dijous, 31 de juliol de 2014

“Alabad al Señor montañas y todas las colinas” (Religión Digital, 31/07/2014)


Los monjes de Valvanera, fieles a la alabanza a Dios desde hace más de diez siglos

"Los monjes de Valvanera buscan, sirven y aman a Dios, presente en la hermosura de la naturaleza y en cada hermano que se acerca a este cenobio
La comunidad de Valvanera/>

La comunidad de Valvanera

Monasterio de Valvanera/>

Monasterio de Valvanera

  • La comunidad de Valvanera
  • La Virgen de Valvanera
  • Monasterio de Valvanera
Fue este versículo del salmo 148, el que me vino a la memoria cuando el pasado 13 de junio subí por primera vez a Valvanera, el monasterio benedictino de la Rioja, donde los monjes, como hombres consagrados a la oración y a la acogida de huéspedes y de peregrinos, permanecen fieles a la alabanza a Dios, desde hace más de diez siglos.
Mi visita a Valvanera, del 13 al 21 de junio, fue para dar un curso intensivo de Historia del Monacato, concretamente sobre los grandes restauradores de la vida monástica de finales del siglo XIX i principios del XX. Así, los novicios y profesos temporales benedictinos de este y de otros monasterios, se reunieron para este curso de formación, en este lugar privilegiado, donde la naturaleza nos habla de Dios.
Son más de diez, los siglos que los monjes de Valvanera, ahora con el prior Jesús Martínez de Toda, permanecen en este monasterio, evangelizando nuestra sociedad por medio del trabajo y del silencio, de la acogida de peregrinos y de la oración. Y es así como, testigos de reconciliación, de paz y de comunión fraterna, los monjes de Valvanera hacen de este cenobio, un lugar de contacto con Dios.
Siguiendo la oración litúrgica y la lectio, los monjes, como hombres de esperanza, continúan, hoy como ayer, su misión de ser en la Iglesia la presencia orante, aquí, en torno a la Virgen de Valvanera.
Y es que el monacato, como ha dicho la hermana Mª Pilar Avellaneda, monja del monasterio de Las Huelgas, "es experiencia de espera y de oración, misión escondida de escucha y de adoración, pero eficaz y fructífera, ya que aporta vida y serenidad a todo al que se acerca al claustro".
Los días pasados en Valvanera, impartí a los monjes jóvenes, el curso sobre los grandes restauradores monásticos, desde Don Guéranger a Don Marmion, pasando por Odo Casel y Don Beuadin, hasta entrar en la vida y la espiritualidad de Thomas Merton. El estudio de la Espiritualidad Monástica de estos "gigantes" del monacato, también nos permitió ver la unidad que existe entre la vida monástica y la creación, entre la belleza de la liturgia y la de la naturaleza. Y es que mirando este marco incomparable que es el valle de las Venas, lleno de hayas, encinas, robles y pinos, podemos admirar la belleza de la creación.
Esta presencia orante de los monjes de Valvanera, desde el prior Jesús, a los más jóvenes de la comunidad, pasando por el hermano Ángel, el más anciano de todos ellos, nos invitaba a cantar "al Señor un canto nuevo porque ha hecho maravillas" (Ps 97:1) Y es que la belleza y el esplendor de la montaña, vestida de hayas, robles, encinas y pinos, con el murmullo transparente del río Valvanera, hacen de este monasterio benedictino, un lugar de paz, donde "las colinas se ciñen de alegría" (Ps 64:13)
Y por eso los monjes y los peregrinos hacen la experiencia de la contemplación, que no es solo recuperar el silencio de las cosas, sino mucho más. Es descubrir en el interior de este silencio, las huellas del Dios amor, que nos fascina y nos cautiva con su belleza. Así lo cuenta este apotegma de los padres del desierto
Habla de un peregrino que encontró a un monje que estaba sacando agua del pozo, y le dijo: ¿Qué aprendes en tu vida de silencio? El monje le contestó: Mira al fondo del pozo. ¿Qué ves? El caminante le volvió a decir: Solo veo un poco de agua. El monje insistió al peregrino: Contempla el silencio del cielo y de las montañas que hay alrededor del monasterio. Después de esto, el monje le dijo: Ahora vuelve a mirar dentro del pozo i dime qué ves. El caminante respondió: Ahora veo mi rostro que se refleja en la superficie del agua. Y el monje le contestó: Eso es, hermano mío, lo que yo aprendo en mi vida de silencio. Comencé reconociendo mi rostro reflejado en el fondo del pozo, siempre que venía a sacar agua. Después, lentamente, fui descubriendo lo que hay más abajo de la superficie del agua, hasta ver las algas que crecen en el fondo del pozo. Y en los días en los que la luz del sol lo permite, y el agua es especialmente cristalina, llego a ver también las piedras del fondo, y hasta los restos de un cántaro roto y olvidado, que cayó hace mucho tiempo. El monje siguió así: Me preguntabas ¿qué aprendo del silencio? Esta es mi respuesta: quiero descubrir la profundidad de mi alma, el rincón más profundo de mi corazón y de mi propia vida. Vine al monasterio buscando a Dios, porque sabía que el me envolvía con su presencia. Y cada día veo con más claridad, que Dios también está en lo más profundo del pozo, como alguien que da sentido, luz y vida a todos los que miran el interior de su propio pozo, con el deseo de buscarlo.
Es así como los monjes de Valvanera buscan, sirven y aman a Dios, presente en la hermosura de la naturaleza y en cada hermano que se acerca a este cenobio. Presente también en los signos de los panales de miel, la fuente santa y el roble, así como en la acogida fraterna de huéspedes y de peregrinos.
Custodios de la santa imagen de la patrona de la Rioja, los monjes, como centinelas en la noche, como centinelas de la esperanza, junto a los peregrinos, entonan con fervor un canto filial: "Virgen que en roble estáis/ con panal y fuente pura/ firmeza, gracia y dulzura/ en Valvanera nos dais".
En Valvanera, con su marco de belleza incomparable, se hace realidad ese fragmento del himno de sexta que dice: "El árbol toma cuerpo y el agua melodía", y a la vez, sus montañas son, como diría Martín Descalzo, "montes hechos para ser acariciados por la mirada".
El precioso comentario a la Regla Benedictina del siglo X, escrito por el abad Smaragdo, que nos enseñó el P. Jesús, prior del monasterio, es como un signo que une en Valvanera, el pasado con el presente, el ayer con el hoy, la tradición con la modernidad, en la fidelidad de estos monjes a Dios.

dimecres, 30 de juliol de 2014

Sant Ignasi de Loiola (INFORMACIÓN.ES, 30/07/2014)

Fundador de la Companyia de Jesús, Íñigo de Loiola va nàixer el 1491. Tretzè fill d´una família acomodada, va ser acollit per un parent seu, Juan Velázquez de Cuéllar, que educà el jove com a patge, a palau, i li obrí les portes de la cort. Amb una formació cavalleresca i cortesana, Íñigo, valerós i magnànim, s´aficionà a les novel·les de cavalleria com Amadís i també a les poesies del Cançoner.
En morir Juan Velázquez, el jove fou acollit per un altre parent de la família, Antonio Manrique, duc de Nájera i virrei de Navarra, amb qui lluità contra els comuners de Castella i contra els francesos en la defensa del castell de Pamplona. Va ser en aquest setge, que el 20 de maig de 1521, Íñigo va caure ferit per una bala de canó. El cortesà malalt, durant la convalescència a Loiola, com que no va trobar els llibres de cavalleria que tant li agradaven, començà a llegir vides de sants i la vida de Crist, que va despertar en ell el desig d´imitar les proeses d´aquells herois. Per això prengué la determinació de no servir més un rei temporal, sinó que es posà al servei del rei etern i universal que és Crist.

Amb aquest objectiu, a principi de 1522, Íñigo eixí de Loiola amb el propòsit de fer un pelegrinatge a Terra Santa. En passar per Montserrat, i gràcies al contacte amb el pare Xenon, Íñigo va fer una confessió general. Del pare Xenon, el jove, que va deixar l´espasa de cavaller als peus de la imatge de la Mare de Déu, va rebre una sèrie d´instruccions i consells espirituals. A Montserrat va canviar el seu vestit de cavaller per la roba d´un pobre i se n´anà a Manresa, on, en una cova, va viure dedicat a l´oració i a la penitència, atenent també als malalts dels hospitals. A la cova on vivia, va començar a escriure unes meditacions, que més tard donarien lloc als exercicis espirituals, «el codi més savi i universal de la direcció espiritual d´ànimes», com va dir el papa Pius XI.
De retorn a Barcelona, s´embarcà amb destinació a Roma i d´allí passà a Venècia i a Palestina. 
Sabent la necessitat dels estudis per a la vida apostòlica, Ignasi estudià a Barcelona i a les universitats de Alcalà i de Salamanca. El 1528 obtingué el grau de mestre a la Universitat de París, i amb els seus primers companys va fer el vot d´apostolat el 15 d´agost de 1534. Ignasi i els primers jesuïtes es van posar a disposició del papa per evangelitzar el món. Va ser Pau III que, el 1540 va aprovar la Companyia. Ignasi a Roma, predicava, donava exercicis espirituals i conferències, ensenyava el catecisme i fundava diversos patronats per acollir malalts o pobres. Per tot això se´l va conèixer com l´apòstol de Roma. El 1551 va fundar el Col·legi Romà que amb el temps esdevindria la Universitat Gregoriana, un centre acadèmic de gran importància en la formació eclesiàstica.

Ignasi va morir a Roma el 31 de juliol de 1556 i hui la Companyia de Jesús, amb més de 17.000 jesuïtes, es fa present en l´ensenyament, l´acció social i l´ajuda als més pobres i als malalts, com a Fontilles i a Alacant. També a La Vall de Laguar fan festa a aquest sant fundador de la Companyia de Jesús.

dilluns, 28 de juliol de 2014

Sant Pere Poveda (LEVANTE-EMV, 28/07/2014)


Nascut a Linares el 3 de desembre de 1874, Pere Poveda és un sant del nostre temps. Prevere, mestre i pedagog, Poveda va ser un home que descobrí la importància de la funció social de l'educació. I també la importància de les dones en la tasca docent. La vida de Pere Poveda va ser una vida d'un creient, d'un capellà entregat i d'un mestre d'humanitat i de fe, que va viure la seua donació a Déu sense vacil·lar, fins al martiri. 

Ordenat prevere el 1897, Pere Poveda va començar una tasca humanitària i educativa en les persones que vivien al marge de la societat, a les coves de Guadix: gitanos, obrers, gent sense treball i amb un índex molt alt d'analfabetisme, i per a ells fundà l'Escola del Sagrat Cor. El 1913 va ser nomenat canonge de la catedral de Jaén. Va fer magisteri i treballà com a mestre al Seminari i a les Escoles Normals, on va conèixer Josefa Segovia, que més tard seria la seua principal col·laboradora i la primera Directora General de la Institució Teresiana. 

Nomenat canonge del Santuari de Covadonga, durant 7 anys es va dedicar a l'estudi i a la pregària. I va ser precisament a Covadonga, on el 1911 Poveda inicià la seua obra: la Institució Teresiana. En aquest any, Sant Pere Poveda fundà la primera Acadèmia, un centre educatiu residencial per a les jóvens que estudiaven magisteri. I és que convençut del paper de la dona en la societat i en l'Església, Pere Poveda va confiar en les dones el seu projecte educatiu. L'acció pastoral i educativa que Poveda havia començat a les coves de Guadix, ara el continuà i l'expandí a d'altres llocs. Així a Madrid, el 1914 fundà la primera residència universitària femenina d'Espanya. 

El 1921 l'obra de Sant Pere Poveda era reconeguda pel papa Pius XI. D'aquesta manera, aprovada per l'Església, la Institució Teresiana quedà constituïda com una associació internacional de laics de l'Església, a favor de la promoció humana i social de les persones. Així, l'obra de Sant Pere Poveda participava en la missió evangelitzadora de l'Església i hui està present en 30 països d'Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica. 

Nomenat capellà de la casa reial el 1921, va ser també vocal de la Junta Central contra l'analfabetisme. Mestre de pregària i pedagog, va apostar, per mitjà de la formació integral de la dona, per un món més just i més solidari.

La idea de Sant Pere Poveda de fundar la Institució Teresiana va ser profètica, ja que es va avançar més de 50 anys al Vaticà II, en el reconeixement i la promoció dels laics al si de l'Església.

El seu temperament afable i dolç, va atraure molta gent a la seua obra. Però enmig de la violència irracional de la guerra, Poveda va ser detingut el 27 de juliol de 1936. l'endemà dia 28, era trobat el seu cadàver. Sant Pere Poveda va donar testimoni de Crist com a prevere. 


Pere Poveda, que va ser canonitzat per papa Joan Pau II el 4 de maig de 2003, ha estat reconegut per la Unesco com a humanista i pedagog, degut a la seua tasca a favor de l'educació.

diumenge, 27 de juliol de 2014

El Calendari dels Brillants (VILAWEB/ONTINYENT, 27/07/2014)

M’estic llegint, ben detingudament, el Calendari dels Brillants per al 2014, que Joan Josep Cardona i Ivars, cronista oficial de la vila de Benissa, amb d’altres amics, ha editat.

Aquesta obra, amb 116 pàgines, és una joia que conté des del “calendari, santoral, amb els patronatges, festes religioses i populars com els aniversaris dels patrons d’oficis i gremis, les creences populars i els remeis que fan al cas”, fins a “regiment de les fases de la lluna i recomanacions astronòmiques, procuració de les faenes de muntanya, del camp i de l’hort”, així com també “prenuncis del temps que ha de fer, consell de medicina pràctica i altres ponderades novetats”.

Editat a Pedreguer, Joan Josep Cardona, en la “Declaracions d’intencions” a l’inici del llibre, remarca la idea “del pa i del vi” i del fet de “subsistir dins de la diversitat”.

L’edició del Calendari dels Brillants, que compta amb la col·laboració dels ajuntaments de la Marina i de la Diputació d’Alacant, inclou articles, summament interessants, d’Emili Rodríguez Benabeu (L’impacte de la modernitat), Pepa Guardiola (Subsistir a l’efímera riquesa de l’arquitectura econòmica global), Lluís Ronda (Amor per la Vida), Vicent Lluís Ibáñez Roselló (Crisi), Gulliem Gilabert (I quan no hi ha crisi?), Ramon Pérez Carrió (Art, utopia i subsistència), Manel Joan i Arinyó (Patiràs més estrès que un mestre d’escola), Encarna Sant-Celoni Verger (Quatre mots de veritat), Josep Ivars Pérez (Converses intranscendents a l’ombra d’un ràfec), Ximo Caturla (Caputxeta desnonadeta i el llop insaciable), Vicent Mahiques Roig (Esperant la setena tompeta), Josp A. Comes (Cirsi eclesial de i fe: sobreviure), Xavier Serra Estellés (Supervivència e un temps de crisi. Reflexions etimològiques d’un capellà indignat), Jordi Colomina (Records marcits, esperances tendrals), Daniel Climent Giner i Carles Martín Cantarino (Etnobotànica infantil de subsistència), Josep Xavier Esplugues i Pellicer (La cuina d’un País és el seu paisatge posat a la cassola), Jaume Domènech Mengual (Horts urbans. Horticultura per a consum casolà), Josep Ferrer Ausina (Agricultura sostenible), Mª Vicenta Ivars Cardona (Productes agraris de proximitat. Una actualització dels tradicionals productes del terreny) i Salvador Bolufer (Les profecies dels brillants).

El Calendari dels Brillants, conté, com no podia ser d’una altra manera, pel fet que és un calendari, els diversos mesos de l’any, amb el santoral, i els consell sobre què cal fer a la muntanya, les dotories del mes, el llaurador natural, les devocions populars, els patrons del mes, refranys, informacions fito-zoofenològiques i les observacions astronòmiques de cada mes.  

A més de la llista de festes mòbils (Cendra, Diumenge de Rams, Pasqua...) també hi ha una cronologia ben curiosa:

2014 anys de la Nativitat del Nostre Senyor Jesucrist
6727 any del període Julià
5775 de l’any jueu (el 25 de setembre)
1436 de l’heretgia o època dels musulmans (el 25 d’octubre)
775 de la conquesta de l’Antic Regne de València
617 aniversari del naixement d’Ausiàs March
538 de la impressió del primer llibre a València (Les trobes de la Verge Maria)
431 de la correcció gregoriana
219 del Calendari Republicà Francès
27 de la publicació del “Calendari delsBrillants”.


Entre moltes altres dades, el llibre presenta la llista d’entrada del sol als signes zodiacals i els plenilunis de cada mes, les fires tradicionals de cada mes, per pobles i les festes. També el calendari de la Pilota Valenciana i els trinquets, els festivals i certàmens musicals i els aplecs de danses, els cants de les aurores i albaes, i fins i tot el calendari de volteig de campanes del Micalet de la Seu de València. 

divendres, 25 de juliol de 2014

Sant Joaquim (LEVANTE-EMV, 26/07/2014)


A les genealogies de l'Evangeli de Sant Mateu (1:1-16) i de Sant Lluc(3:23-38) no hi ha cap referència a Sant Joaquim, que la tradició catòlica i ortodoxa ha assignat com a pare de la Mare de Déu. I és que les genealogies, només al·ludien a la família de l'home. Per això en el cas de Jesús, tant Sant Mateu com Sant Lluc, no ens diuen res de la línia materna, sinó que només ens donen la línia genealògica corresponent a Sant Josep, que era de la casa de David.

Amb tot, Sant Joaquim i la seua esposa, Santa Anna, ja des d'antic, tant en mosaics bizantins al Mont Athos, com en pintures de l'escola valenciana o castellana, apareixen com els pares de Maria i per tant, els iaios de Jesús. 



Va ser una tradició sobre Sant Joaquim, recollida a l'Edat Mitjana per Jacob de Voràgine Vicent de Beauvais, que es va estendre a Occident, tot i que ja al segle VI havia estat acceptada per l'Església Oriental.

Els escrits apòcrif fan nàixer Joaquim a Sèforis, una ciutat menuda de Galilea. Però d'altres situen el seu naixement a Natzaret. Segons el Protoevangeli de Jaume, un text del segle II, Joaquim es va casar amb Anna i s'establiren a Jerusalem. Alguns documents ens diuen que el matrimoni estava ben situat econòmicament. El problema que hi havia era que no tenien descendència, després d'anys de casats. I a Israel, l'esterilitat era considerada com un càstig de Déu. Per això Joaquim deixà la casa i se n'anà al desert per demanar a Déu, per mitjà de dejunis i de pregària, un fill. Després de 40 dies de dejuni i de pregària, en una aparició, un àngel va dir a Joaquim que Déu li havia escoltat la seua súplica i que la seua dona, Anna, ja havia concebut una xiqueta, que seria santa ja des d'abans del seu naixement. Una xiqueta que posseiria una dignitat superior a tots els éssers humans i que hauria de viure al Temple del Senyor. També Anna va rebre aquest mateix missatge, on l'àngel li anunciava que el seu espòs Joaquim ja tornava a casa. 

Amb el naixement de la menuda, Joaquim va fer una gran festa. i quan Maria tenia tres anys, fou presentada a la casa de Déu: «Si el Senyor la filla vos dava/ ben de grat li retorneu,/ i en ofrena rica i blava/ al Sant Temple la deixeu/ perquè siga flama encesa/ de l'amor i la puresa». 
Amb Santa Anna, Sant Joaquim és el patró de la gent major, la Tercera Edat, els ancians i els jubilats. Per això li canten: «De l'amor sublim foguera/ sou la força que prospera./ Joaquim i Anna fidel/ conduïu-nos cap al cel».

Són diverses les ermites valencianes dedicades a Sant Joaquim, com a Ademús, Puebla de San Miguel i Forcall. Tot i que abans la festa de Sant Joaquim se celebrava el 16 d'agost, en l'actualitat se celebra el 26 de juliol, juntament amb Santa Anna.

Al Racó d'Ademús, Sant Joaquim té dedicada l'església d'Arroyo-Cerezo, una aldea de Castielfabib. 
Sant Joaquim, amb Santa Anna, és invocat com a patró dels iaios i de la gent major, que l'aclamen amb devoció.

dijous, 24 de juliol de 2014

L´Apòstol Sant Jaume (LEVANTE-EMV, 24/07/2014)


Fill de Zebedeu, Jaume, pescador al llac de Galilea, va ser un dels dotze deixebles. Ell i el seu germà Joan van ser cridats per Jesús, mentre estaven arreglant les xarxes de la barca, al llac (Mt 4:21-22) Els dos germans van rebre el nom de Boanerges, que vol dir fills de tro, per la seua impetuositat. 

Jaume va ser testimoni de la predicació del jove rabí, que infongué un nou sentit a la seua vida. Dels dotze apòstols, Jaume, amb Pere i Joan, formaren el grup més reduït que va estar més a prop de Jesús, tant en la resurrecció de la filla de Jaire (Mc 5:37) com en la Transfiguració (Mt 17) i també en l'hort de Getsemaní (Mt 26:37)

L'aprenentatge de Jaume va ser lent i per això, amb el seu germà Joan, va provocar el conflicte més gran que hi hagué entre els deixebles, pel fet de voler ocupar els llocs principals (Mc 10:35-45). Però Jesús els va fer veure als fills de Zebedeu, que el Regne no era de poder ni de domini, sinó de servei i fraternitat.

Els Fets dels Apòstols ens diuen que després de Pentecostès els deixebles es van dispersar per tot el món, per portar la Bona Nova del Regne i que Jaume va ser el primer dels Apòstols que va morir màrtir, per donar testimoni de Jesús: «Per aquell temps, el rei Herodes detingué alguns de l'Església, per fer-los mal. Feu morir Jaume, el germà de Joan, a espasa (Ac 12:1-2)».

Segons la tradició, Sant Jaume va predicar a Espanya sobre l'any 34 . Una vegada mort, els seus deixebles traslladaren les seus restes a Galícia, com canten aquests Goigs antics: «Ab una caxa de pedra/ passaren vostre cos sant,/ de Llevant fins à Ponent/ com la estela clarejant,/ fins à la santa posada,/ y sepulcre glorios/ en lo Cel nos sie guia/ davant Deu tot poderós». 

I va ser el 813, quan un ermità va contemplar una pluja d'estreles sobre el lloc on hi havia un sepulcre, que els cristians identificaren com la tomba de l'Apòstol. Aquell Campus stellae (Camp d'estreles) va originar el nom de Compostel·la i les peregrinacions que des de tot Europa, amb els diversos camins (Francès, Portuguès, del Nord, la Via de la Plata) arribaven al sepulcre de Sant Jaume. Els valencians acostumem a anar a Compostel·la, passant per Saragossa i Logronyo.



Sant Jaume se celebra amb gran festa a diversos pobles valencians. A més de la Fira de Sant Jaume a València i a Albaida, aquest apòstol és patró de Castellonet de la Conquesta i d'Alborache i a ell s'han dedicat els temples de Montcada, Almoines, Aiacor (llogaret de Canals) Algemesí, Vila-real, Petrés, Alfarp, Castellonet, el Port de Sagunt, Montaverner i Beniflà. També són diverses les ermites dedicades a Sant Jaume com a Benissa, Bétera, Bocairent, Traiguera i Altea. 

Que Sant Jaume ens ajude a portar l'Evangeli a la nostra societat, sobretot a aquells que, com diu el papa Francesc, es troben a les perifèries, i així puguem cantar: «Puix que sempre tan amat/ fóreu Vós del Salvador:/ Sant Jaume, Apòstol Sagrat/ Siau nostre protector».

dimarts, 22 de juliol de 2014

La tirania dels mercats i el món obrer (SAÓ, JULIOL-AGOST, 2014)

El passat 1 de maig, la Joventut Obrera Cristiana i la Germandat Obrera d’Acció Catòlica, oferiren, amb motiu del dia internacional del treball, el document, “La tirania dels mercats davant la vida del món obrer”.

El document de la JOC i de la GOAC fa memòria dels “treballadors que han sofert i continuen sofrint condicions precàries i insegures de treball”, que “els ha portat a perdre la salut i fins i tot la vida”. El text també recorda els “treballadors explotats per la usura dels empresaris o de grups multinacionals o financers que especulen i no dubten en posar com a centre de l’activitat econòmica, el benefici i els diners. Així, la persona i les seues famílies és mercaderia que es compra a canvi d’un salari cada dia més baix”.

L’escrit fa memòria dels qui en el passat han estat “un exemple de resistència i de lluita”, que ha permès “que el col·lectiu obrer i la societat avancen cap a un món de justícia, igualtat i pau”.

La JOC i de la GOAC, que denuncien el sofriment del món obrer, degut a les desigualtats “cada vegada més grans, entre països i dins mateix de cada país”, critiquen el fet que el treball, “al servei del capital, està deixant de ser un element essencial per a que les persones i les famílies puguen viure amb dignitat”.

El document recorda a més, que “a Espanya hi ha una gran tassa d’atur del 26%”, i del 56% si parlem dels jóvens, que quan troben treball, ho fan en unes condicions precàries i inestables, “amb jornals que no permeten eixir de la pobresa”.

També es denuncia l’atac “planificat i dirigit a redistribuir la riquesa, des de la majoria humil obrera i treballadora, cap a un grup dominant, aplicant la despietada ideologia neoliberal, en un món amb fronteres per a les persones, però no per als diners”.

La fractura social que hi ha a l’Estat espanyol entre els més pobres i els més rics, una fractura “que s’ha eixamplat un 45%”, fa que hi haja “un 82,6% més d’exclusió severa que en 2007. Per això els treballadors cristians “observem que les condicions de vida que ofereix la nostra societat no són decents, perquè humilien gran quantitat de persones que aboquen a l’atur o a al treball precari i mal remunerat”.

El text de la GOAC i de la JOC acaba fent una crida a “repensar l’economia i la política des del caràcter humanitzador que té el treball”, a “treballar per garantir una renda bàsica per a que totes les persones puguen viure amb dignitat” i a “lluitar per la defensa dels drets socials”.


Davant d’aquest document dels treballadors cristians, ¿per què el Govern de l’Estat i el de la Generalitat no afavoreixen les polítiques socials i econòmiques que proposa la JOC i la GOAC? ¿Per què el poder polític i econòmic continuen defensant una economia suïcida, que com ha dit el papa Francesc, “mata”? 


dilluns, 21 de juliol de 2014

Treballar en diumenge i llibertat (17/07/2014)

Ikea ha estat intentant aconseguir l´autorització, per tal de poder obrir els diumenges. La negativa de la Conselleria d´Economia ha coincidit amb la visita del papa a Campobasso-Boiano, el passat dia 5. En aquesta trobada del papa amb el món del treball, Francesc feia una reflexió sobre el treball en diumenge i el descans dominical. El papa es preguntava si treballar en diumenge és una autèntica llibertat. I afegia encara que, en la vida de cada persona, s´ha de conciliar el temps de treball i el temps de la família. Per això es preguntava quines són les nostres prioritats pel que fa al treball i a la família.
En un món amb tantes presses i amb tant estrès, el papa es preguntava també si sabem encara perdre temps amb els fills i amb la parella. O bé el diumenge el dediquem també a treballar, en una carrera esgotadora d´eficàcia, eficiència i rendiment.

Com va dir el papa en aquesta trobada, «el diumenge sense treball (a excepció dels serveis necessaris) vol afirmar que la prioritat no és l´economia, sinó la humanitat, allò gratuït, les relacions no comercials sinó familiars, amicals». I per això afirmava el papa: «Ja és hora de preguntar-se si el fet de treballar en diumenge suposa una autèntica llibertat».
Davant el nostre món, cal determinar què prioritzem en la nostra vida, si la dimensió econòmica o la festiva i familiar. Obrir en diumenge vol dir prioritzar el treball per damunt del descans. Prioritzar l´economia per damunt de la persona. Per això el papa es preguntava si amb l´obertura de les botigues els diumenges, estem deixant en un segon pla la dimensió de descans i les relacions familiars, i per tant, si «estem perdent aquesta capacitat, aquesta saviesa de jugar amb els nostres fills».
Com ha dit el papa, obrir o no obrir els diumenges no és alguna cosa secundària o anecdòtica. És aquell «punt important que ens permet discernir la qualitat humana del sistema econòmic en què ens trobem». A més, el fet del treball en diumenge, com ha dit el papa, «no interessa només als creients, sinó que interessa tothom, com elecció ètica», com a manera de viure la vida i les relacions interpersonals. 

Enmig d´una societat tan hostil i amb tanta duresa, si volem humanitzar més la vida de les persones, hem de saber trobar un equilibri entre el temps de treball i el temps de família. El que no pot ser és que el treball en diumenge, anul·le la dimensió festiva i de relacions del trobament familiar. No és això una forma d´humanitzar més el nostre món?

Santa Magdalena (LEVANTE-EMV, 22/07/2014)


A Maria Magdalena se l'ha anomenada missatgera de la Resurrecció i apòstola dels Apòstols. Seguidora del rabí de Natzaret i present al peu de la creu, va ser la primera a qui Jesús Ressuscitat es va aparèixer i per això va ser enviada a anunciar als deixebles la Resurrecció del Senyor.

Maria apareix diverses vegades als Evangelis, seguint a Jesús pels camins de Galilea: «l'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades: Maria l'anomenada Magdalena, Joana, Susanna» (Lc 8:1-13). Com ressaltava Joan Gomis «moltes vegades i durant segles, ha estat escamotejada la presència d'aquestes dones que acompanyaven a Jesús. Com si només l'acompanyaren hòmens». 

En tots els relats evangèlics, també en l'Evangeli de Sant Mateu i Sant Marc, Maria Magdalena és sempre la que encapçala la llista de les dones, tant en els anys que van seguir al Mestre, com també al peu de la creu. I en anar al sepulcre el diumenge de Pasqua, la primera va ser també Maria Magdalena. Originària de Magdala, va transformar la vida de Maria i per això el va seguir sense abandonarlo mai, a diferència del que feren la majoria dels Apòstols. El diumenge de Pasqua, quan encara era fosc, Maria va arribar al sepulcre i el trobà sense el cos del Senyor. I va ser quan Jesús se li aparegué i l'anomenà pel seu nom, quan ella el va reconèixer. Per això el Senyor li encomanà la missió d'anunciar als deixebles la seua resurrecció: «Ves a trobar als meus germans i digues-los: Me'n puge al meu Pare i al vostre Pare, al meu Déu i al vostre Déu» (Jo 20:17). 

Pel fet de ser una dona, la tradició va subratllar més les aparicions de Jesús als Apòstols que a Maria, ja que el testimoni de les dones no tenia credibilitat en aquell temps. L'escriptor pagà Cels, es burlava dels cristians perquè deia que la seua fe es basava en el testimoni d'unes «dones histèriques»!! Però Sant Agustí i Sant Joan Crisòstom, destacaren en Maria Magdalena el seguiment de Jesús i el testimoni de la Resurrecció del Senyor. La veneració d'aquesta santa la trobem ja a les pintures cristianes que la representen al costat del sepulcre. També la litúrgia pasqual, en la preciosa seqüència Victimae paschali laudes, posa en boca de Maria Magdalena la seua experiència amb el Ressuscitat.

En algunes novel·les s'ha fantasiejat sobre la Magdalena i el seu suposat paper de receptora d'una revelació enigmàtica, que no té res a vore amb l'autèntica missió evangelitzadora de la Magdalena. La Magdalena és patrona de Santa Magdalena de Polpís, a la Plana Baixa i trobem ermites dedicades a ella a Sagunt i a la Platja de Piles. També és patrona de Sollana, que venera a l'altar major una imatge de la santa, obra de 1943 de l'escultor Joan Fuster, pare de l'assagista de Sueca del mateix nom. 
Que santa Maria Magdalena ens encoratge als cristians a ser missatgers del Crist Ressuscitat.

diumenge, 20 de juliol de 2014

Pas a la regió que avança en marxa triomfal! (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 15/07/2014)





  Per ofrenar noves glòries a Espanya


  tots a una veu, germans vingau


  ja en el taller i en el camp remoregen


  càntics d'amor


himnes de pau


Pas a la Regió que avança en marxa triomfal


Per a tu la vega envia, la riquesa que atresora


i és la veu de l'aigua càntics d'alegria


  al compàs del ritme


de guitarra mora.


  Paladins de l'art t'ofrenen ses victòries gegantines


i als teus peus sultana tos jardins estenen


un tapís de murta


i de roses fines


Brinden fruites daurades


els paradisos de les riberes


pengen les arracades


baix les arcades de les palameres


Sona la veu amada


  i en potentíssim vibrant ressò


notes de nostra albada, cantem les glòries de la Regió


  Valencians en peu alcem-se


  que nostra veu la llum salude,


  d'un sol novell


  Per ofrenar noves glòries a Espanya,


  tots a una veu, germans vingau


ja en el taller


  i en el camp remoregen


  càntics d'amor,


  himnes de pau.


  Flamege en l'aire nostra senyera


  Glòria a la Pàtria


  Visca València,


  Visca


  Visca,


  Visca.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT