divendres, 27 de febrer de 2015

27 de febrer: Sant Gabriel de la Dolorosa (LEVANTE-EMV, 27/02/2015)

Hui dia 27 de febrer celebrem la festa de Sant Gabriel de la Dolorosa, de nom civil, Francesc Posentti. Nascut a Assís l´1 de març de 1838, va quedar orfe de mare als 4 anys, ell que era el desè dels 13 germans. Va estudiar primer amb els Germans de la Doctrina Cristiana i més tard amb els jesuïtes.
En caure malalt va prometre que si retrobava la salut es consagraria a Déu en la vida religiosa. Però una vegada restablert va oblidar la promesa. Una nova malaltia, en aquest cas més greu, va fer que el jove tornara a fer la mateixa promesa. Però retrobada la salut, de nou Francesc, que tenia un gran èxit entre les xiques, s´oblidà d´allò que havia promès. Ell (i també son pare) pensava que la vida religiosa no era per a ell, degut sobretot al seu caràcter independent. És veritat que tenia un cor sensible i era un jove ple d´afectivitat, intel·ligent i de paraula fàcil. D´alçada alta i amb bona veu, Francesc Possenti, un jove dinàmic, era aficionat al cant.
Una altra prova dolorosa anava a tocar la vida del jove. En aquest cas va ser la mort, degut a una epidèmia de còlera, d´una de les seues germanes que ell més estimava. Això va provocar en Francesc un debat sobre el seu futur i que tornara a pensar altra vegada en la vida consagrada. Però una volta més va descartar aquest camí i continuà vivint d´una manera molt frívola.
Però era clar que Déu buscava Francesc per a la vida consagrada. El pas definitiu va ser quan un dia, concretament el 22 d´agost de 1856, set dies després de la solemnitat de l´Assumpció de la Mare de Déu, el jove va vore passar la processó de la Mare de Déu, molt venerada a Spoleto, on vivia la família, i quedà impressionat quan es fixà en els ulls de Maria que semblava dir-li: Francesc, el món no és per a tu; has d´entrar en la vida religiosa. I ara sí, el jove es decidí a ingressar en la Congregació dels Passionistes. Son pare, que el coneixia bé, pensava que Francesc no resistiria aquesta vocació. Però finalment, el 10 de setembre de 1856, Francesc entrava com a passionista per iniciar el noviciat, prenent el nom de Gabriel de la Dolorosa.
La seua vida com a religiós va ser breu però intensa. L´adaptació no li va ser fàcil, degut a la pobresa de la Congregació i als horaris. El febrer de 1858 Gabriel va començar els estudis per a poder ordenar-se prevere. Però la seua salut va començar a debilitar-se per una tuberculosa.
Exemplar en la pràctica de les virtuts cristianes, Gabriel va estimar la pobresa, donant prova d´aixó, fins i tot en els detalls més menuts. Durant la seua malaltia també va ser un exemple de paciència i de confiança en Déu. El desembre de 1861 el seu estat era molt greu, amb crisis contínues i dolors intensos. Quan va vore a prop la seua fi, Gabriel va demanar perdó públicament als seus germans de comunitats per les ofenses que els podia haver produït i va rebre el viàtic. El 26 de febrer de 1862 va rebre la extremunció i a la matinada del 27 va morir. Mort als 24 anys, Sant Gabriel de la Dolorosa és modei i protector de la joventut dels seminaris i convents.
De seguida que morí s´escampà la fama de la seua santedat, que fou reconeguda públicament per l´Església el 13 de maig de 1926, quan el papa Benet XV el va canonitzar.

dijous, 26 de febrer de 2015

26 de febrer: Fra Humil Sòria i Pons (LEVANTE-EMV, 26/02/2015)

Hui dia 26 de febrer celebrem el 110 aniversari de la mort de Vicent Sòria i Pons, el futur Fra Humil, que va nàixer a Oliva el 9 de gener de 1844. Vicent Sòria que era llaurador i que treballava les seues terres, el 6 de juliol de 1867, a l´església de Sant Roc, es va casar amb Vicenta Català, amb qui va tindre 10 fills, tot i que 9 d´ells van morir prematurament. Només va quedar viu un dels fills, Miquel, anomenat col·loquialment, Quelo, que més tard es va fer franciscà i anà a Amèrica com a missioner.
La gent d´Oliva tenia en bona consideració els esposos Sòria-Català, als quals consideraven uns bons ciutadans. A més, a la seua llar es vivien les virtuts cristianes d´una manera exemplar. I és que tant Vicent com la seua dona Vicenta eren Terciaris Franciscans.
Quan el 1885 morí Vicenta, i després que el seu fill Miquel ingressara als franciscans, el 1887, Vicent va començar el postulantat al convent del Sant Esperit de Gilet, com a fill de Sant Francesc d´Assís, prenent el nom de fra Humil. I va ser l ´any següent quan va fer la professió simple. Fra Humil va ser destinat a la casa de formació dels franciscans de Benigànim, on va ser un exemple per als altres frares que estaven en etapa de formació. Més tard, el 25 d´agost de 1887, va ser traslladat a Benissa, on va exercir els serveis més senzills i més humils del convent, com porter i sempre amb el somriure als llavis, fins que va morir el 26 de febrer de 1905, hui fa 110 anys.
Ja des del moment de la seua mort, fra Humil va ser considerat sant, no només pels seus germans de comunitat, sinó també pels veïns de Benissa i per la gent d´Oliva, la seua vila natal, que recordaven les constants obres de caritat de fra Humil. A més, pels prodigis que es produïren gràcies a la seua intercessió, aquest frare menor era anomenat "el frare sant" i també, "el frare que fa miracles".
El procés de beatificació de fra Humil va començar a Benissa, a la catedral de la Marina, el 14 d´octubre de 2006, amb la presència del postulador i dels vicepostuladors de la causa, del notari i vicenotari i també dels historiadors de Benissa, Joan Josep Cardona i el d´Oliva. Enterrat a Benissa, al convent dels franciscans, és molt gran la devoció que la gent de la comarca té a aquest frare valencià, senzill i humil, com el seu nom.
Fra Domingo Savall va narrar alguns dels fets més notables de la vida de fra Humil. Un d´aquests fets fa referència a quan el nostre frare anava a demanar almoina, sempre a peu, amb jornades llargues. Un dia, a Oliva, va demanar almoina "a la casa de la tia Maria de Senent, la segona casa del carrer de Sant Antoni a mà dreta". Fra Humil entrà saludant d´aquesta manera: "Ave Maria Puríssima, la pau siga en aquesta casa!". A la salutació del frare eixí el pare, la mare i els fills, Vicentet i Maria. Amb el màxim respecte s´agenollaren pare, mare i fills, "i amb tota reverència besaren el cordó, mentre fra Humil (el tio Vicent de Sòria) els deia paraules santes segons convenia a cada u".
Fra Domingo Savall conta que la casa següent era una taberna on fra Humil passa de llarg. Però a prop de la plaça de Sant Roc es va acostar al sant frare un home jove, "de camisa blanca i amb taques de vi", que saludà el frare, anomenant-se un pecador penedit. "També besà el cordó de fra Humil amb autèntica devoció, cosa que va vore molta gent. No se sentia allò que el frare li deia a aquell home de got i ganivet, però la gent deia: A ningú no respecta aquest jove i ací el veiem respectuós davant el que el frare li va corregint".
També Juan Bautista Morant, que entrà com a germà en Santa Anna d´Ontinyent, narrava alguns detalls de la santedat fra Humil, com que només sopava una amanida i "després es posava agenollat davant del Santíssim fins a mitja nit". També la seua era una cel·la caracteritzada per "la pobresa i l´austeritat", com si fóra "la cel·la de Sant Pasqual o la del Beat Andreu Hibernon".
Que Fra Humil Sòria ens siga exemple d´humilitat, enmig d´un món que només exalça les aparences, el figurar i el ser més que els altres.

26 de febrer: La Germana Teresa Mira (LEVANTE-EMV, 26/02/2015)

 Hui dia 26 de febrer celebrem l´aniversari de la mort de la Germana Teresa Mira, religiosa de les Carmelites Missioneres Teresianes, nascuda a l´Alguenya, a la comarca valenciana del Vinalopó Mitjà, el 26 de setembre de 1895.
El 1912 la família de Teresa, nombrosa i humil, es va traslladar a Novelda, on la jove va conèixer les Missioneres Teresianes, congregació on va ingressar el 5 d´abril de 1915, ara farà 100 anys. Teresa va fer el noviciat a Tarragona, i allí a la Casa Mare va professar el 13 d´octubre de 1916. El 1918 va ser destinada a Alcalà de Xivert, on es va encarregar dels pàrvuls de l´escola i on va fer els vots perpetus el 19 d´octubre de 1921. Posteriorment, el 1924 va ser destinada a Sant Jordi, al Baix Maestrat, on va passar 12 anys, també a càrrec dels xiquets més menuts, tot i que el seu apostolat va arribar a molta més gent.
Degut a la guerra civil, Teresa va tornar a Novelda. Enmig de l´ambient de tensió que hi havia a la ciutat, Teresa va viure amb serenor i pau d´esperit. Confortava els familiars i els amics amb nombrosos gestos de caritat. durant els tres anys de la guerra, Teresa va posar en pràctica el lema de la seua vida: "Fem sempre el bé a tots". El seu apostolat va ser semblant al que van fer els primers cristians durant els temps de persecució, portant la comunió als malalt i estant a prop dels més necessitats.
La Germana Teresa va morir el 26 de febrer de 1941, i el poble de seguida la va considerar santa. Va ser el 17 de desembre de 1996, quan el papa Joan Pau II la va declarar Venerable, un pas previ a la seua beatificació.
En una carta a la seua germana Magdalena, Teresa li feia saber com "el bon Jesús endolceix la meua malaltia". I és que el seu cor cristal·lí i net, es deixà portar pel vent suau de l´Esperit Sant. Per això Teresa encarnà en la seua vida el lema del P. Palau: "Déu i el proïsme", com a expressió d´amor i de servei a l´Església. A més va viure el carisma congregacional de les Missioneres Teresianes, que naix del misteri de fe que és l´Església. Així, la seua dimensió evangelitzadora la va viure en un clima d´experiència eclesial com a filla del Beat Francesc Palau. Teresa va estimar l´Església i amb senzillesa , amor i alegria, es va donar al servei dels pobres i dels desvalguts, dels xiquets, dels malalts i de tots els necessitats. La transparència del seu missatge ha quedat reflectit en la seua vivència de Jesús, per des d´ell, fer sempre el bé.
Teresa Mira, malgrat la seua curta vida, va obrir el seu cor a Déu i als germans, en una entrega generosa, com a testimoni de fidelitat i de senzillesa evangèlica. De caràcter amable i sempre amb un somriure als llavis, la gent i les seues germanes de comunitat podien comptar amb ella per a qualsevol cosa, ja que sempre estava disponible. Dona de sentit comú i amb una gran capacitat de comunicació, Teresa Mira entregà als altres el millor d´ella mateixa.
Teresa Mira va ser com el somriure de Déu, un somriure que, com diu la Germana Pili Jordà, "era reflex de l´harmonia amb Déu". Per això en els seus 26 anys de religiosa, Teresa va ser un exemple de fidelitat a les exigències de l´amor i del servei a Déu, a l´Església i al proïsme. I és que la seua fidelitat creativa la va concretar en l´amor preferencial als més menuts. Teresa Mira és també un exemple de fe, ja que va comprendre i practicar el consell que el P. Francesc Palau i Quer va donar a les religioses Missioneres Teresianes: "Una germana ha de ser servidora de les altres". Per això la Germana Teresa Mira va viure l´alegria que naix del fons del cor, gràcies a la seua relació amb el Senyor. Tota la seua vida va estar motivada pel dinamisme de la fe, de l´esperança i de l´amor, des d´una llibertat interior fonamentada en la pobresa espiritual, la confiança en el Déu de la misericòrdia i en la pau del cor.
Actualment les Germanes Missioneres Teresianes que es troben al nostre País i que continuen el carisma de la G. Teresa Mira,, estan a Torrevella, el Desert de les Palmes, Callosa de Segura, Paterna, Elx, Crevillent i Novelda.

26 de febrer: Santa Paula Montal (LEVANTE-EMV, 26/02/2015)

Hui dia 26 de febrer celebrem la festa de Santa Paula Montal i Fornés que va nàixer a Arenys de Mar el dia 11 d´octubre de 1799. Era la major dels 12 fills que havien tingut els pares, que abans ja havien estat casats. L´ambient de la llar era senzill, pobre però molt cristià. Per això la menuda va ser educada en els valors de l´Evangeli i, particularment en l´amor a la Mare de Déu. òrfena de pare als 10 anys, Paula hagué de començar a treballar com a puntaire, fent puntes de coixí per tal d´ajudar l´economia familiar. Va ser catequista i, inserida activament a la parròquia d´Arenys, va pertànyer a la Confraria de la Mare de Déu del Roser i a la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors. Ja des d´aquell temps de la seua joventut, Paula va començar a preocupar-se per la formació i l´ensenyament de les xiquetes.
El 1829 Paula es va traslladar a Figueres on, amb la seua amiga Agnès Busquets, obrí la primera de les escoles que formarien la seua gran obra educativa.
Un any després, el 1830, una altra amiga seua, Felícia Clavell, es va unir també a l´obra d´apostolat i d´ensenyament de Paula Montal. Va ser a Figueres, en l´escola que va fundar, que Santa Paula va abolir qualsevol mena de discriminació entre les matèries que s´impartien als xiquets i les que aprenien les xiquetes. Com que valorava la dignitat de la dona, Santa Paula no volia diferències, per tal que les xiquetes no foren de segona categoria. Així va començar a aplicar una educació integral i humanística. En la seua tasca educativa, Paula va buscar la integració a l´escola, dels pares de les alumnes, perquè també foren responsables d´aquesta nova manera d´ensenyar. El 8 de maig de 1842, Paula Montal va fundar una segona escola.
Com que Paula conegué els escolapis de Mataró, de seguida va crear un especial lligam amb els deixebles de Sant Josep de Calasanç, que també tenien com a carisma, l´ensenyament. D´aquesta manera, Paula i les seues companyes van vestir l´hàbit amb corretja, i van començar a anomenar-se Filles de Maria.
La tercera de les escoles la va fundar Santa Paula a Sabadell el 24 d´octubre de 1846, començant a aplicar una pedagogia flexible. I ja, l´obra de Paula Montal, que començava a estendre´s, s´integrà el 9 de desembre de 1846 en l´espiritualitat de la Família de Sant Josep de Calasanç. Així el 2 de febrer de 1847 Paula i les seues tres primeres companyes van professar els vots de pobresa, castedat i obediència, i també de dedicar-se a l´ensenyament, naixent d´aquesta manera les religioses Filles de Maria Escolàpies.
El 14 de març del mateix any les religioses escolàpies varen celebrar el I Capítol de la nova congregació. Santa Paula va fundar d´una manera directa les cases d´Igualada (1849), El Vendrell (1850), i el Masnou (1852), a més de les de Figueres. Però després d´un temps en primera línia, Santa Paula va preferir quedar en un segon pla, tot i que fou nomenada mestra de novícies.
L´última etapa de la vida de Santa Paula Montal va tindre lloc a Olesa de Montserrat, on va viure els problemes i les esperances del nou Institut religiós, des de la pregària, la confiança en Déu i la humilitat.
Santa Paula va morir a Olesa, al costat de Montserrat, el 26 de febrer de 1889, després d´una vida dedicada al servei de la infància i de la joventut per mitjà de l´ensenyament. Santa Paula va ser canonitzada el 25 de novembre de 2001.
Les Escolàpies, presents a Gandia i a València, mantenen hui, com a deixebles de Santa Paula Montal, un estil educatiu flexible i obert a l diversitat de cultures i de classes socials, amb una formació integral i harmònica, en l´educació de la fe cristiana.

dimecres, 25 de febrer de 2015

'Miramar l'espai viscut' (La Veu del País Valencià, 24/02/2015)

El pròxim divendres dia 27 es presentarà a  l’Auditori Municipal de Miramar, el llibre: “Miramar, l’espai viscut. Els noms de lloc, el parlar i la cultura popular”, una obra de Gabriel Garcia Frasquet.

Aquest llibre, summament interessant, editat per l’Ajuntament d’aquesta vila de la Safor, té per objectiu, segons apunta en el pròleg l’amic Gabriel Garcia Frasquet, “l’estudi de la cultura popular del Miramar tradicional, és a dir, del poble abans de produir-se la irrupció de la modernitat, a partir dels anys 60”.

L’obra, de 427 pàgines està dividida en tres capítols. El primer d’ells fa referència als noms de Miramar, amb una especial atenció als noms antics d’aquesta vila, els tres topònims saforencs de la mirada (Bellreguard, Guardamar i Miramar), el terme de Miramar al segle XVI, les partides de la Marjal i els noms de lloc en la primera meitat del segle XX.

El segon capítol del llibre es titula Els parlars de Miramar (fonètica, el lèxic i el registre lingüístic), la repoblació i un parlar singular.

Finalment el tercer dels capítols és que s’acosta a la cultura popular, amb apartats tan interessants com els refranys, les rondalles, els jocs populars i d’una manera especial el joc de pilota, la música i el teatre, la mar i la pesca, els treballs de la terra, l’alimentació, les festes i la religiositat i la vida en l’espill de les cançons.

Aquesta obra de Gabriel Garcia Frasquet vol recuperar, en el cas de Miramar, la cultura popular, “entesa com el conjunt de formes de vida de persones inserides en una col·lectivitat”. Com diu Gabriel Garcia al pròleg del llibre, “Per a un poble, conrear la memòria històrica col·lectiva, és preservar la personalitat pròpia i el patrimoni cultural immaterial que la caracteritza”.

És evident que una obra com aquesta enriqueix la cultura dels valencians, massa desmemoriats pel que fa al nostre passat i per això, poc esperançats en el nostre futur. per això Gabriel Garcia Frasquet presenta el seu llibre com “un homenatge a les persones que, amb voluntat de ferro, plantaren cara a la vida en un temps i un lloc determinants, vencent dificultats poderoses i mirant sempre endavant sense perdre l’esperança i l’alegria”. Però aquesta obra també “pot ser útil a les noves generacions per a comprendre el valor de l’esforç dels seus avantpassats”.

El llibre, amb una extensa bibliografia, i que ha recollit informacions de més de mig centenar de persones, es pot incloure “dins de la disciplina de la microhistòria”.

Certament que obres com aquesta de l’amic Gabriel Garcia Frasquet, ens ajuden a créixer en autoestima, i també ens fan valorar allò que hem estat en el passat, per tal de projectar-nos com a futur.

Gabriel i la seua esposa Roser i els fills, són grans amics. Ens vam conèixer els anys setanta a la Platja de Piles. Ell mateix ho contava en el llibre: “D’un País que ja anem fent. Miscel·lània d’Homenatge a Josep Lluís Bausset”: “Un matí d’estiu, assegut a vora mar a la platja de Piles, llegia un estudi sobre  el Tirant lo Blanc quan se m’acostà, tot decidit, un desconegut. Era Josep Bausset. Em digué que s’havia fixat en la portada del llibre que tenia entre mans i que això l’impulsava a saludar-me. “Sens dubte vostè és dels nostres”, assegurà. Fou el primcipi d’una amistat que dura ja més de dues dècades. Durant un grapat d’anys vam tenir les cases a prop en aquella amable platja familiar on predomina la gent de la comarca i el valencià és la llengua de relació majoritària. La tertúlia d’amics il·lustres que Bausset mantenia setmanalment a la ciutat de València s’interrompia en arribar l’estació de la calor i, en certa manera, la nostra conversa n’era un modest substitut. Els temes més habituals que abordàvem eren el futur nacional dels valencians, la literatura que consumíem en cada moment, alguns retalls biogràfics de la seua trajectòria com a professor de secundària i com a valencianista militant, les notícies d’actualitat i, especialment, el procés de normalització lingüística”.
 

 

dimarts, 24 de febrer de 2015

24 de febrer: els Corporals de Llutxent (LEVANTE-EMV, 24/02/2015)

 La festa dels Corporals de Llutxent que té lloc hui, dia 24 de febrer, en aquesta vila de la Vall d´Albaida, commemora el miracle d´unes hòsties que van deixar els corporals on van ser amagades, tacats de sang.
Segons Santiago Sebastián, en la seua obra "Iconografia Eucarística: El Milagro de Luchente y los corporales de Daroca", la versió més antiga del miracle eucarístic de Llutxent, és la que consta a la Carta de Xiva, del 26 de juny de 1340, document notarial que presentà Miguel Pérez Cabrerizo per a sol·licitar "en nombre de las autoridades de Daroca informes fehacientes sobre la tradición de los Corporales".
Va ser el notari públic de Xiva, amb un document certificat que recollia els testimonis dignes de fe, "tanto de cristianos como de moros ancianos, los cuales oyeron por tradición que en los días de la conquista de Valencia", Berenguer d´Entença va assetjar el castell de Xio, "a tres leguas de la ciudad de Játiva, que aún estaba en poder musulmán". Abans de la batalla, el rector de Sant Cristòfol de Daroca, va celebrar la missa, i en el moment de la comunió, no podent repartir les hòsties, "las guardó en los corporales, ante la presencia inesperada de los musulmanes".
Els testimonis afirmaren que "Et huvo santificado e levantado el Cuerpo de Ihesu Xristo e lo hubo posado sobre los Corporales. El dito Cuerpo de Ihesu Xristo se convirtió en verdadera sangre de la qual cosa todos fueron maravillados".
Durant el miracle, "como los hombres de los concejos aragoneses que habían asistido deseaban tener los Corporales milagrosos como reliquias maravillosas, hubo que echarlos a suertes y por tres veces correspondió a Daroca". Per si això no fóra poc, "los colocaron encima de un mulo, que tomó la ruta de Aragón, y al pasar por Daroca se detuvo ante una iglesia, lo que se tomó como designio celestial para que los Corporales se guardasen allí, en la capilla dedicada a la Virgen María, que fue construïda expresamente".
Segons Santiago Sebastián, en l´obra citada anteriorment, aquesta tradició difereix un poc d´allò que diuen els historiadors, que afirmen que la missa es va interrompre en el moment de la consagració, "por el inesperado ataque de los moros". Va ser per això que el capellà Mateo Martínez va guardar les hòsties en els corporals i ho amagà tot "entre piedras y palmitos".
després que els cristians hagueren guanyat la batalla, "al buscar las hostias para continuar la misa, se hayó que estaban teñidas de sangre". Aquest miracle va encoratjar les tropes cristianes que tornaren a la lluita, aconseguint "una victòria total".
La versió tradicional del Miracle dels Corporals de Llutxent va ser corroborada, a finals del segle XIV, concretament el 1397, per un document llatí que es troba al "Libro bermejo de la Colegiata de Santa María de Daroca, en los folios 17 y 18". Aquest document ens diu que va ser el rei Jaume I qui va posar Berenguer d´Entença al davant de les tropes de Calataiud, Daroca i Terol, i una vegada reconquerida València en 1238, "persiguieron a los moros que se habían hecho fuertes en el castillo de Chio, en el término de Luchente". Segons aquesta versió, va ser Berenguer d´Entença qui va disposar que, ell i cinc capitans reberen l´Eucaristia en nom de tot l´exèrcit. I com que en el moment de la consagració es va produir l´atac dels musulmans, "hubo de guardar las hostias reservadas para Entenza y los cinco capitanes en los corporales, que luego aparecieron teñidos de sangre". Aquest document, a més, dóna una sèrie de detalls sobre els miracles que es produïren en el camí dels Corporals des de Llutxent a Daroca, "como voces las celestiales al pasar por Játiva, la liberación de una endemoniada en las afueras de Alcira y el arrepentimiento de dos ladrones en la cercanía de Jérica".
Amb tot, mossèn Roc Chabàs, de Dénia, a partir d´un manuscrit de Nicasio Rius que procedia del convent de Llutxent, i d´un altre del bisbe Gaston, negava la intervenció d´Entença, ja que creia que la batalla hauria estat una miqueta abans del maig de 1240. Si bé la tradició ens parla d´aquest fet a l´alba del 24 de febrer, hi ha disparitat pel que fa a l´any, ja que mentre que uns la daten el 1276, amb la segona revolta d´Al-Azraq, altres pensen que va ser el 1239.
Per la seua part, Lurdes Lorenzo i Francisca Ramón, en el seu treball "La ruta de los Sagrados Corporales de Llutxent", també estudien aquest miracle, que descriuen així: "El episodio ocurrido en la reconquista de Llutxent por las tropas de Jaime I, al amanecer de 24 de febrero de 1239". Com ja s´ha dit abans, "el ejército del rey cristiano celebró la Eucaristia, momento que aprovecharon los musulmanes asentados en el casillo de Xio para lanzar un ataque". Amagades les hòsties per la imminència de la batalla, en prendre-les de nou, s´observà el miracle de la sang en els corporals. Aquest treball de Lurdes Lorenzo i Francisca Ramón també narra el viatge del Corporals a dalt d´una mula que "caminó durante 13 días", amb altres prodigis com el de la Pobla Llarga, on "un hombre paralítico había pedido que le dejaran junto al camino por donde había de pasar el cortejo. Al estar cerca de los Corporales gritó: "¡Misericordia!" y entonces ante la admiración de todos, el paralítico se levantó curado".
Siga com siga, i per damunt de les dates discordants i d´altres qüestions, el Miracle dels Corporals de Llutxent ens parla de la presència del Crist en aquelles hòsties, amb la prova de la sang que tenyí els corporals, i de la devoció d´aquesta vila de la Vall d´Albaida al misteri eucarístic.
Com m´ha recordat l´amic Àngel Canet, de Benicolet, l´ermita de la Consolació de Llutxent, un edifici del segle XVIII, conserva huit plafons de ceràmica valenciana amb huit escenes del miracle dels Corporals. El primer plafó presenta una panoràmica del tema, amb la batalla dels moros i dels cristians. El segon, la celebració de la missa. El tercer, la lluita dels dos exèrcits. El quart, el capellà amagant els corporals. El cinquè, el capellà i els soldats, una vegada acabada la batalla, cercant els Corporals amagats. El sisè, la represa de la missa mentre el capellà ensenya els Corporals amb cinc senyals de sang. El setè, la victòria de l´exèrcit cristià, amb el capellà mostrant els Corporals, i el huitè, la burreta, carregada amb l´arqueta que contenia els Corporals.
Per solemnitzar aquesta celebració tan estimada a Llutxent i a tota la Vall d´Albaida, jo proposaria que s´escrigueren uns Goigs en valencià, dedicats al Misteri dels Sants Corporals de Llutxent.

24 de febrer: Sant Sergi de Capadòcia (LEVANTE-EMV, 24/02/2015)

Tot i que hi ha diversos sants amb el nom de Sergi, el Martirologi Romà fixa el 24 de febrer per al dia que celebrem la festa de Sant Sergi de Capadòcia, monjo i màrtir de la persecució contra els cristians en temps de l´emperador Dioclecià.

Sabem poques coses d´aquest sant. Només una Pasio llatina ens aporta les dades que coneixem d´aquest màrtir, en concret la descripció del seu martiri. Sembla que Sant Sergi va ser un magistrat romà, que malgrat el seu gran èxit en la judicatura, abandonà la carrera de les lleis i del luxe, i es va fer monjo a Cesarea de Capadòcia, a l´actual Turquia.
Eren molts els cristians que volent seguir amb radicalitat l´Evangeli, es feien monjos. Tot i que la gran eclosió i expansió del monaquisme va tindre lloc després de la pau de Constantí, ja abans hi havia grups de verges o de monjos que vivien donats a la pregària i a l´ascesi.
Pel que fa a Sant Sergi, va ser durant les celebracions anuals en honor del déu Júpiter, en temps de l´emperador Dioclecià, que el governador Saprici, d´Armènia i de Capadòcia, obligà els cristians a oferir sacrificis als déus pagans. Sergi, el monjo ancià que feia vida eremítica, també va ser convocat per aquest acte i per això va haver de presentar-se. Però amb la seua presència, miraculosament, el foc preparat per als sacrificis es va apagar. Els pagans van interpretar aquest fet com una provocació dels cristians, que havien irritat els déus. Va ser l´ancià monjo qui adreçà la seua paraula per explicar que els déus pagans no eren res, i que l´únic Déu veritable era el Déu que adoraven els cristians.
El governador Saprici va manar detindre Sergi, que en un judici sumaríssim fou declarat culpable i condemnat a ser decapitat. El martiri de Sant Sergi de Capadòcia va tindre lloc el 24 de febrer del 304, i per això celebrem la seua festa hui, aniversari de la seua mort martirial. Després del martiri, els seus deixebles recolliren el cos de Sergi i se l´emportaren per enterrar-lo a la casa d´una cristiana. Posteriorment algunes relíquies del sant van ser portades a Úbeda.
El nom Sergi, que ve del llatí Sergius, vol dir "guardià" o també "protector". Per això és un nom ben bonic per als xiquets, com és el cas d´un nét d´uns amics meus de l´Alcúdia, ja que aquest sant expressa la protecció sobre els qui porten aquest nom. I és que els cristians, en posar-nos un nom, admirem el sant que portem per patró, per l´exemple de vida i per la seua santedat, i alhora implorem la seua ajuda i protecció en el camí de la vida.
Que Sant Sergi siga model (sobretot per als qui porten el seu nom) en el nostre camí com a deixebles de Jesús de Natzaret, perquè amb valentia siguem testimonis de la fe que professem.

diumenge, 22 de febrer de 2015

21 de febrer: Sant Pere Damià (LEVANTE-EMV, 21/02/2015)

El dia 21 de febrer celebrem la festa de Sant Pere Damià, un dels monjos que, durant el segle XI més va treballar per fomentar la vida cristiana i la reforma de l´Església.
Pere, aquest era el seu nom original, que va nàixer a Ravenna el 1004, era el més menut d´una família pobra i nombrosa. En quedar orfe va ser maltractat per un dels seus germans més majors, fins al punt que el xiquet anava descalç i mal vestit, i s´ocupava del ramat. Però un altre germà seu, de nom Damià, un home de cor bo, s´apiadà d´ell i li va donar una bona formació. En agraïment a aquest germà, que va ser com el seu àngel de la guarda, Pere prengué el seu nom, i passà a anomenar-se Pere Damià.
El jove, d´una gran religiositat, feia dejunis rigorosos i vetles de pregària, i així va ingressar a la vida monàstica com a ermità, al desert de Fonte-Avellana. Va ser en aquest lloc on es dedicà per complet a la vida espiritual, amb una exagerada austeritat. Va ser ell mateix que veié que els excessos li perjudicaven la salut i d´aquesta manera va moderar la seua ascesi. Convençut que el rigor no porta mai coses bones, ho ensenyà als seus germans de Fonte-Avellana.
Dedicat a l´estudi de la Sagrada Escriptura, Pere Damià va arribar a ser un autèntic mestre de vida monàstica a Fonte-Avellana, fins al punt que va ser elegit prior. De Sant Pere Damià no tenim cap Regla completa, però a través dels seus escrits podem descobrir els seus ensenyaments com a home de Déu. Per això podem considerar-lo com un dels fundadors de la Camàldula (encara que el fundador pròpiament va ser Sant Romuald), on els monjos viuen una mescla de vida eremítica i cenobítica alhora.
Fundador de diversos monestirs i pare de monjos en la soledat, la penitència i l´austeritat de vida, va fer diversos serveis en la vida apostòlica, amb una notable activitat en la vida de l´Església, malgrat la seua vocació eremítica. I és que els monjos, que certament tenim una vocació a la pregària, el silenci i la vida fraterna, no ens desentenem del nostre món. Al contrari, solitaris, som també solidaris amb el dolor i les esperances de la nostra societat. La nostra vida al monestir no és una fugida, ni molt menys encara una despreocupació del món. Com ha dit la germana Montserrat Unterlöhner, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat, les monges i els monjos "no fugim del món, senzillament deixem de posar-lo al centre de la nostra vida, per fer allò que Déu ens demana". Però quan fa falta, ens comprometem amb els anhels i les lluites de la gent que pateix.
Com que Pere Damià coneixia la difícil situació que vivia l´Església sobre l´any 1044, durant el pontificat del papa, desgraciadament cèlebre, Benet IX (1032-1044), el nostre sant monjo intervingué per lluitar contra la simonia i el concubinat dels clergues. Per això Pere Damià es va alegrar amb l´elecció del nou papa, Gregori VI (1045-1046). També assistí al Concili del Laterà (1047) i ja després tornà a la soledat de Fonte-Avellana. Amb tot, era necessari que la seua saviesa es posara al servei de l´Església i del papa, degut sobretot a la santedat. Per això l´emperador Enric III el va encoratjar a actuar. D´aquesta manera Pere Damià va dirigir una cèlebre carta al papa Climent II (1048) en la que li demanava que apostara per donar un nou impuls a la reforma eclesiàstica. La mort de Climent II va deixar aquesta reforma en mans del seu successor, Lleó IX (1048-1054) que va acabar amb els problemes de la simonia i la relaxació eclesiàstica.
Va ser el papa Esteve IX (1057-1058) qui va crear cardenal Pere Damià, malgrat la resistència del sant monjo, que no acceptava cap honor. A la mort d´aquest papa hi hagué a l´Església com un intent de cisma i Pere Damià es va retirar a Fonte-Avellana. Però amb l´elecció del papa Nicolau II (1059-1061), Pere Damià va haver de tornar de nou a participar de la vida apostòlica, per tal de posar pau i ordre a Milà. També va contribuir a acabar amb el cisma creat amb l´elecció d´un antipapa i va continuar treballant per la reforma de la vida monàstica i els drets pontificis. Amb ganes de tornar a la vida eremítica, li va demanar al papa Alexandre II poder renunciar a totes les dignitats i instal·lar-se de nou a Fonte-Avellana, on es va dedicar a la pregària, el dejuni i l´ascesi. Però el 1066 encara hagué de deixar la solitud, per fer diverses activitats pastorals a Montecassino, a Florència i a Alemanya.
Sant Pere Damià va morir el 21 de febrer de 1072, després d´haver servit l´Església amb fidelitat, i per això va ser proclamat Doctor de l´Esglesia. Va ser el precursor de la gran reforma eclesiàstica que més tard faria el papa Gregori VII. Sant Pere Damià volia el que després, un segle més tard, va aconsellar el bisbe Balduí de Canterbory als capellans, en el seu "Tractat sobre el Santíssim Sagrament de l´Eucaristia": "Vosaltres, ministres del Senyor, honoreu el vostre ministeri. Que Déu siga santificat en vosaltres, perquè, en vosaltres, es manifeste tal com és: sant, pur, incontaminat. Que la vostra conducta siga tal, que els qui vos vegen puguen dir: Aquests són els autèntics sacerdots del Senyor, els veritables deixebles de Jesucrist. Penseu en la dignitat del sacerdoci que se vos ha atorgat. Que les vostres mans estiguen netes de tota corrupció i de tot suborn. La manera de viure de Crist se´ns presenta com a model per a la nostra vida".

Pastor, profeta i màrtir (VILAWEB/ONTINYENT, 22/02/2015)


Som molts els qui ens vam alegrar amb les paraules del papa Francesc de la roda de premsa a l’avió de retorn del seu viatge a Corea. El papa, que ja feia un any havia desbloquejat el procés de beatificació del bisbe Òscar Romero, i que havia destacat el valor del seu missatge profètic, va afirmar: 'Romero era un home de Déu i no hi ha impediments per a la seua beatificació'.  



Óscar Romero, arquebisbe de San Salvador, va ser un home compromès amb l’Evangeli i solidari amb el sofriment i el martiri del seu poble. Tot i que a la seua mort la gent de seguida el proclamà sant, ha estat ara quan el papa Francesc ha impulsat la seua causa de beatificació.

Nascut el 1917, Óscar Romero va ser nomenat arquebisbe de San Salvador el 22 de febrer de 1977. Home sincer i d’una fe profunda i confiada, va ser testimoni d’esperança enmig d’un poble flagel·lat pel dolor i per la mort. L’arquebisbe Romero va ser solidari amb el seu poble, que patia la repressió del Govern i de l’exèrcit.

Les seues homilies eren un crit a favor dels Drets Humans, constantment vulnerats, i a favor de les víctimes de l’horror i de la tortura: 'Jo condemne l’absolutisme de la riquesa. Vivim en un ordre fals, fonamentat en la repressió i la por'. Home valent, no dubtava a acusar el poder que oprimia el poble: 'Es juga amb els pobres. Es juga amb les votacions. Es juga amb la dignitat de les persones'.

L’arquebisbe Romero no va utilitzar mai paraules 'correctes', políticament i eclesiàsticament. La veu de Romero va ser sempre una veu lliure enfront de la repressió de la dictadura militar, de les forces armades i dels grups de l’oligarquia. Romero es va posar sempre al costat dels pobres, proclamant amb insistència la dignitat de la persona, i per això va denunciar amb valentia la violència i la repressió. D’aquesta manera es convertí en la veu dels qui no tenien veu.

Amenaçat de mort, Óscar Romero proclamava: 'Si em maten, ressuscitaré en el poble savaldorenc. Com a pastor estic obligat a donar la vida pels qui estime. Si Déu accepta el sacrifici de la meua vida, que la meua sang siga llavor de llibertat i signe que l’esperança serà aviat una realitat'. El 23 de març, un dia abans de ser assassinat, en l’homilia, Romero s’adreçava al govern així: 'En nom de Déu els suplique, els pregue, els ordene: que s’acabe la repressió'.

El 24 de març de 1980, mentre celebrava l’Eucaristia a l’hospital de la Divina Providència, Óscar Romero va caure abatut per un precís tret al cor. La seua mort martirial va fer que de seguida el poble l’aclamara com a sant. Com a testimoni de l’Evangeli i de l’opció preferencial pels pobres, l’arquebisbe Romero és un símbol real de tants i tants màrtirs de l’Amèrica Llatina, i també un signe d’esperança d’un món millor, de solidaritat, de justícia i de llibertat.   

En el bisbe Romero recordem també tots els màrtirs anònims, com els d’Irac i Síria, i tots aquells que han donat la seua vida per fidelitat a l’Evangeli i als més pobres, com el capellà de Xàbia Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet.

“Noqan hamuni kausanayquichispaq” (SAÓ, febrer de 2015)

Així, en llengua Quèxua, el nou arquebisbe metropolità de Cuzco, Richard Daniel Alarcón Urruti, inscrivia al seu escut episcopal el seu lema: “Jo he vingut per a que tinguen vida” (Jo 10:10).



Amb iconografia incaica en l’escut i amb Quèxua, l’arquebisbe Alarcón va voler entrar i inculturitzar-se a la seua diòcesi.
Després de segles de colonització i d’espanyolització d’Amèrica Llatina, aquest bisbe ha ennoblit i dignificat la llengua del seu poble del poble que ha de servir, posant-la al seu escut episcopal, un detall que en cap moment els ha passat pel cap, als bisbes del País Valencià.
Va ser Francisco Pizarro i Diego de Almagro els qui el 15 de novembre de 1533 arribaren a Cuzco, l’antiga capital de imperi inca. I va ser el mateix Pizarro qui va demanar a la Corona de Castella la necessitat d’un bisbat. Així el papa Pau III, el 13 de gener de 1536 erigí el bisbat de Cuzco com a diòcesi sufragània de Sevilla, fins que el 1546 passà a ser sufragània de Lima. Finalment el 23 de maig de 1943, el papa Pius XII elevà a arquebisbat la diòcesi de Cuzco.
Daniel Alarcón, nascut a Lima el 10 d’abril de 1952, i consagrat bisbe de Tarma el 21 de juliol de 2001, va ser nomenat pel papa Francesc nou arquebisbe de Cuzco el 27 d’octubre passat i prengué possessió de la diòcesi el 3 de gener.     
Algú pot pensar que això de posar el lema episcopal en la llengua dels cristians de Cuzco és només una anècdota. I pot ser que tinga raó. Però amb detalls com aquest, les persones demostren la seua sensibilitat cap a una cultura i una llengua.  
Dels quatre bisbes del País Valencià, cap d’ells no té l’escut en valencià. Només en llatí. I això que durant el Concili Vaticà II, els pares conciliars partidaris de les llengües vernacles defensaven aquestes llengües enfront del llatí, argüint, amb molt bon criteri, que “una Església viva no pot tindre una llengua morta”. Però al País Valencià tot continua igual que fa 100 anys. Així, el cardenal Antonio Cañizares, arquebisbe de València, té al seu escut episcopal el lema: “Fiat voluntas tua”. El bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López: “In servitium communionis”. Jesús Murgui, d’Oriola-Alacant: “Instaurare omnia in Christo”. I Enrique Benavent, de Tortosa: “In caritate et in Verbo veritatis”.
Segurament els bisbes deuen pensar que ningú no es fixa en el seu escut. I és veritat! Però no seria més pastoral posar el lema de l’escut en la llengua que entenen els cristians que aquests pastors (no ho oblidem) han de servir?  
Per altra part, a excepció del bisbat de Tortosa, els altres bisbats valencians tenen la web única i exclusivament en castellà, cosa que revela “l’estima” que aquests bisbes tenen per la nostra llengua.



dissabte, 21 de febrer de 2015

L’Any de la vida consagrada (SAÓ, gener, 2015)

El passat 30 de novembre s’inaugurà l’Any de la Vida Consagrada, que durarà fins el 2 de febrer de 2016.

El febrer passat, la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, presentà a Roma la carta circular, “Alegreu-vos”, adreçada als consagrats i les consagrades. El text, inspirat ens les paraules del papa Francesc, per orientar aquest any dedicat a la vida consagrada, aprofundeix els temes de la fidelitat, el trobament amb Jesús, la missió dels consagrats i la importància de fer-se propers a la gent.

La carta comença amb unes paraules del papa, on ens demana viure el goig de la fe: “Volia dir-vos una paraula, i la paraula era alegria. On estan els consagrats sempre hi ha alegria”. El text destaca la vocació dels consagrats que “segueixen el Senyor de manera profètica”, com a “hòmens i dones capaços de despertar el món”. Per la fidelitat, els consagrats hem de donar “raó de la nostra alegria”, al costat de tants hòmens i dones que busquen l’Església com a casa paterna.

La carta fa un repàs extensiu de l’alegria a través dels salms, del profeta Isaïes, de l’Evangeli i de la carta als Gàlates. I és que en un món mancat d’alegria, el text remarca la missió dels consagrats: viure “l’alegria de portar la consolació de Déu”.     

La vida consagrada, “cridada a encarnar la Bona Notícia”, ha de fer que el trobament amb el Senyor ens pose en moviment, per tal d’eixir de l’autoreferencialitat.

En un món amb una crisi permanent de fidelitat i de deshumanització i amb un predomini de desconfiances i recels i amb tantes persones marcades per la fragilitat, els consagrats estem cridats a ser ministres de consolació, per “portar l’abraçada de Déu” al nostre món. Per això se’ns demana “introduir la confiança en la possibilitat d’una felicitat autèntica”. Com que són molts els hòmens i les dones “que esperen una paraula de consol, de proximitat, de perdó i d’alegria”, els consagrats hem de ser “signe d’humanitat plena i facilitadors, no controladors de la gràcia”, i també, “testimonis d’una manera distinta de fer, d’actuar, de viure”.

Si la vida consagrada s’arrela en la pregària com a font de fecunditat de la missió, els consagrats hem de ser propers a la gent de hui, que “té necessitat de paraules, però sobretot té necessitat que donem testimoni de la misericòrdia i la tendresa del Senyor”. El papa convida els consagrats a “visitar les fronteres del pensament i de la cultura, a afavorir el diàleg i a eixir al trobament de tothom”. I també a viure la novetat del Regne, sense “por a deixar caure estructures caduques”.


Enmig d’una cultura del desencontre i de la fragmentació, les persones consagrades estem cridades a ser “icones vivents de la maternitat i de la proximitat de l’Església”.


Un papa marxista? (Diari de Girona, 21/02/2015)


Apunt d'acomplir-se el segon aniversari de l'elecció del cardenal Bergoglio com a nou bisbe de Roma, el papa Francesc ha estat qualificat de marxista per diversos sectors de l'ultraconservadurisme nord-americà. I crec que també alguns representants de la dreta més dura de l'Estat espanyol compartiran aquesta mateixa opinió. Per què, sobretot (però no només!) a partir de l'exhortació Evangelii gaudium, la caverna política ha qualificat el papa Francesc com a marxista?

En una entrevista al diari italià La Stampa del 15 de desembre de 2013, el papa Francesc denunciava, per falsa, la teoria del "vessament". Segons aquesta idea, tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, provocaria per si mateix una major equitat i inclusió social en el món. Aquesta teoria ens prometia que quan el got s'omplís i estigués ben ple, vessaria, i d'aquesta manera els pobres se'n beneficiarien. Però en canvi, com ha dit el Papa (denunciant aquesta fal·làcia i aquesta mentida), "quan el got està ple, per art de màgia creix, i així mai no surt res per als pobres". I és per això que el papa Francesc, amb aquesta reflexió tan plena de sentit comú, ha escandalitzat els lobbys ultraconservadors. Amb la idea recollida a l'exhortació Evangelii gaudium que aquest sistema econòmic nostre "mata", el Papa ha posat el dit a la nafra. A l'acusació de marxista, el Papa, amb bon humor, va respondre així en aquesta entrevista: "La ideologia marxista està equivocada. Però en la meva vida he conegut molts marxistes, bons com a persones, i per això no em sento ofès". 

A l'exhortació Evangelii gaudium, el Papa denunciava "el fetitxisme dels diners i la dictadura de l'economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà" (55). I també s'escandalitzava de "l'autonomia absoluta dels mercats i l'especulació financera" (56), i per això el Papa proclamava un principi evident: que "els diners han de servir, no governar" (58).

Està més que comprovat que als representants de l'especulació, del frau i de la corrupció no els han agradat gens les paraules valentes del Papa, que a més defensa l'actitud de servei que han de tenir els polítics! Perquè si no és amb aquesta dimensió de servei, els polítics "l'embruten quan l'usen per als negocis". 

Francesc fa una crida "als experts financers i als governants dels països, a considerar les paraules d'un savi de l'antiguitat: "No compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i prendre'ls la vida. No són nostres els béns que tenim, són d'ells", segons deia Sant Joan Crisòstom (57). És per tot això que el Papa ens exhorta a retornar "l'economia i les finances a una ètica en favor de l'ésser humà" (58). Tenim un papa marxista? Tenim un profeta! Un papa valent que denuncia la injustícia i ens crida a la sol·licitud pels més desvalguts! Un papa que ha obert una nova primavera al si de l'Església. Un papa que denuncia "l'enduriment mental" d'una part de l'Església (i això també podria aplicar-se a alguns polítics), "la rivalitat per vanaglòria" o "els qui volen escalar", i no precisament als Pirineus, "la indiferència per l'altre", "el lluïment personal per al profit mundà", o "una economia de l'exclusió".
Francesc és un papa marxista? El papa Francesc és un do de Déu per a l'Església i per al món per la seva valentia, la seva audàcia i el seu compromís amb els més pobres.

divendres, 20 de febrer de 2015

Didín Puig (LEVANTE-EMV, 19/02/2015)

Conec Didín Puig no només pel fet de ser de Benimodo, sinó sobretot per l´amistat, de sempre que va tindre amb mon pare, i per això també amb mi. Fa uns mesos, aprofitant que vaig estar a casa uns dies, vingué a vore´m, i soparem junts, amb les meues germanes i l´amiga Mª Rosa Diranzo i el seu marit. I abans, acompanyant mon pare, vaig tornar a coincidir amb ella a la tertúlia d´El Micalet. És allí on em regalà el seu preciós llibre, "Vaig a dir-te quatre coses".
Dona de gran caràcter, emprenedora i optimista, Didín ha estat sempre un referent en el món del valencianisme. Malgrat la seua curta edat, Didín tenia ben clara la consciència nacional d´un poble que estava subjugat. Com conta ella mateixa, "era l´única xiqueta que parlava valencià a l´escola de la Gran Via de València". Fins i tot, per parlar en la nostra llengua, i no haver creuat un carrer pel pas de zebra, un guàrdia li va posar una multa de dues pessetes, amb l´advertiment, per part de l´autoritat, "que le hablara en cristiano". Valenta i decidida com era ja de menuda, Didín li respongué que no sabia "hablar en cristiano", i per això la multa passà de ser de dues pessetes, a un duro! Com sempre, la fidelitat i la lleialtat dels valencians dels pobles, manteníem viva la llengua, davant la indiferència o el menyspreu d´una bona part dels ciutadans del Cap i Casal! Més endavant, Didín va estudiar valencià a Lo Rat Penat (quan Lo Rat era un nucli valencianista) amb Enric Valor. Cal dir que va ser alumna de Carles Salvador i també de Sanchis Guarner, en un curs sobre llengua que va fer a la Universitat, quan el professor Sanchis encara estava exiliat a Mallorca.
Didín va renunciar a fer Dret, pel fet que li exigien tres mesos de Servei Social, cosa que li comportava entrar a la Sección Femenina de la Falange, "i per ací, jo no passava", com em deia ella mateixa. Per això se´n va anar a París per tal d´estudiar periodisme, i on visqué el maig del 68. A la capital francesa va desenrotllar una gran activitat, i gràcies a les seues gestions, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet van poder cantar al mític teatre Olympia.
De retorn al País Valencià començà a treballar a la casa Edigsa, i posteriorment a Aitana i Canal 9. Va ser ella també la responsable que el diari Avui arribara al País Valencià.
Nacionalista de soca arrel, Didín Puig sempre ha cregut que una persona "pot traure força de les dificultats", perquè només "s´aconsegueixen les coses, lluitant".
Amiga i veïna de Vicent Andrés Estellés, que va viure un temps a Benimodo, fa uns anys li van publicar un llibre seu per a xiquets, preciós i entranyable, editat per Edicions 96. Aquesta obra, amb dades ben curioses, refranys i endevinalles, és una dels moltes pagines que Didín ha escrit al llarg de la seua vida, tot i que desgraciadament, altres textos seus han acabat a la paperera, "perquè ho acabe tirant tot".
El 2010 la Societat Coral El Micalet li atorgà, ben merescudament, el Micalet d´Honor 2010, per a reconèixer públicament la tasca i la trajectòria de Didín, "per la seua vida dedicada a la cultura i al nostre poble". Com deia Tonetxo Pardiñas, president d´El Micalet, el guardó que se li va lliurar, és un reconeixement "a tota una vida de treball, callat però constant".

Didín és per a tots els qui ens estimem el nostre País i la nostra llengua, un exemple de tenacitat, de lluita per superar les adversitats i de constància i fidelitat a la nostra cultura i al nostre Poble. Com canviaria el nostre País amb més Dídins!!

La Quaresma, temps de perdó (LEVANTE-EMV, 20/02/2015)

El dimecres passat començàvem el temps de Quaresma, que són aquests 40 dies que ens ajuden preparar-nos per a la gran festa de la Pasqua. Durant la Quaresma, el dejuni, l´almoina i la pregària, i d´una manera especial el Parenostre, ens acompanyen en el nostre camí de conversió.
Els cristians venerem i estimem el Parenostre amb un afecte especial, pel fet que és la pregària que Jesús ensenyà als deixebles i que ells ens van transmetre. En el Parenostre demanem a Déu que es faça realitat el seu Regne, així com també el pa que hem de compartir i el perdó: el de Déu i el que ens hem de donar els uns als altres.
És per eixa pregària, on demanem el perdó a Déu i als germans, que em van sorprendre, ja fa uns anys, les declaracions a la premsa del qui va ser president de la Diputació de Castelló, el Sr. Carlos Fabra, pel fet que en unes declaracions a la premsa, deia: "Cuando rezo el Padre nuestro y llego al pasaje "perdonanos nuestras ofensas así como nosotros perdonamos a los que nos ofenden", me lo salto. Yo no perdono a los que me han hecho vivir un auténtico calvario. No los perdonaré en mi vida".
El filòsof i teòleg Francesc Torralba, a propòsit del perdó, recomanava el llibre de Vladimir Jankélevitch, "Le pardon", com el millor text sobre aquest tema. Torralba feia referència a Hannah Arendt, qui reconeixia que Jesús de Natzaret era el "lloc del perdó en la defensa dels assumptes humans ", ja que és el perdó "el qui té el poder de trencar el cicle de la venjança". Segons Arendt, deixebla predilecta del filòsof Martin Heidegger, "el perdó actua sempre de nou", perquè expressa "la voluntat de canviar i de començar de nou", una actitud pròpia dels éssers humans.
Ja el papa emèrit Benet XVI, deia que "el perdó és l´esperança dels creients", perquè en el perdó l´amor venç l´odi i el mal! I és que el perdó és sempre font d´alegria i de renovació interior! I també font de salut, com ho expressa sàviament mossèn Ballarín. En una entrevista que li va fer David Pagès a Serra d´Or, mossèn Josep Mª Ballarín deia: "En aquest món hi ha una cosa molt important que naix del Parenostre: que Déu ens salve del ressentiment. S´ha d´oblidar i perdonar, no sols per santedat, sinó també per comoditat. Si tens ressentiment, ho pagues tu, més que no l´altre". I és veritat: el ressentiment fa més mal al qui el té, que a aquell a qui s´odia! Perquè el ressentiment és sempre font d´amarguesa i de fracàs!
També Sant Pau expressava d´aquesta manera l´actitud del cristià que vol ser fidel a l´Evangeli: "Revestiu-vos de sentiments de bondat, de mansuetud, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i perdoneu-vos mútuament si algú té contra un altre un motiu de queixa; tal com el Senyor vos perdonà, feu-ho també vosaltres" (Col 3: 12-13)
I és que el perdó i l´amor (que són com les dues cares d´una moneda) han de ser els distintius dels seguidors de Jesús de Natzaret. Només perdonant i estimant, els cristians farem creïble la nostra fe. Si no, tot seran paraules buides i discursos sense continguts!
Com diu el teòleg basc Joseba Andoni Pagola, "La negació del perdó ens sembla la reacció més normal i fins i tot la més digna davant l´ofensa, la humiliació o la injustícia. Però no és això el que humanitza el món! Una parella sense comprensió mútua es destrueix. Una família sense perdó és un infern. Una societat sense compassió és inhumana".
Conten d´un pare del desert que deia al seu deixeble: "El teu amor serà com el de Déu, quan en el teu cor hages perdonat al teu germà, fins i tot abans que ell et demane perdó". Només així podrem construir un món en pau i més humà. I és que com digué Martin L. King, "El qui és incapaç de perdonar, és incapaç d´estimar".
La Quaresma que començà el dimecres passat, és un camí de conversió, de canvi, d´obertura a Déu. La Quaresma és un camí que ens ensenya a demanar perdó i a perdonar, per així esdevenir més humans. Perquè com deia molt encertadament el periodista Sebastià Alzamora en relació a la portada de la revista Charlie Hebdo després del assassinats terroristes, "El perdó, sobretot en els moments més difícils, és el primer signe, no tan sols de civilització, sinó d´humanitat".

'El PP es el partido más honrado y más honesto' (La Veu del País Valencià, 20/02/2015)

Entre incrèdul i sorprès vaig llegir aquestes paraules, supose que meditades, del Sr. Alberto Fabra, President de la Generalitat del País Valencià, i expectant candidat del PP a les eleccions del pròxim mes de maig. I dic expectant, perquè des de Madrid no acaben de donar-li el “Nihil obstat”.



El mateix dia que el Molt Honorable President feia aquestes declaracions sobre l’honradesa i l’honestedat del PP, els mitjans de comunicació ens informaven de la petició de “32 anys de presó per a la cúpula de Camps”. I el mateix dia encara, el Sr. Carlos Floriano, vicesecretari d’Organització i Electoral del PP, demanava, pel que fa al finançament d’aquest partit, que es determinen responsabilitats i que “se devuelva el dinero si es que seha de devolver”. El Sr. Floriano exigia que “se aclare cuanto antes mejor” la qüestió del finançament del PP valencià. Per tant és evident que si el Sr. Floriano diu “que se aclare cuanto antes”, vol dir que no està tot clar. I amb tot, el Sr. Fabra ens diu que “el PP es el partido más honrado y más honesto”.

Si el PP valencià és com diu i com defèn el Sr. Fabra, ¿de quin partit són (o han estat) els Sr. Ricardo Costa, Vicente Rambla, Carlos Fabra, Milagrosa Martínez, Luis Díaz Alperi, Rafael Blasco, Luis Fernando Cartagena, José Joaquín Ripoll, Víctor Campos, Sonia Castedo o Ángélica Such. De quin partit eren els Srs. Manuel Cervera i Luis Rosado i la Sra. Alcia de Miguel, exconsellers del Govern del Sr. Francisco Camps i que seran processats? O  la Sra. Cristina Ibáñez, gerent del PPCV i destituïda per Gènova el dimarts passat?

Però aquests polítics no són els únics pillats “in fraganti”. També és un escàndol el cas Bárcenas, Pujol, Matas, Millet.....o la qüestió, no suficientment aclarida del Sr. Monedero. 

Desgraciadament els escàndols de corrupció no són exclusius del “partido más honrado y más honesto”. El cas de Bankia i el Sr. Rodrigo Rato (de quin partit era el Sr. Rato?) i la venda de preferents, el Sr. Miguel Blesa, els casos d’Andalusia amb els Srs. Griñan i Chávez, o els delegats de CCOO de la banca, que es van repartir 3,7 milions d’euros en sobresous i 14 (!!) en viatges, reunions i dinars. Tots aquests casos posen en evidència, una vegada més, la simptomatologia d’una classe política, empresarial i sindical, malalta. I recordem que fa uns quants anys també van fer les seues “proeses” els Srs. Juan Guerra i Luis Roldán.

Sant Pau escrivia als cristians efesis: “Cap amic de fer diners, que és una idolatria, no tindrà part en l’herència de Crist i de Déu” (Ef 4:5). I el mateix Jesús també ens prevenia sobre la usura i la cobdícia: “Guardeu-vos de tota ambició de riqueses” (Lc 12:13).

És evident que fa falta una regeneració política i un gran pacte contra la corrupció, com han proposat els professors Aureli Martínez i Adela Cortina, impulsors de 99 mesures contra la corrupció. Però això només serà possible si, com ha dit el papa Francesc, tornem a posar al centre de la vida social i política l’home, i deixem de tindre com a única preocupació i finalitat els diners. El papa ha és molt clar pel que fa a la corrupció i per això ha dit: “Aquell qui roba a l’Estat i ho dóna a l’Església és un hipòcrita corrupte. Aquell qui diu: Sóc un benefactor de l’Església”, però roba a l’Estat o als pobres, roba!”. I el papa ha afegit encara: “Qui porta a casa diners guanyats amb la corrupció, dóna als seus fills pa brut”, ja que “la corrupció és l’herba mala que infecta la política, l’economia, la societat i fins i tot l’Església”. D’ací que fa només uns dies, el teòleg basc Jon Sobrino deia: “La riquesa és com un cable d’alta tensió, que qui el toca es crema”. I així estem (estan!) de socarrats!!    

dimecres, 18 de febrer de 2015

18 de febrer: Santa Bernadeta Sobirós (LEVANTE-EMV, 18/02/2015)

Hui dia 18 de febrer, una setmana després de la festa de la Mare de Déu de Lorda, l´Església celebra la festa de Santa Bernadeta Sobirós, que nascuda a Lorda el 7 de gener de 1844, pertanyia a una família molt senzilla d´aquesta vila de la Gascunya. 

Van ser diverses les circumstàncies que van fer que la situació econòmica de la família s´enfonsara en la misèria. El pare, que era moliner, va ser acusat injustament i degut a això hagueren de deixar el molí on vivien. Sense vivenda, sense treball i sense menjar, va ser un cosí, Andreu Sajús, qui els acollí, cedint-los una masmorra del poble, l´antiga presó, que estava abandonada degut a la seua insalubritat. 

La menuda Bernadeta patia asma i per això deixà Lorda, una zona molt humida, i es va traslladar un temps a Bartrès, una vila mig bucòlica, on va ser criada i pastora a casa d´una familiars. Sense saber llegir ni escriure, Bernadeta començà aprendre catecisme amb moltes dificultats.

El 28 de gener de 1858 Bernadeta tornà a Lorda. La xiqueta, senzilla i humil, ignorava el francès i només parlava el gascó (l´occità de Gacunya), la llengua del poble. Ella mateixa es considerava l´última de les xiquetes de la seua edat. I amb tot, Bernadeta, una xiqueta senzilla i pobra, va ser aquella a la qual la Mare de Déu va escollir per revelar-se.
El dijous 11 de febrer de 1858, un dia sense escola, Bernadeta, amb la seua germana i una amiga, van eixir de Lorda per anar a recollir llenya al bosc. Però una dona que estava llavant els va aconsellar que no anaren al bosc sinó a la zona de Massavielha, al costat del Gave de Pau, i així ho van fer. La germana i l´amiga de Bernadeta es van avançar i la menuda es quedà tota sola. I va ser en aquell moment, segons contà després Bernadeta, que "Vaig sentir el so del vent. Però vaig vore que els arbres no es movien. Vaig continuar descalçant-me per passar el riuet, i vaig tornar a sentir el mateix so del vent. Vaig alçar els ulls i vaig vore branques i esbarzers agitats a la zona de la gruta. I vaig vore una jove, tota blanca, no més alta que jo, que em va saludar amb una lleugera inclinació del cap, obrint les mans".

Bernadeta contava que aquella "Jove" portava en el braç dret un rosari, i malgrat això la menuda va tindre por i va retrocedir: "Em vaig fregar els ulls diverses vegades, em pensava que m´enganyava". Bernadeta va vore que la "Jove" li somreia "amb molta gràcia i que semblava que em convidava a acostar-me a ella. Però jo encara tenia molta por. I em va vindre la idea de resar". La xiqueta va traure el rosari de la butxaca: "em vaig agenollar i em vaig senyar. Mentre, la Jove es va girar cap a mi. Ara tenia el rosari a la mà. Es va senyar com per a començar a resar. A mi, la mà em tremolava. Vaig intentar senyar-me de nou i vaig poder fer-ho. Des d´aquell moment no vaig tindre més por". Bernadeta descrivia així aquella "Jove": "Portava un vestit blanc. Un vel blanc que li cobria el cap i arribava a terra. Sobre cada peu tenia una rosa groga. La faixa del vestit era blava, la cadena del rosari era groga. La Jove estava plena de vida, era molt jove i es trobava rodejada de llum". 

Quan Bernadeta va acabar de resar el rosari, aquella "Jove" la va saludar "somrient, i desaparegué". La xiqueta en un primer moment callà sobre allò que havia vist, però al final li ho digué a la seua germana.
El 14 de febrer Bernadeta tornà altra vegada la cova de Massavielha, malgrat la prohibició dels seus pares. I el 18 hi hagué la segona aparició d´aquella "Jove", que li va parlar a Bernadeta i li digué: "No et promet fer-te feliç ací a la terra, sinó al cel". I li demanà que la menuda anara a la gruta durant 15 dies. Així, la xiqueta tornà al lloc el 19, el 20 i el 21, en aquesta ocasió ja amb un centenar de persones que l´acompanyaren. També el 23 i el 24, dia en el qual la Mare de Déu demanà que feren penitència, i el 25, amb 300 persones, i on aquella "Jove" assenyalà a Bernadeta una font on la xiqueta es va rentar la cara.
El 27 de febrer ja eren 800 persones les qui acompanyaren Bernadeta a la cova de Massavielha, i el 28, més de 1000. L´1 de març va tindre lloc el primer dels miracles, quan una dona quedà curada del braç quan se´l banyà amb l´aigua de la font. El dia següent la Mare de Déu demanà a Bernadeta que diguera als capellans que construïren en aquell lloc una capella i que la gent anara allí en processó. El 3, Bernadeta estava acompanyada per 3000 persones i el 4, per 8000. Però va ser el 25 de març, festa de l´Anunciació del Senyor, quan aquella "Jove" li digué a la xiqueta qui era: "Que sòi era Immaculada Concepcion" (Que sóc la Immaculada Concepció), un nom que Bernadeta no havia sentit mai, i que la menuda anà repetint fins que arribà a casa del rector per dir-li´l, ja que ell li havia preguntat diverses vegades el nom d´aquella "Jove". Era evident que Bernadeta ignorava aquesta expressió teològica, que havia estat proclamada dogma el 1854 pel papa Pius IX. Com m´ha recordat l´amic Ventura, la inscripció que hi ha al peu de la imatge la van escriure amb criteris normatius del francès, i no en el gascó de Lorda, per rebaixar encara més la parla d´un poble. Com que jo no sabia aquesta informació, en l´article de l´11 d´aquest mes sobre la Mare de Déu de Lorda, vaig posar la frase que hi ha al peu de la imatge de Maria.
El 7 d´abril va tindre lloc el miracle del ciri, quan la flama tocà la mà de Bernadeta sense cremar-la, i el 16 de juliol va tindre lloc l´última de les aparicions de la Mare de Déu.

Posteriorment Bernadeta entrà com a religiosa, i morí el 16 d´abril de 1879. Va ser canonitzada pel papa Piu XI el 8 de desembre, festa de la Immaculada Concepcion, el nom (en l´occità de Gascunya) amb el qual la "Jove" es va donar a conèixer a aquella xiqueta de cor senzill i bo.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT