària i del servei dels uns amb els altres, com a germans que feien camí plegats. Aquests monjos eren també un signe de comunió de la comunitat amb els seus veïns i fins i tot amb els no creients.

La pregària dels monjos, el seu treball senzill a l’hort i l’assistència sanitària als habitants de la zona, era el dia a dia de la comunitat. En el silenci i el servei humil als seus veïns, els monjos de Tibhirine eren molt estimats pels habitants d’aquella regió. I va ser en bona part per això (i també per ser testimonis de l’Evangeli en aquell país) que van decidir quedar-se al monestir.

La nit del 26 al 27 de març de 1996 uns vint homes armats s’emportaren els set monjos que trobaren al monestir. El segrest va ser reivindicat pel GIA, que exigí a França un intercanvi de presoners. Com que aquesta condició no fou atesa, el 21 de maig següent, avui fa 25 anys, els set monjos foren degollats. D’aquesta manera es convertiren en màrtirs de reconciliació, de convivència i de pau i també en testimonis de diàleg entre l’Islam i el món Occidental.

Els monjos màrtirs de Tibhirine, en la pregària, l’acolliment i el servei als altres, són en el nostre món testimonis de l’amor de Déu. I també signes profètics, com demanava el papa Francesc als superiors generals. Signes «capaços de desvetllar el món i d’il·luminar el futur, malgrat les pròpies debilitats i el propi pecat» (La Civiltà Cattolica, 4 de gener de 2014).

L’amor a Déu va empènyer aquests monjos màrtirs (beatificats el 8 de desembre de 2018) a comprometre’s entre ells com a germans en la pregària i en el servei i també a reconèixer en els altres el proïsme, per així donar la vida per l’Evangeli.

De l’Aylan al xiquet de Chicago (CASTELLÓ NOTÍCIES, 20/05/2021)

 Tots recordem la mort del menut Aylan, el xiquet sirià d’origen kurd, que amb només tres anys aparegué ofegat en una platja turca. Aquesta tragèdia, una més de les que passen cada dia amb les famílies que fugen de la guerra i de la fam, va tenir lloc el setembre de 2015. L’últim drama conegut, amb un altre xiquet mort, aquesta vegada pels trets d’un policia de Chicago, ocorregué fa només uns dies. La policia de Chicago matà d’un tret aquest infant de només 13 anys, al barri hispà la Villita, malgrat que el xiquet estava amb els braços alçats i desarmat. A les dures imatges de televisió, es pot veure l’agent disparant al pit i el menut caient immediatament a terra.

Recentment, amb motiu del Dia Internacional contra l’esclavitud Infantil, el papa Francesc deia: “Ens avergonyim davant Déu” per l’esclavitud infantil.

També el papa, fa uns dies, va adreçar un missatge als participants en la conferència Internacional, “Una política arrelada al poble” (Flama, 16 d’abril de 2021), afirmant que “una política que es desentén dels pobres, mai no podrà promoure el bé comú”. Aquesta conferència té com a base el nou llibre de Francesc, “Somiem junts”.

Aylan, ofegat a la mar

El títol del llibre del papa, “Somiem junts”, i la crida a no desentendre’ns dels pobres, com Aylan i el xiquet mort a Chicago, em recorden el somni que va tenir Martin Luther King fa 58 anys.

Per això, 58 anys després del somni de Martin Luther King, també jo hui he tingut un somni.

He somiat un món basat en la justícia i en la fraternitat. Un món on els més forts no abusaven dels més dèbils i on la pau feia possible la llibertat i la fi de les guerres i de la violència.

He somiat que tots compreníem, com digué Gandhi, que “no hi ha un camí per a la pau”, sinó que “la pau és el camí”. I per això destruíem les armes i acabàvem amb la indústria bèl·lica.

He somiat que la fam i l’analfabetisme eren eradicats del planeta. I la cultura arribava a tots els pobles i a tots els hòmens i dones.

He somiat que els xiquets podien créixer en llibertat, per tal d’arribar a ser hòmens i dones lliures.

He somiat que la natura era respectada, que l’aire era net i que l’aigua, un dret universal, arribava a tots els pobles.

El xiquet abatut per la policia

He somniat que s’acabava l’esclavitud (les esclavituds!) de les dones i dels infants. I que tots ells podien viure amb dignitat, sense ser mai més, propietat dels hòmens.

He somiat que hi havia treball per a tothom, que s’acaba l’atur i que els jóvens no havien de deixar el país, per tal de tindre una feina digna.

He somiat que s’acabaven els desnonaments, i que el dret a l’habitatge era respectat i protegit.

He somiat bancs i entitats financeres amb rostre humà, que no xafaven els més desvalguts, sinó que amb un esperit ètic, ajudaven els qui més ho necessitaven. He somiat que per damunt dels beneficis, els bancs eren entitats que recolzaven els qui estaven passant una situació crítica.

He somiat que els governants eren hòmens honrats, que rebutjaven la corrupció, el frau i la mentida i que es preocupaven de veritat pel bé dels ciutadans.

He somiat una sanitat a l’abast de tothom, sense retallades ni llistes d’espera escandaloses. He somiat que els governants tenien una sensibilitat pels més desvalguts i que els malalts dependents eren atesos amb eficàcia.

He somiat que els pensionistes podien viure amb dignitat i no amb la pensió de misèria que cobren molts d’ells.

He somiat també, que els xiquets podien créixer en llibertat, sense fam, guerres ni injustícies.

He somiat que s’extingia el racisme, la xenofòbia i tota mena d’ideologia totalitària, que no fan sinó degradar la humanitat.

He somiat que els pobles podien decidir amb llibertat el seu futur, sense por. He somiat que les nacions sense estat podien establir acords internacionals i votar la seua autodeterminació, sense cap mena d’opressió.

He somiat una fraternitat universal, on tothom se sentia germà i germana dels altres i de l’univers, sense diferències de races.

He somiat, com Martin Luther King, que aquest somni podia fer-se realitat, si tots posàvem de la nostra part allò de millor que tenim. I si som capaços de mirar-nos els uns als altres amb el cor.

El 24 de maig de 2013, el papa Francesc deia: “Vull invitar-vos a percebre la llum de l’esperança en els ulls i en el cor dels refugiats”. I afegia encara: “No oblideu la carn de Crist que és en la carn dels refugiats”. I dos mesos després, el papa es lamentava dels “immigrants morts a la mar per unes barques que en lloc de ser una via d’esperança, ha estat una via de mort”.

Hui la carn del Crist la trobem en el menut Aylan i en el xiquet mort a Chicago i en tots aquells que continuen plorant, sofrint i morint.

La Pasqua que estem vivint és una crida a la fraternitat. Fa uns dies, el professor Josep  Mª Esquirol (Catalunya Cristiana, 18 d’abril de 2021) deia que “estimar és l’infinitiu de la vida”. Per això les accions més sensates “són aquelles que fan que el món siga més harmoniós o que la vida tinga més intensitat. I certament, quan s’estima, la vida adquireix més força”.

La mort d’Aylan i del xiquet de Chicago, és una crida a acabar amb la violència i a fer realitat un món més humà, per així descobrir en aquests infants i en tots els qui pateixen, la carn del Crist. La recent mort de l’infant de Chicago ens urgeix a somiar junts, com ens demana el papa, perquè cap xiquet no haja de morir violentament, ni visca en condicions de vida infrahumanes.

dilluns, 10 de maig del 2021

La Mare de Déu dels menors no acompanyats (CASTELLÓ NOTÍCIES, 09/05/2021)

 La festa de la Mare de Déu dels Desemparats que celebrem hui, com cada segon diumenge de maig, ens parla de la sol·licitud de Santa Maria que acull i protegeix com a mare tots els qui es troben desemparats: hòmens, dones i xiquets en situació de vulnerabilitat per la pobresa, l’emigració, la falta de família, les addiccions o la presó. Aquestes persones, maltractades per la vida i pels hòmens, són precisament les qui són criminalitzades i excloses pels partits xenòfobs que, per a més inri, s’autoanomenen cristians.


La Mare de Déu dels menors no acompanyats

Cal recorda que va ser fra Joan Gilabert Jofré, amb el seu sermó el 1409, qui encoratjà els valencians a construir un centre per acollir els malalts mentals:“Seria sancta cosa e obra molt sancta, que en la ciutat de València fos feta una habitació o hospital en la què semblants folls e innocents estiguessen, en tal manera que no anassen per la ciutat, ni poguessen fer dany ni els ne fos fet”.

Quatre anys després, el 1413, mossèn Joan de Rodella urgí a dotar a l’hospital de mitjans materials per assistir els malalts mentals, els més marginats d’aquell temps. Així va nàixer la Confraria, que tenia per objectiu cuidar aquestes persones i que va fer la imatge de Santa Maria, tal i com narra el professor Sanchis Guarner a la seua obra “La ciutat de València”. Després d’obtindre el permís del rei Alfons el Magnànim, el 1416 es va construir la santa imatge, una preciosa talla gòtica, encara que molt desfigurada posteriorment.


ua de persones que els xenòfobs qualifiquen de mantingudes

Aquesta imatge de Santa Maria emparava a l’hora de la mort els desemparats de la ciutat, ja que anava “sobre los cosos, amb un brot de llir e una creu de fust”.

El títol de Mare dels Desemparats és un dels més bonics amb els quals en adrecem a la Mare de Déu. Si al segle XV Santa Maria emparava els ajusticiats i els folls, ara, al segle XXI, la Mare Verge continua emparant tota la gent que viu desemparada a causa de la pobresa, la marginació o la malaltia, i pense d’una manera espacial en els menors no acompanyats, que són criminalitzats sense pietat per algun partit que s’anomena cristià. És una vergonya que els polítics xenòfobs denuncien (amb mentides) les ajudes que reben els menors no acompanyats i curiosament no hagen protestat pels 1.800 milions d’euros llançats a la mar (mai millor dit), en un inútil submarí de l’Armada Espanyola, ni tampoc hagen denunciat la despesa militar de l’estat espanyol, que ha augmentat més d’un 9%. I encara, aquests polítics xenòfobs tampoc no s’han escandalitzat pels 823.000 euros que l’estat ha gastat en tricornis per a la Guardia Civil. Com també és immoral i indecent que els mateixos polítics xenòfobs, hagen qualificat de “mantinguts” els qui fan cua a Càritas per rebre aliments o van als menjadors socials de les parròquies i d’altres entitats.


Persones als menjadors socials

La Mare de Déu dels Desemparats, hui, igual que en temps de fra Jofré, continua urgint la nostra societat (i sobretot als polítics) a emparar aquells que viuen amb dificultats i d’una manera especial els menors no acompanyats que arriben al nostre país.

Cal recordar que a la Bíblia trobem també menors no acompanyats, com Moisès, Josep el fill de Jacob o els tres jóvens del llibre de Daniel: Ananies, Azaries i Misael. En el cas de Moisès, no podent-lo tindre els seus pares amagat per més temps, va ser deixat al Nil dins d’una cistella de papirus untada amb betum i pega. Quan la filla del faraó va descobrir el xiquet, encarregà a la mare del menut que li’l criara. I “quan va haver crescut, el dugué a la filla del Faraó” (Ex 2:10). Per això Moisès, un infant no acompanyat, deixà la seua pròpia família per anar a viure amb una altra que l’acollí.


Menors no acompanyats

També en el cas del llibre de Daniel, després que Jerusalem va ser assetjada, el rei ordenà a Asfenez que fera vindre (com a menors no acompanyats) d’entre els israelites, uns jóvens sense tara (Dn 1:1-4).

I encara, Josep, fill de Jacob, venut pels seus germans als madianites, va ser portat a l’Egipte (com u nmenor no acompanyat) i venut a Putifar (Gn 37).

Després de la pregària de l’Àngelus del passat 7 de febrer, el papa Francesc va demanar que es crearen “canals humanitaris preferencials” per als menors immigrants que han de deixar el seu país i que viatgen sols, després de constatar la “dramàtica situació” d’aquest grup social especialment vulnerable. El papa, que coneix l’anomenada “ruta balcànica”, denuncià la dramàtica situació “d’aquells que són obligats a deixar els seus països”, entre ells, “jóvens i xiquets que viatgen sols”. Per això el papa demanà que “a aquestes criatures fràgils i indefenses, no els falte mai l’obligada assistència i els canals humanitaris preferencials”.

També el P. Ángel García, fundador dels Missatgers de la Pau, demanà als simpatitzants de Vox, que criminalitzen aquests infants amb falsedats i mentides, que “es posen en les sabates dels altres” perquè arriben a comprendre la situació d’aquests menors no acompanyats.


Cua de persones que els xenòfobs qualifiquen de mantingudes

En contrast amb les paraules del papa Francesc i del P. Ángel, hi ha l’indecent piulada del Sr. Herman Tertsch, que el 6 d’agost de 2019 deia: “És desitjable que li entren mil menes al papa Francesc en els apartaments vaticans i que munten un campament en el jardí dels Iglesias en Galapagar, perquè respecten el proïsme”. Aquesta inhumanitat retrata ben clarament els qui són incapaços de commoure’s pels qui pateixen.

Els polítics xenòfobs valencians, que cada any assisteixen a la Missa d’Infants i a la processó, haurien de deixar d’anar a missa, ja que menyspreant i calumniant els menors no acompanyats, menyspreen Jesús de Natzaret. Els polítics tenen l’obligació d’ajudar (com fra Jofré al segle XV amb els malalts mentals) tots aquells que es troben en situació de precarietat, com els menors no acompanyats. Perquè com deia Càritas de València, “és en les polítiques socials on es veu la preocupació dels governs en el benestar dels ciutadans”.

S'està pujant: 786000 de 1345902 bytes pujats.

Persones que reben aliments

Per això m’agradaria que el cardenal Cañizares, hui a la missa d’Infants, entre les 800 “entrades” per participar a la Missa d’Infants, cap ni una fóra per als polítics xenòfobs. I que l’any que ve, a la processó de la Mare de Déu dels menors no acompanyats, l’arquebisbe Cañizares convidara aquests infants a acompanyar la santa imatge i es deixara, per sempre més, l’escàndol que significa que acompanyen la Mare de Déu els militars. I és que la Mare de Déu dels Desemparats, que acull i protegeix els menors no acompanyats, és mare dels oprimits i no dels opressors, ni d’aquells polítics que van a missa i després menyspreen i culpen aquests xiquets que es juguen la vida, deixant el propi país per buscar un futur millor.

Per això, com diu Xabier Pikaza, “els qui prenen el nom de Jesús i no protegeixen els mena, són mentiders i poden acabar essent assassins” (Religión Digital, 26 d’abril de 2021)

dissabte, 8 de maig del 2021

Per un treball digne (VILAWEB/ONTINYENT, 30/04/2021)

Amb motiu del Primer de Maig, el Moviment Obrer Cristià ha donat a conèixer un Manifest per commemorar hui el Dia del Treball.

 Els obrers cristians expressen el seu desig de mantenir-se ferms “en la nostra missió”, que és “lluitar, lluitar i lluitar i resistir sempre”.

El manifest recorda la pandèmia que encara no ha acabat i que continuem patint des de fa més d’un any. I és que, com diu el manifest, mentre pensàvem que “havíem eixit de la crisi sanitària i que podríem manifestar-nos en el Dia del Treball, ací estem encara sota el jou de la pandèmia que rosega la nostra Casa Comuna”.

El text del Moviment Obrer Cristià mostra que la lluita dels treballadors cristians no és només “contra un virus destructiu a escala mundial, sinó també contra un corrent divisori que disminueix la primacia del treball”. Per això el manifest es pregunta si, com a treballadors cristians, “serem capaços de vetlar per la dignitat dels pobres de la que són constantment despullats, dels marginats que fan cua davant les botigues de solidaritat o durant la distribució de paquets d’aliments i xecs de solidaritat”. Aquest text també es pregunta si “serem capaços de resistir amb els treballadors i treballadores a l’explotació econòmica”, amb uns “drets fonamentals que no sempre es respecten, i fins i tot podria dir-se que estan en retrocés?”.

El manifest enumera una sèrie de dades preocupants pel que fa a la situació dels treballadors, com “el nombre de desocupats que continua augmentant” i que és “un senyal que una part de la població treballadora es troba a l’atur”. O també la situació que sofreixen “artesans, xicotetes i mitjanes empreses que acomiaden els seus empleats o tanquen”. Un altre dels problemes del món del treball, segons el manifest, és la “precarització de l’ocupació”, així com la “pèrdua de beneficis socials, la falta d’habitatge digne i decent i les desigualtats en el tracte a hòmens i dones”.

Tota aquesta situació, com ens recorden els obrers cristians en aquest manifest, repercuteix “al si de les famílies, on la desocupació i la precarietat provoquen aïllament i tensions intrafamiliars, violència i problemes de salut i educació”.

Per això el manifest ens recorda que “cada treballador és una imatge del Creador, que no deixa de donar prioritat a l’ésser humà, com per a repetir ‘que val més que tot l’or del món’, com deia Joseph Cardijn”.

El manifest recorda també que “la nostra societat desigual, que perd valors en els seus objectius de globalització, tendeix a considerar el treballador com un engranatge, un consumidor”. I és que segons els obrers cristians, desgraciadament “el poder econòmic es preocupa més per la seua economia que per l’ésser humà” i per això “les empreses multinacionals segueixen enriquint-se en la seua majoria, amb beneficis colossals”.

El manifest elaborat pel Moviment Obrer Cristià anima els treballadors a celebrar el Primer de Maig, per “mantenir i prosseguir la lluita per una societat més justa, més fraterna i sostenible”. A més, aquest text ens recorda “que si les condicions laborables han millorat amb el pas del temps, és perquè els treballadors han creat solidaritat per seguir sent el camí de l’esperança, i continuar la lluita amb els que busquen construir un món més just, on es respecten els drets humans”.

Finalment, el manifest del Moviment Obrer Cristià afirma que “el Primer de Maig no és només una manifestació d’un  dia, sinó un recordatori que és una lluita diària i per a nosaltres, els cristians, és una lluita centrada en l’ésser humà, en nom de Crist, amb l’Esperit Sant”.

Tant de bo la reflexió que ens ofereix el Moviment Obrer Cristià ens ajude a construir una societat més justa, en la qual els polítics s’esforcen per aconseguir un treball digne per a tothom.

I és que les dades sobre l’atur, enmig d’aquesta pandèmia, són dramàtiques. Segons Càritas, CONFER, GOAC, Justícia i Pau i la JOC, a l’estat espanyol hi ha 3.719.800 persones aturades; són 1.197.000 les llars on tots els seus membres estan a l’atur; hi ha 1.521.000 persones que fa més d’un any que no treballen; són 742.628 els treballadors en ERTO i hi ha 599.000 llars sense ingressos. Per això cal un pla urgent per rescatar aquestes persones que passen dificultats.

Un bruixot autoritari (VILAWEB/ONTINYENT, 03/05/2021)

 Així definia l’escriptor Josep M. Espinàs un dels aparells que més utilitzem: el telèfon. Ens ho recordava ara fa un any l’article publicat a Regió 7 “De la coacció a l’emoció”, de Jordi Estrada: “En certa ocasió, l’escriptor i articulista Josep M. Espinàs va escriure que no era un entusiasta del telèfon: ens coacciona. És un petit però impertinent bruixot autoritari que no hem après a tindre a ratlla”.

En un altre article (“Els mòbils que han matat els telèfons”, publicat a El Periódico en 2020), el senyor Espinàs evocava les cabines telefòniques que gairebé han desaparegut dels nostres carrers per la proliferació dels mòbils.

He recordat les paraules de Josep M. Espinàs sobre aquest “bruixot autoritari” perquè en les dues sessions d’investidura del candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, he vist molts diputats més pendents del mòbil que no del candidat. Però el mateix passa en les sessions del Congrés dels Diputats espanyol (amb ministres inclosos), on els diputats estan més pendents del mòbil que no de les propostes que es presenten a la cambra. I també a les Corts Valencianes, on el diputat Jorge Bellver gairebé sempre que l’enfoquen té el mòbil a les mans.

Fa cinquanta anys, sense mòbils, no podíem parlar amb una persona si érem al camp, al tren o la platja. I ara amb aquest “company” inseparable (i invasiu), podem comunicar-nos allà on siguem. I és que com tot, un bon ús del mòbil té molts avantatges. El que preocupa és quan no el tenim a ratlla i l’ús del mòbil es transforma en abús, consultant-lo a la taula, a classe, mentre conduïm, al llit o a la faena, fins al punt que sovint ens aïlla dels qui ens envolten. Per exemple, és freqüent que els monjos sentim el so del mòbil mentre celebrem l’Eucaristia o resem Vespres. I és que ni a l’església la gent és capaç de desconnectar-se d’aquest “bruixot autoritari”.

Per això durant el discurs del Sr. Pere Aragonès molts diputats estaven més pendents del mòbil que no de les paraules del candidat. I si els diputats constantment estan consultant el mòbil, com podem demanar als jóvens que no ho facen mentre dinen o són a classe? Segons un estudi, gairebé el 90% dels jóvens d’entre 18 i 24 anys tenen un mòbil intel·ligent i se’l miren una mitjana de 72 vegades al dia. Segons aquest mateix estudi, la franja d’entre 35 i 44 anys consulten el mòbil 44 vegades cada dia. En canvi, els que tenen entre 45 i 54 anys ho fan 32 vegades, i a partir de 65 anys les consultes cauen fins a arribar a les 20 diàries.

Una altra dada significativa d’aquest estudi és que quan els jóvens s’alcen, un 58% no tarda ni 5 minuts a consultar el mòbil, i mitja hora després d’haver-se alçat, gairebé 9 de cada 10 ja s’hi ha connectat. I és que el mòbil ens diu l’hora, fem WhatsApp, mirem el Facebook, l’Instagram, YouTube, el correu electrònic, les notícies del dia, l’oratge que farà o fem fotografies.

És tan addictiu, que un 55% de les persones l’utilitza a la faena, un 38% al cotxe, un 53% al transport públic, un 62% al llit i, sorprenentment, un 45% al lavabo. I costa tant d’apagar-lo, que sovint estem més pendents del mòbil que no de les persones i del paisatge que ens envolta. I això fa que, per culpa del mòbil, es distorsionen les relacions personals i socials, a més de ser la causa de molts accidents de circulació.

També als monestirs ha entrat amb força el mòbil. Crec que en cas de ser necessari, no hi ha cap problema. Per això és lògic que tinga aquest “bruixot autoritari” l’abat, el prior, el majordom o l’infermer. El problema apareix quan es converteix en una dependència, que fa que ens aïllem o bé que ens ajuda a distraure’ns o a omplir el temps.

Com deia Zygmunt Bauman, “els mòbils ajuden a estar connectats els qui estan lluny”. Però Bauman afegia també que “els mòbils permeten als que es connecten, mantenir-se a distància”. I per això aquest pensador afirmava que “una persona no perd mai de vista el seu mòbil”, ni tan sols quan fa esport, ja que “la seua roba esportiva té una butxaca especial per posar-lo”. De tal manera que “eixir a córrer amb aquesta butxaca buida, seria com anar descalç”.

Casualment, quan estava acabant aquest article, he conegut una piulada al Twitter del 4 d’abril (molt sensata) de l’actor Joel Joan, que diu: “Nois i noies, us haig de fer saber que el Twitter, l’Insta, el Wahtsap, el tik tok, el télegram i tanes i tantes aplicacions que no conec, ens està convertint en addictes als smartphones. Ens creiem ser nosaltres els amos de l’aparell i és ell l’amo del nostre temps, emocions i esperances. Ja no tenim minuts de silenci, converses que ens facin volar una mica, tot és actualitat, jocs, vanitat, narcisisme i aïllament. Tot i que ens creiem més socials perquè tenim més seguidors a les xarxes, el què estem és més sols. Sense el nostre mòbil no som res”.  I Joel Joan continua així la seua piulada: “Jo ja en tinc prou. Estic cansat de tanta frivolitat, insults, de fer veure que som qui no som. De deprimir-me constantment pels nostres ‘polítics’ i no polítics. De no fer la revolució necessària perquè ‘jo ja ho he dit al meu Insta, Twitter i el sumsumcorda’. I la piulada acaba així: “De només viure per la pantalleta i pel meu ego. No vull ser esclau de ningú. A la merda el mòbil”.

És evident que els diputats que, compulsivament, no paraven de mirar el mòbil durant el discurs del Sr. Pere Aragonés, sembla que no tenien interès per les paraules del candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, i amb la seua actitud demostraven que el discurs del Sr. Aragonès no els importava gens. A no ser que estigueren seguint les paraules del candidat per mitjà d’aquest “bruixot autoritari”. Que tot podria ser.

Espere que en el pròxim debat d’investidura els diputats del Parlament de Catalunya estiguen més atents al discurs del candidat a la presidència de la Generalitat i deixen de jugar amb el mòbil.

Sant Benet, precisament, perquè els monjos visquem atents a Déu i als germans i evitem les distraccions (com fan els polítics consultant el mòbil), comença el pròleg de la seua Regla amb una paraula clau per a la vida monàstica i també per a tothom: Escolta. I és que el pare de monjos vol que en la nostra vida estiguem atents i siguem sol·lícits pels germans. I això només ho podrem aconseguir si evitem les fugides, les distàncies amb els altres, les distraccions i la dependència evasiva d’allò que, com el “bruixot autoritari”, no ens permet d’escoltar Déu i els altres, sinó que ens aïlla en un egocentrisme perillós.

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT