diumenge, 31 de maig de 2020

Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (VILAWEB/ONTINYENT, 23/05/2020)

Aquest diumenge, solemnitat de l’Ascensió del Senyor, l’Església celebra la 54a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, amb el lema, tret del llibre de l’Èxode: ‘Perquè pugues contar i gravar en la memòria’ (Ex 10:2).
Aquesta Jornada que l’Església celebra cada any i que va instituir el papa Pau VI el 1967, vol ser una crida a buscar una comunicació basada en l’ètica.
Va ser el passat 24 de gener, festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, quan el papa Francesc va donar a conèixer el seu missatge per a aquesta jornada. En el text, el papa ens proposa de reflexionar sobre el tema de la narració, ‘perquè per a no perdre’ns, necessitem la veritat de les bones històries’. El papa subratlla la importància que per a tots nosaltres tenen aquelles ‘històries que contribueixen, no que destrueixen’ i que són ‘històries que ajuden a retrobar les arrels i la força per avançar junts’. El papa Francesc exhorta els mitjans de comunicació a construir ‘una narració humana que ens parle de nosaltres i de la bellesa que posseïm, una narració que sàpiga mirar el món i els esdeveniments, amb tendresa’.
El papa ens recorda que ‘des de la infància tenim fam d’història i l’home és l’únic ésser que necessita “revestir-se” d’història, per custodiar la seua pròpia vida’. També ens fa veure que en el nostre món hi ha ‘històries que ens narcotitzen’, pel fet que contínuament ens volen convèncer de la necessitat de ‘tindre, posseir i consumir per a ser feliços’. I és que ‘sovint, els telers de la comunicació fabriquen històries destructives i provocadores, que trenquen els fils de la convivència, recopilant informació no contrastada, repetint discursos tribals i falsament persuasius’. I així, com ens diu en el seu missatge, ‘no es teixeix la història humana, sinó que es despulla l’home de la dignitat’.
Per això el papa ens exhorta a la necessitat que tenim d’aquella ‘saviesa per a rebre i crear relats bells, vertaders i bons’. També necessitem, com ens recorda el papa Francesc, ‘valor per a rebutjar’ aquells relats ‘que són falsos i malvats’. Necessitem ‘paciència i discerniment per a redescobrir històries que ens ajuden a no perdre el fil enmig de les moltes ferides’ del món. El papa ens posa l’exemple de la Sagrada Escriptura, ‘història d’històries’, ja que la Bíblia ‘és la gran història d’amor entre Déu i la humanitat’. El papa ens recorda també que ‘la història de Crist no és patrimoni del passat’, sinó que ‘és la nostra història, sempre actual’. I és que, com ens diu el papa, ‘després que Déu es va fer història, tota història humana és, d’alguna manera, història divina’.
El papa ens demana ‘rememorar el que som als ulls de Déu’, per donar ‘testimoni d’allò que l’Esperit escriu en els nostres cors’ i així ‘revelar a cadascú, que la seua història conté obres meravelloses’.
Diverses vegades al llarg del seu ministeri episcopal, tant abans com a arquebisbe de Buenos Aires com ara com a bisbe de Roma, Francesc ha mostrat la seua preocupació per la manera com s’utilitza i es genera la informació. Per això el 12 de desembre de 2013 demanava als periodistes que no foren insensibles al ‘gran drama de la pobresa, de les injustícies, de les discriminacions i les noves formes d’esclavitud’.
Uns anys abans, l’octubre de 2002, Jorge Mario Bergoglio, aleshores arquebisbe de Buenos Aires, demanava als periodistes una comunicació al servei de l’home. I el 18 de gener de 2014, exhortava als mitjans a ‘mantenir alt el nivell ètic de la comunicació per evitar la desinformació, la difamació i la calúmnia’. El 22 de setembre de 2016, el papa posava en guàrdia els professionals del periodisme pel perill de ‘les dictadures que han intentat apoderar-se dels mitjans de comunicació i d’imposar les regles a la professió periodística’. El mateix 22 de setembre, recordava als periodistes ‘que no hi ha cap conflicte que no puga ser resolt per hòmens i dones de bona voluntat’ i per això el 14 de juny de 2013, el papa animava els mitjans de comunicació a mostrar que ‘la veritat i la bondat són aliats en la construcció d’una convivència pacífica’.
Aquesta Jornada de les Comunicacions Socials ens compromet a buscar una informació basada en l’ètica i no en la utilització dels altres, en la manipulació o en la mentida.

Pentecosta i Alexandre Alapont (VILAWEB/ONTINYENT, 30/05/2020)

Aquest diumenge, amb la solemnitat de Pentecosta, acabem el temps pasqual. Cinquanta dies en els quals hem celebrat amb joia la Resurrecció del Senyor. I amb Pentecosta celebrem la festa de la universalitat de l’Església, perquè aquell dia, fa dos mil anys, els deixebles de Jesús van deixar el seu ‘confinament’, ja que estaven tancats per por als jueus i amb la força de l’Esperit van eixir a proclamar la Bona Nova del Regne. El fet més visible d’aquesta universalitat de l’Església va ser el do de llengües, ja que tots sentien parlar els apòstols en les seues pròpies llengües.
Un exemple de la universalitat de l’Església la trobem en el prevere valencià i amic, Alexandre Alapont. El 24 de gener de 2013, el diari Levante li feia una entrevista, on aquest amic defensava una Església amb menys poder i menys riquesa. I uns anys abans, l’11 de gener de 2010, Alexandre i el prevere August Monzon, publicaven, també al diari Levante, un article on demanaven a l’aleshores arquebisbe de València, Carlos Osoro, l’aprovació de Missal Romà en la nostra llengua.
Alexandre Alapont, missioner a l’Àfrica i a qui conec des de menut, és un capellà que ha passat més de cinquanta anys a Zimbàbue i que va ser amic de mon pare. Alexandre sempre ha viscut arrelat a la terra que l’acollí, fins al punt que, després de nombrosos anys de treball, traduí la Bíblia i el Missal Romà al nàmbia, una de les llengües de Zimbàbue.
És un prevere que no ha renunciat mai a la llengua i a la cultura materna. Un prevere que ha viscut amb normalitat el fet de ser valencià, pregant en valencià, predicant en valencià, vivint en valencià. I desgraciadament, això que no hauria de ser notícia ho és i molt, perquè la clerecia valenciana, amb honroses excepcions, ha renunciat a la llengua pròpia en el seu ministeri pastoral. L’enculturació d’Alexandre en la llengua dels valencians no ha estat fictícia ni artificial, perquè en el seu servei pastoral, els anys que va passar com a missioner a Hawge, també es va endinsar en les tradicions i en la llengua del poble que el va acollir fa més de cinquanta anys.
L‘estiu de 1951, a divuit anys, Alexandre Alapont, seminarista de segon curs de filosofia al seminari de València, va fer un viatge a Montserrat amb dos companys seus. El propòsit era anar en tren fins a Tortosa i des d’allà arribar a peu a Montserrat. La primera sorpresa que Alexandre tingué a Tortosa, només baixar del tren, fou sentir dir a una religiosa: ‘Haveu agafat tots els paquets?’. Com escriu Alexandre mateix, ‘Era la primera vegada en ma vida que jo sentia una religiosa parlar la nostra llengua… des d’aquell moment observí que la gent, els capellans, els seminaristes, tot el món a Catalunya, parlava la nostra llengua. Allà dins del meu cor tenia una sensació nova que no sabia explicar-me’. (‘Com vaig conèixer la meua Pàtria’, dins del llibre D’un País que ja anem fent. Miscel·lània d’homenatge a Josep Lluís Bausset, pp13-16. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2001).
Com que Alexandre vivia a l’Alcúdia, al forn que encara hi ha costat d’on vivien els meus pares, al carrer Major, comentà el fet a mon pare, que li deixà diversos exemplars de la revista Pont Blau: ‘Allò era una revelació!! Era la primera vegada que jo vaig llegir en la meua llengua… m’emocionava veure escrites al paper les paraules que sempre havia parlat jo’. Mon pare li deixà també una novel·la, La Pau, de Miquel Adlert. I l’amic Alexandre començà a llegir en valencià àvidament.
L’octubre d’aquell any, el jove Alexandre ingressà al Seminari de Missions de Burgos. Allà els seminaristes valencians i catalans ‘sempre parlàvem la nostra llengua. Això féu que em conscienciés més i més en l’amor a la llengua. I paradoxalment, a la Caput Castellae, Alexandre començà a escriure en valencià: ‘Des de Burgos havia d’escriure a ma casa. Jo sempre els havia escrit en castellà. Però ara ho veia com una incongruència. I comencí a escriure en la meua llengua; eren unes cartes farcides de faltes, les cartes d’un analfabet que parla una llengua i que no sap escriure-la’. Com que Alexandre també li escrivia a mon pare, va trobar la manera d’aprendre la nostra llengua: ‘Sempre que li escrivia al Sr. Bausset, ell em retornava la meua carta puntualment corregida; i n’aní aprenent’. I de la llengua, com en un procés natural, passà al nom: ‘A finals de 1951 em vaig adonar també del meu nom. A mi em deien Alexandre, però a casa sempre m’havien dit el nom en castellà. I des d’aquell moment comencí a dir-me Alexandre, ja per sempre’. Fruit d’aquesta evolució, en 1952 comprà a València la Gramàtica Valenciana de Sanchis Guarner, per a anar coneixent més i més la nostra llengua.
En un pas més per retrobar la identitat nacional pròpia, Alexandre va conèixer Fuster. Va ser mon pare qui el portà a la tertúlia dels dilluns, ‘on Fuster i un grup d’amics solien reunir-se’. Per això mateix, quan va celebrar la seua primera missa, Fuster i mon pare van voler fer-li un obsequi: ‘Per suggeriment meu, em regalaren les estampes de la meua Missa Nova. Fou una estampa preciosa, dibuixada expressament per a mi. Moderna, i tota ella escrita en valencià… el 1956’. Per cert, la Generalitat, quan atorgarà l’Alta Distinció a l’amic Alexandre Alapont?
I jo em pregunte: hui quants seminaristes valencians tenen la Gramàtica Valenciana, com la tenia Alexandre? Quantes classes en valencià es fan a la Facultat de Teologia de València? Per què els nostres preveres deixen la llengua pròpia en passar de la sagristia al presbiteri? Per què no hi ha des dels bisbats valencians una aposta per la revista Saó, com a Catalunya els bisbats donen suport i difonen la revista Catalunya Cristiana? Quants seminaristes i preveres lligen Saó?
L’excusa que donen els preveres valencians per no utilitzar el valencià a la litúrgia és que no volen fer política. I no és fer política utilitzar sempre el castellà? On queden les directrius del Vaticà II pel que fa a les llengües vernacles?
També l’amic claretià Marcel·lí ha estat al Japó i el primer que va fer va ser estudiar japonès. O el P. Adolfo Nicolás, prepòsit dels jesuïtes, que ha mort recentment i que ha passat uns anys al Japó va aprendre el japonès. I els capellans valencians, per què no estudien valencià al Seminari?
Com podem demanar l’enculturació de l’Església a l’Àfrica o a l’Àsia, si l’Església valenciana no és capaç d’obrir-se a la cultura del nostre país?
Tant de bo l’exemple d’Alexandre Alapont faça que arribe aviat la Pentecosta a l’Església valenciana.

'Als qui Puguen escoltar-me els dic: no desespereu' (VILAWEB/ONTINYENT, 27/05/2020)

Aquestes del titular són les paraules que adreçà a la multitud el barber jueu de la pel·lícula de Charles Chaplin El gran dictador. El magnífic discurs que Chaplin posà en boca del barber és ben actual als nostres dies, quan la pandèmia provocada per la Covid-19 ha portat la malaltia i la mort a moltes persones i la crisi econòmica a moltes llars.
Quan vivíem refiats perquè ens crèiem ‘forts i segurs’, com diu el salm 48, un petit virus ha capgirat la nostra vida i el ritme del nostre món. I davant d’això hi ha el risc de caure en la desesperació pel futur incert que tenim al davant, i certament difícil. Per això cal, més que mai, escoltar de nou les paraules del barber de la pel·lícula, unes paraules que són un cant a l’esperança.
Enmig de l’horror nazi (i també en aquests moments tan complicats per la Covid-19) el discurs final de la pel·lícula exhortava el poble a la solidaritat i a la fraternitat, a ‘ajudar-nos els uns als altres’ per tal de ‘fer feliços els altres, no fer-los desgraciats’. Com en el temps del III Reich, també ara hem de creure que ‘en aquest món hi ha lloc per a tothom’. I és que enmig del dolor i d’un desànim col·lectiu, de la por i del cansament, hem de ser conscients que ‘el camí de la vida pot ser lliure i bell’ (tant fa vuitanta anys com ara mateix), tot i que com deia el discurs, referint-se al camí de la vida, ‘l’hem perdut’ perquè ‘la cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi’ i ‘ens ha empès cap a la misèria’.
Quan ens crèiem ‘forts i segurs’ (Ps 48:7) i estàvem orgullosos d’haver ‘progressat molt de pressa’, hem descobert que ‘ens hem empresonat nosaltres mateixos’, ja que l’agressió al planeta o ‘les màquines que creen abundància, ens deixen en la necessitat’. I és que el nostre orgull, en creure’ns els amos de la terra i ‘el nostre coneixement, ens ha fet cínics i la nostra intel·ligència, durs i secs’.
Les paraules que Chaplin posà en boca del barber també estan adreçades a nosaltres en aquests moments complicats: ‘pensem massa i sentim molt poc’. I per això, ‘més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, bondat i dolcesa’. Perquè ‘sense eixes qualitats, la vida serà violenta. Ho perdrem tot’.
Com en la pel·lícula, també ara ‘els avions i la ràdio ens fan sentir més pròxims’, sí. Però ‘la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana. Exigeix fraternitat universal que ens unisca a tots nosaltres’.
En la situació produïda per la Covid-19, ‘la dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l’amarguesa d’hòmens que tenen por de seguir el camí del progrés humà’. Per això, per a eixir d’aquest sofriment, hem de creure que ‘mentre els hòmens existisquen, la llibertat no s’acabarà’. I per a superar aquesta pandèmia i les seues conseqüències, heu de ‘portar l’amor de la humanitat en els vostres cors. No l’odi’, com deia el barber. No hem de lluitar per ‘l’esclavitud, sinó per la llibertat’, ja que ‘al capítol 17 de Sant Lluc llegim: el Regne de Déu és a dins vostre’. Un Regne de Déu que ens fa lliures i per això mateix, germans els uns dels altres.
Aquests moments tan dolorosos (i amb el compromís de no deixar ningú al marge), només els podrem superar si tenim ‘el poder de fer aquesta vida lliure i bella’, per convertir-la en ‘una meravellosa aventura’.
Cal que, deixant arrere les falses seguretats, l’egoisme, el consumisme desenfrenat i l’agressió al planeta, ‘lluitem per un món nou, digne i noble que garantisca als hòmens treball, done a la joventut un futur i als ancians seguretat’. Hem de lluitar, deia el barber en el seu discurs, ‘pel món de la raó, un món on la ciència [beneïts els metges, els infermers i els farmacèutics] i el progrés, ens conduïsquen a la felicitat’.
Per a construir un temps nou després de la Covid-19, per a nàixer de nou, cal que ens alcem ‘per damunt de l’odi, de l’ambició, de la brutalitat’. I és que, fa vuitanta anys i també ara mateix, com deia el barber en el seu discurs, hi ha un futur millor, ja que ‘a l’ànima de l’home li han estat donades ales i finalment està començant a volar. Està volant cap a l’arc iris, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur que ens pertany a tots’.
Només recreant la nostra vida i el nostre món, és a dir, fent-les noves, amb una nova humanitat, amb una manera de viure més senzilla i més humil, més fraterna i més solidària, superarem aquesta situació de pandèmia i obrirem un espai d’esperança per a tothom, especialment per als qui més dificultats tenen per a avançar en el camí de la vida. Per a eixir d’aquesta situació de pandèmia que sofrim (i de les seues conseqüències laborals i socials), cal que siguem conscients, com ens ha recordat el papa Francesc, que ‘no hi ha futur per a nosaltres si destruïm el medi ambient que ens sosté’. Per això només podrem eixir més forts d’aquesta epidèmia, si com ens ha dit el papa, deixem de perdre el temps ‘en coses insignificants’ i descobrim que ‘la vida no serveix si no se serveix’. Si no ens servim els uns als altres i tenim cura del planeta.
Eixirem d’aquesta pandèmia (com es va eixir del nazisme) ‘amb el diàleg, la reconciliació i la conversió ecològica’, com ens recordava el papa en el seu missatge amb motiu de la 53a Jornada Mundial de la Pau. I només així construirem la ‘pau com a camí d’esperança’, per a fer un món més habitable i més humà. Eixirem d’aquesta pandèmia, per a formar una nova humanitat, si convertim aquesta crisi en una oportunitat per a créixer com a persones, amb la solidaritat i aquells gestos menuts que semblen insignificants però que ens fan més humans.

"Pere Casaldàliga ha defendido que la paz solo será posible si 'se socializa la riqueza'" /RELIGIÓN DIGITAL, 27/04/2020)

Hoy 27 de abril, fiesta de la Virgen de Montserrat, se cumplen cincuenta años del nombramiento del claretiano Pere Casaldàliga i Pla como administrador apostólico de la Prelatura del Mato Grosso. Nacido en Balsareny el 16 de febrero de 1928, inspirado en el aire fresco del Vaticano II, en 1968 el P. Casaldàliga llegó a Brasil y tres años más tarde fue nombrado obispo de Sâo Fèlix.
Hombre valiente y sin miedo, enraizado en las Bienaventuranzas, el obispo Pere, como testigo del Reino, se ha hecho solidario de la causa de los indígenas y por eso mismo a lo largo de su vida ha denunciado un sistema, como decía él mismo, que “hace de la humanidad un negocio”. El obispo Pere ha trabajado siempre para conseguir una Iglesia más sencilla y más cercana a los pobres. Una Iglesia formada por comunidades que han de ser “semilla, fermento y sal” del Reino de Dios.
El obispo Pere es un hombre que ha soñado siempre con una humanidad fraterna y pacífica y ha defendido que la paz solo será posible si “se socializa la riqueza”. Obispo de los pobres y defensor de los indígenas, el obispo Pere ha soñado con “una esperanza pascual que es invencible”. A pesar que Casaldàliga fue incomprendido por el Vaticano durante el pontificado del papa Juan Pablo II, con el papa Francisco el obispo Pere ve ahora la Iglesia como una “primavera eclesial que hemos de vivir con entusiasmo”. Por eso el obispo Casaldàliga quiere una Iglesia que sea “pueblo de la esperanza, pueblo de la Pascua”, que viva con “una esperanza confiada en el Dios de la vida, del amor, de la libertad”. 
Pere Casaldàliga
Pere Casaldàliga
El 9 de maro de 2007 el obispo Pere recibió el 18 Premio Internacional Catalunya, por su meritoria labor entre los más desvalidos e indefensos, en especial los indígenas y agricultores sin tierra, con los cuales ha colaborado en la transformación del Mato Grosso brasileño.
Por defender a los pobres que no tenían tierra y así acabar con el abuso de la esclavitud, el obispo Pere plantó cara a los terratenientes y al gobierno militar y por eso fue amenazado de muerte diversas veces. De aquí que el papa Pablo VI apoyó públicamente al obispo Casaldàliga: “Quien toca a Pedro, toca a Pablo”.
El obispo Pere es un hombre valiente, como lo fue Jesús, que tampoco miró hacia otro lado y por eso se enfrentó a los fariseos y a los maestros de la Ley, hasta expulsar a los mercaderes que habían convertido el Templo de Jerusalén en una cueva de ladrones. Por eso la Iglesia tampoco puede mirar hacia otro lado ante la opresión de los poderosos que siempre pisotean a los más débiles de la sociedad, como el obispo Pere, que a lo largo de su vida ha denunciado la mentira y la injusticia de los poderosos. Este pastor de la Iglesia se ha jugado la vida para defender la dignidad del Templo de Dios, que es la dignidad de las personas más vulnerables.
Por todo ello, como el obispo Casaldàliga, los cristianos no podemos maquillar el mensaje del Evangelio y no podemos callar ante la injusticia como si no pasara nada. El comentario del Misal de Montserrat al domingo cuarto de Cuaresma, dice: “¿No es verdad que, demasiado a menudo, hemos visto en el Evangelio un mensaje tranquilizador, de acuerdo con los intereses de la prudencia humana? Pero por el contrario, algunos cristianos presentan la figura de un Cristo, fermento de verdadera revolución, germen de renovaciones constantes y de cambios necesarios”.
Obispo Pere Casaldàliga
Obispo Pere Casaldàliga
Y añade aún: “¿No conviene a veces que el escándalo remueva una opinión adormecida y desvele el sentido de los valores auténticos? Contra ciertas costumbres, ciertas leyes, ciertas actividades, ¿no sería muy deseable una protesta, una revolución?”. El obispo Pere ha apostado siempre por hacer realidad este sueño: un Evangelio que es Buena Noticia, anuncio de consuelo para los afligidos, de paz para los que tienen el corazón herido, de esperanza para los abatidos y desesperados.
El testimonio del obispo Pere nos invita a denunciar con valentía a los que pisotean a los más débiles, a los que han convertido la política o la economía en un mercado de intereses y en una cueva de ladrones.
El obispo Pere Casaldàliga, profeta y poeta, escribió unas palabras que son muy actuales: “Yo soy yo y mis causas. Y mis causas valen más que mi vida”, porque “si no hay grandes causas, la vida no tiene sentido”. Y Casaldàliga añadía todavía, como si nos lo dijese a nosotros en esta pandemia que estamos padeciendo: “Los valientes son los que vencen el mucho o el poco miedo que tienen. Sed lúcidos. Sed firmes. Manteneos unidos. Responded a la persecución con esperanza. Responded al miedo con unión”.    
A pesar de que el párkinson ha doblegado su figura, la mirada del obispo Pere está llena de ternura y de dulzura. Este cincuentenario del nombramiento de Pere Casaldàliga como administrador apostólico de la prelatura de Sâo Fèlix, es un motivo de acción de gracias por la vida y por la obra del obispo Pere. Como hace cincuenta años, hoy el obispo Pere es un hombre de Dios, un referente, un profeta y un poeta que ha sido para la Iglesia un testigo del Reino. Su existencia ha estado guiada por aquellas palabras que Casaldàliga dijo hace tiempo: “Si no hay causas grandes, la vida no tiene sentido” y por eso el obispo Pere es un referente de la Teología de la Liberación y de la Iglesia de los pobres.
En este 27 de abril, es interesante recordar la Visita Espiritual a la Virgen de Montserrat, que escribió el obispo Pere, donde pedía a María que “fortalezca en nosotros aquella esperanza” que nos hace fuertes en las dificultades, como la que estamos viviendo debido a la pandemia que nos azota. 
Pedro Casaldáliga, la voz de los pobres
Pedro Casaldáliga, la voz de los pobres

Visita a Santa María, pel bisbe Pere Casaldàliga, Mato Grosso (Brasil)

  1. Mare sortosa que heu cregut dòcilment en la Paraula i, amb la vostra Fe, heu fet possible el compliment de la Promesa: renoveu en la puresa de l'Evangeli l'antiga Fe de la nova Catalunya i ajudeu-nos a transformar la nostra Fe malalta en testimoniatge revelador de Vida, tasca política d’Història i signe profètic de la Pàtria final que esperem.
  2. Noia de veïnat de Natzaret, dona de Poble, casada amb un treballador, pobra entre els pobres de Jahvè: deslliureu la vostra Catalunya del materialisme consumista i del benestar insolidari; arrenqueu-nos de la neutralitat, impossible en aquest món d'explotats i explotadors, i forceu l'Església catalana a optar, com Jesús, per la convivència i per l'acció a favor dels Pobres de la Terra, que són els únics hereus del Cel.
  3. Profetessa de l'Alliberament, trobadora del Magníficat a les muntanyes de la Judea i des de la testa cisellada de Catalunya: manteniu-nos el cap ben arrelat en el seny de casa i net de tota mentida forastera, deslliureu el nostre esperit de tota mena d'esclavatge i de corrupció, i confirmeu-nos com a militants indefectibles de la Causa d'aquell Alliberament total amb que el vostre Fill ens ha alliberat per sempre.
  4. Santuari de la Nova Aliança, ventre matern de l'Eucaristia, Sinaí nostre de Montserrat: reconcilieu-nos amb el Pare, en l'Esperit del Germà Gran, Jesucrist; salveu la unitat de Catalunya per damunt dels partidismes, agermanant en una gran família els catalans de mena i els altres catalans, i feu del nostre Poble, acostumat a la Mar oberta, una comunitat de diàleg i de col·laboració, Espanya endins, Europa enllà i amb vista a totes les terres fins als Pobles menyspreats del Tercer Món.
  5. Filla d'un Poble sotmès a l'Imperi, Mare d'un Fill perseguit i condemnat. Cor de dona i de mare sotraguejat per les sofrences i les expectatives de la vostra gent. Cristiana fidelíssima en el seguiment de Jesús, fins a la prova extrema de la Creu redemptora: ensenyeu-nos la humil fidelitat de cada dia, arran de Poble i portant la Creu, i feu que el treball i el progrés de la feinera Catalunya siguin sempre un servei desinteressat en la construcció del Regne.
  6. Estrella de l'alba de la Pasqua florida, primera testimoni de la Resurrecció, estel de Montserrat que assolella les nostres nits: enfortiu en nosaltres aquella Esperança que, ni en les desventures de la Pàtria ni en les infidelitats de l'Església, mai no es descoratja i mai no s'escandalitza; que sap forjar la vinguda del Temps Nou ací a la Terra i ultrapassa, amb el vostre Fill ressuscitat, les fosques de la Mort, cap a la Vida plena.
  7. Maria de Pentecosta, penyal acaronat pel Vent de l'Esperit, Cenacle de la pregaria i de la cultura de Catalunya: torneu-nos oberts tothora a l'Esperit; gent d'oració, de reflexió i d'estudi; llevat i foc d'Evangeli enmig del Món d'avui; ecumènicament apassionats per l'Església una que el Crist implorava en el seu testament, constructors, arreu i amb tothom, del Regne de Déu i dels Homes. Després de cada una de les set invocacions, es pot dir: Santa Maria, Verge Mare de Déu, intercediu per nosaltres prop del Senyor, el nostre Déu.
"El obispo Pere Casaldàliga, profeta y poeta, escribió unas palabras que son muy actuales: 'Yo soy yo y mis causas. Y mis causas valen más que mi vida'"

Oració

O Déu vivent, que sou l'Amor, força i bellesa en la Natura, guia en la marxa de tot Poble i companyia al més pregon de cada Cor Humà, Pare de nostre Senyor Jesucrist i Pare nostre: Vós, que escollíreu Maria per Mare del vostre Fill i consagràreu els turons de Montserrat com a Santuari de la nostra Mare i del nostre Poble, feu que tots els catalans, sota l'esguard de la nostra Moreneta, caminem en la germanor del Crist, fidels a la Casa Pairal de la Terra, segurs de la Casa Pairal del Cel. Pel mateix Crist, Senyor nostre. Amén.
Pere Casaldáliga
Pere Casaldáliga
Contenido Relacionado

dimarts, 26 de maig de 2020

L'autoritat es fonamenta en la raó (VILAWEB/ONTINYENT, 16/05/2020)

L’autoritat es fonamenta en la raó’, digué el rei al Petit Príncep, tal com podem llegir en el capítol deu d’aquest llibre tan bell. La història d’aquest diàleg tan deliciós entre el Petit Príncep i el rei, comença quan el menut arribà a un asteroide habitat només per un rei. El monarca va fer veure al xiquet que ell ‘cuidava especialment que la seua autoritat fóra respectada’. Per això, com que el rei ‘era molt bo, impartia ordres raonables’. Per a fonamentar els seus arguments, el rei ho explicà així: ‘Si jo ordenara a un general convertir-se en au marina, i si el general no obeïa, no seria la culpa del general. Seria culpa meua’. El rei posà: ‘Si jo ordenara a un general volar d’una flor a una altra, com una papallona, o escriure una tragèdia, o convertir-se en au marina i si el general no executava l’ordre rebuda, qui estaria equivocat, ell o jo? Seria vostè, digué amb fermesa el Petit Príncep. Exacte’, respongué el rei.
El diàleg tan bell i tan ple de sentit comú, continua: ‘Ha d’exigir-se a cadascú el que cadascú puga donar, prosseguí el rei’. Perquè, prosseguí el monarca, ‘l’autoritat es fonamenta en primer lloc, en la raó. Si ordenara al teu poble que es llançara al mar, farà la revolució’. I el rei digué encara: ‘Jo tinc el dret d’exigir obediència, perquè les meues ordres són raonables’.
He recordat aquest bell diàleg entre el rei de l’asteroide i el Petit Príncep, perquè sovint les ordres que rebem dels polítics no són gens raonables. En aquesta pandèmia que vivim, el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, digué fa unes setmanes que no s’estava desescalant ni desconfinant la població. Però alhora, després del dilluns de Pasqua, el govern de l’estat ordenà la ‘reactivació de l’activitat laboral’. El mateix ministre també demanà l’ús de màscares (quan aquells dies no n’hi havia per a tothom) i a més, aconsellà que per anar a treballar, la distància mínima entre una persona i una altra fóra d’un metre i mig a dos metres, quan sabia el ministre que això era impossible al metro, als trens o als autocars. També ho va demanar el mateix el president Sánchez, com a obligatòries als mitjans de transport, quan el dissabte 2 de maig va dir que el govern espanyol en repartirà catorze milions i mig. Amb les que es van repartir fa uns dies, com es demana l’obligatorietat de les màscares al transport públic si no n’hi ha suficients per a tota la població espanyola? O és que els ciutadans espanyols (comptant les màscares que ja s’han repartit) són catorze milions i mig?
Pel que fa al desconfinament, el govern espanyol volia que es fera per províncies, amb fets tan absurds com que una persona d’Oliva podria anar fins a Ademús, ja que aquestes dues poblacions pertanyen a la província de València, però no hauria pogut anar a Dénia. O un home de Xilxes podria anar a Morella o a Sogorb (a la província de Castelló), però no a Sagunt. O que una dona de Vinaròs podria anar fins a Almenara, però no a l’Aldea, ja que la primera vila pertany a la província de Castelló i la segona a la de Tarragona. O encara, que algú de Bocairent poguera anar a Sagunt i a Cofrents, però no poguera fer-ho a Banyeres de Mariola, ja que Bocairent pertany a la província de València i Banyeres a la d’Alacant.
Els polítics haurien de fer com el rei del Petit Príncep, que donava ordres raonables. Quin sentit té que una persona puga anar de Blanes a Puigcerdà (a la província de Girona) amb una distància de 180 quilòmetres, però els de Blanes no puguen anar a Malgrat de Mar, viles que estan a 3 quilòmetres de distància. Igualment és absurd que la gent de la Seu d’Urgell (a la província de Lleida) no puga anar a Puigcerdà (Girona), malgrat que aquestes viles estan a 48 quilòmetres, però els de la Seu sí que puguen anar a Lleida, amb una separació de 107 quilòmetres. Afortunadament, el govern espanyol ha rectificat en part pel que fa a les Illes Balears, a Catalunya i al País Valencià, que estan fent la desescalada per regions sanitàries.
Com ha dit el doctor Antoni Trilla, membre del comitè científic que assessora el govern espanyol, en el desconfinament (fins que el govern espanyol va rectificar) la divisió provincial ‘s’ha decidit amb criteri polític i no sanitari’.
Un altre fet del tot irracional, que el rei del Petit Príncep no hauria fet mai, ha estat la proposta del concert que la batlessa de Barcelona va programar, amb un cost de 200.000 euros, tot i que després aquests diners (davant l’escàndol que suposava la despesa) l’assumiria la plataforma que faria el concert (El Terrat i Mediapro) i no l’ajuntament. Però encara que no siga una ordre, com s’entén en aquests moments de dificultats econòmiques, amb gent que perd el treball cada dia, que la batlessa Colau pensara gastar-se 200.000 euros en un concert?
Aquestes qüestions (les màscares i la distància a mantenir als transports públics, la divisió provincial i el concert a Barcelona) són només tres exemples de les ordres o decisions (gens raonables) dels polítics,  impossibles de complir. Per això el senyor Pere Lladó, en el seu article ‘El joc dels disbarats publicat dl Diari de Girona afirmava, amb tota la raó del món, que ‘els ciutadans tenim tot el dret de demanar als polítics que ens representen, una miqueta més de seny’. I suplicava: ‘Per favor senyors polítics, frenen el joc dels despropòsits’. I és que moltes de les ordres que rebem dels polítics, són raonables o pel contrari no tenen ni cap ni peus? Si els nostres polítics imitaren el sentit comú del monarca de l’asteroide que visità el Petit Príncep, tot aniria millor. Molts dels nostres polítics haurien de llegir aquell llibre per a prendre de model el monarca que donava ordres raonables.
Per últim, resulta molt trist que el govern del Sr. Sánchez haja llevat les competències als governs autonòmics amb l’excusa de l’estat d’alarma. Tractar les Generalitats i els altres governs com a menors d’edat (dubtant de la capacitat de gestió d’aquestes administracions) demostra que el govern de l’estat no acaba de creure’s l’estat de les autonomies. I també és molt absurd que les autoritats espanyoles no facen cas d’Amnistia Internacional (AI), que, una vegada més, ha demanat la llibertat dels dos líders independentistes, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. I és que davant una ‘ordre’ raonable d’AI, l’estat espanyol continua sense atendre-la.
Finament, ara cal, com ens ha dit el papa, lluitar perquè entre tots (amb uns polítics raonables), acabem amb ‘la pandèmia de l’exclusió i de la indiferència’, per a contagiar al nostre món esperança i joia.

Compromís amb una ecologia integral (VILAWEB/ONTINYENT, 16/05/2020)

Amb motiu del cinquè aniversari de l’Encíclica Laudato si, del papa Francesc (que celebrarem el 24 de maig) i de la recent Exhortació Apostòlica postsinodal Estimada Amazònia, i en el marc d’aquesta setmana dedicada a aquesta encíclica del papa, diversos responsables de comunitats cristianes, congregacions religioses, entitats i associacions, preveres, laics i laiques, han donat a conèixer un document amb relació a aquests dos textos tan importants per a la conservació del planeta.
Aquesta reflexió mostra la seua solidaritat ‘amb tots aquells que pateixen les greus conseqüències de la pandèmia mundial sobre la salut i sobre l’economia i que afecten especialment als col·lectius més vulnerables’. Els membres que signen aquest document també mostren la seua preocupació pel trencament dels ‘equilibris que fan sostenible el planeta, ja que a causa precisament d’aquest trencament, ‘són cada vegada més greus les conseqüències per als països i les comunitats més pobres del món’.
El document també mostra la preocupació per l’actual ‘model de desenrotllament depredador’ dominant al nostre món i pel ‘nostre estil de vida consumista’, que ‘generen greus perjudicis als ecosistemes i la biodiversitat’ i que ‘promouen l’exclusió social’, a més de provocar ‘un canvi climàtic que obligarà poblacions senceres a marxar cap a altres territoris per motius de supervivència’.
Els signants d’aquest text, que destaca ‘la crisi sanitària’ que viu el nostre món, fan seu el compromís signat el 20 d’octubre de 2019 pels participants del Sínode Pan Amazònic a les Catacumbes de Domitila i mostra la seua comunió amb el papa Francesc i la seua lluita constant per la preservació del planeta.
Per això i en deu punts, els firmants exposen unes mesures a seguir per tal d’evitar el deteriorament de la Terra:
En primer lloc el document destaca la necessitat d’assumir ‘davant l’amenaça extrema d’escalfament global i l’esgotament dels recursos naturals, el compromís de defensar la Casa Comuna del planeta’.
El segon punt d’aquest text constata ‘que no som els amos de la mare terra, sinó els seus fills’ i per això mateix no podem continuar degradant i agredint el medi ambient com fins ara.
En tercer lloc el document ens demana ‘promoure una ecologia integral’, que ajude a protegir la Terra i que evite la seua destrucció.
El quart punt posa l’accent en ‘acollir i renovar l’aliança de Déu amb tota la creació’, per a retornar a l’harmonia i a la comunió del Gènesi abans del pecat, quan els primers pares convivien harmònicament entre ells i amb els altres éssers vius.
En cinquè lloc, els firmants d’aquest manifest volen ‘renovar a les nostres Esglésies l’opció preferencial pels pobres i en particular els pobles indígenes’, per tal de ‘garantir-los el dret de ser protagonistes en l’Església i en la societat’.
En el punt sis se’ns exhorta a ‘caminar ecumènicament amb altres comunitats cristianes en l’anunci inculturat i alliberador  de l’Evangeli’.
El setè punt presenta la necessitat d’assumir ‘un estil de vida alegrement sobri, senzill, contemplatiu i solidari amb els que tenen poc o no res’ i també a esforçar-nos per a ‘reduir la producció de residus i l’ús de plàstics’, intentant optar ‘per energies renovables’ que facen un món més sostenible.
El huitè punt és una crida per a ‘posar-nos al costat dels qui són perseguits pel seu servei profètic de denúncia i reparació d’injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels menuts’, i també acollir i donar suport ‘a les persones migrants’ i les qui ‘cerquen refugi o les que són objecte de tràfic o explotació’.
El punt nou d’aquest document ens demana que sapiguem ‘conrear veritables amistats amb els pobres, visitar les persones més senzilles, els malalts i els privats de llibertat, les persones sense treball, sense sostre o sense papers, defensant sempre la seua dignitat’.
Finalment el punt deu és una invitació a ‘animar les parròquies, congregacions religioses, entitats i grups, a concretar aquest compromís comunitari per posar en pràctica la crida urgent del papa Francesc a una conversió integral’.
Cal que recordem aquests dies la pregària per la nostra terra del papa Francesc:
Pare nostre que sou present en tot l’univers
i en la més petita de les vostres criatures,
vós que envolteu amb la vostra tendresa tot el que existeix,
vesseu en nosaltres la força del vostre amor
perquè tinguem cura de la vida i de la bellesa.
Inundeu-nos de pau, perquè visquem
com a germans i germanes
sense fer mal a ningú.
Pare dels pobres
ajudeu-nos a rescatar els abandonats i oblidats d’aquesta terra
que tant valen als vostres ulls.
Guariu les nostres vides,
perquè siguem protectors del món i no pas depredadors,
perquè sembrem formosor
i no pas contaminació i destrucció.
Toqueu els cors
dels qui busquen només beneficis
a costa dels pobres i de la terra.
Ensenyeu-nos a descobrir el valor de cada cosa,
a contemplar admirats,
a reconèixer que estem profundament units
amb totes les criatures
en el nostre camí cap a la vostra llum infinita.
Gràcies perquè esteu amb nosaltres cada dia.
Encoratgeu-nos, si us plau, en la nostra lluita
per la justícia, l’amor i la pau.
Les signatures que encapçalen aquest document han estat, entre d’altres, les de Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Emili Chalaux, president d’Acció dels Cristians contra la Tortura, Pere Fàbregues, president del Grup Sant Jordi, Eduard Ibàñez, president de la Fundació Catalunya Religió i director de Justícia i Pau de Barcelona i també els abats i abadesses de Catalunya i altres religiosos i religioses, a més d’organitzacions com Mans Unides i Acció Catòlica Obrera entre més entitats.
Tant de bo prenguem consciència, com ens demana el papa Francesc, de la necessitat de cuidar i preservar la natura per evitar la destrucció del planeta.

Els fets del Palau de la Música Catalana (VILAWEB/ONTINYENT, 18/05/2020)

Ara fa seixanta anys d’aquell dijous 19 de maig de 1960, quan al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, va tindre lloc una protesta dels sectors catalanistes cristians contra el règim franquista.
El maig de 1960, Franco i el seu règim van dur a terme l’anomenada Operació Catalunya, amb l’objectiu d’intentar guanyar-se els catalans rentant la cara més fosca del franquisme, tan anticatalanista. El règim franquista volia fer visible un pretès canvi o modernització i per això fins i tot Franco va presidir l’acte central de l’Any Maragall. Amb aquest motiu, les autoritats de Barcelona, en l’escaiença del centenari del naixement del poeta Joan Maragall, van programar un concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música Catalana de la ciutat comtal, al qual havien d’assistir els quatre ministres que acompanyaven Franco en el seu viatge a Barcelona.
Per a denunciar la dictadura franquista, davant aquest intent d’emblanquir el règim, Jordi Pujol va redactar un text clandestí titulat ‘Us presentem el general Franco‘, on el jove nacionalista mostrava la crueltat del dictador.
Per ordre del governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, es va suprimir del programa del concert El cant de la senyera, himne de l’Orfeó Català, amb lletra de Joan Maragall. Per això els jóvens de l’Acadèmia de Llengua Catalana, emparats per les Congregacions Marianes i el grup Cristians Catalans (encapçalats per Jordi Pujol) es van organitzar a mostrar, en el concert del Palau, el rebuig a la dictadura franquista que intentava netejar la seua imatge de repressió contra les llibertats i la llengua catalana. La consigna de boicot al règim es va anar estenent entre els sectors catalanistes els dies abans del concert, amb l’objectiu de desafiar el Règim i cantar “El cant de la senyera” en aquell concert. 
El 19 de maig de 1960, el galliner del Palau de la Música s’omplí de gent decidida a cantar El cant de la senyera, amb policies de paisà de la temible Brigada Político Social, distribuïts estratègicament per a intentar anul·lar la protesta. Es van repartir entre els assistents al concert fullets que havien ciclostilat els organitzadors de la protesta. I va ser Josep Espar qui començà a cantar la lletra de l’himne de l’Orfeó Català: ‘Per damunt dels nostres cants, aixequem una senyera que ens farà triomfants’, mentre altres persones s’ajuntaven a aquest cant. També es van llançar des del galliner del Palau uns fulls amb la lletra d’El cant de la senyera. Immediatament vingueren les detencions dels qui repartien la lletra del cant que havia estat prohibit i les tortures als responsables directes del full clandestí contra Franco. Les tortures a la comissaria de la Via Laietana van ser especialment cruels contra Jaume Casajoana qui, ensangonat, va confessar que l’autor del full ‘Us presentem al general Franco’ era Jordi Pujol, a qui van detenir i el dia 22 i torturaren i condemnaren en consell de guerra a set anys de presó. També va ser detingut i torturat l’impressor Francesc Pinzón que havia imprès el full de denúncia del franquisme redactat per Pujol.
Un grup de cent catalanistes van anar fins al pati del palau episcopal de Barcelona per a demanar al bisbe Gregorio Modrego que fera gestions a favor de Jordi Pujol. També l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, envià un telegrama al ministre de la Governació per a protestar per l’acció de la policia: ‘Lamento tortures infligides per la policia i que això haja estat l’epíleg de l’estada del cap d’Estat a Barcelona’.
La protesta va tindre un ressò internacional (The New York Times es va fer ressò d’aquests fets, a partir del telegrama de l’abat Escarré), cosa que pretenien els jóvens antifranquistes i catalanistes, ja que així es donava a conèixer la crueltat de la dictadura del general Franco, que davant aquesta protesta abandonà Catalunya dos dies abans del que tenia previst.
Així, després de la protesta pel cas Galinsoga, l’estiu de 1959, els fets del Palau de la Música demostraren la força de l’oposició catalanista al règim, amb la participació destacada dels moviments de cristians de base com Crist Catalunya o Cristians Catalans.

Homo Deus (VILAWEB/ONTINYENT, 22/05/2020)

Als monestirs, els monjos i les monges fem els àpats en silenci, mentre un de nosaltres llegeix en veu alta un llibre com demana la Regla de Sant Benet. Concretament al capítol 38, Sant Benet prescriu que ‘a taula no ha de faltar mai als germans la lectura’. L’objectiu de Sant Benet perquè els monjos i les monges fem els àpats en silenci escoltant la lectura d’un llibre, és que al mateix temps que alimentem el cos amb l’arròs, els macarrons o el peix, també alimentem l’esperit amb una lectura adient.
Concretament aquests dies, a l’hora del dinar, els monjos estem llegint el llibre de Yuval Noah Harari 21 lliçons per al segle XXI, un text summament interessant i que recomane. En el pròleg, Noah fa referència al seu llibre Homo Deus, la seua segona obra, on aquest pensador israelià explorava ‘el futur de la vida humana a llarg termini’. Yuval Noah plantejava en aquest llibre uns problemes ben actuals. Per una part, el fet ‘que els humans podrien, amb el temps, esdevenir déus’, i per l’altra, ‘quin podria ser el destí últim de la intel·ligència i de la consciència’. L’autor es fa una sèrie de preguntes, ben importants, que tots ens hauríem de plantejar en aquests moments. La més impactant de totes elles és ‘Com puc trobar una base ètica ferma, en un món que s’estén molt més enllà dels meus horitzons, que fa voltes completament fora del control humà?’. Una pregunta punyent que, ara més que mai, en aquest temps que la Covid-19 està alterant el ritme del nostre món, tots ens hauríem de fer.
Al llarg de la història hem vist l’evolució des de l’Australopitec a l’Homo Habilis, el Neandertal, l’Homo Erectus i l’Homo Sapiens. I ignorants (i creguts), nosaltres ens pensàvem que l’home era el centre del món i per això després de l’Homo Sapiens crèiem que hauria de vindre (evolucionant?) l’Homo Deus, amb uns hòmens capaços de dominar el món amb la tecnologia i la ciència. Però com hem pogut comprovar aquests dies, un virus, un xicotet virus, ens ha desinstal·lat del confort que teníem i ha enfonsat l’Homo Deus. El virus ha modificat el nostre ritme de vida, ha trencat els nostres esquemes, sempre ben definits i controlats, ha paralitzat la societat, ha posat la sanitat en una situació difícil i ha creat una crisi econòmica i social difícil de gestionar. Aquest virus ha paralitzat els viatges, el futbol i el bàsquet, el teatre i el cinema, i fins i tot les celebracions litúrgiques amb fidels. I això que crèiem que ho teníem tot apamat.
És interessant de veure que en les imatges poètiques del capítol primer del llibre del Gènesi, quan Déu creà la llum i el cel, la vegetació de la terra, el Sol, la Lluna i les estrelles, els animals i els monstres marins i finalment l’home i la dona, l’autor d’aquest llibre sempre acaba reconeixent que allò que havia fet el Creador era bo i bellíssim, ja que cada intervenció de Déu naixia de la seua bondat. I per això hi havia una harmonia entre l’home i la dona i els altres éssers vius.
Però al Gènesi (com també als nostres dies) l’home trencà l’harmonia de la creació. De fet, l’home és l’única espècie que és capaç de destruir les altres espècies i a si mateix. Així ho ha dit el filòsof italià Massimo Cacciari, qui ha afirmat que ‘cap espècie no ha accelerat la seua extinció, tant com els humans’.
Per això quan l’home vol ocupar el lloc de Déu (tal com ho veiem al Gènesi, amb Adam i Eva, i també als nostres dies), volent fer-se un Homo Deus, acaba per perdre el seu sentit últim de criatura amb les altres criatures. Per això cal que després d’aquesta pandèmia, l’home (amb la humilitat de saber que un virus ha desbaratat el seu ritme de vida) torne a ocupar el seu lloc en el món, sense voler creure’s un Déu. Cal que els hòmens aprenguem a conviure entre nosaltres i amb els altres éssers vius, deixant de banda l’orgull, l’egoisme, la indiferència, l’afany de diners i l’obsessió per destruir el planeta. Cal que els hòmens, que sovint ens creiem els reis de la creació, siguem més humils, ja que quan ens pensàvem que ho podíem tot i que ho controlàvem tot, un xicotet virus ens ha recordat que no som uns déus. Per això ens convé llegir de nou l’encíclica Laudato si, del papa Francesc, per adonar-nos que no som els propietaris de la creació, i que per això mateix no podem continuar abusant-ne.
La professora de la Facultat de Teologia de Catalunya i religiosa de la Companyia de Maria, Claustre Solé, deia en una conferència que al Gènesi ‘trobem el missatge de Déu, que sempre és salvífic, en uns textos concrets’. I és que el Gènesi és ‘una evocació a existir, a la vida sense lluita’. Per això els qui creuen que ‘la creació és un escenari i l’ésser humà, l’amo’, la professora Solé els diu que ‘estem fets de la mateixa pasta que els animals i els éssers vius’. Encara més: la professora Claustre Solé afirma que ‘l’ésser humà serà o no semblant al creador, si governa amb tendresa l’univers creat’. I és que no es tracta de dominar la creació en el sentit de destruir-la, sinó de cuidar-la.
L’expresident de l’Uruguai, José Mújica, ha dit que l’únic que l’Homo Sapiens pot aprendre d’aquesta epidèmia, és ‘una sensació d’humilitat’ que ens pot fer més humans. La llàstima seria que, com diu també el Sr. Mújica, es tornara a demostrar que ‘l’òrgan humà més sensible no és el cor, sinó la butxaca’.
La nostra supèrbia ens volia fer creure que érem intocables. Però un minúscul virus ens ha posat al nostre lloc: l’home només és una espècie entre les altres espècies que no pot maltractar el planeta, sinó que ha d’aprendre (d’una vegada per totes) a viure en harmonia amb tothom, allunyant de nosaltres el desig destructiu que nia al nostre cor. Només així podrà nàixer una nova humanitat.
Per això mateix, en aquests moments convé tant seguir el consell de Yuval Noah Harari per a trobar una ‘base ètica ferma’ que ens ajude a viure més humanament i més fraternalment. I és que l’Homo Sapiens no pot arribar a Homo Deus ni que ho vulga. I quan ho intenta, destrueix la creació i es destrueix a si mateix. La pregunta és si aprendrem la lliçó que ens dóna la Covid-19, o bé ensopegarem una vegada més amb la mateixa pedra. O amb un altre virus. De nosaltres depèn no tornar a cometre els mateixos errors.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT