dimecres, 29 de gener de 2020

Per què no demanen l'exempció de l'anglés a Oriola i a Villena? (LEVANTE-EMV, 25/01/2020)

És el que seria coherent amb l'actitud dels qui han orquestrat una campanya de rebuig a l'obligatorietat de la nostra llengua a l'ensenyament. Ho vam vore fa un mes, (Información, 13 de desembre de 2019), en l'article del Sr. Ortuño, on exposava "las preocupaciones de la Vega Baja para que se adapte la ley a la singulariad de cada zona". Per això el Sr. Ortuño demanava "eliminar la obligatoriedad del valenciano en nuestra comarca". I encara més recentment, ho hem vist en la manifestació del dissabte passat, dia 18 a Oriola, on els manifestants, acomboiats pels màxims dirigents dels partits de la dreta (partits que al nostre país han perpetrat un genocidi lingüístic) protestaven per la "imposició" del valencià a l'ensenyament.
L'objectiu clar i evident dels qui demanen l'exempció del valencià (però no de l'anglès), és arraconar la nostra llengua de l'àmbit docent i evidentment de la vida social del País Valencià . Els ciutadans que es van manifestar a Oriola pretenen reduir la nostra llengua a l'ús casolà o deixar-la només per als "patanes", com li digué aquell guàrdia civil a mon pare en plena dictadura: "Oiga D. José: ¿como es que usted, un hombre con tres carreras habla en valenciano como los patanes?". La resposta contundent i ferma de mon pare a aquell personatge nascut a la Manxa, va ser: "Oiga, ¿y los patanes de su pueblo como hablan?". Aquell home, posant-se la mà al tricorni, només va poder dir: "Coño, pues es verdad".
La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià preveia, amb una timidesa més que exagerada, l'exempció de la nostra llengua a les zones castellanoparlants. Una equivocació més de la "prudència" o millor de la por dels socialistes durant la salvatge "Batalla de València". I aquest és l'argument dels qui ara demanen que el valencià no siga obligatori a Villena o a Oriola, ja que no consideren que el valencià no té cap utilitat. És l'autoodi a la llengua que l'Estatut proclama com a pròpia dels valencians. I en aquest autoodi, l'Església valenciana (o millor dit, els bisbes i els preveres valencians) té un paper molt important, quan menysprea la llengua dels nostres pares i l'arracona d'una manera ignominiosa.
Però amb aquesta actitud de rebuig a l'obligatorietat del valencià, perquè diuen que ells no parlen valencià, ¿per què els qui es van manifestar a Oriola no demanaren també l'exempció de l'anglès? ¿O és que la llengua de Shakespeare es parla a Oriola o a Callosa de Segura? Si el valencià no es la llengua habitual d'aquestes zones castellanoparlants, i per això alguns abanderen la lluita per l'exempció del valencià, ¿per què no fan el mateix amb l'anglès i exigeixen també l'exempció d'aquesta assignatura als instituts?. Ah, si! Perquè els qui estan contra el valencià consideren l'anglès una llengua culta, pràctica i útil, i pel contrari el valencià és la llengua dels "patanes".
Els manifestants a Oriola cridaven demanant la llibertat de poder triar la llengua a l'escola. I per això defenien la llibertat dels alumnes o dels pares per poder fer o no l'assignatura de valencià. Però no fan el mateix en el cas de l'anglès, de les matemàtiques, de la física o la literatura espanyola. Perquè si els pares poden demanar l'exempció del valencià, també podrien demanar l'exempció de les matemàtiques o de la química. Però clar, les matemàtiques i la química són assignatures importants i el valencià, no.
Això sí, després, aquests que volen l'exempció del valencià, es queixen quan per ocupar una plaça de l'Administració es demana el valencià. I és que per una part no volen estudiar-lo i per l'altra, protestaran quan el valencià siga (algun dia) un requisit.
¿Què passarà si una persona que no sap valencià, es troba a una finestreta de l'Administració i no pot entendre un ciutadà que parla (perquè té aquest dret), en valencià. El que passa constantment és que el valencianoparlant ha de parlar castellà, perquè el funcionari que l'atén, no l'entén. El valencianoparlant, que sí que és bilingüe, ha de deixar la seua llengua de costat, perquè els qui defensen el bilingüisme només són monolingües. Per això un informe del Consell d'Europa ha dit que "el valencià es troba en una situació preocupant". I això, gràcies als qui deixen de costat la nostra llengua, perquè els seus interlocutors no entenen el valencià, degut a que en la docència van demanar l'exempció d'estudiar aquesta llengua. I per "educació", el valencianoparlant passa al castellà. Mon pare contava una anècdota que li va passar a l'Alcúdia. Un dia se li acostà un home que, en castellà, li preguntà per un carrer. Mon pare li va contestar en valencià, i en vore que aquell home l'entenia va continuar explicant-li, en valencià, el que volia saber aquell home. Quan aquell home se n'anà, els qui havien vist l'actitud de mon pare li digueren que era un mal educat, ja que, segons ells, hauria d'haver contestat en castellà la pregunta que li havia fet aquell home. Mon pare els respongué: "Si parlar en valencià és ser mal educat, vull ser mal educat".
Els qui protesten per la "imposició" del valencià, no diuen res de la "imposició" del castellà que tenim els valencianoparlants. I caldria recordar als qui no volen la "imposició" del valencià, que les dues llengües són oficials al País Valencià. Però ells (PP, Cs i Vox) només creuen en l'oficialitat del castellà i menyspreen el valencià, que també és oficial i a més, la llengua pròpia del País Valencià.
Ignorar les llengües és empobrir-se culturalment. És el que deia el polític colombià, Diego Luis Córdoba: "Per mitjà de la ignorància es baixa a la servitud; per mitjà de l'educació s'ascendeix a la llibertat". Serà per això que volen l'exempció de la nostra llengua i que el valencià estiga exclòs del sistema educatiu?

L'exemple valent i coherent de l'escriptora Isabel-Clara Simó, alcoiana universal que ens ha deixat, ens exhorta a defensar la nostra llengua.

Noves Oracions per a la missa (VILAWEB/ONTINYENT, 15/01/2020)

Aquest és el títol del nou llibre que ha escrit Josep Lligadas, amb l’objectiu d’acostar els textos de les oracions col·lectes i de les de després de la comunió a la sensibilitat del nostre temps.
Cal tenir en compte que en les celebracions de les comunitats cristianes, i malgrat que s’utilitza la llengua vernacla (a excepció de l’Església valenciana), ‘el llenguatge litúrgic és un mur’, com diu Josep Lligadas en el pròleg d’aquest llibre. Lligadas defensa la necessitat de renovar el llenguatge que s’utilitza en la litúrgia i per això ens recorda, amb paraules d’Enzo Bianchi i de Goffredo Boselli, la importància d’adequar aquesta realitat: ‘El primer obstacle per a gran part dels qui participen en la litúrgia, és el llenguatge litúrgic’. I és que, com diu l’autor, tot i que ‘la reforma litúrgica del Concili Vaticà II ens va fer el regal de la litúrgia en les llengües vives, li va quedar, almenys, una assignatura pendent: la renovació del llenguatge litúrgic’.
Lligadas també recull les paraules del jesuïta Víctor Codina, qui explica que freqüentment, l’actitud passiva dels assistents a les celebracions litúrgiques, és ‘en part, per la manca de formació litúrgica, i en part pel fet que les oracions i pregàries resulten difícils’, a més d’estar ‘expressades en un llenguatge incomprensible per a la gran majoria del poble’. Per això el P. Víctor Codina afirma que ‘la reforma litúrgica del Vaticà II es va quedar a mig camí’.
En aquest llibre, Lligadas afirma que ‘el llenguatge litúrgic és un mur que impedeix de viure les celebracions cristianes amb tota la seua riquesa’, i per tant ‘impedeix viure la fe cristiana amb tota la seua riquesa’. Posa diversos exemples de la dificultat de comprensió dels textos per a la sensibilitat de hui, com el cas del Pregó Pasqual, amb ‘algunes formulacions que més aviat costen de pair’ (com ara l’expressió ‘Per a redimir l’esclau, heu sacrificat el Fill’), o la pregària de la Salve Regina, que conté formes com els ‘desterrats fills d’Eva’ o ‘gemir i plorar en aquesta vall de llàgrimes’, cosa que segons Lligadas, ‘és un mur per a qualsevol persona allunyada o no creient’.
L’autor d’aquest llibre posa més exemples ‘que mostren la inadequació del nostre llenguatge litúrgic’, com ‘el llenguatge de culpa per a parlar de la resurrecció de Jesús’, o també ‘el fet que en les oracions oficials, a Déu l’anomenem gairebé sempre amb títols de poder’, o encara, ‘les frases-enigma en les oracions litúrgiques, que semblen una endevinalla’. Finalment, Josep Lligadas ens mostra més formes que dificulten la comprensió d’aquests textos, com ‘la colla d’expressions i formulacions litúrgiques de l’Escriptura o de la tradició litúrgica que, dites ara, tenen un significat que grinyola molt amb la nostra sensibilitat cristiana i amb la sensibilitat de les persones del nostre temps’, provocant així ‘malentesos innecessaris’, que obliguen ‘a equilibris mentals igualment innecessaris’.
Josep Lligadas, tot i defensar la necessitat de ‘valorar els ritus i els textos que tenim, i, en principi, seguir-los’, demana com un ‘repte urgent’ l’oportunitat de ‘servir uns textos més propers, més de veritat’, per tal d’afavorir ‘una millor vivència de la celebració cristiana per als cristians d’aquest temps’.
Amb l’objectiu d’adaptar i actualitzar i, per tant, de fer més comprensibles aquests textos de la missa, Josep Lligadas ha escrit aquest interessant llibre, que ‘conté, per a cada dia de l’any, una “pregària d’aplec”, que es correspon amb el que en diem l’oració col·lecta, i una “pregària de comiat”, que es correspon al que en diem l’oració postcomunió’.
Josep Lligadas i Vendrell, que va néixer a Viladecans el 1950, és director de les revistes L’Agulla i Viladecans Punt de Trobada. Va ser ordenat prevere el 1976 i és doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. El 1970 va començar a col·laborar amb el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, on ha exercit de cap de redacció, director de diverses col·leccions i revistes, i és autor d’un ampli nombre de materials i publicacions de caràcter litúrgic, teològic, d’espiritualitat i de vida cristiana. El 1995 deixà l’exercici del ministeri presbiteral i es va casar amb Mercè Solé.
El llibre de Josep Lligadas, amb 295 pàgines, conté els textos de la ‘pregària d’aplec’ i la ‘pregària de comiat’ dels Temps forts, de les celebracions mòbils després de la Pentecosta, dels diumenges i dels dies ferials del Temps de durant l’any i del propi dels sants i santes. A més també hi ha uns formularis comuns i per a intencions especials i finalment dos apèndixs: un sobre les Oracions sobre les ofrenes i un segon sobre els Prefacis.
Aquest és un llibre a tenir en compte per a afavorir una litúrgia més viva i més pròxima a les sensibilitats de hui, i per això mateix, és una obra que ens pot ajudar a viure la nostra fe, gràcies a aquests ‘textos litúrgics més actuals’ que connecten més amb el pensament i la realitat del segle XXI.

La justícia espanyola, a la deriva (VILAWEB/ONTINYENT, 12/01/2020)

El Tribunal Suprem, la Junta Electoral Central (JEC), el jutge Llarena i tutti quanti, no fan més que anar a la deriva en les seues actuacions. A més de fer el ridícul davant Europa.
Com és possible que la justícia espanyola no faça cas de les decisions jurídiques d’Europa? Com és possible que el Tribunal Suprem espanyol arribe a desobeir el TJUE?
Després del ‘paperot’ del jutge Llarena, ara no ha tingut més remei que reconèixer la immunitat dels eurodiputats Puigdemont i Comín (fora d’Espanya) i per això ha demanat el suplicatori al Parlament Europeu. Per altra part, la injustícia que el Suprem fa al també eurodiputat Oriol Junqueras, mantenint-lo en presó i impedint-ne la presència al Parlament Europeu, és majúscula. Com també és escandalosa la decisió del Parlament Europeu (indubtablement pressionat per Espanya) de llevar-li la condició d’eurodiputat a Oriol Junqueras. I encara, la inhabilitació del president Torra, ja és de jutjat de guàrdia. Ni la JEC, ni cap tribunal, no pot resoldre el conflicte polític que viu Catalunya. La JEC no és un òrgan competent per a inhabilitar el president Torra.
Tot això és la justícia espanyola, una justícia de sainet i de pandereta que ha fet el seu propi Brèxit, ja que s’ha situat fora de la jerarquia jurisdiccional europea.
Davant això, Europa hauria d’actuar contra Espanya per la desobediència reiterada, encara que el Parlament Europeu també haja actuat immoralment, llevant el càrrec d’eurodiputat a un electe recolzat en milers de vots.
Per altra part, que els nou membres dels CDR empresonats per terrorisme el setembre passat hagen estat alliberats, com s’explica ara? Com s’entén que una acusació tan greu com és la de terrorisme, haja quedat en no res i ara els detinguts estiguen lliures? Els qui van acusar, condemnar i criminalitzar com a terroristes els membres dels CDR ara alliberats, demanaran perdó o dimitiran? Els qui van acusar el president Torra de ser còmplice de terroristes, què diran ara? Què ha quedat de la farsa de l’operació Judes (amb un desplegament policial impressionant) si no s’han trobat ni armes ni explosius?
La desobediència del Suprem espanyol al TJUE no ens ve de nou. Fa uns anys, i tots ho recordem, qui va ser conseller d’Educació de la Generalitat Valenciana en temps del PP, Alejandro Font de Mora, va desobeir reiteradament, una vegada rere l’altra, les sentències de la justícia espanyola que reconeixia la unitat de la nostra llengua. I no va passar res! El Sr. Font de Mora va continuar desobeint les sentències de la justícia. Per això ara el Suprem es permet de desobeir el TJUE i tampoc no passa res.
És veritat que res de tot això no em sorprén gens ni miqueta, ja que l’estat espanyol es creu que sempre té la raó, perquè la seua jurisprudència es basa en la unitat d’Espanya i en la Constitució. Per això tampoc em va estranyar que el rei Felipe VI, en el discurs amb motiu de la Pasqua Militar el 6 de gener passat, diguera que les forces armades i la Guàrdia Civil estaven compromeses amb la Constitució i Espanya. No va dir amb els Drets Humans o amb la democràcia.
Per això la justícia espanyola ha quedat ben retratada (i ben desacreditada) davant Europa. De fet, com tothom pot veure, la justícia espanyola és una justícia de taverna, de caserna o de caverna, que és el mateix. I així estem.
Davant aquest panorama, els bisbes espanyols podrien dir el que han afirmat els bisbes veneçolans. Reunits en la CXIII Assemblea Ordinària Plenària de la Conferència Episcopal Veneçolana, els bisbes veneçolans han exigit ‘que es respecte la legitimitat de l’Assemblea Nacional’ de Veneçuela. A veure si els bisbes espanyols demanen també que es respecte la legitimitat del Parlament de Catalunya, que és l’únic que pot nomenar o cessar el president de la Generalitat. També estaria bé que els bisbes exigiren que la JEC no s’immiscira en l’intent d’inhabilitar el president Torra.
L’espectacle de justícia espanyola és lamentable. D’òpera bufa o de vodevil, ja que està permetent la violació dels drets democràtics al president Torra, a l’eurodiputat Junqueras i als CDR empresonats durant mesos i ara alliberats, malgrat les acusacions tan greus de terrorisme, per les quals van ser detinguts.

Felip V i Felip VI cap per avall (VILAWEB/ONTINYENT, 18/01/2020)

Els valencians tenim penjat, cap per avall, al museu de l’Almodí de Xàtiva, el rei Borbó Felip V. L’autor d’aquesta ‘rebel·lia’ va ser el capellà Francesc Gil Gandia, un home valent i bo de veritat. Va ser l’agost de 1956 quan l’amic Francesc Gil va tindre la magnífica idea de girar cap per avall el rei Borbó que va manar cremar Xàtiva, com a protesta pel càstig infligit als xativins. Va ser ell qui va comentar al Sr. Carles Sarthou Carreres, director del museu on hi havia aquesta pintura de Josep Amorós, la conveniència de posar cap per avall el rei Borbó, com a penitència pel terror que provocà a Xàtiva amb l’incendi de la ciutat fidel a la causa dels Maulets. I va ser el mateix Francesc Gil qui pujà dalt d’una cadira i canvià la posició de la pintura, que quedà cap per avall, tal com encara hui podem veure.
He recordat aquest fet memorable de protesta pacífica i d’insubmissió ferma, perquè la matinada del dissabte 11 de gener, a la plaça Major de Vic, un grup de persones va penjar, dalt d’una grua, una pancarta del rei Felip VI, també cap per avall. Però a diferència del que passa a Xàtiva, només 24 hores més tard la Fiscalia va ordenar que els Mossos d’Esquadra la retiraren.
En primer lloc, no sé si hi ha perill que la Fiscalia, sempre tan zelosa per defensar la monarquia, en saber com està posat el rei Borbó a Xàtiva, demane que el quadre de Felip V siga retirat del museu de l’Almodí, com ha obligat a fer amb la pancarta del rei Felip VI a la plaça Major de Vic.
Però el que considere més greu, és la persecució de la llibertat d’expressió i de protesta. Quan un estat penalitza la dissidència i criminalitza el dret de protestar, té un problema de falta de democràcia. Això ja va passar a Girona el 2007, quan uns joves van cremar unes fotos del rei espanyol. Per aquest motiu van ser condemnats, ja que el Codi  Penal espanyol contempla pena de presó de fins a dos anys, per delictes d’injúries i calúmnies contra el rei. Però el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va tombar la sentència del tribunal espanyol. Encara més: Europa va condemnar l’estat espanyol per multar els jóvens que van cremar aquelles fotos. El TEDH decidí per unanimitat que la llibertat d’expressió sí que empara la crema de fotografies del rei i per això obligà l’estat espanyol a abonar els 2.700 euros de multa i els 9.000 euros en despeses d’honoraris que van haver de pagar els dos jóvens condemnats per injúries a la Corona.
Que la Fiscalia obligue els Mossos d’Esquadra a despenjar una pancarta del rei, perquè el monarca hi estiga cap per avall, vol dir que la llibertat d’expressió no està reconeguda com cal. Per això, com he dit abans, si la Fiscalia arriba a saber que la pintura del rei Felip V que hi ha a Xàtiva està també cap per avall, igual en uns dies ens trobem amb la Guàrdia Civil entrant al museu de l’Almodí, per a llevar aquesta pintura del rei Borbó (antecessor de l’actual) que va cremar Xàtiva. Certament que això seria un fet lamentable i m’imagine que els xativins (encapçalats pel meu bon amic Agustí Ventura, cronista oficial de la ciutat) impedirien, per a defensar el dret de protesta i per castigar el rei que va cremar Xàtiva. A veure què passa.

Europa té a les mans el seu propi futur (VILAWEB/ONTINYENT, 16/01/2020)

Europa té a les mans el seu propi futur’. Aquestes paraules del polític Robert Schuman resumeixen molt bé la missió i el destí del vell continent. A finals de la segona Guerra Mundial, uns hòmens preocupats per la situació d’Europa van posar els fonaments del que havia de ser la Unió Europea. Uns fonaments basats en la llibertat i en la igualtat, en l’humanisme i en la fraternitat entre els pobles d’Europa.
Aquells hòmens, Robert Schuman, Alcide De Gásperi, Jean Monnet i Konrad Adenuer, anomenats ‘pares d’Europa’, després de la desfeta del vell continent amb una confrontació bèl·lica i amb milions de morts, van somiar un futur nou per a tots els qui vivien dels Urals a l’Atlàntic i del Mediterrani a les zones més al nord d’Europa. Els ‘pares d’Europa’ van somiar un continent nou, que nasquera amb força de les pròpies cendres, com l’au Fènix. Es tractava de fer realitat allò que va dir el psicòleg, neuròleg i filòsof austríac Víktor Frankl, internat durant el nazisme als camps de concentració: ‘L’home que s’alça, és encara més fort que el que no ha caigut’.
Europa va caure en un mar de contradiccions, d’odis i de violència. El nazisme i el feixisme (a Itàlia, a Alemanya i a l’estat espanyol) semblaven dominar el continent. I per això la confrontació va ser com connatural.
Però després de la desfeta d’Europa calia alçar-se, tornar a començar, renovar i revifar el vell continent perquè renasquera de les runes. I va ser així gràcies a Schuman i als altres ‘pares d’Europa’ que, amb l’humanisme cristià, van fer realitat un continent nou. Schuman deia també: ‘Europa no es farà d’una vegada ni en una obra en conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que creen en primer lloc una solidaritat de fet’.
Igualtat, llibertat i fraternitat. És a dir: solidaritat, que és el que somiava Schuman. Aquests valors haurien de ser fonamentals en la construcció d’Europa. Ahir i també hui.
Sant Benet, monjo i patró d’Europa, com el va proclamar el papa Pau VI el 24 d’octubre de 1965, amb els monestirs (que ell i els seus deixebles hem anat construint al llarg dels segles), va fer possible un continent més humà. Cal recordar que el pare de monjos començà a fer vida monàstica en ensorrar-se l’imperi romà, en un moment de decadència, semblant al que va viure Schuman en acabar-se la segona Guerra Mundial, o al que vivim ara, amb fets tan dramàtics com la guerra dels Balcans, el daltabaix econòmic que hem viscut des de l’any 2008, el drama del canvi climàtic i la desertització, o la crisi dels refugiats, quan Europa ha perdut el seu sentit solidari i ha deixat abandonats els hòmens, les dones i els xiquets que fugen de la mort i de la misèria.
Com en el temps de Sant Benet o el de Schuman, ara cal creure en l’esperança, que és molt més que l’optimisme. Cal creure, cal esperar, cal desitjar un canvi profund de les estructures i dels valors imperants, que defineixen l’home més per allò que té que no per què és.
Cal que els estats i les nacions, les ONG i les Esglésies cristianes, juntament amb tots els hòmens i dones de bona voluntat, treballem i lluitem per a canviar el rumb autodestructiu del nostre continent. No es tracta de mirar arrere amb nostàlgia, ni encara menys de creure, desesperats, que no hi ha res a fer. Al contrari. Cal mirar endavant i refer el que s’ha trencat. Mirar endavant i construir allò que ha caigut. Mirar endavant i cosir el que s’ha estripat.
En el monogràfic que la revista Ferida ha dedicat al pilotari valencià més gran de tots els temps, Paco Cabanes, Genovés, hi ha unes declaracions d’aquest gegant de la pilota que poden il·lustrar molt bé el camí a seguir per Europa. Francesc Cabanes diu: ‘He fet feliç la gent dins del trinquet’. Fer feliç els altres és mirar-los amb respecte, pensant més en el bé de l’altre que en el bé propi. Fer feliços els altres, fer feliços els europeus, és reconèixer que en la vida, tot allò que som i que tenim (i que hem de compartir solidàriament), és un do d’amor que ha de ser celebrat amb joia, col·lectivament, fugint de l’egoisme i de l’aïllament.
Europa, des de l’autèntic humanisme cristià, pot transformar la terra erma i desèrtica en terra fèrtil, en un espai per a compartir, per a créixer junts, per a curar les ferides dels altres, per a fer realitat el somni de Sant Benet, de Schuman i de tothom qui vol una Europa més humana i més solidària.

De què serveixen els nostres vots? (VILAWEB/ONTINYENT, 27/01/2020)

Sí, de què serveixen els nostres vots si la justícia espanyola, el secretari general del Parlament de Catalunya i una part de la mesa del Parlament inhabiliten o anul·len els nostres vots? Hui és la inhabilitació com a diputat del president de Catalunya, però demà pot ser una altra persona qui quede inhabilitada per la justícia: un batle, un altre diputat o qualsevol càrrec electe que no siga del grat de la justícia espanyola. De fet, aquesta justícia ha prohibit que foren presidents de Catalunya els Srs. Carles Puigdemont, Jordi Turull o Jordi Sánchez. I això perquè són persones que no agraden la justícia espanyola. Aquesta justícia està devaluant els nostres vots, que no serveixen per a res, perquè està liquidant la voluntat popular expressada lliurement a les urnes.
Quan la dreta no pot aconseguir el poder per mitjà de les urnes, ho aconsegueix per les togues. Per això la suspensió com a diputat del president de Catalunya, és la suspensió de la sobirania del Parlament de Catalunya i dels qui van votar el Sr. Torra com a diputat.
El que no s’entén és que si el 4 de gener el parlament, majoritàriament, va ratificar el president Torra com a diputat, per què ara uns diputats es fan arrere? Defensar l’acta de diputat del president Torra és defensar la democràcia, la llibertat i la sobirania popular. Quan la justícia i el secretari general del Parlament, i alguns partits, desposseeixen de l’acta de diputat el president Torra, se n’està desposseint la voluntat popular expressada amb els vots de tots aquells que votaren JxCat.
El 3 de gener passat hi va haver un colp d’estat perpetrat per la Junta Electoral Central espanyola, com ho va ser el colp d’estat del 23 de febrer de 1981 de Tejero i el colp d’estat del juliol de 1936 amb la sublevació de Franco. I hui, amb l’anul·lació de l’acta de diputat del president de Catalunya, s’està produint un nou colp d’estat, amb l’agreujant que un grup polític que el 10 de gener passat va votar la legitimitat del diputat Quim Torra, ara vota en contra, en unió amb la justícia espanyola, els partits del 155 i ERC.
En democràcia, la justícia, el secretari general del parlament i els partits polítics no tenen cap legitimitat per a suspendre un diputat elegit pels ciutadans: en democràcia només la ciutadania escull els seus representants.
Aquest nou colp d’estat perpetrat per la justícia espanyola, el secretari general del Parlament (i uns partits polítics del Parlament) és un atac autoritari contra els vots de les persones que votaren la llista de JxCat (en la qual hi havia el Sr. Quim Torra) en les eleccions del 21 de desembre de 2017.
Quina legitimitat té la justícia, el secretari general del parlament o una part de la mesa del Parlament, per a impedir que el Sr. Torra puga representar les persones que li van votar? Algú pot entendre que la justícia o la mesa del parlament anul·len els resultats de les eleccions del 21 de desembre de 2017 i desposseeixen de l’acta de diputat el Sr. Torra?
L’actitud d’aquells que han suspès l’acta de diputat del president vulneren el sufragi universal, ja que amb aquesta actitud despòtica han anul·lat els vots que van fer possible que el Sr. Torra fos elegit diputat.
De què serveixen els vots que van recolzar al Sr. Torra i que permeteren elegir-lo i que siga diputat al Parlament de Catalunya? És la justícia espanyola qui elegeix els diputats i els eurodiputats? De què serveixen unes eleccions, si després la justícia pot anul·lar els resultats?
La justícia espanyola i els partits que han desposseït Torra de l’acta de diputat, han actuat com una junta militar: amb la seua acció impedeixen que el Sr. Quim Torra, elegit democràticament a les urnes, puga exercir el seu càrrec.
Aquest colp d’estat és una actitud vergonyosa i antidemocràtica, ja que la decisió de la justícia i d’una part del Parlament de Catalunya  és un atac a la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes.
Caldria que la justícia recordara que en una democràcia, els presidents de Catalunya i els diputats al parlament, els posa i els lleva el poble amb els vots. Cap tribunal ni cap partit polític pot decidir qui ha de ser el president de Catalunya o qui ha de ser diputat. El que s’ha fet amb la suspensió de l’acta del president Torra, és el segrest de la voluntat popular.

'L'Església que coquetejarà tan poc amb l'esquerra com amb la dreta' (VILAWEB/ONTINYENT, 26/01/2020)

Aquestes paraules del teòleg Joseph Ratzinger (el papa Benet XVI) són del seu llibre Fe y futuro (pàgines 76-77), una obra publicada el 1973, on el llavors jove teòleg parlava, anticipant-se al moment present, d’una ‘Església que haurà perdut molt’. En aquest llibre, Ratzinger deia també que aquesta Església ‘coneixerà formes ministerials noves i ordenarà sacerdots, cristians provats que continuen la professió’, és a dir, hòmens que podran ser casats i que seran ordenats, com demanava el Sínode de l’Amazònia.
Però sobretot, Ratzinger apostava per una Església que a diferència del nacionalcatolicisme viscut a l’estat espanyol, ‘no reclamarà el mandat polític i que coquetejarà tan poc amb l’esquerra com amb la dreta’. Ratzinger també somiava una Església en la qual ‘s’hauran de suprimir tant la tancada parcialitat sectària, com l’obstinació jactanciosa’.
He recordat aquestes paraules del jove Ratzinger per les polèmiques declaracions del capellà de Catadau (un poble on tinc bones amigues, algunes de les quals companyes de l’institut), sobre el nou govern d’Espanya. El rector de Catadau, Luis Hernado Ramírez Calderón, segons han informat els mitjans de comunicació (Levante, 14 de gener de 2020), digué que ‘es una gran desgracia que lleguen al poder hombres comunistas  y anarquistas. Pero es aún mayor desgracia que lleguen al poder con los votos de los católicos, ignorantes católicos que le compran al verdugo la cuerda con que han de ahorcarlos’. A més, via whatsapp, el capellà de Catadau deia també: ‘En esta jornada de reflexión, no quiero influir en Voxtro Voxto, solo decirox que Voxteis el que os dicte Voxtra consciencia y lo que creáis que es mejor para Voxsotros’. Possiblement el capellà de Catadau es defensarà argüint que aquest missatge era una broma. Però és que hi ha bromes i bromes.
Segurament si un capellà de Borriana, d’Agullent o de la Vila Joiosa hagueren fet un whatsapp en uns termes semblants al del rector de Catadau, però, en compte de Vox hagueren jugat amb les paraules PSOE, Compromís o Podem (i no cal dir, amb Bildu o ERC), la jerarquia catòlica de seguida hauria desautoritzat el capellà responsable d’aquell watsapp. Segur que el bisbe hauria cridat el mossèn a l’ordre i l’hauria amonestat severament.
Però desgraciadament, l’Església espanyola (i encara més la valenciana) té tanta simpatia per la dreta que no ho sap dissimular. I, potser, enyorant el nacionalcatolicisme, l’Església valenciana somia amb una relació de poder i de maridatge amb partits dretans, totalment en oposició al que deia el jove teòleg Ratzinger el 1973.
El futur Benet XVI deia en un altre llibre (Dios y el mundo. Una conversación con Peter Seewald), publicat el 2005: ‘Aquesta consciència de no ser un club tancat, sinó d’estar oberts a la comunitat en conjunt, sempre ha estat un component de cap manera suprimible en l’Església’. Per això Ratzinger apostava per ‘formes noves d’obertura a l’exterior, modalitats noves de participació d’aquells que estan fora de la comunitat dels creients’.
Les paraules del futur Benet XVI (com també les paraules del papa Francesc) no eren d’exclusió ni de condemna, sinó d’obertura i d’acolliment de tots. Dels qui voten Vox i també dels qui voten PSOE, Compromís, Podem, Ciutadans, ERC, PNB, Junts x Cat, Bildu, BNG o PP. Perquè la missió de l’Església (i cal recordar el cardenal Tarancon) no és la de casar-se amb un partit, sinó la d’acollir tots els cristians, que, com sol passar, es poden trobar als diversos partits polítics. Per això l’Església, seguint el consell de Ratzinger, hauria de coquetejar ‘tant poc amb l’esquerra com amb la dreta’. Encara que l’Església valenciana es va trobar molt satisfeta amb els governs del PP, tot i haver-se demostrat que van ser uns governs (i ho ha dit la justícia) amb tres ex-presidents de la Generalitat imputats per corrupció, a més d’altres càrrecs del PP que fins i tot han estat empresonats.
Fa només uns dies, Trump, davant 5.000 neopentecostals, afirmava: ‘Crec que tenim Déu del nostre costat’. I és que, com ha fet el rector de Catadau, hi ha un intent de segrestar el cristianisme per part de la dreta radical. Durant molt de temps l’Església, descaradament i sense complexos, ha coquetejat amb la dreta. Però caldria recordar a aquells que volen que l’Església es case amb algun partit concret de la dreta, que l’Església ‘no és un club tancat’, com deia Ratzinger, sinó que els cristians i d’una manera particular els capellans, han d’estar ‘oberts a la comunitat en conjunt’. Per això al País Valencià, com m’ha dit una bona amiga, des de fa anys, la dreta ‘s’apropia de la fe’. I això l’Església no ho hauria de consentir.

Am quina violència parlen! (VILAWEB/ONTINYENT, 20/01/2020)

Així denuncia el salm 58 la violència qui té llavis que ‘semblen punyals’ i van ‘grunyint com els gossos’. I el salm 63 blasma qui ‘tira com fletxes paraules verinoses’.
He recordat aquests salms per la corrua d’insults, exabruptes, crits, xiulets i esbroncades d’alguns diputats en la investidura del Sr. Sánchez com president del govern espanyol. Vull recordar que el 2012 es va multar amb 2.000 euros un jove valencià que insultà els jugadors del Reial Madrid quan eixien del camp de Mestalla. Però pel contrari, molts polítics en compte de parlar udolen. I això al Congrés dels Diputats, una cambra que s’anomena també Parlament, que com diu el nom és un lloc per a parlar i no per a bramar.
És evident que els insults demostren la falta de diàleg i de respecte per l’adversari. Com és que alguns polítics poden insultar impunement? Tots recordem el Sr. Alfonso Rus i el seu menyspreu envers els votants d’EU. També la presidenta Esperanza Aguirre ‘vomità’ el seu ‘Habría que matarlos’, en referència als arquitectes que dissenyaren un edifici. Igualment va ser molt comentat, fa uns anys, l’insult de qui fou batle de Getafe, el socialista Pedro Castro, que digué ‘tontos de los cojones a los que votan a la derecha’. O les del batle popular de Valladolid, Javier León de la Riva, qui, referint-se a qui va ser ministra de Sanitat, Leire Pajín digué: ‘Cada vez que le veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a decir aquí’. Amb raó alguns polítics es posen la mà davant la boca quan parlen! Per això, que  poc de fiar són, quan tenen por que puguem saber què diuen!
L’ex-presidenta del govern autonòmic de Madrid, Esperanza Aguirre, digué una altra vegada: ‘Hemos tenido la inmensa suerte de darle un puesto a IU, quitándoselo al hijoputa’. La ‘perla’ d’Aguirre anava dedicada a Fernando Serrano, un dels ex-consellers de Caja Madrid, també del PP!
Més a prop nostre tenim les declaracions de Carlos Fabra, ex-president de la Diputació de Castelló, qui digué ‘Hijo de puta’ al diputat socialista Francesc Colomer, a més de manifestar públicament, amb la seua mala educació, el desig ‘de orinar en la sede de Izquierda Unida’. O la seua filla, que sent diputada al Congrés va etzibar el seu: ‘Que se jodan’. O les de l’ex-president de la Diputació de València, Alfonso Rus, qui, menyspreant els docents, anomenà ‘gilipollas’ als professors que diuen ‘aleshores o gairebé’, afegint encara les ganes que tenia de ‘rematar-los’. A més, va acabar la seua bravata dient: ‘Em vaig quedar a gust amb eixos pocavergonyes’. O el senyor Juan Cotino, ex-president de les Corts Valencianes, tan catòlic ell i tan mal educat, quan dirigint-se a la diputada de Compromís, Mónica Oltra, assegurà que ‘si fóra son pare tindria vergonya de tindre una filla com vostè, però com que possiblement no el coneix…’. Molt graciós i molt edificant! O quan l’actual eurodiputat del PP, Esteban González Pons, referint-se a un pres d’ETA, malalt de càncer digué: ‘Por duro que sea ver a una bestia fuera de la cárcel’.
Però no s’acaben ací les perles! L’ex-diputat Joan Tardà, d’ERC cridà ‘Muiga el Borbó’ i Manuel Fraga demanava que als nacionalistes (no als espanyols!) ‘los habrían de colgar de algun sitio’. José Bono, del PSOE, deia que ‘los del propio partido son unos hijos de puta’ i José M. Aznar afirmava que ‘los votos que no van al PP, van a ETA’, al mateix temps que acusava el president Rodríguez Zapatero de ‘ser cómplice de terroristas’. L’última ‘perla’ ha estat la de la Sra. Ana Vega, síndica de Vox a les Corts Valencianes, qui ha qualificat la constitució del nou govern espanyol de ‘pacte de les rates’.
Certament, l’insult no és un bon camí per a afavorir la bona convivència. L’Evangeli ens ensenya a utilitzar un llenguatge respectuós, allunyat de l’insult: ‘Aquell qui diga al seu germà, estúpid, serà condemnat’ (Mt 5:22), i Sant Pau deia: ‘Lluny de la vostra boca ira, ultratges’ (Col 3:8). L’apòstol dels gentils també exhortava els cristians perquè ‘no insulten ningú’ (Tt 3; 2), aconsellant-los de ser ‘pacífics i moderats’ i a mostrar ‘una gran dolcesa’. I encara, en la Carta als Efesis, Sant Pau demana a aquests cristians que no es deixaren portar per ‘l’amarguesa, la indignació, la ira, crits, injúries’ (Ef 4:31). I en aquesta mateixa carta, Sant Pau diu també: ‘Que no isquen mai de la vostra boca, paraules dolentes, sinó solament aquelles paraules bones que puguen edificar quan calga i es facen agradables als qui les escolten’.
Alguns polítics (que massa vegades parlen guiats més per les vísceres que pel cervell) haurien de retrobar el respecte per l’adversari i no caure en l’insult o el menyspreu. I si el 2012 van multar un jove valencià per insultar els jugadors del Reial Madrid, que comencen a multar també als polítics que insulten.
El papa Francesc digué fa uns anys que ‘l’insult no s’acaba en si mateix’, sinó que ‘és una porta que s’obri, és començar un camí que acabarà matant’. El papa ens deia que l’insult que és ‘l’inici de l’assassinat, moltes vegades naix de l’enveja’.
El ‘llenguatge’ d’alguns polítics, que han quedat ben retratats a la investidura del Sr. Sánchez, està més a prop de la taverna i de la caserna -és a dir, de la caverna-, que d’un parlament on, com diu el seu mateix nom, s’ha de parlar i no insultar com uns hooligans. Per això aquests polítics queden ben definits pel salm 51, quan denuncia aquells que tenen ‘la llengua com una navalla’.
Tots els polítics haurien de ser un exemple de respecte i d’educació pels seus adversaris. Per això tenia raó el diputat Joan Baldoví, quan (a més de recomanar til·la als diputats més exaltats) també recomanava educació a les senyories que udolaven sense cap mirament. Quin ‘exemple’ que donaren a la ciutadania alguns diputats espanyols.

El pin parental contra el valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 23/01/2020)

A l’inici del curs escolar 2017-2018, la Sra. Bonig, per trobar una ‘solució’ al plurilingüisme, no va tindre altra ocurrència -realment brillant- que ‘deixar en mans de les famílies el nivell d’aprenentatge del valencià’. La Sra. Bonig, abans que Vox, ja va proposar el pin parental contra el valencià.
En la trobada amb el Molt Honorable President Puig, cap de govern del País Valencià, la Sra. Bonig va presentar-li com a alternativa al plurilingüisme un model ‘revolucionari’ i ‘avançat’ per a les zones castellanoparlants, on el reforç del valencià fóra ‘voluntari’ i que d’aquesta manera, no ‘s’impose a les famílies’.
Amb aquesta una idea ‘excel·lent’, proposava que els pares pogueren triar per als seus fills el model i el nivell de llengua a aprendre. És a dir, el pin lingüístic. Només hi ha una qüestió no resolta. Si els pares poden triar per als fills el nivell d’aprenentatge del valencià, supose que per la mateixa raó, els pares (i per què no ho poden decidir directament els alumnes?) també haurien de poder triar el nivell d’aprenentatge de l’anglès, de les ciències socials, de la geografia, de les matemàtiques i de les ciències naturals.
D’aquesta manera, la Sra. Bonig s’hauria carregat el currículum escolar o el pla d’estudis, perquè les famílies, i ningú més, decidirien el nivell d’aprenentatge dels fills. Un altre problema afegit seria quan, en una mateixa aula, unes famílies decidiren que els fills (en matemàtiques) estudiaren integrals i derivades i unes altres famílies decidiren que ‘això’ no val la pena.
Amb el seu argument podríem començar precisament amb les matemàtiques. Els nostres fills haurien d’estudiar la suma i la resta, però no la multiplicació. I per a la divisió i les arrels quadrades o les integrals, ja faríem una comissió de pares a veure si cal que entren en el nivell d’aprenentatge o no. Els alumnes haurien de fer àlgebra però no trigonometria, perquè els pares decidirien el nivell d’aprenentatge de les matemàtiques. Pel que fa a la natura, no caldria estudiar les cèl·lules procariòtiques (si no tenen nucli, per què estudiar-les?), sinó només les eucariòtiques. Tampoc caldria estudiar el cervell humà, perquè per a l’ús que alguns fan de les neurones, els alumnes s’ho poden estalviar. Tampoc caldria estudiar la botànica, atés que un estiu i un altre també, se’ns cremen els boscos i per això mateix no cal perdre el temps estudiant les plantes.
Quant a la geografia, caldria que els alumnes estudiaren bé la comunitat autònoma de Madrid i també Castella la Manxa i Castella la Vella, els seus rius, muntanyes i ports de muntanya. No cal que els llibres parlen de la geografia del País Valencià perquè com que els nostres xiquets i xiquetes ja viuen ací, ja ho descobriran ells mateixos.
Pel que fa a la literatura caldria potenciar sobretot la literatura castellana: si els nostres xiquets parlen valencià, se senten discriminats, ja que no tenen la llengua de Cervantes com a llengua habitual com passa a Sevilla o a Salamanca, que tenen la sort de viure com a persones normals i no com els nostres xiquets que no saben parlar castellà com Déu mana. I sobre el valencià, només cal que aprenguen a dir quatre coses en la llengua d’ací (tampoc no cal massa) perquè per a fer un sainet i cantar el ‘PeraofrenarnovesglòriesaEspanya’, ja anem bé.
Davant l’aberració del pin lingüístic proposat per la Sra. Bonig, cal sentit comú per a aplicar les mesures pedagògiques que el conseller Marzà ha establert en aquest decret de plurilingüisme, per tal de protegir la nostra llengua, i així tots els nostres alumnes tinguen un coneixement del valencià, de la mateixa manera com el tenen del castellà.
Curiosament, la Sra. Bonig no defensa la voluntarietat de l’anglès o de les matemàtiques, sinó l’obligatorietat d’aquestes i d’altres assignatures, a diferència del que vol per al valencià, amb el seu pin parental.
A més, els que parlen del decret de plurilingüisme com a ‘decretazo’, obliden que les altres assignatures també són ‘imposades’ amb un ‘decretazo’. Però ja se sap: no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure.

diumenge, 12 de gener de 2020

P. Miquel Estradé (VILAWEB/ONTINYENT, 10/01/2020)

Aquest dissabte es compleixen cent anys del naixement del P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat. Josep Estradé (nom civil), que va nàixer a Tarragona l’11 de gener de 1920, va estudiar uns cursos al Seminari de Tarragona i el 1942 entrà al monestir de Montserrat. Dos anys després, va fer la professió temporal, el 1947 la solemne i el 1948 va ser ordenat prevere.
El P. Miquel va passar un temps a Anglaterra, estudiant l’anglès, i també a Friburg de Suïssa i a Baviera, per perfeccionar el grec clàssic, una llengua que va dominar a la perfecció. Per això mateix, va fer classes d’aquesta llengua als monjos en etapa de formació. Com recordava el P. Josep Massot, l’estada del P. Miquel Estradé a Suïssa ‘li serví també per a eixamplar el seu horitzó religiós i per a encarrilar encara més la seva forta catalanitat, gràcies al contacte amb el doctor Carles Cardó, amb el professor Ramon Sugranyes de Franch i amb el mecenes Rafal Patxot i Jubert’.
Després del temps que passà a l’estranger, quan tornà a Montserrat, el P. Miquel Estradé serví la comunitat en diversos serveis que li van ser confiats: l’Escolania, l’hostatgeria (en diferents etapes), l’acompanyament espiritual dels monjos en etapa de formació i les classes de grec als novicis i juniors. Però d’una manera particular, cal destacar la seua tasca pastoral, tant a Montserrat com a altres llocs. El P. Miquel acollí i acompanyà a Montserrat molts joves i gent gran, que trobaven en ell un home d’una gran calidesa humana i espiritual. Com m’ha comentat la germana Maria Trullols, qui el va conèixer bé, el P. Miquel va ser un home ‘d’una gran humanitat, atent i sensible a les necessitats de les persones’.
El P. Miquel, gran coneixedor de les llengües clàssiques i també del català, traduí a la nostra llengua textos de la Bíblia, així com escrits de diversos autors cristians llatins i grecs. De fet, a la Bíblia de Montserrat són seues les versions del llibre dels Macabeus, de Tobit, Judit i la Saviesa.
Va ser un escriptor prolix i els seus articles els podem trobar a diverses revistes com Serra d’Or, Saó, Foc Nou, Catalunya Cristiana o Qüestions de Vida Cristiana. També col·laborà amb els seus textos al diari Avui. Va escriure nombrosos llibres, entre els quals cal destacar els següents títols: Anar a fons (1970), Evangeli enfora (1973), Pare nostre (1981), Diàleg sobre l’amor (1985) o Fuit vir. Una vegada hi havia un home, Benet (1987).
Vaig conèixer-lo l’any 1983, quan ell era hostatger i jo pujava a Montserrat, interessat per la vida monàstica. Però el vaig tractar amb més intensitat, tot i que d’una manera breu (per la ràpida evolució de la seua malaltia), quan vaig ser infermer de la comunitat. Recorde que a primers de juliol de 1997,a causa dels dolors que tenia, vaig acompanyar el P. Miquel al metge, a Manresa, que li va diagnosticar un càncer de pulmó que va ser fulminant, ja que el 2 d’agost a la nit, es va morir a Montserrat.

'Els pactes en la vida política són bons i desitjables' (VILAWEB/ONTINYENT, 07/01/2020)

Aquesta podria ser la síntesi de la carta setmanal que el bisbe valencià de Sant Feliu de Llobregat ha escrit al Full Diocesà d’aquesta diòcesi.
El bisbe Agustí Cortés, nascut a València el 1947, doctor en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i primer bisbe de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, és un home senzill i pròxim, prudent i alhora valent. Estimat i valorat pels preveres, pels laics i pels religiosos i les religioses de Sant Feliu de Llobregat, el bisbe Agustí escriu cada setmana una carta al Full Diocesà. I en ple debat d’investidura, el bisbe Agustí no ha fugit d’estudi, sinó que en el text corresponent al diumenge 5 de gener ha fet una reflexió sobre la importància i la conveniència dels pactes i dels acords.
El bisbe comença la carta afirmant que ‘el més normal és que entre nosaltres es facen pactes’. Reflexiona sobre una realitat que es dóna hui i sempre. I és que ‘entre els humans gaudim de múltiples pactes (comerç, economia, política, contractes, convivència, relacions personals), de manera que si no existiren, no podríem subsistir’.
El bisbe valencià, lluny de postures catastrofistes, defensa així la utilitat i la importància dels acords: ‘Sens dubte, el pacte en si mateix és un avanç en la nostra convivència, és un autèntic motor de progrés’. I és que, com reconeix el bisbe Agustí Cortés, ‘la política té l’encàrrec de gestionar els conflictes en l’àmbit de l’exercici del poder social’. Per això afirma que ‘en principi, els pactes en la vida política són bons i desitjables, si la finalitat és realment bona’. El bisbe Agustí reconeix que ‘en principi, donem per descomptat que [els polítics] són sincers quan afirmen que no busquen sinó el bé comú’. D’ací que el text de la carta setmanal, on el bisbe de Sant Feliu aposta per l’entesa i pels acords, continua: ‘Si els pactes són veritablement un bé per a la societat, benvinguts siguen’. Per això el bisbe creu que ‘sempre serà millor la tranquil·litat d’un pacte, que la crisi de l’enfrontament continu’.
La reflexió assenyada del bisbe de Sant Feliu, molt allunyada de postures catastrofistes i apocalíptiques, és una invitació a l’acord, una aposta pel pacte i pel diàleg, elements que fan possible (per damunt del bloqueig) una entesa entre els adversaris polítics.
Per la seua part, el cardenal Cañizares, també en la seua primera carta setmanal d’aquest 2020, demana ‘resar per Espanya, en aquesta hora crucial’, ja que (segons ell) vivim una ‘situació crítica, de veritable emergència’. Per això el cardenal Cañizares demanava que, el diumenge 5 de gener, a totes les esglésies i convents es resara, pel que ell qualifica de ‘futur incert que vivim a Espanya’.
Dos bisbes valencians, el de Sant Feliu de Llobregat i el de València, que ens presenten (davant els pactes i els acords) dues postures. És evident que el bisbe Agustí ha d’haver recordat, quan escrivia la seua carta, l’actitud de diàleg del president espanyol Adolfo Suárez, quan tot i les diferències apostà per entendre’s amb els adversaris polítics, fins al punt de legalitzar el PCE, i de rebre Tarradellas (que venia de l’exili) com a president legítim de la Generalitat de Catalunya.

dilluns, 6 de gener de 2020

La Sra. Bonig no recorda que el Sr. Aznar legitimà la indepència d'Euskadi? (VILAWEB/ONTINYENT, 03/01/2020)

ls polítics, molts dels quals canvien d’opinió fàcilment, haurien de conservar la memòria i sobretot la coherència. I com que no és així, l’hemeroteca s’encarrega de refrescar-los el que han dit.
Fa uns dies, la Sra. Isabel Bonig, presidenta del PP al País Valencià, s’enfilava per les parets denunciant el Sr. Pedro Sánchez, perquè, segons ella, el president en funcions del govern espanyol estava ‘utilitzant els presidents autonòmics per a emblanquir’ que volia ‘asseure’s amb Bildu’ i també que estava ‘negociant el futur govern d’Espanya a la presó dels Lledoners’. La Sra. Bonig, que no deu recordar què deia el president Aznar fa uns anys en relació amb el que ell va anomenar Movimiento Vasco de Liberación Nacional, també tirava la cavalleria sobre el president del País Valencià, Ximo Puig, traient de nou el tema (que tant de rèdit ha donat al PP) dels Països Catalans. La Sra. Bonig deia que la negociació per formar nou govern a Espanya li ‘recordava l’època negra d’ETA, quan matava, assassinava i reclamava una negociació política, perquè hi havia un conflicte polític’.
La Sra. Bonig hauria de recordar que el president Aznar afirmà que ‘en absència de violència’ es podia ‘parlar de tot’. Però també hauria de fer memòria d’unes altres paraules d’Aznar, quan legitimà la independència d’Euskal Herria, ‘si no s’imposa per la força’. El president Aznar va fer aquestes declaracions en una entrevista en maig de 2001 a Radio Nacional de España i que recollia el diari La Voz de Galicia el 17 de maig del mateix any. El Sr. Aznar, que rebutjava la ‘via irlandesa’ (defensada pel dirigent nacionalista basc Xabier Arzalluz), afirmà que la independència del País Basc era legítima, sempre que s’aconseguira amb mètodes no violents.

Per això la Sra. Bonig hauria de recordar les declaracions de qui va ser president del seu partit, ja que com va dir el Sr. Aznar, ‘en absència de violència es pot parlar de tot’ i que sense violència, la independència de Catalunya o del País Basc, hauria de ser legítima.
Amb tot, com que el Sr. Aznar va dir tantes mentides (‘A l’Irac hi ha armes de destrucció massiva’), no sabem si pel que fa a la independència d’Euskadi, les seues declaracions van ser sinceres o només una comèdia, ja que devia pensar que la violència d’ETA no s’acabaria mai i per tant no hi hauria cap possibilitat d’aconseguir la independència del País Basc.
El Sr. Aznar hauria de recordar la Bíblia, ja que la Paraula de Déu denuncia sovint els hòmens falsaris que van amb mentides i per això ens exhorta a fugir de l’engany i la falsedat: ‘No mentireu, ni vos enganyareu’ (Lv 19:11); ‘avorrisc l’engany’ (Ps 118: 163); ‘el just odia qui és fals’ (Pr 13:5); ‘No mentiu els uns als altres’ (Col 3:9) i finalment, l’apòstol denuncia la ‘hipocresia de gent falsària’ (1Tm 4:2).
Caldria que la Sra. Bonig, de la mateixa manera que ha carregat sobre els Srs. Pedro Sánchez i Ximo Puig, només per buscar un acord de govern amb els independentistes, tirara també la cavalleria sobre el Sr. Aznar, retraient-li les paraules sobre que es puga parlar de tot ‘en absència de violència’. I encara més, per les paraules on el Sr. Aznar justificava i legitimava la independència d’Euskadi ‘si no s’imposa per la força’.
A què ve ara tanta hipocresia, quan ella sap que per a governar un poble s’ha de parlar amb els adversaris polítics per a arribar a acords? O no recorda que el president Suárez legalitzà el PCE?
Però és molt fàcil no recordar les paraules del Sr. Aznar, ara que el Sr. Sánchez intenta formar govern. O no s’ha de poder parlar de tot i amb tots? O la Sra. Bonig només creu que s’ha de parlar amb Ciutadans i Vox, com ha fet el seu partit a Múrcia, a Madrid i a Andalusia?
Potser és per això que la Sra. Bonig, a qui no li semblen bé les converses del PSOE amb ERC, no ha denunciat les declaracions del Sr. Fulgencio Coll, regidor de Vox a l’Ajuntament de Palma. Aquest senyor, general retirat, ha dit que el Sr. Pedro Sánchez és ‘un problema per a la seguretat nacional’, considera que ‘els poders de l’estat [no diu quins] no han de permetre’ que el Sr. Pedro Sánchez ‘pose impunement en perill [segons ell] la legitimitat institucional de l’estat’.
En dirà alguna cosa la Sra. Bonig? O només està preocupada per les negociacions del PSOE amb ERC? No va afirmar el Sr. Aznar que en absència de violència es podia parlar de tot? I evidentment, amb tots?

Centenari del bisbe Josep Ma Cases (VILAWEB/ONTINYENT, 26/12/2019)

Aquest 26 de desembre commemorem el centenari del naixement del bisbe Josep M. Cases Deordal, nascut a Santa Eulàlia de Riuprimer, tot i que a quatre anys la família es traslladà a Blanes.
Josep M. Cases va fer els estudis eclesiàstics als seminaris de Tortosa i de Girona i es llicencià en Teologia i en Història de l’Església en la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Ordenat prevere el 1943, va ser vicari de les parròquies de Salt i de la Bisbal, i després formador dels seminaris del Collell i de Girona i director espiritual de tots dos seminaris, director del Museu Diocesà de Girona i consiliari de la Joventut d’Acció Catòlica.
El desembre de 1971 el papa Pau VI va nomenar Josep M. Cases bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, en substitució de Josep Pont i Gol. Cases va ser bisbe d’aquesta diòcesi durant vint-i-quatre anys, de 1972 al 1996, quan li fou acceptada la renúncia. A la Conferència Episcopal Espanyola, el bisbe Cases va ser membre de la Comissió Mixta Bisbes i Superiors Majors i de les Comissions episcopals del Clergat i de Missions i Cooperació entre les Esglésies.
El 1969, el bisbe Cases fundà els Grups d’Oració i Amistat. Durant el seu pontificat es van construir al bisbat de Sogorb-Castelló una gran quantitat de parròquies en ciutats que havien crescut molt per la immigració i també va impulsar les obres per a acabar la cocatedral de Santa Maria, a Castelló de la Plana. També creà l’Escola Diocesana de Teologia per a la formació dels laics i introduí a la diòcesi el diaconat permanent. El bisbe Cases insistí molt en l’evangelització dels jóvens, en la pastoral vocacional i tingué una cura especial pels pobres i pels malalts. Per això, com m’ha comentat mossèn Joan Güell, qui en va ser secretari, Josep M. Cases, a Girona (i també a Castelló de la Plana) ‘molts diumenges a la tarda pujava al Montjuïc d’aquells temps on hi havia gent pobra que vivia en barraques’. Cases ‘visitava, parlava i ajudava aquella bona gent’. A més, en la seua sol·licitud pels malalts, a Girona, cada divendres celebrava l’Eucaristia a casa d’una persona invàlida.
Sensible a la nostra llengua, a diferència dels altres bisbes del País Valencià que menyspreaven (menyspreen encara) la llengua d’Ausiàs March, el bisbe Josep M. Cases encoratjà els preveres a predicar en valencià. I va ser també el bisbe Cases, sense el suport dels altres bisbes valencians, qui el 1996 autoritzà l’edició de la Bíblia Valenciana, una adaptació a les variants dialectals valencianes de la Bíblia Catalana Interconfessional. I és que el bisbe Josep M. Cases es va negar a donar suport, davant el Vaticà, a les formes secessionistes pel que fa a la nostra llengua a la litúrgia.
En ser-li acceptada la renúncia el 1996, anà a viure, amb el seu secretari mossèn Joan Güell, al monestir de Santa Clara a Fortià. El bisbe Cases es va morir el 21 d’abril de 2002, diumenge del Bon Pastor, i va ser enterrat a Castelló de la Plana, a la cocatedral de Santa Maria.
El bisbe Cases va ser un pastor amb olor d’ovella, un home de pregària, fidel a Déu i sol·lícit pels qui més pateixen. Va ser ‘el servent fidel i prudent’ (Mt 24:45) que el Senyor ens va donar als cristians valencians, i que va servir amb sol·licitud l’Església diocesana de Sogorb-Castelló, ja que va ser un pastor servidor de l’Evangeli i testimoni del Regne.

Sant Nadal (VILAWEB/ONTINYENT, 24/12/2019)

Cada any, Nadal ens porta diverses tradicions pròpies del País Valencià, com l’acte sacramental de l’Adoració dels Reis a la Canyada de Biar, la tradicional Castanyera i la cavalcada de Reis d’Alcoi, el Betlem de la Pigà de Castelló de la Plana, la festa dels Folls del Camp de Mirra, els Enfarinats d’Ibi, el Cant de l’Albà de l’Alcora, el Misteri de Reis de Gata o el Betlem de Tirisiti.
També Alcoi fa festa amb les Pastoretes, una tradició nadalenca en la qual molts xiquets alcoians, vestits de pastors, s’acosten al centre de la ciutat per a adorar el Déu Infant, amb balls al so del tabalet i la dolçaina. També Xixona ens mostra les tradicionals Aixames, una festa que es repeteix cada Nit de Nadal i de Cap d’Any i on es fan rodar feixos d’espart encesos. La mateixa festa es fa a Onil amb els Fatxos, i a Relleu també amb les Aixames.
Però en aquest Nadal vull recordar un deliciós conte de l’escriptor Enric Valor titulat Viatge de Nadal. Aquesta preciosa narració conta el viatge d’un traginer anomenat Jesús, que la Nit de Nadal pujava amb el carro de la Vila Joiosa a Alcoi, ‘de la tebior marinera al buf gèlid de les altures’. Mentre travessava la serralada, el sorprengué una gran nevada al port d’Aitana que a punt estigué de matar-lo de fred. Però Jesús el traginer no morí, perquè ‘una cara blanquinosa d’home vell i cansat de les maldats del món’ i ‘una dona jove i bella que el mirava de molt a prop, tota compassiva i maternal’ el salvaren en l’últim moment aquella Nit de Nadal.
Aquest conte d’Enric Valor ens recorda el miracle del Nadal. I és que, fins i tot en les situacions més difícils i desesperades, sempre hi ha un lloc per a l’esperança. Perquè Déu ens visita. Perquè Déu s’acosta al nostre món en la senzillesa d’un Infant.
Nadal, un any més, ens parla del misteri de l’encarnació del Fill de Déu. De l’Emmanuel: el Déu-amb-nosaltres. El Déu que està de part nostra, i per això es fa present en el nostre món. El Déu que fa possible que, malgrat tot, encara puguem creure en l’home. Perquè Déu en la seua proximitat, ve a curar els cors adolorits i a embenar les ferides que tots portem al nostre interior. I és que Déu, en Jesús de Natzaret, s’ha fet solidari del nostre món.
En aquesta Nit Santa, la llum de l’Infant de Betlem il·lumina les nostres foscors, perquè Déu ens acompanya en el camí de la vida. Perquè amb la vinguda, es fa present enmig nostre, destruint la tenebra i omplint de claror el nostre cor. Nadal fa obrir-nos als germans, sobretot a aquells que el viuran en la tristesa o la solitud, en la incertesa o el sofriment. I és que Nadal ens fa entrar en la intimitat de Déu, pel fet que el Fill de Maria haja entrat en el nostre món i ha assumit la nostra carn.
En aquesta Nit Santa la Paraula de Déu es fa home i amb la seua humanitat dóna sentit i plenitud a la nostra existència. Aquesta Nit Santa ens convida a la senzillesa i a la solidaritat, perquè Déu, que s’encarna per a prendre un rostre humà, refà la nostra esperança, restitueix la nostra confiança i renova la fe dels creients.
Com ha dit el P. Abat Josep M. Soler, ‘Nadal ens fa entrar en el misteri de l’Infant nascut de Maria, per a dur a terme la restauració del gènere humà per mitjà del seu Misteri Pasqual’.
Allà on hi haja persones que s’estimen, es farà realitat el miracle de Nadal. Perquè són les estrelles de la solidaritat i de l’amor que descobrim en aquestes dates, les que ens ajudaran a orientar-nos en el camí de la bondat, de la generositat, de l’atenció a tots els qui sofreixen.
Com deia el cardenal Martini, ‘Nadal és una crida a l’alegria. I tots estem cridats a participar en l’experiència dels pastors, als quals els àngels van anunciar una gran alegria. Només així, ens defensarem d’aquell perill que és el Nadal del consumisme’.
La nit de Nadal/ és nit d’alegria/ el fill de Maria/ és nat al portal’, canta també una de les nadales valencianes més populars. Que aquesta Nit Santa, porte l’alegria i la pau al nostre món i als nostres cors, perquè així puguem acollir Jesús, que és el somriure de Déu.
Sant Nadal a tothom.

L'Església accepta el dret d'autodeterminació dels pobles (VILAWEB/ONTINYENT29/12/2019)

La frase del títol són declaracions de qui fou bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, al diari Baleares el 7 de setembre de 1991. El bisbe d’Ontinyent assegurava que ‘el dret d’autodeterminació dels pobles és una doctrina inclosa en el Concili Vaticà II i, en conseqüència, acceptada i defensada per l’Església’. Teodor Úbeda afegia encara que ‘la fórmula política’ per a ‘concretar el grau, la manera i els condicionaments de nacionalisme, és una cosa que ha de decidir el conjunt de la societat de cada poble, en la qual l’Església és només una veu més’. Tot i reconèixer que ell era partidari de ‘mantenir la unitat d’Espanya’, el bisbe creia que l’Església ‘podia sol·licitar el dret de l’autodeterminació’. Per això també era partidari ‘d’una província eclesiàstica pròpia’ per a les Balears, ja que considerava que les Illes ‘són una entitat sociològica que posseeix trets distints i diferenciadors de les altres províncies eclesiàstiques que existeixen a Espanya’. Per això el 1984, amb els altres dos bisbes illencs, demanà la creació de la Província Eclesiàstica de les Balears, que no fou concedida pel Vaticà.
El bisbe Teodor Úbeda rebutjava qualsevol motivació política en les seues declaracions, i per això deia que ‘el fet que l’Església subratlle i estimule els signes d’identitat de cada poble, és un plantejament purament pastoral’.
Les paraules del bisbe estaven en sintonia amb la nota que, vint-i-set anys després feren els bisbes de Catalunya: ‘No podem ignorar ni menystenir que, en relació amb Catalunya, existeix un problema polític de primer ordre, que obliga a cercar una solució justa a la situació creada, que sigui mínimament acceptable per a tothom, amb un gran esforç de diàleg des de la veritat, amb generositat i recerca del bé comú de tothom. Per això, tal com hem demanat repetidament, amb paraules del papa Francesc amb les que ens sentim compromesos, diem als catòlics i a tots els qui ens vulguin escoltar, que «és hora de saber com dissenyar, en una cultura que privilegie el diàleg com a forma de trobament, la recerca de consensos i acords, però sense separar-la de la preocupació per una societat justa, memoriosa i sense exclusions». (Evangelii Gaudium 239)’. Els bisbes catalans, com a ‘pastors de l’Església que fa camí a Catalunya’, afirmaven que no els corresponia a ells ‘optar per una determinada proposta als nous escenaris que en els darrers temps s’han plantejat’ (Nota dels bisbes de Catalunya, 16 de febrer de 2018).
També el Compendi de la Doctrina Social de l’Església afirma que una nació ‘té un dret fonamental a l’existència’, a ‘construir el propi futur’ (núm. 157), com deia el bisbe Teodor.
Però el discurs del papa Joan Pau II a l’Assemblea de les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1995, és el més clarificador: ‘Ningú, ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir’. Per això els bisbes catalans, en el document de 1985 Arrels cristianes de Catalunya, deien: ‘Com a bisbes de l’Església de Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat han de ser respectats i fins i tot promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària’.
La majoria dels bisbes espanyols han arribat a qualificar la unitat d’Espanya de bien moral. I així, el 18 de novembre de 2019, en el discurs d’obertura de l’Assemblea Plenària dels bisbes espanyols, l’arquebisbe Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola, a més de dir que ‘la Constitució espanyola no té data de caducitat’, parla de la ‘concòrdia de tothom’, contraposant-la a ‘la temptació del caos’. Per això l’arquebisbe Blázquez demanà que ‘no prevalgui mai’ el caos sobre ‘la unitat assegurada per la Constitució’. Al contrari, els bisbes catalans han defensat ‘la legitimitat moral de les diverses opcions sobre l’estructura política de Catalunya, que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i siguin defensades de forma pacífica i democràtica’ (Nota dels bisbes catalans, 16 de febrer de 2018).
També el bisbe Xavier Novell, de Solsona, ha defensat ‘els drets propis de Catalunya’, que ‘estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble’. Per això el bisbe de Solsona afirmà que ‘a la llum de la Doctrina Social de l’Església, Catalunya té dret a l’autodeterminació’.
Amb tot, i com que la unitat d’Espanya no és cap dogma, els cristians podem optar i defensar lliurement, sempre amb mètodes pacífics i democràtics, qualsevol opció política per al futur de Catalunya i de l’estat.

Jornada Mundial de la Pau (VILAWEB/ONTINYENT, 31/012/2019)

l primer de gener celebrem la Jornada Mundial de la Pau, enguany la 53a edició. Aquest 2020 el papa ens convoca a celebrar aquesta jornada amb el lema ‘La pau com a camí d’esperança: diàleg, reconciliació i conversió ecològica’.
El papa, que en el seu missatge ens recorda que ‘la pau és un bé preciós’, ens encoratja a ‘esperar la pau’, ja que és una actitud humana. El papa ens anima a mantenir l’esperança, que ‘és la virtut que ens posa en camí’, malgrat ‘els signes de les guerres i dels conflictes que s’han produït, amb una capacitat destructiva creixent’, com podem observar els nostres dies.
El papa recorda ‘els hòmens, les dones, els xiquets i els ancians’, als quals sovint ‘se’ls nega la dignitat, la llibertat, l’esperança en el futur’, per tants i tants ‘conflictes civils internacionals’. I és que la guerra ‘es revela com un fratricidi que destrueix el projecte de fraternitat inscrit en la vocació de la família humana’.
Com podem veure, totes les guerres comencen per ‘la intolerància a la diversitat de l’altre’, ja que naix ‘en el cor de l’home per l’egoisme i la supèrbia, per l’odi que instiga a destruir’ l’altre i així ‘excloure’l i eliminar-lo’.
El papa Francesc també ens diu que ‘la pau i l’estabilitat internacional, són incompatibles amb l’intent de fonamentar-se sobre la por i la mútua destrucció’. Per això el papa ens exhorta a treballar per la pau, sabent que ‘només és possible des d’una ètica global de solidaritat i cooperació’. Com afirma el papa, ‘la situació d’amenaça, alimenta la desconfiança’, d’ací que ‘no podem pretendre que es mantinga l’estabilitat per mitjà de la por a l’aniquilació’. Al contrari, ‘hem de buscar una autèntica fraternitat’, que és com l’humus que afavoreix la pau entre els pobles.
En el seu missatge, el papa recorda ‘els supervivents de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki’, que, encara hui ‘mantenen viva la flama de la consciència col·lectiva’, ja que testifiquen ‘l’horror de què va passar l’agost de 1945’. Per això el papa vol que la memòria siga ‘l’horitzó de l’esperança’, com un ‘xicotet gest de solidaritat’, que ‘pot revifar una nova esperança’.
Hui i sempre, ‘obrir un camí per a la pau és un desafiament molt complex’, però que cal dur-lo a terme. I això amb obres i fets, ja que, com ens diu el papa, ‘el món no necessita paraules buides, sinó testimonis convençuts’. El món necessita ‘artesans de pau, oberts al diàleg, sense exclusió ni manipulació’. Aconseguir la pau ha de ser ‘un compromís constant en el temps, un treball pacient que busca la veritat i la justícia’.
Per arribar a la pau, com diu el papa, ‘hem d’abandonar el desig de dominar els altres i aprendre a veure’ns com a persones, com a germans’ els uns dels altres.
El papa també posa l’accent en la necessitat que tots tenim d’una conversió ecològica, per abandonar definitivament una ‘explotació abusiva dels recursos naturals’, ja que si seguim explotant la naturalesa, acabarem per destruir el planeta. El papa ens recorda que ‘el món que Déu ens ha donat’ és per a ‘convertir-lo en la nostra casa’, no en un abocador. El papa ens crida a acollir ‘el do de la creació’ i a ‘creure en la possibilitat de la pau’, allunyant del nostre món la por, que no és sinó ‘una font de conflictes’.
Tant de bo els dirigents polítics tinguen la capacitat d’escoltar la veu del papa en el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau, per tal de preservar el planeta i erradicar per sempre l’odi i les guerres entre els hòmens i entre els pobles.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT