dilluns, 23 de novembre del 2020

Quique: la frescor de l'Evangeli (CATALUNYA RELIGIÓ, 18/11/2020)

 Acaba de sortir el nou llibre de Quique Arenós, La Bíblia vista amb humor, una obra (publicada pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona) deliciosa i divertida que ens ajuda a endinsar-nos, amb humor, en el tresor insondable que és la Paraula de Déu. 

Dibuixant des de fa 63 anys, Quique Arenós, que ha publicat milers dels seus  dibuixos en sis diaris i en més de cent revistes, ens convida a redescobrir i a aprofundir, en clau d’humor, l’Antic i el Nou Testament. I és que l’humor no està renyit amb la Sagrada Escriptura. Al contrari: l’humor (que rima amb amor) ens fa comprendre millor la Paraula de Déu. Un Déu que no és un ancià, amb llargues barbes i amb cara de pomes agres, com de vegades ens l’han presentat, i sempre malhumorat. Déu, com ens el mostra Quique Arenós, és el Déu del somriure i fins i tot de la rialla.

L’agost de 2018, en una trobada amb jesuïtes irlandesos, el papa Francesc els deia: “Hem de treballar perquè es comprengui bé la frescor de l’Evangeli i la seva alegria”. Perquè, continuava el papa,“Jesús va venir a portar-nos l’alegria, no una casuística moral”. I el papa afegia encara: “Cada matí reso la pregària de Sant Tomàs More, demanant el sentit de l’humor. Nosaltres hem de tenir aquest sentit”.

Nascut a la ciutat valenciana de Vila-real, a la Plana Baixa, Quique Arenós, que començà a publicar els seus acudits el 1956, ha rebut entre d’altres, el premi Saló Nacional de l’Humor, a Ciutadella, el 1971, l’Olimpíada Internacional de l’Humor, a València, el 1972, el Premi Mingote, a Madrid, el 2010 o la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat del País Valencià el 2010.

Els dibuixos de Quique Arenós ja formen part d’una gran quantitat de revistes, com Saó (amb més de 5000 acudits publicats) o també a les publicacions del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, amb acudits sobre l’Antic i el Nou Testament i encara a Catalunya Cristiana i a Vida NuevaFamilia CristianaMás Hogar 2000. Quique Arenós també ha col·laborat amb els seus dibuixos als diaris Ya, amb més de 2500 acudits, PuebloAragón/Exprés, Las Provincias, Mediterráneo, amb més de 10000 originals, o Valencia Fruits. Quique Arenós, mestre de primària durant 41 anys, començà a publicar els seus acudits el 1956 i des d’aleshores no ha parat de mostrant-nos el seu art, fet sempre des del respecte i la ironia, amb una gràcia que fa néixer en el lector, el somriure o fins i tot la rialla. Quique Arenós també ha publicat els següents llibres: Sin censura eclesiástica (1974), Sálvese quien pueda (1993), Castelló(n) (1995), Molt Fràgil (2000), Pobres ricos (2001), Tico el agnóstico (2004), De norte a sur (y Dios en medio) (2007), La escuela vista con humor (2011) y Quique 60 anys dibuixant humor (2016).

La seva obra, extensa i  molt apreciada, la podem trobar als museu de Feno (La Corunya), al de Castillo de Larrés (Osca) i al museu de l’Humor Dulcinea del Toboso (Toledo). A més, també hi ha un mural de 25 per 15 metres, d’un acudit seu a la Vila-real, la seva ciutat natal.

En un món amb dificultats de tota mena, amb entrebancs i problemes, amb l’odi i les enveges entre homes, pobles i cultures, amb mirades tristes i cansades, penso que els dibuixos de Quique Arenós són com un aire fresc i nou que ens empelta d’esperança.

Mossèn Ballarín, al programa de TV3 El convidat, del 13 d’octubre de 2010, coneixedor de la situació actual que viu la nostra societat, volia que l’Església no fos “tan avorrida” i per això demanava “que Déu concedeixi a l’Església una cosa que Ell té infinitament, que és sentit de l’humor”.

Jo crec que els dibuixos de Quique Arenós transmeten aquest sentit de l’humor tan necessari per a viure amb salut. Per això els acudits d’aquest llibre, són un bon antídot contra la tristesa i contra el mal humor, tan freqüents en el nostre dia a dia. D’ací que a la catequesi de les parròquies i en les reflexions dels preveres per preparar les homilies, aniria molt bé comentar i compartir el sentit d’aquests dibuixos que ens omplen d’alegria i de bon humor.  

Penso també que els acudits de Quique Arenós, com la pregària de Sant Tomàs More, expressen amb bon humor “la frescor de l’Evangeli i la seva alegria”, com digué el papa Francesc als jesuïtes irlandesos. I si, com digué el papa Francesc el Nadal de 2019, Jesús és el “somriure de Déu”, Quique Arenós, amb aquests seus acudits, ha sabut mostrar-nos aquest somriure, així com l’alegria i la joia d’aquest Déu, que en Jesús s’ha fet proper i ha vingut a fer camí amb nosaltres. Un camí d’esperança, un camí per retrobar aquell somriure que ens fa homes i dones capaços d’albirar un horitzó nou. Els acudits de Quique Arenós ens treuen el mal humor i, fins i tot, el cansament. Per això proposo que cada dia, com el papa, al matí, al mateix temps que resem la pregària de Sant Tomàs More, fem una mirada a un o a dos dels excel·lents dibuixos de Quique Arenós, per afrontar el dia, malgrat tot, amb il·lusió, amb bon humor, amb ganes de viure.

Quique Arenós, com escriu el seu fill Pau, “mai va ser un capellà (encara que alguna vegada el van confondre amb mossèn Ballarín)”. Quique és, continua el seu fill Pau, “un revolucionari amb una visió crítica de la cúria, els bisbes i la hipocresia”. Per això “molts bisbes s’ennuegaven amb els melindros sucats al cafè amb llet, quan llegien Vida Nueva”.

El papa Francesc, amb el seu sentit de l’humor tan característic, ens ha regalat diversos documents caracteritzats tots ells per la joia o l’alegria: el Goig de l’Evangeli, l’Alegria de la veritat, Alegreu-vos i celebreu-ho o encara, l’Alegria de l’amor. I és que com un dels dons de l’Esperit, el goig o la joia hauria d’estar més present en la nostra vida i en la vida de l’Església. Per això els cristians tenim la missió de fer néixer l’alegria en els nostres cors, enmig d’un món ple de tristesa, d’injustícies i de llàgrimes. I encara més ho hem de fer ara, en aquest temps marcat per la incertesa i el dolor que viuen moltes famílies degut a la Covid-19.   

És evident que llegint aquest llibre (publicat pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona), els problemes quotidians no desapareixeran. Seran els mateixos de sempre, els mateixos que abans, però sabrem enfocar-los (i afrontar-los) d’una manera diferent. I sense deixar que ens aclaparen, sabrem veure les dificultats de cada dia amb optimisme i amb confiança en Déu, en els altres i en cadascun dels qui mirarem aquests suggeridors i bells dibuixos, que ens mostren el rostre bondadós i somrient del Déu que en Jesús s’ha fet un dels nostres.                                                               

Cal ser contundents (VILAWEB/ONTINYENT, 18/11/2020)

 Això demanava la doctora Antònia Flor, metgessa del servei d’infeccions de la Fundació Althaia per a aturar la covid-19. La doctora Flor que, molt assenyadament, deia que era partidària ‘d’accions més contundents per aturar la covid-19’, es lamentava que malgrat els mesos que des de l’inici de la pandèmia hem tingut per respondre a aquest virus, ‘com és possible que tornem a suspendre?’. A més, el personal sanitari, deia Flor, està rebentat, perquè ‘es fan coses a mitges’ i per això demanava ‘mesures més dràstiques i eficaces’. Perquè només ‘si la sanitat va bé, l’economia va bé’.

La doctora Flor, que el març passat va capitanejar a Manresa la lluita contra la pandèmia davant un virus desconegut, demanava d’anar tots junts, perquè si hi ha ‘escletxes, tot l’esforç no servirà de res’.

És evident que la lluita contra aquest virus demana sacrificis, un valor que hui no ‘cotitza’, que no va a l’alça, ja que vivim en una societat flonja i adolescent que ho vol tot i a l’instant i que fuig del compromís, sense el qual no madurem.

Cal ser flexibles, sí. Però quan és necessari cal ser exigents i contundents, com demanava la doctora. I és que per a véncer covid-19 calen unes restriccions més dures i sacrificis, com ara renunciar a festes i trobades, reduint els contactes i la vida social i la mobilitat, i sobretot les actituds incíviques d’alguns ciutadans, per a així tallar la cadena de transmissió del virus: en cas contrari no aturarem aquesta pandèmia. I és que la situació és molt alarmant, amb 8.300 contagis en cinc dies al País Valencià i amb residències que concentren més d’una de cada tres morts per covid. Al País Valencià ‘els ingressos per covid es disparen’, perquè ‘ja n’hi ha tants com a principis d’abril’ (Levante, 17 de novembre de 2020). Des de l’inici de la pandèmia i fins al 16 de novembre, els casos positius per PCR al País Valencià han estat 83.545 i han mort 2.354 persones. A més, a tot el món ja hi ha més de cinquanta milions de persones amb covid-19.

Sant Benet, a la Regla Benedictina, ens presenta un text molt humà, però alhora molt exigent, ja que el pare dels monjos vol que el monestir siga un lloc per a persones madures i responsables i per això mateix demana sacrificis. Quan Sant Benet reprèn els monjos ho fa per a corregir-los, per a ajudar-los a créixer, perquè maduren i siguen responsables. Sant Benet no és un home rígid i intransigent, sinó que a la Regla dóna una oportunitat i una altra al monjo desobedient o obstinat perquè arribe a convertir-se. Però quan el monjo, que ha estat corregit diverses vegades, és contumaç i rebel i no fa cas de l’exhortació de l’abat, Sant Benet és contundent i demana al capítol 28 de la Regla ‘que l’abat faça ús ja del ferro de l’amputació, no fóra cas que una ovella malalta contagiara tot el ramat’, i per això el fa fora del monestir.

Una amiga periodista em deia fa uns dies: ‘A veure si la ciutadania posa trellat d’una vegada, que tampoc costa tant! Quan ens vam confinar vaig pensar: ens queixem per queixar-nos. Si tenim menjar, sostre i família, què més volem?’ I afegia encara: ‘Els que em fan molta pena són els iaios a les residències que estan ja molts mesos sense poder-ne eixir. Nosaltres, poc o molt, podem anar fent vida normal, però i ells?’. 

Les màscares són incòmodes? Més ho són els respiradors que han de portar els malalts de covid-19 a les UCI. La distància i evitar els desplaçaments o la interacció social són mesures dures? Encara en són més els dies a l’hospital. Un Nadal restringit, com sembla que tindrem, i les restriccions són un gran sacrifici? Pitjor són més els sacrificis del personal sanitari que, extenuat, continua lluitant contra aquesta pandèmia i cuidant els malalts. Per això són necessàries (i així ho hem de seguir) les limitacions de l’aforament als actes de culte, comerços i mercats ambulants, hotels, biblioteques o sales d’exposicions. I només si seguim les recomanacions de sanitat, podrem tallar la cadena de contagis i evitar el col·lapse dels hospitals i les morts dels malalts de coronavirus.        

Vivim en una societat que ho vol tot i de seguida, sense saber esperar, sense renunciar a res, sense esperit de sacrifici. Però ara, com molt assenyadament deia la doctora Antònia Flor, és hora de ser contundents i prendre mesures dràstiques per a acabar amb el virus, perquè el sacrifici del personal sanitari demana també el nostre sacrifici.

I és que la contundència no és intransigència sinó responsabilitat i maduresa.  

 

Mossèn Antoni M. Alcover i Benigànim (VILAWEB/ONTINYENT, 16/11/2020)

 Estic llegint el volum IV de les obres completes de mossèn Antoni M. Alcover, on l’autor del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) descriu les excursions que va fer pels Països Catalans per a fer els estudis dialectals, juntament amb les observacions sobre fonètica, morfologia i ortografia, geografia i estadística de la llengua catalana.

Pel que fa a les excursions de mossèn Alcover de 1909, 1910, 1913, 1914, 1916 1917, 1918, 1920, 1921 i 1923, la que més m’ha interessat ha estat la de 1918, ja que l’autor del DCVB visità Benigànim (com ja havia fet el 1902), a més de Benissa, Monòver, Elx, la Vila Joiosa, Tàrbena, Pego, Alpatró, Gandia, Sueca, València, Llíria, Morvedre, Castelló de la Plana, Alcalà de Xivert, Benassal i Vinaròs, per passar després a Tortosa i més pobles de Catalunya i fins a Fraga, a la Franja de Ponent.

Mossèn Alcover va començar l’excursió pel País Valencià de 1918 el 21 de juny a Monòver, i arribà el 10 de juliol a Benigànim, d’on anotà les característiques d’aquesta vila de la Vall d’Albaida de la següent manera: ‘Benigànim: De la província de València, a 69 km d’aqueixa ciutat, de 3613 habitants (Martínez Aloy, Geogr. Pro. Valencia, II, 34,35)’. Mossèn Alcover també diu que ‘hi fiu l’enquesta dia de juliol de 1918 amb Mn. Joan Bta. Alabort i Benavent, de 54 anys, l’escolanet Àngel Mateu i Pastor, de 8, i els seminaristes Domingo Cuquerella i Moscardó, de 16, Antoni Pla i Boluda, de 16, Víctor Cuquerella i Gomar, de 16’.

Pel que fa als estudis dialectals, mossèn Antoni M. Alcover cita diverses vegades Benigànim, quan diu que ‘sona  -o la –a àtona final dels noms (substantius i adjectius) en singular, especialment si en la síl·laba anterior hi ha –o, -u o –i, dins tots aqueix endrets’. L’autor del DCVB enumera com a pobles que tenen aquesta característica ‘Santa Pola, Alacant, Bocairent, Ontinyent, i pobles de sa conca, Benisoda, Aielo de Malferit, Agullent, Albaida i tots els pobles de sa vall, Benigànim, Benimarfull’ i més.

Mossèn Alcover també anotà que ‘trobàrem que no pronuncien la r final del verb que du afegit un enclític: Novelda, Monòver, Pinós, Santa Pola, Benigànim’ i més pobles valencians. 

També a Benigànim (a més d’altres viles), mossèn Alcover trobà el cas de ‘la pèrdua de la r medial de la primera, segona i tercera persona plural de l’auxiliar vatx: vàRem, vàReu, vàRen, i per lo mateix pronuncien: và(e)m, và(e)u, và(e)n, i ademés va(e)s en lloc de vaRes’.

Encara, mossèn Alcover notava les particularitats de la partícula pronominal HO, que a  Benigànim es pronunciava com HU: ‘tu no HU saps’, igual que al Verger, ‘no HU sé tot açò’.

Una altra particularitat de Benigànim, segons l’estudi de mossèn Alcover, va ser el cas de la ‘pèrdua de la –r dels infinitius davant els sufixos lo, la, los, les, li, lis’. Així mossèn Antoni M. Alcover diu: ‘Vetací els casos que trobàrem d’això: a Benigànim: no sabia a on posà-LOS; a Alcoi: venia per contà-Lo; a Benidorm: déixa’m tapa-LA’.

Pel que fa als ‘Aplecs de sufixos de 3a persona sense el reflexiu SE darrere el verb’, l’estudiós diu que a Benigànim trobà aquest exemple: ‘el paper dona-LI-LO’ i a Ontinyent: ‘eixos animals no és possible pagar-LI’LS’. 

Finalment, mossèn Alcover cita de nou Benigànim quan fa referència a l’excursió que va fer a Biar, ja que diu que ‘Hi fiu l’enquesta el dia 10 de juliol de 1918 en el convent de Franciscans de Benigànim amb Fr. Lluís Galbis i Alfaro, de 18 anys, i Fr. Josep Antoni Arnau i Martínez de 17, ambdós nadius de Biar’.

D’aquesta manera, els treballs de mossèn Antoni M. Alcover recullen la situació i el lèxic de Benigànim, quan visità aquesta vila de la Vall d’Albaida el 1918. 

diumenge, 15 de novembre del 2020

Jornada Mundial dels Pobres (VILAWEB/ONTINYENT, 14/11/2020)

 Aquest diumenge 15 de novembre, i per quart any, el papa Francesc ens convida a celebrar la Jornada Mundial dels Pobres, sota el lema ‘Dóna la mà al pobre’. 

Enmig d’aquesta pandèmia que ho està canviant tot, el papa ens exhorta a posar la nostra mirada ‘en el que és essencial i a superar les barreres de la indiferència’, que sovint són les que ens impedeixen veure els pobres.

El llibre de l’Eclesiàstic, anomenat també de Jesús Fill de Sira, ens dóna, com ens recorda el papa, diversos ‘consells sobre moltes situacions de la vida, i la pobresa n’és una’. En aquest llibre de la Bíblia ‘descobrim una sèrie de suggeriments’, que ens ajuden a enfocar la vida i a fer-nos càrrec dels qui sofreixen.

El papa ens recorda que ‘la pregària i la solidaritat amb els pobres i amb els qui sofreixen, és inseparable’. I és que, com ens diu, ‘per a celebrar un culte agradable al Senyor, és necessari reconèixer que tota persona porta impresa en si la imatge de Déu’. Per això, ‘el temps dedicat a la pregària, no pot convertir-se mai en una coartada per descurar el proïsme necessitat’. 

També ens recorda, en aquesta Jornada Mundial dels Pobres, que ‘la generositat que sosté al dèbil, que consola l’afligit, que alleuja el sofriment, que retorna la dignitat als qui l’han perduda, és una condició per a una vida plenament humana’. I és que fer-nos càrrec dels altres, i en especial de tots els qui pateixen, i ser sensibles al dolor dels germans, ens fa més humans. I pel contrari, la indiferència (com el levita i el sacerdot de la paràbola del bon samarità), ens lleva humanitat.

Com ens diu el papa, ‘mantenir la mirada cap al pobre és difícil, però és molt necessari per a la nostra vida’. Per això, ‘per a donar suport als pobres és fonamental de viure la pobresa evangèlica en primera persona’, com ens diu Jesús a les Benaurances: ‘Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel’ (Mt 5:3).

El papa Francesc ens demana que ‘el crit silenciós de tants pobres ha de trobar el poble de Déu en primera línia per a donar-los veu, defendre’ls, solidaritzar-nos amb ells, davant tanta hipocresia i tantes promeses que no es compleixen’. Donar la mà als pobres, com ens diu el papa, ‘fa descobrir a qui ho fa, que dins de nosaltres existeix la capacitat de realitzar gestos que donen sentit a la vida’. El papa reclama que ens fem càrrec d’aquells ‘que viuen a prop nostre i són un reflex de la presència de Déu’ (Gaudete et exsultate, 7), però dels quals, com si foren invisibles, no parla ningú. Donar la mà al pobre, com diu el papa, ‘és un signe que recorda la proximitat, la solidaritat, l’amor’ que naix de veure l’altre com el nostre germà. 

En aquesta pandèmia que vivim i patim, com ens diu el papa, ‘quantes mans esteses hem pogut veure: la mà del metge que es preocupa per cada pacient; la mà de l’infermer i la infermera que cuiden els malalts; la mà de qui treballa en l’administració; la mà del farmacèutic, exposat a tantes peticions en un contacte arriscat amb la gent; la mà del capellà, del voluntari que atén els qui viuen al carrer i els qui no tenen menjar’.

La pandèmia provocada per la covid-19 ens produeix ‘una gran sensació de desorientació i impotència’. A més, aquesta situació ja està produint una nova pobresa per la pèrdua de treball i el tancament de l’hostaleria, gimnasos, teatres o cinemes. Molts autònoms es troben en una situació desesperada, fins al punt que moltes famílies han d’acudir a Càritas o als bancs d’aliments per a poder menjar. Això fa que, des del març passat, ‘ens sentim’, com diu el papa, ‘més pobres i més dèbils’.

També és una pobresa, per les restriccions motivades pel coronavirus, ‘la falta de relacions interpersonals’, així com la pèrdua d’éssers estimats, molts dels quals hem enterrat sense poder-nos-en acomiadar i sense poder fer un dol per l’absència dels qui s’han mort sols als hospitals.

Com ens diu el papa, ‘donar la mà al pobre és una invitació a la responsabilitat i un compromís’ per fer un món més humà. I també ‘és una crida a portar les càrregues dels més dèbils (Ga 5:13-14; 6:2)’, com ens recorda Sant Pau.

En el seu missatge amb motiu d’aquesta jornada, el papa denuncia aquells que, indiferents als sofriments dels germans, ‘no es deixen commoure per la pobresa’ i amb una actitud cínica, ignoren que ‘els exclosos continuen esperant’ la nostra ajuda. Tots hem d’estar alerta perquè sovint, ‘sense advertir-ho, ens tornem incapaços de compadir-nos’ dels qui sofreixen i per això mateix ‘ja no plorem davant el drama dels altres’.

Tant de bo que tots posem el nostre gra d’arena per acabar amb la pobresa, donant la mà i obrint el nostre cor als qui sofreixen.

Canvi de cel·la i covid-19 (VILAWEB/ONTINYENT, 11/11/2020)

 Després d’onze anys al noviciat de Montserrat, sis com a ajudant del mestre i cinc com a mestre de novicis, l’octubre de l’any passat el P. abat va nomenar un nou mestre. Per això vaig deixar la cel·la del noviciat on vaig viure onze anys i vaig passar (provisionalment) a una altra cel·la del monestir, fins que el 12 de novembre de 2019, ara fa un any, vaig vindre al santuari del Miracle per a ajudar els monjos d’aquesta xicoteta comunitat.


Tot i que Sant Benet preveu a la Regla que els monjos hagen de dormir en un espai comú (RB 22), el retorn a la cel·la individual, com ens recordava a les Glosses l’abat Cassià Just, ‘està ben justificat, d’acord amb el context humà actual’. I és que ‘la cel·la assegura un espai d’intimitat personalitzador i equilibrant psicològicament, i ofereix més possibilitats per a la pregària i per a la lectio’.

Per altra part, Sant Benet, que vol que al monestir el ‘vici de la propietat siga extirpat de soca-rel’, preveu ‘que l’abat done totes les coses necessàries’ (RB 55) a cada monjo. Actualment no és pròpiament el pare del monestir qui dóna als monjos el que necessitem, ‘cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes’ (RB 55), sinó que ara l’ordinador, els llibres o la roba, els proveeixen als monjos els diversos àmbits del monestir. 

Amb tot, i no se sap ben bé perquè (per inèrcia?, per instint de possessió?), sovint a la cel·la es van acumulant o amuntegant andròmines de què només ens n’adonem quan hem de canviar de cel·la. D’aquesta manera, deixar una cel·la i passar a viure en una altra es converteix en un èxode en el qual buidem l’espai on hem viscut durant una etapa de la vida, per a desfer-nos de moltes coses (de vegades inútils) que amb el temps, i sovint d’una manera inconscient, hem anat acumulant.

Per això canviar de cel·la és sempre saludable, ja que d’aquesta manera ens desinstal·lem i eixim d’un espai que no és nostre (i que no hauríem de privatitzar) i que ara ocuparà un altre monjo, alhora que eixim també de rutines i ens desfem de ‘possessions’ que hem anat acumulant amb el temps. 

Canviar de cel·la és com revisar o avaluar aquella etapa de la vida que hem viscut en aquell espai. És plegar la tenda i, lleugers d’equipatge, com nòmades en la vida, i desinstal·lats, continuar el camí. 

Pense que la covid-19, com el canvi de cel·la, són una oportunitat que ens ha d’ajudar a revisar la nostra vida per a canviar el que siga necessari. Hem d’aprofitar la covid-19 per a prioritzar allò que de veritat és important en nosaltres i deixar de banda costums i hàbits que amb el temps hem anat adquirint i que no són realment essencials per a viure.

No serveixen ni per a taps d’escopeta (VILAWEB/ONTINYENT, 07/11/2020)

Com diu el refrany popular, no serveixen ni per a taps d’escopeta: ni els polítics que han presentat la partida destinada a la casa reial al projecte de pressupostos, ni els qui han ‘descobert’, en una absurda teoria conspiranoica, que Rússia enviaria deu mil soldats per donar suport a la independència de Catalunya, ni els membres del Tribunal Suprem espanyol que han acordat que siguen indemnitzats amb 1.350 milions d’euros el Banc Santander, CaixaBank i Bankia, ni els negacionistes de la covid-19. Sí, ni per a taps d’escopeta no serveixen els responsables d’aquests despropòsits.

Que la casa reial, en el projecte de pressupostos per al 2021, tinga una partida de 8.431.150 euros, un 6% (544.000 euros) d’increment amb relació a l’anterior partida, és immoral. Aquests diners representen la pujada més alta destinada a la casa reial dels últims anys. És escandalós que enmig del sofriment que viu tanta i tanta gent, amb ERTO, famílies a l’atur, persones que demanen ajuda a Càritas o als bancs d’aliments per a poder menjar per la pandèmia del coronavirus, que el govern presente aquesta partida dels pressupostos amb els quals la casa reial s’embutxacarà 8.431.150 euros.
La partida destinada a la casa reial per al 2020 ha estat de 7.887.150 euros, dels quals un 48,63% han estat per a despeses de personal, un 35,27% per a despeses i serveis, un 8,62% per a la família reial, un 6,05% per a inversions i un 1,43% per a fons de contingència.

El 8,62% destinats a la família reial, del total de 7.887.150 euros, representen 679.872,33 euros. I d’aquests 679.872,33 euros, durant l’any 2020 el rei ha ‘cobrat’ 248.562,36 euros, que són més de quaranta-un milions de les antigues pessetes. La reina Letízia ha ‘cobrat’  136.701,36 euros, i la reina emèrita Sofia, 111.854,88 euros.

Quin infermer, metge o treballador de la neteja d’un hospital cobra un sou semblant al dels reis? I això que al govern espanyol hi ha una força que estava contra la ‘casta’! I ara, els qui denunciaven la ‘casta’ li estan regalant uns sous escandalosos. Evidentment, els bisbes no denuncien aquesta immoral partida destinada a la casa reial, malgrat la pobresa que flagel·la tantes i tantes famílies i més encara enmig d’aquesta pandèmia i de la crisi social.

Però tampoc no serveixen ni per a taps d’escopeta els responsables de la investigació que ha deduït, o descobert, que Rússia enviaria 10.000 soldats per a implementar la independència de Catalunya. No sé si els ‘cervells’ que tenen aquestes teories conspiranoiques deuen haver arribat a aquesta conclusió perquè Sant Jordi és patró tant de Catalunya com de Rússia. Que els jutges defensen la tesi dels 10.000 russos és de manicomi! Algú s’imagina una mena de desembarcament de Normandia però a la Barceloneta (o al port de Tarragona) de 10.000 soldats russos? Que no tenen sentit del ridícul?

Tampoc no serveixen ni per a taps d’escopeta els membres del Tribunal Suprem, que han acordat que l’estat (com si estiguera per a tirar coets) indemnitze el Banc de Santander, Bankia i CaixaBank amb 1.350 milions d’euros perquè aquestes entitats financeres van desemborsar aquesta quantitat per tancar el magatzem subterrani de gas, situat davant de la costa valenciana. Si haguera anat avant el projecte Castor, els beneficis haurien anat als ciutadans, que ara serem els qui, amb els nostres impostos, pagarem aquests diners?

Finalment, tampoc no serveixen per a taps d’escopeta els negacionistes de la covid-19, que s’atreveixen a desqualificar els investigadors que han estudiat la propagació del coronavirus. Haurien de demostrar les seues tesis treballant (sense màscara) als hospitals i residències amb malalts del virus.

El capítol 6 del llibre de la Saviesa comença així: ‘La saviesa és millor que tindre força’. El Suprem espanyol, els qui han atorgat aquests diners a la casa reial, els negacionistes de la covid-19 i els qui han ‘descobert’ els 10.000 soldats russos demostren que tenen molta força però molt poca saviesa, i per això no serveixen ni per a taps d’escopeta. D’ací que el mateix capítol 6 de la Saviesa, com si s’adreçara a aquests quatre grups d’‘eminències’, els diu: ‘Vosaltres ministres no heu decidit amb rectitud, ni heu guardat les lleis, ni vos heu comportat segons el designi de Déu’ (Sa 6:4).

Malgrat que tots aquests col·lectius no serveixen ni per a taps d’escopeta, no m’estranyaria que algun ajuntament decidira ‘sàviament’, posar un carrer o una plaça al Suprem espanyol, als negacionistes, als diputats que aprovaran els pressupostos de la casa reial o a les eminències que han descobert la invasió de Catalunya amb 10.000 soldats russos.

divendres, 6 de novembre del 2020

“Muera la inteligencia” a Massamagrell (LEVANTE-EMV, 04/11/2020)

 Aquesta frase del general José Millán-Astray (encara que segons l’historiador Hugh Thomas, fou: “Muera la intelectualidad traïdora”), va ser pronunciada pel fundador de la “Legión” al Paranimf de la Universitat de Salamanca, el 12 d’octubre de 1936, anomenat pel Règim, “Día de la Raza”, en un acte acadèmic amb la presència de Carmen Polo, esposa de Franco.

Va ser en la inauguració del curs acadèmic de la Universitat de Salamanca, quan el professor Francisco Maldonado va fer un discurs on atacà violentament Catalunya i el País Basc, pobles que qualificà de “cánceres en el cuerpo de la nación”. Maldonado defensà aferrissadament el feixisme, “que es el sanador de España”, ideologia que segons ell “sabrá como exterminarlos”.

Després que al paranimf algú cridara: “Viva la muerte”, Millán-Astray respongué amb el clàssic i triple crit feixista: “España”, responent la gent: “Una”, seguit altra vegada de: “España”, i els assistents: “Grande”, i finalment: “España”, amb l’aclamació: “Libre”. Un grup de falangistes feren la salutació feixista, amb el braç alçat, saludant la fotografia de Franco que presidia el paranimf. Va ser aleshores quan el rector de la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno digué: “Estáis esperando mis palabras. Soy incapaz de permanecer en silencio. A veces estar en silencio equivale a mentir, porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia”. Després d’afirmar que ell era basc i que el bisbe de Salamanca, Enric Pla, present a l’acte, era català, Unamuno digué: “El general Millán-Astray es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo como se multiplican los mutilados a su alrededor. Pero desgraciadamente en España hay demasiados mutilados”. Va ser aleshores quan el general Millán-Astray, fundador de la “Legión”, cridà: “Muera la intelectualidad traïdora”. Unamuno respongué al crit de Millán-Astray amb la seua coneguda frase: “Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha”. No cal dir que els assistents a l’acte es revoltaren contra Unamuno, que va rebre tota mena d’insults.

Huitanta-quatre anys després d’aquell infame crit de Millán-Astray, també hui ressona el crit, “Muera la inteligencia”, a Massamagrell, (Levante, 31 d’octubre de 2020), ja que Vox ha propiciat, amb l’ajuda dels concejals del PP, del Cs i de Veïns de Massamagrell i la inestimable i infame abstenció del PSOE, que Joan Fuster, ja no tinga l’avinguda que hi havia en aquesta població de l’Horta. Cal dir que només Compromís i Unides Podem van rebutjar la moció de Vox, defensant el nom de l’intel·lectual de Sueca a l’avinguda de Massamagrell.

Quan els demòcrates valencianistes recordem encara les agressions terroristes, amb paquets bomba, que van patir Joan Fuster i Sanchis Guarner, la llibreria 3i4 i també els assassinats de Guillem Agulló i Miquel Grau (davant la passivitat dels governants de torn) ara, amb la vergonyosa abstenció del PSOE, Joan Fuster és de nou vilipendiat, traient el seu nom a una de les avingudes de Massamagrell. Val a dir que la repercussió mediàtica sobre l’abstenció del PSOE, ha dut els socialistes de Massamagrell a fer marxa arrere i mantindran el nom de l’assagista de Sueca en l’avinguda que porta el seu nom.

En el debat de la moció de censura de fa uns dies que va presentar Vox, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, demanà un cordó sanitari per aïllar l’extremadreta. I el PP, sí, es va desmarcar de Vox, no recolzant la moció de censura de l’extremadreta. Però això no va ser sinó una comèdia per part del PP, com ara es veu a Massamagrell amb el recolzament d’aquest partit a la moció de Vox. Però el més greu d’aquest “Muera la inteligencia” a l’ajuntament de Massamagrell, ha estat l’abstenció del PSOE, situant-se en una pretesa i inútil equidistància entre els qui votaven a favor de la moció i els qui la van rebutjar.

L’abstenció del PSOE és més que surrealista, ja que va permetre tirar avant la proposta de Vox, al·legant que “la moció de Vox era correcta, no atenia a criteris polítics”! El que és increïble és que el PSOE de Massamagrell vulga fer-nos creure que la moció de Vox “no atenia a criteris polítics”.

Per això, jo, com deia Miguel de Unamuno, també “Soy incapaz de permanecer en silencio”, perquè, com deia el rector de la Universitat de Salamanca, “a veces estar en silencio equivale a mentir, porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia”. És així com s’ha d’interpretar el silenci (abstenció) del PSOE a Massamagrell, permetent, amb la sua passivitat, l’agressió a Joan Fuster.

Les vegades que vaig parlar amb l’assagista de Sueca, gran amic de mon pare, vaig vore un home intel·ligent, gens dogmàtic, crític amb el poder, un gran demòcrata amb una fina ironia, a diferència dels concejals dels partits que han tret el seu nom a una avinguda de Massamagrell i també del partit que, amb la seua vergonyosa abstenció, ha permès, el “Muera la inteligencia” a l’ajuntament d’aquesta vila de l’Horta.

Com fa huitanta-quatre anys a la Universitat de Salamanca, als regidors de Vox, PP, Cs i Veïns de Massamagrell i als del PSOE, hui Miguel de Unamuno també els diria: “Tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha”. I intel·ligència i respecte pels intel·lectuals del País Valencià.

El “Muera la inteligencia” el tornem a vore hui a l’ajuntament de Massamagrell, en els concejals que han votat a favor de traure el nom de Joan Fuster a l’avinguda que honorava el gran assagista de Sueca i en els qui es van abstenir.

No m’estranyaria que els concejals que han votat a favor del canvi de nom de l’avinguda Joan Fuster, proposaren el nom de Millán-Astray per a un carrer de Massamagrell, evidentment, “sense criteris polítics” i que el PSOE s’abstinguera, com ha fet amb el canvi de nom de l’avinguda Joan Fuster. O fins i tot que posaren a una plaça amb el nom de: “Muera la inteligencia”. El que segur que no faran és dedicar-li un carrer a Miguel de Unamuno.

I és que encara hui hi ha molts Millán-Astray disfressats o amagats en polítics insensibles o contraris a la cultura, que continuen perseguint (com quan els posaven bombes) als grans intel·lectuals del País Valencià.  

dilluns, 2 de novembre del 2020

‘No es pot dir als palestins que no tenen dret a una terra i a una nació’ (VILAWEB/ONTINYENT, 27/10/2020)

 Això va afirmar fa uns dies el nou Patriarca Llatí de Jerusalem, Jeanbattista Pizzaballa, en relació amb el conflicte palestí-israelià i al dret de Palestina de tindre una nació pròpia. 



Nomenat nou Patriarca Llatí de Jerusalem pel papa Francesc el 24 d’octubre passat, les declaracions de monsenyor Pizzaballa estan en la línia del que afirmava Joan Pau II, el papa dels drets de les nacions, qui va revitalitzar d’una manera especial aquesta dimensió dels drets humans i va desenrotllar un ampli magisteri sobre aquestes qüestions, recollides en el Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

Són moltes les citacions i pronunciaments destacats de Joan Pau II que van recollir magistralment mossèn Antoni M. Oriol Tataret i mossèn Joan Costa Bou. De tots els pronunciaments del papa Joan Pau II, cal recordar l’important discurs del papa polonès a l’Assemblea General de l’ONU, el 5 d’octubre de 1995, ara fa vint-i-cinc anys, un text d’una gran claredat i concreció, que va tindre un gran ressò internacional.

En el punt 6 del discurs, el papa afirmava: ‘La Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada en 1948, ha tractat de manera eloqüent dels drets de les persones; però encara no hi ha un acord anàleg internacional que afronte de manera adequada els drets de les nacions. Es tracta d’una situació que ha de ser atentament considerada per les qüestions urgents que planteja sobre la justícia i la llibertat en el món contemporani’.

En el punt 8, Joan Pau afirmava el dret de les nacions a la seua existència. Deia: ‘El seu dret a l’existència és certament el pressupòsit dels altres drets d’una nació: ningú, per tant (ni un estat, ni una altra nació, ni una organització internacional) no té dret mai de creure que una determinada nació no siga digna d’existir’. 

Per això han estat tan importants les declaracions de monsenyor Jeanbattista Pizzaballa,  Patriarca Llatí de Jerusalem, sobre el conflicte palestí-israelià. En la conferència Terra Santa i Orient Mitjà, va dir que ‘no es pot dir als palestins que no tenen dret a una terra i a una nació’. Tot lamentant la situació dels dos pobles en aquests moments, Pizzaballa deia que la solució ‘dos pobles, dos estats’, ‘en aquests moments és molt difícil d’aconseguir perquè no hi ha diàleg entre les dues parts’. El nou Patriarca demanava a Israel i a Palestina ‘gestos que puguen reconstruir la confiança mútua al territori’. Pizzaballa deia també que ‘hi ha una població de milions de persones que esperen una paraula clara com a poble i com a nació’, i  per això defensava ‘una solució digna per als palestins’. En la mateixa línia que Pizzaballa, el 27 de setembre passat, el papa Francesc demanava que els problemes es resolguen ‘per mitjà del diàleg i la negociació’.

Hi ha algunes veus entre els bisbes que defensen que l’Església no pot fer política, per exemple en la posició en relació amb els presos independentistes (una situació que s’hauria de resoldre amb una amnistia), encara que els bisbes sí que fan política quan donen suport a la trajectòria del rei emèrit. Però caldria recordar a aquells que s’oposen a una declaració dels bisbes sobre els presos polítics, que el 18 d’octubre passat, el papa Francesc demanava l’alliberament dels pescadors detinguts a Líbia i adreçava una paraula d’ànim i suport a aquests pescadors detinguts des de fa més d’un mes i als seus familiars. El papa deia que havia ‘arribat l’hora de detenir qualsevol forma d’hostilitat afavorint un diàleg que porte a la pau’. 

També, amb relació a si els bisbes fan o no fan política amb les seues declaracions, és bo de recordar unes paraules del bisbe Casaldàliga quan deia: ‘S’ha de fer política, sí senyor, i no es pot fer religió veritable, sobretot religió cristiana, si no es fa també política. Si no em preocupe de la terra, de la salut, de l’educació, de les comunicacions, no m’estic preocupant de la vida humana, perquè jo m’he de preocupar de la vida en aquest món: la vida en l’altre món és un assumpte de Déu que ell resoldrà molt bé’.

I encara, enmig del debat de si l’Església ha de fer política o no, el monjo cistercenc Francisco Rafael de Pascual, del monestir de Viaceli, deia: ‘No crec que ningú em diga que fique pose en política. Ser monjo és també una opció política’. Tampoc no es va mantenir neutral (i es va declarar partidari de fer política) el monjo trapenc Thomas Merton, que afirmava: ‘Faig del meu silenci monàstic una protesta contra les mentides dels polítics i quan parle és per negar que la meua fe i la meua Església puguen estar alineades amb aquestes forces d’injustícia i de destrucció’. I és que en el seu compromís social a favor de la pau, Merton afirmava: ‘És la meua intenció fer de la meua vida un rebuig, una protesta contra els crims i les injustícies de la guerra i de la tirania política. Per mitjà de la meua vida monàstica, dic no als camps de concentració, als judicis polítics, als assassinats judicials, a les injustícies econòmiques i a tot l’aparell socioeconòmic que no sembla encaminar-se sinó cap a la destrucció global’.  

Tornant al discurs de Joan Pau II a l’ONU de fa vint-i-cinc anys, en el punt 11è distingia diverses formes de nacionalismes, així: ‘En aquest context caldria aclarir la diferència essencial entre una insana forma de nacionalisme, que predica el menyspreu per les altres nacions o cultures, i el patriotisme que, al contrari, és el just amor pel propi país d’origen. Un veritable patriotisme no busca mai promoure el bé de la pròpia nació en perjudici d’altre. Això, de fet, acabaria per fer mal també a la pròpia nació i produiria efectes perjudicials tant per a l’agressor com per a la víctima’. I el papa Joan Pau II continuava així: ‘El nacionalisme, especialment en les seues expressions més radicals, està, per tant, en antítesi amb el veritable patriotisme, i hui en dia hem de treballar per fer que el nacionalisme exacerbat no continue proposant en formes noves les aberracions del totalitarisme’. I acabava així: ‘És un compromís que val òbviament quan s’assumeix, com a fonament del nacionalisme, el mateix principi religiós, com per desgràcia s’esdevé en certes manifestacions de l’anomenat fonamentalisme’. 

Cal recordar que el catalanisme i el valencianisme social, cultural i polític, han estat sempre un moviment patriòtic que no té res a veure amb el ‘nacionalisme exacerbat’ que denunciava Joan Pau II, tot i que des de posicions ‘unionistes’ s’han llançat contra els nacionalistes valencians i catalans aquesta acusació de nacionalistes ‘exacerbats’, cosa del tot falsa. El fet curiós és que els qui veuen la palla als nostres ulls, no veuen la biga en els seus. 

Si el nou Patriarca Llatí de Jerusalem, Jeanbattista Pizzaballa, deia que Palestina té dret a una terra i una nació, per què altres pobles com Catalunya, Euskadi, Galícia o el País Valencià, no tenen el mateix dret a una terra i a una nació?

"Las bienaventuranzas, semillas de resurrección" (RELIGIÓN DIGITAL, 01/11/2020)

 Cuentan de un sacerdote que mientras hacía la homilía veía un hombre que sentado en el primer banco de la iglesia, no solo dormía sino que incluso roncaba. Cuando acabó la homilía el sacerdote dijo al monaguillo: despierta a aquel hombre que está roncando. Pero el niño le contestó: despiértelo usted que lo ha dormido con su homilía.

En esta fiesta de Todos los Santos, no creo que las bienaventuranzas nos adormezcan sino todo lo contrario, nos desvelan e incluso nos inquietan, porque si las hacemos nuestras nos desinstalan y por eso mismo nos hacen entender la vida de una manera diferente. Y es que con las bienaventuranzas deja de estar en primera línea la violencia y la riqueza, el poder, el dinero y el prestigio, que quedan sustituidos por la paz, la solidaridad, la humildad y la bondad.

Pero hoy ¿quién es capaz de llamar felices a los pobres, a los humildes, a los que lloran, a los limpios de corazón, a los que tienen hambre y sed de justicia, a los que trabajan por la paz, a los perseguidos por el hecho de ser justos? Más corrientemente nuestro mundo proclama felices a los que tienen dinero, fama y poder, a los que ríen y se lo pasan bien, a los que se enriquecen traficando armas o drogas o con otros negocios sucios y a los que triunfan aunque sea a base de pisotear a los más débiles de la sociedad.

El obispo Pere Casaldàliga le escribía así a su madre: “Madre, no sufras por mí. Me siento más feliz que nunca. Ahora empiezo a comprender aquella bienaventuranza de Jesús: Bienaventurados los perseguidos por causa de la justicia, porque de ellos es el reino de los cielos”. Y es que per su fidelidad al Evangelio, el obispo Pere perdió la amistad de los poderosos y de los ricos y por eso fue tratado de comunista, terrorista y subversivo. Cuando la policía registró su casa y se llevaron algunos libros y apuntes suyos, Casaldàliga dijo que se habían olvidado llevarse el libro más revolucionario: el Evangelio. Y es que si no las leemos desde la rutina, las bienaventuranzas nunca son neutras, ni políticamente correctas, ya que dan la vuelta nuestra escala de valores.

Los santos, los de ayer y los de hoy, pusieron las bienaventuranzas en el centro de sus vidas. San Benito y San Francisco de Asís, Santa Teresa de Jesús y San Ignacio de Loyola, San Óscar Romero, San Juan XXIII y San Pablo VI o el joven de 15 años, Carlo Acutis, beatificado hace unas semanas, todos estos santos (y otros anónimos que podemos conocer y que en esta fiesta de Todos los Santos celebramos, aunque no hayan estado canonizados) pusieron en sus vidas, por delante del Decálogo escrito en tablas de piedra, las bienaventuranzas, escritas en sus corazones.

Las bienaventuranzas nos empujan a denunciar las guerras, el hambre y las injusticias de nuestro mundo y a escuchar el grito de los pobres y de la tierra. Las bienaventuranzas nos piden no sumergirnos en la indiferencia ante el dolor de nuestro mundo. Porque las bienaventuranzas nos hacen ver que es ya hora de trabajar a favor del bien común de los ciudadanos y del planeta. Ante el escándalo de las guerras y del hambre, las bienaventuranzas son para nosotros luz de esperanza y semillas de resurrección.

En este tiempo de dolor y de muerte, de confinamiento y de desesperanza por la Covid-19, las bienaventuranzas nos ayudan a sembrar semillas de alegría y de paz, porque son la gran fuerza que tenemos para transformar la Iglesia y el mundo.

Las bienaventuranzas nos hacen ver que más que la técnica necesitamos humanidad, dulzura y bondad, ya que sin esos valores la vida es inhumana. Por eso las bienaventuranzas nos ayudan a vivir con las manos abiertas y el corazón solidario y nos animan a rechazar “el cinismo que gobierna nuestra vida ecológica, política, económica y social”, como ha afirmado el patriarca Bartolomé de Constantinopla.

En esta solemnidad de Todos los Santos, conviene recordar que la encíclica del papa Francisco, “Hermanos todos”, nos invita a construir un mundo más humano, más fraterno y más solidario, un mundo capaz de acoger y apoyar a los que más sufren. Hemos de hacer realidad un mundo basado en la civilización del amor, como ha dicho el papa recientemente en el Encuentro Internacional celebrado en Roma “Solo el amor apaga el odio, solo el amor vence la injusticia”.

Las bienaventuranzas nos piden compartir nuestro pan con los que no lo tienen, a enjugar las lágrimas de los que lloran, a visitar y a apoyar a los presos perseguidos y encarcelados injustamente, a trabajar por la paz y a acoger a los que viven sin dignidad. Y es que como ha dicho el papa, “delante de Dios no somos extraños ni cifras. Somos rostros y corazones conocidos uno por uno por nuestro nombre”.

Los santos lo hicieron así y por eso nosotros, llamados también a la santidad, hemos de hacer de las bienaventuranzas, del Evangelio y de Jesús, el centro de la Iglesia y de nuestras vidas.

Finalmente me gustaría que, en este tiempos tan difíciles por la Covid-19, todos nosotros diésemos gracias a Dios por los bienaventurados de hoy que están en primera línea contra el coronavirus: los médicos, los enfermeros, los farmacéuticos, los investigadores, el personal de limpieza de hospitales y residencias que, trabajando hasta la extenuación, están luchando contra esta pandemia.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT