dilluns, 25 de setembre del 2017

La Mare de Déu de la Mercè (INFORMACIÓN.ES, 24/09/2017)




Hui 24 de setembre celebrem la festa de la Mare de Déu de la Mercè, devoció que naix al segle XIII, quan enmig de la prosperitat de l’expansió de la Corona d’Aragó, hi havia encara molt de dolor i de desesperació. De tant en tant es veien pels carrers de Barcelona, hòmens arribats de terres de moros. Hòmens que havien estat capturats en una batalla o en una ràtzia fronterera o bé en accions de pirateria. Si els captius eren rics, el seu rescat era fàcil! Altres vegades hi havia un intercanvi entre cristians i musulmans i en altres casos, els rescatats ho eren gràcies a donatius recollits amb aquesta finalitat. Però allò evident era la presència de captius en terres de moros.

Pere Nolasc, comerciant barceloní, va ser sensible al dolor dels captius dels regnes musulmans de València o de Mallorca. Amb alguns amics posà en comú els seus béns i organitzà viatges a terres de moros a negociar redempcions. Quan se’ls acabaren els diners, començaren una obra de gran envergadura: varen anar a les esglésies per crear confraries que recolliren “l’Almoina dels Captius” i que ells destinaven a noves expedicions redemptores.

La tradició ens diu que la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218, la Mare de Déu s’aparegué per separat a Pere Nolasc, a Ramon de Penyafort i al rei Jaume I, per confiar-los la missió de fundar un orde per a redimir captius. Així els mercedaris van vore en Santa Maria l’autèntica fundadora de l’Orde, que al principi va estar formada per laics. Aquests primers mercedaris es comprometien a cuidar els indigents i els captius que tornaven de  les terres dels moros i no tenien on anar.

Així, el 10 d’agost de 1218 (l’any que ve farà huit segles) a l’altar major de la catedral de Barcelona i en presència del rei Conqueridor, es creà l’orde que tindria per missió la redempció de captius. Nolasc i els seus amics van prendre l’hàbit blanc, amb un escut format per una creu blanca i les quatre barres de la Corona Catalano-Aragonesa. 

L’Orde tenia una particularitat redemptora, no només perquè rescataven els captius, sinó perquè entrar a la Mercè comportava estar disposat a quedar-se en compte del captiu que volien rescatar, en cas que els diners per pagar el rescat no foren suficients.

Per altra part, el nom “Mercè” no volia dir favor (com ho entenem ara) sinó sobretot el sentiment de misericòrdia i de compassió pels qui pateixen. Mercè, al segle XIII, era sinònim de l’acció misericordiosa que es feia per alliberar del patiment aquells que estaven esclavitzats. I l’obra de misericòrdia per antonomàsia, “l’obra de mercè”, serà alliberar els captius. Per això parlar de la Mare de Déu de la Mercè no és parlar d’una Mare de Déu que fa favors, sinó de l’acció d’alliberar els encadenats que hi ha al nostre món: els marginats, els drogoaddictes, els aturats, els qui es troben sols o desemparats.


El barri de la Garrova, a Novelda, celebra cada any la seua patrona, la Mare de Déu de la Mercè, una advocació que és un clam de llibertat a favor dels més desvalguts i una aposta per l’home, per ajudar-lo en la seua debilitat. I també un exemple dels qui donen la vida pels altres, des de l’amor.
Ja des d’antic, hi ha hagut una presència mercedària a la diòcesi d’Oriola-Alacant, com destaca José Hinojosa, en la seua obra “Emitas, conventos y cofradias en tierras de Alicante durante la edad Media”. 

Segon Hinojosa, a finals dels segle XIII hi havia al Regne de València set convents mercedaris: València, El Puig, Xàtiva, Arguines, Dénia, Borriana i Sogorb. Però també n’hi havia un altre a Cocentaina, fundat, segons la tradició, pel rei Jaume I el 1248. Segons el P. Agustí Arqués, en el seu manuscrit “Memorias de Cocentaina”, el convent es fundà fora de la ciutat, entre Cocentaina i Alcoi. De l’existència d’aquesta comunitat mercedària en donen testimoni tres Butles Pontifícies: la de Climent IV, el 1267, la de Gregori X el 1272 i la de Nicolau IV, el 1292, que mencionen la presència d’aquest convent mercedari a Cocentaina. 

També a Oriola hi havia al Ravalet el convent de la Mercè, al costat de la sèquia d’Almoradí. Un nou convent mercedari hi havia el juny de 1371 a dins mateix d’Oriola, lloc on s’hostatjà el 1410 Sant Vicent Ferrer, que venia acompanyat del mercedari fra Gilabert Jofré. 

Actualment els frares de la Mercè col·laboren en la pastoral penitenciària de Fontcalent i en la parròquia Sant Vicent Ferrer d’Elx. 

L’obra de la Mercè, tant al segle XXI com al XIII, té per missió trencar les cadenes que esclavitzen l’home, per tal d’alliberar-lo de l’opressió i de l’esclavatge.

dijous, 21 de setembre del 2017

L’article 149,32a (VILAWEB/ONTINYENT, 21.9.2017)

Falten 10 dies per al referèndum de l’1 d’octubre. I una vegada i altra el Sr. Rajoy nega el dret dels catalans a expressar-se pacíficament i en llibertat per escollir el seu futur. El Sr. Rajoy ha dit repetides vegades un argument, molt poc sòlid, per negar el referèndum: ‘No me pida lo que no puedo hacer’.

I és que els qui defensen la Sacrosanta Constitució volen fer-nos creure que aquest text nega el dret a un referèndum. Però aquesta cançoneta, tot i que a força de repetir-la volen fer-nos creure que és així, no és veritat.

L’article 149 de la Constitució, que fa referència a les competències de l’estat, diu en l’apartat 32a, que l’Estat té competències en l’’Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum’.

Per tant, amb aquest article, no és veritat que la Constitució negue la possibilitat d’un referèndum a Catalunya. La Constitució només diu que l’estat té competències per autoritzar-lo. Per això el referèndum és plenament constitucional, ja que la mateixa Constitució autoritza ‘la convocatòria de consultes populars per via de referèndum
.
El govern de Madrid només pot considerar il·legal el referèndum de Catalunya, si l’estat vol que ho siga. Perquè l’estat, fent cas de la Constitució, pot fer que aquest referèndum siga plenament legal, ja que així queda contemplat a l’article 149,32a.

El problema que hi ha en tot aquest afer no està en el referèndum ni en la Constitució, sinó en la concepció de democràcia que té el Sr. Rajoy i també els Srs. Pedro Sánchez i Albert Rivera i en una part de Podemos. Desgraciadament, una vegada més, el govern del PP, amb el PSOE i Ciudadanos, tornen a coincidir en un ‘no’ al referèndum, que és un no a la democràcia i a la llibertat d’un Poble.
Com ha dit el president Puigdemont, davant la legalitat, i per damunt seu, hi ha la democràcia. Una democràcia que, a més, la Constitució permet.

I és que entre la democràcia i la legalitat, no hi ha cap dubte de què és més important. La democràcia està sempre per damunt de la legalitat. Si fos a l’inrevés, Rosa Park, una dona nord-americana negra que va seure a l’autobús en un seient reservat només als blancs, no s’hi hauria assegut. I ho féu sense fer cas de la legalitat que li prohibia d’asseure’s allà. I aquest és només un cas dels molts que s’han donat, tot fent servir la democràcia per damunt de la legalitat.

Per això cal que davant l’1 d’octubre prevalga la dignitat, la democràcia, la fermesa i la persistència d’un poble que vol decidir amb llibertat el seu futur. Només votant. No prenent les armes. I les urnes i els vots poden ser il·legals?

diumenge, 17 de setembre del 2017

Un estat a toc de corneta, de prohibicions i d'amenaces (VILAWEB/ONTINYENT, 16/09/2017)

Així és com s’està manifestant l’Estat Espanyol davant el Govern de la Generalitat de Catalunya. Amb amenaces, prohibicions, querelles i demagògies.

Parlen de la ‘Diada de la división’ (com si al Congrés de Diputats no hi haguera divisió, o en la festa del 12 d’Octubre tampoc no n’hi haguera), del ‘problema catalán’ o de la ‘Diada secuestrada’.

Madrid tracta de prohibir l’anunci institucional sobre el referèndum i un jutge ja ha tancat el primer web del referèndum.

La Fiscalia imputa els més de 712 alcaldes que donen suport al referèndum i també demana als Mossos que requisen les urnes.

Segueixen amb les amenaces als directors de TV3 i de Catalunya Ràdio.

El TC suspèn la reforma del reglament del Parlament de Catalunya.

La querella contra la presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència i contra el president de l’Associació Catalana de Municipis va endavant.

La Guardia Civil entra en una impremta i en vigila d’altres. La Guardia Civil també entra al local del setmanari El Vallenc.

Hi ha amenaces contra els directors d’instituts i col·legis públics i contra els funcionaris.
També una querella contra els vocals de la Junta Electoral Catalana.

Es va suspendre l’acte pro-referèndum en un espai cedit per l’ajuntament de Madrid.

Les associacions de jutges conviden els catalans a desobeir el Govern de la Generalitat. Correus demana als seus treballadors que no col·laboren amb el referèndum.

Amb aquest programa repressiu i sense cap mena de propostes de diàleg, no m’estranya gens les declaracions (El Punt Avui, 12 d’agost de 2017) dels dirigents del PP:
’L’exèrcit té la missió de garantir la sobirania d’Espanya i la seva integritat territorial’. M. Dolores de Cospedal.

‘Mentre governe el PP, ningú convocarà cap referèndum’. Xavier Garcia Albiol.

‘Puigdemont vol fer un referèndum en lloc d’escoltar els catalans’. Soraya Sáenz de Santamaría.

‘Poden reclamar el que vulguen, però l’1 d’octubre no tindrà cap tipus d’efecte, ni pràctic ni real’. Cristóbal Montoro.



Però la declaració més insòlita (o no!) ha estat la de la ministra d’Agricultura, Isabel García Tejerina, qui va dir: ‘Alerta, perquè les urnes són perilloses’.

Però no només el PP ha negat la possibilitat del referèndum. També els líders dels altres partits han fet costat al PP:

‘Jo no votaria en un referèndum així, perquè no veig de què pot servir’. Alberto Garzón.

‘El referèndum divideix i situa Catalunya fora de la legalitat’. Pedro Sánchez.

‘Posar caixetes damunt les taules té poques conseqüències’. Pablo Echenique.

‘L’1-O és un simulacre de referèndum que fa tota la pinta que no durà enlloc’. Juan Carlos Monedero.

‘L’1-O és només una etapa més d’un camí que no porta enlloc’. Miquel Iceta.

Davant el panorama que ofereix el govern de Madrid, cobren més força que mai les paraules del Dr. Joan Coromines, el 1982, adreçades al rei espanyol Joan Carles, quan va ser distingit amb una alta condecoració: ‘Gràcies per la distinció que m’atorgàreu el mes de juny. Restaré profundament agraït per la intenció d’honorar-me amb una alta condecoració. Això no obstant, la decisió ha estat presa per una iniciativa governamental i jo no puc acceptar, i retorno, un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies, nega els recursos necessaris a la Universitat de Barcelona i a totes les nostres, i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen’. Més clar, aigua!
Per altra part, al País Valencià, només l’eurodiputat de Compromís Jordi Sebastià ha mostrat el seu suport públic al procés que viu Catalunya, sense que cap altre membre d’aquesta coalició haja obert la boca, lamentablement.

Si la Sra. Mónica Oltra deia, a propòsit de la vaca que es va escapar de Borriana, que ‘si vol ser lliure, a mi em sembla molt bé’, per què no opina el mateix pel que fa a Catalunya? O és que una vaca té més dret d’escapar-se i de ser lliure que tot un poble que vol decidir el seu futur amb llibertat?

Azorín i Catalunya (VILAWEB/ONTINYENT, 11/09/2017)

Nascut a Monòver el 8 de juny de 1873 i mort a Madrid el 2 de març de 1967 (enguany fa 50 anys) l’escriptor José Martínez Ruíz, més conegut com a Azorín, tenia les idees ben clares respecte al futur de Catalunya.

En aquests moments històrics i apassionants que viu Catalunya, quan està intentant teixir en llibertat el seu futur, cal rescatar les idees, tan sensates i tan plenes de sentit comú d’Azorín, en relació al futur d’aquest Poble.


El 1898, a El Progreso, Azorín escrivia: ‘Cada vez admiro más a Cataluña. No se mide la estatura de un pueblo, de una época, por sus hombres eminentes, por el número de sus genios en las ciencias, en las artes, en las letras; se mide por la masa, por el pueblo, por la clase que trabaja, que produce’ i per això deia Azorín: ‘la tierra catalana es admirable’. Azorín continuava així el seu article: ‘Cataluña es un pueblo a parte; nada tiene en común con las demás regiones españolas, ni historia, ni lengua, ni literatura, ni costumbres. Es una nación independiente’. Tot i que al seu llibre ‘Una historia de España (entre 1560 y 1590)’ escriu: ‘Cataluña es Valencia, y es Alicante y es Mallorca‘.
Va ser Miguel de Unamuno (crític amb el catalanisme i alhora molest amb el tracte que la premsa madrilenya feia de la qüestió catalana) que en una carta de 1907 deia a Azorín: ‘Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se altera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tiene testículos en vez de sesos en la mollera)’. I és que Unamuno, en una carta a Azorín de 27 de juny de 1907, manifestava la seua oposició al catalanisme i posava com a exemple la independència de Portugal, subjugada a ‘rey ladrón’. Unamuno escrivia a Azorín: ‘Aquí, a Portugal, deberían venir los catalanes para estudiar su problema y ver lo que vendrían a ser si sus más íntimos votos se realizaran. La independencia es un medio no un fin’.

El 1909 Azorín escrivia: ‘Cataluña ha mandado sus representantes a las Cortes; lo que era una protesta revolucionaria y agresiva, se ha convertido en pacífica labor legislativa.¿Qué sucederá si a pretensiones que estimamos todos justas de esta representación se contesta con la negativa?’. El mateix que va passar, no fa gaires anys, quan els partits sobiranistes van anar al Congrés per demanar el reconeixement dels drets nacionals de Catalunya. De nou la negativa, com el 1909.

En un article d’Azorín a Crisol, de 19 d’agost de 1931, preocupat per la qüestió catalana, l’escriptor de Monòver, escrivia: ‘Digamos dos palabras acerca del asunto de Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Todas las disciplina: la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología; todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación’. Azorín afegia encara: ‘Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creemos conocer el ideario de los catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están ahora en curso. Los hombre se suceden y las ideas también’.

El Sr. Rajoy, el Sr. Sánchez i el Sr. Rivera (i també el Sr. Coscubiela) haurien de recordar que ‘las teorías de antaño’, tal i com remarcava Azorín, ‘han sido reemplazadas por teorías nuevas’! I per això aquests polítics haurien d’estudiar ‘de nuevo sus programas’, ja que ‘otras doctrinas están ahora en curso’.

En el seu article, Azorín elogiava l’obra de ‘la muchedumbre de nombres políticos y de teorizantes’ com Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras i Bages, Cambó, Rovira i Virgili. I per això deia: ‘¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos!’ Azorín continuava així el seu article a Crisol: ‘La ondulación de la historia de Cataluña es interesante. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama’.

Però la part més interessant (i més actual) de l’article d’Azorín, sobre la que els polítics del PP, del PSOE, de Cs i de CSQP (a més dels membres del Tribunal Constitucional i de la Fiscalia) haurien de reflexionar, és quan l’escriptor de Monòver deia: ‘Una historia de siete o más siglos y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo periodo. Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida’. Azorín acabava així el seu article: ‘¡Que acabe la fiebre de cuatro siglos! Todo debe hacerse con elegancia y pulcritud. La voz de un transeúnte, que no tiene voto, simple voz de la calle, es la de que a Cataluña debe dársele todo lo que pide en su integridad. En su integridad y sin regateos. Todo y en el acto. Con pulcritud y elegancia. Así terminaría cordialmente el desasosiego de cuatrocientos años’. I això només serà possible amb un referèndum, on la ciutadania puga votar amb llibertat.

Quan el Sr. Rajoy diu que el referèndum i el fet de votar és una ‘estafa a la democracia’, li hauríem de recordar (com ha dit la periodista Pilar Rahola) que ‘només algú que no entén el sentit de la democràcia, pot equiparar el desig de votar amb una estafa’. El que ha estat una estafa ha estat el que han furtat diversos dirigents del PP, amb els casos Gürtel, Palma Arena, Brugal, Cooperació, Carlos Fabra, Bárcenas, Taula i tants d’altres. Sense anar més lluny: segons la Guardia Civil (Levante, 9 de setembre de 2017), ‘el PP es va finançar il·legalment en les campanyes de 2007 a 2015’. Això no és una estafa?

El Sr. Rajoy i el seu govern, la Fiscalia i el Tribunal Constitucional, en comptes de multes i de querelles, haurien de recordar el que ha dit Ahmed Galai, Premi Nobel de la Pau 2015: ‘La Carta Internacional dels Drets Humans reconeix a tot poble o nació el dret a autodeterminar-se. El vot és una eina pacífica inapel·lable per a tot demòcrata, així que jo aniria a votar, sens dubte. I votaria sí’ (La Vanguardia 5 de setembre de 2017, pàg 52). El Sr. Rajoy que parla del referèndum com una estafa i una burla a la democràcia, també hauria de saber què deia aquest Premi Nobel de la Pau: ‘No entregar les urnes és violència. I les pressions personals i simbòliques són violència’. Per la seua part el Sr. Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau 1980, també deia: ‘Les lleis injustes han de ser resistides’ (Ara, 5 de setembre, pàg 10). Per cert, tant que parlen de respecte a la legalitat, el rei emèrit Juan Carlos, que va jurar fidelitat a los Principios Fundamentales del Movimiento, es va saltar la legalitat dels Principios per donar pas a una monarquia parlamentària. No va ser això una transgressió de la llei?

Com escrivia Azorín, Catalunya té dret de viure la seua vida. I això només es podrà fer si les urnes són al carrer (com ho van ser a Escòcia i al Quebec), perquè la ciutadania de Catalunya puga votar i escollir lliurement el seu futur. Així s’acabaran ‘la inquietud y la preocupación’. Perquè la democràcia es construeix amb les urnes i no amb les armes, la por, les amenaces, les multes i les querelles.

Quina llàstima que actualment a Espanya no hi haja intel·lectuals com Azorín. Per això també convé recordar el que ha escrit l’escriptor Francesc Torralba (El Punt-Avui, 7 de setembre de 2017): ‘Ser excel·lent significa lluitar contra els propis límits, no acontentar-se amb allò que ja se sap i es fa bé; exigeix explorar nous territoris, arriscar’.

'Entrad ahí i arrasadlos' (VILAWEB/ONTINYENT, 09(09/2017)

Aquesta frase, que incita l’odi d’una manera ben clara i directa, és un dels comentaris d’un lector del diari Levante, del 7 de setembre, amb motiu de la notícia sobre l’aprovació de la convocatòria del referèndum de Catalunya. Les armes per damunt de les urnes. Eixe és el llenguatge dels qui defensen la seua legalitat.

A més d’aquest comentari, n’hi ha d’altres en aquest mateix mitjà de comunicació (i en d’altres) igualment carregats d’odi, i que diuen:

A la cárcel con todos esos borregos, los metéis en celdas de 2 m2 y que hagan flexiones’.
Adelante General Pitarch’.
Al final art. 155 y san se acabó, todos los golpistas a la cárcel se acaba con la Diada y muerto el perro se acabó la rabia’.
Región bolivariana y bananera’.
¿Seguro que queremos a esta gentuza en nuestro país?
Cárcel y rancho’.
30 años a la sombra’.

Però no són només els viscerals i violents (amagats en l’anonimat) els qui utilitzen un llenguatge bèl·lic. Els mateixos polítics, començant per la vice-presidenta del govern espanyol, han dit barbaritats en relació a la sessió del Parlament de Catalunya com:

Patada a la democràcia,
Golpe de estado
Delito
Secuestro de la democracia
Vulneración de la ley
Error democrático
Amordazar a Cataluña
Golpe a la democracia
Patada a los catalanes
Atropellar a todos los catalanes
Ha muerto la democracia
Golpe al sentido común
Amenaza e ilegalidad.



Per això el PSC, PP, Cs i una part de CSQP, els defensors de la llei (d’una llei que impedeix posar les urnes i poder votar) han qualificat la sessió del Parlament de ‘bochornosa y avergonzante’ i per això han demanat mesures penals (una querella) contra la presidenta del Parlament i la mesa per denunciar una sessió i una votació, que diuen que va ser ‘surrealista’. Per als defensors de la seua llei, el Parlament va ‘violar la ley’ pel fet (normal en totes les democràcies) de posar les urnes a disposició de la ciutadania.

I és que ja ho deia el poeta Antonio Machado: En España, de diez cabezas, nueve embisten y una piensa.

Amb el: ‘Entrad ahí y arrasadlos’ i amb d’altres perles per l’estil, algú veu un principi de democràcia, de tolerància, de respecte i de llibertat en els qui ens neguen la possibilitat de votar?
El Sr. Rajoy digué el dijous 7: ‘Lo que no es legal no es democrático’. Va ser legal que Rosa Parks s’assegués en un dels seients reservats als blancs a l’autobús al que va pujar? No va ser legal, certament, però va ser totalment democràtic, a més d’obrir un camí de llibertat per a aquells que estaven sotmesos a la llei. És més democràtic posar les urnes i permetre que la ciutadania puga votar, o bé prohibir el dret al vot?

I és que entre armes (Constitucional, pors, Guàrdia Civil a la impremta de Constantí, querelles, amenaces i insults) i urnes, tothom sap on és la democràcia i la llibertat.

La Nit de les Fogueres d'Agullent (VILAWEB/ONTINYENT, 01/09/2017)

És aquesta nit de l’1 de setembre que enguany Agullent celebra la Festa del Miracle o Nit de les Fogueretes, una romeria nocturna que puja des d’aquest poble de la Vall d’Albaida fins a l’ermita de Sant Vicent Ferrer per agrair al sant valencià la fi de la pesta que va assotar la vila el 1600. Així ho deia el document del vot: ‘dit consell de comú consensu determinen, decreten, statuhixen e diguen que voten la festa de dit gloriós Sant Vicent Ferrer en tal dia com és a quatre de setembre, prometent-hi al dit sant gloriós, cada any en dit dia, pujar a la seua hermita en processó amb molta devoció’. Però des del 2013, la Nit de les Fogueretes (Festa d’Interés Turístic Local) es fa el cap de setmana més pròxim al 3 de setembre, tal i com va decidir Agullent en un referèndum.



La festa fou instituïda el 7 d’agost de 1600, tal com canten els goigs: ‘Era lo any mil sis-cents/ en que esta Universitat/ estava molt afligida/ patint de la pesta el mal,/ puix huitanta-i-tres veïns/ en dos mesos soterrà’. Així, en les actes del Llibre de Consells (1592-1644) municipals del 28 i del 29 d’octubre, el poble de la universitat d’Agullent, reunit en Consell Particular el 28 i en Consell General el 29, va admetre que la curació dels malalts de pesta i la desaparició d’aquesta epidèmia era obra de la intervenció de Sant Vicent Ferrer.

La tradició ens diu que va ser la nit del 3 al 4 de setembre de 1600, quan al poble ja s’havien mort 83 veïns víctimes de la pesta, que l’ermità Joan Solves sentí un fort soroll a l’ermita: ‘Era ermità en esta ermita/ Joan Solves aquell any,/ i sols quedava en les cases/ lo vicari i los jurats;/ la demés gent fugitiva per barraques i barrancs’.

Quan Joan Solves anà a veure què passava, veié un frare dominic, que identificà amb Sant Vicent Ferrer, agenollat, resant. L’ermità anà a avisar la seua dona i quan marit i muller arribaren on hi havia Sant Vicent resant ja no trobaren ningú: ‘Joan, tancada la porta,/ desde son cuarto atisbà/ genollat un dominico/ davant de l’altar del Sant;/ més cridant a sa muller/ mai el pogueren trobar’.
Però al lloc on hi havia estat el gran sant i taumaturg valencià, hi veieren una llàntia encesa suposadament pel sant (que abans estava apagada) i que amb el seu oli curava de la pesta els malalts del poble: ‘Però veieren que la llàntia/ que ans no havien cuidat/ estava sobreeixint d’oli/ en una llum molt flamejant’.

En veure aquest prodigi, ‘Lo repic i la notícia,/ per lo poble s’escampà,/ pujaren tots a l’ermita’. Així ho canten aquests goigs de 1658: ‘Tocaren, doncs, la campana,/ i després es veren pujar,/ Justícia, Jurats, Vicari,/ pensant-se era algun fracàs;/ però vent ser gran miracle,/ plens de goig tornaren a baixar’.

Una vegada allí ‘Prengueren, puix de la llàntia/ llum i oli en quantitat,/ anant-se’n per poble i terme/ untant i curant malalts;/ i en un instant,/ s’encontraren de la pesta/ bons i sans’.

Pujar cada any, de nit, a l’ermita de Sant Vicent d’Agullent, amb torxes i fanalets, ja és una tradició més que centenària en aquesta vila de la Vall d’Albaida. És la manera com el poble agraeix cada any a Sant Vicent la curació dels veïns d’Agullent. Una tradició que perdura cada any i que consisteix, en arribar a l’ermita, a untar-se el front o una altra part del cos amb l’oli de la llàntia de Sant Vicent.
Per això, també enguany, encara que no siga la nit del 3 al 4 de setembre, Agullent aclamarà Sant Vicent, per agrair-li la seua protecció: ‘Puix que Déu en Agullent/ per Vós féu coses tan grans:/ guardau-nos, Gloriós Vicent/ de la pesta i altres mals’.

Com diu l’amic i cronista oficial d’Agullent, Ramon Haro Esplugues, ‘La tradició agullentina admet sense reserves la predicació del pare i mestre Vicent Ferrer en Agullent pel 1410, com també la seua estada, una nit’, en aquesta vila de la Vall d’Albaida. Ramon Haro afirma també que ‘la devoció agullentina al sant apareix en la documentació del Llibre de Consells de la Universitat d’Agullent, en el Decreto del Milagro i en els escrits de mossèn Josep Esplugues, agullentí, rector de Montaverner i promotor de la Nova ermita de Sant Vicent Ferrer (1745-1749)’.

Que en aquesta festa tan entranyable, Sant Vicent, patró del País Valencià, ens ensenye a ungir amb l’oli de l’amor i de l’amabilitat, de la generositat i de l’alegria, tots aquells que viuen situacions de pobresa, de malaltia o de solitud. I que Sant Vicent continue protegint els ciutadans d’Agullent i de tot el País Valencià: ‘La salut per atalaia/ en tal tossal us posà:/ Guardau-nos gloriós Vicent/ de la pesta i altres mals’.

Vull aprofitar aquest article per agrair al Sr. Jesús Pla, batle d’Agullent, que, per mitjà de l’amic Àngel Canet, em fera arribar el treball del cronista d’aquesta vila, Ramon Haro Esplugues: Sant Vicent Ferrer i Agullent.

L’amic Ramon Haro, el 1972, escrivia aquest preciós poema dedicat a la Nit de les Fogueretes, amb el qual vull honorar aquesta festa i tots els agullentins i agullentines, pel fet d’haver sabut mantenir aquesta tradició tan bonica i tan arrelada en la vila d’Agullent : ‘És la Nit del Miracle,/ nit de popular devoció;/ de setembre, la nit més lluminosa;/ d’Agullent, la més bella explosió./ És nit de bona assistència,/ puix tots els agullentins/ hi fan acte de presència,/ acudint per tots els camins./ Xics i xiques pugen pel Camí de ciprers/ i pel pinar a l’ermita del Sant,/ uns amb falles, d’altres a ballar./ La música ix de la Plaça/ i de la torre la campana/ la nostra festa proclama./ És la Nit del Miracle,/ que proclama el nostre idioma vernacle’.

13 TV (VILAWEB/ONTINYENT, 03/09/2017)

A finals d’agost, 26 preveres de l’arxidiòcesi de Tarragona van adreçar una carta al president de la Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal Ricardo Blázquez, on denunciaven ‘l’agressivitat dels tertulians’ de 13TV.

Els 26 capellans, un d’ells antic escolà de Montserrat a qui vaig tindre d’alumne a l’Escolania, denuncien que des de les tertúlies de 13TV ‘es continua fomentant els sentiments contraris al respecte, la tolerància, el diàleg i la solidaritat’. Per això en aquesta carta demanen al cardenal Blázquez que ‘sense dilació i amb valentia, corregeixin o suprimeixin els programes de tertúlia en 13TV, que tant de mal fan a la convivència’, ja que ‘embruten la imatge de l’Església Catòlica que sempre ha de fomentar el diàleg sincer i fructífer’.

En aquesta mateixa carta, els 26 preveres recorden que ja l’octubre de 2013 els bisbes catalans van fer una nota conjunta sobre 13TV, en què denunciaven que era ‘un greu escàndol’ que ‘en alguns dels seus informatius i tertúlies, s’opti pel menyspreu, la desqualificació i fins i tot l’insult’.

Amb motiu dels fets ocorreguts a Ceuta el mes de febrer de 2014, 13TV també va tractar el tema dels immigrants amb tanta frivolitat que l’arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, va denunciar la línia informativa d’aquesta cadena. L’arquebisbe Agrelo, amb valentia, va denunciar la informació de 13TV com a ‘antievangèlica, per no qualificar-la de simplement deshumanitzadora’, afirmant a més que era ‘inacceptable el tractament de 13TV sobre la immigració’.

Aquesta cadena, com abans la COPE, utilitza la frivolitat i la manipulació per aconseguir més audiència. És per això que ara he recordat les paraules del P. Federico Lombardi, ex-director de l’Oficina d’Informació de la Santa Seu, en una entrevista que li feren a la revista Octava Dies, setmanari del Centre Televisiu del Vaticà. En un món on tot es pot  manipular, i on l’insult és a l’ordre del dia, és bo sentir unes paraules ben sensates.

El P. Lombardi deia en aquella entrevista: ‘Cal preguntar-se si els mitjans (i això mateix es podria dir dels polítics) es posen al servei del bé de les persones i del bé de les societats’. Quan vivim en una societat crispada, on alguns mitjans de comunicació i també alguns polítics s’atreveixen impunement a tergiversar i manipular la informació (pense també en el tractament que des d’Espanya es fa dels Mossos d’Esquadra) o a insultar sense cap mena de consideració, cal repetir una vegada i una altra aquestes paraules de denúncia de qui va ser portaveu de la Santa Seu: ‘De vegades els mitjans no s’utilitzen per a una adequada funció d’informadors, sinó per a ampliar el seu impacte o per a manipular una lectura correcta o també per a imposar una determinada interpretació amb objectius ideològics, interessos econòmics o polítics’.

El P. Lombardi, bon coneixedor del món de les telecomunicacions i de la informació i assabentat com pocs dels diversos mitjans de comunicació, deplorava el fet que ‘amb freqüència tenim motius per a dubtar i per a quedar amargament decebuts’ a la vista de certs periòdics, revistes o cadenes de TV.
Crec que, sobretot en temps de campanya electoral són moltes les promeses que, de bona fe o amb engany, es fan. Però encara són molts més els insults, les desqualificacions, les calúmnies que, com en una partida de pilota, es llancen mútuament els adversaris, que sovint es converteixen en enemics. ‘La paraula escrita o amb imatges (continuava el P. Lombardi) està feta per a la veritat, per a dir la veritat, per afavorir el trobament entre persones, compartint la veritat’. I no només la paraula. També els gestos i les actituds.

Diuen que les paraules se les emporta el vent. I hi ha una part de veritat. Però també és cert que, encara hui en dia, tots coneixem hòmens i dones de paraula, que diuen sí quan és sí, i no quan és no. Joan Fuster escrivia l’any 1984: ‘Sempre s’ha dit això: la paraula és l’home. O siga: un home de paraula ha estat, tradicionalment, algú que manté els seus compromisos, pactats de viva veu’.
El valor de la paraula, cada dia més, s’està substituint per l’insult! El P. Lombardi destacava el fet  que ‘la paraula no està feta per a l’engany, per a la divisió, ni per a la manipulació o la utilització de l’altre’. Per al P. Federico Lombardi, i per a tots els qui creiem en el valor de la paraula, hi ha una clara alternativa: ‘els mitjans (i pense jo que també els polítics) són instruments de poder o bé oportunitat per a créixer en el coneixement, en el diàleg i en la comprensió, en el respecte de la llibertat i en la dignitat de l’altre’ .

Crec que seria bo, començant pels  polítics (que massa vegades parlen guiats per les vísceres i no pel cervell) retrobar la dignitat de la paraula i intentar no caure en l’insult, la mentida o la manipulació i sobretot fer el possible per tal de ser hòmens o dones de paraula, que diuen allò que pensen i, que evidentment, pensen allò que diuen.

El P. Lombardi acabava així: ‘el servei de la veritat per als professionals de la comunicació, no és una paraula buida, sinó un compromís moral en el treball de cada dia’.

En el mateix sentit es pronunciava ja fa temps el bisbe emèrit de Sant Sebastià Juan María Uriarte: ‘Els Mitjans de Comunicació de l’Església tenen el deure de ser exemplars…. molts dels seus programes són coherents. Lamentablement no ho són tots. L’Església ha de procurar que tots els seus professionals sembren concòrdia, respecte al diferent i serenor, i evitar l’animositat, la ironia mordaç, el sectarisme. Aquests comportaments desmoralitzen, desanimen i sembren desesperança’.
I també la revista Vida Nueva manifestava que ‘una emissora de l’Església (en clara referència a la COPE) no pot ser motiu de discòrdia i d’enfrontament’. És el mateix que deia el P. José L. Gago, ex-director general de COPE: ‘Els professionals de COPE, han de fer del seu treball un servei a la veritat, amb esperit de convivència, defensant els drets humans i el respecte a la intimitat personal i a la vida privada’. Però va ser el papa Benet XVI qui, dirigint-se als participants del congrés de ràdios catòliques, els  urgia a treballar ‘sempre dins el respecte a la realitat i en una perspectiva d’educació en la veritat’.


Van ser d’una baixesa moral i d’una mala educació les famoses declaracions del batle de Getafe qualificant el votants del PP de ‘tontos de los cojones’, de la presidenta de Madrid, o també de Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, qui digué ‘hijo de puta’ al diputat socialista Francesc Colomer i que expressà, a més, les seus ganes ‘de orinar en la sede de Esquerra Unida’. O també les del diputat Tardà (‘muira el Borbó’), o les de Fraga, demanant que als nacionalistes (no als nacionalistes espanyols) ‘los habrían de colgar de algún sitio’, i les de José Bono quan deia que ‘los del propio partido son unos hijos de puta’. Com també aquelles paraules de José M. Aznar, quan  afirmava que ‘los votos que no van al PP van a ETA’, o les acusacions que Aznar va fer a José L. Rodríguez Zapatero de ser ‘cómplice de los terroristas’.

La crispació produïda pels polítics o pels periodistes, no és un bon camí per tal d’afavorir la bona convivència ciutadana. Cal que sobretot els qui estan en el món de la política i dels mitjans de comunicació utilitzen un llenguatge de respecte a l’adversari (que no enemic!) un llenguatge educat i allunyat de l’insult i de la ironia mordaç.

De ben segur que una societat fonamentada en la llibertat, i que no cau en la temptació de la manipulació, de la difamació o de la mentida, serà una societat madura, oberta al diàleg i a la veritat. I cal recordar, tal i com deia Jesús de Natzaret, que només la veritat  ens fa lliures. No l’insult obscè o la manipulació, que només provoquen crispació i enfrontaments.

Per això estaria bé que els capellans valencians i també els bisbes del País Valencià, denunciaren amb valentia uns programes de 13TV que no afavoreixen ni la concòrdia ni la veritat.

dissabte, 16 de setembre del 2017

LA NATIVITAT DE LA MARE DE DÉU (INFORMACION.ES, 08/09/2017)

El 8 de setembre és la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, una celebració d'origen Oriental (com totes les festes marianes) que apareix a l'Església, ja al segle V. A Occident arribà el segle VII, com es veu a la Gàl·lia i a tots els Leccionaris Carolingis.

A Roma, el Sacramentari Gelasià conté les tres pregàries de la missa d'aquesta festa. I el Liber Pontificalis dóna ja testimoni d'aquesta celebració a la segona meitat del segle VII. A Roma aquesta festa va entrar juntament amb les festes de la Presentació, l'Anunciació i l'Assumpció de la Mare de Déu, gràcies als monjos orientals que arribaren a Itàlia fugint de la invasió musulmana. El papa Sergi I establí que en aquest dia se celebrara una processó des de la Curia Senatus a l'església de Santa Maria la Major. 


El Concili d'Efes (431) i el de Calcedònia (451) ja fan referència al a festa de la Nativitat de Santa Maria. I el Martirologi Jeronimià l'inscriví en les seues pàgines. 


Tot i que els Evangelis no ens diuen res del Naixement de la Mare de Déu, sí que ho fan els textos apòcrifs, sobretot el Protoevangeli de Jaume. També ens parlen d'aquest Naixement, els Sants Epifani, Joan Damascè, Germà de Constantinoble o Anselm. 

 
Sant Bernat, en contra de diverses opinions massa naïfs, rebutjà que la Mare de Déu fóra engendrada «amb un bes de pau (com asseguren alguns) i no per còpula conjugal». Home realista i savi, sant Bernat afegia encara: «Que ningú no diga això perquè seria inaudit». 


Per commemorar el Naixement es va construir a Jerusalem el temple anomenat de Santa Maria de la Nativitat, que més tard prengué el nom de Santa Anna.

 
L'Església volgué celebrar el Naixement de la Mare de Déu, ja que Maria, amb la seua Nativitat, amb la seua entrada al món, anuncià una nova alegria. Com l'aurora que precedeix el sol, Santa Maria ens anuncia també l'arribada de Jesús: «És el vostre naixement/ alba clara d'un nou dia:/ Puix després de Vós, Maria/ vingué el sol més resplendent».


És per això que en el naixement de Maria, en la seua entrada al món, celebrem la festa de les Marededéus trobades, que també apareixen o entren en la vida d'un poble. Així se celebra a Catí amb la Mare de Déu de l'Avellà, a Sueca amb la de Sales, a Benfigos amb la Mare de Déu d'Ortisella, a l'Alcúdia amb la de l'Oreto, a Sorita amb la de la Balma, o a Algemesí amb la Salut. 


A la Font de la Figuera tenen per patrona la Mare de Déu dels Xics, ja que la tradició conta que el 24 de juliol de 1744, quan una processó infantil recorria els carrers del poble, va ser envaïda per un grup de bandolers, sense que cap xiquet resultara ferit.


L'Església ha exalçat al llarg de la història el naixement de la Mare de Déu, com han fet diversos poetes bizantins o Sant Andreu de Creta, ja que amb la Nativitat de Maria omplí de goig tot el món. Per això estan dedicades a la Nativitat de la Mare de Déu les esglésies de Benilloba, Algar de Palància, Burjassot, Almiserà, Sagunt, Benissoda, Caudete de las Fuentes, Torís o La Llosa de Ranes.

Joan Pau I: el somriure de Déu (LEVANTE-EMV, 10/09/2017)

Als 39 anys de l´elecció del cardenal Albino Luciani com a nou bisbe de Roma, aniversari que va tindre lloc el passat 26 d´agost, el papa del somriure (com va ser qualificat de seguida pels cristians) té reobert el procés de beatificació, per tal que l´Església reconega les seues virtuts. Per això, recentment, el cardenal Piero Parolín ha manifestat el seu desig perquè el papa Joan Pau I siga beatificat. La causa de beatificació va ser represa el juliol de l´any passat, amb el cardenal Beniamino Stella, Prefecte de la Congregació per al Clergat, com a nou postulador.

Però qui va ser Joan Pau I, el papa que només va estar al capdavant de la Santa Seu 33 dies?
Albino Luciani, que va nàixer el 18 d´octubre de 1912 anys a Forno di Canale, i va ser elegit papa el 26 d´agost de 1978, va ser, en el seu curt ministeri petrí, el papa del somriure i de l´alegria, de la senzillesa i de la humilitat. 



El menut Albino era un xiquet inquiet i viu, que als 11 anys va ingressar al seminari menor de Feltre i el 1928, al major de Belluno. Va ser ordenat prevere el 7 de juliol de 1935 i el 1947 obtingué el doctorat en la Universitat Gregoriana de Roma.

L´any 1958 fou nomenat bisbe de Vittori Veneto, rebent l´ordenació episcopal de mans del papa Joan XXIII, a la basílica de Sant Pere i el 15 de desembre de 1969, passà a ser arquebisbe- Patriarca de Venècia. Va ser el papa Pau VIè qui el va crear cardenal el 5 de març de 1973. Durant tres anys va ser vicepresident de la Conferència Episcopal Italiana i participà als Sínodes de 1971, 1974 i 1977. El lema del seu ministeri episcopal, "Humilitas", revelava la senzillesa d´aquest cardenal que a vegades anava en bicicleta, amb el solideu roig dins d´una butxaca i el pectoral en l´altra.


D´una gran simpatia i cordialitat, Albino Luciani deia: "El Senyor pren als menuts del fang i el posa amunt; pren a la gent del camp i de les xarxes de la mar i fa d´ells apòstols". 


El 1976 va aparèixer el seu llibre "Il·lustríssims", un text deliciós, on el cardenal Luciani escrivia unes cartes bellíssimes a personatges històrics i de ficció, com Chesterton, Marconi, Jesús de Natzaret, Teresa d´Àvila o Pinotxo. 


Home d´una gran senzillesa i sempre amb el somriure als llavis, Albino Luciani escrivia: "Quan parle amb Déu, més que adult preferisc sentir-me xiquet. La mitra, el solideu i el pectoral, desapareixen".
El 26 d´agost de 1978, i per sorpresa, en el conclave més ràpid del segle XX, va ser elegit el 263è successor de Sant Pere. Albino Luciani prengué un nom compost (el primer de la història dels pontífexs) en record del papa bo (Joan XXIII) i del papa que va portar a terme el Vaticà II (Pau VI). Sembla que Luciani va ser elegit pels cardenals més avançats, encapçalats per Benelli, Suennes i Marty.


El 23 de setembre de 1978, en la presa de possessió a la catedral de Sant Joan del Laterà, com a bisbe de Roma, el papa Luciani deia: "Roma serà una autèntica comunitat cristiana, si Déu és honorat, no només per l´afluència de fidels, sinó també amb l´amor als pobres". I afegia: "Puc assegurar-vos que vos estime, que únicament vull servir-vos i posar a disposició vostra, el que sóc i el que tinc".
A més de la seua simpatia personal, el papa Luciani va agradar perquè va renunciar a la coronació amb la tiara, que simbolitzava el triple poder: el de l´Església, el poder espiritual i el temporal, com a Cap d´Estat. Per això l´anomenat papa dels pobres, no va voler mai cap signe de reialesa.


Amb un gran sentit de l´humor, el rostre del papa Luciani expressava la cordialitat i la simpatia d´un home de Déu, que amb una gran simplicitat definia l´amor com "un viatge misteriós", en el qual cal no detindre´s "en el port al qual s´ha arribat, sinó avançar més". La mare Teresa de Calcuta va dir de Joan Pau I: "Ha estat el millor regal de Déu, un raig de sol de l´amor de Déu, que brilla en la foscor del món".


Amb només 33 dies de pontificat, ja que Joan Pau I va morir el 28 de setembre de 1978, vam descobrir en el papa Luciani el rostre d´una Església amable i afable, que amb un somriure (i no amb agressivitats, ni amb condemnes, ni amargueses) ens feia present la bondat i l´amor de Déu.
Tant de bo que el papa Luciani puga ser beatificat (i canonitzat després) i així ésser presentat com a exemple i model de santedat per a tots els cristians.

HOMILIA PRONUNCIADA l'11 de SETEMBRE A SANTA MARIA DEL MAR, Barcelona



En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.
El Senyor sigui amb vosaltres.
Fa molt de goig, germanes i germans, veure aquesta basílica tan plena de gent. Sigueu tots benvinguts a la nostra assemblea litúrgica.
Seguint una llarga tradició, iniciada l’11 de setembre de 1886, avui també ens reunim per pregar per tots els qui al llarg dels anys han donat la vida en defensa de les llibertats catalanes.
Disposem-nos ara a acollir, amb acció de gràcies i amb joia, el perdó que Déu ens atorga.



 Germans i germanes: Fidels a l’acte que, des de l’11 de setembre de 1886 ens aplega en pregària pels patriotes catalans que han mort en defensa de les llibertats nacionals i  seguint una llarga tradició, ens reunim avui en aquesta assemblea litúrgica, que des de la seva fundació convoca la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Un any més posem davant Déu els nostres goigs i les nostres esperances, els nostres desigs, les nostres angoixes i les nostres il·lusions, les nostres tristors i l’anhel de llibertat i de pau que tots portem al cor.
Les benaurances que han estat proclamades a l’Evangeli ens mostren un camí a seguir per tal de fer realitat el Regne de Déu. Per tal de fer construir un món més just i més fratern. Treballar per la justícia, ser compassius, esforçar-nos per instaurar la pau, són valors que ens humanitzen i que ens fan créixer com a persones. Consolar els qui ploren, viure des de la humilitat i no des de la prepotència o reconèixer la nostra pobresa i les nostres fragilitats, és un camí per construir una societat més lliure i més solidària. 
En aquests moments on el Poble de Catalunya està cridat a expressar lliurement el seu futur, convé recordar les paraules que el papa Francesc deia a Medellín dissabte passat. El papa ens crida, no a ser “cristians amb l’estendard de prohibit el pas”, sinó a viure oberts a les realitats del nostre món i del nostre temps. El papa deia: “No podem restar indiferents als sofriments dels més desemparats”. Germanes i germans, no podem restar indiferents al dolor dels desconsolats, dels tristos, dels qui tenen fam i set de justícia, dels oprimits. El papa ens convida a ser deixebles “que sàpiguen veure sense miopies heretades, deixebles que examinin la realitat, deixebles que sàpiguen veure, jutjar i actuar. Deixebles capaços d’arriscar, d’actuar, de comprometre’ns”.
Per això cal que com a cristians i com a catalans visquem el moment present amb agraïment, amb esperança i amb un ferm compromís de lluitar per una societat millor, per construir una convivència pacífica, allunyada del terrorisme i de tantes intransigències com poden tenallar un poble.
Els bisbes catalans en els documents “Arrels cristianes de Catalunya”, i també en un altre document, “Al servei del nostre poble”, donen fe “de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història”. En aquests documents, els nostres pastors reclamen per al nostre Poble “l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial”, per tal que siguin reconeguts, promoguts i respectats “els drets i els valors culturals de les minories ètniques”. Uns drets, com diuen aquests documents, que “de cap manera no poden, ser perseguits, destruïts o assimilats a una altra cultura majoritària” (pàg 10-11).   


És per això que els cristians catalans tenim el dret i el deure de construir el futur del nostre país d’una manera cívica, democràtica i pacífica, tal com ho reconeix la Doctrina Social de l’Església. El papa Joan Pau II en el seu discurs a la Unesco, el 1980, afirmava: “Jo us dic: per tots els mitjans que disposeu, vetlleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura”. I el papa afegia encara: “Ningú (ni un Estat, ni cap altra nació, ni cap organització internacional) no està legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir”.
Els cristians catalans volem construir una societat més justa i més d’acord amb l’esperit de les benaurances.
Fa uns dies, a la premsa (El Punt Avui, 7 de setembre de 2017) el professor Francesc Torralba afirmava que el ciutadà ha de “lluitar contra els propis límits” i “no acontentar-se amb allò que ja se sap i es fa bé”. L’esmentat professor ens exhortava a “explorar nous territoris, a arriscar”. També el malaguanyat periodista Carles Capdevila ens animava (Ara 30 de desembre de 2016) a ser uns “optimistes pencaires”, és a dir, aquells que “saben que tot és un desastre i tot pot anar malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança”.
Germanes i germans, les benaurances ens conviden a viure en l’esperança i a fer de cadascun de nosaltres artesans d’esperança, de vida i de solidaritat. És tracta de viure l’esperança que va fer que David vencés Goliat i que el poble d’Israel sortís de l’esclavitud d’Egipte.
Que la Mare de Déu de Montserrat ens ajudi perquè mai “no es desfaci aquest poble català” que ella espiritualment engendrà i aconsegueixi “per als pobles de Catalunya una pau cristiana i  perpètua”.   


Germanes i germans, el nostre país viu una etapa apassionant i històrica. En acabar la nostra celebració, posem el present i el futur de Catalunya a les mans de la Mare de Déu de Montserrat, la nostra patrona. Que ella, mare amatent i sol·lícita, “il·lumini la catalana terra en aquest moments de la seva història, perquè trobi el camí de l’afirmació nacional” (arquebisbe de Tarragona i Primat Jaume Pujol. Homilia en la Vetlla de Santa Maria, 26 d’abril de 2017).

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT