dissabte, 29 d’abril del 2023

Segrestats, detinguts o assassinats (Castelló Notícies, 21/01/2023)

 Aquesta és la realitat de molts cristians perseguits a causa de la fe, en ple segle XXI, i que suposa una flagrant vulneració dels Drets Humans i de la llibertat religiosa.

Segons les dades de l’agència Fides, durant el 2022 han estat assassinats a tot el món dihuit missioners i missioneres, dotze d’ells capellans, un religiós, tres religioses, un seminarista i un laic. D’aquests dihuit testimonis que han vessat la seua sang pel Crist, nou d’ells han estat assassinats a l’Àfrica, huit a l’Amèrica Llatina i un a l’Àsia (Agència Cristiana de Notícies, 30 de desembre de 2022).

Si aquestes dades són ja prou esgarrifoses, davant la indiferència d’un món anomenat civilitzat, cal tenir en compte que del 2011 al 2021, el nombre total de missioners assassinats a tot el món puja a cinc-centes vint-i-sis víctimes. I en el mateix període de temps, de 2011 a 2021, són gairebé huit mil els cristians assassinats per odi a la fe, la gran majoria d’ells, laics.

Però a més dels missioners assassinats, també durant aquest 2022 han estat segrestats o detinguts gairebé cent missioners. Per altra part, resulta impossible saber el nombre de capellans i bisbes detinguts a la Xina el 2022.

La setmana passada van morir dèsset persones en un atemptat en una església del Congo. També la mateixa setmana van resultar ferits sis persones en una església de Londres. I encara, una capellà, fa només uns dies, va ser cremat viu durant un atac a una església de Nigèria. I és que a tot el món, “un de cada set cristians corre greu perill de discriminació per la seua fe” (Religión Digital, 16 de gener de 2023). Per això s’ha duplicat, en trenta anys, el nombre de països on es persegueixen el cristians, de tal manera que en aquest 2023, ja són 76 els estats que ataquen els deixebles de Jesús, mentre el nostre món mira cap una altra banda.

Els batejats, com ens recorda el papa Francesc a l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, som missioners, ja que “en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu es converteix en missioner” (EG 120). Per això en el missatge amb motiu de la Jornada Mundial de les Missions de 2022, el papa Francesc ens recordava que “als deixebles se’ls demana viure la seua vida en clau de missió”. I és que Jesús (també hui), envia els seus deixebles al món “no només per realitzar la missió, sinó també i sobretot per viure la missió que se’ls confia”. I no només “per donar testimoniatge, sinó sobretot per ser testimoni”, com ho han estat aquests dihuit missioners assassinats durant el 2022.

La sang vessada pels màrtirs, també al segle XXI, ens recorda l’exhortació apostòlica “Evangelii nuntiandi”, quan el papa sant Pau VI deia que el nostre món necessita testimonis i no mestres, ja que el mestre es limita a ensenyar allò que ha aprés, allò que li han ensenyat, mentre que el testimoni no ensenya, sinó que transmet allò que és, allò que viu.



L’exemplaritat i el testimoniatge de missioners com el bisbe Pere Casaldàliga, els capellans Vicent Estarlich, Josep Mª Pujol, Alexandre Alapont, Quim Vallmajó i Joan Alsina, la religiosa Vedruna Pilar Garriga, el benedictí Xavier Morell o el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet, a Xile, ens mostren unes persones que han posat la veritat per davant de la vida, i que com a testimonis de fe, han sabut transmetre el que ells han estat i el que han viscut com a deixebles de Jesús.

El senador «Dinamita» i una alcaldessa amb sentit comú (15/01/2023)

 Sempre he cregut que la política és l’art noble amb el qual uns hòmens i unes dones serveixen els ciutadans. La política no un espectacle ni tampoc un vodevil. Ni encara menys no és un concurs de despropòsits, insults o falta de delicadesa envers l’adversari. Per això els polítics s’haurien de limitar a resoldre els problemes dels ciutadans, i no a crear-ne de nous, ni tampoc s’haurien de dedicar a fer boutades. Si tothom ha de pensar el que ha de dir, això és més necessari encara en els polítics, que haurien de pensar amb el cap, no amb les visceres.

Els polítics no haurien de dedicar-se a fer piulades “gracioses” o ofensives a les xarxes. I menys encara a incitar a l’odi, com ha fet el senador Carles Mulet, amb motiu de la retirada de la creu del parc Ribalta de Castelló de la Plana. He trobat ofensiu i de molt mal gust el comentari d’aquest senador, tot incitant a l’odi amb la seua “piulada” d’enderrocar la creu de Cuelgamuros amb dinamita. I no s’hi val a dir que era una piulada irònica o feta de broma. ¿Com qualificaria el Sr. Mulet a algú que diguera que s’ha de volar amb dinamita el Senat, l’ajuntament d’Alacant, la basílica de Santa Maria d’Elx, el Micalet, l’ermita de la Magdalena de Castelló de la Plana, els estudis de la televisió valenciana, À Punt o la cocatedral de Sant Nicolau?

Vaig ser molt amic de Francesc de P. Burguera i de Francesc Ferrer Pastor fundadors del PNPV, embrió del BNV i de l’actual Compromís. I sóc molt amic del president de les Corts Valencianes, Enric Morera i de Mª Josep Ortega, l’exalcaldessa de Carlet per Compromís. I també dels professors Joan Francesc Mira i Vicent Pitarch, hòmens i dones extremadament respectuosos amb les idees dels altres. Per altra part, sempre he admirat la sensibilitat de l’exvicepresidenta del govern del País Valencià, Mónica Oltra, per les festes i les tradicions valencianes i per la religiositat popular, pel que fa a les seues declaracions, tan assenyades.

Però la “piulada·” incendiaria (ni que siga irònicament) incitant a l’odi del senador Mulet, s’assembla a la barbàrie dels talibans que destruïren amb dinamita autèntiques obres d’art. M’és igual que la creu de Cuelgamuros no siga una obra d’art com ho eren les que van destruir els talibans.

El senador “Dinamita” hauria de recordar que els qui utilitzen o inciten la violència (ni que siga irònicament), és perquè els hi falten raons. La paraula és l’arma dels demòcrates i encara més dels polítics. No la dinamita. Perquè és la força de la raó i no la raó de la força, el que hauria de caracteritzar el treball dels polítics.

En política no se resolen les coses amb dinamita, ni amb la “dialéctica de los puños y las pistolas”, que deia aquell. Sinó amb la paraula i la raó. Per això en valencià tenim aquesta expressió tan bonica d’enraonar, és a dir: d’utilitzar la raó.

Si fa uns mesos un altre dirigent de Compromís, el Sr. Natxo Costa, també per fer conyeta, digué que prohibiria les misses i les processons, ara el senador “Dinamita” imita el seu company de Compromís i ens ix amb la conyeta de dinamitar la creu de Cuelgamuros.



A diferència del senador “Dinamita”, he trobat de sentit comú l’actitud del govern municipal de Montfort, d’Esquerra Unida i de la seua alcaldessa, Mª Dolores Berenguer, de no traure la creu que hi ha en aquesta vila del Vinalopó Mitjà (per considerar-la un element religiós), però sí de tapar o de traure la inscripció franquista que hi ha al peu del monument. Per això la sensatesa de l’alcaldessa de Montfort, contrasta amb l’actitud agressiva del senador “Dinamita”. I és que no tots els polítics són iguals. Hi ha alguns que pensen amb el cap i troben solucions raonables, com ho ha fet l’alcaldessa i el govern municipal de Montfort i d’altres que pensen amb els peus, i que en compte de buscar solucions als problemes, es limiten a incitar a l’odi amb “piulades” agressives.

«Que les homilies no durin més de 8 o 10 minuts» (Castelló Notícies, 31/01/2023)

 Aquest va ser el consell que donà el papa als participants en el congrés, “Viure amb plenitud l’acció litúrgica ”, que organitzà el Pontifici Institut Litúrgic, pertanyent a l’Ateneu Sant Anselm de Roma, dels benedictins.

El papa va demanar als responsables diocesans de les celebracions litúrgiques, que aconsellen als capellans que es preparen bé les homilies i que no duren més de 8 o 10 minuts, ja que “les homilies, en general, són un desastre”.

Entre les ponències d’aquest curs, organitzat pel Pontifici Institut Litúrgic, el president del qual és el P. Jordi Agustí Piqué, monjo de Montserrat, cal destacar les següents: La reforma conciliar i la seua repercussió en l’aplicació i la seua concreció en les celebracions litúrgiques; La iniciació cristiana a la catedral; La Dedicació de l’Església i de l’altar, i també, La catedral com a exemple i estímul per a la celebració de la Litúrgia de les Hores.

Cal recordar que la litúrgia és sempre la celebració comunitària de la fe del Poble de Déu i per això l’homilia, com va dir el papa, “no és una conferència”, com acostumen a fer molts bisbes i mossens, amb una durada excessiva, de 20 minuts o més, sinó que “és un sacramental”. I és que sovint a les homilies, molts capellans, en prendre el micròfon, es creuen els reis del mambo i sense soltar-lo, pensen que tenen el dret d’abusar de la paciència dels feligresos. Els capellans (i també els bisbes), haurien de recordar, que el centre de la celebració eucarística no és el sacerdot, sinó la Paraula de Déu i la pregària eucarística i que precisament l’homilia tot i ser recomanable (i no per a lluir-se el capellà), és la part menys important de l’Eucaristia.

Un bon amic, amb bon humor, em deia que una homilia de 5 a 8 minuts, mou el cor dels fidels; però una homilia de més de 10 minuts, mou el cul dels qui, asseguts, l’estan escoltant, ja que no saben com aguantar un sermó que s’allarga i s’allarga i que no s’acaba mai, com un avió que, en ple vol, va donant voltes i més voltes sense aterrar mai.

No és la primera vegada que el papa dóna aquest consell als mossens (i als bisbes), sobre les homilies. El setembre de 2021, en el seu viatge a Eslovàquia, Francesc, adreçant-se al clergat eslovac, deia que “amb una homilia de més de 10 minuts la gent perd la concentració”. I amb bon humor, el papa deia també: “Pensem en els fidels que han d’escoltar homilies de 40 o 50 minuts sobre arguments que no els diuen res i que no entenen”.

Sé d’un bisbe americà que cada dia a les 8 del matí feia la missa, amb una homilia de 5 minuts. Així la gent que hi anava podia estar de sobres a les 9 del matí al treball.

Tots els qui fem homilies, hauríem d’aprendre del papa Francesc per la concisió i la senzillesa de les seues homilies, perquè són curtes i perquè s’entén tot el que el papa diu.



El P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, autor del llibre, “50 homilies i el seu context”, (que convide a llegir), escrivia fa uns anys al Full Diocesà de Barcelona, que l’homilia “ha de tindre les mateixes característiques que té la minifaldilla: 1 ser ajustada, 2 ser curta i 3 que ensenye alguna cosa”.

Tant de bo els mossens fem cas del que ens diu el papa i del que escrivia el P. Bernabé Dalmau, per així, sense avorrir els fidels, comentem l’Evangeli amb homilies curtes, ajustades i que ensenyen alguna cosa.

Jornada Mundial del Malalt (11/02/2023)

 Aquest 11 de febrer, el papa ens convida a celebrar la XXXI Jornada Mundial del Malalt, amb el lema: “Tinguis cura d´ell. La compassió com exercici sinodal de guarició”.

El papa, que ens recorda que “la malaltia forma part de la nostra experiència humana”, subratlla en el seu missatge que quan la malaltia “es viu en l’aïllament i l’abandonament” i “no va acompanyada de la cura i de la compassió, pot ser inhumana”.

El papa ens recorda que “és precisament per mitjà de l’experiència de la fragilitat i de la malaltia, com podem arribar a aprendre a caminar junts segons l’estil de Déu, que és proximitat, compassió i tendresa”.

La malaltia i la fragilitat, com ens diu el papa, “no ens exclou del Poble de Déu; al contrari, ens porta al centre de l’atenció del Senyor”. Per això el papa, que en el seu missatge comenta la paràbola del bon samarità, ens recorda el fet dolorós de la “persona colpejada i abandonada al marge del camí”, com passa amb “molts germans i germanes, quan més necessitats es troben d’ajuda”. El papa, que subratlla la importància de “reconèixer la condició de soledat i d’abandonament” dels qui sofreixen, ens demana també “un moment d’atenció” que ens mogui al “moviment interior de la compassió”, és a dir, de patir amb els qui pateixen.

És veritat, com ens diu el papa, que “no estem preparats per la malaltia” i per això “tenim por de la vulnerabilitat”. D’aquí que “és important que tota l’Església es confronti amb l’exemple evangèlic del bon samarità, perquè es converteixi en un autèntic hospital de campanya”. Com ens diu el papa, “tots som fràgils, tots som vulnerables” i per tant, “tots necessitem l’atenció compassiva que sap detenir-se” (com va fer el bon samarità amb l’home malferit), “apropar-se, guarir i alçar” el qui es troba a terra, al marge del camí.

Aquesta Jornada Mundial del Malalt, no només ens “invita a la pregària i a la proximitat amb els qui sofreixen”, sinó que també té “com a objectiu sensibilitzar el Poble de Déu, les institucions sanitàries i la societat civil, sobre una nova forma d’avançar junts”.

El papa ens recorda en el seu missatge els anys de pandèmia que hem viscut i mostra “el sentiment de gratitud cap als qui treballen cada dia per la salut i la investigació”. En la meva etapa d’infermer de Montserrat, vaig conèixer grans professionals de la Sanitat, com els Drs. Lluís Guerrero, Joan Camí, Josep Miquel Viladoms, Andreu Garcia, Josep Mª Garcia Boldú, Albert Idígora, Antonio Ugarte, Hèctor López, o les metgesses Lídia Creus, Mireia Esquius, Esperança Martín, Josefina Claret, Dolors Vila, Montserrat Domènech. I les infermeres Carme Barcons, Rosa Capell i Judit Gómez. O les magnífiques metgesses del meu poble, Mª Teresa Estarlich, Irmina Tarazon, Celina Canet, Zulema Pla, Paqui Martínez, Marianela Soria i les fisioterapeutes Mª José Vidal i Neus Ferri. I encara, els Drs. i amics Ramon Trullenque, Jordi Sanz i Llorenç Miralles i el personal d’infermeria del meu poble, Manolo Borràs, Adrián Sanchis, Sheila Baldrés, Mª José Miquel i Francesc Xavier Cebrià. O infermeres de gran vàlua, ara jubilades, com Carmen Costa i Amparo Andrés.

I també el personal mèdic de Montserrat, del temps que hi vaig ser infermer de la comunitat, com la Dra. Elisabet Díaz i els Drs. Josep Mª Ferrer, Jesús Castillo i Joaquim Garcia, i els infermers Antoni Puigbò, Jordi Blancafort, Nòrman Bilbao, Jordi Bort, Jordi Font, David Sancho, Xavier Rodríguez, Jordi Gonzalbo i les auxiliars d’infermeria que atenen els monjos Maria, Quiti, Caty, Susy, Virgínia, Marc, Ornel·la, Mireia i Andrea. I les auxiliars jubilades, Manuela, Encarna, Josep Mª, Marc i Toni, tots ells autèntics professionals de la salut.

O els jóvens metges Juanma Sanchis i Josep Pagès, i les metgesses Paula Amat, Montse Verdejo i Anna Lluch. I finalment el Dr. Ernesto Fernández i les infermeres Oreto Monzó i Amparo Arnandis de l’hospital de la Ribera.



Com ens diu Francesc, a més del just agraïment que devem al personal sanitari, tan abnegat, en el seu missatge el papa remarca també la importància que en cada país hi haja “una recerca activa d’estratègies i de recursos, perquè tothom tinga garantit l’accés a l’assistència sanitària”.

El papa ens recorda que la paràbola del bon samarità s’acaba amb l’expressió: “tingues cura d’ell” (Lc 10:35), paraules adreçades a l’hostaler, unes paraules “que Jesús ens les repeteix també a cadascun de nosaltres”, perquè ens fem càrrec dels qui sofreixen. Però a més, Jesús, al final del text, ens diu: “fes tu el mateix”, com va fer el bon samarità.

El papa acaba el seu missatge recordant-nos que “els malalts estan al centre del Poble de Déu, que avança amb ells com a profecia d’una humanitat en la que tots siguen valuosos i cap persona no siga descartada”.

Una Església més menuda (Castelló Notícies, 23/02/2023)

 És així el present (i així serà el futur més immediat) de l’Església, amb comunitats cada vegada menys nombroses i més menudes. Aquesta realitat es veu confirmada (per exemple) per l’últim informe de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Segons el Mapa Religiós, Catalunya ha perdut 161 temples catòlics en un any.

Crec que seria interessant que la Generalitat del País Valencià també tinguera una Direcció General d’Afers Religiosos, per fer un estudi sobre la realitat religiosa al nostre país. I és que les xifres al País Valencià, també segueixen la mateixa tendència a la baixa. Així, en només huit anys les diòcesis valencianes han perdut gairebé un miler de religiosos, s’han tancat sis convents de clausura i setanta-set comunitats religioses (Las Provincias, 30 d’octubre de 2022).

Aquesta disminució dels centres catòlics de culte, així com el nombre de convents i de monestirs, (que també ha disminuït) i el nombre de monjos i religioses, menys nombrosos que fa uns anys, té diverses causes, però sobretot és degut a la falta de vocacions, que provoca l’envelliment de les comunitats. I és per això que estem vivint una reducció de centres de culte i de comunitats religioses.

També a l’estat espanyol les xifres i la disminució de les comunitats religioses són semblants a les que dibuixa el Mapa Religiós de Catalunya i a les que s’observa al País Valencià. Així, mentre que fa 40 anys una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques dibuixava un país catòlic, amb un percentatge del 90,2% de creients, hui el 60,9% dels espanyols asseguren que no van gairebé mai a missa, si no és que van a funerals, casaments o batejos.

El 2019, el CIS deia que el 66,9% dels espanyols es definia com a catòlics, encara que només el 12,2% anava a missa tots els diumenges i festius i només el 2,4% ho feia diverses vegades a la setmana. I mentre que el 1980 el 98,3% dels matrimonis es casaven per l’Església, hui la seua xifra és molt minoritària (Religión Digital, 30 d’octubre de 2022).

Pel que fa al 2022, el CIS diu que “només un de cada deu jóvens espanyols es declara catòlic practicant”. Per això en aquest 2022, “el número de catòlics baixa al seu mínim històric amb un 55’4%” (Religión Digital, 22 de novembre de 2022).

Amb la mort del papa emèrit Benet XVI cal recordar la seua visió profètica, quan el jove capellà Joseph Ratzinger, el desembre de 1969, ja preveia aquesta disminució dels fidels al si de l’Església. L’aleshores jove teòleg va fer unes conferències radiofòniques, que més tard van ser publicades en el llibre, “Fe i futur”. Al final del seu llibre, Ratzinger es feia la pregunta sobre com serà l’Església de l’any 2000. I Ratzinger es responia a sí mateix, així: “De la crisi actual emergirà una Església que haurà perdut molt. Esdevindrà més xicoteta i haurà de recomençar gairebé des del principi”. Ratzinger afegia encara, en relació al futur de l’Església: “Ja no serà capaç d’habitar en molts edificis que havia construït en temps de prosperitat”, com podem veure pel que fa a la reducció dels centres de culte i al tancament de comunitats religioses, “ja que el nombre dels seus fidels,disminuirà” i per això “perdrà també gran part dels privilegis socials”.

Lluny de caure en un cert pessimisme, Razinger deia que, “no obstant això, l’Església trobarà de nou i amb tota l’alegria, allò que li és essencial, allò que sempre ha estat el seu centre: la fe en el Déu U i Tri”.

Ratzinger, el futur cardenal i bisbe de Roma, deia l’any 1969, que l’Església, “quan passe la prova, es convertirà en una Església més simplificada”, per tornar“a començar de nou en xicotets grups, a través de moviments i d’una minoria que tornarà a posar la fe i la pregària al centre de l’experiència”, convertint-se en una Església “pobra”, que serà “l’Església dels humils”.

Ratzinger deia que l’Església en el futur seria “més espiritual”, i per això no s’apropiaria “un mandat polític, coquetejant ara amb l’esquerra, ara amb la dreta”, com va passar amb l’Església espanyola durant el nacionalcatolicisme.

Ratzinger deia també que els hòmens “descobriran en el xicotet ramat de creients, com una realitat completament nova, com una esperança i una resposta per als qui sempre han estat cercant en secret”.



Ratzinger, que va encertar el futur de les comunitats cristianes, com ho podem comprovar actualment, deia que l’Església es convertiria “en una Església dels més menuts”. I encara, Ratzinger deia que l’Església s’enfrontaria “a temps molt difícils, amb convulsions terrible”. Però al final “quedarà l’Església de la fe”, que serà vista “com la llar de l’home, on sempre es troba la vida i l’esperança, més enllà de la mort”.

Els cristians hem de viure el present i el futur amb esperança i recordar que Jesús va comparar el Regne de Déu a un gra de mostassa, la més xicoteta de les llavors. No el va comparar amb un roure ni amb un castanyer. Per això mirem el present i el futur de l’Església amb confiança, sabent que la nostra força ens ve del Senyor.

El papa atacat a dins i a fora de l’Església (Castelló Notícies, 13/03/2023)

 Hui, 13 de març, fa deu anys de l’elecció del papa Bergoglio el papa que va vindre de l’altra part del món. Com va dir el periodista José Manuel Vidal, (Religión Digital, 10 de juliol de 2022), “tots els papes han tingut adversaris interns i externs. Però la diferència de Francesc amb Joan Pau II o Benet XVI, és que no només té adversaris sinó enemics declarats i públics” que, per a més gravetat, “formen part de l’alta jerarquia”. I això ho estem veient amb més claredat després de la mort de Benet XVI.

El més greu de tot és que la primavera del papa Francesc i l’esperit renovador de Bergoglio, té enemics interns al si de l’Església, “que tenen en comú el rigorisme” i que per això mateix “volen sabotejar les reformes del papa”, elegit bisbe de Roma fa deu anys.

I és que Francesc és el papa de les perifèries, no de la Cúria, és el papa dels pobres, no dels poderosos, és el papa de l’aggiornamento, no del conservadorisme ni de la nostàlgia. Francesc és el papa de la “Laudato si”, on defensa la protecció de la casa comuna que és el nostre planeta i no el papa que calla o que lloa i fa costat a l‘especulació i a la destrucció de la nostra terra. I per això, perquè Bergoglio no és el papa de l’establishment, és atacat per aquells que, amb malícia i aprofitant que veuen Francesc en cadira de rodes, ja somien un nou conclave per escollir un nou bisbe de Roma i traure’s del damunt un papa profeta, valent per denunciar les injustícies del nostre món i sol·lícit pels més desvalguts. Francesc és el papa que ha anat a Lampedusa a trobar-se amb els refugiats i que abraça els pobres i els qui la societat rebutja. És el papa que denuncia els qui tenen les mans (i els diners que guanyen venent armes) tacades de sang, ja que amb els seus negocis armamentístics provoquen la guerra o la misèria, que afecta a tantes i tantes persones del nostre món.

El papa, qualificat despectivament de peronista, és atacat des de dins i des de fora de l’Església, perquè va arribar a dir que no havia “estat mai de dretes” (Ara, 19 setembre 2013). I això no li ho perdonarà mai ni el sector més dretà de l’Església, ni el de la política, ni els mitjans de comunicació més conservadors. Al llibre “El Pastor”, de Sergio Rubin i Angela Ambrogetti, el papa rebutja així, ser peronista: “Mai no vaig estar afiliat al Partit Peronista, ni vaig estar afiliat a la Guàrdia de Ferro, com diuen alguns”. Però el papa sí que afirma que els seus “escrits sobre la justícia social, portaren alguns a dir que sóc peronista. Però en la hipòtesi de tindre una concepció peronista de la política, ¿què hi hauria de dolent?” (Religión Digital, 26 de febrer de 2023).

Quan el papa és acusat de fer política, respon en aquest mateix llibre: “Que sí, que estic fent política, perquè tothom ha de fer política. el poble cristià ha de fer política”. I per això, Francesc afirma: “Quan llegim el que deia Jesús, comprovem que feia política”. ¿O no va fer política el papa Joan Pau II recolzant el sindicat anticomunista polonès, Solidaritat?



Acusat pel poder econòmic, el papa diu en aquest mateix llibre: “No estic en contra del mercat, sinó a favor del que Joan Pau II definia com “economia social del mercat”. Això implica la presència d’una “pota” reguladora que és l’estat, que ha de fer de mitjancer entre les parts”. Per això, “la taula econòmica amb dues potes no funciona. La taula econòmica amb tres potes, sí: l’estat, el capital i el treball”.

Francesc ha estat qualificat de papa “antiespanyol”, pel fet que el 16 d’octubre de 2021, i en relació al bicentenari de la independència de Mèxic, Francesc afirmà que “la independència és afirmar la llibertat i la llibertat és un do i una conquesta permanent”. El papa també ha estat titllat d’“antiespanyol”, perquè demanà “humilment perdó pels crims contra els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica”, ja que reconeixia que es van cometre “molts i greus pecats contra els pobles originaris d’Amèrica, en nom de Déu”. I encara, perquè en el capítol 26 del seu llibre, “Sobre el cel i la terra” (2010), l’aleshores arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, denuncià els abusos dels conqueridors espanyols, “perquè evidentment vingueren a fer negoci en aquestes terres i a emportar-se l’or”. Per això el periodista Francisco Marhuenda va arribar a dir que “l’Esperit Sant es va confondre i els cardenals”, en el conclave de març de 2013, elegiren un candidat catastròfic” (La Razón, 29 de setembre de 2021).

El papa, segons denunciava José Manuel Vidal, té enemics externs que van “des de Vox als sectors més conservadors del PP, passant pel poder mediàtic de Jiménez Losantos o Marhuenda, així com, d’una manera més subtil, per Carlos Herrera” des de la Cope, que, per a més inri, és la ràdio dels bisbes.

El papa, qualificat malèvolament pels seus enemics d’heretge i usurpador, ha denunciat diverses vegades el fet que Àfrica no tinga vacunes o només tinga les dosis mínimes i l’economia que mata, perquè exclou els més desafavorits. El papa també ha demanat una eixida col·lectiva de la crisi, sense deixar ningú enrere, “arriscant i agafant la mà dels altres”. Per això el papa ha denunciat que mentre que augmenta la riquesa, també augmenta la desigualtat, ja que “hi ha gent que es mor de fam”. I és que, com ha dit el papa, “el problema econòmic més important, és que hui manen les finances”. Per al papa, “l’especulació és com  un xarampió” i “especular és una malaltia perquè perjudica sempre l’altre”.

El papa ha dit que “el rebuig als gais no és un rebuig de l’Església, sinó de persones de l’Església”. I és que “l’Església és mare i convoca tots els seus fills”. Per això en el cas “dels pares amb fills gais, ignorar-los o apartar-los és una falta de paternitat i maternitat”.

Pel que fa als abusos sexuals per part de membres de l’Església, el papa, adolorit i avergonyit, ha dit que “no només és un delicte, sinó un delicte greu amb un dany irreparable” i demana “una condemna severa”. I per això Francesc ha dit en relació als abusos, que “no hi ha prou en demanar perdó”.

Amb valentia, el papa ha denunciat la indústria bèl·lica, que té “una estructura de venda d’armes que afavoreix les guerres” i ha lamentat que l’ONU no tinga “poder per parar una guerra”. I encara, el papa està decidit a fer canvis en l’Església, tant en la litúrgia, com en l’economia, per evitar la corrupció i també per reformar la Cúria.

Francesc, que és un regal que Déu ha donat a l’Església i al món, és el papa de la tolerància zero amb la pederàstia i el papa de la sinodalitat. És el papa que vol donar un paper més rellevant a la dona, que denuncia la mort dels immigrants i refugiats a la Mediterrània i que posa l’Evangeli i els pobres (que és el mateix), al centre de l’Església. Per això la mirada de Francesc envers els pobres prové bàsicament del que feia Jesús i del que diu l’Evangeli. El papa, coherent amb això, ha dit que “amb les meves limitacions i pecats, procure ser fidel a l’Evangeli”.

Francesc és el papa que lamenta que “molts creients es refugien en els dogmatismes per defensar-se de la realitat” (Àngelus, 10 de juliol de 2022). Francesc és el papa que s’ha atrevit a donar un toc d’atenció als nostàlgics i a dir, amb valentia, que, desgraciadament “el Concili que recorden més alguns pastors, és el de Trento” (Religión Digital, 14 de juny de 2022), ja que alguns capellans i bisbes enyoren el passat i rebutgen el Concili Vaticà II.

Francesc, amb valentia, ha dit que “la criminalització de l’homosexualitat és una qüestió que no hem de deixar passar”, perquè “condemnar una persona així és un pecat”. I és que “criminalitzar les persones amb tendències homosexuals, és una injustícia”.

Home de diàleg i de pau, el papa ha dit també que està “obert a reunir-me amb els presidents d’Ucraïna i de Rússia”.

Amb la mort de Benet XVI s’ha desencadenat amb més força i virulència (fins i tot a dins de l’Església), aquesta guerra bruta plena de prejudicis i de falsedats contra el papa Francesc, amb alguns cardenals i bisbes, com el secretari de Ratzinger, com a instigadors dels atacs contra Francesc. Per això el papa s’ha vist obligat a dir que “els qui instrumentalitzen Benet XVI són gent sense ètica, són gent de partit, no de l’Església” (Religión Digital, 5 de febrer de 2023). El mateix cardenal Baltazar Porras, arquebisbe de Caracas, ha dit que els qui maquinen contra el papa “estan buscant un nou papa, per fer enrere les reformes de Francesc”. Segons el cardenal Porras, el papa és atacat “per grups de poder del Primer Món, ja que el papa no els representa i per això desqualifiquen el seu origen i les seues capacitats com a mestre de la fe”. Per això, aquests són “fariseus amb pell de xai”.

Com ha dit Austen Ivereigh, “Francesc va a sentir-se més sol” i per això, “l’intent del cardenal Pell”, que va morir fa unes setmanes, “era tractar de canviar el perfil del pròxim papa, i ell s’estava perfilant com a candidat o promotor de papables” (Religión Digital, 20 de gener de 2023)

Francesc, que és bona notícia de l’Evangeli i profeta d’esperança per al nostre món i per al nostre temps, amb els canvis que ha propiciat en aquests deu anys, és un reformador de l’Església i un gran papa, senzill i humil, ple de la força del Ressuscitat.

Per això, com a cristians, ara més que mai, i davant l’atac injust al papa des del sector clerical més conservador i més immobilista de la Cúria i d’alguns bisbes, cal fer costat al papa Bergoglio (el papa del nou món), que amb el seu ministeri episcopal renovador i reformador, està portant l’Església per nous camins d’esperança, d’aggiornamento i de fraternitat.

Conscient de les dificultats que troba per implantar les reformes a l’Església i dels atacs que rep, el papa Francesc deia a un grup, fa uns dies: “Els done les gràcies pel seu recolzament en la pregària. Realment ho necessite, perquè aquest treball no és fàcil”. I és que el papa, amb els seus gestos i les seues paraules, ens assenyala el camí de l’Evangeli.

dimecres, 26 d’abril del 2023

«¿Ya tiene permiso del obispo para celebrar la misa en valenciano?» (Castelló Notícies, 23/03/2023)

 Després d’escoltar aquestes paraules del capellà de la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè de Borriana, si em punxen no em trauen sang.

I és que he celebrat Eucaristies en valencià a l’Alcúdia, el meu poble o a d’altres pobles valencians i mai (però mai) no m’havien preguntat si tenia “permiso del obispo para celebrar la misa en valenciano”. Encara més, l’any 2012 vaig presidir, en valencià, l’Eucaristia a la parròquia del Salvador de Borriana, acompanyat d’altres capellans, i cap d’ells em va preguntar si tenia permís per fer-ho en valencià.

L’anècdota que vaig “patir”, tan i tan absurda, a més de surrealista, em va passar el diumenge 12 de març, quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia d’enterrament del pare d’un amic meu. En obrir l’església de la Mercè em vaig presentar al capellà que hi havia i li vaig dir si podia presidir la missa i si tenien el missal romà i el leccionari en valencià. El capellà (amb cara d’estranyesa per la pregunta que li vaig fer), em va dir que no els tenien i si jo pensava celebrar l’Eucaristia en valencià. En dir-li que sí i que ja aniria traduint els textos (del castellà al valencià) sobre la marxa, el capellà em digué si ja tenia permís del bisbe per celebrar la missa en valencià. Surrealista! I això a Borriana.

I és que aquell capellà no ha entès que l’Església hauria d’acollir totes les llengües com a signe d’universalitat i de catolicitat i que celebrar la missa en la llengua del poble (com recomanava el Vaticà II), hauria de ser del tot normal. I no. Encara no és normal en aquesta parròquia de Borriana, ni tampoc en altres temples del País Valencià. I per això mateix, perquè aquell capellà no considera normal celebrar la missa en valencià, em preguntà si tenia permís del bisbe per celebrar-la en la llengua dels cristians de Borriana.



Aquest capellà, que em mirà estranyat (com si jo li haguera demanat la lluna), en dir-li que celebraria la missa en valencià, hauria de recordar les paraules del papa en una entrevista de fa dos mesos (Mundo Negro, 4 de gener de 2023). El papa, a les preguntes de Javier Fariñas i Jaume Calveras, afirmava que “el missioner anuncia l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”. I per això Francesc elogiava la capacitat dels missioners de “ficar-se en la terra i respectar les cultures”, ajudant-les, a més, “a desenrotllar-les”. El papa deia que els missioners “no desarrelen la gent”, afirmant a més, que “el que és catòlic és respectar les cultures”. També la valenciana, pense jo, cosa que no fa el capellà de la Mercè. I és que “un missioner respecta allò que troba en cada lloc”, pel fet que “la fe s’incultura i l’Evangeli pren la cultura de cada poble”, cosa que tampoc no entén aquest capellà de Borriana.

El capellà de la Mercè hauria de saber que Borriana és un poble valencianoparlant i celebrar l’Eucaristia en valencià hauria de ser el més normal del món. Per això, preguntar-me si jo ja tenia permís del bisbe per celebrar la missa en valencià, ho vaig considerar absurd, com hauria estat absurd preguntar, a Salamanca, si un capellà ha de demanar permís al bisbe d’aquella diòcesi per celebrar la missa en castellà.

El papa Francesc ha demanat que els preveres fem olor d’ovella. ¿I quina millor manera de fer olor d’ovella que parlar la llengua del poble que servim?

El capellà que em va fer aquella pregunta tan fora de lloc, hauria de recordar per què Sant Jeroni, a finals del segle IV, va fer la traducció de la Bíblia, l’anomenada Vulgata, al llatí. O per què el Concili Vaticà II va apostar per la utilització de les llengües vernacles a la litúrgia, com passa a gairebé tots els països del món, llevat del País Valencià. Per això el papa, quan fa un viatge apostòlic a qualsevol país, tant les lectures com els cants de la missa es fan en la llengua pròpia de cada lloc. I a Borriana, la llengua dels cristians és el valencià. I és que Pentecostès manifesta la universalitat i la catolicitat de l’Església, manifestada en les diverses llengües dels pobles. Per això quan els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant continuen menyspreant la llengua dels cristians valencians, a més de donar un mal exemple als seus capellans pel que fa a la normalització lingüística a l’Església, estan contribuint al genocidi de la nostra llengua. Per això la història jutjarà severament la jerarquia valenciana, per aquesta actitud del tot abominable, que contribueix a la desaparició del valencià al nostre país.

El capellà de la parròquia de la Mercè que amb la seua pregunta em deixà desconcertat (per dir-ho d’alguna manera), hauria de recordar que el bisbe Vicent Enrique i Tarancon, nascut a Borriana, quan va ser nomenat bisbe de Solsona, va defensar i parlar (en ple franquisme) la llengua dels cristians d’aquella diòcesi. I estic segur que si eixe capellà de la Mercè l’enviaren a París o a Munic, segur que aprendria el francès o l’alemany. I cal dir que el valencià és molt fàcil d’aprendre, només que un capellà tinga un mínim de sensibilitat i d’interès per fer-se del lloc on ha estat enviat en missió pastoral i d’aquesta manera no sentir-se foraster o estrany a la terra que l’acull. I és que no haurien de ser les ovelles les que han de parlar la llengua del pastor, sinó que hauria de ser el pastor que hauria de parlar la llengua de les ovelles.

Com em comentava el meu amic uns dies després del funeral de son pare, molta gent li va dir que era la primera vegada que assistien a una missa en valencià. Inconcebible. I és que, irracionalment, els capellans valencians, majoritàriament, continuen ignorant, quan no menyspreant, la llengua de Sant Vicent Ferrer, com si a Borriana (i a d’altres pobles del nostre país) no existira el valencià, sinó només el castellà.

Per això si el capellà que em va fer aquella pregunta tan absurda no vol ser un colonitzador sinó un pastor que acull els cristians de Borriana, hauria d’aprendre valencià i utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer, com fan, per exemple, les famílies del Camí Neocatecumenal, que quan van en missió a qualsevol país, el primer que fan és aprendre la llengua dels seus habitants, per així inculturar-se en la terra on són acollits. Si aquest capellà no comprèn això, està menyspreant la llengua dels cristians borrianencs, que mereixen un respecte. I si aquest capellà no entén això, hauria de recordar que Jesús parlava arameu, la llengua amb la qual conversava amb Maria i amb Josep, amb Maria Magdalena i amb els apòstols. Jesús no parlava la llengua de la cultura d’aquell moment, que era el grec, ni tampoc la llengua de l’imperi, el llatí. Per això Jesús, hui parlaria valencià a Borriana. I no sé si aquest capellà, en cas que Jesús de Natzaret anara a la Mercè, li demanaria si “ya tiene permiso del obispo para predicar en valenciano”. Llastimós!

Sort tenim els valencians de l’arquebisbe de València, Enric Benavent, un bisbe amb seny i sentit comú, que ha afirmat que és legítim (i per això ho ha defensat), que els cristians valencians vulguem celebrar la missa en valencià. A vore si els bisbes d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló prenen nota de la bona predisposició de l’arquebisbe Benavent, i normalitzen el valencià a la litúrgia a les seues diòcesis, i així deixen de menysprear la llengua de Sant Vicent Ferrer, com fan els bisbes José Ignacio Munilla i Casimiro López.


La humanitat de la Regla de Sant Benet (Castelló Notícies, 30/03/2023)

 Fa uns dies, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, (convidat pel professor Diego Solà), vaig fer una conferència sobre la Regla Benedictina. Aquesta xerrada formava part del Curs d’Història Espiritual d’Occident, adreçat a estudiants de grau i públic en general, amb l’objectiu d’oferir una formació en història de la cultura religiosa del món occidental, des de l’Antiguitat fins a l’Època Contemporània, amb una mirada especial al període medieval i modern (segles VI al XVIII).

Entre els professors que participen en aquest curs (organitzat per l’Àrea d’Història Moderna de la UB i per la Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes de l’Ateneu Universitari Sant Pacià), a més del Dr. Solà, hi ha el Dr. Jaume Angelats (a qui vaig poder saludar aquella vesprada al seu despatx), el Dr. Albert Viciano o les Dres. Elisabeth Garcia i Araceli Rosillo, entre d’altres.

Aquest curs, coordinat pels doctors Diego Solà i Albert Viciano i la doctora Mariela Fargas, s’està celebrant des del passat mes de febrer i acabarà el proper mes de maig, amb les classes que es fan, de manera alternativa, a la Facultat de Geografia i Història, al carrer Montalegre de Barcelona, i a l’Ateneu Universitari Sant Pacià.

El professor Diego Solà, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història, em demanà participar en aquest curs, per fer conèixer als alumnes la Regla de Sant Benet (un text molt desconegut fora de l’àmbit monàstic) i la seua vigència i actualitat, hui, quinze segles després que el pare dels monjos d’Occident l’escrivira.

A part de fer una relectura ràpida del Pròleg i dels capítols més importants de Regla, vaig voler subratllar el que per a mi és a la base d’aquesta obra: la gran humanitat que trobem en aquest text, i que al meu parer és el que el fa hui actual i plenament vigent. I no només per als monjos. Una humanitat que trobem en la sol·licitud de l’abat o del majordom pels pobres, els malalts, els hostes i els monjos. També trobem la humanitat de la Regla, en la relació mútua entre nosaltres que  vivim al monestir, amb un tracte que el pare dels monjos demana que siga molt humà, atent i afable. Així ho veiem, per exemple, al capítol 72, quan Sant Benet exhorta els monjos a practicar el bon zel “amb un amor ferventíssim, a honorar-se els uns als altres”, a que el monjo no busque “allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho siga per als altres” i a “practicar desinteressadament la caritat fraterna”, que ens mostra, una vegada més, la gran humanitat de la Regla.



Com deia fa unes setmanes el P. abat Manel Gasch al Cercle d’Economia, l’estabilitat montserratina al llarg de gairebé mil anys de vida, i per tant la fidelitat a un lloc concret (corresposta per la fidelitat d’un poble pelegrí), és un fet que, al meu parer, també és una mostra d’humanitat en un món canviant, caduc i inestable, on sovint la gent viu desarrelada i desorientada, sense punts de referència.

La humanitat de la Regla la veiem encara en el capítol quatre, (els instruments de les bones obres), quan el pare dels monjos d’Occident ens demana “socórrer el qui passa tribulació, consolar l’afligit, no guardar ressentiment, dir la veritat amb el cor i amb la boca, no odiar ningú, defugir l’altivesa”. O també en la cura de l’abat pels excomunicats, al capítol vint-i-set o la del monjo infermer (que ha de ser diligent i sol·lícit) pels malalts, que trobem al capítol trenta sis.

Aquesta humanitat i sol·licitud de la Regla es veu plasmada d’una manera concreta, quan un monjo té la germana o el germà malalt o el pare o la mare, sense ningú més que puga tenir cura d’aquest familiar seu. Per això el monjo es fa càrrec de l’atenció del germà o del pare, com a prova de la sol·licitud i del tracte atent que Sant Benet demana als monjos. Una sol·licitud i un tracte que haurien de ser, al nostre món, signes d’una nova manera de ser i de fer, en una societat on, desgraciadament, com ha dit el papa, hem globalitzat la indiferència.



Fe arrelada (Castelló Notícies, 04/04/2023)

 Aquest és el títol del nou llibre de David Pagès i Cassú, que porta per subtítol “Garba d’articles i entrevistes (1997-2022)”.

Aquest volum, amb pròleg de Joan Ferrer i Costa, filòleg i biblista, i amb un epíleg de Maria Assumpció Pifarré i Clapés, priora del monestir de Sant Daniel de Girona, recull una sèrie “de treballs breus, d’una alta qualitat literària i entrevistes amb cristians i cristianes singulars i notablement remarcables”, com diu Joan Ferrer al pròleg.

Publicat per Edicions MMV, David Pagès ens presenta “amb aquesta garba d’escrits, aquest entrellaçament”, entre fe i país, “que significa també reforçament recíproc, entre dos pilars que han estat bàsics per a la vertebració del nostre poble, de la seva identitat: catalanitat i cristianitat”.

David Pagès ens fa avinent, en la presentació d’aquest llibre, les assenyades paraules del papa Francesc, que ens recorda que “no hi ha obertura entre pobles sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals”. I per això afirma amb raó que “els valors evangèlics de caritat, estimació, generositat i servei els veiem totalment aplicables en parlar —des de l’obertura al món— d’arrelament i estimació a la pàtria”.

Fe arrelada recull diversos articles de Pagès, i també interessants entrevistes, entre d’altres, a Mn. Joan Carreres i Péra, molts anys rector de Tossa de Mar i capellà del santuari de la Mar de Déu del Mont; Mn. Modest Prats, nascut a Castelló d’Empúries; la carmelita descalça Carme Ferrer, fins fa poc al monestir de carmelites de Girona i filla de Bordils; el bisbe de Mallorca Sebastià Taltavull; mossèn Josep Mª Ballarín; l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas; el monjo de Montserrat Josep Massot; l’abat emèrit Josep Mª Soler; Mn. Àngel Caldas (un dels mossens més longeus del bisbat de Girona), de Cassà de la Selva; l’arquitecte Jordi Bonet; el P. Enric Puig; Mn Josep Ruaix, de Moià; la germana Mª del Mar Albajar, abadessa benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat…

David Pagès, llicenciat en filologia catalana per la UdG, comparteix l’activitat docent amb les de dinamitzador cultural i escriptor. Columnista del DdG, ha publicat, entre altres obres, Referents. 40 entrevistes a personalitats dels Països Catalans; Què t’ha ensenyat la vida? 202 veus; Bones llavors i Baules. Cartes generacionals.

Com diu en la introducció, “parlar de catalanitat, en relació amb l’Església del nostre país, significa parlar de diversitat, de “fe arrelada” i d’universalitat i, per consegüent, d’engrandir-la”. I per això, “Catalunya ha de ser capaç de cultivar, estimar i preservar, des del respecte a les creences i a les ideologies de cadascú, tots aquells grans elements i valors que l’han convertit en un poble acollidor, admirable, amb personalitat pròpia, cohesionat, amb un passat apreciable i amb un futur esperançador”.

David Pagès ens recorda l’historiador Jaume Vicenç Vives en relació a la fe i el país, quan escrivia: “A Catalunya, no solament l’Església és el mateix poble, sinó que ha emparat el naixement de la catalanitat. Els monestirs foren centre d’irradiació cultural i de progrés agrari. L’artigament, el conreu del blat i els ramats de xais floriren amb el cant gregorià i les plomes que rascaven els pergamins”.

El llibre, amb 245 pàgines, i que recomane, ens mostra la passió de David Pagès i Cassú per la fe, la cultura i la catalanitat del nostre país.





A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT