divendres, 30 de setembre del 2016

Ai! de qui fa guanys il.licits (VILAWEB/ONTINYENT)

Aquestes paraules del profeta Habacuc (2:9) mostren d’una manera ben clara l’esperit bíblic que condemna el frau, la mentida, la corrupció. També el llibre de Samuel condemna aquells qui idolatren les riqueses: ‘Es deixaven corrompre per afany de diners’ (1S 8:3). I és que tant en la política com en les finances, sempre han proliferat els casos de despotisme que han tacat la credibilitat democràtica d’alguns polítics i empresaris. I no cal recordar la llarga llista de casos de corrupció, amb l’abús de poder (amb l’objectiu d’un enriquiment personal il·lícit) que ens avergonyeix com a ciutadans. Regals de luxe, diners negres en paradisos fiscals, transcripcions policíaques de  converses frívoles plenes de menyspreu envers les dona (‘todos estaban en pelotas cada uno con una tía’) festes sexuals (al més pur estil berlusconià) per afavorir les relacions personals i empresarials sobre PAI, mentides, especulacions urbanístiques…

Un dels escàndols financers que es jutja aquests dies és el de les targes opaques de Caja Madrid. Finalment, el passat dia 26 s’inicià el judici en el qual la fiscalia acusa d’apropiació indeguda 65 ex-directius d’aquesta entitat i de Bankia, entre ells Rodrigo Rato i Miguel Blesa, per la malversació de 12 milions d’euros gastats en roba, viatges o dinars.

La Bíblia sempre ha estat per als cristians una norma de vida. Un espill on poder contrastar les nostres actituds i els nostres actes. La Paraula de Déu urgeix els cristians a la justícia i a la rectitud de vida, i per això l’Escriptura lloa ‘qui viu d’acord amb la veritat’ (Ps 25:3), ‘qui es comporta amb justícia, qui no accepten els guanys abusius i no es deixen comprar amb regals corromputs’ (Is 33:15), els qui porten ‘les coses de palau amb honradesa de cor’ (Ps 100:2), els ‘hòmens de conducta irreprensible’ (Ps 118:1) o ‘qui viu honradament i practica la justícia’ (Ps 14:2).

Per contra, la Bíblia condemna els qui actuen amb ‘favors per subornar’ (Ps 25:10), els qui ‘jutgen per suborn, decideixen per un tant i vaticinen per diner’ (Mi 3:10-11), aquells qui ‘premediten males jugades’ (Ps 51:4) i ‘els hòmens fraudulents’ (Ps 100:7). Jesús mateix s’escandalitzava dels fariseus que anaven darrere dels diners: ‘Vosaltres davant la gent, vos feu passar per hòmens justos, però Déu coneix els vostres cors i detesta aquesta grandesa que els hòmens admiren’ (Lc 16:15).

Són alguns polítics i empresaris que s’enriqueixen amb mentides i negocis tèrbols que, per altra banda, acaben per descobrir-se. I és que com diu la primera carta a Timoteu, ‘els qui volen enriquir-se cauen en paranys que enfonsen els hòmens en la ruïna i la perdició, perquè l’arrel de tots els mals és l’afany de diner’ (1Tm 6:9).

La funció pública està necessitada de valors que donen validesa, fortalesa i dignitat a la nostra vida. Perquè si en la política i en les finances només compta la llei del més fort, aleshores veurem disminuir la dignitat de la persona. Per això en una societat amb una manca de valors cal obrir camins nous perquè els ciutadans puguen recuperar la confiança en els polítics i en els empresaris. Només així els ciutadans continuaran confiant en aquells que ens representen.

Per altra part, crec que els polítics han de saber que la seua tasca és un servei a la societat. No un premi o un honor. Quina diferència entre l’actitud de Jesús a l’Evangeli en parlar d’aquells qui han fet un servei: ‘Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure’ (Lc 17:10) i la d’algun expresident de la Generalitat que es vantava d’ell mateix perquè ‘los valencianos me deben mucho’. O entenem la funció pública com un servei (i per tant els ciutadans no deuen res als polítics) o bé res no té sentit. I és que la política s’ha de fer pensant amb el cap, i no pensant amb les vísceres o amb la cartera.
Necessitem polítics i empresaris que creguen en l’honradesa i en el servei desinteressat a la ciutadania. Polítics i empresaris respectuosos i generadors de consens, que creguen en la força del diàleg i de la paraula i que treballen des de l’ètica, allunyats de la crispació, la mentida, la corrupció i la manipulació. Polítics i empresaris honestos i servidors de la col·lectivitat, que lluny de la mediocritat, tornen als ciutadans la il·lusió per la vida pública. Polítics i empresaris que siguen veïns dels seus veïns, que no visquen als núvols, sinó en la proximitat dels barris i ciutats que  han de servir. És així com tots els polítics i empresaris haurien d’entendre que el seu servei ha d’estar arrelat en un compromís ètic i social a favor de la ciutadania.

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El rostre de Jesús en Aylan i Omran (La Veu del País Valencià

El maig de l’any passat, els mitjans de comunicació ens informaven d’un fet qualificat d’insòlit per alguns: la policia italiana va realitzar un retrat del rostre que tenia Jesús quan era un xiquet. El procés s’havia fet amb les tècniques informàtiques amb les que es construeixen els retrats-robots per actualitzar les imatges dels mafiosos i altres criminals, a partir de fotos antigues. La policia italiana havia arribat a obtindre la imatge que hauria tingut Jesús de menut, a partir del rostre del Sant Sudari de Torí.

Les tècniques informàtiques i tota la parafernàlia que va posar en marxa la policia italiana se les hagueren pogut estalviar, ja que només fa falta eixir als carrers de l’Alcora, d’Elx o de Torrentt (entre moltes altres viles) per descobrir el rostre que tenia Jesús quan era un xiquet. On podem vore el rostre de l’infant Jesús? No cal anar a consultar els resultats de la policia italiana. El rostre de Jesús de menut el podem descobrir en els infants de Peníscola, de València o de Dénia que no poden menjar cada dia. El rostre de Jesús el podem vore en els xiquets d’Altea, de Sagunt, d’Alcoi o de Vila-real que no troben l’estimació dels pares i que han de captar l’afecte dels seus progenitors. El rostre de Jesús el veiem en els infants de Mutxamel, de Xàtiva, de Novelda o de Nules que passen gana. El rostre de Jesús el trobem en els xiquets obligats a fer de soldat, en els infants maltractats, en els qui han sofert abusos sexuals, i en els menuts que han de treballar en jornades inacabables, com esclaus en ple segle XXI. El rostre que tenia Jesús de menut el podem descobrir en els xiquets i les xiquetes víctimes del turisme sexual, en els infants que al Mediterrani es juguen la vida a les pasteres (i moltes vegades la perden, ofegats a la mar), per eixir de la misèria i de la fam dels seus països. El rostre de Jesús de menut el vèiem en aquell xiquet amagat a dins d’una maleta, que volia arribar a Europa. El rostre de Jesús de menut el veiem en  els infants que han de fer quilòmetres i més quilòmetres a Àfrica, a l’Índia o a Amèrica del Sud per arribar a l’escola. El rostre de Jesús el podem descobrir en els xiquets assassinats a Síria i a Iraq pel fet de ser cristians, en les xiquetes segrestades i violades per Boko Haram, en els menuts abandonats o refugiats, en els xiquets disminuïts i sense l’atenció adequada que mereixen, en els infants sense oportunitats, en els que no tenen nacionalitat, en els xiquets que, víctimes de les màfies organitzades, demanen almoina als nostres carrers, en els infants furtats als seus pares, en les víctimes d’aquells que s’enriqueixen amb la venda i tràfic d’éssers humans. En tots aquests infants podem descobrir el rostre de Jesús quan era menut. No ens fa falta mirar la fotografia que la policia italiana ha fet a partir del Sant Sudari. Jesús infant està present en tots els xiquets i les xiquetes que sofreixen de tantes i tantes maneres.

El rostre de Jesús el vam vore en el xiquet sirià Aylan Kurdi, que va ser portada a tots els diaris, trobat mort l’any passat a la costa de Turquia, ofegat en el seu intent d’arribar a Europa, o també en Omran Duqnish, el xiquet que aquests dies hem vist amb la cara coberta de sang i de les restes dels bombardejos. El rostre de Jesús quan era menut el veiem en tants i tants xiquets que, per vergonya nostra han mort al Mediterrani mentre fugien de la guerra i de la fam. I és que des de gener d’enguany s’han ofegat al Mediterrani 3164 refugiats, molts d’ells xiquets, davant la indiferència de l’anomenat món civilitzat.

Com deia el bisbe Òscar Romero el 24 de desembre de 1979, “Hauríem de buscar l’infant Jesús, no en les imatges plenes de tendresa del Betlem. L’hauríem de buscar en els xiquets desnodrits, que se n’han anat al llit sense sopar, en els xiquets  que vénen els diaris i després dormen al carrer tapats amb aquests diaris”.

Només que ens atrevirem a mirar els altres amb el cor, en compte de mirar només amb els ulls, descobriríem el rostre que tenia Jesús quan era xiquet, en aquells infants que ens envolten. Sense necessitat de tècniques fotogràfiques.

Ban Ki-moon (2007-2016) (La Veu del País Valencià)

Va ser el dimarts 20 de setembre quan el Sr. Ban Ki-moon pronuncià el seu últim discurs com a secretari general de Nacions Unides, en el transcurs de la setanta-unena sessió de l’Assemblea General de l’ONU. L’important text de Ban Ki-moon ha passat bastant desapercebut, desgraciadament, tot i que als qui l’hem llegit, no ens ha deixat indiferents.

Ban Ki-moon, nascut a Corea fa 72 anys, es va convertir en el huitè secretari general de Nacions Unides l’1 de gener de 2007. En el seu primer discurs, el Sr. Ban Ki-moon defensà la necessitat que té el nostre món d’un “desenrotllament inclusiu i sostenible”, que porte la “reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 50%, respecte als nivells de l’any 2000”. Un altre tema que tractà fa deu anys el Sr. Ban Ki-moon, va ser el canvi climàtic, “un problema mundial que requereix una solució mundial”. Així mateix, i ja des dels seu inicis, el secretari general de l’ONU demanà “la promoció dels drets de la dona”, que encara en ple segle XXI continua discriminada, així com també “previndre els conflictes” per tal de “consolidar la pau”.

En el seu discurs el 2007, Ban Ki-moon condemnà la violència i defensà els drets humans a l’Àfrica Septentrional  i a l’Orient Mitjà, ja que aquests “drets inalienables” són la base de “la llibertat, la justícia i la pau al món”. Per últim, el secretari general de l’ONU apostà pel “desarmament i la no proliferació nuclear”.
 

Efecte hivernacle

Conseqüent amb la seua trajectòria, el passat 20 de setembre, en finalitzar el seu mandat com a secretari general de Nacions Unides, Ban Ki-moon va fer un dur discurs per advertir als caps d’estat i als presidents dels governs presents a la seu de l’ONU (i també als absents) sobre els perills que assetgen el nostre planeta. Tot i les seues paraules plenes d’esperança en un futur millor, Ban Ki-moon presentà la “desconfiança dels ciutadans pels seus dirigents”, un problema que agreuja la relació en l’exercici del poder, ja que l’autoritat s’ha d’entendre sempre com un servei al poble.

Un altre tema de gran transcendència que tractà Ban Ki-moon, va ser la defensa dels “Acords de París contra el canvi climàtic”, per tal de lluitar contra l’emissió del gas hivernacle. I és que segons un estudi publicat per la revista Nature el passat dia 26, “els nivells actuals d’emissió de gasos d’efecte hivernacle podrien contribuir a un augment de la temperatura global en el futur, d’entre 3 i 7 graus”. Ban Ki-moon també va denunciar “la guerra, la pobresa i la persecució” que, en ple segle XXI sofreixen milions de persones. I és que només acabant amb aquests flagells, podrem reduir la diferència escandalosa que hi ha, encara hui, entre pobres i rics.

El següent tema que tractà en el seu discurs Ban Ki-moon, va ser la immoral “manipulació de les eleccions” que fan alguns polítics, per tal de “perpetuar-se en el poder”. El secretari general de l’ONU també ens alertà del perill dels “discursos demagògics contra els refugiats i els migrants”, que utilitza la dreta més populista.
 

La injusta distribució de la riquesa

Però en mig d’aquest text, tan dur com real, ja que no és sinó una fotografia de la situació actual del nostre món, Ban Ki-moon va fer una crida a l’esperança, en proclamar que “el motor de canvi més gran que existeix és el poder del poble”.

No cal dir que aquestes paraules del secretari general de Nacions Unides en el seu últim discurs, presenten moltes coincidències amb els declaracions del papa Francesc, que sovint ha denunciat la idolatria dels diners, amb un sistema econòmic que mata o la pobresa que pateixen tants i tants països. El papa Francesc també ha defensat la importància de la solidaritat i de la cooperació en la relació entre els pobles, la defensa de la creació, la justícia econòmica o la responsabilitat dels governs en el servei als ciutadans.  

Discursos i línies paral·leles entre el Ban Ki-moon i el papa Francesc, dos homes de pau que aposten per un futur més lliure. Més humà i més fratern.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Diumenge XXIV durant l’any Ex 32,7-11.23-24; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32 a la Missa Conventual d'ahir diumenge

L’Evangeli d’avui ens presenta tres paràboles, molt conegudes, que ens mostren un dels trets més característics de Déu: la misericòrdia, expressada en la joia pel retrobament. Amb diversos matisos, el pastor que va a cercar l’ovella perduda, la dona que busca la moneda extraviada i el pare que acull el fill que havia marxat de casa, aquestes tres paràboles ens són un exemple de l’acció salvadora de Déu, com ens indicava l’oració col·lecta d’aquesta eucaristia.



L’expressió, “tot content”, referida al pastor, el goig de la dona que convida les seves amigues per compartir amb elles l’alegria per la moneda que ha trobat i sobretot el pare que fa festa pel fill “perdut i retrobat”, ens assenyalen l’alegria (una expressió que es va repetint al llarg d’aquest text) per aquells, que esgarriats retornen a Déu. Per això l’Evangeli d’avui ens mostra la joia del perdó, de la reconciliació, de la conversió.

Ja en la primera lectura, al llibre de l’Èxode, veiem el perdó de Déu que plana enmig d’Israel, un poble rebel a l’Aliança, un poble que trencà el pacte de fidelitat amb Jahvé. Per això el salm 50 ens recorda, amb un sentiment de gratitud, el Déu compassiu i benigne, que esborra les nostres faltes, renta les nostres culpes i ens purifica dels pecats.    

Aquestes paràboles ens mostren un fet sorprenent: Déu va més enllà del que pensem d’ell o del que creiem d’ell, perquè amb amor acull tothom. Però alhora, l’Evangeli denuncia el fariseisme dels qui aparenten ser justos, i desemmascara aquells que fan de la pròpia vida una mentida, com el germà gran de la paràbola, indignat davant la misericòrdia del pare pel seu fill petit.

La misericòrdia és la mirada de Déu, plena de tendresa, sobre la misèria humana, que aixeca els fracassats, anima els cansats, acull els perduts i guareix els ferits. La misericòrdia fa possible l’alegria de Déu i la festa, de la qual cap de nosaltres, per desesperat o per culpable que s’hi senti, no n’està exclòs. D’aquí que no hem de desesperar mai de la misericòrdia de Déu, una misericòrdia que necessitem cadascú de nosaltres, com també la necessita l’Església i el món.

Germanes i germans: per poder perdonar, “necessitem passar per l’experiència alliberadora de comprendre’ns i perdonar-nos a nosaltres mateixos” (Amoris laetitia nº 107). Per això, és l’amor sorprenent de Déu que és fa misericòrdia gratuïta en el perdó que ell ens ofereix. Un perdó que restaura en nosaltres la imatge de Déu que vam rebre al baptisme. Un perdó gràcies al qual el Senyor ens obre nous horitzons de vida.

És veritat que tots nosaltres som en part, ovella o moneda perduda, o fill que fuig de casa. Però també som el fill incapaç de perdonar i d’oferir misericòrdia. I és que en un món on la rivalitat i la competitivitat són el nostre pa de cada dia, la nostra societat veu la misericòrdia com una feblesa, com quelcom que ens treu eficàcia i força. Per això estem acostumats a aquella dita tan nefasta del “qui la fa, la paga”.
Jesús ens demana avui d’apropar-nos i d’acollir els altres i el món, com ho va fer el pare o el pastor de la paràbola: amb compassió i amb tendresa. Sense jutjar, sense condemnar, sense excloure ningú de l’Església, llar oberta a tothom. Compatint, és a dir, patint amb els qui pateixen i guarint la humanitat i també la creació. Precisament el papa Francesc en el seu missatge amb motiu de la Jornada de Pregària per la Creació, ens demanava de buscar la misericòrdia de Déu pels pecats comesos contra la natura, alhora que ens invitava a una acció de gràcies per la meravellosa obra que ell ens ha confiat. El papa ens encoratjava a viure amb una contemplació agraïda del món i ens cridava a una conversió ecològica, per tal de preservar la creació de qualsevol mal.  

Germanes i germans: Jesús el Senyor ens mostra que la llei a la que s’aferra el fill gran de la paràbola, no pot ofegar la llibertat de l’amor del pare, que acull el noi esgarriat. Com qualsevol llei no pot mai empresonar la llibertat d’un poble.

Ara Jesús també ens acull a nosaltres amb sol·licitud i tendresa, i ens fa seure a la taula de festa, la taula de l’Eucaristia, on no hi sobrà ningú, on tots hi som convidats. Tant de bo, germanes i germans, sapiguem deixar-nos acollir per Jesús i també acollir-nos els uns als altres amb misericòrdia i amb confiança, amb l’actitud del pare de la paràbola: escoltant abans de parlar, acollint sense jutjar i perdonant sense condemnar. Perquè per  damunt de la llei que exclou o que condemna, hi ha la llibertat de l’amor que acull i que guareix. Som-hi doncs, germans i germanes, ara pararem la taula de l’altar i el Senyor, ell mateix, ens servirà el pa i el vi de la fraternitat. 



dissabte, 10 de setembre del 2016

Consuelo Madrigal i Nicola Sturgeon (VILAWEB/ONTINYENT, 10/09/2016)

Aquestes dues dones han estat notícia a la portada dels diaris recentment, això sí, per qüestions ben diferents. La primera, perquè amb el seu discurs, esperpèntic i decimonònic, fins i tot amenaçador, ha posat la llei per damunt de la llibertat. La segona, per apostar pel dret democràtic de decidir, amb llibertat, el futur del seu país, Escòcia.

La Sra. Consuelo Madrigal, Fiscal General de l’Estat, en el seu discurs del dia 6 de setembre, durant l’acte d’obertura de l’any judicial, va apostar per combatre el ‘desafiament a l’estat de dret’, i també l’independentisme. En presència del rei espanyol, la Sra. Madrigal va afirmar que en democràcia ‘no hi ha més legitimitat que la que es fonamenta en la Constitució’. Fins i tot es va atrevir a dir que allò que ‘allibera els ciutadans’ no és la llibertat ‘sinó la llei”! És evident, com li ha recordat l’amic Vicent Partal, que si la llei està per damunt de la llibertat, amb aquest argument mai no s’hauria pogut passar dels franquistes Principios Fundamentales del Movimiento a la Constitució que tant defensa la Sra. Madrigal. I és que aquellsPrincipios impedien qualsevol reforma democràtica, ja que amb ells el dictador deixava l’Estat ‘atado y bien atado’. I malgrat que la llei impedia qualsevol canvi, aquest es va produir, i d’aquesta manera, alterant la llei, és a dir, no fent-ne cas, van ser possibles unes eleccions el juny de 1977, i abans la legalització dels partits polítics, prohibits expressament pels Principios.
La Sra. Madrigal presentà la Fiscalia com la punta de llança per combatre les ‘vies de fet’ i les ‘pretensions demagògiques’ dels qui ‘contraposen la legitimitat democràtica i la legalitat constitucional’. La llei per damunt de la llibertat! Aquest és el programa de la Fiscalia i del govern espanyol. La llei per damunt de la voluntat lliure i sobirana d’un poble que vol expressar-se pacífica i democràticament, per tal d’aconseguir la plena llibertat. La llei per aturar el caos? O la llei per encadenar la llibertat?
La primera ministra escocesa Nicola SturgeonPer la seua part, la Sra. Nicola Sturgeon, primera ministra d’Escòcia, en la compareixença al Parlament d’Edimburg, proposà de preparar la legislació per fer un nou referèndum d’independència en relació al Regne Unit. Cal dir que a diferència de la Fiscal General de l’Estat espanyol, al Regne Unit de la Gran Bretanya no hi ha hagut (com tampoc no va passar fa dos anys) cap sisme, ni cap daltabaix, ni cap amenaça a la Sra. Sturgeon pel fet de presentar aquesta nova proposta de referèndum d’independència d’Escòcia. Però és evident que el Regne d’Espanya no té res a veure amb el Regne Unit de la Gran Bretanya. Ni el Sr. Rajoy no es pot comparar amb la Sra. Theresa May o amb el Sr. David Cameron. I és que, el que a la Gran Bretanya és un exercici de llibertat, a Espanya és un ‘desafiament a l’Estat de dret’.   
La Sra. Madrigal hauria de tindre presents les paraules de Barak Obama, plenes de sentit comú: ‘Gràcies als que van fer la marxa pels drets civils, els EUA són hui més lliures’. I també aquestes: ‘Hui recordem que la llibertat no ens és donada, sinó que és guanyada amb lluita i disciplina, amb persistència i fe’. O aquestes altres: ‘El camí és llarg però arribarem al final, ensopegarem, però ens tornarem a alçar’. I és que les lleis de l’Apartheid negaven als negres els drets que els pertocava com a persones. Però aquells negres, pràcticament esclaus en ple segle XX, es van negar a acatar i a complir unes lleis injustes, i d’aquesta manera es va aconseguir la llibertat. Per damunt de què deia la llei.
Anatole France deia: ‘L’arbre de les lleis ha de podar-se contínuament’. Però si aquests personatges són massa agosarats per a la Sra. Madrigal, li recomane que faça cas de les paraules del president Adolfo Suárez: ‘El futur no està escrit, perquè només el poble el pot escriure’.   
I és que cal recordar que, com molt bé deia el poeta Antonio Machado, ‘en España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa’.
La Sra. Consuelo Madrigal hauria de tindre en compte les paraules del Secretari de Relacions amb els Estats de la Santa Seu, Paul Richard Gallagher, que el 8 de setembre passat visità el Santuari de la Mare de Déu de Meritxell d’Andorra. En relació al coprincipat episcopal, Gallagher digué que ‘una entitat política depèn del seu poble, no de les forces exteriors’. Per tant el Vaticà respecta les decisions que naixen de la voluntat lliure d’un poble.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

divendres, 9 de setembre del 2016

Per què el PP no demana l’exempció de l’anglès a Oriola i a Requena? (VILAWEB/ONTINYENT, 08/09/2016

Això seria coherent amb l’actitud del PP d’aquestes dues viles del País Valencià, dins la campanya de rebuig a l’obligatorietat de la nostra llengua a l’ensenyament. Ho hem vist recentment, tant a Oriola com a Requena. El Sr. Javier Berasaluce, ex-batle de Requena i diputat provincial, és la màxima expressió de la incoherència política. Per una part, en un discurs esperpèntic, el Sr. Berasaluce manifestà la seua queixa al president de la Diputació de València, que parlava valencià, ‘porque no le entiendo’, i per altra, demana l’exempció del valencià a les zones castellanoparlants.
I és que la campanya perfectament orquestrada, tant del PP valencià com també del PP català i de Ciudadanos en la seua lluita contra la immersió lingüística a Catalunya, només té un objectiu: destruir la nostra llengua. Arraconar-la. Reduir-la a l’ús casolà o per a ‘patanes’, com li digué aquell guàrdia civil a mon pare: ‘Oiga D. José: ¿cómo es que usted, un hombre con tres carreras, habla en valenciano como los patanes?’. La resposta contundent i ferma de mon pare a aquell personatge nascut a la Manxa va ser: ‘Oiga, ¿y los patanes de su pueblo cómo hablan?”. Aquell home, posant-se la mà al tricorni, només va poder dir: ‘Coño, pues es verdad’.
La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià preveia, amb una timidesa més que prudent, l’exempció de la nostra llengua a les zones castellanoparlants. Una equivocació més de la ‘prudència’ o de la por dels socialistes durant la salvatge Batalla de València. I aquest és l’argument del PP per demanar que el valencià no siga obligatori a Requena, Villena o Oriola, ja que no consideren el valencià ni com a llengua pròpia ni de cap utilitat. Poden veure vostès els raonaments ‘científics’ i plens de ‘sentit comú’ del Sr. Berasaluce.
Però amb aquesta actitud de rebuig del PP a l’obligatorietat del valencià, per què no demanen també, a Oriola o a Requena, l’exempció de l’anglès? O és que la llengua de Shakespeare es parla a Oriola i a Requena? Si el valencià no es la llengua habitual d’aquestes zones castellanoparlants, i per això el PP encapçala la lluita per l’exempció del valencià, per què no fan el mateix amb l’anglès i exigeixen també l’exempció d’aquesta assignatura? Ah, sí! Perquè els membres del PP consideren l’anglès una llengua culta i útil, i el valencià, la llengua dels ‘patanes’. Més clar ja no ho pogué dir el Sr. Berasluce, en preferir l’anglès, ja que segons ell és ‘una lengua más práctica’ que el valencià.
Davant tot això, crec que l’actitud del PP en la defensa de ‘lo nostre’ és mereixedora del Premi Nobel de Literatura. Els membres del Comitè del Nobel només haurien de tindre en compte la proposició que el grup parlamentari del PP va presentar a les Corts Valencianes el 13 de juny de 2013 sobre l’origen del valencià, una llengua que va arribar al País Valencià amb els ibers, no amb el rei Jaume I: ‘La parla dels valencians s’escriu ya des del segle VI abans de Crist ab el llenguage ibèric’!! De Premi Nobel!! A veure si enguany, finalment, donen als dirigents del PP valencià el Nobel de Literatura. Se’l mereixen! I el de la Pau també, ja que defenen la llibertat dels alumnes per poder fer o no l’assignatura de valencià. Però no en el cas de l’anglès.
Això sí, alguns polítics haurien de recordar allò que Sant Pere va escriure a la segona carta: ‘Els prometen la llibertat, ells que són esclaus de la corrupció!’ (2 Pe 2:19) I també el que deia el polític colombià Diego Luis Córdoba: ‘Per mitjà de la ignorància es baixa a la servitud; per mitjà de l’educació s’ascendeix a la llibertat’. Serà per això que volen que el valencià estiga exclòs del sistema educatiu?
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

dijous, 8 de setembre del 2016

Colòmbia i Otegi (VILAWEB/ONTINYENT, 07/09/2016)

Una convivència fonamentada només en relacions de força, no és humana’.Aquestes paraules de l’encíclica ‘Pau a la terra’, de Joan XXIII, expliquen ben clarament com haurien de ser les actituds dels pobles i dels hòmens en les relacions mútues. I dic això en referència al procés que ha portat la pau a Colòmbia, gràcies al diàleg entre la guerrilla i el govern del president Juan Manuel Santos. Però també en relació a la pau a Euskadi.
L’acord de pau entre el govern de Colòmbia i les FARC, després de 52 anys de guerra i amb 220.000 morts i milers de desapareguts, ha tancat una de les pàgines més dramàtiques d’aquell país. Tots els governs, també el del Sr. Rajoy, han aplaudit aquestes negociacions després de 4 anys de diàleg, on s’ha fet un camí llarg i difícil per tal de passar de les armes a les idees. Han estat 52 anys de dolor i de sofriment, de la mateixa manera que a Euskadi es va viure el terror d’ETA i de la guerra bruta, dels segrestos i assassinats de la banda terrorista i de la violència inexplicable del GAL. Però a diferència del que ha passat a Colòmbia, amb un diàleg entre les parts enfrontades, a Euskadi (malgrat que hi va haver un contacte entre el govern del Sr. Aznar i la banda terrorista), no va ser possible una entesa entre ETA i l’Administració per acabar amb el clima de violència que va viure el País Basc i també l’Estat espanyol.
El que no entenc és la contínua animadversió del govern central (també en part de la Sra. Mónica Oltra) envers el Sr. Arnaldo Otegi, que després de sis anys i mig de presó seguéis demonitzat. Si el Sr. Rajoy ha lloat l’acord de pau a Colòmbia, un acord de pau (i cal no oblidar-ho) entre el govern i la guerrilla, per què la Junta Electoral continua ara negant la possibilitat que el dirigent de Bildu puga defendre les seues idees des del Parlament Basc? No va dir el Sr. Aznar que sense violència es podia parlar de tot? Per què el govern de Madrid i el PP, juntament amb UPyD i Ciudadanos, continuen negant al Sr. Otegi que puga encapçalar una candidatura a les eleccions a Euskadi? Per què la inhabilitació del Sr. Otegi, si ja ha complert la seua condemna?     
La guerra o el terrorisme sempre constitueixen una ruptura, un enfrontament marcat per l’odi i per la violència. I per arribar a la pau, per acabar amb aquesta ruptura que ha produït tant de dolor, cal una reconciliació fonamentada en la justícia i en l’amor fratern.
Déu ens ha confiat el ministeri de la reconciliació’ deia Sant Pau als cristians de Corint (2C 5:18). Només el perdó fa possible la pau en una societat dividida per tantes ferides, per conductes insolidàries, per recels i malfiances i per opressions estructurals. Només reconeixent la pròpia responsabilitat en el desordre col·lectiu i apostant per la pau podrem fer nàixer un món nou basat en la justícia, el diàleg i el respecte a l’adversari.

Només si sabem viure l’esperit del diàleg entre les diverses maneres de pensar i les diverses opcions polítiques, establint una negociació entre les parts enfrontades, farem realitat les paraules del profeta Miquees: ‘Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra’ (Mi 4:3).
El procés de pau entre el govern colombià i les FARC ha estat un bon camí per posar fi a la violència gràcies a la generositat d’ambdues parts, que han fet realitat el desig d’iniciar una nova etapa en aquell país, basada en la pau, el diàleg, la justícia i la reconciliació. Un camí que haurien pogut seguir també els governs centrals i ETA, per acabar així amb la violència i el terror. I és que com deia l’humanista valencià Joan Lluís Vives, ‘la primera condició per a la pau, és la voluntat d’aconseguir-la’.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.

diumenge, 4 de setembre del 2016

AL bisbe Arturo, nou auxiliar de València (VILAWEB/IONTINYENT, 03/09/2016)

Benvolgut germà bisbe Arturo: hui dissabte, per la imposició de mans i la invocació de l’Esperit, vostè serà ordenat successor dels apòstols, esdevenint així nou bisbe auxiliar de València. Ja des d’ara sap que pot comptar amb la meua pregària per tal que el seu ministeri episcopal siga ben fecund.
Fa dos dies, l’1 de setembre, vam conèixer el missatge que el papa Francesc ens ha adreçat amb motiu de la Jornada Mundial de Pregària per la creació. En aquest text, summament interessant, el papa ens urgeix a ser ‘custodis de la creació’, tan maltractada pels hòmens. He llegit amb interès el missatge del papa, que m’ha agradat molt, i n’he fet una ‘adaptació’, canviant allò que fa referència a la creació i al medi ambient, per la situació del valencià a l’Església.
El papa, en aquest text fa una ‘acció de gràcies per la meravellosa obra que ell ens ha confiat’. Els cristians valencians també donem gràcies a Déu per la nostra llengua, el valencià, que des del segle XIII, amb la reconquesta del bon rei Jaume I, ha arribat fins a nosaltres, malgrat que l’Església Valenciana ni l’ha protegit ni l’ha estimat, a diferència del que ha passat amb el castellà.
El papa ens mostra la seua preocupació ‘pel futur del nostre planeta’ i ens exhorta a ‘la justícia ambiental, la sol·licitud pels pobres i el compromís responsable amb la societat’. A mi també m’agradaria que en el ministeri episcopal que hui comença, vostè tinguera una especial preocupació pel futur de la nostra llengua al si de l’Església, per així promoure una justícia amb el valencià, manifestada amb la seua sol·licitud per la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval. Tant de bo siga possible un compromís per part seua amb el valencià, vostè que és de Vinalesa.
Si el papa ens demana ‘demostrar misericòrdia amb la nostra casa, la terra’, també vostè, amb la resta dels bisbes del País Valencià, hauria de demostrar misericòrdia pel valencià, tants anys menyspreat i arraconat al si de l’Església, per així recuperar-lo i utilitzar-lo amb normalitat en les celebracions litúrgiques.
I si el papa Francesc denuncia en aquest text la ‘devastació del medi ambient’, que ha fet que la terra s’haja convertit ‘en una superfície contaminada’, també vostè, amb valentia, hauria de denunciar la devastació que la jerarquia valenciana ha fet de la nostra llengua.
El papa fa una crida a ‘no rendir-nos ni ser indiferents’ davant la ‘pèrdua de biodiversitat i la destrucció dels ecosistemes, provocats pels nostres comportaments irresponsables i egoistes’. Crec que a nivell del País Valencià, també vostè hauria de denunciar la pèrdua de la nostra llengua al si de l’Església, provocada per la indiferència de la jerarquia valenciana, que amb un comportament irresponsable ha menyspreat, des de segles, el valencià. Per això el papa ens crida a ‘una conversió interior’ i a ‘buscar la misericòrdia de Déu pels pecats comesos contra la creació’. No cal dir que l’Església Valenciana també hauria d’iniciar una conversió interior per reparar els pecats comesos contra la llengua del nostre País. Perquè si Francesc ens demana ‘una conversió ecològica’, els bisbes i els preveres valencians (i també les religioses) haurien de buscar una conversió lingüística per reparar el mal que han fet des de segles contra el valencià.
Finalment, si el papa Francesc fa una crida a ‘respectar escrupolosament el manament de preservar la creació de qualsevol mal’, també els bisbes valencians haurien de preservar escrupolosament la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i l’Estatut d’Autonomia, que demana la protecció i la defensa de la nostra llengua. I de la mateixa manera que el papa ens demana en el seu missatge ‘rescatar els abandonats i els oblidats d’aquesta terra’, els bisbes valencians tenen el deure de rescatar els preveres que, fidels a la llengua, i sense comptar amb la benedicció dels nostres pastors, utilitzen, malgrat les dificultats, el valencià a la litúrgia. També els bisbes haurien de rescatar aquells cristians que volem ser cristians sense deixar de ser valencians. Perquè desgraciadament, al País Valencià sembla que per ser cristians hàgem de deixar de ser valencians, sentint-nos com ens sentim, obligats a deixar la nostra llengua a la porta dels temples.

Bisbe Arturo: l’Església ha estat transmissora de cultura. Però al País Valencià l’Església, des de fa segles, s’ha posicionat contra la llengua i la cultura dels valencians, marginant i menyspreant el valencià. Si el papa Francesc ens demana en el seu missatge preservar la creació i defensar el medi ambient, per què l’Església Valenciana no fa el mateix en relació a la llengua i a la cultura del País Valencià?
Pregue a la Mare de Déu del Puig, patrona de l’Antic Regne de València i a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià, perquè, amb valentia, en el seu ministeri episcopal de servei a l’Evangeli, vostè siga un defensor i un propagador en la nostra Església, de la llengua de Sant Vicent Ferrer. Amén.         
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

'Aquests són els meus principis, sino li agraden en tinc uns altres" (VILAWEB/ONTINYENT, 02/09/2016

Aquesta és una de les frases més cèlebres de Groucho Marx. Unes paraules que ben bé els polítics fan realitat pràcticament cada dia. No tots els polítics, certament, però sí molts d’ells. I és per això que la política està desprestigiada. Entre la corrupció i les incoherències o les mentides de molts polítics, aquesta activitat pública al servei dels ciutadans no és valorada positivament.
Després de les eleccions del desembre passat, el partit Ciudadanos va donar suport al PSOE per tal de formar un nou govern a l’Estat espanyol. Però com que no es va arribar a cap acord amb els altres partits, i PSOE i Ciudadanos no van aconseguir la majoria absoluta, es van haver de celebrar unes altres eleccions. Després dels comicis del mes de juny, ha estat també Ciudadanos qui de nou ha fet costat a una opció política per arribar a formar un govern. Però ara no ha estat el PSOE qui ha rebut els vots de Ciudadanos, com fa mig any, sinó que el partit del Sr. Albert Rivera ha donat suport al PP. Evidentment, amb tot el seu dret. Passa, però, que si en només sis mesos Ciudadanos ha fet aquest canvi, votant primer el PSOE i ara canviant el seu suport al PP, un canvi totalment legítim, les hemeroteques ens recorden incoherències i declaracions del tot inacceptables, que fan que la ciutadania dubte o recele d’uns polítics que com Groucho Marx, abans deien blanc i ara, negre.
Són molts els exemples que demostren la falsedat o una falta de coherència en els primers espases de la política de l’Estat. Però només n’esmentaré un. Entre les raons que el Sr. Albert Rivera exposà per donar suport al Sr. Pedro Sánchez hi havia el rebuig al Sr. Rajoy, per la corrupció que ha afectat bona part dels dirigents del PP. Per això el Sr. Rivera s’adreçà al Sr. Rajoy per dir-li: ‘Sr. Rajoy, crec que vostè no és creïble per liderar la nova etapa’.
Però en només sis mesos, el Sr. Rivera ha passat de rebutjar el Sr. Rajoy per considerar que el president del PP no podia liderar un nou govern, a apostar per la seua candidatura per tal de fer-lo nou president del govern.
Són molts els consells que la Bíblia dóna sobre com aconseguir una vida íntegra per tal d’arribar a comprendre ‘la justícia, l’equitat, la rectitud’ (Pr 2:9), i així obtenir la intel·ligència, ‘perquè adquirir-la val més que adquirir plata’ (Pr 3:14). El mateix llibre dels Proverbis exhorta l’home per tal que ‘aparte l’engany de la boca’ (Pr 4:24) i allunye ‘la falsedat dels llavis’ (Pr 4:24).
Una vegada més la Paraula de Déu denuncia aquell qui ‘va amb falsedat de boca’ i ‘amb la traïdoria dins el cor’ (Pr 6:14) i també els qui tenen ‘ulls altius, llenguamentidera’  (Pr 6:19) així com ‘els de cor fals’ (Pr 11:20).
Però és l’Evangeli qui ens recorda les paraules de Jesús al Sermó de la Muntanya sobre la sinceritat i la veritat en el parlar: ‘Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no’ (Mt 5:37).
Qui canvia de parer en un tres i no res, qui diu blanc i després diu negre, qui té uns principis però és capaç de canviar-los per uns altres, és aquell qui està arrelat, no en la veritat i en la sinceritat dels actes, sinó en la seua conveniència. I això, aquesta manera d’actuar, no ajuda gens a valorar la classe política, tan desprestigiada desgraciadament. Ho diu també l’Eclesiàstic així: ‘No vulgues mentir de cap manera, que no en pot eixir res de bo’ (Ecli 7:13).  
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

dijous, 1 de setembre del 2016

La Sra. BOnig i el finçament al País Valencià (La VEu del País Valencià, 02/09/2016)


Són molts els qui pensen que la política és l’art del mercadeig i que moltes vegades, precisament per la falta d’ètica, aquesta activitat pública al servei dels ciutadans (¿cal recordar-ho?) es pot convertir en una cova de lladres, amb estranys companys de taula, de llit o de botí.

L’oferiment de la Sra. Bonig de revisar l’infrafinançament, del tot injust, (pels segles dels segles?) que pateix el País Valencià, a canvi que Compromís i PSPV faciliten la investidura del Sr. Rajoy, és una proposta del tot immoral. Si tots els partits presents a les Corts Valencianes (i fora d’elles) han denunciat una i una altra vegada el mal finançament del País Valencià, que asfixia l’economia dels valencians, ¿no seria just millorar aquesta situació sense necessitat de “comprar” els vots del PSPV i de Compromís?

Segurament molts recordaran que el Conseller José Manuel Vela, del PP, amb la valentia que no han tingut cap dels altres polítics valencians d’aquest partit, va afirmar el 8 de novembre de 2012, fart per la injusta discriminació del Govern del PP: “Hasta aquí hemos llegado. No estamos dispuestos a aguantar un año más el modelo de financiación autonómica”. El Conseller Vela, amb un gest que l’honora, va qualificar aquell model com a “inadmisible” i també com a “absolutamente intolerable”.

Des del 8 de novembre de 2012 han passat pràcticament quatre anys i els valencians encara continuem amb un model que, gràcies a la prepotència que caracteritza el Sr. Montoro, és “inadmisible” i “absolutamente intolerable”.

¿A què ve ara, per part de la Sra. Bonig, un mercadeig dels vots del PSPV i de Compromís, quan el mateix exconseller Vela qualificava, escandalitzat, d’obsolet, un model econòmic que està asfixiant financerament el País Valencià? ¿Com és possible que s’arribe a supeditar el nou finançament valencià, al recolzament que el PSPV i Compromís haurien de fer al Sr. Rajoy? ¿No és del tot injust i “inadmisible”, i també “absolutamente intolerable” el tracte que el Govern de Madrid (ara del PP i abans del PSOE) fa al País Valencià? ¿Cal demanar els vots de Compromís i del PSPV per aconseguir un model econòmic que tots els partits defenen?


L’actitud de la Sra. Bonig és semblant a la del diputat del PP per Castelló, Óscar Clavell, processat per frau i que, també amb un gest més de mercadeig que d’honestedat, ha dit que si la seua dimissió afavoreix la investidura del Sr. Rajoy, deixarà la sua acta al Congrés de Diputats.

Tots els polítics haurien de tindre molt present el Psalm 51, que denuncia els hòmens “maliciosos” que “premediten males jugades”. Aquest Psalm s’escandalitza de “l’homeimpostor” i d’aquells que tenen una “llengua igual que un bisturí”, dels qui s’estimen “més enganyar que ser honrats” i dels qui van amb “paraules funestes”. 

Els polítics, tots, també haurien de tindre molt presents les paraules de Jeremies, que amb la força dels profetes denunciava la mentida: “Són engany les paraules de la seua boca” (Jr 9:7) i: “No diuen la veritat, han habituat la llengua a parlar fals” (Jr 9:4). I el profeta Osees afirma: “Juren i menteixen alhora” (Os 4:2).

Com diu un refrany popular: que el qui siga confrare, prenga candela. Recordant també el títol d’un llibre sobre la Mare Teresa de Calcuta, m’agradaria que els polítics tingueren “mans per a servir” i no per a robar. I llengua per dir la veritat i no per enganyar!


 

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT