dimecres, 29 d’agost de 2018

'No volen fer política´(VILAWEB/ONTINYENT, 20.08.2018)

Aquesta és la resposta que donen els mossens valencians que no volen utilitzar la nostra llengua a la litúrgia. Com si fer la missa en castellà no fóra també una manera de fer política. Però, què és fer política? No va ser polític el document de la Conferència Episcopal Espanyola ‘Orientaciones morales ante la situación actual de España’ del 23 de novembre de 2006? En l’apartat ‘Nacionalismos y exigencias morales’, després d’admetre que l’Església reconeix, ‘en principio’, la legitimitat de les posicions nacionalistes que pretenen modificar la unitat política de l’Estat, el document deia: ‘Si la coexistencia cultural y política ha producido un entramado de relaciones, (entre els pobles d’Espanya) ¿qué razones justifican la ruptura de estos vínculos?’. No va ser això una prova molt concreta de fer política?

No va ser també una posició política la Instrucció de la CEE ‘Valoración moral del terrorismo en España’, del novembre de 2002?: ‘Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir sobre su propio destino…. resulta moralmente inaceptable, que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en consecuencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad’. I el text continuava així: ‘En consecuencia no es moral cualquier modo de propugnar la independencia y la creación de un nuevo estado… poner en  peligro la convivencia de los españoles, negando unilateralmente la soberanía de España, no sería prudente ni moralmente aceptable… pretender unilateralmente alterar el ordenamiento jurídico es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria.’ No va ser això fer política?

Fa uns dies, Mossèn Josep Taberner, rector de Pals, Begur, Esclanyà i Regencós, ha estat acusat de fer política per tindre una pancarta a la façana de l’església de Sant Fruitós a favor de la llibertat dels presos polítics. I en aquesta església han aparegut unes pintades que diuen que al temple no s’hi fa política sinó que s’hi va a resar. I a Castellbell i el Vilar, des de maig d’aquest any, no es poden posar signes polítics sense l’autorització de la batlessa.

Però què és fer política? En una homilia del 18 de març de 2014, el papa Francesc denuncià els hipòcrites ‘que es disfressen de bons catòlics’, però després deixen abandonats els més necessitats. El papa, que criticava els qui ‘resen mirant el cel’ mentre abandonen els pobres, ens urgia a ‘aprendre a fer el bé, a socórrer els oprimits, a ocupar-se dels malalts, dels pobres, dels qui passen necessitat’. Per això el papa Francesc denunciava l’actitud hipòcrita dels qui es creuen bons: ‘Què fan els hipòcrites? Es disfressen de bons, fan com de sants, preguen mirant el cel. Fent-se veure, se senten més justos que els altres, menyspreen els altres.’ I en l’homilia del 20 de març de 2014, el papa Francesc denuncià una economia gens ètica, responsable de l’atur que patim: ‘L’atur és la conseqüència d’un sistema econòmic que ja no està capacitat per crear treball.’

El papa Joan Pau II va fer política en donar suport al sindicat polonès Solidaritat i quan afavorí la fi de les dictadures comunistes de l’Europa de l’Est? El bisbe Pere Casaldàliga ha fet política quan al Brasil s’ha posat al costat dels més pobres i desvalguts? I mossèn Antoni Llidó va fer política a Xile, defensant els més febles? El papa Francesc fa política quan denuncia el comerç d’armes? El papa Joan Pau II va fer política a l’ONU, el 5 d’octubre de 1995? Les seues paraules van ser: ‘Per tots els mitjans que disposeu, veleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura. Ningú (ni una Estat, ni cap altra nació, ni cap organització internacional) no està legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir.’ Els abats de Montserrat i de Poblet van fer política el 21 de setembre de 2017 quan es posicionaren a favor de ‘la pau, les llibertats d’expressió democràtiques i el respecte als drets del nostre poble’? El papa Francesc va fer política el 22 de setembre de 2017? Les seves paraules foren: ‘No penses mai que la lluita que estàs fent aquí, siga completament inútil. Tot naix per florir en una eterna primavera’. Va fer política el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon en la seua primera pastoral, de maig de 1946? Tarancon criticà ‘les injustícies del règim capitalista’ i denuncià ‘els qui fan grans negocis’, amb els quals ‘obtenen uns guanys il·lícits’. O la seua pastoral ‘El nostre pa de cada dia’, de 1950, on denuncià la fam i l’estraperlo? Jesús va fer política quan denuncià la mentida i la hipocresia dels escribes i dels fariseus?: ‘Ai de vosaltres escribes i fariseus hipòcrites que sou com sepulcres emblanquits, que per fora es veuen bonics , però per dins són plens d’ossos de morts i de tota immundícia! Així també vosaltres, per fora sembleu gent de bé als ulls dels hòmens, però per dins sou plens d’hipocresia i de maldat’ (Mt 23:27-28). Jesús va fer política quan expulsà els mercaders del Temple de Jerusalem?
Els qui han fet les pintades a Pals, tot acusant mossèn Josep de fer política, haurien de recordar la Carta als Hebreus quan diu ‘Recordeu-vos dels presos, com si fóreu presos amb ells, i dels qui són maltractats’ (He 13:3).

Aquells que acusen l’Església de fer política, haurien de recordar també les paraules del papa Joan Pau II a l’encíclica Slavorum Apostolici: ‘Tot home i tota nació, tota cultura i civilització tenen una funció pròpia a desplegar, i un lloc propi en el pla de Déu i en la història de la salvació.’

Com ha dit molt assenyadament mossèn Josep Taberner, ‘Si un cristià no està a favor de la llibertat d’unes persones que estan sense judici a la presó, que es pregunte si és cristià o no ho és.’

Posar una pancarta a Pals, a la façana de l’església de Sant Fruitós és fer política? I no posar-ne cap, no és també fer política?

A l'ombra del Castell (Vilaweb/Ontinyent, 24.08.2018)

Aquest és el títol del llibre en què l’amic Rafael Roca ens presenta un recull dels seus articles al diari Levante-EMV, un volum que porta com a subtítol Escrits sobre Alaquàs i el seu Castell-Palau, i que s’ha publicat a propòsit del centenari de la protecció d’aquest monument renaixentista (1918-20l8).

Aquest llibre, tan interessant per conèixer el castell, les festes i diversos col·lectius d’Alaquàs, així com les persones que han format part de la història d’aquesta vila de l’Horta, ens endinsa en un espai fascinant centrat en el Castell-Palau, que ha ‘conformat el paisatge íntim i quotidià de múltiples generacions d’alaquaseres i alaquasers que han nascut i crescut a recer dels seus robusts i seculars murs.’

Com diu la Sra. Elvira García Campos, batlessa d’Alaquàs, ‘si hi ha un edifici que exalta i meravella l’esperit dels alaquasers i les alaquaseres, que els captiva i desperta els seus millors afectes i emocions, aqueix és, sens dubte, el nostre Castell-Palau, que enguany s’ha vestit de gala, ja que celebra els primers cent anys de la seua protecció oficial i els quinze de l’adquisició pública.’ I és que va ser l’abril de 1918 quan el Castell-Palau, per l’estima d’Alaquàs i d’un a bona colla d’intel·lectuals valencians, se salvà d’un anunciat enderrocament.

El volum està dividit en tres parts: ‘El poema de la pedra’, ‘Gent d’ací’ i ‘Festes i col·lectius’. I a més del text de presentació de la batlessa de la vila i del pròleg d’Albert Taberner, ex-batle d’Alaquàs, l’obra inclou també una extensa bibliografia sobre el Castell, un apèndix documental històric i una nota introductòria de Rafa Roca.

Com diu al pròleg Albert Taberner, ‘Rafa Roca ens fa el regal de rescatar per a l’imaginari col·lectiu d’Alaquàs, la història d’uns dies memorables que, gràcies a l’esforç de tot el poble i de persones que ens estimaven i estimaven el Castell, feren possible la seua preservació perquè ara puguem gaudir de l’edifici més important de la ciutat.’

Entre els articles que Rafa Roca ha publicat en els darrers temps  al diari Levante-EMV i que ara formen part d’aquest llibre, vull subratllar els següents: ‘Un Castell en heretat’; ‘La dignitat restaurada’; ‘La reivindicació intel·lectual del Castell’; ‘El cardenal Benlloch i el Castell’; ‘El Centre de Cultura Valenciana i el Castell’; ‘Vicent Cardona, el rector d’Alaquàs’; ‘La Cordà, festa d’interès turístic’ i, finalment, ‘La Carxofa, en clau de futur’.

No cal dir que recomane la lectura d’aquest llibre tan interessant, que a través de la mà de Rafa Roca, ens permet d’endinsar-nos en les tradicions i el monument més important d’Alaquàs, un municipi que el volum A l’ombra del Castell, descriu com un dels més actius de l’Horta Sud.

El Sexenni de Morella (VILAWEB/ONTINYENT, 18.08.2018)

Cada sis anys, enguany des de hui dia 18 fins al 27 d’agost, Morella es vesteix de festa en la celebració del Sexenni en honor de la Mare de Déu de Vallivana. El Sexenni (Festa d’Interès Turístic Nacional i Bé d’Interès Cultural Immaterial), enguany en la 54a edició, començarà amb la Rogativa que des de Morella es desplaçarà al Santuari de la Mare de Déu, a 24 quilòmetres de la ciutat. I és hui, 18 d’agost, quan la imatge de Santa Maria arribarà a la capital dels Ports per entrar a la vila pel Portal de l’Estudi.


El Sexenni té el seu origen en la protecció que la Mare de Déu va fer de Morella en la terrible pesta de 1672. Un any després ‘el Justícia, Jurats i Consell de Morella’  van acordar ‘donar grasies a la Imperatris de totes les creatures  y Senyora nostra la Verge de Vallivana ara i en tot tems en un novenari de sis en sis anys per l’benefisi de la salud alcanzada en l’any passat’. Per això el poble decidí ‘en demostració de agraïment y grasies, se porte a la present vila, y se li celebre un novenari en la iglesia major, perque se continue y aumente la devosió á la sagrada image.’

L’edició facsímil de la Historia de la Muy Noble, Fiel, Fuerte y Prudente Villa de Morella, de Francisco Oliet Palos, de 1861, descriu la ‘Historia de Maria Santísima de Vallivana. Su origen y antigüedad’. En aquest text, Oliet es fa ressò de ‘la breve historia de Maria Santísima que se publicó en Valencia por Joseph Garcia en 1721’, i escriu: ‘Esta Santa Imagen es de los tiempos de los Santos Apóstoles quando el Apostol Santiago estuvo en Valencia y despues en Peñíscola’. L’Apòstol va passar també per Morella, on va trobar ‘en el Bosque de Vallivana (que dista  dos leguas de la Villa) la estatua del Dios Jupiter la derribó por sus manos de aquel injusto trono y colocó en él, la Imagen Sacrosanta de Maria Madre de Dios, para que fuese venerada de los fieles Christianos.’

Pel que fa a la imatge de la Mare de Déu de Vallivana, el llibre detalla ‘Su aparición y hallazgo (en tiempo de dicho Rey D. Jayme)  por un humilde Pastor’.  El text descriu també la imatge de Santa Maria, que és ‘de Barro cozido; pero de un rostro tan hermoso, que parece animado’ i per això mateix ‘roba y atrae  los corazones de los que la miran y veneran’. El text inclou els capítols referents a ‘Su culto y Devocion’, els ‘Prodijios obrados por su intercesión’, descrivint el ‘Motivo de las fiestas sexenales’ i el ‘Modo conque la Ylte. Villa las exequta’, la ‘Casa y hermitorio de Vallivana’ i els ‘Gozos en honor de Ntra. Sra. de Vallivana’.

En 1929, Eduard López Chavarri escrigué en referència a la festa del Sexenni: ‘fa goig de vore el camí solcat per núvols d’incens, cobert d’enramades, i ple de cants religiosos, de llums, d’arcs que brillen al sol, de flors, de “visques” entusiastes’.

Com escrivia fa sis anys Joaquim Puig, l’actual Molt Honorable President de la Generalitat del País Valencià, el Sexenni, ‘És una aliança entre el passat i el futur, entre els morellans més enllà dels pensaments, el temps i la condició’.

I el filòleg Vicent Pitarch, escriu: ‘quan un s’acosta a Morella, tot participant de les festes del Sexenni, t’assalta la impressió d’endinsar-te en un ambient barroc’, perquè ‘Morella es transfigura durant les festes del Sexenni’.

Com ha dit Manuel Milián Mestre, cada Sexenni té ‘arrels d’identitat’, ja que és en aquests nou dies del novenari a la Mare de Déu de Vallivana que ‘les famílies retornen a Morella’, pel fet que ‘els fills i els néts de morellans que viuen a Catalunya, baixen fins a la capital dels Ports per celebrar aquesta festa’.

En la seua devoció a la Mare de Déu de Vallivana, la beneïda entre les dones, els morellans ens ensenyen a confiar en Santa Maria, mare de consol i d’esperança i estrella que il·lumina les nostres nits.

Com ha dit el P. Abat Josep M. Soler,’la maternitat de Maria ha fet possible que la humanitat puga palpar amb paraules i gestos humans, com la Saviesa divina compartia les seues delícies amb el gènere humà’. I és aquesta sol·licitud maternal de Santa Maria, que ‘queda significada en la multitud de santuaris marians que hi ha a la nostra terra’, com el de Vallivana.

Que la Mare Verge, que és imatge de l’Església i que amb el cant del Magníficat proclama la grandesa del Déu que ens salva, del Déu que ‘dispersa els hòmens de cor altiu’, del Déu que ‘derroca els poderosos del soli i exalça els humils’ (Lc 1:51-52) ajude els morellans a viure aquest Sexenni per tal d’avançar en el camí de la fe.

Sant Agustí (VILAWEB/ONTINYENT, 28.08.2018)

Hui 28 d’agost és Sant Agustí, venerat a Bocairent. Aquesta vila de la Vall d’Albaida tot i que té per patró Sant Blai, professa també una devoció entranyable a Sant Agustí, el sant doctor, bisbe d’Hippo Regius i un dels pares més eminents de l’Església Occidental reconegut per la seua erudició i santedat. Aquesta devoció a Bocairent va nàixer amb la creació, per part de l’arquebisbe Sant Joan de Ribera, del monestir d’agustines de la Mare de Déu dels Dolors.

Aureli Agustí va nàixer el 13 de novembre del 354 a Tagaste, a la província romana de Numídia, a l’actual Algèria, com canten aquests goigs antics: ‘De Tagast, en la Numídia,/ sou el fill més immortal./ Us han dit Doctor in gratia/ com en laude triomfal./ Per la vostra veu serena/ radiant com el matí,/ guieu-nos pel camí recte,/ ompliu-nos d’amor diví,/ aclariu-nos l’intel·lecte/ gloriós Sant Agustí.’

Va ser fill de Santa Mònica i de Patrici: ‘Sou de Mònica i Patrici/ pur joiell de voluntat./ De la sang sentiu la flama/ que us occeix la castedat./ Si en les lluites de les lletres/ sou cabdill dilecte i fi,/ guieu-nos pel camí recte,/ ompliu-nos d’amor diví,/ aclariu-nos l’intel·lecte/ gloriós Sant Agustí.’

Segurament era de raça berber, encara que, com que aquella terra formava part de  l’Imperi Romà, Agustí tenia el llatí com a llengua habitual. Estudià a Tagaste i a Cartago i als 18 anys començà a fer de professor, ensenyant l’art de l’oratòria i de la retòrica. Va unir-se a una xica de la seua edat, però de classe inferior i com que els costums de l’època impedien un matrimoni oficial entre persones de classes diferents, no hi hagué matrimoni. D’aquella unió (una parella de fet com diríem hui) que va durar 15 anys, va nàixer un fill anomenat Adeodat  (a Déu dat).

La lectura de Ciceró portà Agustí a buscar la veritat, que ell anà descobrint i identificant amb la saviesa, l’amor i finalment, amb Déu. Agustí, amb la seua companya i el fill, abandonaren Àfrica i se n’anaren a Itàlia. Roma i Milà, capitals de la cultura, van ser per a Agustí llocs de crisi personal i finalment, també, de trobament amb Déu. Les etapes de l’evolució d’Agustí passaren per diverses teories filosòfico-religioses: el maniqueisme, l’astrologia i la filosofia neoplatònica de Plotí: ‘Veu de Déu és veu sonora/ la sentiu al mig del seny./ Pel camí de cent escoles/ do de Déu és qui us empeny./ D’una fúria de luxúria/ sou captiu per llarg camí/ guieu-nos pel camí recte,/ ompliu-nos d’amor diví,/ aclariu-nos l’intel·lecte/ gloriós Sant Agustí.’

Obligat a deixar la mare del seu fill per fer un ‘bon casament’, ella va tornar a Àfrica i a Agustí li concertaren un matrimoni. Però a Milà, el contacte amb el bisbe Sant Ambròs i amb la comunitat cristiana i la seua litúrgia, així com la lectura de les cartes de Sant Pau, feren que Agustí abandonara els projectes de casament i les ambicions personals, i la Nit de Pasqua del 387, juntament amb el seu fill, va ser batejat ‘Ja del mal floreix la rosa/ que és trofeu del maniqueu./ Vós, viril, guanyeu les lluites/ amb la idea i amb la creu./ Gran retòric majestàtic,/ Sant Ambròs us redimí,/ ompliu-nos d’amor diví,/ aclariu-nos l’intel·lecte/ gloriós Sant Agustí.’


De retorn a Tagaste vengué el seu patrimoni i començà a viure amb uns amics en un projecte de vida monàstica. El 391 a Hippo Regius, Agustí es trobà a l’església major, on el bisbe demanava als cristians que escolliren algú perquè l’ajudara i en fóra el successor.  La gent es girà a Agustí i començaren a cridar el seu nom. Elegit pel poble (una manera d’elecció freqüent en aquella època) Agustí es dedicà del tot al servei presbiteral i després a l’episcopal durant més de 40 anys, fins a la seua mort: ‘De Milà dins l’horta clausa/ fou l’infant qui us ha vençut./Ja sou lliure, ja sou magne,/ ja sou Mestre de virtut./ Fundador, bisbe d’Hpona,/Patriarca gegantí,/ ompliu-nos d’amor diví,/ aclariu-nos l’intel·lecte/ gloriós Sant Agustí.’

La seua immensa obra és fruit de la predicació i l’ensenyament a Hippo Regius. Com que la seua influència va anar creixent a tota l’Església Occidental, encara que el cridaven i el convidaven, es negà a viatjar a Itàlia i fins i tot promogué que el sínode de Cartago  no acceptara que els bisbes anaren a Roma a buscar solucions als seus problemes. Segons Agustí, els problemes dels africans s’havien de resoldre a l’Àfrica.

Per a Agustí, l’Església de Jesús no és una comunitat de perfectes, sinó un poble amb defectes que camina per arribar a la santedat. S’han conservat 113 llibres (Sobre la Trinitat, La Ciutat de Déu, Sobre la música, Les Confessions), 218 cartes i uns 500 sermons. Era costum en aquell temps que hi haguera taquígrafs recollint els discursos dels bons oradors i per això bona part dels sermons d’Agustí els tenim gràcies als qui es van dedicar a anotar les paraules que ell predicava.

Dels pensaments més coneguts de Sant Agustí, sobreïxen aquells que tracten sobre l’amor: ‘Aprova els bons, tolera els roïns, però estima’ls tots’ i ‘Si vols conèixer una persona, no li preguntes què pensa, sinó què estima. I sobretot: ‘Estima i fes allò que vulgues.’

Bocairent venera Sant Agustí, amb les danses i el novenari, que se celebra del 18 al 31 d’agost, al monestir de la Mare de Déu dels Dolors.

Com canten uns goigs dedicats a aquest sant bisbe, que ell siga la benedicció i la pau dels ciutadans de Bocairent, que cada any celebren la seua festa: ‘Puix sempre el que en Vós confia/ d’escoltar tant vos complau/ doneu-nos a tots la pau/ que el nostre cor tant voldria/ Feu que siguen cada dia/ més purs els nostres anhels/ Gloriós Sant Agustí/ beneïu vostres fidels.’

dijous, 16 d’agost de 2018

Llibre de la Festa d'Elx (Vilaweb/Ontinyent, 14/08/2018)

Cada any, quan s’acosta la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, festa que els valencians anomenem col·loquialment la Mare de Déu d’Agost, o la Mare de Déu del Llit, m’agrada escoltar el CD amb la música i els cants de la Festa d’Elx. Aquesta música i la lletra del Misteri em recorden les vegades que, amb els meus pares i les meues germanes, he estat en aquesta representació impressionant a la basílica de Santa Maria, sempre un 13 d’agost, quan es representen les dues parts del Misteri: la Vespra i la Festa, amb la mort i l’assumpció i la coronació de la Mare de Déu respectivament.

Però enguany, a més dels cants del Misteri, estic rellegint el Llibre de la Festa d’Elx, una obra extraordinàriament interessant de l’amic Gaspar Jaén i Urban. Com diu l’autor d’aquesta obra, ‘La Festa era la nostra història millor, la fe en l’antiga cultura, l’antiga saviesa d’aquest País Valencià que els déus beneïsquen sempre.’

Aquest llibre, editat per la Universitat d’Alacant, és la versió definitiva, revisada i augmentada, de l’obra del mateix títol publicada a Elx el 1984.

En una mena de pròleg, el poeta Vicent Andrés Estellés escrivia: ‘El llibre de Gaspar Jaén i Urban és un excel·lent llibre. D’una prosa acurada, plena de sabor, evoca, enumera, descriu moltes coses d’aquest Misteri, que va tenir entre altres elogis, l’elogi puntual, fet en castellà, de don Eugenio d’Ors.’


Gaspar Jaén
El llibre de Gaspar Jaén i Urban fa un repàs exhaustiu dels elements constitutius de la Festa d’Elx, com, entre més, l’idioma, les consuetes, l’origen, els cronistes, els símbols, l’espai de la Festa, els preparatius, la Magrana, Joan i els Apòstols, els Jueus i el soterrar, Tomàs, la coronació o les salves.
Pel que fa a les representacions assumpcionistes al vell continent, Gaspar Jaén i Urban ens recorda que ‘drames com el nostre s’estenien per molts racons d’Europa’, des d’Itàlia a Occitània i a França, a més de les que es representaven a les catedrals de Girona, Solsona i Urgell, i a les esglésies del Rosselló, Lleida i Tortosa o a Castelló de la Plana, del segle XVI, text ‘conservat en castellà’.

El poeta de Burjassot escrivia: ‘El llibre, ni cal dir-ho, constitueix la millor de les guies per tal de seguir, puntualment, la representació de la que fou qualificada com a “única òpera que es representa a l’interior d’una església”.’ Per això mateix Vicent Andrés Estellés afirmava: ‘Jo m’estime molt aquest llibre… és excel·lent, ho torne a dir, i acompleix, amb escreix, la seua estricta finalitat’. Estellés, que qualificava el Misteri d’Elx de ‘viva meravella’, recordava en el seu pròleg ‘tants i tants moments espectaculars, bellíssims, com es viuen, devotament, mentre hom assisteix a la “dormició” de la Verge, la irrupció dels jueus o l’assumpció final de la Mare de Déu al cel.’

Aquesta representació assumpcionista, Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat des del 2001 i que tan bé retrata Gaspar Jaén i Urban al seu llibre, conté, com diu Estellés, ‘les músiques celestials de les guitarres que enramen l’aire de l’església, i que van davallant, entre l’estupefacció general i l’emoció particular, privadíssima, del creient.’

Per als cristians, celebrar el Misteri d’Elx, com deia el 2014 el bisbe Jesús Murgui, d’Oriola-Alacant, és ‘donar gràcies a Déu per Maria, és reconèixer en Maria l’exemple de seguiment de Jesucrist, és no oblidar que Déu ens acompanya en la creu i en la glòria, és tindre un cor humil com el de Maria, sempre disposat a servir.’

He de dir que aquest excel·lent llibre de Gaspar Jaén i Urban és una magnífica companyia per a viure, bé en directe o en la distància, aquest magnífic drama assumpcionista, joia de la cultura i de l’art del País Valencià, que ens mostra el comiat dels Apòstols de Maria i la mort i la glorificació de la Mare de Déu.

dilluns, 13 d’agost de 2018

Nihil sub sole (VILAWEEB/ONTINYENT, 19.07.2018


Així expressa el llibre de l’Eclesiastès el fet que (com realment passa) ‘no hi ha res de nou sota el sol’. I que per tant ‘allò que ha estat, això serà, i allò que va fer-se, això es farà’ (Ecle 1:9).
Pense que l’autor de l’Eclesiastès podria haver escrit aquesta idea pensant en l’injust finançament del País Valencià. Un infrafinançament que ve de lluny, primer amb el PP i pel que es veu, per les declaracions del Sr. Pedro Sánchez, també ara amb el PSOE.
Fa uns dies, en prendre possessió del càrrec de delegat del govern espanyol al País Valencià, el Sr. Juan Carlos Fulgencio deia que ‘les presses i la falta de consens només porten a repetir errors no desitjats’ (Diarilaveu, 26 de juny de 2018). I per això demanava ‘assossec en la reforma del finançament’. Més assossec? Més paciència encara?
El Sr. Juan Carlos Fulgencio deu saber que estem esperant el nou finançament des del Gènesi. El 8 de novembre de 2012, el conseller valencià José Manuel Vela (a propòsit del finançament del País Valencià) deia: ‘Ya está bien. Hasta aquí hemos llegado’. El Conseller d’Hisenda afegia encara (protestant per l’injust finançament del PP al País Valencià) que el govern valencià (del PP) no aguantaria ‘ni un año más el modelo de financiación autonómico actual’ i per això denunciava eixe model, ja que era ‘una injustícia estructural’. I afegia encara: ‘Ante situaciones injustas, hay que rebelarse’.
Dos anys i mig després d’aquestes declaracions del conseller José Manuel Vela, el Sr. Fabra digué que no tornaria ‘a ser candidato si no consigo mejorar la financiación’. I per això el president Fabra, l’abril de 2013, tornava a ‘exigir un nuevo modelo de financiación’ per tal de tindre una ‘financiación justa’ (Levante 8.04.13).
I el mes de juliol, també de 2013, el president Fabra tornava a dir que ‘el actual sistema de financiación necesita de la revisión y cambio urgente’ (Levante 30.7.13). ‘Urgente’ deu voler dir per al Sr. Fabra (i per al PSOE) que cinc anys després d’aquella ‘reivindicació’, encara estem igual com estàvem.
El Sr. Fabra demanava al Sr. Rajoy ‘arrancar el 2014 con la nueva financiación’, ja que el Consell perdia 13.000 milions d’euros per l’infrafinançament. D’ací que la CIERVAL exigí al ministre Montoro 11.000 milions per aquest infrafinançament tan injust. El Sr. Montoro, com tots sabem, no concedí un nou finançament el 2014 (tal com estava pactat), sinó que segons ell, el nou finançament seria el 2015, cosa que tampoc va ser. Per això el Sr. Antonio Beteta, en aquell moment secretari d’Administraciones Públicas, advertia que ‘no podrà cambiar-se el modelo de financiación, como muy pronto, hasta el 2015’, cosa que tampoc no va passar.
Però tot segueix igual. També ara amb el PSOE, ja que el Sr. Pedro Sánchez ha admès que en aquesta legislatura no hi haurà temps per revisar el sistema financer autonòmic. I això que el 20 de novembre de 2017, el Sr. Pedro Sánchez exigia al Sr. Rajoy un nou finançament per al País Valencià i mostrava la seua solidaritat amb els valencians. A més, el Sr. Sánchez denunciava la desídia del PP i la hipocresia de Ciudadanos en no concedir un nou finançament als valencians. Amb tot, recentment el Consell ha demanat al Sr. Pedro Sánchez 1.325 milions extra fins el nou repartiment dels fons. I és que el conseller Vicent Soler reclama (amb tota justícia) que el País Valencià arribe a la mitjana de la resta de les autonomies (Levante, 28 de juny de 2018). Per posar només un exemple: les pensions dels valencians són un 8% més baixes que la mitjana espanyola (Levante 26 de juny de 2018).
Per què tants enganys i tantes mentides? Per això no m’estranya gens l’actitud de Catalunya de voler deixar Espanya, ja que és tractada com una colònia. De la mateixa manera com és tractat el País Valencià.
Per això tampoc no m’ha estranyat mai l’actitud de Mèxic, Colòmbia, Argentina, Veneçuela, Hondures, Panamà, Costa Rica, Xile, Mèxic… de deixar també Espanya.
En l’infrafinançament dels valencians, només cal recordar que el Sr. Rajoy deia: ¡El modelo de Camps es el que yo quiero para España’. I també: ‘Vamos a hacer en España lo que Matas hizo en Baleares’.
Si el Sr. Pedro Sánchez demanava un nou finançament fa només mig any i ara diu que no hi ha temps per a fer-ho: ‘nihil novum sub sole’. De fet, no hi ha gaire diferència entre l’ex-ministre Montoro i la ministra Montero.
I és que com digué l’escriptor Josep Pla, ‘no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d’esquerres’. Una mostra més d’això (a part del Corredor Mediterrani) ha estat que el PSOE i Podem s’han aliat amb el PP i Cs, impedint el requisit lingüístic del valencià per al personal de les Corts. Ara, el requisit lingüístic del castellà sí que té el suport d’aquests partits. I una altra mostra: el govern del Sr. Pedro Sánchez no demanarà a la Fiscalia una rebaixa en el judici del Procés.


Un altre atac al valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 21.07.2018


Fa segles que la nostra llengua és considerada pel poder polític, financer, religiós, militar i judicial, com a llengua de segona. El nou atac que el valencià ha rebut recentment ha estat ara per part del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià, que impedeix que la nostra siga una llengua normal a la Generalitat. Els magistrats del TSJ diuen, en relació al valencià, que per als funcionaris ‘no existe el deber de conocer’ la nostra llengua. Però els magistrats, que neguen l’obligatorietat de conèixer el valencià als funcionaris de la Generalitat, sí que estan tots d’acord, més encara: defensen aferrissadament i amb ardor la necessitat que els mateixos funcionaris coneguen el castellà.
De res els val als membres de TSJ l’Estatut d’Autonomia, que proclama el valencià com a llengua pròpia del País Valencià. Ni tampoc la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que en el punt 1 del Preàmbul diu pel que fa als dos idiomes dels valencians, que ‘Tothom té el dret de conèixer-los i d’usar-los’. Per tant, si jo vaig a la Generalitat i no poden atendre’m en valencià, de què em serveix la Llei d’Ús i Ensenyament?
La mateixa llei diu al punt 3 del Preàmbul que ‘ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua’. Però si no hi ha l’obligatorietat que els funcionaris coneguen al valencià, jo seré discriminat ja que potser no m’atendran en la meua llengua.
Encara en la mateixa llei, el número 4 del Preàmbul diu que ‘hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià’. Com? Impedint que el valencià siga un requisit lingüístic i siga emprat pel funcionaris que atenen els ciutadans?
La mateixa llei, en l’article primer, apartat b, diu, en relació al valencià, que s’ha de ‘protegir la seua recuperació i garantir l’ús normal i oficial’. Impedint, com fa el TSJ la normalització de la nostra llengua, que queda reduïda, com fa l’Església, a un gueto?
I l’article segon, a més de proclamar que ‘el valencià és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana’, afirma que ‘tots els ciutadans tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la’. Però si un funcionari de la Generalitat no està obligat a conèixer-la (com sí que està obligat a conèixer el castellà), com podré jo usar el valencià si no m’entén el funcionari?
I l’article quart ens recorda que ‘en cap cas ningú no podrà ser discriminat pel fet d’usar qualsevol de les dues llengües oficials’. Però si el senyor de la finestreta no sap valencià, no seré discriminat (com em sent discriminat quan vaig a una església) quan m’obligue a ‘hablar en cristiano’?
I encara, per acabar, l’article set d’aquesta llei diu que ‘el valencià com a llengua pròpia de la CV, ho és també de la Generalitat i de la seua administració’. Com? Impedint, com fa el TSJ, que el valencià siga utilitzat a l’Administració igual com és utilitzat el castellà?
El PP, que diu que defensa l’obligatorietat de complir la llei, està (com fa sempre que no li agrada) incomplint una llei aprovada per unanimitat el 1983.
Què hauria passat si la Generalitat haguera posat un recurs perquè el castellà no fóra obligatori a l’Administració? Però amb el valencià, tot s’hi val.
I és que ja sabem que l’objectiu del PP és l’anorreament de la nostra llengua i per això aquest partit (i no només) lluita per exterminar el valencià (amb l’ajuda ben eficient dels magistrats i de l’Església) o com a mínim, per tancar la nostra llengua en un gueto.
Una vegada, més veiem quina és la política lingüística del PP: impedir la normalització del valencià. Això sí: són molt bilingües i molt ‘valencianos’. Però pels seus fets els coneixereu.


El 14 d'abril de 1931 i el 27 d'octubre de 2017 (Vilaweb/Ontinyent, 24.07.2018)


El 12 d’abril de 1931 van tindre lloc a l’Estat espanyol les eleccions municipals (no era cap referèndum sobre monarquia o república), que van donar la victòria a les grans ciutats als partits que propugnaven la república. De fet, tot i que van ser unes eleccions locals, aquella victòria republicana va ser com un plebiscit contra el rei Alfons XIII i la monarquia. Per això Eibar i Barcelona s’afanyaren a proclamar la república i altres viles i pobles també ho van fer, amb la qual cosa el trencament de la ciutadania amb la dinastia monàrquica i el règim que li donava suport va ser evident. És interessant recordar que cap dels dirigents polítics que van proclamar la República, a Eibar, a Barcelona i a tantes i tantes viles i ciutats de l’Estat, no van ser acusats de sedició ni de rebel·lió. De forma pacífica, la República va ser assumida per la ciutadania de l’Estat i el rei Alfons XIII va deixar Espanya.
Per contra, el 27 d’octubre de l’any passat les forces catalanes guanyadores de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, i que en els programes electorals propugnaven la independència del Principat, van proclamar la República Catalana de forma democràtica i pacífica, després que el referèndum del primer d’octubre assolira un resultat favorable a la independència de Catalunya, malgrat la violència policíaca.
El que va passar després ja ho sabem: presos i exiliats polítics a Europa en ple segle XXI acusats de rebel·lió, sedició i malversació. Si bé una gran part del Govern de la Generalitat i dos líders independentistes continuen a la presó a l’espera de judici, a Europa els exiliats polítics no estan empresonats. Encara més: la justícia alemanya, a diferència de l’espanyola, no ha considerat que el president Puigdemont (ni cap altre polític sobiranista) haja comès cap delicte de rebel·lió ni de sedició. Per això, mentre que el president Puigdemont es troba en llibertat, paradoxalment, els presos i les preses polítiques que són a l’Estat continuen a la presó.
La decisió de la justícia alemanya que no ha considerat que el president Puigdemont haja comès un delicte de rebel·lió ni de sedició, destrueix (com hem vist) la línia argumental del jutge Pablo Llarena en contra dels líders independentistes. Uns líders que en cap moment no van utilitzar la violència, ni el 20 de setembre, ni tampoc el primer d’octubre, ni encara menys el 27 d’octubre, quan va ser proclamada la República Catalana.
La justícia alemanya ha considerat inadmissible el delicte de sedició i de rebel·lió en els actes que el jutge Llarena imputa al president Puigdemont i als altres polítics empresonats o exiliats, i per això nega que el referèndum del primer d’octubre fóra una rebel·lió. Si la justícia alemanya no veu cap delicte de rebel·lió ni de sedició en el president Puigdemont ni en els altres polítics independentistes, la presó que el jutge Llarena ha imposat als líders sobiranistes és un insult a la democràcia. La decisió de la justícia alemanya ha tirat per terra la mentida del delicte de rebel·lió que el jutge Llarena atribueix al president Puigdemont i als polítics i els líders sobiranistes. Per això la justícia alemanya, en negar que el referèndum del primer d’octubre fóra una rebel·lió, deixa en ridícul la justícia espanyola obstinada a veure un delicte allà on no n’hi ha hagut cap.
I és que si no hi va haver rebel·lió ni sedició el 14 d’abril de 1931, per la mateixa raó tampoc no es poden imputar aquests delictes als qui van proclamar la República Catalana el 27 d’octubre de 2017, ni tampoc als qui van convoca el referèndum del primer d’octubre, on l’única violència que hi hagué la protagonitzà la policia espanyola, no els qui vam anar a votar. Per això si el jutge Pablo Llarena ha retirat totes les euroordres, no té cap sentit que les preses i els presos polítics continuen a la presó. I tampoc té cap sentit que el judici contra aquests líders independentistes s’haja de fer. Retirar les acusacions contra els polítics exiliats, que (cal no oblidar-ho) poden desplaçar-se per Europa lliurement, llevat de l’Estat espanyol, revela l’anomalia de la justícia espanyola. I és que després del ridícul i l’esperpent de la justícia espanyola davant Europa, l’única eixida que tornaria el sentit comú a l’Estat espanyol seria l’alliberament d’unes persones empresonades per uns delictes que la justícia europea no contempla. Però ja sabem que ‘Spain is different’.


Francesc Eiximenis (VILAWEB/ONTINYENT, 28.07.2018)


Amb el títol: Biografia documentada de Francesc Eiximenis, l’amic Lluís Brines i Garcia ens ofereix un llibre sobre aquest escriptor franciscà del segle XIV. Brines ha escrit aquesta obra de 514 pàgines a partir de tota la documentació que fins ara tenim sobre Eiximenis.
Lluís Brines va fer la tesi doctoral sobre el pensament social, jurídic i polític de Francesc Eiximenis, sota la direcció de n’August Monzón, prevere de l’Oratori de sant Felip Neri a València i professor de Filosofia del Dret a la Universitat de València. La tesi la va llegir en 2002 i es publicà en 2004. Després fou reeditada en quatre parts a la revista Estudis Franciscans, entre 2006 i 2007. En aquesta revista de ciències eclesiàstiques de les províncies caputxines ibèriques, Brines també ha publicat diversos treballs, en aquest cas de caire més teològic, sobre Francesc Eiximenis i el darrer sobre Ramon Llull.
El treball que ens presenta Lluís Brines es va fer en el marc d’una beca que li fou concedida l’any 2009 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Brines ha recopilat tota la informació i documentació que fins aquell moment es tenia d’aquest franciscà, revisant-la i actualitzant-la i cercant nous documents, descobrint així algunes troballes interessants. Lluís Brines abordà l’anàlisi exhaustiva de l’obra d’Eiximenis, amb importants dades biogràfiques. El resultat de tot aquest treball de Brines ha cristal·litzat en dos blocs ben diferenciats: en primer lloc l’elaboració de la biografia de Francesc Eiximenis, partint de la base documental existent. I en segon lloc la sistematització dels documents obtinguts. En total, Brines hi transcriu en aquesta segona part de la seua obra 326 documents  arxivístics la majoria i també fragments de les obres, butlles papals, referències biogràfiques en diversos llibres, que resulten així compilats per primera volta en un sol volum.
Així mateix, Lluís Brines ens presenta en aquesta obra una actualització de les edicions de les obres de Francesc Eiximenis i un recull de les edicions on line que n’hi ha ara mateix.
El llibre, que Lluís Brines dedica a son pare, Lluís Brines i Selfa, ‘qui m’ensenyà amb el seu gran cor i la seua generositat el mateix que ensenyen els franciscans’, ha necessitat, com ens diu l’autor, ‘una consulta arxivística complexa’, a la recerca ‘de documentació en diversos arxius d’unes quantes ciutats’, com València, Barcelona i Madrid entre més.
Aquesta obra ens ajuda a conèixer millor la figura del franciscà Francesc Eiximenis, ja que a València, per desgràcia, molta gent coneix Eiximenis només perquè té un carrer al Cabanyal. Francesc Eiximenis fou conseller de reis de la Corona d’Aragó (Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I) i d’algunes de les seues mullers (en especial Maria de Luna, esposa de Martí I i filla espiritual seua, a qui dedicà una obreta en valencià coneguda com Scala Dei). També tingué una intensa amistat amb el Papa d’Avinyó, Benet XIII, l’aragonès Pero Martínez de Luna, a qui dedicà el Psalterium alias Laudatorium, una bella col·lecció de 344 oracions en llatí.
Eiximenis, nascut possiblement a Girona al voltant de 1330, estigué al convent franciscà d’aquesta ciutat i després al de Barcelona. Consta que també passà un temps al convent de Palma. Vers el 1382 vingué a València, on  hi va ser 26 anys i on tingué una part molt activa en la vida de la ciutat. Eiximenis, però, hagué d’anar-se’n en 1408 de València a Perpinyà, on fou nomenat pel seu amic el papa d’Avinyó, Benet XIII, Patriarca de Jerusalem i administrador apostòlic (bisbe interí) de la diòcesi de Perpinyà. Allà acabà els seus dies en abril de 1409.
A València, Eiximenis tingué una relació molt estreta amb els jurats o governants municipals medievals de la ciutat, als que dedicà el seu Regiment de la Cosa Pública, una joia sobre bons consells per al govern. L’obra principal seua, Lo Crestià, una obra monumental en la nostra llengua, de 2.592 capítols, és una mena d’enciclopèdia de saber teològic, cosa innovadora en Europa i que estava en l’antic Ajuntament de València (on ara hi ha el jardinet del Palau de la Generalitat Valenciana) a disposició de tots els ciutadans del Cap i Casal que volgueren llegir-la. Eiximenis també fou molt amic de personatges importants en la societat valenciana medieval com Pere d’Artés, que era el Mestre Racional, una mena de conseller d’Economia medieval, a qui dedicà el seu Llibre dels Àngels (un complet tractat d’angelologia) i la Vida de Jesucrist (la seua darrera obra més important en la nostra llengua, un complet tractat cristològic i mariològic). Francesc Eiximenis fou amic d’Hug de Llupià i Bages, bisbe de València de 1398 fins 1427, a qui dedicà el seu Pastorale, en llatí, que és un llibre de consells als bisbes per al bon govern de la seua diòcesi, però on parla dels eclesiàstics en general.
A València, Eiximenis escrigué la majoria de la seua ingent obra quasi tota en valencià, però també amb obres destacables en llatí. Es pot afirmar, sense exagerar, que tot el propòsit vital d’Eiximenis fou posar el saber teològic, i el saber en general, a l’abast del poble, raó per la qual escrigué pràcticament tota la seua obra en valencià i no en llatí, com se solia fer en tractar d’aquests temes.
Eiximenis ajudà la ciutat i Regne de València en moments difícils, com en 1391, un any on hi hagué el pogrom al barri jueu de València; o en 1396, en què uns missatgers dels consellers de la ciutat de València, encapçalats pel seu amic Ramon Soler, foren fets presoners a Barcelona. Aquell any escrigué Eiximenis una valenta carta al rei Joan I exigint el seu alliberament.
Francesc Eiximenis tingué un paper important en una comissió que redactà uns estatuts per a la unificació de les cases d’estudi de la ciutat de València en 1399, que al final, però, no foren aprovats. Aquests estatuts són l’antecedent més directe de la futura Universitat de València, fundada en 1492. I junt amb la reina Maria de Luna, Eiximenis tingué un paper destacat en la fundació del convent del Sant Esperit, a Gilet (Camp de Morvedre), que encara hui existeix. A la susdita reina Maria, administrà els darrers sagraments quan aquesta es morí a Vila-real en desembre de 1406.
Eiximenis, a més de la seua importància intrínseca en la història del Regne de València de finals del XIV i principis del XV, ens transporta a una època on l’Església valenciana vivia i àdhuc defensava la nostra llengua. Que aquest llibre de Lluís Brines ajude a donar a conèixer la figura d’un personatge tan important per a la nostra nació i per la nostra Església. I que l’exemple d’Eiximenis encoratge la nostra Església a assumir i a defensar la llengua del nostre poble.


Sant Feliu de Xàtiva (VILAWEB/ONTINYENT, 01.08.2918)


Cada primer d’agost, Xàtiva celebra la festa del seu patró, el màrtir Sant Feliu. La cosa curiosa és que si visitem l’ermita que la capital de la Costera ha dedicat a aquest sant, a l’altar major hi han dos Sant Feliu. Per què? De les dues imatges que hi ha (perquè són sants diferents) quin és l’autèntic patró de Xàtiva?
Segons el llibre L’Església de Sant Feliu, del professor i amic Agustí Ventura, durant els segles de la nostra decadència literària i cultural, falsos cronicons engendraren una llegenda que fou recollida per Escolano: uns suposats sants, Feliu, Arquileu i Fortunat, haurien portat el cristianisme a Xàtiva, enviats pel bisbe Sant Ireneu de Lió, com canten uns goigs antics: ‘El Beneyt Sent Ireneu,/ que era Bisbe de Lleó,/ com à gran servent de Deu/ os ordena esta misiò:/ y ab la predicacio/ tots los infels convertiu’.
Durant la persecució s’haurien amagat dins d’una cova, sota el castell i haurien estat martiritzats a València, el 23 d’abril de 204, dia que posteriorment serà la festa d’aquest Sant Feliu de Lió.
Però segons Villanueva, ‘cap al 1643, per a complir un motu proprio del papa Urbà VIII, que volia que es reduïren les festes locals solament al patró de la ciutat, es va trobar al llibre del capítol una anotació de l’any 1410 que deia: Jo, Garcés, diguí missa el primer dia d’agost a Sant Feliu de Girona’. Per tant, si a Xàtiva tradicionalment se celebrava la festa del patró el primer d’agost i no el 23 d’abril, és que la capital de la Costera celebrava com a patró Sant Feliu de Girona i no Sant Feliu de Lió.

Com recull Agustí Ventura, ‘Los senyors capitulars explicaren lo acort que habien tingut en nomenar per patró S. Feliu diaca en lo dia del primer d’agost, atento que per temps de 200 anys se havia celebrat en dit dia y en honra de dit sant y los antichs lo celebraven dient: fem festa a S. Feliu de Girona’. Els capitulars de 1643 trobaren aquestes dades a l’arxiu eclesiàstic de 1410 i passaren la informació als jurats i consell general de la ciutat.

Amb els dos sants Feliu en dansa, el 17 d’octubre de 1643 es va arribar a una solució mixta per satisfer la demanda dels partidaris de Sant Feliu de Lió: ‘Nomenam patró de la present ciutat al gloriós S. Feliu, i així mateix ques faça altre S. Feliu prevere, y ques pose al costat del altre que està en lo altar major de la hermita de dit sant’. D’ací que a l’ermita de Sant Feliu de Xàtiva trobem dos sants Feliu. Un, el diaca, màrtir de Girona i patró de Xàtiva, i l’altre, per acontentar els partidaris del sant de Lió.


Amb aquesta decisió, Xàtiva celebra cada any, el primer d’agost, el seu patró Sant Feliu de Girona: ‘A les faldes del Castell/ aquella Iglesia fundareu,/ y fon lo efecte tan bell,/ que el Poble tot bateigareu;/ Y el exemple que donareu/ fonc pera tots tan efectiu’.

Segons l’obra de Narcís M. Amich, ‘El culte a Sant Feliu de Girona en els llibres Litúrgics Hispànics d’època visigòtica (segles VI-VII)’, el text de la ‘Passio’ de Sant Feliu de Girona, del segle VII, va ser escrita per un ‘humillimus levita Christi’, com ell mateix s’anomenava. L’autor de la ‘Passio Sancti Felicis’, que s’inspirà en altres textos hagiogràfics coneguts, explica com Feliu, nascut a la ciutat africana de Scil·li, a la costa de Cesarea de Mauritània, en saber que els cristians d’Hispània eren perseguits, es traslladà per mar a Barcelona i d’allí a Empúries, des d’on arribà a Girona. Va ser en aquesta ciutat on predicà l’Evangeli, fins que Rufí, el lloctinent de Dacià, el va matar.
Xàtiva canta amb devoció al seu patró: ‘Puix à Francia aveu deixat,/ y à Xativa os ne veniu/ restauraunos per Advocat,/ Vos gran Martyr Sent Feliu’.

Xàtiva, la segona ciutat del Regne, porta aquest títol per privilegi del rei Pere el Cerimoniós del 2 de juliol de 1347, i hi té per patró únicament Sant Feliu de Girona. Un sant que en alguns goigs és aclamat així: ‘Pues la Iglesia que au fúdat/ en vostre nom posseiu:/ restaunos per Advocat,/ Vos gran Martyr Sent Feliu’.

Com m’ha contat l’amic Agustí Ventura, ‘ma tia Lola, molt catòlica, una mestra culta, el 1960 va fer uns “gotjos” a Sant Feliu de Girona, patró de la ciutat, en castellà. I en un vers va posar que Sant Feliu va arribar d’Àfrica “a las costas catalanas”. L’Abat va canviar això per “costas mediterraneas”, amb dues síl·labes més, i així ho intentaven cantar’. Agustí Ventura em comentava que uns anys més tard, ell i un amic seu, Marcos Soriano, assabentats d’aquest canvi dels ‘gotjos’, varen anar a esmorzar ‘amb el nou abat, que és de Llutxent i té més seny i li ho vàrem advertir. Tot seguit va manar als cantors que retornaren el vers de ma tia, que encara que es cantava en castellà, no tenia res contra els catalans’.

Que Sant Feliu de Xàtiva i de Girona siga el protector d’aquestes dues ciutats i de tots aquells que com l’excel·lent cantant Feliu Ventura, porten el seu nom.


Francesc de P. Burguera:la passió pel pais (VILAWEB/ONTINYENT/05.07.2018)


El 21 de juliol passat s’escaigué el 90è aniversari del naixement de Francesc Burguera, qui es va morir el 16 d’octubre de 2015.
Francesc de P. Burguera va ser un home honrat i bo, un ciutadà exemplar, un gran patriota valencià. Paco Burguera, qui fou un referent en la història del nacionalisme al País Valencià, a més d’escriptor i periodista, va ser una veu clara i valenta, lliure i ferma en la lluita pel redreçament nacional del nostre País.
Nascut a Sueca el 21 de juliol de 1928, va estudiar ciències econòmiques a Madrid. Com a fruit del seu treball i del seu compromís pel nostre País, Burguera va rebre la Medalla de la Universitat de València, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el premi Valencià de l’Any de la Fundació Huguet de Castelló, la medalla d’Or de l’Ajuntament de Sueca i del de Xixona i el Premi Llibertat de la Unió de Periodistes Valencians. El llibre Des de la trinxera periodística, recollí els seus articles, uns textos imprescindibles per entendre la realitat social i nacional del nostre País.
De ben jove, Francesc Burguera va publicar a l’editorial Torre (de Casp i Adlert) el llibre de poemes Ara que sóc ací (1949) i l’obra de teatre L’home de l’aigua (1958), text finalista del Premi València de Literatura de la Diputació. Com a escriptor va guanyar el premi Marquès del Campo dels Jocs Florals de València amb El País Valencià davant el Mercat Comú. També és autor dels llibres De cara al país (Gorg 1974), És més senzill encara: digueu-li Espanya (Premi Octubre Joan Fuster, 1990) i Del poble, del país: escrits compromesos. Pel seu compromís cívic i valencianista, Burgera participà activament l’any 1951 en la divulgació de l’exposició (a l’Ajuntament de València) del Diccionari Català-Valencià-Balear.
Articulista dels diaris Levante-EMV, Madrid, Avui, Noticias al Dia, El País, i de les revistes Valencia-Fruits, Gorg, Saó i El Temps entre més mitjans de comunicació, Francesc Burguera era, en paraules del professor Antoni Ferrando, ‘un ciutadà de tarannà obert i cordial i de moderació ideològica assenyada’.
Fundador del Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià i més tard del Partit Nacionalista del País Valencià, on s’aplegaren els ex-militants del PSPV, de la UDPV i molts que mai no havíem militat en cap partit polític, Burguera va ser un aferrissat defensor de l’autonomia plena per al nostre País.
Il·lusionat per oferir als valencians un projecte nacionalista, Burguera va fundar el PNPV amb persones com Eugeni i Joan Senent, Marina de Paz, Joan C. Martín, Andreu Banyuls i Elvira Ferrer, Francesc Ferrer Pastor, Paco Salt, Cristòfor Aguado i Carmina Gonzàlez o Joaquim Meneu. El PNPV va nàixer d’una manera molt precària, però amb molta il·lusió. I és que com deia ell mateix en una entrevista ‘el País Valencià ha estat per a mi una obsessió des de jove’. Per això mateix va ser atacat i difamat per la dreta més cavernícola del nostre País, i fins i tot, acomiadat com a periodista per l’agència EFE a causa de pressions polítiques d’un ministre d’Aznar.
Burguera va ser un referent clar i lliure en la lluita per la vertebració i pel redreçament nacional del País Valencià, una tasca que, com deia ell mateix, ha de ser fruit de l’escola: ‘El País Valencià el faran els mestres o no serà.’ Per això mateix, Burguera afirmava: ‘Crec indispensable que a l’escola es formen ciutadans coneixedors dels seus deures i dels seus drets, per conèixer la nostra història, la història que ens han amagat o ens han manipulat.’ Per a Burguera era important ‘tindre clara consciència del País, estimar-lo i defensar-lo.’
Històric del valencianisme, molt amic de mon pare i de Fuster, Ferrer Pastor, Sanchis Guarner i Fermí Cortés, Burguera, ‘un liberal sense dogmes’, va perseverar amb fidelitat, en la difícil lluita pel País, per la nostra llengua i la nostra cultura.
Vaig tindre la sort de conèixer-lo a ma casa, fa molts anys, quan jo era menut, per la seua amistat amb mon pare. Recorde en ple franquisme haver repartit casa per casa, a l’Alcúdia, les paperetes amb el seu nom, per a les eleccions a Procuradoresen Cortes, en un intent (ajudat per les forces progressistes) d’introduir aquesta veu lliure que era Burguera, en unes Corts manipulades.
L’any 1978 i els següents, vaig compartir amb ell la il·lusió del treball al PNPV, un partit que va posar les bases del nacionalisme valencià durant la difícil etapa de la Transició, i que va donar lloc a l’actual Bloc Nacionalista Valencià. Incansable i animós com era, Burguera va treballar també des de la plataforma Valencians pel Canvi, en un intent de fer possible una alternativa política al País Valencià.

Ple d’il·lusió, optimista i tenaç, Burguera escrivia després de la gran manifestació del Nous d’Octubre de 1977: ‘Tenim País, tenim País Valencià’ (Levante 13.10.77).
Assidu cada dilluns a la Tertúlia del Micalet, amb mon pare, Ramon Trullenque, Francesc i Joan Carles Jover, Vicent Moreno (pare i fill), Vicent Micó, Genís Gonzàlez, Rafel Buforn, Joan Puchalt, José M. Ruix, Agustí Ventura i els altres amics, Francesc Burguera va dedicar tota la vida a treballar apassionadament pel nostre País, ja que va ser un home arrelat a la terra, que vivia per fer realitat la vertebració i el redreçament nacional del País Valencià.
En una societat ‘normal’ i amb uns polítics ‘normals’, Burguera hauria estat reconegut i homenatjat públicament com un ‘homenot’, com un personatge cabdal en la història del nostre País, ja que va ser un patriota valencià que va posar el País per davant dels seus interessos personals i professionals. Ell no buscava reconeixements perquè era un home lliure que deia què pensava, des de la llibertat i la coherència personal. Per això he trobat a faltar que el Govern de la Generalitat li atorgara l’Alta Distinció. Burguera es mereixia aquest homenatge públic com a reconeixement de la seua tasca admirable i abnegada.
Tots els qui el vam conèixer, tots els qui teníem la sort de tindre’l per amic, sabíem que Paco era un home íntegre i recte i un exemple per a tots els qui seguim els seus passos.
Tant de bo el nostre País sàpia reconèixer i agrair públicament (encara que siga tard) la tasca i l’obra de Burguera, i de seguir el camí que ell va obrir.


Al batle de Busot (VILAWEB/ONTINYENT, 07.08.2018)


El batle de Busot i  vice-president de la Diputació d’Alacant, en un seu recent text al facebook sobre la immigració, ha demanat ‘poner en marcha un plan de deportaciones masivas y cerrar fronteras’. Després ha declarat que aquestes paraules les va escriure en ‘caliente’. És possible que fóra així.

El que passa és que el que expressava el Sr. Alejandro Morant al seu facebook està en sintonia amb el que va fer el seu partit quan va eliminar el dret a la sanitat universal dels sense papers. I a més, el discurs del nou president del PP és molt semblant a l’entrada del facebook del vice-president de la Diputació d’Alacant. Massa coincidències, no?
Fa sis anys la germana Brígida Moreta, carmelita missionera durant 30 anys a l’Àfrica subsahariana, es queixava d’allò que ella anomenava ‘l’apartheid sanitari’: la decisió del govern del PP de negar als immigrants en situació irregular l’accés als serveis de la sanitat. Aquesta religiosa qualificava aquest fet com una mesura del tot immoral i injusta.

Fa també sis anys, el teòleg José M. Castillo escrivia un article on es preguntava com era possible que (deia ell) ‘L’opció més en sintonia (?) amb l’Església, siga la que pitjor tracta els pobres, els immigrants, els sense papers i els sense sostre, que són qui van estar més a prop de Jesús?’. I continuava el professor Castillo: ‘En quina religió creuen els qui continuen defensant la gestió de l’actual govern d’Espanya?’.

I és que quan el vice-president de la Diputació d’Alacant escriu al seu facebook que per ‘solucionar’ el tema de la immigració fa falta la ‘eliminación de ayudas y privilegios, endurecer las leyes poner en marcha un plan de deportaciones masivas y cerrar fronteras’, no fa sinó vulnerar els Drets Humans i riure’s de l’Evangeli. Fa uns mesos el papa ens demanava ‘obrir els braços a acollir els pobres’, ja que ‘Jesús s’identifica amb l’estranger, amb els immigrants, els desplaçats, els refugiats, els exiliats’.
El Sr. Morant es pensa que la gent que arriba al nostre país ho fa per gust o per fer turisme? Sr. Morant: els hòmens, les dones i els xiquets que deixen la seua terra, ho per la guerra i la fam. Per això el Sr. Morant hauria de recordar què ens diu el papa Francesc: ‘L’Evangeli ens convida a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb la seua presència física que ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams’. I és que com ens ha dit el papa en l’exhortació El goig de l’Evangeli: ‘Déu exigeix un compromís amb la justícia’ (EG nº 202).

Jesús sempre va estar a prop dels qui més sofrien, dels qui ho passaven malament i dels exclosos de la societat. Per això des de Càritas del bisbat d’Alacant, Jaime Valcaneras declarava (Información 22 d’abril de 2012) que ells continuaran a disposició dels més desvalguts: ‘La posició de Càritas serà sempre ajudar les persones necessitades’. Com ha fet, fa i farà l’Església.

A Busot les festes dels Moros i Cristians (el sr. batle eliminarà les ajudes al bàndol moro?) estan dedicades a Sant Vicent Ferrer. I també s’hi venera Sant Josep de l’Oli. El Sr. Morant hauria de recordar que Sant Josep, amb Maria i Jesús van ser uns emigrants (Mt 2:13) que hagueren de fugir de la seua terra perquè Herodes volia matar l’Infant Jesús. També hui els qui arriben al nostre país fugen de la mort, tot i que n’hi ha molts que la troben al Mediterrani.
Per això l’Església ha d’estar sempre al costat dels més desafavorits per defensar-los, perquè també Jesús va estar amb els pobres i marginats.
El Sr. Morant hauria de conèixer de primera mà la situació de pobresa i de persecució dels qui fugen dels seus països. D’uns països que el Primer Món ha empobrit al llarg dels segles. De segur que si es posara en la pell dels qui arriben a la nostra terra, canviaria d’opinió i no veuria la immigració com ‘una invasión’. Així comprendria què ens demana, també hui, el profeta Isaïes: ‘Acollir els pobres que no tenen casa’ (Is 58:7). I així comprendria què ens demana el papa Francesc: ‘Somie una Europa on ser emigrant no siga un delicte.’


L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT