diumenge, 31 de gener del 2016

II Congrés Continental de Teologia (SAÓ, desembre 2015)

Del 26 al 30 d’octubre va tindre lloc a Belo Horizonte, el II Congrés Continental de Teologia, un esdeveniment que subratllà la importància de l’Esperit, que “és el qui està impulsant el papa Francesc a obrir camins de reforma, tant de temps esperada”.
El Congrés va expressar la seua preocupació, “per les realitats que generen un perill de vida, de dimensió planetària”, com és “l’explotació il·limitada dels béns de la terra, el terrorisme i les guerres i el nostre estil de vida centrat en un exacerbat consumisme”, causes totes elles que contribueixen a “l’escalfament del planeta”.
També va posar de manifest l’origen d’aquests problemes, que provenen del “sistema econòmic capitalista, hui en la seua versió neoliberal”, un sistema que “genera pobresa, desigualtat, exclusió social, migracions i expulsió dels refugiats, sense un lloc per a viure”.
El Congrés Continental de Teologia va fer una crida a “no acostumar-nos a la pobresa” i a “comprometre’ns amb la causa de Jesús i dels pobres, per construir el Regne de Déu”. A més, el Congrés ens convidava “a vore la realitat d’una manera nova”, tal i com el bisbe màrtir Angelelli demanava: “amb una oïda en el poble i l’altra en l’Evangeli”, per fer possible així “un altre món i una altra Església”.
El Congrés, que va recordar els màrtirs d’Amèrica Llatina, “bisbes, preveres, religiosos i religioses i laics”, ressaltà el martiri, no com “una forma de morir, sinó també de viure”, ja que “l’amor pels pobres, fins a donar la vida, és el símbol més gran de la presència misericordiosa de Déu en nosaltres”.
El Congrés també va subratllar la importància de l’Esperit, que és “la força per subvertir la història”, ja que ha “enfortit l’alliberament real dels nostres pobles”. Un Esperit que “ens acompanya com brisa i respiració”,“defensor dels pobres” i “crit que clama i que anima” la nostra vida i la nostra fe. Un Esperit que, com en el cas de Jesús, ens crida a “alliberar els exclosos”, per crear una “Esglesia samaritana en Amèrica Llatina, pròxima a les noves víctimes del terror”, una “Església pobra, des de i per la causa dels pobres”.
El Congrés va valorar “la importància del Vaticà II” i de “Medellín, com a grans senyals de l’Esperit en la nostra Església”. A més, va fer una crida a construir una “Església en moviment, plena de l’Esperit d’alliberament”, que per això mateix ens ha de portar “a llocs inesperats”. Un Esperit que “reforma tot allò que toca” i que “ens impulsa a reformar actituds, institucions, cultures, convivències i teologies”. Només així, els cristians podrem ser testimonis d’una nova Església, que com demanava el bisbe Òscar Romero, ha de ser  “la veu de la justícia que ja ningú no pot fer callar

Rehabilitar la política (VILAWEB/ONTINYENT, 31/01/2016)

Benet XVI amb Camps, Rita Barberà i Rus
L’últim escàndol de corrupció (com a mínim, l’últim conegut) per part de dirigents del PP valencià, hauria de portar a una reflexió seriosa sobre el món de la política i la relació amb els suborns i el poder despòtic en l’exercici de governar.
Fa uns dies, la 105a Assemblea Plenària dels bisbes del Perú donava a conèixer un document o proposta ‘d’acció de pau, que implica diàleg, reconciliació, solidaritat, justícia i harmonia entre Déu i les persones i la natura’. En aquest document, els bisbes peruans denunciaven ‘la violència, la corrupció i la falta de seguretat’ al país andí, i també l’escàndol que suposava el fet que ‘actualment hi ha autoritats en presó preventiva o en procés d’investigació per les seues gestions administrativo-financeres’, cosa que passa des de fa temps als País Valencià. Els bisbes peruans també denunciaven aquells ‘candidats vinculats al narcotràfic i a la corrupció, alguns dels quals han estat elegits’. Finalment, el document dels bisbes del Perú lamentava una ‘realitat que ens commou i que presenta senyals inequívocs del greu deteriorament moral de la nostra vida social’.
Aquest últim cas de corrupció (conegut) del PP valencià posa en evidència la falta de valors ètics en una part de la vida política del País Valencià. Per això, com ha demanat el papa Francesc, hi ha una necessitat imperiosa de ‘rehabilitar la política’. El papa ha afirmat que ‘no són cristians ni bons polítics, els qui, tot i anomenar-se així, acaben enfangats en les xarxes de corrupció’, sinó que són ‘llops disfressats d’ovelles’, ja que ‘pels seus fruits els coneixereu’ (Mt 7:15).
Cal, com ens ha recordat el papa Francesc, ‘una reforma urgent de la política i unaparticipació ètica de la ciutadania’. Fa només uns mesos, el papa ens recordava també els tres passos pels quals s’arriba a la corrupció: ‘primer, la riquesa, després la vanitat i en tercer lloc, el poder i la supèrbia’. I per això el papa demanava ‘tornar a una visió ètica de l’activitat i de les relacions humanes’. El papa ha criticat unes quantes vegades ‘els polítics corruptes que utilitzen el seu poder en benefici propi, a costa de perjudicar els pobres’. Així ho va dir el papa a Manila ara fa un any, quan acusà la corrupció de ser la responsable de ‘traure els diners dels pobres’. No és això el que ha passat al País Valencià, quan els antics governants del Palau de la Generalitat deien que no hi havia diners? No hi havia diners per als malalts dependents, ni per als pensionistes, ni per als xiquets que no menjaven tres vegades al dia, ni per a… Però sí que hi havia diners (i molts!) en les butxaques d’alguns polítics que s’han enriquit d’una manera indecent i totalment immoral.
En el recent missatge amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, el papa Francesc condemnava la corrupció, que ell qualificava de ‘situació de pecat’, i denunciava la ‘injustícia de determinats comportaments’ que fan que uns pocs s’aprofiten dels més dèbils. I la setmana passada, en una homilia del papa pronunciada a la residència Santa Marta, Francesc afirmava: ‘Que la debilitat no es transforme en corrupció
.El papa Francesc ha denunciat la corrupció (també al Vaticà) que naix del pecat de l’avarícia. I per això el papa ha dit: ‘Quant de mal fan els corruptes en la comunitat cristiana!’. I també: ‘la corrupció és l’arna, la gangrena d’un poble’.
Tots recordem els polítics del PP rebent a València el papa Benet XVI, el juliol de 2006. Molts d’aquells polítics, ara imputats o empresonats, haurien de sentir les paraules del papa Francesc: ‘Cap polític no pot complir el seu treball si es troba sota xantatge’.
La denúncia de la corrupció que ha fet el papa Francesc o els bisbes peruans contrasta, malauradament, amb el silenci dels bisbes del País Valencià, que haurien de condemnar la injustícia i l’escàndol de l’enriquiment il·lícit d’alguns polítics, a costa dels més necessitats.

dissabte, 30 de gener del 2016

Rehabilitar la política (LEVANTE-EMV, 27/01/2016)

L´últim escàndol de corrupció (com a mínim l´últim conegut) per part de dirigents del PP valencià, hauria de portar a una reflexió seriosa sobre el món de la política i la relació amb els suborns i el poder despòtic en l´exercici de governar.
Fa uns dies, la 105 Assemblea Plenària dels bisbes del Perú, donava a conèixer un document o proposta "d´acció de pau, que implica diàleg, reconciliació, solidaritat, justícia i harmonia entre Déu i les persones i la natura". En aquest document, els bisbes peruans denunciaven "la violència, la corrupció i la falta de seguretat" al país andí, i també l´escàndol que suposava el fet que, "actualment hi ha autoritats en presó preventiva o en procés d´investigació per les seues gestions administrativo-financeres". Els bisbes peruans també denunciaven aquells "candidats vinculats al narcotràfic i a la corrupció, alguns dels quals han estat elegits". Finalment, el document dels bisbes del Perú lamentava una "realitat que ens commou i que presenta senyals inequívocs del greu deteriorament moral de la nostra vida social".
Aquest últim cas de corrupció (conegut) del PP valencià, posa en evidència la falta de valors ètics en una part de la vida política del País Valencià. Per això, com ha demanat el papa Francesc, hi ha una necessitat imperant de "rehabilitar la política". El papa ha afirmat que "no són cristians ni bons polítics, els qui, tot i anomenar-se així, acaben enfangats en les xarxes de corrupció", sinó que són "llops disfressats d´ovelles", ja que "pels seus fruits els coneixereu" (Mt 7:15).
Cal, com ens ha recordat el papa Francesc, "una reforma urgent de la política i una participació ètica de la ciutadania". Fa només uns mesos, el papa ens recordava també els tres passos pels quals s´arriba a la corrupció: "primer la riquesa, després la vanitat i en tercer lloc, el poder i la supèrbia". I per això el papa demanava "tornar a una visió ètica de l´activitat i de les relacions humanes". El papa ha criticat diverses vegades "els polítics corruptes que utilitzen el seu poder en benefici propi, a costa de perjudicar els pobres". Així ho va dir el papa a Manila ara fa un any, quan acusà la corrupció de ser la responsable de "traure els diners dels pobres". No és això el que ha passat al País Valencià quan els antics governants del Palau de la Generalitat deien que no hi havia diners? No hi havia diners per als malalts dependents, ni per als pensionistes, ni per als xiquets que no menjaven tres vegades al dia, ni per a ..... Però sí que hi havia diners en les butxaques d´alguns polítics que s´han enriquit d´una manera indecent i totalment immoral.
En el missatge de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, el papa Francesc condemnava la corrupció, que ell qualificava de "situació de pecat", i denunciava la "injustícia de determinats comportaments" que fan que uns pocs, s´aprofiten dels més dèbils.
La denúncia de la corrupció que ha fet el papa Francesc o els bisbes peruans, contrasta amb el silenci dels bisbes del País Valencià, que haurien de condemnar la injustícia de l´enriquiment il·lícit d´alguns polítics, a costa dels més necessitats.

Comunicació i Misericòrdia: un encontre fecund (LEVANTE-EMV, 26/01/2016)

Aquest és el lema del missatge del papa Francesc amb motiu de la cinquantena Jornada Mundial de les Comunicacions Socials. Les paraules del papa són una crida a obrir-nos a tothom, sense exclusions. El papa vol que els cristians difonguem "el calor de l´Església Mare" i que treballem per crear "ponts entre persones, famílies, grups socials i pobles". Per això el llenguatge i les accions de l´Església han de transmetre misericòrdia, per així "tocar el cor de les persones i sostindre-les en el camí".
Com ens diu el papa en aquest missatge, la comunicació només és real si fem el possible per "eixir dels cercles viciosos de les condemnes i de les amenaces", que tenallen hòmens i pobles amb missatges d´odi. És per això que les paraules dels cristians han de "fer créixer la comunió per no trencar la comunicació". D´aquesta manera la comunicació tindrà el poder de "crear ponts, d´afavorir la trobada i la inclusió", per "superar les incomprensions".
En aquest Any Jubilar de la Misericòrdia, el papa ens demana viure aquest do de la Misericòrdia, que permet "curar les ferides" i que "torna la pau i l´harmonia a les famílies i a les comunitats". Al mateix temps, la Misericòrdia "activa una manera nova de parlar i de dialogar". Pel contrari, les ferides "impedeixen la comunicació i la reconciliació".
Per tot això el papa ha fet una crida, per tal que el llenguatge dels polítics i de la diplomàcia s´inspire en "la Misericòrdia, que mai no dóna res per perdut". Les nostres relacions no s´han de fonamentar en la desconfiança, la por o l´odi, sinó en l´audàcia, que "ofereix veritables solucions als conflictes antics". El papa també ens demana que no jutgem les persones, sinó que "afirmem la veritat amb amor". En les nostres relacions tampoc no hem d´utilitzar "les paraules i els gestos durs i moralistes", ja que en això hi ha el risc "d´enfonsar més, aquells que voldríem conduir a la conversió i a la veritat".

El papa ens proposa construir una societat, "no com un espai on els estranys competeixen, sinó com una llar amb la porta sempre oberta i on ens acollim els uns als altres". Per això "comunicar significa compartir", i només podem compartir si sabem "escoltar i acollir". Escoltar, com diu el papa, "per compartir preguntes i dubtes" i per caminar "al costat de l´altre". El papa ha fet una crida als polítics i als creadors d´opinió, degut a "l´agressivitat del llenguatge en la política", i per això els ha demanat que "cuiden el llenguatge i no alimenten la desconfiança, la por i l´odi".
En el missatge amb motiu de la 50ena Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, el papa ens vol fer vore que no "és la tecnologia la que determina l´autenticitat de la comunicació, sinó el cor de l´home". I per això ens ha fet vore que la xarxa pot ser "una plaça, un lloc d´encontre, on es pot acariciar o ferir, discutir o linxar moralment l´altre".
El missatge que ens ha transmès el papa, i que ha de ser motiu de reflexió per a polítics i per a periodistes, i també per a tothom, és que la comunicació ha de servir per a "tendir ponts", no per destruir-los.

dilluns, 25 de gener del 2016

El nom de Déu és misericòrdia (DIARI DE GIRONA, 25/01/2016)

Aquest és el títol del llibre del papa Francesc, fruit d'una llarga conversa amb el periodista Andrea Tornelli, del diari La Stampa. Les paraules del Papa, on presenta la misericòrdia com el nom de Déu, esdevé com un manifest de Francesc amb motiu de l'Any Sant de la Misericòrdia. I és que com ha dit també el bisbe Francesc, de Girona, aquest Jubileu ens ha d'ajudar a "viure l'amor misericordiós de Déu Pare, que ens espera per ?a?bra?çar-nos, retornar-nos la pau i trencar per sempre els nusos que ens tenallen".
L'obra del papa Francesc, de 120 pàgines, de lectura àgil i amena i traduïda a setze llengües, és com una invitació a deixar-nos a?gafar per la misericòrdia de Déu. Com va dir el cardenal Pietro Parolin, secretari d'estat del Vaticà, en la seva presentació el passat dia 12, "el llibre no explica curiositats inèdites, sinó que ens fa entrar en el gran misteri de la misericòrdia de Déu".
Ja a l'Antic Testament, concretament al llibre de l'Èxode, el Senyor es presentà a Moisès com a Déu misericordiós, "Déu de tendresa, compassiu i pacient, benigne i fidel, que conserva la bondat per a milers de generacions, que perdona la iniquitat, la transgressió i el pecat" (Ex 34:6-7). Per això mateix, com ens ha recordat el papa, podem afirmar que la misericòrdia de Déu és "el seu nom" i com l'ADN de Déu.
La misericòrdia, com ens recorda el Papa, és aquella "actitud de tendresa, com la d'una mare al seu fill", amb la qual el Senyor ens revela "la seva cara i el seu cor". I és que Déu se'ns mostra amb una "fidelitat sense límits", com es revelà a Moisès en l'esbarzer que cremava però que no es consumia.
Com ens diu el Papa, l'Església no és al món per condemnar-lo, "sinó per permetre la trobada amb aquest amor que és la misericòrdia de Déu". I perquè això sigui una realitat, el Papa ens convida a "sortir de les esglésies i de les parròquies, a sortir i a anar a buscar les persones allà on viuen, on pateixen".
En la presentació d'aquest llibre de converses del Papa amb Andrea Tornelli, també hi va participar l'actor Roberto Benigni, director de la pel·lícula, La vida és bella, amb la qual va guanyar tres Oscar el 1998. Va ser Benigni qui, d'una manera insòlita i plena d'ironia, remarcà la missió del papa Francesc, que "està portant l'Església a un lloc que gairebé havíem oblidat, està portant l'Església cap al cristianisme, cap a Jesucrist, cap a l'Evangeli".

Amb la seva paraula, però sobretot amb els seus gestos, com anar a vore uns malalts de sida, o a visitar uns ancians a un asil, o el seu viatge a Lampedusa, el papa Francesc ens mostra el rostre de Déu, un rostre fet de tendresa, de misericòrdia i de sol·licitud envers els qui més pateixen.
Aquest llibre explica que quan el Papa era capellà a Buenos Aires, un dia l'anà a vore una dona que e?xer?cia la prostitució per poder donar menjar als seus fills. Aquella dona anava a Càritas perquè l'ajudaren, "i un dia em va vindre a vore'm per donar-me les gràcies. Jo em pen?sava que era pel paquet de Càritas. L'ha rebut?, li vaig dir. I ella em va dir: sí, també li dono les gràcies per això. Però he vingut per donar-li les gràcies sobretot, perquè vostè mai ha deixat d'anomenar-me senyora".
I és que amb tendresa i amor, el Papa ens mostra un Déu que, en la seva misericòrdia, està a prop de tothom, especialment d'aquells que més malament ho passen en a?questa vida. Per això els cristians estem cridats a portar la misericòrdia de Déu, i a ser missatgers i artesans de l'amor d'un Déu que no condemna sinó que encoratja, consola i obre camins d'esperança.

diumenge, 24 de gener del 2016

El ribot de Podemos (VILAWEB(ONTINYENT, 24/01/2016)

Tothom recorda el famós ‘ribot’ d’Alfonso Guerra amb l’Estatut de Catalunya. Com també recordem els valencians el ‘pacte’ o ‘ribot’ del mateix Guerra amb el ministre d’UCD Fernando Abril Martorell per liquidar l’accés del País Valencià a l’autonomia plena per l’article 151 de la Constitució. El treball immens que va fer el Molt Honorable President Josep Lluís Albinyana en la conscienciació de la societat valenciana per tal d’accedir a l’autonomia plena, que demanaren la majoria dels ajuntaments valencians, tot això ho va acabar ràpidament el ribot del senyor Guerra, amb l’ajuda ‘inestimable’ del ministre Abril Martorell.

I és que de ‘ribots’ n’hi ha hagut sempre i en continuaran havent. O no era també un ribot la promesa del Presidente Rodríguez Zapatero el seu ‘apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament de Catalunya’?
Però ara el ‘ribot’ l’ha utilitzat Podemos, que es va presentar a les eleccions del 20 de desembre com el partit, l’únic partit deien els dirigents d’aquesta formació, que realment defensava el referèndum a Catalunya sobre el dret de decidir. I per això deien, com escrivia en un article esplèndid l’amic Vicent Partal, que ells eren els únics sobiranistes i que calia votar-los a ells i no als partits independentistes, ja que només ells garantien el referèndum. Un engany més de Podemos, ja que amb la relació de forces que hi ha al Congrés de Diputats, és impossible de celebrar un referèndum pactat. Només cal llegir l’article de Vicent Partal.
Però Podemos també ha utilitzat el ribot amb els grups parlamentaris que, solemnement, havia promès. Ni En Comú Podem, ni En Marea tindran grup parlamentari. Ni Compromís-Podem-És el moment.
Per tindre grup parlamentari al Congrés de Diputats cal complir la legalitat i arribar a un acord. I com que Podemos no ha accedit a l’acord, ni amb En Comú Podem, ni amb En Marea, ni amb Compromís-Podem, ja que el partit de Pablo Iglesias ha passat el ribot, aquestes formacions s’han quedat en blanc. Això sí, el senyor Iglesias, en la seua ‘magnanimitat’, ha concedit a En Comú Podem i a En Marea que s’integren (que queden absorbits) en el grup ‘plurinacional’ i ‘confederal” de Podemos. Un bon ribot que ha passat el senyor Iglesias. Semblant al del senyor Alfonso Guerra amb l’Estatut de Catalunya i amb el camí que va fer el President Albinyana perquè el País Valencià poguera accedir a l’autonomia plena amb l’article 151 de la Constitució.
El que ha passat amb les ‘confluències’ amb Podemos (tots hem de confluir amb Madrid), per no dir amb els perifèrics, o amb els de ‘provincias’, és que s’han vist exclosos de tindre grup parlamentari quan altres vegades i en les mateixes circumstàncies això no havia passat. Només un exemple recent: en la legislatura passada, UPyD, amb el mateix reglament d’ara, va tindre grup parlamentari pel fet que el diputat de Foro Asturias va passar al grup de la senyora. Rosa Díaz. Ara això no ha estat possible, per la negativa del PP i de Ciudadanos i també del PSOE i, recordem-ho (malgrat les promeses), de Podemos! De l’engany de Podemos, com ens recorda el periodista Vicent Partal.
I és que la promesa de Podemos, ho diu així el també periodista valencià Vicent Sanchis, ha acabat ‘com el rosari de l’aurora’. Si Espanya és una, Podemos també ha de ser un sol grup, encara que siga traint el compromís que havia pactat de fer, o com a mínim, d’intentar un grup valencià propi al Congrés. Josep Nadal, diputat valencià a les Corts, ho ha dit clar i valencià: el que ha fet Podemos ha estat unapunyalà! O un ribot. O un engany.
Ara falta veure de quina manera Podemos defensarà davant del PSOE (van dir que era una línia roja per a un futur govern) un referèndum pactat a Catalunya. Però em sembla que el senyor Pablo Iglesias utilitzarà de nou el seu ribot. I és que usa el ribot molt bé. I a més, ningú no protesta. Bé, com a mínim Compromís ha defensat amb dignitat el seu camí propi, després que Podemos li haja negat la possibilitat d’intentar un grup. Crec que el senuor Iglesias s’ha aficionat també, com el senyors Guerra i Abril, al ribot. Deu haver-li agarrat el gust.

dissabte, 23 de gener del 2016

"No us oblideu dels pobres" (Diari de Girona, 23/01/2016)

Aquesta és la petició que el papa Francesc ha adreçat als membres del Fòrum Econòmic Mundial, reunit a Davos, una clam que es fa més urgent encara després que el passat dia 18 es conegués l'informe presentat per l'organització Intermón-Oxfam, titulat: «Una economia al servei de l'1%». Aquest document presenta xifres escandaloses, com el fet que seixanta-dos milionaris tinguin els mateixos diners que el que posseeixen tres mil cinc-cents milions de persones juntes. Per altra part s'ha sabut també que en els últims cinc anys els ingressos dels més rics han augmentat un 44%, mentre que els dels més pobres s'han reduït un 41%, amb la qual cosa cada vegada s'obre més la distància que hi ha entre els primers i els segons.
És per tot això que el papa Francesc, en el missatge adreçat al professor Klaus Schwab, president executiu del Fòrum Econòmic de Davos, ha denunciat «l'inquietant augment de la desigualtat i de la pobresa», i per això ha demanat als governants i als agents econòmics la creació de llocs de treball dignes. El Papa ha presentat la necessitat de «crear noves formes d'activitat empresarial que, al mateix temps que fomenten el desenvolupament de noves tecnologies, siguin capaces de crear treball digne i sostenible, consolidar els drets socials i protegir el medi ambient». 
Com ha afirmat el Papa, la lluita contra la pobresa és «el principal desafiament» que tenen els líders en el món dels negocis, així com també els polítics. Però aquests no són els únics responsables, ja que, com ha dit el Papa «hem de prendre consciència que les nostres pròpies accions són una de les causes de la injustícia i de la desigualtat». Per això, Francesc ha demanat que l'anomenada «quarta revolució industrial», no porti a la destrucció de la persona. El Papa ha recomanat als governats reunits a Davos la construcció d'una societat basada en «el respecte a la dignitat humana, la tolerància, la compassió i la misericòrdia». També ha posat en qüestió la tecnologització de les economies globals i nacionals, ja que poden tenir com a conseqüència, «menys oportunitats per a una ocupació satisfactòria i digna».
El teòleg José Mª Castillo, en la línia de les paraules del Papa quan deia que el sistema econòmic imperant «mata», ha parlat d'un «genocidi financer i mediambiental», fruit de la perversió d'aquest model imperant, que posa els diners per damunt de tot. Per això el teòleg Castillo ha denunciat aquells que «volen que aquest sistema injust funcioni encara «millor», pel fet que això vol dir que augmenti la desigualtat, el sofriment i la devastació». 
Davant d'aquesta situació tan injusta i que provoca tant de dolor en tantes famílies, els cristians (i tots els homes de bona voluntat) estem urgits a reaccionar amb decisió, per tal de lluitar amb totes les nostres forces per acabar amb aquest model, on els més forts abusen i trepitgen els més dèbils. Per això el Papa Francesc ha demanat que «aquells que tenen mitjans per viure una vida digna, en lloc de preocupar-se pels seus privilegis, han d'ajudar els més pobres, perquè també puguin accedir a una vida d'acord amb la dignitat humana». Només així farem un món més just i més fratern.

L´esglesia de Sant Vicent de la Roqueta, Una dignitat perduda (LEVANTE-EMV, 23/01/2016)

Sembla ser que després de dècades d´abandó i de desídia per part de les autoritats del Cap i Casal, per fi ja li ha arribat l´hora de la seua rehabilitació. I és que el pròxim dia 25, finalment començaran les obres de restauració de Sant Vicent de la Roqueta, bressol del cristianisme i un dels monuments més representatius (i més oblidats i degradats) de la història de la ciutat de València.
Un dels molts Goigs que la devoció popular ha dedicat en honor del patró del Cap i Casal, narra el martiri del diaca Sant Vicent, així: «Una mola li lligaren/ en lo coll y en alta mar/ lo cadàver aportaren/ pero aquell lo va tornar/ en la platja y terra dura,/ recullintlo diligents/ los cristians que en sepultura/ donaren a Sant Vicent».
Va ser a la Roqueta, a les portes de la ciutat, on el sant diaca màrtir va ser enterrat i on els primers cristians dedicaren el martyrium i l´església paleocristiana. El conjunt, actualment en una situació lamentable per la deixadesa de les Corporacions municipals dels últims treta anys, serà restaurat durant catorze mesos, amb un pressupost de dos milions sis-cents mil euros, com ens informava Levante-EMV fa uns dies. Com ens recordava el regidor d´Urbanisme de l´Ajuntament de València, Vicent Sarrià, es tracta de recuperar, finalment, el projecte proposat pel govern municipal del PP, que després d´anys i més anys governant la ciutat, només va oferir un projecte.
Davant la «manifestació» de senyeres de la ciutat de València fa uns dies, i el compromís dels diputats del PP a les Corts Valencianes a favor de les «senyes d´identitat», caldria recordar-los que al darrere de les senyeres que mostraven a les Corts, hi ha molts projectes oblidats i molts monuments en ruïna. I no només al Cap i Casal. Serà ara, sense necessitat d´airejar senyeres, quan l´Ajuntament de València, acusat falsament d´antireligiós, iniciarà les obres per consolidar l´estructura de l´edifici, i recuperar la portada tardoromànica i el claustre original, així com els contraforts. Aquest projecte també inclou excavacions per buscar el sepulcre de Sant Vicent i l´església paleocristiana.
La Roqueta va ser construïda per honorar el martiri de Sant Vicent, que va ser conegut i elogiat des d´antic, com ho proven els tres sermons (274, 275 i 276) que Sant Agustí, el gran bisbe d´Hipona, va dedicar al patró de València. Fins i tot el papa Sant Lleó el Gran i el bisbe Sant Just d´Urgell, també van escriure sermons lloant l´insigne màrtir mort a la València romana als inicis del segle IV, com també va recordar aquest diaca el poeta Prudenci, que li va dedicar un himne.

La bona notícia sobre la restauració de la Roqueta, s´ha avançat només uns dies a la festa de Sant Vicent màrtir, i a la tradicional Ruta de Sant Vicent, el dissabte dia 23, que organitza com cada any l´Oratori de Sant Felip Neri de València, el CEIV i la Fraternitat Ecumènica Internacional. Aquesta ruta, que esdevé una peregrinació ecumènica als llocs vicentins de la ciutat de València, visitarà i honorarà la Columna de la Posada, a l´església de Santa Mònica, el Martyrium, la presó i la cripta arqueològica visigòtica, la catedral de València i la Presó del Pouet, l´antic Pretori, l´antiga ermita de la Roqueta i finalment Sant Vicent de la Roqueta.

Que Sant Vicent màrtir, patró del Cap i Casal, ens encoratge com a cristians a viure la fe amb fidelitat i amb generositat. I que tots els ciutadans de València puguen finalment gaudir de l´espai de la Roqueta, quan, en ser rehabilitada, recobre una dignitat que mai no havia d´haver perdut: «Puix que Déu ens ha donat/ un Àngel de guarda en Vós:/ Vicent, màrtir poderós,/ guardeu-nos aquest veïnat».

dimarts, 19 de gener del 2016

A Pedro Sánchez o a Pablo Iglesias? (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 19/01/2016)

Si los ciudadanos y ciudadanas han expresado con su voto que quieren más democracia, más diversidad, más pluralidad, más voces en el parlamento, reaccionan poniendo sus grandes maquinarias de partido en marcha para construir una mentira y de paso atropellar los derechos de miles de personas que el 20-D optaron por el cambio político y les dicen que su voto vale menos, que su voto no fue correcto”. Així, d’aquesta manera tan contundent s’adreçava la Vicepresidenta de la Generalitat del País Valencià al Sr. Pedro Sánchez, el dilluns passat, dia18, en un article al diari El País. L’article que la Sra. Mònica Oltra titulava: “Legalidad o atropello democrático. Una pregunta para Pedro Sánchez”, volia ser una denúncia, pel fet que el PSOE impedia a Compromís-Podem, amb “sus grandes maquinarias de partido”, un grup parlamentari al Congrés de Diputats.

La Vicepresidenta valenciana argumentava en el seu article la necessitat que hi hagen grups diferents al Congrés de Diputats, i per això presentava l’existència de Compromís-Podem com una formació a part de Podemos. Els seus arguments eren que la Vicepresidenta del Govern d’Espanya llegí els resultats de les eleccions del 20 de desembre, separant Compromís-Podem de Podemos, que el rei, en les consultes per designar un candidat a la presidència del Govern, cridaria a Compromís-Podem i que en els resultats de les eleccions, la nit del 20 de desembre, el Ministeri de l’Interior havia computats els diputats de Compromís-Podem, a part dels de Podemos.

Ara, jo crec que la Vicepresidenta de la Generalitat del País Valencià, a més de dirigir aquell article al Sr. Pedro Sánchez, l’hauria de dirigir també al Sr. Pablo Iglesias, que un dia diu una cosa i un altre, una de diferent. Perquè des de Podemos també estan reaccionant posant “sus grandes maquinarias de partido en marcha para construir una mentira y de paso atropellar los derechos de miles de personas  que el 20-D optaron por el cambio político y les dicen que su voto vale menos, que su voto no fue correcto”.

Hem sentit del dirigent de Podemos que respectaria la decisió de Compromís-Podem de formar un grup, i també, ara, que no accepta aquest grup que hauria pogut unir-se als diputats d’IU. Quan Compromís i Podem firmaren l’acord electoral davant d’un notari, s’especificava (ho preveien, no?) que si la Mesa del Congrés no acceptava un grup propi, els diputats de Podem anirien a Podemos i els de Compromís al grup Mixt. Ara què faran?

El que està clar és que el Sr. Iglesias s’està comportant com un autèntic representant de la “casta”, vetant, prohibint i excloent possibles aliances. Aquelles aliances que a ell no li agraden. Com si els diputats de Compromís-Podem foren el seu ramat! O el seu “cortijo”! Un polític, a més de paraula, ha de ser exemple d’honestedat i de respecte i no tractar els seus companys, que a més són socis, amb menyspreu ni amb prepotència. Ja hem vist com ha respectat l’aclamat “messies” Iglesias, els militants de Compromís. Què dirà el Sr. Iglesias a aquells a qui s’adreçava amb el “sí se puede”? Què dirà el Sr. Iglesias a aquells que, segons la Sra. Oltra l’anaven a fer “Presidente”?. L’actitud del Sr Iglésias és “legalidad o atropello democrático”?  

I després ens sorprenem de les declaracions dels Srs. Rajoy, Sánchez y Rivera. Si el Sr. Iglesias les està imitant, i fins i tot superant! I és que com deia l’escriptor Josep Pla, “el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. Perquè per damunt de les dretes o de les esquerres, per a ells, el més important és Espanya. O no recordem ara allò de: “antes roja que rota”?

La culpa és de PP, Ciudadanos i PSOE. O de Podemos? (VILAWEB/ONTINYENT, 17/01/2016)

Pablo Iglesias, Xavier Domènech i Joan Baldoví, en una conferència de premsa a Madrid.
Pablo Iglesias, Xavier Domènech i Joan Baldoví, en una conferència de premsa a Madrid.
Ja abans de les eleccions del 20 de desembre, i davant els pactes electorals, s’assegurava que la coalició Compromís-Podem tindria al Congrés de Diputats un grup parlamentari propi i diferent al de Podemos. Alguns vèiem aquesta promesa, més que amb escepticisme, amb incredulitat, pel precedent ja fa molts anys d’aquella altra proposta del PSC de tindre un grup a part del PSOE, proposta que no va quallar.
Ara, amb el reglament del Congrés a la mà (un reglament que ja es coneixia quan Podemos prometia a Compromís-Podem un grup propi) i amb l’oposició del PP, PSOE i Ciudadanos, s’ha negat a la coalició valenciana qualsevol possibilitat de tindre un grup a part del que té Podemos. I per això, aquella percepció d’incredulitat que tenia s’ha convertit en convicció: Compromís-Podem no tindrà grup parlamentari diferent al de Podemos. Com tampoc no haguera pogut ser (en cas que hagueren tret els diputats suficients) un grup per al Bloc, un altre per a Iniciativa i un altre per als Verds.
Les primeres declaracions que s’han fet sobre la negativa que Compromís-Podem tinga un grup parlamentari al Congrés ha estat de donar la culpa al PSOE, al PP i Ciudadanos. I certament que si aquests grups hagueren tingut un mínim de sensibilitat, Compromís-Podem, malgrat el reglament del Congrés, hauria pogut tindre grup parlamentari propi. De fet, algunes vegades s’ha fet ‘trampa’ intercanviant diputats d’un grup a un altre per aconseguir ‘complir’ el reglament. Així, fa uns dies, hem vist com el PSOE ha ‘cedit’ dos senadors a Democràcia i Llibertat i dos més a ERC per tal que aquests partits puguen formar grup al Senat.
Jo crec que Podemos, intencionadament o no, és el responsable que Compromís-Podem no tinga grup propi al Congrés. Pablo Iglesias ja sabia que si Podemos feia una coalició amb Compromís, el grup parlamentari per a la coalició del País Valencià era impossible. Si Podemos realment haguera volgut un grup parlamentari per a Compromís, hauria pogut incloure els seus candidats sota la marca Compromís, sense que apareguera la seua, encara que després els diputats de Podemos hagueren anat al grup de Pablo Iglesias per aquests transvassaments que es donen al Congrés i al Senat. Ja sé que algú dirà que eixa solució era injusta amb Podem, pel fet que havia de renunciar a la seua marca. Però el resultat de les eleccions hauria estat el que ja coneixem, amb la marca Compromís i el suport de Podem. I Compromís (amb els diputats de Podem), aleshores sí que hauria tingut un grup parlamentari propi. Algú també dirà que la renúncia de Podem l’hauria poguda fer Compromís. Però en aquest cas no hi hauria hagut cap possibilitat d’un grup propi, mentre que si Podem haguera renunciat a la seua marca, Compromís sí que hauria pogut tindre un grup al Congrés, format pels nou diputats que ha tret al País Valencià.
L’actitud de Podemos, conscientment o no, i voldria equivocar-me, ha impedit un grup parlamentari per a Compromís-Podem. Certament que amb la coalició de Compromís i Podem, la ‘cooperativa’ valencianista ha aconseguit un bon resultat (i també Podem) ja que ha passat de tindre un sol diputat a la circumscripció de València a tindre’n tres en aquesta circumscripció, dos en la d’Alacant i un en la de Castelló. Però sense grup propi.
No crec que siga honest donar la culpa (o tota la culpa) al PP, PSOE i a Ciudadanos que Compromís-Podem no tinga un grup parlamentari.  Com tampoc és honest l’invent del sr. Pablo Iglesias en parlar d’un grup ‘confederal’ o ‘plurinacional’ (com el del PSOE?) que incloga en Podemos els diputats de Compromís-Podem, els d’En Marea i els d’En Comú Podem.
El que sí que és evident és que sense un grup propi per a Compromís-Podem, la visibilitat del País Valencià quedarà diluïda dins de Podemos o dins del Grup Mixt.
Per altra part, els srs. Rivera, Rajoy i Sánchez, i també el sr. Iglesias (no ho oblidem), comparteixen (amb matisos) un mateix model d’Espanya, mentre que des del País Valencià i des de Catalunya es veu Espanya d’una manera diferent a com la veuen aquests líders. D’ací la necessitat d’un grup propi per a Compromís-Podem, per tal de tindre una veu valenciana. Cosa que no serà possible. I tant de bo m’equivoque.
—–

Jornada Mundial de l'emigrant i del refugiat (15/01/2016)

Amb el lema: "Emigrants i refugiats ens interpel·len. La resposta de l´Evangeli de la Misericòrdia", hui diumenge, l´Església celebra la Jornada Mundial de l´emigrant i del refugiat.
El papa Francesc, en el seu missatge amb motiu d´aquesta Jornada, ens convida a descobrir la sol·licitud que té Déu per tothom, un Déu que és especialment sensible "a les necessitats de l´ovella ferida, cansada o malalta".
En aquest text, el papa destaca el fluxos migratoris que van augmentant dia a dia, i que provoquen l´eixida dels "refugiats que fugen de la pròpia pàtria". Aquestes "víctimes de la violència i de la pobresa", com ha dit el papa, abandonen els seus països, no per pròpia voluntat, sinó per necessitat, per intentar fer possible el "somni d´un futur millor".
El papa Francesc, que en aquest text subratlla la "realitat estructural" de l´emigració, ens presenta la situació de tantes i tantes "històries dramàtiques, de milions d´hòmens i de dones" que abandonen situacions de guerra i de fam, i que per això emigren a d´altres països. El papa, que denuncia "la indiferència i el silenci" de tantes persones i de tants governs davant d´aquest drama, proclama una veritat que naix de l´Evangeli: "els emigrants són els nostres germans", que "busquen una vida millor, lluny de la pobresa, de la fam, de l´explotació i de la injusta retribució dels recursos del planeta, que haurien de ser dividits equànimement entre tots".
En aquest missatge, el papa Francesc ens recorda la importància que la Bíblia dóna a l´acolliment de l´estranger, ja que en "el rostre de l´altre, es manifesten els trets de Jesucrist". I així ho veiem en el text del llibre de l´Apocalipsi, que diu: "Mira, sóc a la porta i truque" (Ap 3:20).
El papa Francesc ens convida també a mirar l´emigrant, "no només en funció de la seua condició de regularitat o irregularitat, sinó sobretot com a persones". Per això el papa ens demana estar al costat dels qui sofreixen, recordant-nos un fet molt important: "L´Església recolza tots els qui s´esforcen per defendre els drets de les persones a viure amb dignitat", així com també a exercir "el dret a no haver d´emigrar". El papa ha fet una crida a la solidaritat i a la cooperació per ajudar "als països dels quals ixen els emigrants", per tal que no tinguen la necessitat de deixar la pròpia terra i puguen viure amb dignitat, ja que ningú no abandona el seu país per gust.

Finalment, en el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial de l´emigrant i del refugiat, el papa ens convida a sentir-nos interpel·lats "per les noves formes d´esclavitud, gestionades per organitzacions criminals que venen i compren hòmens, dones i xiquets, com a treballadors". El papa, que també denuncia aquells que obliguen els xiquets a fer de soldat, ens demana que obrim el cor a tots els qui arriben a nosaltres, ja que "el trobament i l´acollida de l´altre, s´entrecreua amb l´encontre i l´acollida de Déu", pel fet que, com ens diu l´Evangeli (Mt 25), "acollir l´altre és acollir Déu".

dijous, 14 de gener del 2016

Els albaidins Joan de Tormo i Miquel de Tormo, presidents de la Generalitat de Catalunya (VILAWEB/ONTINYENT, 13/01/2016),

El nomenament, diumenge passat, del sr. Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat de Catalunya, m’ha fet recordar que els albaidins Joan de Tormo i el seu nebot Miquel de Tormo van ser també presidents de la Generalitat de Catalunya.
Joan de Tormo, nascut a Albaida el 1490, bisbe de Vic de 1510 a 1553, es va convertir durant uns mesos (1552-1553) en el 62è president de la Generalitat de Catalunya. A la mort de Joan de Tormo, el 1553, fou elegit nou president el seu nebot Miquel de Tormo, Prior de Besalú, a qui supose també albaidí per ser nebot de Joan de Tormo. Per tant aquesta vila valenciana compta amb dos presidents de la Generalitat de Catalunya.
I enguany fa sis segles que un altre valencià, l’arquebisbe Andreu Bertran, va ser nomenat també President de la Generalitat de Catalunya. Bertran va nàixer probablement a València i morí a Barcelona el 1433. Com tants altres valencians, Bertran era d’origen jueu i es deia Astruc Levi, i segons la tradició es va convertir al cristianisme gràcies a Sant Vicent Ferrer. El 1402, Bertran era rector de Torrent i posteriorment va ser almoiner i penitencier del papa Benet XIII, qui el va fer canonge de la catedral de València.
A Andreu Bertran, que era professor d’escriptura i versat en llengua hebrea i caldea, se’l considera autor d’un ofici en vers sobre la passió de Nostre Senyor Jesucrist. El 1414 va prendre part en l’anomenada disputa de Tortosa, entre jueus i cristians, i segurament va participar en el Concili de Constança (1414-1418) que posà fi al Cisma d’Occident. Com que era partidari del papa Luna, Andreu Bertran acompanyà Benet XIII al seu ‘exili’ de Peníscola.
Quan el bisbe valencià Francesc Climent, nascut a Torreblanca, va ser traslladat de Barcelona a Saragossa, Andreu Bertran fou nomenat bisbe de la seu barcelonina, on s’hi va estar de 1416 a 1420.
En ser deposat Benet XIII (acusat d’heretge i de provocar el Cisma d’Occident) el 26 de juliol de 1417, es va prohibir als cristians que es posaren de la seua part, i per això Andreu Bertran aconsellà el papa Luna que presentara la renúncia. Bertran va rebre el llegat del nou papa, Martí V, qui el va fer bisbe de Girona, on s’hi va estar de 1420 a 1431. Va ser el 1420, en tornar el bisbe Francesc Climent de Saragossa a Barcelona, que Bertran passà a Girona.
Home d’una sòlida formació humanística, Andreu Bertran va estar molt influenciat per les idees renovadores de Joan Gerson. Finalment, el 1431, a la mort del bisbe valencià de Barcelona, Francesc Climent, Andreu Bertran va tornar a la seu de barcelonina, fins que s’esdevingué la seua mort, el 1433.
Però va ser el 10 de juliol de 1416, enguany fa 600 anys, que aquest valencià va ser nomenat per Marc de Vilalba (prior de Montserrat i abat de Ripoll), nou president de la Generalitat de Catalunya, càrrec que exercí com a 14è President de Catalunya fins el 1419.
Els bisbes Andreu Bertran i Joan de Tormo i el Prior Miquel de Tormo, no han estat els únics valencians que han assolit la Presidència de la Generalitat de Catalunya, ja que un altre valencià en va ser també. Es tracta de Ferran de Lloaces i Peres, nascut a Oriola el 1498, qui va ser bisbe d’Elna, Lleida, Tortosa, Tarragona i València, i que de 1559 a 1560 va ser el 66è President de Catalunya.
La Presidència de la Generalitat per part d’aquests quatre valencians, posa de manifest el lligam cultural i fins polític que hi ha hagut entre Catalunya i el País Valencià.

Quatre valencians, presidents de la Generalitat de Catalunya (La Veu del PV, 14/01/2016))

L’elecció, el diumenge passat, del Sr. Carles Puigdemont com a nou President de la Generalitat de Catalunya, m’ha portat el record dels quatre ciutadans del País Valencià que han estat Presidents de la Generalitat de Catalunya.

El primer d’ells, enguany fa sis segles del seu nomenament, va ser el bisbe Andreu Bertran, que va nàixer probablement a València i morí a Barcelona el 1433. Com tants altres valencians, Bertran, que era d’origen jueu i s’anomenava Astruc Levi, segons la tradició es va convertir al cristianisme gràcies a Sant Vicent Ferrer. El 1402 Bertran era rector de Torrent i posteriorment va ser almoiner i penitencier del papa Benet XIII, que el va fer canonge de la catedral de València.

A Andreu Bertran, que era professor d’escriptura i versat en llengua hebrea i caldea, se’l considera autor d’un ofici en vers sobre la passió de Nostre Senyor Jesucrist. El 1414 va prendre part en l’anomenada disputa de Tortosa, entre jueus i cristians,  i segurament va participar en el Concili de Constança (1414-1418) que posà fi al Cisma d’Occident. Com que era partidari del papa Luna, Andreu Bertran acompanyà Benet XIII al seu “exili” de Peníscola.

Quan el bisbe valencià Francesc Climent, nascut a Torreblanca, va ser traslladat de Barcelona a Saragossa, Andreu Bertran fou nomenat bisbe de la seu barcelonina, on s’hi va estar de 1416 a 1420.
 

Pati gòtic del Palau

En ser deposat el papa Benet XIII (acusat d’heretge i de provocar el Cisma d’Occident) el 26 de juliol de 1417, es va prohibir als cristians que es posaren de la seua part, i per això Andreu Bertran aconsellà el papa Luna que presentara la seua renúncia. Bertran va rebre el legat del nou papa, Martí Vè, que el 1420 el va fer bisbe de Girona, on s’hi va estar de 1420 a 1431, ja que en tornar el bisbe Francesc Climent de Saragossa a Barcelona, Bertran passà a la seu de Sant Narcís.

Home d’una sòlida formació humanística, Andreu Bertran va estar molt influenciat per les idees renovadores de Joan Gerson. Finalment, el 1431, a la mort del bisbe valencià de Barcelona, Francesc Climent, Andreu Bertran va tornar a la seu de barcelonina, fins que s’esdevingué la seua mort, el 1433.

Va ser el 10 de juliol de 1416, enguany fa 600 anys, que aquest valencià va ser nomenat per Marc de Vilalba (prior de Montserrat i abat de Ripoll), nou President de la Generalitat de Catalunya, càrrec que exercí com a 14è President de Catalunya fins el 1419.   

El bisbe Andreu Bertran no ha estat l’únic valencià que ha assolit la Presidència de la Generalitat de Catalunya, ja que després d’ell, tres altres valencians van ser també Presidents de la Generalitat. Un va ser el valencià, nascut a Albaida el 1490, Joan de Tormo, bisbe de Vic de 1510 a 1553 i que només durant uns mesos, entre 1552 i 1553 es convertí en el 62è President de Catalunya. A la mort de Joan de Tormo el 1553, fou elegit nou President de la Generalitat el seu nebot, Miquel de Tormo, prior de Besalú, i que supose que també era d’Albaida, i que és convertí en el 63è President. Finalment, l’últim valencià que va ser President de la Generalitat de Catalunya fou el bisbe Ferran de Lloaces i Peres, nascut a Oriola el 1498, i que va ser bisbe d’Elna, Lleida, Tortosa, Tarragona i València, i que de 1559 a 1560 va ser el 66è President de Catalunya.
 

Ferran de Lloaces, 66è President de la Generalitat de Catalunya
 
El fet que quatre valencians hagen estat Presidents de la Generalitat de Catalunya, demostra, una vegada més, els lligams culturals i fins i tot polítics que hi hagué entre el País Valencià i Catalunya.

diumenge, 10 de gener del 2016

Els Papers de Salamanca (VILAWEB/ONTINYENT, 10/01/2016)

Algú s’imagina que un lladre que ha furtat la cartera a una persona, i que en un moment de ‘debilitat’ o de penediment li l’ha tornada, puga després exigir-li que li torne els diners? Això és el que està passant amb els papers de Salamanca.
Por justo derecho de conquista’, en acabar la guerra civil, van ser confiscats els documents oficials de la Generalitat de Catalunya, a més dels de particulars i altres entitats, també del País Valencià. Aquests ‘papers’ van ser portats a Salamanca, a l’actual Centro Documental de la Memoria Histórica, el tradicional Archivo de Salamanca o Archivo General de la Guerra Civil.
Després d’anys i més anys que el franquisme va retindre il·legalment aquests documents requisats, va començar una tímida devolució d’una part de l’arxiu als propietaris legítims, per la resolució de la Llei de restitució de 2005. De fet, la primera remesa que es va tornar a Catalunya va ser el 31 de gener de 2006.
Però fa uns dies, tots els grups de les Cortes Castellanoleonesas (tots!) van demanar la ‘devolución de la documentación indebidamente recibida’ per part de la Generalitat de Catalunya, ‘y la restitución a sus legítimos propietarios’.
Ara resulta que, segons els grups presents a les Cortes Castellanoleonesas, PP, PSOE, Ciudadanos, Izquierda Unida, Ganemos i UPL, els ‘legítimos propietarios’ són ells. No la Generalitat de Catalunya, que amb més legitimitat que el Archivo, pot custodiar aquests papers.
Veure per creure! També per part de Ganemos i d’Izquierda Unida, que, amb aquesta petició donen suport a l’espoli feixista dels qui van furtar uns documents que no els pertanyien.
És eixa la carta que els partits castellanolleonesos han escrit al Reis, per obtindre un regal que no els pertoca. Algú encara té cap dubte del tracte discriminatori que rep Catalunya en tants i tants afers?
———

divendres, 8 de gener del 2016

La caritat (La Veu del PV, 03/01/2016)

El dia de Nadal, en aquestes pàgines, l’amic Sebastià Carratalà escrivia un interessant article sobre la caritat. Deia que la caritat és beneficència i no amor compassiu i repassava els trets més significatius d’aquesta actitud, subratllant l’aportació que va fer el papa Lleó XIII amb l’encíclica Rerum novarum. Deia també que la caritat és una virtut teologal que s’ha convertit en beneficència.

He de dir que estic d’acord amb part de l’article, a més l’amic Carratalà, amb els seus textos, sempre ens fa reflexionar.

Amb tot, hi ha algunes observacions que m’agradaria fer, des de l’afecte i el respecte. El diccionari defineix la caritat com una virtut teologal, que consisteix en estimar Déu i els altres. Una altra accepció de la caritat és l’amor compassiu. I encara, la generositat que es tradueix en l’almoina.
 

L'acolliment de l'Església

Pel que fa a la beneficència, el diccionari la defineix com “l’acció de fer el bé, especialment als pobres”.

La paraula caritat, com ens ensenyà Jesús de Natzaret, vol dir amor. Amor gratuït, desinteressat, amor sense disfresses ni maquillatges. Amor sense menyspreu per l’altre. I sí, amor compassiu. I la paraula compassió vol dir “compatir”, és a dir, patir amb l’altre, posar-se en la pell de l’altre, en la vida de l’altre. No mirar els pobres des de dalt, amb una actitud paternalista, sinó des de la fraternitat, des de la igualtat, des de la solidaritat. 

El problema que tenim els cristians està quan hem de passar de la teoria (que la sabem molt bé), és a dir, d’allò que defineix el diccionari (i allò que originàriament era la caritat) a la pràctica. I sí, és veritat: moltes vegades hem empobrit i reduït la paraula caritat, simplement a fer almoina, a donar uns euros per tranquil·litzar el nostre egoisme, la nostra consciència. I això no és caritat, és prostituir la caritat.
 

Els pobres al centre de l'Església

Crec que la caritat sí que és beneficència, perquè és preocupar-se pels altres, estar al costat dels qui sofreixen, buscar el bé de l’altre. I és amor compassiu, entès la compassió tal com he dit abans. No com generalment entenem la compassió. La caritat és també misericòrdia, entesa en la seua accepció original, ja que aquesta paraula ve del terme, “miser”, que vol dir pobre, desvalgut, marginat i “cordis”, que és cor. Per això la misericòrdia és mirar l’altre des del cor, i per això, acollir-lo i ajudar-lo en les seues necessitats.

L’Església, com ha dit el papa Francesc, ha de posar al seu centre els pobres, i amb sol·licitud, ajudar-los a eixir de la pobresa. Per això l’Església ha de denunciar, com ho feren els profetes d’Israel, la injustícia, la mentida, l’opressió dels poderosos que xafen els dèbils i els pobres. Eixa és l’Església de Jesús, tal i com el papa Francesc vol que descobrim. L’Església no és la que s’aprofita dels dèbils, la que demana als qui pateixen, paciència i resignació o la que calla davant el despotisme i el poder. La fe, el fet de creure en Déu, no és cap “anestèsia”. Al contrari, la fe ens manté desperts i en lluita per fer possible el Regne de Déu. La fe ens ha de portar a estar al costat dels pobres per traure’ls de la pobresa, per què recobren la dignitat que han perdut per culpa d’aquells que s’aprofiten de la debilitat i de la fragilitat dels més vulnerables. Per què van ser assassinats els bisbes llatinoamericans Òscar Romero o Enrique Angelelli, sinó per denunciar la dictadura que oprimia les classes populars? Per què va ser perseguit el bisbe brasiler Hélder Câmara o el bisbe català Pere Casaldàliga, sinó per posar-se al costat dels pobres i per enfrontar-se als terratinents? Per què van ser assassinats els jesuïtes dels Salvador, sinó per denunciar les mentides i l’opressió de l’oligarquia? O el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet? O el bisbe Tarancon quan, en la seua etapa a Solsona, va desafiar el Règim franquista, exigint el pa per a aquells que passaven gana, i per això va ser qualificat com a “obispo rojo”. O el bisbe Fidel García, denigrat pel franquisme per negar-se a reconèixer el nazisme. Tots ells, i molts d’altres, van patir per posar-se al costat dels pobres i per viure la caritat sense cap mena de maquillatge tranquil·litzador, sinó des de l’actitud de l’amor.
 

El bisbe Omella en la manifestació contra la pobresa

No és la caritat, també hui, el que fa possible el miracle de saber compartir? No és la caritat el que fa que moltes famílies puguen arribar a final de mes? La caritat és convertir les esglésies en menjadors i acollir, amb amor, els qui passen necessitat. Per això el bon bisbe Ramon Buxarrais, que va ser el flagell de la “jet set” de Marbella, diu que l’Església ha de ser aquell lloc, on els qui ho passen malament, puguen sentir-se be. La caritat no és donar les deixalles, allò que ens sobra, als qui passen fam. La caritat no és donar, sinó donar-se. El que passa, i l’amic Sebastià ho ha retratat molt bé, és que els cristians hem desfigurat i empobrit la caritat. I és bo que algú ens recorde que no podem caricaturitzar l’Evangeli. Ens ho diu ben clarament Sant Joan en la seua primera carta: “No estimem només de paraula o amb la llengua, sinó amb obres i de veritat” (1Jo 3:18). I això, la carta de Sant Joan ho especifica així: “Si un que posseeix béns del món veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot estar en ell l’amor de Déu?” (1Jo 3:17)

Quan els pobres van a Càritas i a les parròquies, saben que trobaran allò que els fa falta per poder viure. I no només menjar, sinó també escalf, algú que els escolte, comprensió i caritat. Però caritat autèntica, no les deixalles. 

La Caritat
  

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT