dimecres, 18 d’abril del 2018

"Alegreu-vos i celebreu-ho" (15/04/2018)

Aquest és el títol de l´Exhortació Apostòlica del papa Francesc sobre la vocació a la santedat, un text que es va donar a conèixer el passat dia 9. Aquesta és la tercera Exhortació del papa, que, com les altres dues, també ressalta l´alegria, en aquest cas en relació a la santedat. La primera va ser "L´alegria de l´Evangeli", del 24 de novembre de 2013, la segona, "L´alegria de l´amor", del 19 de març de 2016 i aquesta última, sobre la santedat, un text amb cinc capítols i 177 punts.
El títol d´aquesta Exhortació fa referència a les benaurances (Mt 5:12), que sempre són font d´alegria i de joia.
El papa comença aquesta Exhortació recordant-nos que "l´Esperit Sant vessa santedat per tot arreu", una santedat que hem d´acollir comunitàriament, com a poble de Déu, ja que "ningú no se salva sol, com a persona aïllada" (6). Per al papa, la santedat es veu en "els pares que crien amb tant d´amor els seus fills, els homes i dones que treballen per portar el pa a casa, les religioses ancianes que segueixen somrient" (7).
El papa ressalta el paper de la dona en l´Església, el "geni femení" de dones santes que amb "nous dinamismes espirituals" han portat "importants reformes en l´Església" (12).
Aquest text ens recorda que per ser sants "no cal ser bisbes, sacerdots, religiosos o religioses" (14), ja que la santedat és una crida universal. Així cal viure "un camí sencer de santificació" (22), per tal de "concebre la totalitat de la vida com una missió" (23). Per això "la pròpia missió és inseparable de la construcció del Regne" (25).
El papa ens recorda també que "no és sa estimar el silenci i defugir la trobada amb l´altre", ni tampoc "cercar l´oració i menysprear el servei" (26), ja que la santedat no ens ha de tancar en nosaltres mateixos, sinó que és alhora pregària i servei, silenci i compromís.
El papa ens convida a deixar-nos estimar i alliberar per Déu, que és font d´amor: "No tingues por de deixar-te guiar per l´Esperit Sant" (34). Per això mateix la santedat no ens fa menys humans. Hem de saber que "el que mesura la perfecció (la santedat) de les persones, és el seu grau de caritat" (37), és a dir, l´amor. És precisament l´amor de Déu que acollim, el que ens fa sants. Per això "la vida de l´Església es converteix en peça de museu", quan "donem excessiva importància al compliment de determinades normes, costums o estils" (58) i deixem de banda l´amor fratern.
El papa ens recorda la importància de "les virtuts teologals" (60), sobretot la caritat, que ens fa descobrir Déu "en cada persona, especialment en el més menut i fràgil", ja que en "l´indefens i necessitat està present la imatge de Déu" (61).
El papa ens convida a vore les benaurances "com el carnet d´identitat del cristià" (63), ja que "feliç" o "benaurat" (64), és sinònim de sant. D´aquesta manera el papa repassa les benaurances, com la pobresa, ja que "les riqueses no t´asseguren res" (68), per convidar-nos a tindre "una existència austera i despullada" i així "compartir la vida dels més necessitats" (70). El papa també ens convida a la mansuetud, que és aquella "pobresa interior de qui diposita la seua confiança només en Déu" (74). Seguint les benaurances, el papa ens exhorta a "saber plorar amb els altres" (76) i a "buscar la justícia"(79), a ser misericordiosos, "donant, ajudant, perdonant, comprenent" (80), pel fet que "tots hem estat mirats amb comprensió divina" (82). El papa ens recorda que la santedat és "mantindre el cor net de tot el que taca l´amor" (86) i a ser pacífics, ja que aquests "són font de pau" (88), per esdevindre "artesans de pau" (89).
El papa ens presenta l´amor (i per tant la sol·licitud pels altres) que veiem a l´Evangeli de Sant Mateu (Mt 25), com "el protocol sobre el qual serem jutjats" (95). Per això no és possible entendre la santedat "al marge d´aquest reconeixement de la dignitat de tot ésser humà" (98). És així com "no podem plantejar-nos un ideal de santedat que ignore la injustícia d´aquest món, on uns festegen, gasten alegrement i altres s´ho miren des de fora, mentre la seua vida passa i s´acaba miserablement" (101).

El papa parla també dels immigrants (102) i del consumisme hedonista (108) i ens adverteix del perill de "formar part de xarxes de violència verbal a través d´internet" (115). El papa ens recorda que "fins i tot en mitjans catòlics es poden perdre els límits", per mitjà de "la difamació i la calúmnia", fora de "tota ètica i respecte per la fama de l´altre" (115) i denuncia aquells que es col·loquen "en el lloc de jutges sense pietat" (117).
El papa ressalta que "el sant és capaç de viure amb alegria i sentit de l´humor" (122) i amb "audàcia" (129), per tal de, amb l´ajuda de Déu, iniciar "la marxa una i altra vegada", per "desplaçar-nos, per anar més enllà d´allò conegut, cap a les perifèries i les fronteres" (135).
El papa ens diu que l´Església "no necessita buròcrates i funcionaris sinó missioners", amb entusiasme per "la veritable vida" (138).
Per últim el papa ens anima a "preservar els xicotets detalls de l´amor", que ens mostren "la persona del Ressuscitat" (144). A més de dir-nos que "el sant és una persona orant" (147), el papa també ens recorda que "la vida cristiana és un combat permanent" (158), en sintonia amb "l´obediència a l´Evangeli i al Magisteri" (173).

Jo no tinc cap màster (VILAWEB/ONTINYENT, 18/04/2018)

Així de clar. Tinc la llicenciatura en Biologia per la Universitat de València i els estudis de Filosofia i de Teologia fets a Montserrat, però no tinc cap màster. El que no sé, és perquè els polítics han inclòs els màsters falsos en els seus currículums. Per vanitat? Per supèrbia? Per arrogància? No ho acabe d’entendre.  
La història de la falsedat dels currículums ja comença amb el Sr. Luis Roldán, qui va ser director general de la Guàrdia Civil i acaba (per ara) amb la Sra. Cristina Cifuentes i el Sr. Pablo Casado, del PP, acompanyats dels Srs. Toni Cantó i Miguel Ángel Gutiérrez, diputats de Ciutadans, de la Sra. Elena Valenciano, del PSOE, del Sr. Juan Manuel Moreno i de la Sra. Ana Pastor, del PP o del Sr. Juan Merlo de Podem, que han inflat els currículums amb cursos o llicenciatures que no han fet. Tots ells haurien de recordar que la Constitució Pastoral del Vaticà II, Gaudium et Spes, afirma que ‘l’home val més per allò que és que per allò que té’ (GS nº 35).
També la Sagrada Escriptura valora la persona per allò que és, i per això detesta la vanaglòria, l’engany, l’arrogància i la vanitat. Així, el psalm 72 ens posa en guàrdia sobre l’home vanitós: ‘l’orgull és el seu collar; les ambicions del seu cor traspuen pels ulls, que els ixen de la cara’ (Ps 72:6-7). O el psalm 118, on el salmista denuncia els qui van amb mentides: ‘avorrisc l’engany, el deteste’ (Ps 118:163). També el salm 74 detesta l’orgull: ‘abaixarà l’altivesa’ (Ps 74:11).
El Diccionari Normatiu Valencià defineix la vanitat com ‘l’orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d’un desig excessiu de ser notat o lloat’. I la supèrbia, com ‘el desig immoderat de la pròpia exaltació’ i també com ‘l’excessiva estima de si mateix’.
Ara s’ha sabut que el postgrau de Harvard del Sr. Pablo Casado va ser en realitat un curs de quatre dies a Madrid, al barri d’Aravaca, on li van convalidar, ni més ni menys, que 18 de les 22 assignatures. El Sr. Casado no sabia que Aravaca no és Harvard?
La Bíblia, de nou, ens convida a desterrar la mentida de la nostra vida. Per això el profeta Osees denuncia aquells que ‘juren i menteixen alhora’ (Os 4:2). I Jeremies també blasma l’engany: ‘És la mentida i no la veritat que preval al país’ (Jr 9:2). I encara: ‘l’un juga males passades a l’altre i no diuen la veritat; han habituat la llengua a parlar fals’ (Jr 9:4). I finalment: ‘Són engany les paraules de la seua boca’ (Jr 9:7).
La Paraula de Déu, i d’una manera particular els llibre dels Proverbis, denuncia la mentida i la falsedat, alhora que subratlla l’esforç. Així: ‘Vés a mirar la formiga, gandul; t’alliçonarà veure què fa: no té comandant, ni capatàs, ni patró, però arreplega aliment a l’estiu, es proveeix durant la collita.. i tu, gandul, quan deixaràs de dormir?, quan et trauràs la son de les orelles?’ (Pr 6:6-9).
Els Proverbis duen coses ben sucoses i ben apropiades a la situació que estem vivint sobre el màsters dels polítics. Deixe ací només un recull dels Provervis que fan referència a l’engany:
Béns mal adquirits no fan profit, l’honradesa salva de la mort’ (Pr 10:2)
Qui recull a l’estiu és home prudent; un desgraciat, qui s’adorm en temps de sega’ (Pr 10:5)
Qui va amb sinceritat va segur; a qui va amb replecs l’atrapen aviat’ (Pr 10:9)
L’arrogància provoca menyspreu; la saviesa es troba en la humilitat’ (Pr 11:2)
Als honrats els guia la pròpia rectitud; als perversos els perdrà la seua falsedat’ (Pr 11:3)
L’honradesa dels rectes els salva, la pròpia cobdícia atrapa els traïdors’ (Pr 11:6)
El Senyor detesta el cor fals, però es complau en la conducta sincera’ (Pr 11:20)
Les intencions dels justos són rectes; els homes malvats tramen l’engany’ (Pr 12:5)
Qui diu la veritat proclama la justícia; el fals testimoni, la impostura’ (Pr 12:17)
La veritat dura per sempre, la mentida, un instant’ (Pr 12:19)
El Senyor detesta la paraula falsa, però es complau en qui obra fidelment’ (Pr 12:22).

Aquests polítics que s’enorgulleixen de màsters que no han fet i que enganyen la ciutadania, haurien de recordar les paraules assenyades de J. F. Kennedy: ‘El polític ha de tindre coratge. No s’ha d’amagar. I ha de dir la veritat. No li ha de fer por dir la veritat’.
També les paraules de l’escriptor George Orwell són ben apropiades per aquells que inflen els seus currículums amb mentides: ‘En una època d’engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari’.
Finalment, Sant Climent d’Alexandria, en la seua ‘Exhortació als pagans’, fa un elogi de l’honestedat i de l’honradesa, quan diu: ‘La veritat no és d’accés difícil ni impossible d’aconseguir; ben al revés, és molt a prop i habita en nosaltres i resideix en aquests tres membres nostres: les mans, la boca i el cor. Per aconseguir-la ens calen tres requisits: l’acció, la paraula i la voluntat’.
No tindre cap màster no és cap deshonra, ni tampoc cap desgràcia, perquè la importància d’una persona rau en allò que és i no en allò que té. Però en una societat on només predomina l’aparença i la frivolitat, sembla que calga (per ser important) presentar màsters, títols i postgraus. Per això mon pare, quan veia algun llicenciat que actuava amb prepotència, amb mentides o amb vanitat, deia: ‘Aquest ha entrat a la Universitat, però la Universitat no ha entrat en ell’. I és que: ‘Quod natura non dat, Salmantica non praestat’. Per més màsters que tinguen penjats a casa.

Prevaricació i malversació (VILAWEB/ONTINYENT, 16/04/2018)

El govern de Madrid ha amenaçat el Parlament de Catalunya, advertint-lo que cometrà un delicte de malversació en cas que la Mesa presente una querella contra el jutge Llarena, ja que segons ha dit el ministre Méndez de Vigo, el parlament estaria prevaricant.
És curiós que el govern de l’estat siga tan zelós pel que fa a la, segons ell, prevaricació del parlament i no denunciara la prevaricació i la malversació de diners públics del conseller d’Educació de la Generalitat Valenciana, Alejandro Font de Mora, quan una vegada i una altra presentava recursos de cassació contra les sentències del Tribunal Superior de Justícia en relació a la unitat de la llengua.
El conseller insubmís, que no acatava les resolucions de la justícia, desbalafiava en recursos de cassació els diners dels valencians. Així, el juliol de 2009, el Tribunal Suprem dictà una sentència que obligava la Conselleria d’Educació a reconèixer la titulació de Filologia Catalana en les convocatòries d’oposicions per accedir al cos docent. El mateix va passar el gener de 2010, quan el Tribunal Suprem va fallar en contra del recurs de cassació interposat per la Conselleria d’Educació contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia, de 27 de desembre de 2005, que condemnava la Conselleria d’Educació per no reconèixer la titulació de Filologia Catalana en la convocatòria de les oposicions per accedir al cos docent en 2004. La sentència del Suprem obligava el sr. Font de Mora a pagar les costes de recurs interposat (que el conseller, evidentment, no va pagar de la seua butxaca).
La insubmissió del sr. Font de Mora i de qui va ser president de la Generalitat, el sr. Francisco Camps, per aplicar la bateria de sentències sobre el mateix tema del Suprem, va costar a la Generalitat uns 60.000 euros.
Cal recordar que el jutge Rafael Manzana Laguarda va imputar una conducta de ‘manifesta temeritat’ i desobediència sistemàtica a l’administració valenciana, davant la desproporcionada jurisprudència sobre el tema que obligava a reconèixer la titulació de Filologia Catalana, que és la única que reconeix l’Estat.
De fet, han estat 21 sentències del TSJ valencià, 4 del Suprem i 1 del Constitucional, les que reconeixen la unitat de la llengua. I malgrat tot, el Conseller insubmísgastava els diners dels valencians recorrent les sentències que no li agradaven.
Això no era malversació i prevaricació? I el PP en aquell moment mai no va denunciar (ni amenaçar) el conseller Font de Mora, com ara sí que ho està fent, acusant el Parlament de Catalunya de prevaricació i de malversació de fons públics.

divendres, 13 d’abril del 2018

Rebel.lió, sedició i terrorisme (VILAWEB/ONTINYENT, 13/04/2018)

El que estem vivint a Catalunya, segons el Sr. Aznar (qui assegurava que a l’Irac hi havia ‘armas de destrucción masiva’) és ‘una rebelión en toda regla’. Per això el màxim dirigent de la FAES es nega a cap mena de negociació amb els qui ‘han protagonizado la rebelión’, a diferència de la negociació que el Sr. Aznar va promoure amb ETA, que ell mateix va definir com a ‘Movimiento de Liberación Vasco’. El Sr. Aznar ha dit també que ‘el intento de insurrección que persiste en el territorio catalán’ allunya Espanya de l’objectiu de ‘mantenerse en el grupo de las mejores democracias, de las economías más consistentes y competitivas, de las sociedades más dinámicas y creativas’.

Qualificar i acusar de rebel·lió i sedició els presos polítics tancats a Estremera, Soto del Real i Alcalá Meco, és insostenible, com ha quedat palès amb l’eixida de la presó del president Carles Puigdemont. La decisió de la justícia alemanya ha deixat en ridícul la justícia espanyola, de tambor i pandereta.
Quan la justícia alemanya ha deixat lliure el president Puigdemont és perquè ha vist que no hi ha hagut cap delicte de rebel·lió, ni hi ha hagut cap mena de violència. Perquè la violència ha de ser concreta i no abstracta, com ho veu la justícia espanyola. Amb una violència abstracta o etèria, com ha dit la periodista Empar Moliner, ‘tot podria ser violència als ulls d’un jutge: una mirada, un escrit, una cançó, un improperi’.

Per això els presos polítics (mig govern de la Generalitat i els dos Jordis) tancats a Espanya, també haurien d’eixir de la presó, com ha eixit el president Puigdemont, ja que van fer el mateix que el president de la Generalitat de Catalunya. Per altra part, l’estat espanyol no fa sinó el ridícul obstinant-se a dir que hi va haver rebel·lió, quan la Comissió Europea ha avalat la decisió de la justícia alemanya en el cas Puigdemont.

També els CDR han estat acusats, en un primer moment, de terrorisme. Això vol dir que els afectats pels talls de carretera produïts pels CDR, podran demanar a l’estat, com a víctimes del terrorisme, una indemnització? És possible que els membres del govern espanyol vulguen fer-nos creure que traure unes barreres de l’autopista o tallar carreteres siga terrorisme, igual com ho va ser matar una persona o posar una bomba?

Caldria recordar que el 1976 el ministre Méndez de Vigo signà una carta en un diari en què justificava la violència d’extrema dreta: ‘La violencia de extrema derecha es un reflejo de su legítima defensa ante el asalto de grupos de signo absolutamente contrario’.

I encara caldria recordar que l’actual diputat del PP, Pablo Casado, es va manifestar a les portes de la Fiscalia (segons una notícia del País del 23 de març de 2007) convocat pel Foro de Érmua i les NNGG del PP, contra l’absolució d’Arnaldo Otegui. Aquella manifestació envaí el passeig de la Castellana de Madrid i tallaren el trànsit. Això va ser terrorisme?

I que el ministre de Justícia diguera el dia 11 que el llaç groc ‘es ofensivo’ indica a quin nivell d’esperpent ha arribat el govern espanyol.

Si no fóra pel sofriment dels presos polítics, allunyats de les seues famílies, tota aquesta qüestió que ha organitzat el govern de l’estat seria una òpera bufa.

El dia 11 d’aquest mes vaig rebre una carta del conseller Joaquim Forn, en què em deia que li acabava d’arribar una carta meua que li havia escrit per Nadal. En aquesta carta del conseller d’Interior, el Sr. Forn em deia:
Benvolgut P. Bausset: avui he rebut les seves postals del mes de desembre. Li estic molt agraït.
Malgrat les adversitats, les resolucions judicials, els empresonaments i les amenaces, no defallim. Continuem lleials al nostre compromís amb la llibertat de Catalunya.
Gràcies per tot el que fa per nosaltres i per les seves pregàries.
Les darreres notícies de la justícia alemanya ens ajuden a mantenir l’esperança, que junts revertirem aquesta injustícia.
Rebi una forta abraçada i el meu agraïment.
Joaquim’.

És més que evident que el nivell democràtic de l’estat espanyol va a la baixa, com ha estat reconegut per la justícia alemanya, que no veu cap indici de rebel·lió en el president Puigdemont, a diferència de la justícia espanyola que manté a la presó mig govern de Catalunya i els dos Jordis.

dilluns, 9 d’abril del 2018

VI Centenari de Sant Vicent Ferrer (VILAWEB/ONTINYENT, 09/04/2018)

A petició de l’arquebisbe de València, la Santa Seu ha concedit a les diòcesis del País Valencià la celebració d’un Any Jubilar que s’obri hui dia 9 a la catedral de València (i simultàniament també a les altres diòcesis valencianes) per tal de commemorar el VI Centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, San Vicente Ferrer(!) per a la web de l’arquebisbat de València. Aquest Any Jubilar acabarà d’ací un any, el dia de Sant Vicent de 2019, quan commemorarem el VI Centenari de la mort del nostre sant patró.


Són moltes les viles que recorden amb veneració el pas de Sant Vicent pels seus carrers: Catí, Morella, Sant Mateu, Llíria, Agullent, la Llosa, Teulada, Xilxes o València, on va nàixer el nostre sant. Per commemorar la festa del nostre patró, se sol celebrar la missa en valencià, o si més no el sermó, per recordar que el nostre sant predicà en la nostra llengua per tot Europa. Però a part d’aquesta anècdota, què ha fet l’Església valenciana (fins ara) de la llengua del nostre sant, absent encara a la predicació, la litúrgia, la catequesi o als estudis a la Facultat de Teologia i als Seminaris valencians?

La llengua de Sant Vicent ha quedat reduïda a pur folklore el dia del nostre patró. I la resta de l’any? Per què l’Església continua ignorant (i fins i tot menyspreant) la llengua dels cristians de Benissa, Gandia, Elx, Borriana, Xàtiva, Alcoi, Vila-real o Dénia? Per què venerem i ens enorgullim de celebrar el VI Centenari de la mort de Sant Vicent, dels seus miracles i del seu pas pels nostres pobles, però els nostres bisbes no són capaços de recuperar la llengua en la qual ell va predicar i en la qual trobem escrits els seus sermons?

El Concili Vaticà II recomanava l’ús de les llengües vernacles a la litúrgia. Pau VI deia en el discurs de clausura del Concili: ‘les llengües innombrables que parlen els pobles, han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als hòmens’.

Per què als nostres pobles la litúrgia es fa en castellà, quan la gent parla valencià? Per què les lectures són en castellà i els avisos es fan en valencià? Això em recorda una anècdota d’un cristià dels Estats Units que, en la discussió entre llatí i llengua vernacla, deia: ‘No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l’anglès. I a l’església mai no em demanen diners en llatí’.

Els bisbes valencians haurien de recordar (i fer seues) les paraules que l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, adreçà el 10 de març al nou bisbe de Rabat, Cristóbal López, en la seua ordenació episcopal: ‘Respecta aquesta terra i la seua cultura’. I fa també unes setmanes, l’arquebisbe Richard Gallagher, Secretari per a les Relacions amb els Estats, afirmava: ‘La missió de l’Església a la Xina és la de ser totalment catòlica i genuïnament xinesa’. Respectar la terra i la cultura dels cristians que els bisbes han de servir, és encarnar l’Església en la realitat cultural de cada poble i valorar les tradicions i les llengües de cada país. I no marginar-les ni anul·lar-les, com han fet fins ara els pastors valencians amb la nostra llengua i la nostra cultura. Per això no és estranya l’anècdota que contava mon pare: en un poble valencià hi havia una criada a qui la seua senyora maltractava en privat i explotava sense pietat. La criada estava desesperada i al final, sabent que l’ama era una beata, decidí disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit, per dir-li, de part de Déu, que deixara de turmentar la fadrina. Amb un cobertor es va fer un mantell i amb un filferro, una corona. Amb un ciri a la mà, es presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En entrar a l’habitació li digué: ‘Senyoreta, sóc la marededéu’. No tingué temps de dir res més, perquè la senyora s’alçà del llit i amb un colp la va traure de la cambra, trencant-li a l’esquena el catret d’anar a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veïns a socórrer la pobra criada, l’ama, mig histèrica, cridava: ‘Animal, més que animal! Veges tu, presentar-se com la marededéu  i parlant en valencià’. I mon pare subratllava: ‘Mireu bé el cas: no li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li: senyoreta. El que l’havia escandalitzada i havia destapat l’engany, és que la marededéu parlara en valencià’. I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples, com havia de parlar en valencià aquella marededéu?

Cal recordar que el 15 d’octubre de 2016, l’Assemblea Diocesana de València, reunida a la catedral, aprovà (dins del tema sobre la litúrgia) el punt núm. 107, que diu: ‘Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano’. I quan ja ha passat més d’un any que s’aprovà aquest punt, ni tenim els llibres litúrgics en valencià, ni es fan misses en la nostra llengua a la majoria de les parròquies valencianoparlants.

Per això, si Sant Vicent Ferrer va ser el gran evangelitzador del seu temps, per què els bisbes (i els preveres) valencians no evangelitzen la nostra societat en la llengua del nostre sant?

El VI Centenari de Sant Vicent Ferrer és a més una ocasió propícia per anar al Pouet, la casa on va nàixer el nostre sant, i veure si encara hi ha la Senyera del País Valencià al darrere del nostre patró o ja l’han amagada o camuflada.

Som molts els cristians valencians que desitgem, per raons pastorals i culturals, que l’Església Valenciana (perquè siga realment valenciana) a Vinaròs i a la  Vila Joiosa, a l’Alcora, Bocairent, Onda, Biar, Borriana, Torrent i Almenara, torne a recuperar la llengua de Sant Vicent Ferrer. I el jubileu del VI Centenari de la mort del patró del País Valencià hauria de ser l’ocasió propícia per recuperar la llengua dels valencians a l’Església, després de segles de persecució del valencià. Amén.

divendres, 6 d’abril del 2018

I encara diuen que no són nacionalistes (VILAWEB/ONTINYENT, 04/04/2018)

Des de fa molt de temps, tant el PP com (també) el PSOE, i fins i tot més encara Ciudadanos (i en el seu moment UPyD) ens volen fer creure que ells no són nacionalistes. I que nacionalistes ho són el PDeCAT, el Bloc, la CUP, ERC o el PNB.
No són nacionalistes però s’emboliquen amb la bandera d’Espanya tant sí com no, com ja ens tenen acostumats, tant el Sr. Rajoy com el Sr. Sánchez i el Sr. Rivera. A més, s’emocionen amb l’himne espanyol, que no pot ser xiulat de cap de les maneres, això faltava! I encara una dada més: el que va determinar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya va ser el nacionalisme dels qui el van aprovar, perquè ‘antes roja que rota’.
Ens volen fer creure que ells no són nacionalistes i que nosaltres, els ‘nacionalistes’, (els qui sí que ho reconeixem) i només nosaltres, estem obsessionats amb els signes d’identitat, amb les banderes, els himnes i les pàtries. I ells no. Però a la mínima cauen en el propi parany. Perquè diuen que els qui ells acusen de nacionalistes (com si això fóra un pecat mortal), sobretot catalans i bascos, no s’ocupen dels problemes reals dels ciutadans i només estan per les banderes i pels himnes. I que el que cal fer és governar i no ser ‘aldeanos’, per utilitzar l’expressió de la Sra. Punset.
Però fa uns mesos, quan alguna batlessa, amb molt bon criteri, va decidir que les bandes de música no tocaren l’himne espanyol a l’eixida i a l’entrada de les processons, aquests que diuen que no són nacionalistes van anatemitzar les batlesses del Real de Gandia i de Sueca, contràries a l’himne o els batles, com el de l’Alcora, que van amagar la bandera espanyola. Però no havíem quedat que ells no són nacionalistes? No ens deien que el que interessa a la gent és un bon govern i no els himnes i les banderes? I com és que ells, que no són nacionalistes, es van irritar (i de quina manera) per una qüestió d’himnes i de banderes?
Algú s’imagina la Marsellesa a l’eixida d’una processó a Montpeller? O l’Asturias patria querida, en una processó a Avilès? Però la tradició, diuen, de la Marcha Realno pot set canviada. Una tradició que deu vindre, com a mínim, del Paleolític. I encara diuen que no són nacionalistes.
Ara (i diuen que no són nacionalistes) ha estat l’acord firmat per la ministra de defensa i el d’educació espanyols perquè els alumnes estudien a l’escola els ‘símbols nacionals’ (espanyols) i un temari per reforçar la imatge de les forces armades i la monarquia, en hores baixes, certament, sobretot després de l’actuació d’aquests cossos a Catalunya l’1 d’octubre de l’any passat i del discurs del rei.
Però la cirereta del pastís, dels qui diuen que no són nacionalistes, la va posar la líder de Ciudadanos al Parlament de Catalunya, en el discurs del dijous dia 1 de març. La Sra. Inés Arrimadas, en un moment de la intervenció, va dir que si alguna cosa bona havia tingut el procés, és que ha ‘despertado el sentimiento de patriotismo cívico en España’. I ho digué diverses vegades. La traí el subconscient? No diuen que no són nacionalistes?
Per altra part, també ha estat ‘emocionant’ la resposta dels qui diuen que no són nacionalistes a la defensa de la lletra a l’himne espanyol que cantà Marta Sánchez en el concert el 14 de febrer al Teatro de la Zarzuela (Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón). Aquest enaltiment de la lletra de l’himne, no és un gest nacionalista? Aquesta lletra va ser elogiada amb felicitacions públiques, tant pel Sr. M. Rajoy com pel Sr. A. Rivera. I no m’estranyaria que en uns dies, també el Sr. Pedro Sánchez faça el mateix. En aquesta línia cal tindre en compte que l’eurodiputat valencià Estebán González Pons ja ha demanat que Marta Sánchez cante l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei de futbol que disputaran el Barça i el Sevilla.
I encara diuen que no són nacionalistes!

L'Angelet de la corda (VILAWEB/ONTINYENT, 01/04/2018)

Cada any, la Pasqua, el pas de Jesús de la mort a la vida, omple l’Església de goig. Si durant la Setmana Santa hem contemplat el misteri de la Passió i Mort del Senyor, a la Pasqua, els cristians celebrem la Resurrecció, la victòria i el triomf de Jesús sobre el mal, el pecat i la mort.
Els pobles valencians vivim la Pasqua amb diverses tradicions, com els ‘Encontres’ entre la Mare de Déu i el Senyor Ressuscitat que celebren molts pobles valencians. En els encontres, les imatges de Maria i de Jesús es troben a la plaça major del poble, en una processó que marca el final de les celebracions de la Setmana Santa.
Però a Alfarrasí, en el seu Encontre hi ha un ‘personatge’ addicional, l’Angelet de la Corda: un angelet penjat d’un núvol, ‘format per unes teles que envolten un aparell molt senzill, el qual s’esmuny sobre dues cordes paral·leles, lligades a dos balcons situats l’un enfront de l’altre’, com escrivia el bon amic Josep Requena. L’objectiu de l’Angelet de la Corda és llevar a la Mare de Déu ‘el vel de dol’ en trobar-se amb el  seu Fill i emportar-se’l ‘penjant de les mans, fins a desaparèixer en la casa on acaba el trajecte’.
L’origen d’aquest tradició tan bonica, com ho ha deixat escrit Josep Requena, arriba d’un veí d’aquest poble de la Vall d’Albaida, José Esteve ‘el Surdo’, que la importà de la vila navarresa de Tudela. Durant un temps, ser l’Angelet de la Corda a Alfarrasí era un privilegi que tenia una xiqueta de la família del Surdo, pel fet que aquest home era qui havia iniciat aquesta tradició tan entranyable el 1912, enguany fa ja 106 anys.
Com escrivia el bon amic Josep Requena, traspassat fa uns anys, algunes vegades, a causa de l’alçada a que està la protagonista, ‘quan la xiqueta es veu penjada del núvol i a punt d’eixir, li entra por i es posa a plorar, però es calma immediatament quan destapen els cortinatges i comença a dirigir-se cap a la Mare de Déu’.
Afortunadament, des del desembre passat, l’Angelet de la Corda, juntament amb la Nit de les Fogueretes d’Agullent, és Festa d’Interès Turístic ‘Provincial’, segons eixia publicat al DOGV l’1 de desembre de 2017.
El trobament de Jesús amb Maria el diumenge de Pasqua no el trobem a cap dels quatre Evangelis, i és per això que la devoció popular ha imaginat i representat l’encontre entre la Mare i el Fill després de la resurrecció. Sor Isabel de Villena, al capítol 237 de la seua Vita Christi, ens descriu així el trobament entre Maria i Jesús: ‘la Senyora vehent una tan delitosa e amable vista, defalli el seu cor d’alegria, e prostrant se en terra, adora la divina essencia. E lo Senyor, veent la Excellent Mare sua, la levala de terra e, agenollant se, volgue li besar la ma dient li: Yo so resuscitat, e veu me açi ab vos per alegrar de infinit goig la vostra sanctissima anima’.
Una altra celebració popular de la Pasqua és el volteig de campanes a Castielfabib, al Racó d’Ademús, el diumenge de Resurrecció. Aquest volteig té una particularitat especial: són els joves que abraçant les campanes, van fent voltes amb elles, voltejant al mateix temps campanes i persones.
I encara, una altra tradició, ja molt minoritària, era el berenar de Pasqua, amb la tradicional mona, amb l’ou dur, la llonganissa i l’encisam a les eres o al camp i també el vol del catxirulo o milotxa.
Per als cristians la Pasqua ens ha d’ajudar a obrir nous camins de justícia, d’esperança i de fraternitat, i a renovar la nostra Església. La Pasqua és el temps de despertar les consciències i la solidaritat a favor dels més desvalguts. Per això en la Pasqua, com ha dit el P. Abat Josep M. Soler, descobrim un Déu que ‘ha volgut restaurar i conduir amorosament la humanitat dividida i sacsejada per la violència, desitjosa de ser alliberada del sofriment’.

Estats i estats (VILAWEB/ONTINYENT, 29/03/2018)

Hi ha Estats que respecten els ciutadans, també els dissidents, i Estats que empresonen i criminalitzen aquells qui qüestionen el poder.
Hi ha Estats que protegeixen les llengües i les cultures minoritàries, i altres que les marginen i les anul·len.
Hi ha Estats que creuen en el diàleg, i altres que utilitzen la força per trepitjar i esclafar els adversaris.
Hi ha Estats que defensen la independència dels poders executiu, legislatiu i judicial, i Estats on l’executiu envia ordres al judicial.
Hi ha Estats que intenten seduir amb mesures convincents els qui no es troben bé en l’estructura estatal, i altres que utilitzen la violència per fer callar els ciutadans.
Hi ha Estats que defensen els Drets Humans, i altres que els vulneren de manera contínua.
Hi ha Estats que permeten un referèndum d’autodeterminació, i altres que amb la violència de les porres prohibeixen els ciutadans d’escollir amb llibertat el seu futur.
Hi ha Estats que tenen les clavegueres netes i airejades, i altres que les tenen plenes de corrupció.
Hi ha Estats on els governants esdevenen servidors de la societat, i altres on els dirigents polítics són autèntics dèspotes.
Hi ha Estats que són espais de diàleg utilitzant la força de la raó, i altres que empresonen, amb la raó de la força, tots aquells qui alcen la seua veu.
Hi ha Estats on el màxim dirigent es manté neutral davant la confrontació política, i altres o el màxim representant pren partit a favor dels opressors.
Hi ha Estats on els artistes i els intel·lectuals saben defensar els drets de les minories i la democràcia, i altres on aquestes persones callen i miren cap a una altra banda.
Hi ha Estats que respecten els resultats electorals i deixen que les forces guanyadores puguen formar govern, i Estats que impedeixen que els qui han guanyat les eleccions puguen formar govern.
Hi ha Estats on es respecta la llibertat d’expressió, i altres on la violen.
Hi ha Estats que tenen jutges demòcrates, i altres Estats tenen jutges fonamentalistes, extremistes i intolerants que influeixen en el poder polític.
Hi ha Estats on es pot parlar de tot, i altres on, malgrat que es diga que es pot fer, s’escapcen els dirigents independentistes negant qualsevol mena de diàleg.
Hi ha Estats que construeixen ponts amb les nacions que l’integren, i altres que els enderroquen.
Hi ha Estats que respecten les idees dels adversaris polítics, i hi ha Estats que les persegueixen.
Hi ha Estats que no tenen presos polítics, i n’hi ha que tot i negar-ho, sí que en tenen.
Hi ha Estats que només reconeixen la rebel·lió i la sedició en cas de l’ús de violència, i hi ha Estats que, malgrat que no n’hi ha, acusen de rebel·lió i de sedició ciutadans pacífics.
Hi ha Estats que respecten els drets polítics i socials dels diputats, i altres Estats que els vulneren.
Hi ha Estats que escolten la veu de la ciutadania, amb milions de ciutadans que es manifesten una vegada i una altra pacíficament, i hi ha Estats que ignoren la voluntat popular.
Hi ha Estats on els parlaments de les nacions que el formen permeten que es puga parlar de tot, i altres Estats que silencien o persegueixen els diputats, que veuen coaccionada la seua llibertat.
Hi ha Estats que mai no descarten cap diputat (que tinga el suport de la majoria) perquè puga ser investit president, i altres Estats que utilitzen totes les argúcies legals i no legals per impedir que un diputat puga ser-ho.
Hi ha Estats que, amb una actitud humana, tenen els presos a prop d’on viuen les seues famílies, i altres Estats que, amb una actitud del tot inhumana, castiguen les famílies dels presos (allunyats dels seus pobles) que han de fer centenars de quilòmetres per veure els pares, esposos o fills.
Hi ha Estats que afavoreixen la participació ciutadana i protegeixen les urnes, i hi ha Estats que les segresten i les persegueixen.
Hi ha Estats que defensen la cultura, i hi ha Estats que prohibeixen llibres i obres d’art.
Hi ha Estats que indulten militars i ex-ministres, però no presos polítics.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT